Façana de Correus, entrada principal. A Sobre de l’entrada es troba el ferro amb l’eslògan de Correus que tapa l’àguila imperial franquista. Autoria pròpia
Està situat a la Via Massagué núm. 38, va ser construït en uns terrenys cedits a l’estat l’any 19461 on s’hi trobaven una plaça i uns jardins2, anomenada Placeta del pintor Francesc Gimeno, on durant la Guerra Civil s’hi volia construir un refugi antiaeri. L’obra va anar a càrrec de l’arquitecte de Correus i Telègrafs Roberto Oms Gracia3, també arquitecte de la seu principal de Correus a Barcelona4. Les façanes son d’estil neoclàssic, formada per un cos central i dos cossos laterals disposats simètricament. La façana principal es troba a la Via Massagué, les laterals ocupen els carrers Verge de les Neus i Sant Francesc. A la façana principal, a sobre de la porta d’accés hi ha un ferro amb el rètol de Correus que amaga una àguila franquista en relleu, de grans dimensions5.
La Sociedad Estatal de Correos y Telégrafos SA, amb seu a Madrid, va decidir l’any 2009 traslladar el servei (en teoria de manera provisional) a un local del carrer Indústria, mentre rehabilitava i adaptava l’edifici de la Via Massagué. La rehabilitació va quedar suspesa al·legant falta de pressupost i des de l’octubre de 2009 es troba abandonat6.
Sot que volia servir de refugi d’atacs aeris durant la guerra civil. Posteriorment Plaça Francesc Gimeno i després edifici de Correus, febrer de 1939. Antoni Martí i Basté
Plaça Francesc Gimeno, 1947. Autor desconegut, AHS
Façana de Correus. Isabel Argany i Comas, 1982 (2)
Façana del “Círcol” Republicà Federal. Finals del segle XIX. FOTO: Marçal Ballús, postal.
Estava situat al carrer Jardí -també anomenat Bèlgica entre 1918 i 1939- i actualment carrer Narcís Giralt, 40, seu de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Va ser obra de l’arquitecte Miquel Pascual Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 Barcelona, Barcelonès, 1916), el “Círcol” va ser creat el 1887 però la seva seu no es va inaugurar oficialment fins el 24 de setembre de 1888, l’encarregat de la inauguració va ser Francesc Pi i Maragall, fundador del Partit Republicà Democràtic Federal del qual el “Círcol” en formava part. L’edifici, estava envoltat per un ampli jardí, disposava d’un cafè, una biblioteca (la més important de la ciutat fins la creació de la biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, el 1928), una àmplia sala d’actes, sala de ball, sala de joc, una altra de descans, la sala de juntes i dues secretaries, una per assumptes polítics i l’altre per temes socials. A l’entrada del jardí es va construir una casa per al conserge que posteriorment va ser utilitzada per les secretaries dels grups polítics antimonàrquics i un petit local com a museu gestionat pel grup excursionista juvenil “Brot Vallesenc”. Fins el final de la Guerra Civil va ser un centre molt important per la política i cultura sabadellenca. En la seva màxima època d’esplendor es coneixia com la “Catedral Republicana del Vallès”.
El CRF serà la força hegemònica de Sabadell de 1931 a 1936, amb els alcaldesSalvador Ribé Garcia, Magí Marcé Segarra i Joan Miralles Orrit (exceptuant del 13 d’octubre del 34 al 16 de febrer del 36 en què les autoritats designen a l’empresari licorer Josep Germà Homet, arrel dels fets d’octubre del 34), a partir del 17 d’octubre de 1936 és la Federació Local de Sindicats (FLS-UGT) amb Josep Moix Regàs al capdavant qui tindrà l’hegemonia política a la ciutat en detriment del CRF.
Visita de Manuel Azaña Díaz al Cercle Republicà Federal. Sabadell, 28 d’agost del 1934. Autoria atribuïda a Albert Rifà (AHS)
Amb la victòria del bàndol nacional, la seu del “Círcol” va ser saquejada, la biblioteca destruïda i l’edifici confiscat pel “Frente de Juventudes”, la seu del “Círcol” al barri de La Creu Alta fou subhastada. La seu del “Círcol” passarà a ser durant el franquisme, la seu del “Frente de Juventudes” de la Falange i de la “Jefatura del Movimiento“.
Castells, Andreu. Informe de l’Oposició, República i acció directa (1868-1904). Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. (pàg. 162) Ajuntament de Sabadell, 1986.
Construïda el 1865 pel Mestre d’Obres Municipal Gabriel Batllevell i Tort. Estava al carrer Sant Josep, 22 i el seu primer propietari era l’industrial Josep Fontanet. Va ser enderrocada el 1976 per construir-hi una llar d’avis, tot i l’oposició dels que reclamaven protegir-la com a part del patrimoni arquitectònic i artístic de la ciutat1, com el pintor Antoni Vila Arrufat i nombroses entitats de la ciutat (el Patronat de Museus, l’Acadèmia de Belles Arts, la Fundació Bosch i Cardellach, el Centre d’Estudis “La Sabadellense” i associacions veïnals com la del Centre, la de Sant Oleguer o la Federació d’Associacions de Veïns)2.
La casa era coneguda com a “Casa Barata” perquè Joan Fontanet per motius d’herència va passar la propietat al seu nét, Francesc Barata.
L’interior de la casa tenia una rica decoració pictòrica. La primera decoració pictòrica, va ser realitzada per Josep Espinalt i Torres el voltant de l’any 1879. Poc després, a sobre de la decoració es van col·locar unes teles amb unes al·legories similars que van ocultar la primera ornamentació i que són l’únic testimoni artístic que es conserva de la casa (sis al·legories que es conserven al Museu d’Art de Sabadell i un parell que es troben a la col·lecció Barata). A la Casa Barata, com en altres cases senyorials del segle XIX, s’hi trobaven temes i ornaments procedents de la iconografia clàssica, acompanyats de representacions dels valors humans, de la saviesa i la felicitat3.
Fotos del seu interior poc abans de ser enderrocada. AUTOR: Lluís Brunet:
1 Castells, Andreu. Informe de l’Oposició Volum II . Edicions Riutort, 1977
Estava situat a la Plaça del Duc de la Victòria (actual Plaça del Gas). Fou obra de l’escultor Bonaventura Llauradó per ordre de l’Ajuntament de Sabadell, en motiu de la mort del General el 8 de gener de 1879. Fou el primer monument que hi hagué a la ciutat, tot i que l’historiador sabadellenc Andreu Castells no en va parlar gaire bé:
“…quan procediren al primer monument local, que va escaure’s a la tercera plaça de Sabadell, el produïren com a tapadora de l’espirall d’aigües i encara el feren amb un absolut mal gust i amb materials dels més ordinaris. Estava dedicat a Espartero” (1)
Va ser finançat per subscripció popular. Amb la victòria franquista l’any 1939 va ser tirat a terra i la plaça va passar a anomenar-se “Plaza de los Mártires”.
Plaça Duque de la Victoria, al mig el monument a Espartero. Edició Postal E.T.V (1910 ca) FONT: nomenclàtor
Baldomero Espartero era vist com un heroi per la burgesia més liberal i per part de la classe obrera, ja que el 1839 va ser l’encarregat de posar fi a la primera guerra carlina. Fins i tot el dia 28 de febrer de 1869 els republicans aprofitaven que era el patró religiós de Sant Baldomer, per interpretar-lo a la manera laica com “l’honrat General Espartero” i desfilaren per la Rambla amb pendons demanant la República i la llibertat de cultes (2). I com indica el ceramista Marian Burgès:
“Els Baldomers abundaven en l’època d’Espartero; tots els liberals batejaven els seus nens amb tal nom” (3)
Tot i que també visqué èpoques on el seu culte va anar a menys, per exemple el 1842 quan ostentant la regència, va reprimir la insurrecció popular de Barcelona que va ser bombardejada des del Castell de Montjuic i ordenant la dissolució de totes les societats obreres i premsa, exceptuant el conservador Diario de Barcelona. El 1856 després de ser enderrocat per O’Donnell, el culte popular cap a Espartero va retornar. Els esparteristes sabadellencs van fundar el 1857 el “Casino Catalán Industrial”, on es van fer les primeres classes nocturnes per a obrers adults (4).
Plaça Duc de la Victoria, al mig el monument a Espartero en que es pot observar el Bust del General, decapitat amb l’entrada de les tropes franquistes FONT: MHS
(1) Castells, Andreu. Informe de l’oposició. República i Acció Directa 1868-1904. (pàg. 10.15) Editorial Riutort. Sabadell, 1977.
(2) Ibidem (pàg. 08.21).
(3) Marian Burgès. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Ajuntament de Sabadell. (pàg. 168) Conselleria de Cultura, 1982.
(4) Calvet, Jordi; Benaul, Josep M. Sabadell tal com era 1864-1869. Ajuntament de Sabadell, 1984.
Situada al cèntric carrer Doctor Puig, 16. Es tracta d’una casa-fàbrica, on l’espai per treballar i per viure formen part d’un mateix edifici. Es va començar a construir el 1812 per iniciativa de Pau Turull Font, i es va finalitzar el 1819.
A partir del segle XIX, els Turull van aconseguir una gran fortuna, augmentant així el seu patrimoni immobiliari.
La casa està dividida en dues parts: una d’elles pertanyia a la residència de la família Turull i consta d’un edifici de tres cossos amb tres pisos i golfes. L’altra és un edifici annex que era destinat a la fàbrica tèxtil.
L’any 1865, Pere Turull i Sallent, que havia heretat la casa pairal, va ampliar l’habitatge familiar afegint un segon pis i modificant la façana exterior, que prengué l’aspecte que avui encara conserva. S’encarregà l’obra a l’arquitecte Josep Lacueva, també autor del casal veí, situat al carrer del Doctor Puig, 18. El sistema constructiu és el típic de principis del segle XIX, amb murs de càrrega, amb sostres de revoltons i amb bigues i encavallades de fusta. La façana és molt senzilla, el contrari de l’interior que és molt luxós a causa de les reformes que es van realitzar el 1860 amb motiu de la visita d’Isabel II.
La casa va ser habitada per Pau Turull i Comadran, hereu de Pere, fins que va morir l’any 1892. Posteriorment la seva propietat va quedar en el seu germà Joan i finalment al fill d’aquest, Pau Maria Turull Fournolls, que l’habitaria de forma esporàdica fins que va morir el 1972. Després de la Guerra Civil l’edifici va quedar tancat, fins que va ser adquirit per l’Ajuntament el 1964. La restauració es va iniciar als anys 70, adequant les naus de la fàbrica com a sales d’exposicions i rehabilitant els espais més emblemàtics de la casa. Actualment la casa és el Museu d’Art de Sabadell.
Edifici situat al marge dret del Riu Ripoll, molt a prop del pont de la Salut, Camí de Ca La Daniela, 7. Va ser construït a l’anomenat sot d’en Crous l’any 1856 pels germans Montllor, que es dedicaven al rentatge, a la preparació i a la filatura d’estampat.
L’ origen del nom és desconegut, tot i que s’apunta a que podria deures al nom d’una antiga masia que ocupava els terrenys de l’empresa. Tot i que els propietaris no la van “batejar” com a Ca la Daniela se’l conegué i coneix amb aquest nom.
El 1881 el Vapor es va ampliar amb la quadra de planta i un pis visible a l’extrem oest. El 1897, després de patir dos greus incendis el 1895 i el 1896, es va construir una sala de calderes exempta, al nivell inferior, actualment fora de la propietat. Al llarg del segle XX l’edifici es va anar ampliant fins a omplir tota la parcel·la.
Un episodi rellevant relacionada amb el Vapor Ca la Daniela, va ser l’assassinat del seu copropietari Theodor Jenny Hartman, el qual va ser trobat mort a casa seva el 21 de febrer de 1920. Els obrers afiliats a la CNT Victor Sabaté i Martí Martí i Colomé van ser acusats del seu assassinat tot i la insuficiència de proves, i condemnats a pena de mort: L’execució de Victor Sabaté i Martí Colomé (9 de maig de 1922).
El 1987 va patir un greu incendi , sent reconstruït i ampliat posteriorment amb edificis annexos al voltant de la nau central. L’empresa ha anat canviant d’amos i raó social al llarg dels anys: Manuel Montllor i Companyia; Enric Turull i Companyia; Jenny Turull, SA; Daniela, Fábrica de Hilados, i actualment Fil Gènesi, SA.
L’església de La Salut és d’estil eclèctic i depèn de l’Església de Sant Fèlix que forma part de l’Arxiprestat de Sabadell Centre, i aquest, en últim terme, depèn del Bisbat de Terrassa. Al costat del Santuari es troba la casa del capellà i l’antiga hostatgeria de la Salut, amb les restes de l’antiga Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria adossada a la part posterior.
L’església es troba envoltada per un bosc i sobre les restes de l’antiga vil·la romana d’Arraona i de l’ermita de Sant Iscle (s.I a.C-III d.C), trobades gràcies a les excavacions de Josep Vila i Cincaentre 1912 i 1915, les excavacions es van reprendre el 1931.
El campanar és d’estil modernista, combina l’obra vista amb el paredat i està acabat amb un pinacle de ceràmica vidriada. Davant de l’accés hi ha un atri sostingut per columnes. De l’interior, cal destacar l’altar del Santíssim amb escultures i relleus d’Enric Monjo (1946). També hi ha escultures de Camil Fàbregas. Els retaules de l’altar Major són obra d’Antoni Vila i Arrufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell.
Segons la llegenda cap a l’any 1652, la Verge de la Salut va ser trobada al costat de la font del Torrent de Canyameres, i començaren a venerar-la a l’Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria (s.XV-1872), on hi portaven els empestats de la vila perquè la Verge els curés. Cada primer dilluns del segon diumenge de Maig es celebra l’Aplec de la Salut, que juntament amb la Festa Major és festiu a la ciutat, l’Aplec té més de 300 anys d’història.
L’actual Església és obra de Miquel Pascual i Tintorer ja que l’antiga Ermita es trobava en estat ruïnós i fou enderrocada al 1872, la construcció de l’església va finalitzar el 23 d’abril de 1882 i costà 53.947,86 pessetes, més endavant, el 1907, fou bastit el campanar. Durant la Guerra Civil el santuari va ser cremat, sent reconstruït un cop acabada la guerra, entre el 1939 i 1940, a mans de Francesc Folguera, el qual va reforçar les voltes i els fonaments, a més de construir l’atri d’entrada.
L’Aplec de la Salut
La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.
En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.
L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la processó i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.
A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.
La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i al 1813 i la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.
Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.
El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.
El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.
Fa doncsmés de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.
El Parc de la Salut
El bosc de la Salut té un gran valor forestal, ecològic i paisatgístic, té una superfície de 76 ha i és un dels parcs periurbans del Pla General de Sabadell. Sota el Parc de la Salut s’hi troben restes d’un assentament romà vinícola del s.I a.C-IIId.C, format per dues parts: la rústica, amb magatzems i forns i obradors de ceràmica, i la residencial, de la qual es va trobar un magnífic paviment de mosaic amb la representació del Déu Neptúnic i una tritona. Les excavacions d’aquest jaciment s’iniciaren a principis de segle, entre els anys 1980 i 2000 el Museu d’Història de Sabadell hi va realitzar intervencions puntuals, és en aquest Museu on s’hi conserven les restes arqueològiques de les excavacions.
Al Parc de La Salut hi podem trobar:
La casa del capellà del santuari
L’Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria -la part que queda dempeus- i l’hostatgeria de la Salut
Font Vella de La Salut
Font Nova de la Salut
Monument commemoratiu al capellà Fèlix Sardà i Salvany, obra de Camil Fàbregas (1948). Ideat pel capellà i guarda del monestir de la Salut, Ernest Mateu, després de la coronació canònica de la Verge de la Salut l’octubre de 1947
Monòlit en record del mossèn Gaietà Clausellas, assassinat al començament de la Guerra Civil, el 14 d’agost de 1936.
Imatge: Museu d’Història de Sabadell (MHS)
Gaietà Clausellas i Ballvé (Sabadell, 29 d’agost de 1863 – 14 d’agost de 1936) va ser un eclesiàstic català. Va fer el primer ensenyament als Escolapis de Sabadell i als 14 anys ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona. Va ser ordenat sacerdot el 1886, i destinat primer a Olesa i després a Vilanova, abans de ser nomenat vicari de Sant Feliu, càrrec que ocupà del 1898 fins a la mort de Fèlix Sardà i Salvany, el 1916, fidel seguidor dels postulats catòlics intransigents d’aquest. Substituí a Fèlix Sardà i Salvany com a capellà de l’Asil de les Germanetes dels Avis Desemparats. Mossèn Gaietà, que era conegut com el “pare dels pobres”, fou assassinat d’un tret al cap, un vespre del 14 d’agost de 1936, pels volts de Sant Julià d’Altura.
Mossèn Gaietà Clausellas
El monòlit es troba a la carretera de Matadepera (Sant Julià), al Km. 3, el seu autor és Camil Fàbregas i Dalmau. Va ser inaugurat el 4 de desembre de 1941 i substituït per un de nou l’any 1956. Monòlit amb creu a la cara frontal i un medalló de bronze amb el retrat del mossèn al mig afegit al 1974 i també obra de Camil Fàbregas, amb la inscripció:
“AQUÍ ABRAZÓ LA PALMA / DEL MARTIRIO EL PADRE / DE LOS POBRES / MOSÉN CAYETANO / CLAUSELLAS BALLVÉ / XVI-VIII- MCMXXXVI”
Durant 40 anys el franquisme va retre homenatge als religiosos, empresaris i gent de dretes assassinats pels revolucionaris, anomenats “incontrolats”, al principi de la Guerra Civil, elevant-los a màrtirs. Els assassinats pel bàndol franquista durant la Guerra Civil i durant la dictadura, varen ser silenciats, tot i la tasca de les associacions per la memòria històrica, familiars i historiadors, molts d’ells continuen enterrats sense que s’hagin pogut identificar.
Les seves restes van ser portades en processó fins l’església de Sant Fèlix el 17 de juny de 1957.
Imatge extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 26 de juliol de 2001. A la dreta es pot veure part de la “Cruz de los Caídos” que estava al Racó del Campanar
*Aquest és un breu repàs de la història del Gremi deFabricants, si voleu més informació de la història del Gremi i molt més detallada, consultar el llibre:
Benaul Berenguer, Josep M. (Director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització Empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, primera edició: maig del 2009. 494 Pàgs. ISBN: 9788461307296
Seu del Gremi de Fabricants de Sabadell situada al carrer Sant Quirze, 30. Neoclassicisme Arquitecte: N. Nonell Sala Construcció: 1882
El Gremi de Fabricants de Sabadell té com a objectiu vetllar pels interessos de la patronal tèxtil sabadellenca i la seva àrea d’actuació i influència. Sens dubte és la organització patronal que més ha influenciat en la vida política, social i econòmica de la ciutat fins a l’actualitat.
El seu origen és l’antic Gremi de Paraires de Sabadell fundat l’any 1559. El 1565 aixecà uns estricadors per a l’assecatge de les peces, i el 1581 un rentador. El 1566 fundà la Confraria de Sant Roc i Sant Sebastià a la capella de l’Hospital. El 1732 obtingué noves ordenacions. Amb les disposicions de llibertat de treball de les Corts de Cádiz, tingué un llarg període de crisi, però que va acabar superant. El 1863 el Gremi fundà l’Institut Industrial de Sabadell per a la realització de la política proteccionista, que organitzà uns cursos d’ensenyament industrial, econòmic i mercantil (1863-65), a càrrec d’Agustí Rius i Borrell. El 1864 inicià la publicació del periòdic El Eco del Vallés. Les activitats de l’Institut cessaren el 1872.
Defensa del proteccionisme, paternalisme, i repressió enfront les demandes obreres (1879-1936)
El 1879 es creà una entitat corporativa de nou encuny, que es reivindicava com a continuadora de l’antic Gremi. La nova corporació va actuar com a patronal, alhora que va participar activament en els debats aranzelaris, va impulsar institucions i empreses col·lectives per al subministrament de béns públics i exercir de classe dirigent, amb un paper central en el poder municipal. El 1881 el Gremi creà la Unió Llanera Espanyola.
L’industrial i polític conservador Joan Sallarès i Pla tindria un paper clau en aquesta institució i en la vida econòmica, política i social de la ciutat de finals del segle XIX i principis del segle XX, juntament amb el capellà Fèlix Sardà i Salvany. El 1881 Sallarès i Pla impulsà l’entitat patronal benèfica Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat; i fou president del Banc de Sabadell durant dues èpoques defensant el proteccionisme amb l’aplicació d’aranzels; també fou un dels fundadors del Banc de Sabadell el 1881. Amb Sallarès i Pla de president, l’any 1886, es creà la Cambra Oficial de Comerç i Industria de Sabadell, entitat que s’independitzà el 1912 i la Unió Industrial (1899). Sallarès i Pla es mostrà contrari a les 8 hores diàries i a la formació dels obrers:
Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?
Sallarès i Pla, Joan. Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Llibreria de Luis Niubó, Barcelona, 1890
(…) un ideal utopico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiria al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”
Sallarès i Pla, Joan. Eltrabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72
El 1902, conjuntament amb l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, promogué l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. L’any 1908 creà el Condicionament Públic Municipal i el Laboratori Químic i el 1918 els grans magatzems per al dipòsit de les partides de llana i primeres matèries tèxtils, els quals es fusionaren i adquiriren caràcter oficial, el 1919. Anteriorment, el 1917, s’hi havia fundat la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (SAT).
La introducció de l’electricitat, va suposar una forta reducció dels costos de la indústria llanera. Tot i que la modernització de la indústria es va produir més lentament. Amb la Primera Guerra Mundial augmenta la producció i els beneficis empresarials, gràcies als uniformes de les tropes, però un cop finalitzada la guerra la producció es va tornar a arreplegar al mercat interior. El Gremi de Fabricants va mantenir una defensa aferrissada dels aranzels per tal de protegir la producció interior, de provisió de serveis d’infraestructures pel conjunt de la indústria i per la defensa dels interessos patronals en matèria laboral. El Gremi va potenciar mesures i institucions paternalistes pels obrers com la mutualitat Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell amb una oposició contundent a qualsevol millora o demanda obrera i apostant per la repressió en els moments de màxima conflictivitat laboral.
El Gremi durant la Guerra Civil (1936-1939)
Amb l’inici del conflicte bèl·lic les principals famílies benestants van marxar de la ciutat, tement possibles represàlies, per lluitar amb el bàndol franquista, por de ser detinguts i/o assassinats, o simplement per salvaguardar part de la seva riquesa: els Brutau, els Codina, els Corominas, els Garriga, els Estruch, elsLlonch, els Marcet etc. Aquest abandonament patronal de les fàbriques, va suposar les col·lectivitzacions i el control obrer de bona part d’elles (empreses mitjanes i sobretot grans). Una part important de la producció va anar dedicada a la industria de guerra, per exemple la fàbrica deFrancesc Baygual va ser requisada i s’hi van construir avions de guerra.
Amb la derrota republicana, entre el 25 i el 26 de gener van entrar a la ciutat les tropes republicanes en retirada, comandades pel General Líster. Van abandonar Sabadell incendiant algunes fàbriques, per exemple al carrer Indústria, Casanovas, Tres Creus, l’actual Arimon, Batllevell o al riu Ripoll.
El Gremi durant el franquisme (1939-1975)
Amb la victòria franquista els fabricants van retornar a la ciutat, recuperant les seves empreses però la política econòmica autàrquica va alterar el funcionament de la indústria. El sistema de quotes, les restriccions elèctriques i la manca de matèries primeres van ser els principals problemes pel desenvolupament industrial durant la postguerra. Per altra part amb la instauració del nou règim es plantejà la supressió del Gremi de Fabricants, tal com havia succeït amb les institucions de la patronal cotonera. Però la col·laboració de molts industrials sabadellencs amb el règim i la seva capacitat de pressió van permetre conservar la personalitat i el patrimoni, amb la condició d’exercir també com a servei del sindicat vertical franquista. El Gremi va seguir actuant com a patronal dels interessos dels industrials llaners i de forma mancomunada amb l’Institut Industrial de Terrassa van tenir en els primers anys de la dècada dels quaranta la protecció del ministre d’Indústria i Comerç Demetrio Carceller Segura, que des de petit havia viscut a Terrassa. A principis del quaranta ambdós patronals creen la Agrupación General de la Industria Lanera Sociedad Anónima” (AGILESA), que es tractava d’un organisme autònom creat pel servei dels industrials llaners.
L’empresari tèxtil Manuel Gorina, president del Gremi de Fabricants de Sabadell , va pronunciar el següent discurs durant la visita de Franco a la capital vallesana al gener de 1942:
“El Gremio tiene para con el invicto Caudillo una deuda de gratitud que reclama su satisfacción inmediata, y ninguna ocasión será más propicia que la presente para probar que somos buenos pagadores y para acreditar que la semilla del agradecimiento, que siempre se alberga en pechos nobles y generosos, ha florecido y fructificado también en el nuestro… Después de a Dios es al Generalísimo Franco y a su valeroso ejército a quienes debemos la terminación de nuestro cautiverio, la conservación de nuestros hogares y la recuperación de nuestro patrimonio industrial… Loado sea Dios que en aquellos momentos de verdadera angustia para nuestra desventurada España, nos deparó, para redimirla, ese hombre extraordinario“
de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa, 1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana (pàg. 66)
El 1955, i seguint el model del Servicio Comercial de la Industria Textil Algodonera, es va crear dins l’OSE, el Servicio Comercial de la Industria Textil Lanera (SCITL) en substitució d’AGILESA). El SCITL va quedar a les mans de l’Institut Industrial de Terrassa, mentre que la Sección Económica del Sindicato Nacional Textil-sector llaner- va restar sota control del Gremi de Fabricants de Sabadell. Així, les dues entitats vallesanes es van repartir les àrees d’influència significatives en el sector llaner espanyol. Al llarg d’aquests anys els presidents del Gremi van ser: Manuel Gorina i Ramírez, Manuel Buxeda i Garí-Montllor, Gabriel Cirera i Pons, Joan Borràs i Ponsa, Josep Maria Marcet i Coll, Manuel Corominas i Vila, Josep Casas i Cunill, Joaquim Garriga i Brutau, Rafael Soler i Nogués i Josep M. Garcia i Planas.
Els anys seixanta, el Gremi viurà un fort increment de la producció industrial. La indústria llanera va ser objecte de la política industrial del règim especialment amb els Plans Generals d’Ordenació del sector.
Amb l’entrada dels “tecnòcrates” el Gremi gaudirà d’una gran influència, desplegant una important activitat centrada en aspectes tan diversos com la gestió dels plans sobre la indústria, la distribució d’imposts, l’atenció als temes aranzelaris, la participació en les conferències llaneres internacionals, la modernització d’equipaments col·lectius, la promoció de la moda, el finançament d’habitatge i d’institucions formatives, i l’atenció a les qüestions laborals. Dins el Gremi naixeran una gran quantitat d’entitats i organismes:
El 1947 es creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials.
El 1956 COVIPSA (Constructora de la Vivenda Popular S.A).
El 1966 l’Escola de Disseny Tèxtil.
O el patrocini mitjançant el Patronat d’Acció Ciutadana de la Indústria, amb la col·laboració d’altres entitats locals la creació d’escoles primàries als barris: Escola de Formació Social de Sabadell-Terrassa (1957-74), l’Escola de Secretariat del CICF (avui CIC) (1959), l’Escola Santa Gemma per a nens discapacitats (1963) i el Centre de Formació Professional Femenina (1965).
En democràcia
El 1977 serà la primera organització patronal de l’Estat espanyol en ser admesa dins una associació comunitària, Interlaine, que agrupa el conjunt de la indústria llanera de la Comunitat Econòmica Europea (CEE). El mateix any va ser soci fundador d’Intertextil, organització unitària de la indústria tèxtil de l’estat espanyol. Tot i mantenir la seva importància com a patronal tèxtil i en l’àmbit social de la ciutat, a meitat dels setanta i inicis dels anys vuitanta suposaran la reconversió industrial cap a un país i una ciutat on el pes de l’economia pivotarà en el sector serveis, això provocà el tancament de nombroses empreses tèxtils arreu de la ciutat. La reconversió tèxtil suposà l’augment de l’atur i la conflictivitat social a la ciutat.
L’entrada a la CEE va suposar l’augment de les importacions dels països emergents, amb la capacitat de posar en el mercat uns productes molt més barats, a causa de la gran mà d’obra contractada per salaris ínfims. Les empreses tèxtils que encara queden a la ciutat han virat cap a activitats d’innovació del producte i el disseny o en tasques exclusivament comercials.
A l’actualitat
Actualment la tasca del Gremi de Fabricants és la de promocionar, assessorar, i informar a les empreses tèxtils. A través de la Federación Nacional de la Industria Lanera, lidera les tasques corporatives d’àmbit estatal del sector llaner i participa directament en les activitats de l’organització patronal Consejo Intertextil Español.
L’any 2000 per iniciativa del Gremi de Fabricants es va crear la Fundació Privada Gremi de Fabricants de Sabadell, que té com a objectiu potenciar, col·laborar i incentivar la indústria en general, especialment el sector tèxtil.
Vapor tèxtil construït l’any 1849 a càrrec del cacic local Pere Turull i Sallent. La part del complex que queda dempeus es troba al carrer creueta. Si han plantejat diversos projectes per part de l’Ajuntament, primer es va proposar com a nova seu de la corporació municipal, posteriorment com a museu, ambdós projectes van ser finalment desestimats i el Vapor es troba abandonat.
Estat actual del Vapor Turull, façana de darrere del carrer creueta (Pàrquing Creueta)
El principi el vapor disposava de tres quadres: una de planta baixa, una altra de planta baixa i dos pisos, i una tercera de quatre plantes. El 1993 ja només se’n conservaven les dues primeres quadres -la del carrer creueta i una altra pròxima al carrer Sant Josep-.
El Vapor va ser construït per l’arquitecte Rafael Estany a mitjans del segle XIX per encàrrec de Pere Turull i Sallent, un dels principals empresaris tèxtils catalans que havia acaparat part del mercat de la llana castellana i que combinava la seva iniciativa empresarial amb la de diputat del Partit Conservador per Sabadell, alcalde i fundador de la Caja de Ahorros de Sabadell.
El 1874 al vapor hi treballaven 38 homes i 45 dones. Més endavant, el 1877, es va instal·lar un generador de vapor de 60 cavalls i una altra màquina de vapor de tipus balancí, construïda a l’empresa Nueva Vulcano de Barcelona.Va ser un dels primers vapors a utilitzar l’energia elèctrica. El 5 de febrer de 1911 en plena crisi va ser cremada, alguns veïns sospitaven que darrere l’incendi hi haviaEnric Turull i Comadran(fill de Pere Turull i germà dePau Turull) conegut a partir d’aquell moment com “el Incendiario” que d’aquesta manera hauria aconseguit lliurar-se de diversos deutes.
Amb Enric Turull que a part d’empresari tèxtil, també va ser tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (fundada pel seu pare) i diputat a corts pel Partit Conservador al districte de Sabadell; s’acabava la dinastia dels Turull que des de meitat del segle XIX havia dominat la vida política, econòmica i social de la ciutat.
Incendi del 5 d’abril de 1911 al Vapor Turull. Publicada a “El bombero español”
L’edifici es cremà novament el 12 de març de 2009, a la part on encara queda dempeus situada al carrer creueta. FONT: Vilaweb, 12 de març de 2009
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Castells Peig, Andreu. Informe de la oposició. Edicions Riutort. Sabadell, 1975-1989. (VI Volums, VIè volum acabat per l’historiador Jordi Calvet Puig el 1989).
Ocupava els actuals carrers Tres Creus, Alfons Sala (anteriorment, Topete) i Covadonga, a l’alçada de la Plaça Clara Campoamor (antiga Pl. Antoni Llonch). Va ser inaugurada l’any 1898, obra de l’arquitecte sabadellenc Juli Batllevell.Es tractava d’una de les primeres presons de l’estat amb sistema panòptic, és a dir, des d’un punt situat a dalt de la presó es podia observar tota l’activitat d’aquesta. L’edifici de planta baixa i un pis, disposava de 24 cel·les individuals, entre aquestes: 3 per a infermeria, 3 per a presos polítics i 3 per a dones. També tenia una sala utilitzada com a escola, un bany, un pati, i un pavelló pel Director. El setembre de 1931 la presó del Partit Judicial de Terrassa va ser enderrocada, quedant la presó de Sabadell com l’única a la comarca.
Va ser enderrocada l’any 1971, quan es van soterrar les vies del tren de la RENFE. En el seu lloc s’hi van construir pisos, anomenats “els pisos de la presó”.
Carrer Tres Creus i Gran Via, fàbrica de “Oerlikon Electricidad, SA” . A la part inferior dreta es pot veure la Presó Cel·lular que seria enderrocada el 1971. La foto ha de ser de finals dels 60 o com a molt de l’any 1971 abans que s’enderroqués. Foto-Arxiu J.L Landry
Imatges de la Presó (Arxiu Històric de Sabadell):
Carta del 16 de desembre de 1945 en nom dels presos de la presó cel·lular de Sabadell, dirigida a l’alcalde Josep Maria Marcet i Coll, on el feliciten per les pròximes festes de nadal i li demanen roba d’abric i calçat:
AMH 1620/1 ‘Junta Local Pro-Presos, correspondència rebuda, 1934-1954’. Secció/Sèrie 04-09-03 (cartes 138-149). Arxiu Històric de Sabadell(AHS)
Començada el 1914 per E. Sagnier i acabada el 1942 per F. Folguera.
Ha passat per diversos estils al llarg de la seva història: Barroc, Gòtic, Neogòtic. Actualment es pot considerar d’estil Historicista, del Gòtic només conserva l’absis de 1420.1
Situada al centre de la ciutat al costat de l’actual Ajuntament. L’any 1076, en aquesta mateixa localització es trobava la capella de Sant Salvador d’Arraona, mentre que l’església Parroquial de Sant Feliu d’Arraona (segle X-XI) estava situada a la riba esquerra del riu Ripoll, on s’hi troba localitzada fins l’any 1373, moment en què es trasllada a l’esglesiola de Sant Salvador.
L’església d’estil neogòtic es va iniciar l’any 1403, finalitzant-se l’altar major l’any 1420. L’any 1578 es prengué l’acord de fer una sagristia al costat nord de l’absis gòtic. L’any 1580 es decidí, segons consta en una escriptura del notari sabadellenc Gabriel Pons i Tristany, fer un pis sobre la sagristia dedicat a la casa del Consell de la Vila. L’any 1623 s’inaugurà la capella del cimbori que havia d’acollir tres noves capelles, situada al nord de la nau gòtica, tenia forma de creu i anava paral·lel a l’església.
L’any 1724 es va començar a construir el campanar barroc, a la paret de migdia, al costat de l’absis de l’altar major, a sobre d’una part de terreny de l’antic cementiri. Amb la seva construcció es van malmetre els altars de Sant Joan Baptista i el de la Verge del Roser. Per aquest motiu la part baixa de la torre-campanar seria una nova capella: la capella del Roser.2Dins la nova construcció van reposar-hi l’altar del Roser a l’espai central i el de Sant Joan en un dels murs laterals. Segons el cronista i arxiver, Antoni Bosch i Cardellach, l’any 1738 es van parar les obres, per evitar noves despeses i per la mort d’un paleta.3El mestre Agustí Rius va escriure que la intenció de Barcelona era aixecar-lo més i col·locar les campanes en uns finestrals oberts.4
Entre 1751 i 1775 es va realitzar una ampliació barroca de l’església que va consistir en crear un edifici que integrés en un sol cos l’església gòtica i la capella del cimbori, al temps que s’ampliava el conjunt de l’edifici cap a l’oest i cap al sud, de manera que quedava un nou edifici de tres naus, mantenint la capçalera gòtica i donant la façana al carrer de Gràcia.
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 27 de desembre del 2000
L’església, com tants altres temples catòlics de la ciutat, va ser cremada i quedà destruïda durant els fets de l’anomenada “Setmana Tràgica” (anomenada “Gloriosa” pels seus convocants) de 1909, concretament el dia 27 de juliol; només se’n va salvar l’absis gòtic.5 Les classes populars culpaven a l’església de ser un dels principals recolzaments de la monarquia d’Alfons XIII que amb les “quintes” enviava els joves de famílies obreres a morir a la guerra del RIF al Marroc.
Estat en que va quedar l’església de Sant Fèlix després de ser cremada el 21 de juliol de 1909 (AHS)
Al passadís central, hi ha enterrat l’eclesiàstic integrista catòlic, Fèlix Sardà i Salvany. Així mateix, també s’hi troba enterrat Lluís Carreras i Mas, escriptor, periodista i una important figura intel·lectual dins l’església catòlica catalana, que primer es mostrà catalanista però va acabar donant suport al règim franquista adduint la persecució contra els religiosos en el bàndol republicà. El 14 de març del 2015, 60 anys després de la mort de Lluís Carreras, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’església de Sant Fèlix.6
Església de Sant Fèlix a l’actualitat
Després dels fets de la “Setmana Tràgica” va ser nomenada una junta constructora formada per Pere Turull, Fèlix Sardà, Francesc d’A. Barata, Antoni Oliver Turull, Joan Ponsà Pons, Miquel Baygual Casanovas, Enric Turull Comadran (tresorer), Jaume Brujas Pellicer, Jaume Gorina Pujol i Bonaventura Brutau. En la reunió extraordinària d’aquesta Junta, s’acordà inicià una subscripció que va acabar recollint 96.000 pessetes, algunes de les altres aportacions van ser també per subscripcions o recol·lectes, altres, obra de membres de la junta constructora, eclesiàstics, industrials, l’Ajuntament, el govern central i coneguts sabadellencs. Algunes de les aportacions van ser les següents7:
1914: L’Ajuntament va aportar 2.140 ptes. per les obres de consolidació del campanar.
1915: Amb motiu de les noces d’or sacerdotals de Fèlix Sardà i Salvany, la Junta Constructora va rebre 1.000 ptes.
1916: L’industria ‘Casa Prat & Carol’ va fer una donació de 15.000 ptes. per les obres del nou temple.
1917: El govern per un Reial Ordre concedeix 5.000 ptes. per la reconstrucció del temple.
1918: En el saló d’actes de la Caixa d’estalvis. La poetessa Agnès Armengol i Altayó, va entregar a la Junta d’Obra de la parròquia 22.000 ptes. producte net de la tómbola.
1919: Enric Oliver fa alguns donatius, entre ells 5.000 ptes. per pagar els finestrals de l’absis de Sant Enric, i el d’un tern negre.
1920: L’industria ‘Baygual i Llonch’ va costejar els rosetons superiors.
1921: El Bisbe Guillamet de Barcelona va fer un donatiu de 5.000 ptes i l’arquitecte Francesc Izard un altre de 2.523 ptes.
1923: A través de P. Miquel Estaragués van ser rebudes 25.561,40 ptes. de l’herència de mossèn Anton Salt, capellà de Sant Fèlix.
La Guerra Civil va fer que la reconstrucció s’allargués, el 21 de juliol de 1936, tres dies després del cop d’estat i l’aixecament feixista contra la República, va ser novament cremada. L’esquerra sabadellenca era profundament anticlerical, probablement pel caràcter integrista que havia tingut el catolicisme a la ciutat. Es van perdre pràcticament totes les peces artístiques, el mobiliari litúrgic i l’arxiu parroquial, però a diferència de la “Setmana Tràgica”, l’incendi no afectà ni l’estructura arquitectònica del temple ni la del campanar8. La façana que dóna a la Plaça Sant Roc es va acabar l’any 1942, aquesta havia d’estar flanquejada per dues torres que no es van construir mai.
7 Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu de Sabadell. ‘Capítol IV. L’església nova’ (pàgs. 97-105) Mossèn Frederic i Albanell. Ed. Biblioteca Sabadellenca, 1933
Situat a l’Església de la Puríssima Concepció. Àngel Rodamilans i Canals nasqué a Sabadell l’1 de maig de 1874 i fou assassinat a la Serra d’en Camaró a causa de la violència contra l’església catòlica durant els primers dies de la Guerra Civil, concretament el 27 de juliol de 1936. Fou sacerdot, monjo benedictí, compositor i organista sobretot de música religiosa. Fou proclamat servent de Déu i beatificat el 2013 com un dels 522 màrtirs de la Beatificació de Tarragona.
Amb 6 anys entrà a l’escolania de la parròquia de la Puríssima Concepció de Sabadell; dels nou anys i fins el 1890 ingressà a l’escolania de Montserrat, on estudià música amb els pares Millán Agostino i Joan B. Guzmán. Del 1890 al 1899 exercí com a organista al monestir benedictí de El Pueyo, a Barbastre. Els dos anys següents visqué a Barcelona, on estudià al Seminari diocesà, mentre rebia classes de piano d’Enric Granados fins a ordenar-se sacerdot el 1901.
Un cop acabada la seva formació, tornà a Sabadell, a l’església de la Puríssima Concepció on havia estat escolà, ara per ser mestre de música de l’escolania i, del 1903 al 1915, organista i mestre de capella. L’any 1915, guanyà les oposicions a mestre de música i organista de la parròquia del Sant Esperit de Terrassa, per estar-s’hi fins al 1923. En aquest període fundà el Cor Montserrat (1919-1921) i fou instrumentista de contrabaix, tible i tenora a la cobla Catalònia, de Granollers.
El 1923 ingressà al monestir de Montserrat, on exercí de prefecte de l’escolania (1926-1929), de professor de piano i, fins a la seva mort, de director musical de la missa matinal dels escolans. Continuà l’obra de restauració musical del santuari encetada pel seu mestre Guzmán: formà tota una generació de músics i millorà el nivell de l’escolania. Compaginà aquestes ocupacions amb la tasca de compositor, escrivint obres grans i complexes per a cor i acompanyament.
Una de les seves peces més destacades és el Magnificat de 1935, una composició coral plena amb nombroses descripcions impressionistes, pensada per a una celebració litúrgica solemne i de durada, i que necessita un cor ben entrenat. També destaca la seva Salve. És considerat un dels grans compositors de música religiosa catalana dels temps moderns.
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell de l’11 de desembre de 1999
En esclatar la Guerra Civil, intentà amagar-se a Sabadell. Fou reconegut i assassinat pel membre de la FLS “Lino” a la serra d’en Camaró el 27 de juliol de 1936. Amb la victòria franquista “Lino” va ser executat al Camp de la Bota (Barcelona) juntament amb altres membres de la FLS, el seu seu fill, també va ser executat.
Durant 40 anys el franquisme va retre homenatge als religiosos, empresaris i gent de dretes assassinats pels revolucionaris, anomenats “incontrolats”, al principi de la Guerra Civil, elevant-los a màrtirs. Els assassinats pel bàndol franquista durant la Guerra Civil i durant la dictadura, varen ser silenciats, tot i la tasca de les associacions per la memòria històrica, familiars i historiadors, molts d’ells continuen enterrats sense que s’hagin pogut identificar.
Fèlix Sardà i Salvany (1841-1916) va ser un eclesiàstic, escriptor i integrista catòlic. Va fundar l’Acadèmica catòlica amb l’objectiu d’evitar la descristianització dels obrers, d’allunyar-los de les idees liberals, d’esquerres i anarquistes mitjançant la seva incorporació a les activitats culturals juvenils sota el dogma catòlic.
Representà el sector més integrista de l’Església Catòlica de l’època, fou partidari de retornar a la cristiandat de l’Edat mitjana, del restabliment de la inquisició. Al llarg de la seva vida va combatre el liberalisme. Fou defensor del “Syllabus Errorum” i enemic dels principis de la Revolució Francesa, sobretot a través de la seva publicació “Revista Popular” (1871-1916), on llançà campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l’espiritisme, el protestantisme, l’anarquisme, el naturalisme o la Solidaritat Catalana, defensant la unitat catòlica, la primacia espiritual en l’acció social, és a dir, que fos l’església catòlica la única encarregada d’aspectes com l’educació o la sanitat i promovent la caritat cristiana enfront la solidaritat obrera. La seva obra fonamental fou “El liberalismo es pecado”, la polèmica entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, contra el liberalisme, base de la política de la Restauració. En aquesta obra, Sardà es declara en contra del sufragi, nega la llibertat de pensament, es mostra contrari a la llibertat de premsa i associació i nega totes aquelles creences que no estiguessin basades en el catolicisme. Sardà condemnarà tot intent d’entesa entre el liberalisme i el catolicisme.
Sardà exercirà la seva influència sobre els obrers i la opinió pública de la ciutat a favor dels interessos catòlics i patronals que li donen suport econòmic, com el cacic local, Joan Sallarès i Pla. L’integrisme de Sardà, representa la resistència de l’església catòlica a perdre el seu monopoli sobre la cultura, el pensament, l’educació i la seva influència política. Aquest pensament integrista de Sardà i del recolzament d’aquest per part de la patronal local, portarà a la resposta obrera amb propostes d’innovació cultural, com la creació del Instituto Libre de Enseñanza (ILE) el 1882 o la creació del setmanari obrer lliurepensador “Los Desheredados” ; però també a intents desesperats com l’atemptat de Mateu Morral durant la boda del rei Alfons XIII el 1909 que comportà la dura repressió contra el moviment obrer.
