Baldomer Soley Muñoz amb la placa d’honor i mèrit de la Creu Roja rebuda l’any 1924. Revista ‘Hormiga de Oro’, 1924. Pàg. 87
Barber, perfumista i president de la Creu Roja local (1920-1929)
Fill d’Antoni Soley i de Josepa Muñoz. Quan va acabar els estudis va aprendre l’ofici de barber, arribant a ser un reputat professional d’aquest. A més d’aconseguir ser un reputat barber, també va ser reconegut com a bon perfumista, amb l’ajuda de la seva filla Josepa i del seu gendre, Enric Gallemí; va fundar la perfumeria l’any 1890 al carrer Gràcia, núm. 5. De fet, actualment, tot i que la perfumeria va tancar i en el seu lloc hi ha un local de restauració, es va deixar el rètol de ‘Perfumeria Soley’. A nivell personal es va casar amb Maria Vallhonrat Canalda amb qui va tenir dos fills, Josep i Josepa.
Més enllà de ser reconegut com a barber i perfumista, Baldomer Soley va dedicar-se a promoure la Creu Roja de la nostra ciutat. Va ingressar en aquesta als anys 10, formant part de la primera junta, presidida per Josep Figueras Soler, acompanyat d’altres sabadellencs com el Dr. Didac Isanda, Domènec Colillas, Narcís Guillén, Antoni Estop, Pere Puigmartí, Joan Baqués, Esteve Salavert,, el Dr. Feliu Vilarrúbias, el Dr. Pere Parcerisas, Ferran Casablancas, Joan Nunell, el Dr. Bonaventura Puig, Enric Giralt, Josep Sallarès, Santiago Molins, Joan Bta. Lladó, entre altres. El 18 d’agost de 1913 va formar part de la nova junta presidida per Josep Sallarès Mariné, on també hi formaren part, Ramon Miserachs i el Dr. Josep Argemí Lacoma.
El 17 de gener de 1920 Baldomer Soley va ser nomenat president de la Creu Roja de Sabadell, l’acompanyaven el Dr. Emili Moragas, Joan Figueras, Joan Cirera, Fermí Abad, Patrici Serra, Joan Bta. Ponsà, Josep Gumbert, Joaquim Cosp, Josep Comadran i Joan Bta. Lladó Figueras. La seva presidènca va durar fins el 7 de febrer de 1929 en què va ser rellevat per el Dr. Ramon Moragas Ramírez.
Al morir el 16 de novembre de 1933, el president Francesc Macià va acudir al seu funeral que va tenir lloc a l’església de la Santíssima Trinitat. També hi varen ser presents el conseller de Cultura, Bonaventura Gasol Rovira i amics íntims del seu fill Josep Soley Vallhonrat.
‘Baldomer Soley i Muñoz, president de la Creu Roja de Sabadell. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 31 de març de 1988
De professió barber, després d’uns anys treballant com a aprenent a la Barberia Roca, als 19 anys es va incorporar a la barberia del seu pare, Josep Simó, situada al barri d’Hostafrancs, seu de tertúlies polítiques i culturals del barri i on també hi tenia una espardenyeria. De molt jove s’interessà per la política i freqüentà la biblioteca del “Círcol” Republicà Federal i el Centre Cultural Recreatiu, fundat pel mestre Josep Vall Sabata, ingressà al Bloc Obrer i Camperol, organització que posteriorment s’integrà en el POUM. L’any 1934, es va casar amb Maria Deu Laspalas, de professió sastressa, amb qui tingué un fill, Josep. A l’abril de 1936, tots tres vivien en el domicili del carrer de Meléndel (actual Josep Renom), 105, amb el nen, i les dues germanes de Maria.
Ricard Simó i Bach en primer terme a la perruqueria paterna abans de la guerra. Fons Simó i Bach (AHS)
Durant la Guerra Civil, va mobilitzar joves voluntaris del barri cap el front d’Aragó i ell mateix es va incorporar al front, l’octubre de 1936. Va estar a Montflorite (Osca), on seria comissari polític en el grup d’artilleria lleugera de la 29ª divisió, comandada per Josep Rovira del POUM, que acabaria dissolta a causa dels Fets de Maig de 1937. Posteriorment va ser destinat al Batalló de Rereguarda núm. 17 de l’Exèrcit Popular.
Quan va acabar la guerra, Maria Deu, Ricard Simó i el seu fill Josep (que en aquells moments només tenia tres anys), es van exiliar a França, però a llocs diferents, Maria i el seu fill romandrien a Poitiers, mentre que Ricard, va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià i al de Barcarès, d’on aconseguí escapar-se, en el locutori, canviant inadvertidament els papers de visitat per visitant. Es va establir temporalment a Fleurie, poble del Beaujolais, i després va anar a raure a Montpeller, a la residència d’intel·lectuals catalans, on va tenir ocasió, com a barber, de conèixer i tractar amb els grans escriptors i artistes catalans exiliats. L’historiador Josep Maria Benaul Berenguer, va analitzar les cartes que va enviar Maria Deu Lasplanas a Ricard Simó Bach l’any 1939 (del 14 de febrer al 25 de desembre de 1939), un total de 89 de cartes. En aquestes cartes ens podem fer una idea de les pèssimes condicions dels camps de concentració i refugis francesos1.
Maria i el seu fill van poder retornar a Sabadell el mes de setembre de 1939, mentre que Ricard no va poder retornar fins a finals de 1941, el 1943 va haver de sofrir denúncies per la seva antiga militància al POUM.
Tenia un germà que es deia Antoni, també represaliat pel règim franquista, finalment indultat el 22 d’abril de 19482.
El 1953 va publicar Barberos y peluqueros, que va arribar a set edicions i tingué una gran difusió per l’Amèrica Llatina, com a llibre de text a les escoles de capacitació professional. Amb tot, el 1959 va deixar l’ofici de barber per ingressar al Col·legi d’Agents Comercials; va treballar aleshores de viatjant d’una empresa tèxtil i, voltant per tota la península, va fer amics arreu, alguns tan singulars com el bisbe de Canàries o l’escriptor José María Pemán. Els darrers anys treballà en la recopilació d’un arxiu de dades personals, fotografies, documents i testimonis de personatges nascuts o relacionats amb Sabadell, per a l’edició d’un magne Diccionari biogràfic de sabadellencs, que restà inèdit. Però només en part, perquè d’aquest extens arxiu van sortir els centenars d’articles biogràfics apareguts al Diari de Sabadell i tres volums de biografies,
El 29 de gener de 1992, l’Ajuntament de Sabadell li va dedicar el nom de la plaça que hi ha davant del Museu d’Art3.
Obres:
1953 – Barberos y peluqueros. Editorial Sintes
1984 – 100 sabadellencs en els nostres carrers, Ed. Ausa.
1986 – Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló-Costa
1988 – 63 dones sabadellenques dignes de recordar. Ed. Agulló-Costa
De retorn a Sabadell el 1943, va haver de sofrir constants i reiterades denúncies per la seva antiga militància al POUM. Passà pel camp de Sant Cebrià i la presó de Sabadell. El 1953, va publicar Barberos y peluqueros, que va arribar a set edicions i tingué una gran difusió per Amèrica Llatina, com a llibre de text a les escoles de capacitació professional. Finalment però, el 1959 va deixar l’ofici de barber per ingressar al Col·legi d’agents comercials; va treballar aleshores de viatjant d’una empresa tèxtil i voltant per tota la península va fer amics arreu, alguns tan singulars com el bisbe de Canàries o l’escriptor José M. de Pemán.
Com hem dit anteriorment, els darrers anys treballà en la recopilació d’un arxiu de dades personals, fotografies, documents i testimonis de personatges nascuts o relacionats amb Sabadell, per a l’edició d’un gran Diccionari biogràfic de sabadellencs, que restà inèdit, ja que va morir abans de que es pogués publicar. Però part d’aquest extens arxiu de biografies, ha aparegut en els articles anomenats “Evocació” que escrivia pel Diari de Sabadell i en els tres volums de biografies titulades: 100 sabadellencs en els nostres carrers, Sabadellencs morts en l’exili i 63 dones sabadellenques dignes de recordar. Tot i que alguns han restat inèdits o incomplets, han sigut molt útils per establir fils i aportar informació de personalitats sabadellenques als historiadors actuals.
Historiador i biògraf autodidacta, destaca la gran importància del seu arxiu, on es troben aplegades milers de fotografies, currículums i una gran quantitat de testimonis relatius als personatges que biografià, algunes d’elles no les va poder acabar, però ens son útils per tenir una base on buscar informació. Molt vinculat a la vida cultural de la ciutat, fou membre actiu de diferents associacions i organitzcacions com la Fundació Bosch i Cardellach, el Museu d’Història de Sabadell, Òmnium Cultural o el PSC -Reagrupament45
1 Benaul i Berenguer, Josep M. ‘1939 des del refugi de Poitiers. L’exili civil en les cartes de Maria Deu Laspalas a Ricard Simó Bach’. Arraona: revista d’història, [en línia], 2006, Núm. 30, p. 48-79, https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204812 [Consulta: 16-09-2021].
2 AMH 1620/1. Junta Local Pro-Presos, 1943-1954. Secció/Sèrie 04.09.03. Correspondència rebuda, any 1948 (338-372). Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Port de la Selva, 27 de febrer de 19121 – Desaparegut
Josep Marés Claperols. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Obrer filador i barber, militant de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil, va ser tinent de la 116ª Brigada Mixta i regidor i conseller de Treball i de Proveïments de l’Ajuntament de Sabadell. Internat als camps de concentració delos Almendros (Alacant) i Rivesaltes (França)
Es va traslladar a Sabadell, on es va instal·lar al carrer de Sant Feliu, núm. 10. Estava casat amb Elvira Huerta i tenien un fill anomenatGerminal Marés Huerta, nascut a Sabadell el 14 d’agost de 1935. El fill, cap a 1956 deuria estar per Guadalajara, ja que fou quintat per aquest Ajuntament, i el 2015 era veí de Breda. Josep Marés i Claperols, també tenia un germà que es deia Miquel, que va morir a Sabadell el novembre de 19502.
A principis dels anys 30, formava part del sindicat de la construcció de la CNT de Granollers i era membre de la FAI de Sabadell3. A la nostra ciutat, va ser un dels principals dirigents del sector faista de la CNT. Fou regidor municipal en representació de la CNT-FAI a l’Ajuntament constituït el 17 d’octubre de 1936, ocupà la conselleria de Treball fins el febrer de 1937. Poc després, el 3 de març de 1937, va ser escollit per ocupar la conselleria de Proveïments, fins que arrel dels “Fets de Maig de 1937”, en una sessió pública extraordinària el 22 de maig, va ser expulsat del consistori juntament amb els seus companys4.
Va lluitar contra el feixisme com a Tinent a la 116ª Brigada Mixta. Al final de la guerra fou detingut i internat al Camp de “Los Almendros” (Alacant), amb el company Paguero Gil va aconseguir escapar i exiliar-se a França, on va acabar sent internat al camp de concentració de Rivesaltes. Posteriorment tornà a Catalunya, concretament a la localitat d’Hostalets de Pierola, on treballà de pagès. Més tard retornà a Sabadell, avalat per l’alcalde Marcet, on se li perd el rastre. El 1990 el seu company d’evasió Paguero Gil va intentar trobar-lo5.
El seu germà Miquel, també va ser represaliat pel règim franquista. Va ser alliberat de la Presó Cel·lular de Sabadell el 8 d’octubre de 1942, quedant en llibertat condicional. Posteriorment, per ordre de la “Jefatura Superior de Policia“, ingressà al camp de concentració de Nanclares de la Oca, on s’acordà la seva expulsió del mateix i d’Espanya, per activitats contràries al règim franquista que no queden especificades. Una carta del 28 d’agost de 1943, del comandant del Camp de concentració de Nanclares, informa al President de la Delegació Local del Patronato de Retención de Penas por el Trabajo de Sabadell que: “no se encuentra cumpliendo ninguna clase de condena, sino que se halla a disposición del Excmo. Sr Director General de Seguridad, por tiempo indefinido y por razones de indole social”. La última carta que trobem on apareix Miquel, és del 13 de setembre de 1943, el Director General del Comité General de Orden Público, on es dirigeix al Delegat President del Patronato por la Redención de Penas por el Trabajo on li diu que: “….se acordó la expulsión del mismo del Territorio Nacional, que no pudo llevarse a cabo por las actuales circunstancias del momento y estimo no procede ninguna gestión en su favor, como no fuera la de legalizar su documentación para salir de España como está decretado”6.
3 Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona/Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
4 Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, Antonio. La II República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1986. ISBN 84-5054720-2. ‘La G
