CNT – Pàgina 2 – Història de Sabadell S.XIX-XX

Bru Lladó Roca

Sabadell, 1881 – Mèxic, Cuernavaca, 1946¹

Sabater. republicà federal i sindicalista de la CNT. Amb el trencament trentista es va posicionar a favor del sector “faista”.

Va néixer en una família obrera de Sabadell; era molt jove encara, quan va incorporar-se amb altres sindicalistes, republicans i federals com ell mateix, a la Federació Obrera de Sabadell (FOS) “l’Obrera“ del carrer Estrella-, on des de principis de segle tenien els seus locals totes les societats obreres de la ciutat. Fins a 1909, any en què abandonà el Partit Federal de Pi i Maragall, va fer-se visible en gairebé tots els intents organitzatius del jovent republicà, federal i catalanista de Sabadell; singularment, el 1907, va donar suport des de la Joventut Federal a Solidaritat Catalana i, així mateix, a la incorporació del “Círcol” Republicà Federal a les candidatures solidàries i catalanistes.²

*Escrit de Bru Lladó a la portada de “El Pacte”, Portaveu de la Joventut Federalista i del Partit Federal de Sabadell i sa comarca, recolzant les candidatures de Solidaritat Catalana*, 20 d’abril de 1907

El 1908 va enfrontar-se a les pressions i maniobres dels republicans radicals que volien obtenir el control de l’esmentat cercle; finalment, va abandonar-lo quan els lerrouxistes van aconseguir-lo momentàniament. El 1909, va dirigir “Ciutadania”, setmanari portaveu de la Joventut Federalista Local; va participar en els fets de “La Setmana Tràgica”, i després, va exiliar-se a França, fins que va ser indultat el juliol de 1910.³

El seu retorn a Sabadell, i el de la resta d’indultats va ser molt sorollós i va marcar el seu atansament als mitjans obreristes partidaris de l’acció directa. El mateix estiu de 1910, quan va esclatar la vaga a la fàbrica Seydoux, Lladó que ja era president de la Federació Obrera de Sabadell (FOS), es va mostrar partidari del “Tot o res!”. El 1915 dirigí “La Batalla Sindicalista” de Sabadell. Durant els anys de la revolució russa fou dels primers en avisar del caràcter autoritari del moviment, ho havia vist amb els seus propis ulls ja que havia visitat Rússia. Empresonat el 1910, el 1911 i de nou el 1913, ja era un dirigent reconegut de l’anarcosindicalisme sabadellenc quan va participar en els preparatius de la vaga general de l’agost de 1917. Arran d’aquests fets, va haver de fugir de nou a França i, al seu retorn, el maig de 1918, va incorporar-se junt amb la plana major de la militància anarcosindicalista a actes de propaganda celebrats arreu de Catalunya.⁴ Garcia Oliver el recorda a la tribuna com un company: “de hablar campechano y voz atiplada algo cascada, pero que agradaba a la concurrencia por la sencillez de su discurso”. De la mateix opinió era Manuel Buenacasa, que, a més, el recorda amb llàgrimes als ulls, incapaç de parlar en un míting celebrat dos dies després de l’assassinat de Seguí a qui -segons ell- Lladó “estimava entranyablement”. De fet, havia aconseguit força notorietat pròpia movent-se a prop de Teresa Claramunt, Salvador Seguí o Ángel Pestaña. El 25 d’agost de 1922 havia de fer una conferència a Manresa al Teatre Nou, sobre la Rússia soviètica amb Ángel Pestaña, però aquest va patir un atemptat per part de pistolers de la patronal i la conferència es va haver d’anul·lar.

Tot i això, també va ser força conflictiu des de la perspectiva militant mateix. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com a responsable de l’edificació de “vivendes per a l’ús i propietat dels socis”, va impulsar la creació de la Cooperativa “Cultura i Solidaritat”, constituïda a Sabadell el 19 de desembre de 1922 i amb seu al carrer Salut, núm. 35. La cooperativa va construir cases pels obrers de la CNT al carrer Taulí. El 10 d’abril de 1926 la cooperativa representada per Bru Lladó va comprar per 3.287 pessetes uns terrenys al carrer Vilarrubias a l’Hospital i la Casa de Beneficència per construir un edifici que serviria com a Escola Moderna⁵, actualment en queda una part al carrer Taulí, núm. 16, local de l’actual Ateneu Llibertari. L’escola va ser construïda pels obrers del sindicat de la construcció de la CNT. A partir de l’any 1927, fou portada pel mestre argentí de la CNT-FAI, Edgardo Ricetti. El descontentament provocat per algunes persones per la seva gestió en la construcció de 36 cases, més un cup, un pou i un motor elèctric, va provocar que fos acusat d’haver perpetrat estafes als propietaris. Aquestes acusacions sorgiren en plena rivalitat de la gestació prèvia de l’escissió trentista i no s’han trobat evidències de dites estafes⁶.

No va tornar a fer-se plenament visible en àmbits confederals catalans fins a l’escissió dels Sindicats Únics i l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat el gener de 1932. Va ser detingut per aquests fets i deportat a Villa Cisneros a bord del vaixell “Buenos Aires“, juntament amb Buenaventura Durruti, i els germans Francisco i Domingo Ascaso, entre d’altres; amb ells va protagonitzar una oberta insubordinació quan el vaixell es trobava davant les costes de Fernando Poo. De retorn a Catalunya, es va enfrontar, des del Sindicat Únic d’Oficis Diversos, amb la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, i el seu dirigent, Josep Moix llavors alineats amb els Sindicats d’Oposició (més endavant els trentistes de Sabadell a diferència de la majoria d’altres localitats, que tornaren a la CNT, es passarien a la UGT i al PSUC i Josep Moix seria alcalde i president del PSUC). El maig de 1932 participà a un míting a Saragossa amb Girvent i al mateix any també a Mollet i Olesa, i el març de 1933 a Barcelona, en un míting important amb Herreros, Saavedra, Claramunt, Isgleas, Callejas i Montseny. De 1934 a 1936, milità a la FAI i, en concret, al grup d’afinitat anarquista barceloní de Jaume Balius, Pablo Ruiz i Fernando Pellicer. De 1936 a 1937 fou regidor de l’Ajuntament de Sabadell d’on en va ser expulsat com la resta de cenetistes per Moix i el PSUC arran dels “Fets de Maig” de 1934, Moix l’acusà d’haver recolzat els milicians de la CNT que controlaven l’edifici de la Telefònica, també va ser delegat comarcal del Departament d’Economia de la Generalitat.

Amb Balius, s’integrà a l’agrupació “Los Amigos de Durruti”, per combatre el “reformisme confederal” durant la guerra i a l’estalinisme. Participà per la Federació sabadellenca al Ple Ampliat de València de gener de 1938, prenen part en la ponència sobre la distribució dels aliments. Fou autor de les obres: “El bolchevismo y la revolución” (Madrid, El Sembrador, 1923), “El Comunismo Libertario. Su base, su medio, su fin” (Sabadell-Barcelona,1936), “Los lugares de trabajo. Campos, minas, fábricas y talleres” (Barcelona, Renacer, 1935). Un cop acabada la guerra, el 5 de febrer de 1939, el mes de juny del mateix any passà pel camp de concentració de Bram, sortí per Marsella des d’on va embarcar fins a Mèxic⁷.

Carta dels ex-militants de la CNT Sabadell *José Puerto i Bartolomé Jeniva, adreçada al sindicat, parlant de l’exili de Bru Lladó. 2*2 de desembre de 1982. Arxiu de la CNT-Sabadell

Al fons de l’historiador Andreu Castells a l’Arxiu Històric de Sabadell hem trobat dos cartes seves dirigides a Antoni Sala des de Cuernavaca on vivia. A la del 20 gener de 1946 li fa saber que està molt content d’haver rebut una carta seva el 18 de desembre de 1945 ja que feia 7 anys que no en rebia cap de ningú: “Ya se que durante este largo tiempo alguien en ello interesado ha hecho correr la notícia de que había muerto”. També li diu que està greument malalt, pràcticament invàlid i que no ha trobat ningú que el cuidi, ni ha rebut cap ajuda. A l’última del 23 de març de 1946 li explica que va estar al Sanatori Espanyol, com un indigent, però es va fugar al veure que estava a l’antesala de la mort, que pateix “ataques apolpejicos” i que la malaltia va en augment per la falta de cures. Mor a Cuernavaca (carrer Leandro del Valle, núm. 90) el 1946 en l’absoluta misèria.

1 ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Vitoria, 2008. Asociación Isaac Puente

2 SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló- Costa. Sabadell, 1986

3 Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, biografies del moviment obrer de Catalunya veuobrera

4 MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.), Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autora de la biografia: Tavera García, Susanna. Primera edició, 2000. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat. (pàg. 778)

5 GARCÍA OLIVER, Joan. El eco de los pasos. Ed. Ruedo Ibérico. París, 1978 (pàg 62-63, amb el cognom de Liado per error)

6 Còpia simple de l’escriptura de Compraventa atorgada per l’Hospital i Casa de Beneficiència de Sabadell representada per l’alcalde Josep Maria Relat i propietat de Domingo Pagès Genés; a la cooperativa “Cultura i Solidaritat”, representada per Bru Lladó Roca. Autoritzada pel notari Jesús Led de Lajusticia. 10 d’abril de 1925. Còpia realitzada pel notari Ramon Ramoneda Viver, c/Sant Pere, 45. Sabadell. Arxiu de la CNT-Sabadell

7 MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006. (p. 118). ISBN 844902479X.

Teresa Claramunt Creus

Sabadell, 4 de juny de 1862 – Barcelona, 11 d’abril de 1931¹

Anarcosindicalista i anarquista, pionera del feminisme obrer

La família de Teresa Claramunt era un clar exemple de les famílies que havien nascut als pobles pròxims a Sabadell o bé en altres zones industrials i que s’havien traslladat a la ciutat, provocant que de 1787 a 1887 la població sabadellenca es multipliqués per deu, arribant als 20.000 habitants a la segona data. Els seus pares paterns provenien del nucli cotoner i paperer de Capellades, el seu avi, Ramón; i l’àvia Margarita Munier, d’un nucli llaner del departament del Aude a Limoux (França). Margarita filla d’un bataner francès es va establir a Sabadell el 1824, on va conèixer i es casà amb Ramón Claramunt. Aquest matrimoni, després de passar uns anys a Martorell (1827-1828), on va néixer la seva filla Joana, va arribar a Alcoi entorn el 1929, ciutat on va néixer el 1832 Ramon Claramunt, pare de Teresa, i la seva germana Purificació. Alcoi per la seva precocitat industrial, va ser la única ciutat valenciana amb un flux ininterromput de catalans. A Alcoi van romandre vint anys, fins que el 1849 va tornar a Sabadell tota la família. Ramon Claramunt i Joaquima Creus es casaren a Sabadell a mitjans de la dècada dels cinquanta. El 1858 va néixer Maria i el 1862, els 3 anys, Teresa, va seguir els seus pares fins a Barbastro (1865), on van néixer els seus altres dos germans, localitat on hi romandria durant deu anys, fins els tretze anys. En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. “La Llei Moyano del 1857” establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes. La família Claramunt estava ocupada en el sector industrial on les possibilitats d’aconseguir una ocupació permanent eren escasses i quedaven lligades a l’experiència prèvia i a la qualificació”².

La migració d’una ciutat a una altra es converteix en una alternativa que no sempre assegura una posició econòmica estable. Per altra banda, la família Creus, estava ocupada en el sector agrari, sense mobilitat migratòria i habitatge en una localitat pròxima a Sabadell. Poc després de retornar a Sabadell, la seva germana gran, Maria, es casà el 1879, als 21 anys, i abandonà la casa familiar; els seu germà Àngel mor, Joaquima Creus, la mare, també mor a principis dels 80. Podria ser el moment en què Teresa marxà de casa als divuit anys, i començà a treballar en el tèxtil adquirint notable prestigi per la seva intel·ligència, cultura i valentia. Amb només vint anys apareix la seva firma al peu de documents anarquistes com l’acta de constitució de la secció de diversos treballadors anarco-col·lectivistes de Sabadell, el 26 d’octubre de 1884, any en què fundà un grup anarquista femení a la mateixa ciutat, seguint els passos de la línia de Tarrida i intervingué en una vetllada de l‘Ateneu Obrer. Participà a “La vaga de les set setmanes” de 1883, aquest conflicte va començar quan la Unió de Treballadors de la Llana va presentar una circular als fabricants de Sabadell, en la qual es demanava la rebaixa de les hores de treball mantenint el mateix sou, per tal de poder instruir-se a ells mateixos i als seus fills, en aquesta circular però, no es feia referència a cap possible Vaga. La Comissió de treballadors que esperava una resposta per part dels fabricants, no fou rebuda i a més els van fer esperar sense resposta en el local del Gremi de Fabricants durant una hora. Això va provocar que diverses societats convoquessin una Vaga que va aconseguir reunir uns 12.000 treballadors. Els empresaris van respondre a aquesta Vaga tancant les fàbriques fins que els obrers reconeguessin l’error d’haver-la convocat, també van amenaçar als promotors i aquells que recolzaven la Vaga amb l’acomiadament. L’Ajuntament va recolzar les patrulles nocturnes i diürnes de ciutadans de la burgesia que tenien com a objectiu dissoldre qualsevol grup, la ciutat s’havia omplert de Guàrdies Civils i de burgesos armats que pegaven a tot aquell sospitós de vaguista; es produïren nombroses detencions, sobretot dels dirigents més actius de la Vaga, L’Obrera fou tancada i “Los Desheredados” es veié amb la impossibilitat de sortir al carrer; finalment després de set setmanes de lluita, el 17 de juliol, els obrers es veuen obligats a tornar a treballar.

Teresa Claramunt es casà amb Antonio Gurri el gener de 1884, reconegut obrerista, que es movia entre el republicanisme federal i uns plantejaments obreristes radicals, tot i que més endavant, igual que Teresa, abraçaria l’anarquisme. El 1885 participà al Congrés Comarcal català de Barcelona i per primera vegada col·laborà a la premsa, concretament a la publicació Bandera Social, època en que ja probablement estava lligada a l’Ateneu Obrer i al periòdic “Los Desheredados”. El 1887 assistí al Congrés Comarcal de Barcelona de la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). El 1888 realitzà mítings a Barcelona i després de febrer sembla que realitzi un viatge a Portugal. El 1891 realitzà un míting a Sant Martí de Provençals amb Dolors Amat i a Barcelona, Manresa i Mataró, en els intents per estendre l’agrupació de Dones, any que probablement deixa Sabadell per Barcelona-Camprodon.

Entre 1891 i 1892 fou oradora en més de vint mítings i més endavant lligada als esdeveniments de l’anarquisme militant. Amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista de l’estat espanyol, la “Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona”³. Va ser perseguida, detinguda i empresonada diverses vegades: detinguda el 1893 per els successos de maig (condemnada quatre mesos a Reus amb Tomàs Sugranyes) i després de l’atemptat del Liceu, novament per el 1896, acusada d’estar al darrere de l’atemptat contra al Corpus al carrer Canvis Nous de Barcelona, és finalment condemnada a la deportació es trasllada amb el seu company a Londres, París i Roubaix, on treballen com a teixidors, fins l’any 1898 que poden tornar a Barcelona i intervé en la campanya contra els processos de Montjuïc⁴.

A partir de 1900 formà el grup femení anarquista de Gràcia, el 1901 col·laborà decisivament en la fundació de “El Productor”⁵, al costat de Bonafulla, i fou un dels grans elements desencadenants de la gran vaga barcelonina de 1902, any en què destacà enormement en la gran gira de propaganda per Andalusia que acabà amb la detenció a Ronda i la posterior expulsió a Màlaga. El 1904 es trobava en llibertat provisional, amb dos processos pendents per delicte d’impremta.

En els següents anys, participà en nombrosos mítings i gires de propaganda mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i mobilització. La setmana tràgica l’allunyà de Barcelona, el 1909 s’instal·là a Saragossa, on treballà a favor de l’obrerisme aragonès. Amb el pas dels anys, la seva residència es converteix en un lloc de peregrinació per la joventut anarquista. Posteriorment marxà a Sevilla (1913-1923), amb l’ajuda d’Antonio Ojeda, als quals els seus educava, amb l’esperança que el clima milloraria la seva salut, mantenint el seu activisme, però amb freqüents estades a Saragossa on trobà amb Francisco Ascaso i Rafael Escartín, el 1918 visità Barcelona⁶. Durant els anys vint, va recelar del sindicalisme, ja que hi veia evidents perills reformistes, el que contrasta amb els seus primers anys on col·laborà amb republicans, maçons, feministes diverses i fins i tot espiritistes. El 1924 va retornà a Barcelona i visqué un temps a casa de Francisca Saperas, però una progressiva paràlisis li va impedir la seva militància⁷, tot i que el seu últim míting va tenir lloc al 1929. Les seves idees van continuar intactes fins a la mort.

En una època on la participació política i social de les dones era molt minoritària, es pot afirmar que Teresa Claramunt fou pionera del feminisme anarquista obrer. Bona mostra dels seus pensaments i preocupacions respecte a la dona, els podem trobar en el seu fulletó sobre “La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las pregorrativas del obrero”. Biblioteca el Porvenir Obrero. Maó, 1905⁸. Aquest fulletó ordenava i sistematitzava el seu pensament feminista. Els objectius d’aquest text, eren aclarir els errors sobre l’educació de la dona i explicar les causes que encara sostenien aquests errors, i combatre la ignorància de les dones. El responsable del infeliç estat de la dona, era l’home, per tant existia un clar antagonisme de sexes. Claramunt també considerava fonamental qüestionar la falsa moral que aplicava criteris morals diferents a homes i a dones. Per últim, calia oferir una alternativa basada en el reconeixement del problema, la lluita per la llibertat i la igualtat de condicions entre homes i dones amb consciència dels seus drets i deures per poder col·laborar amb l’home en la transformació completa de la societat. Claramunt també pensava que si no canviava la situació de les dones a l’àmbit privat, difícilment ho faria a l’àmbit públic, així donava una dimensió política a l’àmbit privat, cosa que el feminisme trigaria molts anys a plantejar-ho com un dels seus pilars de lluita.

Les seves grans aportacions i lluites foren, com hem dit anteriorment: la defensa de la igualtat entre ambdós sexes des d’una perspectiva anarcosindicalista; però també l’anticlericalisme i l’apoliticisme. La seva ploma està present a nombroses publicacions: “La Alarma”, “La Anarquía”, “Bandera Social” (1885), “Buena Semilla”, “El Combate”, “El Corsario” de la Corunha (1893), “Cultura Libertaria”, “Los Desheredados” de Sabadell, “Fraternidad”, “Generación Consciente”, “El Obrero Moderno” de Igualada (1910), “El Porvenir del Obrero”, “El Productor Literario”, “El Proletario”, “El Rebelde”, “Suplemento de la Revista Blanca”, La Tramontana, “Tribuna Libre”, “La Voz del Pueblo” de Terrassa (1913),etc. A més és autora de: “La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las pregorrativas del hombre” (Maó, El Porvenir Obrero, 1905) i “El mundo que muere y el mundo que nace” (obra teatral estrenada a Barcelona, 1896).

A Sabadell porten el seu nom una escola situada al barri de Gràcia i un carrer al barri de Campoamor.

IÑÍGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo I. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008.

1 VICENTE VILLANUEVA, Laura. Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Fundación Anselmo Lorenzo. Biografías y Memorias/4. Madrid, 2006.

2 ‘Teresa Claramunt: Pionera del feminisme obrer català’. Tura Tusell Latorre. Revista d’història Ab Origine.

3 Les dones en el moviment obrer a Catalunya. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2013.

4 Teresa Claramunt Creus‘. Real Academia de la Historia.

5 Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell.

6 ‘Teresa Claramunt‘. Memoria Libertaria.

7 Teresa Claramunt i Creus. Nord-est Llibertari.

8 NASH, Mary. Mujer, família y trabajo en España (1875-1936). Antrophos, 1983

Edgardo Ricetti Scandella

12 d’abril de 1901, La Plata (Argentina) – 20 de novembre de 1984

Pedagog i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)

Fill de família treballadora, va estudiar primària i secundària a l’escola annexa de la “Facultad de Humanidades de la Universidad de la Plata“; va participar activament en el moviment estudiantil, redactor del periòdic “Renovación” i actor a la companyia teatral. Començà a estudiar enginyeria i es traslladà a la Pampa, on puntualment exercí de tipògraf, s’integrà en un grup d’art dramàtic que recorria les comarques, i des de 1923 fins 1925 exercí de professor en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà a París amb els seus amics Maffei i Feldman, treballà de jornaler en la reconstrucció d’edificis, contactà amb exiliats de la dictadura de Primo de Rivera i va participar en l’intent d’Estat Català de proclamar la República Catalana mitjançant una incursió armada per Prats de Motlló.

El febrer de 1927 s’instal·là a Sabadell, amb l’ajuda de Bru Lladó i la Federació Sindical Llibertària, al front de l’ “Escola de l’Institut Pedagògic Cultura i Solidaritat de Sabadell” coneguda amb el nom “Escola “Cultura i Solidaritat que havia començat la seva activitat clandestinament l’any 1926. A Sabadell realitzà una important tasca com a mestre, aplicant els principis pedagògics de Montessori, Freinet i Francesc Ferrer Guàrdia de cara a l’emancipació social, amb l’objectiu de no formar dirigents ni dirigits, fins el final de la guerra de 1939. Els moderns mètodes educatius de l’escola portada per Ricetti, va fer que molts pares no anarquistes, ni cenetistes hi portessin els seus fills, el centre no impartia religió ni cap tendència política. El formava, un parvulari per a nens de 3 a 4 anys, atès per una mestra, un grup atès per una altra mestra i un grau superior i nocturn per a nens de 13 a 14 anys, que estava a càrrec de Ricetti. Es fomentaven els hàbits saludables, com el foment de l’esport i el contacte amb la natura, excursions al riu Ripoll, a la Font de la Riera de Sant Feliu i pels alumnes més grans s’havien organitzat excursions a les quatre del matí per anar caminant fins a la platja del Masnou i tornar en tren. A vegades també anaven a la muntanya, a Montserrat o Sant Llorenç. L’educació es centrava més en l’observació que no pas en uns continguts establerts, en els interessos espontanis dels alumnes. Va arribar a comptar amb 150 alumnes en torns de matí, tarda i nit¹.

Ricetti (a la dreta) amb alumnes de l’escola Cultura i Solidaritat. Curs 1933-1934. Any 1934. Autor desconegut (AHS)

Va militar al Sindicat d’Oficis Varis de la CNT (del qual en va ser secretari) i es va decantar a favor dels postulats de la FAI (secretari local al 1932), fet que va suposar la seva expulsió de l’escola, dominada pels trentistes, i la creació per la seva part d’una altra (mantenint el mateix nom, “Cultura i Solidaritat”).

Després de la insurrecció militar del 18 juliol del 1936, el 23 de juliol es va constituir el Comitè Local de Defensa, Ricetti i formà part en representació de la FAI. Durant la guerra va treballar vigorosament a favor de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on va arribar a ser-ne secretari, aquesta organització es dedicava a defensar els drets humans en temps de pau i a recolzar i coordinar la resistència antifeixista entre els diferents països i l’enviament d’aliments. També era conegut com un bon orador, el 16 d’agost de 1936 parlà en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell.

El 27 d’octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema “Recreu” (Campos de Recreo) de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la “Secció Femenina de la Mutualitat Cultural”, també realitzà altres mítings a la ciutat veïna de Terrassa. D’altra banda, va aconseguir refugiar molts nens de les zones ocupades pels nacionals a la Granja Escolar de Ca n’Arguelaguet i amb l’avanç feixista aconseguí traslladar-los fins la frontera francesa.

Un cop acabada la guerra, creuà la frontera a finals de gener del 1939, patí breument l’estada al Camp de Concentració d’Argelés, i el febrer, des de Bordeus va viatjar cap Argentina, on hi arribà a finals de març. Inicià un nou període vital: Estudià a la Facultat d’Humanitats, treballà a la “Asociación por los Derechos del Niño”, a l’Editorial Bell com a corrector i traductor, s’incorporà a la “Cooperativa de Transportistas Bernardino Rivadavia” com a Gerent durant disset anys (fins el 1963) i, més endavant, treballà com a corrector als diaris de la Plata, “El Día” i “Gaceta de la tarde”, sempre pensà en retornar a l’estat espanyol quan morís Franco. Un cop jubilat, viatjà per Amèrica i el 1978, preparà el viatge a Madrid, però la notícia de la detenció del seu fill Ariel (l’1 de febrer de 1978) per part de la dictadura Argentina l’obligà a retornar i a iniciar un llarg calvari per trobar-lo, el seu cos mai va aparèixer. El 1980 viatjà per primera vegada a l’estat espanyol, es desil·lusionà bastant amb les noves realitats i per la seva falta de contactes; el 1983 retornà amb les “Madres de Plaza de Mayo”², i ja en millors condicions el gener assisteix al VI Congrés de la CNT, a Sabadell es retrobà amb antics alumnes i el 15 de gener de 1983 i com a homenatge va repetir la seva última classe abans de partir cap a l’exili davant de 96 persones³.

‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13

“Entrevista” (pàg 12-13), viernes 14 de enero de 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat).

Article sobre la inauguració de la plaça (passatge) Edgardo Ricetti el 17 de maig. Diari de Sabadell, 15 de maig

El 1987, per petició de la CNT i dels veïns que el van tenir com a mestre, la ciutat li dedicà un Passeig (situat a la seu de la CNT actual i on també es trobava l’escola portada per Edgardo Ricetti, anomenada “Cultura i Solidaritat”). La seva companya Edna Copparoni, col·laborà a la revista “Ideas” d’Hospitalet i va escriure el llibre: “Edgardo Ricetti maestro y luchador social”, Buenos Aires, 1992, del qual són les següents fotos:

*Acte d’inauguració del Passatge Edgardo Ricetti, 1987. A l’esquerra l’exalumne Jaume Casablancas, al centre Edna Copparoni i a la dreta l’Alcade Antoni Farrés*

Arxiu històric de la CNT Sabadell

COPPARONI, Edna. Edgardo Ricetti maestro y luchador social, Buenos aires, 1992

IÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II, Asociación Isaac Puente. Vitoria, 2008. ISBN: 978-84-612-4049-4

1 MASJUAN Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB Servei de Publicacions, 2006. Pàgs. 116-117

2 ‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13

3 ‘La última clase de Ricetti’. Diari de Sabadell, 18 de gener de 1983

Comparteix això:

Comparteix això:

Comparteix això: