Paqui García Lorite

Militant comunista antifranquista, torturada per la dictadura feixista per lluitar contra aquesta

Paqui es diu Francesca, primer es deia Francisca però es va canviar el nom al català, Francesca però, li agrada que li diguin a Paqui, ja que més proper i fàcil de pronunciar.

Els seus pares eren asturians republicans d’esquerres, el seu pare va treballar de miner a Astúries, a les mines de Sasma i de Pozo de Sotón, i posteriorment, a les mines de sal de Linares (Jaén), participant a la vaga de 1962. Paqui ens explica quan va arribar a Sabadell, la seva primera feina i als inicis de la seva militància al PCE (m-l):

Vine a Sabadell con 14 años y me puse a estudiar y trabajar en la Cooperativa de Ca n’Oriac, hice un curso de urdidora y de tejedora de piezas del textil. Me afilié al PCE (m-l) con 17 años y me casé en enero de 1971, mi marido era miembro del comité del PCE (ml), yo pasaba más desapercibida, hacía reuniones en casa, tenía miedo de comprometer a mis padres, ellos acogían y daban comida a militantes buscados por la policía. En mi boda fueron muchos camaradas, unas 200 personas, cuando me detuvieron me quitaron el libro de la boda donde había sus fotos, entre ellos también Cipriano Martos que lo torturaron y mataron en 1973, un muchacho muy noble. Las detenciones por eso no vinieron por las fotos del libro de boda, ellos ya tenían nombres, lo que si que querían saber es el nombre y paradero de miembros del partido que salían en las fotos, querían más información.

L’any 1971 va ser detinguda i torturada per lluita contra la dictadura feixista, va passar per la Comissaria de Sabadell, estava embarassada de bessons i com a conseqüència de les tortures en va perdre un:

Me detuvieron en Sabadell el 9 de mayo de 1971, los grises buscaban a mi marido por terrorismo, ya que era miembro del FRAP y había participado en el atraco de la armería Permanyer del Passeig Manresa, donde se hicieron con varias armas de la policía que tenían guardadas para revisar y reparar, el problema, a un compañero de mi marido durante el atraco se dejo la chaqueta con la cartera y el DNI dentro, mii marido pudo escaparse y permanecer en clandestinidad. En total detuvieron a unas 50-60 personas, no solo del PCE (m-l), sino de varios partidos. Los grises vinieron a mi casa y como no encontraron a mi marido ni a mi, se llevaron a mi suegro de 68 años y enfermo a la Comisaria de Sabadell, yo fui a la Comisaria y les pregunté si no tenían vergüenza de coger a una persona mayor y enferma, y me detuvieron. Tenía solo 18 años, en el partido tenia de alias el nombre de “Nuri”, lo hacíamos para evitar detenciones, me metía en los barrancos con los pantógrafos, en aquella época no teníamos impresoras, dejábamos mensajes contra el imperialismo yanki y el fascismo. Durante la detención estaba con una compañera, Carmen Prados, que le dispararon en la pierna y estaba embarazada de 2 meses de gemelos, querían saber dónde estaba mi marido y más nombres de miembros del partido, me vejaron, insultaron y torturaron, empecé a perder sangre y tuvieron que ingresarme en Santa Fe, donde estuve 10 días, y donde perdí a una de las dos criaturas. Pese a las torturas yo no dije nada, de los detenidos del partido no sacaron nada, teníamos un pequeño manual que llamábamos “El Cervantes”, con una serie de indicaciones de como actuar si éramos detenidos.

De Santa Fe, la deixen anar a casa de la seva mare, però al cap de dos dies la detenen i la porten a Via Laietana on va patir vexacions i insults:

Mis padres me vinieron a recoger en el hospital, cuando mi madre preguntó dónde estaba su hija al ginecólogo, este le indicó la habitación, pero también le dijo que “como todas las mujeres revolucionarias, donde tendría que estar es en la cárcel”, mi madre le contestó que tuviera cuidado y procurara que no me pasara nada. Al cabo de dos días de estar en casa de mis padres, vinieron a detenerme y me llevaron para la comisaria de vía Layetana, en los calabozos de los sótanos llenos de gente. Te podían tener el tiempo que querían en los interrogatorios, eran miembros de la Brigada Político Social, gente sin cultura, que solo sabían dar golpes hasta verte desfallecer como la Gestapo nazi. Vi a muchos compañeros y compañeras salir ensangrentados al volver de la sala de interrogatorios, además estábamos incomunicados del exterior. Estaba en la primera celda de abajo, enfrente a la escalera, con 6 o 7 mujeres más, no podíamos hablar con otras presas de las celdas cercanas o cuando pasaban por el pasillo, si lo hacíamos nos pegaban. Para limpiar las celdas tiraban Zotal que hacía un olor insoportable, me provocaba vómitos y estuve sin comer 4 o 5 días, estaba en los huesos, así que me llevaron a la Prisión de Mujeres de la Trinitat el 10-11 de mayo de 1971.

Paqui ens explica la seva experiència a la Presó de Dones de la Trinitat:

En la Presó de Dones de la Trinitat Vella estuve tres meses, me encontré bien, ya que estaba junto a compañeras de lucha, de diferentes partidos, pero luchábamos todas por lo mismo, contra la injusticia y por la libertad. La comida era malísima, comíamos de lo que nos llevaban los padres. Las vigilantes de la cárcel eran Guadianas de Cristo Rey, eran muy malas, siempre estaban castigando, solo nos dejaban leer libros religiosos, y cuando te revelabas por algo que no querías, te llevaban a una celda oscura y pequeña que apenas te podías mover, y te dejaban allí el tiempo que ellas quisieran. A las presas comunes aún las trataban peor.

Quan va sortir de la presó va estar en diferents localitats de Catalunya a casa de companys del partit, no va acudir al judici ja que li volien aplicar una condemna de dos anys de presó i ella no volia que la seva filla nasqués a la presó, així que els hi va deixar als seus pares perquè la cuidessin i es va exiliar a França.

Cuando salí de la prisión, estuve varios meses acogida por camaradas en diferentes poblaciones de Catalunya, en Hospitalet, en la Verneda de Barcelona, en Ripollet y en Reus. En Reus me cuidaba una compañera que trabajaba de enfermera en el Hospital Sant Joan, yo estaba trabajando clandestinamente recogiendo avellanas. En una manifestación en Reus, tuve que correr ya que nos perseguía la Guardia Civil, me escondí en un portal y rompí aguas. Llamé a la compañera enfermera y me llevó al hospital donde tuve mi hija que nació el 29 de septiembre de 1971 con 7 meses. El hospital de Reus es el mismo donde estuvo Cipriano Martos, cuando lo llevo la policía nacional, después de torturarlo y donde murió en 1973. Después de nacer la niña pedí al Partido que me dieran una cita con mis padres, pues no podía arriesgarme a que me detuvieran con la niña que tenía solo un mes y medio, tampoco podía trabajar, estaba en búsqueda por rebeldía y tenía que cumplir dos años de cárcel. Mis padres se quedaron mi hija a pesar de no saber cuando la volvería a ver.

Paqui Garcia amb la seva filla, la seva germana i els seus pares, en una visita a l’Hospitalet de Llobregat, 1971
Paqui García Lorite amb 17 anys

Es va exiliar a França i no va tornar fins la mort de Franco. A l’exili els pares li porten la seva filla:

El partido me dio un pasaporte falso y en diciembre de 1971 pude pasar la frontera clandestinamente y llegar hasta París donde pedí el exilio político que me dieron en febrero de 1972. Allí conocí a otros miembros del partido y de otras organizaciones comunistas antifranquistas, recuerdo la pasionaria que era una mujer próxima con quien podías hablar, a diferencia de Carrillo, que no se dejaba ver y que vivía en una buena casa. En París estuve tres años y luego me trasladé a Marsella, para estar más cerca de la frontera, de mis padres. Mis padres me trajeron mi hija haciéndola pasar como hija de mi hermana. No volví a Sabadell con mi niña hasta la muerte del dictador fascista Francisco Franco, llegué en diciembre de 1976.

Després de la dictadura va continuar i continua lluitant per la memòria antifeixista, la justícia, la llibertat i la reparació de les víctimes del règim franquista. Participa i ha militat en el teixit associatiu de la ciutat,  en diferents Associacions de Veïns com la de Ca n’Oriac, Can Deu i Torreguitart, és presidenta i fundadora de les “Bruixes del Nord” on fa 38 anys que hi participa, també és membre de la Crida per Sabadell, i fa anys que amb un grup de dones que van ser preses a la Presó de Dones de la Trinitat Vella lluita perquè aquesta no sigui enderrocada i es converteixi en un espai de memòria que recordi les dones repressaliades que hi van passar. La Paqui tédues filles: “de las que estoy muy orgullosa y ellas de mi”.

Sobre el feixisme i la memòria opina:

El franquismo no ha muerto del todo, hace 50 años que murió el dictador, pero aún así seguimos luchando por la memoria y la democracia que defendemos cada dia con fuerza y seguimos luchando hasta conseguir la justicia, la libertad y la reparación. El derecho a la memoria implica el reconocimiento de las víctimas y la protección de las personas que sufrieron las consecuencias de la dictadura, muchas de las cuales han luchado muchos años para recuperar los cuerpos de los asesinados desaparecidos y exigir la reparación, la restitución de su dignidad.

Actualmente sigo militando, no he dejado de luchar, también voy a veces a dar charlas en los institutos para explicar mi caso, para que se tenga memoria histórica. Hay mucha gente que no quiere recordar, nosotros intentamos que no se olvidé lo que pasó, para que los jóvenes sepan lo que es el fascismo. Sobre vía Laietana con otras personas que fueron torturadas reclamamos que la policía no esté allí, sino que sea un centro de memoria.

Testimoni de Francesca García Lorite “Paqui”

Álvaro García Trabanca

Olivenza, Badajoz, 1931 – Sant Quirze del Vallès, 10 de maig de 2019

Sindicalista i activista veïnal

Va arribar a Sabadell amb la família l’any 1950, els seus pares van adquirir una cova de Sant Oleguer per 3.000 pessetes, aquesta tenia dues habitacions, una on dormia tota la família (els pares i els set fills) i l’altre es feia servir com a cuina i menjador, A la cova vegades a la cova hi havia filtracions d’aigua, van viure en aquesta tres anys, fins que van comprar un terreny a Torre-romeu i durant els caps de setmana hi construïen la casa.

Va treballar a Tintoré Villar, SL, a Emili Villar, SA, a ASEA-CES, durant 18 anys, i a la gestoria labora Láser de Juan Sánchez García i el seu germà. La seva família era molt religiosa i ell es va ser un dels fundadors l’any 1954 de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) de Torre-romeu, amb l’ajuda d’una amics de Terrassa, entre ells, Ramon Pujol amb el suport del vicari Jordi Rius Cot.  Les JOC es van estendre a Can Rull, Ca n’Oriac, La Creu de Barberà, Campoamor, Gràcia, i el 1957 comptava amb 800 militants. Entre les tasques de la JOC estava en ajudar en problemes laborals a les empreses on treballaven i en analitzar i intentar millorar els habitatges, infraestructura i serveis dels barris de nova construcció. El 1955 va organitzar la primera Festa del Treball a Torre-romeu, aquest fet va provocar que alguns membres fossin citats a la comissaria acusats de comunisme, fent que alguns membres marxessin i havent de reconstituir-se. A Torre-romeu, també creà el Centre Cultural del barri, en aquest, l’any 1962 es va crear l’Associació de Veïns, la primera de Sabadell, es va crear a través de Càritas perquè el governador no n’autoritzava cap, l’any següent, l’alcalde Antoni Llonch va autoritzar la construcció del primer barracó de fusta.  En aquest associació els joves de les JOC  hi organitzaren una campanya de cultura obrera,, van anar-hi ha donar lliçons estudiants com Jesús Salvador, i també el mestre Joan Viladoms que va fer una xerrada sobre la immigració i els obrers catalans, fins i tot hi va fer una xerrada el cònsol americà. Álvaro García tenia connexions amb el FOC, rebia material seu a casa seva, la policia el va interrogar per saber amb qui del FOC tenia relacions, el 1959 coneixeria a dos militants d’aquest, Manuel Garriga i Jesús Salvador.

El 1957 amb set sabadellencs més va assistir a la Concentració Mundial de Joves Treballadors a Roma i al mateix any organitzà una escola nocturna per obrers. Passà un breu temps afiliat a la UGT, i l’any 1963 es va afiliar a la Unió Sindical Obrera (USO), sindicat d’arrels cristianes on arriba a ser-ne secretari general i que entre 1969 i 1973 va actuar coordinadament amb CCOO, també es va militar al Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i ja en democràcia ingressaria al PSC. A principis dels 70 es casà amb Eugenia Jiménez, també de la JOC, amb qui tingué dos fills, Daniel i Alejandro. Va començar a militar a la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i es traslladà al barri de Ca n’Oriac, a las Oliveras, començant a reclamar millores pel barri a través de l’Associació de Veïns. Amb Josep Esquirol, Carme Obradors i Maria Teresa Prats va participar en el Comitè de Solidaritat que donava cobertura a les necessitats dels detinguts durant la dictadura.

Va ser retingut en dues ocasions: el 1964 a causa de la vaga d’autobusos, i el 1969, que juntament amb Antoni Farrés, va estar empresonat 52 dies més, es pensaven que era del Partit Comunista  i el van apallissar molt, a la presó van fer un curs de marxisme organitzat per Farrés. Durant la vaga general política de febrer de 1976 va ser un membre molt actiu de la Comisión Inter-ramos, coordinant el moviment com a representant del Metall.

A ASEA-CES va ser president del Comitè d’Empresa, organitzant i participant en una vaga de 40 dies contra les retallades de drets laborals dels convenis anteriors que volia aplicar el gerent suec. Més endavant, va començar a treballar a la gestoria laboral Laser en Els Merinals que portava Juan Sánchez García i el germà d’aquest.

A mitjans dels anys 80 es va divorcia i s’instal·là a  Sant Quirze del Vallès i es dedicà a promoure la cooperació i solidaritat internacional amb El Salvador, Palestina i Nepal. Aquesta ajudes es feien a través del la secció SOTERNUM de la USO i també de la ONG Ateneu del Món que va crear ell mateix i que va agermanar Sant Quirze del Vallès amb Antilla a Cuba, aportant important ajuda a aquesta última. Va viatjar dues vegades a Brasil per veure al seu amic, Pere Casaldàliga, conegut capellà de la Teologia de l’Alliberament, que havia conegut a Sabadell. Va abandonar la USO i es va afiliar a la UGT i al PSC, a Sant Quirze també col·laborava en els “Maig de Música” i en l’Aula Universitària per la Gent Gran i va ser president del Casal d’Avis.  En els últims anys de la seva vida visqué a la Residència Assís on va morir el 10 de maig de 2019.

Va rebre diferents premis i reconeixements, l’any 2004 va ser nombrat fill predilecte de la seva ciutat natal, Olivenza, i el febrer de 2012 va rebre el premi “Solidaritat” 2012 de l’Institut de Drets Humans de Catalunya. També va rebre la Medalla al Mèrit Social de l’Ajuntament de Sabadell i la Medalla President Macià de la Generalitat de Catalunya


Arxiu històric de CCOO a Catalunya. Entrevista de Xavier Domènech a Álvaro García Trabanca, 16 de novembre del 2000 i 15 de març del 2001
CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (VI). El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983. Pàgs. 27.23, 27.25, 27.35, 28.11. 28.44
VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1976. Pagès Editors, 2012. Pàg. 123

‘Álvaro García Trabanca, “El company”, (1931-2019): dirigente vecinal, líder sindical y luchador antifranquista’. Antonio Santamaria. Isabadell.cat, 23 de juny del 2019 <<https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/alvaro-garcia-trabanca-128233/>>

Francisco Morales Sánchez

Cardeña, Córdoba, 1938 – Sabadell, 2 de maig de 2024

Francisco Morales en primer terme a la dreta d’Antoni Farrés. Fotografia de la candidatura del PSUC a les primeres eleccions democràtiques, les municipals de 1979

Paleta. President de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, sindicalista de CCOO i regidor i tinent d’alcalde pel PSUC

Procedent d’una família humil camperola de Cerdeña (Córdoba), el seu pare va patir la repressió franquista, no li donaven feina, així que no només van emigrar per qüestions econòmiques sinó també per repressives, fet que es donaria en altres emigrants. L’any 1958 va emigrar a Manresa i l’any següent es va traslladar a Sabadell al barri de Ca n’Oriac. Va treballar de conductor i paleta a les empreses Alcampo i RENFE. Militant de Comissions Obreres i el PSUC, així com president de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, on va dur a terme nombroses reivindicacions de serveis que mancaven al barri.

El 8 de setembre de 1966 juntament amb Ramón Fernández i Ginés Fernández va ser responsable de la campanya de les eleccions sindicals, per on es va introduir l’oposició franquista, formant poc després Comissions Obreres de Sabadell.

Durant la vaga general de febrer de 1976 va ser l’enllaç sindical de Construcciones José Ribas Ros i membre de la Comisión Inter-ramos com a representant del ram de la construcció, el dia 25 amb altres enllaços es va reunir amb l’alcalde franquista Josep Burrull i el governador civil de Barcelona, Joséper fer-li arribar les demandes dels vaguistes i va formar part de la comissió que va reunir 8.500 firmes demanant la dimissió d’aquest.

Va ser regidor del PSUC, i primer tinent d’alcalde durant les dues primeres alcaldies de Toni Farrés, entre 1979 i 1987, substituint a aquest quan estava de vacances o de baixa. Morales es va encarregar de dur a terme l’asfalt dels barris de nova construcció. Després d’aquests 8 anys el consistori i al govern de Farrés, va tornar a treballar a la construcció.

Durant les divisions del PSUC als anys 80, va donar suport i es va aafiliaar al Partit Comunista de Catalunya (PCC) i després al PSUC (viu), partit que forma part d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), i per últim a Sabadell En Comú Podem, sempre continuant afiliat a CCOO i participant al moviment veïnal del nord, a la campanya Contra el Quart Cinturó i a la Comissió del Parc del Nord. L’any 2015 va rebre la Medalla d’Honor de Sabadell i el 2023 se li va fer un homenatge a la plaça del Pi.


VINADER SÁNCHEZ, Xavier. Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell. Pagès Editors, 2012. Pàg. 125

‘Mor Francisco Morales, activista veïnal i fonament del govern d’Antoni Farrés’. Jordi de Arriba isabadell.cat, 2 de maig de 2024 <<https://www.isabadell.cat/obituari/francisco-morales-264423/>>

‘Francisco Morales: el buen sentido’ per José López. isabadell.cat, 3 de maig de 2024 <<https://www.isabadell.cat/opinio/francisco-morales-el-buen-sentido-por-jose-lopez-264462/>>

‘Francisco Morales, la consciència de classe’ per Manel Larrosa. isabadell.cat, 9 de maig de 2024<<https://www.isabadell.cat/opinio/francisco-morales-consciencia-classe-265119/>>

Exit mobile version
%%footer%%