Barcelona (Hostafrancs), 7 de desembre de 1912 – Mauthausen-Gusen, 7 de maig de 1945.
De professió fonedor. Ell i la seva família (pares, Enric i Àngela, i germans, Enric i Joan) es van traslladar a Sabadell a finals dels anys 20. Tomàs residia al carrer Fra Luís de León, 63. Era membre de la Junta Directiva d’ERC i va ser milicià de la Columna Macià-Companys.
Es va exiliar a França i el 16 de maig de 1939 va ser internat al camp de refugiats de Barcarès amb el número 8927. Posteriorment, va ser traslladat al camp de Les Alliers. El 20 d’agost de 1940, dos mesos després que la França de Vichy firmés l’armistici amb l’Alemanya nazi, va ser deportat des d’Angulema a Mauthausen en un comboi on hi anaven 927 refugiats espanyols. Va ingressar a Mauthausen amb el número 4013, i posteriorment va ser traslladat al subcamp de Gusen. Allà, Tomàs es va convertir en Kapo (encarregat de la vigilància) de les barraques 22 i 31, on va destacar per la brutalitat contra els seus companys. Montserrat Roig en el llibre Els catalans als camps nazis, va recollir diversos testimonis sobre els maltractaments i assassinats comesos per Enric Tomàs i Urpí. Segons Prisciliano García, una nit que estava de guàrdia, per a evitar qualsevol soroll que pogués molestar als SS, va assassinar a 38 companys que es queixaven. Jacint Cortés, un altre deportat, assegura que no hi va haver pràcticament cap supervivent al barracó 31 ja que Tomàs Urpí, a la més mínima falta, els posava davant del filferro electrocutat i els colpejava al clatell, si no morien del cop, s’electrocutaven al caure al filferro.
Va ser alliberat el 5 de maig de 1945 i assassinat dos dies després. Un republicà asturià a qui va anar a saludar va treure una pistola i va descarregar-li al cap tot el carregador. Tomàs no va adonar-se que era el fill d’un home que havia assassinat a les dutxes de Gusen.
Certificat de defunció d’Enric Tomàs Urpí (escrit per error com a Enrique Toucas Urpe)
La novel·la autobiogràfica K.L Reich, de Joaquim Amat-Piniella, escrita a Andorra entre 1945 i 1946, però que no va poder ser publicada fins el 1963 per la censura franquista, s’inspira en Tomàs Urpí per al personatge d’Ernesto José Luis Gavilano Laso, a partir dels quaderns d’un dels supervivents de Mauthausen, Prisciliano Garcia Gaitero, autor de Mi vida en los campos de la muerte nazis, 2005. També el llibre de Carlos Hernández de Miguel, Los últimos españoles de Mauthausen. La historia de nuestros deportados, sus verdugos y sus cómplices, 2015, fa referència al comportament menyspreable de Tomàs Urpí a Mauthausen.
El pare de Tomàs Urpí, Enric Tomàs, domiciliat al carrer Buxeda, 79, de Sabadell, va sol·licitar al maig del 1962, una indemnització de 16.954 marcs, una quantitat important per a l’època i una pensió mensual de 128 marcs.
Carta al President de la Federació Espanyola de Deportats i Internats, Josep Ester, sol.licitant resposta a la petició d’indemnització del pare de Tomàs Urpí
Exposició: DEPORTATS. 60 SABADELLENCS ALS CAMPS NAZIS – MUSEUS MUNICIPALS – AJUNTAMENT DE SABADELL. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019.
«Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació». Josep Maria Benaul Berenguer, Antonio Onetti Vera, Jordi Torreula Llopart. Revista Arraona, (Pàg. 108-127), 2006.
Igualada, 25 d’agost de 1915 -Sabadell, 16 de juliol de 19861
Maria Teresa Gavarró i Castelltort. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Pedagoga
Va cursar l’ensenyament primari a Igualada, i se n’anà a estudiar a l’Escola Suïssa de Barcelona, d’on sortí als 17 anys amb el títol de Mestra de Primera Ensenyança. L’any 1940 va arribar a Sabadell, amb 25 anys, després d’obtenir una plaça provisional de mestra a l’escola pública de la Creu Alta. Posteriorment també va exercir com a mestra a l’Escola Carme Tronchoni i al Col·legi Sallarès i Pla.
Es va casar amb l’empresari metal·lúrgic sabadellenc, Francesc Izard i Llonch, del qual tingué set fills: Ròmul, Feliu, Francesc Jaume, Mireia, Clara i Arnau.2
Va ser la primera alumna de l’Escola de Formació Social de Sabadell-Terrassa i, en graduar-se, passà a ser-ne professora. Va participar activament en el teixit associatiu de la ciutat, sovint en càrrecs i associacions relacionades amb la seva professió: delegada de protecció de menors, present a la Junta Municipal d’Ensenyament, a l’Associació per la Lluita contra el càncer, a l’Escola d’Infermeres Epione, a la Creu Roja, a Càritas, consellera a l’Obra Social de la Caixa de Sabadell i fou membre i realitzà diverses comunicacions, ponències i conferències a la Fundació Bosch i Cardellach: Teresa Vila Arrufat (25 de gener de 1979), A l’entorn d’uns dietaris familiars (25 d’abril de 1985), Mullers en la indústria (21 de novembre de 1985) i Recuperació per la ciutat dels terrenys de l’antiga Casa de la Caritat (30 d’abril de 1986)3.
Va publicar diversos estudis sobre les professions realitzades per la dona en aquella època: Opciones profesionales femeninas en Sabadell (1960), Izard:1797-1966 (1966?). Madrid. Tall. Graf. Altamira o Historia de la profesión: notas, Servicio Social de grupo (1973?), Sabadell: Escuela de Ayudantes Técnicos Sanitario “EPIONE”.4
Va llicenciar-se en Història i Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) als 61 anys.
L’any 1983 va ser declarada filla adoptiva de la ciutat. Desde l’1 de desembre del 2006 una plaça del barri de Covadonga porta el seu nom.5
Pedagogai lluitadora pels drets laborals de les dones
Va ser la primera alumna delCentredeDependents i als 21 anys ja n’era professora. Posteriorment, es va especialitzar en estenografia, es va diplomar a la ciutat alemanya de Leipzig i va ser membre titulada de l’Institut Estenogràfic de París.
L’any 1919 va començar a treballar a casa seva fent còpies a màquina i traduccions en català, castellà, francès, anglès i esperanto.
El 1920 va ser nomenada professora de mecanografia de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, de Barcelona. A Sabadell va fundar l’Acadèmia Miralles, introduint l’aprenentatge mitjançant elSistema Montessorii larítmica-plàstica de Jacques Dalcroze, i convertint-se en la primera escola catalana de la ciutat. El 1926, l’Acadèmia Miralles es va incorporar a l’ensenyança general, realitzant una gran tasca per donar la oportunitat a moltes dones a accedir a la cultura i a integrar-se al món laboral. Així mateix, també va fundar l‘associació femenina Maria de Bell-Lloc,dedicada a l’excursionisme i activitats culturals.
Pla General d’Ensenyament de l’Acadèmia Miralles, curs 1930-31. Font: Arxiu personal Jeroni Benavides
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 18 de setembre del 2000
Va ser amiga i secretària personal de l’escriptora sabadellencaAgnès Armengol, i va col·laborar ambPilar Tous de Cireraen la biografia d’Agnès Armengol publicada l’any 1957. També era amiga deCaterina Albert (Víctor Català). Dolors Miralles va començar a escriure la seva autobiografia, però no la va poder acabar.Mossèn Camil Geis, músic, escriptor i professor de l’Acadèmia Miralles, la va acabar i publicar amb el següent títol: Monogràfic Acadèmia Miralles. Editorial AgullóCosta.Sabadell, 1978
Agnès Armengol (al centre) en col·loqui amb Dolors Miralles (a la dreta) i Salvador Sabater Oliver (a l’esquerra). Sabadell, 1925 (aprox.). Autor: Francesc Casañas Riera (AHS)
El 1998 es va inaugurar una Plaça amb el seu nom al centre de Sabadell, i el 2011 s’hi va col·locar la següent placa, obra de Pilar Fuentes:
Extret de: Exposició. “Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis, 1940-1945”. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019. Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell.
Alcoi (Alacant), 19 de febrer de 1906 – Castell de Hartheim (Àustria), 22 de setembre de 1941
A l’esquerra: Retrat d’estudi del matrimoni de Rafael Monllor i Maria Llorens. A la dreta: Rafael Monllor al Front d’Osca. Al revers hi posa: «Recuerdo de mi estada en el frente de Huesca, cumpliendo con mi deber de hombre antifascista. Vuestro primo Rafael Monllor. Sabadell,12-3-37» (AHS -cedides per Rafael Monllor Llorens-).
Va néixer a Alcoi, però l’any 1930 després de casar-se amb Maria Llorens Ferrer, es va traslladar a Sabadell, on hi va tenir un fill, Rafael, nascut el 17 de desembre de 1933. A finals del segle XIX fins a l’inici de la guerra civil, Sabadell va rebre força immigració provinent d’Alcoi. A Alcoi hi tenia dos germans, Camil i Josep, i altres familiars. Era teixidor i militava a la FLS-UGT, el seu últim domicili a Sabadell, va ser al carrer de Llobet 32, interior 1ª.
Al començar la guerra va deixar el seu fill a casa d’uns familiars d’Alcoi, on i restà fins el final del conflicte, i s’allistà com a milicià a la Centúria Alpina i carrabiner.
Abans de que les tropes nacionals arribessin a Sabadell va passar per la ciutat i es va acomiadar de la seva dona i família. Després de passar la frontera francesa, va ser internat als camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, d’Agde de Vernet i de Setfonts. Posteriorment va ser traslladat a les Companyies de Treballadors Estrangers CTE-24 (la Mosel·la) i CTE-140 (Ambronax). Va ser capturat pels alemanys i internat al Dulag de Colmar (Alt Rin, França) des d’on va escriure la seva última carta a la família, l’11 de juliol de 1940. Després va ser traslladat a l’Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), amb el número 87097. I finalment, va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen, en un comboi on hi anaven 1.472 republicans espanyols, hi arribaren el 27 de gener de 1941, i va ingressar-hi amb el número 6753. Va morir assassinat al Castell de Hartheim.
El seu fill Rafael Monllor ha guardat el record del seu pare, amb diverses cartes i fotografies.
Va estudiar el Col·legi Sagrada Família. Va aprendre a cosir de jove, convertint-se en modista en un taller de confecció de Barcelona. Era aficionada al cant i a través dels mestres Sacha Goudin i López Marín, de Barcelona, va aprendre l’ofici de vedette. Acabada la Guerra Civil va ser contractada com a meritòria a la Compañía de Revistas de Jacinto Guerrero, la vedet del qual era Celia Gámez, actuant al teatre Cómico.
Després de llargues gires per Espanya va anar al Paral·lel, primer al Bataclan, i al 1942, al music-hall de El Molino, regentat perVicentaFernández. La Maty es va fer un nom a arreu de Catalunya, tot i que la conservadora societat sabadellenca censurava i criticava els seus espectacles.
El 25 de gener de 1945, la Matilde Montcusí es va casar amb el també sabadellenc,Agustí Prats i Presseguer, industrial i esportista, conegut amb el nom de “el bòlids”, per la seva afició als vehicles de motor. El casament es va celebrar a La Salut, i es va convertir en l’esdeveniment més seguit i popular de l’època.
Va continuar la seva carrera com a artista, esdevenint estrella exclusiva de la Compañía de Revistas de Salvador Bonavia y Jaime Mestres.
Va crear el seu propi espectacle i va triomfar als principals teatres i sales de festes de Barcelona, Madrid, València, Bilbao, i a diverses festes majors de poblacions de Catalunya. Així mateix va actuar a l’estranger, a ciutats com Porto, Lisboa i París. Però sobretot es va guanyar la seva fama per seves actuacions a El Molino i a Teatres de tot Espanya, durant més de 25 anys. L’any 1955 fou contractada per la companyia Terpsícore de J. Gasca com a primera vedette de la revista Todo para la mujer al teatre «Maravillas»de Madrid, aquest espectacle va estar vuit mesos en cartellera i va tenir un gran èxit, es va guanyar el sobrenom de La tanagra de la revista, en al·lusió a que la seva figura era semblant a la de la ceràmica grega.
Al llarg de la seva carrera artística va haver de pagar el fet d’haver nascut l’any 1919, d’haver-ho fet en una altra època, segurament que hauria estat més admirada i n’hauria tret més profit. Altres períodes, del mateix segle XX, les vedettes eren molt ben acceptades; així, la Bella Dorita, els anys vint o la Tania Doris, els setanta, per exemple, van triomfar perquè eren èpoques de permissivitat. Al contrari de la Maty Mont, que li va tocar fer-ho en temps de prohibicions. La censura desmesurada, la moral exagerada i els abusos de l’autoritat de la post-guerra, eren entrebancs que havia d’anar superant contínuament.
Li van prohibir una actuació a l’Euterpe, aleshores, el teatre de més categoria de Sabadell. Ho va haver de fer al Teatre Principal, considerat de condició inferior. El batlle Josep Maria Marcet va acabar cedint a les pressions del sector més purità de la ciutat, i l’espectacle finalment es va poder realitzar al Teatre Principal, considerat de segona categoria respecte l’Euterpe.
A finals del 1956 va retornar a Barcelona actuant novament a El Molino. Amb el mestre López Marín va estrenar «La diosa de la jungla», «Sonrisas de París», «Vida engáñame», «Flores en el Molino», «Fantasía española», «Las pícaras viuditas» o «El twist os visita». A principis dels anys 60 va actuar a diversos teatres i sales de Barcelona, com el Victoria, la sala Bagdad, La buena sombra, Panam’s o el mateix El Molino. La leucèmia però la va obligar a deixar els escenaris, i va morir a Sabadell al seu domicili del carrer Bac de Roda de la Creu de Barberà, el 8 de desembre de 1973, amb només 54 anys. El món de l’espectacle però, encara guarda el seu record, com una de les vedettes pioneres i més influents de Catalunya i Espanya.
L’Ajuntament de Sabadell li va retre un homenatge durant els actes de la Festa Major de 1989, entre els quals va tenir lloc la inauguració, al barri de Campoamor, de la plaça de Maty Mont, molt a prop del carrer que ja duia el seu nom.
Espectacle en homenatge a l’actriu Maty Mont durant la Festa Major setembre de 1989. Autor desconegut (AHS)
Sabadell, 21 de setembre de 19191 – Banyuls de la Marenda, 15 d’abril del 20152
Militant del POUM icantautora
Coneguda pel nom artístic de Teresa Rebull (el cognom prové del seu company, Pep Rebull), va ser una cantautora antifranquista de la Nova Cançó i pintora. Filla de Balbina Pi i Gonçal Soler, ambdós militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que es van acabar separant durant una temporada a causa de les seves desavinences polítiques, Balbina es va posicionar a favor dels postulats insurreccionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i Gonçal a favor dels trentistes i finalment cap els postulats comunistes del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).
Va néixer al carrer de Cellers, però quan tenia 3 anys la família es va traslladar a Sant Boi de Llobregat, on el 1922 va néixer la seva germana Llibertat. L’any 1924 es van traslladar a Alcoi, on va néixer la seva segona germana, Assutzena. Es van traslladar Barcelona, poc després novament a Sant Boi i finalment van tornar a Barcelona al carrer Diputació. De 1930 a 1936 es van establir a Sabadell. Teresa es va formar a l’escola del matrimoni Carme Simó i Enric Casasses i al acabar els estudis primaris, amb 12 anys, va començar a treballar en la indústria tèxtil, fet pel qual, havia d’estudiar al vespre, primer al “Círcol” Republicà Federal i després al Centre de Dependents.
La seva mare era amiga del President de la Generalitat Lluís Companys, que havia exercit com advocat defensor dels sindicalistes de la CNT, i Teresa va aconseguir entrar a treballar com a secretària al Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i es va establir en un pis compartit al carrer de Sant Pau de Barcelona, on va entrar en contacte amb el que seria la seva parella Josep Rebull, i amb altres militants del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), on hi va entrar a militar l’any 1936. El 19 de juliol de 1936 es va traslladar a casa dels pares, a Sabadell, i va realitzar tasques d’infermera com a voluntària amb el POUM, però al cap de poc va retornar a Barcelona. Arrel dels “Fets de Maig de 1937”, va presa a la txeca de Via Laietana on va ser interrogada per saber on era el seu company3, de la qual va sortir gràcies a l’ajuda de Rafael Vidiella i del seu pare, que del trentisme inicial de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, com aquesta i els seus principals dirigents, es va passar a les files comunistes del PSUC. Teresa Rebull, va veure morir el seu company i amic del POUM, Manolo Maurín, en un llit de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. El pare es va haver d’acabar amagant per haver ajudat a la seva filla, i juntament amb Balbina, Teresa i les seves dues germanes, van anar a viure a Palafolls.
Amb la imminent ocupació de les tropes nacionals sobre Catalunya, Teresa es va dirigir cap a Vic on es va retrobar amb el seu company, Pep Rebull, un dels fundadors del POUM, posteriorment va passar per Olot, Molló, el Coll d’Ares, Prats de Molló i Perpinyà, fins arribar a París i Bezons, on va viure amb Pep Rebull. El 1940 va retornar uns 9 o 10 mesos a Barcelona, on va fer de ballarina en una companyia de flamenc i com a dependenta en una parada del Mercat de Gràcia. L’any 1941 va travessar la frontera a peu per retrobar-se amb Pep Rebull, que es veia obligat a romandre a França ja que estava condemnat pel règim franquista. Teresa va retornar a Barcelona per veure el seu pare que es trobava empresonat. Poc després es va dirigir novament cap a la frontera, des de Figueres fins Argelers, establint-se finalment a Marsella i on va fer amistat amb intel·lectuals com André Breton i el trotsquista Jean Malaquais. El 10 d’abril de 1942 va néixer el seu primer fill, Daniel, a Regussa, població on Teresa va col·laborar donant suport als maquis que actuaven al voltant del bosc de Pelenc i on viuran fins a la fi de la segona Guerra Mundial. El 29 de juliol de 1945 va néixer el seu segon fill, Germinal, a Marsella, on hi viuran fins el 1948. De Marsella, la família es va traslladar al barri 11è de París, on Teresa va fer amistat amb escriptors, intel·lectuals i artistes com George Brassens, Albert Camus, Juliette Gréco i Jean Paul Sartre. Va participar en diversos actes del Casal de Catalunya a París, cantant a l’Orfeó i fent teatre i dansa. L’any 1950 va començar a treballar com a secretària del govern republicà espanyol a l’exili, combinant-ho amb altres oficis: espardenyera, venedora de fruita, dansaire del ballet “La Bella de Cadix” i del cantant Luis Mariano, etc. A partir de 1952 va fer un Duo amb la seva germana Assutzena, anomenat “Les Seurs Soler”, que fins a finals de la dècada canten cançons tradicionals dels diferents pobles de la Península Ibèrica, i treballen per George Brassens, Leny Escudero, Yves Montand i Henriette Ragon “Patachou”, entre altres. De 1961 a 1967 va treballar d’administrativa a les revistes Preveus i Cuadernos, aquesta última especialitzada en política, cultura i actualitat d’Amèrica Llatina, i on va conèixer a diferents intel·lectuals francesos i del continent llatinoamericà. També en aquella època, es va iniciar en el món de la pintura, rebent classes de pintura a casa d’André Michael.
Teresa Rebull va començar en el món de la Nova Cançó a partir del Maig del 68, any en què coneix a Raimon, arrel de la primera visita que va fer aquest a París, i aconsegueix que les revistes on treballa l’entrevistin. El primer concert públic que va fer, va ser a la Plaça de Contraescarpe, al barri bohemi de Moufetard de París, espontàniament després que uns joves li demanessin. L’any 1969 va participar en el “Febrer d’Art” a la Guingueta d’Ix, on va cantar al costat Lluís Llach, Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra4. Tots ells cantautors joves que acabaven de començar la seva carrera, Teresa que ja tenia 50 anys va ser anomenada “l’Àvia de la Nova Cançó”. Va cantar a la Cova del Drac de Barcelona on va conèixer el cantant i escriptor manacorí, Guillem d’Efak, i a França a través de la “Jenuesse et la Culture”. A partir de 1980 va cantar només en algunes ocasions. El 6 de juliol de 2006, Òmnium Cultural, li va organitzar un concert al Palau de la Música Catalana, on no havia actuat mai fins aleshores, juntament amb companys i amics com Maria del Mar Bonet, Gisela Bellsolà, Gerard Jacquet, Lluís Llach, Mariona Segarra, Josep Tero, Joan Vilaplana “Joan Isaac” o el grup “Blues de Picolat”.
Els últims anys de la seva vida, va participar a totes les edicions de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, de 1969 a 1985. Com altres ex-militants del POUM, va participar en la fundació del Partit Socialista de Catalunya (PSC), on hi va militar fins el 2006, a causa de la retallada de l’Estatut Català al parlament espanyol, posteriorment va mostrar simpaties cap a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP)5. Des del 1971 estava establerta a Banyuls de la Marenda, a la Catalunya Nord, amb el seu company Pep Rebull, i on continuà la seva afició per la pintura i participant en actes culturals on la demanaven, fins la seva mort el 15 d’abril de 2015, als 95 anys.
1 ‘Teresa Rebull. Enyorança i records de Sabadell’. Josep Gamell. Diari de Sabadell, 13 de juliol de 2013. Pàg. 23-26.
El seu pare, Rafael Marquès Blanquer, era un conegut actor amateur; i la seva mare, Amàlia Aracil, va morir quan ell tenia 22 anys. Emili tenia dos germans, i una germana que havien nascut a Alcoi, Rafael (2-7-1905), Hèctor (27-1-1910) i Amàlia (1912); i una germana petita nascuda a Sabadell, Montserrat (10-09-1918). Emili Marquès era forner, era militant de la CNT, i estava solter.
Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Centúria Alpina i soldat de l’exèrcit republicà. Va ser capturat per l’exèrcit nazi i traslladat i empresonat a l’Oflag 416 XVII-A d’Edelbach (Allensteig, Àustria), des d’on van enviar cartes i una fotografia seva amb companys presos, entre els mesos de setembre i de novembre de 1941. Va ser traslladat de nou a l’Stalag 289 XVII-B de Krems-Gneixendorf (Àustria), amb el número 30111, des d’on va escriure la seva última carta a la família. Finalment va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen el 19 de desembre de 1941, on va entrar amb el número 4314 i va morir al subcamp de Gusen.
El seu company de camp i supervivent, el també sabadellenc Conrad Crespí l’esmenta a les seves memòries «Prova demostrativa d’uns fets viscuts», autoeditades el 1978. La germana petita d’Emili Marquès, Montserrat, ja morta, va preservar els escrits, fotografies i gravacions del seu germà; actualment aquest material està en mans de la neboda d’Emili, Montserrat Rubio, i de la seva filla Meritxell Penas.
Militant de la Federació Comunista Catalano-Balear, fundador i dirigent del Bloc Obrer i Camperol (BOC), i posteriorment del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), sorgit de la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista. També va ser secretari de la «Emancipación», organisme que ajudava a gestionar enterraments i casaments pel civil. Va formar part del Cos d’Investigació de Patrulles de Control, posteriorment va ser regidor pel POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil.
Fill de Francesc Molins i de Maria Ventura. Després de cursar els estudis primaris, s’inicià en el món del treball tèxtil al costat del seu pare, tècnic de telers a l’empresa de l’industrial de tarannà liberal i demòcrata, Gabriel Alguersuari i Farrés, que reunia entre els seus treballadors els principals sindicalistes de la ciutat: Josep Moix, Miquel Bertran i Josep Rosas. Posteriorment, treballà com a teixidor a la fàbrica Llonch i Sala, S.A, fins l’esclat de la Guerra Civil. Es va casar amb Rosa Pera i Vallribera, procedent d’una família de sindicalistes, amb la qual va tenir dos fills, Màrius i Marina.
La seva militància política va començar a la Federació Comunista Catalano-Balear, militància que va provocar que fos empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. El novembre de 1930 va participar en la fundació del BOC, juntament amb Joan Vila i, Ramon Arteu, Joan Bartomeu , Salvador Aymerich i Gras, Jaume Giralt i Espuñas, Jesus Mañé i Pascual, Josep Oltra i Pico, Jaume Viladoms i Camil Formosa, entre altres. La primera seu del del BOC estava situada al Raval de Dins i s’hi agrupaven 135 militants, posteriorment la seu va estar al carrer del Sol, del Pedregar, a la carretera de Molins de Rei amb la Carretera de Barcelona on hi havia el cafè «El Diluvio», propietat de Magí Marcé, que seria alcalde pel «Círcol» Republicà Federal» (CRF), i a la Plaça de l’Àngel. Després de diversos canvis de seu, el seu últim local estava situat a la Rambla número 6 i els primers mesos de la guerra, ja amb el nom de POUM, va arribar a tenir uns 200 afiliats.
Local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) al Raval de Dins, 1934 (AHS)
A Sabadell, com a la resta de localitats catalanes, a causa dels «Fets de Maig» de 1937, la seu del POUM va ser clausurada, i aquest prohibit, tot i que els regidors del POUM, a diferència d’altres municipis, van seguir a l’Ajuntament fins el novembre de 1937, ja que els dirigents del PSUC local (com l’alcalde Josep Moix o Jaume Camps), es negaren a titllar-los com «agents trotskistes» i els consideraven gent molt capaç i honrada. Tot i que finalment aquests dirigents van haver d’aplicar l’ordre del Decret de la Conselleria de Governació de la Generalitat d’expulsar el POUM dels consistoris, els seus membres no van ser expulsats de la Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la Unió General dels Treballadors (UGT), sindicat on compartien militància amb els dirigents i militants del PSUC.
Galileu Molins, va formar part del Comitè de Defensa-Milícies Antifeixistes i posteriorment del Cos d’Investigació de Patrulles de Control, format el 29 d’octubre de 1936 per substituir les Milícies Antifeixistes, més endavant, va ser regidor del POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil. Un cop acabada la guerra, es va exiliar a França per assentar-se finalment a Caracas (Veneçuela), on moriria a l’edat de 82 anys.
DEU BAIGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern, i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Primera Edició, juny de 2018
SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. ‘Galileu Molins i Ventura’ (pàg. 137-140). Editorial Agulló-Costa, Sabadell Primera edició, desembre del 2006
El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer Jesús, 6. Treballava a l’empresa Tintas i Aprestos Casanovas S.A, del ram de l’aigua. Era membre del Comitè Local de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), on va fer amistat amb Josep Rodríguez Escursell. També era gran aficionat al ciclisme i formava part de la penya ciclista «Peña Cruz». Era solter, i tenia una germana que es deia Carme.
Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Columna Carles Marx i soldat de la 27ª Divisió de l’Exèrcit Republicà. Al final de la guerra va passar la frontera francesa i va ser internat als camps de concentració per refugiats d’Argelers i del Bacarès. Posteriorment va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers a Vendeuvre (Calvados, Normandia), on va ser capturat per l’exèrcit nazi i traslladat i empresonat a l’Stalag VI-C/34-39 de amb el número 24856, i a l’Stalag XII-D de Trier (Renània-Palatinat, Alemanya). El 3 d’abril de 1941 va ser empresonat al Camp de Mauthausen amb el número 3873 i al Bloc 2. Allà es va trobar amb el seu company Josep Rodríguez, i els també sabadellencs, Pablo Alós, Eduard Garrigós, Conrad Crespí i Jaume Arís. Capellas va ser designat als blocs de la komnandantur dels SS i va formar part d’una xarxa comunista clandestina de resistència, dins del camp. Va ser alliberat el 5 de maig de 1945.
Grup de deportats alliberats al camp de Mauthausen. A la segona fila drets: a la dreta Joan Capellas Fages, al seu costat amb gorra, Eduard Garrigós Soler. 6 de maig de 1945. FONT: «Exposició. Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis, 1940-1945». Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019. Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell. FONT ORIGINAL: Francesc Boix
S’instal·là a Montpeller, a casa del també deportat i exiliat, Joan Fargas. Va mantenir el contacte amb els seus companys sabadellencs de Mauthausen, Pablo Alós i Eduard Garrigós. El desembre de 1945 va passar un mes convalescent a la vila termal de Divonne-les-Bains. Pocs dies després de tornar a Montpeller, va suïcidar-se a l’estació del ferrocarril.
La seva besnoda Maria Antònia Oliveras i benebot Toni Pons conserven la seva correspondència personal i diverses fotografies.
Agnès Armegol i Altayó Font: Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
També coneguda com a Agnès Armengol de Badia. Escriptora, pianista i catalanista que animà a les dones a participar en aquest moviment.
La seva família eren fabricants tèxtils de Sabadell, va estudiar les primeres lletres a les Escolàpies d’aquesta ciutat, i posteriorment continuà els estudis Barcelona i a l’internat la Pension Catalane de Castres (França).
De tornada a Catalunya, es va preocupar per salvaguardar la cultura popular catalana, així va fer copiar les cançons que li cantava la seva àvia perquè no es perdessin i més tard les va entregar a Pelai Briz, el seu mestre de poètica catalana, que les va incloure a les seves «Cançons de la Terra».
Publicà diversos poemes i escrits en defensa de la llengua i cultura catalana a revistes com «Lo Catalanista», «Revista de Sabadell» o «La Llumenera» de Nova York. Amb aquest esperit, va escriure el poemari «Cant a la senyera» per a l’Orfeó de Sabadell, el poema «Rosari antic«, un recull de la vida, els costums i les tradicions de Catalunya, i contribuí a ressuscitar les danses de Castellterçol. La primera poesia la va publicar a l’»Almanac de Barcelona»l’any 1874, animada per la poetessa Joaquima de Santamaria, 1854-1930, coneguda com «Agna de Valldaura».
Pel que fa a la seva vessant musical, era reconeguda com una notable pianista, les seves peces composicions van quedar recollides a l’obra «Suspirs», premiada en un concurs musical de Chicago (EUA).
Dona de conviccions cristianes, va realitzar diverses obres benèfiques i de caritat en ajut dels avis desemparats.
Va morir a l’edat de 82 anys i el seu enterrament va ser una mostra massiva de dol popular. Disposa d’un carrer amb el seu nom a Sabadell.
Poesies:
«Lays» (1879). Barcelona : Tip. Espanyola
«Ramell de semprevives» (1881). Sabadell : Imprenta y Litografía de M. Torner, 1891.
Joan Benito Sanz. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Fill de família treballadora, de Joan Benito i d’Isidora Sanz, fou el més petit de cinc germans, l’ordre cronològic dels quals era: Manuel, Teresa, Martí, Amadeu i Joan. Després d’acabar la primària, començà a treballar com a meritori en una Notaria, on anà escalant llocs de responsabilitat professional.
Abans de la Guerra Civil, vivia amb els seus germans Martí i Amadeu, al carrer Escola Pia, 93. De ben jove, s’afilià al Círcol Republicà i Federal (CRF), on es formà culturalment i políticament, esdevenint un admirador de les tesis republicanes federals de Francesc Pi i Maragall, primer President de la breu Primera República.
Durant la dictadura del General Primo de Rivera, visqué l’enduriment de la repressió contra les forces republicanes, sent empresonat només amb 20 anys, per formar part d’una Junta Republicana.
Molts sabadellencs que van passar pel CRF es van radicalitzar i es passaren al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), fou el cas de Joan Vila i Comas, Ramon Arteu i Vidal, Joan Bartomeu, Salvador Aymerich, Jesús Mañé, Josep Farràs, Galileu Molins, etc. Joan Benito però, sempre es mantingué fidel als ideals republicans federals, i recordat pels seus amics i companys com un home sincer, senzill, i abnegat militant republicà.
Amb la victòria del Bàndol Nacional, Joan Benito s’exilià a França, i des d’allà a Veneçuela, on hi va romandre vint anys fins que retornà a França. Es casà amb Maria Balagué i Bartolin, que l’estimà i li donà suport tota la seva vida. Va morir a Perpinyà el 22 d’abril de 1973 a l’edat de 65 anys. Molts catalans exiliats li dedicaren diversos escrits, entre ells, l’escriptora i amiga seva Maria Gispert, que en el número 1 de la revista «Casal Català», corresponent a l’agost de 1973 li dedicà les següents paraules:
«Joan Benito (1908-1973). Un altre republicà que desapareix… Pocs són els dies que no ens calgui afegir algun nom de republicans enterrats en pàtria forastera. Joan Benito, que, de molts anys vivia a La Guaira (Veneçuela), s’arrecerà a Perpinyà, els primers, d’exiliat…Allà formà un nova llar, i allà havia de tancar els ulls. Seria injust titlla la terra pirenaica de forastera, quan tants catalans hi trobaren el mateix ambient de casa nostra…Que seria així, és pel que Joan Benito, estimà tant Perpinyà fins a tenir-hi casa pròpia per a passar-hi llargues estades. I ara que hi serà per sempre, el nostre record emocionat, l’acompanyarà, amb la visió del menut de galtes rosades, ja entusiasta federal, que quasi es pot dir que nasqué amb la República…Joan Benito va néixer l’any 1908, i pogué viure l’apassionament dels anys vint, que s’assenyalaren com a decisius per a la transformació social dels pobles. Els moviments classistes, havien de soscavar i aclivellar les bases de l’odiada monarquia…»
Maria Gispert i Coll. «Casal Català». Núm.1. Agost de 1973
Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.
SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. «Benito i Sanz» Pàgs. 29-31. Primera Edició: Desembre de 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Rector Centena 13, Sabadell
Escriptor, humorista proper al dadaisme, periodista i editor.Membre fundador de «La Colla de Sabadell»
Fill d’Emilia Benessat Babí i de Vicenç Trabal Balsach, Procurador dels Tribunals i membre de la Lliga Regionalista. Estudià a l’Escola Pia de Sabadell, i tot i no seguir estudis universitaris s’interessà de ben jove per la cultura i el periodisme, col·laborant en diverses publicacions com «La Veu de Catalunya», «El Mirador», «Meridià» «La Publicitat» (òrgan d’expressió d’Acció Catalana), però sobretot escrigué articles curiosos i divertits, i acudits sobre burgesos i polítics al «Diari de Sabadell» sota el pseudònim de «Senyor Banyeta», i n’arribà a ser director. Principal impulsor i membre del«Grup de Sabadell» o «La Colla de Sabadell», del qual el seu germà Josep Maria també en formaria part. Una de les primeres activitats d’aquests joves és la publicació satírica, «La fulla del Salau» (abril-maig 1916). «La Colla de Sabadell» es reunia per denunciar els hàbits burgesos dels quals formaven part al ser de famílies benestants (el seu pare va ser procurador dels tribunals i dirigent de la Lliga Regionalista) i per tal de generar escàndol i provocar als cercles dominants. Qüestionaren la cultura i els costums del seu temps, així com la funció dels artistes, escriptors i intel·lectuals en general. Organitzaren actes provocadors com els Anti-Jocs Florals, crearen un Club de Senyors amb un un ase com a President, i celebraren conferències provocadores i grotesques. L’any 1919 el grup es va consolidant i l’11 de desembre del mateix any, Trabal pronuncià a l’Acadèmia de Belles Arts, la conferència «Les ciutats solitàries a Catalunya» on proposà la creació d’una associació de música i d’associacions equivalents federades a aquesta a arreu del territori català. Dirigí l’Associació de Música, que ja tenia 526 associats l’any 1921 (1). L’associació feia arribar la música a totes les ciutat de Catalunya i hi passaren els millors concertistes catalans i europeus de l’època, com ara Ricard Vinyes, a través del qual viatjaren a França al 1923 i establiren contacte amb intel·lectuals com Jean Cocteau i el Grup dels Sis, així mateix, Trabal conegué a París la que seria la seva muller al 1929, Antoinette Bordesvielles.
Políticament primer estigué compromès amb la Lliga Regionalista, i posteriorment trencà amb aquesta per donar suport a Acció Catalana (AC), partit creat el 1922 a partir de la Conferència Nacional Catalana, bàsicament per personalitats disconformes amb la línia política de la Lliga Regionalista, que consideraven una claudicació als drets nacionals de Catalunya, membres de la Joventut Nacionalista de la Lliga, de la Unió Federal Nacionalista Republicana i joves intel·lectuals sense adscripció política. Durant la Guerra Civil es va fusionar amb Acció Republicana Catalana donant lloc al partit Acció Catalana Republicana (ACR). ACR era un partit liberal i republicà, format per professionals liberals i classe mitjana, més a la dreta que l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de l’època, i més nacionalista que aquesta, però sense abraçar postulats independentistes com Estat Català. Trabal, tot i que va ser un dels signants de la Conferència Nacional Catalana, a les eleccions municipals de 1931 encara donava suport a la candidatura catalanista hegemònica de la Lliga, però després d’aquestes va trencar definitivament amb la Lliga per passar a defensar postures clarament republicanes i ocupant llocs de responsabilitat en tasques culturals durant la Guerra Civil.
Francesc Trabal amb el seu gran amic Joan Oliver «Pere Quart» i amb Armand Obiols, creà l’editorial La Mirada (que més endavant es fusionaria amb l’Editorial Proa) el 1925. La idea sorgí la tardor de 1924, després d’una reunió amb diversos escriptors vinculats a Acció Catalana (Josep Carner, Jaume Bofill i Mates Carles Riba) al Marquet de les Roques de Sant Llorenç, propietat de Joan Oliver «Pere Quart». Es tractava de crear una editorial que fes contrapès a la conservadora Biblioteca de Sabadell impulsada pel periodista de la Lliga, Joan Costa i Deu. Aquesta s’estrenà amb la publicació de Francesc Trabal, «L’any que ve» (1925), llibre d’acudits il·lustrats pel mateix autor, Antoni Vila-Arrufat, Ricard Marlet, Josep Maria Trabal, Joan Oliver, Armand Obiols, Miquel Carreras, Lluís Parcerisa i amb pròleg de Josep Carner. Es tracta d’una sèrie de vinyetes realitzades expressament amb un traç infantil i bona part d’elles amb un peu de text dialogat (2). Trabal va destacar com a renovador de la novel·la catalana, el 1929 publicà la seva primera novel·la «L’home que es va perdre» i a l’any següent la que es considerada la seva millor obra, «Judita», on no hi falta l’humor i el component eròtic, dues constants en l’obra de Trabal. El 1936 guanyà el premi Crexells per la novel·la «Vals»
A l’esclatar la Guerra Civil es traslladà a Barcelona, on organitzà el Servei de Biblioteques del Front i fou un dels fundadors a l’estiu de 1936 de la Agrupació d’Escriptors Catalans (posteriorment adherida a la UGT), i Secretari de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) creada a finals del 1936, formada per la Conselleria de Cultura de la Generalitat amb figures de la talla de Pompeu Fabra, Carles Riba i Pous i Pagès; i els sindicats CNT i la UGT. Trabal com a Secretari de la ILC serà un dels impulsors de la ràdio «Tribuna del Front Intel·lectual Antifeixista». Pel que fa a les relacions internacionals en l’àmbit de la cultura, participà a les reunions del PEN Club International a París, amb Carles Riba, Joan Oliver i Joaquim Xirau (1937), i a Praga (1938), amb Mercè Rodoreda.
Tres dies abans de l’entrada de les tropes del Bàndol Nacional, organitzà amb el Conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, la sortida cap a França dels intel·lectuals vinculats a la ILC, Pompeu Fabra i els escriptors Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Armand Obiols, Joan Oliver, Anna Murià i Mercè Rodoreda. El grup s’instaŀlà provisionalment al Castell de Roissy-en-Brie, prop de París, i Trabal treballà pel Departament de Propaganda anglès. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial es dirigí a Xile amb la seva família i la de Joan Oliver, Xavier Benguerel, César August Jordana i Domènec Guansé a Xile, embarcaren en el vaixell Florida, el 8 de desembre de 1939 i arribaren a Santiago de Xile el 9 de gener de 1940.
A Xile, en l’àmbit editorial, fundà amb Joan Oliver i Xavier Benguerel l’editorial el Pi de les Tres Branques, i amb l’escriptor xilè Hernán del Solar l’editorial Rapa-Nui (1946), especialitzada en llibres infantils i juvenils; i fou Gerent de l’editorial American PlayBoook. El 1947 publicà la seva última novel·la, «Temperatura»; impulsà i fou Vicepresident de l’ «Instituto Chileno-Catalán de Cultura» i Director del PEN Club de Xile; i va participar en les emissions radiofòniques L’hora catalana, a través de Radio Rapa-Nui (1953) (3).
Morí a Santiago de Xile el 1957. El seu amic, l’escriptor Joan Oliver «Pere Quart», que ja havia retornat a Catalunya l’any 1948, va escriure d’ell: «No puc deixar de creure que en Trabal morí d’enyorament». Gràcies al llibre «Tros de paper» del seu amic Joan Oliver, i de la correspondència entre ambdós, podem fer-nos una idea de les seves inquietuds culturals i del seu caràcter social i extravertit.
El 1984 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà una Avinguda al Barri de Can Deu, curiosament a prop seu es troba l’Institut Joan Oliver (4).
Empresari tèxtil, fundador del que seria Grau S.A, una de les més grans empreses d’aprests i acabats de l’estat.
De petit va començar treballant en un molí bataner del costat del riu Ripoll, on els obrers també hi vivien. Va fer el servei militar a Cuba, colònia espanyola que es trobava en un moment d’agitació política amb l’aparició del moviment que reclamava la independència. Un cop llicenciat, es quedà uns anys a l’Havana i tornà a Catalunya a la meitat dels anys seixanta, abans de l’esclat de la guerra el 1868. Aquest mateix any creà la seva empresa d’acabaments, quan el propietari d’una empresa d’aquest ram anomenada Can Noi de la Laia, situada a la plaça del safareig, la traspassà al seu col·laborador. L’empresa era de petites dimensions, hi treballaven tres o quatre obrers.
Va aconseguir fer créixer l’empresa i la traslladà al carrer Montserrat i posteriorment, abans de 1890, a un edifici de la Rambla de Sabadell. No tenia estudis, va ser un autodidacta que volia seguir els passos dels països industrialitzats del centre d’Europa. Viatjà a Bèlgica per veure com funcionaven les fàbriques a aquest país, i el 1895 patentà un sistema d’encongiment dels teixits, que anomenà “shrunck” —encongiment en anglès—.
Va morir el 1899 a l’edat de seixanta-quatre anys, el succeí el seu fill, Joan Grau Puig. Antoni Grau li va mostrar l’ofici abans d’entrar al negoci, amb disset any treballà en establiments d’acabaments i posteriorment continuà l’ofici a Anglaterra, Suècia i Noruega.
Sabadell, ? de juny de 1851 – 14 de gener de 19251
Josep Gorina i Pujol. Autor desconegut. FONT: Nomenclàtor
Industrial tèxtil. Conegut popularment com a “Josepet”. Hereu de l’empresa tèxtil del seu pare, Joan Gorina, una de les famílies més importants de la indústria tèxtil sabadellenca, juntament amb els Brutau, els Casanovas, els Corominas, els Llonch i els Turull.
Al acabar els estudis primaris va començar a treballar a la fàbrica del seu pare, Joan Gorina i Morató, creada a Sabadell el 1835. Al morir aquest, el 1836, Josep Gorina va heretar l’empresa, mantenint el seu nom fundacional, Joan Gorina, fins que el 1921 la rebatejà com a Joan Gorina i Fills, Successors. Josep Gorina, col·laborà amb Narcís Giralt i Joan Sallarès i Pla, va construir-hi la seva casa, i va ampliar i millorar les instal·lacions de la fàbrica al costat del ferrocarril, convertint l’empresa en una de les més importants de la indústria tèxtil sabadellenca. Conjuntament amb l’industrial Bonaventura Brutau va crear un grup escolar pels fills dels obrers. Es casà amb una filla del també industrial tèxtil Enric Turull i Comadran, Dolors Turull i Sallarès, amb qui tingué sis fills: Joan, Assumpció, Dolors, Josep, Roser i Joaquim.
Gorina va presidir el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç i de la Indústria, formà part de la Junta d’Administració de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i va ser vocal de Junta d’Arancels i Valoracions del Regne a Madrid com a representant del Gremi de Fabricants. Figura com un dels fundadors del Banc Sabadell l’any 1881 i de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, de la qual també en va ser President.
Durant la visita del Rei Alfons XIII a Sabadell, aquest va ser rebut a l’ajuntament, va visitar les cases barates i el velòdrom i la fàbrica Joan Gorina i Fills, Successors, on va ser rebut per Josep Gorina i la seva família.2
Va morir l’any 1925 a la seva casa situada al número 247 de la Rambla. L’Ajuntament del Dr Esteve Maria Relat va decidir posar el seu nom a un carrer de la ciutat situat al barri de l’Eixample, que comunica en paral·lel a l’avinguda de Barberà, la Gran Via i la Carretera de Mollet.3
Sabadell, 13 de març de 1910 – Ciutat de Mèxic, 15 de juny de 1984
Jaume Camps i Illa. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
Economista, sindicalista i polític comunista i socialista
Després de passar per les files anarcosindicalistes es decantà per la Unió General dels Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC). Va ser regidor de finances de l’Ajuntament de Sabadell des del 17 d’octubre de 1936 fins el maig de 1937, vocal del Consell d’Economia de la Generalitat, Comissari de Brigada del Tercer Centre d’Instrucció, Reserva i Sanitat, Comissari de la recuperació de l’Exèrcit de l’est a Lleida i secretari personal de Josep Moix. El 1940 després de ser expulsat del PSUC, va ser un dels fundadors del Moviment Socialista d’Emancipació Catalana, esdevingut en Partit Socialista Català.
Fill de família treballadora, de Josep Camps i de Montserrat Illa. Va estudiar al col·legi dels Germans Maristes de Sabadell, i posteriorment a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis, també d’aquesta ciutat. Tingué com a professors a Salvador Sarrà i a Serafí Singla. Estudià les ciències econòmiques i les teories de Smith, Fournier, Fisher, Tallada, etc.
La seva afició per les matemàtiques el portà a treballar al costat del seu pare com a comptable a l’empresa tèxtil Fonolleda S.A, de la qual el seu pare era l’encarregat dels telers.
Pel que fa a la seva vessant política, començà militant l’any 1928 al grup anarcosindicalista Ateneu Idea i Cultura, per integrar-se a la primavera de 1930 de la mà de Josep Moix a la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a partir de 1933 s’allunyà de la CNT i com la majoria de la FLS es mostrà partidari de les tesis trentistes, fet que suposà l’expulsió de la FLS de la CNT i la seva adhesió a la UGT al esclatar la Guerra Civil. Fou president del Sindicat de Tècnics i Empleats al 1934, participà en els «Fets dels 6 d’octubre» amb els elements del POUM que formaven el sindicat, així mateix, va ser un dels impulsors de l’ús de la llengua catalana dins les files del sindicalisme local. A l’agost del 1936, apart de l’adhesió de la FLS a la UGT, també s’afilià al PSUC. A l’octubre del mateix any, entrà a formar part del consistori sabadellenc del batlle Josep Moix, com a conseller regidor de Finances, ho continuà sent amb la remodelació de les conselleries el 3 de març de 1937, però per la Unió de Rabassaires. Va intentar activar al màxim la capacitat exportadora de la indústria tèxtil cap el front per tal de combatre les mancances econòmiques provocades per la guerra, i creà els bitllets municipals de 0,25, 0,50 i 1 ptes. Posteriorment va ser nomenat vocal del Consell d’Economia de la Generalitat, fet que l’obligà a deixar la regidoria. Més endavant, també va ser nomenat comissari de la Brigada del Tercer Centre d’Instrucció, Reserva i Sanitat i finalment a Lleida, fou nomenat comissari de la recuperació de l’Exèrcit de l’Est.
Amb el nomenament de Josep Moix com a ministre de Treball del Govern de Negrín, Jaume Camps fou nomenat secretari personal d’aquest, havent de deixar els càrrecs militars, dedicant-se a aconsellar Moix i al govern com especialista en economia.
Amb la victòria del bàndol nacional, s’exilià a França , on va ser reclòs al camp de concentració de Set-fonts, d’ on n’escapà al cap de dos mesos. Va contactar amb el seu company Josep Moix, amb qui col·laborà en el «Servicio de Evacuación a los Refugiados Españoles» (SERE). Passà a Bèlgica, Gran Bretanya, els Estats Units (Nova York) i finalment a Mèxic, on hi restà quaranta anys fins a la seva mort. Va acabar distanciant-se de Moix i del PSUC a causa de les seves crítiques a l’ obediència d’aquest al PCUS i a la tercera internacional i pel cas Comorera, i en va acabar sent expulsat. El març de 1941 va firmar el manifest a «Tots els treballadors del PSUC dispersos pel món. A tots els obrers i camperols de Catalunya», sent un dels fundadors delMoviment Socialista d’Emancipació Catalana, esdevingut en Partit Socialista Català el juliol de 1942 i formà part del seu Consell Executiu.
A Mèxic, treballà en diversos oficis, com a venedor de teixits a venedor de suro, entre altres. Finalment va trobar feina de comptable en una empresa industrial, de la qual en va ser gerent general durant vint anys, i posteriorment creà una petita fàbrica.
L’any 1970, s’acollí a l’amnistia política i retornà a Catalunya, a Barcelona. Va intentar unir a tots els militants socialistes en un sol partit, però no ho va aconseguir i retornà a Mèxic, on participà activament a l’Orfeo Català de la capital i en va ser reelegit com a President en diverses ocasions. El 22 de juliol de 1979 retornà novament a Catalunya amb el propòsit de romandre-hi definitivament, però finalment el 1981, portat per la nostàlgia i al veure que Catalunya i Sabadell eren molt diferents de quan havia marxat, retornà a Mèxic, on morí el 15 de juny de 1984.
Va col·laborar en nombroses publicacions com: «Diari de Sabadell», «Vertical», «La Humanitat», «La Publicitat», «Treball», «Xaloc».
CENDRA BERTRAN, Ignasi. El Consell d’Economia de Catalunya (1936-1939). Revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. (Pàg.237). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. ISBN: 84-8415-775-X
SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. (pàg. 43-47). Primera Edició: Desembre 1986. Arts Gràfiques Agulló-Costa. Rector Centena, 13-Sabadell. ISBN: 84-86636-00-0 (Publicat en el Diari de Sabadell el 7 de juliol de 1984)
Sabadell, 5 de maig del 1912 – Tolosa de Llenguadoc, agost del 1945
Jaume Massagué Rodríguez. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.
Militant comunista, primer va estar afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), però abans de l’esclat de la Guerra Civil s’afilià al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Jugador internacional de bàsquet, comissari, Comandant i Tinent Coronel de l’Exèrcit Republicà.
Fill de família treballadora, d’Agapit Massagué Pujol i de Francesca Rodríguez Llorens. Estudià la primària als Maristes, continuà els estudis a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis i més endavant assisteix a les classes del Centre de Dependents del Comerç i la Indústria de Sabadell.
S’inicià en el món laboral treballant com aprenent de despatx a l’empresa tèxtil de Juli Puncernau i Viladot que més endavant s’anomenà Llorens i Torra, SA propietat de Josep Llorens Borrell i Antoni Torra Guarro. De fet, va ser la única empresa on va treballar a Sabadell, perquè des dels 14 anys fins la Guerra Civil no va canviar d’empresa.
Pel que fa a la seva vessant política, es va afiliar i fou membre de la Junta Directiva (en representació de la joventut) del Casal Català d’ERC, situat a la Via Massagué cantonada amb el carrer Garcilaso. Durant els “Fets del 6 d’octubre” de 1934, Massagué com d’altres companys seus, es dirigí a Barcelona per defensar la proclamació de la República Catalana feta pel President Lluís Companys. Al arribar a Barcelona foren detinguts i confinats al vaixell “Uruguay” on hi restaren fins la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions de 1936.
Gran aficionat a l’esport, va practicar l’excursionisme, l’esquí, l’atletisme i el futbol, però és sobretot com a jugador de bàsquet que destacà, a Sabadell jugà al Joventus A.C, sent campió de Catalunya la temporada 31-32 i arribant a ser internacional.
Es va afiliar amb els amics Antoni Sala, Albí Sangres, Joan Castellví, Albert Gispert i Ignasi Amorós, al Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Unió General de Treballadors (UGT), situat a la seu del Centre de Dependents del Comerç al carrer Indústria. En el sindicat es va anar radicalitzant i finalment s’afilià al BOC i al POUM. A l’esclatar la Guerra Civil bona part dels afiliats al Sindicat d’Empleats i Tècnics s’afiliaren al POUM.
El 2 de setembre de 1936, el Comissari General d’Artilleria 7,5 de la 29ª Divisió, el sabadellenc Joan Bartomeu Valls, que es trobava a Osca amb les forces del POUM, anà a Sabadell per reclutar voluntaris pel front. Massagué i altres membres del Sindicat d’Empleats i Tècnics s’hi incorporaren. Al arribar a Osca, Massagué va ser nomenat Comissari d’Artilleria a la població de Monflorite, des d’on es distribuïa el diari de campanya fundat per Bartomeu “Artilleria Roja”, imprès a la Impremta Litògraf de la Rambla de Sabadell.
La 29ª Divisió va ser dissolta per ordre del Ministre de Defensa, el socialista, Indalecio Prieto. D’aquesta divisió en formava part també el famós escriptor anglès George Orwell. Posteriorment els milicians foren reconeguts oficialment pel Ministeri de Defensa, i Jaume Massagué fou nomenat Comandant al quadre Eventual de l’Exèrcit de Llevant, juntament amb el seu company de partit i divisió, Jesús Mañé Pascual.
El 12 març escrigué un article al setmanari del POUM “Impuls” de Sabadell, sota el títol “Per què soc del POUM?” on es dirigí als seus excompanys i amics d’ERC explicant-los perquè s’havia donat de baixa del partit i s’havia afiliat al POUM, expressant la necessitat d’una revolució proletària i la instauració d’un estat socialista, i denunciant la complicitat d’ERC en recolzar una República que havia desarmat als obrers en diverses ocasions.
Va ser ascendit a Tinent Coronel, després de presentar-se com a voluntari per defensar Barcelona, tot i que la línia entre Catalunya i el País Valencià es trobava incomunicada per l’avenç de les tropes franquistes. Però l’autoritat militar superior no va poder organitzar el trasllat de les tropes a Barcelona, ni tampoc hi havia voluntat per part del govern, a més faltaven armes i el govern republicà i de la Generalitat es trobaven en descomposició i retirada. Jaume Massagué es pogué dirigir a Barcelona i des d’allà visità Sabadell per acomiadar-se dels seus familiars i d’amics com Josep Vilarrubí Lecha. Posteriorment, retornà a Barcelona i començà el camí de l’exili cap a la frontera francesa, on fou reclòs al camp de concentració de Setfonts, de camí cap aquest ajudà el seu amic August Bernaldo, que tenia dificultats per caminar, portant-lo a collibè sis quilòmetres. Aconseguí escapar del camp i es traslladà fins a Montpeller, on va trobar protecció a la Residència d’Intel·lectuals Catalans, presidida per Pompeu Fabra on es començà a intentar a arreglar la seva situació d’indocumentat (ja que era fugitiu d’un camp de concentració). Va ser detingut per la policia abans que es pogués tramitar la documentació i el traslladaren a un camp de concentració proper a Perpinyà, on aconseguí escapar-se novament. Va combatre un temps amb els “Maquis”, els guerrillers de la resistència antifranquista. Finalment es va establir a Tolosa de Llenguadoc, on es trobà amb els amics sabadellencs Sangres i Castellví que residien amb les seves famílies i l’acolliren amb el braços oberts. Mentrestant els amics de Tolosa continuaren les gestions per regularitzar la seva situació, gràcies a ells, va poder contactar novament amb antics amics del bàsquet que formaven la “Societé Patrie” de Barcelona i que es trobaven jugant a Tolosa, així doncs Jaume Massagué va retrobar l’alegria practicant el seu esport favorit. Però un dia d’agost de 1944, va tenir la mala fortuna de ser atropellat per un camió a un carrer de Tolosa, accident que li provocà la mort abans que els seus amics Albí Sangres, que treballava al diari francès “Le Depèche”, i el seu germà Joan, i Joan Castellví poguessin arreglar-li els papers.
MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa; PAGÈS BLANCH, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000. Pàg. 874
SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili (Pàg. 125-132). Primera Edició: Desembre del 1986, Arts Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell
Barcelona, 8 d’agost de 1901 – Santiago de Xile, 10 de febrer de 1953
Tècnic tèxtil, catalanista i d’esquerres, afiliat a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), i Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa a l’Ajuntament de Sabadell.
De ben jove va haver de traslladar-se amb la família a Buenos Aires, on els seus pares van anar-hi per motius laborals, fins l’any 1917 que retornaren a Catalunya, on finalment s’establiren a Sabadell. Josep Esteve compaginava el seu treball a la indústria tèxtil amb els estudis de formació tècnica a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, on aconseguí formar-se com a tècnic tèxtil. De teixidor passà a encarregat de telers (Majordom tèxtil), formant part del Gremi de Majordoms Tèxtils, del qual en va ser nomenat President. Posteriorment formà part del Sindicat d’Empleats i Tècnics de la Indústria.
Milità primer a Acció Catalana Republicana (ACR) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), on es va fer molt amic de Salvador Sarrà Serravinyals.
Participà en els fets del 6 d’octubre de 1934, la insurrecció amb la proclamació del president Lluís Companys de «l’Estat Català dins la República Federal Espanyola» que pretenia acabar amb el govern central cada vegada més escurat a la dreta amb l’entrada de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). A Sabadell a diferència d’altres ciutats com Terrassa de majoria cenetista, si que hi va haver una insurrecció, ja que la Federació Local de Sindicats (FLS) era de majoria trentista, i tot i que encara estava adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT), no seguia els postulats majoritaris de no participar a l’aixecament. Josep Esteve i els seus companys van ser detinguts pel general Domènec Batet i confinats al vaixell «Uruguay» (1), on hi romangueren fins el 16 de febrer de 1936. Batet, s’oposaria més endavant al cop militar i acabaria detingut a Burgos, condemnat a mort en Consell de Guerra el 8 de gener de 1937 i afusellat el 18 de febrer de 1938 (2).
Josep Esteve durant l’alcaldia de Joan Miralles Orrit i de Josep Moix Regàs, va ocupar els càrrecs Conseller-Regidor de Foment i Treball i de Defensa. Va ser membre del Servei d’Informació Militar (SIM), criticat per part d’alguns detinguts pels seus mètodes. Amb la derrota de la República, s’exilià a França on anà a parar al conegut camp de concentració d’Argelers, d’on va aconseguir sortir-ne gràcies al seu amic Salvador Sarrà Serravinyals, amb qui visqué durant un temps a casa d’un amic sabadellenc, Francesc Graells, radicat a Mazamet (Tarn). Posteriorment aconseguí reunir-se amb els seus familiars i s’embarcà al vaixell «Winnipeg» i arribà a Xile al setembre de 1939.
A Santiago de Xile es va retrobar amb familiars i amics sabadellencs com Francesc Trabal Benessat, Joan Oliver, Josep Rosas Vilaseca, etc. Amb els també exiliats, Antoni Solé i Quadrat, Josep Pujol i Joan Alemany, entre altres, va crear una fàbrica de conglomerats per la construcció, però durà poc temps. Des de l’any 1941, va treballar a l’empresa vinícola fundada pel seu amic Salvador Sarrà i Serravinyals. Continuà la seva activitat política al Centre Català i a l’Agrupació Patriòtica Catalana de Santiago de Xile. Però la mort del seu fill petit Jordi a causa d’un infart de miocardi, el va afectar greument i va anar perdent la il·lusió de poder canviar la situació política i de retornar a Catalunya, morint el 10 de febrer de 1953 amb només 51 anys.
Simó i Bach, Ricard. «EVOCACIÓ». Diari de Sabadell, 9 de març de 1985
(1) López Esteve, Manuel. Els fets del 6 d’octubre de 1936. «Annex II Relació de detinguts i empresonats per la insurrecció d’octubre entre octubre i de 1934 i gener de 1935» <http://www.editorialbase.cat/fitxers/FetsOctubre_Annex2.pdf>
Sant Vicenç de Castellet (Bages), 12 d’octubre del 1904 – Caracas (Venezuela), 23 de gener del 1976
Maria Gispert i Coll (AHS)
Escriptora, socialista i catalanista. Militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC), el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i del Centre Català de Caracas.
Filla de Salvador Gispert i Emilia Coll, treballadors de la indústria tèxtil. Es traslladà a Sabadell amb els seus pares i el seu germà Albert, de ben petita. Va estudiar a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis i més endavant va assistir a les classes diürnes del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), de Barcelona. Començà a treballar de mecanògrafa a la Notaria de Rossend Güell i Mañé, per posteriorment anar ocupant tasques de més responsabilitat. Després va entrar com administrativa en el despatx de la indústria, i en les hores lliures aprofitava per ampliar els seus estudis professionals, així com per llegir, se la podia trobar a les biblioteques del «Círcol» Republicà Federal (CRF), del Centre Cultural Recreatiu, de l’Agrupació Excursionista «Terra i Mar» i en la de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Compartia lectures i debats amb altres amics del Bloc Obrer i Camperol (BOC), (afiliada poc després de la seva creació, abans que es proclamés la República) com: Francesc Carreras, Joan i Josep Farràs, Lluís Mimó, Josep Oltra i Picó, Josep Vall, Jaume Viladoms i Valls, i altres.
Va participar activament en conferències i mítings juntament amb companys i companyes com: Jordi Arquer, Antònia Arteu, Teresa Aymerich, Brígida Jover, Josepa Mañosa, Joaquim Maurín, Andreu Nin, etc. Va col·laborar en diverses publicacions locals i barcelonines com: «Diari de Sabadell», «El Poble», «L’Impuls», «La Batalla» i «La Humanitat». Així mateix, va col·laborar en diverses comissions de cultura de l’Ajuntament de Sabadell.
Durant la Guerra Civil, va dirigir el setmanari del POUM «L’Impuls», i juntament amb Marga Lladó va ajudar a Fidela Renom i Soler a fundar el cos d’Infermeres laiques1. Així mateix, va ser interventora de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada Feliu Barnola Comas EC2. A l’acabar el conflicte va ser denunciada i condemnada a trenta anys de presó, d’aquests en va complir set.
El Director General de presons, nega la llibertat condicional a Maria Gispert, 31 de juliol de 1944
Poc després de sortir de la presó, va emigrar cap a Caracas, on hi residí tota la resta de la seva vida. A l’arribar a Caracas va ser rebuda per catalans i sabadellencs exiliats, entre ells el geògraf Pau Vila i Dinarès, de qui en seria Secretària. De seguida va decidir militar al Centre Català de Caracas, participant en commemoracions i celebracions com el 14 d’abril, l’11 de setembre, el 15 d’octubre (afusellament del President Lluís Companys), i organitzant els Jocs Florals de la Llengua Catalana. Fou nomenada Secretària dels Mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Caracas l’any 1966, dels quals en va ser mantenidor el Doctor Carles Pi i Sunyer i posteriorment, l’any 1975 que ho fou el geògraf sabadellenc Pau Vila i Dinarès. Va dirigir la publicació del Centre Català anomenada «Senyera» i participà en el programa de ràdio «L’Hora Catalana», escoltat per molts dels exiliats catalans.
Gran aficionada a la literatura, va obrir una llibreria a Caracas amb el nom de «Llibreria Mirador», molt concorreguda pels exiliats catalans. També va escriure dues novel·les: «Quan despertem els sentits» (1953) i «Ombres i llums» (1960). Des de la creació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), va militar en ell, com molts altres ex-membres del BOC i del POUM.
Va morir el 23 de gener de 1976, en el seu enterrament s’hi van aplegar tots els companys del Centre Català de Caracas, autoritats civils i docents, i membres del món cultural veneçolà. Un carrer de Sabadell porta el seu nom, la Ronda Maria Gispert, situada al Barri de Can Puiggener.
1. MASJUAN BRACONS, Eduard. Medis Obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (Pàg.166). Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006. ISBN: 844902479X
2 DEU BAIGUAL, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939 (pàg. 41). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7
SIMÓ BACH, Ricard. SABADELLENCS MORTS A L’EXILI. «Maria Gispert i Coll (Escriptora, política i nacionalista)», pàg 93-98 (Publicat al Diari de Sabadell el 3 de maig de 1986). Primera Edició: Desembre 1986. Imprès a Arts Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell. ISBN: 8486636000
Situada al cèntric carrer Doctor Puig, 16. Es tracta d’una casa-fàbrica, on l’espai per treballar i per viure formen part d’un mateix edifici. Es va començar a construir el 1812 per iniciativa de Pau Turull Font, i es va finalitzar el 1819.
A partir del segle XIX, els Turull van aconseguir una gran fortuna, augmentant així el seu patrimoni immobiliari.
La casa està dividida en dues parts: una d’elles pertanyia a la residència de la família Turull i consta d’un edifici de tres cossos amb tres pisos i golfes. L’altra és un edifici annex que era destinat a la fàbrica tèxtil.
L’any 1865, Pere Turull i Sallent, que havia heretat la casa pairal, va ampliar l’habitatge familiar afegint un segon pis i modificant la façana exterior, que prengué l’aspecte que avui encara conserva. S’encarregà l’obra a l’arquitecte Josep Lacueva, també autor del casal veí, situat al carrer del Doctor Puig, 18. El sistema constructiu és el típic de principis del segle XIX, amb murs de càrrega, amb sostres de revoltons i amb bigues i encavallades de fusta. La façana és molt senzilla, el contrari de l’interior que és molt luxós a causa de les reformes que es van realitzar el 1860 amb motiu de la visita d’Isabel II.
La casa va ser habitada per Pau Turull i Comadran, hereu de Pere, fins que va morir l’any 1892. Posteriorment la seva propietat va quedar en el seu germà Joan i finalment al fill d’aquest, Pau Maria Turull Fournolls, que l’habitaria de forma esporàdica fins que va morir el 1972. Després de la Guerra Civil l’edifici va quedar tancat, fins que va ser adquirit per l’Ajuntament el 1964. La restauració es va iniciar als anys 70, adequant les naus de la fàbrica com a sales d’exposicions i rehabilitant els espais més emblemàtics de la casa. Actualment la casa és el Museu d’Art de Sabadell.
Edifici situat al marge dret del Riu Ripoll, molt a prop del pont de la Salut, Camí de Ca la Daniela, 7. Va ser construït a l’anomenat sot d’en Crous l’any 1856 pels germans Montllor, que es dedicaven al rentatge, a la preparació i a la filatura d’estampat.
L’ origen del nom és desconegut, tot i que s’apunta a que podria deures al nom d’una antiga masia que ocupava els terrenys de l’empresa. Tot i que els propietaris no la van “batejar” com a Ca la Daniela se’l conegué i coneix amb aquest nom.
El 1881 el Vapor es va ampliar amb la quadra de planta i un pis visible a l’extrem oest. El 1897, després de patir dos greus incendis el 1895 i el 1896, es va construir una sala de calderes exempta, al nivell inferior, actualment fora de la propietat. Al llarg del segle XX l’edifici es va anar ampliant fins a omplir tota la parcel·la.
Un episodi rellevant relacionada amb el Vapor Ca la Daniela, va ser l’assassinat del seu copropietari Thédore Jenny Hartman, el qual va ser trobat mort a casa seva el 22 de febrer de 1920. Els obrers afiliats a la CNT però sense ser-ne militants, Victor Sabater i Martí Martí, van ser acusats del seu assassinat tot i la insuficiència de proves, i condemnats a pena de mort: L’execució de Victor Sabater i Martí Martí i Colomer (9 de maig de 1922).
El 1987 va patir un greu incendi , sent reconstruït i ampliat posteriorment amb edificis annexos al voltant de la nau central. L’empresa ha anat canviant d’amos i raó social al llarg dels anys: Manuel Montllor i Companyia; Enric Turull i Companyia; Jenny Turull, SA; Daniela, Fábrica de Hilados, i actualment Fil Gènesi, SA.
Benilloba (País Valencià, Alacant, El Comtat), 10 de març de 1909 – Frontignan (Hérault, Occitània), 19 de gener de 1998
Eduard Garrigós a Mauthausen. Foto de Francesc Boix
Sindicalista de la Federació Local de Sindicats (FLS-UGT) i supervivent del camp d’extermini de Mauthausen.
Naixement i trasllat amb la família de Benilloba a Sabadell
Natural de Benilloba (Alacant), els seus pares eren Vicente Garrigós Monllor (natural de Benilloba), Pagès; i Teresa Soler Ramón (d’Alcoi), llevadora. Ell era jornaler, és guanyava la vida en el camp fent diferents tasques segons l’època de l’any. I ella s’ocupava de la cura dels fills i quan tenia temps feia de matrona ajudant a parir a les dones del poble. Van tenir nou fills: Maria Teresa (nascuda l’1 d’agost de 1893), Maria Nieves (l’1 de Març de 1895), José Vicente (27 de Gener de 1897), Rogelio (25 de Gener de 1899), Adolfo Rafael (24 d’octubre de 1901), Eugenio (16 de Febrer de 1904), Salvador (2 de Gener de 1906), Eduardo (10 de Març de 1909) i Juan Miguel (22 de Juny de 1911). L’any 1912 Benilloba patí una greu sequera, i a més, el 4 de març del mateix any, mor la mare, Teresa Soler amb 39 anys, a causa d’una bronquitis pseudomembranosa ; i el dia següent la filla major de 18 anys, Maria Teresa, de gastroenteritis. Vicent Garrigós, finalment decideix agafar els seus fills i traslladar-se a Sabadell, on els acompanya la seva sogra, Teresa Ramon.2
La seva vida a Sabadell
A Sabadell els seu pare treballava fent sorra per a la construcció al riu Ripoll ajudat pel seu germà gran, José Vicente, que aconseguí entrar com aprenent d’electricista a Casa Boix, i va anar aprenent i pujant fins arribar a ser contramestre d’unes grans empreses. Eduard va començar a estudiar als Escolapis, però es va enfadar amb els capellans i va acabar estudiant a casa del senyor Roure. Pel que fa a la seva experiència professional, va començar fent d’aprenent de dependent a Cal Traveria (merceria encara avui existent), i després a la fàbrica de Ca la Daniela (situada a la riba del riu Ripoll), una de les més importants filatures d’estam de la ciutat, propietat de Jenny Turull, allà va començar a destacar com a sindicalista. Estava afiliat a laFederació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, primer adherida a la CNT i després del trencament trentista, a l’agost del 1936 aquesta es va adherir a la UGT.
Es va casar amb Maria Balagué Alós amb qui va tenir un fill, Hilari, nascut el 26 de gener de 1934).
Retrat d’estudi de casament d’Eduard Garrigós Soler i Maria Balagué Alòs. Sabadell, ca. 1930-1936. Autor Rafael Molins Marcet (AHS)
Abans de deixar la ciutat per anar al front, vivia al carrer Piferrer, núm. 16, al barri de La Creu Alta. Va ser milicià de la Columna Alpina (Jaca), on coincidí amb els també sabadellencs Pablo Alòs Escartín i Enric Tomàs Urpí, entre d’altres. Després fou designat comissari polític de la Brigada 139 de la Divisió Líster de l’Exèrcit Republicà, destinada a Torredongimeno (Jaén); allà va combatre per la zona de Porcuna i Andújar, i finalment la brigada es va haver de desplaçar al front de Terol. Garrigós va acabar lluitant en l’ofensiva de l’Ebre, a la zona del Tossal de la Gaeta i les serres de Pàndols i Cavalls. El seus germans Salvador i Joan també van combatre amb l’exèrcit republicà: el Salvador va caure malalt de tuberculosi i va sobreviure a la guerra; el Joan va ser donat per desaparegut al front, el 5 de desembre de 1938, però en realitat havia estat capturat i fet presoner per l’exèrcit franquista: el van destinar al 90 Batalló de Treballadors. En plena desfeta de l’exèrcit republicà al front de l’Ebre, va iniciar la retirada: va anar a Olesa de Montserrat per preparar el contraatac a Lleida, però la derrota era inevitable: va fugir cap a Olot i Figueres i va continuar el camí cap a la frontera. En plena guerra, cap a l’any 1937, Garrigós es va separar de Maria Balagué.
Exili i internament al camp d’extermini de Mauthausen
S’exilià a França, sent internat als camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès i Agde. Tot seguit es va allistar a una Companyia de Treballadors Estrangers i fou destinat a la Línia Maginot, prop de la ciutat de Metz i de la frontera amb Luxemburg, on de nou es retroba amb el seu company Pablo Alós. Al cap d’uns mesos i ja en el context de la Segona Guerra Mundial van ser capturats per l’exèrcit nazi a Saint Dié-des-Vosgues (departament de les Vosges, regió del Gran Est): primer va ser traslladat i empresonat al Frontstalag 110 i després a l’Stalag XI-B de Bad Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), d’on sortí el 25 de gener de 1941. Fou deportat a Mauthausen el 27 de gener de 1941, on ingressà amb el número de matrícula 6793, i va ser internat a la barraca 19. Primer va treballar encarregant-se de la neteja de la barraca, aquest fet li va permetre viure amb menys brutalitat al camp, tot i que finalment va treballar un temps a la pedrera, pujant pedres per una escala (l’escala de la mort), on van morir molts dels presos, els que morien els havien de pujar fins a dalt perquè els alemanys els comptessin, posteriorment treballà a una fàbrica tèxtil que es trobava dins del camp. Va aconseguir fer-se amb la confiança del cap de la barraca, de nacionalitat alemanya, però era txecoslovac sentia txecoslovac, dels Sudets.
Al camp, juntament amb altres sabadellencs com els germans Esteve Melcior, Joan Capellas Fages, i Pablo Alós Escartín, i companys com el fotògraf (reporter de guerra) Francesc Boix, que formava part del Comitè Internacional Clandestí del Camp; amb qui Eduard i un grup d’uns 10 presos hi col·laborava. Aquest grup, contactà amb altres presos espanyols i d’altres indrets, també amb presos polítics alemanys, i aconseguiren roba, menjar i armes, Eduard va aconseguir fer-se amb una pistola. Quan les tropes nord-americanes van arribar al camp el 5 de maig de 1945, va ser un dels primers en obrir les portes.
Eduard Garrigós a la sortida del camp de concentració de Mauthausen després de l’arribada de les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945, darrere seu el Coronel Seibl de la Divisió Blindada Patton. Josep Boix i Campo
En una entrevista que li va fer l’historiador Josep Maria Benaul el 7 de juliol de 1990 recordava:
“A la pedrera, a carregar camions i vagonetes. A garrotades i treballant molt! Encara els semblava que anaves a poc a poc! Quan acabaves la jornada, una pedra que pesava 15, 20, 30 quilos a l’esquena… Les havíem de pujar per unes escales perquè allà hi havia un grup de paletes que anaven fent camp. I els que es morien treballant els havíem de dur coll cap dalt. I aleshores passaven llista: tants vius i tants morts. Jo no sé si ho feien expressament o si és que no sabien comptar o què, que ens comptaven deu o dotze vegades. Ens fotien a la barraca i la mateixa música… A l’hivern, amb aquell fred, nevant, dormint per terra i ens obrien totes les finestres. Si t’aixecaves, que tenies ganes d’anar a orinar, perdies la plaça. Si aixafaves algú es cagava amb el déu que t’ha parit. Era la misèria, Eren desequilibrats, bojos tots. El que s’aguantava serè és perquè o no pensava gaire o tenia molt coneixement. Jo era un d’aquests que deia: “Ja veurem, ja veurem!” Perquè al filat se’n tiraven molts. Jo deia: “Collons! Al filat no m’hi tiro!”
Grup de deportats alliberats. ca 6-22 de maig. Eduard Garrigós i Soler (dret a l’esquerra i amb gorra), Casimir Climent (al seu costat). De genolls, Pablo Alós i Escartín (a l’esquerra), i al seu costat, Joan Capellas i Fages. Autor: Francesc Boix. AHS
Alliberament de Mauthausen
Poc després de l’alliberament, va ser traslladat al llac Constança, on hi va romandre un parell de setmanes, amb alguns companys espanyols i un grup de soldats francesos. Després els van portar en tren a Suïssa i els van retornar cap a França, a París. De París i a causa del seu estat de salut, amb problemes als pulmons, va marxar cap al sud a Montagnac, prop de Montpeller, convivint amb Pablo Alós Escartín, i treballant a les vinyes. Entre 1945 i mitjans dels anys 1950, es va establir a Frontignan (Hérault, Occitània) refent la seva vida, casant-se amb Josefina (morta el 1987). Vivia amb Josefina i Pierre (fillastre), amb qui un cop morta Josefina, tingué cura d’ell fins a la seva mort. La seva primera dona i fill (Hilari), també son morts. El 1962 en el marc de la causa que tenia oberta a Espanya per part del Tribunal Especial para la «Represión de la Masonería y del Comunismo», se li obriren un seguit de diligències per tal de localitzar-lo, ja que en desconeixien el seu parador; finalment el seu cas va ser sobresegut provisionalment.
Eduard Garrigós, amb boina, a l’exili a Montpeller, França. L’acompanyen, d’esquerra a dreta: Núria Ferràndiz Vidal, dona del seu germà d’Adolf Garrigós Soler; Pierre (Pedro), fill de la segona parella d’Eduard Garrigós, i Josefina, la seva parella. Anys 50. Autor desconegut (AHS)
L’any 1990 va venir a Sabadell per tramitar la documentació per percebre la pensió com a exmilitar de l’exèrcit de la República. Eduard Garrigós va ser enterrat al panteó familiar Garrigós-Ibàñez del cementiri de Frontignan, juntament amb les despulles de la seva muller i del primer marit d’aquesta, Miguel Ibáñez. A la família el coneixíem com el «tiet de França». La seva besneboda Elisabet Garcia Garrigós i el besnebot Adolf Pla conserven les seves memòries personals enregistrades en set cintes de casset, pendents de publicar, fotografies i documentació personal de la seves vivències. Era el tiet del meu avi (Agustí Garrigós Anglès) i igual que a Elisabet Garrigós i altres familiars, havia vingut a visitar-nos a Sabadell diverses vegades.
De dreta a esquerra: Agustí Garrigós Anglès (nebot d’Eduard, fill del germà d’Eduard, Vicenç), Pierre (fillastre d’Eduard), Jordi Garrigós Masip (fill d’Agustí Garrigós Anglès i d’Antònia Masip Pinyol), Eduard Garrigós amb una filla de Pierre, Antònia Masip Pinyol i Gemma Bussom amb una altra filla de Pierre. Fotografia guardada per Agustí Garrigós Anglès, ca 1990
Eduard Garrigós al centre amb Eva Berenguer Garrigós i Arnau Berenguer Garrigós (néts d’Agustí Garrigós, nebot d’Eduard) al menjador de casa d’Agustí Garrigós i Antònia Masip Pinyol, carrer Rector Centena, núm. 27 (casa anglesa, enderrocada) al barri de la Creu Alta de Sabadell, ca 1990
Eduard Garrigós Soler a casa del seu germà Adolf al barri de Sant Oleguer de Sabadell, ca. 1995. Autor desconegut (AHS)
Actes en memòria d’Eduard Garrigós
Durant l’aplec de la Salut de Sabadell de 1993 es va fer un acte de memòria i es va inaugurar un monument d’homenatge als sabadellencs que havien passat pels camps d’extermini nazis. A l’esquerra Pablo Alòs i Eduard Garrigós supervivents de Mauthausen:
El 25 de gener de 2020 a Sabadell es va col·locar una llamborda stolpersteine a la casa on havia viscut Eduard Garrigós a Sabadell, al carrer Piferrer, 16 del barri de La Creu Alta. I el 20 de gener de 2025 es va col·locar una rajoleta en memòria a Eduard a la casa de Benilloba (el Comtat, Alacant, País Valencià).
Stolperstine a Eduard Garrigós al carrer Piferrer núm. 16 de Sabadell
Rajoleta en memòria d’Eduard Garrigós, al carrer Sant Jaume, núm. 22 de Benilloba
Tomba de la família Ibañez i Garrigós on reposa Eduard juntament amb la seva esposa Josephine i el seu primer marit.
‘Exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945‘, Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’Història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Museu d’Història de Sabadell. Hi col·labora: Arxiu Històric de Sabadell. Amb el suport de: Diputació de Barcelona.
