Moià (Bages), 29 de febrer de 1906 – Sabadell, 15 d’agost de 2003
L’escultor Camil Fàbregas al seu taller, treballant en el bust de Cleopatra Burguès Padrós. Asseguda en un tamboret alt, fent de model, Cleopatra. Sabadell, 1934. Autor desconegut (AHS)
Escultor i pintor
Nascut a Moià, però als quatre anys es traslladà amb els seus pares, Benvingut Fàbregas i Giol i Mercè Dalmau Fodoyol, a Sabadell. Realitzà l’ensenyament primari als Escolapis de Moià i als Maristes de Badalona; i els estudis superiors a les Escoles Pies de Sabadell i a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Continuà la seva formació a Barcelona, a l’Escola de Belles Arts de la Llotja de 1925 a 1928 i posteriorment, el 1931 es traslladà a París amb en Vila i Puig, estudiant a l’Escola d’Arts i Aplicades i a l’escola d’escultors de Charles Despiau i Robert Wlerick, “l’Escole de Arts Appliqués”.
L’any 1933 fixa la seva residència definitivament a Sabadell, iniciant una sèrie d’exposicions a Barcelona i participant a certàmens nacionals i estrangers. Al fons Ricard Simó i Bachde l’Arxiu Històric de Sabadell, hi consta el dibuix d’un esbós per un projecte d’escultura a Francesc Layret, entre el 1933-34, el projecte de Fàbregas però, no es va dur a terme. Aquest projecte el vaig trobar a la carpeta de Camil Fàbregas del Fons Simó i Bach (AHS), però no en vaig fer cap foto, posteriorment es va publicar la seva troballa.
El 1936 executa el monument al pintor Francesc Gimeno. Alternà l’escultura amb la pintura al fresc, realitzant nombroses obres per diversos temples de Sabadell i comarca.
Durant la Guerra Civil havia format part del sindicat d’artistes de la FLS-UGT, al “Vertical” el seu portaveu, del 25 de gener de 1937, podem trobar el següent article seu:
Obres de Camil Fàbregas:
Anys 30:
Placa a Francesc Macià al carrer Gràcia (c/Francesc Macià als anys 30).
Escultures a Fèlix Sardà i Salvany i Antoni Maria Claret, a la façana de la parròquia de l’Immaculat Cor de Maria, en honor al 50è aniversari de l’arribada dels claretians a la ciutat.
Monument a Anselm Clavé. Sabadell, Plaça d’Anselm Clavé.
1956:
Monòlit a Mossèn Gaietà Clausellas, capellà assassinat durant la Guerra Civil. Sabadell, a la carretera de Matadepera (Sant Julià), km. 3
1959:
Conjunt decoratiu de l’església parroquial de Sant Salvador de Sabadell que es caracteritza per una estilització arcaïtzant de les formes al servei d’un cert popularisme temàtic.
1960:
Monument a Alexander Fleming. Sabadell, Plaça del Dr. Fleming
1974:
Monument a l’alcalde Josep Maria Marceta l’antiga Plaça Marcet (retirat, actualment la Plaça s’anomena de Les Dones del Tèxtil).
1980:
Escultura “La vaca cega”. Va ser tallada al seu emplaçament, un mur extern de la casa Duran que donava a la Pl. del Pedregar. Després es va treure i restà uns anys a un magatzem municipal, fins l’any 2006 que es va col·locar al pati del primer pis de la Casa Duran.
1989:
Monument al Doctor Josep Maria Relat. Sant Quirze, Plaça del Doctor Relat.
1990:
Monument als avis. Sant Quirze, Plaça dels avis.
Exposicions col·lectives:
1925: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
1942: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
1948: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (abril).
1948: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (estiu).
1952: Exposició sobre temes eucarístics. Acadèmia Catòlica de Sabadell.
1953: Primer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
1957: Tercer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
Exposicions pròpies i antològiques:
1-15 d’octubre de 1927: “Exposició d’escultures de Camil Fàbregas”. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
9-26 de gener de 1960: “Capitells de Camil Fàbregas” Sala Gaspar, Barcelona.
29 de maig-13 de juny de 1971: “Exposició Camil Fàbregas. 50 anys d’escultura a Sabadell i antològica de retrats”. Museu de Belles Arts, Sabadell.
4-17 de març de 1980: “Exposició de retrats dibuixats a la mina de plom per Camil Fàbregas, sobre gent que es mou en el món artístic actual de Sabadell”. TOT-ART, Sabadell.
15 d’agost-2 de setembre de 1984: “Exposició antològica d’escultura i pintura de Camil Fàbregas”, Ajuntament de Moià-Patronat Local de Museus.
L’any 1959 es va fer amic de l’escultor Manolo Hugué, amb qui col·laborà en diferents obres. El 1977, donà un centenar d’obres de la seva col·lecció de pintures, a benefici de l’Associació Protectora de Subnormals (posteriorment anomenada Associació Pro Disminuïts Psíquics de Sabadell i Comarca). Fet pel qual va rebre la Creu de l’Ordre Civil de la Beneficència.
Va col·laborar en tres articles al Diari de Sabadell, anomenats “Els tres grans avis que, de ma vida, sigueren sempre companys fidels”, elogiant les figures de Joan Vila Cinca (28 de desembre de 1990), Manolo Hugué (22 de gener de 1991) i Pau Vila Dinarès (3 de gener de 1991).
Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell. 1939-1959. Sabadell: Museu d’Art de Sabadell, 2000, 141 pàg i ss..
Façana del “Círcol” Republicà Federal. Finals del segle XIX. FOTO: Marçal Ballús, postal.
Estava situat al carrer Jardí -també anomenat Bèlgica entre 1918 i 1939- i actualment carrer Narcís Giralt, 40, seu de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Va ser obra de l’arquitecte Miquel Pascual Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 Barcelona, Barcelonès, 1916), el “Círcol” va ser creat el 1887 però la seva seu no es va inaugurar oficialment fins el 24 de setembre de 1888, l’encarregat de la inauguració va ser Francesc Pi i Maragall, fundador del Partit Republicà Democràtic Federal del qual el “Círcol” en formava part. L’edifici, estava envoltat per un ampli jardí, disposava d’un cafè, una biblioteca (la més important de la ciutat fins la creació de la biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, el 1928), una àmplia sala d’actes, sala de ball, sala de joc, una altra de descans, la sala de juntes i dues secretaries, una per assumptes polítics i l’altre per temes socials. A l’entrada del jardí es va construir una casa per al conserge que posteriorment va ser utilitzada per les secretaries dels grups polítics antimonàrquics i un petit local com a museu gestionat pel grup excursionista juvenil “Brot Vallesenc”. Fins el final de la Guerra Civil va ser un centre molt important per la política i cultura sabadellenca. En la seva màxima època d’esplendor es coneixia com la “Catedral Republicana del Vallès”.
El CRF serà la força hegemònica de Sabadell de 1931 a 1936, amb els alcaldes Salvador Ribé Garcia, Magí Marcé Segarra i Joan Miralles Orrit (exceptuant del 13 d’octubre del 34 al 16 de febrer del 36 en què les autoritats designen a l’empresari licorer Josep Germà Homet, arrel dels fets d’octubre del 34), a partir del 17 d’octubre de 1936 és la Federació Local de Sindicats (FLS-UGT) amb Josep Moix Regàs al capdavant qui tindrà l’hegemonia política a la ciutat en detriment del CRF.
Visita de Manuel Azaña Díaz al Cercle Republicà Federal. Sabadell, 28 d’agost del 1934. Autoria atribuïda a Albert Rifà (AHS)
Amb la victòria del bàndol nacional, la seu del “Círcol” va ser saquejada, la biblioteca destruïda i l’edifici confiscat pel “Frente de Juventudes”, la seu del “Círcol” al barri de La Creu Alta fou subhastada. La seu del “Círcol” passarà a ser durant el franquisme, la seu del “Frente de Juventudes” de la Falange i de la “Jefatura del Movimiento“.
Castells, Andreu. Informe de l’Oposició, República i acció directa (1868-1904). Edicions Riutort, Sabadell, 1977
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. (pàg. 162) Ajuntament de Sabadell, 1986
Construïda el 1865 pel Mestre d’Obres Municipal Gabriel Batllevell i Tort. Estava al carrer Sant Josep, 22 i el seu primer propietari era l’industrial Josep Fontanet. Va ser enderrocada el 1976 per construir-hi una llar d’avis, tot i l’oposició dels que reclamaven protegir-la com a part del patrimoni arquitectònic i artístic de la ciutat1, com el pintor Antoni Vila Arrufat i nombroses entitats de la ciutat (el Patronat de Museus, l’Acadèmia de Belles Arts, la Fundació Bosch i Cardellach, el Centre d’Estudis “La Sabadellense” i associacions veïnals com la del Centre, la de Sant Oleguer o la Federació d’Associacions de Veïns)2.
La casa era coneguda com a “Casa Barata” perquè Joan Fontanet per motius d’herència va passar la propietat al seu nét, Francesc Barata.
L’interior de la casa tenia una rica decoració pictòrica. La primera decoració pictòrica, va ser realitzada per Josep Espinalt i Torres el voltant de l’any 1879. Poc després, a sobre de la decoració es van col·locar unes teles amb unes al·legories similars que van ocultar la primera ornamentació i que són l’únic testimoni artístic que es conserva de la casa (sis al·legories que es conserven al Museu d’Art de Sabadell i un parell que es troben a la col·lecció Barata). A la Casa Barata, com en altres cases senyorials del segle XIX, s’hi trobaven temes i ornaments procedents de la iconografia clàssica, acompanyats de representacions dels valors humans, de la saviesa i la felicitat3.
Fotos del seu interior poc abans de ser enderrocada. AUTOR: Lluís Brunet:
1 Castells, Andreu. Informe de l’Oposició Volum II . Edicions Riutort, 1977
Estava situat a la Plaça del Duc de la Victòria (actual Plaça del Gas). Fou obra de l’escultor Bonaventura Llauradó per ordre de l’Ajuntament de Sabadell, en motiu de la mort del general el 8 de gener de 1879.
Fou el primer monument que hi hagué a la ciutat, tot i que l’historiador sabadellenc Andreu Castells no en va parlar gaire bé:
“…quan procediren al primer monument local, que va escaure’s a la tercera plaça de Sabadell, el produïren com a tapadora de l’espirall d’aigües i encara el feren amb un absolut mal gust i amb materials dels més ordinaris. Estava dedicat a Espartero”
Castells, Andreu. Informe de l’oposició. República i Acció Directa 1868-1904. (pàg. 10.15) Editorial Riutort. Sabadell, 1977.
Va ser finançat per subscripció popular. Amb la victòria franquista l’any 1939 va ser tirat a terra i la plaça va passar a anomenar-se “Plaza de los Mártires”.
Baldomero Espartero era vist com un heroi per la burgesia més liberal i per part de la classe obrera, ja que el 1839 va ser l’encarregat de posar fi a la primera guerra carlina. Fins i tot el dia 28 de febrer de 1869 els republicans aprofitaven que era el patró religiós de Sant Baldomer, per interpretar-lo a la manera laica com “l’honrat general Espartero” i desfilaren per la Rambla amb pendons demanant la República i la llibertat de culte.1
Els Baldomers abundaven en l’època d’Espartero; tots els liberals batejaven els seus nens amb tal nom
Marian Burgès. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Ajuntament de Sabadell. (pàg. 168) Conselleria de Cultura, 1982.
Tot i que també visqué èpoques on el seu culte va anar a menys, per exemple el 1842 quan ostentant la regència, va reprimir la insurrecció popular de Barcelona que va ser bombardejada des del Castell de Montjuïc i ordenant la dissolució de totes les societats obreres i premsa, exceptuant el conservador Diario de Barcelona. El 1856 després de ser enderrocat per O’Donnell, el culte popular cap a Espartero va retornar. Els esparteristes sabadellencs van fundar el 1857 el “Casino Catalán Industrial”, on es van fer les primeres classes nocturnes per a obrers adults.2
1 Castells, Andreu. Informe de l’oposició. República i Acció Directa 1868-1904. (08.21). Editorial Riutort. Sabadell, 1977
2 Calvet, Jordi; Benaul, Josep M. Sabadell tal com era 1864-1869. Ajuntament de Sabadell, 1984.
Sabadell 17 de novembre de 1923 – 6 de juliol de 2001
Ricardo Royo i Soler. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Últim batlle del franquisme, va exercir com a tal del març de 1976 a abril de 19791
Fill de Ramon Royo i Robles, natural de Segorb (Castelló) i de Francesca Soler i Pratginestós de família sabadellenca.
Va estudiar el col·legi dels germans Maristes de Sabadell, fins l’any 1936 en què a causa de la Guerra Civil, es va canviar al col·legi Mercantil. Posteriorment, va completar cinc cursos de l’especialitat tèxtil a l’Escola Industrial de Sabadell, i va treballar a un parell d’empreses tèxtils fins que l’any 1949 amb el seu pare i el seu germà, van crear una empresa familiar de fabricació de teixits de panys.
De jove, va formar part de l’equip de bàsquet del Centre d’Esport Sabadell que a la dècada dels 40 i 50 del segle passat va aconseguir importants èxits esportius.
L’any 1950 va casar-se amb Maria dels Àngels Manent i Tarrats, nascuda a Mataró però pràcticament de Terrassa, ja que hi vivia des de que tenia un any. Amb la qual tingué dos fills, Ricard i Josep.
Formà part de diverses juntes d’entitats sabadellenques:
Vicepresident del Cercle Sabadellès i posteriorment en va haver d’assumir la presidència a causa de la dimissió del titular, en un moment complicat per l’entitat, ja que es trobava en litigi amb l’Acadèmia de Belles Arts.
Formà part de la junta directiva delGremi de Fabricants de 1967 a 1975, i en representació d’aquest càrrec, l’any 1971, va accedir al consistori de l’Ajuntament de Sabadell. Després de 3 anys, el 1974 amb la renovació parcial perceptiva del consistori, se’l nomenà primer tinent d’alcalde dins la Delegació d’Hisenda.
L’any 1976, al mes de febrer i durant la vaga general del metall, per renúncia del Batlle Josep Burrull, va accedir a l’alcaldia al març. En una entrevista a TeleXpress, va denunciar que havia demanat 19 vegades la seva renúncia davant les autoritats superiors, però mai va ser acceptada; que els ajuntaments formaven part del sistema anterior, i que ell i els regidors es trobaven sols:
“nosotros no pintamos nada”, “en el fondo somos unos parias”
“Sustituyendo a Burrull y tras dos años en el frente del Ayuntamiento. El alcalde de Sabadell ha dimitido 19 veces” Ángel Lacalle. TeleXpress, Catalunya. 14 de setembre de 1978
Ricardo Royo dirigint-se als ciutadans de Sabadell en motiu del centenari de la ciutat
Durant els anys 1977 i 1978 va ser president de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa. També durant el seu càrrec va haver de fer-se càrrec dels actes de celebració del centenari de la ciutat, així com de la crisi del sector tèxtil.
Durant els seu mandat va separar-se de fer qualsevol declaració de cap tendència política o ideològica, per tal de no complicar els moments cap a la transició política que estava vivint el país i la ciutat. El 3 d’abril van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques. El PSUC va vèncer les eleccions amb 37.590 vots (43,72%) i 13 regidors, seguit de lluny pel PSC amb 17.721 vots (20,6%) i 6 regidors, CiU amb 16.833 vots (19,6%) i 6 regidors, i UCD amb 7.406 vots (8,6%) i 2 regidors.
Ricardo Royo va deixar el càrrec d’alcalde el 18 d’abril de 1979, que seria ocupat per Antoni Farrés (PSUC) el 19 d’abril, quan es va constituir el nou consistori democràtic. Royo no va assistir al ple d’investidura de Farrés. Durant la seva primera roda de premsa, Farrés va declarar: “Queremos fomentar la industria y el pleno empleo”, sobre els funcionaris municipals: “no habrán depuraciones… aunque los fraudes irán al juzgado”2
Ricardo Royo, comentant les eleccions amb el futur alcalde Antoni Farrés. Portada del Diario de Sabadell, any III-Núm. 285, 5 d’abril de 1979
El 25 de maig de 1979 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants3, a títol pòstum, ho va ser Francesc Monràs, director general del Banc Sabadell. La distinció de prohom era honorífica i es premiava la tasca a favor de la ciutat i del tèxtil en general. El 31 de maig es va fer un homenatge amb un sopar al restaurant de Can Font.
2 Primera rueda de prensa de A. Farrés. QUEREMOS FOMENTAR LA INDUSTRIA Y EL PLENO EMPLEO. Diario de Sabadell, any III-Núm.285 5 d’abril de 1979
3 “RICARD ROYO DISTINGIDO COMO”PROHOM DEL GREMI”. IGUAL DISTINCIÓN, A TÍTULO POSTUMO, A FRANCESC MONRAS”. Diario de Sabadell. Dissabte 26 de maig de 1979 (pàg.3)
Josep Claramunt. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Fons Ricard Simó i Bach
Va néixer a Barbastro com dos dels seus germans, Àngel i Purificació, ja que la família si va traslladar des de Sabadell, on van néixer les dues germanes grans, Maria, i la famosa anarquista i feminista Teresa Claramunt. Posteriorment, la família emigrà a Alcoi, on Josep va fer de sabater, es va casar; i va impulsar l’anarquisme a la ciutat, col·laborant en el setmanari anarquista “Humanidad”, fundat per Miquel Martínez Bosch l’any 1906. Va participar activament en diversos conflictes socials, especialment les protestes contra la visita de l’arquebisbe de València i la vaga del tèxtil de l’estiu de 1907 on va participar en el míting obrer. També va protagonitzar encesos debats amb els socialistes i amb els radicals de Botella Asensi1.
Cap el 1907 es va instal·lar a Sabadell, on va esdevenir un reconegut militant de la Federació Obrera de Sabadell (FOS)2. Era aficionat al teatre, i especialment al drama social, sovint anava com a espectador o participava com a actor a la sala “Gelats“, on entre altres drames i protagonitzà diverses vegades el de “Juan José” de Dicenta. També hi actuà la seva filla, Emilia que va participar a la vaga de subsistències de 1918 juntament amb Balbina Pi, i casada amb Idelfons Pelegrí que també era actor i anarquista3.
A Barcelona, Josep Claramunt era molt ben considerat com a ideòleg i agitador anarquista. Durant les jornades de la “Setmana Tràgica” de 1909 a Sabadell, era el cap de la Junta Revolucionària i va ajudar a la causa de la República Federal Social. A resultes d’aquests fets, va ser condemnat a mort, pena que li va ser commutada per la cadena perpètua i posteriorment pel desterrament a França. El 1910 va tornar a Alcoi al ser amnistiat, on novament va ser detingut i empresonat a Alacant.4
1. MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS BLANCH, Pelai. Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans. pàg. 390. Edicions UB i Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
2. Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
3. CASTELLS PEIG. Informe de l’Oposició ‘O tot o res. 1904-1918’ (III Volum). Editorial Riu Tort Sabadell,1978
4. MARTÍNEZ DE SAS, Maria Teresa; PAGÈS BLANCH, Pelai. Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans. pàg. 390. Edicions UB i Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
Sabadell, 7 de novembre de 1905 – 3 d’abril de 1983
Josep Vidal i Casulleras. FONT: Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
Alcalde accidental franquista del 7 de juny de 1940 al 22 de novembre del mateix any, substituint al també alcalde accidental Ramon Albareda Masip. Anteriorment, amb Esteban Font Sabater, havia ajudat a aquest a arribar a ser alcalde.
Va estudiar als Escolapis i posteriorment s’especialitzà en el sector tèxtil, sent comerciant vinculat el tèxtil i portant l’empresa, Hijo de J. Vidal i Viñas. Va ser un dels creadors del primer embrió de la Falange a Sabadell i durant la Guerra Civil va ser empresonat acusat de quintacolumnista (de pertànyer a al Socors Blanc), quan estava moblitzat forçós en una bateria de costa de l’exèrcit republicà a Premià de Mar.
Estava molt vinculat a la Caixa de Sabadell d’on va formar part de la seva junta durant tretze anys, de 1939 a 1952. Com molts altres alcaldes franquistes, també va formar part de la Junta del Gremi de Fabricants de l’any 1951 al 1952.
Era fill del també batlle accidental, Jaume Vidal i Viñas.
Arxius Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Marin, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. ed.Pagès. Col.lecció Seminari, 12.
Deu Baigual, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. (Pàg. 42). Edicons Abadia de Montserrat, 2022
Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928
Arquitecte modernista, noucentista i eclèctic
Fill del mestre d’obres Gabriel Batllevell, seguint els passos del seu pare, apart de seguir la seva mateixa vocació professional, també com ell, va ser Cap del Cos de Bombers de Sabadell (entre 1900 i 1907). Va estudiar primària i el batxillerat als Escolapis de Sabadell. El 1890 va obtenir el títol d’arquitecte a Madrid, i de 1895 a 1910 va ocupar el càrrec d’arquitecte municipal de Sabadell, on realitzaria bona part de la seva obra. Durant la seva etapa com arquitecte municipal de Sabadell va patir diversos problemes i la oposició d’una part de la Comissió de Foment que el va acusar de no dedicar prou temps a les tasques del càrrec. El 23 de novembre de 1899 és destituït per l’alcalde Pere Barata (per petició de la Comissió de Foment) que nomena interinament a Enric Fatjó. Batllevell interposà un recurs i finalment el el 16 de gener de 1900 va ser readmès com arquitecte municipal de la ciutat.
Des del desembre de 1899 al 1913 va ser arquitecte municipal de Badalona, una ciutat on també va deixar la seva empremta. L’any 1900 es va traslladar a Barcelona, on l’any 1897 s’havia casat amb la terrassenca Antònia Poal i Coret, cunyada del seu amic del Centre Català de Sabadell Manuel Folguera, amb qui tindria quatre fills: Maria Assumpció, que va morir als 23 anys, Montserrat, Roser i Lluís; i a on tenia tenia les seves amistats, així com la majoria d’ encàrrecs particulars. A Barcelona, on també podem trobar la seva petjada, va ser deixeble de Lluís Domènech i Muntaner i va ajudar a Antoni Gaudí en la construcció de la Casa Calvet al carrer de Casp, núm. 48, i el Parc Güell, on va construir la Casa Martí Trias i Domènech (1900-1914). També va ajudar a Oleguer Junyent en la decoració del Cercle Liceu de Barcelona.
Durant les primeres dècades del segle XX va ocupar diversos càrrecs en associacions culturals, d’arquitectes i càrrecs públics: vocal de la Junta del Centre Nacionalista Republicà de Barcelona (1908), escissió progressista de la Lliga Regionalista; vicepresident de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1909) i tècnic legal de la Comissió Especial Tècnicolegal de l’Associació (1911); inspector tècnic de la Comissió d’Asils i Albergs en el moment de la seva constitució (1912); revisor de comptes de la Secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès (1914); designat vocal tècnic del Patronat de l’Escola de Funcionaris de la Mancomunitat deCatalunya (1917); soci de la Associació Protectora del’Ensenyança Catalana (1922), impulsada per Manuel Folguera i Duran; Membre dels Comitès Permanentsde Congressos Nacionals (1927).
Juli Batllevell s’ha vist eclipsat per la figura d’Antoni Gaudí, algunes de les seves obres no s’han descobert fins fa poc temps, ja que no tenia un estil tan marcat com altres arquitectes, tot i que fou un arquitecte modernista, adaptava les seves construccions a les demandes dels propietaris, barrejant estils i passant del modernisme a l’eclecticisme, i al noucentisme. L’historiador i crític d’art, Josep Casamartina Parassols, en el seu llibre “Juli Batllevell, un gaudinià oblidat” (2011), dona a conèixer l’obra de l’arquitecte, on surten a la llum edificis de la seva autoria que foren enderrocats, o que per desconeixement, la seva autoria es donava a altres arquitectes, com en el cas de la Casa Antònia Burés al carrer Ausiàs March, núm. 46 de Barcelona, que no s’ha l’hi va atribuir l’autoria de la façana fins el 1992, anteriorment es creia que era obra d’Enric Pi.1
El seu estils són el modernisme, el noucentisme i l’eclecticisme, com hem dit anteriorment, podia barrejar diversos estils. Pels relleus en morter utilitzava una temàtica vegetal en finestres, llindes, baranes i coronaments. A les rajoles incorpora elements tant a l’interior com a l’exterior, utilitzant freqüentment el trencadís (aprofitament de la rajola trenca per recobrir superfícies amb voluntat tant funcional com decorativa). A l’arquitectura de Batllevell trobem des de la reixa més simple del modernisme, amb muntants torçats en forma helicoidal amb perfil curvilini o bombat i flors de planta metàl·lica, fins a reixes més treballades a les que dona formes encorbades i platabandes. Batllevell intenta mantenir l’harmonia de les seves obres amb l’entorn, més elaborades o menys, no les sobrecarrega ni pel que fa a la decoració, ni als colors, ni amb formes extravagants.
Bona part de la seva obra es troba a Sabadell, on va dissenyar edificis municipals, cases particulars, fàbriques i mausoleus funeraris; seguida per Badalona, on al ser una ciutat industrial en expansió, la majoria d’obres seves foren fàbriques (la major part han sigut enderrocades); i Barcelona, on sobretot va dissenyar diverses cases de particulars. També trobem edificis de la seva autoria a altres localitats de Catalunya com Castellar del Vallès, Mataró, Molins de Rei, Sant Cugat, Sant Llorenç Savall, Sitges i Terrassa.
L’any 1923 va ser escollit per formar part de la junta de l’Exposició Universal de Barcelona.
Sabadell:
El Centre Català (1892), a la Rambla, 75 (enderrocat).
ElTeatre Cafè Euterpe (1892-1893), primera gran obra de Batllevell, d’estil modernista amb influències mudèjars. Va ser un important centre cultural situat a la Rambla. Posteriorment es va convertir en un cinema, fins que va ser abandonat l’any 1997, i ocupat el 2006 com a centre social per diverses entitats de la ciutat, però desallotjat el cap de pocs mesos. L’any 2016 es va acabar d’enderrocar el poc que quedava dempeus.2
Interior del Cafè-Teatre Euterpe, any 1920 ca. Francesc Casañas Riera. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
El primer Centre del “Círcol” Republicà Federal (1900), al carrer Dinarès, núm. 4-10. A l’època que es va construir depenia del terme municipal de Sant Pere de Terrassa (enderrocat).
Magatzem de vins Antonino Oliver/ Impremta Comas (1902) a la Rambla (enderrocat).
Impremta Comas, 1910. AUTOR Andrés Raich. (Arxiu Històric de Sabadell, AHS)
El mausoleu de la família Oliver (1905), al cementiri de Sabadell, s’hi troba enterrat el poeta Joan Oliver “Perer Quart”.
El Despatx Lluch (1908) al carrer Indústria, núm. 10. Actualment és la Oficina d’Atenció Ciutadana de l’ajuntament. Va ser la seva última obra important d’estil netament modernista de Batllevell a la ciutat, hi podem veure les columnes ornamentades amb elements vegetals.
Despatx Lluch
La Presó Cel·lular (1899), estava situada entre els actuals carres de Covadonga, Tres Creus i la Gran Via. Enderrocada el 1971 a causa del soterrament de la RENFE i la creació de la Gran Via.
L’Energia(1899) a la Plaça del Gas (anteriorment, Pl. del Duc de la Victòria), núm. 8. Central elèctrica que funcionava a partir de motors de gas. La part de les oficines i la casa del Director no es van acabar. La nau ha estat restaurada i la part inacabada es va enderrocar.
Hotel Espanya (1901), Rambla 22-24 amb carrer de Sant Pere. L’any 1933 l’edifici deixa d’utilitzar-se com a hotel per ser reformat i habilitat per a dependències municipals. Durant el franquisme va ser la seu de la Policia Nacional.
L’Hotel Suís(1902) al carrer la Indústria, núm. 59. Segurament l’obra més destacada de Juli Batllevell a la ciutat, pels seves formes, i els treballats elements decoratius. És el primer edifici on utilitza la tècnica del trencadís. L’edifici de l’hotel és fruit de les reformes i embelliment de Batllevell d’uns habitatges propietat de Rafael Cruz.
Hotel Suís
Ferreteria Puigmartí (1903), a la Rambla, núm. 13 (enderrocada).
Panteó de la família Oliver (1905): S’hi troba enterrat el poeta Joan Oliver “Pere Quart”.
La Mercantil Sabadellense (1906) / Vapor Buxeda Vell, al carrer de Sant Pau, núm, 68 117/ Carrer de Cervantes, núm.68. Sala de màquines, plànols signats per l’enginyer Francesc Izard i Bas.
Reforma de la Casa Rafael Llonch (1906-1907), al carrer de Riego,núm. 61 / Carrer Sallarès i Pla, núm. 60-62. Batllevell realitza la decoració interior, galeria, tanca i pavelló del jardí.
Clínica de la Salut (1907), Construcció d’Enric Fatjó i Torras (1901), l’any 1907 s’encarregà a Juli Batllevell l’estudi d’un projecte general del nou hospital amb l’aprofitament dels pavellons construïts. A causa de problemes econòmics que impedien l’ampliació, no comença a funcionar com a hospital fins el 1923. Entre 1923 i 1924 Josep Renom aixeca un pis sobre la part davantera del pavelló central, destinat a estada de les Germanes de la Caritat. També és obra de Renom el cos posterior de planta absidal, que feia la funció de sala d’operacions (ampliació realitzada entre 1925-1927).
Panteó Antoni Taulé i família (1910)
Caserna de la Guàrdia Civil(1911-1913) al carrer que porta el nom del seu pare: carrer Gabriel Batllevell, núm.18-31. El juny del 2017 va ser ocupada per diversos col·lectius de la ciutat com el grup d’autogestió de la PAH, però a l’any 2019 la van haver d’abandonar a causa del risc d’esfondrament estructural d’algunes zones de l’edifici3, actualment en estat d’abandó.
Fábrica de galetes “La Glòria”(1899) a l’avinguda Alfons XIII, antiga carretera de Valencia (enderrocada)
Fàbrica de galetes PalayHnos (1900), situada entre els carrers de la Riera dels Frares (ara de Sant Ignasi de Loiola) i del Progrés, a l’actual barri industrial del mateix nom situat a l’Eixample per la banda del Besòs i el mar. Durant la Guerra Civil es va fer servir com a fàbrica d’armament (enderrocada a mitjans dels anys 80 del segle passat).4
Fábrica Costa, Florit & Cia, “El Vidre”(1903) Va participar-hi construint algunes de les naus, al carrer Orient (enderrocada).
El projecte de Cementiri Nou (1903), cementiri projectat per la falta d’espai al cementiri de Badalona, mai es va realitzar, probablement per la falta de pressupost.
Fàbrica Hijos de Manuel Arquer(1907) als carrer de Ponent i d’Eduard Maristany (enderrocada).
Fábrica Antonio Aparicio Sala(1909), va participar-hi construint algunes de les naus, al carrer Dos de Maig, núm. 30 amb carrer de Marina (enderrocada).
Passarel·la sobre la via del tren(1912), al carrer d’Eduard Maristany. Passarel·la per creuar la via del tren i facilitar l’accés a la platja dels treballadors de les fàbriques que es trobaven a banda i banda de la via.
Fàbrica Cotonificio de Cornigliano-Ligure(1912, amb intervencions el 1913 i 1920), va construir-hi la nau interior, als carrers Cervantes, núm. 13-43 / Eduard Maristany, núm. 190 / Industria, núm. 253 (enderrocada).
Societat General d’Indústria i Comerç posteriorment anomenada Compañía Auxiliar del Comercio y la Industria, CACI(1913), va construir-hi el xalet del director, la porteria, la reixa i una sala de màquines. Carrer d’ Eduard Maristany (es conserva només la fàbrica).
Fàbrica Gerardo Collardin(reforma el 1915 i construcció de naus entre el 1916-1917), carrer Antoni Ibori amb carrer Wilfredo (enderrocada).
Fàbrica Hijos de Ramon Rosés S.C. (1919), intervenció a les naus interiors, carretera de Mataró, núm. 27. Actualment és la seu del fabricant de materials de fusta Alberch.
Adaptació del Cinema Picarol al nou Teatro Guimerà(1924), plaça de la Vila, núm. 5 (l’actual es troba completament transformat).
Vil·la Maria o Casa Antoni Castañer (1903), a la carretera de Sarrià a Vallvidrera, núm. 102. Casa amb forma de cub amb una torre lateral a l’estil d’Olbrich i presenta un motlluratge molt recarregat, abarrocat, semblant als de Valeri i Pupurull. Els laterals estan rematats amb un arbre d’abundant fullatge amb arrels molt marcades.
Casa Antoni Salvadó (1904) al carrer de Casp, núm. 46. Casa d’estil eclèctic, en una època i una zona de la ciutat on dominava el modernisme.
Marquet de les Roques (1895). Casa de la família Oliver, va ser la casa d’estiueig del poeta Joan Oliver “Pere Quart” i on es reunia amb els membres de “La Colla de Sabadell”. Situat a la vall d’horta del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, municipi de Sant Llorenç Savall. La família Oliver va encarregar diverses obres als Batllevell, primer a Gabriel Batllevell que va dissenyar les voltes de la seva casa (l’actual Casal Pere Quart) i després al fill, Juli Batllevell, el Marquet de les Roques i el Mausoleu familiar.
Casa Maria Ramon i Marimon(1899), carrer Major de Sant Pere, 95 / passeig 22 de Juliol (molt modificada).
També va deixar la seva empremta a altres localitats com el Prat de Llobregat (cases de la família Balcells Balbona, 1925), Mataró (Casa Josep Viladevall / Àngela Brutau, 1912), Molins de Rei (Congregació de la Sagrada Família, 1894, enderrocat), i Santa Coloma de Cervelló (Xalet Manuel Folguera/ Paulina Poal a la colònia Güell, 1923).
Casamartina i Parassols, Josep Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa. 2011
Castells i Peig, Andreu. Sabadell:informe de l’oposició: O tot o res, 1904-1918. Sabadell: Riutort, 1978.
Molins de Rei, 24 de desembre de 1825 – Sabadell, 19 d’agost de 19101
Retrat de Gabriel Batllevell i Tort. FONT: nomenclàtor (autor desconegut)
Mestre d’obresde l’Ajuntament, Cap del Cos dels Bombers de Sabadell, perit judicial als districtes de Sabadell i Terrassa i director tècnic de la “Sociedad de Minas de Agua de Sabadell”
Fill de Joan-Pere Batllevell i d’Isabel Tort, es va casar amb Dolors Arús i Viver, amb qui tingué cinc fills: Isabel, Lluís, Joan, Juli i Enric.El quart fill, Juli Batllevell, esdevindria un important arquitecte modernista de Sabadell, col·laborà amb Antoni Gaudí i va projectar nombroses urbanitzacions i edificis com el Teatre Euterpe, la Casa de la Ciutat, la Torre de l’Aigua o la Caserna de la Guàrdia Civil.
Tot i haver nascut a Molins de Rei, va realitzar la seva activitat com a constructor a Sabadell, on s’hi va traslladar el 1854 amb 28 anys, l’any 1963, fixà la seva llar al carrer de Gràcia núm. 1272, en una època de creixement urbanístic de la ciutat. Exercí com a Mestre d’Obres, Director de Camins i Agrimensor. Batllevell va contribuir a la urbanització de gran part de la ciutat durant la segona meitat del segle XIX.
Va formar part de l’Escola de Mestres d’Obres de Barcelona des de la seva fundació l’any 1849, i arribà a ser-ne degà. El 16 d’octubre de 1854 va obtenir a Madrid el títol de “Director de Caminos Vecinales”. L’any 1862 l’industrial Pere Oliver Salt (besavi patern del poeta, Joan Oliver i Sallarès -Pere Quart-), li encarregà la construcció d’uns porxos, a la seva casa de la Rambla, núm. 67 (actual Casal Pere Quart), una de les obres més espectaculars de l’època a la ciutat. Pere Oliver Salt, volia que els porxos continuessin fins els carrers Jardí i Lacy, però per falta de pressupost mai es va poder completar l’obra3.
L’any 1864, Batllevell, amb la col·laboració del seu amic Josep Antoni Obradors Poch (constructor del Teatre Municipal, del Pont de la Salut i de les obres del cementiri), va desenvolupar la idea de l’arquitecte provincial Francesc Daniel Molina, confeccionant el projecte d’expansió urbanística de Sabadell, aprovat a Madrid, però que no va poder ser dut a terme a causa de la oposició de diversos propietaris que no van voler cedir part dels seus terrenys, i no disposar dels mitjans per expropiar terrenys. El projecte pretenia crear quatre grans districtes, cada un d’ells seria com una petita ciutat i al seu centre una àmplia plaça, serveis públics i una gran font el mig; les cases construïdes serien amb uns angles en forma de xamfrans per tal de facilitar la circulació4.
L’any 1869 va ser nomenat Mestre d’Obres de l’Ajuntament de Sabadell. Entre les seves obres destaquen: la casa de Joan Fontanet Pont,la Casa Barata, situada al carrer Sant Josep núm. 22 – Model arquitectònic dins del seu gènere, amb torrassa, galeria porticada, balustrades de terra cuita i decoracions del famós pintor Josep Espinalt. La casa es va enderrocar l’any 1976 per construir-hi una llar d’avis, la “Llar del Pensionista”5; el Col·legi de les Escoles Pies (1871) de la Plaça Sant Roc -adquirit per l’Ajuntament de Sabadell del batlle Pau Montllor i Juncà per 285.000 pessetes per convertir-lo en el nou Ajuntament el 18806-; l’Estació dels Ferrocarrils de Sabadell (1889) -actualment terminal d’autobusos7 -; la reforma del Marquet de les Roques (1895) -casa d’estiueig del fill d’Antoni Oliver, Pere Oliver, i on temps després s’hi reuniria el seu net Joan Oliver amb “La Colla” de Sabadell8 -; Va construir moltes de les anomenades cases angleses “cases barates”, llars destinades a famílies treballadores; quadres tèxtils i casals.
“Casa Barata” de Joan Fontanet, situada al carrer Sant Josep, núm. .22. Construïda el 1865 per Gabriel Batllevell, va ser enderrocada el 1976 per construir-hi una llar d’avis (AHS)
Porxo de la Casa de Pere Oliver “Les voltes de l’Oliver”: Actual Casal Pere Quart. Autoria pròpia, 14 de gener de 2021
El 3 de novembre de 1914 l’Ajuntament de Sabadell, presidit pel batlle Feliu Griera i Dulcet, va acordar per unanimitat donar el nom de Batllevell a un carrer de la ciutat, que va des del carrer La Salut fins a la carretera de Prats9.
Sabadell, 29 de febrer de 1856 – Sant Sebastià de Montmajor, 2 de desembre de 1938
Joan Vila i Cinca amb els dolis romans de la serra de la Salut. Autor desconegut FONT: Nomenclàtor
Pintor, el seufill Antoni Vila i Arrufat (Sabadell, 20 d’octubre de 1894 – 18 de setembre de 1989) també seria pintor
De família procedent de Cardona, es van traslladar a Sabadell on van fundar la primera fàbrica de sifons i gasoses. i van venir a Sabadell, on van fundar la primera fàbrica de sifons i gasoses de la ciutat. Els seus pares volien que treballés en el negoci familiar, però ell es volia dedicar a la pintura. Es va traslladar a Barcelona, on va iniciar els seus estudis artístics al taller de l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa (1836-1900). Posteriorment va estudiar a l’escola de l’art de La Llotja on va tenir com a mestres, Antoni Caba i Casamitjana (1838-1907), Ramon Martí Alsina (1826-1894) i Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894), i freqüentà el taller de Tomàs Moragas (1837-1906), on va conèixer Santiago Rusiñol. Amb Joan Figueres, Ramon Quer i la col·laboració del pintor Josep Espinalt, va fundar l’any 1877 l’Acadèmia de les Belles Arts de Sabadell.
Gràcies a una Beca de l’ajuntament de Sabadell, va marxar a Madrid a estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, on va estar-hi cinc anys, i posteriorment, a la Escuela Superior de Bellas Artes de Madrid, i més endavant viatjà a Roma per acabar de complementar els seus coneixements artístics.
Retronà a Sabadell, on el 1889 es va casar amb Josefina Arrufat de qui tingué un fill, el també pintor, Antoni Vila i Arrufat, i un any després fou nomenat vicepresident de l’Ateneu Sabadellenc. Va iniciar la seva tasca docent a les Escoles Pies, i va obrir una escola de dibuix i pintura on s’hi van formar destacats pintors com Durancamps o Joan Vila i Puig. Vila Cinca ajudà a Narcís Giralt (1846-1925) en la creació i direcció de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, una acadèmia que pretenia formar especialistes per la creixent indústria tèxtil local, i on es donava importància al disseny i les belles arts, on exercí de professor de dibuix general i artístic des de l’any 1902. Gràcies a l’Escola Industrial va sorgir una generació d’artistes sabadellencs, com el seu propi fill o Ricard Marcet. Els artistes sabadellencs van estendre la seva influència a Catalunya fins la Postguerra.
Més enllà de l’art de la pintura i d’exercir com a professor, també va realitzar una tasca de mecenes de l’art com a Director de la Junta de Museus de Sabadell, i l’any 1912, juntament amb altres ciutadans, va iniciar les excavacions del poblat ibèric i romà d’Arraona, soterrat a la serra de la Salut, d’on van extreure diverses peces de ceràmica romana i altres objectes recomposts. Aquell mateix any, l’Ajuntament el va nomenar director de la Junta de Museus i Excavacions que s’acabava de constituir.
El 1918 és nomenat sots-director de l’Escola Industrial, i el 1921 soci d’honor del Centre Excursionista de Sabadell. El 1929 al fundar-se l’Escola del Treball va ser nomenat professor de perspectiva i pintura, i el 1932, nomenat membre honorari del Museu de la ciutat.
Va crear una gran quantitat de pintures, sobretot aquarel·les i paisatges sobre temàtiques de la vida rural i la caça, els paisatges del Vallès, els animals domèstics, els bodegons i els retrats. Actualment les seves pintures es troben al Museu d’Art de Sabadell on va donar-ne més cent-cinquanta, i la resta a la Fundació Banc Sabadell i el Museu de Montserrat.
El 16 d’abril de 1942 l’ajuntament li va dedicar un carrer situat al barri de la Creu Alta.
‘Homenatge a Joan Vila Cinca a Sabadell’ . “La Publicitat”, 27 de maig de 1932
Rios i Masanell, Joan. Personalitats sabadellenques que donen nom als carrers de la ciutat. ‘Joan Vila Cinca’ (pàg. 18-19). Jove Cambra de Sabadell, abril 1982
Sabadell, 22 de novembre de 1880 – 11 de març de 19311
Fotografia de Josep Renom Casamartina i Parassols, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach. Sabadell, 2000
Arquitecte modernista
Va néixer a Sabadell un 22 de novembre de 1880 al carrer Salut, número 51. El seu pare era el mestre d’obres Francesc Renom i la seva mare Joaquima Costa. Va estudiar primària a les Escoles Pies de la ciutat, i posteriorment arquitectura a Barcelona, on va tenir com a professor a Puig i Cadafalch.
El 1908 va acabar els seus estudis, i fou nomenat Arquitecte Municipal de Mollet del Vallès. Tres anys després ho seria de Sabadell, càrrec que va exercir durant 21 anys, fins la seva mort.
A Sabadell, realitzà nombrosos estudis i projectes, entre els més destacats la construcció del modern Mercat Central (1927-30); realitzà la urbanització dels Jardinets de la Caixa de Sabadell o la Plaça del Dr. Robert, coneguda popularment com el “Pla de l’Os”. Al costat de les palmeres hi va construir un quiosc modernista, on es col·locaven els professors de la Banda Municipal durant els concerts; i fou l’autor de les diverses fonts públiques a la Rambla i a altres punts de la ciutat amb una figura de ferro al seu damunt.
Edició postal d’autor desconegut (1910-1915 aprox.) Quiosc modernista de la plaça del Doctor RobertFont del Noi dels Càntirs (1919), obra d’ estil noucentista, ubicada a la pl. Jean Piaget de Sabadell, abans es trobava a la pl. Doctor Robert Mercat Central (1927-1930)
Altres obres seves son: la remodelació de la Casa de la Caritat (1928-30); els safareigs públics de la Creu Alta (1913); la Torre de l’Aigua (1916-1918)2, l’ampliació de l’Escorxador Municipal (1930); el Parc de Bombers (1930-31); el pavelló antituberculós Victòria Eugènia (1919 i 1928), a l’Hospital del Taulí; la remodelació del Consultori de Maternologia i Puericultura o “Casa de la Maternitat” (1922-26), del carrer de l’Illa, núm. 2. Al mateix carrer Illa, al núm. 13 hi ha la nau dita de Miquel Dalmases (1920), també obra de Renom, que serà enderrocada.
Antiga Casa de la Maternitat al carrer de l’Illa. Autoria pròpia
Firma de Josep Renom (arquitecto) a l’edifici de la Casa de la Maternitat. Autoria pròpia
Nau de Miquel Dalmases, aixecada el 1920. Obra de Josep Renom. Autoria pròpia
Pel que fa a habitatges particulars cal esmentar la Torre Claramunt (1919-20), del carrer de Latorre, núm. 67; la Casa Arimon (1911), al carrer d’Arimon, núm. 24; la Casa Trullàs (1915), al carrer del Convent, cantonada Sant Francesc, amb una gran quantitat de ferro; la Casa Buxó (1913-14), del carrer de l’Illa; la Casa Àngels Solà (1918-19), al carrer de les Planes, núm. 39; la Casa Costajussà (1919-20), al carrer de Gràcia, núm. 4-6; la Casa Renom (1912); les cases barates per a Eugeni Salat (1912) al carrer de Roger de Flor, cantonada Rosales; o la seva pròpia casa a la via de Massagué, núm. 83.
Renom i Costa,va promoure la supressió del passeig central de la Rambla, el qual durant la Festa Major de 1928 s’inaugurà el primer tram des de l’Euterpe fins el carrer Sant Pere. El mateix any, juntament amb l’arquitecte també sabadellenc Joaquim Manich, va redactar el projecte del Pla General de l’Eixamplament i Reforma de la Ciutat, on es volia protegir el Bosc de Can Feu com a parc de la ciutat i intentà convertir Ca n’ Oriach en zona residencial.3
Algunes de les seves obres tampoc s’han lliurat de la destrucció, com el cas del Despatx Sallarès Deu enderrocat als anys 70.
Durant molts anys va exercir com a professor de dibuix a l’Escola Industrial4; del 1909 al 1931 va formar part de la Junta de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i va dissenyar el mobiliari públic de la biblioteca d’aquesta.
Tot i que la majoria de les seves obres van ser a Sabadell, també en va portar a terme a altres localitats de Catalunya, com el santuari i monument de la Mare de Déu del Colell (1915) que mai es va arribar a acabar.
Des de l’1 de gener de 1939 un carrer al centre de la ciutat porta el seu nom.
3 Rios i Masanell, Joan. Personalitats sabadellenques que donen nom als carrers de la ciutat. ‘Josep Renom i Costa (1879-1931)’. Jove Cambra de Comerç, abril 1982 (pàg.44-45)
4 Deu i Baigual, Esteve; Galceran i Abella, Anna i Puig i Pinyol, Maria Rosa: Coneixem Sabadell? Ajuntament de Sabadell. Sabadell, juny del 1984. ISBN 84-505-0170-9, planes 9 (pàg. 5-96)
Filla d’Elvira Cruells i de Pere Freixas, publicista, escriptor, docent i un home molt actiu en el món de la política3. Ella i la seva família es van traslladar quan era petita a Barcelona. Des de ben jove va començar a aficionar-se per la música; va estudiar solfeig i piano amb el mestre Joan Baptista Pujol, i va començar a composar cançons populars.
Durant un temps va deixar l’activitat musical, fins que després de casar-se amb el Doctor Miquel Petit, tornant a composar al voltant del 1900, a causa de la mort de la seva segona filla, va començar a crear cançons adreçades als infants. El 1905 amb motiu d’un concurs convocat per l’ Orfeó Català on es premiava la millor col·lecció de cançons infantils, va aconseguir el premi. Les seves cançons van ser publicades, es van exhaurir les diverses edicions, traduïdes al castellà, i declarades d’utilitat pública pel Ministerio de Instrucción Pública4.
Posteriorment, va seguir rebent diversos premis pel recull de composicions com “Cançons d’infants”, “Cançons amoroses”, “Jocs”, “Sardanes”, i “Danses catalanes”. Les seves obres es van fer molt populars, per la seva senzillesa i alegria.
Durant un temps va residir a la Garriga, on després d’anar-hi a prendre uns banys termals, un estiu va decidir de construir-s’hi una casa. En aquesta localitat va rebre la visita de nombrosos poetes i músics, com Joan Maragall, Josep Carner, Enric Granados, Josep Maria López-Picó, Rubén Darío, Felip Pedrell, Amadeu Vives, o fins i tot un fill de Wagner.
El 1908 va fundar a Barcelona l’entitat pedagògica “Cultural Musical Popular”, des d’ on organitzà diversos actes culturals, com concerts, conferències , teatre i dansa, també va crear una biblioteca i un cor escolar. Va portar les seves cançons als hospitals, cases de salut i presons5. El 1917 dictà un curset de pedagogia musical a Barcelona, anomenat “Perfeccionamiento de los cantos de las escuelas” que, a causa de l’èxit, hagué de repetir a la Biblioteca Nacional de Madrid. També a Madrid, en reconeixement a la seva tasca pedagògica, li van oferir la Cruz de Alfonso XII, que va refusar al·legant que ja es sentia prou honorada amb l’afecte dels infants .
Posà música a poesies de diversos autors, com Joan Maragall, Jacint Verdaguer o Jaume Sabartés, i a obres de teatre de Palmira Ventós o Rafael Nogueras, així com va composar peces de teatre infantil i va ser autora de diverses sardanes. Pel que fa a la seva aportació en el camp de la pedagogia musical pels infants, va ser precursora del moviment de renovació pedagògica musical que tindria lloc posteriorment.
El 1928 es va recollir un volum de les seves cançons com a homenatge, el 1930 el seu fill –el metge Josep Maria Petit Freixas– va fundar la Llar Infantil Narcisa Freixas, que es mantingué fins a l’any 1958, quan va morir.
A Sabadell, hi ha un carrer que duu el seu nom des del 19286, també un a Barcelona al districte de Sarrià-Sant Gervasi, i un parc infantil a La Garriga (davant el número 5 on hi havia la seva casa). De 1959 al 1998, un col·legi de Sabadell va portar el seu nom.
L’any 2019, amb motiu de la celebració del 160è aniversari del seu naixement, el Departament d’ Ensenyament de la Generalitat de Catalunya organitzà diversos actes commemoratius i de divulgació entre la població escolar, entre els quals un Premi d’interpretació “Narcisa Freixas 160 anys”, al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, adreçat a l’alumnat de grau professional i d’ ensenyaments no reglats de música7. Així mateix, es va posar el seu nom a un institut de Sabadell8.
3Pere Freixas i Sabater (Capellades, 1829 – Barcelona, 1897) va ser publicista i escriptor. Fou autor d’El escritor pràctico, o sea, Manual completo d’ortografia i ortologia al alcance de todos (1858) i del Nuevo diccionario francés-español y español-francés (1864)
Barcelona (Hostafrancs), 7 de desembre de 1912 – Mauthausen-Gusen, 7 de maig de 1945.
De professió fonedor. Ell i la seva família (pares, Enric i Àngela, i germans, Enric i Joan) es van traslladar a Sabadell a finals dels anys 20. Tomàs residia al carrer Fra Luís de León, 63. Era membre de la Junta Directiva d’ERC i va ser milicià de la Columna Macià-Companys.
Es va exiliar a França i el 16 de maig de 1939 va ser internat al camp de refugiats de Barcarès amb el número 8927. Posteriorment, va ser traslladat al camp de Les Alliers. El 20 d’agost de 1940, dos mesos després que la França de Vichy firmés l’armistici amb l’Alemanya nazi, va ser deportat des d’Angulema a Mauthausen en un comboi on hi anaven 927 refugiats espanyols. Va ingressar a Mauthausen amb el número 4013, i posteriorment va ser traslladat al subcamp de Gusen. Allà, Tomàs es va convertir en Kapo (encarregat de la vigilància) de les barraques 22 i 31, on va destacar per la brutalitat contra els seus companys. Montserrat Roig en el llibre Els catalans als camps nazis, va recollir diversos testimonis sobre els maltractaments i assassinats comesos per Enric Tomàs i Urpí. Segons Prisciliano García, una nit que estava de guàrdia, per a evitar qualsevol soroll que pogués molestar als SS, va assassinar a 38 companys que es queixaven. Jacint Cortés, un altre deportat, assegura que no hi va haver pràcticament cap supervivent al barracó 31 ja que Tomàs Urpí, a la més mínima falta, els posava davant del filferro electrocutat i els colpejava al clatell, si no morien del cop, s’electrocutaven al caure al filferro.
Va ser alliberat el 5 de maig de 1945 i assassinat dos dies després. Un republicà asturià a qui va anar a saludar va treure una pistola i va descarregar-li al cap tot el carregador. Tomàs no va adonar-se que era el fill d’un home que havia assassinat a les dutxes de Gusen.
Certificat de defunció d’Enric Tomàs Urpí (escrit per error com a Enrique Toucas Urpe)
La novel·la autobiogràfica K.L Reich, de Joaquim Amat-Piniella, escrita a Andorra entre 1945 i 1946, però que no va poder ser publicada fins el 1963 per la censura franquista, s’inspira en Tomàs Urpí per al personatge d’Ernesto José Luis Gavilano Laso, a partir dels quaderns d’un dels supervivents de Mauthausen, Prisciliano Garcia Gaitero, autor de Mi vida en los campos de la muerte nazis, 2005. També el llibre de Carlos Hernández de Miguel, Los últimos españoles de Mauthausen. La historia de nuestros deportados, sus verdugos y sus cómplices, 2015, fa referència al comportament menyspreable de Tomàs Urpí a Mauthausen.
El pare de Tomàs Urpí, Enric Tomàs, domiciliat al carrer Buxeda, 79, de Sabadell, va sol·licitar al maig del 1962, una indemnització de 16.954 marcs, una quantitat important per a l’època i una pensió mensual de 128 marcs.
Carta al President de la Federació Espanyola de Deportats i Internats, Josep Ester, sol.licitant resposta a la petició d’indemnització del pare de Tomàs Urpí
Exposició: DEPORTATS. 60 SABADELLENCS ALS CAMPS NAZIS – MUSEUS MUNICIPALS – AJUNTAMENT DE SABADELL. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019.
“Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació”. Josep Maria Benaul Berenguer, Antonio Onetti Vera, Jordi Torreula Llopart. Revista Arraona, (Pàg. 108-127), 2006.
Igualada, 25 d’agost de 1915 -Sabadell, 16 de juliol de 19861
Maria Teresa Gavarró i Castelltort. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Pedagoga
Va cursar l’ensenyament primari a Igualada, i se n’anà a estudiar a l’Escola Suïssa de Barcelona, d’on sortí als 17 anys amb el títol de Mestra de Primera Ensenyança. L’any 1940 va arribar a Sabadell, amb 25 anys, després d’obtenir una plaça provisional de mestra a l’escola pública de la Creu Alta. Posteriorment també va exercir com a mestra a l’Escola Carme Tronchoni i al Col·legi Sallarès i Pla.
Es va casar amb l’empresari metal·lúrgic sabadellenc, Francesc Izard i Llonch, del qual tingué set fills: Ròmul, Feliu, Francesc Jaume, Mireia, Clara i Arnau.2
Va ser la primera alumna de l’Escola de Formació Social de Sabadell-Terrassa i, en graduar-se, passà a ser-ne professora. Va participar activament en el teixit associatiu de la ciutat, sovint en càrrecs i associacions relacionades amb la seva professió: delegada de protecció de menors, present a la Junta Municipal d’Ensenyament, a l’Associació per la Lluita contra el càncer, a l’Escola d’Infermeres Epione, a la Creu Roja, a Càritas, consellera a l’Obra Social de la Caixa de Sabadell i fou membre i realitzà diverses comunicacions, ponències i conferències a la Fundació Bosch i Cardellach: Teresa Vila Arrufat (25 de gener de 1979), A l’entorn d’uns dietaris familiars (25 d’abril de 1985), Mullers en la indústria (21 de novembre de 1985) i Recuperació per la ciutat dels terrenys de l’antiga Casa de la Caritat (30 d’abril de 1986)3.
Va publicar diversos estudis sobre les professions realitzades per la dona en aquella època: Opciones profesionales femeninas en Sabadell (1960), Izard:1797-1966 (1966?). Madrid. Tall. Graf. Altamira o Historia de la profesión: notas, Servicio Social de grupo (1973?), Sabadell: Escuela de Ayudantes Técnicos Sanitario “EPIONE”.4
Va llicenciar-se en Història i Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) als 61 anys.
L’any 1983 va ser declarada filla adoptiva de la ciutat. Desde l’1 de desembre del 2006 una plaça del barri de Covadonga porta el seu nom.5
Pedagogai lluitadora pels drets laborals de les dones
Va ser la primera alumna delCentredeDependents i als 21 anys ja n’era professora. Posteriorment, es va especialitzar en estenografia, es va diplomar a la ciutat alemanya de Leipzig i va ser membre titulada de l’Institut Estenogràfic de París.
L’any 1919 va començar a treballar a casa seva fent còpies a màquina i traduccions en català, castellà, francès, anglès i esperanto.
El 1920 va ser nomenada professora de mecanografia de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, de Barcelona. A Sabadell va fundar l’Acadèmia Miralles, introduint l’aprenentatge mitjançant elSistema Montessorii larítmica-plàstica de Jacques Dalcroze, i convertint-se en la primera escola catalana de la ciutat. El 1926, l’Acadèmia Miralles es va incorporar a l’ensenyança general, realitzant una gran tasca per donar la oportunitat a moltes dones a accedir a la cultura i a integrar-se al món laboral. Així mateix, també va fundar l‘associació femenina Maria de Bell-Lloc,dedicada a l’excursionisme i activitats culturals.
Pla General d’Ensenyament de l’Acadèmia Miralles, curs 1930-31. Font: Arxiu personal Jeroni Benavides
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 18 de setembre del 2000
Va ser amiga i secretària personal de l’escriptora sabadellencaAgnès Armengol, i va col·laborar ambPilar Tous de Cireraen la biografia d’Agnès Armengol publicada l’any 1957. També era amiga deCaterina Albert (Víctor Català). Dolors Miralles va començar a escriure la seva autobiografia, però no la va poder acabar.Mossèn Camil Geis, músic, escriptor i professor de l’Acadèmia Miralles, la va acabar i publicar amb el següent títol: Monogràfic Acadèmia Miralles. Editorial AgullóCosta.Sabadell, 1978
Agnès Armengol (al centre) en col·loqui amb Dolors Miralles (a la dreta) i Salvador Sabater Oliver (a l’esquerra). Sabadell, 1925 (aprox.). Autor: Francesc Casañas Riera (AHS)
El 1998 es va inaugurar una Plaça amb el seu nom al centre de Sabadell, i el 2011 s’hi va col·locar la següent placa, obra de Pilar Fuentes:
Extret de: Exposició. “Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis, 1940-1945”. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019. Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell.
Alcoi (Alacant), 19 de febrer de 1906 – Castell de Hartheim (Àustria), 22 de setembre de 1941
A l’esquerra: Retrat d’estudi del matrimoni de Rafael Monllor i Maria Llorens. A la dreta: Rafael Monllor al Front d’Osca. Al revers hi posa: “Recuerdo de mi estada en el frente de Huesca, cumpliendo con mi deber de hombre antifascista. Vuestro primo Rafael Monllor. Sabadell,12-3-37” (AHS -cedides per Rafael Monllor Llorens-).
Va néixer a Alcoi, però l’any 1930 després de casar-se amb Maria Llorens Ferrer, es va traslladar a Sabadell, on hi va tenir un fill, Rafael, nascut el 17 de desembre de 1933. A finals del segle XIX fins a l’inici de la guerra civil, Sabadell va rebre força immigració provinent d’Alcoi. A Alcoi hi tenia dos germans, Camil i Josep, i altres familiars. Era teixidor i militava a la FLS-UGT, el seu últim domicili a Sabadell, va ser al carrer de Llobet 32, interior 1ª.
Al començar la guerra va deixar el seu fill a casa d’uns familiars d’Alcoi, on i restà fins el final del conflicte, i s’allistà com a milicià a la Centúria Alpina i carrabiner.
Abans de que les tropes nacionals arribessin a Sabadell va passar per la ciutat i es va acomiadar de la seva dona i família. Després de passar la frontera francesa, va ser internat als camps de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló, d’Agde de Vernet i de Setfonts. Posteriorment va ser traslladat a les Companyies de Treballadors Estrangers CTE-24 (la Mosel·la) i CTE-140 (Ambronax). Va ser capturat pels alemanys i internat al Dulag de Colmar (Alt Rin, França) des d’on va escriure la seva última carta a la família, l’11 de juliol de 1940. Després va ser traslladat a l’Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), amb el número 87097. I finalment, va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen, en un comboi on hi anaven 1.472 republicans espanyols, hi arribaren el 27 de gener de 1941, i va ingressar-hi amb el número 6753. Va morir assassinat al Castell de Hartheim.
El seu fill Rafael Monllor ha guardat el record del seu pare, amb diverses cartes i fotografies.
Va estudiar el Col·legi Sagrada Família. Va aprendre a cosir de jove, convertint-se en modista en un taller de confecció de Barcelona. Era aficionada al cant i a través dels mestres Sacha Goudin i López Marín, de Barcelona, va aprendre l’ofici de vedette. Acabada la Guerra Civil va ser contractada com a meritòria a la Compañía de Revistas de Jacinto Guerrero, la vedet del qual era Celia Gámez, actuant al teatre Cómico.
Després de llargues gires per Espanya va anar al Paral·lel, primer al Bataclan, i al 1942, al music-hall de El Molino, regentat perVicentaFernández. La Maty es va fer un nom a arreu de Catalunya, tot i que la conservadora societat sabadellenca censurava i criticava els seus espectacles.
El 25 de gener de 1945, la Matilde Montcusí es va casar amb el també sabadellenc,Agustí Prats i Presseguer, industrial i esportista, conegut amb el nom de “el bòlids”, per la seva afició als vehicles de motor. El casament es va celebrar a La Salut, i es va convertir en l’esdeveniment més seguit i popular de l’època.
Va continuar la seva carrera com a artista, esdevenint estrella exclusiva de la Compañía de Revistas de Salvador Bonavia y Jaime Mestres.
Va crear el seu propi espectacle i va triomfar als principals teatres i sales de festes de Barcelona, Madrid, València, Bilbao, i a diverses festes majors de poblacions de Catalunya. Així mateix va actuar a l’estranger, a ciutats com Porto, Lisboa i París. Però sobretot es va guanyar la seva fama per seves actuacions a El Molino i a Teatres de tot Espanya, durant més de 25 anys. L’any 1955 fou contractada per la companyia Terpsícore de J. Gasca com a primera vedette de la revista Todo para la mujer al teatre “Maravillas”de Madrid, aquest espectacle va estar vuit mesos en cartellera i va tenir un gran èxit, es va guanyar el sobrenom de La tanagra de la revista, en al·lusió a que la seva figura era semblant a la de la ceràmica grega.
Al llarg de la seva carrera artística va haver de pagar el fet d’haver nascut l’any 1919, d’haver-ho fet en una altra època, segurament que hauria estat més admirada i n’hauria tret més profit. Altres períodes, del mateix segle XX, les vedettes eren molt ben acceptades; així, la Bella Dorita, els anys vint o la Tania Doris, els setanta, per exemple, van triomfar perquè eren èpoques de permissivitat. Al contrari de la Maty Mont, que li va tocar fer-ho en temps de prohibicions. La censura desmesurada, la moral exagerada i els abusos de l’autoritat de la post-guerra, eren entrebancs que havia d’anar superant contínuament.
Li van prohibir una actuació a l’Euterpe, aleshores, el teatre de més categoria de Sabadell. Ho va haver de fer al Teatre Principal, considerat de condició inferior. El batlle Josep Maria Marcet va acabar cedint a les pressions del sector més purità de la ciutat, i l’espectacle finalment es va poder realitzar al Teatre Principal, considerat de segona categoria respecte l’Euterpe.
A finals del 1956 va retornar a Barcelona actuant novament a El Molino. Amb el mestre López Marín va estrenar “La diosa de la jungla”, “Sonrisas de París”, “Vida engáñame”, “Flores en el Molino”, “Fantasía española”, “Las pícaras viuditas” o “El twist os visita”. A principis dels anys 60 va actuar a diversos teatres i sales de Barcelona, com el Victoria, la sala Bagdad, La buena sombra, Panam’s o el mateix El Molino. La leucèmia però la va obligar a deixar els escenaris, i va morir a Sabadell al seu domicili del carrer Bac de Roda de la Creu de Barberà, el 8 de desembre de 1973, amb només 54 anys. El món de l’espectacle però, encara guarda el seu record, com una de les vedettes pioneres i més influents de Catalunya i Espanya.
L’Ajuntament de Sabadell li va retre un homenatge durant els actes de la Festa Major de 1989, entre els quals va tenir lloc la inauguració, al barri de Campoamor, de la plaça de Maty Mont, molt a prop del carrer que ja duia el seu nom.
Espectacle en homenatge a l’actriu Maty Mont durant la Festa Major setembre de 1989. Autor desconegut (AHS)
Sabadell, 21 de setembre de 19191 – Banyuls de la Marenda, 15 d’abril del 20152
Militant del POUM icantautora
Coneguda pel nom artístic de Teresa Rebull (el cognom prové del seu company, Pep Rebull), va ser una cantautora antifranquista de la Nova Cançó i pintora. Filla de Balbina Pi i Gonçal Soler, ambdós militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que es van acabar separant durant una temporada a causa de les seves desavinences polítiques, Balbina es va posicionar a favor dels postulats insurreccionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i Gonçal a favor dels trentistes i finalment cap els postulats comunistes del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC).
Va néixer al carrer de Cellers, però quan tenia 3 anys la família es va traslladar a Sant Boi de Llobregat, on el 1922 va néixer la seva germana Llibertat. L’any 1924 es van traslladar a Alcoi, on va néixer la seva segona germana, Assutzena. Es van traslladar Barcelona, poc després novament a Sant Boi i finalment van tornar a Barcelona al carrer Diputació. De 1930 a 1936 es van establir a Sabadell. Teresa es va formar a l’escola del matrimoni Carme Simó i Enric Casasses i al acabar els estudis primaris, amb 12 anys, va començar a treballar en la indústria tèxtil, fet pel qual, havia d’estudiar al vespre, primer al “Círcol” Republicà Federal i després al Centre de Dependents.
La seva mare era amiga del President de la Generalitat Lluís Companys, que havia exercit com advocat defensor dels sindicalistes de la CNT, i Teresa va aconseguir entrar a treballar com a secretària al Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i es va establir en un pis compartit al carrer de Sant Pau de Barcelona, on va entrar en contacte amb el que seria la seva parella Josep Rebull, i amb altres militants del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), on hi va entrar a militar l’any 1936. El 19 de juliol de 1936 es va traslladar a casa dels pares, a Sabadell, i va realitzar tasques d’infermera com a voluntària amb el POUM, però al cap de poc va retornar a Barcelona. Arrel dels “Fets de Maig de 1937”, va presa a la txeca de Via Laietana on va ser interrogada per saber on era el seu company3, de la qual va sortir gràcies a l’ajuda de Rafael Vidiella i del seu pare, que del trentisme inicial de la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, com aquesta i els seus principals dirigents, es va passar a les files comunistes del PSUC. Teresa Rebull, va veure morir el seu company i amic del POUM, Manolo Maurín, en un llit de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. El pare es va haver d’acabar amagant per haver ajudat a la seva filla, i juntament amb Balbina, Teresa i les seves dues germanes, van anar a viure a Palafolls.
Amb la imminent ocupació de les tropes nacionals sobre Catalunya, Teresa es va dirigir cap a Vic on es va retrobar amb el seu company, Pep Rebull, un dels fundadors del POUM, posteriorment va passar per Olot, Molló, el Coll d’Ares, Prats de Molló i Perpinyà, fins arribar a París i Bezons, on va viure amb Pep Rebull. El 1940 va retornar uns 9 o 10 mesos a Barcelona, on va fer de ballarina en una companyia de flamenc i com a dependenta en una parada del Mercat de Gràcia. L’any 1941 va travessar la frontera a peu per retrobar-se amb Pep Rebull, que es veia obligat a romandre a França ja que estava condemnat pel règim franquista. Teresa va retornar a Barcelona per veure el seu pare que es trobava empresonat. Poc després es va dirigir novament cap a la frontera, des de Figueres fins Argelers, establint-se finalment a Marsella i on va fer amistat amb intel·lectuals com André Breton i el trotsquista Jean Malaquais. El 10 d’abril de 1942 va néixer el seu primer fill, Daniel, a Regussa, població on Teresa va col·laborar donant suport als maquis que actuaven al voltant del bosc de Pelenc i on viuran fins a la fi de la segona Guerra Mundial. El 29 de juliol de 1945 va néixer el seu segon fill, Germinal, a Marsella, on hi viuran fins el 1948. De Marsella, la família es va traslladar al barri 11è de París, on Teresa va fer amistat amb escriptors, intel·lectuals i artistes com George Brassens, Albert Camus, Juliette Gréco i Jean Paul Sartre. Va participar en diversos actes del Casal de Catalunya a París, cantant a l’Orfeó i fent teatre i dansa. L’any 1950 va començar a treballar com a secretària del govern republicà espanyol a l’exili, combinant-ho amb altres oficis: espardenyera, venedora de fruita, dansaire del ballet “La Bella de Cadix” i del cantant Luis Mariano, etc. A partir de 1952 va fer un Duo amb la seva germana Assutzena, anomenat “Les Seurs Soler”, que fins a finals de la dècada canten cançons tradicionals dels diferents pobles de la Península Ibèrica, i treballen per George Brassens, Leny Escudero, Yves Montand i Henriette Ragon “Patachou”, entre altres. De 1961 a 1967 va treballar d’administrativa a les revistes Preveus i Cuadernos, aquesta última especialitzada en política, cultura i actualitat d’Amèrica Llatina, i on va conèixer a diferents intel·lectuals francesos i del continent llatinoamericà. També en aquella època, es va iniciar en el món de la pintura, rebent classes de pintura a casa d’André Michael.
Teresa Rebull va començar en el món de la Nova Cançó a partir del Maig del 68, any en què coneix a Raimon, arrel de la primera visita que va fer aquest a París, i aconsegueix que les revistes on treballa l’entrevistin. El primer concert públic que va fer, va ser a la Plaça de Contraescarpe, al barri bohemi de Moufetard de París, espontàniament després que uns joves li demanessin. L’any 1969 va participar en el “Febrer d’Art” a la Guingueta d’Ix, on va cantar al costat Lluís Llach, Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra4. Tots ells cantautors joves que acabaven de començar la seva carrera, Teresa que ja tenia 50 anys va ser anomenada “l’Àvia de la Nova Cançó”. Va cantar a la Cova del Drac de Barcelona on va conèixer el cantant i escriptor manacorí, Guillem d’Efak, i a França a través de la “Jenuesse et la Culture”. A partir de 1980 va cantar només en algunes ocasions. El 6 de juliol de 2006, Òmnium Cultural, li va organitzar un concert al Palau de la Música Catalana, on no havia actuat mai fins aleshores, juntament amb companys i amics com Maria del Mar Bonet, Gisela Bellsolà, Gerard Jacquet, Lluís Llach, Mariona Segarra, Josep Tero, Joan Vilaplana “Joan Isaac” o el grup “Blues de Picolat”.
Els últims anys de la seva vida, va participar a totes les edicions de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, de 1969 a 1985. Com altres ex-militants del POUM, va participar en la fundació del Partit Socialista de Catalunya (PSC), on hi va militar fins el 2006, a causa de la retallada de l’Estatut Català al parlament espanyol, posteriorment va mostrar simpaties cap a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP)5. Des del 1971 estava establerta a Banyuls de la Marenda, a la Catalunya Nord, amb el seu company Pep Rebull, i on continuà la seva afició per la pintura i participant en actes culturals on la demanaven, fins la seva mort el 15 d’abril de 2015, als 95 anys.
1 Gamell, Josep ‘Teresa Rebull. Enyorança i records de Sabadell’. Diari de Sabadell, Sabadellencs, 13 de juliol de 2013. Pàg. 23-26.
El seu pare, Rafael Marquès Blanquer, era un conegut actor amateur; i la seva mare, Amàlia Aracil, va morir quan ell tenia 22 anys. Emili tenia dos germans, i una germana que havien nascut a Alcoi, Rafael (2-7-1905), Hèctor (27-1-1910) i Amàlia (1912); i una germana petita nascuda a Sabadell, Montserrat (10-09-1918). Emili Marquès era forner, era militant de la CNT, i estava solter.
Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Centúria Alpina i soldat de l’exèrcit republicà. Va ser capturat per l’exèrcit nazi i traslladat i empresonat a l’Oflag 416 XVII-A d’Edelbach (Allensteig, Àustria), des d’on van enviar cartes i una fotografia seva amb companys presos, entre els mesos de setembre i de novembre de 1941. Va ser traslladat de nou a l’Stalag 289 XVII-B de Krems-Gneixendorf (Àustria), amb el número 30111, des d’on va escriure la seva última carta a la família. Finalment va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen el 19 de desembre de 1941, on va entrar amb el número 4314 i va morir al subcamp de Gusen.
El seu company de camp i supervivent, el també sabadellenc Conrad Crespí l’esmenta a les seves memòries “Prova demostrativa d’uns fets viscuts”, autoeditades el 1978. La germana petita d’Emili Marquès, Montserrat, ja morta, va preservar els escrits, fotografies i gravacions del seu germà; actualment aquest material està en mans de la neboda d’Emili, Montserrat Rubio, i de la seva filla Meritxell Penas.
Militant de la Federació Comunista Catalano-Balear, fundador i dirigent del Bloc Obrer i Camperol (BOC), i posteriorment del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), sorgit de la fusió del BOC i l’Esquerra Comunista. També va ser secretari de la “Emancipación”, organisme que ajudava a gestionar enterraments i casaments pel civil. Va formar part del Cos d’Investigació de Patrulles de Control, posteriorment va ser regidor pel POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil.
Fill de Francesc Molins i de Maria Ventura. Després de cursar els estudis primaris, s’inicià en el món del treball tèxtil al costat del seu pare, tècnic de telers a l’empresa de l’industrial de tarannà liberal i demòcrata, Gabriel Alguersuari i Farrés, que reunia entre els seus treballadors els principals sindicalistes de la ciutat: Josep Moix, Miquel Bertran i Josep Rosas. Posteriorment, treballà com a teixidor a la fàbrica Llonch i Sala, S.A, fins l’esclat de la Guerra Civil. Es va casar amb Rosa Pera i Vallribera, procedent d’una família de sindicalistes, amb la qual va tenir dos fills, Màrius i Marina.
La seva militància política va començar a la Federació Comunista Catalano-Balear, militància que va provocar que fos empresonat durant la dictadura de Primo de Rivera. El novembre de 1930 va participar en la fundació del BOC, juntament amb Joan Vila i, Ramon Arteu, Joan Bartomeu , Salvador Aymerich i Gras, Jaume Giralt i Espuñas, Jesus Mañé i Pascual, Josep Oltra i Pico, Jaume Viladoms i Camil Formosa, entre altres. La primera seu del del BOC estava situada al Raval de Dins i s’hi agrupaven 135 militants, posteriorment la seu va estar al carrer del Sol, del Pedregar, a la carretera de Molins de Rei amb la Carretera de Barcelona on hi havia el cafè “El Diluvio”, propietat de Magí Marcé, que seria alcalde pel “Círcol” Republicà Federal” (CRF), i a la Plaça de l’Àngel. Després de diversos canvis de seu, el seu últim local estava situat a la Rambla número 6 i els primers mesos de la guerra, ja amb el nom de POUM, va arribar a tenir uns 200 afiliats.
Local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) al Raval de Dins, 1934 (AHS)
A Sabadell, com a la resta de localitats catalanes, a causa dels “Fets de Maig” de 1937, la seu del POUM va ser clausurada, i aquest prohibit, tot i que els regidors del POUM, a diferència d’altres municipis, van seguir a l’Ajuntament fins el novembre de 1937, ja que els dirigents del PSUC local (com l’alcalde Josep Moix o Jaume Camps), es negaren a titllar-los com “agents trotskistes” i els consideraven gent molt capaç i honrada. Tot i que finalment aquests dirigents van haver d’aplicar l’ordre del Decret de la Conselleria de Governació de la Generalitat d’expulsar el POUM dels consistoris, els seus membres no van ser expulsats de la Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la Unió General dels Treballadors (UGT), sindicat on compartien militància amb els dirigents i militants del PSUC.
Galileu Molins, va formar part del Comitè de Defensa-Milícies Antifeixistes i posteriorment del Cos d’Investigació de Patrulles de Control, format el 29 d’octubre de 1936 per substituir les Milícies Antifeixistes, més endavant, va ser regidor del POUM a l’Ajuntament de Sabadell durant la Guerra Civil. Un cop acabada la guerra, es va exiliar a França per assentar-se finalment a Caracas (Veneçuela), on moriria a l’edat de 82 anys.
Simó i Bach, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. ‘Galileu Molins i Ventura’ (pàg. 137-140). Editorial Agulló-Costa, Sabadell Primera edició, dessembre del 2006. ISBN: 8486636000
Deu Baigual, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern, i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Primera Edició, juny de 2018. ISBN: 9788498839852
El seu darrer domicili a Sabadell va ser al carrer Jesús, 6. Treballava a l’empresa Tintas i Aprestos Casanovas S.A, del ram de l’aigua. Era membre del Comitè Local de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), on va fer amistat amb Josep Rodríguez Escursell. També era gran aficionat al ciclisme i formava part de la penya ciclista “Peña Cruz”. Era solter, i tenia una germana que es deia Carme.
Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Columna Carles Marx i soldat de la 27ª Divisió de l’Exèrcit Republicà. Al final de la guerra va passar la frontera francesa i va ser internat als camps de concentració per refugiats d’Argelers i del Bacarès. Posteriorment va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers a Vendeuvre (Calvados, Normandia), on va ser capturat per l’exèrcit nazi i traslladat i empresonat a l’Stalag VI-C/34-39 de amb el número 24856, i a l’Stalag XII-D de Trier (Renània-Palatinat, Alemanya). El 3 d’abril de 1941 va ser empresonat al Camp de Mauthausen amb el número 3873 i al Bloc 2. Allà es va trobar amb el seu company Josep Rodríguez, i els també sabadellencs, Pablo Alós, Eduard Garrigós, Conrad Crespí i Jaume Arís. Capellas va ser designat als blocs de la komnandantur dels SS i va formar part d’una xarxa comunista clandestina de resistència, dins del camp. Va ser alliberat el 5 de maig de 1945.
Grup de deportats alliberats al camp de Mauthausen. A la segona fila drets: a la dreta Joan Capellas Fages, al seu costat amb gorra, Eduard Garrigós Soler. 6 de maig de 1945. FONT: “Exposició. Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis, 1940-1945”. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019. Ajuntament de Sabadell i Museu d’Història de Sabadell. FONT ORIGINAL: Francesc Boix
S’instal·là a Montpeller, a casa del també deportat i exiliat, Joan Fargas. Va mantenir el contacte amb els seus companys sabadellencs de Mauthausen, Pablo Alós i Eduard Garrigós. El desembre de 1945 va passar un mes convalescent a la vila termal de Divonne-les-Bains. Pocs dies després de tornar a Montpeller, va suïcidar-se a l’estació del ferrocarril.
La seva besnoda Maria Antònia Oliveras i benebot Toni Pons conserven la seva correspondència personal i diverses fotografies.
#/media/Fitxer:Pare_Claret.jpg){kind=link}
