El seu pare era republicà, ella va anar a l’escola, però a l’acabar la guerra els hi van requisar el negoci. Als 21 anys es va instal·lar a Ca n’Oriac, on vivia rellogada, sense aigua ni llum. Poc després van arribar-hi la mare i el germà i es van construir una caseta on hi van viure, ella mai es va casar. Resu es va sorprendre de com podia viure la gent sense serveis, en cases autoconstruides i sense cap tipus de planificació urbana, amb falta de llum, aigua i clavegueram. A partir dels anys seixanta, sota l’aixopluc de l’església, el veïnat es va començar a organitzar. Resu hi va participar des de l’inici aportant els valors que havia compartit amb la Joventut Obrera Cristiana i l’Hermandad Obrera de Acción Católica, sent una de les principals activistes del barri. A través de l’Associació de Veïns va reclamar un sistema de clavegueram, llum, pavimentació, equipaments públics i la urbanització del barranc, mantenint sempre a la família fora de les seves activitats clandestines.
Tot i la repressió i el risc a perdre la feina mai va deixar de participar en les protestes per la millora del barri i en les mobilitzacions obreres, fet pel qual va haver d’anar a Madrid per declarar a favor d’una companya seva. van També va participar en les activitats de l’Assemblea de Catalunya de Sabadell.
El seu germà Paco també va ser membre actiu de l’Associació de Veïns i jugador de Handbol del Club Balonmano Fuensanta als anys 70, esport que ha seguit el seu fill Javier, i el seu nét Dani que ha jugat al TVB Stuttgart.
L’any 2009 la Generalitat va fer una sèrie d’homenatges a dones activistes veïnals com ella i es va elaborar elaborant un calendari del mateix any on apareix una foto i una biografia de cadascuna.
Pilar era la petita de tres germans, Maria, Josep i Pilar, va estudiar a la Sagrada Família de Piera.
L’any 1920 amb 16 anys es va traslladar amb la seva mare vídua i els seus germans a Sabadell. Teresa va entrar a treballar a la Casa Teresona a la Plaça Major cantonada amb el carrer Mestre Rius, on després hi hauria La llar del llibre. El propietaris eren Guillermina Peig i el seu marit Elies Dalmau Agundez, ella va començar a vendre aprenent de Guillerma. Pilar va agafar una gran fama com a dependenta entesa de teixit i moda, era costum que totes les clientes li preguntessin: “Pilar quin vestit et faries
Després de molts anys de la mort de Elies Dalmau, Guillermina Peig, li va oferir portar la botiga, però ella tenia com aspiració voler treballar per compte propi, així, després de 23 anys treballant per la Casa Teresona, va establir el seu propi negoci al carrer Creueta, núm. 18, inaugurant aquest l’1 de març de 1945. Posteriorment, després de 15 anys a causa de l’estat ruïnós de la finca, es va veure obligada a traslladar el seu negoci al carrer de Gràcia, núm. 20, inaugurant-lo el 16 de juny de 1960, encomanant-li la decoració al prestigiós artista sabadellenc del qual va confiar la seva decoració al prestigiós artista sabadellenc Josep Vives Bracons.
Pilar va ser una autodidacta que va adquirir un gran prestigi, treballant per importants cases com Creacions Ferrero, de Barcelona, Molins Germans S.A., Sampere i Gorina, les tres de Sabadell, i Boada i Rigol, de Terrassa, Sederias Jordi Fábregas o Sedium, i Baltó de Barcelona, entre altres.
Sovint anava a París per assistir com invitada a les desfilades de Moda de Cristian Dior, en les que anava amb les reputades modistes sabadellenques Germanes Muntané, del carrer de la Indústria. Durant aquests viatges visitava les botigues de moda de la capital francesa, estan sempre atenta de les novetats i canvis en teixits i moda i fent-ne participes a clientes i amigues.
Arxiu Ricard Simó Bach (AHS)
‘Pilar Casanovas i Ferrer del Coll’. EVOCACIÓ. Ricard Simó Bach. Diari de Sabadell, 27 d’agost de 1987. Pàg. 15
Porrera, Priorat, 2 de juliol de 1894 – Barcelona, 3 de gener de 1982
Pedagoga
Els seus pares eren camperols de Porrera, quan Carme tenia només dos anys, van deixar el poble per instal·lar-se a Barcelona on tenir més oportunitat per ells i els seus fills.
Va estudiar a l’Escola de Mestres de Barcelona (institució pedagògica en funcionament de 1906 a 1910), creada i dirigida pel pedagog Joan Bardina Castarà. Allà Carme coneixeria el que seria el seu marit, Enric Casassas Cantó. Aquesta escola es distingia de les altres per un ensenyament més centrat en l’educació que en la instrucció.
L’any 1915 Carme Simó es va casar amb Enric Casassas, aquest matrimoni tindria quatre fils: Enric, Lluís, Oriol i Montserrat. Enric va ser catedràtic de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans. El segon, Lluís, va ser professor de Geografia de la Universitat de Barcelona i escriptor, un dels seus libres “Barcelona i la seva rodalia, al llarg del temps”, el va escriure juntament amb el pedagog sabadellenc Pau Vila Dinarès. El tercer, Oriol, va exercir de metge i pediatre, això com escriptor de libres sobre educació, pediatria i medicina, com “L’ensenyament de la pediatria”, L’educació de la Llibertat” i “La Medicina Catalana del segle XX”, així com un llibre de poesies “Prima-nox”, prologat per Joan Oliver “Pere Quart”. La quarta, Montserrat, va exercir com a pedagoga i escriptora, va dirigir una escola privada a Sabadell, i l’any 1963 es va traslladar a Nicaragua per treballar com assessora pedagògica del Ministeri i catedràtica de la Universitat de Managua, al recolzar unes protestes d’estudiants contra la dictadura de Somoza va ser desposseïda dels càrrecs i perseguida, fet pel qual es va exiliar a Costa Rica; en aquesta última sent una reconeguda impulsora de la renovació pedagògica, i encarregada pel Ministeri d’Educació de diferents assessoraments i inspeccions de responsabilitat. A més Montserrat, va escriure diversos libres sobre pedagogia i un tractat de psicologia, publicats a l’Amèrica Central. Tots els fills van fer els seus primers ensenyaments a l’Escola Nacional que portaven els seus pares a la nostra ciutat, situada al carrer Jardí, núm. 2.
Tornant a la biografiada, Carme Simó, un cop acabada la carrera de Magisteri, va seguir al seu marit, que l’any 1916 va ser destinat a exercir com a Mestre d’un col·legi de Castellgalí del rodal de Sant Vicenç de Castellet (Bages).
L’any 1920, Carme Simó i Enric Casassas van arribar a Sabadell per exercir a l’Escola Nacional del carrer Jardí que hem comentat anteriorment. Carme es va encarregar a l’aula de les nenes i Enric a la de nens. Gràcies als seus ensenyaments innovadors el col·legi va augmentar el seu prestigi, rebent alumnes de diferents punts de la ciutat.
L’any 1923 amb Enric Casassas van portar les Colònies de la Lliga d’Higiene Escolar de Sabadell. Carme s’encarregava de les colònies “de terra”, i Enric de les “de mar”. Fins el seu trasllat a Barcelona, es van encarregar d’aquestes colònies que tenien lloc a l’estiu a Castellterçol, Rellinars i Tona. Els nens, a més de l’esbarjo i el contacte amb la natura, aprenien la pràctica de la higiene, de la gimnàstica i del joc col·lectiu. El prestigi d’aquestes colònies va fer que amb el Patronat de Colònies Escolars de Terrassa, a partir de 1931 i fins el 1937, cada any, infants de Terrassa van assistir a les Colònies de Tona.
L’any 1932, el Patronat Escolar de Barcelona, portant un grau del Grup Escolar Ramon Llull, on hi va romandre dos anys. L’any 1935 va ser destinada com a mestra al Grup Escolar Baixeras, juntament amb el seu espòs, on hi va treballar fins la seva jubilació. Carme Simó va morir el 3 de gener de 1982 a Barcelona, amb 87 anys, quatre anys després que ho fes Enric Casassas.
En democràcia, l’escola del carrer Jardí on havia treballat Carme se li va posar el seu nom, aquesta l’any 2003 es va fusionar amb l’Escola Sant Gregori, i actualment és l’Escola Miquel Martí i Pol, i l’edifici Carme Simó forma part del Conservatori de Sabadell. Així mateix, una plaça del centre de Barcelona, davant de l’Escola Àngel Baixeras, on va treballar Carme, porta el seu nom des del 2018.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
‘Carme Simó i Saco. Pedagogia i maternitat’. EVOCACIÓ. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 12 de juny de 1986
Sabadell, 27 d’octubre de 1918 – 10 d’agost de 1989
Va néixer al carrer Sant Pau de Sabadell, els seus pares eren Hermenegil Bracons Prat i Maria Tatché Palau. Ella era la segona filla del matrimoni. Maria Esperança va estudiar al col·legi de les religioses de Sant Joseph de Cluny al costat de casa seva, la formació poliglota d’aquesta escola li despertà interés per les llengües arribant a parlar i llegir 5 idiomes. Els seus avis materns eren Narcís Tatché Giralt i Antònia Palau Garriga, els quals tenien una industria de desmuntat en anomenat molí Campecho al riu Ripoll. El seu pare, Hermenegil Bracons Prat va estudiar a Sabadell al col·legi de Mn. Josep Cardona al carrer Jardí, després va fer Química a Barcelona i va perfeccionar els seus coneixements treballant durant dos any a Alemanya a l’empresa B.A.S.F. Retornant a Sabadell es va fer càrrec del departament de tint de l’empresa familiar Prat, Carol i Companyia (fundada pel seu avi, Josep Prat, que va introduir al textil català els tints Intranén que per la seva solides revolucionaren la tintura dels teixits de cotó), era conegut com “el Vapor de l’infern” i es trobava on actualment hi ha l’Escola Industrial.
La mare de Maria Esperança Bracons, Maria Tatché Palau, va morir quan ella només tenia 8 anys. La germana gran d’Esperança es va casar amb el germà gran d’Antoni Forrellad Solà, Francesc Forrellad. Maria Esperança va conèixer l’industrial Antoni Forrellad a partir de la relació de la seva germana amb el germà d’aquest el 1933, quan tenia 15 anys , i es van prometre una setmana abans que comencés la Guerra. Durant el conflicto ambdós van romandre a Sabadell, Antoni Forrellad exercia com a Director de l’Escola Industrial. Passada la guerra, el 15 de febrer de 1941 es van casar a la Catedral de Barcelona, tindrien un fill, Hermen.
Va ser secretària d’Acció Catòlica a la Parròquia de Sant Feliu, però sobretot va dedicar la seva vida a la participació en nombroses ONG’s i organitzacions solidàries: Presidenta de la Lluita Contra el Càncer, participant en el SECOT, Associació de Sords-muts i Minusvàlids, cooperant de l’Institut de Reinserció Social, de l’Associació Protectora de Subnormals de Sabadell… Col·laboradora en la Campanya contra la fam duta per Mans Unides. On va ser més activa va ser en la Lluita Contra el Càncer (segurament per la mort prematura de la seva mare per càncer) i Mans Unides, campanya contra la fam. Era amiga de Teresa Gavarró Izard, i cap de les dues va permetre que cap malalt de càncer es trobés sol.
Apassionada de l’art i la música i, va anar conreant una gran afició per l’Òpera, per aquest motiu formava part dels Amics de l’Òpera de Sabadell i dels Amics del Liceu. Amb el seu marit eren assistents habituals al Palau de la Música Catalana i concorrien als grans festivals de música i concerts europeus. Sentia gran admiració pel moviment Modernista, havia estudiat aquest moviment i va fer un inventari i fotografies de les cases modernistes de l’Eixample de Barcelona. Altres aficions que tenia eren l’art, li interessava l’etnologia, sent visitant assídua del museu de Montjuïc i dels de tot Europa, disposava d’una col·lecció de penjolls populars, asiàtics, africans i d’Amèrica Llatina.
Esperança Bracons heretà del seu pare una important biblioteca, que ella lectora infatigable va continuar ampliant, cap a una certa especialització en el Moviment Modernista.
En els últims anys de la seva vida es va dedicar sobretot a la lluita contra la pobresa al tercer món a través de Mans Unides.Va morir d’un infart el 10 d’agost de 1959.
Quan va morir la delegació de Mans Unides a Sabadell li va dedicar aquestes paraules:
“Creiem que l’homenatge que més plauria a la señora Forrellad fóra el de demostrar-li com s’incrementa la nostra sensibilitat vers els qui pateixen i, concretamente, la solidaritat dels sabadellencs en ajuntar esforços per pal·liar els problemas del tercer món”.
Col·laboració. ‘Una gran senyora’. Diari de Sabadell, 7 d’octubre de 1989. Pàg 6.
EVOCACIÓ. ‘Mª Esperança Bracons i Tatché’. Text Imma Cabré – Arxiu: Ricard Simó. Diari de Sabadell, 3 de març de 1990. Pàg. 27
Sabadell, 12 de febrer de 1892 – Barcelona, 29 de desembre de 1978
Pedagoga
Filla del pintor Joan Vila Cinca i de Josepa Arruat i Puig.
Els germans de Teresa eren Antoni (pintor, com el pare) i la seva germana petita Marianna.
Va fer els primers estudis escolars a les Escolàpies del carrer de Sant Josep de Sabadell, on va tenir de professora a Mare Consell. Posteriorment, va tenir com a professors particulars a les pedagogues Carme Simó Saco i Francesca Colomer. Va estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona on es va trobar amb la seva professora Francesca Colomer, que acabaria influenciant-la molt com a pedagoga. L’any 1910 va acabar el Magisteri i va exercir com a professora ininterrompudament durant 52 anys.
Una de les seves alumnes més estimades va ser Maria Teresa Gavarró arran de la seva mort va llegir el següent comunicat a la Fundació Bosch i Cardellach en sessió plenària l’any 1979:
“Cal destacar el d’ésser nascuda en un temps en què la dona feia o bé d’obrera, treballant a fora i a casa, o bé restava, tancada. Potser l’única possibilitat de la dona per fer quelcom important era la carrera del Magisteri. Aquest camí fou recollit per Teresa Vila. I triada la ruta, la va seguir amb entusiasme i plena dedicació.
A les escoles unitàries de Linyola i de Ripollet va passar els primers anys del seu treball. A Ripollet, gairebé mig segle després encara hi ha el seu record viu. Recentment han volgut donar-me constància posant el seu nom, junt amb el del Mestre contemporani seu, a un parc infantil en el centre de la població.
El Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona la va escollir per a incorporar-la als seus grups escolars. Així va ser que entrés ‘Pere Vila’, que duia el primer grau.
Quan se li objectava per a què no estava amb alumnes més grans, deia que és en el primer grau on es posen les bases per anar a desenvolupar l’alumne en tots els sentits. Quan hom li parlava dels primers graus el cor se n’hi anava.
Més tard va ser destinada al parvulari Dolors Montserdà, de Sarrià, on tenia direcció i aula. Aquesta era una escola presentada com a model.
Va ser professora meva de practiques de magisteri. El director del grup ‘Pere Vila’, Martí Alpera, en presentar-me em da dir: “Us porto a classe de la millor mestra que tinc i veureu la seva finor i amb quin gust i espiritualitat.
No voldria que l’afecte i l’agraïment que sento per ella exageressin la nota. Heus ací (paraules del seu inspector que, en general, solen ser severs. Diuen de la seva actuació: “Exquisit gust i decoració en cada una de les aules, adaptat als interessos i ambients educacionals de pàrvuls.
Nascuda i pujada en un ambient artístic, aquest fet transcendeix en tota l’actuació de Teresa Vila Arrufat. Portava una preparació meticulosa amb una tècnica perfecta, però sempre plena de bon gust i espiritualitat.
Els alumnes estimen l’ordre i la bellesa com a medi natural i així conserven l’espontaneïtat i la frescor pròpies de l’edat per assimilar aquells principis religiosos i formatius que han de regir la vida, les arrels de la qual han d’estar al seu inici.
No és tot art; la tècnica l’acompanya sempre i fa més perfecta la conjunció amb els altres aprenentatges. Així té una preferència i insistència per les Matemàtiques.
Va exercir cinquanta-i-dos anys, des de l’any 1910 fins al 1962, en circumstàncies molt diverses per al país. Sempre estimant-lo i fent-lo estimar, fos a través de relats o descripcions. La geografia era a les seves mans un instrument per a tal fi.
Sempre fou possible, i moltes vegades fins quan ho era, tot ho feia en català, no com a refús dels que no eren catalans, sinó com a treball d’integració per a aquells que havien vingut de fora i volien conèixer la nostra llengua.
Va ser seleccionada per la Inspecció Provincial d’Ensenyança Primària per a col·laborar a l’Exposició Nacional i als Stands d’Espanya a Suïssa i Bèlgica, de l’Educació prescolar.
Crec que tota la dedicació de Teresa Vila Arrufat va ser possible perquè vivia en un ambient familiar que la va ajudar molt. Era soltera, però mai no va ser sola; els qui l’envoltaven, l’estimaven, la consideraven i li donaven tot l’escalf possible. Tenia tota la llibertat per actuar i també tot un caliu familiar i humà. Va tenir una llar sense les preocupacions naturals que comporta. A més, la família era plena d’artistes: el pare, Joan Vila Cinca; el germà Antoni Vila i Arrufat; el cunyat, Josep Vives i Bracons; els nebots, Aguadé i Vila Grau; nebot-néts, tots cooperaven a l’ambient espiritual i artístic de Teresa Vila Arrufat.
Els últims dies de la seva vida, ja emboirada la ment, i quan feia temps i temps que estava oficialment separada de l’escolar -disset anys-, encara hi somiava: “No tindrem material…haig d’anar a obrir la porta…falten prestatges…
I, en uns moments de claredat, pogué dir: Estic tranquil·la la d’haver complert la meva missió, ja que sempre he procurat que les noies tinguessin un mitjà per poder promocionar-se elles mateixes, sense perdre la seva feminitat.”
Teresa Vila Arrufat va morir el 29 de desembre de 1978 a Barcelona, i seguint la tradició familiar, va ser enterrada en el panteó familiar situat al poble de Sant Sebastià de Montmajor.
Fons Ricard Simó Bach (AHS)
‘El magisterio de Teresa Vila Arrufat’, Maria Teresa Gavarró (*) Comunicació llegida a la sessió plenària de la Fundació Bosch i Cardellach. Diari de Sabadell, 24 de febrer de 1979. Pàg. 11
‘Teresa Vila Arrufat, pedagoga. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 26 de juny de 1986. Pàg. 16
La seva mare tenia una fàbrica de capses de cartró per a sabates on a part de la mare també hi treballava, la tieta (germana de la seva mare) i l’avi matern. El seu pare treballava a un laboratori d’una fàbrica tèxtil de Terrassa. A casa seva acollien exiliats xilens, també els acollia gent de l’església, a casa seva eren cristians antifranquistes.
Va fer la primària al col·legi de les Carmelites de Sabadell, més endavant va fer estudis d’Educadora de Jardí d’Infància, però el títol no estava reconegut oficialment. Després va començar a fer cursos de pedagogia per aconseguir oficialitzar el títol, però no va poder acabar-los perquè havia començat la seva militància política, va entrar al PCE (m-l) l’any 1968 amb 17 anys, a través d’una amiga de la família que volia tirar endavant una guarderia, li va dir de participar en aquesta través de l’assistenta social que portava el projecte, necessitaven algú que l’ajudés amb la guarderia. A Cifuentes, va començar amb infants però després també va cuidar de gent més gran. La van veure una noia activa, dinàmica i enèrgica, que cridava a participar a més gent.
Ella va començar a militar a als Merinals i a Cifuentes, en aquest últim barri participar en una cèl·lula del partit. Feien reunions de cèl·lula, el primer que els hi donaven a l’entrar al partit era el “El llibre roig” de Mao, el PCE (m-l) era maoista. De seguida va començar a participar en una sèrie d’accions d’agitació contra el franquisme, en unes pintades que van fer al cinema Rex dels Merinals, es van dividir en dos grups, en el moment que es va haver de canviar perquè s’havia embrutat amb l’esprai, van disparar un tret a la seva companya Carmen Prados. A l’acabar l’acció tenien una cita de seguretat per si havien tingut algun problema, els hi van dir que havien de marxar de Sabadell perquè hi havia hagut diverses caigudes. Ella i altres Companys es van dedicar a anar amb Vespa a les cases i local son hi havia propaganda de gent del partit per treure-la i després la llençaven pels barrancs de Can Deu.
El cap d’uns dies van marxar a l’exili, es va acomiadar de la seva família, ho van entendre de seguida, eren cristians però de ment oberta, de la part de l’església progressista que lluitava contra el feixisme. En l’exili va passar per diverses localitats, on l’acollien als domicilis de la gent del partit, primer a Rubí, després a Fraga i posteriorment a Lleida. En aquell moment la seva parella estava també en el partit i es van haver de separar. A Fraga va treballar a l’hostaleria, i a Lleida fent feines de la llar, allà tenia un contacte polític amb gent que estava en càrrecs superiors del partit i a través d’aquest va conèixer el que després seria la seva parella, Blas.
Quan va acabar tot, a Barcelona va deixar de militar al partit, casi tots es van casar, molts per l’església per tal de passar desapercebuts. Va deixar el PCE (m-l) perquè es va sentir molt manipulada, veia que era una organització molt vertical, altres excompanys també es van sentir així. El PCE (m-l) es va acabar dissolent, alguns havien passat al FRAP, un amic seu, Jesús, va ser empresonat i es va acabar suïcidant. Posteriorment va participar a la vaga general política de febrer de 1976 a Sabadell, recorda la manifestació de suport al professorat en vaga del 13 de febrer, on la policia va carregar, ferint pares i nens, aquestes càrregues van ser la guspira que va fer encendra la vaga general política dies després. A la vaga del metall de setembre del mateix any, va participar en aquesta des d’on treballava, a l’empresa Riviere de Cerdanyola (especialitzada en la fabricació de malles metàl·liques, filferros i tanques), recorda que hi va haver molta solidaritat.
Al deixar la militància al partit, i al tornar a Barcelona es va instal·lar a Cerdanyola on hi visqué 30 anys, va tenir una parella, Blas, després de separar-se d’ell va conèixer a Pepe, amb qui va tenir dos fills, va acabar divorciant-se, i va conèixer a Jordi amb qui també va tenir dos fills, aquest últim era regidor del PCC (sorgit l’abril de 1982 d’una escissió del PSUC contrària a l’eurocomunisme) a Cerdanyola. Al primer, Pepe, va haver de denunciar-lo ja que no li deixava veure els fills, els havia de veure clandestinament, el seu cas li va portar l’advocada Remei Bona que estava casada amb l’alcalde de Sabadell, Antoni Farrés. Ha treballat de moltes coses, netejant cases, treballant a Sant Joan de Vilatorrada, a un escorxador de nits, a INERSA que era una empresa d’aparells de ràdio, en aquesta última va participar en una vaga en la qual la policia va acabar intervenint a la fàbrica, després a Europrix, on també va participar en una altra vaga. Ara viu a Sabadell però va viure 30 anys a Cerdanyola, participant a un grup de dones, implicant-se en vagues, etc. A finals dels 70 i als 80 va militar primer al PSUC i després al PCC. Actualment, no milita a enlloc, però continua participant en manifestacions a favor de Palestina, contra les guerres, contra els desnonaments, i ha continuat acollint gent de fora que ha necessitat ajuda.
Testimoni de Rosa Maria Ribera Vall, 16 de febrer de 2026
Militant comunista antifranquista, torturada per la dictadura feixista per lluitar contra aquesta
Paqui es diu Francesca, primer es deia Francisca però es va canviar el nom al català, Francesca però, li agrada que li diguin a Paqui, ja que més proper i fàcil de pronunciar.
Els seus pares eren asturians republicans d’esquerres, el seu pare va treballar de miner a Astúries, a les mines de Sasma i de Pozo de Sotón, i posteriorment, a les mines de sal de Linares (Jaén), participant a la vaga de 1962. Paqui ens explica quan va arribar a Sabadell, la seva primera feina i als inicis de la seva militància al PCE (m-l):
Vine a Sabadell con 14 años y me puse a estudiar y trabajar en la Cooperativa de Ca n’Oriac, hice un curso de urdidora y de tejedora de piezas del textil. Me afilié al PCE (m-l) con 17 años y me casé en enero de 1971, mi marido era miembro del comité del PCE (ml), yo pasaba más desapercibida, hacía reuniones en casa, tenía miedo de comprometer a mis padres, ellos acogían y daban comida a militantes buscados por la policía. En mi boda fueron muchos camaradas, unas 200 personas, cuando me detuvieron me quitaron el libro de la boda donde había sus fotos, entre ellos también Cipriano Martos que lo torturaron y mataron en 1973, un muchacho muy noble. Las detenciones por eso no vinieron por las fotos del libro de boda, ellos ya tenían nombres, lo que si que querían saber es el nombre y paradero de miembros del partido que salían en las fotos, querían más información.
L’any 1971 va ser detinguda i torturada per lluita contra la dictadura feixista, va passar per la Comissaria de Sabadell, estava embarassada de bessons i com a conseqüència de les tortures en va perdre un:
Me detuvieron en Sabadell el 9 de mayo de 1971, los grises buscaban a mi marido por terrorismo, ya que era miembro del FRAP y había participado en el atraco de la armería Permanyer del Passeig Manresa, donde se hicieron con varias armas de la policía que tenían guardadas para revisar y reparar, el problema, a un compañero de mi marido durante el atraco se dejo la chaqueta con la cartera y el DNI dentro, mii marido pudo escaparse y permanecer en clandestinidad. En total detuvieron a unas 50-60 personas, no solo del PCE (m-l), sino de varios partidos. Los grises vinieron a mi casa y como no encontraron a mi marido ni a mi, se llevaron a mi suegro de 68 años y enfermo a la Comisaria de Sabadell, yo fui a la Comisaria y les pregunté si no tenían vergüenza de coger a una persona mayor y enferma, y me detuvieron. Tenía solo 18 años, en el partido tenia de alias el nombre de “Nuri”, lo hacíamos para evitar detenciones, me metía en los barrancos con los pantógrafos, en aquella época no teníamos impresoras, dejábamos mensajes contra el imperialismo yanki y el fascismo. Durante la detención estaba con una compañera, Carmen Prados, que le dispararon en la pierna y estaba embarazada de 2 meses de gemelos, querían saber dónde estaba mi marido y más nombres de miembros del partido, me vejaron, insultaron y torturaron, empecé a perder sangre y tuvieron que ingresarme en Santa Fe, donde estuve 10 días, y donde perdí a una de las dos criaturas. Pese a las torturas yo no dije nada, de los detenidos del partido no sacaron nada, teníamos un pequeño manual que llamábamos “El Cervantes”, con una serie de indicaciones de como actuar si éramos detenidos.
De Santa Fe, la deixen anar a casa de la seva mare, però al cap de dos dies la detenen i la porten a Via Laietana on va patir vexacions i insults:
Mis padres me vinieron a recoger en el hospital, cuando mi madre preguntó dónde estaba su hija al ginecólogo, este le indicó la habitación, pero también le dijo que “como todas las mujeres revolucionarias, donde tendría que estar es en la cárcel”, mi madre le contestó que tuviera cuidado y procurara que no me pasara nada. Al cabo de dos días de estar en casa de mis padres, vinieron a detenerme y me llevaron para la comisaria de vía Layetana, en los calabozos de los sótanos llenos de gente. Te podían tener el tiempo que querían en los interrogatorios, eran miembros de la Brigada Político Social, gente sin cultura, que solo sabían dar golpes hasta verte desfallecer como la Gestapo nazi. Vi a muchos compañeros y compañeras salir ensangrentados al volver de la sala de interrogatorios, además estábamos incomunicados del exterior. Estaba en la primera celda de abajo, enfrente a la escalera, con 6 o 7 mujeres más, no podíamos hablar con otras presas de las celdas cercanas o cuando pasaban por el pasillo, si lo hacíamos nos pegaban. Para limpiar las celdas tiraban Zotal que hacía un olor insoportable, me provocaba vómitos y estuve sin comer 4 o 5 días, estaba en los huesos, así que me llevaron a la Prisión de Mujeres de la Trinitat el 10-11 de mayo de 1971.
Paqui ens explica la seva experiència a la Presó de Dones de la Trinitat:
En la Presó de Dones de la Trinitat Vella estuve tres meses, me encontré bien, ya que estaba junto a compañeras de lucha, de diferentes partidos, pero luchábamos todas por lo mismo, contra la injusticia y por la libertad. La comida era malísima, comíamos de lo que nos llevaban los padres. Las vigilantes de la cárcel eran Guadianas de Cristo Rey, eran muy malas, siempre estaban castigando, solo nos dejaban leer libros religiosos, y cuando te revelabas por algo que no querías, te llevaban a una celda oscura y pequeña que apenas te podías mover, y te dejaban allí el tiempo que ellas quisieran. A las presas comunes aún las trataban peor.
Quan va sortir de la presó va estar en diferents localitats de Catalunya a casa de companys del partit, no va acudir al judici ja que li volien aplicar una condemna de dos anys de presó i ella no volia que la seva filla nasqués a la presó, així que els hi va deixar als seus pares perquè la cuidessin i es va exiliar a França.
Cuando salí de la prisión, estuve varios meses acogida por camaradas en diferentes poblaciones de Catalunya, en Hospitalet, en la Verneda de Barcelona, en Ripollet y en Reus. En Reus me cuidaba una compañera que trabajaba de enfermera en el Hospital Sant Joan, yo estaba trabajando clandestinamente recogiendo avellanas. En una manifestación en Reus, tuve que correr ya que nos perseguía la Guardia Civil, me escondí en un portal y rompí aguas. Llamé a la compañera enfermera y me llevó al hospital donde tuve mi hija que nació el 29 de septiembre de 1971 con 7 meses. El hospital de Reus es el mismo donde estuvo Cipriano Martos, cuando lo llevo la policía nacional, después de torturarlo y donde murió en 1973. Después de nacer la niña pedí al Partido que me dieran una cita con mis padres, pues no podía arriesgarme a que me detuvieran con la niña que tenía solo un mes y medio, tampoco podía trabajar, estaba en búsqueda por rebeldía y tenía que cumplir dos años de cárcel. Mis padres se quedaron mi hija a pesar de no saber cuando la volvería a ver.
Paqui Garcia amb la seva filla, la seva germana i els seus pares, en una visita a l’Hospitalet de Llobregat, 1971
Paqui García Lorite amb 17 anys
Es va exiliar a França i no va tornar fins la mort de Franco. A l’exili els pares li porten la seva filla:
El partido me dio un pasaporte falso y en diciembre de 1971 pude pasar la frontera clandestinamente y llegar hasta París donde pedí el exilio político que me dieron en febrero de 1972. Allí conocí a otros miembros del partido y de otras organizaciones comunistas antifranquistas, recuerdo la pasionaria que era una mujer próxima con quien podías hablar, a diferencia de Carrillo, que no se dejaba ver y que vivía en una buena casa. En París estuve tres años y luego me trasladé a Marsella, para estar más cerca de la frontera, de mis padres. Mis padres me trajeron mi hija haciéndola pasar como hija de mi hermana. No volví a Sabadell con mi niña hasta la muerte del dictador fascista Francisco Franco, llegué en diciembre de 1976.
Després de la dictadura va continuar i continua lluitant per la memòria antifeixista, la justícia, la llibertat i la reparació de les víctimes del règim franquista. Participa i ha militat en el teixit associatiu de la ciutat, en diferents Associacions de Veïns com la de Ca n’Oriac, Can Deu i Torreguitart, és presidenta i fundadora de les “Bruixes del Nord” on fa 38 anys que hi participa, també és membre de la Crida per Sabadell, i fa anys que amb un grup de dones que van ser preses a la Presó de Dones de la Trinitat Vella lluita perquè aquesta no sigui enderrocada i es converteixi en un espai de memòria que recordi les dones represaliades que hi van passar. La Paqui té dues filles: “de las que estoy muy orgullosa y ellas de mi”.
Sobre el feixisme i la memòria opina:
El franquismo no ha muerto del todo, hace 50 años que murió el dictador, pero aún así seguimos luchando por la memoria y la democracia que defendemos cada dia con fuerza y seguimos luchando hasta conseguir la justicia, la libertad y la reparación. El derecho a la memoria implica el reconocimiento de las víctimas y la protección de las personas que sufrieron las consecuencias de la dictadura, muchas de las cuales han luchado muchos años para recuperar los cuerpos de los asesinados desaparecidos y exigir la reparación, la restitución de su dignidad.
Actualmente sigo militando, no he dejado de luchar, también voy a veces a dar charlas en los institutos para explicar mi caso, para que se tenga memoria histórica. Hay mucha gente que no quiere recordar, nosotros intentamos que no se olvidé lo que pasó, para que los jóvenes sepan lo que es el fascismo. Sobre vía Laietana con otras personas que fueron torturadas reclamamos que la policía no esté allí, sino que sea un centro de memoria.
Testimoni de Francesca García Lorite “Paqui”, 26 de gener de 2026
Sabadell, 15 de juliol de 1911 – 22 de juny de 1987
Professora de música
Filla de Francesc Maurí Casablancas i de Maria Blanes Payà. Era la segona de dues germanes, la primera es deia Francesca.
Amb només 9 anys va entrar a cantar a l’Orfeó de Sabadell on hi estaria molts anys, durant aquest temps va conèixer els mestres Josep Planas Argemí (1870-1950), Cebrià Cabané Bril (1884-1956), Josep Olivella Astals (1861-1981) i Adolf Cabané Pibernat (1911). Va fer els estudis primaris al col·legi de la pedagoga Francesca Rius Domènech (1885-1980) situat al carrer Jardí. Compaginava els estudis amb les classes de solfeig que li donava el mestre organista Mossèn Palau de l’església de Sant Feliu. Al mateix temps va tenir com a professora de música a Cecília Llobet Sabater (1892-1984), mentre duraven els cursos amb aquesta professora, va entrar en el Conservatori del Liceu de Barcelona, on es va treure el títol de professora de Música i de Piano el 1931. Quan feia els estudis al Conservatori del Liceu, també estudiava rítmica i plàstica sota la direcció del mestre Joan Llongueras Badia (1880-1953). Posteriorment va estudiar harmonia i història de la música, amb el mestre i compositor Josep Barberà Humbert (1877-1947). Va ser deixeble del musicòleg i eclesiàstic Mossèn Higini Anglès Pàmies (1888-1969)
Va ser cridada a participar en l’homenatge a la musicòloga i poeta Narcisa Freixas Cruells (1859-1926), aportant diverses cançons de l’homenatjada que ella adaptà amb gestos i moviments que nois i noies executaren en el saló d’actes de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
Va exercir de professora de piano, solfeig i teoria a l’Escola Municipal de Música de Sabadell de la qual n’era director Josep Masllovet Sanmiquel (1879-1946), escola situada en aquells moments en el carrer de Gràcia fent cantonada amb el carrer Pare Sallarès. Als anys 1930-1931 va col·laborar a les semicolònies infantils de Sabadell i ens festivals infantils que es celebraven en el teatre a l’aire lliure del bosc de Can Feu. Durant la Guerra Civil va continuar fent de professora de música i a l’acabar la guerra es va exiliar amb els seus pares a França, passant pels camps de concentració francesos. L’any 1940 però, va retornar a Sabadell i quan li va ser possible va tornar a donar classes.
El 30 de desembre de 1940 es va casar amb Josep Barceló Fau al Santuari de La Salut, l’encarregat de fer la cerimònia va ser Mossèn Quirze Estop Puig. El casament es va veure interromput per les autoritats franquistes perquè les invitacions van ser impreses en català, el batlle Josep Maria Marcet va intervenir donant per resolta la qüestió. Anys més tard, el matrimoni va tenir dos fills, Mireia i Joan. Rosa Maurí va morir el 1987 amb 75 anys al en el que era en aquells moments el domicili familiar del carrer de Gràcia.
‘Rosa Maurí Blanes, professora de música’. Evocació. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 19 de juliol de 1987. Pàg. 12
Martorell, 1 de maig de 1895 – Sabadell, 24 de març de 1967
Mestra, una de les pioneres en introduir nens amb discapacitat intel·lectual a les aules, fent classes mixtes amb l’objectiu de millorar la seva integració social
Filla de Pere Rius Claris i de Francesca Malet Salvador. Maria de la Concepció era la tercera de quatre germans: Pere, Dolors, Maria de la Concepció i Francesca-Margarida.
El pare participava en actes culturals i socials animant als pagesos parcers i rabassaires, que abundaven a Martorell en aquella època, a crear sindicats i cooperatives de recolzament mutu. Aquest talant esquerranista va fer que enviés la seva filla a l’Escola Normal de Barcelona, perquè estudiés Magisteri. El 2 de juliol de 1915 Maria de la Concepció es va treure el títol de mestra superior de Primera Ensenyança, més endavant, també va fer estudis d’infermera a la Creu Roja.
El 25 de juny de 1925 es va casar a Martorell amb Àlvar Vilaplana Beneito, i es traslladaren a Sabadell, on tingueren tres fills nascut a Sabadell: Àlvar, Pere i Enric.
Maria de la Concepció incorporava cançons pròpies sobre temes a tractar a classe, per tal de facilitar l’ensenyament als nens. Ensenyava exercicis rítmics i a caminar correctament per evitar males postures que es podien donar durant les classes o en el dia a dia. Creava i organitzava jocs on l’infant participés de manera activa i voluntària, evitant la memorització “obligatòria” i repetició d’allò après. Així mateix, organitzava excursions al bosc de Can Feu perquè tinguessin contacte amb la naturalesa.
Durant la II República va ser la primera dona en impartir classes a l’Escola Pia. Més endavant, durant la Guerra Civil, com altres col·legis d’ordres religioses, va ser reconvertit en un centre d’ensenyament laic, anomenat Institut-Escola Manuel Bartolomé Cossío. Els Escolapis van obrir un centre al carrer Sant Pau, l’Acadèmia d’Ensenyança, un centre mixta on s’impartia Batxillerat i primera ensenyança, aquesta última a càrrec de Maria de la Concepció. D’allà en sortiren els doctors sabadellencs, Lluís Duran, J. Llordés, Joan Alsina, etc. i també fills de famílies industrials com els Pierre, els Gorina, Massó, entre altres. Així, Maria de la Concepció va ser la primera dona mestra dels Escolapis que amb un títol laic va fer que aquests poguessin obrir una filial seva.
L’any 1935 va adquirir el col·legi de primera ensenyança del Mestre Flores, situat al carrer Sant Ferran, es tractava d’un col·legi mixt on hi anaven fills de famílies obreres, al costat de la fàbrica ‘Seydoux’. En aquest centre hi van anar els doctors Rafael Colom Palli (1925-1979) i Pere Pardo Peret (1936).
Maria de la Concepció es va preocupar per l’ensenyament dels nens amb discapacitat intel·lectual i un cop acabada la guerra, l’any 1942 va exercir de professora del “Grup Escolar” del carrer de Cellers, on feia classes mixtes amb nens discapacitat i altres que no ho eren en una classe de pàrvuls del Col·legi Municipals de Subnormal (en aquella època els anomenaven així…). El seu objectiu era millorar la seva integració social d’aquests nens. L’any 1949, inaugurà el “Col·legi Nostra Senyora de Montserrat”, situat al carrer Sant Cugat, núm. 117, amb també classes mixtes. De les seves aules en van sortir alguns coneguts sabadellencs com el director de cinema Josep Maria Argemí Fontanet (1920-1961), el metge reumatòleg Joan Vila o l’industrial Josep Maria Sala Buxeda.
‘Evocació. Matria de la Concepció Rius i Malet, mestra. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 17 de maig de 1986. Pàg. 13
Sabadell, 24 d’abril de 1890 – 19 de gener de 1939
Mestra a l’Escola Nocturna del Sagrat Cor, quan va morir va destinar els seus béns a un immoble per l’estudi i a la formació de dones obreres al carrer Salut núm. 42, posteriorment seu de Càritas.
Era la tercera generació d’una família de pagesos provinents d’Abràfim (Alt Camp) que van patir les conseqüències de la Guerra del Francès i cap el 1830 es traslladaren a Sabadell, establint el seu domicili al carrer de la Font Nova, núm. 20. Els seus pares, Pere i Eulàlia, vivien al carrer Jardí a la casa que feia cantó amb el carrer Sallarès i Pla, van tenir 10 fills i Eulàlia era la tercera dels tres que van sobreviure (per ordre de més gran a més petit: Maria, Joaquim, Eulàlia, Pere i Àngela). El seu pare Pere i el seu germà Joaquim van iniciar un petit negoci de fabricació de teixits que es va consolidar i créixer. A l’acabar el segle XIX la seva família es va traslladar al carrer de la Font Nova, núm. 15, a prop de la casa del seu oncle Joaquim.
Eulàlia i les seves germanes, van col·laborar amb l’Escola Nocturna per a noies obreres del Sagrat Cor del carrer de Gràcia.
Quan va morir el 19 de gener de 1939 va destinar els seus béns a l’adquisició de l’immoble situat al carrer Salut, núm. 42, posteriorment aquest seria la seu de Cáritas Diocesana a Sabadell, per transformar-lo en aules d’estudi i formació de les noies obreres, i que avui encara es coneix com a Patronat Eulàlia Garriga. En aquest edifici s’hi va continuar fent teatre, una vegada tornat a inaugurar l’any 1944 i entre els anys 1950-1960. En aquest immoble hi va néixer el “Cafè de les Delícies” i la seva sala de teatre, cap el 1898, quan en aquell Sabadell industrial proliferaven locals, sales i establiments on s’hi feia teatre i música de signe divers. Aproximadament entre el 1927 i 1928 l’escenari fou restaurat i va estar força actiu gràcies a persones vinculades anteriorment a l’espiritisme que n’impulsaren el teatre social i el convertiren en un centre cultural i pedagògic. La seva activitat cessà l’any 1937, ja en plena guerra. En l’estructura de l’edifici encara es poden contemplar els elements més destacats que formaven l’antic teatre, com la sala, l’escenari, la tramoia, part de l’amfiteatre amb la cabina de projecció de cinema, així com l’estructura inferior del vestíbul d’accés amb voltes catalanes. Com elements remarcables hi figuren: els paviments hidràulics, l’estructura de l’escenari amb els seus elements decoratius i les cornises del sostre de la sala, així com la configuració del pati-jardí posterior.
Una plaça al barri de la Concòrdia porta el seu nom.
Filla del pintor Josep Martínez Romero i de Sofia Taulé Coll (per part de mare és cosina del pintor Antoni Taulé).
Va fer els estudis primaris al Col·legi Sagrada Família. Va començar la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), però la va haver de deixar als 18 anys al contraure matrimoni amb Artur Paz Huguet i al tenir quatre fills amb aquest.
Va començar la seva activitat literària d’adolescent, amb només 14 anys li és premiat un recull de poemes als “Jocs Florals de Sabadell” del 1963. L’any 1975 fou inclosa al llibre “Les cinc branques”, un recull de 200 dones poetes catalanes des del s. XIV, i el mateix any obtingué el III premi en el certamen literari “Santes 75” de Mataró amb el poema “Maresme”. Lligada a aquesta comarca des de ben petita, l’any següent guanyà el premi “Ciutat de Mataró” amb el poema “Maresme a quatre vents”. Després d’aquests premis va participar en recitals i entrevistes en premsa, ràdio i televisió (Ràdio Barcelona, Ràdio Sabadell, Ràdio Joventut, etc.).
Membre de “L’Esbart Femení de Poesia de Mataró” lligat a Òmnium Cultural i de l’Agrupació Hispana d’Escriptors (AHE).
A Barcelona participà en el recull de “Nadales” organitzat pel “Grup dels 13 poetes”, celebrat els primers anys a l’Ateneu Barcelonès i després a la Cripta del Temple de la Sagrada Família.
El 1978 inici à una nova activitat literaria: “Diàlegs Teatrals per Infants” i la corresponent direcció i posta en escena.
El fet de viure a Barcelona, tot i amb algunes visites a Sabadell, ha fet que sigui gairebé desconeguda la seva obra a la nostra ciutat.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
“En la fiesta del libro. Un nuevo libro “Les cinc branques”. Poesia femenina catalana. Unas palabras con Montserrat Martínez. Poetista sabadellense, una de las 200 voces femeninas del libro: Les cinc branques”. Sabadell, 23 d’abril de 1975. Pàg. 5. Entrevista per part de Rosa Ten.
Els seus pares eren Joan Bermúdez Aguilar i Mercè Coll Mateu. Cursà els primers estudis escolars a Sabadell amb una professora particular, estudià Batxillerat i diversos idiomes. Es matriculà a l’Acadèmia Marshall de Barcelona, on va ser alumna d’Alicia Larrocha, Rosa Sabater i Mercè Roldés, realitzant en aquest centre docent tota seva carrera pianística; on posteriorment, faria de professora, per exemple del pianista Albert Llorens i Martínez
Va ser seleccionada per la “Primera Tribuna de Joves Intèrprets”, que tingué lloc a Sitges; participà en la III Setmana de Música Viva, celebrada al Palau de la Música Catalana de Barcelona; obrí el primer Cicle de “Joves Interpretes”; i participà en el programa “Alcores” de TVE, interpretant al compositor lleidatà, Enric Granados.
A part de la música també li agrada la pintura, literatura; el seu pare era pintor i escultor; i la portava a exposicions plàstiques i concerts. també li agrada la literatura, la dansa i el cant.” Entre els diversos compositors que ha interpretat, un dels que més admira i amb el que més s’identifica, és amb el Mestre Frederic Mompou, on va donar un recital d’homenatge a Sabadell. D’aquest l’atreu la senzillesa, profunditat i sobretot la catalanitat.
Ha tocat a diferents llocs de Catalunya i Espanya, i a Sabadell, per exemple:
Dins “Festival de Música, Primavera, 1983” i “Cicles musicals de la ciutat”, temes de Bach, Mozart i altres autors. Auditori de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, 12 de maig de 1983.
Organitzat per les “Joventuts Musicals de Sabadell”. Auditori de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, 20 de gener de 1985.
Dins el “Cicle de Música” de l’Acadèmia Belles Arts. Juntament amb la mezosoprano Clàudia Schneider, 21 d’octubre i 11 de novembre de 1999.
Si alguna persona té més informació pot contactar a: arnau.berenguer@gmail.com
Arxius Simó i Bach (AHS)
Hemeroteca del Diari de Sabadell
CUSCÓ AYMAMÍ, JOAN. ‘Isabel Bermúdez’. Quadern: Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell. Sabadell, núm. 23 (setembre-octubre de 1981). Pàg 348. Transcripció de l’entrevista a la pianista i professora sabadellenca Isabel Bermúdez
Gent de Sabadell / Jordi Roca i Tubau ; texts biogràfics: Joan Cuscó Aymamí, Joan Brunet Mauri, Ana Fernàndez Àlvarez ; [et al.] ; Lluís Casals i Garcia (Pr.). Sabadell ; Barcelona : Ausa, 1985
Sabadell, 12 de juliol de 1886 – Olot, 2 de juliol de 1972
Religiosa Carmelita i pedagoga
Filla de Lluís Batllevell Arús, i de Montserrat Vila Barquet. Era la primera de 7 germans. El seu avi patern era el reconegut arquitecte municipal, Gabriel Batllevell Tort (1825-1910), i el seu oncle el també reconegut arquitecte municipal, Juli Batllevell Arús (1864-1928).
Els primers estudis els va fer al Col·legi de les Carmelites de Sabadell. Després d’acabar els estudis la destinaren al convent de Sant Sadurní d’Anoia, però al començà la Guerra Civil, el va tenir que abandonar i es refugià a la seva llar paterna de Sabadell, al carrer de Gràcia, núm. 102. Des d’allà impartia classes a un bon nombre d’alumnes. Acabada la Guerra Civil, l’any 1941, obrí el Col·legi de les Carmelites al carrer Garcilaso. Quan feia classes a Sabadell, organitzà una representació teatral de “Els pastorets”, de Josep Maria Folch i Torres, la qual es va representar en unes golfes del carrer d’en Font. i després retornà a Sant Sadurní on la nomenaren directora de l’Escola Professional i Domèstica patrocinada per la dona dels Reventós de l’empresa de cava Codorniu. A dita escola, pel seu ensenyament, s’hi va incorporar un tapís que deia: “Amb virtut, progressen les ciències”. Tot i que impartia un ensenyament basat en mètodes científics que no es feia en altres escoles de l’època, a classe inculcava a les nenes els valors catòlics conservadors, a com ser “bones mestresses de casa, cultes i ben educades”.
Durant la llarga postguerra, ensenyà a les seves alumnes la llengua catalana. El 1947 la destinaren al col·legi de les Carmelites de Barcelona, on hi va romandre fins el 1950. Posteriorment la traslladaren a la Sellera de Ter, fins que el col·legi va haver de tancar. Llavors anà a l’Hospital d’Olot on hi va morir l’any 1972 amb 86 anys.
Fons Simó i Bach (AHS)
‘Evocació’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 18 de setembre de 1986. Pàg. 12
Teòrica de teixits. Directora de l’Escola de Sargidores de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell.
Va néixer al carrer Padilla (actualment Avellaneda) i va morir a la Residència de les Germanes Josefines al carrer del Sol.
Filla dels treballadors tèxtils Feliu Artigas i Ramona Setó, que posteriorment treballaren de conserges a l’Escola Industrial.
Després dels seus primers estudis, s’inicià de molt jove a l’industria tèxtil com a sargidora de peces. El 7 de gener de 1918, a proposta del Consell Directiu de l’Escola Industrial, va ser nomenada professora i directora de l’Escola de Sargidores, càrrec que exercí fins la seva jubilació el novembre 1967.
Les alumnes a les que va donar classe van trobar feina a la important indústria tèxtil de la ciutat, també algunes van treballar a arreu de la península, Europa i Amèrica. Fins a tres generacions varen passar per les seves classes. Era coneguda com a “Senyora Tuietes”. D’entre les nombroses alumnes escampades per Amèrica, concretament a Cuba, destaquem una de les seves alumnes avantatjades, Margarida Perarnau Sans (1902-1974) que a la ciutat treballà a la coneguda empresa tèxtil Corominas S.A.
Va rebre nombrosos premis per la seva tasca com a formadora de sargidores. El 20 de gener de 1943 dins els actes de les festes de Sant Sebastià li és imposada la Medalla de Coure de la Ciutat. El 31 d’octubre de 1950 se li concedeix el Premi Ciutadania, instituït per la Caixa d’Estalvis de Sabadell. El 16 d’octubre de 1965, Ràdio Barcelona li atorga el Premi Abella de Plata que concedia anualment a les persones pel seu treball exemplar com a docents. Dos anys després, en el saló d’actes del Gremi de Fabricants, se li fa entrega de la Medalla de Plata de la Ciutat.
El 30 d’octubre de 1980 es va posar el seu nom a un passatge de la ciutat.
‘Nomenclàtor’. “Nuevos sabadellenses en las calles de la ciudad (IV)”. Passatge de Gertrudis Artigas. Josep Ache. Diario de Sabadell, 25 de Juliol de 1985. Contraportada
‘Evocació’. “Gertrudis Artigas i Setó, Premi Ciutadania i Medalla de Plata de la Ciutat”. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 19 d’abril de 1986
Llicenciada en Filologia Clàssica, mestre de català, anglès, llatí, grec i ciències socials. Secretària d’Òmnium Cultural de Sabadell (1977-1978)
El seu nom era Josefina, però no li agradava i preferia que li diguessin Fina.
Va néixer al carrer Calderón, núm. 55 de Sabadell. Els seus pares eren Josep Esteve i Teresa Soley. Tenia tres germans: Francesc, Eulàlia i Maria Teresa.
Va estudiar el primer ensenyament a les Escolàpies de Sabadell del carrer Sant Josep, núm. 19. El Preuniversitari el va fer a l’INEM, Montserrat de Barcelona i es va treure la carrer de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona (la seva tesina va ser “Ensayo de una bibliografia crítica de Esquilo”, així com el títol per ensenyar català i el CAP, assignatura de llatí, a la ICE.
Començà a impartir classes al Col·legi dels Pares Escolapis, després a la RRMM Escolàpies, més endavant, al col·legi Canigó de Barcelona, la Sagrada Família de Sabadell i La Vall de Bellaterra. En tots ells exerceix de professora de llatí grec, català, anglès i ciències socials
L’any 1978 va fer oposicions i aconseguí la plaça d’agregada de Llatí a l’Institut Nacional de Batxillerat de Molins de Rei.
Era un persona amb moltes inquietuds culturals. Assistí a nombrosos congressos i simpòsium d’estudis clàssics celebrats a Catalunya i Espanya, així com a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, a concerts de música clàssica, moderna i folklòrica, a representacions d’òpera al Liceu, i a concerts al Palau de la Música i a l’auditori de la Caixa d’Estalvis. Li agradava molt llegir, sobretot clàssics grecs i llatins, així com viatjar per conèixer nous països i cultures. Entre les seves aficions estava la fotografia, tot tipus de treballs manuals i la cuina; d’esports havia practicat el tennis i l’esquí.
A Òmnium un dels últims actes culturals on va participar va ser el recital de “Coral Romput” a càrrec d’Ovidi Montllor, sobre texts del Premi d’Honor a les Lletres Catalanes, de 1978, J. Vicent Andrés Estellés. A Sabadell, en el teixit social, va participar en moltes activitats i associacions: A la Jove Cambra (formava part de la Junta Directiva l’any 1977) i era sòcia de les Joventuts Musicals i el Cine Club; també era sòcia del Congrés de Cultura Catalana i el Col·legi de Llicenciats.
Va morir amb només 33 anys a causa d’un accident de cotxe a la Carretera de Prats entre Castellar del Vallès i Sabadell.
Arxiu Simó i Bach (AHS)
“Quadern”. Fina Esteve Soley. Sabadell Òmnium Cultural. Anna Maria Aguiló, 1979
“Necrologica”. Diario de Sabadell, 4 de febrer de 1979
“Evocació”, ‘Josepa Esteve i Soley’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 5 de juny de 1986
Sabadell, 22 de juliol del 1920 – 2 de maig del 2000[1]
Locutora de Ràdio Sabadell (1933-1940) i actriu
Va néixer en una família de treballadors tèxtils. Era la tercer de quatre germans. Era coneguda com a “Merceneta” . Va entrar a Ràdio Sabadell, amb només 13 anys, dient que en tenia 15, esdevenint la locutora més jove de l’estat espanyol. De companya de radio tenia una altra locutora jove, Josepa Figueras. Ràdio Sabadell li va pagar els estudis als Escolapis de Sabadell. A la radio llegia publicitat, radiava música i s’encarregava dels programes de discos dedicats, un dels formats amb més oients.[2]
També era actriu i durant un temps va compaginar les dues feines. A l’acabar la Guerra Civil va estar un poc temps novament a la radio, fent anuncis, deixant-ho finalment per dedicar-se plenament al teatre. El 1949 es casa amb el seu company, després d’estar separats durant 10 anys a causa de la guerra, després que aquest passés pel camp d’Argelers i els alemanys l’obliguessin a treballar per ells durant la II Guerra Mundial. El matrimoni tindrà una filla, la Núria[3].
Va morir el 2 de maig del 2000 a causa d’una pancreatitis.
[2] OLLAS GARCÍA, C. ‘La ràdio en clau de dona’. Treball de Final de Grau. Pàg. 35. Universitat Oberta de Catalunya. UOC, 2016 <http://hdl.handle.net/10609/53501>
Nedadora professional, campiona d’Espanya i Olímpica
Els primers estudis els va fer a les Carmelites i els superiors a l’Escola Santa Clara del Club Natació Sabadell. Casada amb Miquel Torres i Bernardes, també nedador professional2. Des dels 14 als 20 anys fou campiona d’Espanya de 100, 200, 400 i 800 metres lliures i 100 i 200 metres papallona i relleus. L’any 1964 fou Olímpica a les Olimpíades de Tokio3 i el mateix any proclamada millor esportista femenina d’Espanya4, com a nedadora espanyola que més havia participat en competicions internacionals. Als any 60 va marcar el domini de la natació sabadellenca. També en altres especialitats com l’atletisme, Sabadell era coneguda com «La ciudad piloto del deporte español». Un cop retirada exercí de professora de Ioga, tot i continua practicant la natació5.
Paraules de l’entrevista a Maria Ballesté al diari esportiu As:
María tuvo el privilegio de ser de las primeras en abrir la Villa Olímpica en aquella cita: “Estuvimos casi mes y medio y éramos muy pocos los que estábamos al principio”… La experiencia la cataloga como “impresionante y maravillosa”, ya que “antes no había esa cultura de viajar y menos hasta Japón”. De hecho, reconoce: “Gracias a los Juegos tomé conciencia de lo que era el mundo porque te podías encontrar con gente variadísima y el contraste entre países. Me di cuenta de lo grande que era la Tierra y lo que unía el deporte”.
Filla de Lluís Viñolas Carix i d’Àngela Estella Culell. Cursà estudis de Magisteri a l’Escola Normal de la Generalitat de Mestres (c/Urgell, 137 de Barcelona). Primer es tragué la Llicenciatura General (1931-1934) i posteriorment el Grau Professional (1934-1938). El 15 de novembre de 1936 fou designada pel Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) de la Generalitat, mestra de l’Orfenat Ribas. El 27 de juny de 1938 cessà del càrrec de dit orfenat perquè el Ministeri d’Instrucció Pública del govern republicà la nomenà mestra provisional de l’Escola Nacional de Cardona. El 6 de juliol demanà la baixa voluntària del càrrec i es reincorporà de nou a la Generalitat com a professora del Grup Escolar núm. 46 de la ciutat de Barcelona, càrrec que exercí fins el final de la Guerra Civil. Durant el conflicte bèl·lic es prometé amb Josep Figueres López, destacat militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya a Martorell i vinculat a la Unió de Rabassaires.
Acabada la guerra, com la resta de companyes de Magisteri, quedà sense treball i per la seva significació com a política nacionalista i com a dona d’esquerres, es veié obligada a marxar de Barcelona i romandre un temps en l’anonimat. Josep Figueres s’exilià a França, passant per camps de concentració, aconsegueix evadir-se’n i s’assenta a la ciutat de Montpeller, aconseguint la protecció de la Residència d’Intel·lectuals Catalans. Maria Àngels pogué establir-hi correspondència, i finalment , a finals de 1939 decidí creuar els Pirineus per a poder-se reunir amb ell. El 5 d’agost de 1941 nasqué el seu primer fill, Roser. El bateig fou presidit per Joan Mora Adserà i es trobaren amb un bon grapat de sabadellencs exiliats com Joan Balart Armengol, Joan Puig Pujol, Joan Bartomeu Valls, Josep Ibañez Gargallo, Joan Pont Padrós, Jaume Massagué Rodríguez, Joan Sala Rovira, Antoni Sala Alavedra, Amadeu Navarra Ginestà, el germans Aspachs, Mateu Rifà, etc. També hi eren presents diputats catalans exilitats com Martí Barrera i Maresma i Francesc Viadiu i Vendrell.
L’any 1942 retornà a Catalunya amb el seu marit Josep Figueres, i la seva filla, Roser. Treballaren a l’administració d’una Granja Cooperativa Lletera a Palau d’Anglesola (Segrià) fins que pogueren tornar a Sabadell. El 1947 nasqué el seu segon fill, Jordi. El 3 de novembre de 1954 Josep Figueres mor i Maria Àngels es quedà sola amb els seus dos fills, Roser (13 anys) i Jordi (7 anys).
Es veié privada del reconeixement oficial i públic com a mestra perquè el règim als anys cinquanta no reconeixia els títols de magisteri expedits per la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana. Així que exercí el seu magisteri clandestinament, donant classes al seu domicili particular del carrer Batllevell, núm. 167. Ràpidament fou reconeguda la seva professionalitat i augmentaren els alumnes, veient-se obligada a construir un ampli local al final de l’eixida de casa seva. Però l’augment d’alumnes continuà, tot i rebre algunes denúncies d’afectes al règim franquista. El nombre d’alumnes continuà augmentant i després de nombroses gestions, aconseguí obrir al públic el Col·legi-Acadèmia Àngels al carrer Castellar núm. 32, local propietat del seu cunyat, el pintor, escriptor i poeta, Francesc Sitges Penalva. El títol de mestra d’una de les filles de Francesc, facilità el desenvolupament de l’Acadèmia. Durant aquest període rebé el títol oficial de mestra de Primera Ensenyança, en data 14 d’agost de 1971. A causa dels problemes per exercir la docència, decidí obrir un parvulari en el carrer Olzinelles, núm. 14. El 15 de juliol de 1977 traspassà el parvulari i assessorada per un advocat de Barcelona, reprengué els tràmits per aconseguir reingresar al magisteri.
Durant aquest temps de tràmits per aconseguir el reingrés al magisteri, la Generalitat establí l’ensenyament de la llengua catalana a totes les escoles. A l’Escola Nacional Samuntada de Sabadell li mancaven professors de català de primeres ensenyances i primària. Li proposaren fer de professora de català ja que des del 5 de juliol de 1975, Maria Àngels tenia el títol de professora per ensenyar llengua catalana a l’Educació General Bàsica, lliurat pel Departament de Filologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (Institut d’Estudis Catalans). A l’octubre de 1988 començà a exercir de mestra de català a l’Escola Samuntada. El 18 de maig de 1978 li arribà el reconeixement oficial i la reintegraren com a professora de primària. Amb aquest nomenament li fou assignada la plaça de mestra a l’Escola Nacional Alcalde Marcet, fins la seva inesperada mort el 9 de febrer de 1979.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
‘Evocació’. “Maria dels Àngels Viñolas i Estella, pedagoga”. Diario de Sabadell, 25 de setembre de 1986. Pàg. 12
Banyoles, 21 de febrer de 1902 – Sabadell, 1 de novembre de 1989
Maria Vinyes. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Pedagoga. Destacada funcionària municipal durant la República. Professora de català i de l’Escola d’Infermeres de la Generalitat. Secretària d’Orientació Professional de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell (1933-1939) imestra del Laboratori Psicotècnic(1936-1939)
Nascuda a Banyoles, filla de de Manuel Vinyes Camps i Maria Mayola Corominas, va cursà els primers estudis a l’Escola Nacional de dita localitat, amb el professor Francesc Estartús (1866 – 1954). Cursà Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona. L’any 1923 es traslladà a Sabadell. on hi visqué durant 66 anys, i on va deixar una gran empremta com a pedagoga i funcionaria municipal. Es va casar amb el sabadellenc Francesc Ventura Palet amb qui tingué un fill. Treballà amb el filòleg i fonetista Dr. Pere Barnils i Giol (1883-1933), el qual va ser director de l’Escola Municipal de Sordmuts de Barcelona l’any 1928 i dirigí diverses revistes especialitzades.
Va ser una de les primeres professores de català de Sabadell, tenia el carnet num. 3, signat per Pompeu Fabra (1868-1984). El 1935, amb el Dr. Joan Mallofré i Antoni de P. Avellaneda escrigué “Estadístiques de la mortalitat infantil i mortalitat de Sabadell”.
Durant la Guerra Civil, també exercí com a mestra del Laboratori Psicotècnic Municipal (instal·lat al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch), amb Salvador Sarrà com a regidor de Cultura. Aquest, pretenia desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 s’encarregava d’observar i dictaminar aquells infants amb problemes. El laboratori Psicotècnic però, hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. A part de Maria Vinyes, també comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo Barrios i el metge Joan Mallofré Manyosa i i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.
Amb la victòria franquista va ser depurada per les noves autoritats i forçada a exercir de professora a l’àmbit privat. Després de 40 anys el nou Ajuntament democràtic amb l’alcalde Antoni Farrés, i d’acord amb el decret d’amnisita de funcionaris públics de 1979, li tornà els drets i la dignitat. L’acte es va celebrar en el Saló del Consistori, assistiren representants de la Secció Sindical de l’Ajuntament, membres d’Òmnium Cultural de Sabadell i diversos consellers.
Maria Vinyes firmant el document conforme és amnistiada com a funcionària de l’Ajuntament de Sabadell, al seu costat, l’alcalde Antoni Farrés. “Funcionaria amnistiada”. Diario de Sabadell, 8 de setembre de 1979
El 23 de juliol del 2007, l’Ajuntament de Sabadell posà el seu nom a una plaça de la ciutat.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Simó Bach, Ricard. 63 Dones sabadellenques dignes de recordar. Agulló-Costa, 1988. (Pàgs. 285-286)
‘Evocació’. Diario de Sabadell, 9 de novembre de 1989. Pàg. 16
Sabadell, 10 d’agost de 1919 1 – 19 d’octubre de 20122
Escriptora, professora i correctora de català. Poetessa de caire catòlic
Filla de Josep Barceló Guilleumes i Jacinta Fau Manau. Casada amb Jaume Busqué Marcet amb qui tingué cinc fills Montserrat. Cursà els seus primers estudis al col·legi de la Sagrada Família. De ben jove s’interessà per les lletres i la poesia. Utilitzava i difonia la llengua catalana que era la seva llengua materna3.
Va recuperar una poesia en lloança a Sant Jordi, d’autoria anònima i que havia sortir en el Bloc Manelic-Bonavia, el 23 d’abril del 1925, requisat per la policia de la dictadura de Primo de Rivera4.
És l’autora de diversos goigs a la Mare de Deú, alguns dels quals, estan musicats pel compositor i eclesiàstic mossèn Camil Geis, entre els quals destaca el dedicat a la lloança de la Mare de Déu de les Neus, venerada al carrer on hi ha la seva petita capella (carrer que dur el seu nom), el 5 d’agost de 19545.
El carrer de la Mare de Déu de les Neus ha tingut diversos noms al llarg de la seva història, de 1903 a 1942 (30 d’abril de 1942) s’anomenava carrer Viladot6, en record de Tomàs Viladot, republicà federal, progressista, francmaçó i lliurepensador. El 30 de novembre de 1985 es posà el nom de carrer Advocat Viladot a un altre carrer de Sabadell7.
Matilde Sáiz Alonso, va néixer l’11 d’abril de 1917 a Santander. A l’inici de la guerra, va participar en la defensa de Donostia. Quan va caure la ciutat, creuà els Pirineus i es dirigí a Barcelona. El 15 de setembre de 1936 es va enrolar a Barcelona a la columna “Roja y Negra”, al Front d’Aragó (zona de Huesca), allà va conèixer a l’anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui es va casar l’any 1941. La seva última residència va ser a Sabadell, on va morir l’11 de juny de 1964. (1)
Abans d’acabar-se la guerra, es dirigí amb el seu fill Helios i el seu company Francisco cap a Alacant, amb l’objectiu de pujar a un vaixell per anar cap a Orà. Però va ser detinguda i internada al camp de concentració de “Los Almendros”. El seu company sentimental, Francisco Sansano va ser empresonat a la Plaça de Toros d’Alacant; finalment va ser condemnat a 30 anys de presó i empresonat a Belchite, on Matilde el va acompanyar fins la seva fugida el 1942.
Francisco Sansano Navarro, va néixer a Elx l’1 de desembre de 1911, els seus pares es deien Vicente Sansano i Margarita Navarro (2). Durant la República va fundar el grup anarquista “Demos”. Tots els seus germans -Pascual, Ramón, José, Verónica i Ángeles-, també van militar a la CNT (3). El 1936 treballava a Menorca i es va sumar a l’expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud per alliberar l’illa de Mallorca dels feixistes. 31 cenetistes es van sumar a Maó a aquest grup, formant amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i altres, un grupet anomenat 19 de juliol. Fracassat l’intent d’invasió, es va traslladar amb uns pescadors cap a Barcelona. A la capital catalana va participar a la organització de la columna “Roja y Negra” i conegué a Matilde Saiz Alonso, amb qui com he dit anteriorment, es van casar el 1941. Va combatre al Front d’Osca (Loporzano, Estrecho, Quinto i Monte Aragón). A un la milícia va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat: cap del primer Batalló de la Columna “Roja y Negra” (127ª Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195ª Brigada.
Quan estava a punt d’acabar la guerra, malgrat tenir passaport per exiliar-se a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i el seu fill Helios cap a Alacant, amb l’esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de bous. Condemnat a 30 anys, va ser tancat a Belchite. El 1942 pogué fugir, i després d’una dura marxa a peu, arribà a València, on sobrevisqué molts anys sense documentació. Els anys seixanta es va assentar amb la seva dona i fill a Santa Coloma de Gramanet i després a Sabadell, el 1968 va aconseguir la documentació. Va morir el 31 de març de 2003 a la Residència Pare Butiña de Sabadell i va ser incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès.
Post de comandament de la 127 Brigada Mixta prop de Zuera (24 d’agost de 1937). D’esquerra a dreta: Francisco Ponzán, Manuel Sierra, Benito Lasvacas, Francisco Sansano, Manuel Tortosa i José Manero http://www.estelnegre.org/documents/sansano/sansano.html
