Antoni Oliver Turull

Sabadell, 8 de maig de 1866- 31 de març de 1921[1]

De família industrial i terratinent. President de l’Acadèmia de Belles Arts i de la Societat de Propietaris del Teatre Principal; i caporal del Sometent.

Fill d’Antoni Oliver Buxó (1833-1904), un important terratinent; i de Teresa Turull Comadran (1844-1913), de la família dels industrials Turull; els quals van tenir deu fills, ell va ser el segon: Assumpció (1864), Antoni (1866), Pilar (1867), Josepa (1870), Joan (1872), Teresa (1874), Montserrat (1876), Maria Antonieta (1878), Enric (1881) i Rosario (1886 )[2].

El seu avi patern, era Pere Oliver Salt (1798-1869), terratinent i un dels homes més rics de la ciutat, alcalde de Sabadell entre 1852 i 1854, un dels primers fundadors i primer president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1859-1969). Per part materna, el seu avi era l’industrial, cacic local i batlle en diferents ocasions, Pere Turull Sallent (1796-1869).

Es va casar amb Dolors Sallarès Soler amb qui va tenir deu fills, només en van sobreviure quatre: Justa, Antoni, Enric i Joan. [3] Joan seria el reconegut poeta “Pere Quart” i Antoni obriria el primer establiment comercialitzador de vehicles Ford de la ciutat. [4]

Anunci d’automòbils Moon, amb l’agent per a Sabadell i Terrassa, Antoni Oliver Sallarès. Diari de Sabadell, 26 de febrer de1921

Antoni Oliver i Turull va ser un important tenidor, president de l’Acadèmia de Belles Arts i de la Societat de Propietaris del Teatre Principal [5], caporal del Sometent. Prohom de les voltes de l’Oliver a la seva casa de la Rambla (feta construir pel seu avi patern Pere Oliver Salt), actual Casal Pere Quart [6]; una casa pairal a Castellar del Vallès, i el Marquet de les Roques a Sant Llorenç Savall (fet construir pel seu pare, Antoni Oliver Buxó). També tenia un magatzem de vins a la mateixa Rambla, núm. 77-78 amb carrer Lacy, núm 1.

Amadeu Aragay Daví, en aquells moments republicà radical, va aconseguir que la Societat de Propietaris del Teatre Principal (lloc de reunió de les elits sabadellenques) encapçalada per Oliver, li deixés llogar el teatre com a “Eden Salón” per celebrar-hi joc i espectacle “procaç”. Amb els diners obtinguts, Aragay va poder finançar la vaga general revolucionària de 1917. Ens diu l’historiador Andreu Castells: “Els escrúpols i les procacitats quan es tracta de bones rendes, queden postergats molt fàcilment i no hi va haver ni una oposició de cap membre de la societat de propietaris”[7].

Oliver va morir arruïnat, la família es va haver de vendre la casa Pairal de Castellar del Vallès per pagar els deutes, [8] segons Castells, es va suïcidar als 55 anys. [9] Així que el poeta Joan Oliver “Pere Quart”, es va quedar sense herència.


[1] Antoni OLIVER TURULL. Geneanet

[2] Antoni OLIVER TURULL. Geneanet

[3] Cesc Prat i Anna Cabeza “Joan Oliver i la seva petita pàtria, Sabadell”. Vallesos, 11, Primavera-estiu 2016, pàg. 105

[4] ‘Els Vila i la Ford’. Redacció. Diari de Sabadell, 15 de febrer de 2020

[5] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Vol. III. Ed. Riutort. Sabadell, 1978. Pàg. 15.43

[6] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Vol. III. Ed. Riutort. Sabadell, 1978. Pàg. 15.23

[7] CASTELLS, Andreu Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Vol. III. Ed. Riutort. Sabadell, 1978. Pàg. 15.43

[8] ‘Pere Quart i els automòbils’. Jaume Barberà. Sabadellejant, 19 de desembre de 2017

[9] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res 1904-1918. Vol. III Ed. Riutort. Sabadell, 1978. Pàg. 15.23

Enric Turull Comadrán


Sabadell, 1858 – “Villa Antonio” de Badalona, 7 de març de 19231

Enric Turull i Comadrán


Industrial i economista, President del Banc Sabadell, Tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i Diputat a Corts


Fill de l’industrial i polític conservador Pere Turull Sallent i de Maria Comadran Martínez, tenia dos germans, Pau i Joan (President del Gremi de Fabricants i de la Cambra de Comerç). Es va casar amb Rosari Sallarès Plà, amb qui va tenir tres filles: Maria del Rosari, Maria Assumpció i Maria Dolors. Industrial, continuà amb la nissaga tèxtil llanera familiar a Sabadell, que dominà la vida econòmica i política de la ciutat des de finals del segle XIX a principis del XX, fins que amb la seva mort es va acabar aquesta2.

Va estudiar a l’Escola Pia de Sabadell. Tingué nombrosos càrrecs: Tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, President del Crèdit i Docks de Barcelona, Vocal de la Junta de Aranceles y Valoraciones del Reino, Director de la Companyia General d’Enllumenat i Acetilè de Barcelona, President de la Companyia Comercial Marroquí, President del Banc Sabadell i Diputat a Corts Provincials pels monàrquics durant dos períodes. Profundament catòlica, va ser membre de la Junta de l’església de Sant Feliu i de la Junta Constructora.

Va aconseguir una important subvenció de la Diputació provincial per crear l’Escola Industrial d’Arts i oficis, que es va utilitzar per reformar l’edifici de la Caixa de Sabadell i instal·lar-hi la seva seu. Va costejar el ganivet de Física, Química i Història Natural, aconseguint diners de la Caixa quan aquest va necessitar un edifici més adequat. Per iniciativa d’Enric, a l’edifici de la Caixa s’hi va crear la Biblioteca Popular i el Museu d’Art i Història. Aconseguí encaminar la construcció de la doble via del ferrocarril del nord entre Terrassa i Barcelona. Fou l’iniciador del Congrés de l’Exportació celebrat a l’exposició de Saragossa l’any 1908, del que va ser escollit vicepresident i va presentar una ponència sobre els bancs d’exportació. A casa seva es van reunir els industrials per obtenir energia elèctrica quan es van començar a desenvolupar les companyies pel desenvolupament d’aquesta força3. Així mateix, a condició de no fer-hi “varietats” que atemptaven contra la moral conservadora, va finançar la construcció del Saló Imperial a la Rambla, amb capacitat per 2.500 espectadors i obra de l’arquitecte Jeroni Martorell.4

En una conversa que va tenir l’historiador Andreu Castells el juny de 1976 amb Xavier Turull Crexell (branca Turull/Ventosa), aquest li explica que Enric va fer molts diners al ser un dels principals accionistes de la Companyia del Nord i concessionari dels vestuaris dels empleats. Aquest negoci va arribar fins a la RENFE.

L’any 1911 un incendi destruí el Vapor Turull o de cal Lau, situat a l’actual pàrquing del carrer Creueta, on només hi queda una part abandonada. Josep Maria Argemí es va quedar amb la societat Enrique Turull i el vapor.

“Cataluña Textil”, 1912

Va morir a Badalona el 7 de març de 1923, però el funeral va tenir lloc a l’església de Sant Fèlix de Sabadell el 22 de març.

Esquela d’Enric Turull Comadran

1 Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

2 Op.cit

3 Pequeña Gaceta del régimen local. Extraordinario de Sabadell. ‘El Patriota’ (pàg. VI). Manuel Ribot i Serra. Redacció i administració: Banys Nous, pral. Barcelona, 1915

4 CASAMARTINA PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa i Museu del Gas, 2011. Pàg. 45

Conversa amb Xavier Turull Crexell, juny de 1976. Fons Andreu Castells. Evidències verbals (AHS)

Exit mobile version
%%footer%%