POUM – Història de Sabadell S.XIX-XX

Ricard Simó i Bach

Sabadell, 11 de maig de 1911 – 11 d’agost de 1991

Barber, agent comercial i biògraf català

De professió barber, després d’uns anys treballant com a aprenent a la Barberia Roca, als 19 anys es va incorporar a la barberia del seu pare, Josep Simó, situada al barri d’Hostafrancs, seu de tertúlies polítiques i culturals del barri i on també hi tenia una espardenyeria. De molt jove s’interessà per la política i freqüentà la biblioteca del “Círcol” Republicà Federal i el Centre Cultural Recreatiu, fundat pel mestre Josep Vall Sabata, ingressà al Bloc Obrer i Camperol, organització que posteriorment s’integrà en el POUM. L’any 1934, es va casar amb Maria Deu Laspalas, de professió sastressa, amb qui tingué un fill, Josep. A l’abril de 1936, tots tres vivien en el domicili del carrer de Meléndel (actual Josep Renom), 105, amb el nen, i les dues germanes de Maria.

Durant la Guerra Civil, va mobilitzar joves voluntaris del barri cap el front d’Aragó i ell mateix es va incorporar al front, l’octubre de 1936. Va estar a Montflorite (Osca), on seria comissari polític en el grup d’artilleria lleugera de la 29ª divisió, comandada per Josep Rovira del POUM, que acabaria dissolta a causa dels Fets de Maig de 1937. Posteriorment va ser destinat al Batalló de Rereguarda núm. 17 de l’Exèrcit Popular.

Quan va acabar la guerra, Maria Deu, Ricard Simó i el seu fill Josep (que en aquells moments només tenia tres anys), es van exiliar a França, però a llocs diferents, Maria i el seu fill romandrien a Poitiers, mentre que Ricard, va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià i al de Barcarès, d’on aconseguí escapar-se, en el locutori, canviant inadvertidament els papers de visitat per visitant. Es va establir temporalment a Fleurie, poble del Beaujolais, i després va anar a raure a Montpeller, a la residència d’intel·lectuals catalans, on va tenir ocasió, com a barber, de conèixer i tractar amb els grans escriptors i artistes catalans exiliats. L’historiador Josep Maria Benaul Berenguer, va analitzar les cartes que va enviar Maria Deu Lasplanas a Ricard Simó Bach l’any 1939 (del 14 de febrer al 25 de desembre de 1939), un total de 89 de cartes. En aquestes cartes ens podem fer una idea de les pèssimes condicions dels camps de concentració i refugis francesos (1)

Ricard Simó i Bach en primer terme a la perruqueria paterna abans de la guerra, fons Simó i Bach (AHS)

Maria i el seu fill van poder retornar a Sabadell el mes de setembre de 1939, mentre que Ricard no va poder retornar fins a finals de 1941, el 1943 va haver de sofrir denúncies per la seva antiga militància al POUM.

Tenia un germà que es deia Antoni, també represaliat pel règim franquista, finalment indultat el 22 d’abril de 1948. (2)

El 1953 va publicar Barberos y peluqueros, que va arribar a set edicions i tingué una gran difusió per l’Amèrica Llatina, com a llibre de text a les escoles de capacitació professional. Amb tot, el 1959 va deixar l’ofici de barber per ingressar al Col·legi d’Agents Comercials; va treballar aleshores de viatjant d’una empresa tèxtil i, voltant per tota la península, va fer amics arreu, alguns tan singulars com el bisbe de Canàries o l’escriptor José María Pemán. Els darrers anys treballà en la recopilació d’un arxiu de dades personals, fotografies, documents i testimonis de personatges nascuts o relacionats amb Sabadell, per a l’edició d’un magne Diccionari biogràfic de sabadellencs, que restà inèdit. Però només en part, perquè d’aquest extens arxiu van sortir els centenars d’articles biogràfics apareguts al Diari de Sabadell i tres volums de biografies, a més del seu arxiu amb biografies inèdites que es troba a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS) i que son una font d’informació per una part important de biografies d’aquesta pàgina.

El 29 de gener de 1992, l’Ajuntament de Sabadell li va dedicar el nom de la plaça que hi ha davant del Museu d’Art (3)

Obres:

1953 – Barberos y peluqueros. Editorial Sintes
1984 – 100 sabadellencs en els nostres carrers, Ed. Ausa.
1986 – Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló-Costa
1988 – 63 dones sabadellenques dignes de recordar. Ed. Agulló-Costa

De retorn a Sabadell el 1943, va haver de sofrir constants i reiterades denúncies per la seva antiga militància al POUM. Passà pel camp de Sant Cebrià i la presó de Sabadell. El 1953, va publicar Barberos y peluqueros, que va arribar a set edicions i tingué una gran difusió per Amèrica Llatina, com a llibre de text a les escoles de capacitació professional. Finalment però, el 1959 va deixar l’ofici de barber per ingressar al Col·legi d’agents comercials; va treballar aleshores de viatjant d’una empresa tèxtil i voltant per tota la península va fer amics arreu, alguns tan singulars com el bisbe de Canàries o l’escriptor José M. de Pemán.

Com hem dit anteriorment, els darrers anys treballà en la recopilació d’un arxiu de dades personals, fotografies, documents i testimonis de personatges nascuts o relacionats amb Sabadell, per a l’edició d’un gran Diccionari biogràfic de sabadellencs, que restà inèdit, ja que va morir abans de que es pogués publicar. Però part d’aquest extens arxiu de biografies, ha aparegut en els articles anomenats “Evocació” que escrivia pel Diari de Sabadell i en els tres volums de biografies titulades: 100 sabadellencs en els nostres carrers, Sabadellencs morts en l’exili i 63 dones sabadellenques dignes de recordar. Tot i que alguns han restat inèdits o incomplets, han sigut molt útils per establir fils i aportar informació de personalitats sabadellenques als historiadors actuals.

Historiador i biògraf autodidacta, destaca la gran importància del seu arxiu, on es troben aplegades milers de fotografies, currículums i una gran quantitat de testimonis relatius als personatges que biografià, algunes d’elles no les va poder acabar, però ens son útils per tenir una base on buscar informació. Molt vinculat a la vida cultural de la ciutat, fou membre actiu de diferents associacions (Fundació Bosch i Cardellach, Museu d’Història de Sabadell, Òmnium Cultural o el PSC -Reagrupament-) (4) (5)

(1) Benaul i Berenguer, Josep M. «1939 des del refugi de Poitiers. L’exili civil en les cartes de Maria Deu Laspalas a Ricard Simó Bach». Arraona: revista d’història, [en línia], 2006, Núm. 30, p. 48-79, https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204812 [Consulta: 16-09-2021].

(2) AMH 1620/1. Junta Local Pro-Presos, 1943-1954. Secció/Sèrie 04.09.03. Correspondència rebuda, any 1948 (338-372). Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

(3) ‘Ricard Simó i Bach, Plaça de’. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

(4) Barqués, Josep; Baró, Josep. Gent nostra als carrers de Sabadell, 1995

(5) Diari de Sabadell ‘El diari de Sabadell s’instal·la a la Plaça Simon i Bach‘

Joaquim Lou i Ripollés

8 de març de 1906, Plou (Terol) – 6 de novembre de 1941, Mauthausen, subcamp de Gusen- (Àustria)

Joaquim Lou Ripollés (dreta) amb el seu germà Isidre (esquerra)

El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer de Paco Mutlló, 55, al barri de la Creu Alta. Tenia un germà i dues germanes. Treballava a la indústria tèxtil i era obrer del ram de l’aigua. Militava al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Es va casar amb Pepita Ferrer Llobet, amb qui va tenir un fill, anomenat Joaquim, nascut a Sabadell el 19 de gener de 1939.

Va ser soldat de l’exèrcit republicà, i amb la victòria nacional va travessar la frontera i va ser traslladat al camp de refugiats de Les Alliers, a Angulema. El 20 d’agost de 1940, dos mesos després que la França del règim de Vichy hagués firmat l’armistici amb l’Alemanya nazi (22 de juny de 1940), va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen, en un comboi on hi anaven 927 republicans espanyols. Van arribar a Mauthausen el 24 d’agost de 1940, Lou ingressà amb el número 4245, i va morir al subcamp de Gusen amb el número 10859.

El seu germà Isidre, exiliat a França, va intentar infructuosament cobrar les indemnitzacions del govern alemany pels familiars dels deportats. El seu fill ja és mort, però va tenir tres fills, és a dir, dues nétes i un nét: Joaquim, Carme i Anna. Els néts conserven algunes fotos i documentació del seu avi, Joaquim Lou Ripollés.

Galileu Molins i Ventura

Sabadell, 1901 – Caracas (Veneçuela), 1983

Militant de la Federació Comunista Catalano-Balear, fundador i dirigent del Bloc Obrer i Camperol (BOC), i posteriorment del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), sorgit de la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista. També va ser secretari de la “Emancipación”, organisme que ajudava a gestionar enterraments i casaments pel civil. Va formar part del Cos d’Investigació de Patrulles de Control, posteriorment va ser regidor pel POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil.

Fill de Francesc Molins i de Maria Ventura. Després de cursar els estudis primaris, s’inicià en el món del treball tèxtil al costat del seu pare, tècnic de telers a l’empresa de l’industrial de tarannà liberal i demòcrata, Gabriel Alguersuari i Farrés, que reunia entre els seus treballadors els principals sindicalistes de la ciutat: Josep Moix i Regàs, Miquel Bertran i Oleart i Josep Rosas i Vilaseca. Posteriorment, treballà com a teixidor a la fàbrica Llonch i Sala, S.A, fins l’esclat de la Guerra Civil. Es va casar amb Rosa Pera i Vallribera, procedent d’una família de sindicalistes, amb la qual va tenir dos fills, Màrius i Marina.

La seva militància política va començar a la Federació Comunista Catalano-Balear, militància que va provocar que fos empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. El novembre de 1930 va participar en la fundació del BOC, juntament amb Joan Vila i Comas, Ramon Arteu i Vidal, Joan Bartomeu i Valls, Salvador Aymerich i Gras, Jaume Giralt i Espuñas, Jesus Mañé i Pascual, Josep Oltra i Pico, Jaume Viladoms i Valls, Camil Formosa i Comadran, entre altres. La primera seu del del BOC estava situada al Raval de Dins i s’hi agrupaven 135 militants, posteriorment la seu va estar al carrer del Sol, del Pedregar, a la carretera de Molins de Rei amb la Carretera de Barcelona on hi havia el cafè “El Diluvio”, propietat Magí Marcé i Segarra, que seria Alcalde pel “Círcol” Republicà Federal” (CRF), i a la Plaça de l’Àngel. Després de diversos canvis de seu, el seu últim local estava situat a la Rambla número 6 i els primers mesos de la guerra, ja amb el nom de POUM, va arribar a tenir uns 200 afiliats.

*Local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) al Raval de Dins, 1934. Autor: Joan Sala. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)*

A Sabadell, com a la resta de localitats catalanes, a causa dels “Fets de Maig” de 1937, la seu del POUM va ser clausurada, i aquest prohibit, tot i que els regidors del POUM, a diferència d’altres municipis van seguir a l’Ajuntament fins el novembre de 1937, ja que els dirigents del PSUC local com l’alcalde Josep Moix i Regàs o Jaume Camps i Illa, es negaren a titllar-los com “agents trotskistes” i els consideraven gent molt capaç i honrada. Tot i que finalment els dirigents del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) van haver de seguir l’ordre del Decret de la Conselleria de Governació de la Generalitat d’expulsar el POUM dels consistoris, els seus membres no van ser expulsats de la Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la Unió General del Treball (UGT), sindicat on compartien militància amb els dirigents i militants del PSUC.

Galileu Molins, va formar part del Comitè de Defensa-Milícies Antifeixistes i posteriorment Cos d’Investigació de Patrulles de Control, format el 29 d’octubre de 1936 per substituir les Milícies Antifeixistes, posteriorment va ser regidor pel POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil. Un cop acabada la guerra, es va exiliar a França per assentar-se finalment a Caracas (Veneçuela), on moriria a l’edat de 82 anys.

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. ‘Galileu Molins i Ventura’ (pàg. 137-140). Editorial Agulló-Costa, Sabadell Primera edició, dessembre del 2006. ISBN: 8486636000

Deu Baigual, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern, i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Primera Edició, juny de 2018. ISBN: 9788498839852

Jaume Massagué i Rodríguez

Sabadell, 5 de maig del 1912 – Tolosa de Llenguadoc, agost del 1945

Jaume Massagué Rodríguez. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.

Militant comunista, primer va estar afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però abans de l’esclat de la Guerra Civil s’afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Jugador internacional de bàsquet, Comissari, Comandant i Tinent Coronel de l’Exèrcit Republicà.

Fill de família treballadora, d’Agapit Massagué i Pujol i de Francesca Rodríguez i Llorens. Estudià la primària als Maristes, continuà els estudis a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis i posteriorment a classes del Centre de Depenents del Comerç i la Indústria de Sabadell.

S’inicià en el món laboral treballant com aprenent de despatx a l’empresa tèxtil de Juli Puncernau i Viladot que més endavant s’anomenà Llorens i Torra, SA propietat de Josep Llorens Borrell i Antoni Torra Guarro. De fet, va ser la única empresa on va treballar a Sabadell, perquè des dels 14 anys fins la Guerra Civil no va canviar d’empresa.

Pel que fa a la seva vessant política, es va afiliar i fou membre de la Junta Directiva (en representació de la joventut) del Casal Català d’ERC, situat a la Via Massagué cantonada amb el carrer Garcilaso. Durant els “Fets del 6 d’octubre” de 1934, Massagué com d’altres companys seus, es dirigí a Barcelona per defensar la proclamació de la República Catalana realitzada pel President Lluís Companys. Al arribar a Barcelona foren detinguts i confinats al vaixell “Uruguay” on hi restaren fins la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions de 1936.

Gran aficionat a l’esport, va practicar l’excursionisme, l’esquí, l’atletisme i el futbol, però és sobretot com a jugador de bàsquet que destacà, a Sabadell jugà al Joventus A.C, sent campió de Catalunya la temporada 31-32 i arribant a ser internacional.

Es va afiliar amb els amics Antoni Sala, Albi Sangres, Joan Castellví, Albert Gispert i Ignasi Amorós, al Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Unió General del Treball (UGT), situat a la seu del Centre de Dependents del Comerç al carrer Indústria. En el sindicat es va anar radicalitzant i finalment s’afilià al BOC i al POUM. Al esclatar la Guerra Civil bona part dels afiliats al Sindicat d’Empleats i Tècnics s’afiliaren al POUM.

El 2 de setembre de 1936, el Comissari General d’Artilleria 7,5 de la 29ª, Divisió, el sabadellenc Joan Bartomeu Valls, que es trobava a Osca amb les forces del POUM, anà a Sabadell per reclutar voluntaris pel front. Massagué i altres membres del Sindicat d’Empleats i Tècnics s’hi incorporaren. Al arribar a Osca, Jaume Massagué va ser nomenat Comissari d’Artilleria a la població de Monflorite, des d’on es distribuïa el diari de campanya fundat per Joan Bartomeu “Artilleria Roja”, imprès a la Impremta Litògraf de la Rambla de Sabadell.

La 29ª Divisió va ser dissolta per ordre del Ministre de Defensa, el socialista, Indalecio Prieto. D’aquesta divisió en formava part també el famós escriptor anglès George Orwell. Posteriorment els milicians foren reconeguts oficialment pel Ministeri de Defensa, i Jaume Massagué fou nomenat Comandant al quadre Eventual de l’Exèrcit de Llevant, juntament amb el seu company de partit i divisió, Jesús Mañé i Pascual.

El 12 març escrigué un article al setmanari del POUM “Impuls” de Sabadell, sota el títol “Per què sóc del POUM?” on es dirigí als seus excompanys i amics d’ERC explicant-los perquè s’havia donat de baixa del partit i s’havia afiliat al POUM, expressant la necessitat d’una revolució proletària i la instauració d’un estat socialista, i denunciant la complicitat d’Esquerra Republicana en recolzar una República que havia desarmat els obrers en diverses ocasions.

Va ser ascendit a Tinent Coronel, després de presentar-se com a voluntari per defensar Barcelona, tot i que la línia entre Catalunya i el País Valencià es trobava incomunicada per l’avenç de les tropes franquistes. Però l’autoritat militar superior no va poder organitzar el trasllat de les tropes a Barcelona, ni tampoc hi havia voluntat per part del govern, a més faltaven armes i el govern republicà i de la Generalitat es trobaven en descomposició i retirada. Jaume Massagué es pogué dirigir a Barcelona i des d’allà visità Sabadell per acomiadar-se dels seus familiars i d’amics com Josep Vilarrubí Lecha. Posteriorment retornà a Barcelona i començà el camí de l’exili cap a la frontera francesa, on fou reclòs al camp de concentració de Setfonts, de camí cap aquest ajudà el seu amic August Bernaldo, que tenia dificultat per caminar, portant-lo collibè sis quilòmetres. Aconseguí escapar del camp i es traslladà fins a Montpeller, on va trobar protecció a la Residència d’Intel·lectuals Catalans, presidida per Pompeu Fabra on es començà a intentar a arreglar la seva situació d’indocumentat (ja que era fugitiu d’un camp de concentració).Va ser detingut per la policia abans que es pogués tramitar la documentació i el traslladaren a un camp de concentració proper a Perpinyà, on aconseguí escapar-se novament. Va combatre un temps amb els “Maquis”, els guerrillers de la resistència antifranquista. Finalment es va establir a Tolosa de Llenguadoc, on es trobà amb els amics sabadellencs Sangres i Castellví que residien amb les seves famílies i l’acolliren amb el braços oberts. Mentrestant els amics de Tolosa continuaren les gestions per regularitzar la seva situació, gràcies a ells, va poder contactar novament amb antics amics del bàsquet que formaven la “Societé Patrie” de Barcelona i que es trobaven jugant a Tolosa, així doncs Jaume Massagué va retrobar l’alegria practicant el seu esport favorit. Però un dia d’agost de 1944, va tenir la mala fortuna de ser atropellat per un camió a un carrer de Tolosa, accident que li provocà la mort abans que els seus amics Albí Sangres, que treballava al diari francès “Le Depèche”, i el seu germà Joan i Joan Castellví poguessin arreglar-li els papers.

Martínez de Sas, María Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. (Pàg. 874) Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona(2000) ISBN: 9788484152439

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili (Pàg. 125-132). Primera Edició: Desembre del 1986, Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena, 13 – Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

Maria Gispert i Coll

Sant Vicenç de Castellet (Bages) , 12 d’octubre del 1904 – Caracas (Venezuela), 23 de gener del 1976

Escriptora, socialista i catalanista. Militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i del Centre Català de Caracas.

Filla de Salvador Gispert i Emilia Coll, treballadors de la indústria tèxtil. Es traslladà a Sabadell amb els seus pares i el seu germà Albert, de ben petita. Va estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i més endavant va assistir a les classes diürnes del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), de Barcelona. Començà a treballar de mecanògrafa a la Notaria de Rossend Güell i Mañé, per posteriorment anar ocupant tasques de més responsabilitat. Després va entrar com administrativa en el despatx de la indústria, i en les hores lliures aprofitava per ampliar els seus estudis professionals, així com per llegir, se la podia trobar a les biblioteques del “Círcol” Republicà Federal (CRF), del Centre Cultural Recreatiu, de l’Agrupació Excursionista “Terra i Mar” i en la de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Compartia lectures i debats amb altres amics del Bloc Obrer i Camperol (BOC), (afiliada poc després de la seva creació, abans que es proclamés la República) com: Francesc Carreras, Joan i Josep Farràs, Lluís Mimó, Josep Oltra i Picó, Josep Vall, Jaume Viladoms i Valls, i altres.

Va participar activament en conferències i mítings juntament amb companys i companyes com: Jordi Arquer, Antònia Arteu, Teresa Aymerich, Brígida Jover, Josepa Mañosa, Joaquim Maurín, Andreu Nin, etc. Va col·laborar en diverses publicacions locals i barcelonines com: “Diari de Sabadell”, “El Poble”, “L’Impuls”, “La Batalla” i “La Humanitat”. Així mateix, va col·laborar en diverses comissions de cultura de l’Ajuntament de Sabadell.

Durant la Guerra Civil, va dirigir el setmanari del POUM “L’Impuls”, i juntament amb Marga Lladó va ajudar a Fidela Renom i Soler a fundar el cos d’Infermeres laiques (1). Així mateix, va ser interventora de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada Feliu Barnola Comas EC (2). A l’acabar el conflicte va ser denunciada i condemnada a trenta anys de presó, d’aquests en va complir set.

El Director General de presons, nega la llibertat condicional a Maria Gispert, 31 de juliol de 1944

Poc després de sortir de la presó, va emigrar cap a Caracas, on hi residí tota la resta de la seva vida. A l’arribar a Caracas va ser rebuda per catalans i sabadellencs exiliats, entre ells el geògraf Pau Vila i Dinarès, de qui en seria Secretària. De seguida va decidir militar al Centre Català de Caracas, participant en commemoracions i celebracions com el 14 d’abril, l’11 de setembre, el 15 d’octubre (afusellament del President Lluís Companys), i organitzant els Jocs Florals de la Llengua Catalana. Fou nomenada Secretària dels Mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Caracas l’any 1966, dels quals en va ser mantenidor el Doctor Carles Pi i Sunyer i posteriorment, l’any 1975 que ho fou el geògraf sabadellenc Pau Vila i Dinarès. Va dirigir la publicació del Centre Català anomenada “Senyera” i participà en el programa de ràdio “L’Hora Catalana”, escoltat per molts dels exiliats catalans.

Gran aficionada a la literatura, va obrir una llibreria a Caracas amb el nom de “Llibreria Mirador”, molt concorreguda pels exiliats catalans. També va escriure dues novel·les: “Quan despertem els sentits” (1953) i “Ombres i llums” (1960). Des de la creació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), va militar en ell, com molts altres ex-membres del BOC i del POUM.

Va morir el 23 de gener de 1976, en el seu enterrament s’hi van aplegar tots els companys del Centre Català de Caracas, autoritats civils i docents, i membres del món cultural veneçolà. Un carrer de Sabadell porta el seu nom, la Ronda Maria Gispert, situada al Barri de Can Puiggener.

(1) Masjuan, Eduard. Medis Obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (Pàg.166). Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006. ISBN: 844902479X

(2) Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939 (pàg. 41). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7

Simó i Bach, Ricard. SABADELLENCS MORTS A L’EXILI. “Maria Gispert i Coll (Escriptora, política i nacionalista)”, pàg 93-98 (Publicat al Diari de Sabadell el 3 de maig de 1986). Primera Edició: Desembre 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell. ISBN: 8486636000

nomenclàtor. “Maria Gispert, ronda de” <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17629&Itemid=122>

Joan Bartomeu i Valls

Sabadell, 28 de març de 1907 – Ambernac, 27 de juliol de 1944 (1)

Militant del POUM, després de la victòria franquista va continuar la lluita antifeixista a la Resistència Francesa, fins caure en combat contra l’exèrcit nazi

Fill de pares treballadors, de Salvador Bartomeu i Farré i de Caterina Valls i Tiana. Va estudiar primària al Col·legi del pastor Antoni Estruch, posteriorment als Escolapis, i com a tècnic tèxtil a l’Escola Industrial de Sabadell. S’inicià al món del treball, a l’empresa Carol i Cia, més coneguda com a “Cal Jepó” al barri d’Hostafrancs de Sabadell, on arribà a ser contramestre de telers, posteriorment entrà a treballar realitzant la mateixa tasca a la fàbrica de Vicenç Planas.

Es formà com a orador al Centre d’Estudis Psicològics però l’abandonà l’any 1927 juntament amb altres afiliats perquè es van oposar a les teories espiritistes, durant la dictadura de Primo de Rivera es reunia al Centre Cultural Recreatiu i s’inicià en la militància política al “Círcol” Republicà Federal (CRF). El 1930, va ser un dels fundadors del Bloc Obrer i Camperol (BOC) a Sabadell, va ser candidat pel BOC al districte 4t a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 (2) i col·laborà en diverses publicacions d’esquerres: “La Humanitat”, òrgan d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); “L’Hora”, òrgan del BOC; “La Batalla”, diari del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i “l’Impuls”. Va ser fundador i bibliotecari del Centre Cultural Recreatiu. (3) En esclatar la guerra s’allistà com a voluntari al front d’Aragó, on comandaria una columna d’artilleria del POUM, formada per divuit milicians. Al front, Bartomeu publicà un periòdic de campanya anomenat “Artilleria roja”, la redacció del qual anava a càrrec dels companys del POUM: Camil Formosa, Evarist Ribell i Ricard Simó. Un cop acabats els Fets de Maig del 37, amb la fi de la ocupació de l’edifici de Telefònica per part dels milicians de la CNT i el POUM, els primers, però sobretot els membres del POUM, van ser durament perseguits, entre ells també Bartomeu que acabà detingut. Un cop acabada la guerra, s’exilià a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Els companys sabadellencs del POUM l’ajudaren a evadir-se del camp de Barcarès i l’acolliren a Montpeller.

Bartomeu, continuà la lluita antifeixista, allistant-se com a voluntari a la resistència francesa, va caure en el combat d’Ambernac, arribant a la tarda com a reforç amb els guerrillers FTP de Chabanais per enfrontar-se a una columne de mílicies alemanyes. Va ser ferit de mort al creuar el pont sobre el Brailloux, per una ametralladora en bateria que els alemanys tenien en bateria en el campanar. Bartomeu i Jean Léonard van morir a l’acte i sis soldats francesos partisants van ser ferits. (4) Va ser enterrat al cementiri de Chasseneuil (Charente). També des de 1985, un carrer de Sabadell porta el seu nom. (5) A Saint-Pierre d’Ambernac, prop d’on va morir, posteriorment s’hi va construir un monòlit en homenatge seu i als seus companys de la resistència francesa caiguts el 27 de juliol de 1944: Jean Leónard i Marc Blanchet.

Monument als 3 soldats de la resistència francesa antinazi, morts el 27 de juliol de 1944, situat als afores de la població d’Ambernac (6)

Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Masjuan Bracons, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006.

(1) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Sabadell: Agulló-Costa, 1986. ISBN 84-86636-00-0.

(2) Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, Abadia de Montserrat i Universitat de Barcelona, 2000. ‘Bartomeu Valls, Joan’ Maria Pilar Molina Javierre. (pàg. 186).

(3) Josep Baqués, Robert Baró. Gent nostra als carrers de Sabadell. Sabadell: Ajuntament de Sabadell i Consorci per a la Normalització Lingüística, 1995. ISBN 84-87221-06-8.

(4) ‘Le Maitron’. Dictionnaire Biographique Guillotinés Exectutés Massacrés 1940-1944 . BERTHOMIEU, Jean. <https://maitron.fr/>

(5) Nomenclàtor, ‘carrer de Joan Bartomeu‘. Ajuntament de Sabadell

(6) Monument commémoratife. Inventarie Général du Patrimonie

Monument commemoratiu de la mort de tres membres de la resistència entre els quals Joan Bartomeu Valls. Petjada Catalana

Jaume Viladoms i Valls

Sabadell, 19 de juliol de 1913 – 16 d’octubre de 1976

Jaume Viladoms. FONT: *Jaume Viladoms, mestre d’obrers,*
Joan Marcet. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric

Pedagog, esperantista i militant socialista

Estudià primària a Cal Taché i posteriorment a l’Escola Industrial, on després donaria classes de matemàtiques i esperanto. Als catorze anys entrà d’aprenent de fresador a l’empresa Menna Claramunt i als dinou treballa d’operari fresador a cal Baciana. Ben aviat compatibilitza la seva formació com operari amb la seva vocació pedagògica, i començà a donar classes de matemàtiques i Esperanto a joves aprenents, a l’Escola Industrial i els vespres i caps de setmana a casa seva. Compaginà el treball pedagògic amb la seva activitat política, primer al Círcol Republicà Federal (CRF), on es dedicà a ordenar la seva biblioteca i on va conèixer els seus futurs companys del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); i durant la dictadura de Primo de Rivera, s’afilià a la Federació Comunista catalano-balear. Amb la proclamació de la segona república, s’afilià al BOC i al POUM.

Durant la guerra fou secretari general de la Unió Sindical i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), i va crear i dirigir l’Institut Marx-Lenin, durant la guerra va treballar de fresador per les indústries de guerra. Amb la victòria feixista s’hagué d’exiliar i passà per diversos camps de concentració francesos fins que finalment va ser transferit al camp de concentració de Burgos. Al tornà a Sabadell fou depurat per l’Ajuntament franquista que l’acabà empresonant. Reprengué la vida laboral dirigint l’Escola d’Aprenents Aismalibar de Montcada i Reixach i s’incorporà a la lluita clandestina amb el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). El 1948 se celebrà a casa seva el Segon Congrés del MSC, presidit per Josep Pallach. Al 1953 fou detingut amb altres companys del partit i passà setze mesos a la Presó Model de Barcelona. Al sortir d’aquesta, havia perdut la feina i es dedicà a donar classes de mestratge industrial a casa seva, on fundaria l’Acadèmia Delta al 1955. El 1968 va donar-se de baixa de la Universal Esperanto Asocio com a mostra de protesta per la presidència de Franco en el Congrés Internacional Esperantista que es celebrà a Espanya.

Mor a l’octubre de 1976, quan havia de participar en el primer míting socialista a Sabadell que formava part del procés de constitució del PSC, el míting per la llibertat celebrat el 23 d’octubre a Sabadell serà presidit per una gran foto seva com a homenatge. Des del 31 de maig de 1980 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom i una placa en homenatge seu. La plaça es troba situada on anteriorment hi havia el camp del Centre d’Esports Sabadell (Vella Creu Alta). També hi ha un centre educatiu amb el seu nom al barri de Gràcia.

Placa en homenatge a Jaume Viladoms a la Plaça que porta el seu nom, 19 de gener de 2020. Autoria pròpia

Marcet, Joan. Jaume Viladoms, mestre d’obrers. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric. 5 pàg.

Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Montcada i Reixach: Edicions Univeristat de Barcelona / Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. p.1447. ISBN: 848415243X/848338227X

Masjuan, Eduard (coord). Jaume Viladoms i Valls 1913-1976. Record homenatge al mestre i lluitador social. Sabadell: Fundació Jaume Viladoms, 2010. p.119 [Entrevistes a exalumnes de Jaume Viladoms]. ISBN: 9788461487370

‘Jaume Viladoms’. Youtube. KISTV-Movadanoj : 5 de maig del 2008 [Video sobre Jaume Viladoms i l’esperanto].

Share this:

Share this:

Share this:

Share this:

Share this:

Share this:

Share this: