Teixidor i anarquista nascut a Granollers que es va instal·lar de ben jove a Sabadell i es va convertir en un dels principals líders de l’anarcosindicalisme local. Exercí de delegat als congressos d’abans de 1882, participà en vetllades instructives amb poesies, el seu nom apareix en subscripcions econòmiques pro-presos republicans federals. Segons algunes fonts, a finals de 1883, amb López Montenegro, Teresa Claramunt i Josep Miquel Clapés, creà la Lliga Anticlerical Monti Tognetti2 i figurà com un dels dirigents de la Vaga de les set setmanes del mateix any.
Es casà civilment als 27 anys, amb l’anarcosindicalista i feminista, Teresa Claramunt, el 22 de gener de 18843, era el seu segon matrimoni ja que la seva primera esposa havia mort jove. Sembla que es coneixien dels ambients socials, ja que es van casar al cap de cinc mesos que Gurri enviudés. Ella havia intervingut en les vagues de Sabadell i col·laborava a “Los Desheredados”. Al 1888 marxà amb Gurri a Portugal a causa del clima extrem de violència dins les lluites socials al Vallès; però tornen al cap de poc temps. A Gurri, se l’hi ha atribuït la influència ideològica sobre la seva famosa companya, tot i que en realitat podria ser que hagués sigut ella la que l’influís, ja que Gurri va acabar abraçant l’anarquisme després dels seus inicis federals.
El 1891 treballava a Camprodon, mantenint relació amb la publicació anarquista íntegrament en català “La Tramontana”, i amb els lliure-pensadors i també realitzà diversos mítings a Sants. El 1893 juntament amb Teresa Claramunt, surt absolt d’un Consell de Guerra a Barcelona. Fou detingut, acusat de participar a l’atemptat del carrer Canvis Nous de Barcelona, el 7 de juny de 1896, condemnat a cadena perpètua el mateix any, i desterrat a Anglaterra, on treballà de teixidor.4
Més endavant, residí a Roubaix i el carrer d’Angoleume a París, on contactà amb Anselmo Lorenzo i Ferrer i Guàrdia. Un cop retornà de l’exili, les relacions amb la seva companya Teresa Claramunt, es van anar refredant, finalment la relació no va poder continuar i Gurri s’emparellà amb Bonafulla; Teresa Claramunt s’uní breument amb López Montenegro. El 1901 fou detingut en una manifestació a Barcelona, serà la última notícia que es té de la seva militància.
MARÍN SILVESTRE, Dolors, Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 17 (2013), 111-156.
1 ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopédia histórica del Anarquismo español. Tomo II. Asociación Isaac Puente
2 MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa (coord.). Autora de la biografia: OLIVER FRAUCA, Elisabet. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. UB i Abadía de Montserrat, 2000. (pàg. 713).
Sebastián Vera i Vera. FONT: Libertad (Liberté) Vera
Sindicalista de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell. Als anys 30 es va decantar a favor dels sindicats d’oposició, contraris a les tesis insurreccionalistes de la FAI dins la CNT
Va néixer a Lorca o La Unión (Múrcia)1 el 1897. Estava casat amb Isabel Bonill Hernández, nascuda a Mazarrón (Múrcia) el 1899. Tenien 4 fills: Sebastián (n. a Alacant el 1925), Josefa, (n. a Villaquejida, Castella i Lleó, el 1928) i Libertad i Floreal (n. a Sabadell el 1931 i 1933, respectivament). A l’exili, el 21 de maig de 1941, Isabel tingué un fill a la maternitat d’Elna (Pirineus Orientals), li posà de nom Mario2. La maternitat d’Elna va permetre donar a llum a 597 fills de dones refugiades, republicanes espanyoles, gitanes i jueves.
El 3 de juliol de 1920 va resultar ferir a causa d’un atemptat del Sindicat Lliure al carrer Puigjoriguer de Barcelona , en aquells moments vivia en un pis del carrer Valldoncella i treballava com repartidor de gel3. Posteriorment va viure a diferents indrets fins que es va assentar a Sabadell.
En el padró de 1936 consten com a residents al carrer de l’Església núm. 6, juntament amb la sogra de Sebastián, Salvadora Hernández Martínez, nascuda a Mazarrón l’any 18584 El 1930 va ser processat per un article publicat al periòdic anarquista “Acción”.
Durant el període 1931-1936 va estar afiliat a la CNT, i dins de la FLS, militant en el corrent dels sindicats d’oposició. Va ser delegat de la construcció de Sabadell al Ple Regional de 1931, any en que va recolzar la vaga de telèfons amb sabotatges, fet pel qual va ser detingut al setembre. Va ser membre de la Junta Directiva del sindicat de la construcció i del sindicat d’obrers municipals de la FLS. L’any 1934 va ser empresonat i processat pels fets d’octubre, en els qual resulta ferit per les forces d’ordre públic; detingut i alliberat. Però quinze dies després, va començar un consell de guerra contra ell a la presó model de Barcelona (29 d’abril de 1935), se l’acusava d’agressió a l’autoritat. Durant aquests anys va ser redactor del diari Vertical, òrgan de la FLS.
L’any 1936 treballava a l’Ajuntament de Sabadell, com a peó de les brigades municipals i la seva esposa feia feines de la casa.
Durant la guerra, i integrada la FLS a la UGT, va ser president del Sindicat de la Construcció i del Sindicat d’Obrers Municipals i Secretari d’Organització i Propaganda del comitè local de Sabadell i del comitè comarcal del Vallès Occidental de la UGT. També va ser membre del Comitè Local de Milícies Antifeixistes, i posteriorment del Comitè Local de Defensa. Va participar com a delegat de Sabadell en el III Congrés de la UGT catalana celebrat a Barcelona el novembre de 1937.
Acabada la guerra va marxar a França durant la retirada. Va sortir de Sabadell el dia 26 de gener de 1939 juntament, entre altres, amb Gustau Vila Bergadà (Grapa), Emili Mira Aparici i Josep Castells Candiri, dirigents també del sindicat.
La filla de Mario Vera i néta de Sebastián Vera, Isabelle Vera, va contactar amb mi i em va explicar la història de la seva família, també em va preguntar si tenia més informació sobre el seu avi. Isabelle viu a Tolosa i està cuidant a una de les filles de Sebastián Vera, la Libertad (Liberté) de 90 anys. Em vaig posar en contacte amb l’historiador sabadellenc Esteve Deu i em va passar informació sobre Sebastián Vera. Gràcies a ambdós he pogut refer i completar la seva biografia.
Eclesiàstic, escriptor, periodista i intel·lectual cristià
Fou un eficaç impulsor del moviment de renovació religiosa a Catalunya abans de la Guerra Civil. Va gaudir de gran prestigi a l’església catalana fins la Guerra Civil, i fou un influent pensador humanista. Ordenat sacerdot el 1909, va ser deixeble del Dr. Torras i Bages i del sabadellenc, Fèlix Sardà i Salvany, fou successor d’aquest, en el càrrec de consiliari de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell.
Formació eclesiàstica
El 1905 entrà a la Facultat de Teologia del Seminari de Barcelona, allà serà condeixeble de Carles Cardó, Joan Baptista Manyà Mossèn Joan Tarré, Antoni Maria Marcet i Poal, i Gregori Sunyol que exercitant en el futur gran influència en l’església catalana de l’època.
Després de la carrera, serà ordenat prevere als 25 anys, el 1909 a la Parròquia de Sant Feliu (Sant Fèlix) de Sabadell amb l’assistència de nombroses personalitats eclesiàstiques. Molt aviat entrà a la “Associación de Eclesiásticos para el Apostolado Popular” fundada per promoure els estudis, religiosos i litúrgics. Serà l’encarregat de la secció de propaganda escrita. Fundà la revista “Reseña Eclesiástica” l’any 1909, on publicà un seguit d’escrits de divulgació i articles biogràfics i de ressenya de llibres. Durant la seva vida el futur Dr. Lluís Carreras tindrà com a referents, com bona part dels eclesiàstics renovadors de l’època, al Bisbe Dr. Josep Torras i Bages, al Cardenal D. J. Mercier, primat de Bèlgica, fundador de l’Institut de Filosofia de la Universitat de Lovaina i renovador de l’església d’aquell país, però també al sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany, de tarannà catalanista a diferència de Fèlix Sardà i Salvany, però amb una visió conservadora de la família, opinava que l’essència de Catalunya rau en el fet cristià de la família i la necessitat de que aquesta sigui molt extensa.
Romandrà a Sabadell durant un any on farà de capellà de les monges de la Sagrada Família. Fou vicari de Sant Esteve de Sesrovires, però hi acabà renunciant per una malaltia de la qual es refà a Sabadell. Poc després serà nomenat professor i seguidament Catedràtic del Seminari de Barcelona de llatí, humanística i filosofia. El 1912 fou nomenat vocal de l’Acció Catòlica, el mateix any col·laborà en el Tercer Congrés Nacional de Música Sagrada. El 1913 obtingué la llicenciatura en teologia amb la màxima qualificació al Seminari Pontifici de Tarragona. Fou l’organitzador i el secretari del Congrés d’Art Cristià de Catalunya del 1913, inaugurat pel bisbe Josep Torras i Bages amb participació de figures com Josep Puig i Cadafalch, Antoni Rubió i Lluch, Jeroni Martorell i Terrats, Josep Tarré, Mn. Josep Gudiol i Cunill, Joan Llimona i Bruguera etc. de gran repercussió i impacte en un moment de recuperació de la cultura catalana.
El congrés litúrgic de Montserrat i els anys de plenitud
El 1915 fou l’any de la seva obra magna amb la realització del 1r Congrés Litúrgic de Montserrat, del 10 al 15 de juliol de 1915, que que el consagrà com a referent de l’església catalana de l’època. Va ser el principal organitzador del congrés que va tenir una acurada preparació. Un any abans del Congrés, el 1914 aconseguí l’autorització de la revista Vida Cristiana que serà la portaveu de les iniciatives i activitat i que després es convertí en la revista de temàtica liturgista de l’església catalana. El Dr. Carreras aconseguí l’oficialitat canònica del congrés amb l’acceptació de la Santa Seu amb carta del Sant Pare, i de totes les diòcesis catalanes i la participació de cardenals estrangers, i d’especialistes religiosos i civils catalans i estrangers. Les conclusions del Congrés denoten que va ser el preludi de què l’església universal faria a partir del Concili Vaticà II: es recomanava la participació activa dels fidels en els ministeris sagrats, en els actes litúrgics, la importància de la Parròquia, la missa com centre de la sagrada litúrgia, la traducció a la llengua del poble dels texts litúrgics. L’èxit del congrés cal mesurar-lo en el gran dinamisme que es generà per implantar les seves conclusions i les activitats:realització de les Setmanes de Litúrgia a nombrosos indrets de les diòcesis catalanes, la col·lecció de llibres específics, etc. El Congrés i la publicació en el mateix any de 1915 del seu Eucologi, que es va reeditar diverses vegades, el convertiren en el principal i admirat referent liturgista.
Aquests anys seran els anys de plenitud del Doctor Lluís Carreras. Morts el Dr. Fèlix Sardà i Salvany i el Bisbe Dr. Josep Torras i Bages es convertirà en un dels sacerdots més rellevants de Catalunya pel seu caràcter apostòlic, apologètic inspirat en aquelles dues grans personalitats de les quals havia estat deixeble. Es podrà desenvolupar en tots els seus aspectes intel·lectuals, eclesiàstics, culturals, artístics i en determinats moments, polítics (crisi 1919, dictadura de Primo de Rivera, i Segona República). Com escriptor i periodista (“Revista popular”, “Resenya Eclesiàstica”, “Vida Cristiana”, “Revista Litúrgica”, “Catalunya Social”, corresponsal de “La Civilità Cattòlica” de Roma, col·laborador de “La Veu de Catalunya”…), com mantenidor dels Jocs Florals, amb l’Orfeó Català i amb els orfeons de Catalunya, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, impulsió de la Secció Amics de l’Art Litúrgic del Cercle Artístic de Sant Lluc etc. El 1919 defensà el primer intent d’Estatut d’Autonomia com a membre de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, reivindicat per la Mancomunitat de Catalunya i que no reeixir.
La Dictadura de Primo de Rivera
El 1923 s’enfrontà a la política del General Primo de Rivera defensant els drets dels catalans i de la llengua catalana. Això li costà la Canongia de la Catedral de Barcelona a la qual havia estat nomenat però que per pressions del govern a la Santa Seu, fou obligat a renunciar abans d’assolir el càrrec quan ja havia renunciat a la càtedra del Seminari. Poc després l’Acadèmia de Sabadell fou clausurada pel govern, i el 1924 el Dr. Carreras es veié obligat a exiliar-sefora de Catalunya, primer a un poble d’Aragó i després a l’estranger. Va estar-se a París, i aprofità per assistir al Congrés Litúrgic de Malines.
Quan retornà, un grup d’empresaris delGremi de Fabricants de Sabadell i de Barcelona entre els que hi són Francesc Cambó, Ferran Casablancas, Enric Rocamora entre altres li muntaren a la seva mida la Fundació Torras i Bages el 1924 per cobrir-li les seves necessitats materials. Fins a la caiguda de la Dictadura aprofità per promoure nombroses obres socials i religioses, tot i la vigilància policial que el controlava dia i nit. Impulsà la creació de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, la constitució del Museu de Sabadell, promourà les Romeries a Montserrat, malgrat les prohibicions governamentals, redactà l’informe en defensa de la llengua catalana per al Nunci de la Santa Seu, Mons. Federico Tedeschini, informe que fou enviat al Vaticà el gener de 1929, redactà la seva obra “Sinopsi Evangèlica”, reprendrà les conferències quaresmals un cop la reobertura de l’Acadèmia de Sabadell, etc.
Des de les seva publicació “Cultura Cristiana” donà consells sobre la importància moral d’exercitar el vot en les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931, que donaren pas a la Segona República. El 16 d’abril de 1931, un cop proclamat el nou règim escrigué un article a “Cultura Cristiana” titulat “Déu guardi la República” on li donava suport, article que causà gran impacte en els ambients eclesiàstics, i en sectors conservadors catòlics. Mesos després, però, serà bel·ligerant amb la República, des de la mateixa publicació comentant actituds anticlericals que passaven a Madrid.
El mateix any fou cridat pel cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, en aquell moment al capdavant de l’església espanyola. Es convertí en el seu home de confiança en les negociacions amb el govern republicà sobre el paper de l’església en el text de la nova Constitució Republicana. La missió encomanada era defendre els drets de l’Església en el nou règim. Va fer freqüents viatges i estades a Madrid amb contactes discrets amb les diverses organitzacions polítiques parlamentàries, també amb el Nunci Monsenyor Tedeschini. Es reuní amb Niceto Alcalà Zamora i altres personalitats com José María Gil Robles y Quiñones, Manuel Azaña Díaz, Francisco Giner de los Ríos, Zulueta,Alejandro Lerroux García, Amadeu Hurtado, etc. Diverses vegades anà al Vaticà a parlar amb els serveis diplomàtics, el Secretari d’Estat, etc. Un element important del període és l’elaboració i aprovació de la Pastoral col·lectiva de l’episcopat espanyol del 20 de desembre 1931 que el cardenal Vidal i Barraquer aconseguí que signessin els 54 bisbes i càrrecs eclesiàstics espanyols. Va ser feta després de l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1931, i encara que és crítica per molts dels articles interpretats com a anticlericals, també és respectuosa amb la legitimitat republicana. En la redacció de la pastoral el Dr. Lluís Carreras intervingué de forma important.
L’elaboració i aprovació, també, de l’Estatut d’Autonomia de 1932 fou seguida pel Dr. Lluís Carreras. Un cop aprovat pel Parlament des de la seva publicació donà suport a la seva aprovació i en la campanya de referèndum ratificació de 1932 en un article, “Voteu l’Estatut”,on recomanava el vot dels cristians, i les raons morals que el fonamentaven. El 1933 donà suport a la candidatura de La Lliga Catalana.
També en el camp pastoral en l’etapa 1932 i 1936 continuà la seva tasca pastoral, per exemple amb la promoció de l’escoltisme, els Minyons de Muntanyaque impulsava el seu amic Mossèn Antoni Batlle, participà per exemple en el campament de Sant Pere de Clarà, amb el Dr. Vidal i Barraquer, el bisbe de Perpinyà, el bisbe de Solsona entre d’altres. També impulsà l’escoltisme a Sabadell a l’Acadèmia Catòlicade Sabadell on creà el grup de Sant Bernat de la Secció de Minyons de Muntanya.
Guerra Civil i claudicació
El cop d’estat del 18 de juliol del 1936 sorprengueren el Dr. Lluís Carreras a Sabadell.Visqué el fracàs del cop i el procés revolucionari que s’engegà a continuació i la Guerra Civil. La profanació de les esglésies, la crema de l’Acadèmia Catòlica amb la biblioteca del Dr. Sardà i l’assassinat d’eclesiàstics. Va haver d’ocultar-se i marxar a Barcelona El conseller de la Generalitat Josep Maria Espanyali proporcionà el salvo-conducte per poder sortir del país amb el vistiplau del cònsol de França.
Visqué a Tolosa de Llenguadoc amb la família Riera Sala,el Dr. Trens i un grup de monges dominiques en un ambient d’austeritat. Durant aquest segon exili reflexionarà, parlarà amb altres exiliats i escrigué amb pseudònim a la premsa francesa. Però sobretot destacà per descriure la seva visió de la guerra civil espanyola, publicant en francès l’any 1937 un voluminós llibre titulat “Grandeur Cherétienne de l’Espagne”amb un prefaci de l’hispanista Louis Bertrand de l’Acadèmia Francesa. El llibre fou ràpidament traduït al castellà, l’anglès, l’italià i el francès en una altra edició més extensa. És un llibre de 278 pàgines on s’inicia amb un estudi de l’origen de la persecució religiosa, dels dogmes marxistes i seguidament va desgranant casos d’assassinats, i testimoniatges de morts heroiques en nom de Crist amb gran luxe de detalls, i constatant l’extermini de tot el que representa un objectiu o els símbols religiosos. Al final hi ha una mena d’epíleg de vuit planes on fa una apologia del General Franco.
Vinyeta del dibuixant “Grapa” al “Vertical”, portaveu de la Federació Local de Sindicats (FLS).
Els serveis de propaganda del govern de Burgos ràpidament l’utilitzaren en la seva ofensiva propagandística contra el govern republicà. Els sectors catòlics catalans que s’havien mantingut fidels la República el conceptuaren com una claudicació, entre ells, els sectors dels eclesiàstics catalans que representaven una tercera via com el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, l’Abat Antoni Maria Marcet i Poal o Carles Cardó que no volgueren signar la “Carta Col·lectiva de l’Episcopat espanyol als bisbes del món sencer” donant suport al règim del general Franco. Li varen retreure la manca d’objectivitat, la seva parcialitat i el desconeixement dels assassinats i la repressió de les tropes de l’altre bàndol i de les organitzacions polítiques (Falange, etc.) del govern rebel, a més no tenia en compte que la repressió franquista era sistemàtica, realitzada, recolzada o impulsada pel propi govern nacional. Molts historiadors coincideixen que la persecució religiosa del 1936 i el llibre que va escriure foren la seva desfeta i la seva claudicació enfront el país.
El règim franquista
Lluís Carreras va tornar de l’exili el 1940, es va trobar un context polític, social i religiós completament diferent a l’anterior a la guerra. En el camp eclesiàstic era vist com a franquista pels catòlics catalanistes, i per sospitós de catalanista pels catòlics que havien donat suport al govern de Burgos.
Va tenir problemes tant per entrar a l’Espanya nacional com per viure en una església nacional-catòlica amb bisbes no catalans que desconfiaven d’ell i el van tenir marginat. Mantingué un perfil baix i una actitud discreta fins a la seva mort. En aquesta etapa sols era beneficiari de la Parròquia de Santa Madrona i l’únic nomenament oficial que va rebre en el franquisme va ser el de consiliari de l’Associació de Pares del Col·legi de Loreto. Va restringir les seves visites a Sabadell a l’Acadèmia Catòlica per l’actitud hostil de diversos sectors (joves d’Acció Catòlica, retrets dels seus conciutadans…).
Treballava a la Biblioteca de la Senyora Tecla Sala de Barcelona. Més tard va tornar a presidir les Romeries de Montserrat, participà en les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947 organitzades per la Comissió Abat Oliba, continuà publicant articles en la Revista Litúrgica, continuadora, ara en castellà, de la revista “Vida Cristiana”, també consta que va assistir a les Festes de Coronació de la Mare de Déu de la Salut, com consiliari de l’Acadèmia Catòlica. Col·laborarà amb la Fundació Bosch i Cardellach on serà nomenat membre honorari.
Va realitzar la quarta edició del seu “Eucologi” (1948). Des de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat va fer de consiliari de fet del Grup Torres i Bages, un conjunt de joves molt influents que arribà a ser, anys més tard, molt important en la Catalunya del futur (Joan Reventós, Jordi Pujol, Anton Cañellas,Jaume Carner, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Hilari Raguer i Suñer etc.).
Va morir el dia 7 de març de 1955 a Barcelona després d’una operació de la qual no es va recuperar. Les exèquies es feren a la Parròquia de Santa Anna i després les despulles foren traslladades a Sabadell on es vetllaren al saló d’actes del Gremi de Fabricantsde Sabadell. El dia foren portades en comitiva a l’església parroquial on les esperaven representacions de totes les entitats locals econòmiques, socials, culturals i religioses, i d’altres de foranes, així com les autoritats civils. Presidí la celebració l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, i al seu costat molts sacerdots de la ciutat. El dia 12 de març es va realitzar un altre funeral a Barcelona a la Parròquia de Santa Anna.
Actualment té un carrer a la seva memòria al barri de la Creu Alta.
El 14 de març del 2015, 60 anys després de la seva mort, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’Església de Sant Fèlix a la mateixa ciutat. A la missa que es va realitzar van assistir-hi entre altres, l’Alcalde Carlos Sánchez (PSC), el portaveu de CiU Carles Rossinyol, i el President de l’Acadèmia Catòlica, Ramón Graells.
CASTELLS, Andreu. Informe de l’oposició. Ed. Riutort, Sabadell, (1975).
VIÑAS CAMPS, Dolors.El Doctor Lluís Carreras i Mas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, (1985).
‘Remeu mar endins’ Full dominical † Josep Àngel Saiz Meneses Bisbe de la Diòcesi de Terrassa. Record del sacerdot Lluís Carreras. Sabadell Notícies, 14 de juny del 2015 <https://www.sabadellnoticies.com/remeu-mar-endins/>
Sorita de Morella (Castelló), 1893 – Garges-le-Gonesse (França), 1979.
Enric Mampel en una foto de 1974. Informe de l’Oposició d’Andreu Castells
Teixidor i anarcosindicalista
Abandonà els estudis religiosos a causa de les pallisses d’un escolapi, s’acostà a l’anarquisme amb la setmana tràgica de 1909 de Sabadell, ciutat que serà el centre del seu activisme, on viurà al carrer Joan Vila Cinca número 68, al mateix número i carrer on després visqué l’historiador sabadellenc Josep Maria Benaul1. Va treballar a la fàbrica de teixits de l’industrial i republicà, Gabriel Alguersuari, on també hi treballaven altres sindicalistes com Josep Rosas, Galileu Molins, Josep Moix, Miquel Bertran, i en la qual hi havia treballant de “canoner”, Joan Sala i Rovira, que seria president de les Joventuts del “Círcol” Republicà Federal (CRF)2. Va tenir un paper destacat durant la vaga revolucionària de 1911 i s’hagué d’exiliar a Béziers (França), l’any 1913 va ser acusat de ser un dels impulsors de la vaga fabril. Un cop sortí de la presó, s’assentà a la localitat francesa de Vienne, on treballà de teixidor i milità intensament: organitzant una dura vaga en el ram i ajudant als desertors de la guerra. El 1917 després de la vaga general revolucionària, es traslladà a París on va conviure amb Francesc Duran, anarquista utòpic i íntim amics de Mateu Morral3.
Respecte a l’assassinat de Théodore Jenny, l’any 1920, que va provocar la condemna a mort dels joves Victor Sabater i Martínez i Martí Martí i Colomer, igual que el també anarcosindicalista Bru Lladó, va declarar molts anys després del crim que els autors no van ser els condemnats, sinó els membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. En el transcurs de la visita s’hauria produït una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari4.
El 1921 fou detingut a la frontera francesa, acusat d’ajudar a passar clandestinament als anarcosindicalistes perseguits, va ser empresonat a Barcelona i acusat de deserció a l’exèrcit. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va tornar a exiliar, i finalment, va retornar a Sabadell amb la proclamació de la II República, amb un important paper dins l’anarcosindicalisme. Durant la Guerra Civil, quan la CNT va entrar al consistori, va exercir com a conseller de Foment5. En acabar la guerra, quan els franquistes estaven apunt d’entrar a la ciutat, ocupà l’alcaldia durant un dia, el 26 de gener de 1939, en realitat unes hores. Es va exiliar a França i va morir l’any 1979 a Garges-le-Gonesse.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
5 Benaul, Josep M; Calvet, Casals, Lluís; Domingo, Artur; Jordi; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1987.
Militant anarcosindicalista i anarquista, a part de ser un propagandista del sindicalisme també tenia inquietuds artístiques i pedagògiques, sastre de professió. El 1883 residia a Barcelona, el 15 de juny va de defensar la vaga de Sabadell en el Congrés Comarcal de Reus. A principis de segle participà en la creació de l’Agrupació Dramàtica Ibsen des del Centre Fraternal de Cultura de Sabadell, on també era actor. Exercí com a mestre a l’Escola Integral.
El 1904 participà en la creació de la Federació Catalanobalear de l’Art Fabril i dirigí el seu periòdic, “El Trabajo” de 1908 a 1909. Representant la Federació Obrera de Sabadell (FOS) va assistir al primer congrés de la Confederació Regional de Societats de Resistència –Solidaritat Obrera (Barcelona 6-8 de setembre de 1908), on va fer la proposició per tal que les votacions es fessin per delegats i no per societats, que era com disposava la convocatòria del congrés. El mateix 1908, s’enfrontà als carrers amb els lerrouxistes i proposà declarar el periòdic lerrouxista “El Progreso”, com enemic de la classe treballadora i així s’aprovà en assemblea el març del 1909. President de la FOS i destacat organitzador de la Vaga de 1909 a Sabadell, la “Setmana Tràgica”, motiu pel qual va haver d’exiliar-se a França, allà, va escriure a “L’Humanité”, sota el pseudònim de Magín Vidal Ribas, també va escriure a “Acción” de París, sobre la setmana tràgica, i col·laborà en “El Obrero Moderno” d’ Igualada. Assentat a Reims i a París, des de l’exili va preparar la reaparició de “El Trabajo”. Tornà a Sabadell el 1914 i intervingué en la fracassada Vaga de 1916. Els seus últims anys de vida, els visqué treballant de sastre a Barcelona.
Article de Rossend Vidal Bosch (firmat amb el pseudònim de Magín Ribas) al diari socialista “l’Humanité” del 17 d’agost de 1909, on explica els fets ocorreguts a Sabadell durant la setmana tràgica. Extret de la Biblioteca Nacional de França ‘Gallica’:
Josep Miquel, any 1916 aprox. FONT: nomenclàtor (autor desconegut)
Teixidor i anarcosindicalista
Sovint es va hostatjar a casa del ceramista Marian Burguès. Va ser un dels fundadors de la Iª Internacional a Catalunya quan el 1870 es constituí la secció espanyola d’aquesta, s’integrà al secretariat local. Fou un dels organitzadors de la vaga de les set setmanes de 1882 a favor de les 8 hores, de l’Ateneu Obrer al 1883 i el setembre del mateix any va constituir la Lliga Anticlerical Monti Tognetti. Participà en la preparació del primer de maig de l’any 1890 i en les següents vagues per commemorar al primer de Maig a Catalunya. Fou detingut a Montjuïc arran de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous (1896), processat i reclòs al Castell de Montjuïc. En contacte amb Francesc Ferrer i Guàrdia.
A partir de 1904 va ser un dels organitzadors de la Federació catalano-balear de l’Art Fabril. Participà com a delegat de Solidaritat Obrera al Congrés de la CGT francesa a Marsella (1908) i tingué una participació destacada en els conflictes de la “Setmana Tràgica” (1909). Va haver d’exiliar-se nombroses vegades a diversos indrets d’Europa, sobretot a França: Londres, Brussel·les, París, etc. Ja com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà a la vaga general de 1917 i fou detingut, quedant-li mig cos avall paralitzat a causa de les pallisses que va rebre. Salas Busquets, un fabricant amic seu, afiliat al “Círcol” Republicà Federal (CRF) li comprà un teler perquè podés treballar des de casa. Tot i això continuà lluitant per unes condicions lliures pels obrers, sent detingut l’any 1920, en plena repressió contra l’anarcosindicalisme (sindicat lliure i llei de fugues). Durant la II República milità al Sindicat Unic d’Oficis Diversos de la CNT de Sabadell.
Durant la seva vellesa era conegut com “l’avi Miquel”, molt respectat per la seva experiència i saviesa, els anarcosindicalistes sabadellencs anaven sovint a casa seva a demanar-li consell, si hi havia algun sospitós d’infiltrat policial el portaven davant seu per aclarir si les sospites tenien consistència o no.
Des del 30 de maig de 1979, un carrer de Sabadell situat a la Creu de Barberà, porta el seu nom.
L’11 de març de 2020 es va inaugurar una placa pintada amb el seu nom i que es va col·locar durant la Guerra Civil al carrer de Sant Miquel, el qual del 6 de gener del 1937 a l’1 de maig del 1939 es va dir oficialment carrer de Josep Miquel. Aquesta placa ha sigut rehabilitada i forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
CASTELLS, Andreu. Informe de la oposició IV. Del terror a la II República 1918-1931. Editorial Riu Tort, Sabadell 1976-1979.
Sabadell, 9 de febrer de 1902 – 14 de novembre de 1976[1]
Joan Llonch i Salas. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Empresari, mecenes de les arts i polític de la Lliga Regionalista i de la Lliga Catalana. Cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa del bàndol franquista a París (1937-38), la va deixar per desavinences i poc després va ser denunciat amb el seu pare acustats de catalanistes. Va formar part de la Junta del Banc de Sabadell (1946-1976), del qual en fou president el 1976
Era besnét de Feliu Llonch Matas, que va ser l’iniciador de la nissaga tèxtil dels Llonch. Fill de Francesc Llonch Cañomeras, director de Llonch SA i amo del Vapor Llonch. Era parent llunyà de Francesc Pi i Margall. El 1919 es va afiliar a la Lliga Regionalista, de la qual el gener de 1930 va ser membre de la Junta Directiva a Sabadell i el 1932 secretari d’aquesta. El febrer de 1933 formà part de la Junta directiva de la Lliga Catalana i formava part de diverses comissions per intentar solucionar problemes laborals. Va exercir de mecenes i de president de l’Acadèmia de Belles Arts. Entre 1925 i 1925 va participar en l’elaboració dels “Almanacs de les Arts” que segons Llonch, Josep Sanllehí en va ser el principal impulsor.
A partir del juliol de 1924, va organitzar tertúlies a casa seva conegudes com “els dillunsos de Can Llonch”[2], on s’aplegaven intel·lectuals sabadellencs de diferents ideologiescom:Miquel Carreras Costajussà, Josep Maria Costa Ruiz (Joventut Nacionalista, Lliga Catalana i durant la guerra civil va estar a l’Oficina de Propaganda i Premsa a París amb Llonch), Joan Matas (empleat municipal, publicista. crític d’art, militant de la Lliga), Joan Sallarès Castells (d’ofici impressor, després llibreter, poeta i publicista, entès en art i literatura. republicà i socialista no adscrit a cap partit), Antoni Oliver Sallarès (de família burgesa en decadència, pintor i aficionat a l’esport) Ricard Marlet Saret (artista polifacètic, pintor, dibuixant, gravador, escultor, cultivat en les arts i les lletres. Era del Centre Català) Josep Sanllehí Alsina (dibuixant i caricaturista, republicà i d’esquerres), Joan Puig Pujol, Joan Arús Colomer, (poeta i polemista. Del Centre Català i de la Lliga) Josep Vives Bracons (fill d’una família d’hotelers, pintor amateur, promès amb Mariana Vila i Arrufat), Josep Miseracs Farré (comptable iperitmercantil, procedent de família humil). Bartomeu Solé, que sempre que podia passar-se per la seva ciutat natal, portava les primícies d’alguna obra de teatre o novel·la. I de manera més esporàdica els pintors Joan Vila Puig i Antoni Vila Arrufat. També hi passaren Joan Estelrich, el comte de Keyserling,Josep Carner, Paulina Pi de la Serra, Joan Oliver Sallarès “Pere Quart”, Francesc Trabal Benessat, així com el mossèn Lluís Carreras Mas, Josep Cardona, Màrius Vilatobà, etc. [3]
Va dirigir el diari “LaCiutat” (1932-1934) amb Ramon Arquer Costajussà, Manuel de Montoliu i de Togores i Jaume Calvó Casanovas. Amb l’esclat de la guerra, es trobava a l’Hotel Ritz, domicili dels seus pares en aquells moments, i que va ser ocupat per les forces republicanes. Va aconseguir amagar-se al soterrani de l’edifici i abandonar-lo a la tarda, ja que va tenir notícies que un camió amb comunistes armats provinents de Sabadell, l’estava buscant. El 26 de juliol va creuar la frontera andorrana i després la francesa. El gener de 1937, Francesc Cambó li va encarregar ser el cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, des d’on es recolzava als militars colpistes i es prestava ajuda als desplaçats de la zona republicana. Va deixar la direcció al 1938 a causa d’algunes tensions que es van produir a l’Oficina. Assabentat de la malaltia del seu pare, va decidir tornar a Espanya, establint-se a Doneztebe/Santesteban (Navarra), on el 21 de setembre de 1938 -pocs dies després de la mort del seu pare-, ell i el seu pare foren acusats de catalanistes i se’ls hi va retirar els salvoconductes. [4] Des de llavors es va dedicar a l’activitat empresarial i quan va acabar la guerra va tornar a Sabadell, dedicant-se a la direcció de l’empresa. També va formar part del consell d’administració del Banc de Sabadell, del que en va ser nomenat president el 1976, i en els darrers anys de la seva vida va col·laborar, tot i que rebutjant qualsevol càrrec, al projecte del nou Partit Liberal Català, [5] que no va acabar de fructificar.
El maig de 1975 l’historiador Andreu Castells, com també va fer amb altres personalitats sabadellenques, li va fer una entrevista, on aquest es declarava com a regionalista: [6]
“Si quan era jove no vaig canviar de barco, ara tampoc en canviaré. Jo soc un vertader regionalista, perquè se’m pot ser i s’ha de ser-ne, perquè l’única cosa que a aquí a Espanya se’n pot ser és regionalista. La meva esperança es poder explicar les teories regionalistes no a Catalunya solament, sinó a Galicia. Sent regionalista pots ser un home que has de tenir les portes obertes a tot arreu, sent catalanista pots tenir unes portes tancades, inclús a Catalunya i a fora de Catalunya. Ara inútil que ha vingut Jordi Pujol a fer-me canviar de barco. Jo era capità d’una barqueta i a l’ensorrar-se el barco es va ser per salvar les coses, anant a Propaganda i Premsa a París. És l’ultima actuació i encara la vaig fer amb tots els companys de barco i amb la barqueta remant, remant vam arribar a París. I allà, per demostrar que sent nàufrags, que anant amb uns pantalons estripats i anant cada dia d’un bistró pobre a un bistró més pobre encara les nostres aptituds ens van permetre muntar una xarxa de relacions intel·lectuals, diplomàtiques, polítiques arreu d’Europa i sense arribar a llepar el cul de ningú desfarem algunes de les asseveracions sobre els rebeldes, per demostrar que aquests no eren tan rebeldes com això”
[4] ‘El destí dels membres de Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Josep Lluís Martín i Berbois. Pàg 164-185. (pàg. 168-173). Arraona: Revista d’Història. Núm 28. Sabadell, 2004
Sabadell, 1 d’agost de 1851 – Sabadell, 20 de novembre de 19321
Va ser el fill gran dels deu que van tenir Marià Burguès i Soldevila, un milicià liberal, originari de Parets del Vallès; i de Maria Serra i Fontanet de família sabadellenca.2
De petit cursà a l’escola privada de Jaume Montblanch. Burguès era l’hereu d’una família de terrissers, el seu avi i el seu germà també eren terrissers, i tenien un obrador a Sabadell, primer al carrer de Sant Josep i després al carrer Creueta, 92. Des de petit aprengué l’ofici a casa seva.
Marian Burguès, el ceramista lliurepensador a l’exili
Es començà a interessar per la política, i el 1870 ja participà a la revolta popular contra les quintes, que a Sabadell acabà amb un mort i diversos ferits, després que les tropes monàrquiques, el dia 6 d’abril, carreguessin contra els manifestants. S’exilià a Tuïr, al Rosselló, on treballà al taller de Monsieur Deprada, un burgès republicà.
Amb l’arribada de la I República i la supressió de les quintes, Marian tornà a Sabadell. Durant aquesta època es relaciona amb el Cercle d’Artistes del Club Calces, grup format per Francesc Sans Cabot, Francesc Soler i Rovirosa, Ramon Tusquets i pel cardonenc Ramon Quer, aquest darrer esdevindrà el seu primer mestre d’art.
Amb la caiguda de la I República, l’autoritat militar obligà a tots els individus de 18 a 45 anys a allistar-se per força a la milícia. Marian tornà a exiliar-se, aquesta vegada a la ciutat portuguesa de Coïmbra, famosa per les seves indústries ceràmiques. Després visqué una temporada a Muel, prop de Saragossa i després a Manises, la capital ibèrica de la ceràmica. A Manises aprengué la tècnica àrab del reflex metàl·lic.L’any 1876 es promogué un indult pels desertors i Burguès retornà a casa.
Burguès, convertit ja en un ceramista professional, s’instal·là de nou a la Casa Pairal del carrer Creueta. Ben aviat Marian s’immersa en intervencions socials i ideològiques. El 1877 ambMiquel Sallarès, Esteve Vilatobà i Vicenç Castells, entre altres, fundà el primer centre espiritista local Sociedad Espiritista La Fraternidad, que inicià les seves activitats assistint gratuïtament als malalts de pesta. Més endavant,intervingué en la fundació del “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico” amb l’advocat i maçóTomàs Viladot, el fillastre d’aquest, Joan Salas i Anton, i el pintor Llorenç Lladó, entre altres sabadellencs. Aquesta entitat després de ser acollida pel Cercle República Federal (CRF), va acabar desapareixent. Burgès s’identificà molt amb la maçoneria i seguí a Viladot, fundador de la lògia Ossiris, La Emancipación, L’Ateneo Cosmófilo i la Institución Libre de Enseñanza (ILE).
El Marian Burguès anarquista
El 1882 Marian Burguès intervingué en la fundació de “La Emancipación”, Sociedad de Actos Civiles, organisme que ajudava a gestionar sobretot enterraments i casaments pel civil. També era partidari del Grupo Anticlerical Monti y Tognetti,acèrrims defensors dels drets civils. Amb Joan Cusidó, Miquel Xercavins, Miquel Sallarès, i altres, fou impulsor del “Círculo Cooperativo Recreativo“, centre que promovia el periòdic anarquista “Los Desheredados”. Marian participà en aquest setmanari desde el primer número amb interessants articles de caire ideològic coma ara “Paralelo entre la industria y la moral”, “La intransigencia”, “La ignorancia es la principal causa de división de los obreros”. Marian firmà després els seus articles amb pseudònims com Canuto, Satán, Pedro Botero, Taliz, Belcebú, Juanito, Rayo, Un Burgués, Verdi, Trampila, Mamó, Tranquilo, Petrus o Un Desheredado. Entre 1883 i 1884 passà a ser director d’aquesta publicació anarquista. Apart dels seus articles a “Los Desheredados“, Burguès va impartir diverses conferències de caràcter anarquista i lliure-pensador a l’Ateneo Cosmófilo i al Cercle Recreatiu3. Així com conferències sobre la ceràmica popular al Centre Excursionista de Sabadell a l’Acadèmia de Belles Arts o a l’Aplec Esperanta-Grupo.
L’any 1899 guanyà un accèssit per un escrit al segon certamen socialista de Barcelona, celebrat al Palau de Belles Arts.
Es casà pel civil, de la seva primera companya només sabem que va morir de part, igual que el nadó. Al cap d’un temps, es casà també pel civil amb Dolors Cañomeras i Armengol, deu anys més jove que ell, filla de Met Cañomeras, un militant republicà federal capdavanter a la revolta de 1867. Per a poder casar-se va haver d’apel·lar al jutge de primera instància del districte per vèncer les resistències del jutge municipal, Vilarrubias Viada, de coneguda ideologia carlista. D’aquest segon matrimoni, tingué nou fills, dels quals coneixem el nom de Fratern Lliure, Actínia, Adelfa, Edison, Safir, Floreal, Pradial i Frimari el més petit i l’únic que sobreviurà.4
El Marian Burguès, d’esquerres, republicà i catalanista
Burguès virà ideològicament cap el catalanisme d’esquerres de Valentí Almirall, així doncs,començà a participar activament en el Centre Català Sabadellenc, a partir de 1893, tot i que mai en va ser soci, se’n acabà distanciant a causa del seu conservadorisme.El 1909 és empresonat amb les seves filles, Adelfa i Actínia, a causa dels fets de la setmana tràgica.
Marian Burgès, i els “fayans catalans”
El 1891, Burguès començà a treballar amb faiança i probablement d’aquí sorgirà la idea dels “Fayans Catalans”, que no es va formalitzar fins el 1896, any que va crear el seu taller al carrer creueta.
El 1897 obrí la seva primera botiga de “Fayans Català” a Sabadell, un any després, realitzà el gran mural en majòlica, de les escoles públiques del carrer Llobet de Sabadell, obre de l’arquitecte Juli Batllevell. El 1903, però, la fàbrica de “Fayans Catalans”, cau en fallida i és embargada, Burguès emigrà a la Bisbal on muntà un obrador de terrissa d’us quotidià. Santiago Segura Burguès, nebot de Marian Burguès, va continuar treballant el Fayans i estenen l’obre internacionalment.
1919, el retorn definitiu a Sabadell i exposicions arreu de Catalunya
El 1919 retornà definitivament a Sabadell, provinent de Caldes de Montbui on s’havia instal·lat al 1917 al morí Actínia Burguès.
Durant els anys 20 exposà la seva obra a diverses sales de Sabadell i de fora: El 1922 alCírcol Republicà Federali a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, el 1924 al Saló Alavedra de Terrassa, el 1925 a l’Acadèmia i a les Galeries Laietanes; el 1926 a la Sala Parés, a la Societat Artística i Literària de Mataró i novament a les Galeries Laietanes, on a més de ceràmica també va exposar alguns vidres esmaltats. L’any 1927 exposà a Lleida, Igualada, Reus i Girona. El 1928 juntament amb Pere Gorro presentà una mostra al Centre de Dependents de Terrassai amb Gorro i Modest de Casademunt, a l’Ateneu Obrer de Manresa.5L’any 1929, participà a l’Exposició Internacional de Barcelona.
Marian Burguès Serra al seu taller de ceràmica, al pati de casa seva (antic carrer de Fomento, ara Vila Cinca). Sabadell, 1924. Frimari Burguès Cañomeres (AHS)
Segona República i entrada de les tropes franquistes
El 1931 amb la II República, l’Ajuntament va decidir donar una subvenció a la seva Escola Municipal de Ceràmica i és nomenat professor municipal de ceràmica. El 1932, Marian col·laborà al periòdic d’ERC “El Poble” i a la revista “Ceramica Industrial y Artistica de Barcelona”. No ens ha d’estranyar que a principis del segle XX una persona que havia simpatitzat amb l’anarquisme, acabés publicant a un periòdic d’ERC. A finals del XIX molts anarquistes provenien del republicanisme federal, i a principis del segle XX es donen forces casos de gent amb el carnet d’ERC i de la CNT, com a sindicat hegemònic de l’època. El 20 de novembre de 1935, l’Ajuntament canvià el nom del carrer Foment, pel de Marian Burguès.Amb la victòria franquista, el carrer es tornà a renombrar Foment, fins que el 1941 li van posar el nom del pintor Joan Vila Cinca; la casa de Burguès va ser saquejada, acusat de pertànyer a la maçoneria.6
Mural en ceràmica a l’Escola Enric Casassas, obra de Marian Burguès. Carrer Llobet.
Apart de la seva tasca com a ceramista i activista social, Burguès, ens va deixar un llibre publicat el 1929 titulat “Sabadell del meu record”, 224 pàgines on mitjançant il·lustracions si descriuen les vivències històriques del Sabadell de la seva època, un llibre on es mofa de l’església catòlica i la dreta: escolapis, carlins i la gent de la Lliga Regionalista, mitjançant diverses il·lustracions i on critica els efectes negatius i la pèrdua de llibertats provocat pel treball mecanitzat sobre els obrers que l’executen.7
Casamartina i Parassols, Josep. Marian Burguès i Serra, un terrisser que va fer història. Ed. Museu d’Art de Sabadell i Fundació Caixa Sabadell.
Sabadell, 30 de setembre de 1914 – 19 de maig de 19741
Antoni Llonch i Gambús. Autor desconegut. FONT: nomenclàtor
Industrial tèxtil i alcalde en època franquista (del 29 d’abril de 1960 al 20 de gener de 1965)
Era germà del Dr. Josep Maria Llonch. Va fer la guerra al bàndol republicà al ser mobilitzat, motiu pel qual no seria ben vist pels falangistes, que li retreien no haver desertat. Durant la seva curta alcaldia Antoni Llonch intentà resoldre les problemàtiques que tingueren els nouvinguts provinents del sud d’Espanya: habitatges d’autoconstrucció, falta d’escoles, atur, etc. Així doncs, es van crear diversos polígons, es van construir escoles (encara que en locals deficients i amb sobre-població), es va intentar augmentar la xarxa de clavegueram, les voreres i les pavimentacions. Les accions que portà a terme Llonch i el seu grup partien del treball de l’Associació Catòlica de Dirigents i les obres més importants que realitzaren tingueren a veure amb la construcció d’esglésies i habitatges als barris2 (com els de baixa qualitat del barri d’Arraona). Llonch impulsà la Joventut de la Faràndula, que va emprendre la construcció del Teatre Faràndula i presidí la immobiliària social VISASA, que va començar la construcció del barri de les Termes i inicià els tràmits per soterrar el ferrocarril. També va ser President del Gremi de Fabricants, i del Centre d’Esports Sabadell, vicepresident de l’Agrupació Mútua del Comerç i de la Indústria i diputat provincial. El 1965 dimití al·legant motius de salut després d’haver patit la forta oposició dels ex-combatents i de la FET-JONS local.
La intervenció de l’Ajuntament de Llonch es va quedar curta, a causa de l’estret marge d’ajut estatal, la falta de liquiditat dels pressupostos municipals, i la limitació del “paternalisme” pel que fa a l’acció d’entitats i agrupacions locals en la construcció d’escoles, esglésies o habitatges o el seu propi paternalisme de caràctersocial-catòlic3. A més, Llonch va haverde fer front als aiguats de 1962. No seria fins entrada la democràcia que no es faria una intervenció de prou magnitud per arreglar els barris, amb l’alcalde Farrés i gràcies a la organització del moviment veïnal. Antoni Llonch prenia el relleu de l’alcaldia a Josep Maria Marcet, del qual era primer tinent d’alcalde. Llonch, a diferència de Marcet, no venia del falangisme, sinó del grup d’empresaris que defensaven un catolicisme de caràcter social i que s’havien format a la Asociación Católica de Dirigentes i en el Patronato Social de la Indústria de Sabadell.4 A Llonch, amb el seu aval, el substituirà Josep Burrull, de la mateixa manera que Burrull, anteriorment, l’havia avalat com alcalde davant dels falangistes que sospitaven d’ell per haver participat en l’exèrcit republicà. Així doncs, tot i que Burrull era un falangista intransigent i Llonch defensava un catolicisme de caràcter social, ambdós s’ajudaren per arribar a l’alcaldia.
Article d’Antoni Llonch acomiadant-se de l’alcaldia. “Sabadell”, 23 de gener de 1965
Una plaça de la ciutat portava el seu nom fins l’any 2019 que per acord del ple municipal, per tal d’eliminar els noms vinculats al franquisme i complir la Llei de Memòria Històrica, va ser substituïda pel de Clara Campoamor.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Simó i Bach.
2 ‘Els barris d’autoconstrucció. Model de ciutat i política urbana’. Manuel Larrosa Padró. Arraona Revista d’Història Núm. 28.
3 MARÍN CORBERA, Martí. Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal (1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col·lecció Seminari,12. (pàgs. 512-513).
Nascut a Madrid va emigrar a Barcelona amb els seus pares l’any 1907. Assentat a Barcelona i posteriorment a Sabadell amb la seva família, va participar activament a la CNT i a la FAI de Sabadell, des d’on s’oposà ferotgement a la dècada de 1930 als partidaris del trentisme.
El març de 1937 és nomenat conseller d’indústries del govern municipal de Sabadell. El seu pare va ser assassinat durant el cop franquista del 18 de juliol. Es va casar amb Trinitat Iglesias Costa, membre de la CNT de Sant Sadurní d’Anoia, amb qui viurien a Sabadell i a Barcelona, i tindrien tres fills.
Va ser capturat i enviat a fer treballs forçats al “Batallón de Trabajo 140”, 3ª Compañia. (1)
A l’octubre de 1955 va emigrar a Veneçuela, on va ser membre de la CNT FL San Felipe de Puerto Ordaz, on venia productes d’odontologia. Després de la separació de l’exili de la CNT exigirà la devolució dels béns pertanyents a l’organització i va fer diversos viatges per aconseguir el suport dels companys de la FL Caracas, El Tigre, Puerto de la Cruz, etc.
Andrés Bermejo Raposo va morir amb 68 anys el 1971 després d’un accident de trànsit a Ciudad Bolívar (Veneçuela), on havia anat a parlar amb companys aliens a l’organització. El seu fill el va enterrar religiosament.
“Tierra y libertad. FAI”, Mèxic, abril de 1971 (pàg. 3)
(1) Archivo General Militar de Guadalajara. 302201. 697/24895
ÍÑIGUEZ, Miguel. Enciclopedia del anarquismo español. Editorial Isaac Puente, Vitoria, 2008.
Le Combat Syndicaliste. CNT (exili, França), 22 de febrer 1971.
Vilanova i la Geltrú, 29 d’abril de 1880 – Sabadell, 3 de febrer del 19671
Salvador Ribé i Magí Marcé. Primer i segon alcalde de la Segona República. 1 de febrer de 1934, durant el relleu a l’alcaldia. La foto és al jardí del “Círcol” Republicà Federal, el monument del seu darrere és a Pi i Maragall. Arxiu Agustí Serra.
Va començar la seva militància a la Federació Obrera de Sabadell (FOS) que més endavant passaria a anomenar-se Federació Local de Sindicats (FLS), adherida a la CNT. Fou un dels organitzadors de la vaga general de 1909, participà a la vaga general de desembre de 1916 i a la d’agost de 1917. Segon alcalde de la II República per la Coalició d’esquerres (Partit Republicà Democràtic Federal, ERC i la Unió Socialista de Catalunya)
Conegut també com a Magí Marcet. Abans de ser alcalde, milità a la CNT i fou manyà. S’educà entre texts de Kropotkin i Reclús i compartí militància amb sindicalistes revolucionaris com Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró. L’any 1905 signà un manifest de rebuig i protesta contra la violència, publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Empadronat a Sabadelll’any 1909 va ser un dels organitzadors de la vaga general revolucionària anomenada “Setmana Tràgica”2, coneguda com la “Setmana Gloriosa” per les forces d’esquerres i revolucionàries, de finals de juliol i primers d’agost, durant la qual, a Sabadell, es proclamà la república. També va participar activament a la vaga de Seydoux ,de juliol a desembre del 1910. Perseguit per aquests fets, hagué d’exiliar-se a París. Representant la Unió Metal·lúrgica de Sabadell va assistir al Congrés de constitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT) (Barcelona, 30-31 d’ octubre 1 de novembre de 1910). Va intervenir en un gran míting a Madrid l’1 de gener de 1913, en nom dels sindicats de Sabadell i Terrassa. També mitinejà en diferents localitats del Principat, com Vilanova i la Geltrú el mateix mes de gener. Arrendà la taverna “El Diluvio” que seria molt recorreguda per polítics i simpatitzants federals i d’esquerres de l’època a la ciutat -estava situada a la carretera de Molins de de rei cantonada amb carretera de Barcelona (actualment l’edifici es troba abandonat)-. Va ser empresonat després de la vaga general del desembre de 1916, convocada conjuntament per la CNT i la UGT, i altra vegada després de la vaga general revolucionària de l’agost de 1917. De fet, la Taverna “El Diluvio” va ser bombardejada pel regiment de Vergara abans de bombardejar L’Obrera.
Durant la segona República es decantà cap el federalisme polític. Va ser escollit regidor a Sabadell l’any 1931 pel “Círcol Republicà Federal“ (CRF), durant aquest primer bienni es van declarar nombroses vagues, una de les més virulentes va ser la del Sindicat Unió d’ Art Fabril i Tèxtil adherit a la Federació Local de Sindicats (FLS), que durà del 24 d’agost de 1933 a l’1 de març de 1934 per la revisió del conveni col·lectiu. Les principals reivindicacions eren l’augment dels salaris inferiors a 60 pessetes, l’establiment d’una borsa de treball amb control paritari on haurien d’anar els empresaris per contractar als treballadors, la setmana laboral de 45 hores diürnes i 42 nocturnes i la supressió de les hores extraordinàries. Totes aquestes reivindicacions van ser rebutjades per la patronal. El sindicat va plantejar fer una hora diària menys mentre no es resolgués el conflicte i la patronal va decidir deixar de pagar les hores no treballades. Sectors obrers van iniciar una campanya de sabotatges que segons la patronal va ascendir a 10.000 pessetes. Els empresaris van demanar ajuda a Magí Marcé, i aquest va demanar a Lluís Companys la presència de la Guàrdia d’Assalt per vigilar les fàbriques. Durant aquesta vaga va ser detingut el nebot de Josep Moix, Josep Moix Devesa, i el seu home de confiança Jaume Illa; d’aquí podria venir l’inici de l’enemistat entre Josep Moix i Magí Marcé.
Quan Magí Marcé portava pocs dies a l’alcaldia va tancar en una dependència municipal a sindicalistes, empresaris i un delegat de la Generalitat, aconseguint que la patronal acceptés un augment salarial, tot i que es negà a establir la Borsa del Treball3.
El 14 de gener del 1934 es celebraren les eleccions municipals enmig d’una enorme tensió i polarització política i social. La candidatura guanyadora fou la formada per la coalició entre el CRF, ara denominat, Partit Republicà Democràtic Federal, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Unió Socialista de Catalunya (USC) que s’imposà amb claredat a la llista Unió Ciutadana, encapçalada per la conservadora Lliga Catalana. L’1 de febrer Magí Marcé fou nomenat alcalde per unanimitat amb persones del Círcol, ERC i un representant de la USC. Fidela Renom del círcol va ser la primera dona escollida regidora.
Els “Fets del 6 d’octubre de 1934” van suposar la seva caiguda, ja que l’ autoritat militar va suspendre el consistori. Un any i mig després de la victòria del Front Popular en les eleccions, Marcé va tornar a ser escollit alcalde, però passats tres mesos va demanar el relleu per motius de salut,i va ser substituït per Joan Miralles. Amb la guerra el republicanisme federal amb connexions amb l’anarquisme i el sindicalisme revolucionari va ser substituït pel PSUC amb l’alcalde Josep Moix que esdevindria el nou home fort de la política local. Exiliat a París va escriure diversos articles al periòdic “Acción” i també a “L’ Humanité”. Tornà a Sabadell l’any 1940, amb el vist-i-plau de l’alcalde Marcet, ja que havia protegit gent de dretes durant la guerra, hi visqué fins la seva mort, l’any 19674.
Sabadell, 16 d’octubre de 1796 – 4 d’abril de 1869
Industrial tèxtil, comerciant i gran tenidor. Conegut a Madrid com “el rico catalán”
Fill de Pau Turull i Font i Esperança Sallent. Estudià les primeres lletres a Sabadell i la segona ensenyança a les Escoles Pies de Moià. Es casà per primera vegada el 1821 amb Teresa Sala i Vila, que va morir sense fills. El 1834 es casà per segona vegada amb Maria Comadran i Martínez del qual tingueren quatre fills i una filla: Pau Maria, Joan, Pere, Enric i Concepció; fou Pau el que continuà els negocis familiars i el poder polític de la família sobre Sabadell. Enric Turull també va fer molts diners gràcies a les accions de la Companyia del Nord del ferrocarril. Pau no tingué fill i a Concepció va aconeguir fer-la casar amb un gran ramader castellà, anomenat Simón de Arribas, orignari de Tragacete (Cuenca). Pel que al més petit, Pere, era amo de Ca la Daniela però els jesuïtes el van convèncer que havia fer masses diners i que això era un afer d’usura, així que va vendre Ca La Daniela a Enric, es va comprar la muntanya de Vallcarca i el demés ho va donar als Jesuïtes de l’Escola de Pere Claver de Barcelona.
Introduí la màquina de vapor a les seves fàbriques llaneres, convertint-la en la primera concentració llanera de la ciutat. El 1841 ja inicia la importació de maquinària tèxtil de França i Bèlgica, països que ha visitat fins a l’any 1845. El mateix any que seria batlle de Sabadell, també exercí de batlle l’any 1854, any en què la ciutat patirà una epidèmia de còlera.
Fou un dels industrials tèxtils llaners que s’havien llançat a la política d’acaparar el mercat castellà de la llana i que, segons l’historiador Andreu Castells, “era conegut a Madrid com “el rico catalán”, el qual comprava la llana dels ramats de la Reial Casa i d’altres nobles castellans i la feia venir a Sabadell per distribuir-la a un estol de fabricants de drap”. Havia exercit d’alcalde durant sis ocasions fins el 1856. Fou diputat de les Corts espanyoles de Madrid i comandant de la Milicia Nacional.
Va promoure i fundà la Caixa d’Estalvis de Sabadell, l’Institut Industrial i el Cercle Sabadellès, a més de reorganitzar el Gremi de Fabricants. A mitjans del s.XIX, Turull, que exportava a gran escala, va adquirir un bergantí goleta, primer i únic representant d’una efímera marina mercant sabadellenca, per transportar el gènere que venia a l’Argentina, a Xile, al Perú i a altres regions de Sud-amèrica. Turull es dedicà sobretot a comerç de tassall – carn endurida i seca-, realitzant un comerç triangular entre Espanya, Río de la Plata i les Antilles. Pere Turull sortia d’Espanya amb material de construcció, vi negre, garnatxa, ametlles, olis i sobretot teixits de Sabadell. I tornava a Barcelona amb dolles o aixetes, pipes o barrils, cotó, sucre, cacau, cafè i ferralla.
El 1860, en ocasió de la visita a Sabadell de la reina Isabel II, aquesta es va hostatjar unes hores a la casa-taller que Turull tenia al carrer anomenat aleshores de Sant Domènec, l’actual Doctor Puig, que acull la seu del Museu d’Art.
El 19 de juny de 1874, l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Josep A. Planes i Borrell acordà donar el nom de Turull a un carrer de la ciutat.
Diari de Sabadell, pàg.22. Ricard Simó i Bach, 20 de març de 1982
Castell i Peig, Andreu. Informe de l’Oposició (I). Prolegòmens. Aldarulls del pa, 1788. Revolució de setembre, 1868. Sabadell. Editorial Riutort,1975.
Entrevista amb Jordi Turull, agost de 1976. Fons Andreu Castells. Evidències verbals (AHS)
Sabadell, 21 d’abril de 1837 – 7 de setembre de 18921
Pau Turull. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Industrial tèxtil, banquer, comerciant i gran tenidor
Fill de Pere Turull Sallent, industrial tèxtil. Exercí d’empresari i polític conservador. Pau continuà els negocis del seu pare, incrementant la fortuna familiar. Amb diversos telers tèxtils a Sabadell i Terrassa i un vaixell que realitzava la travessia amb Cuba i Argentina. Consolidà el comerç de llana que havia heretat del seu pare, ja que una seva germana es va casar amb un fill de Simón de Arribas, originari de Tragacete, Cuenca, un dels més grans ramaders de les Quatre “Sierra Nevadas” , i així prengué contacte directe amb la mesta. Pau augmentà el patrimoni familiar, gràcies a les plusvàlues que obtenia de les vendes a l’interior de la Península, les seves accions al ferrocarril. Una altre font d’ingresos era produïda pel bergantí goleta “Pedro Turull”, amb el monopoli tèxtil de Cuba, i sobretot per l’ingrés de capitals, avaluats en or pur, procedents de les colònies d’ultramar. Pau Turull, juntament amb el seu pare, va fundar al 1859 la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Amb la mort del seu pare al 18692, va assumir la direcció de les empreses familiars. De 1877 a 1882 fou president de Ferrocarril y Minas de San Juan de las Abadesasi el 1891, president de la Sociedad Catalana General de Crédito. Amb la restauració borbònica es va afiliar al Partit Liberal Conservador, Pau Turull, industrial poderós, va reconstruir el caciquisme heretat del seu pare amb la col·laboració canovista i de les elits locals.
Fou diputat indiscutible pel districte de Terrassa (Sabadell hi formava part fins 1886), va representar-la a Corts en quatre ocasions, en guanyar les eleccions del 1876, 1879, 1884. Fou escollit diputat per Sabadell a les eleccions Generals Espanyoles de 1891, després d’haver aconseguit un districte electoral propi. El seu escó fou impugnat pels liberals i va morir abans d’ocupar l’escó. Amb ell a l’Ajuntament es va començar a construir la Presó Cel·lular que s’acabaria al 1897 i el jutjat al 1893. Les eleccions es feien per districte, fet que afavoria l’elecció de cacicats familiars. Els liberals obtenien el triomf electoral a les corts perquè Pau Turull així ho decidia, enfortint la seva imatge de “Pater” de Sabadell i complint el pacte entre els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta, d’anar tornant-se en el poder.
Pau tenia una posició immobilista respecte la qüestió obrera, no acceptà el conveni de juliol de 1883, després de la vaga de les set setmanes, ni va voler subscriure’s a la Invàlida o Caixa dels morts. El portaveu del turullisme fou “La Revista de Sabadell”, iniciada en castellà el 4 de juny de 1884 i acabada en una quarta etapa en català el 31 de gener de 1935. Va ser dirigida fins el 1925 per Manuel Ribot i Serra, una figura local de la renaixença, molt addicte al Partit Conservador, i que gràcies a la seva fidelitat als Turull fou secretari de la Caixa de Sabadell. En morir Pau Turull i Comadran la seva fortuna oficial eren3:
9.165.187,47 milions de pessetes
25 cases: 12 al c/creueta, 6 a la Rambla, 3 al c/Sant Doménec, 2 a la Pl.Major, 1 al c/Tres Creus, 1 al c/Jardí. 367 hectàrees, 89 àrees i 54 centiàrees de finques rústiques.
5 milions de pessetes a la Caixa Sabadell en accions i obligacions.
Diversos milions en accions i obligacions a diverses caixes i ferrocarrils.
En aquest testament però, no hi ha cap referència a la maquinària i matèries elaborades que posseïa procedents dels seus negocis, tampoc del bergantí “Pedro Turull”. Tot i que sovint es parla del seu pare com el creador de la fortuna familiar, va ser Pau Turull el que més fortuna va aconseguir acumular4, després de Pau Turull, els Turull iniciaren un procés de decadència. Un any després de la seva mort, el 1893, el Republicà Pi i Maragall guanyà les eleccions. L’útim de la nissaga dels Turull, va ser Enric Turull.
Casa Pau Turull al carrer Ferran, núm 34 de Barcelona, construida l’any 1878 per l’arquitecte Joan Caballé, actualment és propietat de la immobiliària Nuñez i Navarro que la vol convertir en un hotel.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Simó i Bach
1 ‘Els Turull de la industrialització una aportació genealògica’. Guillem Mateu Domingo. Revista Arraona, 1990. (pàg. 91)
2 CASTELLS, Andreu. Informe de la Oposició. República i Acció Directa 1868-1904
Sabadell, 13 de novembre del 1845 – 20 de novembre del 1901
Joan Sallarès i Pla, obra d’ Antoni Vila Arrufat. FONT: Conèixer Catalunya
Industrial i polític conservador
Fill de l’industrial Joan Sallarès i Marra, i avi matern de l’escriptor Joan Oliver i Sallarès, conegut com a Pere Quart.
Joan Sallarès i Pla va ser una de les personalitats més destacades de la burgesia local, i capdavanter del proteccionisme a tot l’estat. Aquest pretenia protegir els industrials tèxtils de l’entrada de teixits més barats d’altres països. La seva família tenia una fàbrica tèxtil al carrer Jardí de Sabadell. Des de molt jove es va posar a treballar a la fàbrica del pare, va agafar molta experiència en el negoci i va fer la fàbrica més gran i moderna. Amb 23 anys ja s’havia convertit en una persona coneguda i va ser nomenat regidor de l’Ajuntament de Sabadell. L’any 1881 impulsà l’entitat patronal benèfica “Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell“, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat (sindicat).
Va intervenir en les diferents campanyes proteccionistes de l’època, la reforma aranzelària de 1892 i el míting de Bilbao de 1893. Va ser president durant dues etapes (entre 1856 i 1857 i entre 1891 i 1892) del Gremi de Fabricants de Sabadell i un dels fundadors del Banc Sabadell, el 1881; i de la Cambra Oficial del Comerç i la Indústria de Sabadell, el 1893. L’any 1897 fou escollit president del Foment del Treball Nacional, de Barcelona, la principal organització patronal a Catalunya.
Com a polític va ser derrotat a les eleccions municipals de 1891 on es presentava amb una llista cívica formada per conservadors, integristes i regionalistes; a les Eleccions Generals de 1896 es va presentar pel Partit Conservador, però va ser novament derrotat per Timoteo Bustillo, recolzat per conservadors i liberals. Finalment, a les eleccions generals de 1899, va ser escollit com a diputat a través d’una candidatura que recolzava al regeneracionista General Polavieja, crític amb el sistema “tornista” entre liberals i conservadors1. Desencantat amb aquesta experiència, poc després es va afiliar a la Unió Regionalista, que amb la creació de la Lliga Regionalista el 1901, s’acabaria integrant en aquesta, però Sallarès no s’hi va integrar, ja que era contrari a les pretensions d’autonomia per Catalunya que reclamava la Lliga, i criticava l’èmfasi d’aquesta en la qüestió lingüística.
Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’escultura realitzada per Josep Clarà que té dedicada darrere l’Ajuntament, a la Plaça Dr. Robert; al costat del Parc Central del Vallès, també hi ha una escola amb el seu nom. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un carrer2, també porta el seu nom un institut escola del barri de Campoamor creada als anys cinquanta3.
Persona d’ideologia conservadora, tenia una visió molt paternalista respecte als obrers, mostra d’això és la seva obra “La cuestión de las ocho horas” (1890) i “El Trabajo de las mujeres y los niños” (1893), també escrigué “Ferrer y Vidal y su tiempo”.
“Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?”
Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Llibreria de Luis Niubó, Barcelona, 1890.
“(…) un ideal utopico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiria al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”
El trabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72
Ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona el 1855 i al cap de deu anys és ordenat de sacerdot. Es llicencià en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Amb el pseudònim “Un obscurantista de buena fe”, va escriure des del 1869 milers d’articles i uns dos-cents opuscles —en català i castellà— volent orientar popularment sobre problemes socials i religiosos.
Fundà l’Acadèmia Catòlica al 1872, amb la finalitat d’evitar la descristianització dels obrers i d’incorporar les activitats culturals juvenils sota el dogma catòlic. L’any 1890 s’inaugurava l’actual edifici de l’Acadèmica Catòlica (ara Acadèmia) al carrer Sant Joan. Morí a la casa pairal, que havia convertit el 1905 en un asil de vells de les Germanetes dels Ancians Desemparats, just davant de l’Acadèmia.
Representà el sector més integrista de l’església Catòlica de l’època, fou partidari de retornar a la cristiandat de l’Edat Mitjana, del restabliment de la inquisició. Al llarg de la seva vida va combatre el liberalisme. Fou defensor del “Syllabus Errorum” i enemic dels principis de la revolució francesa, sobretot a través de la seva publicació “Revista Popular” (1871-1916), on llançà campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l’espiritisme, el protestantisme, l’anarquisme, el naturalisme o la Solidaritat Catalana, defensant la unitat catòlica, la primacia espiritual en l’acció social, és a dir, que fos l’església catòlica la única encarregada d’aspectes com l’educació o la sanitat i promovent la caritat cristiana enfront la solidaritat obrera. La seva obra fonamental i discutida molts anys fou “El liberalismo es pecado”, escrita l’any 1884, la polèmica entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, contra el liberalisme, que era la base de la política de la Restauració. En aquesta obra, Sardà es decantà en contra del sufragi, negà la llibertat de pensament, es mostrà contrari a la llibertat de premsa i associació i rebutjà totes aquelles creences que no estiguessin basades en el catolicisme. Va condemnar tot intent d’entesa entre el liberalisme i el catolicisme. El 1888 recolzà al carlí integrista Nocedal quan es va enfrontar amb els dirigents del Partit Carlista per ser tebis amb el règim canovista.
Sardà exercirà la seva influència sobre els obrers i l’opinió pública de la ciutat a favor dels interessos catòlics i patronals que li donen suport econòmic, com el cacic local, Joan Sallarès. El seu integrisme, representava la resistència de l’església catòlica a perdre el seu monopoli sobre la cultura, el pensament, l’educació i influència política. Aquest pensament integrista de Sardà i del recolzament d’aquest per part de la patronal local, portarà a la resposta obrera amb propostes d’innovació cultural, com la creació del Instituto Libre de Enseñanza” (ILE) el 1882 o la creació del setmanari obrer lliurepensador “Los Desheredados”; però també a intents desesperats com l’atemptat de l’anarquista Mateu Morral durant la boda del rei Alfons XIII al 1909 que comportà la dura repressió contra el moviment obrer.
el liberalismo es herejía. Herejía es toda doctrina que niega con negación formal y pertinaz un dogma de la fe cristiana. El liberalismo doctrina los niega primero todos en general y después cada uno en particular. Los niega todos en general, cuando afirma o supone la independencia absoluta de la razón individual en el individuo, y de la razón social, o criterio público, en la sociedad”…“ser liberal es más pecado que ser blasfemo, ladrón, adúltero u homicida, o cualquier otra cosa de las que prohíbe la ley de Dios y castiga su justicia infinita
Al principi de la Guerra Civil a Sabadell la violència revolucionària, els anomenats “incontrolats”, es dirigí més cap a l’església catòlica que cap els industrials. A Terrassa hi va haver-hi més assassinats que a Sabadell i dirigida més cap els industrials que als eclesiàstics. Aquest fet, podria ser a causa d’aquest catolicisme intransigent de Sardà i Salvany i els seus deixebles.
Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, arribà a ser cap de la “Unión Patriótica” (UP), el partit de la dictadura de Primo de Rivera, i regidor durant el 1924-1925.
Dinar de nadal ofert per la Unión Patriótica als asilats de la Casa de la Caritat, 1928. Al mig de la fotografia, just a la dreta del quadre de la paret, hi ha un jove Josep Maria Marcet. Francesc Casañas i Riera (AHS)
En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a la “Falange Española Tradicionalista – Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista” (FET-JONS). Va participar en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, combatent al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, on primer exercí de delegat local de la “Central Nacional-Sindicalista” (CNS), tinent d’alcalde i alcalde accidental (13 de desembre de 1940 – 21 de maig de 1942). Falangista convençut, en aquest període com alcalde accidental, els nazis van visitar en diverses ocasions la ciutat: El 20 abril de 1941, amb motiu del 53è aniversari d’Adolf Hitler, Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya visita la ciutat. El 8 de maig de 1941 una delegació de la secció femenina de les Joventuts Hitlerianas, liderades per Luise Michel, visiten la ciutat per ensenyar el model de comandament d’aquesta organització. El 22 d’agost del mateix any a la sala de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya fa entrega de tres retrats de Hitler i de quatre insígnies d’honor a quatre falangistes de la ciutat: al mateix Marcet, a Pere Riba Domènech (cap comarcal del Frente de Juventudes), a Magda Coret, (delegada comarcal de la Sección Femenina de la Falange), i a Montserrat Sampere (regidora comarcal de la Sección Femenina del Frente de Juventudes). Les últimes visites dels nazis a la ciutat van ser: el 17 de febrer de 1942 per part de Ruth Moll, delegada de la secció Femenina a Espanya del NSDAP, acompanyada de Magda Coret, i finalment, el 17 d’abril del mateix any, la visita de Pablo Gutherms, secretari del partit nazi, acompanyat de Fisher, director de la Casa d’Alemanya en Barcelona.
L’alcalde Josep Maria Marcet a l’esquerra, passejant per la ciutat amb el cap del partit nazi a Espanya, Hans Thomsen i el Governador Civil de Barcelona, Antonio Correa y Veglison (AHS) Després es reunirien a la seu de la Falange del carrer Jardí (antiga seu del Círcol Republicà Federal), 20 d’abril de 1941
Saló de plens de l’Ajuntament, Detlev Ehlers, cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, entrega tres retrats de Hitler. Josep Maria Marcet a la dreta. A l’esquerra recollint el retrat de Hitler, Leopoldo Rovira director del col·legi de Batxillerat de Sabadell. Rovira era d’origen alemany i feia de traductor durant les visites dels nazis a la ciutat, hi havia sospites que fos una espia dels nazis durant la República. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)
Hans Thomsen, cap del partit nazi a Espanya (centre). L’alcalde Josep Maria Marcet (a la seva dreta, una mica més enrere). El governador de Barcelona, Antonio de Correa y Veglison (davant seu a la seva esquerra amb bastó), 20 d’abril de 1941
Ehlers imposa la Insignia d’ Honor de las Joventuts Hitlerianes a Magda Coret i Montserrat Sempere, a la seva esquerra Pere Riba. Magda Coret era la cap de la Secció Femenina de Falange de Sabadell. 22 agost de 1941, autor desconegut (AHS)
Marcet va ampliar la seva empresa, tot i que la producció anual de postguerra de teixits i filats havia disminuït fins a nivells per sota de 1935. Va participar en les comandes de l’Exèrcit de teixits des de Béjar. Entre el 31 de març de 1944 i el 21 de desembre de 1945 va facturar per la venda de teixits un total de 5.915.030 ptes. a l’Exèrcit i a la Direcció General de la Guàrdia Civil, després d’haver dipositat una fiança de participar en el concurs i com a garantia del contracte de 344.966 ptes, equivalent al 5,8% del total facturar. Una quarta part de la llana distribuïda per quotes estava reservada a organismes oficials, amb la participació en els contractes per al subministraments de l’exèrcit s’assegurava la producció a la fàbrica i els seus beneficis.[1]
El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, va ser nomenat alcalde, en aquest consistori, tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també va ser president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955 i 1956.
Visita de Franco a la fàbrica Gorina, darrere de Franco i el propietari (Manuel Gorina), hi ha l’alcalde Josep Maria Marcet, 27 de gener de 1942. Carlos Pérez de Rozas (AHS)
Pel que fa a la seva vida familiar, es va casar amb Ana Figueras, amb qui va tenir cinc fills.
El 1960, el Governador Civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituir del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocà que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’aquesta crisi, va ser l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del Bosc de Can Feu, es mostrà contrari a la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat, partidari de la protecció del bosc, fet que provocà la dimissió d’aquest últim.[2]
“Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”
“Tal fue el imperio de la realidad sobre todos los sentimientos. El crudo positivismo del cotidiano vivir ha impuesto su ley radicalmente y del legendario bosque de Can Feu, no ha quedado ni la mortaja. Recuerdo hace unos años la ‘Fundación Bosch y Cardellach’ en un arrebato de romanticismo totalmente fuera de lugar, lanzó la idea de ‘reconstruir’ el bosque, intentando la imposible empresa de rescatar un espacio que la propia ciudad había devorado”
A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Josep Burrull, que portava la veu del “Frente de Juventudes“. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant, en tres versions: Acadèmia Catòlica, “Opus Dei” i “Comunión Tradicionalista“. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch.
Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’ “Opus Dei“, i que la preponderància catòlica fos tan massiva, això, i les crítiques a algunes polítiques del règim, li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, per altra banda, anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins a substituir-lo per Antoni Llonch. Pel penúltim alcalde franquista, Josep Burrull, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: Robatori d’una màquina d’aixafar rocs, falsificació de tiquets de la bàscula municipal o dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet, l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, “Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldia, 1940-1960″, redactades pel periodista falangista Josep Maria Cabeza Torres[3] (cap de redacció de “Sabadell”, de l’oficina d’lnformació Municipal i de la secció “Diálogos con el Alcalde” des de 1952), reivindicant la seva labor, la destrucció del bosc de Can Feu (com ja hem vist anteriorment), la seva visió del catalanisme folklòric dins d’una Espanya indivisible; la “justícia social” des de una visió falangista d’ordre, jerarquia i concòrdia entre classes; les visites del “Caudillo” a la ciutat; les seves gestions i declaracions a favor d’alguns presos republicans; i especialment haver aconseguit la pau social a Sabadell durant 20 anys, sobre la vaga de tramvies a Barcelona:
“El único osasis de paz absoluta, sin que se registrara algarabiada alguna, ni el menor conato de huelga o paralización del trabajo fue, en aquellos momentos de desconcierto general, la ciudad de Sabadell
“Cuando las radios extranjeras al servicio de los elementos exiliados, entre ellas la fantasmal ‘Pirenaica’, se dedicaron a exaltar los ánimos, Sabadell fue el blanco predilecto de sus incitaciones. Comprendían que seria un factor capital que nuestra ciudad se sumara a la confusión indescriptible de aquellos momentos”.
“Estas radios, que en otras ocasiones y en diversas circunstancias ya habían dedicado su atención a mi gestión municipal, se volcaron entonces aludiéndome constantemente con sus insultos, y en sus incitaciones al desorden y la rebelión hechas a los sabadellenses. Pero su fracaso fue tan absoluto que no tuvieron ni el consuelo de registrar el menor incidente, pues ni un solo día dejó de asistir al trabajo toda la población obrera”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 123). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
Com he dit anteriorment, Marcet va expulsar de l’Ajuntament a funcionaris vinculats a la República, va ser un ferm defensor del règim franquista, falangista convençut, i durant els seus inicis a l’alcaldia, es va reunir amb dirigents nazis.[4] En realitat la tasca repressiva, com la depuració de funcionaris del període republicà o intervencions polèmiques com l’expropiació del casc antic del Pedregar, les va encarregar a Miquel Sala Viñals (tinent d’alcalde de 1940 a 1952). Així Marcet s’encarregava de la part “bona” com el paternalisme a la seva fàbrica o el permetre tornar a la ciutat i alliberar a persones d’esquerres i antifranquistes[5], com el pedagog del POUM, Jaume Viladoms, o el sindicalista Ricard Fornells, aquest últim el va captar per la CNS (sindicat vertical). Tot i que per exemple, negà el retorn al sindicalista Josep Rosas, quan aquest tenia 68 anys. Ell mateix va destacar a les seves memòries haver intercedit per alguns presos i exiliats:
“También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y a la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobretodo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias de exiliados que no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener a su lado a sus seres queridos”
Marcet Coll, Josep Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía 1940-1960. (pàg. 122). 1ª Edició, novembre de 1963. Talleres Gráficos ‘Duplex’. Fontorra, 6 Barcelona
El 12 de març de 2017, per acord del Ple de l’Ajuntament, va ser retirat el monòlit en homenatge seu, situat a la mateixa “Plaça Marcet” i dos anys més tard, en compliment de la Llei de Memòria Històrica, es va canviar el nom de la plaça pel de “Plaça de les Dones del Tèxtil”. El monòlit a Josep Maria Marcet va ser instal·lat l’any 1974, quan es va inaugurar la plaça, i era obra de l’escultor Camil Fàbregas. A Bellaterra (Cerdanyola) on hi va tenir casa, encara existeix un carrer amb el seu nom.[6]
Monument a Josep Maria Marcet Coll, alcalde de Sabadell de 1940 a 1960, obra de l’escultor Camil Fàbregas, inaugurada el 19 de març de 1974, el mateix dia en què s’inuagurà la Plaça Marcet. Marcos Brosel, 22 d’octubre de 2012
[1] Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (pàg. 234 i 235) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022
[2] Castells, Andreu. Informe de la oposició. El franquisme i la oposició a Sabadellenca VI. Editorial Riu Tort, Sabadell, 1980
[5] Marín, Martí. ‘L’Ajuntament en el període franquista: L’articulació de la política municipal 1939-1979’ (pàg. 85). Revista Arraona, num. 5. Època III, tardor de 1991
Sant Vicenç de Castellet, 15 de novembre de 1899 – Salindres, Llenguadoc, Occitània-, 12 d’agost de 1963 (1)
Militant de la CNT. Durant la Guerra Civil membre de la regidoria d’Indústries de Guerra i d’Obres Públiques
Tipògraf i actiu militant anarcosindicalista des de jove, s’hagué de refugiar a Barcelona i durant un temps exercí de conserge del Centre Obrer del carrer Serrallonga, és perseguit per la Guàrdia Civil en nombroses ocasions. Després s’establí un temps a Tarragona on formà el el Centre d’Estudis Socials amb Hermós Plaja i Felipe Alaiz, ajudà a aquest últim en la publicació del portaveu confederal El Trabajo, i es guanyà la vida com a maquinista a la impremta de Joan Sallent. Col·laborà amb Joan García Oliver en la organització de la CNT reusenca. Perseguit el 1921, s’assentà a l’Arboç i durant la Dictadura de Primo de Rivera s’establí a Sabadell, ciutat en que exceptuant algunes curtes estades a Manresa i Barcelona, i restarà fins el final de la guerra. El 1923, quan exercí de secretari de la CNT, realitzà diverses intervencions públiques a Manresa i fou empresonat a finals d’octubre. Fou delegat pel ram de gràfiques de Sabadell al Congrés de 1931.
Després de l’escissió trentista, creà el Sindicat d’Oficis Varis de Sabadell de la CNT-FAI juntament amb Bru Lladó i Edgardo Ricetti, i fou un actiu opositor a la línia deJosep Moix i els trentistes de Sabadell que van passar-se a la UGT i al PSUC. El juliol un cop iniciada la guerra, va ser membre del Comitè de Propaganda del Sindicat Oficis Varis de la CNT-FAI de Sabadell.
El 19 de gener de 1936 participà, amb altres (Francisco Ascaso, Joan García Oliver, etc.) en un míting contra la pena de mort i el feixisme al teatre “Los Campos de Recreo” de Sabadell, però amb l’objectiu real de fer costat a la candidatura del Front Popular. L’agost de 1936, va ser nomenat representant de la CNT a la Regidoria d’Indústries de Guerra del nou consistori de Sabadell. El febrer de 1937, quan el PSUC va aconseguir el control de la Conselleria de Defensa com a conseqüència de la reorganització municipal, va ser traslladat a la Comissió Permanent de la Conselleria d’Obres Públiques i a la d’Indústries de Guerra. Durant els “Fets de Maig” fou acusat pels membres republicans i del PSUC del consistori de donar suport als milicians que controlaven l’edifici de Telefònica de Barcelona (edifici clau perquè hi passaven les converses entre els membres de la Generalitat i el govern republicà), i va ser-ne expulsat, com la resta de companys cenetistes. El 1939 s’exilià, va passar pel camp de concentració de Beau-Désert de Merinhac (Aquitània, Occitània) i després a un camp nazi d’Alemanya, del qual en va sortir molt debilitat, posteriorment treballà en una química de Salindres (lloc de residència des de 1945). Col·laborà a l’editorial Crisol i escrigué a Los Galeotes (1921) i Superación (órgano de la CNT-FAI de Sabadell y su comarca). Va morir el 12 d’agost de 1963 a Salindres, després de ser operat diverses vegades a Montpeller, i a causa d’haver passat per camps de concentració i de treballar a l’industria química, on la salut li quedà molt debilitada.
Necrològica a Josep Cinca apareguda al diari anarquista de Tolouse “Espoir” al 15 de setembre de 1963
Sabadell, 18 de febrer de 1881 – Montevideo (Uruguai), 28 de maig de 19641
Albà Rosell. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Precursor del naturalisme ibèric de caire anarquista i pedagog
Nascut el 18 de febrer al carrer Quiroga número 19 de Sabadell. Provinent d’una família obrera i nombrosa, va assistir poc a escola ja que va haver de treballar des dels onze anys, amb catorze anys es va sindicar en el ram tèxtil i va organitzar els perruquers, ofici que també exercia. Va llegir molt des de ben petit i va col·laborar en la campanya per l’alliberament dels presos de Montjuïc, exercint de corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista “Progreso”, i va intervenir en diversos mítings en defensa dels camperols andalusos acusats de formar part de la Mano Negra i d’Alcalá del Valle.
Cooperà a la premsa llibertària, sobretot a “La Protesta”, i aquesta col·laboració juntament amb la participació els mítings, li permet conèixer a diverses figures de l’anarquisme com Teresa Claramunt i López Montenegro. Llegí obres anarquistes a més de començar a escriure texts com “Els llenyataires” o “La fàbrica”, amb dinou anys va començar a dirigir el diari “El Trabajo” de Sabadell. Apart de la lectura, també va ser un gran aficionat al teatre, actuà en grups d’aficionats en el Centre Llirich Dramatich i fundà l’Agrupació Dramàtica Ibsen, on hi participaren Mainé, Mateu Morral, Cranes, Duran, Rossend Vidal. Compaginà la seva afició al teatre amb la d’educador, ocupant la secretaria de la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE) de Sabadell fins el 19032, en que la deixà a causa de discrepàncies amb el seu apoliticisme. Més endavant s’integrà a la Institució Pedagògica de Francisca Rovira i a la revista pedagògica de Clementina Jacquinet, amiga de Ferrer i Guàrdia i de Mateu Morral; s’encarregà de l’escola racionalista del barri de les Mallorquines de Montgat, exercint com a mestre el 1904, any que conegué la seva dona també mestre racionalista, Esperança Figueres Davi. El 1905 escrigué un text en defensa de l’ensenyament integral. Formà part del Grup Avenir juntament amb Usón, Cortiella i Bonafulla, del Centre Fraternal de Cultura amb Suñé, Prat, Odón, Casasola, i altres, i també de la Lliga Internacional per l’Educació Racional de la Infància3.
El 1906 tornà a Sabadell i dirigí i fundà l’Escola Integral (1906-1909) i la revista “Cultura”, portaveu d’aquesta mateixa escola. Després de la setmana tràgica (1909), emigrà a França i més endavant a Amèrica. A Buenos Aires dirigí l’escola lliure de Villa Crespo, però no s’hi sentí còmode per l’ambient, i es traslladà a Uruguai.A Uruguai treballà en el Ministeri d’Instrucció, i va tenir un lloc en el “Consejo de la Enseñanza Primaria”, fou redactor dels “Anales de Instrucción Primaria” entre 1909 i 1912 i de la “Enciclopedia de Educación”, el 1912 fundà a Montevideo juntament amb Herminio Calabaza, la “Liga Popular para la Educación Razonada de la Infancia” i el seu periòdic “Infancia”(director entre 1913 i 1914), any que ingressà a la maçoneria (més endavant l’abandonà) i també a l’escola integral. Retornà a l’estat espanyol al 1915, on s’encarregà de diverses escoles integrals (Alaior, Carlet, Lloret de Mar i Terrassa)i s’interessà per les qüestions naturistes. El 1918 escrigué l’obra “El Naturismo Integral”, on exposà un naturisme que recull tant l’aspecte físic-vital, l’ètic, el social, l’artístic emotiu i el científic i crítica el naturisme que no té en compte l’aspecte social. El 1922 fundà a Carlet (València) El Naturista4 a on exposà les seves opinions durant els anys de definició del moviment naturista, i exercí de corresponsal de la revista “Helios” d’Alaior (Menorca),creà un centre naturològic a la mateixa ciutat, s’oposà a les decisions de l’Assemblea Naturista de València i treballà en un certamen naturista ibèric -que no s’arribà a celebrar-, que donés més rellevància a les problemàtiques socials i revolucionàries i que el relacionessin amb l’anarquisme.
El 1922, desencantat de la situació, va fixar definitivament la seva residència a Montevideo, treballant com administratiu fins la seva jubilació en el “Congreso de Enseñanza”, després de treballar a la premsa. A Montevideo continuà fins la seva mort, una gran tasca com a pedagog, naturista i escriptor, en aquesta última faceta tingué la seva pròpia editorial i revista, “Anacletos“,però també exercí de redactor de “El Diario” i “La Mañana”, i com a col·laborador de “La Calle”, “La República” i “El Mundo”. Entrà a formar part dels cercles separatistes catalanistes de Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i el 1928 va ser un dels fundadors, amb el seu fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista “Avant”, molt crític amb l’actuació de Francesc Macià Llussà, d’Estat Català i del Grup Nacionalista Radical, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d’acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista5. Als anys vint hi hagué col·laboració i relacions amb l’independentisme de caràcter insurreccional, ja que ambdós moviments perseguien enderrocar la dictadura de Primo de Rivera.
El 1922 escrigué “Naturismo en Acción”, on criticà la visió exclusivament terapèutica de cert naturisme, sense una base filosòfica i sense voluntat de transformació social. És autor de nombroses obres en català i castellà, d’assaig, teatre, poesia, literatura infantil, de temàtica molt diversa; però destacant sobretot el seu progressisme (dona, nen, naturisme, neomalthusianisme i utopia). A Uruguai discrepà del naturalisme que s’exercia, ja que afirmava que es tractava d’un naturisme interclassista, únicament interessat en el negoci macrobiòtic i l’estudi de la trofologia. Albano Rosell discrepava de la posada en pràctica (no dels objectius) del projecte de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, ja que pensava que faltaven llibres i professorat adequat, defensant les tesis integristes en la línia de Paul Robin. A més de qualificar a Ferrer i Guarida com a “furibundo anticatalanista”, ja que rebutjava el català a l’escola6. En el terreny naturista, defensà un naturisme integral, com la ciència de viure feliços que supera dogmes, al ser producte de les lleis natural. Per Rosell la llavor regeneradora ha de realitzar-se voluntàriament a partir de l’individu fins la col·lectivitat; en l’àmbit individual era partidari de que la regeneració humana es pot realitzar mitjançant el rebuig de tot allò superflu i el retorn a una alimentació basada en la sobrietat, frugal i senzilla que es pot trobar en el mateix lloc de residència;en l’àmbit col·lectiu vinculà la lluita naturista al combat social per la conservació de la natura i l’abolició de la propietat privada del sòl, l’aigua i la naturalesa, així com a la necessitat d’organitzar colònies i grups anarco-naturistes experimentals. En el camp teatral desenvolupà una extensa obra, seguint les innovacions d’Ibsen però amb el seu toc personal, sentint gran interès pel teatre infantil que ensenyi en els valors de respecte a l’entorn i a l’individu i a la vegada diverteixi a la canalla.
Des del seu exili a Uruguai va escriure un llibre de costumisme i curiositats de 147 pàgines sobre Sabadell, anomenat “Minúcies sabadellenques”, dedicat al seu nebot, Josep Rosell Casablancas, conegut com a “Pepet de Cal Jamba”, que li havia demanat escriure sobre personatges populars del Sabadell de la seva època. El mes de març de 1951, es va publicar una edició limitada del llibre a Montevideo, que abastaven uns seixanta anys enrere. El preu per exemplar era de cinc dòlars, a Sabadell, només en queda un exemplar a la Biblioteca de la Fundació Bosch i Cardellach7.
Sergio Yanes ha publicat un llibre sobre la figura d’Albano Rosell, amb escrits dels seus últims anys a Uruguai. També podeu consultar la web que va crear per cercar informació de Rosell on consten algunes de les seves obres digitalitzades i que es poden descarregar: https://albarosell.wordpress.com/
2 Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili, 1986.
3 Miguel Iñiguez, Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo II. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008. (Pàg. 1504)
4 Masjuan Bracons, Eduard. La ecología humana en el anarquismo ibérico. Urbanismo orgánico o ecológico, neomalthusianismo y naturismo social. Icaria Editorial, Barcelona, 2000. (Pàgs. 436 i 446)
Centelles (Barcelona), 1902 – Castras (Occitània), enterrat el 4 de setembre de 1989 als 87 anys
Visqué i milità a Sabadell, durant molts anys fou el delegat del comitè pro-presos de la CNT. Durant la Guerra Civil va dirigir amb Diego Abad de Santillán les patrulles de control i del 3 de març de 1937 al 22 de maig de 1937 va ocupar la conselleria d’Indústries de Guerra a l’Ajuntament de Sabadell, seria expulsat del consistori pel PSUC dirigit per Josep Moix, igual que la resta de consellers de la CNT, aprofitant els “Fets de maig de 1937”. El 1938 va combatre a la 26ª Divisó (119ª Brigada). Exiliat, va sofrir els abusos del camp de concentració de Vernet i les companyies de treballadors. Després s’assentà a Castres, on a partir del 1946 s’encarregà de reorganitzar la CNT de Sabadell a l’exili, i on moriria.
Cenit, 1989. Núm. 323
Iñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español, Tomo I. Asocación Isaac Puente.(Pàg.183)
Vargas Puga, Matías. La CNT a la política catalana durant la Guerra Civil (1936-1939). Els Ajuntaments del Vallès Occidental.
José López Montenegro. FONT: “Teresa Claramunt, la virgen roja barcelonesa” de Maria Amalia Pradas Baena. Ed. Virus, 2006
Inicià la seva militància com a republicà federal. Propulsor del sindicalisme revolucionari i de les seves publicacions, maçó
De jove va pertànyer al cos administratiu de l’exèrcit com a oficial, cos que va abandonar per les seves simpaties cap a la República i al negar-se a jurar lleialtat a Amadeu I. Participà en el Comitè Local creat pels republicans amb motiu de la insurrecció de setembre de 1869, i firma el comunicat del 25 de setembre a Saragossa. A l’octubre participa en una partida armada republicana a Pedrola i Gallur, aquesta és derrotada i es veu obligat a fugir.
A partir de 1870 destacà a Saragossa com a propulsor del sindicalisme i fou director de la publicació “El Republicano Federal”. El 4 d’abril inaugurà el “Casino Obrero la Fraternidad“, que serà el primer nucli de l’obrerisme internacionalista, i al mateix any participà en el Consell Federal de la “Federación de Trabajadores de la Región Española” (FTRE). El setembre, fundà el nucli de la FTRE a Saragossa, de la mateixa manera que va ser decisiva la seva participació en la fundació del nucli de Huesca. Del republicanisme federal passà a defensar les tesis anarquistes, i al 1872 fou l’artífex de la organització del Congrés de la FTRE a Saragossa. El mateix any, protestà davant el governador per la dissolució d’una assemblea de la Federació Local i al febrer rebutjà una proposta republicana per treballar conjuntament pel triomf de la revolució, aquest fet no li impedí figurar en la redacció de “La Autonomía” de Saragossa (març 1873) al costat d’un altre internacionalista, Barrera.Participà activament en el cantonalisme de Cartagena, i després del seu fracàs, fugí a França en el vaixell La Numancia; fou condemnat, perdé la seva carrera militar i visqué pobrament a París fins el 1882. Se’l nombrà per representar a la FTRE el 1878 en el Congrés obrer francès finalment prohibit.
Retornà a l’estat espanyol i s’assentà a Catalunya, fou pres preventiu durant sis mesos a Terrassa, després treballà de mestre a Sabadell; en aquesta ciutat, destacà com a director de la publicació “Los Desheredados” entre 1884 i 1886, donant-li una orientació clarament anarco-col·lectivista (el diari havia començat amb una tendència republicana federal); com a director fou detingut el 1885 i pres durant un any. També a Sabadell participà a la Vaga de 1883, al míting de març de 1886 amb Abayá i Tarrida, i manté relacions sentimentals amb la feminista, sindicalista i anarquista sabadellenca Teresa Claramunt.
Després de la seva estada a Sabadell, s’instal·là a Sallent, on fundà una biblioteca pública i on tingué diversos problemes al ser acusat de propaganda il·legal, des de Sallent es desplaçà a diverses poblacions veïnes on realitzà diversos mítings, al 1891 a Manresa contra la religió i en record als màrtirs de Chicago, aquest últim juntament amb Errico Malatesta. Segons Anselmo Lorenzo, López Montenegro formava part de la lògia maçònica “Los Hijos del Trabajo”.
El 1896 es veié obligat a marxar de Sallent i exiliar-se cap a Amèrica a causa dels Processos de Monjuïc. S’instal·là a la localitat d’Asunción al Paraguay i després a Buenos Aires, on col·laborà a la publicació “La Protesta” i on escrigué el llibre de poemes “El Botón de fuego, catecismo libertario”. El llibre està dividit en quatre temes complementaris: 1) “La Naturaleza” (poema). 2) “Nociones científicas”. 3) “Crítica de los sistemas gubernamentales”. 4) “Compendio de sociología”. López Montenegro basant-se en els principis de la teoria l’evolució de Darwin desenvolupà el seu treball poètic des de l’esperit científic i, a través dels ideals i la imaginació interpretà l’univers. El 1901 retornà a Barcelona, on fou testimoni del tancament del vaixell Pelayo a conseqüència de la Vaga barcelonina del mateix any, l’any següent escriu “La Naturaleza (Poema), nociones de geología y zoología para los trabajadores”.
José López Montenegro va patir al llarg de la seva vida persecucions i misèries a causa de la seva fermesa ideològica. Participà en nombroses publicacions anarquistes però també en combats i agitació obrera al carrer com les Vagues de Madrid i Barcelona de 1900-1901. Exemple de militant obrer conscienciat de l’època que pretenia culturitzar als treballadors mitjançant la divulgació de la ciència i revolucionar-los mitjançant la Vaga General.
Iñiguez Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Tomo II. Fundación Isaac Puente, Vitoria, 2008.
Girona, 3 de novembre de 19101 – Barcelona, 27 de desembre de 19832
Professor, militant de la CNT. Secretari de la Delegació Comarcal del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), regidor i conseller d’Obres Públiques a l’Ajuntament de Sabadell
Va néixer a Girona el 3 de novembre de 1910, fill de Francesc Calopa i Armengol i de Paulina Cejuela i Hermosa de Mendoza, era el petit de dos germans, Francisco de Paula (mitjà) i Eulàlia (gran)
Professor i militant anarquista a Sants i a Sabadell. El 1933 fou professor de l’escola del Sindicat de Transports (tramvies) de Barcelona. El 1936 exercí de secretari de la Delegació Comarcal del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU). A partir del 17 d’octubre de 1936 fou regidor a l’Ajuntament de Sabadell, representant a la CNT. El 3 de març de 1937 es remodelaren les conselleries de la ciutat, en aquesta remodelació la CNT perdé les conselleries d’Economia, Treball i Sanitat, si bé obtingué la de Proveïments, Indústries de Guerra i la d’Obres Públiques que exercí el mateix Ramón Calopa. El 22 de maig, els fets de maig de 1937, foren aprofitats per ERC, PSUC, la FLS, la URb i l’ACR per expulsar a Bru Lladó (membre de la CNT-FAI i enemic acèrrim de Josep Moix i el PSUC) i tots els representants de la CNT del consistori.
Segons consta a l’informe de l’entrevista que li va fer l’historiador Ronald Fraser, el 12 de febrer de 1972 va participar a l’assalt a la Caserna de les Drassanes i va ser col·laborador de les milícies culturals al front.3
L’any 1942 va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal en els Consell de guerra franquista, coneguts com a sumaríssims.4
A la postguerra, Ramón Calopa presidí la “Coperativa Fondo Laboral de Cultura” i després fou membre del grup “Solidaridad”. El 1974 substituí a Joan Ferrer com a secretari de la CNT catalana, càrrec que exercí fins el 1976 i on aconseguí unir els dos comitès regionals existents. L’any 1976 assistí a l’assemblea de Sants de reconstrucció de la CNT. Entre 1982 i 1983 fou redactor habitual de Solidaridad Obrera i el 1983 participà al Congrés Confederal. Morí el 27 de desembre de 1983, als 75 anys.
Iñiguez, Miguel. Enciclopedia histórica del anarquismo español. Asociación Isaac Puente, Vitoria, 2008. Tomo I, Pàg 297
