Paqui García Lorite

Militant comunista antifranquista, torturada per la dictadura feixista per lluitar contra aquesta

Paqui es diu Francesca, primer es deia Francisca però es va canviar el nom al català, Francesca però, li agrada que li diguin a Paqui, ja que més proper i fàcil de pronunciar.

Els seus pares eren asturians republicans d’esquerres, el seu pare va treballar de miner a Astúries, a les mines de Sasma i de Pozo de Sotón, i posteriorment, a les mines de sal de Linares (Jaén), participant a la vaga de 1962. Paqui ens explica quan va arribar a Sabadell, la seva primera feina i als inicis de la seva militància al PCE (m-l):

Vine a Sabadell con 14 años y me puse a estudiar y trabajar en la Cooperativa de Ca n’Oriac, hice un curso de urdidora y de tejedora de piezas del textil. Me afilié al PCE (m-l) con 17 años y me casé en enero de 1971, mi marido era miembro del comité del PCE (ml), yo pasaba más desapercibida, hacía reuniones en casa, tenía miedo de comprometer a mis padres, ellos acogían y daban comida a militantes buscados por la policía. En mi boda fueron muchos camaradas, unas 200 personas, cuando me detuvieron me quitaron el libro de la boda donde había sus fotos, entre ellos también Cipriano Martos que lo torturaron y mataron en 1973, un muchacho muy noble. Las detenciones por eso no vinieron por las fotos del libro de boda, ellos ya tenían nombres, lo que si que querían saber es el nombre y paradero de miembros del partido que salían en las fotos, querían más información.

L’any 1971 va ser detinguda i torturada per lluita contra la dictadura feixista, va passar per la Comissaria de Sabadell, estava embarassada de bessons i com a conseqüència de les tortures en va perdre un:

Me detuvieron en Sabadell el 9 de mayo de 1971, los grises buscaban a mi marido por terrorismo, ya que era miembro del FRAP y había participado en el atraco de la armería Permanyer del Passeig Manresa, donde se hicieron con varias armas de la policía que tenían guardadas para revisar y reparar, el problema, a un compañero de mi marido durante el atraco se dejo la chaqueta con la cartera y el DNI dentro, mii marido pudo escaparse y permanecer en clandestinidad. En total detuvieron a unas 50-60 personas, no solo del PCE (m-l), sino de varios partidos. Los grises vinieron a mi casa y como no encontraron a mi marido ni a mi, se llevaron a mi suegro de 68 años y enfermo a la Comisaria de Sabadell, yo fui a la Comisaria y les pregunté si no tenían vergüenza de coger a una persona mayor y enferma, y me detuvieron. Tenía solo 18 años, en el partido tenia de alias el nombre de “Nuri”, lo hacíamos para evitar detenciones, me metía en los barrancos con los pantógrafos, en aquella época no teníamos impresoras, dejábamos mensajes contra el imperialismo yanki y el fascismo. Durante la detención estaba con una compañera, Carmen Prados, que le dispararon en la pierna y estaba embarazada de 2 meses de gemelos, querían saber dónde estaba mi marido y más nombres de miembros del partido, me vejaron, insultaron y torturaron, empecé a perder sangre y tuvieron que ingresarme en Santa Fe, donde estuve 10 días, y donde perdí a una de las dos criaturas. Pese a las torturas yo no dije nada, de los detenidos del partido no sacaron nada, teníamos un pequeño manual que llamábamos “El Cervantes”, con una serie de indicaciones de como actuar si éramos detenidos.

De Santa Fe, la deixen anar a casa de la seva mare, però al cap de dos dies la detenen i la porten a Via Laietana on va patir vexacions i insults:

Mis padres me vinieron a recoger en el hospital, cuando mi madre preguntó dónde estaba su hija al ginecólogo, este le indicó la habitación, pero también le dijo que “como todas las mujeres revolucionarias, donde tendría que estar es en la cárcel”, mi madre le contestó que tuviera cuidado y procurara que no me pasara nada. Al cabo de dos días de estar en casa de mis padres, vinieron a detenerme y me llevaron para la comisaria de vía Layetana, en los calabozos de los sótanos llenos de gente. Te podían tener el tiempo que querían en los interrogatorios, eran miembros de la Brigada Político Social, gente sin cultura, que solo sabían dar golpes hasta verte desfallecer como la Gestapo nazi. Vi a muchos compañeros y compañeras salir ensangrentados al volver de la sala de interrogatorios, además estábamos incomunicados del exterior. Estaba en la primera celda de abajo, enfrente a la escalera, con 6 o 7 mujeres más, no podíamos hablar con otras presas de las celdas cercanas o cuando pasaban por el pasillo, si lo hacíamos nos pegaban. Para limpiar las celdas tiraban Zotal que hacía un olor insoportable, me provocaba vómitos y estuve sin comer 4 o 5 días, estaba en los huesos, así que me llevaron a la Prisión de Mujeres de la Trinitat el 10-11 de mayo de 1971.

Paqui ens explica la seva experiència a la Presó de Dones de la Trinitat:

En la Presó de Dones de la Trinitat Vella estuve tres meses, me encontré bien, ya que estaba junto a compañeras de lucha, de diferentes partidos, pero luchábamos todas por lo mismo, contra la injusticia y por la libertad. La comida era malísima, comíamos de lo que nos llevaban los padres. Las vigilantes de la cárcel eran Guadianas de Cristo Rey, eran muy malas, siempre estaban castigando, solo nos dejaban leer libros religiosos, y cuando te revelabas por algo que no querías, te llevaban a una celda oscura y pequeña que apenas te podías mover, y te dejaban allí el tiempo que ellas quisieran. A las presas comunes aún las trataban peor.

Quan va sortir de la presó va estar en diferents localitats de Catalunya a casa de companys del partit, no va acudir al judici ja que li volien aplicar una condemna de dos anys de presó i ella no volia que la seva filla nasqués a la presó, així que els hi va deixar als seus pares perquè la cuidessin i es va exiliar a França.

Cuando salí de la prisión, estuve varios meses acogida por camaradas en diferentes poblaciones de Catalunya, en Hospitalet, en la Verneda de Barcelona, en Ripollet y en Reus. En Reus me cuidaba una compañera que trabajaba de enfermera en el Hospital Sant Joan, yo estaba trabajando clandestinamente recogiendo avellanas. En una manifestación en Reus, tuve que correr ya que nos perseguía la Guardia Civil, me escondí en un portal y rompí aguas. Llamé a la compañera enfermera y me llevó al hospital donde tuve mi hija que nació el 29 de septiembre de 1971 con 7 meses. El hospital de Reus es el mismo donde estuvo Cipriano Martos, cuando lo llevo la policía nacional, después de torturarlo y donde murió en 1973. Después de nacer la niña pedí al Partido que me dieran una cita con mis padres, pues no podía arriesgarme a que me detuvieran con la niña que tenía solo un mes y medio, tampoco podía trabajar, estaba en búsqueda por rebeldía y tenía que cumplir dos años de cárcel. Mis padres se quedaron mi hija a pesar de no saber cuando la volvería a ver.

Paqui Garcia amb la seva filla, la seva germana i els seus pares, en una visita a l’Hospitalet de Llobregat, 1971
Paqui García Lorite amb 17 anys

Es va exiliar a França i no va tornar fins la mort de Franco. A l’exili els pares li porten la seva filla:

El partido me dio un pasaporte falso y en diciembre de 1971 pude pasar la frontera clandestinamente y llegar hasta París donde pedí el exilio político que me dieron en febrero de 1972. Allí conocí a otros miembros del partido y de otras organizaciones comunistas antifranquistas, recuerdo la pasionaria que era una mujer próxima con quien podías hablar, a diferencia de Carrillo, que no se dejaba ver y que vivía en una buena casa. En París estuve tres años y luego me trasladé a Marsella, para estar más cerca de la frontera, de mis padres. Mis padres me trajeron mi hija haciéndola pasar como hija de mi hermana. No volví a Sabadell con mi niña hasta la muerte del dictador fascista Francisco Franco, llegué en diciembre de 1976.

Després de la dictadura va continuar i continua lluitant per la memòria antifeixista, la justícia, la llibertat i la reparació de les víctimes del règim franquista. Participa i ha militat en el teixit associatiu de la ciutat,  en diferents Associacions de Veïns com la de Ca n’Oriac, Can Deu i Torreguitart, és presidenta i fundadora de les “Bruixes del Nord” on fa 38 anys que hi participa, també és membre de la Crida per Sabadell, i fa anys que amb un grup de dones que van ser preses a la Presó de Dones de la Trinitat Vella lluita perquè aquesta no sigui enderrocada i es converteixi en un espai de memòria que recordi les dones repressaliades que hi van passar. La Paqui tédues filles: “de las que estoy muy orgullosa y ellas de mi”.

Sobre el feixisme i la memòria opina:

El franquismo no ha muerto del todo, hace 50 años que murió el dictador, pero aún así seguimos luchando por la memoria y la democracia que defendemos cada dia con fuerza y seguimos luchando hasta conseguir la justicia, la libertad y la reparación. El derecho a la memoria implica el reconocimiento de las víctimas y la protección de las personas que sufrieron las consecuencias de la dictadura, muchas de las cuales han luchado muchos años para recuperar los cuerpos de los asesinados desaparecidos y exigir la reparación, la restitución de su dignidad.

Actualmente sigo militando, no he dejado de luchar, también voy a veces a dar charlas en los institutos para explicar mi caso, para que se tenga memoria histórica. Hay mucha gente que no quiere recordar, nosotros intentamos que no se olvidé lo que pasó, para que los jóvenes sepan lo que es el fascismo. Sobre vía Laietana con otras personas que fueron torturadas reclamamos que la policía no esté allí, sino que sea un centro de memoria.

Testimoni de Francesca García Lorite “Paqui”

Rosa Maurí Blanes

Sabadell, 15 de juliol de 1911 – 22 de juny de 1987

Professora de música

Filla de Francesc Maurí Casablancas i de Maria Blanes Payà. Era la segona de dues germanes, la primera es deia Francesca.

Amb només 9 anys va entrar a cantar a l’Orfeó de Sabadell on hi estaria molts anys, durant aquest temps va conèixer els mestres Josep Planas Argemí (1870-1950), Cebrià Cabané Bril (1884-1956), Josep Olivella Astals (1861-1981) i Adolf Cabané Pibernat (1911). Va fer els estudis primaris al col·legi de la pedagoga Francesca Rius Domènech (1885-1980) situat al carrer Jardí. Compaginava els estudis amb les classes de solfeig que li donava el mestre organista Mossèn Palau de l’església de Sant Feliu. Al mateix temps va tenir com a professora de música a Cecília Llobet Sabater (1892-1984), mentre duraven els cursos amb aquesta professora, va entrar en el Conservatori del Liceu de Barcelona, on es va treure el títol de professora de Música i de Piano el 1931. Quan feia els estudis al Conservatori del Liceu, també estudiava rítmica i plàstica sota la direcció del mestre Joan Llongueras Badia (1880-1953). Posteriorment va estudiar harmonia i història de la música, amb el mestre i compositor Josep Barberà Humbert (1877-1947). Va ser deixeble del musicòleg i eclesiàstic Mossèn Higini Anglès Pàmies (1888-1969)

Va ser cridada a participar en l’homenatge a la musicòloga i poeta Narcisa Freixas Cruells (1859-1926), aportant diverses cançons de l’homenatjada que ella adaptà amb gestos i moviments que nois i noies executaren en el saló d’actes de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Va exercir de professora de piano, solfeig i teoria a l’Escola Municipal de Música de Sabadell de la qual n’era director Josep Masllovet Sanmiquel (1879-1946), escola situada en aquells moments en el carrer de Gràcia fent cantonada amb el carrer Pare Sallarès. Als anys 1930-1931 va col·laborar a les semicolònies infantils de Sabadell i ens festivals infantils que es celebraven en el teatre a l’aire lliure del bosc de Can Feu. Durant la Guerra Civil va continuar fent de professora de música i a l’acabar la guerra es va exiliar amb els seus pares a França, passant pels camps de concentració francesos. L’any 1940 però, va retornar a Sabadell i quan li va ser possible va tornar a donar classes.

El 30 de desembre de 1940 es va casar amb Josep Barceló Fau al Santuari de La Salut, l’encarregat de fer la cerimònia va ser Mossèn Quirze Estop Puig. El casament es va veure interromput per les autoritats franquistes perquè les invitacions van ser impreses en català, el batlle Josep Maria Marcet va intervenir donant per resolta la qüestió. Anys més tard, el matrimoni va tenir dos fills, Mireia i Joan. Rosa Maurí va morir el 1987 amb 75 anys al en el que era en aquells moments el domicili familiar del carrer de Gràcia.


‘Rosa Maurí Blanes, professora de música’. Evocació. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 19 de juliol de 1987. Pàg. 12

Maria de la Concepció Rius Malet

Martorell, 1 de maig de 1895 – Sabadell, 24 de març de 1967

Mestra, una de les pioneres en introduir nens amb discapacitat intel·lectual a les aules, fent classes  mixtes amb l’objectiu de millorar la seva integració social

Filla de Pere Rius Claris i de Francesca Malet Salvador. Maria de la Concepció era la tercera de quatre germans: Pere, Dolors, Maria de la Concepció i Francesca-Margarida.

El pare participava en actes culturals i socials animant als pagesos parcers i rabassaires, que abundaven a Martorell en aquella època, a crear sindicats i cooperatives de recolzament mutu. Aquest talant esquerranista va fer que enviés la seva filla a l’Escola Normal de Barcelona, perquè estudiés Magisteri. El 2 de juliol de 1915 Maria de la Concepció es va treure el títol de mestra superior de Primera Ensenyança, més endavant, també va fer estudis d’infermera a la Creu Roja.

El 25 de juny de 1925 es va casar a Martorell amb Àlvar Vilaplana Beneito, i es traslladaren a Sabadell, on tingueren tres fills nascut a Sabadell: Àlvar, Pere i Enric.

Maria de la Concepció incorporava cançons pròpies sobre temes a tractar a classe, per tal de facilitar l’ensenyament als nens. Ensenyava exercicis rítmics i a caminar correctament per evitar males postures que es podien donar durant les classes o en el dia a dia. Creava i organitzava jocs on l’infant participés de manera activa i voluntària, evitant la memorització “obligatòria” i repetició d’allò après. Així mateix, organitzava excursions al bosc de Can Feu perquè tinguessin contacte amb la naturalesa.

Durant la II República va ser la primera dona en impartir classes a l’Escola Pia. Més endavant, durant la Guerra Civil, com altres col·legis d’ordres religioses, va ser reconvertit en un centre d’ensenyament laic,  anomenat Institut-Escola Manuel Bartolomé Cossío. Els Escolapis van obrir un centre al carrer Sant Pau, l’Acadèmia d’Ensenyança, un centre mixta on s’impartia Batxillerat i primera ensenyança, aquesta última a càrrec de Maria de la Concepció. D’allà en sortiren els  doctors sabadellencs, Lluís Duran, J. Llordés, Joan Alsina, etc. i també fills de famílies industrials com els Pierre, els Gorina, Massó, entre altres. Així, Maria de la Concepció va ser la primera dona mestra dels Escolapis que amb un títol laic va fer que aquests poguessin obrir una filial seva.

L’any 1935 va adquirir el col·legi de primera ensenyança del Mestre Flores, situat al carrer Sant Ferran, es tractava d’un col·legi mixt on hi anaven  fills de famílies obreres, al costat de la fàbrica ‘Seydoux’. En aquest centre hi van anar els doctors Rafael Colom Palli (1925-1979) i Pere Pardo Peret (1936).

Maria de la Concepció es va preocupar per l’ensenyament dels nens amb discapacitat intel·lectual i un cop acabada la guerra, l’any 1942 va exercir de professora del “Grup Escolar” del carrer de Cellers, on feia classes mixtes amb nens discapacitat i altres que no ho  eren en una classe de pàrvuls del Col·legi Municipals de Subnormal (en aquella època els anomenaven així…). El seu objectiu  era  millorar la seva integració social d’aquests nens. L’any 1949, inaugurà el “Col·legi Nostra Senyora de Montserrat”, situat al carrer Sant Cugat, núm. 117, amb també classes mixtes. De les seves aules en van sortir alguns coneguts sabadellencs com el director de cinema Josep Maria Argemí Fontanet (1920-1961), el metge reumatòleg Joan Vila o l’industrial Josep Maria Sala Buxeda.


‘Evocació. Matria de la Concepció Rius i Malet, mestra. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 17 de maig de 1986. Pàg. 13

Eulàlia Garriga Casals

Sabadell, 24 d’abril de 1890 – 19 de gener de 1939

Mestra a l’Escola Nocturna del Sagrat Cor, quan va morir va destinar els seus béns a un immoble per l’estudi i a la formació de dones obreres al carrer Salut núm. 42, posteriorment seu de Càritas.

Era la tercera generació d’una família de pagesos provinents d’Abràfim (Alt Camp) que van patir les conseqüències de la Guerra del Francès i cap el 1830 es traslladaren a Sabadell, establint el seu domicili al carrer de la Font Nova, núm. 20. Els seus pares, Pere i Eulàlia, vivien al carrer Jardí a la casa que feia cantó amb el carrer Sallarès i Pla, van tenir 10 fills i Eulàlia era la tercera dels tres que van sobreviure (per ordre de més gran a més petit: Maria, Joaquim, Eulàlia, Pere i Àngela). El seu pare Pere i el seu germà Joaquim van iniciar un petit negoci de fabricació de teixits que es va consolidar i créixer. A l’acabar el segle XIX la seva família es va traslladar al carrer de la Font Nova, núm. 15, a prop de la casa del seu oncle Joaquim.

Eulàlia i les seves germanes, van col·laborar amb l’Escola Nocturna per a noies obreres del Sagrat Cor del carrer de Gràcia.

Quan va morir el 19 de gener de 1939 va destinar els seus béns a l’adquisició de l’immoble situat al carrer Salut, núm. 42, posteriorment aquest seria la seu de Cáritas Diocesana a Sabadell, per transformar-lo en aules d’estudi i formació de les noies obreres, i que avui encara es coneix com a Patronat Eulàlia Garriga. En aquest edifici s’hi va continuar fent teatre, una vegada tornat a inaugurar l’any 1944 i entre els anys 1950-1960. En aquest immoble hi va néixer el “Cafè de les Delícies” i la seva sala de teatre, cap el 1898, quan en aquell Sabadell industrial proliferaven locals, sales i establiments on s’hi feia teatre i música de signe divers. Aproximadament entre el 1927 i 1928 l’escenari fou restaurat i va estar força actiu gràcies a persones vinculades anteriorment a l’espiritisme que n’impulsaren el teatre social i el convertiren en un centre cultural i pedagògic. La seva activitat cessà l’any 1937, ja en plena guerra. En l’estructura de l’edifici encara es poden contemplar els elements més destacats que formaven l’antic teatre, com la sala, l’escenari, la tramoia, part de l’amfiteatre amb la cabina de projecció de cinema, així com l’estructura inferior del vestíbul d’accés amb voltes catalanes. Com elements remarcables hi figuren: els paviments hidràulics, l’estructura de l’escenari amb els seus elements decoratius i les cornises del sostre de la sala, així com la configuració del pati-jardí posterior.

Una plaça al barri de la Concòrdia porta el seu nom.


Eulàlia Garriga, Plaça d‘. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

SABADELLENCS – Eulàlia Garriga – Dialnet. Oriol Garriga Gusi, 2008

Montserrat Martínez Taulé

Sabadell, 19 d’abril de 1948

Poeta

Filla del pintor Josep Martínez  Romero i de Sofia Taulé Coll (per part de mare és cosina del pintor Antoni Taulé).

Va fer els estudis primaris al Col·legi Sagrada Família. Va començar la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), però la va haver de deixar als 18 anys al contraure matrimoni amb Artur Paz Huguet i al tenir quatre fills amb aquest.

Va començar la seva activitat literària d’adolescent, amb només 14 anys li és premiat un recull de poemes als “Jocs Florals de Sabadell” del 1963. L’any 1975 fou inclosa al llibre “Les cinc branques”, un recull de 200 dones poetes catalanes des del s. XIV, i el mateix any obtingué el III premi en el certamen literari “Santes 75” de Mataró amb el poema “Maresme”. Lligada a aquesta comarca des de ben petita, l’any següent guanyà el premi “Ciutat de Mataró” amb el poema “Maresme a quatre vents”. Després d’aquests premis va participar en recitals i entrevistes en premsa, ràdio i televisió (Ràdio Barcelona, Ràdio Sabadell, Ràdio Joventut, etc).

Membre de “L’Esbart Femení de Poesia de Mataró” lligat a Òmnium Cultural i de l’Agrupació Hispana d’Escriptors (AHE).

A Barcelona participà en el recull de “Nadales” organitzat pel “Grup dels 13 poetes”, celebrat els primers anys a l’Ateneu Barcelonès i després a la Cripta del Temple de la Sagradad Família.

El 1978 inici à una nova activitat literaria: “Diàlegs Teatrals per Infants” i la corresponent direcció i posta en escena.

El fet de viure a Barcelona, tot i amb algunes visites a Sabadell, ha fet que sigui gairebé desconeguda la seva obra a la nostra ciutat.


Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

“En la fiesta del libro. Un nuevo libro “Les cinc branques”. Poesia femenina catalana. Unas palabras con Montserrat Martínez. Poetista sabadellense, una de las 200 voces femeninas del libro: Les cinc branques”. Sabadell, 23 d’abril de 1975. Pàg. 5. Entrevista per part de Rosa Ten.

Isabel Bermúdez Coll

Sabadell, 19 de gener de 1954

Pianista i professora de piano

Els seus pares eren Joan Bermúdez Aguilar i Mercè Coll Mateu. Cursà els primers estudis escolars a Sabadell amb una professora particular, estudià Batxillerat i diversos idomes. Es matriculà a l’Acadèmia Marshall de Barcelona, on va ser alumna d’Alicia Larrocha, Rosa Sabater i Mercè Roldés, realitzant en aquest centre docent tota seva carrera pianística; on posteriorment, faria de professora, per exemple del pianista Albert Llorens i Martínez

Va ser seleccionada per la “Primera Tribuna de Joves Intèrprets”,  que tingué lloc a Sitges;  participà en la III Setmana de Música Viva, celebrada al Palau de la Música Catalana de Barcelona; obrí el primer Cicle de “Joves Interpretes”; i participà en el programa ’”Alcores” de TVE, interpretant al compositor lleidatà, Enric Granados.

A part de la música també li agrada la pintura, literatura; el seu pare era pintor i escultor; i la portava a exposicions plàstiques i concerts.  també li agrada la literatura, la dansa i el cant.” Entre els diversos compositors que ha  interpretat, un dels que més admira i amb el que més s’identifica, és amb el Mestre Frederic Mompou, on va donar un recital d’homenatge a Sabadell. D’aquest l’atreu la senzillesa, profunditat i sobretot la catalanitat.

Ha tocat a diferents llocs de Catalunya i Espanya, i a Sabadell, per exemple:

Dins “Festival de Música, Primavera, 1983” i “Cicles musicals de la ciutat”, temes de Bach, Mozart i altres autors. Auditori de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, 12 de maig de 1983.

Organitzat per les “Joventuts Musicals de Sabadell”. Auditori de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, 20 de gener de 1985.

Dins el “Cicle de Música” de l’Acadèmia Belles Arts. Juntament amb la mezosoprano Clàudia Schneider, 21 d’octubre i 11 de novembre de 1999.

Si alguna persona té més informació pot contactar a: berenguer_correu-e@proton.me


Arxius Simó i Bach (AHS)

Hemeroteca del Diari de Sabadell

CUSCÓ, JOAN. ‘Isabel Bermúdez’. Quadern: Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell. Sabadell, núm. 23 (setembre-octubre de 1981). Pàg 348. Transcripció de l’entrevista a la pianista i professora sabadellenca Isabel Bermúdez

Gent de Sabadell / Jordi Roca i Tubau ; texts biogràfics: Joan Cuscó Aymamí, Joan Brunet Mauri, Ana Fernàndez Àlvarez ; [et al.] ; Lluís Casals i Garcia (Pr.). Sabadell ; Barcelona : Ausa, 1985

Maria Assumpció Batllevell Vila

Sabadell, 12 de juliol de 1886 – Olot, 2 de juliol de 1972

Religiosa Carmelita i pedagoga

Filla de Lluís Batllevell Arús, i de Montserrat Vila Barquet. Era la primera de 7 germans. El seu avi patern era el reconegut arquitecte municipal, Gabriel Batllevell Tort (1825-1910), i el seu oncle el també reconegut arquitecte municipal, Juli Batllevell Arús (1864-1928).

Els primers estudis els va fer al Col·legi de les Carmelites de Sabadell. Després d’acabar els estudis la destinaren al convent de Sant Sadurní d’Anoia, però al començà la Guerra Civil, el va tenir que abandonar i es refugià a la seva llar paterna de Sabadell, al carrer de Gràcia, núm. 102. Des d’allà impartia classes a un bon nombre d’alumnes. Acabada la Guerra Civil, l’any 1941, obrí el Col·legi de les Carmelites al carrer Garcilaso. Quan feia classes a Sabadell, organitzà una representació teatral de “Els pastorets”, de Josep Maria Folch i Torres, la qual es va representar en unes golfes del carrer d’en Font.  i després retornà a Sant Sadurní on la nomenaren directora de l’Escola Professional i Domèstica patrocinada per la dona dels Reventós de l’empresa de cava Codorniu. A dita escola, pel seu ensenyament, s’hi va incorporar un tapís que deia: “Amb virtut, progressen les ciències”. Tot i que impartia un ensenyament basat en mètodes científics que no es feia en altres escoles de l’època, a classe inculcava a les nenes els valors catòlics conservadors, a com ser  “bones mestresses de casa, cultes i ben educades”.

Durant la llarga postguerra, ensenyà a les seves alumnes la llengua catalana.  El 1947 la destinaren al col·legi de les Carmelites de Barcelona, on hi va romandre fins el 1950. Posteriorment la traslladaren a la Sellera de Ter, fins que el col·legi va haver de tancar. Llavors anà a l’Hospital d’Olot on hi va morir l’any 1972 amb 86 anys.


Fons Simó i Bach (AHS)

‘Evocació’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 18 de setembre de 1986. Pàg. 12

Gertrudis Artigas Setó

Sabadell, 20 d’abril de 1890 – 1 d’abril de 1971

Teòrica de teixits. Directora de l’Escola de Sargidores de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell.

Va néixer al carrer Padilla (actualment Avellaneda) i va morir a la Residència de les Germanes Josefines al carrer del Sol.

Filla dels treballadors tèxtils Feliu Artigas i Ramona Setó, que posteriorment treballaren de conserges a l’Escola Industrial.

Després dels seus primers estudis, s’inicià de molt jove a l’indústria textil com a sargidora de peces. El 7 de gener de 1918, a proposta del Consell Directiu de l’Escola Industrial, va ser nomenada professora i directora de l’Escola de Sargidores, càrrec que exercí fins la seva jubilació el novembre 1967.

Les alumnes a les que va donar classe van trobar feina a la important indústria textil de la ciutat, també algunes van treballar a arreu de la península, Europa i Amèrica. Fins a tres generacions varen passar per les seves classes. Era coneguda com a “Senyora Tuietes”. D’entre les nombroses alumnes escampades per Amèrica, concretament a Cuba, destaquem una de les seves alumnes avantatjades, Margarida Perarnau Sans (1902-1974) que a la ciutat treballà a la coneguda empresa tèxtil Corominas S.A.

Va rebre nombrosos premis per la seva tasca com a formadora de sargidores. El 20 de gener de 1943 dins els actes de les festes de Sant Sebastià li és imposada la Medalla de Coure de la Ciutat. El 31 d’octubre de 1950 se li concedeix el Premi Ciutadania, instituït per la Caixa d’Estalvis de Sabadell. El 16 d’octubre de 1965, Ràdio Barcelona li atorga el Premi Abella de Plata que concedia anualment a les persones pel seu treball exemplar com a docents. Dos anys després, en el saló d’actes del Gremi de Fabricants, se li fa entrega de la Medalla de Plata de la Ciutat.

El 30 d’octubre de 1980 es va posar el seu nom a un passatge de la ciutat.


Nomenclàtor. ‘Gertrudis, passatge de.’ Ajuntament de Sabadell < http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17838&Itemid=122>

Arxiu Simó i Bach (AHS)

Diari de Sabadell. “Recordant la ‘Senyora Tuietes”, Mn. Camil Geis, 17 d’abril de 1972

Diario de Sabadell. ‘Nomenclàtor’. “Nuevos sabadellenses en las calles de la ciudad (IV)”. Passatge de Gertrudis Artigas. Josep Ache, 25  de Juliol de 1985. Contraportada

Diario de Sabadell, ‘Evocació’. “Gertrudis Artigas i Setó, Premi Ciutadaona i Medalla de Plata de la Ciutat”. Ricard Simó i Bach, 19 d’abril de 1986

Fina Esteve Soley

Sabadell, 5 de gener de 1945  – 1 de gener de 1979

Llicenciada en Filologia Clàssica, mestre de català, anglès, llatí, grec i ciències socials. Secretària d’Òmnium Cultural de Sabadell (1977-1978)

El seu nom era Josefina, però no li agradava i preferia que li diguessin Fina.

Va néixer al carrer Calderón, núm. 55 de Sabadell. Els seus pares eren Josep Esteve i Teresa Soley. Tenia tres germans: Francesc, Eulàlia i Maria Teresa.

Va estudiar el primer ensenyament a les Escolàpies de Sabadell del carrer Sant Josep, núm. 19. El Preuniversitari el va fer a l’INEM, Montserrat de Barcelona i es va treure la carrer de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona (la seva tesina va ser “Ensayo de una bibliografia crítica de Esquilo”, així com el títol per ensenyar català i el CAP, assignatura de llatí, a la ICE.

Començà a impartir classes al Col·legi dels Pares Escolapis, després a la RRMM Escolàpies, més endavant, al col·legi Canigó de Barcelona, la Sagrada Família de Sabadell i La Vall de Bellaterra. En tots ells exerceix de professora de llatí grec, català, anglès i ciències socials

L’any 1978 va fer oposicions i aconseguí la plaça d’agregada de Llatí a l’Institut Nacional de Batxillerat de Molins de Rei.

Era un persona amb moltes inquietuds culturals. Assistí a nombrosos congressos i simpòsium d’estudis clàssics celebrats a Catalunya i Espanya, així com a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, a concerts de música clàssica, moderna i folklòrica, a  representacions d’òpera al Liceu, i a concerts al Palau de la Música i a l’auditori de la Caixa d’Estalvis. Li agradava molt llegir, sobretot clàssics grecs i llatins, així com viatjar per conèixer nous països i cultures. Entre les seves aficions estava la fotografia, tot tipus de treballs manuals i la cuina; d’esports havia practicat el tennis i l’esquí.

A Òmnium un dels últims actes culturals on va participar va ser el recital de “Coral Romput” a càrrec d’Ovidi Montllor, sobre texts del Premi d’Honor a les Lletres Catalanes, de 1978, J. Vicent Andrés Estellés. A Sabadell, en el teixit social, va participar en moltes activitats i associacions: A la Jove Cambra (formava part de la Junta Directiva l’any 1977) i era sòcia de les Joventuts Musicals i el Cine Club; també era sòcia del Congrés de Cultura Catalana i el Col·legi de Llicenciats.

Va morir amb només 33 anys a causa d’un accident de cotxe a la Carretera de Prats entre Castellar del Vallès i Sabadell.


Arxiu Simó i Bach (AHS)

“Quadern”. Fina Esteve Soley. Sabadell Òmnium Cultural. Anna Maria Aguiló, 1979

Diario de Sabadell. “Necrologica”, 4 de febrer de 1979

Diario de Sabadell. “Evocació”, ‘Josepa Esteve i Soley’. Ricard Simó i Bach, 5 de juny de 1986

Mercè Sorribas Elias

Sabadell, 22 de juliol del 1920  – 2 de maig del 2000[1]

Locutora de Ràdio Sabadell (1933-1940) i actriu

Va néixer en una família de treballadors tèxtils. Era la tercer de quatre germans. Era coneguda com a “Merceneta . Va entrar a Ràdio Sabadell, amb només 13 anys, dient que en tenia 15, esdevenint  la locutora més jove de l’estat espanyol. De companya de radio tenia una altra locutora jove, Josepa Figueras. Ràdio Sabadell li va pagar els estudis als Escolapis de Sabadell. A la radio llegia publicitat, radiava música i s’encarregava dels programes de discos dedicats, un dels formats amb més oients.[2]

També era actriu i durant un temps va compaginar les dues feines. A l’acabar la Guerra Civil va estar un poc temps novament a la radio, fent anuncis, deixant-ho finalment per dedicar-se plenament al teatre. El 1949 es casa amb el seu company, després d’estar separats durant 10 anys a causa de la guerra, després que aquest passés pel camp d’Argelers i els alemanys l’obliguessin a treballar per ells durant la II Guerra Mundial. El matrimoni tindrà una filla, la Núria[3].

Va morir el 2 de maig del 2000 a causa d’una pancreatitis.


[1] Espinosa i Mirabet, Sílvia. ‘Les locutores de ràdio a Catalunya. 1924-1939’. Tesi doctoral. Pàg. 363-367. Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat. UAB, 2008 <https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4148/sem1de1.pdf?sequence=1>

[2] Ollas García, C. ‘La ràdio en clau de dona’. Treball de Final de Grau. Pàg. 35. Universitat Oberta de Catalunya. UOC, 2016 <http://hdl.handle.net/10609/53501>

[3] Espinosa i Mirabet, Sílvia. ‘Les locutores de ràdio a Catalunya. 1924-1939’. Tesi doctoral pàg. 363-367. Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat. UAB, 2008 < <https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4148/sem1de1.pdf?sequence=1>

Maria Ballesté Huguet

Sabadell, 12 de desembre de 19471

Nedadora professional, campiona d’Espanya i Olímpica

Els primers estudis els va fer a les Carmelites i els superiors a l’Escola Santa Clara del Club Natació Sabadell. Casada amb Miquel Torres i Bernardes, també nedador professional2. Des dels 14 als 20 anys fou campiona d’Espanya de 100, 200, 400 i 800 metres lliures i 100 i 200 metres papallona i relleus. L’any 1964 fou Olímpica a les Olimpíades de Tokio3 i el mateix any proclamada millor esportista femenina d’Espanya4, com a nedadora espanyola que més havia participat en competicions internacionals. Als any 60 va marcar el domini de la natació sabadellenca. També en altres especialitats com l’atletisme, Sabadell era coneguda com «La ciudad piloto del deporte español». Un cop retirada exercí de professora de Ioga, tot i continua practicant la natació5.

Paraules de l’entrevista a Maria Ballesté al diari esportiu As:

María tuvo el privilegio de ser de las primeras en abrir la Villa Olímpica en aquella cita: “Estuvimos casi mes y medio y éramos muy pocos los que estábamos al principio”… La experiencia la cataloga como “impresionante y maravillosa”, ya que “antes no había esa cultura de viajar y menos hasta Japón”. De hecho, reconoce: “Gracias a los Juegos tomé conciencia de lo que era el mundo porque te podías encontrar con gente variadísima y el contraste entre países. Me di cuenta de lo grande que era la Tierra y lo que unía el deporte”.

Entrevista completa: «María Ballesté: “En los Juegos me di cuenta de lo grande que era la Tierra y lo que unía el deporte”»


1 Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

2 Ortí, Antonio«¿De qué hablamos cuando hablamos de nadar?». La Vanguardia, Magazine, 25 de juliol de 2021

3 Gonzalo, Álvaro. «María Ballesté: “En los Juegos me di cuenta de lo grande que era la Tierra y lo que unía el deporte”» (en castellà). As, 29 de juliol de 2021

4 «Maria Ballesté Huguet», Viure a Sabadell. Festa de l’Esport. Ajuntament de Sabadell

5 Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Maria Àngels Viñolas Estella

Sabadell, 12 de març de 1916 – 9 de gener de 1979

Pedagoga, mestra de primària

Filla de Lluís Viñolas Carix i d’Àngela Estella Culell. Cursà estudis de Magisteri a l’Escola Normal de la Generalitat de Mestres (c/Urgell, 137 de Barcelona). Primer es tragué la Llicenciatura General (1931-1934) i posteriorment el Grau Professional (1934-1938). El 15 de novembre de 1936 fou designada pel Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) de la Generalitat, mestra de l’Orfenat Ribas. El 27 de juny de 1938 cessà del càrrec de dit orfenat perquè el Ministeri d’Instrucció Pública del govern republicà la nomenà mestra provisional de l’Escola Nacional de Cardona. El 6 de juliol demanà la baixa voluntària del càrrec i es reincorporà de nou a la Generalitat com a professora del Grup Escolar núm. 46 de la ciutat de Barcelona, càrrec que exercí fins el final de la Guerra Civil. Durant el conflicte bèl·lic es prometé amb Josep Figueres López, destacat militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya a Martorell i vinculat a la Unió de Rabassaires.

Acabada la guerra, com la resta de companyes de Magisteri, quedà sense treball i per la seva significació com a política nacionalista i com a dona d’esquerres, es veié obligada a marxar de Barcelona i romandre un temps en l’anonimat. Josep Figueres s’exilià a França, passant per camps de concentració, aconsegueix evadir-se’n i s’assenta a la ciutat de Montpeller, aconseguint la protecció de la Residència d’Intel·lectuals Catalans. Maria Àngels pogué establir-hi correspondència, i finalment , a finals de 1939 decidí creuar els Pirineus per a poder-se reunir amb ell. El 5 d’agost de 1941 nasqué el seu primer fill, Roser. El bateig fou presidit per Joan Mora Adserà i es trobaren amb un bon grapat de sabadellencs exiliats com Joan Balart Armengol, Joan Puig Pujol, Joan Bartomeu Valls, Josep Ibañez Gargallo, Joan Pont Padrós, Jaume Massagué Rodríguez, Joan Sala Rovira, Antoni Sala Alavedra, Amadeu Navarra Ginestà, el germans Aspachs, Mateu Rifà, etc. També hi eren presents diputats catalans exilitats com Martí Barrera i Maresma i Francesc Viadiu i Vendrell.

L’any 1942 retornà a Catalunya amb el seu marit Josep Figueres, i la seva filla, Roser. Treballaren a l’administració d’una Granja Cooperativa Lletera a Palau d’Anglesola (Segrià) fins que pogueren tornar a Sabadell. El 1947 nasqué el seu segon fill, Jordi. El 3 de novembre de 1954 Josep Figueres mor i Maria Àngels es quedà sola amb els seus dos fills, Roser (13 anys) i Jordi (7 anys).

Es veié privada del reconeixement oficial i públic com a mestra perquè el règim als anys cinquanta no reconeixia els títols de magisteri expedits per la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana. Així que exercí el seu magisteri clandestinament, donant classes al seu domicili particular del carrer Batllevell, núm. 167. Ràpidament fou reconeguda la seva professionalitat i augmentaren els alumnes, veient-se obligada a construir un ampli local al final de l’eixida de casa seva. Però l’augment d’alumnes continuà, tot i rebre algunes denúncies d’afectes al règim franquista. El nombre d’alumnes continuà augmentant i després de nombroses gestions, aconseguí obrir al públic el Col·legi-Acadèmia Àngels al carrer Castellar núm. 32, local propietat del seu cunyat, el pintor, escriptor i poeta, Francesc Sitges Penalva. El títol de mestra d’una de les filles de Francesc, facilità el desenvolupament de l’Acadèmia. Durant aquest període rebé el títol oficial de mestra de Primera Ensenyança, en data 14 d’agost de 1971. A causa dels problemes per exercir la docència, decidí obrir un parvulari en el carrer Olzinelles, núm. 14. El 15 de juliol de 1977 traspassà el parvulari i assessorada per un advocat de Barcelona, reprengué els tràmits per aconseguir reingresar al magisteri.

Durant aquest temps de tràmits per aconseguir el reingrés al magisteri, la Generalitat establí l’ensenyament de la llengua catalana a totes les escoles. A l’Escola Nacional Samuntada de Sabadell li mancaven professors de català de primeres ensenyances i primària. Li proposaren fer de professora de català ja que des del 5 de juliol de 1975, Maria Àngels tenia el títol de professora per ensenyar llengua catalana a l’Educació General Bàsica, lliurat pel Departament de Filologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (Institut d’Estudis Catalans). A l’octubre de 1988 començà a exercir de mestra de català a l’Escola Samuntada. El 18 de maig de 1978 li arribà el reconeixement oficial i la reintegraren com a professora de primària. Amb aquest nomenament li fou assignada la plaça de mestra a l’Escola Nacional Alcalde Marcet, fins la seva inesperada mort el 9 de febrer de 1979.


Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

‘Evocació’. “Maria dels Àngels Viñolas i Estella, pedagoga”. Diario de Sabadell, 25 de setembre de 1986. Pàg. 12

Maria Vinyes Mayola

Banyoles, 21 de febrer de 1902 – Sabadell, 1 de novembre de 1989

Maria Vinyes. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Pedagoga. Destacada funcionària municipal durant la República. Professora de català i de l’Escola d’Infermeres de la Generalitat. Secretària d’Orientació Professional de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell (1933-1939) i mestra del Laboratori Psicotècnic (1936-1939)

Nascuda a Banyoles, filla de de Manuel Vinyes Camps i Maria Mayola Corominas, va cursà els primers estudis a l’Escola Nacional de dita localitat, amb el professor Francesc Estartús (1866 – 1954). Cursà Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona. L’any 1923 es traslladà a Sabadell. on hi visqué durant 66 anys, i on va deixar una gran empremta com a pedagoga i funcionaria municipal. Es va casar amb el sabadellenc Francesc Ventura Palet amb qui tingué un fill. Treballà amb el filòleg i fonetista Dr. Pere Barnils i Giol (1883-1933), el qual va ser director de l’Escola Municipal de Sordmuts de Barcelona l’any 1928 i dirigí diverses revistes especialitzades.

Va ser una de les primeres professores de català de Sabadell, tenia el carnet num. 3, signat per Pompeu Fabra (1868-1984). El 1935, amb el Dr. Joan Mallofré i Antoni de P. Avellaneda escrigué “Estadístiques de la mortalitat infantil i mortalitat de Sabadell”.

Durant la Guerra Civil, també exercí com a mestra del Laboratori Psicotècnic Municipal (instal·lat al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch), amb Salvador Sarrà com a regidor de Cultura.  Aquest, pretenia desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 s’encarregava d’observar i dictaminar aquells infants amb problemes. El laboratori Psicotècnic però, hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. A part de Maria Vinyes, també comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo Barrios i el metge Joan Mallofré Manyosa i i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.

Amb la victòria franquista va ser depurada per les noves autoritats i forçada a exercir de professora a l’àmbit privat. Després de 40 anys el nou Ajuntament democràtic amb l’alcalde Antoni Farrés, i d’acord amb el decret d’amnisita de funcionaris públics de 1979, li tornà els drets i la dignitat. L’acte es va celebrar en el Saló del Consistori, assistiren representants de la Secció Sindical de l’Ajuntament, membres d’Òmnium Cultural de Sabadell i diversos consellers.

Maria Vinyes firmant el document conforme és amnistiada com a funcionària de l’Ajuntament de Sabadell, al seu costat, l’alcalde Antoni Farrés. “Funcionaria amnistiada”. Diario de Sabadell, 8 de setembre de 1979

El 23 de juliol del 2007, l’Ajuntament de Sabadell posà el seu nom a una plaça de la ciutat.


Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Simó Bach, Ricard. 63 Dones sabadellenques dignes de recordar. Agulló-Costa, 1988. (Pàgs. 285-286)

‘Evocació’. Diario de Sabadell, 9 de novembre de 1989. Pàg. 16

Maria Vinyes, plaça de (sabadell.cat)

Maria Antònia Barceló Fau

Sabadell, 10 d’agost de 1919 1 – 19 d’octubre de 20122

Escriptora, professora i correctora de català. Poetessa de caire catòlic

Filla de Josep Barceló Guilleumes i Jacinta Fau Manau. Casada amb Jaume Busqué Marcet amb qui tingué cinc fills Montserrat. Cursà els seus primers estudis al col·legi de la Sagrada Família. De ben jove s’interessà per les lletres i la poesia. Utilitzava i difonia la llengua catalana que era la seva llengua materna3.

Va recuperar una poesia en lloança a Sant Jordi, d’autoria anònima i que havia sortir en el Bloc Manelic-Bonavia, el 23 d’abril del 1925, requisat per la policia de la dictadura de Primo de Rivera4.

És l’autora de diversos goigs a la Mare de Deú, alguns dels quals, estan musicats pel compositor i eclesiàstic mossèn Camil Geis, entre els quals destaca el dedicat a la lloança de la Mare de Déu de les Neus, venerada al carrer on hi ha la seva petita capella (carrer que dur el seu nom), el 5 d’agost de 19545.

El carrer de la Mare de Déu de les Neus ha tingut diversos noms al llarg de la seva història, de 1903 a 1942 (30 d’abril de 1942) s’anomenava carrer Viladot6, en record de Tomàs Viladot, republicà federal, progressista, francmaçó i lliurepensador. El 30 de novembre de 1985 es posà el nom de carrer Advocat Viladot a un altre carrer de Sabadell7.


1 Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

2 Esquelas Barcelona 12845 | Fallecidos defunciones y muertes de hoy online, ordenados por , de forma ascendente (rememori.com)

3 Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

4 https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/7657493.pdf

5 Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

6 Mare de Déu de les Neus, carrer de la (sabadell.cat)

7 Advocat Viladot, carrer de l’ (sabadell.cat)

Matilde Sáiz i Francisco Sansano, dos milicians de la CNT a Sabadell

Matilde Sáiz Alonso, va néixer l’11 d’abril de 1917 a Santander. A l’inici de la guerra, va participar en la defensa de Donostia. Quan va caure la ciutat, creuà els Pirineus i es dirigí a Barcelona. El 15 de setembre de 1936 es va enrolar a Barcelona a la columna “Roja y Negra”, al Front d’Aragó (zona de Huesca), allà va conèixer a l’anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui es va casar l’any 1941. La seva última residència va ser a Sabadell, on va morir l’11 de juny de 1964. (1)

Abans d’acabar-se la guerra, es dirigí amb el seu fill Helios i el seu company Francisco cap a Alacant, amb l’objectiu de pujar a un vaixell per anar cap a Orà. Però va ser detinguda i internada al camp de concentració de “Los Almendros”. El seu company sentimental, Francisco Sansano va ser empresonat a la Plaça de Toros d’Alacant; finalment va ser condemnat a 30 anys de presó i empresonat a Belchite, on Matilde el va acompanyar fins la seva fugida el 1942.

Francisco Sansano Navarro https://alacantobrera.com/2010/09/23/m-z/

Francisco Sansano Navarro, va néixer a Elx l’1 de desembre de 1911, els seus pares es deien Vicente Sansano i Margarita Navarro (2). Durant la República va fundar el grup anarquista “Demos”. Tots els seus germans -Pascual, Ramón, José, Verónica i Ángeles-, també van militar a la CNT (3). El 1936 treballava a Menorca i es va sumar a l’expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud per alliberar l’illa de Mallorca dels feixistes. 31 cenetistes es van sumar a Maó a aquest grup, formant amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i altres, un grupet anomenat 19 de juliol. Fracassat l’intent d’invasió, es va traslladar amb uns pescadors cap a Barcelona. A la capital catalana va participar a la organització de la columna “Roja y Negra” i conegué a Matilde Saiz Alonso, amb qui com he dit anteriorment, es van casar el 1941. Va combatre al Front d’Osca (Loporzano, Estrecho, Quinto i Monte Aragón). A un la milícia va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat: cap del primer Batalló de la Columna “Roja y Negra” (127ª Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195ª Brigada.

Quan estava a punt d’acabar la guerra, malgrat tenir passaport per exiliar-se a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i el seu fill Helios cap a Alacant, amb l’esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de bous. Condemnat a 30 anys, va ser tancat a Belchite. El 1942 pogué fugir, i després d’una dura marxa a peu, arribà a València, on sobrevisqué molts anys sense documentació. Els anys seixanta es va assentar amb la seva dona i fill a Santa Coloma de Gramanet i després a Sabadell, el 1968 va aconseguir la documentació. Va morir el 31 de març de 2003 a la Residència Pare Butiña de Sabadell i va ser incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès.

Post de comandament de la 127 Brigada Mixta prop de Zuera (24 d’agost de 1937).
D’esquerra a dreta: Francisco Ponzán, Manuel Sierra, Benito Lasvacas, Francisco Sansano, Manuel Tortosa i José Manero http://www.estelnegre.org/documents/sansano/sansano.html

(1) ‘Ficha personal: Saiz Alonso, Matilde’. Las combatientes. Museo Virtual de la Mujer Combatiente <https://mujeresenguerra.com/las-combatientes/sala-3/10257/>

(2) ‘Francisco Sansano Navarro (1911-2003)’. Ateneu Llibertari de Palma ‘Estel Negre’ <http://www.estelnegre.org/documents/sansano/sansano.html>

(3) Sansano Navarro, Francisco. Alacant Obrera [N-Z] <https://alacantobrera.com/2010/09/23/m-z/>

Carme Obradors Domènech

Sabadell, 15 de març de 1925 – 15 de febrer de 19861

Carme Obradors. Autor desconegut1

Assistent Social

Va néixer el 15 de març de 1925 al carrer Lacy, filla de Marcel·lí Obradors Soler, reputat impressor i mestre d’arts gràfiques i de Teresa Domènech Bisbal. Carme Obradors, va fer els primers estudis al Col·legi Sagrada Família que complementà amb estudis de comptabilitat, mecanografia i correspondència. Va entrar a treballar fent tasques de Secretària de Direcció a la fàbrica Marcet S.A, de l’alcalde Josep Maria Marcet, on hi estaria fins l’any 1963. Feina que compaginava amb el voluntariat a Càritas, entitat que la va contractar quan va acabar els estudis d’assistenta social a la primera promoció de l’Escola Catòlica Sabadellenca2 3. L’any 1963 va començar a realitzar tasques d’assistenta social per a Càritas al barri al de Campoamor, on pren consciència de la mala planificació urbanística i de les pèssimes condicions en què vivien els immigrants procedents del sud de l’estat. A Campoamor, Obradors fomentà les actuacions socials per sobre de la beneficència tradicional de la ONG cristiana, per tal d’empoderar individual i col·lectivament als veïns del barri, fent que s’integressin a la ciutat i en el seu teixit associatiu, fomentant la participació de la dona, de la igualtat entre homes i dones en les tasques del dia a dia, i demostrant que la tasca d’assistent social havia de ser remunerada4.

Segons les assistents socials Remei Bona, Teresa Cirera, Carme Crous i Carme Valls: “Fruit d’aquesta cooperació (amb els veïns) van aparèixer o es van consolidar, entre d’altres, associacions de veïns, centres culturals, escoles d’adults, cooperatives d’habitatge, butlletins informatius, comissions de coordinació entre barris per a resoldre problemes comuns. També, en el camp educatiu i cultural, les assistentes socials van intervenir en l’organització de grups d’esplai, casals d’estiu i colònies per a infants. Van col·laborar en l’organització de grups de joves i xerrades de tota mena, amb temes com la sexualitat, la cançó de protesta, el cinema, el teatre, la música i la literatura”5.

Als anys 60 va impulsar juntament amb mossèn Josep M. Canals (vicari de la parròquia de Gràcia, militant del Front Nacional de Catalunya, conegut com a “Mossèn Dinamita” per les seves misses contra el règim franquista), la creació de l’Associació de Veïns. Des de l’Associació lluitaren per aconseguir millores al barri, com l’obertura d’un dispensari mèdic o l’organització d’activitats per a infants i joves. Obradors, fou la principal impulsora de la cooperativa d’habitatges “La Vanguarda”. A més, va donar cobertura i suport als moviments antifranquistes que es van desenvolupar com els sindicats CCOO i la USO, o partits polítics com el PSUC, el PSC o la LCR6.

Fruit del seu treball al barri de Campoamor és la tesi “El sudoeste de Sabadell“, que va ser finalista del Premi Nova Terra de 1964 i es va publicar el 1966 amb el títol de “La integración del suburbio en la comunidad urbana“. Va col·laborar també en diverses publicacions ciutadanes, com “Eufòria”, “Alba” o “Sabadell”,  després de treballar com a assistenta social al barri de Campoamor va exercir també d’Assistent Social durant divuit anys a la Mútua d’Assegurances de Terrassa, on va implantar la figura de l’Assistent Social al Banc de Sang7.

Una plaça8, una biblioteca i una associació cultural9 de Campoamor porten el seu nom; així com l’itinerari Carme Obradors del Teler Cooperatiu, per crear o fomentar projectes econòmics transformadors10.


1Plaça de Carme Obradors‘. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

2Carme Obradors, una de les primeres assistents socials de Sabadell i promotora de la cooperativa d’habitatge de Campoamor‘. El Cafè de la Ràdio, Ràdio Sabadell 94.6

3 SIMÓ BACH, Ricard. Dones sabadellenques dignes de recordar. Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell, 1988.

4Carme Obradors, una de les primeres assistents socials de Sabadell i promotora de la cooperativa d’habitatge de Campoamor‘. El Cafè de la Ràdio, Ràdio Sabadell 94.6

5 BONA, Remei; CIRERA, Teresa; CROUS, Carme; VALLS, Carme. Les assistents socials dels barris (1960-1970) dins Sabadell (1966-1978). El barri de Ca n’Oriac i la revista Can Oriach. En memòria de Joan Gómez. Ed. Mediterrània, Barcelona, 2003.

6 MUSSET PONS, Assumpta. Sabadell sud: La Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i Les Termes. Museu d’Història de Sabadell 2007. pÀG. 25

7 Carme Obradors, una de les primeres assistents socials de Sabadell i promotora de la cooperativa d’habitatge de Campoamor‘. El Cafè de la Ràdio, Ràdio Sabadell 94.6

8Plaça de Carme Obradors‘. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

9 Associació Cultural Carme Obradors‘. Ajuntament de Sabadell

10Itinerari Carme Obradors‘. Teler Cooperatiu

Francesca Forrellad Miquel

Sabadell, 17 de maig de 1927 – 2 de març del 20131

Francesca Forrellad. AUTOR: Quim Puig. FONT: ‘Francesca Forrellad mor als 86 anys‘, elpuntavui.cat, 3 de març del 2013

 Escriptora, germana bessona de la també escriptora Lluïsa Forrellad i Miquel.

L’any 1949 va escriure L’esperat, un text dramatúrgic en vers que tractava sobre el misteri de Nadal. Dos anys més tard, el 1951, el Quadre Escènic de la Puríssima va estrenar la seva segona obra de teatre, “Ponç Pilat”, una versió de la Passió, que va tenir un gran èxit a Barcelona i a Sabadell2, arribant-se a representar més de cinquanta vegades fins el 1956, una de les quals al Teatre Romea de Barcelona. Ambdues obres van poder-se representar en català a causa de la seva temàtica religiosa3

Com a escriptora, Forrellad no va tornar a publicar fins al 2009, als 81 anys, amb la seva primera novel·la, “La vostra sang”, basada en la vida de Guifré el Pilós i escrita després de vint anys d’investigacions sobre el personatge. Segons ella mateixa, “feia molt de temps que l’estava escrivint”, es va publicar gràcies als èxits de la seva germana i als ànims que aquesta li va donar. En l’obra, Francesca Forrellad retrata la Catalunya del segle IX

Va morir per un aneurisma als 86 anys4


1 Francesca Forrellad i Miquel’enciclopèdia.cat

2Francesca Forrellad mor als 68 anys‘. elpuntavui.cat, Redacció. 3 de març del 2013

3 ‘Francesca Forrellad i Miquel’enciclopèdia.cat

4Mor l’escriptora Francesca Forrellad als 86 anys per una aneurisma‘, ccma.cat, Redacció. 4 de març del 2013

Isabel Castañé López

Sabadell, 10 de febrer de 19461

Nedadora olímpica de natació

Va participar als Jocs Olímpics de Roma el 1960, sent la primera nedadora olímpica espanyola amb només 14 anys, juntament amb el porter de waterpolo Joan Serra (fins que el 2008 el saltador de trampolí Tom Daley els va superar per mesos), i en els Jocs Olímpics de Tòquio el 1964.2 3

El 10 de febrer de 1955 Isabel Castañé es va fer sòcia del Club Natació Sabadell per prescripció mèdica, per tal com tenia problemes amb la columna vertebral. Va practicar sobretot les marques de 100 i 200 metres braça i els 4 x 4 estils. En un moment de la seva carrera va aconseguir superar extra-oficialment la marca mundial dels 200 braça, però no se li va homologar perquè no l’havia aconseguida en una piscina de 25 metres.

Va ser tretze vegades campiona absoluta de Catalunya: de 400 lliure (1961), de 200 braça (1960-66), de 100 papallona (1962) i de 400 estils individual (1962, 1963, 1965, 1966). I sis vegades consecutives campiona d’Espanya de 200 braça (1960-65). Va establir 33 rècords catalans i 47 d’estatals i va formar part de la selecció espanyola en 44 ocasions 4

L’any 1962 la federació catalana li concedí la medalla al mèrit esportiu. L’any 1964, la federació espanyola li atorgava la placa d’honor a la millor esportista femenina, i el 1966 la medalla d’or de Serveis Distingits (1966). L’Ajuntament de Sabadell la va nomenar “Millor Esportista de la ciutat el 1965”. 5

En el pla internacional, va ser seleccionada més de 50 vegades, entre campionats europeus, olímpics i altres encontres. A principis dels 70 es va retirar després d’una carrera impressionant.


1‘Isabel Castañé López’enciclopèdia.cat

2Un porter prodigi i un holandès metòdic, bases del club més olímpic‘. Ferran Rigat. ara.cat, 28 de juliol del 2016

3CENTENARIO: La ‘Quinta del 46’, buscando (en Viena) a los nadadores olímpicos de 1964‘, Real Federación Española de Natación, 28 de junio del 2020

4 ‘Isabel Castañé López’enciclopèdia.cat

5 Isabel Castañe López. Millor esportista de Sabadell de l’any 1965′, Festa de l’Esport. Ajuntament de Sabadell

Joaquima Júdez Fageda

  Sant Quirze de Besora, 19341

 Psiquiatra i pediatra

Joaquima Júdez, ha destacat per la seves investigacions, tasques i mètodes per la detecció, el tractament i el suport a les persones amb disminucions psíquiques. I com a capdavantera en la integració dels infants amb deficiència mental a les escoles.

El 1964 es va llicenciar com a mestra però va agafar l’excedència. El 1966 obtingué el títol de Medicina i Cirurgia a la Universidad Complutense de Madrid i un any més tard,es graduà en l’especialitat de pediatria. L’any 1967 aconseguí una beca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell en règim intern a la Clínica Infantil del Nen Jesús i fundà el Centre de Medicina Preventiva Escolar de Sabadell2, que va dirigir fins al 1977. El 1969 es titulà en l’especialitat en psiquiatria i el 1970 en psiquiatria infanto-juvenil. El 1978 va obrir un Centre de Detecció Precoç amb el suport de l’obra social de Caixa Sabadell i que actualment forma part del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Taulí, atenen nens de fins a sis anys amb problemes de retard mental, sent un dels centre pioners a Catalunya3.

A més de la seva tasca professional com a psiquiatra i pediatra, també ha exercit com a professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona en Ciències de la Salut. Facultat de Psicologia (1990-1991) i a la Facultat de Psicologia i Ciències de la Educació Blanquerna de Universitat Ramon Llull (1992-1999)4

El 2001 creà l’Associació Pro-Disminuïts Psíquics de Sabadell i Comarca i va rebre la medalla d’honor de la ciutat de Sabadell El 2008 es creà Atendis, l’associació hereva de l’Associació Pro-Disminuïts, i ella en va ser presidenta. També fou membre de la Fundació Catalana Tutelar de Discapacitats Mentals a Barcelona, assessora del Consell Professional de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell i catedràtica de Psicopatologia Infantil i Juvenil de la Universitat Ramon Llull. El 28 de març del 2001 va rebre la medalla d’honor de la ciutat de Sabadell, la Creu de Sant Jordi el 21 d’abril del 20085 i el 2017 la ciutat de Sabadell li va retre homenatge6


1Atendis i l’Ajuntament reconeixeran la trajectòria de Joaquima Judez‘ Karen Madrid. Radio Sabadell, 4 d’abril del 2017

2Testimonios para la historia‘. Àngel Font. 2004

3Atendis i l’Ajuntament reconeixeran la trajectòria de Joaquima Judez‘ Karen Madrid. Radio Sabadell, 4 d’abril del 2017

4 Membres Atendis: Joaquima Júdez Fageda, vocal

5Les osonenques Joaquima Júdez i Rosa Serra reben la Creu de Sant Jordi‘ elTer.net, 22 del abril de 2008 

6Sabadell homenatja la figura de la doctora Judez‘ David B. isabadell.cat, 17 de maig del 2017

Maria Teresa Bedós Garcia-Ciaño

Sabadell, 16 d’octubre de 1906 – Blanes, la Selva, 24 d’agost de 1988

Maria Teresa Bedós i Garcia-Ciaño. Fons Simó i Bach (AHS)

Pintora, dansaire i poetessa

Filla de Francesc de Paula Bedós, doctor en medicina, i de Maria Garcia Ciaño. Va ser la tercera de sis germans, per ordre cronològic: Francesc de P, Pere, Maria Teresa, Josep, Salvador i Tomàs.

Després de cursar els estudis primaris, inicià els primers estudis de dibuix i pintura amb Francesc Gimeno i Arasa (1858-1927), amic d’infantesa del seu pare, la va alliçonar sobre l’art romànic visitant l’església romànica de Riu-Sec, es va convertir en el seu mecenes i amic. Va assistir a l’Escola de Belles Arts de Sabadell, on va tenir de professors a Joan Vila Cinca (1857-1938) i el seu fill Antoni Vila Arrufat. Més tard, estudià a la Llotja de Barcelona amb el professor Francesc Labarta.

L’any 1930 va exposar per primera vegada, a l’Escola de Belles Arts de Sabadell amb dibuixos i pintures on predominaven els paisatges sabadellencs.

Va destacar també per la seva relació amb el món de la literatura i de la música. Pertanyia a l’Associació de la Música de Sabadell, a l’Esbart Dansaire de Sabadell i a l’Escola Cantorum. Es va dedicar a la docència de la dansa, sobretot d’arrel tradicional catalana, i també va realitzar l’estudi de les danses regionals, àmbit on va esdevenir especialista en la seva interpretació. Així mateix, també es va introduir en el món de la poesia, com els poemes presentats als Jocs Florals de 1931: “Adolescent. Ingenuïtat”; i “Cansoneta en to menor” i “Dominical”.

El 1931 s’establí a Blanes amb el seu marit, el xilè Antoni Nuñez, que vivia al carrer Latorre (on després va ser Cal Picañol) de Sabadell i el qual va conèixer a l’Escola de Dibuix. El canvi de residència a Blanes va significar el canvi temàtic de les seves pintures, que tractarien sobre temes tradicionals mariners i especialment en marines. Va realitzar pintures al fresc Blanes, a l’Església de la Sagrada Família i un fresc al·legòric a l’absis de l’Ermita de Sant Joan; i altres a Lloret de Mar (a la Casa Pirretas) i l’Ametlla del Vallès. A Blanes va conèixer altres artistes, escriptors i intel·lectuals com Junceda, Joaquim Ruyra, Josep Pla, l’Estelrich, en Junoy, en Ramon Rogent… Trobava a falta l’activitat musical de l’Associació de la Música de Sabadell i va formar un esbart dansaire.

La seva participació en la vida pública va tornar a prendre relleu a la dècada dels cinquanta. L’any 1957 va obtenir el tercer premi a la III Premi de la Biennal de Sabadell i l’any 1961 fou guardonada a la de Saragossa. El febrer de 1960, va participar en l’exposició “Artistas gerundenses“, que va tenir lloc a Girona.

Es conserven quadres seus al Museu d’Història de Girona i al Museu d’Art de Sabadell.

Exposicions individuals

  • 1930. Escola de Belles Arts de Sabadell.
  • 1944. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
  • 1959. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
  • Del 3 al 18 de maig de 1979. Galeria Intel·lecte del carrer Horta Novella de Sabadell.

Exposicions col·lectives

  • 1942. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
  • 1943. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
  • 1944. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
  • 1953. Primer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
  • 1955. Segon Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
  • 1957. Tercer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
  • 1959. Quart Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.

SIMÓ BACH, Ricard. 63 dones sabadellenques dignes de recordar. Sabadell, 1988. Pàgs. 257-259

‘Semblança de Maria Teresa Bedós’ per Joan Cuscó i Aymami Col·lecció Quadern de les Idees Nº212/213

Anna Figueras Crehueras

Sabadell, 29 de juny de 1903 – 26 de gener de 1985.

Dinamitzadora de la Fundació de la Clínica del Nen Jesús

Filla dels sabadellencs Joan Figueras Soler, industrial i pintor, fundador de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, juntament amb Joan Vila Cinca i Ramon Quer l’any 1880, i d’Engràcia Crehueras. Aquest matrimoni tindria quatre fills, entre ells el pintor Joan Figueras Crehueras. Anna Figueras Crehueras va ser coneguda popularment com “Anita”. Es va casar amb Josep Maria Marcet Coll, alcalde franquista de Sabadell (13 desembre 1940 – 29 abril 1960), d’aquest matrimoni sorgiren sis fills: Plàcid, casat amb Josepa Mota; Maria Antònia, casada amb l’empresari tèxtil Josep Garcia Planas; Anna Maria, casada amb Joaquim Garriga; Engràcia, casada amb Frederic Romero; Joan i Josep Maria.

Va estudiar en el col·legi de les Monges Franceses de Sant Josep.

De profundes arrels cristianes i caritatives, durant la postguerra no va negar el suport als represaliats polítics ni a les seves famílies. Ricard Simó Bach, recorda que quan “Anita” ja era l’esposa de Marcet, un nadal els va venir a veure a la presó de Sabadell, obsequiant-los amb un present nadalenc i un llibre “Fuente de Energia”.

“Anita” va ser la principal dinamitzadora de la creació de l’alberg per a infants del Nen Jesús, en la que va buscar la participació i finançament popular per la seva fundació. El Nen Jesús es va convertir en la primera institució espanyola dedicada exclusivament a l’assistència sanitària d’infants.

Tot i això, com a esposa de Marcet, mai va críticar el franquisme ni la repressió contra la dissidència.

També és coneguda per ser una gran aficionada a la fotografia.


SIMÓ BACH, Ricard. 63 dones sabadellenques dignes de recordar ‘Anna Figueras i Crehueras, 1988. Pàgs. 79-82

‘EVOCACIÓ’, Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 2 de febrer de 1985

Exit mobile version
%%footer%%