Agnès Armegol i Altayó Font: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
També coneguda com a Agnès Armengol de Badia. Escriptora, pianista i catalanista que animà a les dones a participar en aquest moviment.
La seva família eren fabricants tèxtils de Sabadell, va estudiar les primeres lletres a les Escolàpies d’aquesta ciutat, i posteriorment continuà els estudis Barcelona i a l’internat la Pension Catalane de Castres (França).
De tornada a Catalunya, es va preocupar per salvaguardar la cultura popular catalana, així va fer copiar les cançons que li cantava la seva àvia perquè no es perdessin i més tard les va entregar a Pelai Briz, el seu mestre de poètica catalana, que les va incloure a les seves “Cançons de la Terra”.
Publicà diversos poemes i escrits en defensa de la llengua i cultura catalana a revistes com “Lo Catalanista”, “Revista de Sabadell” o “La Llumenera” de Nova York. Amb aquest esperit, va escriure el poemari “Cant a la senyera” per a l’Orfeó de Sabadell, el poema “Rosari antic“, un recull de la vida, els costums i les tradicions de Catalunya, i contribuí a ressuscitar les danses de Castellterçol. La primera poesia la va publicar a l’”Almanac de Barcelona”l’any 1874, animada per la poetessa Joaquima de Santamaria, 1854-1930, coneguda com “Agna de Valldaura”.
Pel que fa a la seva vessant musical, era reconeguda com una notable pianista, les seves peces composicions van quedar recollides a l’obra “Suspirs”, premiada en un concurs musical de Chicago (EUA).
Dona de conviccions cristianes, va realitzar diverses obres benèfiques i de caritat en ajut dels avis desemparats.
Va morir a l’edat de 82 anys i el seu enterrament va ser una mostra massiva de dol popular. Disposa d’un carrer amb el seu nom a Sabadell.
Poesies:
“Lays” (1879). Barcelona : Tip. Espanyola
“Ramell de semprevives” (1881). Sabadell : Imprenta y Litografía de M. Torner, 1891.
Joan Benito Sanz. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Fill de família treballadora, de Joan Benito i d’Isidora Sanz, fou el més petit de cinc germans, l’ordre cronològic dels quals era: Manuel, Teresa, Martí, Amadeu i Joan. Després d’acabar la primària, començà a treballar com a meritori en una Notaria, on anà escalant llocs de responsabilitat professional.
Abans de la Guerra Civil, vivia amb els seus germans Martí i Amadeu, al carrer Escola Pia, 93. De ben jove, s’afilià al Círcol Republicà i Federal (CRF), on es formà culturalment i políticament, esdevenint un admirador de les tesis republicanes federals de Francesc Pi i Maragall, primer President de la breu Primera República.
Durant la dictadura del General Primo de Rivera, visqué l’enduriment de la repressió contra les forces republicanes, sent empresonat només amb 20 anys, per formar part d’una Junta Republicana.
Molts sabadellencs que van passar pel CRF es van radicalitzar i es passaren al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), fou el cas de Joan Vila i Comas, Ramon Arteu i Vidal, Joan Bartomeu, Salvador Aymerich, Jesús Mañé, Josep Farràs, Galileu Molins, etc. Joan Benito però, sempre es mantingué fidel als ideals republicans federals, i recordat pels seus amics i companys com un home sincer, senzill, i abnegat militant republicà.
Amb la victòria del Bàndol Nacional, Joan Benito s’exilià a França, i des d’allà a Veneçuela, on hi va romandre vint anys fins que retornà a França. Es casà amb Maria Balagué i Bartolin, que l’estimà i li donà suport tota la seva vida. Va morir a Perpinyà el 22 d’abril de 1973 a l’edat de 65 anys. Molts catalans exiliats li dedicaren diversos escrits, entre ells, l’escriptora i amiga seva Maria Gispert, que en el número 1 de la revista “Casal Català”, corresponent a l’agost de 1973 li dedicà les següents paraules:
“Joan Benito (1908-1973). Un altre republicà que desapareix… Pocs són els dies que no ens calgui afegir algun nom de republicans enterrats en pàtria forastera. Joan Benito, que, de molts anys vivia a La Guaira (Veneçuela), s’arrecerà a Perpinyà, els primers, d’exiliat…Allà formà un nova llar, i allà havia de tancar els ulls. Seria injust titlla la terra pirenaica de forastera, quan tants catalans hi trobaren el mateix ambient de casa nostra…Que seria així, és pel que Joan Benito, estimà tant Perpinyà fins a tenir-hi casa pròpia per a passar-hi llargues estades. I ara que hi serà per sempre, el nostre record emocionat, l’acompanyarà, amb la visió del menut de galtes rosades, ja entusiasta federal, que quasi es pot dir que nasqué amb la República…Joan Benito va néixer l’any 1908, i pogué viure l’apassionament dels anys vint, que s’assenyalaren com a decisius per a la transformació social dels pobles. Els moviments classistes, havien de soscavar i aclivellar les bases de l’odiada monarquia…”
Maria Gispert i Coll. “Casal Català”. Núm.1. Agost de 1973
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.
SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. “Benito i Sanz” Pàgs. 29-31. Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0
Escriptor, humorista proper al dadaisme, periodista i editor.Membre fundador de “La Colla de Sabadell”
Fill d’Emilia Benessat Babí i de Vicenç Trabal Balsach, Procurador dels Tribunals i membre de la Lliga Regionalista. Estudià a l’Escola Pia de Sabadell, i tot i no seguir estudis universitaris s’interessà de ben jove per la cultura i el periodisme, col·laborant en diverses publicacions com “La Veu de Catalunya”, “El Mirador”, “Meridià” “La Publicitat” (òrgan d’expressió d’Acció Catalana), però sobretot escrigué articles curiosos i divertits, i acudits sobre burgesos i polítics al “Diari de Sabadell” sota el pseudònim de “Senyor Banyeta”, i n’arribà a ser director. Principal impulsor i membre del“Grup de Sabadell” o “La Colla de Sabadell”, del qual el seu germà Josep Maria també en formaria part. Una de les primeres activitats d’aquests joves és la publicació satírica, “La fulla del Salau” (abril-maig 1916). “La Colla de Sabadell” es reunia per denunciar els hàbits burgesos dels quals formaven part al ser de famílies benestants (el seu pare va ser procurador dels tribunals i dirigent de la Lliga Regionalista) i per tal de generar escàndol i provocar als cercles dominants. Qüestionaren la cultura i els costums del seu temps, així com la funció dels artistes, escriptors i intel·lectuals en general. Organitzaren actes provocadors com els Anti-Jocs Florals, crearen un Club de Senyors amb un un ase com a President, i celebraren conferències provocadores i grotesques. L’any 1919 el grup es va consolidant i l’11 de desembre del mateix any, Trabal pronuncià a l’Acadèmia de Belles Arts, la conferència “Les ciutats solitàries a Catalunya” on proposà la creació d’una associació de música i d’associacions equivalents federades a aquesta a arreu del territori català. Dirigí l’Associació de Música, que ja tenia 526 associats l’any 1921 (1). L’associació feia arribar la música a totes les ciutat de Catalunya i hi passaren els millors concertistes catalans i europeus de l’època, com ara Ricard Vinyes, a través del qual viatjaren a França al 1923 i establiren contacte amb intel·lectuals com Jean Cocteau i el Grup dels Sis, així mateix, Trabal conegué a París la que seria la seva muller al 1929, Antoinette Bordesvielles.
Políticament primer estigué compromès amb la Lliga Regionalista, i posteriorment trencà amb aquesta per donar suport a Acció Catalana (AC), partit creat el 1922 a partir de la Conferència Nacional Catalana, bàsicament per personalitats disconformes amb la línia política de la Lliga Regionalista, que consideraven una claudicació als drets nacionals de Catalunya, membres de la Joventut Nacionalista de la Lliga, de la Unió Federal Nacionalista Republicana i joves intel·lectuals sense adscripció política. Durant la Guerra Civil es va fusionar amb Acció Republicana Catalana donant lloc al partit Acció Catalana Republicana (ACR). ACR era un partit liberal i republicà, format per professionals liberals i classe mitjana, més a la dreta que l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de l’època, i més nacionalista que aquesta, però sense abraçar postulats independentistes com Estat Català. Trabal, tot i que va ser un dels signants de la Conferència Nacional Catalana, a les eleccions municipals de 1931 encara donava suport a la candidatura catalanista hegemònica de la Lliga, però després d’aquestes va trencar definitivament amb la Lliga per passar a defensar postures clarament republicanes i ocupant llocs de responsabilitat en tasques culturals durant la Guerra Civil.
Francesc Trabal amb el seu gran amic Joan Oliver “Pere Quart” i amb Armand Obiols, creà l’editorial La Mirada (que més endavant es fusionaria amb l’Editorial Proa) el 1925. La idea sorgí la tardor de 1924, després d’una reunió amb diversos escriptors vinculats a Acció Catalana (Josep Carner, Jaume Bofill i Mates Carles Riba) al Marquet de les Roques de Sant Llorenç, propietat de Joan Oliver “Pere Quart”. Es tractava de crear una editorial que fes contrapès a la conservadora Biblioteca de Sabadell impulsada pel periodista de la Lliga, Joan Costa i Deu. Aquesta s’estrenà amb la publicació de Francesc Trabal, “L’any que ve” (1925), llibre d’acudits il·lustrats pel mateix autor, Antoni Vila-Arrufat, Ricard Marlet, Josep Maria Trabal, Joan Oliver, Armand Obiols, Miquel Carreras, Lluís Parcerisa i amb pròleg de Josep Carner. Es tracta d’una sèrie de vinyetes realitzades expressament amb un traç infantil i bona part d’elles amb un peu de text dialogat (2). Trabal va destacar com a renovador de la novel·la catalana, el 1929 publicà la seva primera novel·la “L’home que es va perdre” i a l’any següent la que es considerada la seva millor obra, “Judita”, on no hi falta l’humor i el component eròtic, dues constants en l’obra de Trabal. El 1936 guanyà el premi Crexells per la novel·la “Vals”
A l’esclatar la Guerra Civil es traslladà a Barcelona, on organitzà el Servei de Biblioteques del Front i fou un dels fundadors a l’estiu de 1936 de la Agrupació d’Escriptors Catalans (posteriorment adherida a la UGT), i Secretari de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) creada a finals del 1936, formada per la Conselleria de Cultura de la Generalitat amb figures de la talla de Pompeu Fabra, Carles Riba i Pous i Pagès; i els sindicats CNT i la UGT. Trabal com a Secretari de la ILC serà un dels impulsors de la ràdio “Tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista”. Pel que fa a les relacions internacionals en l’àmbit de la cultura, participà a les reunions del PEN Club International a París, amb Carles Riba, Joan Oliver i Joaquim Xirau (1937), i a Praga (1938), amb Mercè Rodoreda.
Tres dies abans de l’entrada de les tropes del Bàndol Nacional, organitzà amb el Conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, la sortida cap a França dels intel·lectuals vinculats a la ILC, Pompeu Fabra i els escriptors Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Armand Obiols, Joan Oliver, Anna Murià i Mercè Rodoreda. El grup s’instaŀlà provisionalment al Castell de Roissy-en-Brie, prop de París, i Trabal treballà pel Departament de Propaganda anglès. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial es dirigí a Xile amb la seva família i la de Joan Oliver, Xavier Benguerel, César August Jordana i Domènec Guansé a Xile, embarcaren en el vaixell Florida, el 8 de desembre de 1939 i arribaren a Santiago de Xile el 9 de gener de 1940.
A Xile, en l’àmbit editorial, fundà amb Joan Oliver i Xavier Benguerel l’editorial el Pi de les Tres Branques, i amb l’escriptor xilè Hernán del Solar l’editorial Rapa-Nui (1946), especialitzada en llibres infantils i juvenils; i fou Gerent de l’editorial American PlayBoook. El 1947 publicà la seva última novel·la, “Temperatura”; impulsà i fou Vicepresident de l’ “Instituto Chileno-Catalán de Cultura” i Director del PEN Club de Xile; i va participar en les emissions radiofòniques L’hora catalana, a través de Radio Rapa-Nui (1953) (3).
Morí a Santiago de Xile el 1957. El seu amic, l’escriptor Joan Oliver “Pere Quart”, que ja havia retornat a Catalunya l’any 1948, va escriure d’ell: “No puc deixar de creure que en Trabal morí d’enyorament”. Gràcies al llibre “Tros de paper” del seu amic Joan Oliver, i de la correspondència entre ambdós, podem fer-nos una idea de les seves inquietuds culturals i del seu caràcter social i extravertit.
El 1984 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una Avinguda al Barri de Can Deu, curiosament a prop seu es troba l’Institut Joan Oliver (4).
Empresari tèxtil, fundador del que seria Grau S.A, una de les més grans empreses d’aprests i acabats de l’estat.
De petit va començar treballant en un molí bataner del costat del riu Ripoll, on els obrers també hi vivien. Va fer el servei militar a Cuba, colònia espanyola que es trobava en un moment d’agitació política amb l’aparició del moviment que reclamava la independència. Un cop llicenciat, es quedà uns anys a l’Havana i tornà a Catalunya a la meitat dels anys seixanta, abans de l’esclat de la guerra el 1868. Aquest mateix any creà la seva empresa d’acabaments, quan el propietari d’una empresa d’aquest ram anomenada Can Noi de la Laia, situada a la plaça del safareig, la traspassà al seu col·laborador. L’empresa era de petites dimensions, hi treballaven tres o quatre obrers.
Va aconseguir fer créixer l’empresa i la traslladà al carrer Montserrat i posteriorment, abans de 1890, a un edifici de la Rambla de Sabadell. No tenia estudis, va ser un autodidacta que volia seguir els passos dels països industrialitzats del centre d’Europa. Viatjà a Bèlgica per veure com funcionaven les fàbriques a aquest país, i el 1895 patentà un sistema d’encongiment dels teixits, que anomenà “shrunck” —encongiment en anglès—.
Va morir el 1899 a l’edat de seixanta-quatre anys, el succeí el seu fill, Joan Grau Puig. Antoni Grau li va mostrar l’ofici abans d’entrar al negoci, amb disset any treballà en establiments d’acabaments i posteriorment continuà l’ofici a Anglaterra, Suècia i Noruega.
Sabadell, ? de juny de 1851 – 14 de gener de 19251
Josep Gorina i Pujol. Autor desconegut. FONT: Nomenclàtor
Industrial tèxtil. Conegut popularment com a “Josepet”. Hereu de l’empresa tèxtil del seu pare, Joan Gorina, una de les famílies més importants de la indústria tèxtil sabadellenca, juntament amb els Brutau, els Casanovas, els Corominas, els Llonch i els Turull.
Al acabar els estudis primaris va començar a treballar a la fàbrica del seu pare, Joan Gorina i Morató, creada a Sabadell el 1835. Al morir aquest, el 1836, Josep Gorina va heretar l’empresa, mantenint el seu nom fundacional, Joan Gorina, fins que el 1921 la rebatejà com a Joan Gorina i Fills, Successors. Josep Gorina, col·laborà amb Narcís Giralt i Joan Sallarès i Pla, va construir-hi la seva casa, i va ampliar i millorar les instal·lacions de la fàbrica al costat del ferrocarril, convertint l’empresa en una de les més importants de la indústria tèxtil sabadellenca. Conjuntament amb l’industrial Bonaventura Brutau va crear un grup escolar pels fills dels obrers. Es casà amb una filla del també industrial tèxtil Enric Turull i Comadran, Dolors Turull i Sallarès, amb qui tingué sis fills: Joan, Assumpció, Dolors, Josep, Roser i Joaquim.
Gorina va presidir el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç i de la Indústria, formà part de la Junta d’Administració de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i va ser vocal de Junta d’Arancels i Valoracions del Regne a Madrid com a representant del Gremi de Fabricants. Figura com un dels fundadors del Banc Sabadell l’any 1881 i de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, de la qual també en va ser President.
Durant la visita del Rei Alfons XIII a Sabadell, aquest va ser rebut a l’ajuntament, va visitar les cases barates i el velòdrom i la fàbrica Joan Gorina i Fills, Successors, on va ser rebut per Josep Gorina i la seva família.2
Va morir l’any 1925 a la seva casa situada al número 247 de la Rambla. L’Ajuntament del Dr Esteve Maria Relat va decidir posar el seu nom a un carrer de la ciutat situat al barri de l’Eixample, que comunica en paral·lel a l’avinguda de Barberà, la Gran Via i la Carretera de Mollet.3
Sabadell, 13 de març de 1910 – Ciutat de Mèxic, 15 de juny de 1984
Jaume Camps i Illa. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Economista, sindicalista i polític comunista i socialista
Després de passar per les files anarcosindicalistes es decantà per la Unió General dels Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC). Va ser regidor de finances de l’Ajuntament de Sabadell des del 17 d’octubre de 1936 fins el maig de 1937, vocal del Consell d’Economia de la Generalitat, Comissari de Brigada del Tercer Centre d’Instrucció, Reserva i Sanitat, Comissari de la recuperació de l’Exèrcit de l’est a Lleida i secretari personal de Josep Moix. El 1940 després de ser expulsat del PSUC, va ser un dels fundadors del Moviment Socialista d’Emancipació Catalana, esdevingut en Partit Socialista Català.
Fill de família treballadora, de Josep Camps i de Montserrat Illa. Va estudiar al col·legi dels Germans Maristes de Sabadell, i posteriorment a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis, també d’aquesta ciutat. Tingué com a professors a Salvador Sarrà i a Serafí Singla. Estudià les ciències econòmiques i les teories de Smith, Fournier, Fisher, Tallada, etc.
La seva afició per les matemàtiques el portà a treballar al costat del seu pare com a comptable a l’empresa tèxtil Fonolleda S.A, de la qual el seu pare era l’encarregat dels telers.
Pel que fa a la seva vessant política, començà militant l’any 1928 al grup anarcosindicalista Ateneu Idea i Cultura, per integrar-se a la primavera de 1930 de la mà de Josep Moix a la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1933 s’allunyà de la CNT i com la majoria de la FLS es mostrà partidari de les tesis trentistes, fet que suposà l’expulsió de la FLS de la CNT i la seva adhesió a la UGT al esclatar la Guerra Civil. Fou president del Sindicat de Tècnics i Empleats al 1934, participà en els “Fets dels 6 d’octubre” amb els elements del POUM que formaven el sindicat, així mateix, va ser un dels impulsors de l’ús de la llengua catalana dins les files del sindicalisme local. A l’agost del 1936, apart de l’adhesió de la FLS a la UGT, també s’afilià al PSUC. A l’octubre del mateix any, entrà a formar part del consistori sabadellenc del batlle Josep Moix, com a conseller regidor de Finances, ho continuà sent amb la remodelació de les conselleries el 3 de març de 1937, però per la Unió de Rabassaires. Va intentar activar al màxim la capacitat exportadora de la indústria tèxtil cap el front per tal de combatre les mancances econòmiques provocades per la guerra, i creà els bitllets municipals de 0,25, 0,50 i 1 ptes. Posteriorment va ser nomenat vocal del Consell d’Economia de la Generalitat, fet que l’obligà a deixar la regidoria. Més endavant, també va ser nomenat comissari de la Brigada del Tercer Centre d’Instrucció, Reserva i Sanitat i finalment a Lleida, fou nomenat comissari de la recuperació de l’Exèrcit de l’Est.
Amb el nomenament de Josep Moix com a ministre de Treball del Govern de Negrín, Jaume Camps fou nomenat secretari personal d’aquest, havent de deixar els càrrecs militars, dedicant-se a aconsellar Moix i al govern com especialista en economia.
Amb la victòria del bàndol nacional, s’exilià a França , on va ser reclòs al camp de concentració de Set-fonts, d’ on n’escapà al cap de dos mesos. Va contactar amb el seu company Josep Moix, amb qui col·laborà en el “Servicio de Evacuación a los Refugiados Españoles” (SERE). Passà a Bèlgica, Gran Bretanya, els Estats Units (Nova York) i finalment a Mèxic, on hi restà quaranta anys fins a la seva mort. Va acabar distanciant-se de Moix i del PSUC a causa de les seves crítiques a l’ obediència d’aquest al PCUS i a la tercera internacional i pel cas Comorera, i en va acabar sent expulsat. El març de 1941 va firmar el manifest a “Tots els treballadors del PSUC dispersos pel món. A tots els obrers i camperols de Catalunya”, sent un dels fundadors delMoviment Socialista d’Emancipació Catalana, esdevingut en Partit Socialista Català el juliol de 1942 i formà part del seu Consell Executiu.
A Mèxic, treballà en diversos oficis, com a venedor de teixits a venedor de suro, entre altres. Finalment va trobar feina de comptable en una empresa industrial, de la qual en va ser gerent general durant vint anys, i posteriorment creà una petita fàbrica.
L’any 1970, s’acollí a l’amnistia política i retornà a Catalunya, a Barcelona. Va intentar unir a tots els militants socialistes en un sol partit, però no ho va aconseguir i retornà a Mèxic, on participà activament a l’Orfeo Català de la capital i en va ser reelegit com a President en diverses ocasions. El 22 de juliol de 1979 retornà novament a Catalunya amb el propòsit de romandre-hi definitivament, però finalment el 1981, portat per la nostàlgia i al veure que Catalunya i Sabadell eren molt diferents de quan havia marxat, retornà a Mèxic, on morí el 15 de juny de 1984.
Va col·laborar en nombroses publicacions com: “Diari de Sabadell”, “Vertical”, “La Humanitat”, “La Publicitat”, “Treball”, “Xaloc”.
CENDRA BERTRAN, Ignasi. El Consell d’Economia de Catalunya (1936-1939). Revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. (Pàg.237). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. ISBN: 84-8415-775-X
SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. (pàg. 43-47). Primera Edició: Desembre 1986. Arts Gràfiques Agulló-Costa. Rector Centena, 13-Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0 (Publicat en el Diari de Sabadell el 7 de juliol de 1984)
Sabadell, 5 de maig del 1912 – Tolosa de Llenguadoc, agost del 1945
Jaume Massagué Rodríguez. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.
Militant comunista, primer va estar afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però abans de l’esclat de la Guerra Civil s’afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Jugador internacional de bàsquet, comissari, Comandant i Tinent Coronel de l’Exèrcit Republicà.
Fill de família treballadora, d’Agapit Massagué Pujol i de Francesca Rodríguez Llorens. Estudià la primària als Maristes, continuà els estudis a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis i més endavant assisteix a les classes del Centre de Dependents del Comerç i la Indústria de Sabadell.
S’inicià en el món laboral treballant com aprenent de despatx a l’empresa tèxtil de Juli Puncernau i Viladot que més endavant s’anomenà Llorens i Torra, SA propietat de Josep Llorens Borrell i Antoni Torra Guarro. De fet, va ser la única empresa on va treballar a Sabadell, perquè des dels 14 anys fins la Guerra Civil no va canviar d’empresa.
Pel que fa a la seva vessant política, es va afiliar i fou membre de la Junta Directiva (en representació de la joventut) del Casal Català d’ERC, situat a la Via Massagué cantonada amb el carrer Garcilaso. Durant els “Fets del 6 d’octubre” de 1934, Massagué com d’altres companys seus, es dirigí a Barcelona per defensar la proclamació de la República Catalana feta pel President Lluís Companys. Al arribar a Barcelona foren detinguts i confinats al vaixell “Uruguay” on hi restaren fins la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions de 1936.
Gran aficionat a l’esport, va practicar l’excursionisme, l’esquí, l’atletisme i el futbol, però és sobretot com a jugador de bàsquet que destacà, a Sabadell jugà al Joventus A.C, sent campió de Catalunya la temporada 31-32 i arribant a ser internacional.
Es va afiliar amb els amics Antoni Sala, Albí Sangres, Joan Castellví, Albert Gispert i Ignasi Amorós, al Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Unió General de Treballadors (UGT), situat a la seu del Centre de Dependents del Comerç al carrer Indústria. En el sindicat es va anar radicalitzant i finalment s’afilià al BOC i al POUM. A l’esclatar la Guerra Civil bona part dels afiliats al Sindicat d’Empleats i Tècnics s’afiliaren al POUM.
El 2 de setembre de 1936, el Comissari General d’Artilleria 7,5 de la 29ª Divisió, el sabadellenc Joan Bartomeu Valls, que es trobava a Osca amb les forces del POUM, anà a Sabadell per reclutar voluntaris pel front. Massagué i altres membres del Sindicat d’Empleats i Tècnics s’hi incorporaren. Al arribar a Osca, Massagué va ser nomenat Comissari d’Artilleria a la població de Monflorite, des d’on es distribuïa el diari de campanya fundat per Bartomeu “Artilleria Roja”, imprès a la Impremta Litògraf de la Rambla de Sabadell.
La 29ª Divisió va ser dissolta per ordre del Ministre de Defensa, el socialista, Indalecio Prieto. D’aquesta divisió en formava part també el famós escriptor anglès George Orwell. Posteriorment els milicians foren reconeguts oficialment pel Ministeri de Defensa, i Jaume Massagué fou nomenat Comandant al quadre Eventual de l’Exèrcit de Llevant, juntament amb el seu company de partit i divisió, Jesús Mañé Pascual.
El 12 març escrigué un article al setmanari del POUM “Impuls” de Sabadell, sota el títol “Per què sóc del POUM?” on es dirigí als seus excompanys i amics d’ERC explicant-los perquè s’havia donat de baixa del partit i s’havia afiliat al POUM, expressant la necessitat d’una revolució proletària i la instauració d’un estat socialista, i denunciant la complicitat d’ERC en recolzar una República que havia desarmat als obrers en diverses ocasions.
Va ser ascendit a Tinent Coronel, després de presentar-se com a voluntari per defensar Barcelona, tot i que la línia entre Catalunya i el País Valencià es trobava incomunicada per l’avenç de les tropes franquistes. Però l’autoritat militar superior no va poder organitzar el trasllat de les tropes a Barcelona, ni tampoc hi havia voluntat per part del govern, a més faltaven armes i el govern republicà i de la Generalitat es trobaven en descomposició i retirada. Jaume Massagué es pogué dirigir a Barcelona i des d’allà visità Sabadell per acomiadar-se dels seus familiars i d’amics com Josep Vilarrubí Lecha. Posteriorment, retornà a Barcelona i començà el camí de l’exili cap a la frontera francesa, on fou reclòs al camp de concentració de Setfonts, de camí cap aquest ajudà el seu amic August Bernaldo, que tenia dificultats per caminar, portant-lo a collibè sis quilòmetres. Aconseguí escapar del camp i es traslladà fins a Montpeller, on va trobar protecció a la Residència d’Intel·lectuals Catalans, presidida per Pompeu Fabra on es començà a intentar a arreglar la seva situació d’indocumentat (ja que era fugitiu d’un camp de concentració). Va ser detingut per la policia abans que es pogués tramitar la documentació i el traslladaren a un camp de concentració proper a Perpinyà, on aconseguí escapar-se novament. Va combatre un temps amb els “Maquis”, els guerrillers de la resistència antifranquista. Finalment es va establir a Tolosa de Llenguadoc, on es trobà amb els amics sabadellencs Sangres i Castellví que residien amb les seves famílies i l’acolliren amb el braços oberts. Mentrestant els amics de Tolosa continuaren les gestions per regularitzar la seva situació, gràcies a ells, va poder contactar novament amb antics amics del bàsquet que formaven la “Societé Patrie” de Barcelona i que es trobaven jugant a Tolosa, així doncs Jaume Massagué va retrobar l’alegria practicant el seu esport favorit. Però un dia d’agost de 1944, va tenir la mala fortuna de ser atropellat per un camió a un carrer de Tolosa, accident que li provocà la mort abans que els seus amics Albí Sangres, que treballava al diari francès “Le Depèche”, i el seu germà Joan, i Joan Castellví poguessin arreglar-li els papers.
MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa; PAGÈS BLANCH, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. (Pàg. 874) Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona(2000) ISBN: 9788484152439
SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili (Pàg. 125-132). Primera Edició: Desembre del 1986, Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena, 13 – Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0
Barcelona, 8 d’agost de 1901 – Santiago de Xile, 10 de febrer de 19531
Josep Esteve Aguiló. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Tècnic Tèxtil. Afiliat a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Durant la Guerra Civil es va afiliar al PSUC. Va ser Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa2 i va formar part del Servei d’Informació Militar (SIM)
De ben jove va haver de traslladar-se amb la família a Buenos Aires, on els seus pares van anar-hi per motius laborals, fins l’any 1917 que retornaren a Catalunya, on finalment s’establiren a Sabadell. Josep Esteve compaginava el seu treball a la indústria tèxtil amb els estudis de formació tècnica a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, on aconseguí formar-se com a tècnic tèxtil. De teixidor passà a encarregat de telers (Majordom tèxtil), formant part del Gremi de Majordoms Tèxtils, del qual en va ser nomenat President. Posteriorment formà part del Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Indústria.
Milità primer a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on es va fer molt amic de Salvador Sarrà i Serravinyals.
Participà en els “Fets del 6 d’octubre de 1934”, la revolta després de la proclamació del president Lluís Companys de “l’Estat Català dins la República Federal Espanyola” que pretenía acabar amb el govern central cada vegada més escurat a la dreta amb l’entrada de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). A Sabadell a diferència d’altres ciutats com Terrassa de majoria cenetista, si que hi va haver una insurrecció, ja que la Federació Local de Sindicats (FLS) era de majoria trentista, i tot i que encara estava adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), no seguia els postulats majoritaris de no participar a l’aixecament. Josep Esteve i els seus companys van ser detinguts pel general Domènec Batet i confinats al vaixell “Uruguay”, on hi romangueren fins el 16 de febrer de 19363. Batet, s’oposaria més endavant al cop militar i acabaria detingut a Burgos, condemnat a mort en Consell de Guerra el 8 de gener de 1937 i afusellat el 18 de febrer de 19384.
Josep Esteve durant l’alcaldia de Joan Miralles i de Josep Moix, va ocupar els càrrecs Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa. Durant la Guerra Civil, juntament amb Salvador Sarrà s’encarregava dels interrogatoris del Servei d’Informació Militar (SIM), segons l’historiador Andreu Castells, Josep Esteve feia servir uns mètodes expeditius a diferència de Sarrà. El SIM s’encarregava de la detenció d’aquells sospitosos de formar part de la Quinta Columna i de cercar els emboscats i desertors. Amb la derrota de la República, s’exilià a França on anà a parar al conegut camp de concentració d’Argelers, d’on va aconseguir sortir-ne gràcies al seu amic Salvador Sarrà, amb qui visqué durant un temps a casa d’un amic sabadellenc, Francesc Graells, radicat a Mazamet (Tarn). Posteriorment aconseguí reunir-se amb els seus familiars i s’embarcà al vaixell “Winnipeg” i arribà a Xile al setembre de 1939.
A Santiago de Xile es va retrobar amb familiars i amics sabadellencs com Francesc Trabal i Benessat, Joan Oliver, Josep Rosas, etc. Amb els també exiliats, Antoni Solé, Josep Pujol i Joan Alemany, entre altres, va crear una fàbrica de conglomerats per la construcció, però durà poc temps. Des de l’any 1941, va treballar a l’empresa vinícola fundada pel seu amic Salvador Sarrà. Continuà la seva activitat política al Centre Català i a l’Agrupació Patriòtica Catalana de Santiago de Xile. Però la mort del seu fill petit Jordi a causa d’un infart de miocardi, el va afectar greument i va anar perdent la il·lusió de poder canviar la situació política i de retornar a Catalunya, morint el 10 de febrer de 1953 amb només 51 anys.
1 Simó i Bach, Ricard. “EVOCACIÓ”. Diari de Sabadell, 9 de març de 1985
Sant Vicenç de Castellet (Bages), 12 d’octubre del 1904 – Caracas (Venezuela), 23 de gener del 1976
Maria Gispert i Coll (AHS)
Escriptora, socialista i catalanista. Militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i del Centre Català de Caracas.
Filla de Salvador Gispert i Emilia Coll, treballadors de la indústria tèxtil. Es traslladà a Sabadell amb els seus pares i el seu germà Albert, de ben petita. Va estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i més endavant va assistir a les classes diürnes del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), de Barcelona. Començà a treballar de mecanògrafa a la Notaria de Rossend Güell i Mañé, per posteriorment anar ocupant tasques de més responsabilitat. Després va entrar com administrativa en el despatx de la indústria, i en les hores lliures aprofitava per ampliar els seus estudis professionals, així com per llegir, se la podia trobar a les biblioteques del “Círcol” Republicà Federal (CRF), del Centre Cultural Recreatiu, de l’Agrupació Excursionista “Terra i Mar” i en la de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Compartia lectures i debats amb altres amics del Bloc Obrer i Camperol (BOC), (afiliada poc després de la seva creació, abans que es proclamés la República) com: Francesc Carreras, Joan i Josep Farràs, Lluís Mimó, Josep Oltra i Picó, Josep Vall, Jaume Viladoms i Valls, i altres.
Va participar activament en conferències i mítings juntament amb companys i companyes com: Jordi Arquer, Antònia Arteu, Teresa Aymerich, Brígida Jover, Josepa Mañosa, Joaquim Maurín, Andreu Nin, etc. Va col·laborar en diverses publicacions locals i barcelonines com: “Diari de Sabadell”, “El Poble”, “L’Impuls”, “La Batalla” i “La Humanitat”. Així mateix, va col·laborar en diverses comissions de cultura de l’Ajuntament de Sabadell.
Durant la Guerra Civil, va dirigir el setmanari del POUM “L’Impuls”, i juntament amb Marga Lladó va ajudar a Fidela Renom i Soler a fundar el cos d’Infermeres laiques1. Així mateix, va ser interventora de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada Feliu Barnola Comas EC2. A l’acabar el conflicte va ser denunciada i condemnada a trenta anys de presó, d’aquests en va complir set.
El Director General de presons, nega la llibertat condicional a Maria Gispert, 31 de juliol de 1944
Poc després de sortir de la presó, va emigrar cap a Caracas, on hi residí tota la resta de la seva vida. A l’arribar a Caracas va ser rebuda per catalans i sabadellencs exiliats, entre ells el geògraf Pau Vila i Dinarès, de qui en seria Secretària. De seguida va decidir militar al Centre Català de Caracas, participant en commemoracions i celebracions com el 14 d’abril, l’11 de setembre, el 15 d’octubre (afusellament del President Lluís Companys), i organitzant els Jocs Florals de la Llengua Catalana. Fou nomenada Secretària dels Mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Caracas l’any 1966, dels quals en va ser mantenidor el Doctor Carles Pi i Sunyer i posteriorment, l’any 1975 que ho fou el geògraf sabadellenc Pau Vila i Dinarès. Va dirigir la publicació del Centre Català anomenada “Senyera” i participà en el programa de ràdio “L’Hora Catalana”, escoltat per molts dels exiliats catalans.
Gran aficionada a la literatura, va obrir una llibreria a Caracas amb el nom de “Llibreria Mirador”, molt concorreguda pels exiliats catalans. També va escriure dues novel·les: “Quan despertem els sentits” (1953) i “Ombres i llums” (1960). Des de la creació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), va militar en ell, com molts altres ex-membres del BOC i del POUM.
Va morir el 23 de gener de 1976, en el seu enterrament s’hi van aplegar tots els companys del Centre Català de Caracas, autoritats civils i docents, i membres del món cultural veneçolà. Un carrer de Sabadell porta el seu nom, la Ronda Maria Gispert, situada al Barri de Can Puiggener.
1. MASJUAN BRACONS, Eduard. Medis Obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (Pàg.166). Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006. ISBN: 844902479X
2 DEU BAIGUAL, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939 (pàg. 41). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7
SIMÓ BACH, Ricard. SABADELLENCS MORTS A L’EXILI. “Maria Gispert i Coll (Escriptora, política i nacionalista)”, pàg 93-98 (Publicat al Diari de Sabadell el 3 de maig de 1986). Primera Edició: Desembre 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell. ISBN: 8486636000
Situada al cèntric carrer Doctor Puig, 16. Es tracta d’una casa-fàbrica, on l’espai per treballar i per viure formen part d’un mateix edifici. Es va començar a construir el 1812 per iniciativa de Pau Turull Font, i es va finalitzar el 1819.
A partir del segle XIX, els Turull van aconseguir una gran fortuna, augmentant així el seu patrimoni immobiliari.
La casa està dividida en dues parts: una d’elles pertanyia a la residència de la família Turull i consta d’un edifici de tres cossos amb tres pisos i golfes. L’altra és un edifici annex que era destinat a la fàbrica tèxtil.
L’any 1865, Pere Turull i Sallent, que havia heretat la casa pairal, va ampliar l’habitatge familiar afegint un segon pis i modificant la façana exterior, que prengué l’aspecte que avui encara conserva. S’encarregà l’obra a l’arquitecte Josep Lacueva, també autor del casal veí, situat al carrer del Doctor Puig, 18. El sistema constructiu és el típic de principis del segle XIX, amb murs de càrrega, amb sostres de revoltons i amb bigues i encavallades de fusta. La façana és molt senzilla, el contrari de l’interior que és molt luxós a causa de les reformes que es van realitzar el 1860 amb motiu de la visita d’Isabel II.
La casa va ser habitada per Pau Turull i Comadran, hereu de Pere, fins que va morir l’any 1892. Posteriorment la seva propietat va quedar en el seu germà Joan i finalment al fill d’aquest, Pau Maria Turull Fournolls, que l’habitaria de forma esporàdica fins que va morir el 1972. Després de la Guerra Civil l’edifici va quedar tancat, fins que va ser adquirit per l’Ajuntament el 1964. La restauració es va iniciar als anys 70, adequant les naus de la fàbrica com a sales d’exposicions i rehabilitant els espais més emblemàtics de la casa. Actualment la casa és el Museu d’Art de Sabadell.
Edifici situat al marge dret del Riu Ripoll, molt a prop del pont de la Salut, Camí de Ca la Daniela, 7. Va ser construït a l’anomenat sot d’en Crous l’any 1856 pels germans Montllor, que es dedicaven al rentatge, a la preparació i a la filatura d’estampat.
L’ origen del nom és desconegut, tot i que s’apunta a que podria deures al nom d’una antiga masia que ocupava els terrenys de l’empresa. Tot i que els propietaris no la van “batejar” com a Ca la Daniela se’l conegué i coneix amb aquest nom.
El 1881 el Vapor es va ampliar amb la quadra de planta i un pis visible a l’extrem oest. El 1897, després de patir dos greus incendis el 1895 i el 1896, es va construir una sala de calderes exempta, al nivell inferior, actualment fora de la propietat. Al llarg del segle XX l’edifici es va anar ampliant fins a omplir tota la parcel·la.
Un episodi rellevant relacionada amb el Vapor Ca la Daniela, va ser l’assassinat del seu copropietari Thédore Jenny Hartman, el qual va ser trobat mort a casa seva el 22 de febrer de 1920. Els obrers afiliats a la CNT però sense ser-ne militants, Victor Sabater i Martí Martí, van ser acusats del seu assassinat tot i la insuficiència de proves, i condemnats a pena de mort: L’execució de Victor Sabater i Martí Martí i Colomer (9 de maig de 1922).
El 1987 va patir un greu incendi , sent reconstruït i ampliat posteriorment amb edificis annexos al voltant de la nau central. L’empresa ha anat canviant d’amos i raó social al llarg dels anys: Manuel Montllor i Companyia; Enric Turull i Companyia; Jenny Turull, SA; Daniela, Fábrica de Hilados, i actualment Fil Gènesi, SA.
Benilloba (País Valencià, Alacant, El Comtat), 10 de març de 1909 – Frontignan (Hérault, Occitània), 19 de gener de 1998
Eduard Garrigós a Mauthausen. Foto de Francesc Boix
Sindicalista de la Federació Local de Sindicats (FLS-UGT) i supervivent del camp d’extermini de Mauthausen.
Naixement i trasllat amb la família de Benilloba a Sabadell
Natural de Benilloba (Alacant), els seus pares eren Vicente Garrigós Monllor (natural de Benilloba), Pagès; i Teresa Soler Ramón (d’Alcoi), llevadora. Ell era jornaler, és guanyava la vida en el camp fent diferents tasques segons l’època de l’any. I ella s’ocupava de la cura dels fills i quan tenia temps feia de matrona ajudant a parir a les dones del poble. Van tenir nou fills: Maria Teresa (nascuda l’1 d’agost de 1893), Maria Nieves (l’1 de Març de 1895), José Vicente (27 de Gener de 1897), Rogelio (25 de Gener de 1899), Adolfo Rafael (24 d’octubre de 1901), Eugenio (16 de Febrer de 1904), Salvador (2 de Gener de 1906), Eduardo (10 de Març de 1909) i Juan Miguel (22 de Juny de 1911). L’any 1912 Benilloba patí una greu sequera, i a més, el 4 de març del mateix any, mor la mare, Teresa Soler amb 39 anys, a causa d’una bronquitis pseudomembranosa ; i el dia següent la filla major de 18 anys, Maria Teresa, de gastroenteritis. Vicent Garrigós, finalment decideix agafar els seus fills i traslladar-se a Sabadell, on els acompanya la seva sogra, Teresa Ramon.2
La seva vida a Sabadell
A Sabadell els seu pare treballava fent sorra per a la construcció al riu Ripoll ajudat pel seu germà gran, José Vicente, que aconseguí entrar com aprenent d’electricista a Casa Boix, i va anar aprenent i pujant fins arribar a ser contramestre d’unes grans empreses. Eduard va començar a estudiar als Escolapis, però es va enfadar amb els capellans i va acabar estudiant a casa del senyor Roure. Pel que fa a la seva experiència professional, va començar fent d’aprenent de dependent a Cal Traveria (merceria encara avui existent), i després a la fàbrica de Ca la Daniela (situada a la riba del riu Ripoll), una de les més importants filatures d’estam de la ciutat, propietat de Jenny Turull, allà va començar a destacar com a sindicalista. Estava afiliat a laFederació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, primer adherida a la CNT i després del trencament trentista, a l’agost del 1936 aquesta es va adherir a la UGT.
Es va casar amb Maria Balagué Alós amb qui va tenir un fill, Hilari, nascut el 26 de gener de 1934).
Retrat d’estudi de casament d’Eduard Garrigós Soler i Maria Balagué Alòs. Sabadell, ca. 1930-1936. Autor Rafael Molins Marcet (AHS)
Abans de deixar la ciutat per anar al front, vivia al carrer Piferrer, núm. 16, al barri de La Creu Alta. Va ser milicià de la Columna Alpina (Jaca), on coincidí amb els també sabadellencs Pablo Alòs Escartín i Enric Tomàs Urpí, entre d’altres. Després fou designat comissari polític de la Brigada 139 de la Divisió Líster de l’Exèrcit Republicà, destinada a Torredongimeno (Jaén); allà va combatre per la zona de Porcuna i Andújar, i finalment la brigada es va haver de desplaçar al front de Terol. Garrigós va acabar lluitant en l’ofensiva de l’Ebre, a la zona del Tossal de la Gaeta i les serres de Pàndols i Cavalls. El seus germans Salvador i Joan també van combatre amb l’exèrcit republicà: el Salvador va caure malalt de tuberculosi i va sobreviure a la guerra; el Joan va ser donat per desaparegut al front, el 5 de desembre de 1938, però en realitat havia estat capturat i fet presoner per l’exèrcit franquista: el van destinar al 90 Batalló de Treballadors. En plena desfeta de l’exèrcit republicà al front de l’Ebre, va iniciar la retirada: va anar a Olesa de Montserrat per preparar el contraatac a Lleida, però la derrota era inevitable: va fugir cap a Olot i Figueres i va continuar el camí cap a la frontera. En plena guerra, cap a l’any 1937, Garrigós es va separar de Maria Balagué.
Exili i internament al camp d’extermini de Mauthausen
S’exilià a França, sent internat als camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès i Agde. Tot seguit es va allistar a una Companyia de Treballadors Estrangers i fou destinat a la Línia Maginot, prop de la ciutat de Metz i de la frontera amb Luxemburg, on de nou es retroba amb el seu company Pablo Alós. Al cap d’uns mesos i ja en el context de la Segona Guerra Mundial van ser capturats per l’exèrcit nazi a Saint Dié-des-Vosgues (departament de les Vosges, regió del Gran Est): primer va ser traslladat i empresonat al Frontstalag 110 i després a l’Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), d’on sortí el 25 de gener de 1941. Fou deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941, on ingressà amb el número de matrícula 6793, i va ser internat a la barraca 19. Primer va treballar encarregant-se de la neteja de la barraca, aquest fet li va permetre viure amb menys brutalitat al camp, tot i que finalment va treballar un temps a la pedrera, pujant pedres per una escala (l’escala de la mort), on van morir molts dels presos, els que morien els havien de pujar fins a dalt perquè els alemanys els comptessin, posteriorment treballà a una fàbrica tèxtil que es trobava dins del camp. Va aconseguir fer-se amb la confiança del cap de la barraca, de nacionalitat alemanya, però era txecoslovac sentia txecoslovac, dels Sudets.
Al camp, juntament amb altres sabadellencs com els germans Esteve Melcior, Joan Capellas Fages, i Pablo Alós Escartín, i companys com el fotògraf (reporter de guerra) Francesc Boix, que formava part del Comitè Internacional Clandestí del Camp; amb qui Eduard i un grup d’uns 10 presos hi col·laborava. Aquest grup, contactà amb altres presos espanyols i d’altres indrets, també amb presos polítics alemanys, i aconseguiren roba, menjar i armes, Eduard va aconseguir fer-se amb una pistola. Quan les tropes nord-americanes van arribar al camp el 5 de maig de 1945, va ser un dels primers en obrir les portes.
Eduard Garrigós a la sortida del camp de concentració de Mauthausen després de l’arribada de les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945, darrere seu el Coronel Seibl de la Divisió Blindada Patton. Josep Boix i Campo
En una entrevista que li va fer l’historiador Josep Maria Benaul el 7 de juliol de 1990 recordava:
“A la pedrera, a carregar camions i vagonetes. A garrotades i treballant molt! Encara els semblava que anaves a poc a poc! Quan acabaves la jornada, una pedra que pesava 15, 20, 30 quilos a l’esquena… Les havíem de pujar per unes escales perquè allà hi havia un grup de paletes que anaven fent camp. I els que es morien treballant els havíem de dur coll cap dalt. I aleshores passaven llista: tants vius i tants morts. Jo no sé si ho feien expressament o si és que no sabien comptar o què, que ens comptaven deu o dotze vegades. Ens fotien a la barraca i la mateixa música… A l’hivern, amb aquell fred, nevant, dormint per terra i ens obrien totes les finestres. Si t’aixecaves, que tenies ganes d’anar a orinar, perdies la plaça. Si aixafaves algú es cagava amb el déu que t’ha parit. Era la misèria, Eren desequilibrats, bojos tots. El que s’aguantava serè és perquè o no pensava gaire o tenia molt coneixement. Jo era un d’aquests que deia: “Ja veurem, ja veurem!” Perquè al filat se’n tiraven molts. Jo deia: “Collons! Al filat no m’hi tiro!”
Grup de deportats alliberats. ca 6-22 de maig. Eduard Garrigós i Soler (dret a l’esquerra i amb gorra), Casimir Climent (al seu costat). De genolls, Pablo Alós i Escartín (a l’esquerra), i al seu costat, Joan Capellas i Fages. Autor: Francesc Boix. AHS
Alliberament de Mauthausen
Poc després de l’alliberament, va ser traslladat al llac Constança, on hi va romandre un parell de setmanes, amb alguns companys espanyols i un grup de soldats francesos. Després els van portar en tren a Suïssa i els van retornar cap a França, a París. De París i a causa del seu estat de salut, amb problemes als pulmons, va marxar cap al sud a Montagnac, prop de Montpeller, convivint amb Pablo Alós Escartín, i treballant a les vinyes. Entre 1945 i mitjans dels anys 1950, es va establir a Frontignan (Hérault, Occitània) refent la seva vida, casant-se amb Josefina (morta el 1987). Vivia amb Josefina i Pierre (fillastre), amb qui un cop morta Josefina, tingué cura d’ell fins a la seva mort. La seva primera dona i fill (Hilari), també son morts. El 1962 en el marc de la causa que tenia oberta a Espanya per part del Tribunal Especial para la “Represión de la Masonería y del Comunismo”, se li obriren un seguit de diligències per tal de localitzar-lo, ja que en desconeixien el seu parador; finalment el seu cas va ser sobresegut provisionalment.
Eduard Garrigós, amb boina, a l’exili a Montpeller, França. L’acompanyen, d’esquerra a dreta: Núria Ferràndiz Vidal, dona del seu germà d’Adolf Garrigós Soler; Pierre (Pedro), fill de la segona parella d’Eduard Garrigós, i Josefina, la seva parella. Anys 50. Autor desconegut (AHS)
L’any 1990 va venir a Sabadell per tramitar la documentació per percebre la pensió com a exmilitar de l’exèrcit de la República. Eduard Garrigós va ser enterrat al panteó familiar Garrigós-Ibàñez del cementiri de Frontignan, juntament amb les despulles de la seva muller i del primer marit d’aquesta, Miguel Ibáñez. A la família el coneixíem com el “tiet de França”. La seva besneboda Elisabet Garcia Garrigós i el besnebot Adolf Pla conserven les seves memòries personals enregistrades en set cintes de casset, pendents de publicar, fotografies i documentació personal de la seves vivències. Era el tiet del meu avi (Agustí Garrigós Anglès) i igual que a Elisabet Garrigós i altres familiars, havia vingut a visitar-nos a Sabadell diverses vegades.
De dreta a esquerra: Agustí Garrigós Anglès (nebot d’Eduard, fill del germà d’Eduard, Vicenç), Pierre (fillastre d’Eduard), Jordi Garrigós Masip (fill d’Agustí Garrigós Anglès i d’Antònia Masip Pinyol), Eduard Garrigós amb una filla de Pierre, Antònia Masip Pinyol i Gemma Bussom amb una altra filla de Pierre. Fotografia guardada per Agustí Garrigós Anglès, ca 1990
Eduard Garrigós al centre amb Eva Berenguer Garrigós i Arnau Berenguer Garrigós (néts d’Agustí Garrigós, nebot d’Eduard) al menjador de casa d’Agustí Garrigós i Antònia Masip Pinyol, carrer Rector Centena, núm. 27 (casa anglesa, enderrocada) al barri de la Creu Alta de Sabadell, ca 1990
Eduard Garrigós Soler a casa del seu germà Adolf al barri de Sant Oleguer de Sabadell, ca. 1995. Autor desconegut (AHS)
Actes en memòria d’Eduard Garrigós
Durant l’aplec de la Salut de Sabadell de 1993 es va fer un acte de memòria i es va inaugurar un monument d’homenatge als sabadellencs que havien passat pels camps d’extermini nazis. A l’esquerra Pablo Alòs i Eduard Garrigós supervivents de Mauthausen:
El 25 de gener de 2020 a Sabadell es va col·locar una llamborda stolpersteine a la casa on havia viscut Eduard Garrigós a Sabadell, al carrer Piferrer, 16 del barri de La Creu Alta. I el 20 de gener de 2025 es va col·locar una rajoleta en memòria a Eduard a la casa de Benilloba (el Comtat, Alacant, País Valencià).
Stolperstine a Eduard Garrigós al carrer Piferrer núm. 16 de Sabadell
Rajoleta en memòria d’Eduard Garrigós, al carrer Sant Jaume, núm. 22 de Benilloba
Tomba de la família Ibañez i Garrigós on reposa Eduard juntament amb la seva esposa Josephine i el seu primer marit.
‘Exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945‘, Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’Història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Museu d’Història de Sabadell. Hi col·labora: Arxiu Històric de Sabadell. Amb el suport de: Diputació de Barcelona.
Barcelona, 1895 – Barcelona, 4 d’abril de 1950 (1)
El 1918 era Secretari de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT).De novembre de 1917 fins a finals de 1919 participà a la reestructuració del periòdic de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”. Entre el 28 i el 30 de juny de 1918 representà a la Federació Local de Barcelona juntament amb A. Mira, al decisiu Congrés de Sants. El 1919 va assistir al Congreso de la Comedia de la CNT, en representació del sindicat del vidre. Va seguir col·laborant en la premsa confederal, i el 1924 formà part de la redacció de “Solidaridad Obrera”, dirigida en aquell moment per Hermoso Paja.
Col·laborà en la publicació “Cultura Libertaria” des de la seva publicació el 6 de novembre de 1931, destacant el seu article “El valor del sindicalismo”, publicat el 24 de juny de 1932, on defensà les tesis trentistes moderades, el 1932 també col·laborà a la publicació manresana “El Trabajo”. Al 30 d’agost del 1931 va aparèixer com un dels cenetistes que van firmar el Manifest dels Trenta publicat al diari “L’ Opinió”, del sector moderat de la CNT contrari a les tesis insurreccionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 12 de juny de 1932 va participar a l’assemblea de fundació de l’Ateneu Sindicalista Llibertari de Barcelona, entitat que també presidiria i on realitzaria formacions pels treballadors.El novembre de 1932 en una assemblea extraordinària al Sindicat de l’Alimentació de Barcelona, va ser expulsat de la CNT i es va passar als Sindicats d’ Oposició trentistes i a la Federació Sindicalista Llibertària, posteriorment, al 1934, va ajudar a Ángel Pestaña a crear el Partit Sindicalista. El motiu de l’expulsió del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, van ser les acusacions verbals contra Durruti i Ascaso, a qui havia acusat “d’atracadors” pel seu tour a Sud-amèrica durant la dictadura de Primo de Rivera. Segons l’acta de l’Assemblea Extraordinària del Sindicat d’Alimentació de Barcelona, la denuncia havia sigut presentada a la Comissió de Farines per diversos companys que pretenien protestar per la “campanya derrotista que feia Fornells a la fàbrica contra diversos militants de la organització. A la reunió hi van estar presents Fornells, Ascaso i Durruti. Aquest últim va defensar l’expulsió de Fornells:
“Durruti pide la palabra y dirigiéndose a Fornells le exige que aclare lo dicho y que no está dispuesto ni un momento más a que ciertos elementos y a traición le calumnien; en estos momentos estamos ante los trabajadores y sino eres un cobarde te digo que digas toda la verdad que sepas de Durruti, y si no aclaras lo dicho por los compañeros harineros, que cree son ciertas, pues está en su ánimo el creer que Fornells es capaz de eso, me acogeré a lo acordado en el último Congreso Nacional de la organización, el cual dice que quien acuse y no pruebe las acusaciones será expulsado de la misma”. (2)
Es va traslladar a Sabadell el 1932, on va ser el cap del Partit Sindicalista i dirigíla “Escuela del Instituto Pedagógico Cultura y Solidaridad”succeint a l’expulsat pedagogEdgardo Ricetti, membre del sector faista que a Sabadell era minoritari i que continuaria la seva tasca docent al Col·legi “Cultura y Solidaridad”. Fornells, també s’encarregà de l’Ateneu de Divulgació Social de Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, pensat per la formació i capacitació dels obrers del sindicat.
El 1936 ingressà a la Unió General del Treball (UGT), ja que la FLS de Sabadell, d’on en formava part, havia estat expulsada de la CNT pels seus postulats antifaistes, i s’havia adherit a la UGT. El 17 d’octubre de 1936 amb la constitució del nou Ajuntament, va ser escollit president de l’assemblea municipal (3). El setembre del 1937 va ser elegit com a president de la Federació Catalana del Partit Sindicalista. A l’exili des de la Guerra Civil, va tornar a Barcelona el 1941, intentant arribar a acords amb el sindicat vertical franquista per tal de que hi entressin antics militants trentistes de la CNT, acostament que no va acabar fructificant. Va intentar donar classes particulars però no se’n va sortir, i es traslladà a la província de Girona on va ser detingut i reclòs 6 mesos i posteriorment a la Model de Barcelona. Va ser pres al 1942 i l’alcalde de Sabadell Josep Maria Marcet va testificar a favor seu perquè fos alliberat, tal com afirma a les seves memòries:
“Ya desempeñando mi cargo en la alcaldia estuve en relación con varios destacados elementos locales, antiguos afiliados a este grupo. Uno de ellos, quizás el de mayor personalidad, fue Ricardo Fornells, en cuyo favor presté declaración personalmente en un Consejo de Guerra que se le siguió en Barcelona y tuve al satisfacción de verlo exculpado y puesto en libertad” (4)
Els seus últims anys de vida va ser marginat per l’esquerra i els sindicalistes a causa del seu apropament al sindicat vertical franquista, les Centrales Nacional-Sindicalistas (CNS).
Fitxa de l’estada de Ricard Fornells a la presó. Masjuan, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions, 2006
(1) MASJUAN BRACONS, Eduard. “Medis obrers i innovació cultural a Sabadell”. UAB, Servei de Publicacions, 2006
(2) “Como fue expulsado Fornells del Sindicato de la Alimentación de Barcelona”. Boletín de la Confederación Nacional del Trabajo de España, Año I, núms. 12-13-14, diciembre de 1932-enero de 1933, pàg. 37
(3) BENAULl, Josep Maria; CALVET, Jordi; CASALS, Lluís; DOMINGO, Artur; POZO, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1936). (pàg. 102). Ajuntament de Sabadell, 1986
(4) MARCET COLL, Josep Maria “Mi ciudad y yo. Veinte años en una Alcaldía,1940-1960″, (Pàg.122). 1963
MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS BLANCH Pelai. Diccionari del moviment obrer als Països Catalans. pàg. 595. Edicions Universitat de Barcelona i Abadia de Montserrat, 2000
Diccionari de Sindicats, Sindicalistes i de la Història del Moviment Obrer de Catalunya (dels orígens fins el 1939). “Biografies” <http://www.veuobrera.org/index01.ht>
Sant Boi de Llobregat, 20 de setembre de 1896 – Perpinyà, 24 de juliol de 19731
Militant anarcosindicalista i actriu
El seu pare, Ferran Pi, era cotxer i tartaner i la seva mare Teresa Sanllehy feia puntes de coixí; tots dos eren de Sant Boi. El matrimoni va tenir tres noies, Carme, Magdalena i Balbina i un noi, Ferran, que va morir jove al caure d’una figuera. Les tres germanes, al morir els seus pares, es traslladaren a Sabadell en busca de feina cap a l’any 1917, en un moment d’expansió del tèxtil a la ciutat Balbina va entrar a treballar com a filadora a la fàbrica Seydoux on va aprendre a llegir i a escriure, ajudada per una membre d’aquesta família francesa. A Sabadell va conèixer el que seria el seu marit, Gonçal Soler Bernabeu, natural d’Alcoi. El matrimoni s’instal·là al carrer Cellers i va tenir tres filles, Teresa, Llibertat i Assutzena. Una de les seves filles, Teresa Soler Pi, va ser la cantautora catalana anomenada Teresa Rebull, que va militar al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) –va estar a la txeca de Via Laietana vuit dies a causa de les jornades de maig del 1937-.
El 1917 Balbina s’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtilde la CNT i aquell mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sindicats (FLS), a la fàbrica Seydoux realitzava mítings reclamant millores laborals davant les seves companyes, el seu primer gran míting el va realitzar al costat del cenetista Ángel Pestaña amb qui mantindria una llarga amistat. Va ser una reconeguda oradora i juntament amb les seves companyes Dolors Ferrer i les germanes Encarnació i Roser Dulcet protagonitzaren diverses gires pel Vallès, el Baix Llobregat i el Berguedà amb l’objectiu de que les dones s’impliquessin en el sindicalisme revolucionari2
La vaga de les subsistències
El mes de gener de 1918 es van produir una sèrie de protestes contra la pujada del preu dels productes bàsics, Balbina era una de les dones que va organitzar les protestes. El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar alguns establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar. Del 23 al 28 de gener es va dur a terme una vaga general que s’inicià amb un míting al Teatre Cervantes, organitzat per la Federació Obrera de Sabadell (FOS) adherida a la CNT, les sindicalistes Roser Dulcet i Llibertat Roldán van demanar dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del mercat de Sabadell. Així mateix, també es va reivindicar la supressió de l’impost sobre l’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles pels treballadors. Balbina Pi i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt, formaren part de la direcció d’aquest moviment3.
Després del míting una manifestació de dones va obligar a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es van dirigir als comerços i els obligaren a rebaixar els preus. L’endemà, 24 de gener, va concentrar-se una multitudinària manifestació de dones a la Rambla, entre els carrers Riego i Lacy i al carrer Sant Pere. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, però a la tarda s’organitzà una altra manifestació femenina a la plaça de la Llibertat.
Al dia següent, Claramunt i Pi convocaren un míting a la Plaça Vallès que fou prohibit i instaren als concentrats a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa però, va ser dissolta als carrers Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil. Finalment les dones van aconseguir reunir-se a la plaça Sant Roc, aleshores denominada de Pi i Margall, on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió. Aquest es negà adduint que al haver-se declarat l’estat de guerra, no tenia atribucions per concedir permisos. L’endemà 26 de gener arribà a la ciutat una companyia de caçadors de Reus de l’exèrcit, procedent de Manresa, i van clausurar-se els locals de la FOS, l’Obrera, la Cooperativa Sabadellenca i de la Fraternitat Republicana Radical.
Sindicalista i oradora incansable
Durant els anys del pistolerisme s’acostà al republicanisme federal, formant part de Dones Republicanes del CRF, a allà es va fer amiga de la primera dona regidora pel Círcol Republicà Federal (CRF), Fidela Renom. Va participar activament en la campanya per l’alliberament del sindicalistes i dels seus advocats Antoni Soler, Daniel Rebull, Ramon Requesens, Salvador Seguí i Lluís Companys detinguts i deportats al presidi de la Mola, a Maó. El mateix dia que aquests eren traslladats a Menorca, va ser assassinat l’advocat i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret.4
El 1923 va assistir en el Ple Regional de Catalunya de la CNT, celebrat a Lleida. El mateix any va participar en les campanyes per la llibertat dels deportats per les vagues de l’Alt Llobregat i Cartagena. Balbina Pi escrivia regularment a la revista anarquista “Nuestra Voz” i al diari de la CNT, “Solidaritad Obrera”, amb els pseudònims de “Margot” i “LibertadCaída”. Un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot fou reproduït al periòdic cenetista. La policia ho va denunciar i Ángel Pestaña, en aquell moment director de “Solidaridad Obrera”, per tal de protegir a Balbina va declarar haver-ne sigut l’autor, sent condemnat a sis mesos de presó. Balbina a través de Dones Republicanes del CRF va dirigir una campanya per l’alliberament dels detinguts.
A causa de la seva activitat política, Balbina va haver-se de canviar de llar diverses vegades. El 1922 retornà a la localitat on va néixer, Sant Boi, allà neix la seva filla Llibertat, el 1924 es traslladà a Alcoi, on va néixer la seva filla Assutzena, i posteriorment al barri de la Bordeta de Barcelona i novament a Sant Boi i a Barcelona, al carrer Diputació; finalment el 1930 retornà a Sabadell.
II República, Guerra Civil i exili
Durant la II República es posicionà a favor de les tesis insurreccionals, defensades en aquell moment per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en canvi el seu marit Gonçal Soler es va decantar pels sindicats d’oposició, que a Sabadell eren majoritaris dins de la Federació Local de Sindicats (FLS), a més Gonçal Soler va dirigir el setmanari “Vertical”, òrgan de la FLS que proferia durs atacs contra la FAI. Les diferències polítiques van acabar allunyant el matrimoni i provocant la separació, Gonçal Soler va acabar afiliant-se al PSUC i la FLS va adherir-se a la UGT.
Segons el dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver a la seva obra autobiogràfica “El Eco de los pasos”, Balbina va ser qui va brodar les primeres banderes roig-i-negres de la CNT-FAI5. Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 va formar un grup femení propi i anticlerical “La Agrupación Feminista Anticlerical”, amb el qual va organitzar diversos actes de propaganda6.
El 1939, en perdre la guerra, va passar a la clandestinitat i s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i París. Apart de la seva tasca com a militant anarcosindicalista, Balbina també havia actuat com actriu en diverses obres teatrals, a l’exili va poder reprendre la seva tasca teatral a través dels grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els Comitès de repressaliats. L’any 1970, deteriorada de salut, va deixar l’activisme i va anar a viure a Banyuls de la Merenda, on va passar els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantautora Teresa Rebull. Va morir d’un infart el 24 de juliol de 1973 a l’hospital de Perpinyà.
Balbina Pi, enterrada al cementiri número 2 de Banyuls de la Merenda amb Gonçal Soler. Genís Ribé, 4 de juny de 2022
1Ateneu Estel Negre. Anarcoefemèridesdel 24 de juliol. Defuncions
Sabadell, 18 de setembre de 18931 – Carabanchel, 16 de gener de 19552
Gustau Vila “Grapa” a l’esquerra, Feliu Elias “Apa” al centre, i Joan G. Junceda a la dreta. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1986, (p. 78)
Dibuixant, caricaturista, membre de la Federació Local de Sindicats – Unió General del Treball (FLS-UGT) i empresari, conegut amb el pseudònim de “Grapa”
Va col·laborar en publicacions com “Solidaridad Obrera” (portaveu de la CNT), “La Rambla”, “Virolet” o “L’Opinió”. També en publicacions locals com “L’Almanac de les Arts”3, “Garba”, “L’Estevet” i “L’Esforç”4 o el “Vertical” (òrgan de la FLS-)5.Els seus dibuixos sobretot eren de to marcadament satíric i anticlerical, carregaven contra els privilegis i la hipocresia de l’església i la burgesia, i el recolzament de bona part d’aquests sectors al feixisme. Es va posicionar amb Josep Moix Regàs i amb el sector majoritari de la FLS que fou expulsat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s’adherí a la UnióGeneral del Treball (UGT), durant l’enfrontament amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) també realitzà caricatures satíriques contra aquesta6. Un cop consumat el cop militar es van penjar dibuixos seus de grans dimensions a diverses esglésies de la ciutat.
Dibuix i rodolí de Gustau “Grapa” sobre les reivindicacions dels cambrers al “Vertical” Òrgan de la Federació Local de Sindicats (FLS)
Gustau Vila va néixer al carrer de Riego de Sabadell, fill de Josep Vila i Tiga i d’Antònia Bergadà i Marimon. Després d’estudiar als Escolapis de Sabadell, començà a treballar com a aprenent de manyà i després com a mecànic carder a l’empresa de l’industrial sabadellenc Francesc Mullió i Noguera, al carrer de Manso, feina que combinava amb la seva gran afició i passió, el dibuix, participant a l’Acadèmia de Belles Arts. Participà en la creació del Sindicat d’Artistes, Dibuixants, Pintors i Escultors Professionals de la FLS i participà en la Comissió de Propaganda de la FLS-UGT creada el 1936.
Amb la victòria del bàndol nacional es va exiliar a França on acabà al Camp d’Argelers, des del camp envià cartes amb dibuixos sobre el dia a dia al camp de concentració que es conserven a l’Arxiu Històric de Sabadell.
Dibuix de Gustau Vila i Berguedà “Grapa” al camp de concentració d’Argelers l’agost de 1939
Gustau Vila. Autor desconegut, 1945 ca. (AHS)
Va retornar a Sabadell, sent denunciat i passant una setmana a la presó, va sortir d’aquesta gràcies a l’aval de l’alcalde Josep Maria Marcet. Finalment el 1946 va abandonar Sabadell i s’instal·là a Madrid on amb altres famílies sabadellenques va crear una fàbrica tèxtil al barri de Carabanchel. Va morir en aquesta ciutat, a l’edat de 60 anys.
5 MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS BLANCH, Pelai. Autor de la biografia: Pujadas Martí, Xavier. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000. (pàg. 1440)
Sabadell, 22 de març de 1908 – Buenos Aires, 16 de febrer de 1979
Joan Sangres Serarols. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Militant i regidor d’Acció Catalana Republicana (ACR), partit d’esquerra moderada, els seus afiliats provenien de la burgesia o de professions liberals i classes mitjanes. A les eleccions de 1933 va ser la tercera força a l’Ajuntament de Sabadell, tenia la seva seu a la Rambla cantonada amb carrer Lacy.
Regidor de Sanitat i Assistència Social a l’Ajuntament constituït el 17 d’octubre de 1936, juntament amb el conseller d’aquesta àrea, Manuel Farràs, s’encarregaren del Comitè Comarcal d’Ajuda als Refugiats durant la Guerra Civil, creada per l’alcalde Josep Moix el 7 d’octubre de 1936[1]. A finals de 1936 el Comitè anunciava la presència de 541 refugiats sota el seu control i 58 instal·lats a la Granja Escola Camperola (a la masia de Ca n’Arguelaguet) de la CNT-FAI. A l’octubre de 1937 el nombre de refugiats ja superava els 1.300 i el desembre de 1938 havien augmentat fins arribar als 1677[2]. A arrel dels “Fets de Maig de 1937”, en el Ple extraordinari del 22 de maig, va ser un dels regidors juntament amb Sebastià Arderius (ERC), Manuel Farràs (FLS-UGT), Joan Masferrer (Unió de Rabassaires) i Vicenç Santonja (PSUC), que va proposar l’expulsió del consistori del conseller de la CNT-FAI, Bru Lladó, per col·laboració amb la subversió[3]. Tant Bru Lladó com els membres de la CNT-FAI i del POUM van acabar sent expulsats del consistori.
També va participar en la direcció del “Full Oficial”, publicació gratuïta que s’encarregava de la propaganda política de les forces del Front Popular a la ciutat durant la Guerra Civil. Oficialment primer es va anomenar “Comissariat de Propaganda”, primer com a apèndix a les tasques del Comitè Local de Defensa de les Milícies Antifeixistes, després com a organisme vinculat a la Unió General Treballadors (UGT) i, finalment, com una delegació de la Generalitat de Catalunya anomenada Comissariat de Propaganda del Vallès Occidental. La seu del “Full Oficial” es trobava a la casa del líder lligaire Ramon Picart que havia fugit de la ciutat per por de represàlies de les forces d’esquerres[4].
[2] BENAUL BERENGUER, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, José Antonio. La República i la Guerra Civil a Sabadell 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986. (Pàg. 136-137)
L’església de La Salut és d’estil eclèctic i depèn de l’Església de Sant Fèlix que forma part de l’Arxiprestat de Sabadell Centre, i aquest, en últim terme, depèn del Bisbat de Terrassa. Al costat del Santuari es troba la casa del capellà i l’antiga hostatgeria de la Salut, amb les restes de l’antiga Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria adossada a la part posterior.
L’església es troba envoltada per un bosc i sobre les restes de l’antiga vil·la romana d’Arraona i de l’ermita de Sant Iscle (s.I a.C-III d.C), trobades gràcies a les excavacions de Josep Vila i Cincaentre 1912 i 1915, les excavacions es van reprendre el 1931.
El campanar és d’estil modernista, combina l’obra vista amb el paredat i està acabat amb un pinacle de ceràmica vidriada. Davant de l’accés hi ha un atri sostingut per columnes. De l’interior, cal destacar l’altar del Santíssim amb escultures i relleus d’Enric Monjo (1946). També hi ha escultures de Camil Fàbregas. Els retaules de l’altar Major són obra d’Antoni Vila i Arrufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell.
Segons la llegenda cap a l’any 1652, la Verge de la Salut va ser trobada al costat de la font del Torrent de Canyameres, i començaren a venerar-la a l’Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria (s.XV-1872), on hi portaven els empestats de la vila perquè la Verge els curés. Cada primer dilluns del segon diumenge de Maig es celebra l’Aplec de la Salut, que juntament amb la Festa Major és festiu a la ciutat, l’Aplec té més de 300 anys d’història.
L’actual Església és obra de Miquel Pascual i Tintorer ja que l’antiga Ermita es trobava en estat ruïnós i fou enderrocada al 1872, la construcció de l’església va finalitzar el 23 d’abril de 1882 i costà 53.947,86 pessetes, més endavant, el 1907, fou bastit el campanar. Durant la Guerra Civil el santuari va ser cremat, sent reconstruït un cop acabada la guerra, entre el 1939 i 1940, a mans de Francesc Folguera, el qual va reforçar les voltes i els fonaments, a més de construir l’atri d’entrada.
L’Aplec de la Salut
La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.
En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.
L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la processó i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.
A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.
La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i al 1813 i la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.
Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.
El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.
El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. L’any 1937 i fins a finalitzar la Guerra Civil i va funcionar una escola racionalista portada per l’anarquista Elena Just, coneguda com “Palmira Luz”.
El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.
Fa doncsmés de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.
El Parc de la Salut
El bosc de la Salut té un gran valor forestal, ecològic i paisatgístic, té una superfície de 76 ha i és un dels parcs periurbans del Pla General de Sabadell. Sota el Parc de la Salut s’hi troben restes d’un assentament romà vinícola del s.I a.C-IIId.C, format per dues parts: la rústica, amb magatzems i forns i obradors de ceràmica, i la residencial, de la qual es va trobar un magnífic paviment de mosaic amb la representació del Déu Neptúnic i una tritona. Les excavacions d’aquest jaciment s’iniciaren a principis de segle, entre els anys 1980 i 2000 el Museu d’Història de Sabadell hi va realitzar intervencions puntuals, és en aquest Museu on s’hi conserven les restes arqueològiques de les excavacions.
Al Parc de La Salut hi podem trobar:
La casa del capellà del santuari
L’Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria -la part que queda dempeus- i l’hostatgeria de la Salut
Font Vella de La Salut
Font Nova de la Salut
Monument commemoratiu al capellà Fèlix Sardà i Salvany, obra de Camil Fàbregas (1948). Ideat pel capellà i guarda del monestir de la Salut, Ernest Mateu, després de la coronació canònica de la Verge de la Salut l’octubre de 1947
Monòlit en record del mossèn Gaietà Clausellas, assassinat al començament de la Guerra Civil, el 14 d’agost de 1936.
Imatge: Museu d’Història de Sabadell (MHS)
Gaietà Clausellas Ballvé (Sabadell, 29 d’agost de 1863 – 14 d’agost de 1936) va ser un eclesiàstic català. Va fer el primer ensenyament als Escolapis de Sabadell i als 14 anys ingressà al Seminari Conciliar de Barcelona. Va ser ordenat sacerdot el 1886, i destinat primer a Olesa i després a Vilanova, abans de ser nomenat vicari de Sant Feliu, càrrec que ocupà del 1898 fins a la mort de Fèlix Sardà Salvany, el 1916, fidel seguidor dels postulats catòlics intransigents d’aquest. Substituí a Fèlix Sardà Salvany com a capellà de l’Asil de les Germanetes dels Avis Desemparats. Mossèn Gaietà, que era conegut com el “pare dels pobres”, fou assassinat d’un tret al cap, un vespre del 14 d’agost de 1936, pels volts de Sant Julià d’Altura.
Mossèn Gaietà Clausellas
El monòlit es troba a la carretera de Matadepera (Sant Julià), al Km. 3, el seu autor és Camil Fàbregas Dalmau. Va ser inaugurat el 4 de desembre de 1941 i substituït per un de nou l’any 1956. Monòlit amb creu a la cara frontal i un medalló de bronze amb el retrat del mossèn al mig afegit al 1974 i també obra de Camil Fàbregas, amb la inscripció:
“AQUÍ ABRAZÓ LA PALMA / DEL MARTIRIO EL PADRE / DE LOS POBRES / MOSÉN CAYETANO / CLAUSELLAS BALLVÉ / XVI-VIII- MCMXXXVI”
Durant 40 anys el franquisme va retre homenatge als religiosos, empresaris i gent de dretes assassinats pels revolucionaris, anomenats “incontrolats”, al principi de la Guerra Civil, elevant-los a màrtirs, també aquells que mai s’havien posicionat a favor dels militars colpistes. Els assassinats pel bàndol franquista durant la Guerra Civil i durant la dictadura franquista, varen ser silenciats, tot i la tasca de les associacions per la recuperació de la memòria històrica, familiars i historiadors, molts d’ells continuen enterrats sense que s’hagin pogut identificar.
Les seves restes van ser portades en processó fins l’església de Sant Fèlix el 17 de juny de 1957.
Imatge extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 26 de juliol de 2001. A la dreta es pot veure part de la “Cruz de los Caídos” que estava al Racó del Campanar
Sabadell, 18 de març de 1855 – Barcelona, 14 d’abril de 1937
Francesc de Paula Xercavins i Rius, retrat de la seva col·legiació al Col·legi de Metges de Catalunya l’any 1934. [Col·legi Oficial de Metges de Barcelona] (2)
Metge, psiquiatra
Va néixer en una família de classe treballadora, el seu pare Jaume Xercavins i Sallès era un teixidor de llana de Sant Cugat del Vallès que es traslladà a Sabadell on Francesc de Paula Xercavins i Rius hi nasqué i hi passà la seva infància. Realitzà la primària i el batxillerat a la Institución Libre de Enseñanza (ILE) de Sabadell. Ingressà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on es llicencià el 1878. Quatre anys més tard, el 1882, es doctorà a Madrid amb la tesi Naturaleza y patogenia de los procesos puerperales.
Obtingué una plaça de metge de l’Hospital de la Santa Creu on s’interessà per la Psiquiatria i per la Neurologia, especialitats a les quals hi dedicà tota la seva vida professional. Amplià estudis amb el neuròleg francès Jean-Martin Charcot (1825-1893) i arribà a ser el director de l’Institut Mental de la Santa Creu de Sant Andreu, de 1915 fins al 1934. Com a col·laborador, comptà amb el psiquiatre Oscar Torres i Buxeda, que anys després seria director del centre.
Metge de les Cases de Socors i de la Casa Provincial de Caritat, instal·là un gabinet d’electroteràpia, una tècnica en auge en aquella època pel tractament de processos reumàtics i neurològics. Posteriorment, fou nomenat director de la Clínica de Malalties Nervioses de la Casa de la Salut de Nostra Senyora del Pilar on hi fundà el primer servei per a psiconeuròtics (2).
Una de les àrees de preocupació i d’interès de Xercavins fou la rehabilitació penitenciària i per això participà en les activitats de l’Associació de Reforma Penitenciaria i la Rehabilitació dels Delinqüents. Com especialista en Psiquiatria considerava que existia una dissociació flagrant entre el Dret Penal i la Psiquiatria i que calia una modernització i reforma de la legislació que tingués en compte els atenuants per als qui delinquien per causa d’una malaltia mental. També, l’interessà la pedagogia, fou president de la Societat Barcelonesa d’Amics de la Instrucció i un dels promotors de la primera escola mèdica i pedagògica per a disminuïts psíquics i per als alumnes amb trastorns del llenguatge o deficiències sensorials, dirigida pel seu oncle Agustí Rius i Borrell.
Participà en els diferents congressos de les societats i acadèmies psiquiàtriques, psicològiques i neurològiques. Fou membre de les Acadèmies de Medicina de Barcelona, Palma de Mallorca i Saragossa. Així mateix, exercí de secretari i formà part de la junta de la Unió Medicofarmacèutica de Catalunya, i president de la Societat Catalana de Psiquiatria i Neurologia.
Escrigué nombroses monografies mèdiques en els que tractà d’establir un paral·lelisme entre la Psicologia i la Fisiologia així com de localitzar els centres neurològics que participen en les manifestacions psiquiàtriques, psicològiques i espirituals. Alguns dels seus articles són: Fisiología de les fenómenos psicológicos, El cerebro y sus funciones, Localización de las enfermedades en el sistema nervioso, que li valgué el reconeixement de l’eminent neuròleg francès Jean M. Charcot, i Psicología, psiquiatría y psicoterapia. Va escriure també El espiritismo y el magnetismo ante la fisiología, El nerviosismo en Barcelona i Nerviosismo social. Fou fundador i redactor habitual, juntament amb els psiquiatres Torres i Vives, de la revista de salut mental “Psiquiatria”, que es publicà dins les Institucions Psicoterapèutiques de la Santa Creu.
Políticament era catalanista i exercí com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona i tinent d’alcalde de la Comissió de Cultura. Participà en les diferents activitats mèdiques que es promogueren a favor de l’ús del català en l’àmbit científic, i intervingué activament al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana que se celebrà el 1906 i, més endavant als Congressos de Metges de Llengua Catalana. Assistí, també, al I Congres de Ciències Mèdiques que tingué lloc a Barcelona el 1888 i al Primer Congrés d’Higiene de Catalunya del 1906. Formà part del comitè organitzador i va ser el tresorer del IV Congrés Internacional d’Electrologia i Radiologia Mèdiques celebrat a Barcelona el 1910.
L’any 1927, encara en vida, l’Ajuntament de Sabadell canvià el nom del carrer de les rodes (referint-se a les rodes dels corders de cànem que s’hi amuntegaven) pel nom de Dr. Xercavins. Actualment en aquest carrer encara es poden veure els rètols fets amb majòliques originals del ceramista Modest Casademunt.
Sabadell, 29 d’octubre de 1918 – Sabadell, 16 de gener de 1987[1]
Andreu Castells. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Historiador, arxiver, editor i impressor. Una de les seves principals aficions era la pintura.
Va anar a l’escola progressista “Internacional Nova Damon“. Durant la Guerra Civil va combatre amb les Brigades Internacionals, fet pel qual el va motivar a escriure “Las Brigadas Internacionales en la Guerra de España“, publicada l’any 1974. Es casà amb Pila Campanales Centelles (1925-1976), amb qui tingué un fill: Marc Castells Campanales, que es casà amb Montserrat Vila.[2]
L’any 1933 va començar a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Sabadell, on es dona a conèixer amb un paisatge del poble de Granera, aprofitant una exposició per la Festa Major de la ciutat. El Museu d’Art de Sabadell li comprà l’obra. El 1959 va obtenir el primer Premi Ciutat de Sabadell. Cap els anys 60 va deixar de pintar i a partir de 1961 va començar a escriure i a publicar –en fascicles– una història de l’art sabadellenc denominada “L’art sabadellenc. Assaig de biografia local”, publicada per Edicions Riutort.
Professionalment es dedicà a l’ofici d’impressor i editor, l’any 1956 va fundar l’empresa editorial “Artgrafia i Riutort”, juntament amb el seu cunyat, David Graells Montull; la impremta de l’editorial es trobava a la casa de Castells. Va crear la revista cultural “Riutort” (1956-1965), referent de l’època per la seva qualitat gràfica i art d’avantguarda.
És el principal impulsor de la història local de finals dels segles XVIII al XIX i XX (fins el 1976), sobre història local d’aquests segles destaquen els sis volums de l’obra sobre les lluites contra el caciquisme i els diferents règims dretans sabadellencs, “Informe de l’oposició”.
Alguns historiadors com Jordi Calvet, el van criticar, segons ells, perquè sovint es basava massa en els testimonis orals i en el “morbo”, sense contrastar-ho. Però el cert, és que no hi havia els mitjans d’ara, i a partir de “Informe de l’oposició”, es pot seguir el fil i descobrir nous fets històrics, testimonis i relació entre ells.
En la vida cultural local, Castells va participar en diverses institucions i entitats de la ciutat, en museus i especialment en l’ Arxiu Històric de Sabadell (AHS), d’on en va ser director de 1979 a 1985.
Com a persona compromesa en la lluita antifranquista, va ser membre de l’Assemblea Democràtica de Sabadell (1974-1976) i va col·laborar en publicacions catalanes clandestines (“Antologia dels fets, les idees i els homes d’Occident”, 1947).
El mes de maig de 1988, a la Plaça de la Creu Alta de Sabadell, es va col·locar una placa de record en homenatge seu amb la següent inscripció[3]:
A Andreu Castells Peig, 29-X-1918 15-I-1987.
“Tots els meus treballs de recerca els faig vivencialment: Vaig fer l’Art Sabadellenc segurament perquè havia pintat, les Brigades Internacionals perquè hi havia participat, i l’Informe de l’Oposició perquè em sento més d’esquerres que de dretes”.
Joan Massagué. Fons Ricard Simó i Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Fill de Fidel Massagué i de Camila Vilarrubias. Realitzà l’ensenyament primari al col·legi de les Escoles Pies, i posteriorment va estudiar Teoria dels Teixits i treballà a l’empresa tèxtil Corominas, finalment es va dedicar a l’activitat política i empresarial. Es casà amb la també sabadellenca, Maria Corominas, i tingueren cinc fills: Josep, Joaquim, Zenòn, Manuela i Fidel.
Joan Massagué va formar part de l’Ajuntament i fou batlle de la ciutat en diferents ocasions, en total va ser designat tres vegades com a alcalde, compaginant-ho amb el càrrec de president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, en els períodes: de l’1 de gener de 1890 a l’1 de juliol de 1891, i posteriorment, del 2 d’abril de 1901 fins el dia de la seva mort el 28 d’abril de 1901. L’any 1896 era vicepresident segon del Partit Fusionista, l’any 1897 fou escollit regidor, i el 1898 era vicepresident del “Círculo liberal”2.
Com a Batlle va destacar per la construcció d’obres públiques a través de la corporació municipal, que van suposar les més importants reformes urbanístiques del darrer terç del segle XIX. Entre les obres públiques impulsades per Joan Massagué destaquem: l’obertura del carrer de Barcelona (actualment Avinguda de Barberà), des del carrer Tetuan fins a Barberà, col·locant arbres a cada costat; la urbanització i embelliment de Places i carrers com la Plaça Sant Roc, o els carrers Alfons Sala, Calasanç Duran, Latorre; la ordenació i construcció de l’Eixample, amb la regularització de la Plaça Major (actual Passeig de la Plaça Major); l’enderrocament dels edificis de l’antiga Plaça Manresa (actual Plaça de l’Àngel), obrint-se l’accés a l’antiga carretera de Manresa (actual Via Massagué), via que donava un mal aspecte a la ciutat a causa de les eixides de les edificacions del Carrer del Raval de Dins.
Així mateix, va aconseguir posar fi als litigis entre l’Ajuntament i els Pares Escolapis per la qüestió de l’edifici del Col·legi (actual Ajuntament de Sabadell). Arribant a l’acord per la construcció de les actuals Escoles Pies, obra de l’arquitecte Miquel Pascual amb les orientacions donades pel Rector del col·legi, P. Joaquim Corominas o Plà, que va ajudar a que s’arribés a l’acord perquè l’Ajuntament a canvi es fes propietari de l’antic Col·legi dels Escolapis. Massagué també va col·laborar en la construcció d’edificis religiosos, com l’església de la Puríssima Concepció, iniciada el 28 d’agost de 1879 i finalitzada el 31 de juliol de 1885, el campanar per això, no va comença a construir-se fins el 1892; el Santuari de la Mare de Deu de la Salut (1882) i la capella del Cementiri Municipal (1893).
A les actes de la secció municipal de l’11 d’abril de 1901, es troba ressenyat el prec dels regidors de l’Ajuntament, perquè Joan Massagué (llavors Alcalde), abandoni la sala, per tal de tractar assumptes que l’afectaven a ell directament, Massagué s’absenta un moment. I els regidors fent palès els mèrits que ostenta, acorden per unanimitat donar el nom de Joan Massagué al carrer anomenat Carretera de Manresa; un cop pres l’acord, Massagué retornà a la sala per donar les gràcies. Pocs dies després d’aquest acord, el 28 d’abril de 1901, Joan Massagué mort en el seu domicili de la Rambla, núm. 229. Durant el seguici del seu enterrament, al arribar al començament de la Via Massagué, va ser descoberta la placa que dona nom a la via.
Imatges extretes de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 25 abril del 2001
Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
