Sabadell, 30 de setembre de 1914 – 19 de maig de 19741
Antoni Llonch i Gambús. Autor desconegut. FONT: nomenclàtor
Industrial tèxtil i alcalde en època franquista (del 29 d’abril de 1960 al 20 de gener de 1965)
Era germà del Dr. Josep Maria Llonch. Va fer la guerra al bàndol republicà al ser mobilitzat, motiu pel qual no seria ben vist pels falangistes, que li retreien no haver desertat. Durant la seva curta alcaldia Antoni Llonch intentà resoldre les problemàtiques que tingueren els nouvinguts provinents del sud d’Espanya: habitatges d’autoconstrucció, falta d’escoles, atur, etc. Així doncs, es van crear diversos polígons, es van construir escoles (encara que en locals deficients i amb sobre-població), es va intentar augmentar la xarxa de clavegueram, les voreres i les pavimentacions. Les accions que portà a terme Llonch i el seu grup partien del treball de l’Associació Catòlica de Dirigents i les obres més importants que realitzaren tingueren a veure amb la construcció d’esglésies i habitatges als barris2 (com els de baixa qualitat del barri d’Arraona). Llonch impulsà la Joventut de la Faràndula, que va emprendre la construcció del Teatre Faràndula i presidí la immobiliària social VISASA, que va començar la construcció del barri de les Termes i inicià els tràmits per soterrar el ferrocarril. També va ser President del Gremi de Fabricants, i del Centre d’Esports Sabadell, vicepresident de l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria i diputat provincial. El 1965 dimití al·legant motius de salut després d’haver patit la forta oposició dels ex-combatents i de la FET-JONS local.
La intervenció de l’Ajuntament de Llonch es va quedar curta, a causa de l’estret marge d’ajut estatal, la falta de liquiditat dels pressupostos municipals, i la limitació del “paternalisme” pel que fa a l’acció d’entitats i agrupacions locals en la construcció d’escoles, esglésies o habitatges o el seu propi paternalisme de caràctersocial-catòlic3. A més, Llonch va haverde fer front als aiguats de 1962. No seria fins entrada la democràcia que no es faria una intervenció de prou magnitud per arreglar els barris, amb l’alcalde Farrés i gràcies a la organització del moviment veïnal. Antoni Llonch prenia el relleu de l’alcaldia a Josep Maria Marcet, del qual era primer tinent d’alcalde. Llonch, a diferència de Marcet, no venia del falangisme, sinó del grup d’empresaris que defensaven un catolicisme de caràcter social i que s’havien format a la Asociación Católica de Dirigentes i en el Patronato Social de la Indústria de Sabadell.4 A Llonch, amb el seu aval, el substituirà Josep Burrull, de la mateixa manera que Burrull, anteriorment, l’havia avalat com alcalde davant dels falangistes que sospitaven d’ell per haver participat en l’exèrcit republicà. Així doncs, tot i que Burrull era un falangista intransigent i Llonch defensava un catolicisme de caràcter social, ambdós s’ajudaren per arribar a l’alcaldia.
Article d’Antoni Llonch acomiadant-se de l’alcaldia. “Sabadell”, 23 de gener de 1965
Una plaça de la ciutat portava el seu nom fins l’any 2019 que per acord del ple municipal, per tal d’eliminar els noms vinculats al franquisme i complir la Llei de Memòria Històrica, va ser substituïda pel de Clara Campoamor.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Simó i Bach.
2 ‘Els barris d’autoconstrucció. Model de ciutat i política urbana’. Manuel Larrosa Padró. Arraona Revista d’Història Núm. 28.
3 MARÍN CORBERA, Martí. Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal (1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col·lecció Seminari,12. (pàgs. 512-513).
Nascut a Madrid va emigrar a Barcelona amb els seus pares l’any 1907. Assentat a Barcelona i posteriorment a Sabadell amb la seva família, va participar activament a la CNT i a la FAI de Sabadell, des d’on s’oposà ferotgement a la dècada de 1930 als partidaris del trentisme.
El març de 1937 és nomenat conseller d’indústries del govern municipal de Sabadell. El seu pare va ser assassinat durant el cop franquista del 18 de juliol. Es va casar amb Trinitat Iglesias Costa, membre de la CNT de Sant Sadurní d’Anoia, amb qui viurien a Sabadell i a Barcelona, i tindrien tres fills.
Va ser capturat i enviat a fer treballs forçats al “Batallón de Trabajo 140”, 3ª Compañia. (1)
A l’octubre de 1955 va emigrar a Veneçuela, on va ser membre de la CNT FL San Felipe de Puerto Ordaz, on venia productes d’odontologia. Després de la separació de l’exili de la CNT exigirà la devolució dels béns pertanyents a l’organització i va fer diversos viatges per aconseguir el suport dels companys de la FL Caracas, El Tigre, Puerto de la Cruz, etc.
Andrés Bermejo Raposo va morir amb 68 anys el 1971 després d’un accident de trànsit a Ciudad Bolívar (Veneçuela), on havia anat a parlar amb companys aliens a l’organització. El seu fill el va enterrar religiosament.
“Tierra y libertad. FAI”, Mèxic, abril de 1971 (pàg. 3)
(1) Archivo General Militar de Guadalajara. 302201. 697/24895
ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia del anarquismo español. Editorial Isaac Puente, Vitoria, 2008.
Le Combat Syndicaliste. CNT (exili, França), 22 de febrer 1971.
Vilanova i la Geltrú, 29 d’abril de 1880 – Sabadell, 3 de febrer del 19671
Salvador Ribé i Magí Marcé. Primer i segon alcalde de la Segona República. 1 de febrer de 1934, durant el relleu a l’alcaldia. La foto és al jardí del “Círcol” Republicà Federal, el monument del seu darrere és a Pi i Maragall. Arxiu Agustí Serra.
Va començar la seva militància a la Federació Obrera de Sabadell (FOS) que més endavant passaria a anomenar-se Federació Local de Sindicats (FLS), adherida a la CNT. Fou un dels organitzadors de la vaga general de 1909, participà a la vaga general de desembre de 1916 i a la d’agost de 1917. Segon alcalde de la II República per la Coalició d’esquerres (Partit Republicà Democràtic Federal, ERC i la Unió Socialista de Catalunya)
Conegut també com a Magí Marcet. Abans de ser alcalde, milità a la CNT i fou manyà. S’educà entre texts de Kropotkin i Reclús i compartí militància amb sindicalistes revolucionaris com Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró. L’any 1905 signà un manifest de rebuig i protesta contra la violència, publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Empadronat a Sabadell l’any 1909 va ser un dels organitzadors de la vaga general revolucionària anomenada “Setmana Tràgica”2, coneguda com la “Setmana Gloriosa” per les forces d’esquerres i revolucionàries, de finals de juliol i primers d’agost, durant la qual, a Sabadell, es proclamà la república. També va participar activament a la vaga de Seydoux ,de juliol a desembre del 1910. Perseguit per aquests fets, hagué d’exiliar-se a París. Representant la Unió Metal·lúrgica de Sabadell va assistir al Congrés de constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT) (Barcelona, 30-31 d’ octubre 1 de novembre de 1910). Va intervenir en un gran míting a Madrid l’1 de gener de 1913, en nom dels sindicats de Sabadell i Terrassa. També mitinejà en diferents localitats del Principat, com Vilanova i la Geltrú el mateix mes de gener. Arrendà la taverna “El Diluvio” que seria molt recorreguda per polítics i simpatitzants federals i d’esquerres de l’època a la ciutat -estava situada a la carretera de Molins de de rei cantonada amb carretera de Barcelona (actualment l’edifici es troba abandonat)-. Va ser empresonat després de la vaga general del desembre de 1916, convocada conjuntament per la CNT i la UGT, i altra vegada després de la vaga general revolucionària de l’agost de 1917. De fet, la Taverna “El Diluvio” va ser bombardejada pel regiment de Vergara abans de bombardejar L’Obrera.
Durant la segona República es decantà cap el federalisme polític. Va ser escollit regidor a Sabadell l’any 1931 pel “Círcol Republicà Federal“ (CRF), durant aquest primer bienni es van declarar nombroses vagues, una de les més virulentes va ser la del Sindicat Unió d’ Art Fabril i Tèxtil adherit a la Federació Local de Sindicats (FLS), que durà del 24 d’agost de 1933 a l’1 de març de 1934 per la revisió del conveni col·lectiu. Les principals reivindicacions eren l’augment dels salaris inferiors a 60 pessetes, l’establiment d’una borsa de treball amb control paritari on haurien d’anar els empresaris per contractar als treballadors, la setmana laboral de 45 hores diürnes i 42 nocturnes i la supressió de les hores extraordinàries. Totes aquestes reivindicacions van ser rebutjades per la patronal. El sindicat va plantejar fer una hora diària menys mentre no es resolgués el conflicte i la patronal va decidir deixar de pagar les hores no treballades. Sectors obrers van iniciar una campanya de sabotatges que segons la patronal va ascendir a 10.000 pessetes. Els empresaris van demanar ajuda a Magí Marcé, i aquest va demanar a Lluís Companys la presència de la Guàrdia d’Assalt per vigilar les fàbriques. Durant aquesta vaga va ser detingut el nebot de Josep Moix, Josep Moix Devesa, i el seu home de confiança Jaume Illa; d’aquí podria venir l’inici de l’enemistat entre Josep Moix i Magí Marcé.
Quan Magí Marcé portava pocs dies a l’alcaldia va tancar en una dependència municipal a sindicalistes, empresaris i un delegat de la Generalitat, aconseguint que la patronal acceptés un augment salarial, tot i que es negà a establir la Borsa del Treball3.
El 14 de gener del 1934 es celebraren les eleccions municipals enmig d’una enorme tensió i polarització política i social. La candidatura guanyadora fou la formada per la coalició entre el CRF, ara denominat, Partit Republicà Democràtic Federal, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Unió Socialista de Catalunya (USC) que s’imposà amb claredat a la llista Unió Ciutadana, encapçalada per la conservadora Lliga Catalana. L’1 de febrer Magí Marcé fou nomenat alcalde per unanimitat amb persones del Círcol, ERC i un representant de la USC. Fidela Renom del círcol va ser la primera dona escollida regidora.
Els “Fets del 6 d’octubre de 1934” van suposar la seva caiguda, ja que l’ autoritat militar va suspendre el consistori. Un any i mig després de la victòria del Front Popular en les eleccions, Marcé va tornar a ser escollit alcalde, però passats tres mesos va demanar el relleu per motius de salut, i va ser substituït per Joan Miralles. Amb la guerra el republicanisme federal amb connexions amb l’anarquisme i el sindicalisme revolucionari va ser substituït pel PSUC amb l’alcalde Josep Moix que esdevindria el nou home fort de la política local. Exiliat a París va escriure diversos articles al periòdic “Acción” i també a “L’ Humanité”. Tornà a Sabadell l’any 1940, amb el vist-i-plau de l’alcalde Marcet, ja que havia protegit gent de dretes durant la guerra, hi visqué fins la seva mort, l’any 19674.
Sabadell, 16 d’octubre de 1796 – 4 d’abril de 1869
Industrial tèxtil, comerciant i gran tenidor. Conegut a Madrid com “el rico catalán”
Fill de Pau Turull i Font i Esperança Sallent. Estudià les primeres lletres a Sabadell i la segona ensenyança a les Escoles Pies de Moià. Es casà per primera vegada el 1821 amb Teresa Sala i Vila, que va morir sense fills. El 1834 es casà per segona vegada amb Maria Comadran i Martínez del qual tingueren quatre fills i una filla: Pau Maria, Joan, Pere, Enric i Concepció; fou Pau el que continuà els negocis familiars i el poder polític de la família sobre Sabadell. Enric Turull també va fer molts diners gràcies a les accions de la Companyia del Nord del ferrocarril. Pau no tingué fill i a Concepció va aconseguir fer-la casar amb un gran ramader castellà, anomenat Simón de Arribas, originari de Tragacete (Cuenca). Pel que al més petit, Pere, era amo de Ca la Daniela però els jesuïtes el van convèncer que havia fer masses diners i que això era un afer d’usura, així que va vendre Ca La Daniela a Enric, es va comprar la muntanya de Vallcarca i el demés ho va donar als Jesuïtes de l’Escola de Pere Claver de Barcelona.
Introduí la màquina de vapor a les seves fàbriques llaneres, convertint-la en la primera concentració llanera de la ciutat. El 1841 ja inicia la importació de maquinària tèxtil de França i Bèlgica, països que ha visitat fins a l’any 1845. El mateix any que seria batlle de Sabadell, també exercí de batlle l’any 1854, any en què la ciutat patirà una epidèmia de còlera.
Fou un dels industrials tèxtils llaners que s’havien llançat a la política d’acaparar el mercat castellà de la llana i que, segons l’historiador Andreu Castells, “era conegut a Madrid com “el rico catalán”, el qual comprava la llana dels ramats de la Reial Casa i d’altres nobles castellans i la feia venir a Sabadell per distribuir-la a un estol de fabricants de drap”. Havia exercit d’alcalde durant sis ocasions fins el 1856. Fou diputat de les Corts espanyoles de Madrid i comandant de la Milícia Nacional.
Va promoure i fundà la Caixa d’Estalvis de Sabadell, l’Institut Industrial i el Cercle Sabadellès, a més de reorganitzar el Gremi de Fabricants. A mitjans del s.XIX, Turull, que exportava a gran escala, va adquirir un bergantí goleta, primer i únic representant d’una efímera marina mercant sabadellenca, per transportar el gènere que venia a l’Argentina, a Xile, al Perú i a altres regions de Sud-amèrica. Turull es dedicà sobretot a comerç de tassall – carn endurida i seca-, realitzant un comerç triangular entre Espanya, Río de la Plata i les Antilles. Pere Turull sortia d’Espanya amb material de construcció, vi negre, garnatxa, ametlles, olis i sobretot teixits de Sabadell. I tornava a Barcelona amb dolles o aixetes, pipes o barrils, cotó, sucre, cacau, cafè i ferralla.
El 1860, en ocasió de la visita a Sabadell de la reina Isabel II, aquesta es va hostatjar unes hores a la casa-taller que Turull tenia al carrer anomenat aleshores de Sant Domènec, l’actual Doctor Puig, que acull la seu del Museu d’Art.
El 19 de juny de 1874, l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Josep A. Planes i Borrell acordà donar el nom de Turull a un carrer de la ciutat.
Diari de Sabadell, pàg.22. Ricard Simó i Bach, 20 de març de 1982
CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (I). Prolegòmens. Aldarulls del pa, 1788. Revolució de setembre, 1868. Sabadell. Editorial Riutort,1975.
Entrevista amb Jordi Turull, agost de 1976. Fons Andreu Castells. Evidències verbals (AHS)
Sabadell, 21 d’abril de 1837 – 7 de setembre de 18921
Pau Turull. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Industrial tèxtil, banquer, comerciant i gran tenidor
Fill de Pere Turull Sallent, industrial tèxtil. Exercí d’empresari i polític conservador. Pau continuà els negocis del seu pare, incrementant la fortuna familiar. Amb diversos telers tèxtils a Sabadell i Terrassa i un vaixell que realitzava la travessia amb Cuba i Argentina. Consolidà el comerç de llana que havia heretat del seu pare, ja que una seva germana es va casar amb un fill de Simón de Arribas, originari de Tragacete, Cuenca, un dels més grans ramaders de les Quatre “Sierra Nevadas”. Pau augmentà el patrimoni familiar, gràcies a les plusvàlues que obtenia de les vendes a l’interior de la Península, les seves accions al ferrocarril. Una altre font d’ingressos era produïda pel bergantí goleta “Pedro Turull”, amb el monopoli tèxtil de Cuba, i sobretot per l’ingrés de capitals, avaluats en or pur, procedents de les colònies d’ultramar. Pau Turull, juntament amb el seu pare, va fundar al 1859 la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Amb la mort del seu pare al 18692, va assumir la direcció de les empreses familiars. De 1877 a 1882 fou president de Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesasi el 1891, president de la Sociedad Catalana General de Crédito. Amb la restauració borbònica es va afiliar al Partit Liberal Conservador, Pau Turull, industrial poderós, va reconstruir el caciquisme heretat del seu pare amb la col·laboració canovista i de les elits locals.
Fou diputat indiscutible pel districte de Terrassa (Sabadell hi formava part fins 1886), va representar-la a Corts en quatre ocasions, en guanyar les eleccions del 1876, 1879, 1884. Fou escollit diputat per Sabadell a les eleccions Generals Espanyoles de 1891, després d’haver aconseguit un districte electoral propi. El seu escó fou impugnat pels liberals i va morir abans d’ocupar l’escó. Amb ell a l’Ajuntament es va començar a construir la Presó Cel·lular que s’acabaria al 1897 i el jutjat al 1893. Les eleccions es feien per districte, fet que afavoria l’elecció de cacicats familiars. Els liberals obtenien el triomf electoral a les corts perquè Pau Turull així ho decidia, enfortint la seva imatge de “Pater” de Sabadell i complint el pacte entre els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta, d’anar tornant-se en el poder.
Pau tenia una posició immobilista respecte la qüestió obrera, no acceptà el conveni de juliol de 1883, després de la vaga de les set setmanes, ni va voler subscriure’s a la Invàlida o Caixa dels morts. El portaveu del turullisme fou “La Revista de Sabadell”, iniciada en castellà el 4 de juny de 1884 i acabada en una quarta etapa en català el 31 de gener de 1935. Va ser dirigida fins el 1925 per Manuel Ribot i Serra, una figura local de la renaixença, molt addicte al Partit Conservador, i que gràcies a la seva fidelitat als Turull fou secretari de la Caixa de Sabadell. En morir Pau Turull i Comadran la seva fortuna oficial eren3:
9.165.187,47 milions de pessetes
25 cases: 12 al c/creueta, 6 a la Rambla, 3 al c/Sant Doménec, 2 a la Pl.Major, 1 al c/Tres Creus, 1 al c/Jardí. 367 hectàrees, 89 àrees i 54 centiàrees de finques rústiques.
5 milions de pessetes a la Caixa Sabadell en accions i obligacions.
Diversos milions en accions i obligacions a diverses caixes i ferrocarrils.
En aquest testament però, no hi ha cap referència a la maquinària i matèries elaborades que posseïa procedents dels seus negocis, tampoc del bergantí “Pedro Turull”. Tot i que sovint es parla del seu pare com el creador de la fortuna familiar, va ser Pau Turull el que més fortuna va aconseguir acumular4, després de Pau Turull, els Turull iniciaren un procés de decadència. Un any després de la seva mort, el 1893, el Republicà Pi i Maragall guanyà les eleccions. L’últim de la nissaga dels Turull, va ser Enric Turull.
Casa Pau Turull al carrer Ferran, núm 34 de Barcelona, construida l’any 1878 per l’arquitecte Joan Caballé, actualment és propietat de la immobiliària Nuñez i Navarro que la vol convertir en un hotel.
Fons Ricard Simó Bach (AHS)
1 ‘Els Turull de la industrialització una aportació genealògica’. Guillem Mateu Domingo. Revista Arraona, 1990. (pàg. 91)
2 CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de la Oposició. República i Acció Directa 1868-1904
Sabadell, 13 de novembre del 1845 – 20 de novembre del 1901
Joan Sallarès i Pla, obra d’ Antoni Vila Arrufat. FONT: Conèixer Catalunya
Industrial i polític conservador
Fill de l’industrial Joan Sallarès i Marra, i avi matern de l’escriptor Joan Oliver i Sallarès, conegut com a Pere Quart.
Joan Sallarès i Pla va ser una de les personalitats més destacades de la burgesia local, i capdavanter del proteccionisme a tot l’estat. Aquest pretenia protegir els industrials tèxtils de l’entrada de teixits més barats d’altres països. La seva família tenia una fàbrica tèxtil al carrer Jardí de Sabadell. Des de molt jove es va posar a treballar a la fàbrica del pare, va agafar molta experiència en el negoci i va fer la fàbrica més gran i moderna. Amb 23 anys ja s’havia convertit en una persona coneguda i va ser nomenat regidor de l’Ajuntament de Sabadell. L’any 1881 impulsà l’entitat patronal benèfica “Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell“, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat (sindicat).
Va intervenir en les diferents campanyes proteccionistes de l’època, la reforma aranzelària de 1892 i el míting de Bilbao de 1893. Va ser president durant dues etapes (entre 1856 i 1857 i entre 1891 i 1892) del Gremi de Fabricants de Sabadell i un dels fundadors del Banc Sabadell, el 1881; i de la Cambra Oficial del Comerç i la Indústria de Sabadell, el 1893. L’any 1897 fou escollit president del Foment del Treball Nacional, de Barcelona, la principal organització patronal a Catalunya.
Com a polític va ser derrotat a les eleccions municipals de 1891 on es presentava amb una llista cívica formada per conservadors, integristes i regionalistes; a les Eleccions Generals de 1896 es va presentar pel Partit Conservador, però va ser novament derrotat per Timoteo Bustillo, recolzat per conservadors i liberals. Finalment, a les eleccions generals de 1899, va ser escollit com a diputat a través d’una candidatura que recolzava al regeneracionista General Polavieja, crític amb el sistema “tornista” entre liberals i conservadors1. Desencantat amb aquesta experiència, poc després es va afiliar a la Unió Regionalista, que amb la creació de la Lliga Regionalista el 1901, s’acabaria integrant en aquesta, però Sallarès no s’hi va integrar, ja que era contrari a les pretensions d’autonomia per Catalunya que reclamava la Lliga, i criticava l’èmfasi d’aquesta en la qüestió lingüística.
Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’escultura realitzada per Josep Clarà que té dedicada darrere l’Ajuntament, a la Plaça Dr. Robert; al costat del Parc Central del Vallès, també hi ha una escola amb el seu nom. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un carrer2, també porta el seu nom un institut escola del barri de Campoamor creada als anys cinquanta3.
Persona d’ideologia conservadora, tenia una visió molt paternalista respecte als obrers, mostra d’això és la seva obra “La cuestión de las ocho horas” (1890) i “El Trabajo de las mujeres y los niños” (1893), també escrigué “Ferrer y Vidal y su tiempo”.
“Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?”
Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Llibreria de Luis Niubó, Barcelona, 1890.
“(…) un ideal utopico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiria al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”
El trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72
Ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona el 1855 i al cap de deu anys és ordenat de sacerdot. Es llicencià en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Amb el pseudònim “Un obscurantista de buena fe”, va escriure des del 1869 milers d’articles i uns dos-cents opuscles —en català i castellà— volent orientar popularment sobre problemes socials i religiosos.
Fundà l’Acadèmia Catòlica al 1872, amb la finalitat d’evitar la descristianització dels obrers i d’incorporar les activitats culturals juvenils sota el dogma catòlic. L’any 1890 s’inaugurava l’actual edifici de l’Acadèmica Catòlica (ara Acadèmia) al carrer Sant Joan. Morí a la casa pairal, que havia convertit el 1905 en un asil de vells de les Germanetes dels Ancians Desemparats, just davant de l’Acadèmia.
Representà el sector més integrista de l’església Catòlica de l’època, fou partidari de retornar a la cristiandat de l’Edat Mitjana, del restabliment de la inquisició. Al llarg de la seva vida va combatre el liberalisme. Fou defensor del “Syllabus Errorum” i enemic dels principis de la revolució francesa, sobretot a través de la seva publicació “Revista Popular” (1871-1916), on llançà campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l’espiritisme, el protestantisme, l’anarquisme, el naturalisme o la Solidaritat Catalana, defensant la unitat catòlica, la primacia espiritual en l’acció social, és a dir, que fos l’església catòlica la única encarregada d’aspectes com l’educació o la sanitat i promovent la caritat cristiana enfront la solidaritat obrera. La seva obra fonamental i discutida molts anys fou “El liberalismo es pecado”, escrita l’any 1884, la polèmica entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, contra el liberalisme, que era la base de la política de la Restauració. En aquesta obra, Sardà es decantà en contra del sufragi, negà la llibertat de pensament, es mostrà contrari a la llibertat de premsa i associació i rebutjà totes aquelles creences que no estiguessin basades en el catolicisme. Va condemnar tot intent d’entesa entre el liberalisme i el catolicisme. El 1888 recolzà al carlí integrista Nocedal quan es va enfrontar amb els dirigents del Partit Carlista per ser tebis amb el règim canovista.
Sardà exercirà la seva influència sobre els obrers i l’opinió pública de la ciutat a favor dels interessos catòlics i patronals que li donen suport econòmic, com el cacic local, Joan Sallarès. El seu integrisme, representava la resistència de l’església catòlica a perdre el seu monopoli sobre la cultura, el pensament, l’educació i influència política. Aquest pensament integrista de Sardà i del recolzament d’aquest per part de la patronal local, portarà a la resposta obrera amb propostes d’innovació cultural, com la creació del Instituto Libre de Enseñanza” (ILE) el 1882 o la creació del setmanari obrer lliurepensador “Los Desheredados”; però també a intents desesperats com l’atemptat de l’anarquista Mateu Morral durant la boda del rei Alfons XIII al 1909 que comportà la dura repressió contra el moviment obrer.
el liberalismo es herejía. Herejía es toda doctrina que niega con negación formal y pertinaz un dogma de la fe cristiana. El liberalismo doctrina los niega primero todos en general y después cada uno en particular. Los niega todos en general, cuando afirma o supone la independencia absoluta de la razón individual en el individuo, y de la razón social, o criterio público, en la sociedad”…“ser liberal es más pecado que ser blasfemo, ladrón, adúltero u homicida, o cualquier otra cosa de las que prohíbe la ley de Dios y castiga su justicia infinita
Al principi de la Guerra Civil a Sabadell la violència revolucionària, els anomenats “incontrolats”, es dirigí més cap a l’església catòlica que cap els industrials. A Terrassa hi va haver-hi més assassinats que a Sabadell i dirigida més cap els industrials que als eclesiàstics. Aquest fet, podria ser a causa d’aquest catolicisme intransigent de Sardà i Salvany i els seus deixebles.
Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la Unión Patriótica (UP), el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925.
Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)
En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la “Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista” (FET-JONS). Va participar en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, combatent al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la “Central Nacional-Sindicalista” (CNS), tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942). Falangista convençut, en aquest període com alcalde accidental, els nazis van visitar en diverses ocasions la ciutat: El 20 abril de 1941, amb motiu del 53è aniversari d’Adolf Hitler, Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya visita la ciutat. El 8 de maig de 1941 una delegació de la secció femenina de les Joventuts Hitlerianas, liderades per Luise Michel, visiten la ciutat per ensenyar el model de comandament d’aquesta organització. El 22 d’agost del mateix any a la sala de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya fa entrega de tres retrats de Hitler i de quatre insígnies d’honor a quatre falangistes de la ciutat: al mateix Marcet, a Pere Riba Domènech (cap comarcal del Frente de Juventudes), a Magda Coret, (delegada comarcal de la Sección Femenina de la Falange), i a Montserrat Sampere (regidora comarcal de la Sección Femenina del Frente de Juventudes). Les últimes visites dels nazis a la ciutat van ser: el 17 de febrer de 1942 per part de Ruth Moll, delegada de la secció Femenina a Espanya del NSDAP, acompanyada de Magda Coret, i finalment, el 17 d’abril del mateix any, la visita de Pablo Gutherms, secretari del partit nazi, acompanyat de Fisher, director de la Casa d’Alemanya en Barcelona.
L’alcalde Josep Maria Marcet a l’esquerra, passejant per la ciutat amb el cap del partit nazi a Espanya, Hans Thomsen i el Governador Civil de Barcelona, Antonio Correa y Veglison (AHS) Després es reunirien a la seu de la Falange del carrer Jardí (antiga seu del Círcol Republicà Federal), 20 d’abril de 1941
Saló de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, entrega tres retrats de Hitler. Josep Maria Marcet a la dreta. A l’esquerra recollint el retrat de Hitler, Leopoldo Rovira director del col·legi de Batxillerat de Sabadell. Rovira era d’origen alemany i feia de traductor durant les visites dels nazis a la ciutat, hi havia sospites que fos una espia dels nazis durant la República. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)
Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya (centre). L’alcalde Josep Maria Marcet (a la seva dreta, una mica més enrere). El governador de Barcelona, Antonio de Correa y Veglison (davant seu a la seva esquerra amb bastó), 20 d’abril de 1941
Ehlers imposa la Insignia d’ Honor de las Joventuts Hitlerianes a Magda Coret i Montserrat Sempere, a la seva esquerra Pere Riba. Magda Coret era la cap de la Secció Femenina de Falange de Sabadell. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)
Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producció anual de postguerra de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantia del contracte de 344.966 ptes., equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]
El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.
Visita de Franco a la fàbrica Gorina, darrere de Franco i el propietari (Manuel Gorina), hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)
Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras, amb qui va tenir cinc fills.
El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]
“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”
“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”
A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull, que portava la veu del “Frente de Juventudes“. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, “Opus Dei” i “Comunión Tradicionalista“. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch.
Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’ “Opus Dei“, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni Llonch. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins d’una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:
“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell
“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.
“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
Com he dit anteriorment, Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques com l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms, o el sindicalista Ricard Fornells, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:
“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]
Monument a Josep Maria Marcet Coll, alcalde de Sabadell de 1940 a 1960, obra de l’escultor Camil Fàbregas, inaugurada el 19 de març de 1974, el mateix dia en què s’inuagurà la Plaça Marcet. Marcos Brosel, 22 d’octubre de 2012
[1] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022
[2] CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980
[5] MARÍN CORBERA, Martín. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991
Sant Vicenç de Castellet, 15 de novembre de 1899 – Salindres, Llenguadoc, Occitània-, 12 d’agost de 1963 (1)
Militant de la CNT. Durant la Guerra Civil membre de la regidoria d’Indústries de Guerra i d’Obres Públiques
Tipògraf i actiu militant anarcosindicalista des de jove, s’hagué de refugiar a Barcelona i durant un temps exercí de conserge del Centre Obrer del carrer Serrallonga, és perseguit per la Guàrdia Civil en nombroses ocasions. Després s’establí un temps a Tarragona on formà el el Centre d’Estudis Socials amb Hermós Plaja i Felipe Alaiz, ajudà a aquest últim en la publicació del portaveu confederal El Trabajo, i es guanyà la vida com a maquinista a la impremta de Joan Sallent. Col·laborà amb Joan García Oliver en la organització de la CNT reusenca. Perseguit el 1921, s’assentà a l’Arboç i durant la Dictadura de Primo de Rivera s’establí a Sabadell, ciutat en que exceptuant algunes curtes estades a Manresa i Barcelona, i restarà fins el final de la guerra. El 1923, quan exercí de secretari de la CNT, realitzà diverses intervencions públiques a Manresa i fou empresonat a finals d’octubre. Fou delegat pel ram de gràfiques de Sabadell al Congrés de 1931.
Després de l’escissió trentista, creà el Sindicat d’Oficis Varis de Sabadell de la CNT-FAI juntament amb Bru Lladó i Edgardo Ricetti, i fou un actiu opositor a la línia de Josep Moix i els trentistes de Sabadell que van passar-se a la UGT i al PSUC. El juliol un cop iniciada la guerra, va ser membre del Comitè de Propaganda del Sindicat Oficis Varis de la CNT-FAI de Sabadell.
El 19 de gener de 1936 participà, amb altres (Francisco Ascaso, Joan García Oliver, etc.) en un míting contra la pena de mort i el feixisme al teatre “Los Campos de Recreo” de Sabadell, però amb l’objectiu real de fer costat a la candidatura del Front Popular. L’agost de 1936, va ser nomenat representant de la CNT a la Regidoria d’Indústries de Guerra del nou consistori de Sabadell. El febrer de 1937, quan el PSUC va aconseguir el control de la Conselleria de Defensa com a conseqüència de la reorganització municipal, va ser traslladat a la Comissió Permanent de la Conselleria d’Obres Públiques i a la d’Indústries de Guerra. Durant els “Fets de Maig” fou acusat pels membres republicans i del PSUC del consistori de donar suport als milicians que controlaven l’edifici de Telefònica de Barcelona (edifici clau perquè hi passaven les converses entre els membres de la Generalitat i el govern republicà), i va ser-ne expulsat, com la resta de companys cenetistes. El 1939 s’exilià, va passar pel camp de concentració de Beau-Désert de Merinhac (Aquitània, Occitània) i després a un camp nazi d’Alemanya, del qual en va sortir molt debilitat, posteriorment treballà en una química de Salindres (lloc de residència des de 1945). Col·laborà a l’editorial Crisol i escrigué a Los Galeotes (1921) i Superación (órgano de la CNT-FAI de Sabadell y su comarca). Va morir el 12 d’agost de 1963 a Salindres, després de ser operat diverses vegades a Montpeller, i a causa d’haver passat per camps de concentració i de treballar a l’industria química, on la salut li quedà molt debilitada.
Necrològica a Josep Cinca apareguda al diari anarquista de Tolouse “Espoir” al 15 de setembre de 1963
Sabadell, 18 de febrer de 1881 – Montevideo (Uruguai), 28 de maig de 19641
Albà Rosell. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Precursor del naturalisme ibèric de caire anarquista i pedagog
Nascut el 18 de febrer al carrer Quiroga número 19 de Sabadell. Provinent d’una família obrera i nombrosa, va assistir poc a escola ja que va haver de treballar des dels onze anys, amb catorze anys es va sindicar en el ram tèxtil i va organitzar els perruquers, ofici que també exercia. Va llegir molt des de ben petit i va col·laborar en la campanya per l’alliberament dels presos de Montjuïc, exercint de corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista “Progreso”, i va intervenir en diversos mítings en defensa dels camperols andalusos acusats de formar part de la Mano Negra i d’Alcalá del Valle.
Cooperà a la premsa llibertària, sobretot a “La Protesta”, i aquesta col·laboració juntament amb la participació els mítings, li permet conèixer a diverses figures de l’anarquisme com Teresa Claramunt i López Montenegro. Llegí obres anarquistes a més de començar a escriure texts com “Els llenyataires” o “La fàbrica”, amb dinou anys va començar a dirigir el diari “El Trabajo” de Sabadell. Apart de la lectura, també va ser un gran aficionat al teatre, actuà en grups d’aficionats en el Centre Llirich Dramatich i fundà l’Agrupació Dramàtica Ibsen, on hi participaren Mainé, Mateu Morral, Cranes, Duran, Rossend Vidal. Compaginà la seva afició al teatre amb la d’educador, ocupant la secretaria de la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE) de Sabadell fins el 19032, en que la deixà a causa de discrepàncies amb el seu apoliticisme. Més endavant s’integrà a la Institució Pedagògica de Francisca Rovira i a la revista pedagògica de Clementina Jacquinet, amiga de Ferrer i Guàrdia i de Mateu Morral; s’encarregà de l’escola racionalista del barri de les Mallorquines de Montgat, exercint com a mestre el 1904, any que conegué la seva dona també mestre racionalista, Esperança Figueres Davi. El 1905 escrigué un text en defensa de l’ensenyament integral. Formà part del Grup Avenir juntament amb Usón, Cortiella i Bonafulla, del Centre Fraternal de Cultura amb Suñé, Prat, Odón, Casasola, i altres, i també de la Lliga Internacional per l’Educació Racional de la Infància3.
El 1906 tornà a Sabadell i dirigí i fundà l’Escola Integral (1906-1909) i la revista “Cultura”, portaveu d’aquesta mateixa escola. Després de la setmana tràgica (1909), emigrà a França i més endavant a Amèrica. A Buenos Aires dirigí l’escola lliure de Villa Crespo, però no s’hi sentí còmode per l’ambient, i es traslladà a Uruguai. A Uruguai treballà en el Ministeri d’Instrucció, i va tenir un lloc en el “Consejo de la Enseñanza Primaria”, fou redactor dels “Anales de Instrucción Primaria” entre 1909 i 1912 i de la “Enciclopedia de Educación”, el 1912 fundà a Montevideo juntament amb Herminio Calabaza, la “Liga Popular para la Educación Razonada de la Infancia” i el seu periòdic “Infancia”(director entre 1913 i 1914), any que ingressà a la maçoneria (més endavant l’abandonà) i també a l’escola integral. Retornà a l’estat espanyol al 1915, on s’encarregà de diverses escoles integrals (Alaior, Carlet, Lloret de Mar i Terrassa)i s’interessà per les qüestions naturistes. El 1918 escrigué l’obra “El Naturismo Integral”, on exposà un naturisme que recull tant l’aspecte físic-vital, l’ètic, el social, l’artístic emotiu i el científic i crítica el naturisme que no té en compte l’aspecte social. El 1922 fundà a Carlet (València) El Naturista4 a on exposà les seves opinions durant els anys de definició del moviment naturista, i exercí de corresponsal de la revista “Helios” d’Alaior (Menorca),creà un centre naturològic a la mateixa ciutat, s’oposà a les decisions de l’Assemblea Naturista de València i treballà en un certamen naturista ibèric -que no s’arribà a celebrar-, que donés més rellevància a les problemàtiques socials i revolucionàries i que el relacionessin amb l’anarquisme.
El 1922, desencantat de la situació, va fixar definitivament la seva residència a Montevideo, treballant com administratiu fins la seva jubilació en el “Congreso de Enseñanza”, després de treballar a la premsa. A Montevideo continuà fins la seva mort, una gran tasca com a pedagog, naturista i escriptor, en aquesta última faceta tingué la seva pròpia editorial i revista, “Anacletos“,però també exercí de redactor de “El Diario” i “La Mañana”, i com a col·laborador de “La Calle”, “La República” i “El Mundo”. Entrà a formar part dels cercles separatistes catalanistes de Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i el 1928 va ser un dels fundadors, amb el seu fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista “Avant”, molt crític amb l’actuació de Francesc Macià Llussà, d’Estat Català i del Grup Nacionalista Radical, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d’acció del separatisme català a Sud-Amèrica, marcadament antiamericanista5. Als anys vint hi hagué col·laboració i relacions amb l’independentisme de caràcter insurreccional, ja que ambdós moviments perseguien enderrocar la dictadura de Primo de Rivera.
El 1922 escrigué “Naturismo en Acción”, on criticà la visió exclusivament terapèutica de cert naturisme, sense una base filosòfica i sense voluntat de transformació social. És autor de nombroses obres en català i castellà, d’assaig, teatre, poesia, literatura infantil, de temàtica molt diversa; però destacant sobretot el seu progressisme (dona, nen, naturisme, neomalthusianisme i utopia). A Uruguai discrepà del naturalisme que s’exercia, ja que afirmava que es tractava d’un naturisme interclassista, únicament interessat en el negoci macrobiòtic i l’estudi de la trofologia. Albano Rosell discrepava de la posada en pràctica (no dels objectius) del projecte de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, ja que pensava que faltaven llibres i professorat adequat, defensant les tesis integristes en la línia de Paul Robin. A més de qualificar a Ferrer i Guarida com a “furibundo anticatalanista”, ja que rebutjava el català a l’escola6. En el terreny naturista, defensà un naturisme integral, com la ciència de viure feliços que supera dogmes, al ser producte de les lleis natural. Per Rosell la llavor regeneradora ha de realitzar-se voluntàriament a partir de l’individu fins la col·lectivitat; en l’àmbit individual era partidari de que la regeneració humana es pot realitzar mitjançant el rebuig de tot allò superflu i el retorn a una alimentació basada en la sobrietat, frugal i senzilla que es pot trobar en el mateix lloc de residència; en l’àmbit col·lectiu vinculà la lluita naturista al combat social per la conservació de la natura i l’abolició de la propietat privada del sòl, l’aigua i la naturalesa, així com a la necessitat d’organitzar colònies i grups anarco-naturistes experimentals. En el camp teatral desenvolupà una extensa obra, seguint les innovacions d’Ibsen però amb el seu toc personal, sentint gran interès pel teatre infantil que ensenyi en els valors de respecte a l’entorn i a l’individu i a la vegada diverteixi a la canalla.
Des del seu exili a Uruguai va escriure un llibre de costumisme i curiositats de 147 pàgines sobre Sabadell, anomenat “Minúcies sabadellenques”, dedicat al seu nebot, Josep Rosell Casablancas, conegut com a “Pepet de Cal Jamba”, que li havia demanat escriure sobre personatges populars del Sabadell de la seva època. El mes de març de 1951, es va publicar una edició limitada del llibre a Montevideo, que abastaven uns seixanta anys enrere. El preu per exemplar era de cinc dòlars, a Sabadell, només en queda un exemplar a la Biblioteca de la Fundació Bosch i Cardellach7.
Sergio Yanes ha publicat un llibre sobre la figura d’Albano Rosell, amb escrits dels seus últims anys a Uruguai. També podeu consultar la web que va crear per cercar informació de Rosell on consten algunes de les seves obres digitalitzades i que es poden descarregar: https://albarosell.wordpress.com/
2 SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili, 1986.
3 IÑIGUEZ, Miguel, Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008. (Pàg. 1504)
4 MASJUAN BRACONS, Eduard. La ecología humana en el anarquismo ibérico. Urbanismo orgánico o ecológico, neomalthusianismo y naturismo social. Icaria Editorial, Barcelona, 2000. (Pàgs. 436 i 446)
Centelles (Barcelona), 1902 – Castras (Occitània), enterrat el 4 de setembre de 1989 als 87 anys
Visqué i milità a Sabadell, durant molts anys fou el delegat del comitè pro-presos de la CNT. Durant la Guerra Civil va dirigir amb Diego Abad de Santillán les patrulles de control i del 3 de març de 1937 al 22 de maig de 1937 va ocupar la conselleria d’Indústries de Guerra a l’Ajuntament de Sabadell, seria expulsat del consistori pel PSUC dirigit per Josep Moix, igual que la resta de consellers de la CNT, aprofitant els “Fets de maig de 1937”. El 1938 va combatre a la 26ª Divisió (119ª Brigada). Exiliat, va sofrir els abusos del camp de concentració de Vernet i les companyies de treballadors. Després s’assentà a Castres, on a partir del 1946 s’encarregà de reorganitzar la CNT de Sabadell a l’exili, i on moriria.
Cenit, 1989. Núm. 323
IÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo I. Asocación Isaac Puente.(Pàg.183)
VARGAS PUGA, Matías. La CNT a la política catalana durant la Guerra Civil (1936-1939). Els Ajuntaments del Vallès Occidental.
José López Montenegro. FONT: “Teresa Claramunt, la virgen roja barcelonesa” de Maria Amalia Pradas Baena. Ed. Virus, 2006
Inicià la seva militància com a republicà federal. Propulsor del sindicalisme revolucionari i de les seves publicacions, maçó
De jove va pertànyer al cos administratiu de l’exèrcit com a oficial, cos que va abandonar per les seves simpaties cap a la República i al negar-se a jurar lleialtat a Amadeu I. Participà en el Comitè Local creat pels republicans amb motiu de la insurrecció de setembre de 1869, i firma el comunicat del 25 de setembre a Saragossa. A l’octubre participa en una partida armada republicana a Pedrola i Gallur, aquesta és derrotada i es veu obligat a fugir.
A partir de 1870 destacà a Saragossa com a propulsor del sindicalisme i fou director de la publicació “El Republicano Federal”. El 4 d’abril inaugurà el “Casino Obrero la Fraternidad“, que serà el primer nucli de l’obrerisme internacionalista, i al mateix any participà en el Consell Federal de la “Federación de Trabajadores de la Región Española” (FTRE). El setembre, fundà el nucli de la FTRE a Saragossa, de la mateixa manera que va ser decisiva la seva participació en la fundació del nucli de Huesca. Del republicanisme federal passà a defensar les tesis anarquistes, i al 1872 fou l’artífex de la organització del Congrés de la FTRE a Saragossa. El mateix any, protestà davant el governador per la dissolució d’una assemblea de la Federació Local i al febrer rebutjà una proposta republicana per treballar conjuntament pel triomf de la revolució, aquest fet no li impedí figurar en la redacció de “La Autonomía” de Saragossa (març 1873) al costat d’un altre internacionalista, Barrera.Participà activament en el cantonalisme de Cartagena, i després del seu fracàs, fugí a França en el vaixell La Numancia; fou condemnat, perdé la seva carrera militar i visqué pobrament a París fins el 1882. Se’l nombrà per representar a la FTRE el 1878 en el Congrés obrer francès finalment prohibit.
Retornà a l’estat espanyol i s’assentà a Catalunya, fou pres preventiu durant sis mesos a Terrassa, després treballà de mestre a Sabadell; en aquesta ciutat, destacà com a director de la publicació “Los Desheredados” entre 1884 i 1886, donant-li una orientació clarament anarco-col·lectivista (el diari havia començat amb una tendència republicana federal); com a director fou detingut el 1885 i pres durant un any. També a Sabadell participà a la Vaga de 1883, al míting de març de 1886 amb Abayá i Tarrida, i manté relacions sentimentals amb la feminista, sindicalista i anarquista sabadellenca Teresa Claramunt.
Després de la seva estada a Sabadell, s’instal·là a Sallent, on fundà una biblioteca pública i on tingué diversos problemes al ser acusat de propaganda il·legal, des de Sallent es desplaçà a diverses poblacions veïnes on realitzà diversos mítings, al 1891 a Manresa contra la religió i en record als màrtirs de Chicago, aquest últim juntament amb Errico Malatesta. Segons Anselmo Lorenzo, López Montenegro formava part de la lògia maçònica “Los Hijos del Trabajo”.
El 1896 es veié obligat a marxar de Sallent i exiliar-se cap a Amèrica a causa dels Processos de Monjuïc. S’instal·là a la localitat d’Asunción al Paraguay i després a Buenos Aires, on col·laborà a la publicació “La Protesta” i on escrigué el llibre de poemes “El Botón de fuego, catecismo libertario”. El llibre està dividit en quatre temes complementaris: 1) “La Naturaleza” (poema). 2) “Nociones científicas”. 3) “Crítica de los sistemas gubernamentales”. 4) “Compendio de sociología”. López Montenegro basant-se en els principis de la teoria l’evolució de Darwin desenvolupà el seu treball poètic des de l’esperit científic i, a través dels ideals i la imaginació interpretà l’univers. El 1901 retornà a Barcelona, on fou testimoni del tancament del vaixell Pelayo a conseqüència de la Vaga barcelonina del mateix any, l’any següent escriu “La Naturaleza (Poema), nociones de geología y zoología para los trabajadores”.
José López Montenegro va patir al llarg de la seva vida persecucions i misèries a causa de la seva fermesa ideològica. Participà en nombroses publicacions anarquistes però també en combats i agitació obrera al carrer com les Vagues de Madrid i Barcelona de 1900-1901. Exemple de militant obrer conscienciat de l’època que pretenia culturitzar als treballadors mitjançant la divulgació de la ciència i revolucionar-los mitjançant la Vaga General.
Iñiguez Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo II. Fundación Isaac Puente, Vitoria, 2008.
Girona, 3 de novembre de 19101 – Barcelona, 27 de desembre de 19832
Professor, militant de la CNT. Secretari de la Delegació Comarcal del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), regidor i conseller d’Obres Públiques a l’Ajuntament de Sabadell
Va néixer a Girona el 3 de novembre de 1910, fill de Francesc Calopa i Armengol i de Paulina Cejuela i Hermosa de Mendoza, era el petit de dos germans, Francisco de Paula (mitjà) i Eulàlia (gran)
Professor i militant anarquista a Sants i a Sabadell. El 1933 fou professor de l’escola del Sindicat de Transports (tramvies) de Barcelona. El 1936 exercí de secretari de la Delegació Comarcal del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). A partir del 17 d’octubre de 1936 fou regidor a l’Ajuntament de Sabadell, representant a la CNT. El 3 de març de 1937 es remodelaren les conselleries de la ciutat, en aquesta remodelació la CNT perdé les conselleries d’Economia, Treball i Sanitat, si bé obtingué la de Proveïments, Indústries de Guerra i la d’Obres Públiques que exercí el mateix Ramon Calopa. El 22 de maig, els fets de maig de 1937, foren aprofitats per ERC, PSUC, la FLS, la URb i l’ACR per expulsar a Bru Lladó (membre de la CNT-FAI i enemic acèrrim de Josep Moix i el PSUC) i tots els representants de la CNT del consistori.
Segons consta a l’informe de l’entrevista que li va fer l’historiador Ronald Fraser, el 12 de febrer de 1972 va participar a l’assalt a la Caserna de les Drassanes i va ser col·laborador de les milícies culturals al front.3
L’any 1942 va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal en els Consell de guerra franquista, coneguts com a sumaríssims.4
A la postguerra, Ramón Calopa presidí la “Coperativa Fondo Laboral de Cultura” i després fou membre del grup “Solidaridad”. El 1974 substituí a Joan Ferrer com a secretari de la CNT catalana, càrrec que exercí fins el 1976 i on aconseguí unir els dos comitès regionals existents. L’any 1976 assistí a l’assemblea de Sants de reconstrucció de la CNT. Entre 1982 i 1983 fou redactor habitual de Solidaridad Obrera i el 1983 participà al Congrés Confederal. Morí el 27 de desembre de 1983, als 75 anys.
IÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008. Tomo I. Pàg 297
Barcelona, desembre de 1914 – Sabadell, 14 de novembre de 2007
Antonio Salvador. Font: Anarquismo en imágenes
Militant anarquista de la CNT-FAI. Secretari de les Joventuts Llibertàries a partir del 1933
Residí a Sabadell des de 1920, s’afilià a les Joventuts Comunistes, que abandonà al cap de poc temps per afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va lluitar a la Guerra Civil i va ser capturat pels alemanys i condemnat a nou anys, empresonat a Almazán i Sòria. Va ser alliberat després de complir sis anys i desterrat. Quan la CNT es va reconstruir,va tornara militar al sindicat de Sabadell, agafant el càrrec de diverses secretaries, com la de tresoreria i mantenint contactes i amistat amb militants de diversos sindicats de la província de Cadis: el mateix Cadis, Puerto Real i Sant Lucas de Barramenda.
Durant les dues escissions que va patir el sindicat, la de 1979 i la de 1984, Antonio Salvador es va mostrar partidari de les tàctiques i principis de la CNT: contrari a la participació de la CNT a les eleccions sindicals i comitès, partidari de les seccions sindicals, contrari als alliberats, defensor de les assemblees (tot i que aquestes poden ser manipulables) i la independència econòmica. Va criticar durament la posició del sector anomenat “possibilista”, “reformista” o “CNT renovada”, que volia que la CNT es presentés a les eleccions sindicals i que finalment després dels processos judicial entorn la legitimitat de les sigles, quedaria amb les sigles de CGT.
Va rebre algunes crítiques de companys i excompanys del sindicat per ser massa tancat a l’hora d’obrir el local a persones interessades amb la CNT o de dificultar projectes. De fet, als anys 90 pràcticament va ser ell i un grup reduït de militants els que obrien el sindicat, segurament aquesta desconfiança, es devia al haver patit la guerra, la dura repressió franquista i les diferents escissions.
A la CNT va deixar escrits d’opinió personals sobre la defensa dels principis, tàctiques i finalitats de la CNT; la crítica al comunisme autoritari i als seus defensors, els seus contactes amb els sindicats de la província de Cadis i l’activitat d’aquests, sobre les seves vivències al front, sobre la comarcal de Monzón i les col·lectivitzacions del 36 i els maquis, els presos polítics, poesies, etc. També va deixar escrits sobre la seva militància al sindicat després de la transició: crítiques a alguns companys que s’havien passat al sector escindit, la seva posició contrària a que la CNT organitzés guinguetes on es vengués begudes alcohòliques o la crítica a la falta de compromís d’alguns afiliats.
Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries i anarcosindicalistes: “CNT” (1985), “Frente Libertario”, “Icaria” de Pedrera (1987), “Tiempos Nuevos” (1983) i “Tinta Negra” (1985-1988)
Sabadell (Barcelona), 27 de novembre de 1879 – San Fernando de Henares (Madrid), 2 de juny del 19061
Anarquista, neomalthusià, autor de l’intent de regicidi contra Alfons XIII
Fill d’un industrial tèxtil de Sabadell, ciutat coneguda a l’època com el Manchester espanyol, per la seva gran producció tèxtil, amb greus desigualtats socials (3/4 parts del sou d’un obrer anava destinat a la seva alimentació i la de la seva família, els nens i nenes començaven a treballar als 7 o 8 anys, el 1881 casi el 64% de la població masculina era analfabeta, i l’analfabetisme femení arribava al 85%) i dominada per la reacció encapçalada pel capellà integrista Fèlix Sardà Salvany, fundador de l’Acadèmia Catòlica, i pel dirigent patronal Joan Sallarès Pla. Fèlix Sardà i Salvany al capdavant del Comitè de Defensa Social, s’oposava a totes les escoles neutres en matèria religiosa, a la constitució de lligues d’instrucció pública, a l’establiment de centres protestants, i denunciava a les publicacions neomalthusianes de les quals Morral en serà un gran difusor. La família de Mateu Morral, va tractar d’educar-lo pensant en el seu futur d’important industrial: als quinze anys l’envien a treballar a diverses cases comercials de Barcelona, la seva mare el rebutja des de petit, segons Rosell i per la pròpia trajectòria de Morral, aquest rebuig seria a causa de que la seva mare creia que la dida li havia canviat el fill. Només una mare plena de prejudicis integristes catòlics, podia sotmetre el seu propi fill en la més absoluta marginació i menyspreu. Martín Morral, el pare, en canvi, tenia un talant liberal i humà, militava a la Unió Republicana i des de 1884 havia assistit a alguns actes socials dels republicans i presidia alguns mítings anarquistes; el pare era l’encarregat de l’educació dels fills mascles, a qui confia a una escola neutra en religió2.
Mateu, al complir tretze anys, es apartat de la família i traslladat a residir a França i més endavant es trasllada a Alemanya. És sobretot a l’estranger on adquireix una cultura anarquista, a Alemanya, on acaba els seus estudis d’enginyeria tèxtil, s’entusiasma amb les idees de Nietzsche i entra en contacte amb el neomaltusianisme defensat a Alemanya per Max Hausmeister, fundador del diari neomalthusià “Harmonishe Verein”. Al 1899 amb vint anys retorna a Sabadell, ja impregnat de les idees anarquistes, el que li comporta molts problemes familiars, el principi dirigeix la fàbrica familiar amb eficàcia, dona xerrades als obrers sobre organització i vaga, participa en els intents de vaga fallits de 1901 i 1902, fins i tot va participar en projectes de comunes a Sabadell i Califòrnia amb Albà Rosell Llongueras. Fou un dels principals promotors del neomaltusianisme (teoria de la procreació conscient i voluntària) entre les dones treballadores, gràcies als seus viatges per Europa, era un dels pocs anarquistes que coneixia diverses llengües, va ser traductor de diverses publicacions neomalthusianes i corresponsal del periòdic de la “Lliga Universal de la Regeneració Humana”, amb seu a Paris, “Régénération”3.Durant aquest període va escriure alguns texts breus com “Pensamientos revolucionarios” amb la intervenció de Nicolás Estévanez Murphy (un militar i ex-ministre de la Guerra, d’ideologia republicana federal) i del polític radical Alejandro Lerroux, amb un pròleg de Federico Urales, degut a aquests texts va tenir diversos problemes legals, ja que Morral explicava com fabricar una bomba4. Morral rebia a casa la premsa neomalthusiana de França i Alemanya, així com els preservatius provinents de la lliga neomalthusiana francesa. Des de 1903 està relacionat amb Ferrer i Guàrdia, també defensor de les tesis neomalthusianes, i un cop abandona la llar familiar el 1905, es posa a treballar a l’Escola Moderna, on s’encarregarà de la biblioteca i la llibreria. Tradueix amb Anselmo Lorenzo el fulletó neomalthusià del teòric de l’educació integral, Paul Robin, anomenat “Generación voluntaria”, que difon entre els obrers, fet pel qual serà detingut i empresonat. El 1904 es fundà la secció de la lliga neomalthusiana espanyola a Barcelona, poc després s’hi va adherir la secció de Sabadell, formada per una de dones anomenada “Amor y maternidad libre” i una altra d’homes.
Anarquista actiu durant tota la seva curta vida, finança el periòdic de la Federació Obrera de Sabadell, “El Trabajo”, des d’on es promouen les notícies del moviment neomaltusià. Fou amic del metge anarquista Pedro Vallina, admirador d’Ibsen, va tenir un romanç amb la nihilista russa, Nora Falk, i també es diu que la muller de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, es va enamorar d’ell sense èxit, aquesta va declarar posteriorment que desconeixia les seves idees anarquistes5.
El maig de 1906 viatja a Madrid i el dia 31 quan el rei Alfons XIII surt de l’església de San Jerónimo el Real on ha tingut lloc la boda per retornar al Palau Reial, des del quart pis del número 88 (actualment 84) de la carrer Mayor, llança una bomba camuflada en un ram de flors sobre el carruatge reial, el resultat fou de 24 persones mortes i 100 de ferides, ja que el ram toca la catenària del tramvia i es desvia cap a la multitud. Un cop comès l’atemptat, demana ajuda al periodista republicà José Nakens per amagar-se, també l’ajudarà a escapar l’ ex-tinent republicà Mata, va aconseguir sortir de la capital, fins que un guàrdia jurat sospita d’ell a San Fernando, moment en què es suïcida després de matar el guàrdia. S’assegura també que Morral va participar en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 19056, i que va pertànyer a una facció violenta del moviment anarquista. Sigui com sigui, sembla absurd atribuir l’atemptat de 1906 a un fracàs amorós amb Soledad Villafranca. Segons Abad Santillán, durant un temps va pertànyer a la legió estrangera francesa a Algèria. L’atemptat de Morral va tenir greus conseqüències sobre el moviment obrer: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va iniciar un escandalós procés que va acabar amb el tancament de l’Escola Moderna i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia tres anys després, acusat de ser també l’instigador de la setmana tràgica. El que mai ha quedat clar, és què va empènyer a Mateu Morral a tirar la bomba ell sol, o si va rebre ajuda. Rosell mostra un Morral nihilista justicier:
“En lucha contra el error, los prejuicios y los asesinatos de los que estimaba hermanos en infortunio, los mártires de Alcalá del Valle, Rio Tinto, de Jerez, de Montjuïc y de todas las explotaciones, de lo que él, hijo de burgués él mismo, se sentía víctima también”
Masjuan, Eduard. Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906. Ed. Icària. Capellades (Barcelona), 2009.
Els esforços de Morral per organitzar els obrers sindicalment difícilment lligarien amb el nihilisme teòric d’un Morral que intenta executar el rei per determinació personal, sense haver-ho tractat col·lectivament en un comitè o organització política o sindical. Tampoc sembla provable una doble participació a l’atemptat com afirma la memòria de Pedro Vallina, o com diu Rosell que Nora Falk l’acompanyava a Madrid, no hi ha cap notícia al respecte que avali aquesta hipòtesi.
En una entrevista al “Diari de Sabadell”, del dia 9 de desembre de 1997, Facundo Morral, nebot de Mateu Morral, nascut a Alemanya un any després de la mort del seu oncle realitza les següents declaracions:
“Hi ha moltes teories sobre què va ser el que va empènyer a tirar la bomba. A mi la meva mare sempre em va dir que ell formava part d’un grup d’anarquistes que es van jugar a les palletes qui mataria el rei. Ell va treure la més curta […] La meva mare era una estrangera que arribava a Sabadell una setmana després de l’atemptat, i ho va viure de prop”
‘Entrevista a Facundo Morral’. Diari de Sabadell, 9 de desembre de 1997
L’atemptat de Mateu Morral, comporta que hagi tingut nombrosos recolzaments i també detractors al llarg del segle XX. Per alguns autors bohemis filo-anarquistes de joventut, és classificat fins la Guerra Civil com “heroi tràgic”, per Valle-Inclán, per Baroja, de “ser l’únic jove que havia defensat Espanya”7. Fins el 1939, per la classe treballadora i l’imaginari col·lectiu, Morral era vist com un lluitador per la llibertat, ja que es creia que d’haver aconseguit assassinar el rei Alfons XIII, figura del règim caciquista i corrupte que enviava als joves de famílies humils a morir a Àfrica, la Guerra Civil s’hagués evitat.
La via de Massagué de Sabadell es va dir avinguda de Mateu Morral del 6 de gener de 1937 al 27 de maig de 19398. En plena Guerra Civil l’Ajuntament de Madrid, anomenà el carrer Mayor com a carrer de Mateu Morral, segons l’estudi “Toponimia madrileña: proceso evolutivo”, de Luis Miguel Aparisi Laporta. Amb la victòria franquista tornà a anomenar-se carrer Mayor.
A partir de 1939 amb la victòria franquista i fins el 1976, la historiografia oficial, mostrà a Morral com un terrorista malvat i boig, arribant a l’intent d’aniquilació del moviment anarquista a l’estat espanyol. Bon exemple d’aquest intent d’aniquilació que va continuar en democràcia, és l’historiador franquista i ministre de cultura en democràcia (1980-1982) Ricardo de la Cierva, nét de l’ exministre de governació d’Alfons XIII en el seu llibre biogràfic sobre la reina Victòria Eugènia, sentenciava l’anarquisme i Mateu Morral:
“El fanático Mateo Morral, un colaborador de la llamada “Escuela Moderna” fundada en Barcelona por Francisco Ferrer, cuya complicidad en el atentado de Morral quedó fuera de toda duda para el Gobierno español y la justicia de la época que le implicó en el proceso correspondiente. Así cobraba notoriedad el anarquismo español, que disfrazaba sus crímenes repugnantes y su sadismo espantoso con pretextos políticos, hasta que desapareció felizmente como fuerza social después de todos los anarquismos europeos en la Guerra Civil de 1936”.
Victoria Eugenia, el veneno en la sangre, Ed. Planeta, Barcelona (1992),
1 ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo II. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008.
2 MASJUAN BRACONS, Eduard. Un héroe trágico del anarquismo español. Mateo Morral, 1879-1906. Ed. Icària. Capellades (Barcelona), 2009
Sabater. republicà federal i sindicalista de la CNT. Amb el trencament trentista es va posicionar a favor del sector “faista”.
Va néixer en una família obrera de Sabadell; era molt jove encara, quan va incorporar-se amb altres sindicalistes, republicans i federals com ell mateix, a la Federació Obrera de Sabadell (FOS) “l’Obrera” del carrer Estrella-, on des de principis de segle tenien els seus locals totes les societats obreres de la ciutat. Fins a 1909, any en què abandonà el Partit Federal de Pi i Maragall, va fer-se visible en gairebé tots els intents organitzatius del jovent republicà, federal i catalanista de Sabadell; singularment, el 1907, va donar suport des de la Joventut Federal a Solidaritat Catalana i, així mateix, a la incorporació del “Círcol” Republicà Federala les candidatures solidàries i catalanistes.2
Escrit de Bru Lladó a la portada de “El Pacte”, Portaveu de la Joventut Federalista i del Partit Federal de Sabadell i sa comarca, recolzant les candidatures de Solidaritat Catalana, 20 d’abril de 1907
El 1908 va enfrontar-se a les pressions i maniobres dels republicans radicals que volien obtenir el control de l’esmentat cercle; finalment, va abandonar-lo quan els lerrouxistes van aconseguir-lo momentàniament. El 1909, va dirigir “Ciutadania”, setmanari portaveu de la Joventut Federalista Local; va participar en els fets de “La Setmana Tràgica”, i després, va exiliar-se a França, fins que va ser indultat el juliol de 1910.3
El seu retorn a Sabadell, i el de la resta d’indultats va ser molt sorollós i va marcar el seu atansament als mitjans obreristes partidaris de l’acció directa. El mateix estiu de 1910, quan va esclatar la vaga a la fàbrica Seydoux, Lladó que ja era president de la Federació Obrera de Sabadell (FOS), es va mostrar partidari del “Tot o res!”. El 1915 dirigí “La Batalla Sindicalista” de Sabadell. Durant els anys de la revolució russa fou dels primers en avisar del caràcter autoritari del moviment, ho havia vist amb els seus propis ulls ja que havia visitat Rússia. Empresonat el 1910, el 1911 i de nou el 1913, ja era un dirigent reconegut de l’anarcosindicalisme sabadellenc quan va participar en els preparatius de la vaga general de l’agost de 1917. Arran d’aquests fets, va haver de fugir de nou a França i, al seu retorn, el maig de 1918, va incorporar-se junt amb la plana major de la militància anarcosindicalista a actes de propaganda celebrats arreu de Catalunya.4 Garcia Oliver el recorda a la tribuna com un company: “de hablar campechano y voz atiplada algo cascada, pero que agradaba a la concurrencia por la sencillez de su discurso”. De la mateix opinió era Manuel Buenacasa, que, a més, el recorda amb llàgrimes als ulls, incapaç de parlar en un míting celebrat dos dies després de l’assassinat de Seguí a qui -segons ell- Lladó “estimava entranyablement”. De fet, havia aconseguit força notorietat pròpia movent-se a prop de Teresa Claramunt, Salvador Seguí o Ángel Pestaña. El 25 d’agost de 1922 havia de fer una conferència a Manresa al Teatre Nou, sobre la Rússia soviètica amb Ángel Pestaña, però aquest va patir un atemptat per part de pistolers de la patronal i la conferència es va haver d’anul·lar.
Tot i això, també va ser força conflictiu des de la perspectiva militant mateix. Durant la dictadura de Primo de Rivera, com a responsable de l’edificació de “vivendes per a l’ús i propietat dels socis”, va impulsar la creació de la Cooperativa “Cultura i Solidaritat”, constituïda a Sabadell el 19 de desembre de 1922 i amb seu al carrer Salut, núm. 35. La cooperativa va construir cases pels obrers de la CNT al carrer Taulí. El 10 d’abril de 1926 la cooperativa representada per Bru Lladó va comprar per 3.287 pessetes uns terrenys al carrer Vilarrubias a l’Hospital i la Casa de Beneficència per construir un edifici que serviria com a Escola Moderna5, actualment en queda una part al carrer Taulí, núm. 16, local de l’actual Ateneu Llibertari. L’escola va ser construïda pels obrers del sindicat de la construcció de la CNT. A partir de l’any 1927, fou portada pel mestre argentí de la CNT-FAI, Edgardo Ricetti. El descontentament provocat per algunes persones per la seva gestió en la construcció de 36 cases, més un cup, un pou i un motor elèctric, va provocar que fos acusat d’haver perpetrat estafes als propietaris. Aquestes acusacions sorgiren en plena rivalitat de la gestació prèvia de l’escissió trentista i no s’han trobat evidències de dites estafes6.
No va tornar a fer-se plenament visible en àmbits confederals catalans fins a l’escissió dels Sindicats Únics i l’aixecament anarquista de l’Alt Llobregat el gener de 1932. Va ser detingut per aquests fets i deportat a Villa Cisneros a bord del vaixell “Buenos Aires“, juntament amb Buenaventura Durruti, i els germans Francisco i Domingo Ascaso, entre d’altres; amb ells va protagonitzar una oberta insubordinació quan el vaixell es trobava davant les costes de Fernando Poo. De retorn a Catalunya, es va enfrontar, des del Sindicat Únic d’Oficis Diversos, amb la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, i el seu dirigent, Josep Moix llavors alineats amb els Sindicats d’Oposició (més endavant els trentistes de Sabadell a diferència de la majoria d’altres localitats, que tornaren a la CNT, es passarien a la UGT i al PSUC i Josep Moix seria alcalde i president del PSUC). El maig de 1932 participà a un míting a Saragossa amb Girvent i al mateix any també a Mollet i Olesa, i el març de 1933 a Barcelona, en un míting important amb Herreros, Saavedra, Claramunt, Isgleas, Callejas i Montseny. De 1934 a 1936, milità a la FAI i, en concret, al grup d’afinitat anarquista barceloní de Jaume Balius, Pablo Ruiz i Fernando Pellicer. De 1936 a 1937 fou regidor de l’Ajuntament de Sabadell d’on en va ser expulsat com la resta de cenetistes per Moix i el PSUC arran dels “Fets de Maig” de 1934, Moix l’acusà d’haver recolzat els milicians de la CNT que controlaven l’edifici de la Telefònica, també va ser delegat comarcal del Departament d’Economia de la Generalitat.
Amb Balius, s’integrà a l’agrupació “LosAmigos de Durruti”, per combatre el “reformisme confederal” durant la guerra i a l’estalinisme. Participà per la Federació sabadellenca al Ple Ampliat de València de gener de 1938, prenen part en la ponència sobre la distribució dels aliments. Fou autor de les obres: “El bolchevismo y la revolución” (Madrid, El Sembrador, 1923), “El Comunismo Libertario. Su base, su medio, su fin” (Sabadell-Barcelona,1936), “Los lugares de trabajo. Campos, minas, fábricas y talleres” (Barcelona, Renacer, 1935). Un cop acabada la guerra, el 5 de febrer de 1939, el mes de juny del mateix any passà pel camp de concentració de Bram, sortí per Marsella des d’on va embarcar fins a Mèxic7.
Carta dels ex-militants de la CNT Sabadell José Puerto i Bartolomé Jeniva, adreçada al sindicat, parlant de l’exili de Bru Lladó. 22 de desembre de 1982. Arxiu de la CNT-Sabadell
Al fons de l’historiador Andreu Castells a l’Arxiu Històric de Sabadell hem trobat dos cartes seves dirigides a Antoni Sala des de Cuernavaca on vivia. A la del 20 gener de 1946 li fa saber que està molt content d’haver rebut una carta seva el 18 de desembre de 1945 ja que feia 7 anys que no en rebia cap de ningú: “Ya se que durante este largo tiempo alguien en ello interesado ha hecho correr la notícia de que había muerto”. També li diu que està greument malalt, pràcticament invàlid i que no ha trobat ningú que el cuidi, ni ha rebut cap ajuda. A l’última del 23 de març de 1946 li explica que va estar al Sanatori Espanyol, com un indigent, però es va fugar al veure que estava a l’antesala de la mort, que pateix “ataques apolpejicos” i que la malaltia va en augment per la falta de cures. Mor a Cuernavaca (carrer Leandro del Valle, núm. 90) el 1946 en l’absoluta misèria.
1 ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Vitoria, 2008. Asociación Isaac Puente
3 Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, biografies del moviment obrer de Catalunya veuobrera
4 MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.), PAGÈS BLANCH, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autora de la biografia: Tavera García, Susanna. Primera edició, 2000. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat. (pàg. 778)
5 GARCÍA OLIVER, Joan. El eco de los pasos. Ed. Ruedo Ibérico. París, 1978 (pàg 62-63, amb el cognom de Liado per error)
6 Còpia simple de l’escriptura de Compraventa atorgada per l’Hospital i Casa de Beneficiència de Sabadell representada per l’alcalde Josep Maria Relat i propietat de Domingo Pagès Genés; a la cooperativa “Cultura i Solidaritat”, representada per Bru Lladó Roca. Autoritzada pel notari Jesús Led de Lajusticia. 10 d’abril de 1925. Còpia realitzada pel notari Ramon Ramoneda Viver, c/Sant Pere, 45. Sabadell. Arxiu de la CNT-Sabadell
7 MASJUAN BRACONS, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006. (p. 118). ISBN 844902479X.
Sabadell, 4 de juny de 1862 – Barcelona, 11 d’abril de 19311
Anarcosindicalista i anarquista, pionera del feminisme obrer
La família de Teresa Claramunt era un clar exemple de les famílies que havien nascut als pobles pròxims a Sabadell o bé en altres zones industrials i que s’havien traslladat a la ciutat, provocant que de 1787 a 1887 la població sabadellenca es multipliqués per deu, arribant als 20.000 habitants a la segona data. Els seus pares paterns provenien del nucli cotoner i paperer de Capellades, el seu avi, Ramón; i l’àvia Margarita Munier, d’un nucli llaner del departament del Aude a Limoux (França). Margarita filla d’un bataner francès es va establir a Sabadell el 1824, on va conèixer i es casà amb Ramón Claramunt. Aquest matrimoni, després de passar uns anys a Martorell (1827-1828), on va néixer la seva filla Joana, va arribar a Alcoi entorn el 1929, ciutat on va néixer el 1832 Ramon Claramunt, pare de Teresa, i la seva germana Purificació. Alcoi per la seva precocitat industrial, va ser la única ciutat valenciana amb un flux ininterromput de catalans. A Alcoi van romandre vint anys, fins que el 1849 va tornar a Sabadell tota la família. Ramon Claramunt i Joaquima Creus es casaren a Sabadell a mitjans de la dècada dels cinquanta. El 1858 va néixer Maria i el 1862, els 3 anys, Teresa, va seguir els seus pares fins a Barbastro (1865), on van néixer els seus altres dos germans, localitat on hi romandria durant deu anys, fins els tretze anys. En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. “La Llei Moyano del 1857” establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes. La família Claramunt estava ocupada en el sector industrial on les possibilitats d’aconseguir una ocupació permanent eren escasses i quedaven lligades a l’experiència prèvia i a la qualificació”2.
La migració d’una ciutat a una altra es converteix en una alternativa que no sempre assegura una posició econòmica estable. Per altra banda, la família Creus, estava ocupada en el sector agrari, sense mobilitat migratòria i habitatge en una localitat pròxima a Sabadell. Poc després de retornar a Sabadell, la seva germana gran, Maria, es casà el 1879, als 21 anys, i abandonà la casa familiar; els seu germà Àngel mor, Joaquima Creus, la mare, també mor a principis dels 80. Podria ser el moment en què Teresa marxà de casa als divuit anys, i començà a treballar en el tèxtil adquirint notable prestigi per la seva intel·ligència, cultura i valentia. Amb només vint anys apareix la seva firma al peu de documents anarquistes com l’acta de constitució de la secció de diversos treballadors anarco-col·lectivistes de Sabadell, el 26 d’octubre de 1884, any en què fundà un grup anarquista femení a la mateixa ciutat, seguint els passos de la línia de Tarrida i intervingué en una vetllada de l‘Ateneu Obrer. Participà a “La vaga de les set setmanes” de 1883, aquest conflicte va començar quan la Unió de Treballadors de la Llana va presentar una circular als fabricants de Sabadell, en la qual es demanava la rebaixa de les hores de treball mantenint el mateix sou, per tal de poder instruir-se a ells mateixos i als seus fills, en aquesta circular però, no es feia referència a cap possible Vaga. La Comissió de treballadors que esperava una resposta per part dels fabricants, no fou rebuda i a més els van fer esperar sense resposta en el local del Gremi de Fabricants durant una hora. Això va provocar que diverses societats convoquessin una Vaga que va aconseguir reunir uns 12.000 treballadors. Els empresaris van respondre a aquesta Vaga tancant les fàbriques fins que els obrers reconeguessin l’error d’haver-la convocat, també van amenaçar als promotors i aquells que recolzaven la Vaga amb l’acomiadament. L’Ajuntament va recolzar les patrulles nocturnes i diürnes de ciutadans de la burgesia que tenien com a objectiu dissoldre qualsevol grup, la ciutat s’havia omplert de Guàrdies Civils i de burgesos armats que pegaven a tot aquell sospitós de vaguista; es produïren nombroses detencions, sobretot dels dirigents més actius de la Vaga, L’Obrera fou tancada i “Los Desheredados” es veié amb la impossibilitat de sortir al carrer; finalment després de set setmanes de lluita, el 17 de juliol, els obrers es veuen obligats a tornar a treballar.
Teresa Claramunt es casà amb Antonio Gurri el gener de 1884, reconegut obrerista, que es movia entre el republicanisme federal i uns plantejaments obreristes radicals, tot i que més endavant, igual que Teresa, abraçaria l’anarquisme. El 1885 participà al Congrés Comarcal català de Barcelona i per primera vegada col·laborà a la premsa, concretament a la publicació Bandera Social, època en que ja probablement estava lligada a l’Ateneu Obrer i al periòdic “Los Desheredados”. El 1887 assistí al Congrés Comarcal de Barcelona de la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). El 1888 realitzà mítings a Barcelona i després de febrer sembla que realitzi un viatge a Portugal. El 1891 realitzà un míting a Sant Martí de Provençals amb Dolors Amat i a Barcelona, Manresa i Mataró, en els intents per estendre l’agrupació de Dones, any que probablement deixa Sabadell per Barcelona-Camprodon.
Entre 1891 i 1892 fou oradora en més de vint mítings i més endavant lligada als esdeveniments de l’anarquisme militant. Amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo impulsà el 1892 la primera societat feminista de l’estat espanyol, la “Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona”3. Va ser perseguida, detinguda i empresonada diverses vegades: detinguda el 1893 per els successos de maig (condemnada quatre mesos a Reus amb Tomàs Sugranyes) i després de l’atemptat del Liceu, novament per el 1896, acusada d’estar al darrere de l’atemptat contra al Corpus al carrer Canvis Nous de Barcelona, és finalment condemnada a la deportació es trasllada amb el seu company a Londres, París i Roubaix, on treballen com a teixidors, fins l’any 1898 que poden tornar a Barcelona i intervé en la campanya contra els processos de Montjuïc4.
A partir de 1900 formà el grup femení anarquista de Gràcia, el 1901 col·laborà decisivament en la fundació de “El Productor”5, al costat de Bonafulla, i fou un dels grans elements desencadenants de la gran vaga barcelonina de 1902, any en què destacà enormement en la gran gira de propaganda per Andalusia que acabà amb la detenció a Ronda i la posterior expulsió a Màlaga. El 1904 es trobava en llibertat provisional, amb dos processos pendents per delicte d’impremta.
En els següents anys, participà en nombrosos mítings i gires de propaganda mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i mobilització. La setmana tràgica l’allunyà de Barcelona, el 1909 s’instal·là a Saragossa, on treballà a favor de l’obrerisme aragonès. Amb el pas dels anys, la seva residència es converteix en un lloc de peregrinació per la joventut anarquista. Posteriorment marxà a Sevilla (1913-1923), amb l’ajuda d’Antonio Ojeda, als quals els seus educava, amb l’esperança que el clima milloraria la seva salut, mantenint el seu activisme, però amb freqüents estades a Saragossa on trobà amb Francisco Ascaso i Rafael Escartín, el 1918 visità Barcelona6. Durant els anys vint, va recelar del sindicalisme, ja que hi veia evidents perills reformistes, el que contrasta amb els seus primers anys on col·laborà amb republicans, maçons, feministes diverses i fins i tot espiritistes. El 1924 va retornà a Barcelona i visqué un temps a casa de Francisca Saperas, però una progressiva paràlisis li va impedir la seva militància7, tot i que el seu últim míting va tenir lloc al 1929. Les seves idees van continuar intactes fins a la mort.
En una època on la participació política i social de les dones era molt minoritària, es pot afirmar que Teresa Claramunt fou pionera del feminisme anarquista obrer. Bona mostra dels seus pensaments i preocupacions respecte a la dona, els podem trobar en el seu fulletó sobre “La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las pregorrativas del obrero”. Biblioteca el Porvenir Obrero. Maó, 19058. Aquest fulletó ordenava i sistematitzava el seu pensament feminista. Els objectius d’aquest text, eren aclarir els errors sobre l’educació de la dona i explicar les causes que encara sostenien aquests errors, i combatre la ignorància de les dones. El responsable del infeliç estat de la dona, era l’home, per tant existia un clar antagonisme de sexes. Claramunt també considerava fonamental qüestionar la falsa moral que aplicava criteris morals diferents a homes i a dones. Per últim, calia oferir una alternativa basada en el reconeixement del problema, la lluita per la llibertat i la igualtat de condicions entre homes i dones amb consciència dels seus drets i deures per poder col·laborar amb l’home en la transformació completa de la societat. Claramunt també pensava que si no canviava la situació de les dones a l’àmbit privat, difícilment ho faria a l’àmbit públic, així donava una dimensió política a l’àmbit privat, cosa que el feminisme trigaria molts anys a plantejar-ho com un dels seus pilars de lluita.
Les seves grans aportacions i lluites foren, com hem dit anteriorment: la defensa de la igualtat entre ambdós sexes des d’una perspectiva anarcosindicalista; però també l’anticlericalisme i l’apoliticisme. La seva ploma està present a nombroses publicacions: “La Alarma”, “La Anarquía”, “Bandera Social” (1885), “Buena Semilla”, “El Combate”, “El Corsario” de la Corunha (1893), “Cultura Libertaria”, “Los Desheredados” de Sabadell, “Fraternidad”, “Generación Consciente”, “El Obrero Moderno” de Igualada (1910), “El Porvenir del Obrero”, “El Productor Literario”, “El Proletario”, “El Rebelde”, “Suplemento de la Revista Blanca”, La Tramontana, “Tribuna Libre”, “La Voz del Pueblo” de Terrassa (1913),etc. A més és autora de: “La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las pregorrativas del hombre” (Maó, El Porvenir Obrero, 1905) i “El mundo que muere y el mundo que nace” (obra teatral estrenada a Barcelona, 1896).
A Sabadell porten el seu nom una escola situada al barri de Gràcia i un carrer al barri de Campoamor.
IÑÍGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo I. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008.
1 VICENTE VILLANUEVA, Laura. Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Fundación Anselmo Lorenzo. Biografías y Memorias/4. Madrid, 2006.
12 d’abril de 1901, La Plata (Argentina) – 20 de novembre de 1984
Edgardo Ricetti Scandella. FONT: “Edgardo Ricetti. Maestro y luchador”, Edna Copparoni. Buenos Aires, 1992 – contraportada-
Pedagog i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
Fill de família treballadora, va estudiar primària i secundària a l’escola annexa de la “Facultad de Humanidades de la Universidad de la Plata“; va participar activament en el moviment estudiantil, redactor del periòdic “Renovación” i actor a la companyia teatral. Començà a estudiar enginyeria i es traslladà a la Pampa, on puntualment exercí de tipògraf, s’integrà en un grup d’art dramàtic que recorria les comarques, i des de 1923 fins 1925 exercí de professor en una escola obrera de Tigre. A finals de 1925 viatjà a París amb els seus amics Maffei i Feldman, treballà de jornaler en la reconstrucció d’edificis, contactà amb exiliats de la dictadura de Primo de Rivera i va participar en l’intent d’Estat Català de proclamar la República Catalana mitjançant una incursió armada per Prats de Motlló.
El febrer de 1927 s’instal·là a Sabadell, amb l’ajuda de Bru Lladó i la Federació Sindical Llibertària, al front de l’ “Escola de l’Institut Pedagògic Cultura i Solidaritat de Sabadell” coneguda amb el nom “Escola “Cultura i Solidaritat que havia començat la seva activitat clandestinament l’any 1926. A Sabadell realitzà una important tasca com a mestre, aplicant els principis pedagògics de Montessori, Freinet i Francesc Ferrer Guàrdia de cara a l’emancipació social, amb l’objectiu de no formar dirigents ni dirigits, fins el final de la guerra de 1939. Els moderns mètodes educatius de l’escola portada per Ricetti, va fer que molts pares no anarquistes, ni cenetistes hi portessin els seus fills, el centre no impartia religió ni cap tendència política. El formava, un parvulari per a nens de 3 a 4 anys, atès per una mestra, un grup atès per una altra mestra i un grau superior i nocturn per a nens de 13 a 14 anys, que estava a càrrec de Ricetti. Es fomentaven els hàbits saludables, com el foment de l’esport i el contacte amb la natura, excursions al riu Ripoll, a la Font de la Riera de Sant Feliu i pels alumnes més grans s’havien organitzat excursions a les quatre del matí per anar caminant fins a la platja del Masnou i tornar en tren. A vegades també anaven a la muntanya, a Montserrat o Sant Llorenç. L’educació es centrava més en l’observació que no pas en uns continguts establerts, en els interessos espontanis dels alumnes. Va arribar a comptar amb 150 alumnes en torns de matí, tarda i nit1.
Ricetti (a la dreta) amb alumnes de l’escola Cultura i Solidaritat. Curs 1933-1934. Any 1934. Autor desconegut (AHS)
Va militar al Sindicat d’Oficis Varis de la CNT (del qual en va ser secretari) i es va decantar a favor dels postulats de la FAI (secretari local al 1932), fet que va suposar la seva expulsió de l’escola, dominada pels trentistes, i la creació per la seva part d’una altra (mantenint el mateix nom, “Cultura i Solidaritat”).
Després de la insurrecció militar del 18 juliol del 1936, el 23 de juliol es va constituir el Comitè Local de Defensa, Ricetti i formà part en representació de la FAI. Durant la guerra va treballar vigorosament a favor de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), on va arribar a ser-ne secretari, aquesta organització es dedicava a defensar els drets humans en temps de pau i a recolzar i coordinar la resistència antifeixista entre els diferents països i l’enviament d’aliments. També era conegut com un bon orador, el 16 d’agost de 1936 parlà en representació de la Federació Local de Grups Anarquistes, amb altres oradors (J. R. Magriñà, Josep Cinca, Trinitario Colón, Manuel Gorina, Constantino Vachier i Faust Roca), en un míting al Cinema Imperial de Sabadell.
El 27 d’octubre de 1936 va fer un altre míting al Cinema “Recreu” (Campos de Recreo) de la mateixa ciutat, amb Francesc Pellicer, Jaume R. Magriñà i Maria Soler, organitzat per la “Secció Femenina de la Mutualitat Cultural”, també realitzà altres mítings a la ciutat veïna de Terrassa. D’altra banda, va aconseguir refugiar molts nens de les zones ocupades pels nacionals a la Granja Escolar de Ca n’Arguelaguet i amb l’avanç feixista aconseguí traslladar-los fins la frontera francesa.
Un cop acabada la guerra, creuà la frontera a finals de gener del 1939, patí breument l’estada al Camp de Concentració d’Argelés, i el febrer, des de Bordeus va viatjar cap Argentina, on hi arribà a finals de març. Inicià un nou període vital: Estudià a la Facultat d’Humanitats, treballà a la “Asociación por los Derechos del Niño”, a l’Editorial Bell com a corrector i traductor, s’incorporà a la “Cooperativa de Transportistas Bernardino Rivadavia” com a Gerent durant disset anys (fins el 1963) i, més endavant, treballà com a corrector als diaris de la Plata, “El Día” i “Gaceta de la tarde”, sempre pensà en retornar a l’estat espanyol quan morís Franco. Un cop jubilat, viatjà per Amèrica i el 1978, preparà el viatge a Madrid, però la notícia de la detenció del seu fill Ariel (l’1 de febrer de 1978) per part de la dictadura Argentina l’obligà a retornar i a iniciar un llarg calvari per trobar-lo, el seu cos mai va aparèixer. El 1980 viatjà per primera vegada a l’estat espanyol, es desil·lusionà bastant amb les noves realitats i per la seva falta de contactes; el 1983 retornà amb les “Madres de Plaza de Mayo”2, i ja en millors condicions el gener assisteix al VI Congrés de la CNT, a Sabadell es retrobà amb antics alumnes i el 15 de gener de 1983 i com a homenatge va repetir la seva última classe abans de partir cap a l’exili davant de 96 persones3.
‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13
“Entrevista” (pàg 12-13), viernes 14 de enero de 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat).
Article sobre la inauguració de la plaça (passatge) Edgardo Ricetti el 17 de maig. Diari de Sabadell, 15 de maig
El 1987, per petició de la CNT i dels veïns que el van tenir com a mestre, la ciutat li dedicà un Passeig (situat a la seu de la CNT actual i on també es trobava l’escola portada per Edgardo Ricetti, anomenada “Cultura i Solidaritat”). La seva companya Edna Copparoni, col·laborà a la revista “Ideas” d’Hospitalet i va escriure el llibre: “Edgardo Ricetti maestro y luchador social”, Buenos Aires, 1992, del qual són les següents fotos:
Acte d’inauguració del Passatge Edgardo Ricetti, 1987. A l’esquerra l’exalumne Jaume Casablancas, al centre Edna Copparoni i a la dreta l’Alcade Antoni Farrés
Arxiu històric de la CNT Sabadell
COPPARONI, Edna. Edgardo Ricetti maestro y luchador social, Buenos aires, 1992
IÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II, Asociación Isaac Puente. Vitoria, 2008. ISBN: 978-84-612-4049-4
1 MASJUAN BRACONS, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB Servei de Publicacions, 2006. Pàgs. 116-117
2 ‘Entrevista’, 14 de gener 1983. Diari de Sabadell. (Entrevista a Edgardo Ricetti durant el seu retorn a la ciutat). Pàgs. 12-13
3 ‘La última clase de Ricetti’. Diari de Sabadell, 18 de gener de 1983
