Teixidors – Història de Sabadell S.XIX-XX

Josep Masip i Pinyol

Sabadell, 21 de gener de 1895, (1) – 13 de febrer de 1961 (2)

Encarregat tèxtil a filatures de llana Valldaperas, represaliat pel règim franquista

Fill de Francesc i Pelegrina (2), visqué al carrer Mendizábal, 107 (anomenat Zumalacárregui durant la dictadura franquista), actual carrer de l’Espill (2) (3). Amb el lloc de naixement hi havia una confusió perquè familiars es pensaven que era nascut a Palma d’Ebre, però a la documentació de les quintes de 1916 apareix que Josep era nascut a Sabadell (1), la que era nascuda a Palma d’Ebre, era la seva mare.

Condemnat a 30 anys, (commutada de mort), l’any 1943 es trobava treballant en el penal de Coll de Nargó, per tal de reduir la pena. (4) A la llista de procediments judicials militars elaborada per l’ANC, surt que va ser condemnat a vint anys de reclusió temporal, commutada a 12 anys de reclusió menor. (5) En total, passà vuit mesos a la presó Model de Barcelona, cinc anys de treballs forçats construint carreteres i tres anys al penal de Santoña.

Va ser acusat de saber qui eren els responsables de la desaparició (mai es va trobar el cos, es suposa que va ser assassinat) l’1 d’octubre de 1936 del fill de l’amo de filatures de llana Valldeperas, Jaume Valldeperas i Fosalba, amb fàbriques a Sabadell i Torelló. (6)

Aquesta biografia ha estat feta a partir d’un treball de COU de la meva germana, Eva Berenguer Garrigós, sobre la meva àvia materna Antònia Masip Piñol, filla de Josep Masip i Pinyol, la seva família i el context històric de Sabadell. La part on parla de Josep Masip i Pinyol va ser escrita a partir de les paraules de la meva àvia Antònia i de Jacint Barceló Fau (arxiver de l’Orfeó de Sabadell, de tendència catalanista i cristiana) (7), fill polític de Josep Masip (2) que estava casat amb la germana de la meva àvia, la Rosa. A partir del treball de COU he anat ampliant i contrastant la informació amb documentació de diferents arxius i hemeroteques. Vull deixar clar que els descendents dels denunciants no en tenen cap culpa, però la història s’ha de conèixer.

Jo havia escoltat alguna cosa de que el pare de la meva àvia havia estat empresonat i en pena de mort, però no en tenia més informació, a part de recordar-me que algunes poques vegades havia sortit el tema a casa, ja que era més petit i es tractava d’un cosa que la meva àvia en parlava poc davant meu o davant de varis familiars.

Josep va ser cridat a quintes, (1) però va lliurar-se del servei militar per una insuficiència mitral i anà a viure un temps a Amèrica, per després retornà per casar-se amb la seva promesa Maria Soletat Piñol i Torres, amb qui tingueren quatre fills: Francesc, Rosa, Antònia i Ramon. Maria Soletat va patir un avortament i en va patir seqüeles per sempre, tot i que treballà fins a la jubilació.

Encarregat a l’empresa de filatures Valldaperas de Sabadell. A partir de 1932 i fins a finals de 1935, encarregat de la fàbrica de la mateixa empresa a Torelló

El 1934, l’empresa Valldeperas, d’on ell era encarregat, va obrir una fàbrica a Torelló, i l’amo Josep Valldeperas i Figueras, (6) li va demanar que anés a posar-la en marxa. Així que es traslladà amb tota la família cap a Torelló, on hi viurien dos anys. Allà van viure la revolta del 6 d’octubre de 1934. Per tal de bloquejar l’arribada de la policia i de la Guàrdia Civil, els revoltats van descollar un tram de la via i juntament amb els cargols que la subjectaven la van tirar al riu. Un cop esclafada la revolta les autoritats i la policia van obligar als revoltats a anar al riu a recollir-ho i arranjar-ho de nou.

Retorn a Sabadell i Guerra Civil

A finals de 1935, tornaren a Sabadell i varen anar a viure al carrer de Mendizábal (c/de l’Espill), número 107. Josep Masip no era de cap partit ni de cap sindicat, tot i que pel que havia sentit dir a la meva àvia si que es passava pel Círcol Republicà Federal, com tants altres sabadellencs de l’època. Si que amb el decret de sindicació obligatòria d’agost de 1936, s’afilià al Sindicat d’Empleats i Tècnics de la UGT. A l’arribar la guerra, Josep continuava fent funcions d’encarregat a Cal Valldeperas, però la fàbrica de Sabadell va ser col·lectivitzada i formà part del Comitè de control, juntament amb: Ramon Llorens Soldevila, Eudald Manent Estevel, Manel Ripollès Gasulla, Miquel Boixonart, Lluís Peña, Enric Rosell i El cuiner. Les Milícies Antifeixistes de Torelló van agafar el fill de l’amo, que es deia Jaume Valldaperas Fosalba, i es suposa que el van matar. La viuda, Leonor Bonamich, va presentar una denúncia contra Josep, perquè deia que ell sabia qui havia mort el seu marit. La versió de Josep Masip i de la família és que una vegada va sentir com l’amo acomiadava un treballador i aquest al ser acomiadat li va dir que un dia es venjaria d’ell, pensaven que podia ser aquest home i que Josep ho sabia. Josep ho negà tant davant de les autoritats franquistes com en privat amb la família, si Josep hagués culpat a aquest home o algú altre, a ell segurament l’haurien deixat lliure, però haurien afusellat a qui hagués assenyalat com el responsable de la desaparició de Jaume Valldeperas.

L’informe del SIPM del 4 de juliol de 1939

En un butlletí d’informació del SIPM (Servicio de Información y Policía Militar) del 4 de juliol de 1939, l’agent 28, exposa els motius per detenir a Josep. Segons aquest informe, tot es deuria a que Josep sentiria “despecho” perquè Jaume Valldeperas havia sigut nombrat director en comptes d’ell. També afirma que Masip havia “actuado con armas” durant els fets del 6 d’octubre de 1934. Segons aquest informe, poc abans de ser detingut, s’afilià a Falange, amb l’aval de l’alcalde Pere Guarch Bros i el tinent d’alcalde Ignasi Bosser Badia. L’afiliació a Falange podria ser a causa de que tenia informació i/o sospites de que algunes persones tenien la intenció de denunciar-lo i acusar-lo d’estar darrere de la desaparició de Jaume Valldaperas.

Informe del SIPM (Servicio de Información y Policía Militar) que es troba a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), trobat per l’arxiver Jordi Torruella

Hemeroteca ‘La Vanguardia’, 9 de juliol de 1939. Pàg. 6 http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1939/07/09/pagina-6/33118180/pdf.html

Detenció i acusació, juliol de 1939

*Informació, dates i imatges extretes del sumaríssim contra Josep Masip: “Auditoria de Guerra de la IV Región Militar” Sumarísimo de urgencia núm 12398, con comienzo de estas actuaciones el dia 28 de julio de 1939″. Arxiu Militar III de Barcelona. En breu Josep Antoni Pozo traurà un llibre sobre els judicis sumaríssims de Sabadell de l’any 1939 amb informació sobre les persones condemnades per aquests judicis a la nostra ciutat.

Josep Masip va ser detingut a principis de juliol de 1939 pels agents Salvador Martí i Josep Maria Fontanet. El procés contra Josep Masip va partir de la declaració de Josep Obradors Molet, agent de policia, el dia 22 de juliol de 1939. Aquest, a la mateixa comissaria de Sabadell, a partir d’uns confidents “que le merecen entero crédito”, va acusar a Josep Masip d’anar personalment a Torelló a exigir l’assassinat de Jaume Valldaperas i que juntament amb Rossell, Peña i Ripolles va ser culpable de l’assassinat tant d’aquest com de Grifell. Aquesta acusació d’Obradors coincidia totalment amb l’informe de l’Agent 28 que hem vist anteriorment.

Declaració de l’agent Josep Obradors contra Josep Masip i compareixença d’aquest declarant-se innocent, 22 de juliol de 1939

Continuació de la declaració d’innocència de Josep Masip, 22 de juliol de 1939

El sumaríssim contra Josep Masip és una bona mostra de l’arbitrarietat d’aquests tribunals. La condemna a pena de mort es basava únicament en les declaracions dels testimonis de la germana de Jaume Valldaperas, Maria Valldaperas Fusalba (10/2/1940); de la vídua, Leonor Bonamich Balaguer (15/2/1940); i de dos treballadors, Joan Gorchs Vila (10/2/1940) i Josep Vilalta Susiachs (15/2/1940):

En canvi, els testimonis que declararen la seva innocència foren forces més, i hem de tenir en compte la por a declarar a favor d’una persona acusada d’estar darrere de l’assassinat del fill d’un empresari, poc després de la guerra civil en plena repressió franquista. Les persones que van declarar a favor seu van ser: els seus veïns; Remigio Bornay (4/1/1940), Joan Ros Crespi (4/1/1940); la treballadora de Valldaperas, Maria Trelis Gosalves (12/2/1940); i tretze treballadors de Valldaperas (5/3/1940): Agustina Salvador, Felicia Climent, Maria Roger, Mercedes Ferrer, Carme Grau, Gertrudis (el cognom no es veu bé), Pilar Martínez i Teresa Maglars, cinc més no saben firmar i posen l’empremta dactilar. Fins i tot, Josep Germà Andreu (15/2/1940), fill de l’empresari licorer i alcalde de Sabadell assassinat el 17 d’agost de 1936, Josep Germà Homet, va declarar que només havia fet l’informe policial i que desconeixia a Josep Masip i els seus antecedents.

La sentència va ser de condemna a mort. Un cosí de Jaume Valldeperas va assegurar a la família que no havien de patir, que no el condemnarien a pena de mort. Antònia Masip, encara no havia complert els 14 anys quan van empresonar al seu pare i sempre recordà l’angúnia que va passar quan havia d’anar dos cops a la setmana a veure’l per portar-li el dinar, primer a la Presó Cel·lular de Sabadell i després a la Model, on només el podia visitar un cop a la setmana. Ho van passar molt malament, ja que al estar a la presó, els faltava el seu sou i eren quatre germans. Un amic de Josep, el senyor Ustrell, els ajudava, però la família no els va ajudar gaire, segurament per la por a ajudar uns “rojos”.

L’1 d’agost de 1940, la seva dona, Soletat Piñol, suplicà la innocència del seu marit :

La declaració de Josep Valldaperas Figueras en la Causa General de 1942

En la declaració de la causa General, del 20 de gener de 1942, Josep Valldaperas Figueras, considera que els treballadors es van fer amb el control de les fàbriques, perquè mataren el seu fill, que regentava la fàbrica de Torelló; el director de la mateixa, Miquel Vilalta i a Enric Grifell, aquest últim era el corredor de llana i segons Josep Valldaperas havia amagat el seu fill a la seva casa de Barcelona durant els primers dies d’octubre. També afirma que va patir diverses detencions per part de membres de la FAI de Sabadell. Senyala com a responsables dels fets de la fàbrica de Sabadell a: Josep Masip, Manel Ripollès, Manent, Enric Rosell, “el Cuiner” i Luís Peña. I a la de Torelló a: Josep Cruells, Jaume Portet, Lluís Guiteras, Amadeo Sorín i Jaume Sabata. Per últim, declara que de la seva fàbrica de Sabadell han desaparegut o mort, Manel Ripollès i “el Cuiner”; i que es troben detinguts denunciats per aquests fets, Josep Masip i Enric Rosell (aquest finalment va ser afusellat més endavant). De la de Torelló, Josep Cruells va ser detingut i condemnat a 12 anys i un dia, però en aquells moments es trobava en llibertat provisional. (8)

La declaració de la viuda, Leonor Bonamich, l’abril de 1943

En la declaració de Leonor Bonamich del 13 d’abril de 1943, declara que el seu marit va ser detingut per diversos individus de la FAI i esmenta a tres persones del Comitè Revolucionari de Torelló: Jaime Ruches, Enrique Ricart (podria referir-se a Ricard Mill Ninot) i a Jordana (Jaume Jordana Fornols), aquí ja no esmenta a Josep Masip. Aquest comitè tingué una curta durada (del 18 de juliol de 1936 al 17 d’octubre del mateix any). En l’acta de constitució es relacionen els seus components: “Por la FAI: José Pujol Puig; Por las Juventudes Libertarias de Cataluña: Angel Compàs; Por los Sindicatos Autónomos: Juan Boix Anglada; Por la CNT: Jaime Ruches Feliu; Pedro Barcons Puigdecanet; Baldiri Pous Camprubí; Esteban Pallarols Xirgu; Ricard Mill Ninot; Jaime Jordana Fornols; Por Esquerra Republicana de Cataluña: Jose Serrat Aguilar; Ramon Cudí Riera”. (9)

Declaració de la vídua, Leonor Bonamich, 13 d’abril de 1943 (Archivo PARES)

Presó i treballs construint carreteres per redimir la pena

El testimoni de la meva àvia ens diu que Josep compartia cel·la amb 5 o 6 presos més. Els guàrdies eren tan cruels que una vegada van entrar per anar a buscar a un pres per afusellar-lo i anaven dient José, José, José, i reposaven una estona i tornaven a dir José, José, José i al final deien el cognom. Al cap de vuit mesos d’estar pres pendent de la pena de mort, el van informar que li havien tret i que podia treballar construint carreteres, i així va ser que formà part en la construcció de la carretera de Nargó, on passaren molt de fred i gana, i la de Canyelles a Sant Llorenç dels Morunys. Va fer amistat amb Pere Alomà de Sant Feliu de Llobregat que tenia uns camps de poma i aquest juntament amb la seva dona i filla l’ajudaren. També el van ajudar molt un matrimoni que es deien Josep i Soledat. Després el destinaren al penal de Santoña on almenys estava a cobert, allà hi va passar 3 anys.

El 20 de maig de 1946 li negaren l’indult:

“Auditoria de Guerra de la IV Región Militar” Sumarísimo de urgencia núm 12398, con comienzo de estas actuaciones el dia 28 de julio de 1939″, es troben a l’Arxiu Militar III de Barcelona.

La llibertat

Poc després de negar-li l’indult, Leonor Bonamich, el 12 de juliol de 1946 va fer una declaració espontània on deia que “desconocia absolutamente” la intervenció de Josep Masip en l’assassinat del seu marit. Durant aquests tres anys sense poder veure la família, les cartes que li enviaven en català arribaven a casa obertes i repassades. Segons ell i la família, li van donar la llibertat perquè passats vuit anys l’asseguradora podia indemnitzar a la viuda que l’havia denunciat, ja que el seu marit es considerava desaparegut.

Leonor Bonamich declara espontàniament, 12 juliol 1946. “Auditoria de Guerra de la IV Región Militar” Sumarísimo de urgencia núm 12398, con comienzo de estas actuaciones el dia 28 de julio de 1939″, es troben a l’Arxiu Militar III de Barcelona.

Josep, al sortir de la presó començà a treballar pel seu amic el senyor Saltor i després a casa d’Antoni Roig, on es jubilà. Tot i el que havia passat era una persona molt espavilada. Va obtenir ingressos de vendre flassades en unes fires de poble i abans de la guerra havia comprat uns terrenys a prop de “Can Fadó Nou” de Polinyà que li dèiem “La Vinya”, d’allà venia collites i vengué els “xampanys i licors” a la casa Serra de Sant Sadurní. També comprà un terreny al barri de Can Rull que donava a dos carrers: P. Amàlia (ara c/Garcia Lorca) i Gustau A. Becquer. Josep Masip va morir a l’edat de 66 anys d’una malaltia als ronyons.

La meva àvia Antònia es va casar amb Agustí Garrigós i Anglès, el qual el seu pare Vicenç Garrigós, era germà d’Eduard Garrigós, supervivent de Mauthausen. El Josep no el vaig conèixer, jo vaig néixer bastant més tard, el 1984. L’Eduard si que el vaig conèixer quan era petit, recordo que ell havia anat a casa dels avis a Sabadell i també l’haviem anat a visitar a Frontignan, i també recordo que era un home molt sincer parlant, que no s’estalviava de dir les coses pel seu nom. Josep Maria Benaul li va fer una entrevista el 17 de juliol de 1990, que es pot llegir a aquí: l’‘El relat de la vida d’Eduard Garrigós al sistema concentracionari del KL Mauthausen‘

En record d’Antònia, Josep, Rosa Jacint, Eduard… i de tants altres… de les històries que queden per explicar i que algunes no s’explicaran mai…

Vicenç Garrigós i Pura Anglès

Parts del treball de COU d’Eva Berenguer:

Introducció i explicació del treball per part d’Eva Berenguer sobre la vida i família d’Antònia Masip Piñol. Pel context històric fa referència a un “Senyor de Sabadell”, que és Marian Burgès i el seu llibre titulat “Sabadell del meu record” (1929)

Testimoni d’Antònia Masip: Record de les visites al peu pare a la Model. Josep descobreix el possible motiu de la seva detenció i condemna.

Testimoni de Jacint Barceló parlant de Josep Masip. Jacint estava casat amb Rosa (germana d’Antònia), filla de Josep Masip.

Testimoni de Jacint Barceló parlant dels últims dies de vida de Josep Masip. Sabadell, 11 d’octubre de 1982

Biografia d’Antònia Masip Piñol.

Periple i vivències de Josep Masip Pinyol des de la seva detenció fins la seva llibertat, explicat per Antònia Masip

(1) Actes de quinta de 1916 (AHS)

(2) ‘Parte Facultativo de Defunción’. Colegio de Barcelona. Certificat per Bernat Salavert Font, llicenciat en Medecina i cirurgia. Identitat acreditada pel seu fill polític Jacint Barceló (AHS)

(3) ‘Espirall, carrer de l'<http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17947&Itemid=129> nomenclator. Ajuntament de Sabadell

(4) Junta Local Pro-presos, 1943-1954. Correspondència rebuda l’any 1943. AMH 1620/1. Secció/Sèrie 04-09-03 (AHS)

(5) ‘LLEI 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme.
Llista de procediments judicials militars: 66.643 persones físiques i 15 jurídiques. Darrera actualització 01/01/2022′ Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) <https://anc.gencat.cat/web/.content/anc/noticies/Documents/20171101_actualitzacio_PC_llei_victimes.pdf> Josep Masip Pinyol. Any 1939, núm. 002622. Pàg. 1459

(6) ‘Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Torelló’. : T. Vall-Llosada, G. Verdaguer, R. Lacuesta. Ajuntament de Torelló, 2000-2003 “…Tornant al registre, Josep Valldeperas Figueras va adquirir la fàbrica l’any 1932. Jaume Valldeperas, directiu de l’empresa, va morir assassinat l’any 1936 enmig de l’onada revolucionària que va sacsejar Torelló durant els primers mesos de la Guerra Civil (1936-1939). La societat Valldeperas durà fins 1946…” <https://www.diba.cat/documents/429042/7af6361a-1201-4ac7-9c58-93dfd50c0511> (Pàg. 152)

(7) ‘Entrevista… Avui amb Jacint Barceló i Fau’ (Pàg. 4). L’Informatiu, núm. 26. Associació d’Empleats Jubilats i Pensionistes de la Caixa de Sabadell

(8) ‘Pieza octava de Barcelona. Delitos contra la propiedad e informes de las Cámaras Oficiales de Comercio e Industria – Archivo Histórico Nacional, FCCAUSA_GENERAL,1672, Exp.5’. Archivo PARES. Ministerio de Cultura y Deporte, Gobierno de España.

(9) L’esclat de la Guerra Civil a Torelló. ‘La constitució del comitè antifeixista revolucionari de torelló’. L’aparador de l’arxiu. Ajuntament de Torelló <https://torello.cat/aparador-esclat-de-la-guerra-civil/>

Rafael Monllor i Belenguer

Extret de: Exposició. “Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis, 1940-1945”. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019. Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell.

Alcoi (Alacant), 19 de febrer de 1906 – Castell de Hartheim (Àustria), 22 de setembre de 1941

A l’esquerra: Retrat d’estudi del matrimoni de Rafael Monllor i Maria Llorens. A la dreta: Rafael Monllor al Front d’Osca. Al revers hi posa: “Recuerdo de mi estada en el frente de Huesca, cumpliendo con mi deber de hombre antifascista. Vuestro primo Rafael Monllor. Sabadell,12-3-37” (AHS -cedides per Rafael Monllor Llorens-).

Va néixer a Alcoi, però l’any 1930 després de casar-se amb Maria Llorens Ferrer, es va traslladar a Sabadell, on hi va tenir un fill, Rafael, nascut el 17 de desembre de 1933. A finals del segle XIX fins a l’inici de la guerra civil, Sabadell va rebre força immigració provinent d’Alcoi. A Alcoi hi tenia dos germans, Camil i Josep, i altres familiars. Era teixidor i militava a la UGT, el seu últim domicili a Sabadell, va ser al carrer de Llobet 32, interior 1ª.

Al començar la guerra va deixar el seu fill a casa d’uns familiars d’Alcoi, on i restà fins el final del conflicte, i s’allistà com a milicià a la Centúria Alpina i carrabiner.

Abans de que les tropes nacionals arribessin a Sabadell va passar per la ciutat i es va acomiadar de la seva dona i família. Després de passar la frontera francesa, va ser internat als camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, d’Agde de Vernet i de Setfonts. Posteriorment va ser traslladat a les Companyies de Treballadors Estrangers CTE-24 (la Mosel·la) i CTE-140 (Ambronax). Va ser capturat pels alemanys i internat al Dulag de Colmar (Alt Rin, França) des d’on va escriure la seva última carta a la família, l’11 de juliol de 1940. Després va ser traslladat a l’Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), amb el número 87097. I finalment, va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen, en un comboi on hi anaven 1.472 republicans espanyols, hi arribaren el 27 de gener de 1941, i va ingressar-hi amb el número 6753. Va morir assassinat al Castell de Hartheim.

El seu fill Rafael Monllor ha guardat el record del seu pare, amb diverses cartes i fotografies.

Galileu Molins i Ventura

Sabadell, 1901 – Caracas (Veneçuela), 1983

Militant de la Federació Comunista Catalano-Balear, fundador i dirigent del Bloc Obrer i Camperol (BOC), i posteriorment del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), sorgit de la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista. També va ser secretari de la “Emancipación”, organisme que ajudava a gestionar enterraments i casaments pel civil. Va formar part del Cos d’Investigació de Patrulles de Control, posteriorment va ser regidor pel POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil.

Fill de Francesc Molins i de Maria Ventura. Després de cursar els estudis primaris, s’inicià en el món del treball tèxtil al costat del seu pare, tècnic de telers a l’empresa de l’industrial de tarannà liberal i demòcrata, Gabriel Alguersuari i Farrés, que reunia entre els seus treballadors els principals sindicalistes de la ciutat: Josep Moix i Regàs, Miquel Bertran i Oleart i Josep Rosas i Vilaseca. Posteriorment, treballà com a teixidor a la fàbrica Llonch i Sala, S.A, fins l’esclat de la Guerra Civil. Es va casar amb Rosa Pera i Vallribera, procedent d’una família de sindicalistes, amb la qual va tenir dos fills, Màrius i Marina.

La seva militància política va començar a la Federació Comunista Catalano-Balear, militància que va provocar que fos empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. El novembre de 1930 va participar en la fundació del BOC, juntament amb Joan Vila i Comas, Ramon Arteu i Vidal, Joan Bartomeu i Valls, Salvador Aymerich i Gras, Jaume Giralt i Espuñas, Jesus Mañé i Pascual, Josep Oltra i Pico, Jaume Viladoms i Valls, Camil Formosa i Comadran, entre altres. La primera seu del del BOC estava situada al Raval de Dins i s’hi agrupaven 135 militants, posteriorment la seu va estar al carrer del Sol, del Pedregar, a la carretera de Molins de Rei amb la Carretera de Barcelona on hi havia el cafè “El Diluvio”, propietat Magí Marcé i Segarra, que seria Alcalde pel “Círcol” Republicà Federal” (CRF), i a la Plaça de l’Àngel. Després de diversos canvis de seu, el seu últim local estava situat a la Rambla número 6 i els primers mesos de la guerra, ja amb el nom de POUM, va arribar a tenir uns 200 afiliats.

Local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) al Raval de Dins, 1934. Autor: Joan Sala. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

A Sabadell, com a la resta de localitats catalanes, a causa dels “Fets de Maig” de 1937, la seu del POUM va ser clausurada, i aquest prohibit, tot i que els regidors del POUM, a diferència d’altres municipis van seguir a l’Ajuntament fins el novembre de 1937, ja que els dirigents del PSUC local com l’alcalde Josep Moix i Regàs o Jaume Camps i Illa, es negaren a titllar-los com “agents trotskistes” i els consideraven gent molt capaç i honrada. Tot i que finalment els dirigents del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) van haver de seguir l’ordre del Decret de la Conselleria de Governació de la Generalitat d’expulsar el POUM dels consistoris, els seus membres no van ser expulsats de la Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la Unió General del Treball (UGT), sindicat on compartien militància amb els dirigents i militants del PSUC.

Galileu Molins, va formar part del Comitè de Defensa-Milícies Antifeixistes i posteriorment Cos d’Investigació de Patrulles de Control, format el 29 d’octubre de 1936 per substituir les Milícies Antifeixistes, posteriorment va ser regidor pel POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil. Un cop acabada la guerra, es va exiliar a França per assentar-se finalment a Caracas (Veneçuela), on moriria a l’edat de 82 anys.

Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. ‘Galileu Molins i Ventura’ (pàg. 137-140). Editorial Agulló-Costa, Sabadell Primera edició, dessembre del 2006. ISBN: 8486636000

Deu Baigual, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern, i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Primera Edició, juny de 2018. ISBN: 9788498839852

Josep Esteve i Aguiló

Barcelona, 8 d’agost de 1901 – Santiago de Xile, 10 de febrer de 1953

Josep Esteve Aguiló. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Tècnic tèxtil, catalanista i d’esquerres, afiliat a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa a l’Ajuntament de Sabadell.

De ben jove va haver de traslladar-se amb la família a Buenos Aires, on els seus pares van anar-hi per motius laborals, fins l’any 1917 que retornaren a Catalunya, on finalment s’establiren a Sabadell. Josep Esteve compaginava el seu treball a la indústria tèxtil amb els estudis de formació tècnica a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, on aconseguí formar-se com a tècnic tèxtil. De teixidor passà a encarregat de telers (Majordom tèxtil), formant part del Gremi de Majordoms Tèxtils, del qual en va ser nomenat President. Posteriorment formà part del Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Indústria.

Milità primer a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on es va fer molt amic de Salvador Sarrà i Serravinyals.

Participà en els fets del 6 d’octubre de 1934, la revolta després de la proclamació del president Lluís Companys de “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola” que pretenía acabar amb el govern central cada vegada més escurat a la dreta amb l’entrada de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). A Sabadell a diferència d’altres ciutats com Terrassa de majoria cenetista, si que hi va haver una insurrecció, ja que la Federació Local de Sindicats (FLS) era de majoria trentista, i tot i que encara estava adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), no seguia els postulats majoritaris de no participar a l’aixecament. Josep Esteve i els seus companys van ser detinguts pel general Domènec Batet i confinats al vaixell “Uruguay” (1), on hi romangueren fins el 16 de febrer de 1936. Batet, s’oposaria més endavant al cop militar i acabaría detingut a Burgos, condemnat a mort en Consell de Guerra el 8 de gener de 1937 i afusellat el 18 de febrer de 1938 (2).

Josep Esteve durant l’alcaldia de Joan Miralles i Orrit i de Josep Moix i Regàs, va ocupar els càrrecs Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa. Amb la derrota de la República, s’exilià a França on anà a parar al conegut camp de concentració d’Argelers, d’on va aconseguir sortir-ne gràcies al seu amic Salvador Sarrà i Serravinyals, amb qui visqué durant un temps a casa d’un amic sabadellenc, Francesc Graells, radicat a Mazamet (Tarn). Posteriorment aconseguí reunir-se amb els seus familiars i s’embarcà al vaixell “Winnipeg” i arribà a Xile al setembre de 1939.

A Santiago de Xile es va retrobar amb familiars i amics sabadellencs com Francesc Trabal i Benessat, Joan Oliver, Josep Rosas i Vilaseca, etc. Amb els també exiliats, Antoni Solé i Quadrat, Josep Pujol i Joan Alemany, entre altres, va crear una fàbrica de conglomerats per la construcció, però durà poc temps. Des de l’any 1941, va treballar a l’empresa vinícola fundada pel seu amic Salvador Sarrà i Serravinyals. Continuà la seva activitat política al Centre Català i a l’Agrupació Patriòtica Catalana de Santiago de Xile. Però la mort del seu fill petit Jordi a causa d’un infart de miocardi, el va afectar greument i va anar perdent la il·lusió de poder canviar la situació política i de retornar a Catalunya, morint el 10 de febrer de 1953 amb només 51 anys.

Simó i Bach, Ricard. “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 9 de març de 1985

(1) López Esteve, Manuel. Els fets del 6 d’octubre de 1936. “Annex II Relació de detinguts i empresonats per la insurrecció d’octubre entre octubre i de 1934 i gener de 1935” <http://www.editorialbase.cat/fitxers/FetsOctubre_Annex2.pdf>

(2) “Batet el general conciliador que la historia rehabilitó”. Jaume Pi. La Vanguardia, 18 de febrer del 2017 <https://www.lavanguardia.com/politica/20170218/42101256936/general-batet-80-aniversario.html>

Eduard Garrigós i Soler

Benilloba (Alacant), 10 de març de 1909 – Frontignan (Herault, França), 19 de gener de 1998 (1)

Eduard Garrigós a la sortida del camp de concentració de Mauthausen després de l’arribada de les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945, darrere seu el Coronel Seibl de la Divisió Blindada Patton. FONT: AHS (Autor desconegut)

Natural de Benilloba (Alacant), els seus pares eren Vicente Garrigós Monllor (natural de Benilloba) i Teresa Soler Ramón (d’Alcoi). Ell era jornaler, és guanyava la vida en el camp fent diferents tasques segons l’època de l’any. I ella s’ocupava de la cura dels fills i quan tenia temps feia de matrona ajudant a parir a les dones del poble. Van tenir nou fills: María Teresa (nascuda l’1 d’agost de 1893), Maria Nieves (l’1 de Març de 1895), José Vicente (27 de Gener de 1897), Rogelio (25 de Gener de 1899), Adolfo Rafael (24 d’octubre de 1901), Eugenio (16 de Febrer de 1904), Salvador (2 de Gener de 1906), Eduardo (10 de Març de 1909) i Juan Miguel (22 de Juny de 1911). La família es va traslladar a Sabadell a causa de les males collites, a casa d’un oncle, però sigui perquè no els va anar bé o perquè la resta de família està al poble, retornen a casa. Però l’any 1912 Benilloba pateix una greu sequera, i a més, el 4 de març, mor la mare, Teresa Soler i el dia següent la filla major de 18 anys, Maria Teresa. Vicent Garrigós, finalment decideix agafar els seus fills i traslladar-se a Sabadell, on els acompanya la seva sogra, Teresa Ramon (2)

A Sabadell els seu pare treballava fent sorra per a la construcció al riu Ripoll ajudat pel seu germà gran, José Vicente, que aconseguí entrar com aprenent d’electricista a Casa Boix, i va anar aprenent i pujant fins arribar a ser contramestre d’unes grans empreses. Eduard va començar a estudiar als Escolapis, però es va enfadar amb els capellans i va acabar estudiant a casa del senyor Roure, posteriorment va treballar a la fàbrica de Ca la Daniela (situada a la riba del riu Ripoll), una de les més importants filatures d’estam de la ciutat, propietat de Jenny Turull, fill de Théodore Jenny, assassinat el 22 de febrer de 1920. Eduard estava afiliat a la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, primer adherida a la CNT i expulsada d’aquesta per formar part dels Sindicats d’Oposició i per les seves dures crítiques a la ingerència de la FAI sobre el sindicat, finalment adherida a la UGT el 1936. Es va casar amb Maria Balagué Alós amb qui va tenir un fill, Hilari, nascut el 26 de gener de 1934 (3).

Abans de deixar la ciutat per anar al front, vivia al carrer Piferrer, núm. 16, al barri de la Creu Alta. Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Centúria Alpina (Jaca), transmissor a Torredongimeno i posteriorment comissari de transmissions de la 139ª Brigada Mixta. Va combatre a Andújar, al front de Terol, a l’Ebre (de Mora de l’Ebre fins a Gandesa) i a Lleida. Durant la Guerra va viure la separació amb la seva dona, la mort d’un germà i la tuberculosi d’un altre, Salvador, ambdós al front.

Es va exiliar a França i va ser internat als camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès i Agde. Amb la ocupació alemanya de França, va ser empresonat per l’exèrcit nazi al Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), i després deportat al camp d’extermini de Mauthausen, on ingressà el 17 de gener de 1941 amb el número 6793 (4). Primer va treballar encarregant-se de la neteja de la barraca on no havia de patir les dures condicions d’altres presos, però després el van fer treballar a la pedrera, pujant pedres per una escala, on van morir molts dels presos, els que morien els havien de pujar fins a dalt perquè els alemanys els comptessin, posteriorment treballà a una fàbrica tèxtil que es trobava dins del camp. Va aconseguir fer-se amb la confiança del cap de la barraca, de nacionalitat alemanya, però que es sentia txecoslovac, era del Sudet.

Al camp es va trobar amb altres sabadellencs com els germans Esteve i Melcior Cañellas, Joan Capellas i Pablo Alós, i companys com el fotògraf (reporter de guerra) Francesc Boix, que formava part del Comitè Internacional Clandestí del Camp i amb qui Eduard i un grup d’uns 10 presos hi col·laborava (5). Amb aquest grup contactaren amb altres presos espanyols i d’altres indrets, també amb presos polítics alemanys, i aconseguiren roba, menjar i armes, Eduard va aconseguir fer-se amb una pistola. Quan les tropes nord-americanes van arribar al camp el 5 de maig de 1945, va ser un dels primers en obrir les portes.

Grup de deportats alliberats. ca 6-22 de maig. Eduard Garrigós i Soler (dret a l’esquerra i amb gorra), Casimir Climent (al seu costat). De genolls, Pablo Alós i Escartín (a l’esquerra), i al seu costat, Joan Capellas i Fages. Autor: Francesc Boix. AHS

Havia visitat Sabadell diverses vegades, on hi tenia familiars, li dèiem “el tiet de França”, també l’havíem anat a visitar a Frontignan, on vivia, i on va morir el 1998, deixant unes memòries gravades en set cintes de casset, encara pendents de publicar, fotografies i documentació personal de la seves vivències.

Eduard Garrigós Soler a casa del seu germà. Barri de Sant Oleguer de Sabadell, ca. 1995. Autor desconegut (AHS)

Tomba d’Eduard Garrigós a Frontignan

Cartell de l’exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’Història de Sabadell. Eduard Garrigós amb la roba de pres del camp i el número arrencat (Autor: Francesc Boix)

(1) ‘Eduard Garrigós Soler, víctima de la repressió en els camps de concentració del nazisme‘. Enrique Morrió Gómez. aramultimedia.com, 25 de març de 2019.

(2) ‘EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP.1’. Benilloba. E. Morrió. subhastador.blogspot.com

(3) ‘EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP.2’. Benilloba. E. Morrió. subhastador.blogspot.com

(4) ‘Exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945‘, Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’Història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Museu d’Història de Sabadell. Hi col·labora: Arxiu Històric de Sabadell. Amb el suport de: Diputació de Barcelona.

(5) ‘El relat de la vida d’Eduard Garrigós al sistema concentracionari del KL Mauthausen‘, Silvia Saiz i Calvó, Ernest Gallart i Vivé; transcripció: Anna Cabeza i Gutés. Entrevista realitzada per Josep M. Benaul a Eduard Garrigós el 17 de juliol de 1990. Arraona: revista d’història, 2006: Núm. 30 , 4a època.

Josep Marés i Claperols

Port de la Selva, 27 de febrer de 1912 (1) – Desaparegut

Josep Marés Claperols. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Obrer filador i barber, militant de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil, va ser Tinent de la 116ª Brigada Mixta i Regidor i Conseller de Treball i de Proveïments de l’Ajuntament de Sabadell. Internat als camps de concentració de los Almendros (Alacant) i Rivesaltes (França)

Es va traslladar a Sabadell, on es va instal·lar al carrer de Sant Feliu, núm. 10. Estava casat amb Elvira Huerta i tenien un fill anomenat Germinal Marés Huerta, nascut a Sabadell el 14 d’agost de 1935. El fill, cap a 1956 deuria estar per Guadalajara, ja que fou quintat per aquest Ajuntament, i el 2015 era veí de Breda. Josep Marés i Claperols, també tenia un germà que es deia Miquel, que va morir a Sabadell el novembre de 1950. (1)

A principis dels anys 30, formava part del sindicat de la construcció de la CNT de Granollers i era membre de la FAI de Sabadell. (2) A la nostra ciutat, va ser un dels principals dirigents del sector faista de la CNT. Fou regidor municipal en representació de la CNT-FAI a l’Ajuntament constituït el 17 d’octubre de 1936, ocupà la conselleria de Treball fins el febrer de 1937. Poc després, el 3 de març de 1937, va ser escollit per ocupar la conselleria de Proveïments, fins que arrel dels “Fets de Maig de 1937”, en una sessió pública extraordinària el 22 de maig, va ser expulsat del consistori juntament amb els seus companys. (3)

Va lluitar contra el feixisme com a Tinent a la 116ª Brigada Mixta. Al final de la guerra fou detingut i internat al Camp de “Los Almendros” (Alacant), amb el company Paguero Gil va aconseguir escapar i exiliar-se a França, on va acabar sent internat al camp de concentració de Rivesaltes. Posteriorment tornà a Catalunya, concretament a la localitat d’Hostalets de Pierola, on treballà de pagès. Més tard retornà a Sabadell, avalat per l’alcalde Marcet, on se li perd el rastre. El 1990 el seu company d’evasió Paguero Gil va intentar trobar-lo. (4)

El seu germà Miquel, també va ser represaliat pel règim franquista. Va ser alliberat de la Presó Cel·lular de Sabadell el 8 d’octubre de 1942, quedant en llibertat condicional. Posteriorment, per ordre de la Jefatura Superior de Policia, ingressà al camp de concentració de Nanclares de la Oca, on s’acordà la seva expulsió del mateix i d’Espanya, per activitats contràries al règim franquista que no queden especificades. Una carta del 28 d’agost de 1943, del comandant del Camp de concentració de Nanclares, informa al President de la Delegació Local de Patronato de Retención de Penas por el Trabajo de Sabadell que: “no se encuentra cumpliendo ninguna clase de condena, sino que se halla a disposición del Excmo. Sr Director General de Seguridad, por tiempo indefinido y por razones de indole social”. La última carta que trobem on apareix Miquel, és del 13 de setembre de 1943, el Director General del Comité General de Orden Público es dirigeix al Delegat President del Patronato por la Redención de Penas por el Trabajo on li diu que: “….se acordó la expulsión del mismo del Territorio Nacional, que no pudo llevarse a cabo por las actuales circunstancias del momento y estimo no procede ninguna gestión en su favor, como no fuera la de legalizar su documentación para salir de España como está decretado”. (5)

(1) Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

(2) Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona/Publicacions Abadia de Montserrat, 2000

(3) Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, Antonio. La II República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1986. ISBN 84-5054720-2. ‘La Guerra Civil a Sabadell, 1931-1939’. Artur Domingo i Barnils (Pàgs. 100, 108, 111, 112 i 114)

(4) 1936-1975, los de la Sierra. Dictionnaire des guerrilleros i resistants antifranquistes. MARES CLAPAROLS, José. 28 de maig del 2014 <http://losdelasierra.info/spip.php?article10047>

(5) AMH 1620/1. Junta Local Pro-Presos, 1943-1954. Secció/Sèrie 04.09.03. Correspondència rebuda, any 1943 (2-88). Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Jaume Girabau i Esteve

Sabadell, 22 d’abril de 1914 – Madrid, 21 de gener de 1942 (1)

Militant comunista, membre de la Federació Local de Sindicats-Unió General del Treball (FLS-UGT), les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Executat pel règim franquista el 21 de gener de 1942 (1).

Va realitzar la primària a l’escola del pedagog i sindicalista Ricard Fornells i acabà la formació a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Treballà al sector d’acabats de la indústria tèxtil i s’afilià al Sindicat Industrial i d’Arts i Oficis de la FLS adherida a la CNT fins el trencament trentista (la FLS es passà a la UGT a inicis de la Guerra Civil). A principis dels anys 30 s’afilià a la Joventuts Comunistes de Catalunya.

Fou empresonat juntament amb altres companys sabadellencs a causa de la seva participació als fets del 6 d’octubre de 1934. I alliberat després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular i l’amnistia. Participà en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i s’incorporà al PSUC el 1936.

Durant la Guerra Civil va participar en l’expedició que intentà alliberar Mallorca de les tropes franquistes i posteriorment lluità al Front d’Aragó, primer com a voluntari i després com a comissari de la 30ª Divisió. Amb la victòria del bàndol nacional, s’exilià a França, on fou internat al camp de concentració de Barcarès i posteriorment internat al Castell de Cotlliure amb altres militants de les JSUC i el PSUC, quan fou deixat en llibertat emigrà a a bord del vaixell “De la Salle” cap a la República Dominicana, on arribà el 23 de febrer de 1940 a Puerto Plata (2)

El 1941 va ser enviat a Lisboa per la direcció del Partit Comunista per tal d’incorporar-se clandestinament a la direcció del PSUC i ajudar a Isidoro Diéguez i el grup que encapçalava, fou detingut per la policia de Salázar juntament amb la resta del grup per la policia portuguesa i lliurat a les tropes franquistes. Un consell de guerra el condemnà a mort, sent executat el 21 de gener de 1942 amb 27 anys a Madrid, juntament amb els seus companys: Isidoro Diéguez, Jesús Lagañarra, Manuel Asarta, Joaquín Valeverde, Jesús Gago, Francisco Barreiro Barciela i Eladio Rodríguez González.

Una plaça de Sabadell al barri de La Creu Alta, porta el seu nom (1).

Estruch Tobella, Joan. El PCE en la clandestinidad. 1939-1956. Ed. Siglo XXI

(1) Nomenclàtor. ‘Jaume Girabau, Plaça de’. Ajuntament de Sabadell.

(2) ‘Los barcos del exilio republicano‘, 2019.

Antonio Silvestre i Franco

La Ñora (Múrcia), 9 de desembre de 1913 (1) – Seta (Llenguadoc, Occitània), 30 de juliol de 1991 (2)

Obrer tèxtil. Des de molt jove milità a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 amb l’aixecament feixista va ser nomenat en representació de la CNT amb el també cenetista Joan Geniva Giménez, membre del Comitè Local de Defensa de Milícies Antifeixistes. Entre el 17 d’octubre de 1936 i el 3 de març de 1937 fou conseller cenetista de l’Ajuntament, on ajudà al també cenetista Bru Lladó i Roca a la Comissió d’Economia. Durant el conflicte bèl·lic es va enrolar com a voluntari a la Columna Durruti i el maig de 1937 arribà a Reus (Baix Camp, Catalunya).

Notícia de la constitució del nou Ajuntament de Sabadell revolucionari, amb el nomenament d’Antonio Silvestre Franco com a conseller cenetista, apareguda a “La Vanguardia” del 18 d’octubre de 1936

Amb la victòria del Bàndol Nacional, s’exilià a França. S’instal·là a Seta (Llenguadoc, Occitània) i treballà com a descarregador als molls. A l’exili milità a la CNT i a Força Obrera (FO). Força Obrera va néixer el 12 d’abril de 1948, de sindicalistes de tendència socialista, anarquista i trotskista, provinents de la històrica CGT francesa, contraris al control del PCF sobre el sindicat. El 1962 va ser nomenat secretari de l’Aliança Sindical -formada per la UGT, el Sindicat de Treballadors Bascos (STB) i la CNT de Seta. Va morir el 30 de juliol de 1991 a Seta a causa d’una intervenció quirúrgica.

(1) Anarcoefemèrides. Esdeveniments del 9 de desembre ‘Antonio Silvestre Franco’ <http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/0912.html>. Ateneu Llibertari Estel Negre, Palma [Consulta 27 de juliol del 2022]

(2)Anarcoefemèrides. Defuncions del 30 de juliol ‘Antonio Silvestre Franco’. Defuncions. <http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/3007.html>. Ateneu Llibertari Estel Negre, Palma [Consulta 31 de gener del 2017].

Dictionnare des militants anarchistes. Silvestre Franco, Antonio. 4 de gener de 2010 <http://militants-anarchistes.info/spip.php?article5620> [Consulta: 31 de gener del 2017].

Josep Rosas i Vilaseca

Súria, 10 de setembre de 1891 – Santiago de Xile, 14 de juny de 1968

Josep Rosas i Vilaseca. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Sindicalista i polític comunista

Era el germà petit del sindicalista Ramon Rosas, que va ser alcalde de Polinyà durant la Guerra Civil. De ben jove, va començar a treballar al tèxtil, a la colònia Burés del Baix Llobregat, a on la vida i el treball dels obrers estaven totalment controlats, les hores d’oci i fins i tot si el treballador anava a l’ església o no. Als 24 anys, va arribar Sabadell i va començar a militar a la Federació Local de Sindicats de Sabadell (FLS) adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar activament a la Vaga General de 1917, en la proclamació de la II República i en els fets del 6 d’octubre de 1934 (aixecament de les forces d’esquerres i republicanes contra el govern de dretes del Partit Radical i sobretot per l’entrada de la cada vegada més feixistitzada CEDA). A causa de tots aquests fets va ser detingut i empresonat en nombroses ocasions.

Durant la II República, va ser director del setmanari “Vertical”, òrgan de premsa de la FLS i es va posicionar al costat de Josep Moix, a favor dels sindicats d’oposició, que a Sabadell va suposar que la majoria d’afiliats de la poderosa FLS passessin a la Unió General del Treball (UGT), sota l’orbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), del qual en serien membres els principals líders de la FLS. Va exercir els càrrecs de Conseller de Proveïments i President Delegat de la Comissió Municipal d’ Indústries de Guerra. Poc abans d’acabar la Guerra Civil va deixar el càrrec de regidor a l’Ajuntament i es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració d’Argelers i de Bram. Posteriorment, es va traslladar amb la família a Xile, a finals de 1939, on va morir l’any 1968 sense haver pogut tornar a Sabadell com volia. L’alcalde, Josep Maria Marcet, a diferència d’altres casos, va mantenir la causa contra ell.

Durant els últims anys de la seva vida a l’exili, Rosas va escriure unes extenses memòries editades per l’ Arxiu Històric de Sabadell (AHS), titulades “El ciutadà desconegut, del Llobregat al Mapocho“, on reflexiona sobre la seva vida i la seva militància sindical i política.

Actualment Sabadell té una Plaça amb el seu nom, situada a la Serra d’ en Camaró, a la intersecció de la carretera de Terrassa i el passeig de Can Feu.

Nomenclàtor, Josep Rosas, Plaça de. Ajuntament de Sabadell <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18458&Itemid=118&search=josep%20ro> [Consulta: 30 de gener del 2017].

Marimon, Silvia. “Un regreso con memorias. Los hijos del fallecido sindicalista emigrado, Josep Rosas, presentan su autobiografía”. Reportaje. El País. 21 sep. 2005 <http://elpais.com/diario/2005/09/21/catalunya/1127264854_850215.html> [Consulta: 30 gen.2017].

Santamaria, Antonio. ‘Història de Sabadell’: La fundació del PSUC (1936). iSabadell.cat. 29 de maig del 2016 <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia/historia-de-sabadell-la-fundacio-del-psuc-1936/> [Consulta: 30 de gener del 2017].

Joan Bartomeu i Valls

Sabadell, 28 de març de 1907 – Ambernac, 27 de juliol de 1944 (1)

Militant del POUM, després de la victòria franquista va continuar la lluita antifeixista a la Resistència Francesa, fins caure en combat contra l’exèrcit nazi

Fill de pares treballadors, de Salvador Bartomeu i Farré i de Caterina Valls i Tiana. Va estudiar primària al Col·legi del pastor Antoni Estruch, posteriorment als Escolapis, i com a tècnic tèxtil a l’Escola Industrial de Sabadell. S’inicià al món del treball, a l’empresa Carol i Cia, més coneguda com a “Cal Jepó” al barri d’Hostafrancs de Sabadell, on arribà a ser contramestre de telers, posteriorment entrà a treballar realitzant la mateixa tasca a la fàbrica de Vicenç Planas.

Es formà com a orador al Centre d’Estudis Psicològics però l’abandonà l’any 1927 juntament amb altres afiliats perquè es van oposar a les teories espiritistes, durant la dictadura de Primo de Rivera es reunia al Centre Cultural Recreatiu i s’inicià en la militància política al “Círcol” Republicà Federal (CRF). El 1930, va ser un dels fundadors del Bloc Obrer i Camperol (BOC) a Sabadell, va ser candidat pel BOC al districte 4t a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 (2) i col·laborà en diverses publicacions d’esquerres: “La Humanitat”, òrgan d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); “L’Hora”, òrgan del BOC; “La Batalla”, diari del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i “l’Impuls”. Va ser fundador i bibliotecari del Centre Cultural Recreatiu. (3) En esclatar la guerra s’allistà com a voluntari al front d’Aragó, on comandaria una columna d’artilleria del POUM, formada per divuit milicians. Al front, Bartomeu publicà un periòdic de campanya anomenat “Artilleria roja”, la redacció del qual anava a càrrec dels companys del POUM: Camil Formosa, Evarist Ribell i Ricard Simó. Un cop acabats els Fets de Maig del 37, amb la fi de la ocupació de l’edifici de Telefònica per part dels milicians de la CNT i el POUM, els primers, però sobretot els membres del POUM, van ser durament perseguits, entre ells també Bartomeu que acabà detingut. Un cop acabada la guerra, s’exilià a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Els companys sabadellencs del POUM l’ajudaren a evadir-se del camp de Barcarès i l’acolliren a Montpeller.

Bartomeu, continuà la lluita antifeixista, allistant-se com a voluntari a la resistència francesa, va caure en el combat d’Ambernac, arribant a la tarda com a reforç amb els guerrillers FTP de Chabanais per enfrontar-se a una columne de mílicies alemanyes. Va ser ferit de mort al creuar el pont sobre el Brailloux, per una ametralladora en bateria que els alemanys tenien en bateria en el campanar. Bartomeu i Jean Léonard van morir a l’acte i sis soldats francesos partisants van ser ferits. (4) Va ser enterrat al cementiri de Chasseneuil (Charente). També des de 1985, un carrer de Sabadell porta el seu nom. (5) A Saint-Pierre d’Ambernac, prop d’on va morir, posteriorment s’hi va construir un monòlit en homenatge seu i als seus companys de la resistència francesa caiguts el 27 de juliol de 1944: Jean Leónard i Marc Blanchet.

Monument als 3 soldats de la resistència francesa antinazi, morts el 27 de juliol de 1944, situat als afores de la població d’Ambernac (6)

Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Masjuan Bracons, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006.

(1) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Sabadell: Agulló-Costa, 1986. ISBN 84-86636-00-0.

(2) Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, Abadia de Montserrat i Universitat de Barcelona, 2000. ‘Bartomeu Valls, Joan’ Maria Pilar Molina Javierre. (pàg. 186).

(3) Josep Baqués, Robert Baró. Gent nostra als carrers de Sabadell. Sabadell: Ajuntament de Sabadell i Consorci per a la Normalització Lingüística, 1995. ISBN 84-87221-06-8.

(4) ‘Le Maitron’. Dictionnaire Biographique Guillotinés Exectutés Massacrés 1940-1944 . BERTHOMIEU, Jean. <https://maitron.fr/>

(5) Nomenclàtor, ‘carrer de Joan Bartomeu‘. Ajuntament de Sabadell

(6) Monument commémoratife. Inventarie Général du Patrimonie

Monument commemoratiu de la mort de tres membres de la resistència entre els quals Joan Bartomeu Valls. Petjada Catalana

Josep Moix i Regàs

Sabadell, 28 d’octubre de 1898 – Praga, 3 de setembre de 1973 (1)

FONT: veu obrera, notes biogràfiques de sindicalistes de Catalunya

Sindicalista, Batlle de Sabadell i Secretari General i President del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).

Teixidor d’ofici (1), va iniciar la seva militància al Sindicat d’ Indústria Tèxtil de Sabadell de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar a la Vaga de 1917 i en les lluites socials de 1919-1923. El 1926 es va haver d’exiliar a Argentina a causa de la persecució que rebia per part de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. El 1929 tornà a Sabadell i es va fer càrrec de la secretaria de la Federació Local de Sindicats (FLS) i el 1931 assisteix com a delegat del Congrés de la CNT a Madrid (2).

Es va declarar favor del sector trentista, contra l’estratègia insurreccionalista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Poc després de les pugnes internes, el setembre de 1932, va patir un atemptat per part dels sectors partidaris de la FAI. El maig de 1932, la FLS deixà de pagar la part de la cotització que anava al conjunt de la organització, per la qual cosa Moix és expulsat del sindicat (2). El maig del 1933 va participar en la constitució dels Sindicats d’ Oposició (3), crítics amb la ingerència de la FAI, però també es va acabar oposant a les idees anarcosindicalistes d’aquests, virant cap el marxisme i afiliant-se a la Unió Socialista de Catalunya (USC) (4). Participà en els fets del 6 d’octubre de 1934, i s’hagué d’exiliar de nou. Quan va ser alliberat i va poder tornar a Sabadell, ja s’havia afiliat a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i posteriorment es va afiliar a la Unió General de Treballadors (UGT) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

El 1936 aconseguí que la FLS, que agrupava la majoria de treballadors de Sabadell, ingressés a la UGT (5), així com altres agrupacions locals, convertint Sabadell en la ciutat més forta de presència ugetista i augmentant la presència d’aquesta a la província de Barcelona, tot i això, la CNT continuà sent el sindicat hegemònic de Catalunya. Fou president del Comitè Local Antifeixista de Sabadell, càrrec des del qual accedí a l’alcaldia del 1936 al 1938.

Va ser Alcalde de Sabadell entre el 17 d’octubre de 1936 i el 17 d’agost de 1938 (6). El 17 d’octubre de 1936 d’acord amb el Decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat, va ser elegit conseller en cap, càrrec que equivalia al d’alcalde de la ciutat. El 17 d’agost de 1938, va deixar l’alcaldia, al ser nomenat Ministre de Treball del Govern de Juan Negrín, també va ser Director General de Treball al Principat.

Després dels Fets de maig de 1937, es va desfermar una campanya contra el dirigent de la CNT, Bru Lladó, enfrontat anteriorment a Moix dins la CNT per oposar-se al sindicats d’oposició trentistes i defensar l’aliança amb la FAI. Moix va aprofitar el context dels Fets de maig per acusar a Lladó d’ haver penjat al seu despatx, el dia anterior als Fets de maig, un pasquí de Los Amigos de Durruti, que propugnava una sèrie de mesures revolucionaries, com crear una Junta Revolucionària que substituís la Generalitat. El 22 de maig en un ple extraordinari es va acordar rellevar la CNT de les presidències municipals i es va “declarar incompatible el conseller Bru Lladó Roca, per la seva manifesta col·laboració amb la subversió produïda a Barcelona”, els Consellers de la CNT van marxar del Consistori abans de la votació i ja no hi varen tornar, la proposició es va votar per 20 vots a favor i l’ abstenció dels dos representants del POUM (7). El 13 d’octubre de 1937, el portaveu del POUM, Galileu Molins, va anunciar que els regidors del partit abandonaven l’ Ajuntament a causa del Decret de Governació de la Generalitat que obligava expulsar els regidors del POUM dels consistoris catalans, Moix en va lamentar d’aquest decret “mides de caràcter general ens facin prescindir d’una facció local del front antifeixista” (8).

El febrer del 1939, acabada la Guerra Civil, marxà a Alacant i d’ allà a França per exiliar-se finalment a Mèxic. El 1942 firmà pel PSUC, l’acord de l’ Aliança Nacional Catalana que recolzava el president Irla davant el Consell Nacional de Londres. Després de la Segona Guerra Mundial tornà a França, i el 1949 va substituir a Joan Comorera com a Secretari General del PSUC, fins el 1956 que deixaria la secretaria a Gregorio López Raimundo per ocupar la presidència del partit. El 1953 les autoritats franceses van iniciar una campanya anticomunista i l’acabaren expulsant del país, instal·lant-se definitivament a Praga, on hi va viure fins la seva mort el 1973, ocupant encara la presidència del PSUC (9).

(1) Alcalde Moix, Avinguda de l’. coneix.sabadell.cat

(2) José Moix Regás. Real Academia de la Historia

(3) Martínez de Sas,Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans, Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 918)

(4) Castells Peig, Andreu. Informe de l’Oposició (IV). Del Terror a la Segona República 1918-1936 (p. 21.15). Editorial Riutort. Sabadell,1980. ISBN: 8485164032

(5) Ballester, David. L’instrument sindical del PSUC durant la Guerra Civil. La UGT de Catalunya 1936-1937. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), 1997

(6) DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. ‘La Guerra Civil (1936-1939)’ (pàgs. 108 i 132). Ajuntament de Sabadell, 1986

(7) DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. ‘La Guerra Civil (1936-1939)’ Artur Domingo i Barnils (pàg. 114). Ajuntament de Sabadell, 1986

(8) Santamaria, Antonio. Els fets de maig de 1937. “Història de Sabadell”. iSabadell.cat, 22 de maig del 2016. <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-els-fets-de-maig-de-1937> [Consulta: 1 de setembre del 2016].

(9) Morán, Gregorio (1986). Miseria y grandeza del Partido Comunista de España: 1939-1985. Barcelona: Planeta. ISBN 84-320-5852-1. (pàg. 401)

Miquel Bertran i Oleart

Sabadell, 29 de juny de 1891– 17 d’agost de 1958, Tulancingo de Bravo, Hidalgo (Mèxic) (1)

Miquel Bertran i Oleart. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Impressor, teixidor, periodista, sindicalista i nomenat primer tinent d’alcalde l’any 1936 i penúltim alcalde de la II República (del 21 al 25 de gener de 1939)

Fill de família treballadora, cursà els primers estudis en el Col·legi Escola Pia de Sabadell. Començà a treballar de ben jove com aprenent a l’impremta de Joan Comas i Faure. Posteriorment entrà a treballar a la fàbrica tèxtil de Gabriel Alguersuari i Farrés, on aprengué l’ofici de teixidor. A la fàbrica d’Alguersuari hi tenia com a companys de feina a Josep Moix i Regàs i Josep Rosas i Vilaseca amb els quals compartiria amistat i militància política.

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar als aldarulls de la Setmana Tràgica i va haver d’exiliar-se a París durant un temps (2). Durant el conflicte bèl·lic de la I Guerra Mundial, des de París, es va mostrar contrari a la I Guerra Mundial i de donar suport als aliats, opinió a contracorrent de la majoria de francesos així com del moviment obrer sabadellenc (3). Participà A la Vaga General de 1917 i hagué d’exiliar-se una temporada a França, i més endavant a Itàlia i a Alemanya. Assistí al Congrés de Sants (Barcelona, juny de 1918), en representació dels rajolers de Sabadell. Fou un dels reorganitzadors de la CNT a Sabadell l’any 1930, després de la dictadura del general Primo de Rivera. Participà en el tercer Congrés Confederal de la CNT com a delegat tèxtil per Sabadell (Madrid, 1931). Després dels “Fets d’Octubre de 1934”, s’exilià novament a França i al retornà a Sabadell fou empresonat juntament amb els seus companys del Comitè Local, fins que amb la victòria de les esquerres al febrer de 1936, van ser alliberats. Amb l’esclat de la Guerra Civil, després del juliol de 1936, va ser nomenat Primer Tinent d’alcalde de la ciutat i exercí diversos càrrecs públics: Conseller-Regidor dels Serveis Municipals de l’Ajuntament de Sabadell, i Delegat Especial de Transports, per disposició de Director General de Transports de la Generalitat de Catalunya.

Una altra faceta seva és la tasca que va realitzar en la premsa sindicalista. L’any 1916 va dirigir els periòdic “Germinal”, portaveu de la Federació Local de Sindicats (FLS). També dirigí, l’any 1933 el periòdic “Vertical” portaveu de la FLS de Sabadell, dominat a l’època pels sectors trentistes. Amb el trencament trentista, es va alinear al costat dels seus companys i amics, Josep Moix i Regàs i Josep Rosas i Vilaseca. La FLS va ser expulsada de la CNT i aquesta de majoria trentista va passar-se a la Unió General del Treball (UGT).

Va substituir com a alcalde de Sabadell, a Manuel Farràs i Baró, durant només cinc dies, del 21 al 25 de gener de 1939 (4), posteriorment,el 26 de gener, ocuparia l’alcaldia només per un dia, Enric Mampel i Martí. Després de la guerra, s’exilià a Mèxic, a la localitat de Tulancingo, on hi romandria fins la seva mort. S’afilià al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i fou Director Tècnic de l’empresa tèxtil La Concha S.A, situada a Tulancingo. Es casà amb la també sabadellenca Carme Mañosa i Umbert, amb qui tingué un fill, Llibert.

Va morir a Tulancingo el 17 d’agost de 1958, a l’edat de 66 anys. Els obrers de la fàbrica La Concha S.A on treballava, van portar el seu fèretre amb el cos immòbil , en braços, des del seu domicili fins el cementiri municipal (5).

Des del 2011 una plaça de la ciutat de Sabadell porta el seu nom: nomenclàtor. Miquel Bertran, Plaça de. Ajuntament de Sabadell

(1) Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

(2) Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000. ISBN 848338227-X (pàg.212)

(3) “Un sabadellenc contra la guerra a París. Juliol de 1914” Josep M.Benaul. iSabadell, Història, Opinió, 12 de novembre del 2018 <https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/un-sabadellenc-contra-la-guerra-a-paris-juliol-de-1091-per-josep-m-benaul/>

(4) (5) Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Miquel Bertran i Oleart” (Pàg.37-41). (Publicat en el Diari de Sabadell el 16 de febrer de 1985). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

Antoni Gurri i Bergés

Granollers, 1855/57 – 1923? (1)

Teixidor i anarquista nascut a Granollers que es va instal·lar de ben jove a Sabadell i es va convertir en un dels principals líders de l’anarcosindicalisme local. Exercí de delegat als congressos d’abans de 1882, participà en vetllades instructives amb poesies, el seu nom apareix en subscripcions econòmiques pro-presos republicans federals. Segons algunes fonts, a finals de 1883, amb López Montenegro, Teresa Claramunt i Josep Miquel Clapés, creà la Lliga Anticlerical Monti Tognetti (2) i figurà com un dels dirigents de la Vaga de les set setmanes del mateix any.

Es casà civilment als 27 anys, amb l’anarcosindicalista i feminista, Teresa Claramunt, el 22 de gener de 1884 (3), era el seu segon matrimoni ja que la seva primera esposa havia mort jove. Sembla que es coneixien dels ambients socials, ja que es van casar al cap de cinc mesos que Gurri enviudés. Ella havia intervingut en les vagues de Sabadell i col·laborava a “Los Desheredados”. Al 1888 marxà amb Gurri a Portugal a causa del clima extrem de violència dins les lluites socials al Vallès; però tornen al cap de poc temps. A Gurri, se l’hi ha atribuït la influència ideològica sobre la seva famosa companya, tot i que en realitat podria ser que hagués sigut ella la que l’influís, ja que Gurri va acabar abraçant l’anarquisme després dels seus inicis federals.

El 1891 treballava a Camprodon, mantenint relació amb la publicació anarquista íntegrament en català “La Tramontana”, i amb els lliure-pensadors i també realitzà diversos mítings a Sants. El 1893 juntament amb Teresa Claramunt, surt absolt d’un Consell de Guerra a Barcelona. Fou detingut, acusat de participar a l’atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona, el 7 de juny de 1896, condemnat a cadena perpètua el mateix any, i desterrat a Anglaterra, on treballà de teixidor (4).

Més endavant, residí a Roubaix i el carrer d’Angoleume a París, on contactà amb Anselmo Lorenzo i Ferrer i Guàrdia. Un cop retornà de l’exili, les relacions amb la seva companya Teresa Claramunt, es van anar refredant, finalment la relació no va poder continuar i Gurri s’emparellà amb Bonafulla; Teresa Claramunt s’uní breument amb López Montenegro. El 1901 fou detingut en una manifestació a Barcelona, serà la última notícia que es té de la seva militància.

Marín Silvestre, Dolors, Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 17 (2013), 111-156.

(1) Iñiguez, Miguel. Enciclopédia histórica del Anarquismo español. Tomo II. Asociación Isaac Puente

(2) (3) Coord. Martínez de Sas, María Teresa. Autora de la biografia: Elisabet Oliver Frauca Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. UB i Abadía de Montserrat, 2000. (pàg. 713).

(4) Iñiguez, Miguel. Enciclopédia histórica del Anarquismo español. Tomo II. Asociación Isaac Puente

Josep Miquel i Clapés

Sabadell, 1859 – 19 de desembre de 1931

Josep Miquel, any 1916 aprox. FONT: nomenclàtor (autor desconegut)

Teixidor i anarcosindicalista

Sovint es va hostatjar a casa del ceramista Marian Burguès. Va ser un dels fundadors de la Iª Internacional a Catalunya quan el 1870 es constituí la secció espanyola d’aquesta, s’integrà al secretariat local. Fou un dels organitzadors de la vaga de les set setmanes de 1882 a favor de les 8 hores, de l’Ateneu Obrer al 1883 i el setembre del mateix any va constituir la Lliga Anticlerical Monti Tognetti. Participà en la preparació del primer de maig de l’any 1890 i en les següents vagues per commemorar al primer de Maig a Catalunya. Fou detingut a Montjuïc arran de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous (1896), processat i reclòs al Castell de Montjuïc. En contacte amb Francesc Ferrer i Guàrdia.

A partir de 1904 va ser un dels organitzadors de la Federació catalano-balear de l’Art Fabril. Participà com a delegat de Solidaritat Obrera al Congrés de la CGT francesa a Marsella (1908) i tingué una participació destacada en els conflictes de la “Setmana Tràgica” (1909). Va haver d’exiliar-se nombroses vegades a diversos indrets d’Europa, sobretot a França: Londres, Brussel·les, París, etc. Ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà a la vaga general de 1917 i fou detingut, quedant-li mig cos avall paralitzat a causa de les pallisses que va rebre. Salas Busquets, un fabricant amic seu, afiliat al “Círcol” Republicà Federal (CRF) li comprà un teler perquè podés treballar des de casa. Tot i això continuà lluitant per unes condicions lliures pels obrers, sent detingut l’any 1920, en plena repressió contra l’anarcosindicalisme (sindicat lliure i llei de fugues). Durant la II República milità al Sindicat Unic d’Oficis Diversos de la CNT de Sabadell.

Durant la seva vellesa era conegut com “l’avi Miquel”, molt respectat per la seva experiència i saviesa, els anarcosindicalistes sabadellencs anaven sovint a casa seva a demanar-li consell, si hi havia algun sospitós d’infiltrat policial el portaven davant seu per aclarir si les sospites tenien consistència o no.

Des del 30 de maig de 1979, un carrer de Sabadell situat a la Creu de Barberà, porta el seu nom.

L’11 de març de 2020 es va inaugurar una placa pintada amb el seu nom i que es va col·locar durant la Guerra Civil al carrer de Sant Miquel, el qual del 6 de gener del 1937 a l’1 de maig del 1939 es va dir oficialment carrer de Josep Miquel. Aquesta placa ha sigut rehabilitada i forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic

Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach

Castells, Andreu.Informe de la oposició IV. Del terror a la II República 1918-1931. Editorial Riu Tort, Sabadell 1976-1979.

nomenclàtor. Josep Miquel, carrer de. Ajuntament de Sabadell. [Consulta: 10 desembre 2014] < http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17742&Itemid=118&search=osep>

‘Sabadell incorpora un nou espai de memòria: la placa pintada de Josep Miquel, del 1937’. Notícies. Ajuntament de Sabadell <http://web.sabadell.cat/actualitat/notis/item/sabadell-incorpora-un-nou-espai-de-memoria-la-placa-pintada-de-josep-miquel-del-1937>

Exit mobile version

%%footer%%