Edifici situat al marge dret del Riu Ripoll, molt a prop del pont de la Salut, Camí de Ca la Daniela, 7. Va ser construït a l’anomenat sot d’en Crous l’any 1856 pels germans Montllor, que es dedicaven al rentatge, a la preparació i a la filatura d’estampat.
L’ origen del nom és desconegut, tot i que s’apunta a que podria deures al nom d’una antiga masia que ocupava els terrenys de l’empresa. Tot i que els propietaris no la van “batejar” com a Ca la Daniela se’l conegué i coneix amb aquest nom.
El 1881 el Vapor es va ampliar amb la quadra de planta i un pis visible a l’extrem oest. El 1897, després de patir dos greus incendis el 1895 i el 1896, es va construir una sala de calderes exempta, al nivell inferior, actualment fora de la propietat. Al llarg del segle XX l’edifici es va anar ampliant fins a omplir tota la parcel·la.
Un episodi rellevant relacionada amb el Vapor Ca la Daniela, va ser l’assassinat del seu copropietari Thédore Jenny Hartman, el qual va ser trobat mort a casa seva el 22 de febrer de 1920. Els obrers afiliats a la CNT però sense ser-ne militants, Victor Sabater i Martí Martí, van ser acusats del seu assassinat tot i la insuficiència de proves, i condemnats a pena de mort: L’execució de Victor Sabater i Martí Martí i Colomer (9 de maig de 1922).
El 1987 va patir un greu incendi , sent reconstruït i ampliat posteriorment amb edificis annexos al voltant de la nau central. L’empresa ha anat canviant d’amos i raó social al llarg dels anys: Manuel Montllor i Companyia; Enric Turull i Companyia; Jenny Turull, SA; Daniela, Fábrica de Hilados, i actualment Fil Gènesi, SA.
Benilloba (País Valencià, Alacant, El Comtat), 10 de març de 1909 – Frontignan (Hérault, Occitània), 19 de gener de 1998
Eduard Garrigós a Mauthausen. Foto de Francesc Boix
Sindicalista de la Federació Local de Sindicats (FLS-UGT) i supervivent del camp d’extermini de Mauthausen.
Naixement i trasllat amb la família de Benilloba a Sabadell
Natural de Benilloba (Alacant), els seus pares eren Vicente Garrigós Monllor (natural de Benilloba), Pagès; i Teresa Soler Ramón (d’Alcoi), llevadora. Ell era jornaler, és guanyava la vida en el camp fent diferents tasques segons l’època de l’any. I ella s’ocupava de la cura dels fills i quan tenia temps feia de matrona ajudant a parir a les dones del poble. Van tenir nou fills: Maria Teresa (nascuda l’1 d’agost de 1893), Maria Nieves (l’1 de Març de 1895), José Vicente (27 de Gener de 1897), Rogelio (25 de Gener de 1899), Adolfo Rafael (24 d’octubre de 1901), Eugenio (16 de Febrer de 1904), Salvador (2 de Gener de 1906), Eduardo (10 de Març de 1909) i Juan Miguel (22 de Juny de 1911). L’any 1912 Benilloba patí una greu sequera, i a més, el 4 de març del mateix any, mor la mare, Teresa Soler amb 39 anys, a causa d’una bronquitis pseudomembranosa ; i el dia següent la filla major de 18 anys, Maria Teresa, de gastroenteritits. Vicent Garrigós, finalment decideix agafar els seus fills i traslladar-se a Sabadell, on els acompanya la seva sogra, Teresa Ramon.2
La seva vida a Sabadell
A Sabadell els seu pare treballava fent sorra per a la construcció al riu Ripoll ajudat pel seu germà gran, José Vicente, que aconseguí entrar com aprenent d’electricista a Casa Boix, i va anar aprenent i pujant fins arribar a ser contramestre d’unes grans empreses. Eduard va començar a estudiar als Escolapis, però es va enfadar amb els capellans i va acabar estudiant a casa del senyor Roure. Pel que fa a la seva experiència professional, va començar fent d’aprenent de dependent a Cal Traveria (merceria encara avui existent), i després a la fàbrica de Ca la Daniela (situada a la riba del riu Ripoll), una de les més importants filatures d’estam de la ciutat, propietat de Jenny Turull, allà va començar a destacar com a sindicalista. Estava afiliat a laFederació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, primer adherida a la CNT i després del trencament trentista, a l’agost del 1936 aquesta es va adherir a la UGT.
Es va casar amb Maria Balagué Alós amb qui va tenir un fill, Hilari, nascut el 26 de gener de 1934).
Retrat d’estudi de casament d’Eduard Garrigós Soler i Maria Balagué Alòs. Sabadell, ca. 1930-1936. Autor Rafael Molins Marcet (AHS)
Abans de deixar la ciutat per anar al front, vivia al carrer Piferrer, núm. 16, al barri de La Creu Alta. Va ser milicià de la Columna Alpina (Jaca), on coincidí amb els també sabadellencs Pablo Alòs Escartín i Enric Tomàs Urpí, entre d’altres. Després fou designat comissari polític de la Brigada 139 de la Divisió Líster de l’Exèrcit Republicà, destinada a Torredongimeno (Jaén); allà va combatre per la zona de Porcuna i Andújar, i finalment la brigada es va haver de desplaçar al front de Terol. Garrigós va acabar lluitant en l’ofensiva de l’Ebre, a la zona del Tossal de la Gaeta i les serres de Pàndols i Cavalls. El seus germans Salvador i Joan també van combatre amb l’exèrcit republicà: el Salvador va caure malalt de tuberculosi i va sobreviure a la guerra; el Joan va ser donat per desaparegut al front, el 5 de desembre de 1938, però en realitat havia estat capturat i fet presoner per l’exèrcit franquista: el van destinar al 90 Batalló de Treballadors. En plena desfeta de l’exèrcit republicà al front de l’Ebre, va iniciar la retirada: va anar a Olesa de Montserrat per preparar el contratac a Lleida, però la derrota era inevitable: va fugir cap a Olot i Figueres i va continuar el camí cap a la frontera. En plena guerra, cap a l’any 1937, Garrigós es va separar de Maria Balagué.
Exili i internament al camp d’extermini de Mauthausen
S’exilià a França, sent internat als camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès i Agde. Tot seguit es va allistar a una Companyia de Treballadors Estrangers i fou destinat a la Línia Maginot, prop de la ciutat de Metz i de la frontera amb Luxemburg, on de nou es retroba amb el seu company Pablo Alós. Al cap d’uns mesos i ja en el context de la Segona Guerra Mundial van ser capturats per l’exèrcit nazi a Saint Dié-des-Vosgues (departament de les Vosges, regió del Gran Est): primer va ser traslladat i empresonat al Frontstalag 110 i després a l’Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), d’on sortí el 25 de gener de 1941. Fou deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941, on ingressà amb el número de matrícula 6793, i va ser internat a la barraca 19. Primer va treballar encarregant-se de la neteja de la barraca, aquest fet li va permetre viure amb menys brutalitat al camp, tot i que finalment va treballar un temps a la pedrera, pujant pedres per una escala (l’escala de la mort), on van morir molts dels presos, els que morien els havien de pujar fins a dalt perquè els alemanys els comptessin, posteriorment treballà a una fàbrica tèxtil que es trobava dins del camp. Va aconseguir fer-se amb la confiança del cap de la barraca, de nacionalitat alemanya, però era txecoslovac sentia txecoslovac, dels Sudets.
Al camp, juntament amb altres sabadellencs com els germans Esteve Melcior, Joan Capellas Fages, i Pablo Alós Escartín, i companys com el fotògraf (reporter de guerra) Francesc Boix, que formava part del Comitè Internacional Clandestí del Camp; amb qui Eduard i un grup d’uns 10 presos hi col·laborava. Aquest grup, contactà amb altres presos espanyols i d’altres indrets, també amb presos polítics alemanys, i aconseguiren roba, menjar i armes, Eduard va aconseguir fer-se amb una pistola. Quan les tropes nord-americanes van arribar al camp el 5 de maig de 1945, va ser un dels primers en obrir les portes.
Eduard Garrigós a la sortida del camp de concentració de Mauthausen després de l’arribada de les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945, darrere seu el Coronel Seibl de la Divisió Blindada Patton. Josep Boix i Campo
En una entrevista que li va fer l’historiador Josep Maria Benaul el 7 de juliol de 1990 recordava:
“A la pedrera, a carregar camions i vagonetes. A garrotades i treballant molt! Encara els semblava que anaves a poc a poc! Quan acabaves la jornada, una pedra que pesava 15, 20, 30 quilos a l’esquena… Les havíem de pujar per unes escales perquè allà hi havia un grup de paletes que anaven fent camp. I els que es morien treballant els havíem de dur coll cap dalt. I aleshores passaven llista: tants vius i tants morts. Jo no sé si ho feien expressament o si és que no sabien comptar o què, que ens comptaven deu o dotze vegades. Ens fotien a la barraca i la mateixa música… A l’hivern, amb aquell fred, nevant, dormint per terra i ens obrien totes les finestres. Si t’aixecaves, que tenies ganes d’anar a orinar, perdies la plaça. Si aixafaves algú es cagava amb el déu que t’ha parit. Era la misèria, Eren desequilibrats, bojos tots. El que s’aguantava serè és perquè o no pensava gaire o tenia molt coneixement. Jo era un d’aquests que deia: “Ja veurem, ja veurem!” Perquè al filat se’n tiraven molts. Jo deia: “Collons! Al filat no m’hi tiro!”
Grup de deportats alliberats. ca 6-22 de maig. Eduard Garrigós i Soler (dret a l’esquerra i amb gorra), Casimir Climent (al seu costat). De genolls, Pablo Alós i Escartín (a l’esquerra), i al seu costat, Joan Capellas i Fages. Autor: Francesc Boix. AHS
Alliberament de Mauthausen
Poc després de l’alliberament, va ser traslladat al llac Constança, on hi va romandre un parell de setmanes, amb alguns companys espanyols i un grup de soldats francesos. Després els van portar en tren a Suïssa i els van retornar cap a França, a París. De París i a causa del seu estat de salut, amb problemes als pulmons, va marxar cap al sud a Montagnac, prop de Montpeller, convivint amb Pablo Alós Escartín, i treballant a les vinyes. Entre 1945 i mitjans dels anys 1950, es va establir a Frontignan (Hérault, Occitània) refent la seva vida, casant-se amb Josefina (morta el 1987). Vivia amb Josefina i Pierre (fillastre), amb qui un cop morta Josefina, tingué cura d’ell fins a la seva mort. La seva primera dona i fill (Hilari), també son morts. El 1962 en el marc de la causa que tenia oberta a Espanya per part del Tribunal Especial para la “Represión de la Masonería y del Comunismo”, se li obriren un seguit de diligències per tal de localitzar-lo, ja que en desconeixien el seu parador; finalment el seu cas va ser sobresegut provisionalment.
Eduard Garrigós, amb boina, a l’exili a Montpeller, França. L’acompanyen, d’esquerra a dreta: Núria Ferràndiz Vidal, dona del seu germà d’Adolf Garrigós Soler; Pierre (Pedro), fill de la segona parella d’Eduard Garrigós, i Josefina, la seva parella. Anys 50. Autor desconegut (AHS)
L’any 1990 va venir a Sabadell per tramitar la documentació per percebre la pensió com a exmilitar de l’exèrcit de la República. Eduard Garrigós va ser enterrat al panteó familiar Garrigós-Ibàñez del cementiri de Frontignan, juntament amb les despulles de la seva muller i del primer marit d’aquesta, Miguel Ibáñez. A la família el coneíxiem com el “tiet de França”. La seva besneboda Elisabet Garcia Garrigós i el besnebot Adolf Pla conserven les seves memòries personals enregistrades en set cintes de casset, pendents de publicar, fotografies i documentació personal de la seves vivències. Era el tiet del meu avi (Agustí Garrigós Anglès) i igual que a Elisabet Garrigós i altres familiars, havia vingut a visitar-nos a Sabadell diverses vegades.
De dreta a esquerra: Agustí Garrigós Anglès (nebot d’Eduard, fill del germà d’Eduard, Vicenç), Pierre (fillastre d’Eduard), Jordi Garrigós Masip (fill d’Agustí Garrigós Anglès i d’Antònia Masip Pinyol), Eduard Garrigós amb una filla de Pierre, Antònia Masip Pinyol i Gemma Bussom amb una altra filla de Pierre. Fotografia guardada per Agustí Garrigós Anglès, ca 1990
Eduard Garrigós al centre amb Eva Berenguer Garrigós i Arnau Berenguer Garrigós (néts d’Agustí Garrigós, nebot d’Eduard) al menjador de casa d’Agustí Garrigós i Antònia Masip Pinyol, carrer Rector Centena, núm. 27 (casa anglesa, enderrocada) al barri de la Creu Alta de Sabadell, ca 1990
Eduard Garrigós Soler a casa del seu germà Adolf al barri de Sant Oleguer de Sabadell, ca. 1995. Autor desconegut (AHS)
Actes en memòria d’Eduard Garrigós
Durant l’aplec de la Salut de Sabadell de 1993 es va fer un acte de memòria i es va inaugurar un monument d’homenatge als sabadellencs que havien passat pels camps d’extermini nazis. A l’esquerra Pablo Alòs i Eduard Garrigós supervivents de Mathausen:
El 25 de gener de 2020 a Sabadell es va col·locar una llamborda stolpersteine a la casa on havia viscut Eduard Garrigós a Sabadell, al carrer Piferrer, 16 del barri de La Creu Alta. I el 20 de gener de 2025 es va col·locar una rajoleta en memòria a Eduard a la casa de Benilloba (el Comtat, Alacant, País Valencià).
Stolperstine a Eduard Garrigós al carrer Piferrer núm. 16 de Sabadell
Rajoleta en memòria d’Eduard Garrigós, al carrer Sant Jaume, núm. 22 de Benilloba
Tomba de la família Ibañez i Garrigós on reposa Eduard juntament amb la seva esposa Josephine i el seu primer marit.
‘Exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945‘, Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’Història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Museu d’Història de Sabadell. Hi col·labora: Arxiu Històric de Sabadell. Amb el suport de: Diputació de Barcelona.
Barcelona, 1895 – Barcelona, 4 d’abril de 1950 (1)
El 1918 era Secretari de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT).De novembre de 1917 fins a finals de 1919 participà a la reestructuració del periòdic de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”. Entre el 28 i el 30 de juny de 1918 representà a la Federació Local de Barcelona juntament amb A. Mira, al decisiu Congrés de Sants. El 1919 va assistir al Congreso de la Comedia de la CNT, en representació del sindicat del vidre. Va seguir col·laborant en la premsa confederal, i el 1924 formà part de la redacció de “Solidaridad Obrera”, dirigida en aquell moment per Hermoso Paja.
Col·laborà en la publicació “Cultura Libertaria” des de la seva publicació el 6 de novembre de 1931, destacant el seu article “El valor del sindicalismo”, publicat el 24 de juny de 1932, on defensà les tesis trentistes moderades, el 1932 també col·laborà a la publicació manresana “El Trabajo”. Al 30 d’agost del 1931 va aparèixer com un dels cenetistes que van firmar el Manifest dels Trenta publicat al diari “L’ Opinió”, del sector moderat de la CNT contrari a les tesis insurreccionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 12 de juny de 1932 va participar a l’assemblea de fundació de l’Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona, entitat que també presidiria i on realitzaria formacions pels treballadors.El novembre de 1932 en una assemblea extraordinària al Sindicat de l’Alimentació de Barcelona, va ser expulsat de la CNT i es va passar als Sindicats d’ Oposició trentistes i a la Federació Sindicalista Llibertària, posteriorment, al 1934, va ajudar a Ángel Pestaña a crear el Partit Sindicalista. El motiu de l’expulsió del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, van ser les acusacions verbals contra Durruti i Ascaso, a qui havia acusat “d’atracadors” pel seu tour a Sud-amèrica durant la dictadura de Primo de Rivera. Segons l’acta de l’Assemblea Extraordinària del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, la denuncia havia sigut presentada a la Comissió de Farines per diversos companys que pretenien protestar per la “campanya derrotista que feia Fornells a la fàbrica contra diversos militants de la organització. A la reunió hi van estar presents Fornells, Ascaso i Durruti. Aquest últim va defensar l’expulsió de Fornells:
“Durruti pide la palabra y dirigiéndose a Fornells le exige que aclare lo dicho y que no está dispuesto ni un momento más a que ciertos elementos y a traición le calumnien; en estos momentos estamos ante los trabajadores y sino eres un cobarde te digo que digas toda la verdad que sepas de Durruti, y si no aclaras lo dicho por los compañeros harineros, que cree son ciertas, pues está en su ánimo el creer que Fornells es capaz de eso, me acogeré a lo acordado en el último Congreso Nacional de la organización, el cual dice que quien acuse y no pruebe las acusaciones será expulsado de la misma”. (2)
Es va traslladar a Sabadell el 1932, on va ser el cap del Partit Sindicalista i dirigíla “Escuela del Instituto Pedagógico Cultura y Solidaridad”succeint a l’expulsat pedagogEdgardo Ricetti, membre del sector faista que a Sabadell era minoritari i que continuaria la seva tasca docent al Col·legi “Cultura y Solidaridad”. Fornells, també s’encarregà de l’Ateneu de Divulgació Social de Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, pensat per la formació i capacitació dels obrers del sindicat.
El 1936 ingressà a la Unió General del Treball (UGT), ja que la FLS de Sabadell, d’on en formava part, havia estat expulsada de la CNT pels seus postulats antifaistes, i s’havia adherit a la UGT. El 17 d’octubre de 1936 amb la constitució del nou Ajuntament, va ser escollit president de l’assemblea municipal (3). El setembre del 1937 va ser elegit com a president de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. A l’exili des de la Guerra Civil, va tornar a Barcelona el 1941, intentant arribar a acords amb el sindicat vertical franquista per tal de que hi entressin antics militants trentistes de la CNT, acostament que no va acabar fructificant. Va intentar donar classes particulars però no se’n va sortir, i es traslladà a la província de Girona on va ser detingut i reclòs 6 mesos i posteriorment a la Model de Barcelona. Va ser pres al 1942 i l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet va testificar a favor seu perquè fos alliberat, tal com afirma a les seves memòries:
“Ya desempeñando mi cargo en la alcaldia estuve en relación con varios destacados elementos locales, antiguos afiliados a este grupo. Uno de ellos, quizás el de mayor personalidad, fue Ricardo Fornells, en cuyo favor presté declaración personalmente en un Consejo de Guerra que se le siguió en Barcelona y tuve al satisfacción de verlo exculpado y puesto en libertad” (4)
Els seus últims anys de vida va ser marginat per l’esquerra i els sindicalistes a causa del seu apropament al sindicat vertical franquista, les Centrales Nacional-Sindicalistas (CNS).
Fitxa de l’estada de Ricard Fornells a la presó. Masjuan, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006
(1) Masjuan, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006
(2) “Como fue expulsado Fornells del Sindicato de la Alimentación de Barcelona”. Boletín de la Confederación Nacional del Trabajo de España, Año I, núms. 12-13-14, diciembre de 1932-enero de 1933, pàg. 37
(3) Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1936). (pàg. 102). Ajuntament de Sabadell, 1986
(4) Marcet i Coll, Josep Maria “Mi ciudad y yo. Veinte años en una Alcaldía,1940-1960″, (Pàg.122). 1963
Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari del moviment obrer als Països Catalans. pàg. 595. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000
Diccionari de Sindicats, Sindicalistes i de la Història del Moviment Obrer de Catalunya (dels orígens fins el 1939). “Biografies” <http://www.veuobrera.org/index01.ht>
Sant Boi de Llobregat, 20 de setembre de 1896 – Perpinyà, 24 de juliol de 19731
Militant anarcosindicalista i actriu
El seu pare, Ferran Pi, era cotxer i tartaner i la seva mare Teresa Sanllehy feia puntes de coixí; tots dos eren de Sant Boi. El matrimoni va tenir tres noies, Carme, Magdalena i Balbina i un noi, Ferran, que va morir jove al caure d’una figuera. Les tres germanes, al morir els seus pares, es traslladaren a Sabadell en busca de feina cap a l’any 1917, en un moment d’expansió del tèxtil a la ciutat Balbina va entrar a treballar com a filadora a la fàbrica Seydoux on va aprendre a llegir i a escriure, ajudada per una membre d’aquesta família francesa. A Sabadell va conèixer el que seria el seu marit, Gonçal Soler Bernabeu, natural d’Alcoi. El matrimoni s’instal·là al carrer Cellers i va tenir tres filles, Teresa, Llibertat i Assutzena. Una de les seves filles, Teresa Soler Pi, va ser la cantautora catalana anomenada Teresa Rebull, que va militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) –va estar a la txeca de Via Laietana vuit dies a causa de les jornades de maig del 1937-.
El 1917 Balbina s’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtilde la CNT i aquell mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sindicats (FLS), a la fàbrica Seydoux realitzava mítings reclamant millores laborals davant les seves companyes, el seu primer gran míting el va realitzar al costat del cenetista Ángel Pestaña amb qui mantindria una llarga amistat. Va ser una reconeguda oradora i juntament amb les seves companyes Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet protagonitzaren diverses gires pel Vallès, el Baix Llobregat i el Berguedà amb l’objectiu de que les dones s’impliquessin en el sindicalisme revolucionari2
La vaga de les subsistències
El mes de gener de 1918 es van produir una sèrie de protestes contra la pujada del preu dels productes bàsics, Balbina era una de les dones que va organitzar les protestes. El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar alguns establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar. Del 23 al 28 de gener es va dur a terme una vaga general que s’inicià amb un míting al Teatre Cervantes, organitzat per la Federació Obrera de Sabadell (FOS) adherida a la CNT, les sindicalistes Roser Dulcet i Llibertat Roldán van demanar dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del mercat de Sabadell. Així mateix, també es va reivindicar la supressió de l’impost sobre l’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles pels treballadors. Balbina Pi i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt, formaren part de la direcció d’aquest moviment3.
Després del míting una manifestació de dones va obligar a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es van dirigir als comerços i els obligaren a rebaixar els preus.L’endemà, 24 de gener, va concentrar-se una multitudinària manifestació de dones a la Rambla, entre els carrers Riego i Lacy i al carrer Sant Pere. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, però a la tarda s’organitzà una altra manifestació femenina a la plaça de la Llibertat.
Al dia següent, Claramunt i Pi convocaren un míting a la Plaça Vallès que fou prohibit i instaren als concentrats a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa però, va ser dissolta als carrers Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil. Finalment les dones van aconseguir reunir-se a la plaça Sant Roc, aleshores denominada de Pi i Margall, on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió. Aquest es negà adduint que al haver-se declarat l’estat de guerra, no tenia atribucions per concedir permisos. L’endemà 26 de gener arribà a la ciutat una companyia de caçadors de Reus de l’exèrcit, procedent de Manresa, i van clausurar-se els locals de la FOS, l’Obrera, la Cooperativa Sabadellenca i de la Fraternitat Republicana Radical.
Sindicalista i oradora incansable
Durant els anys del pistolerisme s’acostà al republicanisme federal, formant part de Dones Republicanes del CRF, a allà es va fer amiga de la primera dona regidora pel Círcol Republicà Federal (CRF), Fidela Renom. Va participar activament en la campanya per l’alliberament del sindicalistes i dels seus advocats Antoni Soler, Daniel Rebull, Ramon Requesens, Salvador Seguí i Lluís Companys detinguts i deportats al presidi de la Mola, a Maó. El mateix dia que aquests eren traslladats a Menorca, va ser assassinat l’advocat i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret.4
El 1923 va assistir en el Ple Regional de Catalunya de la CNT, celebrat a Lleida. El mateix any va participar en les campanyes per la llibertat dels deportats per les vagues de l’Alt Llobregat i Cartagena. Balbina Pi escrivia regularment a la revista anarquista “Nuestra Voz” i al diari de la CNT, “Solidaritad Obrera”, amb els pseudònims de “Margot” i “LibertadCaída”. Un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot fou reproduït al periòdic cenetista. La policia ho va denunciar i Ángel Pestaña, en aquell moment director de “Solidaridad Obrera”, per tal de protegir a Balbina va declarar haver-ne sigut l’autor, sent condemnat a sis mesos de presó. Balbina a través de Dones Republicanes del CRF va dirigir una campanya per l’alliberament dels detinguts.
A causa de la seva activitat política, Balbina va haver-se de canviar de llar diverses vegades. El 1922 retornà a la localitat on va néixer, Sant Boi, allà neix la seva filla Llibertat, el 1924 es traslladà a Alcoi, on va néixer la seva filla Assutzena, i posteriorment al barri de la Bordeta de Barcelona i novament a Sant Boi i a Barcelona, al carrer Diputació; finalment el 1930 retornà a Sabadell.
II República, Guerra Civil i exili
Durant la II República es posicionà a favor de les tesis insurreccionalistes, defensades en aquell moment per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en canvi el seu marit Gonçal Soler es va decantar pels sindicats d’oposició, que a Sabadell eren majoritaris dins de la Federació Local de Sindicats (FLS), a més Gonçal Soler va dirigir el setmanari “Vertical”, òrgan de la FLS que proferia durs atacs contra la FAI. Les diferències polítiques van acabar allunyant el matrimoni i provocant la separació, Gonçal Soler va acabar afiliant-se al PSUC i la FLS va adherir-se a la UGT.
Segons el dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver a la seva obra autobiogràfica “El Eco de los pasos”, Balbina va ser qui va brodar les primeres banderes roig-i-negres de la CNT-FAI5. Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 va formar un grup femení propi i anticlerical “La Agrupación Feminista Anticlerical”, amb el qual va organitzar diversos actes de propaganda6.
El 1939, en perdre la guerra, va passar a la clandestinitat i s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i París. Apart de la seva tasca com a militant anarcosindicalista, Balbina també havia actuat com actriu en diverses obres teatrals, a l’exili va poder reprendre la seva tasca teatral a través dels grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els Comitès de repressaliats. L’any 1970, deteriorada de salut, va deixar l’activisme i va anar a viure a Banyuls de la Merenda, on va passar els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantautora Teresa Rebull. Va morir d’un infart el 24 de juliol de 1973 a l’hospital de Perpinyà.
Balbina Pi, enterrada al cementiri número 2 de Banyuls de la Merenda amb Gonçal Soler. Genís Ribé, 4 de juny de 2022
1Ateneu Estel Negre. Anarcoefemèridesdel 24 de juliol. Defuncions
Sabadell, 18 de setembre de 18931 – Carabanchel, 16 de gener de 19552
Gustau Vila “Grapa” a l’esquerra, Feliu Elias “Apa” al centre, i Joan G. Junceda a la dreta. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1986, (p. 78)
Dibuixant, caricaturista, membre de la Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (FLS-UGT) i empresari, conegut amb el pseudònim de “Grapa”
Va col·laborar en publicacions com “Solidaridad Obrera” (portaveu de la CNT), “La Rambla”, “Virolet” o “L’Opinió”. També en publicacions locals com “L’Almanac de les Arts”3, “Garba”, “L’Estevet” i “L’Esforç”4 o el “Vertical” (òrgan de la FLS-)5.Els seus dibuixos sobretot eren de to marcadament satíric i anticlerical, carregaven contra els privilegis i la hipocresia de l’església i la burgesia, i el recolzament de bona part d’aquests sectors al feixisme. Es va posicionar amb Josep Moix Regàs i amb el sector majoritari de la FLS que fou expulsat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’adherí a la UnióGeneral del Treball (UGT), durant l’enfrontament amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) també realitzà caricatures satíriques contra aquesta6. Un cop consumat el cop militar es van penjar dibuixos seus de grans dimensions a diverses esglésies de la ciutat.
Dibuix i rodolí de Gustau “Grapa” sobre les reivindicacions dels cambrers al “Vertical” Òrgan de la Federació Local de Sindicats (FLS)
Gustau Vila va néixer al carrer de Riego de Sabadell, fill de Josep Vila i Tiga i d’Antònia Bergadà i Marimon. Després d’estudiar als Escolapis de Sabadell, començà a treballar com a aprenent de manyà i després com a mecànic carder a l’empresa de l’industrial sabadellenc Francesc Mullió i Noguera, al carrer de Manso, feina que combinava amb la seva gran afició i passió, el dibuix, participant a l’Acadèmia de Belles Arts. Participà en la creació del Sindicat d’Artistes, Dibuixants, Pintors i Escultors Professionals de la FLS i participà en la Comissió de Propaganda de la FLS-UGT creada el 1936.
Amb la victòria del bàndol nacional es va exiliar a França on acabà al Camp d’Argelers, des del camp envià cartes amb dibuixos sobre el dia a dia al camp de concentració que es conserven a l’Arxiu Històric de Sabadell.
Dibuix de Gustau Vila i Berguedà “Grapa” al camp de concentració d’Argelers l’agost de 1939
Gustau Vila. Autor desconegut, 1945 ca. (AHS)
Va retornar a Sabadell, sent denunciat i passant una setmana a la presó, va sortir d’aquesta gràcies a l’aval de l’alcalde Josep Maria Marcet. Finalment el 1946 va abandonar Sabadell i s’instal·là a Madrid on amb altres famílies sabadellenques va crear una fàbrica tèxtil al barri de Carabanchel. Va morir en aquesta ciutat, a l’edat de 60 anys.
5 Coord. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Autor de la biografia: Pujadas Martí, Xavier. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. (pàg. 1440)
Sabadell, 22 de març de 1908 – Buenos Aires, 16 de febrer de 1979
Joan Sangres Serarols. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Militant i regidor d’Acció Catalana Republicana (ACR), partit d’esquerra moderada, els seus afiliats provenien de la burgesia o de professions liberals i classes mitjanes. A les eleccions de 1933 va ser la tercera força a l’Ajuntament de Sabadell, tenia la seva seu a la Rambla cantonada amb carrer Lacy.
Regidor de Sanitat i Assistència Social a l’Ajuntament constituït el 17 d’octubre de 1936, juntament amb el conseller d’aquesta àrea, Manuel Farràs, s’encarregaren del Comitè Comarcal d’Ajuda als Refugiats durant la Guerra Civil, creada per l’alcalde Josep Moix el 7 d’octubre de 1936[1]. A finals de 1936 el Comitè anunciava la presència de 541 refugiats sota el seu control i 58 instal·lats a la Granja Escola Camperola (a la masia de Ca n’Arguelaguet) de la CNT-FAI. A l’octubre de 1937 el nombre de refugiats ja superava els 1.300 i el desembre de 1938 havien augmentat fins arribar als 1677[2]. A arrel dels “Fets de Maig de 1937”, en el Ple extraordinari del 22 de maig, va ser un dels regidors juntament amb Sebastià Arderius (ERC), Manuel Farràs (FLS-UGT), Joan Masferrer (Unió de Rabassaires) i Vicenç Santonja (PSUC), que va proposar l’expulsió del consistori del conseller de la CNT-FAI, Bru Lladó, per col·laboració amb la subversió[3]. Tant Bru Lladó com els membres de la CNT-FAI i del POUM van acabar sent expulsats del consistori.
També va participar en la direcció del “Full Oficial”, publicació gratuïta que s’encarregava de la propaganda política de les forces del Front Popular a la ciutat durant la Guerra Civil. Oficialment primer es va anomenar “Comissariat de Propaganda”, primer com a apèndix a les tasques del Comitè Local de Defensa de les Milícies Antifeixistes, després com a organisme vinculat a la Unió General Treballadors (UGT) i, finalment, com una delegació de la Generalitat de Catalunya anomenada Comissariat de Propaganda del Vallès Occidental. La seu del “Full Oficial” es trobava a la casa del líder lligaire Ramon Picart que havia fugit de la ciutat per por de represàlies de les forces d’esquerres[4].
[2] Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986. (Pàg. 136-137)
L’església de La Salut és d’estil eclèctic i depèn de l’Església de Sant Fèlix que forma part de l’Arxiprestat de Sabadell Centre, i aquest, en últim terme, depèn del Bisbat de Terrassa. Al costat del Santuari es troba la casa del capellà i l’antiga hostatgeria de la Salut, amb les restes de l’antiga Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria adossada a la part posterior.
L’església es troba envoltada per un bosc i sobre les restes de l’antiga vil·la romana d’Arraona i de l’ermita de Sant Iscle (s.I a.C-III d.C), trobades gràcies a les excavacions de Josep Vila i Cincaentre 1912 i 1915, les excavacions es van reprendre el 1931.
El campanar és d’estil modernista, combina l’obra vista amb el paredat i està acabat amb un pinacle de ceràmica vidriada. Davant de l’accés hi ha un atri sostingut per columnes. De l’interior, cal destacar l’altar del Santíssim amb escultures i relleus d’Enric Monjo (1946). També hi ha escultures de Camil Fàbregas. Els retaules de l’altar Major són obra d’Antoni Vila i Arrufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell.
Segons la llegenda cap a l’any 1652, la Verge de la Salut va ser trobada al costat de la font del Torrent de Canyameres, i començaren a venerar-la a l’Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria (s.XV-1872), on hi portaven els empestats de la vila perquè la Verge els curés. Cada primer dilluns del segon diumenge de Maig es celebra l’Aplec de la Salut, que juntament amb la Festa Major és festiu a la ciutat, l’Aplec té més de 300 anys d’història.
L’actual Església és obra de Miquel Pascual i Tintorer ja que l’antiga Ermita es trobava en estat ruïnós i fou enderrocada al 1872, la construcció de l’església va finalitzar el 23 d’abril de 1882 i costà 53.947,86 pessetes, més endavant, el 1907, fou bastit el campanar. Durant la Guerra Civil el santuari va ser cremat, sent reconstruït un cop acabada la guerra, entre el 1939 i 1940, a mans de Francesc Folguera, el qual va reforçar les voltes i els fonaments, a més de construir l’atri d’entrada.
L’Aplec de la Salut
La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.
En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.
L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la processó i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.
A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.
La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i al 1813 i la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.
Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.
El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.
El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. L’any 1937 i fins a finalitzar la Guerra Civil i va funcionar una escola racionalista portada per l’anarquista Elena Just, coneguda com “Palmira Luz”.
El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.
Fa doncsmés de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.
El Parc de la Salut
El bosc de la Salut té un gran valor forestal, ecològic i paisatgístic, té una superfície de 76 ha i és un dels parcs periurbans del Pla General de Sabadell. Sota el Parc de la Salut s’hi troben restes d’un assentament romà vinícola del s.I a.C-IIId.C, format per dues parts: la rústica, amb magatzems i forns i obradors de ceràmica, i la residencial, de la qual es va trobar un magnífic paviment de mosaic amb la representació del Déu Neptúnic i una tritona. Les excavacions d’aquest jaciment s’iniciaren a principis de segle, entre els anys 1980 i 2000 el Museu d’Història de Sabadell hi va realitzar intervencions puntuals, és en aquest Museu on s’hi conserven les restes arqueològiques de les excavacions.
Al Parc de La Salut hi podem trobar:
La casa del capellà del santuari
L’Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria -la part que queda dempeus- i l’hostatgeria de la Salut
Font Vella de La Salut
Font Nova de la Salut
Monument commemoratiu al capellà Fèlix Sardà i Salvany, obra de Camil Fàbregas (1948). Ideat pel capellà i guarda del monestir de la Salut, Ernest Mateu, després de la coronació canònica de la Verge de la Salut l’octubre de 1947
Monòlit en record del mossèn Gaietà Clausellas, assassinat al començament de la Guerra Civil, el 14 d’agost de 1936.
Imatge: Museu d’Història de Sabadell (MHS)
Gaietà Clausellas Ballvé (Sabadell, 29 d’agost de 1863 – 14 d’agost de 1936) va ser un eclesiàstic català. Va fer el primer ensenyament als Escolapis de Sabadell i als 14 anys ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona. Va ser ordenat sacerdot el 1886, i destinat primer a Olesa i després a Vilanova, abans de ser nomenat vicari de Sant Feliu, càrrec que ocupà del 1898 fins a la mort de Fèlix Sardà Salvany, el 1916, fidel seguidor dels postulats catòlics intransigents d’aquest. Substituí a Fèlix Sardà Salvany com a capellà de l’Asil de les Germanetes dels Avis Desemparats. Mossèn Gaietà, que era conegut com el “pare dels pobres”, fou assassinat d’un tret al cap, un vespre del 14 d’agost de 1936, pels volts de Sant Julià d’Altura.
Mossèn Gaietà Clausellas
El monòlit es troba a la carretera de Matadepera (Sant Julià), al Km. 3, el seu autor és Camil Fàbregas Dalmau. Va ser inaugurat el 4 de desembre de 1941 i substituït per un de nou l’any 1956. Monòlit amb creu a la cara frontal i un medalló de bronze amb el retrat del mossèn al mig afegit al 1974 i també obra de Camil Fàbregas, amb la inscripció:
“AQUÍ ABRAZÓ LA PALMA / DEL MARTIRIO EL PADRE / DE LOS POBRES / MOSÉN CAYETANO / CLAUSELLAS BALLVÉ / XVI-VIII- MCMXXXVI”
Durant 40 anys el franquisme va retre homenatge als religiosos, empresaris i gent de dretes assassinats pels revolucionaris, anomenats “incontrolats”, al principi de la Guerra Civil, elevant-los a màrtirs, també aquells que mai s’havien posicionat a favor dels militars colpistes. Els assassinats pel bàndol franquista durant la Guerra Civil i durant la dictadura franquista, varen ser silenciats, tot i la tasca de les associacions per la recuperació de la memòria històrica, familiars i historiadors, molts d’ells continuen enterrats sense que s’hagin pogut identificar.
Les seves restes van ser portades en processó fins l’església de Sant Fèlix el 17 de juny de 1957.
Imatge extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 26 de juliol de 2001. A la dreta es pot veure part de la “Cruz de los Caídos” que estava al Racó del Campanar
Sabadell, 18 de març de 1855 – Barcelona, 14 d’abril de 1937
Francesc de Paula Xercavins i Rius, retrat de la seva col·legiació al Col·legi de Metges de Catalunya l’any 1934. [Col·legi Oficial de Metges de Barcelona] (2)
Metge, psiquiatra
Va néixer en una família de classe treballadora, el seu pare Jaume Xercavins i Sallès era un teixidor de llana de Sant Cugat del Vallès que es traslladà a Sabadell on Francesc de Paula Xercavins i Rius hi nasqué i hi passà la seva infància. Realitzà la primària i el batxillerat a la Institución Libre de Enseñanza (ILE) de Sabadell. Ingressà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencià el 1878. Quatre anys més tard, el 1882, es doctorà a Madrid amb la tesi Naturaleza y patogenia de los procesos puerperales.
Obtingué una plaça de metge de l’Hospital de la Santa Creu on s’interessà per la Psiquiatria i per la Neurologia, especialitats a les quals hi dedicà tota la seva vida professional. Amplià estudis amb el neuròleg francès Jean-Martin Charcot (1825-1893) i arribà a ser el director de l’Institut Mental de la Santa Creu de Sant Andreu, de 1915 fins al 1934. Com a col·laborador, comptà amb el psiquiatre Oscar Torres i Buxeda, que anys després seria director del centre.
Metge de les Cases de Socors i de la Casa Provincial de Caritat, instal·là un gabinet d’electroteràpia, una tècnica en auge en aquella època pel tractament de processos reumàtics i neurològics. Posteriorment, fou nomenat director de la Clínica de Malalties Nervioses de la Casa de la Salut de Nostra Senyora del Pilar on hi fundà el primer servei per a psiconeuròtics (2).
Una de les àrees de preocupació i d’interès de Xercavins fou la rehabilitació penitenciària i per això participà en les activitats de l’Associació de Reforma Penitenciaria i la Rehabilitació dels Delinqüents. Com especialista en Psiquiatria considerava que existia una dissociació flagrant entre el Dret Penal i la Psiquiatria i que calia una modernització i reforma de la legislació que tingués en compte els atenuants per als qui delinquien per causa d’una malaltia mental. També, l’interessà la pedagogia, fou president de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció i un dels promotors de la primera escola mèdica i pedagògica per a disminuïts psíquics i per als alumnes amb trastorns del llenguatge o deficiències sensorials, dirigida pel seu oncle Agustí Rius i Borrell.
Participà en els diferents congressos de les societats i acadèmies psiquiàtriques, psicològiques i neurològiques. Fou membre de les Acadèmies de Medicina de Barcelona, Palma de Mallorca i Saragossa. Així mateix, exercí de secretari i formà part de la junta de la Unió Medicofarmacèutica de Catalunya, i president de la Societat Catalana de Psiquiatria i Neurologia.
Escrigué nombroses monografies mèdiques en els que tractà d’establir un paral·lelisme entre la Psicologia i la Fisiologia així com de localitzar els centres neurològics que participen en les manifestacions psiquiàtriques, psicològiques i espirituals. Alguns dels seus articles són: Fisiología de les fenómenos psicológicos, El cerebro y sus funciones, Localización de las enfermedades en el sistema nervioso, que li valgué el reconeixement de l’eminent neuròleg francès Jean M. Charcot, i Psicología, psiquiatría y psicoterapia. Va escriure també El espiritismo y el magnetismo ante la fisiología, El nerviosismo en Barcelona i Nerviosismo social. Fou fundador i redactor habitual, juntament amb els psiquiatres Torres i Vives, de la revista de salut mental “Psiquiatria”, que es publicà dins les Institucions Psicoterapèutiques de la Santa Creu.
Políticament era catalanista i exercí com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona i tinent d’alcalde de la Comissió de Cultura. Participà en les diferents activitats mèdiques que es promogueren a favor de l’ús del català en l’àmbit científic, i intervingué activament al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana que se celebrà el 1906 i, més endavant als Congressos de Metges de Llengua Catalana. Assistí, també, al I Congres de Ciències Mèdiques que tingué lloc a Barcelona el 1888 i al Primer Congrés d’Higiene de Catalunya del 1906. Formà part del comitè organitzador i va ser el tresorer del IV Congrés Internacional d’Electrologia i Radiologia Mèdiques celebrat a Barcelona el 1910.
L’any 1927, encara en vida, l’Ajuntament de Sabadell canvià el nom del carrer de les rodes (referint-se a les rodes dels corders de cànem que s’hi amuntegaven) pel nom de Dr. Xercavins. Actualment en aquest carrer encara es poden veure els rètols fets amb majòliques originals del ceramista Modest Casademunt.
Sabadell, 29 d’octubre de 1918 – Sabadell, 16 de gener de 1987[1]
Andreu Castells. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Historiador, arxiver, editor i impressor. Una de les seves principals aficions era la pintura.
Va anar a l’escola progressista “Internacional Nova Damon“. Durant la Guerra Civil va combatre amb les Brigades Internacionals, fet pel qual el va motivar a escriure “Las Brigadas Internacionales en la Guerra de España“, publicada l’any 1974. Es casà amb Pila Campanales Centelles (1925-1976), amb qui tingué un fill: Marc Castells Campanales, que es casà amb Montserrat Vila.[2]
L’any 1933 va començar a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Sabadell, on es dóna a conèixer amb un paisatge del poble de Granera, aprofitant una exposició per la Festa Major de la ciutat. El Museu d’Art de Sabadell li comprà l’obra. El 1959 va obtenir el primer Premi Ciutat de Sabadell. Cap els anys 60 va deixar de pintar i a partir de 1961 va començar a escriure i a publicar –en fascicles– una història de l’art sabadellenc denominada “L’art sabadellenc. Assaig de biografia local”, publicada per Edicions Riutort.
Professionalment es dedicà a l’ofici d’impressor i editor, l’any 1956 va fundar l’empresa editorial “Artgrafia i Riutort”, juntament amb el seu cunyat, David Graells Montull; la impremta de l’editorial es trobava a la casa de Castells. Va crear la revista cultural “Riutort” (1956-1965), referent de l’època per la seva qualitat gràfica i art d’avantguarda.
És el principal impulsor de la història local de finals dels segles XVIII al XIX i XX (fins el 1976), sobre història local d’aquests segles destaquen els sis volums de l’obra sobre les lluites contra el caciquisme i els diferents règims dretans sabadellencs, “Informe de l’oposició”.
Alguns historiadors com Jordi Calvet, el van críticar, segons ells, perquè sovint es basava massa en els testimonis orals i en el “morbo”, sense contrastar-ho. Però el cert, és que no hi havia els mitjans d’ara, i a partir de “Informe de l’oposició”, es pot seguir el fil i descobrir nous fets històrics, testimonis i relació entre ells.
En la vida cultural local, Castells va participar en diverses institucions i entitats de la ciutat, en museus i especialment en l’ Arxiu Històric de Sabadell (AHS), d’on en va ser director de 1979 a 1985.
Com a persona compromesa en la lluita antifranquista, va ser membre de l’Assemblea Democràtica de Sabadell (1974-1976) i va col·laborar en publicacions catalanes clandestines (“Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident”, 1947).
El mes de maig de 1988, a la Plaça de la Creu Alta de Sabadell, es va col·locar una placa de record en homenatge seu amb la següent inscripció[3]:
A Andreu Castells Peig, 29-X-1918 15-I-1987.
“Tots els meus treballs de recerca els faig vivencialment: Vaig fer l’Art Sabadellenc segurament perquè havia pintat, les Brigades Internacionals perquè hi havia participat, i l’Informe de l’Oposició perquè em sento més d’esquerres que de dretes”.
Joan Massagué. Fons Ricard Simó i Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Fill de Fidel Massagué i de Camila Vilarrubias. Realitzà l’ensenyament primari al col·legi de les Escoles Pies, i posteriorment va estudiar Teoria dels Teixits i treballà a l’empresa tèxtil Corominas, finalment es va dedicar a l’activitat política i empresarial. Es casà amb la també sabadellenca, Maria Corominas, i tingueren cinc fills: Josep, Joaquim, Zenòn, Manuela i Fidel.
Joan Massagué va formar part de l’Ajuntament i fou batlle de la ciutat en diferents ocasions, en total va ser designat tres vegades com a alcalde, compaginant-ho amb el càrrec de president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, en els períodes: de l’1 de gener de 1890 a l’1 de juliol de 1891, i posteriorment, del 2 d’abril de 1901 fins el dia de la seva mort el 28 d’abril de 1901. L’any 1896 era vicepresident segon del Partit Fusionista, l’any 1897 fou escollit regidor, i el 1898 era vicepresident del “Círculo liberal”2.
Com a Batlle va destacar per la construcció d’obres públiques a través de la corporació municipal, que van suposar les més importants reformes urbanístiques del darrer terç del segle XIX. Entre les obres públiques impulsades per Joan Massagué destaquem: l’obertura del carrer de Barcelona (actualment Avinguda de Barberà), des del carrer Tetuan fins a Barberà, col·locant arbres a cada costat; la urbanització i embelliment de Places i carrers com la Plaça Sant Roc, o els carrers Alfons Sala, Calasanç Duran, Latorre; la ordenació i construcció de l’Eixample, amb la regularització de la Plaça Major (actual Passeig de la Plaça Major); l’enderrocament dels edificis de l’antiga Plaça Manresa (actual Plaça de l’Àngel), obrint-se l’accés a l’antiga carretera de Manresa (actual Via Massagué), via que donava un mal aspecte a la ciutat a causa de les eixides de les edificacions del Carrer del Raval de Dins.
Així mateix, va aconseguir posar fi als litigis entre l’Ajuntament i els Pares Escolapis per la qüestió de l’edifici del Col·legi (actual Ajuntament de Sabadell). Arribant a l’acord per la construcció de les actuals Escoles Pies, obra de l’arquitecte Miquel Pascual amb les orientacions donades pel Rector del col·legi, P. Joaquim Corominas o Plà, que va ajudar a que s’arribés a l’acord perquè l’Ajuntament a canvi es fes propietari de l’antic Col·legi dels Escolapis. Massagué també va col·laborar en la construcció d’edificis religiosos, com l’església de la Puríssima Concepció, iniciada el 28 d’agost de 1879 i finalitzada el 31 de juliol de 1885, el campanar per això, no va comença a construir-se fins el 1892; el Santuari de la Mare de Deu de la Salut (1882) i la capella del Cementiri Municipal (1893).
A les actes de la secció municipal de l’11 d’abril de 1901, es troba ressenyat el prec dels regidors de l’Ajuntament, perquè Joan Massagué (llavors Alcalde), abandoni la sala, per tal de tractar assumptes que l’afectaven a ell directament, Massagué s’absenta un moment. I els regidors fent palès els mèrits que ostenta, acorden per unanimitat donar el nom de Joan Massagué al carrer anomenat Carretera de Manresa; un cop pres l’acord, Massagué retornà a la sala per donar les gràcies. Pocs dies després d’aquest acord, el 28 d’abril de 1901, Joan Massagué mort en el seu domicili de la Rambla, núm. 229. Durant el seguici del seu enterrament, al arribar al començament de la Via Massagué, va ser descoberta la placa que dóna nom a la via.
Imatges extretes de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 25 abril del 2001
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Va néixer a Sabadell però només hi va viure dos anys. El seu pare era teixidor, la seva família va viure a Alcoi Estudià a Ginebra i a França i les seves estades a Colòmbia i Veneçuela van convertit a Pau Vila en un pedagog i geògraf reconegut internacionalment. El 1902 es va instal·lar a Barcelona, on el pare va entrar de majordom a una empresa tèxtil. A Pau Vila no li agradava estudiar i primer havia fet de canoner i posteriorment de teixidor. La Barcelona de l’època el va atraure i es va moure en ambients anarquistes, que va abandonar dedicant-se a la pedagogia de manera autodidacta. Va tenir contacte amb l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i va donar classes a l’Ateneu Obrer de Badalona.
L’any 1903 es va casar amb l’Emília Comaposada. L’any 1905 va fundar l’Escola Horaciana, una escola mixta per fills de classe treballadora que amb l’emblema “ensenyar delectant” posava èmfasi en l’educació moderna i lliure dels nens que no pas a cap mena d’ ideologia o dogma.
El 1912 va marxar a Ginebra, amb una beca que l’hi havia aconseguit la “Institución Libre de Enseñanza”, a estudiar a “l’École des Sciences de l’Éducation”, on va descobrir l’escola geogràfica francesa.
El 1915 va publicar l’obra La geografía física y astronòmica. El mateix any va instal·lar-se a Colòmbia per exercir de director de l’escola Gimnasio Moderno de Bogotà, renovant-la i modernitzant-la. El 1918 va tornar de Colòmbia per exercir de secretari de l’Escola del Treball i com adjunt al director Campalans, fent de professor als estudis normals de la Mancomunitat. El 1923 ja totalment interessat per la geografia va anar a Grenoble, a l’Institut de Géographie Alpine, dirigit per R. Blanchard, on va assolir nous coneixements sobre la matèria. El 1926 va publicar “La Cerdanya”, així iniciava els seus estudis i publicacions sobre la geografia catalana.
Una de les tasques més importants de Pau Vila va ser la redacció de la Divisió Territorial de Catalunya que va acabar el 1933, però que no va ser aprovada i tramitada fins el 1936. Entre 1931 i 1935, va ser president del Centre Excursionista de Catalunya, a més, aquest darrer any va ser elegit president de la Societat Catalana de Geografia. Durant la Guerra Civil va col·laborar com a geògraf amb la Conselleria d’Economia de la Generalitat.
Amb la victòria franquista el 1939 es va haver d’exiliar, primer a Colòmbia i posteriorment a Veneçuela, tan als dos països va fer una gran labor en la seva divisió geogràfica. L’any 1945 va publicar “Nueva Geografía de Colombia” i el 1960 el primer volum de “Geografía de Venezuela”. En aquests dos països sud americans, Pau Vila, gaudeix d’un gran prestigi.
Els 80 anys es va jubilar i va tornar a Catalunya al 1965, tot i viatjar sovint a Veneçuela on va publicar “Visiones Geohistóricas de Venezuela”. A Catalunya inicià una nova etapa centrada en la geografia urbana de Barcelona. El primer any de la seva tornada escrigué un article polèmic, “Origen i evolució de la Rambla barcelonina”, i el 1974 publica “Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps”. Des de 1969 va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) dins la nova secció de Filosofia i Ciències Socials. El 1976 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i el 1979 va ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva darrera obra tractava de la vida de Mariano Martí, un peculiar personatge, nascut a Bràfim, que va ser Bisbe de Caracas.
Va estar a Sabadell en diverses ocasions, l’any 1972 va visitar l’Institut de Batxillerat que acabava de rebre el seu nom. Es va haver d’enganyar al Ministerio per evitar la prohibició de posar noms de persones vives. També va estar a Sabadell els anys 1976 i el 1978, aquest darrer per rebre la medalla d’or de la ciutat, el 1980 va rebre la medalla d’or de l’Ajuntament de Barcelona.
Va morir a Barcelona el 15 d’agost de 1980, a l’edat de 99 anys. L’any següent l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona instituí el premi Pau Vila de Geografia.
A Sabadell duen el seu nom l’Institut de Batxillerat del carrer de Viladomat (1970) i la Ronda que limita el sud de la ciutat (1977).
Entrevista biogràfica realitzada a Pau Vila i Dinarès el 14 de setembre de 1978:
Sabadell va ser la primera ciutat europea1 i del món2 que va dedicar un carrer al fundador de l’esperanto. El 1912, amb motiu del 25è aniversari de l’esperanto, l’Ajuntament va decidir canviar el nom de la Ronda Nord pel de Ronda Zamenhof. El monument a Zamenhof es troba situat a l’illeta en la confluència de la Ronda de Zamenhof, el carrer del Pare Rodès i el carrer de Sant Vicenç. Va ser inaugurat el 1989 per iniciativa del Centre Esperantista de Sabadell. Està format per quatre peces de diferents alçades, de forma semicircular, ubicades de manera que conformen una mena de cercle discontinu. La de més alçada té un estel de cinc puntes foradat a la superfície. Les quatre peces estan situades dins d’un triangle delimitat per llambordes i recobert de còdols. El disseny del monument anà a càrrec dels alumnes de l’Escola Illa i el projecte arquitectònic és de Rosa Martínez. El retrat en bronze de Zamenhof és d’Adolf Salanguera.
Monòlit situat al terra del monument amb una placa en bronze i la inscripció dedicatòria i amb el rostre també en bronze del creador de l’esperanto
Sabadell va celebrar el primer congrés de la Federació Catalana d’Esperantistes, el 1910, i també el primer congrés de la seva continuadora del postfranquisme, l’Associació Catalana d’Esperanto, el 1983. Els sabadellencs són el 17 % dels membres de la Federació Espanyola d’Esperanto a Catalunya i el 12 % dels de l’Associació Catalana d’Esperanto –tot i representar 3 % de la població catalana–, mentre que poblacions com l’Hospitalet de Llobregat, Badalona o Santa Coloma de Gramenet compten amb pocs esperantistes.3 Actualment existeix el Centre d’Esperanto de Sabadell.
Noble, propietari de la Torre d’en Feu i de la Masia de Sant Oleguer amb el molí i el pou de glaç. El 1909 va ser anomenat fill adoptiu de Sabadell per obrir al públic el seu bosc privat de Can Feu. Últim descendent de la nissaga Olzina de Riusech, que segons la llegenda catalana van ser els que van descobrir la imatge de la Mare de Déu de Montserrat a la cova al segle IX.
Va reformar l’antiga Torre d’en Feu donant-li un aire romàntic, però no va tenir temps d’acabar la construcció i va perdre l’aposta, així que va decidir reorientar els seus recursos en un nou castell a Alp, el Castell de Can Feu va quedar inacabat per sempre. Després de la seva mort al 1924, el bosc i el castell van passar a mans del seu nebot, Guillem de Pallejà, marqués de Monsolís. Aquest va permetre la tala d’arbres del bosc de Can Feu durant l’alcaldia de Marcet. Actualment el castell és de propietat municipal, ja que l’Ajuntament de Sabadell el va expropiar el 2018 per 24.798,07 euros. Olzina, està enterrat a Santa Maria Reina de Barcelona, a Pedralbes. Actualment l’Associació Cultural Can Feu defensa que el passeig que anirà del Castell fins a l’estació de Can Feu de FGC porti el nom de Josep Nicolau d’Olzina.
El Castell de Can Feu (1929), imatges de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 29 de novembre del 2000. Fotografies originals fetes per Joan Gusi (AHS)
Castellar del Vallès, 15 d’octubre de 1873 – Sabadell, 17 d’agost de 1936
Industrial licorer, fundador de la Destil·leria Germà (1898) i propietari de l’Anís del Taup, mecenes de la cultura, president de l’Atlètic de Sabadell i el Centre d’Esports Sabadell, cofundador de l’Aeroclub Sabadell i el del Vallès, i alcalde de Sabadell
Va néixer el 15 d’octubre de 1873 a Castellar del Vallès. Els seus pares, Miquel i Antònia, eren de classe treballadora. Quan tenia 5 anys, es va traslladar amb els seus pares a Sabadell, on va fer la primària a l’Escola Pia. Als 10 anys va començar a treballar d’aprenent de cuiner, però el cap de poc temps va entrar a treballar a la fàbrica de licors dels germans Capellades, que estava situada al carrer Sant Oleguer, número 112. Posteriorment va aconseguir comprar l’empresa i l’any 1902, amb 27 anys, va crear la marca Anís del Taup a més de crear nombrosos licors. Va cuidar especialment la publicitat i el disseny de la marca, viatjant a París per aprendre dels models de cartells, targetes, ampolles, etiquetes i miralls que es feien. L’Anís del Taup va aconseguir fer-se conegut no només a l’estat espanyol, sinó també a Europa, Nova York i Argentina. L’any 1908 va aconseguir la Medalla d’Or a Saragossa i el 1920 la Creu al Mèrit i la Medalla d’Or a Milà.
Aficionat al futbol, mecenes de l’esport i d’entitats i esdeveniments socials i culturals
Pel que fa a la vessant esportiva, sempre va ser molt aficionat al futbol, i va presidir durant molts anys l’Atlètic Sabadell. També va ser president del Centre d’Esports Sabadell i tresorer de la Federació Catalana de Futbol. En altres esports, va ser el fundador de la Penya Ciclista Palomillas, president de Boxa Sabadell i membre de la Penya Automobilística Rin. A més va ajudar a joves esportistes sense recursos a tenir la oportunitat de poder competir.
Va col·laborar i participar en entitats com les colles de carreters a les passades de Sant Antoni Abad (dia dels burros), a esdeveniments com els Jocs Florals o la Festa Major a promoure i en finançar les colònies infantils d’estiu, Sant Jordi, o l’Homenatge a la Vellesa (jornada dedicada a la gent gran).
Alcalde de Sabadell després dels Fets del 6 d’octubre de 1934
A causa de Els Fets del 6 d’octubre de 1934, contra l’entrada de la feixistitzada Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) al govern de la república de la Fraternidad Republicana Radical (FRR) -lerrouxistes- i amb la proclamació del president Companys de la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques; l’autoritat militar va nomenar Josep Germà alcalde per la FRR, exercint de batlle de Sabadell des del 13 d’octubre de 1934 fins a les eleccions del 16 de febrer de 1936 (bienni negre), quan va ser expulsat després de la victòria de les forces del Front d’Esquerres. La FRR amb l’entrada de la CEDA s’havia anat dretanitzant, tot i que a Sabadell mantenia cert prestigi pel seu republicanisme i anticlericalisme. Josep Germà va morir assassinat a la cuneta de la carretera de Castellar a Matadepera a l’inici de la Guerra Civil, el 17 d’agost de 1936, quan tornava de les Arenes. Des del 25 de febrer de 2011 una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom (1).
El 2013 un besnét seu, Ramon Comadran, va tornar a obrir l’empresa amb el nom de Destil·leria Germà, que el 2015 va guanyar la Medalla d’Or 2015 al Concurs Mundial de Brussel·les per la seva ginebra Dry-Gin Germà Premium. (2)
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Sabadell, 16 de juliol de 1817 – 16 de novembre de 1878
Retrat de Bonaventura Brutau i Estop. Autor Desconegut. FONT: nomenclàtor
Industrial tèxtil cotoner. Pioner de la indústria tèxtil sabadellenca del segle XIX, va ser un dels primers a introduir els telers mecànics a la pròpia indústria.
Es va casar amb Rosa Manent i Camps i va tenir 7 fills: M. Àngels, Rosa, Àngela, Josepa, Bartomeu, Bonaventura i Jaume.
Seguí la tradició familiar, ja que el seu pare tenia una petita fàbrica de teixits de cotó al carrer de Sant Joan, núm. 28, fundada el 1836. El 1850 hi tenia 56 telers que funcionaven manualment i hi treballaven 75 obrers.
Brutau començà les activitats fabrils el 1854 constituint la Sociedad, Manent & Compañia” que va construir el Vapor Gran del carrer de Sant Pau on es produïen t”eixits de cotó, però el creixement de l’empresa l’obligà a buscar un nou emplaçament per desenvolupar les seves activitats. Així, el 1856 canvià de dominació social, anomenant-se “Bonaventura Brutau & Compañia” i es traslladà a l’anomenat Hort d’en Palà, al carrer de Sant Oleguer, cantonada amb Bosch i Cardellach, on construí el conegut com a Vapor Brutau, aquesta fàbrica feia el teixit complet del cotó (filat, teixit i acabats), i es va convertir en una de les indústries més potents de la nostra ciutat, tant per nombre de treballadors (181 obrers, 100 dones i 81 homes) com per la producció (disposava d’una màquina de vapor de 60 cavalls, construït per la Sociedad Navegación e Indústria “Nuevo Vulcano” de Barcelona) i el prestigi industrial. Com en el cas d’ altres xemeneies de vapors d’antigues empreses tèxtils de la ciutat, per recordar el passat tèxtil d’aquesta, s’ha conservat la seva xemeneia. L’expansió de l’empresa el dugué a instal·lar una filatura de cotó a Palau de Montagut (Girona), nom antic de l’actual Sant Jaume de Llierca, on fins i tot hi residí uns quants anys. El motiu de l’emplaçament d’aquesta fàbrica seria l’existència d’energia hidràulica que reduïa els costs de la producció industrial.
A la mort de Bonaventura Brutau els seus fills Jaume, Bonaventura i el seu gendre Bartomeu Terrades es feren càrrec de la continuïtat de l’empresa, i constituïren Sucesores de Bonaventura Brutau amb un nou impuls. Fabricaven filats i torçats de cotó jumel —tipus egipci— i el seu mercat era el de la península i les darreres colònies espanyoles. Tenien un despatx a Barcelona, Rambla de Catalunya, núm. 57 i 59.
El setembre de 1884, l’Ajuntament que presidia Joan Vivé va acordar posar el nom de Brutau a un carrer situat al barri de l’Eixample.
*Aquest és un breu repàs de la història del Gremi de Fabricants, si voleu més informació de la història del Gremi i molt més detallada, consultar el llibre:
Benaul Berenguer, Josep M. (Director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització Empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, primera edició: maig del 2009. 494 Pàgs. ISBN: 9788461307296
Seu del Gremi de Fabricants de Sabadell situada al carrer Sant Quirze, 30. Neoclassicisme Arquitecte: N. Nonell Sala Construcció: 1882
El Gremi de Fabricants de Sabadell té com objectiu vetllar pels interessos de la patronal tèxtil sabadellenca i la seva àrea d’actuació i influència. Sens dubte és la organització patronal que més ha influenciat en la vida política, social i econòmica de la ciutat fins a l’actualitat.
El seu origen és l’antic Gremi de Paraires de Sabadell fundat l’any 1559. El 1565 aixecà uns estricadors per a l’assecatge de les peces, i el 1581 un rentador. El 1566 fundà la Confraria de Sant Roc i Sant Sebastià a la capella de l’Hospital. El 1732 obtingué noves ordenacions. Amb les disposicions de llibertat de treball de les Corts de Cádiz, tingué un llarg període de crisi, però que va acabar superant. El 1863 el Gremi fundà l’Institut Industrial de Sabadell per a la realització de la política proteccionista, que organitzà uns cursos d’ensenyament industrial, econòmic i mercantil (1863-1865), a càrrec d’Agustí Rius Borrell. El 1864 inicià la publicació del periòdic El Eco del Vallés. Les activitats de l’Institut cessaren el 1872.
Defensa del proteccionisme, paternalisme, i repressió enfront les demandes obreres (1879-1936)
El 1879 es creà una entitat corporativa de nou encuny, que es reivindicava com a continuadora de l’antic Gremi. La nova corporació va actuar com a patronal, alhora que va participar activament en els debats aranzelaris, va impulsar institucions i empreses col·lectives per al subministrament de béns públics i exercir de classe dirigent, amb un paper central en el poder municipal. El 1881 el Gremi creà la Unión Lanera Española.
L’industrial i polític conservador Joan Sallarès Pla tindria un paper clau en aquesta institució i en la vida econòmica, política i social de la ciutat de finals del segle XIX i principis del segle XX, juntament amb el capellà Fèlix Sardà Salvany. El 1881 Sallarès i Pla impulsà l’entitat patronal benèfica Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat; i fou president del Banc de Sabadell durant dues èpoques defensant el proteccionisme amb l’aplicació d’aranzels; també fou un dels fundadors del Banc de Sabadell el 1881. Amb Sallarès Pla de president, l’any 1886, es creà la Cambra Oficial de Comerç i Industria de Sabadell, entitat que s’independitzà el 1912 i la Unió Industrial (1899). Sallarès i Pla es mostrà contrari a les 8 hores diàries i a la formació dels obrers:
Si damos al obrero ocho horas para el sueño y ocho para el trabajo ¿En qué ocupará las restantes? ¿Descansará? ¿Después de las ocho horas de sueño, con un trabajo por lo general no muy fatigoso, el tal descanso se convertirá en fastidio o fatiga?… Con más horas libres y menos jornal ¿Qué va a hacer el obrero? ¿Quién refrenará las pasiones hijas de la ociosidad?
Sallarès i Pla, Joan. Las ocho horas. Algo sobre la cuestión obrera. Llibreria de Luis Niubó, Barcelona, 1890
(…) un ideal utópico, el que se propone elevar la enseñanza a un grado tal, que exigiría al obrero seguir largos cursos a la conclusión de los cuales se encontraría con escasa ventaja práctica para el desempeño de su trabajo. No debe olvidarse que a la postre, el sitio del obrero es la fábrica y el taller”
Sallarès i Pla, Joan. Eltrabajo de las mujeres y los niños. Estudio sobre sus condiciones actuales. A. Vives, Sabadell, 1892. Pàg. 72
El 1902, conjuntament amb l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, promogué l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. L’any 1908 creà el Condicionament Públic Municipal i el Laboratori Químic i el 1918 els grans magatzems per al dipòsit de les partides de llana i primeres matèries tèxtils, els quals es fusionaren i adquiriren caràcter oficial, el 1919. Anteriorment, el 1917, s’hi havia fundat la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (SAT).
La introducció de l’electricitat, va suposar una forta reducció dels costos de la indústria llanera. Tot i que la modernització de la indústria es va produir més lentament. Amb la Primera Guerra Mundial augmenta la producció i els beneficis empresarials, gràcies als uniformes de les tropes, però un cop finalitzada la guerra la producció es va tornar a arreplegar al mercat interior. El Gremi de Fabricants va mantenir una defensa aferrissada dels aranzels per tal de protegir la producció interior, de provisió de serveis d’infraestructures pel conjunt de la indústria i per la defensa dels interessos patronals en matèria laboral. El Gremi va potenciar mesures i institucions paternalistes pels obrers com la mutualitat Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell amb una oposició contundent a qualsevol millora o demanda obrera i apostant per la repressió en els moments de màxima conflictivitat laboral.
El Gremi durant la Guerra Civil (1936-1939)
Amb l’inici del conflicte bèl·lic les principals famílies benestants van marxar de la ciutat, tement possibles represàlies, per lluitar amb el bàndol franquista, por de ser detinguts i/o assassinats, o simplement per salvaguardar part de la seva riquesa: els Brutau, els Codina, els Corominas, els Garriga, els Estruch, elsLlonch, els Marcet etc. Aquest abandonament patronal de les fàbriques, va suposar les col·lectivitzacions i el control obrer de bona part d’elles (empreses mitjanes i sobretot grans). Una part important de la producció va anar dedicada a la industria de guerra, per exemple la fàbrica deFrancesc Baygual va ser requisada i s’hi van construir avions de guerra.
Amb la derrota republicana, entre el 25 i el 26 de gener van entrar a la ciutat les tropes republicanes en retirada, comandades pel General Líster. Van abandonar Sabadell incendiant algunes fàbriques, per exemple al carrer Indústria, Casanovas, Tres Creus, l’actual Arimon, Batllevell o al riu Ripoll.
El Gremi durant el franquisme (1939-1975)
Amb la victòria franquista els fabricants van retornar a la ciutat, recuperant les seves empreses però la política econòmica autàrquica va alterar el funcionament de la indústria. El sistema de quotes, les restriccions elèctriques i la manca de matèries primeres van ser els principals problemes pel desenvolupament industrial durant la postguerra. Per altra part amb la instauració del nou règim es plantejà la supressió del Gremi de Fabricants, tal com havia succeït amb les institucions de la patronal cotonera. Però la col·laboració de molts industrials sabadellencs amb el règim i la seva capacitat de pressió van permetre conservar la personalitat i el patrimoni, amb la condició d’exercir també com a servei del sindicat vertical franquista. El Gremi va seguir actuant com a patronal dels interessos dels industrials llaners i de forma mancomunada amb l’Institut Industrial de Terrassa van tenir en els primers anys de la dècada dels quaranta la protecció del ministre d’Indústria i Comerç Demetrio Carceller Segura, que des de petit havia viscut a Terrassa. A principis del quaranta ambdós patronals creen la Agrupación General de la Industria Lanera Sociedad Anónima” (AGILESA), que es tractava d’un organisme autònom creat pel servei dels industrials llaners.
L’empresari tèxtil Manuel Gorina, president del Gremi de Fabricants de Sabadell , va pronunciar el següent discurs durant la visita de Franco a la capital vallesana al gener de 1942:
“El Gremio tiene para con el invicto Caudillo una deuda de gratitud que reclama su satisfacción inmediata, y ninguna ocasión será más propicia que la presente para probar que somos buenos pagadores y para acreditar que la semilla del agradecimiento, que siempre se alberga en pechos nobles y generosos, ha florecido y fructificado también en el nuestro… Después de a Dios es al Generalísimo Franco y a su valeroso ejército a quienes debemos la terminación de nuestro cautiverio, la conservación de nuestros hogares y la recuperación de nuestro patrimonio industrial… Loado sea Dios que en aquellos momentos de verdadera angustia para nuestra desventurada España, nos deparó, para redimirla, ese hombre extraordinario“
de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa, 1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana (pàg. 66)
El 1955, i seguint el model del Servicio Comercial de la Industria Textil Algodonera, es va crear dins l’OSE, el Servicio Comercial de la Industria Textil Lanera (SCITL) en substitució d’AGILESA. El SCITL va quedar a les mans de l’Institut Industrial de Terrassa, mentre que la Sección Económica del Sindicato Nacional Textil-sector llaner- va restar sota control del Gremi de Fabricants de Sabadell. Així, les dues entitats vallesanes es van repartir les àrees d’influència significatives en el sector llaner espanyol. Al llarg d’aquests anys els presidents del Gremi van ser: Manuel Gorina Ramírez, Manuel Buxeda i Garí-Montllor, Gabriel Cirera Pons, Joan Borràs Ponsa, Josep Maria Marcet Coll, Manuel Corominas Vila, Josep Casas Cunill, Joaquim Garriga Brutau, Rafael Soler Nogués i Josep Maria Planas Vilarrúbia.
Els anys seixanta, el Gremi viurà un fort increment de la producció industrial. La indústria llanera va ser objecte de la política industrial del règim especialment amb els Plans Generals d’Ordenació del sector.
Amb l’entrada dels “tecnòcrates” el Gremi gaudirà d’una gran influència, desplegant una important activitat centrada en aspectes tan diversos com la gestió dels plans sobre la indústria, la distribució d’imposts, l’atenció als temes aranzelaris, la participació en les conferències llaneres internacionals, la modernització d’equipaments col·lectius, la promoció de la moda, el finançament d’habitatge i d’institucions formatives, i l’atenció a les qüestions laborals. Dins el Gremi naixeran una gran quantitat d’entitats i organismes:
El 1947 es creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials.
El 1956 COVIPSA (Constructora de la Vivenda Popular S.A).
El 1966 l’Escola de Disseny Tèxtil.
O el patrocini mitjançant el Patronat d’Acció Ciutadana de la Indústria, amb la col·laboració d’altres entitats locals la creació d’escoles primàries als barris: Escola de Formació Social de Sabadell-Terrassa (1957-1974), l’Escola de Secretariat del CICF (avui CIC) (1959), l’Escola Santa Gemma per a nens discapacitats (1963) i el Centre de Formació Professional Femenina (1965).
En democràcia
El 1977 serà la primera organització patronal de l’Estat espanyol en ser admesa dins una associació comunitària, Interlaine, que agrupa el conjunt de la indústria llanera de la Comunitat Econòmica Europea (CEE). El mateix any va ser soci fundador d’Intertextil, organització unitària de la indústria tèxtil de l’estat espanyol. Tot i mantenir la seva importància com a patronal tèxtil i en l’àmbit social de la ciutat, a meitat dels setanta i inicis dels anys vuitanta suposaran la reconversió industrial cap a un país i una ciutat on el pes de l’economia pivotarà en el sector serveis, això provocà el tancament de nombroses empreses tèxtils arreu de la ciutat. La reconversió tèxtil suposà l’augment de l’atur i la conflictivitat social a la ciutat.
L’entrada a la CEE va suposar l’augment de les importacions dels països emergents, amb la capacitat de posar en el mercat uns productes molt més barats, a causa de la gran mà d’obra contractada per salaris ínfims. Les empreses tèxtils que encara queden a la ciutat han virat cap a activitats d’innovació del producte i el disseny o en tasques exclusivament comercials.
A l’actualitat
Actualment la tasca del Gremi de Fabricants és la de promocionar, assessorar, i informar a les empreses tèxtils. A través de la Federación Nacional de la Industria Lanera, lidera les tasques corporatives d’àmbit estatal del sector llaner i participa directament en les activitats de l’organització patronal Consejo Intertextil Español.
L’any 2000 per iniciativa del Gremi de Fabricants es va crear la Fundació Privada Gremi de Fabricants de Sabadell, que té com a objectiu potenciar, col·laborar i incentivar la indústria en general, especialment el sector tèxtil.
A l’edifici del Gremi de Fabricants és on es signa el Conveni Laboral del Sector Tèxtil a nivell espanyol.
Benaul Berenguer, Josep M. (Director). El Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009. Organització Empresarial i ciutat industrial. Fundació Gremi de Fabricants, primera edició: maig del 2009. 494 Pàgs.
”Fàbriques i empresaris. Les dues ciutats llaneres Sabadell i Terrassa’. Enciclopèdia.cat
Vapor tèxtil construït l’any 1849 a càrrec del cacic localPere Turull i Sallent. La part del complex que queda dempeus es troba al carrer creueta. Si han plantejat diversos projectes per part de l’Ajuntament, primer es va proposar com a nova seu de la corporació municipal, posteriorment com a museu, ambdós projectes van ser finalment desestimats i el vapor es troba abandonat.
Estat actual del Vapor Turull, façana de darrere del carrer creueta (Pàrquing Creueta)
El principi el vapor disposava de tres quadres: una de planta baixa, una altra de planta baixa i dos pisos, i una tercera de quatre plantes. El 1993 ja només se’n conservaven les dues primeres quadres -la del carrer creueta i una altra pròxima al carrer Sant Josep-.
El Vapor va ser construït per l’arquitecte Rafael Estany a mitjans del segle XIX per encàrrec de Pere Turull i Sallent, un dels principals empresaris tèxtils catalans que havia acaparat part del mercat de la llana castellana i que combinava la seva iniciativa empresarial amb la de diputat del Partit Conservador per Sabadell, alcalde i fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
El 1874 al vapor hi treballaven 38 homes i 45 dones. Més endavant, el 1877, es va instal·lar un generador de vapor de 60 cavalls i una altra màquina de vapor de tipus balancí, construïda a l’empresa “Nueva Vulcano” de Barcelona.Va ser un dels primers vapors a utilitzar l’energia elèctrica. El 5 de febrer de 1911 en plena crisi va ser cremada, alguns veïns sospitaven que darrere l’incendi hi haviaEnric Turull i Comadran(fill de Pere Turull i germà dePau Turull), així podia no pagar diversos deutes que tenia.
Amb Enric Turull que a part d’empresari tèxtil, també va ser tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (fundada pel seu pare) i diputat a corts pel Partit Conservador al districte de Sabadell; s’acabava la dinastia dels Turull que des de meitat del segle XIX havia dominat la vida política, econòmica i social de la ciutat.
Incendi del 5 d’abril de 1911 al Vapor Turull. Publicada a “El bombero español”
L’edifici es cremà novament el 12 de març de 2009, a la part on encara queda dempeus situada al carrer creueta. FONT: Vilaweb, 12 de març de 2009
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Castells Peig, Andreu. Informe de la oposició. Edicions Riutort. Sabadell, 1975-1989. (VI Volums, VIè volum acabat per l’historiador Jordi Calvet Puig el 1989).
Ocupava els actuals carrers Tres Creus, Alfons Sala (anteriorment, Topete) i Covadonga, a l’alçada de la Plaça Clara Campoamor (antiga Pl. Antoni Llonch). Va ser inaugurada l’any 1898, obra de l’arquitecte sabadellencJuli Batllevell. Es tractava d’una de les primeres presons de l’estat amb sistema panòptic, és a dir, des d’un punt situat a dalt de la presó es podia observar tota l’activitat d’aquesta. L’edifici de planta baixa i un pis, disposava de 24 cel·les individuals, entre aquestes: 3 per a infermeria, 3 per a presos polítics i 3 per a dones. També tenia una sala utilitzada com a escola, un bany, un pati, i un pavelló pel Director. El setembre de 1931 la presó del Partit Judicial de Terrassa va ser enderrocada, quedant la presó de Sabadell com l’única a la comarca.
Va ser enderrocada l’any 1971, quan es van soterrar les vies del tren de la RENFE. En el seu lloc s’hi van construir pisos, anomenats “els pisos de la presó”.
Carrer Tres Creus i Gran Via, fàbrica de “Oerlikon Electricidad, SA” . A la part inferior dreta es pot veure la Presó Cel·lular que seria enderrocada el 1971. La foto ha de ser de finals dels 60 o com a molt de l’any 1971 abans que s’enderroqués. Foto-Arxiu J.L Landry
Imatges de la Presó (Arxiu Històric de Sabadell):
Carta del 16 de desembre de 1945 en nom dels presos de la presó cel·lular de Sabadell, dirigida a l’alcalde Josep Maria Marcet i Coll, on el feliciten per les pròximes festes de nadal i li demanen roba d’abric i calçat:
AMH 1620/1 ‘Junta Local Pro-Presos, correspondència rebuda, 1934-1954’. Secció/Sèrie 04-09-03 (cartes 138-149). Arxiu Històric de Sabadell(AHS)
La seu de Federació Obrera de Sabadell (FOS) estava situada al carrer Estrella, 110. Era coneguda com l’Obrera, va ser construïda pels propis obrers del “Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y sus contornos”, adherida a la Associació Internacional del Treball (AIT), l’escriptura fou firmada davant el notari Antoni Capdevila el 4 d’agost de 1878. Com que la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball, es proposava els mateixos fins que L’Obrera Sabadellenca, i com que la gran majoria de treballadors passaren a formar part de la primera, ambdues associacions es van fusionar i l’immoble es va cedir a la Unió Local de Sindicats Obrers i Borsa de Treball. La nova escriptura del local es va formular el 24 de desembre de 1918 entre Josep Castells i Hugas, jornaler i president de la societat L’Obrera Sabadellenca; i Josep Suau i Torrents, metal·lúrgic i gerent de la Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball, davant el notari Rossend Güell i Mañé. En l’acta d’escriptura es definia la propietat de la finca “el edificio que se cede no podrá ser nunca de propiedad particular de persona natural alguna debiendo servir siempre para albergar entidades que representan el mayor número posible de sindicatos obreros de Sabadell o instituciones sociales semejantes, pues la voluntad de esta cooperativa es que pueda considerarse siempre la casa de los obreros de Sabadell”.
La FOS va haver de fer front a l’hegemonia catòlica intransigent encapçalada pel capellà Fèlix Sarda i Salvany i a una patronal conservadora i immobilista representada per l’empresari i polític proteccionista i conservador, Joan Sallarès i Pla, i per la saga de cacics de la família Turull.
El maig de 1883 la societat de teixidors mecànics va realitzar una vaga reclamant les 59 hores setmanals, en comptes de les 65 hores La Vaga acaba sent reprimida pel sometent local i el govern tanca l’Obrera el juny del mateix any. L’Obrera exercia la solidaritat pel manteniment de la vaga, així mateix es multà el periòdic obrer de tendència anarquista “Los Desheredados” que recolzava la vaga, portat per José López i Montenegro.
L’any 1910 l‘Obrera tornà a entrar en conflicte amb l’empresa Seydoux, ja que aquesta havia acomiadat a tres treballadores de forma improcedent. Davant aquesta vaga, el govern va empresonar part dels obrers, clausurà la premsa i tancà l’Obrera, que havia passat a dir-se Federació Obrera de Sindicats (FOS). Una de les figures importants del moviment obrer sabadellenc fou la feminista, anarquista i sindicalista Teresa Claramunt i Creus, que participà i promogué les vagues a Seydoux. El 1910 la FOS s’integrà a la Confederació Regional del Treball i el 1911 participà en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’integrà en aquesta.
Durant la Vaga General de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, va disparar contra l’Obrera(tot i que els obrers ja l’havien abandonat), danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues, assassinant a obrers i que va ser ministre de governació amb Primo de Rivera i Franco.
Destrosses a l’Obrera causades per l’artilleria del regiment de Vergara. Durant la Vaga General, 15 d’agost de 1917
El trencament trentista
Els anys 30 el potent moviment obrer local, tenia 14.000 afiliats, d’una població treballadora d’unes 20.000 persones. La Federació Local de Sindicats (FLS) anteriorment FOS, liderada per Josep Moix, treia el “Vertical”-Setmanari bilingüe òrgan de la Federació Local de Sindicats de Sabadell-. El primer número del “Vertical” del 28 d’octubre de 1932, ja tractà la polèmica entre la FLS i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran d’aquesta, és assassinat un membre de la FAI, Francisco Fournier, un altre membre de la FAI és greument ferit i Josep Moix també és atacat i ferit. El trencament trentista a la ciutat s’acaba produint el maig de 1932 quan la FLS va deixar de pagar la seva contribució a la CNT, i Moix és expulsat d’aquesta. El 1933 Moix va participar en la constitució dels sindicats d’oposició (contraris a la FAI). És en aquell moment quan la CNT-FAI es traslladà a un local del carrer Salut, xamfrà amb el carrer Convent, i després a l’actual seu del Passatge Edgardo Ricetti, 16 (al nom actual d’aquest carrer, es va posar el 1987 per petició de la CNT i els veïns, ja que Edgardo Ricettiera mestre de l’escola Cultura i Solidaritat, on hi anaven nens del barri de la Creu Alta i altres barris de ciutat.Després dels fets d’octubre de 1934, la FLS s’adherí a la Unió General del Treball (UGT) i Moix ingressà al Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC) i a la UGT. A diferència de la majoria de sindicats d’oposició trentistes que amb l’esclat de la guerra van retornar a la CNT, la FLS es va adherir a la UGT i ja no tornà a la CNT.Moix seria Alcalde de Sabadell, Ministre de Treball del govern Negrín i de 1949 a 1956 Secretari General del PSUC. Una figura important que s’oposà al trencament trentista i a la posterior entrada de la FLS a la UGT va ser el membre de la CNT-FAIBru Lladó.
En democràcia, la CNT i diversos grups d’esquerres, ecologistes i feministes van intentar recuperar l’Obrera
El dissabte 28 de juny de 1981 a les 9:30 del matí, prop d’un centenar de treballadors i simpatitzants de la CNT de Sabadell van ocupar el local del col·legi Enric Casasses (anteriorment Generalísimo Franco), al carrer Estrella, 110 (en aquells moments Pérez Galdós), per reclamar-lo com a patrimoni històric sindical, ja que anteriorment hi havia la seu de L’Obrera.
L’Obrera fou comprada el 1918 per la Unió Local de Sindicats Obrers de Sabadell i la Borsa de Treball, que estaven adherits a la CNT. L’Obreraera propietat municipal des de 1961, en el que l’Ajuntament la va rebre gratuïtament de la “Delegación Nacional de Sindicatos de F.E.T y de las J.O.N.S”. Part de les seves dependències estaven ocupades per un col·legi i per l’Associació de sordmuts.
Diari de Sabadell, 1 de juliol de 1981 (l’any és incorrecte)
La recuperació dels locals del carrer Taulí i carrer Vilarrubias per part de membres de la CNT i la reclamació de L’Obrera. Diari de Sabadell, 10 de juliol de 1981
L’11 de juliol a les 11 del matí, després de reunir-se amb l’alcalde Antoni Farrés i que aquest no complís la seva promesa de tractar el tema de l’Obrera en el primer Ple Ordinari d’aquest mes, 70 cenetistes, amb el suport de Nacionalistes d’Esquerra, decideixen tornar a ocupar l’Obrera. La ocupació es realitza el juliol per tal de no interrompre les classes. A les 11:45 la Policia Municipal arriba al local i tanca els carrers del voltant, després de diverses negociacions infructuoses amb l’Ajuntament, a les 16:30 laPolicia Nacional entra a l’Obrera i desallotja per la força als cenetistes tancats.
Ocupació i desallotjament de l’Obrera. A la notícia hi ha un error: L’edifici va ser adquirit el 1918 (no el 1981) per les societats obreres de Sabadell (tot i que va ser construït pels propis obrers a finals del s. XIX), adherides a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que el 1907 es convertiria en Solidaridad Obrera i el 1910 en la CNT (no la UGT). Diari de Sabadell, 14 de juliol de 1981
Comissions Obreres (CCOO) reparteix pamflets a diferents empreses de Sabadell, criticant l’acció cenetista i reclamant una part de l’Obreraper ells, en aquests pamflets s’afirmava que la CNT no tenia cap representativitat de la classe obrera de la ciutat. La CNT tenia l’escriptura de 1918 que demostrava que l’Obrera pertanyia al sindicat.CCOO reclamava que l’Obrera fos gestionada per l’Ajuntament, la CNT s’hi oposava, afirmant que no necessitaven cap Ajuntament per gestionar el patrimoni dels treballadors. La UGT també reclamava l’Obrera, ja que la majoria de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, estava dominada pel sector trentista, i el 1934 la FLS havia sigut expulsada de la CNT, i a l’inici de la Guerra Civil, la FLS s’havia passat a la UGT, ocupant la FLS-UGT el local de l’Obrera; finalment la UGT acabà renunciant a ella, a canvi de 8 milions de pessetes.
CNT reclama l’Obrera i CCOO acusa a la CNT d’incautació del patrimoni sindical. Diari de Sabadell, 18 de juliol de 1981
El dia 22 de juliol de 1981, el Ple de l’Ajuntament va tractar la petició de la Unió Local d’Obrers de Sabadell adherida a la CNT, perquè fossin restituïts per l’Ajuntament els locals de l’Obrera. Al Ple hi van assistir 150 membres de la CNT, tots els grups de l’Ajuntament (PSUC, PSC, CiU i PP) votaren en contra de retornar els locals de l’Obrera a la CNT.L’Obrera va continuar albergant escolars i la CNT-AIT presentà un recurs contenciós contra l’Ajuntament davant de la negativa de retornar-li l’Obrera.
L’Obrera al Ple Municipal. CNT crítica que CCOO reclami l’Obrera com a patrimoni seu i que mobilitzi els seus delegats perquè es presentin al ple. Nacionalistes d’Esquerres defensa que els locals de l’Obrera siguin retornats a la CNT, ja que consideren que van ser arrabassats pel feixisme i crítica el govern municipal considerant-la antidemocràtica i als sindicats CCOO i UGT Diari de Sabadell, 22 de juliol de 1991
El Ple del 22 de juliol, acorda no retornar els locals a la CNT , ja que el 22 d’agost de 1936 la majoria de sindicats de Sabadell que pertanyien a la CNT, es van adherir a la UGT. Diari de Sabadell, 23 de juliol de 1981
Dotze anys després, el 20 de juny de 1992, el Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista de Sabadell, Mili KK, van ocupar l’Obrera, que es trobava tancada des de feia 7 anys. La intenció del grup, era crear un centre alternatiu d’activitats socials i culturals. Els ocupants van rebatejar l’Obrera com “El Lokal”.Aquests grups estaven inscrits al partit Revolta (LCR+MCC), exceptuant el Comitè Antifeixista, i es van oposar a la participació del moviment llibertari a la ocupació, també van rebutjar el grup ecologista Alternativa Verda.La CNT no va renunciar a les seves aspiracions sobre l’Obrera, des del desallotjament cenetista l’any 1981, hi havia un contenciós sobre la propietat davant el tribunal contenciós administratiu.
El 26 de juny, 20 membres de la Policia Municipal van desallotjar els okupes, aquests no es van resistir. La CNT i la Candidatura Alternativa Independent i Ciutadana (CAIC), van criticar els grups que realitzaren l’ocupació, ja que s’estaven erigint com els nous amos i excloïen altres col·lectius. Tot i això, denunciaren l’expulsió per la força dels ocupants.
Diari de Sabadell, 27 de juny de 1992
L’enderroc de l’edifici de l’Obrera
El 24 de juliol, l’Ajuntament de Sabadell enderrocà l’Obrera en una operació llampec. L’alcalde Farrés al Ple Municipal del mes de juliol va afirmar que l’edifici estava en ruïnes, però no havia anunciat la decisió d’enderrocar l’edifici. El somni del General Martínez Anido, governador de Barcelona, el va portar a terme un alcalde del PSUC. En opinió de la CNT: “L’Ajuntament ha decidit enderrocar l’edifici amb la clara pretensió d’excloure la CNT de qualsevol projecte sobre el futur del mateix”. La CNT va voler obrir negociacions amb l’Ajuntament i convertir el local de l’Obrera “en un espai obert als col·lectius progressistes compromesos amb la transformació social”. Finalment, el recurs de la CNT va ser desestimat i actualment al solar de l’Obrera s’hi troba el centre de neurologia AVAN.
Notícia sobre l’enderrocament de L’Obrera. Diari de Sabadell, 25 de juliol de 1992
Fons Ricard Simó i Bach -Biografies-. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Hemeroteca del diari “La Rambla”, 16 de gener de 1933. Article de Josep Maria Massip “Obrerisme conscient. Lliçó per al proletariat català: La Federació de Sindicats de Sabadell. Allí no hi manen les pistoles sinó la consciència obrera”
Dossier “Patrimoni: “l’Obrera i local c/Taulí, 16”. Arxiu de la CNT-Sabadell, retalls del Diari de Sabadell
Còpia Autèntica de l’escriptura d’Aportació otorgada per la societat “La Obrera Sabadellenca” i la societat “Unió Local de Sindicats Obrers i Borses del Treball”. Núm. 887. Notari: Ramon Ramoneda Viver. c/Sant Pere, 45. Arxiu de la CNT-Sabadell
Castells Peig, Andreu. Informe de l’ oposició. Edicions Riutort. Sabadell, 1975-1989. (VI Volums, VIè volum acabat per l’historiador Jordi Calvet Puig el 1989)
Començada el 1914 per E. Sagnier i acabada el 1942 per F. Folguera.
Ha passat per diversos estils al llarg de la seva història: Barroc, Gòtic, Neogòtic. Actualment es pot considerar d’estil Historicista, del Gòtic només conserva l’absis de 1420.1
Situada al centre de la ciutat al costat de l’actual Ajuntament. L’any 1076, en aquesta mateixa localització es trobava la capella de Sant Salvador d’Arraona, mentre que l’església Parroquial de Sant Feliu d’Arraona (segle X-XI) estava situada a la riba esquerra del riu Ripoll, on s’hi troba localitzada fins l’any 1373, moment en què es trasllada a l’esglesiola de Sant Salvador.
L’església d’estil neogòtic es va iniciar l’any 1403, finalitzant-se l’altar major l’any 1420. L’any 1578 es prengué l’acord de fer una sagristia al costat nord de l’absis gòtic. L’any 1580 es decidí, segons consta en una escriptura del notari sabadellenc Gabriel Pons Tristany, fer un pis sobre la sagristia dedicat a la casa del Consell de la Vila. L’any 1623 s’inaugurà la capella del cimbori que havia d’acollir tres noves capelles, situada al nord de la nau gòtica, tenia forma de creu i anava paral·lel a l’església.
L’any 1724 es va començar a construir el campanar barroc, a la paret de migdia, al costat de l’absis de l’altar major, a sobre d’una part de terreny de l’antic cementiri. Amb la seva construcció es van malmetre els altars de Sant Joan Baptista i el de la Verge del Roser. Per aquest motiu la part baixa de la torre-campanar seria una nova capella: la capella del Roser.2 Dins la nova construcció van reposar-hi l’altar del Roser a l’espai central i el de Sant Joan en un dels murs laterals. Segons el cronista i arxiver, Antoni Bosch i Cardellach, l’any 1738 es van parar les obres, per evitar noves despeses i per la mort d’un paleta.3 El mestre Agustí Rius va escriure que la intenció de Barcelona era aixecar-lo més i col·locar les campanes en uns finestrals oberts.4
Entre 1751 i 1775 es va realitzar una ampliació barroca de l’església que va consistir en crear un edifici que integrés en un sol cos l’església gòtica i la capella del cimbori, al temps que s’ampliava el conjunt de l’edifici cap a l’oest i cap al sud, de manera que quedava un nou edifici de tres naus, mantenint la capçalera gòtica i donant la façana al carrer de Gràcia.
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 27 de desembre del 2000
L’església, com tants altres temples catòlics de la ciutat, va ser cremada i quedà destruïda durant els fets de l’anomenada “Setmana Tràgica” (anomenada “Gloriosa” pels seus convocants) de 1909, concretament el dia 27 de juliol; només se’n va salvar l’absis gòtic.5 Les classes populars culpaven a l’església de ser un dels principals recolzaments de la monarquia d’Alfons XIII que amb les “quintes” enviava els joves de famílies obreres a morir a la guerra del Rif al Marroc.
Estat en que va quedar l’església de Sant Fèlix després de ser cremada el 21 de juliol de 1909 (AHS)
Al passadís central, hi ha enterrat l’eclesiàstic integrista catòlic, Fèlix Sardà Salvany. Així mateix, també s’hi troba enterrat Lluís Carreras Mas, escriptor, periodista i una important figura intel·lectual dins l’església catòlica catalana, que primer es mostrà catalanista però va acabar donant suport al règim franquista adduint la persecució contra els religiosos en el bàndol republicà. El 14 de març del 2015, 60 anys després de la mort de Lluís Carreras, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’església de Sant Fèlix.6
Església de Sant Fèlix a l’actualitat
Després dels fets de la “Setmana Tràgica” va ser nomenada una junta constructora formada per Pere Turull, Fèlix Sardà, Francesc d’A. Barata, Antoni Oliver Turull, Joan Ponsà Pons, Miquel Baygual Casanovas, Enric Turull Comadran (tresorer), Jaume Brujas Pellicer, Jaume Gorina Pujol i Bonaventura Brutau. En la reunió extraordinària d’aquesta Junta, s’acordà inicià una subscripció que va acabar recollint 96.000 pessetes, algunes de les altres aportacions van ser també per subscripcions o recol·lectes, altres, obra de membres de la junta constructora, eclesiàstics, industrials, l’Ajuntament, el govern central i coneguts sabadellencs. Algunes de les aportacions van ser les següents7:
1914: L’Ajuntament va aportar 2.140 ptes. per les obres de consolidació del campanar.
1915: Amb motiu de les noces d’or sacerdotals de Fèlix Sardà Salvany, la Junta Constructora va rebre 1.000 ptes.
1916: L’industria ‘Casa Prat & Carol’ va fer una donació de 15.000 ptes. per les obres del nou temple.
1917: El govern per un Reial Ordre concedeix 5.000 ptes. per la reconstrucció del temple.
1918: En el saló d’actes de la Caixa d’estalvis. La poetessa Agnès Armengol Altayó, va entregar a la Junta d’Obra de la parròquia 22.000 ptes. producte net de la tómbola.
1919: Enric Oliver fa alguns donatius, entre ells 5.000 ptes. per pagar els finestrals de l’absis de Sant Enric, i el d’un tern negre.
1920: L’industria ‘Baygual i Llonch’ va costejar els rosetons superiors.
1921: El Bisbe Guillamet de Barcelona va fer un donatiu de 5.000 ptes i l’arquitecte Francesc Izard un altre de 2.523 ptes.
1923: A través de P. Miquel Estaragués van ser rebudes 25.561,40 ptes. de l’herència de mossèn Anton Salt, capellà de Sant Fèlix.
La Guerra Civil va fer que la reconstrucció s’allargués, el 21 de juliol de 1936, tres dies després del cop d’estat i l’aixecament feixista contra la República, va ser novament cremada. L’esquerra sabadellenca era profundament anticlerical, probablement pel caràcter integrista que havia tingut el catolicisme a la ciutat. Es van perdre pràcticament totes les peces artístiques, el mobiliari litúrgic i l’arxiu parroquial, però a diferència de la “Setmana Tràgica”, l’incendi no afectà ni l’estructura arquitectònica del temple ni la del campanar8. La façana que dóna a la Plaça Sant Roc es va acabar l’any 1942, aquesta havia d’estar flanquejada per dues torres que no es van construir mai.
7 Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu de Sabadell. ‘Capítol IV. L’església nova’ (pàgs. 97-105) Mossèn Frederic i Albanell. Ed. Biblioteca Sabadellenca, 1933
