Categoria: Pedagogues

Carme Simó Saco

Porrera, Priorat, 2 de juliol de 1894 – Barcelona, 3 de gener de 1982

Pedagoga

Els seus pares eren camperols de Porrera, quan Carme tenia només dos anys, van deixar el poble per instal·lar-se a Barcelona on tenir més oportunitat per ells i els seus fills.

Va estudiar a l’Escola de Mestres de Barcelona (institució pedagògica en funcionament de 1906 a 1910), creada i dirigida pel pedagog Joan Bardina Castarà. Allà Carme coneixeria el que seria el seu marit, Enric Casassas Cantó. Aquesta escola es distingia de les altres per un ensenyament més centrat en l’educació que en la instrucció.

L’any 1915 Carme Simó es va casar amb Enric Casassas, aquest matrimoni tindria quatre fils: Enric, Lluís, Oriol i Montserrat. Enric va ser catedràtic de Ciències Químiques de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans. El segon, Lluís, va ser professor de Geografia de la Universitat de Barcelona i escriptor, un dels seus libres «Barcelona i la seva rodalia, al llarg del temps», el va escriure juntament amb el pedagog sabadellenc Pau Vila Dinarès. El tercer, Oriol, va exercir de metge i pediatre, això com escriptor de libres sobre educació, pediatria i medicina, com «L’ensenyament de la pediatria», L’educació de la Llibertat» i «La Medicina Catalana del segle XX», així com un llibre de poesies «Prima-nox», prologat per Joan Oliver «Pere Quart». La quarta, Montserrat, va exercir com a pedagoga i escriptora, va dirigir una escola privada a Sabadell, i l’any 1963 es va traslladar  a Nicaragua per treballar com assessora pedagògica del Ministeri i catedràtica de la Universitat de Managua, al recolzar unes protestes d’estudiants contra la dictadura de Somoza va ser desposseïda dels càrrecs i perseguida, fet pel qual es va exiliar a Costa Rica; en aquesta última sent una reconeguda impulsora de la renovació pedagògica, i encarregada pel Ministeri d’Educació de diferents assessoraments i inspeccions de responsabilitat. A més Montserrat, va escriure diversos libres sobre pedagogia i un tractat de psicologia, publicats a l’Amèrica Central. Tots els fills van fer els seus primers ensenyaments a l’Escola Nacional que portaven els seus pares a la nostra ciutat, situada al carrer Jardí, núm. 2.

Tornant a la biografiada, Carme Simó, un cop acabada la carrera de Magisteri, va seguir al seu marit, que l’any 1916 va ser destinat a exercir com a Mestre d’un col·legi de Castellgalí del rodal de Sant Vicenç de Castellet (Bages).

L’any 1920, Carme Simó i Enric Casassas van arribar a Sabadell per exercir a l’Escola Nacional del carrer Jardí que hem comentat anteriorment. Carme es va encarregar a l’aula de les nenes i Enric a la de nens. Gràcies als seus ensenyaments innovadors el col·legi va augmentar el seu prestigi, rebent alumnes de diferents punts de la ciutat.

L’any 1923 amb Enric Casassas van portar les Colònies de la Lliga d’Higiene Escolar de Sabadell. Carme s’encarregava de les colònies «de terra», i Enric de les «de mar». Fins el seu trasllat a Barcelona, es van encarregar d’aquestes colònies que tenien lloc a l’estiu a Castellterçol, Rellinars i Tona. Els nens, a més de l’esbarjo i el contacte amb la natura, aprenien la pràctica de la higiene, de la gimnàstica i del joc col·lectiu. El prestigi d’aquestes colònies va fer que amb el Patronat de Colònies Escolars de Terrassa, a partir de 1931 i fins el 1937, cada any, infants de Terrassa van assistir a les Colònies de Tona.

L’any 1932, el Patronat Escolar de Barcelona, portant un grau del Grup Escolar Ramon Llull, on hi va romandre dos anys. L’any 1935 va ser destinada com a mestra al Grup Escolar Baixeras, juntament amb el seu espòs, on hi va treballar fins la seva jubilació. Carme Simó va morir el 3 de gener de 1982 a Barcelona, amb 87 anys, quatre anys després que ho fes Enric Casassas.

En democràcia, l’escola del carrer Jardí on havia treballat Carme se li va posar el seu nom, aquesta l’any 2003 es va fusionar amb l’Escola Sant Gregori, i actualment és l’Escola Miquel Martí i Pol, i l’edifici Carme Simó forma part del Conservatori de Sabadell. Així mateix, una plaça del centre de Barcelona, davant de l’Escola Àngel Baixeras, on va treballar Carme, porta el seu nom des del 2018.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

‘Carme Simó i Saco. Pedagogia i maternitat’. EVOCACIÓ. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 12 de juny de 1986

Història de l’Escola Miquel Martí i Pol: http://www.xtec.cat/centres/a8055889/ESCOLA/historia/historiaidentitat.htm

‘Plaça de Carme Simó’

Teresa Vila Arrufat

Sabadell, 12 de febrer de 1892 – Barcelona, 29 de desembre de 1978

Pedagoga

Filla del pintor Joan Vila Cinca i de Josepa Arruat i Puig.

Els germans de Teresa eren Antoni (pintor, com el pare) i la seva germana petita Marianna.

Va fer els primers estudis escolars a les Escolàpies del carrer de Sant Josep de Sabadell, on va tenir de professora a Mare Consell. Posteriorment, va tenir com a professors particulars a les pedagogues Carme Simó Saco i Francesca Colomer. Va estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona on es va trobar amb la seva professora Francesca Colomer, que acabaria influenciant-la molt com a pedagoga. L’any 1910 va acabar el Magisteri i va exercir com a professora ininterrompudament durant 52 anys.

Una de les seves alumnes més estimades va ser Maria Teresa Gavarró arran de la seva mort va llegir el següent comunicat a la Fundació Bosch i Cardellach en sessió plenària l’any 1979:

«Cal destacar el d’ésser nascuda en un temps en què la dona feia o bé d’obrera, treballant a fora i a casa, o bé restava, tancada. Potser l’única possibilitat de la dona per fer quelcom important era la carrera del Magisteri. Aquest camí fou recollit per Teresa Vila. I triada la ruta, la va seguir amb entusiasme i plena dedicació.

A les escoles unitàries de Linyola i de Ripollet va passar els primers anys del seu treball. A Ripollet, gairebé mig segle després encara hi ha el seu record viu. Recentment han volgut donar-me constància posant el seu nom, junt amb el del Mestre contemporani seu, a un parc infantil en el centre de la població.

El Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona la va escollir per a incorporar-la als seus grups escolars. Així va ser que entrés ‘Pere Vila’, que duia el primer grau.

Quan se li objectava per a què no estava amb alumnes més grans, deia que és en el primer grau on es posen les bases per anar a desenvolupar l’alumne en tots els sentits. Quan hom li parlava dels primers graus el cor se n’hi anava.

Més tard va ser destinada al parvulari Dolors Montserdà, de Sarrià, on tenia direcció i aula. Aquesta era una escola presentada com a model.

Va ser professora meva de practiques de magisteri. El director del grup ‘Pere Vila’, Martí Alpera, en presentar-me em da dir: «Us porto a classe de la millor mestra que tinc i veureu la seva finor i amb quin gust i espiritualitat.

No voldria que l’afecte i l’agraïment que sento per ella exageressin la nota. Heus ací (paraules del seu inspector que, en general, solen ser severs. Diuen de la seva actuació: «Exquisit gust i decoració en cada una de les aules, adaptat als interessos i ambients educacionals de pàrvuls.

Nascuda i pujada en un ambient artístic, aquest fet transcendeix en tota l’actuació de Teresa Vila Arrufat. Portava una preparació meticulosa amb una tècnica perfecta, però sempre plena de bon gust i espiritualitat.

Els alumnes estimen l’ordre i la bellesa com a medi natural i així conserven l’espontaneïtat i la frescor pròpies de l’edat per assimilar aquells principis religiosos i formatius que han de regir la vida, les arrels de la qual han d’estar al seu inici.

No és tot art; la tècnica l’acompanya sempre i fa més perfecta la conjunció amb els altres aprenentatges. Així té una preferència i insistència per les Matemàtiques.

Va exercir cinquanta-i-dos anys, des de l’any 1910 fins al 1962, en circumstàncies molt diverses per al país. Sempre estimant-lo i fent-lo estimar, fos a través de relats o descripcions. La geografia era a les seves mans un instrument per a tal fi.

Sempre fou possible, i moltes vegades fins quan ho era, tot ho feia en català, no com a refús dels que no eren catalans, sinó com a treball d’integració per a aquells que havien vingut de fora i volien conèixer la nostra llengua.

Va ser seleccionada per la Inspecció Provincial d’Ensenyança Primària per a col·laborar a l’Exposició Nacional i als Stands d’Espanya a Suïssa i Bèlgica, de l’Educació prescolar.

Crec que tota la dedicació de Teresa Vila Arrufat va ser possible perquè vivia en un ambient familiar que la va ajudar molt. Era soltera, però mai no va ser sola; els qui l’envoltaven, l’estimaven, la consideraven i li donaven tot l’escalf possible. Tenia tota la llibertat per actuar i també tot un caliu familiar i humà. Va tenir una llar sense les preocupacions naturals que comporta. A més, la família era plena d’artistes: el pare, Joan Vila Cinca; el germà Antoni Vila i Arrufat; el cunyat, Josep Vives i Bracons; els nebots, Aguadé i Vila Grau; nebot-néts, tots cooperaven a l’ambient espiritual i artístic de Teresa Vila Arrufat.

Els últims dies de la seva vida, ja emboirada la ment, i quan feia temps i temps que estava oficialment separada de l’escolar -disset anys-, encara hi somiava: «No tindrem material…haig d’anar a obrir la porta…falten prestatges…

I, en uns moments de claredat, pogué dir: Estic tranquil·la la d’haver complert la meva missió, ja que sempre he procurat que les noies tinguessin un mitjà per poder promocionar-se elles mateixes, sense perdre la seva feminitat.»

Teresa Vila Arrufat va morir el 29 de desembre de 1978 a Barcelona, i seguint la tradició familiar, va ser enterrada en el panteó familiar situat al poble de Sant Sebastià de Montmajor.

Fons Ricard Simó Bach (AHS)

‘El magisterio de Teresa Vila Arrufat’, Maria Teresa Gavarró (*) Comunicació llegida a la sessió plenària de la Fundació Bosch i Cardellach. Diari de Sabadell, 24 de febrer de 1979. Pàg. 11

‘Teresa Vila Arrufat, pedagoga’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 26 de juny de 1986. Pàg. 16

Rosa Maurí Blanes

Sabadell, 15 de juliol de 1911 – 22 de juny de 1987

Professora de música

Filla de Francesc Maurí Casablancas i de Maria Blanes Payà. Era la segona de dues germanes, la primera es deia Francesca.

Amb només 9 anys va entrar a cantar a l’Orfeó de Sabadell on hi estaria molts anys, durant aquest temps va conèixer els mestres Josep Planas Argemí (1870-1950), Cebrià Cabané Bril (1884-1956), Josep Olivella Astals (1861-1981) i Adolf Cabané Pibernat (1911). Va fer els estudis primaris al col·legi de la pedagoga Francesca Rius Domènech (1885-1980) situat al carrer Jardí. Compaginava els estudis amb les classes de solfeig que li donava el mestre organista Mossèn Palau de l’església de Sant Feliu. Al mateix temps va tenir com a professora de música a Cecília Llobet Sabater (1892-1984), mentre duraven els cursos amb aquesta professora, va entrar en el Conservatori del Liceu de Barcelona, on es va treure el títol de professora de Música i de Piano el 1931. Quan feia els estudis al Conservatori del Liceu, també estudiava rítmica i plàstica sota la direcció del mestre Joan Llongueras Badia (1880-1953). Posteriorment va estudiar harmonia i història de la música, amb el mestre i compositor Josep Barberà Humbert (1877-1947). Va ser deixeble del musicòleg i eclesiàstic Mossèn Higini Anglès Pàmies (1888-1969)

Va ser cridada a participar en l’homenatge a la musicòloga i poeta Narcisa Freixas Cruells (1859-1926), aportant diverses cançons de l’homenatjada que ella adaptà amb gestos i moviments que nois i noies executaren en el saló d’actes de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Va exercir de professora de piano, solfeig i teoria a l’Escola Municipal de Música de Sabadell de la qual n’era director Josep Masllovet Sanmiquel (1879-1946), escola situada en aquells moments en el carrer de Gràcia fent cantonada amb el carrer Pare Sallarès. Als anys 1930-1931 va col·laborar a les semicolònies infantils de Sabadell i ens festivals infantils que es celebraven en el teatre a l’aire lliure del bosc de Can Feu. Durant la Guerra Civil va continuar fent de professora de música i a l’acabar la guerra es va exiliar amb els seus pares a França, passant pels camps de concentració francesos. L’any 1940 però, va retornar a Sabadell i quan li va ser possible va tornar a donar classes.

El 30 de desembre de 1940 es va casar amb Josep Barceló Fau al Santuari de La Salut, l’encarregat de fer la cerimònia va ser Mossèn Quirze Estop Puig. El casament es va veure interromput per les autoritats franquistes perquè les invitacions van ser impreses en català, el batlle Josep Maria Marcet va intervenir donant per resolta la qüestió. Anys més tard, el matrimoni va tenir dos fills, Mireia i Joan. Rosa Maurí va morir el 1987 amb 75 anys al en el que era en aquells moments el domicili familiar del carrer de Gràcia.

‘Rosa Maurí Blanes, professora de música’. Evocació. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 19 de juliol de 1987. Pàg. 12

Maria de la Concepció Rius Malet

Martorell, 1 de maig de 1895 – Sabadell, 24 de març de 1967

Mestra, una de les pioneres en introduir nens amb discapacitat intel·lectual a les aules, fent classes  mixtes amb l’objectiu de millorar la seva integració social

Filla de Pere Rius Claris i de Francesca Malet Salvador. Maria de la Concepció era la tercera de quatre germans: Pere, Dolors, Maria de la Concepció i Francesca-Margarida.

El pare participava en actes culturals i socials animant als pagesos parcers i rabassaires, que abundaven a Martorell en aquella època, a crear sindicats i cooperatives de recolzament mutu. Aquest talant esquerranista va fer que enviés la seva filla a l’Escola Normal de Barcelona, perquè estudiés Magisteri. El 2 de juliol de 1915 Maria de la Concepció es va treure el títol de mestra superior de Primera Ensenyança, més endavant, també va fer estudis d’infermera a la Creu Roja.

El 25 de juny de 1925 es va casar a Martorell amb Àlvar Vilaplana Beneito, i es traslladaren a Sabadell, on tingueren tres fills nascut a Sabadell: Àlvar, Pere i Enric.

Maria de la Concepció incorporava cançons pròpies sobre temes a tractar a classe, per tal de facilitar l’ensenyament als nens. Ensenyava exercicis rítmics i a caminar correctament per evitar males postures que es podien donar durant les classes o en el dia a dia. Creava i organitzava jocs on l’infant participés de manera activa i voluntària, evitant la memorització «obligatòria» i repetició d’allò après. Així mateix, organitzava excursions al bosc de Can Feu perquè tinguessin contacte amb la naturalesa.

Durant la II República va ser la primera dona en impartir classes a l’Escola Pia. Més endavant, durant la Guerra Civil, com altres col·legis d’ordres religioses, va ser reconvertit en un centre d’ensenyament laic,  anomenat Institut-Escola Manuel Bartolomé Cossío. Els Escolapis van obrir un centre al carrer Sant Pau, l’Acadèmia d’Ensenyança, un centre mixta on s’impartia Batxillerat i primera ensenyança, aquesta última a càrrec de Maria de la Concepció. D’allà en sortiren els  doctors sabadellencs, Lluís Duran, J. Llordés, Joan Alsina, etc. i també fills de famílies industrials com els Pierre, els Gorina, Massó, entre altres. Així, Maria de la Concepció va ser la primera dona mestra dels Escolapis que amb un títol laic va fer que aquests poguessin obrir una filial seva.

L’any 1935 va adquirir el col·legi de primera ensenyança del Mestre Flores, situat al carrer Sant Ferran, es tractava d’un col·legi mixt on hi anaven  fills de famílies obreres, al costat de la fàbrica ‘Seydoux’. En aquest centre hi van anar els doctors Rafael Colom Palli (1925-1979) i Pere Pardo Peret (1936).

Maria de la Concepció es va preocupar per l’ensenyament dels nens amb discapacitat intel·lectual i un cop acabada la guerra, l’any 1942 va exercir de professora del «Grup Escolar» del carrer de Cellers, on feia classes mixtes amb nens discapacitat i altres que no ho  eren en una classe de pàrvuls del Col·legi Municipals de Subnormal (en aquella època els anomenaven així…). El seu objectiu  era  millorar la seva integració social d’aquests nens. L’any 1949, inaugurà el «Col·legi Nostra Senyora de Montserrat», situat al carrer Sant Cugat, núm. 117, amb també classes mixtes. De les seves aules en van sortir alguns coneguts sabadellencs com el director de cinema Josep Maria Argemí Fontanet (1920-1961), el metge reumatòleg Joan Vila o l’industrial Josep Maria Sala Buxeda.

‘Evocació. Matria de la Concepció Rius i Malet, mestra. Ricard Simó Bach. Diario de Sabadell, 17 de maig de 1986. Pàg. 13

Isabel Bermúdez Coll

Sabadell, 19 de gener de 1954

Pianista i professora de piano

Els seus pares eren Joan Bermúdez Aguilar i Mercè Coll Mateu. Cursà els primers estudis escolars a Sabadell amb una professora particular, estudià Batxillerat i diversos idiomes. Es matriculà a l’Acadèmia Marshall de Barcelona, on va ser alumna d’Alicia Larrocha, Rosa Sabater i Mercè Roldés, realitzant en aquest centre docent tota seva carrera pianística; on posteriorment, faria de professora, per exemple del pianista Albert Llorens i Martínez

Va ser seleccionada per la «Primera Tribuna de Joves Intèrprets”,  que tingué lloc a Sitges;  participà en la III Setmana de Música Viva, celebrada al Palau de la Música Catalana de Barcelona; obrí el primer Cicle de “Joves Interpretes”; i participà en el programa «Alcores» de TVE, interpretant al compositor lleidatà, Enric Granados.

A part de la música també li agrada la pintura, literatura; el seu pare era pintor i escultor; i la portava a exposicions plàstiques i concerts.  també li agrada la literatura, la dansa i el cant.” Entre els diversos compositors que ha  interpretat, un dels que més admira i amb el que més s’identifica, és amb el Mestre Frederic Mompou, on va donar un recital d’homenatge a Sabadell. D’aquest l’atreu la senzillesa, profunditat i sobretot la catalanitat.

Ha tocat a diferents llocs de Catalunya i Espanya, i a Sabadell, per exemple:

Dins “Festival de Música, Primavera, 1983” i “Cicles musicals de la ciutat”, temes de Bach, Mozart i altres autors. Auditori de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, 12 de maig de 1983.

Organitzat per les “Joventuts Musicals de Sabadell”. Auditori de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, 20 de gener de 1985.

Dins el “Cicle de Música” de l’Acadèmia Belles Arts. Juntament amb la mezosoprano Clàudia Schneider, 21 d’octubre i 11 de novembre de 1999.

Si alguna persona té més informació pot contactar a: arnau.berenguer@gmail.com

Arxius Simó i Bach (AHS)

Hemeroteca del Diari de Sabadell

CUSCÓ AYMAMÍ, JOAN. ‘Isabel Bermúdez’. Quadern: Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell. Sabadell, núm. 23 (setembre-octubre de 1981). Pàg 348. Transcripció de l’entrevista a la pianista i professora sabadellenca Isabel Bermúdez

Gent de Sabadell / Jordi Roca i Tubau ; texts biogràfics: Joan Cuscó Aymamí, Joan Brunet Mauri, Ana Fernàndez Àlvarez ; [et al.] ; Lluís Casals i Garcia (Pr.). Sabadell ; Barcelona : Ausa, 1985

Maria Assumpció Batllevell Vila

Sabadell, 12 de juliol de 1886 – Olot, 2 de juliol de 1972

Religiosa Carmelita i pedagoga

Filla de Lluís Batllevell Arús, i de Montserrat Vila Barquet. Era la primera de 7 germans. El seu avi patern era el reconegut arquitecte municipal, Gabriel Batllevell Tort (1825-1910), i el seu oncle el també reconegut arquitecte municipal, Juli Batllevell Arús (1864-1928).

Els primers estudis els va fer al Col·legi de les Carmelites de Sabadell. Després d’acabar els estudis la destinaren al convent de Sant Sadurní d’Anoia, però al començà la Guerra Civil, el va tenir que abandonar i es refugià a la seva llar paterna de Sabadell, al carrer de Gràcia, núm. 102. Des d’allà impartia classes a un bon nombre d’alumnes. Acabada la Guerra Civil, l’any 1941, obrí el Col·legi de les Carmelites al carrer Garcilaso. Quan feia classes a Sabadell, organitzà una representació teatral de “Els pastorets”, de Josep Maria Folch i Torres, la qual es va representar en unes golfes del carrer d’en Font.  i després retornà a Sant Sadurní on la nomenaren directora de l’Escola Professional i Domèstica patrocinada per la dona dels Reventós de l’empresa de cava Codorniu. A dita escola, pel seu ensenyament, s’hi va incorporar un tapís que deia: “Amb virtut, progressen les ciències”. Tot i que impartia un ensenyament basat en mètodes científics que no es feia en altres escoles de l’època, a classe inculcava a les nenes els valors catòlics conservadors, a com ser  “bones mestresses de casa, cultes i ben educades”.

Durant la llarga postguerra, ensenyà a les seves alumnes la llengua catalana.  El 1947 la destinaren al col·legi de les Carmelites de Barcelona, on hi va romandre fins el 1950. Posteriorment la traslladaren a la Sellera de Ter, fins que el col·legi va haver de tancar. Llavors anà a l’Hospital d’Olot on hi va morir l’any 1972 amb 86 anys.

Fons Simó i Bach (AHS)

‘Evocació’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 18 de setembre de 1986. Pàg. 12

Gertrudis Artigas Setó

Sabadell, 20 d’abril de 1890 – 1 d’abril de 1971

Teòrica de teixits. Directora de l’Escola de Sargidores de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell.

Va néixer al carrer Padilla (actualment Avellaneda) i va morir a la Residència de les Germanes Josefines al carrer del Sol.

Filla dels treballadors tèxtils Feliu Artigas i Ramona Setó, que posteriorment treballaren de conserges a l’Escola Industrial.

Després dels seus primers estudis, s’inicià de molt jove a l’industria tèxtil com a sargidora de peces. El 7 de gener de 1918, a proposta del Consell Directiu de l’Escola Industrial, va ser nomenada professora i directora de l’Escola de Sargidores, càrrec que exercí fins la seva jubilació el novembre 1967.

Les alumnes a les que va donar classe van trobar feina a la important indústria tèxtil de la ciutat, també algunes van treballar a arreu de la península, Europa i Amèrica. Fins a tres generacions varen passar per les seves classes. Era coneguda com a “Senyora Tuietes”. D’entre les nombroses alumnes escampades per Amèrica, concretament a Cuba, destaquem una de les seves alumnes avantatjades, Margarida Perarnau Sans (1902-1974) que a la ciutat treballà a la coneguda empresa tèxtil Corominas S.A.

Va rebre nombrosos premis per la seva tasca com a formadora de sargidores. El 20 de gener de 1943 dins els actes de les festes de Sant Sebastià li és imposada la Medalla de Coure de la Ciutat. El 31 d’octubre de 1950 se li concedeix el Premi Ciutadania, instituït per la Caixa d’Estalvis de Sabadell. El 16 d’octubre de 1965, Ràdio Barcelona li atorga el Premi Abella de Plata que concedia anualment a les persones pel seu treball exemplar com a docents. Dos anys després, en el saló d’actes del Gremi de Fabricants, se li fa entrega de la Medalla de Plata de la Ciutat.

El 30 d’octubre de 1980 es va posar el seu nom a un passatge de la ciutat.

Nomenclàtor. ‘Gertrudis, passatge de.’ Ajuntament de Sabadell < http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17838&Itemid=122>

Arxiu Simó i Bach (AHS)

‘Nomenclàtor’. “Nuevos sabadellenses en las calles de la ciudad (IV)”. Passatge de Gertrudis Artigas. Josep Ache. Diario de Sabadell, 25  de Juliol de 1985. Contraportada

‘Evocació’. “Gertrudis Artigas i Setó, Premi Ciutadania i Medalla de Plata de la Ciutat”. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 19 d’abril de 1986

Fina Esteve Soley

Sabadell, 5 de gener de 1945  – 1 de gener de 1979

Llicenciada en Filologia Clàssica, mestre de català, anglès, llatí, grec i ciències socials. Secretària d’Òmnium Cultural de Sabadell (1977-1978)

El seu nom era Josefina, però no li agradava i preferia que li diguessin Fina.

Va néixer al carrer Calderón, núm. 55 de Sabadell. Els seus pares eren Josep Esteve i Teresa Soley. Tenia tres germans: Francesc, Eulàlia i Maria Teresa.

Va estudiar el primer ensenyament a les Escolàpies de Sabadell del carrer Sant Josep, núm. 19. El Preuniversitari el va fer a l’INEM, Montserrat de Barcelona i es va treure la carrer de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona (la seva tesina va ser “Ensayo de una bibliografia crítica de Esquilo”, així com el títol per ensenyar català i el CAP, assignatura de llatí, a la ICE.

Començà a impartir classes al Col·legi dels Pares Escolapis, després a la RRMM Escolàpies, més endavant, al col·legi Canigó de Barcelona, la Sagrada Família de Sabadell i La Vall de Bellaterra. En tots ells exerceix de professora de llatí grec, català, anglès i ciències socials

L’any 1978 va fer oposicions i aconseguí la plaça d’agregada de Llatí a l’Institut Nacional de Batxillerat de Molins de Rei.

Era un persona amb moltes inquietuds culturals. Assistí a nombrosos congressos i simpòsium d’estudis clàssics celebrats a Catalunya i Espanya, així com a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, a concerts de música clàssica, moderna i folklòrica, a  representacions d’òpera al Liceu, i a concerts al Palau de la Música i a l’auditori de la Caixa d’Estalvis. Li agradava molt llegir, sobretot clàssics grecs i llatins, així com viatjar per conèixer nous països i cultures. Entre les seves aficions estava la fotografia, tot tipus de treballs manuals i la cuina; d’esports havia practicat el tennis i l’esquí.

A Òmnium un dels últims actes culturals on va participar va ser el recital de “Coral Romput” a càrrec d’Ovidi Montllor, sobre texts del Premi d’Honor a les Lletres Catalanes, de 1978, J. Vicent Andrés Estellés. A Sabadell, en el teixit social, va participar en moltes activitats i associacions: A la Jove Cambra (formava part de la Junta Directiva l’any 1977) i era sòcia de les Joventuts Musicals i el Cine Club; també era sòcia del Congrés de Cultura Catalana i el Col·legi de Llicenciats.

Va morir amb només 33 anys a causa d’un accident de cotxe a la Carretera de Prats entre Castellar del Vallès i Sabadell.

Arxiu Simó i Bach (AHS)

“Quadern”. Fina Esteve Soley. Sabadell Òmnium Cultural. Anna Maria Aguiló, 1979

“Necrologica”. Diario de Sabadell, 4 de febrer de 1979

“Evocació”, ‘Josepa Esteve i Soley’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 5 de juny de 1986

Maria Àngels Viñolas Estella

Sabadell, 12 de març de 1916 – 9 de gener de 1979

Pedagoga, mestra de primària

Filla de Lluís Viñolas Carix i d’Àngela Estella Culell. Cursà estudis de Magisteri a l’Escola Normal de la Generalitat de Mestres (c/Urgell, 137 de Barcelona). Primer es tragué la Llicenciatura General (1931-1934) i posteriorment el Grau Professional (1934-1938). El 15 de novembre de 1936 fou designada pel Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) de la Generalitat, mestra de l’Orfenat Ribas. El 27 de juny de 1938 cessà del càrrec de dit orfenat perquè el Ministeri d’Instrucció Pública del govern republicà la nomenà mestra provisional de l’Escola Nacional de Cardona. El 6 de juliol demanà la baixa voluntària del càrrec i es reincorporà de nou a la Generalitat com a professora del Grup Escolar núm. 46 de la ciutat de Barcelona, càrrec que exercí fins el final de la Guerra Civil. Durant el conflicte bèl·lic es prometé amb Josep Figueres López, destacat militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya a Martorell i vinculat a la Unió de Rabassaires.

Acabada la guerra, com la resta de companyes de Magisteri, quedà sense treball i per la seva significació com a política nacionalista i com a dona d’esquerres, es veié obligada a marxar de Barcelona i romandre un temps en l’anonimat. Josep Figueres s’exilià a França, passant per camps de concentració, aconsegueix evadir-se’n i s’assenta a la ciutat de Montpeller, aconseguint la protecció de la Residència d’Intel·lectuals Catalans. Maria Àngels pogué establir-hi correspondència, i finalment , a finals de 1939 decidí creuar els Pirineus per a poder-se reunir amb ell. El 5 d’agost de 1941 nasqué el seu primer fill, Roser. El bateig fou presidit per Joan Mora Adserà i es trobaren amb un bon grapat de sabadellencs exiliats com Joan Balart Armengol, Joan Puig Pujol, Joan Bartomeu Valls, Josep Ibañez Gargallo, Joan Pont Padrós, Jaume Massagué Rodríguez, Joan Sala Rovira, Antoni Sala Alavedra, Amadeu Navarra Ginestà, el germans Aspachs, Mateu Rifà, etc. També hi eren presents diputats catalans exilitats com Martí Barrera i Maresma i Francesc Viadiu i Vendrell.

L’any 1942 retornà a Catalunya amb el seu marit Josep Figueres, i la seva filla, Roser. Treballaren a l’administració d’una Granja Cooperativa Lletera a Palau d’Anglesola (Segrià) fins que pogueren tornar a Sabadell. El 1947 nasqué el seu segon fill, Jordi. El 3 de novembre de 1954 Josep Figueres mor i Maria Àngels es quedà sola amb els seus dos fills, Roser (13 anys) i Jordi (7 anys).

Es veié privada del reconeixement oficial i públic com a mestra perquè el règim als anys cinquanta no reconeixia els títols de magisteri expedits per la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana. Així que exercí el seu magisteri clandestinament, donant classes al seu domicili particular del carrer Batllevell, núm. 167. Ràpidament fou reconeguda la seva professionalitat i augmentaren els alumnes, veient-se obligada a construir un ampli local al final de l’eixida de casa seva. Però l’augment d’alumnes continuà, tot i rebre algunes denúncies d’afectes al règim franquista. El nombre d’alumnes continuà augmentant i després de nombroses gestions, aconseguí obrir al públic el Col·legi-Acadèmia Àngels al carrer Castellar núm. 32, local propietat del seu cunyat, el pintor, escriptor i poeta, Francesc Sitges Penalva. El títol de mestra d’una de les filles de Francesc, facilità el desenvolupament de l’Acadèmia. Durant aquest període rebé el títol oficial de mestra de Primera Ensenyança, en data 14 d’agost de 1971. A causa dels problemes per exercir la docència, decidí obrir un parvulari en el carrer Olzinelles, núm. 14. El 15 de juliol de 1977 traspassà el parvulari i assessorada per un advocat de Barcelona, reprengué els tràmits per aconseguir reingresar al magisteri.

Durant aquest temps de tràmits per aconseguir el reingrés al magisteri, la Generalitat establí l’ensenyament de la llengua catalana a totes les escoles. A l’Escola Nacional Samuntada de Sabadell li mancaven professors de català de primeres ensenyances i primària. Li proposaren fer de professora de català ja que des del 5 de juliol de 1975, Maria Àngels tenia el títol de professora per ensenyar llengua catalana a l’Educació General Bàsica, lliurat pel Departament de Filologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (Institut d’Estudis Catalans). A l’octubre de 1988 començà a exercir de mestra de català a l’Escola Samuntada. El 18 de maig de 1978 li arribà el reconeixement oficial i la reintegraren com a professora de primària. Amb aquest nomenament li fou assignada la plaça de mestra a l’Escola Nacional Alcalde Marcet, fins la seva inesperada mort el 9 de febrer de 1979.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

‘Evocació’. «Maria dels Àngels Viñolas i Estella, pedagoga». Diario de Sabadell, 25 de setembre de 1986. Pàg. 12

Maria Vinyes Mayola

Banyoles, 21 de febrer de 1902 – Sabadell, 1 de novembre de 1989

Maria Vinyes. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Pedagoga. Destacada funcionària municipal durant la República. Professora de català i de l’Escola d’Infermeres de la Generalitat. Secretària d’Orientació Professional de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell (1933-1939) i mestra del Laboratori Psicotècnic (1936-1939)

Nascuda a Banyoles, filla de de Manuel Vinyes Camps i Maria Mayola Corominas, va cursà els primers estudis a l’Escola Nacional de dita localitat, amb el professor Francesc Estartús (1866 – 1954). Cursà Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona. L’any 1923 es traslladà a Sabadell. on hi visqué durant 66 anys, i on va deixar una gran empremta com a pedagoga i funcionaria municipal. Es va casar amb el sabadellenc Francesc Ventura Palet amb qui tingué un fill. Treballà amb el filòleg i fonetista Dr. Pere Barnils i Giol (1883-1933), el qual va ser director de l’Escola Municipal de Sordmuts de Barcelona l’any 1928 i dirigí diverses revistes especialitzades.

Va ser una de les primeres professores de català de Sabadell, tenia el carnet num. 3, signat per Pompeu Fabra (1868-1984). El 1935, amb el Dr. Joan Mallofré i Antoni de P. Avellaneda escrigué «Estadístiques de la mortalitat infantil i mortalitat de Sabadell».

Durant la Guerra Civil, també exercí com a mestra del Laboratori Psicotècnic Municipal (instal·lat al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch), amb Salvador Sarrà com a regidor de Cultura.  Aquest, pretenia desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 s’encarregava d’observar i dictaminar aquells infants amb problemes. El laboratori Psicotècnic però, hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. A part de Maria Vinyes, també comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo Barrios i el metge Joan Mallofré Manyosa i i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.

Amb la victòria franquista va ser depurada per les noves autoritats i forçada a exercir de professora a l’àmbit privat. Després de 40 anys el nou Ajuntament democràtic amb l’alcalde Antoni Farrés, i d’acord amb el decret d’amnisita de funcionaris públics de 1979, li tornà els drets i la dignitat. L’acte es va celebrar en el Saló del Consistori, assistiren representants de la Secció Sindical de l’Ajuntament, membres d’Òmnium Cultural de Sabadell i diversos consellers.

Maria Vinyes firmant el document conforme és amnistiada com a funcionària de l’Ajuntament de Sabadell, al seu costat, l’alcalde Antoni Farrés. «Funcionaria amnistiada». Diario de Sabadell, 8 de setembre de 1979

El 23 de juliol del 2007, l’Ajuntament de Sabadell posà el seu nom a una plaça de la ciutat.

Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Simó Bach, Ricard. 63 Dones sabadellenques dignes de recordar. Agulló-Costa, 1988. (Pàgs. 285-286)

‘Evocació’. Diario de Sabadell, 9 de novembre de 1989. Pàg. 16

Maria Vinyes, plaça de (sabadell.cat)

Maria Antònia Barceló Fau

Sabadell, 10 d’agost de 1919 1 – 19 d’octubre de 20122

Escriptora, professora i correctora de català. Poetessa de caire catòlic

Filla de Josep Barceló Guilleumes i Jacinta Fau Manau. Casada amb Jaume Busqué Marcet amb qui tingué cinc fills Montserrat. Cursà els seus primers estudis al col·legi de la Sagrada Família. De ben jove s’interessà per les lletres i la poesia. Utilitzava i difonia la llengua catalana que era la seva llengua materna3.

Va recuperar una poesia en lloança a Sant Jordi, d’autoria anònima i que havia sortir en el Bloc Manelic-Bonavia, el 23 d’abril del 1925, requisat per la policia de la dictadura de Primo de Rivera4.

És l’autora de diversos goigs a la Mare de Deú, alguns dels quals, estan musicats pel compositor i eclesiàstic mossèn Camil Geis, entre els quals destaca el dedicat a la lloança de la Mare de Déu de les Neus, venerada al carrer on hi ha la seva petita capella (carrer que dur el seu nom), el 5 d’agost de 19545.

El carrer de la Mare de Déu de les Neus ha tingut diversos noms al llarg de la seva història, de 1903 a 1942 (30 d’abril de 1942) s’anomenava carrer Viladot6, en record de Tomàs Viladot, republicà federal, progressista, francmaçó i lliurepensador. El 30 de novembre de 1985 es posà el nom de carrer Advocat Viladot a un altre carrer de Sabadell7.

1 Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

2 Esquelas Barcelona 12845 | Fallecidos defunciones y muertes de hoy online, ordenados por , de forma ascendente (rememori.com)

3 Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

4 https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/7657493.pdf

5 Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

6 Mare de Déu de les Neus, carrer de la (sabadell.cat)

7 Advocat Viladot, carrer de l’ (sabadell.cat)

Dolors Viñas Camps

Sabadell, 11 de setembre de 1907 – 9 de juliol de 19911

Retrat de Dolors Viñas Camps, 1970. –Autor: desconegut. FONT: Fons Ricard Simó Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Pedagoga i periodista

El 1957 va obtenir el títol de Magisteri, i va obrir l’Acadèmia Taulé-Viñas. També va ser secretària del Museu de la Ciutat i de la Fundació Bosch i Cardellach. L’any 1972 va ser la primera dona en accedir a aquesta institució cultural històrica com a membre numerari. El seu marit va ser Josep Taulé, que va ser president del Club Natació Sabadell. Els dos van ser cantaires de l’Orfeó de Sabadell2.

De 1952 a 1974 va ser corresponsal de La Vanguardia. El 1975 es va llicenciar de Filologia Hispànica amb la tesi Estudi sobre l’obra literària del sabadellenc Bartomeu Soler. Gràcies a la seva experiència com a professora de mecanografia, va editar el llibre Mètode complet de mecanografia (1979), el primer d’aquestes característiques que s’editava en català, i el Tractat de taquigrafia en català : sistema Boada (1990). El mètode de mecanografia, que va ser reeditat i utilitzat com a llibre de text de les escoles de Formació Professional Administrativa de Catalunya, va rebre el Premi Baldiri Reixac 1979-1980. També va escriure poesia, bona part d’ella inèdita.   Durant la cerimònia on se li va entregar la medalla de la Ciutat al Mèrit Pedagògic, el 5 de juny de 1987, se’n van llegir algunes3.

Des del 28 de juny del 2000, una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom.

1 Dolors Viñas, Plaça de’. nomenclàtor.coneixsabadell.cat

2 ‘Carrers amb història (XX): Dolors Viñas i l’acadèmia‘. Redacció. isabadell.cat, 28 d’agost de 2002

3 ‘Dolors Viñas i Maria Teresa Gavarró: escriptores i pedagogues molt vinculades a Sabadell‘. Diari Digital de l’Institut Agustí Serra, 10 de juny de 2011

Margarida Bedós Casals

Sabadell, 1922 – gener de 19811 2

Margarida Bedós. Autor: Francesc Bedós

Assistent Social i pedagoga

Els seus pares eren Francesc Bedós Garcia-Ciaño i Margarida Casals Garcia. Els seus germans, Francesc i Gabriel, van seguir la professió de metge del seu pare, el primer com a cirurgià i el segon com especialista en patologies de l’aparell digestiu3. En canvi, Margarida, va optar per dedicar-se a l’assistència social, formant part de la primera promoció de l’Escola de Formació Social Sabadell-Terrassa.

Va fer d’Assistent Social de l’empresa VISASA als anys seixanta, quan es va formar aquest barri i altres amb la immigració procedent sobretot d’Andalusia. Va començar a organitzar activitats lúdiques pels infants a casa seva i a la Plaça de les Termes. Va participar en l’equip de l’Associació d’Assistents Socials de Sabadell que van començar a organitzar un intent de desenvolupament comunitari als barris, a favor dels interessos dels més necessitats. A part de l’Associació d’Assistents Socials, també va participar en el Congrés de Cultura Catalana, l’Assemblea de Catalunya, el Pla Comarcal i el Pla d’Urgència4.

Va realitzar diversos viatges a França d’on va importar el concepte d’educació a través del joc. El novembre de 1980 va ser una de les cofundadores de la ludoteca del barri de Les Termes de Sabadell. Entre les principals funcions de la ludoteca son les de participar en l’educació del nen i la seva formació a través del joc i la joguina, va afavorir les relacions comunitàries entre els nens i oferir-lis elements materials, espais i orientacions i ajudes que puguin precisar en cada moment5.

Al morir el gener de 1981, la ludoteca va passar a anomenar-se a Ludoteca Margarida Bedós, és la primera ludoteca creada a Catalunya i Espanya. La ludoteca es finança mitjançant aportacions privades i públiques, de la Fundació Probitas, l’Obra Social “la Caixa” i l’Ajuntament de Sabadell; així com de col·laboradors6.

Ludoteca Margarida Bedós:http://www.ludomb2.org/quisom.html

1 R.I.P Diari de Sabadell,9 de gener de 1981

2 Musset i Pons, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les Termes. 45 Pàg. ‘Margarida Bedós 1922-1981’ (Pàg. 32). Museu d’Història de Sabadell, 2007

3 Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach (Francesc Bedós i Casals i Gabriel Bedós i Casals

4 ‘Recordant Margarida’, Diari de Sabadell, 4 de febrer de 1981 (Pàg. 9)

5 Op.cit

6 ‘La ludoteca más antigua se rejuvenece’. Diari de Sabadell, 5 d’octubre de 2019 (Pàg. 18)

Narcisa Freixas Cruells

Sabadell, 13 de desembre de 1859- Barcelona, 20 de desembre de 19261

Narcisa Freixas i Cruells (Arxiu Històric de Sabadell AHS)

Compositora, professora de música i pedagoga2

Filla d’Elvira Cruells i de Pere Freixas, publicista, escriptor, docent i un home molt actiu en el món de la política3. Ella i la seva família es van traslladar quan era petita a Barcelona. Des de ben jove va començar a aficionar-se per la música; va estudiar solfeig i piano amb el mestre Joan Baptista Pujol, i va començar a composar cançons populars.

Durant un temps va deixar l’activitat musical, fins que després de casar-se amb el Doctor Miquel Petit, tornant a composar al voltant del 1900, a causa de la mort de la seva segona filla, va començar a crear cançons adreçades als infants. El 1905 amb motiu d’un concurs convocat per l’ Orfeó Català on es premiava la millor col·lecció de cançons infantils, va aconseguir el premi. Les seves cançons van ser publicades, es van exhaurir les diverses edicions, traduïdes al castellà, i declarades d’utilitat pública pel Ministerio de Instrucción Pública4.

Posteriorment, va seguir rebent diversos premis pel recull de composicions com “Cançons d’infants”, “Cançons amoroses”, “Jocs”, “Sardanes”, i “Danses catalanes”. Les seves obres es van fer molt populars, per la seva senzillesa i alegria.

Durant un temps va residir a la Garriga, on després d’anar-hi a prendre uns banys termals, un estiu va decidir de construir-s’hi una casa. En aquesta localitat va rebre la visita de nombrosos poetes i músics, com Joan Maragall, Josep Carner, Enric Granados, Josep Maria López-Picó, Rubén Darío, Felip Pedrell, Amadeu Vives, o fins i tot un fill de Wagner.

El 1908 va fundar a Barcelona l’entitat pedagògica “Cultural Musical Popular”, des d’ on organitzà diversos actes culturals, com concerts, conferències , teatre i dansa, també va crear una biblioteca i un cor escolar. Va portar les seves cançons als hospitals, cases de salut i presons5. El 1917 dictà un curset de pedagogia musical a Barcelona, anomenat “Perfeccionamiento de los cantos de las escuelas” que, a causa de l’èxit, hagué de repetir a la Biblioteca Nacional de Madrid. També a Madrid, en reconeixement a la seva tasca pedagògica, li van oferir la Cruz de Alfonso XII, que va refusar al·legant que ja es sentia prou honorada amb l’afecte dels infants .

Posà música a poesies de diversos autors, com Joan Maragall, Jacint Verdaguer o Jaume Sabartés, i a obres de teatre de Palmira Ventós o Rafael Nogueras, així com va composar peces de teatre infantil i va ser autora de diverses sardanes. Pel que fa a la seva aportació en el camp de la pedagogia musical pels infants, va ser precursora del moviment de renovació pedagògica musical que tindria lloc posteriorment.

El 1928 es va recollir un volum de les seves cançons com a homenatge, el 1930 el seu fill –el metge Josep Maria Petit Freixas– va fundar la Llar Infantil Narcisa Freixas, que es mantingué fins a l’any 1958, quan va morir.

A Sabadell, hi ha un carrer que duu el seu nom des del 19286, també un a Barcelona al districte de Sarrià-Sant Gervasi, i un parc infantil a La Garriga (davant el número 5 on hi havia la seva casa). De 1959 al 1998, un col·legi de Sabadell va portar el seu nom.

L’any 2019, amb motiu de la celebració del 160è aniversari del seu naixement, el Departament d’ Ensenyament de la Generalitat de Catalunya organitzà diversos actes commemoratius i de divulgació entre la població escolar, entre els quals un Premi d’interpretació “Narcisa Freixas 160 anys”, al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, adreçat a l’alumnat de grau professional i d’ ensenyaments no reglats de música7. Així mateix, es va posar el seu nom a un institut de Sabadell8.

1 Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell

2 ‘Narcisa Freixas i Cruells‘. L’Enciclopèdia.cat. Barcelona:Grup Enciclopèdia Catalana

3 Pere Freixas i Sabater (Capellades, 1829 – Barcelona, 1897) va ser publicista i escriptor. Fou autor d’El escritor pràctico, o sea, Manual completo d’ortografia i ortologia al alcance de todos (1858) i del Nuevo diccionario francés-español y español-francés (1864)

4 Música clásica y mujeres ‘Narcisa Freixas i Cruells (Sabadell, 1859 – Barcelona, 1926). Pianista, compositora y pedagoga‘ 28 de juliol de 2012

5 ‘Narcisa Freixas, la comopositora dels infants‘. Agnès Rotger. Sàpiens, Dones. 13 de desembre de 2019

6 Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell

7 ‘Narcisa Freixas 160 anys‘. Gencat. XTEC – Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya

8 ‘El nou institut del sud de Sabadell serà l’INS Narcisa Freixas i Cruells‘. Guillermo Altarriba. Diari de Sabadell, 4 de juliol de 2019

Maria Teresa Gavarró Castelltort

Igualada, 25 d’agost de 1915 -Sabadell, 16 de juliol de 19861

Maria Teresa Gavarró i Castelltort. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Pedagoga

Va cursar l’ensenyament primari a Igualada, i se n’anà a estudiar a l’Escola Suïssa de Barcelona, d’on sortí als 17 anys amb el títol de Mestra de Primera Ensenyança. L’any 1940 va arribar a Sabadell, amb 25 anys, després d’obtenir una plaça provisional de mestra a l’escola pública de la Creu Alta. Posteriorment també va exercir com a mestra a l’Escola Carme Tronchoni i al Col·legi Sallarès i Pla.

Es va casar amb l’empresari metal·lúrgic sabadellenc, Francesc Izard i Llonch, del qual tingué set fills: Ròmul, Feliu, Francesc Jaume, Mireia, Clara i Arnau.2

Va ser la primera alumna de l’Escola de Formació Social de Sabadell-Terrassa i, en graduar-se, passà a ser-ne professora. Va participar activament en el teixit associatiu de la ciutat, sovint en càrrecs i associacions relacionades amb la seva professió: delegada de protecció de menors, present a la Junta Municipal d’Ensenyament, a l’Associació per la Lluita contra el càncer, a l’Escola d’Infermeres Epione, a la Creu Roja, a Càritas, consellera a l’Obra Social de la Caixa de Sabadell i fou membre i realitzà diverses comunicacions, ponències i conferències a la Fundació Bosch i Cardellach: Teresa Vila Arrufat (25 de gener de 1979), A l’entorn d’uns dietaris familiars (25 d’abril de 1985), Mullers en la indústria (21 de novembre de 1985) i Recuperació per la ciutat dels terrenys de l’antiga Casa de la Caritat (30 d’abril de 1986)3.

Va publicar diversos estudis sobre les professions realitzades per la dona en aquella època: Opciones profesionales femeninas en Sabadell (1960), Izard:1797-1966 (1966?). Madrid. Tall. Graf. Altamira o Historia de la profesión: notas, Servicio Social de grupo (1973?), Sabadell: Escuela de Ayudantes Técnicos Sanitario “EPIONE”.4

Va llicenciar-se en Història i Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) als 61 anys.

L’any 1983 va ser declarada filla adoptiva de la ciutat. Desde l’1 de desembre del 2006 una plaça del barri de Covadonga porta el seu nom.5

1 Maria Teresa Gavarró i Castelltort, Plaça de. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell.

2 SIMÓ BACH, Ricard . 63 dones sabadellenques dignes de recordar. ‘Maria Teresa Gavarró i Castelltort’ (pàg. 99-100) Agulló-Costa, Sabadell, 1988.

3 Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach.

4 SIMÓ BACH, Ricard . 63 dones sabadellenques dignes de recordar. ‘Maria Teresa Gavarró i Castelltort’ (pàg. 99-100) Agulló-Costa, Sabadell, 1988.

5 Maria Teresa Gavarró i Castelltort, Plaça de. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell.

Dolors Miralles Valls

Sabadell, 15 de juliol de 1889 – 5 de gener de 1981

Dolors Miralles. FONT: nomenclàtor

Pedagoga i lluitadora pels drets laborals de les dones

Va ser la primera alumna del Centre de Dependents i als 21 anys ja n’era professora. Posteriorment, es va especialitzar en estenografia, es va diplomar a la ciutat alemanya de Leipzig i va ser membre titulada de l’Institut Estenogràfic de París.

L’any 1919 va començar a treballar a casa seva fent còpies a màquina i traduccions en català, castellà, francès, anglès i esperanto.

El 1920 va ser nomenada professora de mecanografia de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, de Barcelona. A Sabadell va fundar l’Acadèmia Miralles, introduint l’aprenentatge mitjançant el Sistema Montessori i la rítmica-plàstica de Jacques Dalcroze, i convertint-se en la primera escola catalana de la ciutat. El 1926, l’Acadèmia Miralles es va incorporar a l’ensenyança general, realitzant una gran tasca per donar la oportunitat a moltes dones a accedir a la cultura i a integrar-se al món laboral. Així mateix, també va fundar l‘associació femenina Maria de Bell-Lloc, dedicada a l’excursionisme i activitats culturals.

Pla General d’Ensenyament de l’Acadèmia Miralles, curs 1930-31. Font: Arxiu personal Jeroni Benavides
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 18 de setembre del 2000

Va ser amiga i secretària personal de l’escriptora sabadellenca Agnès Armengol, i va col·laborar amb Pilar Tous de Cirera en la biografia d’Agnès Armengol publicada l’any 1957. També era amiga de Caterina Albert (Víctor Català). Dolors Miralles va començar a escriure la seva autobiografia, però no la va poder acabar. Mossèn Camil Geis, músic, escriptor i professor de l’Acadèmia Miralles, la va acabar i publicar amb el següent títol: Monogràfic Acadèmia Miralles. Editorial Agulló Costa. Sabadell, 1978

Agnès Armengol (al centre) en col·loqui amb Dolors Miralles (a la dreta) i Salvador Sabater Oliver (a l’esquerra). Sabadell, 1925 (aprox.). Autor: Francesc Casañas Riera (AHS)

El 1998 es va inaugurar una Plaça amb el seu nom al centre de Sabadell, i el 2011 s’hi va col·locar la següent placa, obra de Pilar Fuentes:

Arxiu Històric de Sabadell (AHS):

  • Fons Francesc Casañas Riera.
  • Fons Ricard Simó i Bach.  

Mossèn Camil Geis. Monogràfic Acadèmia Miralles. Sabadell: Agulló Costa, 1978

‘Plaça de Dolors Miralles’. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17992&Itemid=122>

Fidela Renom Soler

Sabadell, 18 de gener de 1891 – Barcelona, 11 de setembre de 1987

Militant republicana federal, feminista, primera dona regidora de l’Ajuntament de Sabadell per la candidatura Coalició d’Esquerres (Círcol Republicà Federal  del qual era membre, Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya)

Va néixer al carrer Horta Novella de Sabadell, els seus pares Dolors i Manel, la van portar a la «Institución Libre de Enseñanza» (ILE), portada a la ciutat pel mestre Fabián Palasí que també va ser director de la revista «Nueva Era», òrgan informatiu oficial de la Federación Espiritista Española. Fidela, com Amalia Domingo era espiritista, i tingué tres fills: Joan, Mateu i Enric.

Feminista i republicana federal, treballà en el tèxtil com ordidora. Va ser la primera dona elegida regidora de l’ Ajuntament de Sabadell, l’1 de febrer de 1934 amb la candidatura del CRF. Ocupà la regidoria d’ Assistència Social, des d’aquesta va reformar la Clínica de Maternologia, va fixar com a dia institucional el dia de la mare i com a tasca més important, va crear la Lliga Laica Femenina, per tal de treballar per l’emancipació de la dona obrera, lliure de tot prejudici  de caràcter religiós. La Lliga s’encarregà de creà dues escoles bressol laiques, les primeres gratuïtes per fills d’obrers, així mateix, creà amb l’ajuda de Magda Lladó i Núria Gispert del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el primer cos d’infermeres laiques.

Local de l’escola propietat de Fidela Renom, 1924. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

A part de la seva militància al CRF, també participà a la «Sociedad de Actos Civiles «La Emancipación», fundada per Tomàs Viladot el 1882 per tal de promoure els naixements, bodes i enterraments civils, d’altre banda, tingué un paper actiu en les activitats de l’entitat espiritista Centre d’ Estudis Psicològics.

Amb la victòria franquista, Fidela Renom s’exilià a França, on i restà fins l’any 1947. El seu fill major, Joan, mor a l’ofensiva de l’exèrcit republicà a Sierra Trapera (Extremadura). El 1961 amb 70 anys, li deixen reprendre la seva professió i treballà a l’assistència social a la tercera edat a la Residència de les Llars Mundet, des d’ aquesta també col·laborava amb el periòdic trimestral «Mundet-Paradís» i formava part del seu consell de redacció. Renom va morir el 1987 a Barcelona i fou enterrada tal com va demanar, al departament laic del cementiri de Sabadell. El 1998 es va posar nom a una plaça cèntrica de la seva ciutat, Sabadell.

Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell. <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17913&Itemid=122> [Consulta: 15 de novembre del 2016].

Exit mobile version
%%footer%%