Sabadell, 11 de setembre de 1907 – 9 de juliol de 19911
Retrat de Dolors Viñas Camps, 1970. –Autor: desconegut. FONT: Fons Ricard Simó Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Pedagoga i periodista
El 1957 va obtenir el títol de Magisteri, i va obrir l’Acadèmia Taulé-Viñas. També va ser secretària del Museu de la Ciutat i de la Fundació Bosch i Cardellach. L’any 1972 va ser la primera dona en accedir a aquesta institució cultural històrica com a membre numerari. El seu marit va ser Josep Taulé, que va ser president del Club Natació Sabadell. Els dos van ser cantaires de l’Orfeó de Sabadell2.
De 1952 a 1974 va ser corresponsal de La Vanguardia. El 1975 es va llicenciar de Filologia Hispànica amb la tesi Estudi sobre l’obra literària del sabadellenc Bartomeu Soler. Gràcies a la seva experiència com a professora de mecanografia, va editar el llibre Mètode complet de mecanografia (1979), el primer d’aquestes característiques que s’editava en català, i el Tractat de taquigrafia en català : sistema Boada (1990). El mètode de mecanografia, que va ser reeditat i utilitzat com a llibre de text de les escoles de Formació Professional Administrativa de Catalunya, va rebre el Premi Baldiri Reixac 1979-1980. També va escriure poesia, bona part d’ella inèdita. Durant la cerimònia on se li va entregar la medalla de la Ciutat al Mèrit Pedagògic, el 5 de juny de 1987, se’n van llegir algunes3.
Des del 28 de juny del 2000, una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom.
Sabadell, 17 de maig de 1927 — Cerdanyola (Bellaterra), 4 d’agost de 20181
Lluïsa Forrellad, en una imatge d’arxiu. Instituto Cervantes
Escriptora
Va néixer en el si d’una família dedicada al tèxtil. Amb la seva germana bessona, Francesca Forrellad, començaren a estudiar infermeria, i l’any 1948, va fundar el grup de teatre Quadre Escènic de la Puríssima el 1948, del qual en va ser també actriu. Es va donar a conèixer al gran públic l’any 1953, amb només 26 anys, quan va guanyar el Premi Nadal amb Siempre en capilla (2) L’obra narra en primera persona i des d’un curiós punt de vista els tràngols de dos metges i d’un químic acabats de doctorar durant una epidèmia de diftèria al Londres de finals del segle XI2X. Al guardó li va seguir l’èxit: els flaixos de les càmeres, les preguntes dels periodistes i el caos de trobar-se convidada a tot arreu al mateix temps. “Després de guanyar el Nadal, la van bombardejar, no la deixaven viure”, recorda el seu amic Francesc Ventura.3
No va tornar a publicar fins el cap de 55 anys amb la novel·la d’intriga Foc Latent (2006). Segons paraules d’ella mateixa “al miedo que tiene el que ha conseguido una medalla de oro y teme obtener sólo la de plata. Era un temor que teníamos Carmen Laforet y yo, y también Ana María Matute. Mi mayor enemigo durante estos años he sido yo misma”. Foc Latent, tracta del retrat de la història de Catalunya de 1875 a mitjans de 1909, època convulsa que va de les pèrdues colonials a la setmana tràgica. Història explicada a través de l’ascens social de Pol Caselles (narrador), l’evolució del qual representa la transformació de la burgesia catalana, de formes de viva rurals a la societat industrialitzada i urbana, i les tensions i desigualtats socials que comporta aquest canvi.4
Lluïsa Forrellad podria tenir una desena de novel·les inèdites en català per publicar. Segons el seu amic Francesc Ventura “La prova és que ha publicat mitja dotzena de novel·les aquests últims anys i, en canvi, en queden vuit o deu d’inèdites sense publicar a casa seva, perquè jo hi he estat. Sobre la relació amb la seva germana: “Hi havia molta compenetració entre les dues i es refiava molt de la crítica, molt dura, de la seva germana. Com que no tenia aquest suport, dubtava de si els retocs que feia per polir les novel·les, perquè era molt exigent amb ella mateixa, eren correctes. Crec que això ha fet que no hagi sortit cap més obra seva”. Els llibres de Lluïsa Forrellad estan publicats per l’editorial manresana Angle Editorial5.
Els seus pares eren Francesc Bedós Garcia-Ciaño i Margarida Casals Garcia. Els seus germans, Francesc i Gabriel, van seguir la professió de metge del seu pare, el primer com a cirurgià i el segon com especialista en patologies de l’aparell digestiu3. En canvi, Margarida, va optar per dedicar-se a l’assistència social, formant part de la primera promoció de l’Escola de Formació Social Sabadell-Terrassa.
Va fer d’Assistent Social de l’empresa VISASA als anys seixanta, quan es va formar aquest barri i altres amb l’immigració procedent sobretot d’Andalusia. Va començar a organitzar activitats lúdiques pels infants a casa seva i a la Plaça de les Termes. Va participar en l’equip de l’Associació d’Assistents Socials de Sabadell que van començar a organitzar un intent de desenvolupament comunitari als barris, a favor dels interessos dels més necessitats. A part de l’Associació d’Assistents Socials, també va participar en el Congrés de Cultura Catalana, l’Assemblea de Catalunya,el Pla Comarcal i el Pla d’Urgència4.
Va realitzar diversos viatges a França d’on va importar el concepte d’educació a través del joc. El novembre de 1980 va ser una de les cofundadores de la ludoteca del barri de Les Termes de Sabadell. Entre les principals funcions de la ludoteca son les de participar en l’educació del nen i la seva formació a través del joc i la joguina, va afavorir les relacions comunitàries entre els nens i oferir-lis elements materials, espais i orientacions i ajudes que puguin precisar en cada moment5.
Al morir el gener de 1981, la ludoteca va passar a anomenar-se a Ludoteca Margarida Bedós, és la primera ludoteca creada a Catalunya i Espanya. La ludoteca es finança mitjançant aportacions privades i públiques, de la Fundació Probitas, l’Obra Social “la Caixa” i l’Ajuntament de Sabadell; així com de col·laboradors6.
2 Musset i Pons, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les Termes. 45 Pàg. ‘Margarida Bedós 1922-1981’ (Pàg. 32). Museu d’Història de Sabadell, 2007
3 Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach (Francesc Bedós i Casals i Gabriel Bedós i Casals
4 ‘Recordant Margarida’, Diari de Sabadell, 4 de febrer de 1981 (Pàg. 9)
Sabadell, 11 de novembre de 1909 – 19 de setembre de 19331
Retrat de Maria Teresa Duran i Nogués. S.d. Autor: desconegut. Fons Ricard Simó Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS).
Periodista, escriptora, republicana i feminista
Va morir a Sabadell, el 19 de setembre de 1933 a una edat molt prematura, als 24 anys, en les publicacions i discursos referents a la seva mort, no n’he trobat les causes.
Filla de Magdalena Nogués i de Lincoln Duran, dissenyador i fabricant de sabates, fundador de la moderna Sabateria Noguésque traspassà al seu cunyat Eduard Nogués Estrada (1887-1980). Era la segona de dos germans, el seu germà Joan Duran, amb qui hi tenia molt bona relació, va morir també molt jove, als 33 anys, exiliat a França, el dia 17 de març de 1939 al camp de concentració de Vernet (Conflent). El seu pare també va morir a l’exili, a Mèxic, l’any 19472.
Maria Teresa des de ben jove era una gran aficionada a la lectura i les activitats socio-culturals, acompanyava al seu pare, un home de fermes conviccions republicanes i progressistes, a la biblioteca del “Círcol” Republicà Federal, d’on aquest n’era militant i admirador de les idees i l’obra de Francesc Pi i Maragall. Autodidacta, alternava les visites a la biblioteca del “Círcol” amb les que feia a la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell del carrer Gràcia, on va establir amistat amb les bibliotecàries Encarnació Ribas i Dolors Muñoz, a les que havia demanat consell abans d’entrar a treballar a una editorial de Barcelona3.
Tot i la seva curta vida, va escriure nombrosos comentaris i articles, alguns d’ells publicats a la premsa i revistes locals als anys 1931, 1932, 1933, en el “Diari de Sabadell”, “El Poble” (vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya) i “La ciutat”. Els seus comentaris i articles van ser publicats pels seus pares i el seu germà, després de la seva mort, a l’obra “Tribut postum”, publicada el 20 de gener de 1934. En el “Tribut postum”, hi figuren un total de 30 articles d’opinió a la premsa local, sobre la situació política tant local com mundial, crítiques a obres de literatura, teatre, cinema, art i conferències, o cartes a una amiga.
A “Tribut pòstum“, el seu germà li va dedicar una paraules, “In memoriam – A la meva germana” (pàg. 5), de les quals reproduïm una part a aquí: “…Quan vas néixer, germana estimada, no em vas avisar, vas venir a veure’m amb sorpresa meva… A més que creixem ens férem més amics cada dia; poc temps després érem dos éssers inseparables. La sorpresa d’aleshores va ésser innocent i ingènua; la d’ara , en anar-te’n ha estat punyent i dolorosa. Per què te n’as anat? És que anyores un paradís millor? Potser un món més perfecte? Benaurada sies. Ah, bon Déu…
En els seus articles es pot copsar el seu pensament, en defensa del feminisme, el republicanisme i el pacifisme.
“Prejudicis” (pàg. 23): He pogut notar que diaris que fins avui havien palesat una indiferència extrema per tot el que tenia relació amb el sexe oposat, ara hi dediquen llargs i amables comentaris… El que els indueix a obrar així no és que s’adonguin o vulguin adonar-se d’un error i intentin reparar-lo, no. És que veuen que la dona els pot fer un gran servei, incorporada a llurs rengles”.
“Interrogants d’actualitat” (pàg 25): Sóc una ferma entusiasta del vot femení que la República amb gran gentilesa i sense quasi haver-li demanat, ens ha concedit, car opino que aquests drets no poden fer altre cosa que millorar i elevar la nostra consciència i situar-nos al nivell que per naturalesa ens pertoca (…) Ara ens toca a nosaltres el demostrar que som mereixedores d’aquests drets atorgats i fer esvair aquest fantasma que ens rodeja encara avui, en ple segle XX, davant d’una majoria d’homes i, el que és pitjor, de moltes dones, que creuen el nostre sexe incapacitat per altra feina que no sia la de l’art culinari”.
“El segon aniversari de la república” (pàg. 27): “...com que a més de catòlica sóc liberal, entenc les idees i opinions d’altri, tant si ens són favorables com adverses, son dignes del major respecte. Per aquest motiu considero una equivocació pretendre imposar els sentiments d’uns sobre els altres”.
“Comentari a un article periodístic” (pàg. 29): “Avui hi ha pobles, com Alemanya i Itàlia sobretot que estan educant a la joventut a base d’idees bèl·liques i odis als consemblants, i això, naturalment, és el que s’hauria d’evitar. S’ha de treballar fermament per inculcar a les noves generacions el menyspreu i l’horror a aquestes gestes fratricides, a aquest cúmul de barbaritats que representa una guerra”.
Tribut pòstum a la nostra filla, Maria Teresa Duran Nogués“. Impremta La Noografica. Sabadell, 20 de gener de 1934
Índex de l’obra “Tribut pòstum a la nostra filla, Maria Teresa Duran Nogués“. Impremta La Noografica. Sabadell, 20 de gener de 1934
A l’article “Per un ront Únic Femení d’Esquerra- Una adhesió”, defensa els postulats del “Manifest per un Front Únic Femení Esquerrista”, signat a Barcelona, el 5 de maig de 1932 per Anna Murià, Rosa Mª Arquimbau, Mª Dolors Soler, Anna Mª Martínez Sagi, Amanda Llebot, Mª Dolors Bargalló i Núria M. Oromí; i publicat a “L’Opinió”, el 8 de maig de 1932, i a Sabadell, també a “El poble”. El Front Únic pretenia allunyar les dones dels postulats conservadors de la Lliga Regionalista, que estava impulsant una campanya per atreure el vot femení. Nogués, vas ser una de les impulsores i fundadores del Front Únic Femení Esquerristad’Esquerra Republicana, on hi apareixen com a signants del manifest fundacional les seves amigues i escriptores Rosa Arquimbau (escollida presidenta del Front Únic) i Anna Muria, aquesta última, era l’autora de “La revolució moral”, que es va fer cèlebre entre la joventut de l’època. El dia 25 de maig de 1932 va publicar un article que tracta sobre el Front i que es pot trobar a “Tribut pòstum”. El Front Únic va ser fundat el dia 31 de maig de 1932, pretenia la intervenció de la dona en política des de la defensa dels valors republicans i catalanistes, era l’entitat femenina més important de Sabadell, amb 215 associades, tot i que era sobretot de cara a influire en les eleccions. Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 van ser les primeres en que la dona tingué dret a vot.
Des de l’1 de desembre del 2006 un carrer de la ciutat situat a la creu de Barberà porta el seu nom.
Filla d’Elvira Cruells i de Pere Freixas, publicista, escriptor, docent i un home molt actiu en el món de la política3. Ella i la seva família es van traslladar quan era petita a Barcelona. Des de ben jove va començar a aficionar-se per la música; va estudiar solfeig i piano amb el mestre Joan Baptista Pujol, i va començar a composar cançons populars.
Durant un temps va deixar l’activitat musical, fins que després de casar-se amb el Doctor Miquel Petit, tornant a composar al voltant del 1900, a causa de la mort de la seva segona filla, va començar a crear cançons adreçades als infants. El 1905 amb motiu d’un concurs convocat per l’ Orfeó Català on es premiava la millor col·lecció de cançons infantils, va aconseguir el premi. Les seves cançons van ser publicades, es van exhaurir les diverses edicions, traduïdes al castellà, i declarades d’utilitat pública pel Ministerio de Instrucción Pública4.
Posteriorment, va seguir rebent diversos premis pel recull de composicions com “Cançons d’infants”, “Cançons amoroses”, “Jocs”, “Sardanes”, i “Danses catalanes”. Les seves obres es van fer molt populars, per la seva senzillesa i alegria.
Durant un temps va residir a la Garriga, on després d’anar-hi a prendre uns banys termals, un estiu va decidir de construir-s’hi una casa. En aquesta localitat va rebre la visita de nombrosos poetes i músics, com Joan Maragall, Josep Carner, Enric Granados, Josep Maria López-Picó, Rubén Darío, Felip Pedrell, Amadeu Vives, o fins i tot un fill de Wagner.
El 1908 va fundar a Barcelona l’entitat pedagògica “Cultural Musical Popular”, des d’ on organitzà diversos actes culturals, com concerts, conferències , teatre i dansa, també va crear una biblioteca i un cor escolar. Va portar les seves cançons als hospitals, cases de salut i presons5. El 1917 dictà un curset de pedagogia musical a Barcelona, anomenat “Perfeccionamiento de los cantos de las escuelas” que, a causa de l’èxit, hagué de repetir a la Biblioteca Nacional de Madrid. També a Madrid, en reconeixement a la seva tasca pedagògica, li van oferir la Cruz de Alfonso XII, que va refusar al·legant que ja es sentia prou honorada amb l’afecte dels infants .
Posà música a poesies de diversos autors, com Joan Maragall, Jacint Verdaguer o Jaume Sabartés, i a obres de teatre de Palmira Ventós o Rafael Nogueras, així com va composar peces de teatre infantil i va ser autora de diverses sardanes. Pel que fa a la seva aportació en el camp de la pedagogia musical pels infants, va ser precursora del moviment de renovació pedagògica musical que tindria lloc posteriorment.
El 1928 es va recollir un volum de les seves cançons com a homenatge, el 1930 el seu fill –el metge Josep Maria Petit Freixas– va fundar la Llar Infantil Narcisa Freixas, que es mantingué fins a l’any 1958, quan va morir.
A Sabadell, hi ha un carrer que duu el seu nom des del 19286, també un a Barcelona al districte de Sarrià-Sant Gervasi, i un parc infantil a La Garriga (davant el número 5 on hi havia la seva casa). De 1959 al 1998, un col·legi de Sabadell va portar el seu nom.
L’any 2019, amb motiu de la celebració del 160è aniversari del seu naixement, el Departament d’ Ensenyament de la Generalitat de Catalunya organitzà diversos actes commemoratius i de divulgació entre la població escolar, entre els quals un Premi d’interpretació “Narcisa Freixas 160 anys”, al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, adreçat a l’alumnat de grau professional i d’ ensenyaments no reglats de música7. Així mateix, es va posar el seu nom a un institut de Sabadell8.
3Pere Freixas i Sabater (Capellades, 1829 – Barcelona, 1897) va ser publicista i escriptor. Fou autor d’El escritor pràctico, o sea, Manual completo d’ortografia i ortologia al alcance de todos (1858) i del Nuevo diccionario francés-español y español-francés (1864)
Igualada, 25 d’agost de 1915 -Sabadell, 16 de juliol de 19861
Maria Teresa Gavarró i Castelltort. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Pedagoga
Va cursar l’ensenyament primari a Igualada, i se n’anà a estudiar a l’Escola Suïssa de Barcelona, d’on sortí als 17 anys amb el títol de Mestra de Primera Ensenyança. L’any 1940 va arribar a Sabadell, amb 25 anys, després d’obtenir una plaça provisional de mestra a l’escola pública de la Creu Alta. Posteriorment també va exercir com a mestra a l’Escola Carme Tronchoni i al Col·legi Sallarès i Pla.
Es va casar amb l’empresari metal·lúrgic sabadellenc, Francesc Izard i Llonch, del qual tingué set fills: Ròmul, Feliu, Francesc Jaume, Mireia, Clara i Arnau.2
Va ser la primera alumna de l’Escola de Formació Social de Sabadell-Terrassa i, en graduar-se, passà a ser-ne professora. Va participar activament en el teixit associatiu de la ciutat, sovint en càrrecs i associacions relacionades amb la seva professió: delegada de protecció de menors, present a la Junta Municipal d’Ensenyament, a l’Associació per la Lluita contra el càncer, a l’Escola d’Infermeres Epione, a la Creu Roja, a Càritas, consellera a l’Obra Social de la Caixa de Sabadell i fou membre i realitzà diverses comunicacions, ponències i conferències a la Fundació Bosch i Cardellach: Teresa Vila Arrufat (25 de gener de 1979), A l’entorn d’uns dietaris familiars (25 d’abril de 1985), Mullers en la indústria (21 de novembre de 1985) i Recuperació per la ciutat dels terrenys de l’antiga Casa de la Caritat (30 d’abril de 1986)3.
Va publicar diversos estudis sobre les professions realitzades per la dona en aquella època: Opciones profesionales femeninas en Sabadell (1960), Izard:1797-1966 (1966?). Madrid. Tall. Graf. Altamira o Historia de la profesión: notas, Servicio Social de grupo (1973?), Sabadell: Escuela de Ayudantes Técnicos Sanitario “EPIONE”.4
Va llicenciar-se en Història i Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) als 61 anys.
L’any 1983 va ser declarada filla adoptiva de la ciutat. Desde l’1 de desembre del 2006 una plaça del barri de Covadonga porta el seu nom.5
Pedagogai lluitadora pels drets laborals de les dones
Va ser la primera alumna delCentredeDependents i als 21 anys ja n’era professora. Posteriorment, es va especialitzar en estenografia, es va diplomar a la ciutat alemanya de Leipzig i va ser membre titulada de l’Institut Estenogràfic de París.
L’any 1919 va començar a treballar a casa seva fent còpies a màquina i traduccions en català, castellà, francès, anglès i esperanto.
El 1920 va ser nomenada professora de mecanografia de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, de Barcelona. A Sabadell va fundar l’Acadèmia Miralles, introduint l’aprenentatge mitjançant elSistema Montessorii larítmica-plàstica de Jacques Dalcroze, i convertint-se en la primera escola catalana de la ciutat. El 1926, l’Acadèmia Miralles es va incorporar a l’ensenyança general, realitzant una gran tasca per donar la oportunitat a moltes dones a accedir a la cultura i a integrar-se al món laboral. Així mateix, també va fundarl‘associació femenina Maria de Bell-Lloc,dedicada a l’excursionisme i activitats culturals.
Pla General d’Ensenyament de l’Acadèmia Miralles, curs 1930-31. Font: Arxiu personal Jeroni Benavides
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 18 de setembre del 2000
Va ser amiga i secretària personal de l’escriptora sabadellencaAgnès Armengol, i va col·laborar ambPilar Tous de Cireraen la biografia d’Agnès Armengol publicada l’any 1957. També era amiga deCaterina Albert (Víctor Català). DolorsMiralles va començar a escriure la seva autobiografia, però no la va poder acabar.Mossèn Camil Geis, músic, escriptor i professor de l’Acadèmia Miralles, la va acabar i publicar amb el següent títol: Monogràfic Acadèmia Miralles. EditorialAgullóCosta.Sabadell, 1978
Agnès Armengol (al centre) en col·loqui amb Dolors Miralles (a la dreta) i Salvador Sabater Oliver (a l’esquerra). Sabadell, 1925 (aprox.). Autor: Francesc Casañas Riera (AHS)
El 1998 es va inaugurar una Plaça amb el seu nom al centre de Sabadell, i el 2011 s’hi va col·locar la següent placa, obra de Pilar Fuentes:
Va estudiar el Col·legi Sagrada Família. Va aprendre a cosir de jove, convertint-se en modista en un taller de confecció de Barcelona. Era aficionada al cant i a través dels mestres Sacha Goudin i López Marín, de Barcelona, va aprendre l’ofici de vedette. Acabada la Guerra Civil va ser contractada com a meritòria a la Compañía de Revistas de Jacinto Guerrero, la vedet del qual era Celia Gámez, actuant al teatre Cómico.
Després de llargues gires per Espanya va anar al Paral·lel, primer al Bataclan, i al 1942, al music-hall de El Molino, regentat perVicentaFernández. La Maty es va fer un nom a arreu de Catalunya, tot i que la conservadora societat sabadellenca censurava i criticava els seus espectacles.
El 25 de gener de 1945, la Matilde Montcusí es va casar amb el també sabadellenc,Agustí Prats i Presseguer, industrial i esportista, conegut amb el nom de “el bòlids”, per la seva afició als vehicles de motor. El casament es va celebrar a La Salut, i es va convertir en l’esdeveniment més seguit i popular de l’època.
Va continuar la seva carrera com a artista, esdevenint estrella exclusiva de la Compañía de Revistas de Salvador Bonavia y Jaime Mestres.
Va crear el seu propi espectacle i va triomfar als principals teatres i sales de festes de Barcelona, Madrid, València, Bilbao, i a diverses festes majors de poblacions de Catalunya. Així mateix va actuar a l’estranger, a ciutats com Porto, Lisboa i París. Però sobretot es va guanyar la seva fama per seves actuacions a El Molino i a Teatres de tot Espanya, durant més de 25 anys. L’any 1955 fou contractada per la companyia Terpsícore de J. Gasca com a primera vedette de la revista Todo para la mujer al teatre “Maravillas”de Madrid, aquest espectacle va estar vuit mesos en cartellera i va tenir un gran èxit, es va guanyar el sobrenom de La tanagra de la revista, en al·lusió a que la seva figura era semblant a la de la ceràmica grega.
Al llarg de la seva carrera artística va haver de pagar el fet d’haver nascut l’any 1919, d’haver-ho fet en una altra època, segurament que hauria estat més admirada i n’hauria tret més profit. Altres períodes, del mateix segle XX, les vedettes eren molt ben acceptades; així, la Bella Dorita, els anys vint o la Tania Doris, els setanta, per exemple, van triomfar perquè eren èpoques de permissivitat. Al contrari de la Maty Mont, que li va tocar fer-ho en temps de prohibicions. La censura desmesurada, la moral exagerada i els abusos de l’autoritat de la post-guerra, eren entrebancs que havia d’anar superant contínuament.
Li van prohibir una actuació a l’Euterpe, aleshores, el teatre de més categoria de Sabadell. Ho va haver de fer al Teatre Principal, considerat de condició inferior. El batlle Josep Maria Marcet va acabar cedint a les pressions del sector més purità de la ciutat, i l’espectacle finalment es va poder realitzar al Teatre Principal, considerat de segona categoria respecte l’Euterpe.
A finals del 1956 va retornar a Barcelona actuant novament a El Molino. Amb el mestre López Marín va estrenar “La diosa de la jungla”, “Sonrisas de París”, “Vida engáñame”, “Flores en el Molino”, “Fantasía española”, “Las pícaras viuditas” o “El twist os visita”. A principis dels anys 60 va actuar a diversos teatres i sales de Barcelona, com el Victoria, la sala Bagdad, La buena sombra, Panam’s o el mateix El Molino. La leucèmia però la va obligar a deixar els escenaris, i va morir a Sabadell al seu domicili del carrer Bac de Roda de la Creu de Barberà, el 8 de desembre de 1973, amb només 54 anys. El món de l’espectacle però, encara guarda el seu record, com una de les vedettes pioneres i més influents de Catalunya i Espanya.
L’Ajuntament de Sabadell li va retre un homenatge durant els actes de la Festa Major de 1989, entre els quals va tenir lloc la inauguració, al barri de Campoamor, de la plaça de Maty Mont, molt a prop del carrer que ja duia el seu nom.
Espectacle en homenatge a l’actriu Maty Mont durant la Festa Major setembre de 1989. Autor desconegut (AHS)
Sabadell, 21 de setembre de 19191 – Banyuls de la Marenda, 15 d’abril del 20152
Militant del POUM icantautora
Coneguda pel nom artístic de Teresa Rebull (el cognom prové del seu company, Pep Rebull), va ser una cantautora antifranquista de la Nova Cançó i pintora. Filla de Balbina Pii Gonçal Soler, ambdós militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que es van acabar separant durant una temporada a causa de les seves desavinences polítiques, Balbina es va posicionar a favor dels postulats insurreccionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i Gonçal a favor dels trentistes i finalment cap els postulats comunistes del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).
Va néixer al carrer de Cellers, però quan tenia 3 anys la família es va traslladar a Sant Boi de Llobregat, on el 1922 va néixer la seva germana Llibertat. L’any 1924 es van traslladar a Alcoi, on va néixer la seva segona germana, Assutzena. Es van traslladar Barcelona, poc després novament a Sant Boi i finalment van tornar a Barcelona al carrer Diputació. De 1930 a 1936 es van establir a Sabadell. Teresa es va formar a l’escola del matrimoni Carme Simó i Enric Casasses i al acabar els estudis primaris, amb 12 anys, va començar a treballar en la indústria tèxtil, fet pel qual, havia d’estudiar al vespre, primer al “Círcol” Republicà Federal i després al Centre de Dependents.
La seva mare era amiga del President de la Generalitat Lluís Companys, que havia exercit com advocat defensor dels sindicalistes de la CNT, i Teresa va aconseguir entrar a treballar com a secretària al Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i es va establir en un pis compartit al carrer de Sant Pau de Barcelona, on va entrar en contacte amb el que seria la seva parella Josep Rebull, i amb altres militants del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), on hi va entrar a militar l’any 1936. El 19 de juliol de 1936 es va traslladar a casa dels pares, a Sabadell, i va realitzar tasques d’infermera com a voluntària amb el POUM, però al cap de poc va retornar a Barcelona. Arrel dels “Fets de Maig de 1937”, va presa a la txeca de Via Laietana on va ser interrogada per saber on era el seu company3, de la qual va sortir gràcies a l’ajuda de Rafael Vidiella i del seu pare, que del trentisme inicial de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, com aquesta i els seus principals dirigents, es va passar a les files comunistes del PSUC. Teresa Rebull, va veure morir el seu company i amic del POUM, Manolo Maurín, en un llit de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. El pare es va haver d’acabar amagant per haver ajudat a la seva filla, i juntament amb Balbina, Teresa i les seves dues germanes, van anar a viure a Palafolls.
Amb la imminent ocupació de les tropes nacionals sobre Catalunya, Teresa es va dirigir cap a Vic on es va retrobar amb el seu company, Pep Rebull, un dels fundadors del POUM, posteriorment va passar per Olot, Molló, el Coll d’Ares, Prats de Molló i Perpinyà, fins arribar a París i Bezons, on va viure amb Pep Rebull. El 1940 va retornar uns 9 o 10 mesos a Barcelona, on va fer de ballarina en una companyia de flamenc i com a dependenta en una parada del Mercat de Gràcia. L’any 1941 va travessar la frontera a peu per retrobar-se amb Pep Rebull, que es veia obligat a romandre a França ja que estava condemnat pel règim franquista. Teresa va retornar a Barcelona per veure el seu pare que es trobava empresonat. Poc després es va dirigir novament cap a la frontera, des de Figueres fins Argelers, establint-se finalment a Marsella i on va fer amistat amb intel·lectuals com André Breton i el trotsquista Jean Malaquais. El 10 d’abril de 1942 va néixer el seu primer fill, Daniel, a Regussa, població on Teresa va col·laborar donant suport als maquis que actuaven al voltant del bosc de Pelenc i on viuran fins a la fi de la segona Guerra Mundial. El 29 de juliol de 1945 va néixer el seu segon fill, Germinal, a Marsella, on hi viuran fins el 1948. De Marsella, la família es va traslladar al barri 11è de París, on Teresa va fer amistat amb escriptors, intel·lectuals i artistes com George Brassens, Albert Camus, Juliette Gréco i Jean Paul Sartre. Va participar en diversos actes del Casal de Catalunya a París, cantant a l’Orfeó i fent teatre i dansa. L’any 1950 va començar a treballar com a secretària del govern republicà espanyol a l’exili, combinant-ho amb altres oficis: espardenyera, venedora de fruita, dansaire del ballet “La Bella de Cadix” i del cantant Luis Mariano, etc. A partir de 1952 va fer un Duo amb la seva germana Assutzena, anomenat “Les Seurs Soler”, que fins a finals de la dècada canten cançons tradicionals dels diferents pobles de la Península Ibèrica, i treballen per George Brassens, Leny Escudero, Yves Montand i Henriette Ragon “Patachou”, entre altres. De 1961 a 1967 va treballar d’administrativa a les revistes Preveus i Cuadernos, aquesta última especialitzada en política, cultura i actualitat d’Amèrica Llatina, i on va conèixer a diferents intel·lectuals francesos i del continent llatinoamericà. També en aquella època, es va iniciar en el món de la pintura, rebent classes de pintura a casa d’André Michael.
Teresa Rebull va començar en el món de la Nova Cançó a partir del Maig del 68, any en què coneix a Raimon, arrel de la primera visita que va fer aquest a París, i aconsegueix que les revistes on treballa l’entrevistin. El primer concert públic que va fer, va ser a la Plaça de Contraescarpe, al barri bohemi de Moufetard de París, espontàniament després que uns joves li demanessin. L’any 1969 va participar en el “Febrer d’Art” a la Guingueta d’Ix, on va cantar al costat Lluís Llach, Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra4. Tots ells cantautors joves que acabaven de començar la seva carrera, Teresa que ja tenia 50 anys va ser anomenada “l’Àvia de la Nova Cançó”. Va cantar a la Cova del Drac de Barcelona on va conèixer el cantant i escriptor manacorí, Guillem d’Efak, i a França a través de la “Jenuesse et la Culture”. A partir de 1980 va cantar només en algunes ocasions. El 6 de juliol de 2006, Òmnium Cultural, li va organitzar un concert al Palau de la Música Catalana, on no havia actuat mai fins aleshores, juntament amb companys i amics com Maria del Mar Bonet, Gisela Bellsolà, Gerard Jacquet, Lluís Llach, Mariona Segarra, Josep Tero, Joan Vilaplana “Joan Isaac” o el grup “Blues de Picolat”.
Els últims anys de la seva vida, va participar a totes les edicions de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, de 1969 a 1985. Com altres ex-militants del POUM, va participar en la fundació del Partit Socialista de Catalunya (PSC), on hi va militar fins el 2006, a causa de la retallada de l’Estatut Català al parlament espanyol, posteriorment va mostrar simpaties cap a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP)5. Des del 1971 estava establerta a Banyuls de la Marenda, a la Catalunya Nord, amb el seu company Pep Rebull, i on continuà la seva afició per la pintura i participant en actes culturals on la demanaven, fins la seva mort el 15 d’abril de 2015, als 95 anys.
1 Gamell, Josep «Teresa Rebull. Enyorança i records de Sabadell». Diari de Sabadell, Sabadellencs, 13-07-2013. (pàg. 23-26).
Agnès Armegol i Altayó Font: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
També coneguda com a Agnès Armengol de Badia. Escriptora, pianista i catalanista que animà a les dones a participar en aquest moviment.
La seva família eren fabricants tèxtils de Sabadell, va estudiar les primeres lletres a les Escolàpies d’aquesta ciutat, i posteriorment continuà els estudis Barcelona i a l’internat la Pension Catalane de Castres (França).
De tornada a Catalunya, es va preocupar per salvaguardar la cultura popular catalana, així va fer copiar les cançons que li cantava la seva àvia perquè no es perdessin i més tard les va entregar a Pelai Briz, el seu mestre de poètica catalana, que les va incloure a les seves “Cançons de la Terra”.
Publicà diversos poemes i escrits en defensa de la llengua i cultura catalana a revistes com “Lo Catalanista”, “Revista de Sabadell” o “La Llumenera” de Nova York. Amb aquest esperit, va escriure el poemari “Cant a la senyera” per a l’Orfeó de Sabadell, el poema “Rosari antic“, un recull de la vida, els costums i les tradicions de Catalunya, i contribuí a ressuscitar les danses de Castellterçol. La primera poesia la va publicar a l’”Almanac de Barcelona”l’any 1874, animada per la poetessa Joaquima de Santamaria, 1854-1930, coneguda com “Agna de Valldaura”.
Pel que fa a la seva vessant musical, era reconeguda com una notable pianista, les seves peces composicions van quedar recollides a l’obra “Suspirs”, premiada en un concurs musical de Chicago (EUA).
Dona de conviccions cristianes, va realitzar diverses obres benèfiques i de caritat en ajut dels avis desemparats.
Va morir a l’edat de 82 anys i el seu enterrament va ser una mostra massiva de dol popular. Disposa d’un carrer amb el seu nom a Sabadell.
Poesies:
“Lays” (1879). Barcelona : Tip. Espanyola
“Ramell de semprevives” (1881). Sabadell : Imprenta y Litografía de M. Torner, 1891.
Sant Vicenç de Castellet (Bages), 12 d’octubre del 1904 – Caracas (Venezuela), 23 de gener del 1976
Maria Gispert i Coll (AHS)
Escriptora, socialista i catalanista. Militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i del Centre Català de Caracas.
Filla de Salvador Gispert i Emilia Coll, treballadors de la indústria tèxtil. Es traslladà a Sabadell amb els seus pares i el seu germà Albert, de ben petita. Va estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i més endavant va assistir a les classes diürnes del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), de Barcelona. Començà a treballar de mecanògrafa a la Notaria de Rossend Güell i Mañé, per posteriorment anar ocupant tasques de més responsabilitat. Després va entrar com administrativa en el despatx de la indústria, i en les hores lliures aprofitava per ampliar els seus estudis professionals, així com per llegir, se la podia trobar a les biblioteques del “Círcol” Republicà Federal (CRF), del Centre Cultural Recreatiu, de l’Agrupació Excursionista “Terra i Mar” i en la de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Compartia lectures i debats amb altres amics del Bloc Obrer i Camperol (BOC), (afiliada poc després de la seva creació, abans que es proclamés la República) com: Francesc Carreras, Joan i Josep Farràs, Lluís Mimó, Josep Oltra i Picó, Josep Vall,Jaume Viladoms i Valls, i altres.
Va participar activament en conferències i mítings juntament amb companys i companyes com: Jordi Arquer, Antònia Arteu, Teresa Aymerich, Brígida Jover, Josepa Mañosa, Joaquim Maurín, Andreu Nin, etc. Va col·laborar en diverses publicacions locals i barcelonines com: “Diari de Sabadell”, “El Poble”, “L’Impuls”, “La Batalla” i “La Humanitat”. Així mateix, va col·laborar en diverses comissions de cultura de l’Ajuntament de Sabadell.
Durant la Guerra Civil, va dirigir el setmanari del POUM “L’Impuls”, i juntament amb Marga Lladó va ajudar aFidela Renom i Solera fundar el cos d’Infermeres laiques1. Així mateix, va ser interventora de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada Feliu Barnola Comas EC2. A l’acabar el conflicte va ser denunciada i condemnada a trenta anys de presó, d’aquests en va complir set.
El Director General de presons, nega la llibertat condicional a Maria Gispert, 31 de juliol de 1944
Poc després de sortir de la presó, va emigrar cap a Caracas, on hi residí tota la resta de la seva vida. A l’arribar a Caracas va ser rebuda per catalans i sabadellencs exiliats, entre ells el geògraf Pau Vila i Dinarès, de qui en seria Secretària. De seguida va decidir militar al Centre Català de Caracas, participant en commemoracions i celebracions com el 14 d’abril, l’11 de setembre, el 15 d’octubre (afusellament del President Lluís Companys), i organitzant els Jocs Florals de la Llengua Catalana. Fou nomenada Secretària dels Mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Caracas l’any 1966, dels quals en va ser mantenidor el Doctor Carles Pi i Sunyer i posteriorment, l’any 1975 que ho fou el geògraf sabadellenc Pau Vila i Dinarès. Va dirigir la publicació del Centre Català anomenada “Senyera” i participà en el programa de ràdio “L’Hora Catalana”, escoltat per molts dels exiliats catalans.
Gran aficionada a la literatura, va obrir una llibreria a Caracas amb el nom de “Llibreria Mirador”, molt concorreguda pels exiliats catalans. També va escriure dues novel·les: “Quan despertem els sentits” (1953) i “Ombres i llums” (1960). Des de la creació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), va militar en ell, com molts altres ex-membres del BOC i del POUM.
Va morir el 23 de gener de 1976, en el seu enterrament s’hi van aplegar tots els companys del Centre Català de Caracas, autoritats civils i docents, i membres del món cultural veneçolà. Un carrer de Sabadell porta el seu nom, la Ronda Maria Gispert, situada al Barri de Can Puiggener.
1. Masjuan, Eduard. Medis Obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (Pàg.166). Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006. ISBN: 844902479X
2 Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939 (pàg. 41). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7
Simó i Bach, Ricard. SABADELLENCS MORTS A L’EXILI. “Maria Gispert i Coll (Escriptora, política i nacionalista)”, pàg 93-98 (Publicat al Diari de Sabadell el 3 de maig de 1986). Primera Edició: Desembre 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell. ISBN: 8486636000
Sant Boi de Llobregat, 20 de setembre de 1896 – Perpinyà, 24 de juliol de 19731
Militant anarcosindicalista i actriu
El seu pare, Ferran Pi, era cotxer i tartaner i la seva mare Teresa Sanllehy feia puntes de coixí; tots dos eren de Sant Boi. El matrimoni va tenir tres noies, Carme, Magdalena i Balbina i un noi, Ferran, que va morir jove al caure d’una figuera. Les tres germanes, al morir els seus pares, es traslladaren a Sabadell en busca de feina cap a l’any 1917, en un moment d’expansió del tèxtil a la ciutat Balbina va entrar a treballar com a filadora a la fàbrica Seydoux on va aprendre a llegir i a escriure, ajudada per una membre d’aquesta família francesa. A Sabadell va conèixer el que seria el seu marit, Gonçal Soler Bernabeu, natural d’Alcoi. El matrimoni s’instal·là al carrer Cellers i va tenir tres filles, Teresa, Llibertat i Assutzena. Una de les seves filles, Teresa Soler Pi, va ser la cantautora catalana anomenada Teresa Rebull, que va militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) –va estar a la txeca de Via Laietana vuit dies a causa de les jornades de maig del 1937-.
El 1917 Balbina s’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtilde la CNT i aquell mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sindicats (FLS), a la fàbrica Seydoux realitzava mítings reclamant millores laborals davant les seves companyes, el seu primer gran míting el va realitzar al costat del cenetista Ángel Pestaña amb qui mantindria una llarga amistat. Va ser una reconeguda oradora i juntament amb les seves companyes Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet protagonitzaren diverses gires pel Vallès, el Baix Llobregat i el Berguedà amb l’objectiu de que les dones s’impliquessin en el sindicalisme revolucionari2
La vaga de les subsistències
El mes de gener de 1918 es van produir una sèrie de protestes contra la pujada del preu dels productes bàsics, Balbina era una de les dones que va organitzar les protestes. El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar alguns establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar. Del 23 al 28 de gener es va dur a terme una vaga general que s’inicià amb un míting al Teatre Cervantes, organitzat per la Federació Obrera de Sabadell (FOS) adherida a la CNT, les sindicalistes Roser Dulcet i Llibertat Roldán van demanar dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del mercat de Sabadell. Així mateix, també es va reivindicar la supressió de l’impost sobre l’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles pels treballadors. Balbina Pi i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt, formaren part de la direcció d’aquest moviment3.
Després del míting una manifestació de dones va obligar a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es van dirigir als comerços i els obligaren a rebaixar els preus.L’endemà, 24 de gener, va concentrar-se una multitudinària manifestació de dones a la Rambla, entre els carrers Riego i Lacy i al carrer Sant Pere. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, però a la tarda s’organitzà una altra manifestació femenina a la plaça de la Llibertat.
Al dia següent, Claramunt i Pi convocaren un míting a la Plaça Vallès que fou prohibit i instaren als concentrats a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa però, va ser dissolta als carrers Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil. Finalment les dones van aconseguir reunir-se a la plaça Sant Roc, aleshores denominada de Pi i Margall, on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió. Aquest es negà adduint que al haver-se declarat l’estat de guerra, no tenia atribucions per concedir permisos. L’endemà 26 de gener arribà a la ciutat una companyia de caçadors de Reus de l’exèrcit, procedent de Manresa, i van clausurar-se els locals de la FOS, l’Obrera, la Cooperativa Sabadellenca i de la Fraternitat Republicana Radical.
Sindicalista i oradora incansable
Durant els anys del pistolerisme s’acostà al republicanisme federal, formant part de Dones Republicanes del CRF, a allà es va fer amiga de la primera dona regidora pel Círcol Republicà Federal (CRF), Fidela Renom. Va participar activament en la campanya per l’alliberament del sindicalistes i dels seus advocats Antoni Soler, Daniel Rebull, Ramon Requesens, Salvador Seguí i Lluís Companys detinguts i deportats al presidi de la Mola, a Maó. El mateix dia que aquests eren traslladats a Menorca, va ser assassinat l’advocat i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret.4
El 1923 va assistir en el Ple Regional de Catalunya de la CNT, celebrat a Lleida. El mateix any va participar en les campanyes per la llibertat dels deportats per les vagues de l’Alt Llobregat i Cartagena. Balbina Pi escrivia regularment a la revista anarquista “Nuestra Voz” i al diari de la CNT, “Solidaritad Obrera”, amb els pseudònims de “Margot” i “LibertadCaída”. Un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot fou reproduït al periòdic cenetista. La policia ho va denunciar i Ángel Pestaña, en aquell moment director de “Solidaridad Obrera”, per tal de protegir a Balbina va declarar haver-ne sigut l’autor, sent condemnat a sis mesos de presó. Balbina a través de Dones Republicanes del CRF va dirigir una campanya per l’alliberament dels detinguts.
A causa de la seva activitat política, Balbina va haver-se de canviar de llar diverses vegades. El 1922 retornà a la localitat on va néixer, Sant Boi, allà neix la seva filla Llibertat, el 1924 es traslladà a Alcoi, on va néixer la seva filla Assutzena, i posteriorment al barri de la Bordeta de Barcelona i novament a Sant Boi i a Barcelona, al carrer Diputació; finalment el 1930 retornà a Sabadell.
II República, Guerra Civil i exili
Durant la II República es posicionà a favor de les tesis insurreccionalistes, defensades en aquell moment per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en canvi el seu marit Gonçal Soler es va decantar pels sindicats d’oposició, que a Sabadell eren majoritaris dins de la Federació Local de Sindicats (FLS), a més Gonçal Soler va dirigir el setmanari “Vertical”, òrgan de la FLS que proferia durs atacs contra la FAI. Les diferències polítiques van acabar allunyant el matrimoni i provocant la separació, Gonçal Soler va acabar afiliant-se al PSUC i la FLS va adherir-se a la UGT.
Segons el dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver a la seva obra autobiogràfica “El Eco de los pasos”, Balbina va ser qui va brodar les primeres banderes roig-i-negres de la CNT-FAI5. Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 va formar un grup femení propi i anticlerical “La Agrupación Feminista Anticlerical”, amb el qual va organitzar diversos actes de propaganda6.
El 1939, en perdre la guerra, va passar a la clandestinitat i s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i París. Apart de la seva tasca com a militant anarcosindicalista, Balbina també havia actuat com actriu en diverses obres teatrals, a l’exili va poder reprendre la seva tasca teatral a través dels grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els Comitès de repressaliats. L’any 1970, deteriorada de salut, va deixar l’activisme i va anar a viure a Banyuls de la Merenda, on va passar els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantautora Teresa Rebull. Va morir d’un infart el 24 de juliol de 1973 a l’hospital de Perpinyà.
Balbina Pi, enterrada al cementiri número 2 de Banyuls de la Merenda amb Gonçal Soler. Genís Ribé, 4 de juny de 2022
1Ateneu Estel Negre. Anarcoefemèridesdel 24 de juliol. Defuncions
Sabadell, 18 de gener de 1891 – Barcelona, 11 de setembre de 1987
Militant republicana federal, feminista, primera dona regidora de l’Ajuntament de Sabadell per la candidatura Coalició d’Esquerres (Círcol Republicà Federal del qual era membre, Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya)
Va néixer al carrer Horta Novella de Sabadell, els seus pares Dolors i Manel, la van portar a la “Institución Libre de Enseñanza” (ILE), portada a la ciutat pel mestre Fabián Palasí que també va ser director de la revista “Nueva Era”, òrgan informatiu oficial de la Federación Espiritista Española. Fidela, com Amalia Domingo era espiritista, i tingué tres fills: Joan, Mateu i Enric.
Feminista i republicana federal, treballà en el tèxtil com ordidora. Va ser la primera dona elegida regidora de l’ Ajuntament de Sabadell, l’1 de febrer de 1934 amb la candidatura del CRF. Ocupà la regidoria d’ Assistència Social, des d’aquesta va reformar la Clínica de Maternologia, va fixar com a dia institucional el dia de la mare i com a tasca més important, va crear la Lliga Laica Femenina, per tal de treballar per l’emancipació de la dona obrera, lliure de tot prejudici de caràcter religiós. La Lliga s’encarregà de creà dues escoles bressol laiques, les primeres gratuïtes per fills d’obrers, així mateix, creà amb l’ajuda de Magda Lladó i Núria Gispert del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el primer cos d’infermeres laiques.
Local de l’escola propietat de Fidela Renom, 1924. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
A part de la seva militància al CRF, també participà a la “Sociedad de Actos Civiles “La Emancipación”, fundada per Tomàs Viladot el 1882 per tal de promoure els naixements, bodes i enterraments civils, d’altre banda, tingué un paper actiu en les activitats de l’entitat espiritista Centre d’ Estudis Psicològics.
Amb la victòria franquista, Fidela Renom s’exilià a França, on i restà fins l’any 1947. El seu fill major, Joan, mor a l’ofensiva de l’exèrcit republicà a Sierra Trapera (Extremadura). El 1961 amb 70 anys, li deixen reprendre la seva professió i treballà a l’assistència social a la tercera edat a la Residència de les Llars Mundet, des d’ aquesta també col·laborava amb el periòdic trimestral “Mundet-Paradís” i formava part del seu consell de redacció. Renom va morir el 1987 a Barcelona i fou enterrada tal com va demanar, al departament laic del cementiri de Sabadell. El 1998 es va posar nom a una plaça cèntrica de la seva ciutat, Sabadell.
Sabadell, 4 de juny de 1862 – Barcelona, 11 d’abril de 19311
Anarcosindicalista i anarquista, pionera del feminisme obrer
La família de Teresa Claramunt era un clar exemple de les famílies que havien nascut als pobles pròxims a Sabadell o bé en altres zones industrials i que s’havien traslladat a la ciutat, provocant que de 1787 a 1887 la població sabadellenca es multipliqués per deu, arribant als 20.000 habitants a la segona data. Els seus pares paterns provenien del nucli cotoner i paperer de Capellades, el seu avi, Ramón; i l’àvia Margarita Munier, d’un nucli llaner del departament del Aude a Limoux (França). Margarita filla d’un bataner francès es va establir a Sabadell el 1824, on va conèixer i es casà amb Ramón Claramunt. Aquest matrimoni, després de passar uns anys a Martorell (1827-1828), on va néixer la seva filla Joana, va arribar a Alcoi entorn el 1929, ciutat on va néixer el 1832 Ramon Claramunt, pare de Teresa, i la seva germana Purificació. Alcoi per la seva precocitat industrial, va ser la única ciutat valenciana amb un flux ininterromput de catalans. A Alcoi van romandre vint anys, fins que el 1849 va tornar a Sabadell tota la família. Ramon Claramunt i Joaquima Creus es casaren a Sabadell a mitjans de la dècada dels cinquanta. El 1858 va néixer Maria i el 1862, els 3 anys, Teresa, va seguir els seus pares fins a Barbastro (1865), on van néixer els seus altres dos germans, localitat on hi romandria durant deu anys, fins els tretze anys. En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. “La Llei Moyano del 1857” establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes. La família Claramunt estava ocupada en el sector industrial on les possibilitats d’aconseguir una ocupació permanent eren escasses i quedaven lligades a l’experiència prèvia i a la qualificació”2.
La migració d’una ciutat a una altra es converteix en una alternativa que no sempre assegura una posició econòmica estable. Per altra banda, la família Creus, estava ocupada en el sector agrari, sense mobilitat migratòria i habitatge en una localitat pròxima a Sabadell. Poc després de retornar a Sabadell, la seva germana gran, Maria, es casà el 1879, als 21 anys, i abandonà la casa familiar; els seu germà Àngel mor, Joaquima Creus, la mare, també mor a principis dels 80. Podria ser el moment en què Teresa marxà de casa als divuit anys, i començà a treballar en el tèxtil adquirint notable prestigi per la seva intel·ligència, cultura i valentia. Amb només vint anys apareix la seva firma al peu de documents anarquistes com l’acta de constitució de la secció de diversos treballadors anarco-col·lectivistes de Sabadell, el 26 d’octubre de 1884, any en què fundà un grup anarquista femení a la mateixa ciutat, seguint els passos de la línia de Tarrida i intervingué en una vetllada de l‘Ateneu Obrer. Participà a “La vaga de les set setmanes” de 1883, aquest conflicte va començar quan la Unió de Treballadors de la Llana va presentar una circular als fabricants de Sabadell, en la qual es demanava la rebaixa de les hores de treball mantenint el mateix sou, per tal de poder instruir-se a ells mateixos i als seus fills, en aquesta circular però, no es feia referència a cap possible Vaga. La Comissió de treballadors que esperava una resposta per part dels fabricants, no fou rebuda i a més els van fer esperar sense resposta en el local del Gremi de Fabricants durant una hora. Això va provocar que diverses societats convoquessin una Vaga que va aconseguir reunir uns 12.000 treballadors. Els empresaris van respondre a aquesta Vaga tancant les fàbriques fins que els obrers reconeguessin l’error d’haver-la convocat, també van amenaçar als promotors i aquells que recolzaven la Vaga amb l’acomiadament. L’Ajuntament va recolzar les patrulles nocturnes i diürnes de ciutadans de la burgesia que tenien com a objectiu dissoldre qualsevol grup, la ciutat s’havia omplert de Guàrdies Civils i de burgesos armats que pegaven a tot aquell sospitós de vaguista; es produïren nombroses detencions, sobretot dels dirigents més actius de la Vaga, L’Obrera fou tancada i “Los Desheredados” es veié amb la impossibilitat de sortir al carrer; finalment després de set setmanes de lluita, el 17 de juliol, els obrers es veuen obligats a tornar a treballar.
Teresa Claramunt es casà amb Antonio Gurri el gener de 1884, reconegut obrerista, que es movia entre el republicanisme federal i uns plantejaments obreristes radicals, tot i que més endavant, igual que Teresa, abraçaria l’anarquisme. El 1885 participà al Congrés Comarcal català de Barcelona i per primera vegada col·laborà a la premsa, concretament a la publicació Bandera Social, època en que ja probablement estava lligada a l’Ateneu Obrer i al periòdic “Los Desheredados”. El 1887 assistí al Congrés Comarcal de Barcelona de la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). El 1888 realitzà mítings a Barcelona i després de febrer sembla que realitzi un viatge a Portugal. El 1891 realitzà un míting a Sant Martí de Provençals amb Dolors Amat i a Barcelona, Manresa i Mataró, en els intents per estendre l’agrupació de Dones, any que probablement deixa Sabadell per Barcelona-Camprodon.
Entre 1891 i 1892 fou oradora en més de vint mítings i més endavant lligada als esdeveniments de l’anarquisme militant. Amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista de l’estat espanyol, la “Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona”3. Va ser perseguida, detinguda i empresonada diverses vegades: detinguda el 1893 per els successos de maig (condemnada quatre mesos a Reus amb Tomàs Sugranyes) i després de l’atemptat del Liceu, novament per el 1896, acusada d’estar al darrere de l’atemptat contra al Corpus al carrer Canvis Nous de Barcelona, és finalment condemnada a la deportació es trasllada amb el seu company a Londres, París i Roubaix, on treballen com a teixidors, fins l’any 1898 que poden tornar a Barcelona i intervé en la campanya contra els processos de Montjuïc4.
A partir de 1900 formà el grup femení anarquista de Gràcia, el 1901 col·laborà decisivament en la fundació de “El Productor”5, al costat de Bonafulla, i fou un dels grans elements desencadenants de la gran vaga barcelonina de 1902, any en què destacà enormement en la gran gira de propaganda per Andalusia que acabà amb la detenció a Ronda i la posterior expulsió a Màlaga. El 1904 es trobava en llibertat provisional, amb dos processos pendents per delicte d’impremta.
En els següents anys, participà en nombrosos mítings i gires de propaganda mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i mobilització. La setmana tràgica l’allunyà de Barcelona, el 1909 s’instal·là a Saragossa, on treballà a favor de l’obrerisme aragonès. Amb el pas dels anys, la seva residència es converteix en un lloc de peregrinació per la joventut anarquista. Posteriorment marxà a Sevilla (1913-1923), amb l’ajuda d’Antonio Ojeda, als quals els seus educava, amb l’esperança que el clima milloraria la seva salut, mantenint el seu activisme, però amb freqüents estades a Saragossa on trobà amb Francisco Ascaso i Rafael Escartín, el 1918 visità Barcelona6. Durant els anys vint, va recelar del sindicalisme, ja que hi veia evidents perills reformistes, el que contrasta amb els seus primers anys on col·laborà amb republicans, maçons, feministes diverses i fins i tot espiritistes. El 1924 va retornà a Barcelona i visqué un temps a casa de Francisca Saperas, però una progressiva paràlisis li va impedir la seva militància7, tot i que el seu últim míting va tenir lloc al 1929. Les seves idees van continuar intactes fins a la mort.
En una època on la participació política i social de les dones era molt minoritària, es pot afirmar que Teresa Claramunt fou pionera del feminisme anarquista obrer. Bona mostra dels seus pensaments i preocupacions respecte a la dona, els podem trobar en el seu fulletó sobre “La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las pregorrativas del obrero”. Biblioteca el Porvenir Obrero. Maó, 19058. Aquest fulletó ordenava i sistematitzava el seu pensament feminista. Els objectius d’aquest text, eren aclarir els errors sobre l’educació de la dona i explicar les causes que encara sostenien aquests errors, i combatre la ignorància de les dones. El responsable del infeliç estat de la dona, era l’home, per tant existia un clar antagonisme de sexes. Claramunt també considerava fonamental qüestionar la falsa moral que aplicava criteris morals diferents a homes i a dones. Per últim, calia oferir una alternativa basada en el reconeixement del problema, la lluita per la llibertat i la igualtat de condicions entre homes i dones amb consciència dels seus drets i deures per poder col·laborar amb l’home en la transformació completa de la societat. Claramunt també pensava que si no canviava la situació de les dones a l’àmbit privat, difícilment ho faria a l’àmbit públic, així donava una dimensió política a l’àmbit privat, cosa que el feminisme trigaria molts anys a plantejar-ho com un dels seus pilars de lluita.
Les seves grans aportacions i lluites foren, com hem dit anteriorment: la defensa de la igualtat entre ambdós sexes des d’una perspectiva anarcosindicalista; però també l’anticlericalisme i l’apoliticisme. La seva ploma està present a nombroses publicacions: “La Alarma”, “La Anarquía”, “Bandera Social” (1885), “Buena Semilla”, “El Combate”, “El Corsario” de la Corunha (1893), “Cultura Libertaria”, “Los Desheredados” de Sabadell, “Fraternidad”, “Generación Consciente”, “El Obrero Moderno” de Igualada (1910), “El Porvenir del Obrero”, “El Productor Literario”, “El Proletario”, “El Rebelde”, “Suplemento de la Revista Blanca”, La Tramontana, “Tribuna Libre”, “La Voz del Pueblo” de Terrassa (1913),etc. A més és autora de: “La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las pregorrativas del hombre” (Maó, El Porvenir Obrero, 1905) i “El mundo que muere y el mundo que nace” (obra teatral estrenada a Barcelona, 1896).
A Sabadell porten el seu nom una escola situada al barri de Gràcia i un carrer al barri de Campoamor.
IÑÍGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo I. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008.
1 VICENTE VILLANUEVA, Laura. Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Fundación Anselmo Lorenzo. Biografías y Memorias/4. Madrid, 2006.
