Sabadell, 18 de març de 1855 – Barcelona, 14 d’abril de 1937
Francesc de Paula Xercavins i Rius, retrat de la seva col·legiació al Col·legi de Metges de Catalunya l’any 1934. [Col·legi Oficial de Metges de Barcelona] (2)
Metge, psiquiatra
Va néixer en una família de classe treballadora, el seu pare Jaume Xercavins i Sallès era un teixidor de llana de Sant Cugat del Vallès que es traslladà a Sabadell on Francesc de Paula Xercavins i Rius hi nasqué i hi passà la seva infància. Realitzà la primària i el batxillerat a la Institución Libre de Enseñanza (ILE) de Sabadell. Ingressà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencià el 1878. Quatre anys més tard, el 1882, es doctorà a Madrid amb la tesi Naturaleza y patogenia de los procesos puerperales.
Obtingué una plaça de metge de l’Hospital de la Santa Creu on s’interessà per la Psiquiatria i per la Neurologia, especialitats a les quals hi dedicà tota la seva vida professional. Amplià estudis amb el neuròleg francès Jean-Martin Charcot (1825-1893) i arribà a ser el director de l’Institut Mental de la Santa Creu de Sant Andreu, de 1915 fins al 1934. Com a col·laborador, comptà amb el psiquiatre Oscar Torres i Buxeda, que anys després seria director del centre.
Metge de les Cases de Socors i de la Casa Provincial de Caritat, instal·là un gabinet d’electroteràpia, una tècnica en auge en aquella època pel tractament de processos reumàtics i neurològics. Posteriorment, fou nomenat director de la Clínica de Malalties Nervioses de la Casa de la Salut de Nostra Senyora del Pilar on hi fundà el primer servei per a psiconeuròtics (2).
Una de les àrees de preocupació i d’interès de Xercavins fou la rehabilitació penitenciària i per això participà en les activitats de l’Associació de Reforma Penitenciaria i la Rehabilitació dels Delinqüents. Com especialista en Psiquiatria considerava que existia una dissociació flagrant entre el Dret Penal i la Psiquiatria i que calia una modernització i reforma de la legislació que tingués en compte els atenuants per als qui delinquien per causa d’una malaltia mental. També, l’interessà la pedagogia, fou president de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció i un dels promotors de la primera escola mèdica i pedagògica per a disminuïts psíquics i per als alumnes amb trastorns del llenguatge o deficiències sensorials, dirigida pel seu oncle Agustí Rius i Borrell.
Participà en els diferents congressos de les societats i acadèmies psiquiàtriques, psicològiques i neurològiques. Fou membre de les Acadèmies de Medicina de Barcelona, Palma de Mallorca i Saragossa. Així mateix, exercí de secretari i formà part de la junta de la Unió Medicofarmacèutica de Catalunya, i president de la Societat Catalana de Psiquiatria i Neurologia.
Escrigué nombroses monografies mèdiques en els que tractà d’establir un paral·lelisme entre la Psicologia i la Fisiologia així com de localitzar els centres neurològics que participen en les manifestacions psiquiàtriques, psicològiques i espirituals. Alguns dels seus articles són: Fisiología de les fenómenos psicológicos, El cerebro y sus funciones, Localización de las enfermedades en el sistema nervioso, que li valgué el reconeixement de l’eminent neuròleg francès Jean M. Charcot, i Psicología, psiquiatría y psicoterapia. Va escriure també El espiritismo y el magnetismo ante la fisiología, El nerviosismo en Barcelona i Nerviosismo social. Fou fundador i redactor habitual, juntament amb els psiquiatres Torres i Vives, de la revista de salut mental “Psiquiatria”, que es publicà dins les Institucions Psicoterapèutiques de la Santa Creu.
Políticament era catalanista i exercí com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona i tinent d’alcalde de la Comissió de Cultura. Participà en les diferents activitats mèdiques que es promogueren a favor de l’ús del català en l’àmbit científic, i intervingué activament al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana que se celebrà el 1906 i, més endavant als Congressos de Metges de Llengua Catalana. Assistí, també, al I Congres de Ciències Mèdiques que tingué lloc a Barcelona el 1888 i al Primer Congrés d’Higiene de Catalunya del 1906. Formà part del comitè organitzador i va ser el tresorer del IV Congrés Internacional d’Electrologia i Radiologia Mèdiques celebrat a Barcelona el 1910.
L’any 1927, encara en vida, l’Ajuntament de Sabadell canvià el nom del carrer de les rodes (referint-se a les rodes dels corders de cànem que s’hi amuntegaven) pel nom de Dr. Xercavins. Actualment en aquest carrer encara es poden veure els rètols fets amb majòliques originals del ceramista Modest Casademunt.
Sabadell, 29 d’octubre de 1918 – Sabadell, 16 de gener de 1987[1]
Andreu Castells. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Historiador, arxiver, editor i impressor. Una de les seves principals aficions era la pintura.
Va anar a l’escola progressista “Internacional Nova Damon“. Durant la Guerra Civil va combatre amb les Brigades Internacionals, fet pel qual el va motivar a escriure “Las Brigadas Internacionales en la Guerra de España“, publicada l’any 1974. Es casà amb Pila Campanales Centelles (1925-1976), amb qui tingué un fill: Marc Castells Campanales, que es casà amb Montserrat Vila.[2]
L’any 1933 va començar a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Sabadell, on es dona a conèixer amb un paisatge del poble de Granera, aprofitant una exposició per la Festa Major de la ciutat. El Museu d’Art de Sabadell li comprà l’obra. El 1959 va obtenir el primer Premi Ciutat de Sabadell. Cap els anys 60 va deixar de pintar i a partir de 1961 va començar a escriure i a publicar –en fascicles– una història de l’art sabadellenc denominada “L’art sabadellenc. Assaig de biografia local”, publicada per Edicions Riutort.
Professionalment es dedicà a l’ofici d’impressor i editor, l’any 1956 va fundar l’empresa editorial “Artgrafia i Riutort”, juntament amb el seu cunyat, David Graells Montull; la impremta de l’editorial es trobava a la casa de Castells. Va crear la revista cultural “Riutort” (1956-1965), referent de l’època per la seva qualitat gràfica i art d’avantguarda.
És el principal impulsor de la història local de finals dels segles XVIII al XIX i XX (fins el 1976), sobre història local d’aquests segles destaquen els sis volums de l’obra sobre les lluites contra el caciquisme i els diferents règims dretans sabadellencs, “Informe de l’oposició”.
Alguns historiadors com Jordi Calvet, el van criticar, segons ells, perquè sovint es basava massa en els testimonis orals i en el “morbo”, sense contrastar-ho. Però el cert, és que no hi havia els mitjans d’ara, i a partir de “Informe de l’oposició”, es pot seguir el fil i descobrir nous fets històrics, testimonis i relació entre ells.
En la vida cultural local, Castells va participar en diverses institucions i entitats de la ciutat, en museus i especialment en l’ Arxiu Històric de Sabadell (AHS), d’on en va ser director de 1979 a 1985.
Com a persona compromesa en la lluita antifranquista, va ser membre de l’Assemblea Democràtica de Sabadell (1974-1976) i va col·laborar en publicacions catalanes clandestines (“Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident”, 1947).
El mes de maig de 1988, a la Plaça de la Creu Alta de Sabadell, es va col·locar una placa de record en homenatge seu amb la següent inscripció[3]:
A Andreu Castells Peig, 29-X-1918 15-I-1987.
“Tots els meus treballs de recerca els faig vivencialment: Vaig fer l’Art Sabadellenc segurament perquè havia pintat, les Brigades Internacionals perquè hi havia participat, i l’Informe de l’Oposició perquè em sento més d’esquerres que de dretes”.
Joan Massagué. Fons Ricard Simó i Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Fill de Fidel Massagué i de Camila Vilarrubias. Realitzà l’ensenyament primari al col·legi de les Escoles Pies, i posteriorment va estudiar Teoria dels Teixits i treballà a l’empresa tèxtil Corominas, finalment es va dedicar a l’activitat política i empresarial. Es casà amb la també sabadellenca, Maria Corominas, i tingueren cinc fills: Josep, Joaquim, Zenòn, Manuela i Fidel.
Joan Massagué va formar part de l’Ajuntament i fou batlle de la ciutat en diferents ocasions, en total va ser designat tres vegades com a alcalde, compaginant-ho amb el càrrec de president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, en els períodes: de l’1 de gener de 1890 a l’1 de juliol de 1891, i posteriorment, del 2 d’abril de 1901 fins el dia de la seva mort el 28 d’abril de 1901. L’any 1896 era vicepresident segon del Partit Fusionista, l’any 1897 fou escollit regidor, i el 1898 era vicepresident del “Círculo liberal”2.
Com a Batlle va destacar per la construcció d’obres públiques a través de la corporació municipal, que van suposar les més importants reformes urbanístiques del darrer terç del segle XIX. Entre les obres públiques impulsades per Joan Massagué destaquem: l’obertura del carrer de Barcelona (actualment Avinguda de Barberà), des del carrer Tetuan fins a Barberà, col·locant arbres a cada costat; la urbanització i embelliment de Places i carrers com la Plaça Sant Roc, o els carrers Alfons Sala, Calasanç Duran, Latorre; la ordenació i construcció de l’Eixample, amb la regularització de la Plaça Major (actual Passeig de la Plaça Major); l’enderrocament dels edificis de l’antiga Plaça Manresa (actual Plaça de l’Àngel), obrint-se l’accés a l’antiga carretera de Manresa (actual Via Massagué), via que donava un mal aspecte a la ciutat a causa de les eixides de les edificacions del Carrer del Raval de Dins.
Així mateix, va aconseguir posar fi als litigis entre l’Ajuntament i els Pares Escolapis per la qüestió de l’edifici del Col·legi (actual Ajuntament de Sabadell). Arribant a l’acord per la construcció de les actuals Escoles Pies, obra de l’arquitecte Miquel Pascual amb les orientacions donades pel Rector del col·legi, P. Joaquim Corominas o Plà, que va ajudar a que s’arribés a l’acord perquè l’Ajuntament a canvi es fes propietari de l’antic Col·legi dels Escolapis. Massagué també va col·laborar en la construcció d’edificis religiosos, com l’església de la Puríssima Concepció, iniciada el 28 d’agost de 1879 i finalitzada el 31 de juliol de 1885, el campanar per això, no va comença a construir-se fins el 1892; el Santuari de la Mare de Deu de la Salut (1882) i la capella del Cementiri Municipal (1893).
A les actes de la secció municipal de l’11 d’abril de 1901, es troba ressenyat el prec dels regidors de l’Ajuntament, perquè Joan Massagué (llavors Alcalde), abandoni la sala, per tal de tractar assumptes que l’afectaven a ell directament, Massagué s’absenta un moment. I els regidors fent palès els mèrits que ostenta, acorden per unanimitat donar el nom de Joan Massagué al carrer anomenat Carretera de Manresa; un cop pres l’acord, Massagué retornà a la sala per donar les gràcies. Pocs dies després d’aquest acord, el 28 d’abril de 1901, Joan Massagué mort en el seu domicili de la Rambla, núm. 229. Durant el seguici del seu enterrament, al arribar al començament de la Via Massagué, va ser descoberta la placa que dona nom a la via.
Imatges extretes de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 25 abril del 2001
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Va néixer a Sabadell però només hi va viure dos anys. El seu pare era teixidor, la seva família va viure a Alcoi Estudià a Ginebra i a França i les seves estades a Colòmbia i Veneçuela van convertit a Pau Vila en un pedagog i geògraf reconegut internacionalment. El 1902 es va instal·lar a Barcelona, on el pare va entrar de majordom a una empresa tèxtil. A Pau Vila no li agradava estudiar i primer havia fet de canoner i posteriorment de teixidor. La Barcelona de l’època el va atraure i es va moure en ambients anarquistes, que va abandonar dedicant-se a la pedagogia de manera autodidacta. Va tenir contacte amb l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i va donar classes a l’Ateneu Obrer de Badalona.
L’any 1903 es va casar amb l’Emília Comaposada. L’any 1905 va fundar l’Escola Horaciana, una escola mixta per fills de classe treballadora que amb l’emblema “ensenyar delectant” posava èmfasi en l’educació moderna i lliure dels nens que no pas a cap mena d’ ideologia o dogma.
El 1912 va marxar a Ginebra, amb una beca que l’hi havia aconseguit la “Institución Libre de Enseñanza”, a estudiar a “l’École des Sciences de l’Éducation”, on va descobrir l’escola geogràfica francesa.
El 1915 va publicar l’obra La geografía física y astronòmica. El mateix any va instal·lar-se a Colòmbia per exercir de director de l’escola Gimnasio Moderno de Bogotà, renovant-la i modernitzant-la. El 1918 va tornar de Colòmbia per exercir de secretari de l’Escola del Treball i com adjunt al director Campalans, fent de professor als estudis normals de la Mancomunitat. El 1923 ja totalment interessat per la geografia va anar a Grenoble, a l’Institut de Géographie Alpine, dirigit per R. Blanchard, on va assolir nous coneixements sobre la matèria. El 1926 va publicar “La Cerdanya”, així iniciava els seus estudis i publicacions sobre la geografia catalana.
Una de les tasques més importants de Pau Vila va ser la redacció de la Divisió Territorial de Catalunya que va acabar el 1933, però que no va ser aprovada i tramitada fins el 1936. Entre 1931 i 1935, va ser president del Centre Excursionista de Catalunya, a més, aquest darrer any va ser elegit president de la Societat Catalana de Geografia. Durant la Guerra Civil va col·laborar com a geògraf amb la Conselleria d’Economia de la Generalitat.
Amb la victòria franquista el 1939 es va haver d’exiliar, primer a Colòmbia i posteriorment a Veneçuela, tan als dos països va fer una gran labor en la seva divisió geogràfica. L’any 1945 va publicar “Nueva Geografía de Colombia” i el 1960 el primer volum de “Geografía de Venezuela”. En aquests dos països sud americans, Pau Vila, gaudeix d’un gran prestigi.
Els 80 anys es va jubilar i va tornar a Catalunya al 1965, tot i viatjar sovint a Veneçuela on va publicar “Visiones Geohistóricas de Venezuela”. A Catalunya inicià una nova etapa centrada en la geografia urbana de Barcelona. El primer any de la seva tornada escrigué un article polèmic, “Origen i evolució de la Rambla barcelonina”, i el 1974 publica “Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps”. Des de 1969 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) dins la nova secció de Filosofia i Ciències Socials. El 1976 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 1979 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva darrera obra tractava de la vida de Mariano Martí, un peculiar personatge, nascut a Bràfim, que va ser Bisbe de Caracas.
Va estar a Sabadell en diverses ocasions, l’any 1972 va visitar l’Institut de Batxillerat que acabava de rebre el seu nom. Es va haver d’enganyar al Ministerio per evitar la prohibició de posar noms de persones vives. També va estar a Sabadell els anys 1976 i el 1978, aquest darrer per rebre la medalla d’or de la ciutat, el 1980 va rebre la medalla d’or de l’Ajuntament de Barcelona.
Va morir a Barcelona el 15 d’agost de 1980, a l’edat de 99 anys. L’any següent l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona instituí el premi Pau Vila de Geografia.
A Sabadell duen el seu nom l’Institut de Batxillerat del carrer de Viladomat (1970) i la Ronda que limita el sud de la ciutat (1977).
Entrevista biogràfica realitzada a Pau Vila i Dinarès el 14 de setembre de 1978:
Sabadell va ser la primera ciutat europea1 i del món2 que va dedicar un carrer al fundador de l’esperanto. El 1912, amb motiu del 25è aniversari de l’esperanto, l’Ajuntament va decidir canviar el nom de la Ronda Nord pel de Ronda Zamenhof. El monument a Zamenhof es troba situat a l’illeta en la confluència de la Ronda de Zamenhof, el carrer del Pare Rodès i el carrer de Sant Vicenç. Va ser inaugurat el 1989 per iniciativa del Centre Esperantista de Sabadell. Està format per quatre peces de diferents alçades, de forma semicircular, ubicades de manera que conformen una mena de cercle discontinu. La de més alçada té un estel de cinc puntes foradat a la superfície. Les quatre peces estan situades dins d’un triangle delimitat per llambordes i recobert de còdols. El disseny del monument anà a càrrec dels alumnes de l’Escola Illa i el projecte arquitectònic és de Rosa Martínez. El retrat en bronze de Zamenhof és d’Adolf Salanguera.
Monòlit situat al terra del monument amb una placa en bronze i la inscripció dedicatòria i amb el rostre també en bronze del creador de l’esperanto
Sabadell va celebrar el primer congrés de la Federació Catalana d’Esperantistes, el 1910, i també el primer congrés de la seva continuadora del postfranquisme, l’Associació Catalana d’Esperanto, el 1983. Els sabadellencs són el 17 % dels membres de la Federació Espanyola d’Esperanto a Catalunya i el 12 % dels de l’Associació Catalana d’Esperanto –tot i representar 3 % de la població catalana–, mentre que poblacions com l’Hospitalet de Llobregat, Badalona o Santa Coloma de Gramenet compten amb pocs esperantistes.3 Actualment existeix el Centre d’Esperanto de Sabadell.
Noble, propietari de la Torre d’en Feu i de la Masia de Sant Oleguer amb el molí i el pou de glaç. El 1909 va ser anomenat fill adoptiu de Sabadell per obrir al públic el seu bosc privat de Can Feu. Últim descendent de la nissaga Olzina de Riusech, que segons la llegenda catalana van ser els que van descobrir la imatge de la Mare de Déu de Montserrat a la cova al segle IX.
Va reformar l’antiga Torre d’en Feu donant-li un aire romàntic, però no va tenir temps d’acabar la construcció i va perdre l’aposta, així que va decidir reorientar els seus recursos en un nou castell a Alp, el Castell de Can Feu va quedar inacabat per sempre. Després de la seva mort al 1924, el bosc i el castell van passar a mans del seu nebot, Guillem de Pallejà, marqués de Monsolís. Aquest va permetre la tala d’arbres del bosc de Can Feu durant l’alcaldia de Marcet. Actualment el castell és de propietat municipal, ja que l’Ajuntament de Sabadell el va expropiar el 2018 per 24.798,07 euros. Olzina, està enterrat a Santa Maria Reina de Barcelona, a Pedralbes. Actualment l’Associació Cultural Can Feu defensa que el passeig que anirà del Castell fins a l’estació de Can Feu de FGC porti el nom de Josep Nicolau d’Olzina.
El Castell de Can Feu (1929), imatges de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 29 de novembre del 2000. Fotografies originals fetes per Joan Gusi (AHS)
Castellar del Vallès, 15 d’octubre de 1873 – Sabadell, 17 d’agost de 1936
Industrial licorer, fundador de la Destil·leria Germà (1898) i propietari de l’Anís del Taup, mecenes de la cultura, president de l’Atlètic de Sabadell i el Centre d’Esports Sabadell, cofundador de l’Aeroclub Sabadell i el del Vallès, i alcalde de Sabadell
Va néixer el 15 d’octubre de 1873 a Castellar del Vallès. Els seus pares, Miquel i Antònia, eren de classe treballadora. Quan tenia 5 anys, es va traslladar amb els seus pares a Sabadell, on va fer la primària a l’Escola Pia. Als 10 anys va començar a treballar d’aprenent de cuiner, però el cap de poc temps va entrar a treballar a la fàbrica de licors dels germans Capellades, que estava situada al carrer Sant Oleguer, número 112. Posteriorment va aconseguir comprar l’empresa i l’any 1902, amb 27 anys, va crear la marca Anís del Taup a més de crear nombrosos licors. Va cuidar especialment la publicitat i el disseny de la marca, viatjant a París per aprendre dels models de cartells, targetes, ampolles, etiquetes i miralls que es feien. L’Anís del Taup va aconseguir fer-se conegut no només a l’estat espanyol, sinó també a Europa, Nova York i Argentina. L’any 1908 va aconseguir la Medalla d’Or a Saragossa i el 1920 la Creu al Mèrit i la Medalla d’Or a Milà.
Aficionat al futbol, mecenes de l’esport i d’entitats i esdeveniments socials i culturals
Pel que fa a la vessant esportiva, sempre va ser molt aficionat al futbol, i va presidir durant molts anys l’Atlètic Sabadell. També va ser president del Centre d’Esports Sabadell i tresorer de la Federació Catalana de Futbol. En altres esports, va ser el fundador de la Penya Ciclista Palomillas, president de Boxa Sabadell i membre de la Penya Automobilística Rin. A més va ajudar a joves esportistes sense recursos a tenir la oportunitat de poder competir.
Va col·laborar i participar en entitats com les colles de carreters a les passades de Sant Antoni Abad (dia dels burros), a esdeveniments com els Jocs Florals o la Festa Major a promoure i en finançar les colònies infantils d’estiu, Sant Jordi, o l’Homenatge a la Vellesa (jornada dedicada a la gent gran).
Alcalde de Sabadell després dels Fets del 6 d’octubre de 1934
A causa de Els Fets del 6 d’octubre de 1934, contra l’entrada de la feixistitzada Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) al govern de la república de la Fraternidad Republicana Radical (FRR) -lerrouxistes- i amb la proclamació del president Companys de la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques; l’autoritat militar va nomenar Josep Germà alcalde per la FRR, exercint de batlle de Sabadell des del 13 d’octubre de 1934 fins a les eleccions del 16 de febrer de 1936 (bienni negre), quan va ser expulsat després de la victòria de les forces del Front d’Esquerres. La FRR amb l’entrada de la CEDA s’havia anat dretanitzant, tot i que a Sabadell mantenia cert prestigi pel seu republicanisme i anticlericalisme. Josep Germà va morir assassinat a la cuneta de la carretera de Castellar a Matadepera a l’inici de la Guerra Civil, el 17 d’agost de 1936, quan tornava de les Arenes. Des del 25 de febrer de 2011 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom (1).
El 2013 un besnet seu, Ramon Comadran, va tornar a obrir l’empresa amb el nom de Destil·leria Germà, que el 2015 va guanyar la Medalla d’Or 2015 al Concurs Mundial de Brussel·les per la seva ginebra Dry-Gin Germà Premium. (2)
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Sabadell, 16 de juliol de 1817 – 16 de novembre de 1878
Retrat de Bonaventura Brutau i Estop. Autor Desconegut. FONT: nomenclàtor
Industrial tèxtil cotoner. Pioner de la indústria tèxtil sabadellenca del segle XIX, va ser un dels primers a introduir els telers mecànics a la pròpia indústria.
Es va casar amb Rosa Manent i Camps i va tenir 7 fills: M. Àngels, Rosa, Àngela, Josepa, Bartomeu, Bonaventura i Jaume.
Seguí la tradició familiar, ja que el seu pare tenia una petita fàbrica de teixits de cotó al carrer de Sant Joan, núm. 28, fundada el 1836. El 1850 hi tenia 56 telers que funcionaven manualment i hi treballaven 75 obrers.
Brutau començà les activitats fabrils el 1854 constituint la Sociedad, Manent & Compañia” que va construir el Vapor Gran del carrer de Sant Pau on es produïen t”eixits de cotó, però el creixement de l’empresa l’obligà a buscar un nou emplaçament per desenvolupar les seves activitats. Així, el 1856 canvià de dominació social, anomenant-se “Bonaventura Brutau & Compañia” i es traslladà a l’anomenat Hort d’en Palà, al carrer de Sant Oleguer, cantonada amb Bosch i Cardellach, on construí el conegut com a Vapor Brutau, aquesta fàbrica feia el teixit complet del cotó (filat, teixit i acabats), i es va convertir en una de les indústries més potents de la nostra ciutat, tant per nombre de treballadors (181 obrers, 100 dones i 81 homes) com per la producció (disposava d’una màquina de vapor de 60 cavalls, construït per la Sociedad Navegación e Indústria “Nuevo Vulcano” de Barcelona) i el prestigi industrial. Com en el cas d’ altres xemeneies de vapors d’antigues empreses tèxtils de la ciutat, per recordar el passat tèxtil d’aquesta, s’ha conservat la seva xemeneia. L’expansió de l’empresa el dugué a instal·lar una filatura de cotó a Palau de Montagut (Girona), nom antic de l’actual Sant Jaume de Llierca, on fins i tot hi residí uns quants anys. El motiu de l’emplaçament d’aquesta fàbrica seria l’existència d’energia hidràulica que reduïa els costs de la producció industrial.
A la mort de Bonaventura Brutau els seus fills Jaume, Bonaventura i el seu gendre Bartomeu Terrades es feren càrrec de la continuïtat de l’empresa, i constituïren Sucesores de Bonaventura Brutau amb un nou impuls. Fabricaven filats i torçats de cotó jumel —tipus egipci— i el seu mercat era el de la península i les darreres colònies espanyoles. Tenien un despatx a Barcelona, Rambla de Catalunya, núm. 57 i 59.
El setembre de 1884, l’Ajuntament que presidia Joan Vivé va acordar posar el nom de Brutau a un carrer situat al barri de l’Eixample.
*Aquest és un breu repàs de la història del Gremi de Fabricants, si voleu més informació de la història del Gremi i molt més detallada, consultar el llibre:
Benaul Berenguer, Josep M. (Director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització Empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, primera edició: maig del 2009. 494 Pàgs. ISBN: 9788461307296
Seu del Gremi de Fabricants de Sabadell situada al carrer Sant Quirze, 30. Neoclassicisme Arquitecte: N. Nonell Sala Construcció: 1882
El Gremi de Fabricants de Sabadell té com objectiu vetllar pels interessos de la patronal tèxtil sabadellenca i la seva àrea d’actuació i influència. Sens dubte és la organització patronal que més ha influenciat en la vida política, social i econòmica de la ciutat fins a l’actualitat.
El seu origen és l’antic Gremi de Paraires de Sabadell fundat l’any 1559. El 1565 aixecà uns estricadors per a l’assecatge de les peces, i el 1581 un rentador. El 1566 fundà la Confraria de Sant Roc i Sant Sebastià a la capella de l’Hospital. El 1732 obtingué noves ordenacions. Amb les disposicions de llibertat de treball de les Corts de Cádiz, tingué un llarg període de crisi, però que va acabar superant. El 1863 el Gremi fundà l’Institut Industrial de Sabadell per a la realització de la política proteccionista, que organitzà uns cursos d’ensenyament industrial, econòmic i mercantil (1863-1865), a càrrec d’Agustí Rius Borrell. El 1864 inicià la publicació del periòdic El Eco del Vallés. Les activitats de l’Institut cessaren el 1872.
Defensa del proteccionisme, paternalisme, i repressió enfront les demandes obreres (1879-1936)
El 1879 es creà una entitat corporativa de nou encuny, que es reivindicava com a continuadora de l’antic Gremi. La nova corporació va actuar com a patronal, alhora que va participar activament en els debats aranzelaris, va impulsar institucions i empreses col·lectives per al subministrament de béns públics i exercir de classe dirigent, amb un paper central en el poder municipal. El 1881 el Gremi creà la Unión Lanera Española.
L’industrial i polític conservador Joan Sallarès Pla tindria un paper clau en aquesta institució i en la vida econòmica, política i social de la ciutat de finals del segle XIX i principis del segle XX, juntament amb el capellà Fèlix Sardà Salvany. El 1881 Sallarès i Pla impulsà l’entitat patronal benèfica Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat; i fou president del Banc de Sabadell durant dues èpoques defensant el proteccionisme amb l’aplicació d’aranzels; també fou un dels fundadors del Banc de Sabadell el 1881. Amb Sallarès Pla de president, l’any 1886, es creà la Cambra Oficial de Comerç i Industria de Sabadell, entitat que s’independitzà el 1912 i la Unió Industrial (1899). Sallarès i Pla es mostrà contrari a les 8 hores diàries i a la formació dels obrers:
Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?
Sallarès i Pla, Joan. Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Llibreria de Luis Niubó, Barcelona, 1890
(…) un ideal utópico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiría al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”
Sallarès i Pla, Joan. Eltrabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72
El 1902, conjuntament amb l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, promogué l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. L’any 1908 creà el Condicionament Públic Municipal i el Laboratori Químic i el 1918 els grans magatzems per al dipòsit de les partides de llana i primeres matèries tèxtils, els quals es fusionaren i adquiriren caràcter oficial, el 1919. Anteriorment, el 1917, s’hi havia fundat la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (SAT).
La introducció de l’electricitat, va suposar una forta reducció dels costos de la indústria llanera. Tot i que la modernització de la indústria es va produir més lentament. Amb la Primera Guerra Mundial augmenta la producció i els beneficis empresarials, gràcies als uniformes de les tropes, però un cop finalitzada la guerra la producció es va tornar a arreplegar al mercat interior. El Gremi de Fabricants va mantenir una defensa aferrissada dels aranzels per tal de protegir la producció interior, de provisió de serveis d’infraestructures pel conjunt de la indústria i per la defensa dels interessos patronals en matèria laboral. El Gremi va potenciar mesures i institucions paternalistes pels obrers com la mutualitat Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell amb una oposició contundent a qualsevol millora o demanda obrera i apostant per la repressió en els moments de màxima conflictivitat laboral.
El Gremi durant la Guerra Civil (1936-1939)
Amb l’inici del conflicte bèl·lic les principals famílies benestants van marxar de la ciutat, tement possibles represàlies, per lluitar amb el bàndol franquista, por de ser detinguts i/o assassinats, o simplement per salvaguardar part de la seva riquesa: els Brutau, els Codina, els Corominas, els Garriga, els Estruch, elsLlonch, els Marcet etc. Aquest abandonament patronal de les fàbriques, va suposar les col·lectivitzacions i el control obrer de bona part d’elles (empreses mitjanes i sobretot grans). Una part important de la producció va anar dedicada a la industria de guerra, per exemple la fàbrica deFrancesc Baygual va ser requisada i s’hi van construir avions de guerra.
Amb la derrota republicana, entre el 25 i el 26 de gener van entrar a la ciutat les tropes republicanes en retirada, comandades pel General Líster. Van abandonar Sabadell incendiant algunes fàbriques, per exemple al carrer Indústria, Casanovas, Tres Creus, l’actual Arimon, Batllevell o al riu Ripoll.
El Gremi durant el franquisme (1939-1975)
Amb la victòria franquista els fabricants van retornar a la ciutat, recuperant les seves empreses però la política econòmica autàrquica va alterar el funcionament de la indústria. El sistema de quotes, les restriccions elèctriques i la manca de matèries primeres van ser els principals problemes pel desenvolupament industrial durant la postguerra. Per altra part amb la instauració del nou règim es plantejà la supressió del Gremi de Fabricants, tal com havia succeït amb les institucions de la patronal cotonera. Però la col·laboració de molts industrials sabadellencs amb el règim i la seva capacitat de pressió van permetre conservar la personalitat i el patrimoni, amb la condició d’exercir també com a servei del sindicat vertical franquista. El Gremi va seguir actuant com a patronal dels interessos dels industrials llaners i de forma mancomunada amb l’Institut Industrial de Terrassa van tenir en els primers anys de la dècada dels quaranta la protecció del ministre d’Indústria i Comerç Demetrio Carceller Segura, que des de petit havia viscut a Terrassa. A principis del quaranta ambdós patronals creen la Agrupación General de la Industria Lanera Sociedad Anónima” (AGILESA), que es tractava d’un organisme autònom creat pel servei dels industrials llaners.
L’empresari tèxtil Manuel Gorina, president del Gremi de Fabricants de Sabadell , va pronunciar el següent discurs durant la visita de Franco a la capital vallesana al gener de 1942:
“El Gremio tiene para con el invicto Caudillo una deuda de gratitud que reclama su satisfacción inmediata, y ninguna ocasión será más propicia que la presente para probar que somos buenos pagadores y para acreditar que la semilla del agradecimiento, que siempre se alberga en pechos nobles y generosos, ha florecido y fructificado también en el nuestro… Después de a Dios es al Generalísimo Franco y a su valeroso ejército a quienes debemos la terminación de nuestro cautiverio, la conservación de nuestros hogares y la recuperación de nuestro patrimonio industrial… Loado sea Dios que en aquellos momentos de verdadera angustia para nuestra desventurada España, nos deparó, para redimirla, ese hombre extraordinario“
de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa, 1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana (pàg. 66)
El 1955, i seguint el model del Servicio Comercial de la Industria Textil Algodonera, es va crear dins l’OSE, el Servicio Comercial de la Industria Textil Lanera (SCITL) en substitució d’AGILESA. El SCITL va quedar a les mans de l’Institut Industrial de Terrassa, mentre que la Sección Económica del Sindicato Nacional Textil-sector llaner- va restar sota control del Gremi de Fabricants de Sabadell. Així, les dues entitats vallesanes es van repartir les àrees d’influència significatives en el sector llaner espanyol. Al llarg d’aquests anys els presidents del Gremi van ser: Manuel Gorina Ramírez, Manuel Buxeda i Garí-Montllor, Gabriel Cirera Pons, Joan Borràs Ponsa, Josep Maria Marcet Coll, Manuel Corominas Vila, Josep Casas Cunill, Joaquim Garriga Brutau, Rafael Soler Nogués i Josep Maria Planas Vilarrúbia.
Els anys seixanta, el Gremi viurà un fort increment de la producció industrial. La indústria llanera va ser objecte de la política industrial del règim especialment amb els Plans Generals d’Ordenació del sector.
Amb l’entrada dels “tecnòcrates” el Gremi gaudirà d’una gran influència, desplegant una important activitat centrada en aspectes tan diversos com la gestió dels plans sobre la indústria, la distribució d’imposts, l’atenció als temes aranzelaris, la participació en les conferències llaneres internacionals, la modernització d’equipaments col·lectius, la promoció de la moda, el finançament d’habitatge i d’institucions formatives, i l’atenció a les qüestions laborals. Dins el Gremi naixeran una gran quantitat d’entitats i organismes:
El 1947 es creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials.
El 1956 COVIPSA (Constructora de la Vivenda Popular S.A).
El 1966 l’Escola de Disseny Tèxtil.
O el patrocini mitjançant el Patronat d’Acció Ciutadana de la Indústria, amb la col·laboració d’altres entitats locals la creació d’escoles primàries als barris: Escola de Formació Social de Sabadell-Terrassa (1957-1974), l’Escola de Secretariat del CICF (avui CIC) (1959), l’Escola Santa Gemma per a nens discapacitats (1963) i el Centre de Formació Professional Femenina (1965).
En democràcia
El 1977 serà la primera organització patronal de l’Estat espanyol en ser admesa dins una associació comunitària, Interlaine, que agrupa el conjunt de la indústria llanera de la Comunitat Econòmica Europea (CEE). El mateix any va ser soci fundador d’Intertextil, organització unitària de la indústria tèxtil de l’estat espanyol. Tot i mantenir la seva importància com a patronal tèxtil i en l’àmbit social de la ciutat, a meitat dels setanta i inicis dels anys vuitanta suposaran la reconversió industrial cap a un país i una ciutat on el pes de l’economia pivotarà en el sector serveis, això provocà el tancament de nombroses empreses tèxtils arreu de la ciutat. La reconversió tèxtil suposà l’augment de l’atur i la conflictivitat social a la ciutat.
L’entrada a la CEE va suposar l’augment de les importacions dels països emergents, amb la capacitat de posar en el mercat uns productes molt més barats, a causa de la gran mà d’obra contractada per salaris ínfims. Les empreses tèxtils que encara queden a la ciutat han virat cap a activitats d’innovació del producte i el disseny o en tasques exclusivament comercials.
A l’actualitat
Actualment la tasca del Gremi de Fabricants és la de promocionar, assessorar, i informar a les empreses tèxtils. A través de la Federación Nacional de la Industria Lanera, lidera les tasques corporatives d’àmbit estatal del sector llaner i participa directament en les activitats de l’organització patronal Consejo Intertextil Español.
L’any 2000 per iniciativa del Gremi de Fabricants es va crear la Fundació Privada Gremi de Fabricants de Sabadell, que té com a objectiu potenciar, col·laborar i incentivar la indústria en general, especialment el sector tèxtil.
A l’edifici del Gremi de Fabricants és on es signa el Conveni Laboral del Sector Tèxtil a nivell espanyol.
Benaul Berenguer, Josep M. (Director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització Empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, primera edició: maig del 2009. 494 Pàgs.
”Fàbriques i empresaris. Les dues ciutats llaneres Sabadell i Terrassa’. Enciclopèdia.cat
Vapor tèxtil construït l’any 1849 a càrrec del cacic localPere Turull i Sallent. La part del complex que queda dempeus es troba al carrer creueta. Si han plantejat diversos projectes per part de l’Ajuntament, primer es va proposar com a nova seu de la corporació municipal, posteriorment com a museu, ambdós projectes van ser finalment desestimats i el vapor es troba abandonat.
Estat actual del Vapor Turull, façana de darrere del carrer creueta (Pàrquing Creueta)
El principi el vapor disposava de tres quadres: una de planta baixa, una altra de planta baixa i dos pisos, i una tercera de quatre plantes. El 1993 ja només se’n conservaven les dues primeres quadres -la del carrer creueta i una altra pròxima al carrer Sant Josep-.
El Vapor va ser construït per l’arquitecte Rafael Estany a mitjans del segle XIX per encàrrec de Pere Turull i Sallent, un dels principals empresaris tèxtils catalans que havia acaparat part del mercat de la llana castellana i que combinava la seva iniciativa empresarial amb la de diputat del Partit Conservador per Sabadell, alcalde i fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
El 1874 al vapor hi treballaven 38 homes i 45 dones. Més endavant, el 1877, es va instal·lar un generador de vapor de 60 cavalls i una altra màquina de vapor de tipus balancí, construïda a l’empresa “Nueva Vulcano” de Barcelona.Va ser un dels primers vapors a utilitzar l’energia elèctrica. El 5 de febrer de 1911 en plena crisi va ser cremada, alguns veïns sospitaven que darrere l’incendi hi haviaEnric Turull i Comadran(fill de Pere Turull i germà dePau Turull), així podia no pagar diversos deutes que tenia.
Amb Enric Turull que a part d’empresari tèxtil, també va ser tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (fundada pel seu pare) i diputat a corts pel Partit Conservador al districte de Sabadell; s’acabava la dinastia dels Turull que des de meitat del segle XIX havia dominat la vida política, econòmica i social de la ciutat.
Incendi del 5 d’abril de 1911 al Vapor Turull. Publicada a “El bombero español”
L’edifici es cremà novament el 12 de març de 2009, a la part on encara queda dempeus situada al carrer creueta. FONT: Vilaweb, 12 de març de 2009
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Castells Peig, Andreu. Informe de la oposició. Edicions Riutort. Sabadell, 1975-1989. (VI Volums, VIè volum acabat per l’historiador Jordi Calvet Puig el 1989).
Ocupava els actuals carrers Tres Creus, Alfons Sala (anteriorment, Topete) i Covadonga, a l’alçada de la Plaça Clara Campoamor (antiga Pl. Antoni Llonch). Va ser inaugurada l’any 1898, obra de l’arquitecte sabadellencJuli Batllevell. Es tractava d’una de les primeres presons de l’estat amb sistema panòptic, és a dir, des d’un punt situat a dalt de la presó es podia observar tota l’activitat d’aquesta. L’edifici de planta baixa i un pis, disposava de 24 cel·les individuals, entre aquestes: 3 per a infermeria, 3 per a presos polítics i 3 per a dones. També tenia una sala utilitzada com a escola, un bany, un pati, i un pavelló pel Director. El setembre de 1931 la presó del Partit Judicial de Terrassa va ser enderrocada, quedant la presó de Sabadell com l’única a la comarca.
Va ser enderrocada l’any 1971, quan es van soterrar les vies del tren de la RENFE. En el seu lloc s’hi van construir pisos, anomenats “els pisos de la presó”.
Carrer Tres Creus i Gran Via, fàbrica de “Oerlikon Electricidad, SA” . A la part inferior dreta es pot veure la Presó Cel·lular que seria enderrocada el 1971. La foto ha de ser de finals dels 60 o com a molt de l’any 1971 abans que s’enderroqués. Foto-Arxiu J.L Landry
Imatges de la Presó (Arxiu Històric de Sabadell):
Carta del 16 de desembre de 1945 en nom dels presos de la presó cel·lular de Sabadell, dirigida a l’alcalde Josep Maria Marcet i Coll, on el feliciten per les pròximes festes de nadal i li demanen roba d’abric i calçat:
AMH 1620/1 ‘Junta Local Pro-Presos, correspondència rebuda, 1934-1954’. Secció/Sèrie 04-09-03 (cartes 138-149). Arxiu Històric de Sabadell(AHS)
La seu de Federació Obrera de Sabadell (FOS) estava situada al carrer Estrella, 110. Era coneguda com l’Obrera, va ser construïda pels propis obrers del “Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y sus contornos”, adherida a la Associació Internacional del Treball (AIT), l’escriptura fou firmada davant el notari Antoni Capdevila el 4 d’agost de 1878. Com que la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball, es proposava els mateixos fins que L’Obrera Sabadellenca, i com que la gran majoria de treballadors passaren a formar part de la primera, ambdues associacions es van fusionar i l’immoble es va cedir a la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball. La nova escriptura del local es va formular el 24 de desembre de 1918 entre Josep Castells i Hugas, jornaler i president de la societat L’Obrera Sabadellenca; i Josep Suau i Torrents, metal·lúrgic i gerent de la Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball, davant el notari Rossend Güell i Mañé. En l’acta d’escriptura es definia la propietat de la finca “el edificio que se cede no podrá ser nunca de propiedad particular de persona natural alguna debiendo servir siempre para albergar entidades que representan el mayor número posible de sindicatos obreros de Sabadell o instituciones sociales semejantes, pues la voluntad de esta cooperativa es que pueda considerarse siempre la casa de los obreros de Sabadell”.
La FOS va haver de fer front a l’hegemonia catòlica intransigent encapçalada pel capellà Fèlix Sarda i Salvany i a una patronal conservadora i immobilista representada per l’empresari i polític proteccionista i conservador, Joan Sallarès i Pla, i per la saga de cacics de la família Turull.
El maig de 1883 la societat de teixidors mecànics va realitzar una vaga reclamant les 59 hores setmanals, en comptes de les 65 hores La Vaga acaba sent reprimida pel sometent local i el govern tanca l’Obrera el juny del mateix any. L’Obrera exercia la solidaritat pel manteniment de la vaga, així mateix es multà el periòdic obrer de tendència anarquista “Los Desheredados” que recolzava la vaga, portat per José López i Montenegro.
L’any 1910 l‘Obrera tornà a entrar en conflicte amb l’empresa Seydoux, ja que aquesta havia acomiadat a tres treballadores de forma improcedent. Davant aquesta vaga, el govern va empresonar part dels obrers, clausurà la premsa i tancà l’Obrera, que havia passat a dir-se Federació Obrera de Sindicats (FOS). Una de les figures importants del moviment obrer sabadellenc fou la feminista, anarquista i sindicalista Teresa Claramunt i Creus, que participà i promogué les vagues a Seydoux. El 1910 la FOS s’integrà a la Confederació Regional del Treball i el 1911 participà en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’integrà en aquesta.
Durant la Vaga General de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, va disparar contra l’Obrera (tot i que els obrers ja l’havien abandonat), danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues, assassinant a obrers i que va ser ministre de governació amb Primo de Rivera i Franco.
Destrosses a l’Obrera causades per l’artilleria del regiment de Vergara. Durant la Vaga General, 15 d’agost de 1917
El trencament trentista
Els anys 30 el potent moviment obrer local, tenia 14.000 afiliats, d’una població treballadora d’unes 20.000 persones. La Federació Local de Sindicats (FLS) anteriorment FOS, liderada per Josep Moix, treia el “Vertical”-Setmanari bilingüe òrgan de la Federació Local de Sindicats de Sabadell-. El primer número del “Vertical” del 28 d’octubre de 1932, ja tractà la polèmica entre la FLS i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran d’aquesta, és assassinat un membre de la FAI, Francisco Fournier, un altre membre de la FAI és greument ferit i Josep Moix també és atacat i ferit. El trencament trentista a la ciutat s’acaba produint el maig de 1932 quan la FLS va deixar de pagar la seva contribució a la CNT, i Moix és expulsat d’aquesta. El 1933 Moix va participar en la constitució dels sindicats d’oposició (contraris a la FAI). És en aquell moment quan la CNT-FAI es traslladà a un local del carrer Salut, xamfrà amb el carrer Convent, i després a l’actual seu del Passatge Edgardo Ricetti, 16 (al nom actual d’aquest carrer, es va posar el 1987 per petició de la CNT i els veïns, ja que Edgardo Ricetti era mestre de l’escola Cultura i Solidaritat, on hi anaven nens del barri de la Creu Alta i altres barris de ciutat. Després dels fets d’octubre de 1934, la FLS s’adherí a la Unió General del Treball (UGT) i Moix ingressà al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i a la UGT. A diferència de la majoria de sindicats d’oposició trentistes que amb l’esclat de la guerra van retornar a la CNT, la FLS es va adherir a la UGT i ja no tornà a la CNT. Moix seria Alcalde de Sabadell, Ministre de Treball del govern Negrín i de 1949 a 1956 Secretari General del PSUC. Una figura important que s’oposà al trencament trentista i a la posterior entrada de la FLS a la UGT va ser el membre de la CNT-FAI Bru Lladó.
En democràcia, la CNT i diversos grups d’esquerres, ecologistes i feministes van intentar recuperar l’Obrera
El dissabte 28 de juny de 1981 a les 9:30 del matí, prop d’un centenar de treballadors i simpatitzants de la CNT de Sabadell van ocupar el local del col·legi Enric Casasses (anteriorment Generalísimo Franco), al carrer Estrella, 110 (en aquells moments Pérez Galdós), per reclamar-lo com a patrimoni històric sindical, ja que anteriorment hi havia la seu de L’Obrera.
L’Obrera fou comprada el 1918 per la Unió Local de Sindicats Obrers de Sabadell i la Borsa de Treball, que estaven adherits a la CNT. L’Obrera era propietat municipal des de 1961, en el que l’Ajuntament la va rebre gratuïtament de la “Delegación Nacional de Sindicatos de F.E.T y de las J.O.N.S”. Part de les seves dependències estaven ocupades per un col·legi i per l’Associació de sordmuts.
Diari de Sabadell, 1 de juliol de 1981 (l’any és incorrecte)
La recuperació dels locals del carrer Taulí i carrer Vilarrubias per part de membres de la CNT i la reclamació de L’Obrera. Diari de Sabadell, 10 de juliol de 1981
L’11 de juliol a les 11 del matí, després de reunir-se amb l’alcalde Antoni Farrés i que aquest no complís la seva promesa de tractar el tema de l’Obrera en el primer Ple Ordinari d’aquest mes, 70 cenetistes, amb el suport de Nacionalistes d’Esquerra, decideixen tornar a ocupar l’Obrera. La ocupació es realitza el juliol per tal de no interrompre les classes. A les 11:45 la Policia Municipal arriba al local i tanca els carrers del voltant, després de diverses negociacions infructuoses amb l’Ajuntament, a les 16:30 la Policia Nacional entra a l’Obrera i desallotja per la força als cenetistes tancats.
Ocupació i desallotjament de l’Obrera. A la notícia hi ha un error: L’edifici va ser adquirit el 1918 (no el 1981) per les societats obreres de Sabadell (tot i que va ser construït pels propis obrers a finals del s. XIX), adherides a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que el 1907 es convertiria en Solidaridad Obrera i el 1910 en la CNT (no la UGT). Diari de Sabadell, 14 de juliol de 1981
Comissions Obreres (CCOO) reparteix pamflets a diferents empreses de Sabadell, criticant l’acció cenetista i reclamant una part de l’Obrera per ells, en aquests pamflets s’afirmava que la CNT no tenia cap representativitat de la classe obrera de la ciutat. La CNT tenia l’escriptura de 1918 que demostrava que l’Obrera pertanyia al sindicat. CCOO reclamava que l’Obrera fos gestionada per l’Ajuntament, la CNT s’hi oposava, afirmant que no necessitaven cap Ajuntament per gestionar el patrimoni dels treballadors. La UGT també reclamava l’Obrera, ja que la majoria de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, estava dominada pel sector trentista, i el 1934 la FLS havia sigut expulsada de la CNT, i a l’inici de la Guerra Civil, la FLS s’havia passat a la UGT, ocupant la FLS-UGT el local de l’Obrera; finalment la UGT acabà renunciant a ella, a canvi de 8 milions de pessetes.
CNT reclama l’Obrera i CCOO acusa a la CNT d’incautació del patrimoni sindical. Diari de Sabadell, 18 de juliol de 1981
El dia 22 de juliol de 1981, el Ple de l’Ajuntament va tractar la petició de la Unió Local d’Obrers de Sabadell adherida a la CNT, perquè fossin restituïts per l’Ajuntament els locals de l’Obrera. Al Ple hi van assistir 150 membres de la CNT, tots els grups de l’Ajuntament (PSUC, PSC, CiU i PP) votaren en contra de retornar els locals de l’Obrera a la CNT. L’Obrera va continuar albergant escolars i la CNT-AIT presentà un recurs contenciós contra l’Ajuntament davant de la negativa de retornar-li l’Obrera.
L’Obrera al Ple Municipal. CNT crítica que CCOO reclami l’Obrera com a patrimoni seu i que mobilitzi els seus delegats perquè es presentin al ple. Nacionalistes d’Esquerres defensa que els locals de l’Obrera siguin retornats a la CNT, ja que consideren que van ser arrabassats pel feixisme i crítica el govern municipal considerant-la antidemocràtica i als sindicats CCOO i UGT Diari de Sabadell, 22 de juliol de 1991
El Ple del 22 de juliol, acorda no retornar els locals a la CNT , ja que el 22 d’agost de 1936 la majoria de sindicats de Sabadell que pertanyien a la CNT, es van adherir a la UGT. Diari de Sabadell, 23 de juliol de 1981
Dotze anys després, el 20 de juny de 1992, el Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista de Sabadell, Mili KK, van ocupar l’Obrera, que es trobava tancada des de feia 7 anys. La intenció del grup, era crear un centre alternatiu d’activitats socials i culturals. Els ocupants van rebatejar l’Obrera com “El Lokal”. Aquests grups estaven inscrits al partit Revolta (LCR+MCC), exceptuant el Comitè Antifeixista, i es van oposar a la participació del moviment llibertari a la ocupació, també van rebutjar el grup ecologista Alternativa Verda. La CNT no va renunciar a les seves aspiracions sobre l’Obrera, des del desallotjament cenetista l’any 1981, hi havia un contenciós sobre la propietat davant el tribunal contenciós administratiu.
El 26 de juny, 20 membres de la Policia Municipal van desallotjar els okupes, aquests no es van resistir. La CNT i la Candidatura Alternativa Independent i Ciutadana (CAIC), van criticar els grups que realitzaren l’ocupació, ja que s’estaven erigint com els nous amos i excloïen altres col·lectius. Tot i això, denunciaren l’expulsió per la força dels ocupants.
Diari de Sabadell, 27 de juny de 1992
L’enderroc de l’edifici de l’Obrera
El 24 de juliol, l’Ajuntament de Sabadell enderrocà l’Obrera en una operació llampec. L’alcalde Farrés al Ple Municipal del mes de juliol va afirmar que l’edifici estava en ruïnes, però no havia anunciat la decisió d’enderrocar l’edifici. El somni del General Martínez Anido, governador de Barcelona, el va portar a terme un alcalde del PSUC. En opinió de la CNT: “L’Ajuntament ha decidit enderrocar l’edifici amb la clara pretensió d’excloure la CNT de qualsevol projecte sobre el futur del mateix”. La CNT va voler obrir negociacions amb l’Ajuntament i convertir el local de l’Obrera “en un espai obert als col·lectius progressistes compromesos amb la transformació social”. Finalment, el recurs de la CNT va ser desestimat i actualment al solar de l’Obrera s’hi troba el centre de neurologia AVAN.
Notícia sobre l’enderrocament de L’Obrera. Diari de Sabadell, 25 de juliol de 1992
Fons Ricard Simó i Bach -Biografies-. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Hemeroteca del diari “La Rambla”, 16 de gener de 1933. Article de Josep Maria Massip “Obrerisme conscient. Lliçó per al proletariat català: La Federació de Sindicats de Sabadell. Allí no hi manen les pistoles sinó la consciència obrera”
Dossier “Patrimoni: “l’Obrera i local c/Taulí, 16”. Arxiu de la CNT-Sabadell, retalls del Diari de Sabadell
Còpia Autèntica de l’escriptura d’Aportació otorgada per la societat “La Obrera Sabadellenca” i la societat “Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball”. Núm. 887. Notari: Ramon Ramoneda Viver. c/Sant Pere, 45. Arxiu de la CNT-Sabadell
CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’ oposició. Edicions Riutort. Sabadell, 1975-1989. (VI Volums, VIè volum acabat per l’historiador Jordi Calvet Puig el 1989)
Començada el 1914 per E. Sagnier i acabada el 1942 per F. Folguera.
Ha passat per diversos estils al llarg de la seva història: Barroc, Gòtic, Neogòtic. Actualment es pot considerar d’estil Historicista, del Gòtic només conserva l’absis de 1420.1
Situada al centre de la ciutat al costat de l’actual Ajuntament. L’any 1076, en aquesta mateixa localització es trobava la capella de Sant Salvador d’Arraona, mentre que l’església Parroquial de Sant Feliu d’Arraona (segle X-XI) estava situada a la riba esquerra del riu Ripoll, on s’hi troba localitzada fins l’any 1373, moment en què es trasllada a l’esglesiola de Sant Salvador.
L’església d’estil neogòtic es va iniciar l’any 1403, finalitzant-se l’altar major l’any 1420. L’any 1578 es prengué l’acord de fer una sagristia al costat nord de l’absis gòtic. L’any 1580 es decidí, segons consta en una escriptura del notari sabadellenc Gabriel Pons Tristany, fer un pis sobre la sagristia dedicat a la casa del Consell de la Vila. L’any 1623 s’inaugurà la capella del cimbori que havia d’acollir tres noves capelles, situada al nord de la nau gòtica, tenia forma de creu i anava paral·lel a l’església.
L’any 1724 es va començar a construir el campanar barroc, a la paret de migdia, al costat de l’absis de l’altar major, a sobre d’una part de terreny de l’antic cementiri. Amb la seva construcció es van malmetre els altars de Sant Joan Baptista i el de la Verge del Roser. Per aquest motiu la part baixa de la torre-campanar seria una nova capella: la capella del Roser.2 Dins la nova construcció van reposar-hi l’altar del Roser a l’espai central i el de Sant Joan en un dels murs laterals. Segons el cronista i arxiver, Antoni Bosch i Cardellach, l’any 1738 es van parar les obres, per evitar noves despeses i per la mort d’un paleta.3 El mestre Agustí Rius va escriure que la intenció de Barcelona era aixecar-lo més i col·locar les campanes en uns finestrals oberts.4
Entre 1751 i 1775 es va realitzar una ampliació barroca de l’església que va consistir en crear un edifici que integrés en un sol cos l’església gòtica i la capella del cimbori, al temps que s’ampliava el conjunt de l’edifici cap a l’oest i cap al sud, de manera que quedava un nou edifici de tres naus, mantenint la capçalera gòtica i donant la façana al carrer de Gràcia.
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 27 de desembre del 2000
L’església, com tants altres temples catòlics de la ciutat, va ser cremada i quedà destruïda durant els fets de l’anomenada “Setmana Tràgica” (anomenada “Gloriosa” pels seus convocants) de 1909, concretament el dia 27 de juliol; només se’n va salvar l’absis gòtic.5 Les classes populars culpaven a l’església de ser un dels principals recolzaments de la monarquia d’Alfons XIII que amb les “quintes” enviava els joves de famílies obreres a morir a la guerra del Rif al Marroc.
Estat en que va quedar l’església de Sant Fèlix després de ser cremada el 21 de juliol de 1909 (AHS)
Al passadís central, hi ha enterrat l’eclesiàstic integrista catòlic, Fèlix Sardà Salvany. Així mateix, també s’hi troba enterrat Lluís Carreras Mas, escriptor, periodista i una important figura intel·lectual dins l’església catòlica catalana, que primer es mostrà catalanista però va acabar donant suport al règim franquista adduint la persecució contra els religiosos en el bàndol republicà. El 14 de març del 2015, 60 anys després de la mort de Lluís Carreras, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’església de Sant Fèlix.6
Església de Sant Fèlix a l’actualitat
Després dels fets de la “Setmana Tràgica” va ser nomenada una junta constructora formada per Pere Turull, Fèlix Sardà, Francesc d’A. Barata, Antoni Oliver Turull, Joan Ponsà Pons, Miquel Baygual Casanovas, Enric Turull Comadran (tresorer), Jaume Brujas Pellicer, Jaume Gorina Pujol i Bonaventura Brutau. En la reunió extraordinària d’aquesta Junta, s’acordà inicià una subscripció que va acabar recollint 96.000 pessetes, algunes de les altres aportacions van ser també per subscripcions o recol·lectes, altres, obra de membres de la junta constructora, eclesiàstics, industrials, l’Ajuntament, el govern central i coneguts sabadellencs. Algunes de les aportacions van ser les següents7:
1914: L’Ajuntament va aportar 2.140 ptes. per les obres de consolidació del campanar.
1915: Amb motiu de les noces d’or sacerdotals de Fèlix Sardà Salvany, la Junta Constructora va rebre 1.000 ptes.
1916: L’industria ‘Casa Prat & Carol’ va fer una donació de 15.000 ptes. per les obres del nou temple.
1917: El govern per un Reial Ordre concedeix 5.000 ptes. per la reconstrucció del temple.
1918: En el saló d’actes de la Caixa d’estalvis. La poetessa Agnès Armengol Altayó, va entregar a la Junta d’Obra de la parròquia 22.000 ptes. producte net de la tómbola.
1919: Enric Oliver fa alguns donatius, entre ells 5.000 ptes. per pagar els finestrals de l’absis de Sant Enric, i el d’un tern negre.
1920: L’industria ‘Baygual i Llonch’ va costejar els rosetons superiors.
1921: El Bisbe Guillamet de Barcelona va fer un donatiu de 5.000 ptes i l’arquitecte Francesc Izard un altre de 2.523 ptes.
1923: A través de P. Miquel Estaragués van ser rebudes 25.561,40 ptes. de l’herència de mossèn Anton Salt, capellà de Sant Fèlix.
La Guerra Civil va fer que la reconstrucció s’allargués, el 21 de juliol de 1936, tres dies després del cop d’estat i l’aixecament feixista contra la República, va ser novament cremada. L’esquerra sabadellenca era profundament anticlerical, probablement pel caràcter integrista que havia tingut el catolicisme a la ciutat. Es van perdre pràcticament totes les peces artístiques, el mobiliari litúrgic i l’arxiu parroquial, però a diferència de la “Setmana Tràgica”, l’incendi no afectà ni l’estructura arquitectònica del temple ni la del campanar8. La façana que dóna a la Plaça Sant Roc es va acabar l’any 1942, aquesta havia d’estar flanquejada per dues torres que no es van construir mai.
7 Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu de Sabadell. ‘Capítol IV. L’església nova’ (pàgs. 97-105) Mossèn Frederic i Albanell. Ed. Biblioteca Sabadellenca, 1933
La Guàrdia Civil és un cos creat el segle XIX, com a primera policia centralitzada de l’estat i formant part del cos militar. Seguint els passos de la Gendarmeria francesa i per tal de reprimir les revoltes camperoles de mitjans i finals del segle XIX especialment a la zona d’Andalusia i les revoltes obreres a les ciutats industrials. A Sabadell la caserna va ser obra de l’arquitecte modernista sabadellencJuli Batllevell Arús, es va començar a construir l’any 1911 i va ser inaugurada el 1913 amb la finalitat d’acabar amb les revoltes i vagues obreres de la ciutat. Cal tenir en compte que el 1909 es va produir la “Setmana Tràgica” amb l’ocupació i saqueig de l’Ajuntament i la crema de diverses esglésies, i el 1910 s’havia creat la Confederació Nacional del Treball (CNT), així com anteriorment s’havien produït grans vagues, com la “vaga de les set setmanes” que començà a l’empresa tèxtil Seydoux on hi participà activament l’anarquista i feminista sabadellenca Teresa Claramunt. El cost de l’edifici fou sufragat per l’empresariat local i l’Ajuntament. El febrer de 1910 una comissió municipal va garantir una aportació de l’Ajuntament de 75.000 pessetes, que suposava la meitat del pressupost de la construcció. L’altre meitat va ser finançat per la Caixa de Sabadell, el Banc de Sabadell i l’empresa Energia, així com pels principals membres de la burgesia local: els Brujas, Brutau, Carol, Corbera, Cuadras, Duran Folguera, Gorina, Prim, Sallarès, Soler,Turull, Valls, etc. Finalment l’obra va costar 300.000 pessetes.
La Caserna es va construir sobre els terrenys de l’antic cementiri municipal. El conjunt d’edificacions ocupa tota una illa formada per la Gran Via, carrer de Vilarrubias, plaça Taulí i carrer Taulí. En total una parcel·la de 9.212 metres quadrats, els blocs d’habitatge foren construïts posteriorment i destinats als Guàrdies Civils i les seves famílies, la Caserna en si es tracta d’un conjunt de sales disposades a l’entorn d’un pati anterior. Els guàrdies civils eren coneguts com a “Naranjeros”, per la classe de subfusils que portaven, una còpia de l’alemany Schmeisser MP28. Els plànols inicials de Batllevell, lliurats el 8 de novembre de 1910, constaven d’habitacions per a tres oficials, 50 agents casats i 50 solters amb diversos pavellons amb capacitat per a 300 persones.
La construcció de l’edifici es va veure envoltat per la corrupció, ja que el regidor Fèlix Cusidó Valls, apoderat de la propietària i el regidor Enric Vila Renom, Secretari de la Junta Constructora, van convèncer a la senyora Gurguí perquè els hi vengués els terrenys de 11.171 m2, argumentant que no eren edificables, a un preu molt baix de 6666,60 pessetes i en un llarg termini de 200 pessetes l’any. D’aquest solar es van segregar 1.953 m2 en favor del regidor Cusidó Valls com a pagament per haver convençut a la propietària de l’escàs valor de la finca i haver aconseguit comprar-lo a un molt baix preu. L’escàndol va obligar a dimitir els regidors Cusidó i Vila i de manera voluntària també va dimitir l’alcalde, Feliu Griera.
Durant la vaga general revolucionària de 1917 on van tenir un paper molt important les dones obreres, 600 Guàrdies Civils i militars varen ser desplaçats a Sabadell per tal de reprimir la revolta. Tornaria a tenir un pes important en la repressió i control durant els anys del pistolerisme (1919-1923) i durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
El 1942 la caserna va ser reconvertida en Acadèmia de la Guàrdia Civil, perdent el seu paper central en la repressió franquista.
El 10 de juny de 2017, persones provinents de diversos moviments socials de la ciutat van ocupar l’immoble per tal de reclamar-ne l’ús pels veïns de la ciutat, s’hi van fer diverses activitats de caràcter social i cultural, com visites històriques guiades o el repartiment d’aliments per part del grup d’autogestió de la PAHC Sabadell. L’ocupació tenia el recolzament del govern municipal format per ERC, Iniciativa-EUiA-Podem, la Crida (CUP, Entesa) i Guanyem, l’Ajuntament en reclamava la propietat municipal i anul·lar el conveni firmat anteriorment per l’alcalde Manuel Bustos (PSC) i el govern espanyol, pel qual l’Ajuntament pagaria 3 milions d’euros i cediria 5.000 metres quadrats de terreny municipal a la zona de Sant Pau de Riu-sec a canvi de recuperar la Caserna de la Guàrdia Civil. El maig de 2019 es va haver de posar fi a la ocupació a causa de les deficiències estructurals de l’edifici.
Periple judicial per la seva titularitat:
2020: El TSJC dona la raó a Sabadell
El tribunal avala la possessió municipal de la caserna. El ministeri de l’Interior recorre contra la decisió judicial.
2022: El TSJC estima el recurs d’Interior i frena el traspàs
L’Ajuntament presenta un recurs i la causa es trasllada al Suprem
JUANMA PELÁEZ
2023: Acord ERC-PSOE
ERC i PSOE pacten incloure la cessió en un acord pressupostari i es comprometen a aplicar-la un cop no estigui judicialitzada.
Farrés promet les consultes externes del Taulí L’alcaldessa es compromet que si repeteix en el càrrec farà tots els passos per instal·lar les consultes externes de l’hospital Parc Taulí a la Caserna de la Guàrdia Civil. El compromís s’anuncia mentre el litigi continua vigents i no hi ha avenços judicials a la vista.
2025: Sentència definitiva
El Tribunal Suprem ratifica la decisió judicial. Anul·la l’acord del ple municipal i, per tant, deixa sense efectes el pronunciament del plenari. La sentència conclou que l’Ajuntament no pot prendre possessió de l’immoble sense un acord mutu previ.
Resum del periple judicial per la seva titularitat
L’any 2020 el TSJC avalala que la Caserna sigui de titularitat municipal i el ministeri de l’interior recorre aquesta decisió.
El 2022 el TSJC estima el recurs d’interior i para el traspàs. L’Ajuntament de Sabadell presenta un recurs i la causa es trasllada al Suprem.
El 2023 ERC (govern de la Generalitat) i PSOE (govern espanyol) pacten cedir la caserna al municipi a l’acord pressupostari. L’alcaldessa Marta Farrés (PSC) es compromet a instal·lar-hi les consultes externes de l’Hospital Taulí. Paral·lelament el procés judicial per la propietat de la caserna continua.
El 2025 el Tribunal Suprem retifica la decisió judicial, anul·lant l’acord per traspassar la caserna al municipi i prohibeix que l’Ajuntament es quedi l’immoble sense un acord previ.
L’antic cafè “El Diluvio” estava situat a la carretera de Barcelona, núm. 2-4, cantonada amb la carretera de Molins de Rei, posteriorment va ser el “Bar Millón”, conegut com a “Bar Millor”. Les fotos corresponen al bombardeig del regiment de Vergara que va rebre durant la vaga revolucionària de 1917. Muñoz Grandes era Tinent del Regiment de Vergara i va ser General de la División Azul, quan va tornar a Sabadell l’any 1962, a causa de les riuades, acompanyant a Francisco Franco com a Vicepresident, recordaria els fets de la vaga revolucionària de 1917. El cafè “Diluvio” era el lloc de trobada dels progressistes, republicans federals i anarquistes sabadellencs, als anys 30 va ser arrendat pel que seria el segon alcalde de Sabadell durant laII República, provinent del“Círcol” Republicà Federal”, Magí Marcé (antic militant de la CNT), va substituir a Salvador Ribé. El govern municipal es va comprenia militants del “Círcol” i el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Unió Socialitsta de Catalunya (USC).
Marcé va ser alcalde en dos curts períodes: De l’1 de febrer de 1934 al 8 d’octubre de 1934, que va haver de dimitir a causa dels Fets d’Octubre; del 17 de febrer de 1936 al 15 d’abril de 1936, que va deixar el càrrec al·legant problemes de salut, però en realitat es devia a la pressió de la Federació Local de Sindicats (FLS) i del nou home fort de la política local, Josep Moix.A l’inici de la Guerra Civil, Moix es va afiliar al PSUC, esdevenint el principal partit polític de la ciutat, en detriment dels republicans federals. A nivell sindical, la majoria de la FLS es va passar a la UGT, en detriment de la CNT com a principal força sindical de la ciutat.
Marcé llogava la primera planta al Bloc Obrer i Camperol (BOC).
El cafè el Diluvio, després de rebre l’impacte dels canons de l’exèrcit. 15 d’agost de 1917. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
El cafè el Diluvio, després de rebre l’impacte dels canons de l’exèrcit. 15 d’agost de 1917. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Ramon Parrot i Ballvé, que tenia una botiga de queviures anomenada “La Tendeta”, situada a Avinguda Onze de Setembre, va comprar el cafè “El Diluvio”, i va posar-li de nom “Bar Millor”. Al costat mateix del bar i del taller de bicicletes hi havia un sortidor de benzina que va fer treure Ramon l’any 1933. Durant la dictadura, el lèxic popular i la prohibició del català, especialment durant els primers anys, va transformar el Millor, en “Bar el Millón”. El juliol de 1964, després de la mort de Ramon Parrot i Ballvé, el Bar el Millón, va ser traspassat.
Segons el setmanari alternatiu La Directa, el 9 de novembre de 1988, Juan Manuel Quintela Noriega, comissari de Sabadell, va ser condemnat per l’Audiència Provincial de Barcelona a un mes d’arrest i a pagar 2.576.000 pessetes, en concepte d’indemnització al propietari del “Bar el Millón”. Els fets van tenir lloc, el 2 de març de 1984, quan durant un registre per detectar si hi havia drogues al local, el seu propietari, Oriol Mañosa, va rebre un tret de Quintela Noriega.
El local va estar abandonat vàries desenes anys fins que va ser enderrocat el gener de 2024.
Estat de l’edifici del cafè “El Diluvio”, posteriorment “Bar Millón”, abans de ser enderrocat
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Museu d’Història de Sabadell (MHS)
Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i Catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals de Sabadell (PEPS). 05. Béns Socioculturals i Etnològics (BSE). Autors: Vilanova, A; Moya, S; Florensa, F; Fumanal, M.A; Fàbregas, X; González, J.A; Pérez, D; Castell, A, 2020:
Situat a l’Església de la Puríssima Concepció. Àngel Rodamilans i Canals nasqué a Sabadell l’1 de maig de 1874 i fou assassinat a la Serra d’en Camaró a causa de la violència contra l’església catòlica durant els primers dies de la Guerra Civil, concretament el 27 de juliol de 1936. Fou sacerdot, monjo benedictí, compositor i organista sobretot de música religiosa. Fou proclamat servent de Déu i beatificat el 2013 com un dels 522 màrtirs de la Beatificació de Tarragona.
Amb 6 anys entrà a l’escolania de la parròquia de la Puríssima Concepció de Sabadell; dels nou anys i fins el 1890 ingressà a l’escolania de Montserrat, on estudià música amb els pares Millán Agostino i Joan B. Guzmán. Del 1890 al 1899 exercí com a organista al monestir benedictí de El Pueyo, a Barbastre. Els dos anys següents visqué a Barcelona, on estudià al Seminari diocesà, mentre rebia classes de piano d’Enric Granados fins a ordenar-se sacerdot el 1901.
Un cop acabada la seva formació, tornà a Sabadell, a l’església de la Puríssima Concepció on havia estat escolà, ara per ser mestre de música de l’escolania i, del 1903 al 1915, organista i mestre de capella. L’any 1915, guanyà les oposicions a mestre de música i organista de la parròquia del Sant Esperit de Terrassa, per estar-s’hi fins al 1923. En aquest període fundà el Cor Montserrat (1919-1921) i fou instrumentista de contrabaix, tible i tenora a la cobla Catalònia, de Granollers.
El 1923 ingressà al monestir de Montserrat, on exercí de prefecte de l’escolania (1926-1929), de professor de piano i, fins a la seva mort, de director musical de la missa matinal dels escolans. Continuà l’obra de restauració musical del santuari encetada pel seu mestre Guzmán: formà tota una generació de músics i millorà el nivell de l’escolania. Compaginà aquestes ocupacions amb la tasca de compositor, escrivint obres grans i complexes per a cor i acompanyament.
Una de les seves peces més destacades és el Magnificat de 1935, una composició coral plena amb nombroses descripcions impressionistes, pensada per a una celebració litúrgica solemne i de durada, i que necessita un cor ben entrenat. També destaca la seva Salve. És considerat un dels grans compositors de música religiosa catalana dels temps moderns.
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell de l’11 de desembre de 1999
En esclatar la Guerra Civil, intentà amagar-se a Sabadell. Fou reconegut i assassinat pel membre de la FLS “Lino” a la serra d’en Camaró el 27 de juliol de 1936. Amb la victòria franquista “Lino” va ser executat al Camp de la Bota (Barcelona) juntament amb altres membres de la FLS, el seu seu fill, també va ser executat.
Durant 40 anys el franquisme va retre homenatge als religiosos, empresaris i gent de dretes assassinats pels revolucionaris, anomenats “incontrolats”, al principi de la Guerra Civil, elevant-los a màrtirs. Els assassinats pel bàndol franquista durant la Guerra Civil i durant la dictadura, varen ser silenciats, tot i la tasca de les associacions per la memòria històrica, familiars i historiadors, molts d’ells continuen enterrats sense que s’hagin pogut identificar.
Homenatge a l’industrial proteccionista i polític conservador, Joan Sallarès i Pla.
Autor: Josep Clarà
Inauguració: 21 de gener de 1917
Monument noucentista a Joan Sallarès i Pla, col·locat al mig de la Plaça del Dr. Robert (anteriorment “Jardinets” o “pla de l’Os”). Es tracta d’una estàtua de bronze d’un home assentat i nu (representació del déu Mercuri) que sosté un caduceu amb símbols de la mà, d’un ull, d’unes ales i d’unes fulles d’olivera; i que apareix situada a sobre d’una peanya de pedra que consta de dues parts cúbiques desiguals. Una, la que actua com a basament del bronze, té a la part posterior un relleu negatiu: un anagrama que simbolitza l’activitat industrial i comercial (engranatge amb corona de llorer) amb el text virgilià “Improbus labor omnia vincit”. A l’esquerra del bronze, la segona part de la peanya, més alta que la primera, i en segon terme, té adossada una placa de pedra amb el retrat a mig relleu de Sallarès i Pla i el text: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901“.1 Va ser fosa a la fundació Barberi d’Olot. Joan Sallarès i Pla va morir l’any 1901 i el següent any, el Gremi de Fabricants proposà de fer-li un monument. No és fins a l’any 1912 que es constitueix una “Junta Magna” per construïr-lo. Es proposa situar-lo a la plaça Major, la qual hauria de dur el nom de Sallarès i Pla. La petició fou denegada. El 1915 Francesc Llonch, presideix la Comissió Executiva Monument Sallarès. El 1916 es decideix d’emplaçar el monument a la plaça del Doctor Robert, urbanitzada al començament de segle en el que havia estat solar de la Casa Meca (posteriorment seu de les Escoles Pies i actual seu de l’Ajuntament). El monument, obra única, es va inaugurar el 21 de gener de 1917, tot coincidint amb la festa de Sant Sebastià, patró del Gremi de Fabricants.2
El monument es va fer a partir de la recaptació del Centre de Dependents i la contribució de l’Ajuntament amb 3.000 ptes3. Quan es va inaugurar, hi havia una placa on s’hi podia llegir :“El Genio del Trabajo a Juan Sallarés i Plà. 1845-1901. Sabadell agradecido”. Durant la II la República, el 19 de desembre de 1937 es va canviar el lema de la placa pel següent: “Homenatge al geni del expert anònim que, sorgint de la massa obrera sabadellenca, ha sostingut, a través de generacions, el crèdit industrial i la riquesa de la ciutat”. Amb la victòria franquista es va eliminar aquest lema d’homenatge al conjunt dels treballadors sabadellencs, i es va restituir el seu caràcter de monument individual, col·locant una placa de pedra a sobre, amb el rostre de Sallarès i Pla i el lema: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901”, present fins a l’actualitat. Però com que la inscripció de la república és més gran que la placa de pedra col·locada a sobre l’any 1939, es pot veure que ha quedat com un pegat, el relleu on hi havia la inscripció de la república, surt per sota (veure foto).
El monument a Sallarès i Pla va estar envoltat de polèmica a causa de la oposició tant dels anarcosindicalistes ambBru Lladóal capdavant, com dels republicans federals. Bru Lladó animà públicament a la destrucció del monument un cop fos inaugurat. El comandant de la Guàrdia Civil, Manuel Tegido va intentar convèncer als sindicalistes perquè aturessin les protestes i no intentessin destruir l’escultura, però les negociacions no van convèncer a Bru Lladó i als sindicalistes contraris al monument al líder patronal.
La nit abans de la inauguració del monument, el 20 de gener de 1917, dissabte a la nit, un dia abans de la inauguració del monument (el diumenge dia 21) tingué lloc un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Cervantes on intervingueren, Mossés, Batista, Salvador Robert Pera i Salvador Seguí4. Andreu Castells va recollir l’informe policial de l’acte on Bru Lladó va animar als presents a protestar contra la inauguració del monument i a destruïr-lo5:
Bruno Lladó del Sindicato de Oficios Varios dice que mañana se debe ir a protestar ante la estatua de Sallarés, que vendrá dia que el pueblo de Sabadell la derrumbará; que deben rebelarse [sic] y tirar la estatua; que deben rebelarse [sic] y tirarla estatua a tierra y no ir a trabajar hasta que haya desaparecido, que hoy son pocos, pero que un u otro sucederá. Manifiesta que se iban a hacer unas hojas para mañana, pero que ninguna imprenta ha querido hacerlos; que mañana vayan en grupo a protestar ante la estatua de Sallarés que seguramente por orden de la autoridad estará vigilada por guardias que lo guarden como un ladrón.
Lligalls. 22. C 1900-1918 (AHS). Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16
Les paraules de Seguí segons el corresponsal de Solidaridad Obrera van ser aquestes:
Seguí dijo que el problema de las subsistencias se agrava más cada día. Censura enérgicamente la explotación que hace la burguesía y la poca honradez de los gobiernos que consigo trae aparejada una mayor miseria para el productor. Añadió que después de la guerra la crisis será mayor por lo que conviene engrosar los Sindicatos. Del exceso de trabajo se han aprovechado los explotadores. Acabó diciendo que la huelga del 18 fue una gran éxito e hizo un llamamiento para que engrosen las filas proletarias
Pel que fa els republicans federals, van realitzar una campanya contra el monument, recordant que Sallarès i Pla s’havia oposat sempre a tota reivindicació obrera i que era partidari de la intervenció militar espanyola a Cuba contra les reivindicacions d’autonomia i independència de la colònia, a més de donar suport a la brutal repressió contra els autonomistes i independentistes filipins per part de l’exèrcit:6
El dia de la inauguració del monument, la Plaça estava presa per la Guàrdia Civil. A l’acte hi van participar autoritats civils, militars, eclesiàstiques, així com diferents entitats cíviques de la ciutat i personalitats polítiques i de l’alta burgesia de Barcelona i Terrassa. També hi va participar la família de Sallarès i Pla, amb el seu nét Joan Oliver que encara era un nen i més endavant es convertiria en el conegut escriptor i poeta “Pere Quart”.Una multitud de sindicalistes es van reunir per protestar contra la inauguració de l’escultura i van protagonitzar una sorollosa xiulada i el llançament d’ous plens de quitrà, la protesta va acabar quan la Guàrdia Civil va decidir carregar contra els manifestants, detenint-ne a dos d’ells, que foren alliberats poc després per pressió de l’alcalde Andreu Camps Panedès.7
Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’estàtua realitzada per Josep Clarà a la Plaça del Doctor Robert, també té una escola amb el seu nom al costat del Parc Central del Vallès. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un cèntric carrer.8
1 Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16
5 Lligalls. 22. C 1900-1918 (AHS). Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16
7 Entrevista d’Andreu Castells a Joan Rosas Vilaseca. Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16.
8 ‘Nomenclàtor’. Joan Sallarès. carrer de, Ajuntament de Sabadell
Fèlix Sardà i Salvany (1841-1916) va ser un eclesiàstic, escriptor i integrista catòlic. Va fundar l’Acadèmica catòlica amb l’objectiu d’evitar la descristianització dels obrers, d’allunyar-los de les idees liberals, d’esquerres i anarquistes mitjançant la seva incorporació a les activitats culturals juvenils sota el dogma catòlic.
Representà el sector més integrista de l’Església Catòlica de l’època, fou partidari de retornar a la cristiandat de l’Edat mitjana, del restabliment de la inquisició. Al llarg de la seva vida va combatre el liberalisme. Fou defensor del “Syllabus Errorum” i enemic dels principis de la Revolució Francesa, sobretot a través de la seva publicació “Revista Popular” (1871-1916), on llançà campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l’espiritisme, el protestantisme, l’anarquisme, el naturalisme o la Solidaritat Catalana, defensant la unitat catòlica, la primacia espiritual en l’acció social, és a dir, que fos l’església catòlica la única encarregada d’aspectes com l’educació o la sanitat i promovent la caritat cristiana enfront la solidaritat obrera. La seva obra fonamental fou “El liberalismo es pecado”, la polèmica entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, contra el liberalisme, base de la política de la Restauració. En aquesta obra, Sardà es declara en contra del sufragi, nega la llibertat de pensament, es mostra contrari a la llibertat de premsa i associació i nega totes aquelles creences que no estiguessin basades en el catolicisme. Sardà condemnarà tot intent d’entesa entre el liberalisme i el catolicisme.
Sardà exercirà la seva influència sobre els obrers i la opinió pública de la ciutat a favor dels interessos catòlics i patronals que li donen suport econòmic, com el cacic local, Joan Sallarès i Pla. L’integrisme de Sardà, representa la resistència de l’església catòlica a perdre el seu monopoli sobre la cultura, el pensament, l’educació i la seva influència política. Aquest pensament integrista de Sardà i del recolzament d’aquest per part de la patronal local, portarà a la resposta obrera amb propostes d’innovació cultural, com la creació del Instituto Libre de Enseñanza (ILE) el 1882 o la creació del setmanari obrer lliurepensador “Los Desheredados” ; però també a intents desesperats com l’atemptat de Mateu Morral durant la boda del rei Alfons XIII el 1909 que comportà la dura repressió contra el moviment obrer.
Port de la Selva, 27 de febrer de 19121 – Desaparegut
Josep Marés Claperols. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Obrer filador i barber, militant de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil, va ser tinent de la 116ª Brigada Mixta i regidor i conseller de Treball i de Proveïments de l’Ajuntament de Sabadell. Internat als camps de concentració delos Almendros (Alacant) i Rivesaltes (França)
Es va traslladar a Sabadell, on es va instal·lar al carrer de Sant Feliu, núm. 10. Estava casat amb Elvira Huerta i tenien un fill anomenatGerminal Marés Huerta, nascut a Sabadell el 14 d’agost de 1935. El fill, cap a 1956 deuria estar per Guadalajara, ja que fou quintat per aquest Ajuntament, i el 2015 era veí de Breda. Josep Marés i Claperols, també tenia un germà que es deia Miquel, que va morir a Sabadell el novembre de 19502.
A principis dels anys 30, formava part del sindicat de la construcció de la CNT de Granollers i era membre de la FAI de Sabadell3. A la nostra ciutat, va ser un dels principals dirigents del sector faista de la CNT. Fou regidor municipal en representació de la CNT-FAI a l’Ajuntament constituït el 17 d’octubre de 1936, ocupà la conselleria de Treball fins el febrer de 1937. Poc després, el 3 de març de 1937, va ser escollit per ocupar la conselleria de Proveïments, fins que arrel dels “Fets de Maig de 1937”, en una sessió pública extraordinària el 22 de maig, va ser expulsat del consistori juntament amb els seus companys4.
Va lluitar contra el feixisme com a Tinent a la 116ª Brigada Mixta. Al final de la guerra fou detingut i internat al Camp de “Los Almendros” (Alacant), amb el company Paguero Gil va aconseguir escapar i exiliar-se a França, on va acabar sent internat al camp de concentració de Rivesaltes. Posteriorment tornà a Catalunya, concretament a la localitat d’Hostalets de Pierola, on treballà de pagès. Més tard retornà a Sabadell, avalat per l’alcalde Marcet, on se li perd el rastre. El 1990 el seu company d’evasió Paguero Gil va intentar trobar-lo5.
El seu germà Miquel, també va ser represaliat pel règim franquista. Va ser alliberat de la Presó Cel·lular de Sabadell el 8 d’octubre de 1942, quedant en llibertat condicional. Posteriorment, per ordre de la “Jefatura Superior de Policia“, ingressà al camp de concentració de Nanclares de la Oca, on s’acordà la seva expulsió del mateix i d’Espanya, per activitats contràries al règim franquista que no queden especificades. Una carta del 28 d’agost de 1943, del comandant del Camp de concentració de Nanclares, informa al President de la Delegació Local del Patronato de Retención de Penas por el Trabajo de Sabadell que: “no se encuentra cumpliendo ninguna clase de condena, sino que se halla a disposición del Excmo. Sr Director General de Seguridad, por tiempo indefinido y por razones de indole social”. La última carta que trobem on apareix Miquel, és del 13 de setembre de 1943, el Director General del Comité General de Orden Público, on es dirigeix al Delegat President del Patronato por la Redención de Penas por el Trabajo on li diu que: “….se acordó la expulsión del mismo del Territorio Nacional, que no pudo llevarse a cabo por las actuales circunstancias del momento y estimo no procede ninguna gestión en su favor, como no fuera la de legalizar su documentación para salir de España como está decretado”6.
3 MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS BLANCH, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona/Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
4 BENAUL BERENGUER, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, Antonio. La II República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1986. ISBN 84-5054720-2. ‘La G
Empresari tèxtil i polític republicà, primer com a regidor del “Círcol” Republicà Federal(CRF) i posteriorment es va passar a les files del Partido Radical (lerrouxistes). Va proclamar la II República a Sabadell el 1931 i va ser un dels impulsors del camp d’aviació, actual aeroport de Sabadell, i del soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins el centre de la ciutat.
Va ser assassinat per una Patrulla de Control a Martorell el 25 d’agost de 1936, segurament com a venjança per haver-se passat a les files Lerrouxistes i haver recolzat el govern del Partido Radical i la cada vegada més feixistitzada Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) durant els fets del 6 d’octubre. Després d’aquests, va ser nomenat Delegat-Gestor de la Generalitat (intervinguda) del Sindicat Vinícola de Martorell, fins la victòria de les esquerres el 1936.
Es casà amb Mercè Casanovas i Vila, i tingueren dos fills. Heretà del seu pare l’empresa La Constructora Mecànica. Ninet & Co., dedicada a la construcció de telers i maquinària general. Compaginà l’empresa amb la seva tasca política en el “Círcol” Republicà Federal (CRF) i en els últims anys en el Partido Radical de Lerroux. Va presidir l’agrupació de metal·lúrgics, escrivia sovint a la premsa local i organitzava mítings polítics.
El 1920 quan es produí l’assassinat de l’empresari tèxtil Théodore Jenny, va anar a Madrid juntament amb Salvador Seguí per demanar al president del govern que indultés als dos joves sabadellencs Martí Martí i Colomer i Víctor Sabaté, injustament acusats de l’autoria i condemnats a garrot vil.
El 1921 va denunciar i desmantellar l’Agència Custos que tramitava falsos expedients d’inutilitat, per als que volien evitar anar a la guerra d’ Àfrica, pagant entre 1.500 i 3.000 pessetes. Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat. L’any 1926, en una situació complicada, la nova junta del Banc Sabadell va rebre el suport de Ninet i els federals.
Participà activament en la Mútua Sabadellenca d’ Accidents. El 26 de febrer de 1930, Ninet va sol·licitar durant una assemblea el vot de censura per als consellers cessats i que es nomenés una comissió investigadora, la proposta va ser aprovada per majoria. El 10 de juny de 1930 Ninet fou nomenat membre del consell, càrrec que va ocupar fins el 1935.
Ninet va ser el principal impulsor de la creació d’un camp d’aviació a la ciutat, que posteriorment es convertiria en l’aeroport. Pensava que aquest era de vital importància per incentivar i diversificar la metal·lúrgia. L’any 1931 va proposar comprar els terrenys de Can Daví per convertir-los en camp d’aviació, el projecte de Ninet es va convertir en realitat el 1933, quan ell estava fora de la política local, mitjançant un crèdit de la Caixa de Sabadell d’un milió de pessetes.
A part del camp d’aviació, l’altre projecte destacat que va impulsar va ser el soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins el centre de la ciutat. La companyia per tal d’estalviar-se diners volia que el tren passés per la superfície (pel carrer Horta Novella), Ninet i la oposició del “Círcol” Republicà Federal (CRF) de què en formava part, s’hi va oposar i va aconseguir que el govern central aturés el projecte fins el centre de la ciutat, així doncs, el tren es va inaugurar fins la carretera de Rubí. Posteriorment la companyia va seguir la construcció del ferrocarril però soterrant les vies fins a l’estació de Sabadell-Rambla, l’arquitecte del túnel que anava de Gràcia a Sabadell-Rambla va ser Francesc Izard. El 25 de setembre de 1925 es va inaugurar l’estació.
El 14 d’abril de 1931 després de la victòria de les forces republicanes a la ciutat, Ninet va proclamar la II República des del balcó de l’Ajuntament. L’alcaldia la va obtenir el seu company del CRF Salvador Ribéi a ell el van acabar nomenantgovernador civil de Teruel. Al cap de poc temps va dimitir, va fixar la seva residència a Barcelona i decebut amb el seu partit, es va afiliar al Partido Radical de Lerroux. Després dels “Fets del 6 d’octubre de 1934”, fou nomenat Delegat-Gestor de la Generalitat en el Sindicat Vinícola de Martorell. Als inicis de la Guerra Civil, el 25 d’agost de 1936 una patrulla de control el va capturar al seu domicili, se’l va endur al Sindicat de Martorell i l’assassinaren. Després de l’assassinat la família de Ninet abandonà Sabadell i s’instal·là a València.
Sabadell, 18 de juliol de 1912 – 5 de desembre de 1983
Antoni Forrellad i Solà. Autor desconegut. nomenclàtor
Enginyer industrial i empresari
Fundador de dues de les principals empreses del metall de Sabadell: L’empresa de bobinatge i motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA (CES)i de l’empresa de compressors hermètics per frigoríficsUnitat Hermètica (1962)
Provinent d’una família benestant, però no burgesa, el seu pare, Narcís Forrellad Soler, es dedicava al comerç de caps de carda per la filatura i políticament simpatitzava amb Francesc Cambó i la Lliga Regionalista/Lliga Catalana. La seva mare, Lluïsa Solà Juliana, era l’hereva de la masia Can Solà de Sant Cugat.
Estudis i professió
Va realitzar l’ensenyament primari i el batxillerat als Escolapis de Sabadell entre 1917 i 1929. Posteriorment ingressà a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona on es va graduar poc abans de l’ inici de la Guerra Civil, i més tard s’hi va doctorar. Va realitzar classes nocturnes al Col·legi Mercantil entre 1931 i 1933, mentre estudiava.
Guerra Civili postguerra
Durant la Guerra Civil, exercí com a director de l’ Escola Tèxtil i de l’Escola d’Arts i Oficis. Va donar classes de batxillerat a l’ Institut M.B Cossio i a l’Escola de Comerç Valentí Almirall, creades pocs mesos després d’esclatar la guerra. Un cop acabada la guerra continuà donant classes, però va acabar abandonant la docència per dedicar-se a la seva professió d’enginyer industrial. Al final de la guerra es va adherir a Falange, tot i ser més proper al catalanisme conservador de la Lliga, va exercir de delegat local de Educación y descanso i cap del Sindicato de Profesiones Liberales.El 1940 va ser nomenat enginyer municipal de Sabadell, càrrec que ocupà fins el 1952 i que exercí també a Castellar del Vallès. El 1941 es va casar amb Esperança Bracons Tatché amb qui tindria un fill, Hermen, que moriria als 48 anys a causa d’una crisi cardíaca.
Activitat industrial
Amb Josep Salvador va crear el 1945 l’empresa de bobinatge i motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA (CES) Creador de l’empresa de compressors hermètics per frigorífics, Unitat Hermètica (1962), successora de l’empresa Electromecànica Papell (que havia adquirit poc abans) i que acabaria fusionant-se amb la sueca ASEA el 1967, així com una de les principals empreses de compressors hermètics per frigorífics, la Unitat Hermètica, el 1962, posteriorment anomenada Cubigel, adquirida el 2012 per l’empresa xinesa Huayi.
Va dissenyar moltes de les fàbriques de Sabadell i també en va dissenyar a Catalunya i Espanya. A la ciutat de Sabadell: La fàbrica de Can Marcet, la de Rocamora, Suñer i Fytisa i ASEA-CES del qual en fou l’accionista principal. A Montcada la Fabril Comadran o a Astúries la Fábrica de Mieres. Va participar a la comissió d’estudis per solucionar el problema de l’aigua que va comportar la creació de la Companyia d’ Aigües de Sabadell (CASSA), veient que el creixement de la ciutat de Sabadell feia que no pogués abastir-se únicament amb aigües del Ripoll, va aconseguir el transvasament a la ciutat d’aigua del Ter. També va redactar el projecte per portar aigua a Barcelona des de Vallvidrera.
Protesta dels treballadors de Cubigel contra els 162 acomiadaments per la Gran Via de Sabadell. Gener, 2012
Altres empreses importants de Forrellad van ser Construcciones Eléctricas Figueras, absorbida per ASEA-CES, Aparatos de Control y Regulación Automática (ACRA), Cubigel S.A de fabricació de glaçons absorbida per la Unitat Hermètica, Frical S.A de bombes de calefacció, Danfoss Española SA, de producció de controls automàtics amb llicència danesa, Laminados de Aluminio Especiales SA d’ evaporadors d’ alumini per a frigorífics i Moderntint SA, d’ acabats tèxtils en societat amb la família Corominas.
Activitats financeres, polítiques i socials
A part de les seves activitats empresarials, una altre tasca important de Forrellad va ser la de financer. Entre 1956 i 1964 va ser conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Des del seu càrrec de conseller de l’entitat, va impulsar el finançament de l’ampliació de l’Escola Industrial i la creació del Centro de Cálculo de Sabadell el 1963. El 1961 va finançar la creació del Centro de Estudios Sociales, entitat que va invertir en la construcció d’habitatges socials a través de l’empresa VISASA. Durant la seva presidència, l’entitat va viure un creixement i la seva estructura directiva es va professionalitzar, així mateix va adquirir el Bosc de Can Deu. Forrellad va ser membre de la Fundació Bosch i Cardellach, va participar activament en la comissió d’urbanisme i va promoure el premi en memòria del seu amic i de qui havia estat deixeble, l’historiador i intel·lectual Miquel Carreras Costajussà, assassinat o enviat a morir al front republicà.
De tendència catòlica, catalanista i conservadora, però partidari de la doctrina social de l’Església. Forrellad el 1958 va crear la Asociación Católica de Dirigentes de Sabadell, vinculada a Acción Católica i que agrupava aquells empresaris amb més consciència social que representaven els sectors cristians moderats de l’empresariat. Aquesta entitat pretenia actuar als barris i pressionar a l’Ajuntament per tal de combatre la falta d’habitatge i serveis que patia la nova immigració provinent del sud de l’estat i amb Caritas va desplegar una xarxa d’assistents socials als barris, xarxa que no va aconseguir pal·liar eficaçment la manca de serveis i habitatges dignes i que no començà a ser resolt fins l’entrada de la democràcia. Forrellad era ben vist per part dels treballadors, ja que a les seves empreses es cobraven sous més elevats i no acomiadava als treballadors detinguts per motius polítics.
S’incorporà al consell d’administració de Banca Catalana i el 1965 fou nomenat vicepresident del Banc Industrial Català (BIC). Va participar activament en projectes com Òmnium Cultural, Caritas, en la creació de l’Enciclopèdia Catalana, i es va acabar afiliant a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). S’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i el 1975 impulsà una trobada d’empresaris sabadellencs amb Jordi Pujol. Amb el restabliment de la Generalitat, va formar part del Consell Català d’Ensenyament, del Consell de Treball de la Generalitat i presidí l’Institut de Reinserció Social. El 1982 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
La seva mort va coincidir en el moment que va sorgir la crisi de Banca Catalana. Forrellad va ser un dels 24 consellers i executius de Banca Catalana imputats el 1984 pel Fiscal General de l’estat, tot i haver mort al 5 desembre de 1983 a causa d’un vessament cerebral. El novembre de 1986 tots els imputats van ser absolts. El 7 de desembre de 1983 va rebre un multitudinari funeral (més d’un miler de persones hi van assistir) a l’església de Sant Fèlix.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Diario de Sabadell, 8 de desembre de 1983
Diario de Sabadell, 17 de febrer de 1984
Benaul, Josep Maria. Antoni Forrellad Solà a Cien empresarios catalanes. LID Editorial Empresarial, Madrid, 2006.
