Joan Costa Deu

Sabadell, 22 de maig de 1883 – Gènova, 23 de febrer de 1938

Joan Costa Deu, retratat per Joan Vilatobà (1927)

Periodista i escriptor català de la Lliga Regionalista

Començà com a periodista quan estudiava a Barcelona, escrivint articles al setmanari “La Creu del Montseny” (1899-1900), fundada pel poeta Jacint Verdaguer l’any 1899, el qual també era el director literari i fundador. Hi participaven joves promeses que es convertirien en intel·lectuals com el filòsof Eugeni d’Ors, l’escriptor, poeta i polític Jaume Bofill, el poeta i autor teatral Xavier Viura, el novel·lista Joan Oller, i l’autor dramàtic i periodista Pompeu Crehuet.

De 1903 a 1904, fou el director del “Diario de Sabadell: periódico independiente de avisos y noticias” (1903-1905), durant els dos anys que exercí de director per aquest diari, també treballà de corresponsal al diari de la Lliga Regionalista  “La Veu de Catalunya”.  El 1905 fundà i dirigí la revista “Catalunya: publicació quinzenal” (1905-1910). El 1907 deixà la direcció de la revista “Catalunya: publicació quinzenal” per entrar de redactor en cap a “La Veu de Catalunya”. Càrrec que simultaniejà amb la de corresponsal dels diaris de caire conservador “La Almudaina”, de Palma de Mallorca (1887-1953); “El País”, de Lleida (1879-1934); “El Dia”, de Terrassa (1918-1939), i “El Pla de Bages”, de Manresa (1904-1937). El 1925 fundà l’editorial “Biblioteca Sabadellenca”.

Costa i Deu, presidí l’Associació de Periodistes de Barcelona entre 1932 i 1936. Aquesta associació des del seu naixement, intentà trobar la manera d’unir-se amb les altres entitats periodístiques de la ciutat, defensant la fusió de totes les entitats periodístiques en una de sola, però aquest projecte fracassà a causa de la creixent politització i conflictivitat social de la societat catalana que va provocar que l’entitat es dividís entre partidaris d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i de la Lliga Regionalista.

Un mes després d’esclatar la Guerra Civil, el 21 d’agost, s’exilià amb tres companys més, gràcies a les gestions de Lluís Sentís i del conseller de Governació Josep Maria Espanya d’ERC, que signà els passaports. Un cotxe de la Generalitat els va recollir al seu amagatall i els conduí al port on partiren cap a Gènova amb el vaixell alemany “Leiverkusen“. A Gènova  va fer d’enllaç entre els exiliats del bàndol nacional i el consolat franquista, a més de passar informació sobre persones d’esquerres, sota el pseudònim de “Giovanni Meliani”, va escriure dos llibres propagandístics, l’opuscle “Cento Martiri della Revoluzione del 1936 nella Catalogna”, juntament amb Modest Sabater; i amb la col·laboració del caputxí Antonio Maria de Barcelona, “Barcelona sotto l’incubo del terrore rosso”. En el primer parlava dels assassinats de cent eclesiàstics a mans de grups “incontrolats” i el suposat desgovern a la Barcelona republicana; i en el segon criticava durament la II República i es declarava favorable al bàndol franquista. En un carta al poeta i sacerdot sabadellenc mossèn Camil Geis li confessà:

“si fos jove seria a la guerra, ara vell com sóc, no em queda altre remei que seguir vivint a l’estranger, escrivint contra la revolució”.

Va morir sobtadament un 23 de febrer de 1938 sense poder veure la victòria franquista. Des del 1973 un carrer de la ciutat de Sabadell situat a la Zona Hermètica porta el seu nom.

L’any 2006 l’editorial Cossetània va publicar “La veritat del 6 d’octubre”, llibre que recull dos llibres dels periodistes Joan Costa Deu i Modest Sabaté, escrits l’abril de 1935 i el febrer de 1936; i que tracten sobre els “Fets d’Octubre” de 1934 a Barcelona, Sabadell, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Palafrugell, Girona, Sant Vicenç de Castellet, el Morell, Navàs, Sant Jaume dels Domenys i Lleida. Son dels pocs llibres publicats a Catalunya sobre el 6 d’octubre el 1935, i abans de les eleccions que va guanyar el Front Popular el febrer de 1936, crítics amb aquests i amb les forces d’esquerres.

MARTÍN BERBOIS, Josep Lluís. La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008.

MARTÍN BERBOIS, Josep Lluís. Joan Costjussà i Deu: Un esbós biogràfic d’un periodista oblidat. Trípodos, núm 34. Barcelona, 2014. (pàg.215-228)ISSN: 1138-3305.

SANTAMARÍA, Antonio. “Història de Sabadell: La Lliga i Franco (1936-1939).” 18 de desembre del 2016. <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-lliga-i-franco-1936-1939/> Consulta: 22/12/2016.

nomenclàtor. Ajuntament Sabadell. <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18032&Itemid=118&search=Costa%20i> Consulta: 22/12/2016.

Josep Castells Candiri

Santa Perpètua de Mogoda 1896-1980

Retrat del periodista i sindicalista Josep Castells Candiri, dècada de 1960. Autor desconegut (AHS)

Sindicalista i periodista de la Federació Obrera de Sabadell (FOS) i la seva successora, la Federació Local de Sindicats (FLS)

Va militar al sindicalisme a Sabadell. Als 13 anys feia d’aprenent caixista a l’impremta dels Vives, al carrer de Sant Joan. Era l’encarregat de portar els originals i les galerades de “La Gazeta del Valles” al sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà i Salvany, que s’encarregava de corregir-les; Salvany va intentar infructuosament convertir el jove en sacerdot. Fou en els motlles de “La Gazeta del Valles” on Castells es va interessar pel periodisme i la literatura, molt de tan en tan li deixaven escriure algun article. També es va aficionar al futbol, jugant el 1911 a les files del Sabadell Futbol Club.

Es va afiliar de ben jove al sindicat del metall i va formar part de la comissió de la Vaga de l’art fabril de gener-febrer de 1916, així mateix, va participar a la Vaga General revolucionària d’agost de 1917, enfilant-se a dalt de la teulada de L’Obrera per tal d’aturar els canons d’artilleria que atacaven el local i als vaguistes. Durant la dictadura de Primo de Rivera, va escriure alguns articles de caràcter literari a “Solidaridad Obrera” i la “Colmena Obrera” de Badalona. Va col·laborar amb els trentistes en les publicacions del País Valencià “La Traca” (publicació humorística, anti-militar i anticlerical) i “Generación Consciente”, va ser a “La Traca” on Castells i Gustau Vila Berguedà “Grapa”, van començar a treballar estretament, “Grapa” hi participava realitzant els dibuixos, i Castells hi afegia la llegenda. Va estrenar al “Círcol” Republicà Federal (CRF) l’obra “L’heroi anònim”, l’obra també es va passar a l’Euterpe i va servir per recollir fons per la família de Serafí Espinós, un sindicalista que va morir a causa del dispar fortuït de la seva pistola durant una manifestació.

El novembre de 1936, juntament amb altres comunistes sabadellencs, va crear una comissió de propaganda de la FLS-UGT, vinculada al sindicat d’artistes.

Fidel home de Josep Moix, es va decantar a favor del trencament trentista i l’ingrés de la Federació Local de Sindicats (FLS) a la Unió General del Treballadors (UGT) i a l’òrbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), també va fer costat a Moix durant els fets del 6 d’octubre de 1934.

Durant la guerra va participar breument a la columna Alpina del Front Alt d’Aragó, però va tornar a Sabadell a causa de la mort del seu pare, poc després morí la seva mare i Josep Moix li demanar que es quedés a Sabadell per tal d’encarregar-se del setmanari -“Vertical”, òrgan de la FLS-UGT que en els seus inicis era òrgan de la FLS-CNT, però que després es va convertir en la veu dels sectors trentistes contraris a la FAI i posteriorment en òrgan de la UGT. Castells, va ser Director del “Vertical”  de 1937 a 1938, on hi va escriure amb els pseudònims de “Joan de la Son”, “Caviar” o “Pep de la Rosa”, destacant el seu apartat, juntament amb “Grapa”, anomenat “Les xeringades“, on”Grapa” realitzava les caricatures de clergues, militars, burgesos i rendistes, i Castells hi afegia la llegenda. El “Vertical” durant la guerra va traslladar la seva seu al carrer Feliu Crespí, número 6 i a causa dels problemes econòmics derivats del conflicte bèl·lic, va passar de quatre a dues pàgines i de ser una publicació setmanal a convertir-se en bisetmanal (sortia de dilluns a dijous). Castells, va participar com a representant de la FLS a la delegació local del Consell General de les Indústries Tèxtils i Annexes, creada el 21 de març de 1938.

Amb la victòria franquista, Castells es a va exiliar amb el seu amic “Grapa”, però foren dels sindicalistes que pogueren retornar més ràpidament, acollint-se a la “operación mandos rojos para la CNS” que promocionava el Governador Civil de Barcelona Antonio F. Correa Véglison juntament amb l’alcalde Josep Maria Marcet. Després de passar dos mesos per la presó de Girona i un per la Model de Barcelona, el 1941 ja pogueren instal·lar-se novament a Sabadell. Castells que abans de la guerra era filador de Can Cuadras, no va poder tornar-hi a treballar i va trobar feina com a mosso de magatzem a una empresa de components electrònics; “Grapa”, va muntar una fàbrica de cardes a Carabanchel, però va morir un any després de convertir-se en empresari.

CASTELLS I PEIG, Andreu. Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català (1897-1938). Revista Arraona Núm. 9, segona època. Sabadell, 1980.” Josep Castells Candiri director de Vertical” (pàg 63-64) <http://raco.cat/index.php/Arraona/article/viewFile/202455/280252> Consulta: 21/12/2016].

MARÍNEZ DE SAS Maria Teresa; (coord.) Pagès i Blanc, Pelai. Història del moviment obrer als Països Catalans. UB i Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. (pàg 365).

Manuel Farràs Baró

Tremp (Pallars-Jussà), 24 de gener de 1899 – Ciutat de Mèxic, 8 de juliol de 19741

Manuel Farràs i Baró. Fons Ricard Simó Bach (AHS)

Polític català, republicà, socialista i catalanista. Militant de la Unió Socialista de Catalunya (USC), la FLS-UGT, Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (UGT), i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).

Va ser membre del Comitè Local Antifeixista, del Comitè Local de Defensa de Sabadell2 i conseller de Sanitat i Assistència Social3.  encarregat del Comitè Comarcal d’Ajuda als Refugiats4. Va ser alcalde de la Sabadell en substitució de Josep Moix, quan aquest va ser nomenat Ministre de Treball del govern de Negrín, fins el 21 de gener de 1939 que seria rellevat per Miquel Bertran Oleart.5

Va ser el tercer de 5 fills: 3 dones (Lluïsa, Dolors i Asunción) i 2 homes (Manuel y Antoni), fills de Pere i Josepa, uns modests treballadors que van emigrar amb els seus fills a Sabadell, ciutat a la que va arribar Manuel a l’edat de 9 anys.6

Assistí a l’ Escola Industrial de Arts i Oficis de Sabadell i des de molt jove va començar a treballar en el ram de la construcció com a “paleta”, posteriorment treballà a la indústria tèxtil a la empresa La Llanera, des d’on va entrar en contacte amb diverses personalitats de l’àmbit sindicalista i socialista. Destacà també com a ciclista, participant en curses com la “Volta a Catalunya” i abans de la guerra, va representar a Sabadell en diverses competicions a França sota el patrocini de la firma italiana de bicicletes Bianchi.7

Manuel Farràs en el mallot de Bianchi (1932)
Retrat de Manuel Farràs, obra de Gustau Vila “Grapa”

Es va casar amb Mercè Albert Folgueras, amb la qual tingueren tres fills: Josefina, Ricard i Antoni. Molt actiu en la política local sabadellenca, a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 fou elegit conseller de l’Ajuntament, amb l’alcaldia de Magí Marcé del Círcol Republicà Federal (CRF)8.

Va col·laborar amb tots els batlles que el van precedir durant l’etapa de la Guerra Civil a la ciutat. Destacant la seva participació en el govern municipal com a representant de l’aliança FLS-UGT i de la USC. El 17 d’octubre de 1936 fou escollit regidor i s’encarregà de l’assistència ciutadana. La seva proposta fou clau perquè Josep Moix (també militant de la FLS-UGT i de la USC) fos escollit alcalde pel ple municipal el febrer de 1937. Per encàrrec de Josep Moix, va ser l’escollit per dirigir el programa d’Atenció i Assistència als Refugiats a la ciutat9que es desenvolupava (en plena Guerra Civil) en tots els territoris governats per la república.

Carnet d’identitat de Manuel Farràs i Baró. FONT: Familiars de Manuel Farràs i Baró

Fou l’últim secretari general del PSUC sabadellenc abans de la victòria franquista, substituí a Josep Moix a l’alcaldia el 26 d’agost del 1938, ja que aquest va ser nomenat Ministre de Treball pel Govern de la República del president Juan Negrín. Va ocupar el càrrec fins el 21 de gener, quan marxà al front de guerra i a la resistència final, passant el càrrec al seu company i amic Miquel Bertran, que hi estaria només 6 dies, fins pràcticament l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat (el va substituir el cenetista Enric Mampel el 26 de gener, i el 27 entraven les tropes franquistes). Durant el seu mandat es va celebrar una de les últimes reunions parlamentàries del Govern de Juan Negrín, abans de marxar cap a l’exili.

Al final de la Guerra Civil, s’exilià a França, on passà 3 anys a diversos camps de concentració, finalment va aconseguir fugir del de Bram (Aude), i rebé l’ajuda del “Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles” (SERE), institució controlada per Josep Moix. El 1942, va aconseguir reunir-se amb la seva família, la seva dona (Mercè Albert i Figueras) i els seus fills (Pepita –Josefina-, Ricard, i Antoni Farràs i Albert) per exiliar-se a Mèxic. S’alineà amb els crítics del PSUC, tot i que va estar-hi afiliat fins la seva mort.

A Mèxic va formar part del Centro Republicano Español (CERE)10, que va ser la seu central del govern de la República Espanyola a l’exili, institució reconeguda oficialment pel govern mexicà de Lázaro Cárdenas (i per tots els governs mexicans que el van succeir), fins la mort de Franco i el final de la dictadura a Espanya, període complet de temps en el que Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb Espanya.

Manuel Farràs va morir a Ciutat de Mèxic el 8 de juliol de 1974, a l’exili, sense poder veure una altra vegada Sabadell, ni trepitjar Catalunya, doncs pesava sobre ell i milers dels seus companys, com es va saber l’any 2017, un consell de guerra que pretenia condemnar-los, sense cap tipus de judici, a mort per afusellament des del moment que fossin identificats i detinguts.

La seva vida i obra han sigut reivindicades recentment pel moviment popular que promou i impulsa a tot l’estat espanyol la Llei de la Memòria Històrica.

  • Part de la informació biogràfica i de les imatges han sigut aportades per cortesia dels famíliars de Manuel Farràs i Baró

1 ‘EVOCACIÓ’. Ricard Simó i Bach Diari de Sabadell, 19 de desembre de 1981

2 POZO GONZÁLEZ, Josep Antoni. “El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi.]”. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània, 2002, pàg. 153-154

3 VARGAS PUGA, Matías. Actividad política de la izquierda libertaria en la comarca del Vallés Occidental durante la Guerra Civil [Tesis Doctoral]. Universidad Autónoma de Barcelona: Facultad de Geografía e Historia, UNED., 2001. (pàg. 146, 212, 274)

4 SANTAMARÍA, Antonio ‘Història de Sabadell’: Els refugiats a la Guerra Civil (1936-1939). isabadell.cat (Història de Sabadell), 1 d’octubre de 2017

5 SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’Exili . Sabadell: Agulló-Costa, 1986. Pàgs. 73-76

6 Op.cit

7 Op.cit

8 POZO GONZÁLEZ, Josep Antoni. El poder revolucionari a Catalunya durant els mesos de Juliol a Octubre de 1936: Crisi i recomposició de l’Estat [Tesi]. Universitat Autònoma de Barcelona: Facultat de Filosofia i Lletres, Departament d’Història Moderna i Contemporània (2002), pp 153- 154

9 PEREIRA, Armando [coord]; colaboradores: Albarrán, Claudia; Rosado, Juan Antonio; Tornero Angélica.. “Centro Republicano Español (institución)” En: Diccionario de literatura mexicana, Siglo XX. (en castellà). 2ed :. México, D.F.: Universidad Nacional Autónoma de México / Instituto de Investigaciones Filológicas / Centro de Estudios Literarios / Ediciones Coyoacán [Filosofía y Cultura Contemporánea; 19], 2004

10 VILLARÍAS SOLANA, Sara. Zaragoza: .. El Centro Republicano Español de México y su discurso político durante la Transición Democrática Española (1975-1982). [Trabajo Fin de Master] (Tesi). Zaragoza: Universidad de Zaragoza, Facultad de Filosofía y Letras, 2016

Arcadi Badia Joval

Barberà del Vallès, 16 de febrer de 1893 – Sabadell, 30 d’abril de 1980

Fotos de l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Simó i Bach

Republicà federal, petit empresari

Fill de Joaquim i Teresa, que formaven un matrimoni senzill, que es va trencar quan Joaquim, i una germana més petita, van morir, quan Arcadi només tenia quatre anys. La mort del seu pare, el va obligar a treballar de ben petit, i no va poder anar a cap escola, aprengué a escriure i llegir un cop tingué prou diners per pagar-se un mestre particular, quan sortia el vespre de treballar.

Es va casar pel civil, en una època que era molt poc habitual aquest tipus de casaments, als 33 anys a l’Ajuntament de Sabadell, amb Eulàlia Renom que en tenia 24, germana petita de la regidora republicana federal i feminista, Fidela Renom. S’havien conegut al Centre d’Estudis Psicològics, centre que reunia els sabadellencs de mentalitat oberta i progressista de l’època. Al casament hi van assistir nombroses personalitats locals: Josep Soler, president del Centre d’Estudis Psicològics o el Dr. Relat i l’Argany, amic personal d’Arcadi Joval. Un cop casats van obrir una botiga de queviures a l’Avinguda 11 de setembre, número 7, i als anys 50 hi obririen una secció de pastisseria.

Va ser republicà federal, compartint  converses amb personalitats rellevants de la vida social i política catalana, com l’advocat laboralista Francesc Layret que va ser assassinat per pistolers de la  patronal; Joan Sala i Rovira, president del “Círcol” Republicà Federal (CRF); i amb el que seria president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, també relacionat amb els sindicalistes i anarcosindicalistes al ser advocat laboralista.

Durant la guerra la botiga va patir la falta de comestibles, però gràcies a l’ajuda del seu amic Joan Balart empresari de maquinària industrial i també republicà federal i posteriorment d’ERC, va poder tirar endavant la pastisseria que va obrir després de la guerra, proporcionant-li aquest la maquinària. El treball de pastisser li agradava, però encara li deixava menys temps lliure. Un cop jubilats van traspassar el negoci als seus nebots.

Arcadi també tenia molts interessos culturals, ajudà a diverses entitats culturals. Les poques vegades que no es veia obligat a tirar endavant la pastisseria, aprofitava per fer una escapada al Liceu, al Palau de la Música o l’Orfeó, d’aquesta última entitat n’era soci protector.

Els seus familiars i amics el recorden com un home modest i senzill, contrari a les ostentacions i als reconeixements públics. L’historiador i amic seu, Andreu Castells, li dedicà aquestes paraules:

“Home senzill i abnegat

republicà radical, petit-burgès

afiliat i protector de sindicats i sindicalistes.

Era tan jove que per fidelitat a les seves conviccions,

sempre recomanava tirar més a l’esquerra d’on ell es trobava”

Sabadell, 2 de maig de 1980

Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Simó i Bach.

‘EVOCACIÓ Arcadi Badia i Joval, humanista’. Anna M. Fité i Salvans; Ricard Simó i Bach. Dissabte, 26 de setembre de 1987.

MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.). Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari Biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Ed. UB i Abadia de Montserrat, 2000.

Conrad Crespí Vergés

Sabadell, 4 d’agost de 1908 – 22 de març de 19821

Conrad Crespí i Vergés. FONT: nomenclàtor

Militant del “Círcol” Republicà Federal (CRF), Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i supervivent del camp d’extermini nazi de Mauthausen

Nét de Feliu Crespí Cirera, alcalde federal de la ciutat durant la I República. Es casà amb Emilia Niubó Domènech.

Era fill de Feliu Crespí i Soler i Antònia Vergés i Pintó. Estudià al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria i començà a treballar de comptable. Fou membre de la Junta del Foment de la Sardana i del Club Natació Sabadell, així com fundador de l’Esbart Dansaire. Políticament, de ben jove ja començà a milità al CRF i posteriorment a Estat Català i a ERC2.

El 1939 amb la derrota republicana hagué d’exiliar-se a França on formà part de la 15ª Companyia de Treballadors Estrangers. El juny de 1940 va  ser capturat pels alemanys a Bray-Dunes, prop de Dunkerque i internat a Mauthausen, però aconseguí escapar-ne formant part d’un transport d’invàlids que es dirigia cap el camp de Dachau.3 El 29 d’abril de 1945 va ser alliberat per l’exèrcit dels Estats Units a Dachau. Retornà a Sabadell el 23 d’agost de 1946 on hi romandria fins a la seva mort. Una plaça de la ciutat al barri de Covadonga porta el seu nom.

1 ‘Nomenclàtor‘. Ajuntament de Sabadell.

2 ‘El sabadellenc Conrad Crespí i Vergés’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 25-03-1982, (pàg. 9).

3 Benaul Berenguer, Josep M.; Onetti Ve ra, Antonio; Torruella Llopart, Jordi.‘Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació’. Arraona, revista d’història 30, 2006 (pàg. 124-125)

Joan Bartomeu Valls

Sabadell, 28 de març de 1907 – Ambernac, 27 de juliol de 19441

Militant del POUM, després de la victòria franquista va continuar la lluita antifeixista a la resistència francesa, fins caure en combat contra l’exèrcit nazi

Fill de pares treballadors, de Salvador Bartomeu i  Farré i de Caterina Valls i Tiana. Va estudiar primària al Col·legi del pastor Antoni Estruch, posteriorment als Escolapis, i com a tècnic tèxtil a l’Escola Industrial de Sabadell. S’inicià al món del treball, a l’empresa Carol i Cia, més coneguda com a “Cal Jepó” al barri d’Hostafrancs de Sabadell, on arribà a ser contramestre de telers, posteriorment entrà a treballar realitzant la mateixa tasca a la fàbrica de Vicenç Planas.

Es formà com a orador al Centre d’Estudis Psicològics però l’abandonà l’any 1927 juntament amb altres afiliats perquè es van oposar a les teories espiritistes, durant la dictadura de Primo de Rivera es reunia al Centre Cultural Recreatiu i s’inicià en la militància política al “Círcol” Republicà Federal. El 1930, va ser un dels fundadors del Bloc Obrer i Camperol (BOC) a Sabadell, va ser candidat pel BOC al districte 4t a les eleccions municipals del 12 d’abril de 19312 i col·laborà en diverses publicacions d’esquerres: “La Humanitat”, òrgan d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); “L’Hora”, òrgan del BOC; “La Batalla”, diari del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), i “l’Impuls” també del POUM. Va ser fundador i bibliotecari del Centre Cultural Recreatiu3. En esclatar la guerra s’allistà com a voluntari al front d’Aragó, on comandaria una columna d’artilleria del POUM, formada per divuit milicians. Al front, Bartomeu publicà un periòdic de campanya anomenat “Artilleria roja”, la redacció del qual anava a càrrec dels companys del POUM: Camil Formosa, Evarist Ribell i Ricard Simó. Un cop acabats els Fets de Maig del 37, amb la fi de la ocupació de l’edifici de Telefònica per part dels milicians de la CNT i el POUM, els primers, però sobretot els membres del POUM, van ser durament perseguits, entre ells també Bartomeu que acabà detingut. Un cop acabada la guerra, s’exilià a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Els companys sabadellencs del POUM l’ajudaren a evadir-se del camp de Barcarès i l’acolliren a Montpeller.

Bartomeu continuà la lluita antifeixista, allistant-se com a voluntari a la resistència francesa, va caure en el combat d’Ambernac, arribant a la tarda com a reforç amb els guerrillers FTP de Chabanais per enfrontar-se a una columna de milícies alemanyes. Va ser ferit de mort al creuar el pont sobre el Brailloux, per una ametralladora en bateria que els alemanys tenien al campanar. Bartomeu i Jean Léonard van morir a l’acte i sis soldats francesos partisans van ser ferits4. Va ser enterrat al cementiri de Chasseneuil (Charente). També des de 1985, un carrer de Sabadell porta el seu nom5. A Saint-Pierre d’Ambernac, prop d’on va morir, posteriorment s’hi va construir un monòlit en homenatge seu i als seus companys de la resistència francesa caiguts el 27 de juliol de 1944: Jean Leónard i Marc Blanchet.

Monument als 3 soldats de la resistència francesa antinazi, morts el 27 de juliol de 1944, situat als afores de la població d’Ambernac. Monument commémoratife. Inventarie Général du Patrimonie

Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Monument commemoratiu de la mort de tres membres de la resistència entre els quals Joan Bartomeu Valls. Petjada Catalana

1. SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Sabadell: Agulló-Costa, 1986. ISBN 84-86636-00-0.

2 MARTÍNEZ DE SAS Maria Teresa (coord.); Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans,  Abadia de Montserrat i Universitat de Barcelona, 2000. ‘Bartomeu Valls, Joan’ Maria Pilar Molina Javierre. (pàg. 186).

3 BAQUÉS, Josep; BARÓ, Robert. Gent nostra als carrers de Sabadell. Sabadell: Ajuntament de Sabadell i Consorci per a la Normalització Lingüística, 1995. ISBN 84-87221-06-8.

4 ‘Le Maitron’. Dictionnaire Biographique Guillotinés Exectutés Massacrés 1940-1944 . BERTHOMIEU, Jean. <https://maitron.fr/>

5 Nomenclàtor, ‘carrer de Joan Bartomeu‘. Ajuntament de Sabadell

Joan Balart Armengol

Sabadell, 22 de novembre de 1882 – 17 de desembre de 1960

Empresari industrial metal·lúrgic i inventor. Construí la primera màquina de pasta farina per elaborar pa que funcionava amb un sistema helicoïdal

Casat amb Apolonia Mariné i Huguet. Estudià primària als Escolapis i posteriorment a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, al acabar començà treballant d’aprenent de metal·lúrgia, feina que compagina amb els estudis de peritatge mecànic i electricista. El 1906 creà la seva pròpia empresa de construcció de motors elèctrics i instal·lacions electroindustrials. Construí la primera màquina de pastar farina per a l’elaboració de pa que funcionava amb un sistema helicoïdal. Balart venia la seva maquinària a terminis ja que la majoria dels seus clients eren artesans sense gaires recursos, fet que li va causà problemes de capitalització però que aconseguí superar.

Diversos anuncis de Tallers Balart:

El 1905, amb 23 anys, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Sabadell per la Unió Republicana. Un any més tard, formà part de la junta directiva com a vocal del Centre Lírich-Dramàtich, una entitat cultural que agrupava persones de diverses tendències polítiques i tenia com a objectiu ser la primera associació de progrés moral i intel·lectual de la ciutat. A finals del 1925 formà part del consell directiu de l’Associació d’Obrers i Empleats Municipals de Sabadell com a bibliotecari.

Durant el 1930, també es dedicà a la construcció i venda de molins. Milità al Casal Català d’Esquerres de Sabadell que formà part d’ERC, el 12 d’abril de 1931 va ser elegit regidor per ERC i va formar part del primer Ajuntament republicà com a tinent d’alcalde de Salvador Ribé. Va ser escollit diputat d’ERC a les eleccions al Parlament del 20 de novembre de 1932. Formà part de la Comissió permanent de Pressupostos i de la Comissió d’Actes.

La Guerra Civil va danyar la seva indústria panificadora de Sabadell, ja que les tropes de Líster al marxar de la ciutat van cremar la seva fàbrica amb un valor de més de mig milió de pessetes. Durant la Guerra va ser un home proper a Tarradellas. A finals de juny del 1937, fou un dels diputats de la Generalitat que formaren part de la Delegació de Catalunya de la Subsecretaria d’Armament i Municions, creada pel Ministre de Defensa, Indalecio Prieto. A l’octubre del mateix any, va ser nomenat representant de la Generalitat a la Comissió d’Indústries de Guerra, exercint les funcions de vicepresident. Amb la victòria nacional s’exilià a Montpeller on freqüentà la Residence des Intellectuels Catalans. A principis de 1940 es dirigí a Mèxic, on hi residí deu anys. Va continuar treballant com a metal·lúrgic i donà suport als “nens de Moreila”, així mateix es va decantar a favor de les tesis de Tarradellas, defensant la vigència de la legalitat republicana i l’Estatut de 1932. Es mostrà crític amb algunes accions del republicanisme espanyol, com la Junta Española de Liberación, creada el novembre del 1943. Una mesos abans, el febrer del 1942, li havia estat concebut un socors extraordinari de 300 pesos per la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles, per haver estat vicepresident i representant de la Generalitat a la Comissió d’Indústries de Guerra. Al 1950 va poder retornar a Sabadell sense ser castigat per la seva militància republicana, fins la seva mort exercí de president del consell d’administració de Tallers Balart, SA.

Actualment un carrer de la ciutat de Sabadell al barri de Can Puiggener porta el seu nom.

Biografia ‘Joan Balart i Armengol‘, memòriaesquerra.cat. La hiperenciclopèdia d’Esquerra Republicana de Catalunya. Fundació Josep Irla.

nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell. <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17778&Itemid=118&search=balart>

Fidela Renom Soler

Sabadell, 18 de gener de 1891 – Barcelona, 11 de setembre de 1987

Militant republicana federal, feminista, primera dona regidora de l’Ajuntament de Sabadell per la candidatura Coalició d’Esquerres (Círcol Republicà Federal  del qual era membre, Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya)

Va néixer al carrer Horta Novella de Sabadell, els seus pares Dolors i Manel, la van portar a la “Institución Libre de Enseñanza” (ILE), portada a la ciutat pel mestre Fabián Palasí que també va ser director de la revista “Nueva Era”, òrgan informatiu oficial de la Federación Espiritista Española. Fidela, com Amalia Domingo era espiritista, i tingué tres fills: Joan, Mateu i Enric.

Feminista i republicana federal, treballà en el tèxtil com ordidora. Va ser la primera dona elegida regidora de l’ Ajuntament de Sabadell, l’1 de febrer de 1934 amb la candidatura del CRF. Ocupà la regidoria d’ Assistència Social, des d’aquesta va reformar la Clínica de Maternologia, va fixar com a dia institucional el dia de la mare i com a tasca més important, va crear la Lliga Laica Femenina, per tal de treballar per l’emancipació de la dona obrera, lliure de tot prejudici  de caràcter religiós. La Lliga s’encarregà de creà dues escoles bressol laiques, les primeres gratuïtes per fills d’obrers, així mateix, creà amb l’ajuda de Magda Lladó i Núria Gispert del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el primer cos d’infermeres laiques.

Local de l’escola propietat de Fidela Renom, 1924. Autor desconegut. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

A part de la seva militància al CRF, també participà a la “Sociedad de Actos Civiles “La Emancipación”, fundada per Tomàs Viladot el 1882 per tal de promoure els naixements, bodes i enterraments civils, d’altre banda, tingué un paper actiu en les activitats de l’entitat espiritista Centre d’ Estudis Psicològics.

Amb la victòria franquista, Fidela Renom s’exilià a França, on i restà fins l’any 1947. El seu fill major, Joan, mor a l’ofensiva de l’exèrcit republicà a Sierra Trapera (Extremadura). El 1961 amb 70 anys, li deixen reprendre la seva professió i treballà a l’assistència social a la tercera edat a la Residència de les Llars Mundet, des d’ aquesta també col·laborava amb el periòdic trimestral “Mundet-Paradís” i formava part del seu consell de redacció. Renom va morir el 1987 a Barcelona i fou enterrada tal com va demanar, al departament laic del cementiri de Sabadell. El 1998 es va posar nom a una plaça cèntrica de la seva ciutat, Sabadell.

Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell. <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17913&Itemid=122> [Consulta: 15 de novembre del 2016].

Jaume Viladoms Valls

Sabadell, 19 de juliol de 1913 – 16 d’octubre de 1976

Jaume Viladoms. FONT: Jaume Viladoms, mestre d’obrers,
Joan Marcet. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric  

Pedagog, esperantista i militant socialista

Estudià primària a Cal Taché i posteriorment a l’Escola Industrial, on després donaria classes de matemàtiques i esperanto. Als catorze anys entrà d’aprenent de fresador a l’empresa Menna Claramunt i als dinou treballa d’operari fresador a cal Baciana. Ben aviat compatibilitza la seva formació com operari amb la seva vocació pedagògica, i començà a donar classes de matemàtiques i Esperanto a joves aprenents, a l’Escola Industrial i  els vespres i caps de setmana a casa seva. Compaginà el treball pedagògic amb la seva activitat política, primer al Círcol Republicà Federal (CRF), on es dedicà a ordenar la seva biblioteca i on va conèixer els seus futurs companys del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); i durant la dictadura de Primo de Rivera, s’afilià a la Federació Comunista catalano-balear. Amb la proclamació de la segona república, s’afilià al BOC i al POUM.

Durant la guerra  fou secretari general de la Unió Sindical i membre de la Unió Socialista de Catalunya (USC), i va crear i dirigir l’Institut Marx-Lenin, durant la guerra va treballar de fresador per les indústries de guerra. Amb la victòria feixista s’hagué d’exiliar i passà per diversos camps de concentració francesos fins que finalment va ser transferit al camp de concentració de Burgos. Al tornà a Sabadell fou depurat per l’Ajuntament franquista que l’acabà empresonant. Reprengué la vida laboral dirigint l’Escola d’Aprenents Aismalibar de Montcada i Reixach i s’incorporà a la lluita clandestina amb el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). El 1948 se celebrà a casa seva el Segon Congrés del MSC, presidit per Josep Pallach. Al 1953 fou detingut amb altres companys del partit i passà setze mesos a la Presó Model de Barcelona. Al sortir d’aquesta, havia perdut la feina i es dedicà a donar classes de mestratge industrial a casa seva, on fundaria l’Acadèmia Delta al 1955. El 1968 va donar-se de baixa de la Universal Esperanto Asocio com a mostra de protesta per la presidència de Franco en el Congrés Internacional Esperantista que es celebrà a Espanya.

Mor a l’octubre de 1976, quan havia de participar en el primer míting socialista a Sabadell que formava part del procés de constitució del PSC, el míting per la llibertat celebrat el 23 d’octubre a Sabadell serà presidit per una gran foto seva com a homenatge. Des del 31 de maig de 1980 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom i una placa en homenatge seu. La plaça es troba situada on anteriorment hi havia el camp del Centre d’Esports Sabadell (Vella Creu Alta). També hi ha un centre educatiu amb el seu nom al barri de Gràcia.

Placa en homenatge a Jaume Viladoms a la Plaça que porta el seu nom, 19 de gener de 2020. Autoria pròpia

MARCET, Joan. Jaume Viladoms, mestre d’obrers. Fundació Rafael Campanals. Arxiu Històric. 5 pàg.

MARTÍNEZ DE SAS (coord.), Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Montcada i Reixach: Edicions Univeristat de Barcelona / Publicacions Abadia de Montserrat, 2000. p.1447

MASJUAN, Eduard (coord). Jaume Viladoms i Valls 1913-1976. Record homenatge al mestre  i lluitador social. Sabadell: Fundació Jaume Viladoms, 2010. p.119 [Entrevistes a exalumnes de Jaume Viladoms]. ISBN: 9788461487370

‘Jaume Viladoms’. Youtube. KISTV-Movadanoj : 5 de maig del 2008 [Video sobre Jaume Viladoms i l’esperanto].

Enric Sarradell Pascual

Sabadell, 4 de maig de 1893 – Manresa, 21 de febrer de 1963

Va ser un dels principals personatges polítics de l’Ajuntament sabadellenc durant la dictadura de Primo de Rivera. Exercí com a cap de governació de la Corporació Municipal i del Negociat de Premsa de Sabadell

Sobretot va destacar pel seu càrrec d’inspector en cap de Vigilància del 20 de desembre de 1924 fins al 2 de juliol de 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera. Sarradell exercí un ferm control policial, anteriorment, durant la vaga revolucionària de 1917 i assessorat pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Manuel Tejido, va reprimir durament els vaguistes. Després de la guerra, es va traslladar a Manresa. Als anys quaranta, els càrrecs franquistes el van acabar aïllant a causa del seu extremisme, el 1942 l’arxiver municipal mossèn Ernest Mateu va vetar la publicació del manuscrit “Sabadell màrtir” que Sarradell havia ofert a l’Ajuntament. Carlista, germanòfil i furibundament contrari al marxisme i a la maçoneria, a més d’antisemita declarat. A principis de 1960 encara escrivia articles a la revista “Tradición”.

Sarradell va escriure nombrosos articles, sempre defensant els postulats reaccionaris, primer defensant el tradicionalisme carlista, amb articles contra les escoles laiques a “La Gazeta del Vallés”, acusant-les de ser centres de corrupció i de promoure la maçoneria.

Posteriorment carregaria contra la proclamació de la II República i amb la victòria franquista va escriure articles lloant el nou règim, sobre la ciutat i la seva tasca municipal.

Alguns dels seus escrits:

Sarradell Pascual, Enric. “Manresa”, 22 de febrer de 1947 (Arxiu Comarcal del Bages)
<http://www.memoria.cat/franquisme/es/content/escritos-franquistas-prensa>
Sarradell Pascual, Enric. “Manresa” Cómo se liquida una Revolución. Manresa, 26 de maig de 1942 (Arxiu Comarcal del Bages )<http://www.memoria.cat/franquisme/es/content/escritos-franquistas-prensa>

La Organización Tradicionalista del Trabajo: estudio político social, leído por su autor en la Asamblea General Tradicionalista, celebrada en Zaragoza. Sabadell, Imp. Montaner, 1922.

La Boina roja: Canción de Gesta.  Tipografia Vives.Sabadell,  1939.

Cartas a un preguntón: temas permanentes. [presentació de Juan Bta. Vives; pròleg de R. Espelt]. Consejo Local de Cultura. Manresa, 1948. 102 p.

La portentosa aventura de un paracaidista alemán, Leyenda de guerra, 1953. 55 p.

CASTELLS PEIG, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Sabadell: Edicions Riutort,  1980.

Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català. Andreu Castells. Revista Arraona. Sabadell, 1977<http://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/viewFile/202302/280226>

‘La dictadura de Primo de Rivera 1923-1930’. Antonio Santamaria Isabadell.cat <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-dictadura-de-primo-de-rivera-19231930/>

Josep Miquel Sanmiquel Planell

Sabadell, 9 de febrer de 1920 – 10 d’agost de 2010

Josep Sanmiquel. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Fill d’una nissaga d’importants empresaris tèxtils de Sabadell, el seu pare era Joan Sanmiquel Casablancas i la seva mare Enriqueta Planell i Fonolleda. L’avi de Miquel Sanmiquel va iniciar la nissaga d’industrials tèxtils el 1876. Primer fabricant mantes i bufandes, i després teixits de llana i cotó, més endavant va ser membre del Gremi de Fabricants i seria President de la Cambra de Comerç entre el 1909 i el 1910. El 1916 es va associar amb Jaume Carulla Serret i el 1917 l’empresa va passar a anomenar-se Sanmiquel i Carulla, S.L. El 1928 en morir, l’empresa la va heretar el pare de Miquel Sanmiquel, Joan M. Sanmiquel Griera, que el 1955 va convertir l’empresa en Sanmiquel S.L. El 1954 Josep Miquel Sanmiquel es va incorporar a l’empresa, fins a l’any 1979 que va haver de tancar.

Membre del Consell Administratiu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; i l’any 1961 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants. 

Continuà la influència de la família a la ciutat. Igual que el seu pare, estudià primària als Escolapis de Sabadell. Estudià Comerç a l’Acadèmia Miralles de la mateixa ciutat, i dos cursos equivalents a la Llicenciatura d’Economia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona de 1936 a 1940. Formà part del grup promotor del Club Racó de Sabadell vinculat a l’Opus Dei juntament amb Joan Argemí Fontanet i Joan Gambús. Participà a les activitats de la Parròquia Concepció i d’Acció Catòlica.

En l’àmbit empresarial i professional, va ser  un dels creadors de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt o l’Institut Sallarès i Pla per a formar joves empresaris tèxtils, que es va fundar el 1947, l’any 1943, fou nomenat secretari del Patronat de l’Escola de Professionals del Comerç de Sabadell, i encarregat de la Càtedra de Legislació Mercantil Espanyola fins el 1951. De l’any 1948 fins el 1962 va ser Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. Va ser membre de la Junta Promotora de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics i Socials del Gremi de Fabricants de Sabadell.

Participà en nombroses entitats d’àmbit cultural i esportiu de la ciutat, com la Fundació Bosch i Cardellach, exercí com a President de l’Acadèmia de Belles Arts de 1967 a 1972, President de la Junta Gestora del Centre d’Esports Sabadell i Conseller d’Honor del Club Natació Sabadell. Així mateix, participà activament en organitzacions catòliques com el Club Racó de Sabadell, Acció Catòlica, i fundà l’Associació Caps de Família per defensar els valors familiars tradicionals i un concepte catòlic de la vida i de l’home, posteriorment aquesta associació esdevindria el “Círculo de Estudios de Sabadell” (CES), a partir de 1987 la seva seu era al carrer de Joan Plans núm 25; en Josep-Miquel Sanmiquel va ser-ne President a partir de 1988. De 1980 fins a 1995 va ser professor de tecnologia i ètica del Centre d’Estudis Ramar-2. Del 1967 fins el 1972, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.  Des de 1952 fins el 1958 va ser membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach i posteriorment en continuà vinculat activament.

Fotografia a Rafael Maria Aparicio, fundador de Ramar-2 i el professor Josep-Miquel Sanmiquel. Reportatge al Ramar-2, “Diari de Sabadell” 9 de març de 1991

La seva influència a la ciutat, no es va aturar durant els  últims anys de la seva vida, i tot i el seu passat franquista, rebé diversos guardons com el premi Cambra al Mèrit Empresarial el 2003, el premi Tenacitat 2003 de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, i la Medalla de la Ciutat al Mèrit Educatiu de l’Ajuntament de Sabadell. D’altra banda, participà en diversos mitjans de comunicació locals com la ràdio, la televisió i el “Diari de Sabadell”. Al morir, l’Ajuntament  va declarar un dia de dol ciutadà. Sanmiquel, al morí cedí la seva col·lecció d’obres als museus municipals de Sabadell.

Arxiu Històric de Sabadell (AHS), fons Ricard Simó i Bach.

ALAVEDRA BOSCH, Josep. Josep-Miquel Sanmiquel, un home de Sabadell (1920-2010). Comissió Homenatge a Sanmiquel, 2011. p.86.

LUQUE, Miquel. A. Sabadell ret homenatge a un exregidor franquista. El Punt Avui (20 d’octubre de 2011) <http://www.elpuntavui.cat/ma/article/2-societat/5-societat/465592-sabadell-ret-homenatge-a-un-exregidor-franquista.html> [Consulta 8 d’octubre de 2016]

Feliu Vilarrúbias Busquets

Sabadell, 12 d’octubre de 1812 – 1 de setembre de 1884

Feliu Vilarrubias i Busquets. Autor desconegut. FONT: nomenclàtor

Diputat provincial, alcalde i advocat.

Procedent d’una família clerical i carlista, de professió advocat. Fou deixeble de l’eclesiàstic integrista Jaume Balmes, a la universitat de Cervera. Va traduir del francès, en col·laboració amb Josep Sardà, diverses obres de jurisprudència, entre les quals destaca “Las leyes civiles” en su orden natural. Va col·laborar en els periòdics barcelonins “El Vapor” i “El Telégrafo”, i va escriure diverses obres d’assaig, el 1856 va publicar la seva obra més notable, “L’autoritat i la llibertat en harmonia”, deixant inèdita “L’estat polític civil i social de l’home”.

Fou diputat provincial de 1860 a 1864, aconseguí que la Diputació de Barcelona accedís a obrir la carretera de Sabadell a Caldes, després de construir el pont sobre el Ripoll, conegut des de llavors com a pont de la Salut, que es va començar a construir el 1862 i es va inaugurar el gener del 1864.

Exercí d’alcalde de Sabadell de 1867-1868, després de la frustrada revolta liberal de l’agost de 1867. El 1868 va ser expulsat del consistori després de la victòria liberal que foragità també a la reina Isabel II. Va intervenir en la constitució de la Societat de la Mina d’Aigües.

Durant el seu mandat, es construí l’Hospital i la Casa de la Beneficència, on actualment hi ha la Plaça de les Dones del Tèxtil (antiga Plaça Marcet), també es construí el pont de la Salut i el Passeig de la Revolució que primer es digué d’Isabel II i es pagà amb les multes als liberals que s’aixecaren el 1867, però amb la victòria de la revolució liberal es passà a anomenar Passeig de la Revolució. Aquest passeig va de la Torre Turull situada al carrer de Quevedo, fins la carretera de Caldes.

Feliu Vilarrúbias amb la seva dona Baltasara i els seus tres fills: Joan Plàcid, Eulàlia i Josep; el primer va ser capellà i l’últim va combatre amb els carlins fins el final de la guerra
Mural de ceràmica al Passeig de la Revolució, on s’explica el seu origen i construcció. Autoria pròpia

Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Simó i Bach

Nomenclator, Ajuntament de Sabadell: <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=17117&Itemid=118&search=vilarrub>

Carrers amb història. iSabadell.cat (19 d’agost del 2013): <http://www.isabadell.cat/persones/carrers-amb-historia-39-vilarubies/>

Francesc Duran

Extret de: Coord. Martínez de Sas, Teresa; Pagès Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Autor de la biografia: Pelai Pagès Blanch. Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 480).

Obrer del ram de l’aigua, anarquista i vegetarià. El 1918 va viure a París amb el també sabadellenc Enric Mampel. Fou amic íntim de Mateu Morral i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), els anys 20 formà part dels anarcosindicalistes sabadellencs que s’organitzaren per fer front als pistolers de la patronal. Durant la II República seguí a Josep Moix i a la Federació Local de Sindicats (FLS), que formava part dels sindicats d’oposició trentistes, col·laborant l’any 1934 en el setmanari portaveu de la FLS, Vertical. Però quan esclatà la Guerra Civil al juliol de 1936 i la FLS s’adherí a la Unió General dels Treballadors (UGT), ell s’hi oposà i retornà a la CNT. Un cop acabada la guerra s’exilià a França on va actuar en grups anarquistes específics almenys fins el 1974.

Josep Moix Regàs

Sabadell, 28 d’octubre de 1898 – Praga, 3 de setembre de 1973

Sindicalista i secretari general de la Federació Local de Sindicats de Sabadell (FLS). Líder del sector trentista, virà cap el comunisme i la FLS passà a la UGT. Polític, batlle de Sabadell i secretari general i president del PSUC

Fill de Josep Moix Pujol, pintor de parets, i de Maria Regàs Mayol, costurera, tingué un germà i dues germanes. Quan tenia dos anys va morir el seu pare i amb 12 la seva mare. Amb 10 anys es posà treballar a “l’Impremta Comas” i un any després comença a estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, però deixà els estudis i començà a treballar de teixidor contramestre, arribant a cap de la secció de fil de l’empresa Fills de J. Colomer”. El 1914 s’afilià a la Unió d’Art Fabril, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà a la vaga revolucionària de 1917 i en les lluites socials dels anys 1919 a 1923. El 1919 va ser cridat a files i fugí cap a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on treballà de teixidor i milità en el Centre de Societats Obreres. Entre el 1921 i 1923, emigrà, amb el teixidor Jaume Puigdellívol, a l’Argentina, el 1923 tornà però va ser detingut per la seva insubmissió empresonat 50 dies. Entre 1926 i 1929 emigrà novament a Argentina. Al tornà a Sabadell participà en diversos mítings i fou elegit secretari general de la CNT-FLS de la ciutat 2.

Es va declarar favor del sector trentista, contra l’estratègia insurreccionalista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Poc després de les pugnes internes, el setembre de 1932, va patir un atemptat per part dels sectors partidaris de la FAI. El maig de 1932, la FLS deixà de pagar la part de la cotització que anava al conjunt de la organització, per la qual cosa Moix és expulsat del sindicat. El maig del 1933 va participar en la constitució dels Sindicats d’Oposició3, crítics amb la ingerència de la FAI, però també es va acabar oposant a les idees anarcosindicalistes d’aquests, virant cap el marxisme i afiliant-se a la Unió Socialista de Catalunya (USC) l’any 19334.

A l’iniciar-se la Gerra Civil, aconseguí que la FLS ingressés a la Unió General de Treballadors (UGT), sota l’òrbita del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)5, així com altres agrupacions locals, convertint Sabadell en la ciutat més forta de presència ugetista i augmentant la presència d’aquesta a la província de Barcelona, tot i això, la CNT continuà sent el sindicat hegemònic de Catalunya. Fou president del Comitè Local Antifeixista de Sabadell, càrrec des del qual accedí a l’alcaldia del 1936 al 1938.

Va ser batlle de Sabadell entre el 17 d’octubre de 1936 i el 17 d’agost de 19386. El 17 d’octubre de 1936 d’acord amb el Decret de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat, va ser elegit conseller en cap, càrrec que equivalia al d’alcalde de la ciutat. El 17 d’agost de 1938, va deixar l’alcaldia, al ser nomenat ministre de Treball del govern de Juan Negrín, també va ser director general de la Conselleria de Treball al Principat.

Després dels Fets de maig de 1937, es va desfermar una campanya contra el dirigent de la CNT, Bru Lladó, enfrontat anteriorment a Moix dins la CNT per oposar-se al sindicats d’oposició trentistes i defensar l’aliança amb la FAI. Moix va aprofitar el context dels Fets de maig per acusar a Lladó d’ haver penjat al seu despatx, el dia anterior als Fets de maig, un pasquí de “Los Amigos de Durruti“, que propugnava una sèrie de mesures revolucionaries, com crear una Junta Revolucionària que substituís la Generalitat. El 22 de maig en un ple extraordinari es va acabar expulsant a als regidors i consellers de la CNT i a Bru Lladó per la seva manifesta col·laboració amb la subversió produïda a Barcelona”, els Consellers de la CNT van marxar del Consistori abans de la votació i ja no hi varen tornar, la proposició es va votar per 20 vots a favor i l’ abstenció dels dos representants del POUM7. El 13 d’octubre de 1937, el portaveu del POUM, Galileu Molins, va anunciar que els regidors del partit abandonaven l’ Ajuntament a causa del Decret de Governació de la Generalitat que obligava expulsar els regidors del POUM dels consistoris catalans, Moix en va lamentar d’aquest decret “mides de caràcter general ens facin prescindir d’una facció local del front antifeixista”8.

El febrer del 1939, acabada la Guerra Civil, marxà a Alacant i d’allà a França per exiliar-se finalment a Mèxic. El 1942 firmà pel PSUC, l’acord de l’Aliança Nacional Catalana que recolzava el president Irla davant el Consell Nacional de Londres. Després de la Segona Guerra Mundial tornà a França, i el 1949 va substituir a Joan Comorera com a secretari general del PSUC, fins el 1956 que deixaria la secretaria a Gregorio López Raimundo per ocupar la presidència del partit. El 1953 les autoritats franceses van iniciar una campanya anticomunista i l’acabaren expulsant del país, instal·lant-se definitivament a Praga, on hi va viure fins la seva mort el 1973, ocupant encara la presidència del PSUC9.

1 Anarcoefemèrides ‘del 29 d’octubre’, Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma

2 Op.cit

3 MARTÍNEZ DE SAS, Teresa (COORD.); Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans,  Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 918)

4 CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició (IV). Del Terror a la Segona República 1918-1936 (p. 21.15). Editorial Riutort. Sabadell,1980. ISBN: 8485164032

5 BALLESTER, David. L’instrument sindical del PSUC durant la Guerra Civil. La UGT de Catalunya 1936-1937. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), 1997

6 DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. ‘La Guerra Civil (1936-1939)’ (pàgs. 108 i 132). Ajuntament de Sabadell, 1986

7 Op.cit

8 SANTAMARIA, Antonio. Els fets de maig de 1937. “Història de Sabadell”.  iSabadell.cat, 22 de maig del 2016. <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-els-fets-de-maig-de-1937> [Consulta: 1 de setembre del 2016].

9 MORÁN, Gregorio (1986). Miseria y grandeza del Partido Comunista de España: 1939-1985. Barcelona: Planeta. ISBN 84-320-5852-1. (pàg. 401)

Ramon Albareda Masip

Carbesí (Anoia), 20 de gener de 1885 – Sabadell, 11 de setembre de 1956

Ramon Albareda i Masip. Diario de Sabadell, Jueves 7 de enero de 1988. “EVOCACIO”, 13, Ricard Simó i Bach

Carlí i alcalde franquista de Sabadell del 15 d’octubre de 1939 al 31 de maig de 1940

Es traslladà de jove a Sabadell, on va treballar de jardiner i hi desenvoluparia l’activitat política fins la seva mort. Carlista, membre del sometent, regidor durant la restauració i la “Dictablanda” del General Berenguer. Amb la victòria franquista s’incorporà com a tinent d’alcalde de Sabadell, el cap de tres mesos va substituir com a alcalde accidental al Dr. Esteve Maria Relat, exercint com a batlle de la ciutat del 15 d’octubre de 1939 al 31 de maig de 1940

Es va casar amb Josepa Vidal Reus i tingué tres filles: Ramona, Francesca i Maria (1919-2007). Maria Albareda va ser escriptora i l’any 1973 va guanyar el premi Narcís Oller als Jocs Florals de Barcelona, amb “Les cosetes de la senyora Elvireta”1.

Milità a la Comunió Tradicionalista (carlistes) tota la vida i n’arribaria a ser president; la seu del Cercle Tradicionalista es trobava a  la Via Massagué, núm. 34. Tot i que el Cercle Tradicionalista mai va ser una entitat gaire nombrosa si que tenia una llarga trajectòria a la ciutat des de finals del segle XIX, molts dels seus membres havien actuat com a “rebenta-vagues” del sindicat lliure, eren partidaris de la monarquia i d’un catolicisme de caràcter integrista. Va ser l’únic grup local clarament compromès amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Retall de la pàg. 4 de “La Veu de Catalunya”, 31 de setembre de 1931. Edició del vespre. Es pot veure la constitució de la directiva de la Joventut Tradicionalista de Sabadell amb Ramon Albareda com a President

Fou regidor durant la restauració i la “Dictablanda”. El 18 de juliol es dirigí de Sabadell cap a la Caserna de Sant Andreu a Barcelona per participar a la insurrecció militar, acompanyat d’altres requetès sabadellencs com Antoni Bartrons Sampons, Joan Boixaderas Borguñó, Esteve Calvet Pratginestós, Simó Fayos Tortosa, Manuel Guerrero Campillo, Josep Moga Pascuet, Gabriel Puigdemont Pons, Joan Riu Deniel, Josep A. Saló Virgili, Francesc Tena Guimerà, Llorenç Torrent Albert i Marià Vilalta Marquillas. A Barcelona, es van trobar amb un altre requetè sabadellenc, Ignasi Estivill Coll, que feia el servei militar en aquella caserna i que es va unir al cop. Bartrons, Moga, Puigdemont, Saló, Riu i Vilalta, van ser capturats, empresonats i posteriorment afusellats.2 Els que no van ser capturats, van passar la guerra amagats com emboscats o s’enrolaren en els requetès dels Terços de Montserrat. Albareda, va ser detingut per membres de la FAI i traslladat a Sabadell, quan l’anaven a afusellar a la carretera de Terrassa, a prop de Can Viver de la Serra, va aconseguir escapar i s’ocultà a casa d’uns amics del barri de Sant Andreu de Barcelona durant tota la guerra. Amb la victòria franquista s’incorporà com a tinent d’alcalde de Sabadell, i exercí com a alcalde fins el 31 de maig de 19403, amb la col·laboració de Josep Vidal Casulleras (que el va substituir a l’alcaldia) -comerciant tèxtil molt vinculat a la Caixa d’Estalvis de Sabadell i empresonat per quintacolumnista- i Esteban Font Sabater, també excaptiu4.

Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

1 PLAZA, Carme (coord.); Fuguet, Joan. Historia de la Conca de Barberà. Cultura tradicional i popular (pàg. 283-284). Consell Comarcal de la Conca de Barberà i URV. Montblanc, 2020

2 DEU BAIGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la reraguarda. (pàgs.11-12) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018

3 Noticiario‘. Tiempos Críticos. Dios-Patria-Fueros-Rey. Núm.30, 1956. (pàg. 4).

4 MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Ed. Pagès. Col·lecció Seminari,12. (pàg. 512).

Ramon Jové Brufau

Sabadell, 7  de juny de 1897 – Barcelona, 19 de juliol de 19361

Ramón Jové i Brufau. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach

De professió metal·lúrgic, milità primer en el republicanisme federal, escrigué diversos articles a “El Federal” i com tants altres republicans federals, es passà a les tesis anarquistes i sindicalistes revolucionàries, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A partir del 1932 la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, seria el principal sindicat trentista i acabaria sent expulsada de la CNT per no pagar les quotes d’afiliació com a protesta pel domini faista de la confederació. Fou membre del comitè de vaga dels metal·lúrgics del 1910, motiu pel qual va ser empresonat. Entre 1924 i 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, formà part del Comitè Nacional de la CNT. És autor del llibre “L’ideal obrer, la democràcia i l’anarquisme“. Publicacions La Fona, Sabadell, 19302.

Va ser empresonat novament a causa de la seva participació a la vaga general de 1930. Milità i formà part de la direcció d’Estat Català-Partit Proletari (escissió d’Estat Català de caràcter marxista) de Jaume compte, però en va acabar sent expulsat l’any 1932. Posteriorment, va militar a la Unió Socialista de Catalunya (USC), on es va mostrar contrari a la unificació amb els comunistes i partidari d’una democràcia obrera. Era secretari general del sindicat metal·lúrgic de la FLS sabadellenca A començament de juliol de 1936 figurava com a redactor del setmanari “Justícia Octubre Social”, portaveu dels partits que unes setmanes més tard constituirien el PSUC. Va morir a Barcelona el 19 de juliol, lluitant contra la insurrecció militar a la Plaça de Catalunya3

El 30 d’octubre de 1985 es posà el seu nom a un carrer del barri de Can Puiggener de Sabadell4.

1 Nomenclàtor. «Carrer de Ramon Jové». Ajuntament de Sabadell.

2 Veu Obrera. Diccionari de Sindicats i Sindicalistes, biografies del Moviment Obrer de Catalunya. Lletres J-K-L-M

3 MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.) i Pagès Blanch, Pelai. Autor de la biografia: PAGÈS BLANCH, Pelai. Diccionari del moviment obrer als Països Catalans, Edicions UB i Abadia de Montserrat, 2000 (pàg. 749).

4 Nomenclàtor. «Carrer de Ramon Jové». Ajuntament de Sabadell.

Miquel Bertran Oleart

Sabadell, 29 de juny de 1891– 17 d’agost de 1958, Tulancingo de Bravo, Hidalgo (Mèxic)1

Miquel Bertran i Oleart. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Impressor, teixidor, periodista, sindicalista i nomenat primer tinent d’alcalde l’any 1936 i penúltim alcalde de la II República (del 21 al 25 de gener de 1939)

Fill de família treballadora, cursà els primers estudis en el Col·legi Escola Pia de Sabadell. Començà a treballar de ben jove com aprenent a l’impremta de Joan Comas Faure. Posteriorment entrà a treballar a la fàbrica tèxtil de Gabriel Alguersuari Farrés, on aprengué l’ofici de teixidor. A la fàbrica d’Alguersuari hi tenia com a companys de feina a Josep Moix Regàs i Josep Rosas Vilaseca amb els quals compartiria amistat i militància política.

Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar als aldarulls de la Setmana Tràgica i va haver d’exiliar-se a París durant un temps2. Durant el conflicte bèl·lic de la I Guerra Mundial, des de París, es va mostrar contrari a la I Guerra Mundial i de donar suport als aliats, opinió a contracorrent de la majoria de francesos així com del moviment obrer sabadellenc3. Participà A la vaga general de 1917 i hagué d’exiliar-se una temporada a França, i més endavant a Itàlia i a Alemanya. Assistí al Congrés de Sants (Barcelona, juny de 1918), en representació dels rajolers de Sabadell. Fou un dels reorganitzadors de la CNT de Sabadell l’any 1930, després de la dictadura del general Primo de Rivera. Participà en el III Congrés Confederal de la CNT com a delegat tèxtil per Sabadell (Madrid, 1931). Després dels “Fets d’Octubre de 1934”, s’exilià novament a França i al retornà a Sabadell fou empresonat juntament amb els seus companys del Comitè Local, fins que amb la victòria de les esquerres al febrer de 1936, van ser alliberats. Amb l’esclat de la Guerra Civil, després del juliol de 1936, va ser nomenat Primer Tinent d’alcalde de la ciutat i exercí diversos càrrecs públics: Conseller-Regidor dels Serveis Municipals de l’Ajuntament de Sabadell, i delegat especial de Transports, per disposició de director general de Transports de la Generalitat de Catalunya.

Una altra faceta seva és la tasca que va realitzar en la premsa sindicalista. L’any 1916 va dirigir els periòdic “Germinal”, portaveu de la Federació Local de Sindicats (FLS). També dirigí, l’any 1933 el periòdic “Vertical” portaveu de la FLS de Sabadell, dominat a l’època pels sectors trentistes. Amb el trencament trentista, es va alinear al costat dels seus companys i amics, Josep Moix i Josep Rosas . La FLS va ser expulsada de la CNT i aquesta de majoria trentista va passar-se a la Unió General de Treballadors (UGT).  

Va substituir com a batlle de Sabadell a Manuel Farràs i Baró, durant només cinc dies, del 21 al 25 de gener de 19394, posteriorment,el 26 de gener, ocuparia l’alcaldia només per un dia, Enric Mampel Martí. Després de la guerra s’exilià a Mèxic, a la localitat de Tulancingo, on hi romandria fins la seva mort. S’afilià al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i fou Director Tècnic de l’empresa tèxtil “La Concha S.A”, situada a Tulancingo. Es casà amb la també sabadellenca Carme Mañosa Umbert, amb qui tingué un fill, Llibert.

Va morir a Tulancingo el 17 d’agost de 1958, a l’edat de 66 anys. Els obrers de la fàbrica “La Concha S.A” on treballava, van portar el seu fèretre amb el cos immòbil , en braços, des del seu domicili fins el cementiri municipal5.

Des del 2011 una plaça de la ciutat de Sabadell porta el seu nom: nomenclàtor. Miquel Bertran, Plaça de. Ajuntament de Sabadell.

1 SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Miquel Bertran i Oleart” (Pàg.37-41). (Publicat en el Diari de Sabadell el 16 de febrer de 1985). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

2 “Un sabadellenc contra la guerra a París. Juliol de 1914” Josep M.Benaul. iSabadell, Història, Opinió, 12 de novembre del 2018 <https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/un-sabadellenc-contra-la-guerra-a-paris-juliol-de-1091-per-josep-m-benaul/>

3 MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa (coord.); Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000. ISBN 848338227-X (pàg.212)

4 SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Miquel Bertran i Oleart” (Pàg.37-41). (Publicat en el Diari de Sabadell el 16 de febrer de 1985). Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0

5 Op.cit

Ramon Picart Felip

Sant Martí de Maldà (Urgell), 1873 – Barcelona 4 de setembre de 19511

FONT: Simó i Bach, Ricard.”EVOCACIÓ” Diario de Sabadell, (3 de octubre de 1985)

Polític catalanista conservador. Regidor de Sabadell, diputat de la Mancomunitat, dirigent del Centre Català i d’Acció Catalana, president de l’Acadèmia Catòlica i president del Gremi de Fabricants entre 1932 i 1935

Fill de Martí Picart i d’Antònia Felip, quedà orfe de pare quan tot just tenia deu mesos. El 1880 es traslladà amb la seva mare a Sabadell, on hi va romandre fins a la seva mort. Cursà els seus estudis escolars al col·legi de Mossèn Josep Torras de Sabadell. Seguidament entrà a treballar d’aprenent al taller d’imatgeria i escultura del cèlebre escultor, Jaume Duran Formosa (1850-1935), situat al principi del carrer Creueta, tot i que només hi estigué quatre mesos2.

Els catorze anys entrà a treballar d’aprenent a l’escriptori de la fàbrica de “Can Cuadras”, on hi treballava la seva mare com a obrera tèxtil. L’any 1889, Sabadell patí una greu plaga de grip i Ramon Picart durant setmanes restà sol a l’oficina, rebent visites, informant-se d’ofertes, contestant el correu, etc. El 1902, amb 29 anys rebé el càrrec de gerent de “Can Cuadras” fins la seva jubilació. Es casà amb Lluïsa Aznar de la qual enviudà sense tenir fills. El 1940, en el centenari de l’empresa, va rebre un important reconeixement per part dels obrers, els cooperadors tècnics i els administratius de l’empresa3. La seva casa estava situada a la cantonada del carrer Sant Joan amb carrer Tres Creus, va ser atacada diverses vegades per membres del moviment obrer a causa dels seus posicionaments pro-patronal i catòlics integristes, el mural de Sant Jordi que tenia a la façana fou atacat amb quitrà.

La seva activitat política es mou en la defensa dels postulats catòlics més intransigents, dominants a la ciutat de Sabadell, la defensa dels interessos de la patronal i del catalanisme conservador. Ramon Picart ingressà a la Joventut Catòlica i aviat es va fer amic del sacerdot integrista catòlic Fèlix Sardà Salvany. L’any 1909 fou regidor a l’Ajuntament de Sabadell en representació de la Lliga Regionalista, però els fets de ” La Setmana Tràgica” van obligar-lo a fugir momentàniament de la ciutat. L’any 1917 fou nomenat diputat de la Mancomunitat de Catalunya districte de Sabadell. El 1923 va ser el màxim dirigent del Centre Català i posteriorment d’Acció Catalana de Sabadell; així doncs, aconseguí controlar el catalanisme polític que orbitava fora de la Lliga Regionalista. Ramon Picart com un dels propietaris i membre del consell d’administració del “Diari de Sabadell”, aconseguí situar el diari a l’òrbita d’Acció Catalana i distanciar-se de la línia política seguida per Cambó. Va ser president de l’Acadèmia Catòlica de 1930 a 19324, anteriorment, el 1916, havia exercit de cap de la Junta de la Biblioteca Sardà i Salvany i com a president de la “Schola Santorum”. L’any 1932 fou elegit president del Gremi de Fabricants i reelegit l’any 1934, càrrec que exercí fins l’inici de la Guerra Civil. Fou detingut pels revoltats durant els fets d’octubre de 1934. També intervingué en la Junta d’aranzels i valoracions i representà el Gremi de Fabricants en el Patronat de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Al llarg de la Guerra Civil va estar amagat a Barcelona sense témer per la seva vida.

1 MARTÍN BERBOIS, Josep Lluís. ‘Picart i Felip, Ramon‘

2 ’EVOCACIÓ’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 3 de octubre de 1985

3 Els diputats de la Mancomunitat de Catalunya. ‘Ramon Picart i Felip’. Josep Lluís Martín Berbois, 8 de juny de 2015

4 CASANOVAS ROMEU, Àngels. Miquel Carreras Costajussà (1905-1938): passió i compromís. L’Abadia de Montserrat, 2011. ISBN 9788498834031

Francesc Baygual Bas

Sabadell 21 de març de 1899 – Granollers 15 d’agost de 1936

Empresari i militant carlista, assassinat a Granollers al principi de la Guerra Cívil

Fill del fabricant tèxtil, Miquel Baygual Casanovas i d’Àngela Bas Tintoré. Casat amb la sabadellenca Maria Llobet Margenat amb qui tingué tres fills.

Estudià primària i estudis superiors a les Escoles Pies. Des de jove començà a treballar amb el seu pare i el soci del seu pare, Antoni Llonch i Roca, pare dels Llonch Gambús.

L’expansió de la fàbrica tèxtil provocà que tinguessin que construir una nova fàbrica a Can Feu, aquesta al començar la guerra fou confiscada i s’utilitzà per la indústria de guerra, “Cal Baygual” sota la direcció del Coronel Ricardo López es convertí en el Servicio Aeronautico de Fábricas” (SAF-16) depenent de la SAF-3 que s’havia format a Reus a l’Escola de Treball l’agost de 1936. A Sabadell es construïen els travessers i les costelles i s’acabaven les ales del “xato” I-15 un biplà de caça.

D’ideologia conservadora, milità al Cercle Tradicionalista (carlistes) i fou membre del Consell d’Administració de “Siglo Futuro” de la Comunió Tradicionalista. Impulsor del “Patronado Social Católico de Sabadell“, entitat politico-religiosa de dretes, i membre del “Correo Catalán“.

Quan esclatà la guerra fugí de Sabadell cap a Ribes de Freser per por a represàlies, però al saber que des de Sabadell se’l continuava buscant, es traslladà a Barcelona. A l’estació de Ripoll l’interceptà una patrulla de control, el portaren als rodals de Granollers i l’assassinaren a trets.

“SABADELLENCS”. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell (11 de desembre de 1982), p.26.

CASTELLS, Andreu. Informe de l’Oposició. Sabadell: ed. Riutort, 1980. (vol. V -22.42-)

Joan Grau Tarruell

Sabadell, 10 de febrer de 1934

FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Empresari tèxtil, tinent d’alcalde de Cultura del 1967 al 1974 i regidor per CiU

Fill de l’empresari tèxtil Andreu Grau Molins (empresa Grau S.A o Cal Grau) i de Maria Tarruell Canalias. Es casà amb la sabadellenca Silvia Bedós Boix amb qui tingué cinc fills.

Estudià a l’Escola Pia i després va fer el Batxillerat als Jesuïtes de Sant Ignasi a Sarrià. Es va llicenciar com advocat a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona al 1956.

Fou promotor i professor de l’Escola de Secretariat de Sabadell i més tard president de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. Exercí de Vocal de la Junta directiva del Gremi de Fabricants de Sabadell. Fou conseller de la Mútua Sabadellenca d’Accidents de Treball i Malalties, càrrec que exercí fins 1967, durant el qual aquesta entitat creà la Clínica Santa Fe. Fou nomenat vocal de districte i president de la Cambra Oficial de Comerç i de la Indústria de Sabadell.

Va continuar la saga familiar tèxtil amb l’empresa Grau S.A Tintes y Acabados, situada al Molí Sec del Riu Ripoll fins l’any 2009, però al municipi de Castellar del Vallès, a 2,5 quilòmetres travessant Castellar del Vallès en direcció Sant Llorenç Savall. Fou imputat pel “Cas Estevill”, acusat de factures falses, però el jutge va acabar declarant el sobreseïment lliure. El “Cas Estevill” investigava les possibles extorsions a empresaris de Terrassa i rodalies relacionades amb l’exjutge Estevill i el cas Casoldapsa-Phoscao, que va significar el pagament de 25 milions de pessetes en una compte controlada pel testaferro d’Estevill en el banc Darier, Hentsch et Cie. de Ginebra. (1)

Durant el franquisme, va ser nomenat pel batlle Josep Burrull com a tinent d’alcalde de Cultura el 5 de febrer de 1967, càrrec que va exercir fins el 3 de febrer de 1974. Durant el seu mandat es construí el primer centre pilot experimental d’EGB a Campoamor-Espronceda. En democràcia, es va presentar com a cap de llista de Convergència i Unió (CiU) l’any 1987 (2) i va ser el número 47 a les autonòmiques de 1992. (3)

Anunci de CiU amb Joan Grau, Diari de Sabadell, 2 d’abril de 1987:

‘EVOCACIÓ La nissaga dels Grau (i II)’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell,  21 de maig de 1987. pàg. 13.

(1)‘El juez del “caso Estevill” investiga extorsiones en empresas de Terrassa‘. El País, 18 de febrer de 1997

(2) Joan Grau i Tarruell cap de llista de CiU a l’Ajuntament de Sabadell al 1987, Ajuntament de Sabadell

(3) Joan Grau i Turruell núm. 47 a les llistes de CiU al Parlament de Catalunya al 1992, Generalitat de Catalunya

Josep Burrull Bonastre

Saló de plens de l’Ajuntament de Sabadell. Personatges d’esquerra a dreta Ricardo Royo Solé, Josep Burrull Bonastre (alcalde), Juan Antonio Cámpova; Josep Maria Ribes, 24 de desembre de 1975. Autor desconegut (AHS)

Sabadell, 1922 – 23 de febrer del 2009

Empresari paperer i polític. Alcalde de la ciutat de Sabadell durant la dictadura franquista de 1965 a 1976, el penúltim alcalde franquista.

Va començar la seva militància a favor del franquisme en la seva primera adolescència, quan, encara durant la Guerra Civil, va fer pintades a favor de l’exèrcit nacional.

Un cop acabat el conflicte va fer-se militant del Frente de Juventudes. Ingressà després a la Falange Española. Fou un Falangista convençut i va crear a Sabadell el Club San Fernando, una plataforma de trobada de franquistes d’on sortirien posteriorment regidors sabadellencs que van formar part del consistori durant el seu mandat.

Empresari paperer a Burrull S.A, s’implicà en la política sabadellenca, gràcies a la seva vinculació amb el Movimiento Nacional, entrant com a regidor de l’alcalde Josep Maria Marcet. Posteriorment seguí com primer tinent d’alcalde amb l’arribada d’Antoni Llonch. Un cop l’alcalde Llonch dimití, Josep Burrull prengué el relleu a l’alcaldia el 1965, on hi restarà fins a l’any 1976. Fou diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976. El 1971 va ser vicepresident de la Diputació de Barcelona.

Durant la primera part del seu mandat el consistori va funcionar com un club de negocis on hi havia representat els diferents sectors empresarials de la ciutat: tèxtil, metall i construcció. Era l’època de l’anomenat “desarrollismo”, del turisme de masses, l’accés de la població a nous productes de consum, així com de l’especulació urbanística. Durant el mandat de Burrull es van construir grans infraestructures que donaven una imatge moderna de la ciutat, especialment en l’àmbit esportiu com l’estadi de futbol de la Nova Creu Alta, el pavelló municipal al carrer de Sol i Padrís o les piscines municipals.

Fotografia extreta del llibre Sabadell al s.XX. Esteve Deu, Jordi Calvet, Martí Marín Joaquim Sala-Sanahuja

Sabadell fou batejada pel règim com a “Ciudad piloto del deporte español”, gràcies a l’ajuda d’un altre franquista convençut, el president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, el qual va nomenar Burrull com el seu vicepresident. Juntament amb l’alcalde de Barcelona Porcioles i amb Muller, va signar la compra-venta dels terrenys de la que seria la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB),  el 27 de Febrer 1969.  Burrull, del 27 de maig de 1971 al gener de 1972 ocupà la presidència accidental del Club Natació Sabadell i posteriorment de 1985 a 1995 fou vicepresident de la Federació Catalana de Natació.

Va controlar l’oposició amb mà de ferro, però al setembre de 1974 va perdre el control del carrer, després de realitzar-se  una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya amb la detenció de 67 persones, i posteriorment l’any 1976 amb la vaga general que paralitzà la ciutat.

En aquests anys l’oposició local guanyà el carrer i es revelà com a majoritària a la localitat, tot desbordant qualsevol pretensió de consens passiu que tinguessin les autoritats franquistes. El moviment veïnal que reclamava millores en els serveis dels barris, i el moviment obrer  es van convertir en moviments massius d’oposició el règim amb l’hegemonia del PSUC i CCOO. Burrull va soterrar les vies del ferrocarril de la RENFE i a sobre seu hi va construir la Gran Via, que en aquella època es va convertir en una de les principals entrades i sortides de vehicles de la ciutat. Els veïns es van oposar a la seva construcció ja que tallava la ciutat en dos. Però el que va provocar la sortida de Burrull, van ser les creixents protestes obreres. La vaga general política de 1976 a Sabadell, a causa de la repressió policial en una manifestació per l’ensenyament públic el 13 de febrer. Les primeres aturades van començar el 17 de febrer i el 23 de febrer la vaga va ser general, vaga que es va mantenir fins el dia 26. La seva dimissió va tenir lloc el 28 de febrer de 1976. Per trobar més informació sobre aquesta vaga recomano el llibre del periodista Xavier Vinader: “Quan els obrers van ser els amos. Una setmana de vaga general política a Sabadell el febrer de 1936”. Pagès Editors, 2012.

A causa de l’evolució democràtica, després de que Francisco Franco morís i del cessament de Carlos Arias Navarro, li prengué el relleu per un breu període Ricardo Royo, últim alcalde franquista de la ciutat. El setembre de 1976, tindria lloc la gran vaga general del metall. Els partidaris del franquisme havien perdut els carrers i l’hegemonia política.

Veïns de Sabadell demanant la dimissió de Josep Burrull i un Ajuntament democràtic, 25 de gener de 1976. Autor desconegut (AHS)

Burrull va intentar aglutinar els defensors del franquisme participant en la fundació, juntament amb Juan Antonio Samaranch i Sanchez Terán, del partit Concòrdia Catalana, que va acabar en fracàs.

Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

‘L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: L’articulació política municipal, 1939-1979’, Martí Marín Corbera. Arraona 9, III Època. Tardor 1991

‘L’Ajuntament de Sabadell en els anys 70: de la plenitud a l’esclerosi‘, Martí Marín Corbera. Arraona 26, 4a època. 2002

Exit mobile version
%%footer%%