Antoni de Paula Capmany i Borri

Barcelona, 25 d’octubre de 1858 – 8 d’octubre de 1912

Empresari i catalanista conservador

Empresari partidari del proteccionisme per evitar la competència anglesa, catalanista i mecenes. Tot i que nascut a Barcelona, es traslladà a Sabadell de molt jove, on estudià als Escolapis i  visqué a casa d’un oncle empresari industrial sabadellenc.

Inicià la seva militància al 1879, amb només 21 anys, quan fundà a Sabadell el Centre Literari Catalanista que posteriorment es convertiria en el Centre Catalanista. El 1885 va participar a la comissió presidida per Ferran Alsina i Parellada que el 10 de març presentaria al rei Alfons XII el “Memorial de greuges”. Va ser un dels fundadors de la Unió Catalanista, participà en el consistori dels Jocs Florals de Barcelona el 1892 i a la magna assemblea de Les Bases de Manresa.

Fou entre d’altres un dels promotors de la creació de l’ Orfeó Català, l’ Orfeó de Sabadell i el Centre Català. Per tal de donar veu al catalanisme, va dirigir el setmanari “Lo Catalanista”, creat el 1897 i que transformà en diari, així com altres publicacions com “Acció Catalana” i “Diari de Sabadell”. El 1897 també s’inaugurà l’edifici del Centre Català a Sabadell, situat a la Rambla, a iniciativa seva. Mantingué contacte i es solidaritzà amb altres moviments nacionalistes, com el gallec i el basc, i també el grec, el 1897 escrigué al rei Jordi I de Grècia per felicitar-lo al haver ajudat als insurrectes de Creta contra el domini turc.

Defensà els interessos industrials dels empresaris catalans enfront l’amenaça d’un tractat d’ Espanya amb Alemanya l’any 1886 i s’oposà al centralisme a nivell econòmic. El 1894, a l’editorial del setè aniversari de “Lo Catalanista”, va escriure:

“Ferms com una roca, sostenim avui com ahir el lema de les llibertats catalanes, i ni ens han abatut les malvolences ni ens han cansat les contrarietats. Som apòstols d’una causa que és tota amor”

I el 1895:

“Nostra obra és obra d’anys i anys, serà l’obra dels nostres fills i potser dels nostres néts.”

Intentà fer retornar l’ús del català a les esglésies i a altres institucions “No podré anar a l’església, si m’han de ferir així els meus sentiments catalans”. En els últims anys de la seva vida, entre 1906 i 1909,  va participar activament en el moviment catalanista Solidaritat Catalana.

Va morir a Barcelona el 8 d’octubre de 1912, als 53 anys, i va ser enterrat al cementiri vell de la ciutat comtal, cobert amb la senyera i amb un seguici de familiars, amics, i militants catalanistes.


Cardona, Mossèn Josep. “Antoni de P. Capmany”, Conferència per Ràdio Associació, 28 d’octubre de 1933, en Annals del periodisme català,  <http://www.raco.cat/index.php/annalsperiodismecatala/article/download/265639/353201>pàgines 237-255

Castells, “Quaranta dos anys de diaris sabadellencs en català (1797-1938)”. Part 1, Arraona: revista d’història, 1976 <http://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/202283/280218>

Castells, Andreu “Quaranta dos anys de diaris sabadellencs en català (1797-1938)” Part 2, Arraona: revista d’història, 1976  <http://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/202302/280226>

Manuel Folguera i Duran

Sabadell, 2 de maig de 1867 – Barcelona, 6 de setembre de 1951 (1)

Manuel Folguera i Duran. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Empresari llaner i catalanista conservador

Treballà d’enginyer a la colònia Güell, on hi residí sis anys , de 1891 a 1896 (i posteriorment hi tingué una segona residència), i on hi nasqué l’any 1893 el seu fill, el poeta Joaquim Folguera i Poal (Santa Coloma de Cervelló 1893, Barcelona 1919). Com a enginyer també va planificar el Vapor Pissit i el Vapor Codina de Sabadell, aquest últim situat a prop de l’estació per rebre el Vapor d’Astúries i Anglaterra.

S’introduí als àmbits del catalanisme a través de Ferran Agulló i Sebastià Farnés. A partir de 1885 col·laborà a la publicació L’Arch de Sant Martí, el 1886 participà en la creació del Centre Escolar Catalanista del que en fou tresorer i vicepresident. Fundà el Centre Català de Sabadell i escrigué “Lo Catalanista”. Fou el primer secretari de la Lliga de Catalunya i president de la Unió Catalanista.

Exercí de president del Centre Català de Sabadell entre 1898 i 1900. El 1909 fou elegit diputat provincial per la circumscripció de Sabadell-Terrassa i de 1914 a 1936 presidí l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, institució que promovia la normalització i expansió de l’ensenyament en llengua catalana (2).

Es va aliar amb els sectors més dogmàtics del catalanisme, representats pel grup de La Reinaixensa, format entre altres per Àngel Guimerà i Pere Aldavert, que predicaven l’abstencionisme en totes les eleccions, ja que segons ells, aquestes només aconseguien embrutar la puresa del moviment. Aquesta postura intransigent, provocà forts enfrontaments amb el sector possibilista d’Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó o Verdaguer i Callís, que el 1901 constituïren la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern del catalanisme conservador. Aquesta actitud li valdrà una dura campanya en la seva contra des de les planes de “La Veu de Catalunya”, el diari de la Lliga. El 1900 va presidir la comissió catalana a Madrid que fou rebuda per la reina regent a qui li exposaren les reivindicacions catalanistes. El 1909, quan era diputat provincial de Barcelona, va presentar un primer projecte de Mancomunitat, que resultà essencial per a l’aprovació posterior de la institució (3).

Duran i Folguera formà part del sector més conservador del catalanisme. Tenia una concepció de la història d’un passat medievalista gloriós, i fou seguidor de les tesis nacional-catòliques del bisbe Torres i Bages, defensant l’ordre reial i el paternalisme per sobre de les reclamacions obreres. S’oposà contundentment a les reivindicacions del moviment obrer, considerava les tesis socialistes i anarquistes vingudes d’elements obrers de fora de Catalunya. Durant la vaga de Seydoux al desembre de 1910, formà part de la delegació sabadellenca que s’entrevistà amb el Governador Civil per demanar l’increment de la força pública per reprimir la vaga. Segons ell, els 200 guàrdies civils d’infanteria i 27 de cavalleria destinats a Sabadell eren insuficients per acabar amb la revolta obrera, i sol·licità reforços de l’esquadró de cavalleria situat a Granollers (4).

Escrigué a les següents publicacions: “Lo Catalanista” (1887-95) de Sabadell, “L’Arc de Sant Martí”, “Renaixement”, “Ofrena”, “Calendari Català” de Manresa, “Nosaltres Sols!” i “La República de les Lletres” de València.


Ollé i Romeu, Josep. M. Homes del catalanisme. Bases de Manresa. Diccionari biogràfic. Rafael Dalmau (editor), col·lecció “Camí Ral”, núm. 6. Barcelona, abril del 1995.

(1) Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

(2) “Història de Sabadell”. ‘La gènesi del catalanisme: del Centre Català a la Lliga Regionalista‘. Antonio Santamaria. isabadell, 22 d’agost del 2015.

(3) Manuel Folguera i Duran. enciclopedia.cat

(4) “Història de Sabadell”. ‘La gènesi del catalanisme: del Centre Català a la Lliga Regionalista‘. Antonio Santamaria. isabadell, 22 d’agost del 2015.

Exit mobile version
%%footer%%