Francesc Trabal i Benessat

Sabadell, 5 de maig de 1899 – Santiago de Xile, 8 de novembre de 1957 (1)

Francesc Trabal i Benessat. FONT: escriptors.cat

Escriptor, humorista proper al dadaisme, periodista i editor. Membre fundador de “La Colla de Sabadell”

Fill d’Emilia Benessat i Babí i de Vicenç Trabal i Balsach, Procurador dels Tribunals i membre de la Lliga Regionalista. Estudià a l’Escola Pia de Sabadell, i tot i no seguir estudis universitaris s’interessà de ben jove per la cultura i el periodisme, col·laborant en diverses publicacions com La Veu de Catalunya”, “El Mirador”, “Meridià”La Publicitat” (òrgan d’expressió d’Acció Catalana), però sobretot escrigué articles curiosos i divertits, i acudits sobre burgesos i polítics al “Diari de Sabadell” sota el pseudònim de “Senyor Banyeta”, i n’arribà a ser Director. Principal impulsor i membre del“Grup de Sabadell” o “La Colla de Sabadell”, del qual el seu germà Josep Maria també en formaria part. Una de les primeres activitats d’aquests joves és la publicació satírica, “La fulla del Salau” (abril-maig 1916). “La Colla de Sabadell” es reunia per denunciar els hàbits burgesos dels quals formaven part al ser de famílies benestants (el seu pare va ser procurador dels tribunals i dirigent de la Lliga Regionalista) i per tal de generar escàndol i provocar als cercles dominants. Qüestionaren la cultura i els costums del seu temps, així com la funció dels artistes, escriptors i intel·lectuals en general. Organitzaren actes provocadors com els Anti-Jocs Florals, crearen un Club de Senyors amb un un ase com a President, i celebraren conferències provocadores i grotesques.
L’any 1919 el grup es va consolidant i l’11 de desembre del mateix any, Trabal pronuncià a l’Acadèmia de Belles Arts, la conferència “Les ciutats solitàries a Catalunya” on proposà la creació d’una associació de música i d’associacions equivalents federades a aquesta a arreu del territori català. Dirigí l’Associació de Música, que ja tenia 526 associats l’any 1921 (1). L’associació feia arribar la música a totes les ciutat de Catalunya i hi passaren els millors concertistes catalans i europeus de l’època, com ara Ricard Vinyes, a través del qual viatjaren a França al 1923 i establiren contacte amb intel·lectuals com Jean Cocteau i el Grup dels Sis, així mateix, Trabal conegué a París la que seria la seva muller al 1929, Antoinette Bordesvielles.

Políticament primer estigué compromès amb la Lliga Regionalista, i posteriorment trencà amb aquesta per donar suport a Acció Catalana (AC), partit creat el 1922 a partir de la Conferència Nacional Catalana, bàsicament per personalitats disconformes amb la línia política de la Lliga Regionalista, que consideraven una claudicació als drets nacionals de Catalunya, membres de la Joventut Nacionalista de la Lliga, de la Unió Federal Nacionalista Republicana i joves intel·lectuals sense adscripció política.
Durant la Guerra Civil es va fusionar amb Acció Republicana Catalana donant lloc al partit Acció Catalana Republicana (ACR). ACR era un partit liberal i republicà, format per professionals liberals i classe mitjana, més a la dreta que l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de l’època, i més nacionalista que aquesta, però sense abraçar postulats independentistes com Estat Català. Trabal, tot i que va ser un dels signants de la Conferència Nacional Catalana, a les eleccions municipals de 1931 encara donava suport a la candidatura catalanista hegemònica de la Lliga, però després d’aquestes va trencar definitivament amb la Lliga per passar a defensar postures clarament republicanes i ocupant llocs de responsabilitat en tasques culturals durant la Guerra Civil.


Francesc Trabal amb el seu gran amic Joan Oliver “Pere Quart” i amb Armand Obiols, creà l’editorial La Mirada (que més endavant es fusionaria amb l’Editorial Proa) el 1925. La idea sorgí la tardor de 1924, després d’una reunió amb diversos escriptors vinculats a Acció Catalana (Josep Carner, Jaume Bofill i Mates Carles Riba) al Marquet de les Roques de Sant Llorenç, propietat de Joan Oliver “Pere Quart”. Es tractava de crear una editorial que fes contrapès a la conservadora Biblioteca de Sabadell impulsada pel periodista de la Lliga, Joan Costa i Deu. Aquesta s’estrenà amb la publicació de Francesc Trabal, L’any que ve” (1925), llibre d’acudits il·lustrats pel mateix autor, Antoni Vila-Arrufat, Ricard Marlet, Josep Maria Trabal, Joan Oliver, Armand Obiols, Miquel Carreras, Lluís Parcerisa i amb pròleg de Josep Carner. Es tracta d’una sèrie de vinyetes realitzades expressament amb un traç infantil i bona part d’elles amb un peu de text dialogat (2). Trabal va destacar com a renovador de la novel·la catalana, el 1929 publicà la seva primera novel·la “L’home que es va perdre” i a l’any següent la que es considerada la seva millor obra, “Judita”, on no hi falta l’humor i el component eròtic, dues constants en l’obra de Trabal. El 1936 guanyà el premi Crexells per la novel·la “Vals”

A l’esclatar la Guerra Civil es traslladà a Barcelona, on organitzà el Servei de Biblioteques del Front i fou un dels fundadors a l’estiu de 1936 de la Agrupació d’Escriptors Catalans (posteriorment adherida a la UGT), i Secretari de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) creada a finals del 1936, formada per la Conselleria de Cultura de la Generalitat amb figures de la talla de Pompeu Fabra, Carles Riba i Pous i Pagès; i els sindicats CNT i la UGT. Trabal com a Secretari de la ILC serà un dels impulsors de la ràdio “Tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista”. Pel que fa a les relacions internacionals en l’àmbit de la cultura, participà a les reunions del PEN Club International a París, amb Carles Riba, Joan Oliver i Joaquim Xirau (1937), i a Praga (1938), amb Mercè Rodoreda.

Tres dies abans de l’entrada de les tropes del Bàndol Nacional, organitzà amb el Conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, la sortida cap a França dels intel·lectuals vinculats a la ILC, Pompeu Fabra i els escriptors Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Armand Obiols, Joan Oliver, Anna Murià i Mercè Rodoreda. El grup s’instaŀlà provisionalment al Castell de Roissy-en-Brie, prop de París, i Trabal treballà pel Departament de Propaganda anglès. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial es dirigí a Xile amb la seva família i la de Joan Oliver, Xavier Benguerel, César August Jordana i Domènec Guansé a Xile, embarcaren en el vaixell Florida, el 8 de desembre de 1939 i arribaren a Santiago de Xile el 9 de gener de 1940.

A Xile, en l’àmbit editorial, fundà amb Joan Oliver i Xavier Benguerel l’editorial el Pi de les Tres Branques, i amb l’escriptor xilè Hernán del Solar l’editorial Rapa-Nui (1946), especialitzada en llibres infantils i juvenils; i fou Gerent de l’editorial American PlayBoook. El 1947 publicà la seva última novel·la, “Temperatura”; impulsà i fou Vicepresident de l’ “Instituto Chileno-Catalán de Cultura” i Director del PEN Club de Xile; i va participar en les emissions radiofòniques L’hora catalana, a través de Radio Rapa-Nui (1953) (3).

Morí a Santiago de Xile el 1957. El seu amic, l’escriptor Joan Oliver “Pere Quart”, que ja havia retornat a Catalunya l’any 1948, va escriure d’ell: “No puc deixar de creure que en Trabal morí d’enyorament”. Gràcies al llibre “Tros de paper” del seu amic Joan Oliver, i de la correspondència entre ambdós, podem fer-nos una idea de les seves inquietuds culturals i del seu caràcter social i extravertit.

El 1984 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una Avinguda al Barri de Can Deu, curiosament a prop seu es troba l’Institut Joan Oliver (4).


(1) ‘Francesc Trabal. Biografia’. escriptors.cat

(2) ‘Francesc Trabal’. Dolors Oller. Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Lletra A La literatura catalana a internet.

(3)  García Ripoll, Martí. La radio en català a l’estranger (en català). Barcelona: Documents UOC, juliol 2007. ISBN 978-84-490-2499-3.

(4) ‘Francesc Trabal, Avinguda de’. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell.

Josep Esteve i Aguiló

Barcelona, 8 d’agost de 1901 – Santiago de Xile, 10 de febrer de 1953

Josep Esteve i Aguiló FONT:
Simó i Bach, Ricard. “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 9 de març de 1985

Tècnic tèxtil, catalanista i d’esquerres, afiliat a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa a l’Ajuntament de Sabadell.

De ben jove va haver de traslladar-se amb la família a Buenos Aires, on els seus pares van anar-hi per motius laborals, fins l’any 1917 que retornaren a Catalunya, on finalment s’establiren a Sabadell. Josep Esteve compaginava el seu treball a la indústria tèxtil amb els estudis de formació tècnica a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, on aconseguí formar-se com a tècnic tèxtil. De teixidor passà a encarregat de telers (Majordom tèxtil), formant part del Gremi de Majordoms Tèxtils, del qual en va ser nomenat President. Posteriorment formà part del Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Indústria.

Milità primer a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on es va fer molt amic de Salvador Sarrà i Serravinyals.

Participà en els fets del 6 d’octubre de 1934, la insurrecció amb la proclamació del president Lluís Companys de “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola” que pretenia acabar amb el govern central cada vegada més escurat a la dreta amb l’entrada de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). A Sabadell a diferència d’altres ciutats com Terrassa de majoria cenetista, si que hi va haver una insurrecció, ja que la Federació Local de Sindicats (FLS) era de majoria trentista, i tot i que encara estava adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), no seguia els postulats majoritaris de no participar a l’aixecament. Josep Esteve i els seus companys van ser detinguts pel general Domènec Batet i confinats al vaixell “Uruguay” (1), on hi romangueren fins el 16 de febrer de 1936. Batet, s’oposaria més endavant al cop militar i acabaria detingut a Burgos, condemnat a mort en Consell de Guerra el 8 de gener de 1937 i afusellat el 18 de febrer de 1938 (2).

Josep Esteve durant l’alcaldia de Joan Miralles i Orrit i de Josep Moix i Regàs, va ocupar els càrrecs Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa. Amb la derrota de la República, s’exilià a França on anà a parar al conegut camp de concentració d’Argelers, d’on va aconseguir sortir-ne gràcies al seu amic Salvador Sarrà i Serravinyals, amb qui visqué durant un temps a casa d’un amic sabadellenc, Francesc Graells, radicat a Mazamet (Tarn). Posteriorment aconseguí reunir-se amb els seus familiars i s’embarcà al vaixell “Winnipeg” i arribà a Xile al setembre de 1939.

A Santiago de Xile es va retrobar amb familiars i amics sabadellencs com Francesc Trabal i Benessat, Joan Oliver, Josep Rosas i Vilaseca, etc. Amb els també exiliats, Antoni Solé i Quadrat, Josep Pujol i Joan Alemany, entre altres, va crear una fàbrica de conglomerats per la construcció, però durà poc temps. Des de l’any 1941, va treballar a l’empresa vinícola fundada pel seu amic Salvador Sarrà i Serravinyals. Continuà la seva activitat política al Centre Català i a l’Agrupació Patriòtica Catalana de Santiago de Xile. Però la mort del seu fill petit Jordi a causa d’un infart de miocardi, el va afectar greument i va anar perdent la il·lusió de poder canviar la situació política i de retornar a Catalunya, morint el 10 de febrer de 1953 amb només 51 anys.


Simó i Bach, Ricard. “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 9 de març de 1985

(1) López Esteve, Manuel. Els fets del 6 d’octubre de 1936. “Annex II Relació de detinguts i empresonats per la insurrecció d’octubre entre octubre i de 1934 i gener de 1935” <http://www.editorialbase.cat/fitxers/FetsOctubre_Annex2.pdf>

(2) “Batet el general conciliador que la historia rehabilitó”. Jaume Pi. La Vanguardia, 18 de febrer del 2017 <https://www.lavanguardia.com/politica/20170218/42101256936/general-batet-80-aniversario.html>

Joan Sangres i Serarols

Sabadell, 22 de març de 1908 – Buenos Aires, 16 de febrer de 1979

Joan Sangres Serarols. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Militant i regidor d’Acció Catalana Republicana (ACR), partit d’esquerra moderada, els seus afiliats provenien de la burgesia o de professions liberals i classes mitjanes. A les eleccions de 1933 va ser la tercera força a l’Ajuntament de Sabadell, tenia la seva seu a la Rambla cantonada amb carrer Lacy.

Regidor de Sanitat i Assistència Social a l’Ajuntament constituït el 17 d’octubre de 1936, juntament amb el conseller d’aquesta àrea, Manuel Farràs i Baró, s’encarregaren del Comitè Comarcal d’Ajuda als Refugiats durant la Guerra Civil, creada per l’alcalde Josep Moix i Regàs el 7 d’octubre de 1936 (1). A finals de 1936 el Comitè anunciava la presència de 541 refugiats sota el seu control i 58 instal·lats a la Granja Escola Camperola (a la masia de Ca n’Arguelaguet) de la CNT-FAI. A l’octubre de 1937 el nombre de refugiats ja superava els 1.300 i el desembre de 1938 havien augmentat fins arribar als 1677 (2). A arrel dels “Fets de Maig de 1937”, en el Ple extraordinari del 22 de maig, va ser un dels regidors juntament amb Sebastià Arderius (ERC), Manuel Farràs (FLS-UGT), Joan Masferrer (Unió de Rabassaires) i Vicenç Santonja (PSUC), que va proposar l’expulsió del consistori del conseller de la CNT-FAI, Bru Lladó i Roca, per col·laboració amb la subversió (3). Tant Bru Lladó com els membres de la CNT-FAI i del POUM van acabar sent expulsats del consistori.

També va participar en la direcció del “Full Oficial”, publicació gratuïta que s’encarregava de la propaganda política de les forces del Front Popular a la ciutat durant la Guerra Civil. Oficialment primer es va anomenar “Comissariat de Propaganda”,  primer com a apèndix a les tasques del Comitè Local de Defensa de les Milícies Antifeixistes, després com a organisme vinculat a la Unió General del Treball (UGT) i, finalment, com una delegació de la Generalitat de Catalunya anomenada Comissariat de Propaganda del Vallès Occidental. La seu del “Full Oficial” es trobava a la casa del líder lligaire Ramon Picart i Felip que havia fugit de la ciutat per por de represàlies de les forces d’esquerres (4)


(1) Història de Sabadell. ‘Els Refugiats a la Guerra Civil (1936-1939)‘, Antonio Santamaria. iSabadell.cat, 7 d’octubre del 2017.

(2) Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986. (Pàg. 136-137).

(3) Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986. (Pàg. 112-114).

(4) ‘Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català 1897-1938’, Andreu Castells. Revista Arraona<https://raco.cat/index.php/Arraona/article/viewFile/202455/280252> (Pàg. 52).

Exit mobile version
%%footer%%