Barcelona, 24 de juliol de 1871 – Sabadell, 25 de febrer de 1937
Marçal Ballús. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell
De professió odontòleg, introductor i pioner del cinema a Catalunya
El seu pare tenia un herbolari al pla de la Boqueria de Barcelona. Estudia medicina a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i es llicencia l’any 1891, especialitzant-se en odontologia.
Es trasllada a Sabadell l’any 1890 per fer una suplència d’un dentista del Pedregar, finalment s’instal·la a la ciutat i obre una consulta privada al capdamunt de la Rambla, el número 8.
Anunci de la consulta del dentista Ballús a la Rambla, 8. Diari de Sabadell, 1 d’abril de 1936
S’interessa pel cinema i la fotografia, i viatja a París amb l’impressor Magí Ribera, amic i soci seu. Allà descobreix a Kaurt, un exhibidor ambulant de quadres il·lusionistes de creació pròpia, obtinguts per l’oscil·lació de cristalls dobles damunt una placa fotogràfica de colors. Kaurt l’hi havia parla del descobriment dels germans Louis i August Lumière, de l’any 1895. Ballús assisteix a les primeres sessions d’exhibició cinematogràfica, d’escenes de la vida quotidiana, del germans Lumière al Salon Indien del Gran Café, al Boulevard des Capucines, i exporta l’invent a Sabadell.
Ballús, es va inventar una paraula pròpia per referir-se el cinema: LENTIPLASTICROMOCOLISELECTOSERPENTIGRAF. La paraula, a causa de la seva longitud, no va tenir èxit i es va quedar en cinema.
El 27 d’abril de 1897, projecte a «Los Campos de Recreo» la primera sessió de cinema a Sabadell i probablement a Catalunya.
Primera menció del cinematògraf dels germans Lumière al Diario de Sabadell del 28 d’abril de 1897. (AHS)
A principis de 1891, construeix una barraca de fusta al pla de l’Os, actual Plaça del Dr. Robert, per convertir-la en un cinema, però es produeix un incendi i queda totalment cremada. Posteriorment arrenda el teatre Cervantes durant deu anys, on passa pel·lícules del germans Lumière, de Méliès i Pathé, que projecte amb regularitat i lloga a empresaris d’altres poblacions. Pioner de la distribució de films, crea un circuit de sales d’exhibició per tot el Vallès, a Castellar del Vallès, Rubí i Caldes; i comarques veïnes, com Osona i Berguedà amb sessions a Manlleu, Torelló i Berga.
Quan acaba el contracte amb el Teatre Cervantes, el febrer de 1908 obre un local a la Rambla de Sabadell, anomenat Cine Pas, però acaba sent un fracàs i Ballús s’acaba centrant únicament en l’odontologia.
BEORLEGUI TOUS, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541
TORELLÓ, J.; BEORLEGUI, A. Sabadell, un segle de cinema. Sabadell. Fundació Amics de les Arts i de les Lletres, 1996.
Matilde Sáiz Alonso, va néixer l’11 d’abril de 1917 a Santander. A l’inici de la guerra, va participar en la defensa de Donostia. Quan va caure la ciutat, creuà els Pirineus i es dirigí a Barcelona. El 15 de setembre de 1936 es va enrolar a Barcelona a la columna «Roja y Negra», al Front d’Aragó (zona de Huesca), allà va conèixer a l’anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui es va casar l’any 1941. La seva última residència va ser a Sabadell, on va morir l’11 de juny de 1964. (1)
Abans d’acabar-se la guerra, es dirigí amb el seu fill Helios i el seu company Francisco cap a Alacant, amb l’objectiu de pujar a un vaixell per anar cap a Orà. Però va ser detinguda i internada al camp de concentració de «Los Almendros». El seu company sentimental, Francisco Sansano va ser empresonat a la Plaça de Toros d’Alacant; finalment va ser condemnat a 30 anys de presó i empresonat a Belchite, on Matilde el va acompanyar fins la seva fugida el 1942.
Francisco Sansano Navarro, va néixer a Elx l’1 de desembre de 1911, els seus pares es deien Vicente Sansano i Margarita Navarro (2). Durant la República va fundar el grup anarquista «Demos». Tots els seus germans -Pascual, Ramón, José, Verónica i Ángeles-, també van militar a la CNT (3). El 1936 treballava a Menorca i es va sumar a l’expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud per alliberar l’illa de Mallorca dels feixistes. 31 cenetistes es van sumar a Maó a aquest grup, formant amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i altres, un grupet anomenat 19 de juliol. Fracassat l’intent d’invasió, es va traslladar amb uns pescadors cap a Barcelona. A la capital catalana va participar a la organització de la columna «Roja y Negra» i conegué a Matilde Saiz Alonso, amb qui com he dit anteriorment, es van casar el 1941. Va combatre al Front d’Osca (Loporzano, Estrecho, Quinto i Monte Aragón). A un la milícia va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat: cap del primer Batalló de la Columna «Roja y Negra» (127ª Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195ª Brigada.
Quan estava a punt d’acabar la guerra, malgrat tenir passaport per exiliar-se a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i el seu fill Helios cap a Alacant, amb l’esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de bous. Condemnat a 30 anys, va ser tancat a Belchite. El 1942 pogué fugir, i després d’una dura marxa a peu, arribà a València, on sobrevisqué molts anys sense documentació. Els anys seixanta es va assentar amb la seva dona i fill a Santa Coloma de Gramenet i després a Sabadell, el 1968 va aconseguir la documentació. Va morir el 31 de març de 2003 a la Residència Pare Butiña de Sabadell i va ser incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès.
Post de comandament de la 127 Brigada Mixta prop de Zuera (24 d’agost de 1937). D’esquerra a dreta: Francisco Ponzán, Manuel Sierra, Benito Lasvacas, Francisco Sansano, Manuel Tortosa i José Manero http://www.estelnegre.org/documents/sansano/sansano.html
Barcelona, 27 d’agost de 1899 – Sabadell, novembre de 19361
President del Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Sabadell i del Cercle Sabadellès, Membre de la Junta directiva del C.E Sabadell i regidor de la Lliga Catalana
Fill de Josep Casulleras Torner i Mercè Forteza Ubach. Tenia un germà, Salvador, que va ser l’arquitecte de l’empresari tèxtil Josep Garcia-Planas en la construcció de la fàbrica de l’Artèxtil i la urbanització de Nostra Llar al barri de Sant Oleguer. Tomàs va estudiar la primària en el Col·legi La Salle de Barcelona. Començà a treballar d’industrial tèxtil, arribant a ser corredor de compra i venda de llanes en època dels coneguts sabadellencs Pere Bedós, Melcior Obradors, Domènec Ferran, Josep Viver, entre d’altres. Es casà amb Rosa Argelaguet Comas, i no tingueren fills2.
Una de les seves altres facetes era la seva gran afició pel teatre, participà en diverses representacions, com en “El Alcalde de Zalamea” de Pedro Calderón de la Barca.
Pel que fa a la vida professional. social i política de la ciutat, va ser president del Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Sabadell des de l’11 de febrer de 1932 al 4 de març de 1935; la junta estava formada per Joan Cinca, Joan Creus, Manuel Bernaldo, Llorenç Comas, Rodrigo Guitart, Pere Puig, Josep Riera i Joan Fitó. Va ser president del Cercle Sabadellès i regidor de la Lliga Catalana. Una de les seves altres aficions era el futbol, va ser seguidor i membre de la junta directiva del Centre d’Esports Sabadell en diferents ocasions. Va ser regidor de la Lliga Catalana, fent amistat amb Joan Farreras (exbatlle de la ciutat) i altres lligaires i empresaris com Ferran Sotorra (metge de la Lliga, assassinat al principi de la Guerra Civil), Esteve Pujol, Josep Codina (lligaire), Josep Arnella, Ricard Baciana (empresari), Rafel Llobet, Manuel Buxeda, Josep Moratones, etc3.
Membres de l’Ajuntament format després dels fets d’octubre de 1934. Aquest Ajuntament es va formar sense passar per eleccions i amb els membres de les forces d’esquerres que havien participat als fets d’octubre a la presó o l’exili. Al centre, l’alcalde Josep Germà Homet, a la seva esquerra, Tomàs Casulleras Forteza. Autor desconegut. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
En esclatar la Guerra Civil, va ser detingut i assassinat el novembre de 1936, segons consta en la Causa General de Sabadell, quan intentava creuar la frontera4.
1 Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
2 ‘Tomàs Casulleras i Forteza, agent comercial’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 15 de setembre de 1990
3 ‘Tomàs Casulleras i Forteza, agent comercial’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 15 de setembre de 1990
4 MARTÍN BERBOIS, Josep Lluís. «El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme». Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 22-10-2021]
Terrassa, 27 de juny de 1829 – Sabadell, 19 de març de 1893[1]
‘Efemérides ciudadanas‘. Revista de Sabadell, 18 de març de 1943
Batlle de Sabadell de la I República
Va néixer en una humil família d’artesans de Terrassa. De ben jove es va traslladar a Sabadell per treballar de pouaire[2], a la casa particular del carrer del Sol, 60, Quedà vidu també molt jove, i dedicà la seva vida als seus ideals.
Amb 38 anys, Josep Vidal, va viure la revolució de setembre de 1868, sent membre de la Junta Revolucionària que el 30 de setembre del mateix any ocupà l’Ajuntament de Sabadell, acompanyat de Feliu Crespí Cirera i Joan Sallarès Gorina, entre altres. La Junta Revolucionària va fer pronunciar-se als pobles de les rodalies de Sabadell fins a Sant Feliu de Codines i va fer innecessària la presència del Regiment de Lleó que havia estat enviada per si es produïen avalots.[3]
El 16 de gener de 1870, Josep Vidal va ser escollit batlle de l’Ajuntament de Sabadell, sent alcalde de la I República, fins el dia 21 de gener de 1872.
Durant la seva batllia, cal destacar dues importants actuacions, la primera, la defensa del model urbanístic ideat per l’arquitecte Francesc Daniel Molina (3), que va presentar els plànols l’any 1868 i foren executats pels mestres d’obres, Gabriel Batllevell Tort i Josep Antoni Obradors, modificats posteriorment, i que finalment, van quedar pràcticament suspesos per complet, exceptuant la parròquia de Sant Salvador, motiu pel qual els carrers d’aquella zona eren més amples i amb xamfrans a les cantonades. La segona, va ser respecte l’edifici de l’Ajuntament, en aquell moment els Pares Escolapis estaven edificant el seu nou col·legi (actual Ajuntament), amb permís del Govern Civil, s’edificava sobre la línia més avançada de l’assenyalada en el plànol de la Plaça Sant Roc. Durant el mes de novembre de 1871, aprofitant que Vidal estava absent per malaltia, els regidors van decidir tirar a terra la part edificada. Assabentat de la operació portada a terme a la seva esquena, Vidal va suspendre l’acord i en la sessió següent el governador ratificà la seva decisió. Tot i que el litigi durà alguns mesos, l’edifici quedà construït com ho està actualment[4].
El dia 3 de novembre de 1914, l’Ajuntament presidit pel batlle Silvestre Romeu Voltà, acordà per unanimitat posar el nom de Josep Vidal a un carrer de la ciutat, situat entre el carrer de Quevedo i el de Francesc Izard (tram de la Gran Via), conegut amb el nom de carrer de Vidal[5].
[1] ‘Josep Vidal i Campaneria’, un batlle sorgit de la Junta Revolucionària de 1918. Sabadellencs. Carrers de la ciutat: <<Vidal>>. Ricard Simó i Bach. Pàgs. 18-19. Diari de Sabadell, 17 de setembre de 1983
[2] ‘Efemérides ciudadanas’. Revista de Sabadell, 18 de març de 1943
[3] Baqués, Josep; Baró, Josep. Gent nostra als carrers de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, 1995
[4] ‘Josep Vidal i Campaneria’, un batlle sorgit de la Junta Revolucionària de 1918. Sabadellencs. Carrers de la ciutat: <<Vidal>>. Ricard Simó i Bach. Pàgs. 18-19. Diari de Sabadell, 17 de setembre de 1983
Sabadell, 15 d’octubre de 1903 – 2 de desembre de 1977
Joan Miralles i Orrit. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Alcalde de Sabadell durant la II República (29 de maig de 1936 – 17 d’octubre de 1936)pel«Círcol» Republicà Federal (CRF)
Va prendre possessió com a Alcalde el 29 de maig de 1936 a conseqüència de la dimissió al·legada per malaltia de Magí Marcé Segarra, també del CRF. Va dimitir el 17 d’octubre del mateix any, per estar en desacord amb la forma d’actuar de determinats dirigents polítics al esclatar la Guerra Civil. Anteriorment, havia estat regidor de Mercats i Avituallaments.
Fill d’Andreu Miralles Clotet i de Brígida Orrit Pedrigués, dos senzills treballadors que van inculcar als seus fills l’esforç del treball i la consciència social. Es va casar amb Carme Molist Capdevila, amb qui tingué dos fills: Montserrat i Llibert. Estudià Primària a les Escoles Pies de Sabadell, posteriorment es va formar professionalment al Col·legi Mercantil i a les classes nocturnes de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Va començar a treballar als 14 anys, com aprenent de manyà als tallers metal·lúrgics de Baciana i Sanahuja, fins exiliar-se el gener de 1939, també durant la seva curta alcaldia, anant agafant llocs de més responsabilitat. Aquesta empresa va ser col·lectivitzada durant la Guerra Civil per tal de fabricar-hi material de guerra. La seva esposa també va continuar treballant quan ell exercia de Batlle, en el seu cas, a la fàbrica de Pere Sampere i Juanico, on hi treballà fins a la seva jubilació.
En incorporar-se a treballar, també ingressà al CRF, on sobretot era un habitual de la seva biblioteca. Els seus companys de treball i també del CRF l’acompanyaven en les hores de consulta i lectura en aquesta: Francesc Fité, Jaume Viladoms, Padrós, Serracant i Saus, entre altres.
Va participar a la campanya electoral del 12 d’abril de 1931, en nombrosos mítings arreu de la comarca, sovint com a orador, amb el seu amic Joan Ferret Navarro, que va sortir escollir diputat a Corts.
Joan Miralles al centre acomiadant a un grup de nens de les colònies escolars de 1935. A la seva esquerra, l’exalcalde Josep Germà i Homet, 16 de juliol de 1936 (AHS)
Quan el 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys va proclamar la República Catalana dins la República Federal Espanyola, Miralles, juntament amb un grup de republicans i rabassaires es va posar a les ordres del president. Va ser detingut pels militars a la carretera de Sant Cugat a Barcelona i traslladat amb altres companys al vaixell «Uruguay», que fondejava al Port de Barcelona, i que va servir com a vaixell presó pels revoltats. Durant el temps que va restar pres, la seva esposa estava embarassada i es va prometre que si el seu espòs sortia en llibertat, posaria al seu fill Llibert. Unes setmanes abans del naixement, Joan Miralles va ser posat en llibertat i assistí al naixement del seu fill l’11 de juny de 1935, que com prometé la seva esposa, es digué Llibert.
Va prendre possessió com a Alcalde per acord unànime del Consell Directiu del CRF, en substitució de Magí Marcé Segarra, esdevenint el quart batlle de la República i l’últim del CRF. Al fer-se càrrec de l’alcaldia, va demanar a la Dipositaria Municipal, l’acte d’arqueig del comptes. I que hi estiguessin presents el batlle accidental sortint Francesc Tomàs i Soler, l’interventor Jaume Camps Ubach i el Dipositari, Joan Domènech Duran. Un cop fetes les pertinents preguntes, va aprovar l’acte.
Va dimitir el 17 d’octubre del mateix any, demanant al batlle entrant Josep Moix Regàs, a l’interventor Jaume Camps Ubach, i el Dipositari, Joan Domènech Duran, que també es fes l’acte d’arqueig dels llibres de comptabilitat de l’oficina d’intervenció i de la Dipositaria. Acte que va ser aprovat amb un certificat que acreditava l’eficient administració municipal durant el seu mandat.
En el curt termini de sis mesos que va estar en el càrrec, l’Ajuntament va comptar amb el mateix equip de l’anterior batlle Magí Marcé. Es va realitzar diverses obres municipals d’importància, com la conducció d’aigua i de gas a Can Rull, la construcció de noves escoles i l’ampliació del transport públic urbà.
Durant i després del cop militar del 18 de juliol de 1936, Miralles es va veure desbordat alhora d’aturar les accions dels grups d’incontrolats. Disconforme perquè determinats dirigents sindicals i polítics emparaven les accions d’aquests grups, va dimitir del seu càrrec de batlle el 17 d’octubre del mateix any a favor de Josep Moix Regàs, líder de la Federació Local de Sindicats (FLS) i posteriorment del PSUC. Els republicans federals, perdien l’hegemonia política de la ciutat a favor dels sindicalistes i comunistes.
El gener de 1939, es va exiliar a França, on hi estigué tres anys. El 1942 va arribar a Catalunya a través de Portbou, on va ser detingut per la policia i traslladat a un camp de concentració de Reus. Després de diverses setmanes al camp, va ser traslladat a la presó Model, per ser jutjat per les seves responsabilitats polítiques durant la II República. Va ser posat en llibertat, però desterrat a Blanes, on havia de presentar-se periòdicament davant les autoritats.Durant la seva estada a Blanes va poder treballar els tallers metal·lúrgics de SAFA.
El 24 de juliol de 1946, va ser indultat i tornà a Sabadell, fixant la seva residència al carrer Peralada, 43 (1). Tot i que aconsellat per familiars i amics, treballà a Barcelona fins la seva jubilació. Va morir el 2 de desembre 1977 a la seva casa del carrer Parellada del barri d’Hostafrancs de Sabadell a l’edat de 74 anys.
Esquela de Joan Miralles Orrit. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
‘Joan Miralles: Quart batlle de la segona república’. Sabadellencs, Ricard Simó i Bach. Pàgs. 22-23. Diari de Sabadell, 5 de desembre de 1981.
(1) Carta del 16 d’agost de 1946 de la Junta de Libertad Vigilada, amb entrada a l’Ajuntament de Sabadell el 21 d’agost. On s’informa de l’indult de Joan Miralles amb efectivitat a partir del 24 de juliol . AMH 1620/1 ‘Junta Local Pro-Presos, 1943- 1954’. Correspondència rebuda de l’any 1946 (AHS)
Industrial tèxtil i polític. Va militar a les Joventuts de la Lliga, va combatre amb el Bàndol Nacional i es va afiliar a Falange, cap local del Servicio de Información e Investigación. Tinent d’alcalde al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Tinent d’alcalde d’Assistència Social (1945-1954)
Fill d’Antoni Taulé Soley i de Sofia Coll Gorina. Antoni Taulé (Sabadell, 29 de febrer de 1868 – 24 d’octubre de 1957) era l’amo de la fàbrica de cardes Taulé i cia, anteriorment anomenada Vídua i fill d’A.Taulé. Era el quart dels onze fills que tingué amb Sofia Coll: Feliciana, Joan, Maria, Antoni, Manuel, Joaquim, Josep, Sofia, Teresa, Francesc i Jordi. Antoni Taulé, es va casar amb Maria Blanes i Giralt, amb qui tingué tres fills.
Va residir durant 24 anys al carrer Sant Joan, núm. 35, a la casa familiar (Casa Taulé, patrimoni arquitectònic de la ciutat. Obra d’Enric Fatjó Torras per ordre de Taulé, transformada en Escola Taulé, després centre docent Escola Miralles-Salut i on en els últims anys fins el seu tancament (2018), hi havia l’Aliança Francesa.
Casa Taulé. c/Sant Joan, 35
Cursà estudis de primària i secundària a les Escoles Pies de Sabadell. Obtingué el títol de batxillerat universitari a l’Institut General Tècnic de Segon Ensenyament de Barcelona. L’any 1928 estudià comptabilitat i administració al centre de dependents del comerç i indústria de Sabadell. Va començar a treballar a la fàbrica familiar Taulé i cia, com a tècnic, muntador, manyà i constructor.
El 1930 començà a tenir contactes amb la política, militant a la Joventut Nacionalista de la Lliga Catalana com a vocal de Junta. Entre 1930 i 1936 va ser membre del Patronat de l’Escola Industrial i de la Junta d’Assistència Social. Al principi de la Guerra Civil, va marxar de Sabadell i va combatre amb el Bàndol nacional. Tant els seus pares com els seus germans van ser detinguts per les forces del Front Popular. Ell va romandre mig any amagat a Barcelona, posteriorment va passar la frontera francesa, restant uns mesos a aquest país. Va passar a la zona nacional pel País Basc, com a voluntari de la FET-JONS a l’exèrcit franquista fins la fi de la guerra, participant a les operacions bèl·liques de Cantàbria, Astúries, País Basc, Terol, Aragó, i Castella.
Un cop acabada la guerra, va ser nomenat regidor i Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Entre 1945 i 1954, fou Tinent d’Alcalde d’Assistència Social, President de la Junta del Cementiri i Vocal de la Junta de Reconstrucció dels Temples Parroquials. Ocupà els càrrecs de President de la Clínica de Puericultura i Maternologia i també de la Junta del Santuari de la Salut. Fou President del Sindicat Agrícola de Sabadell, delegat de l’Institut Nacional d’Habitatge i vocal provincial de la Càmera Oficial Agrària. Va intervenir com a Secretari de la FET-JONS local durant tres anys i del Departament d’Informació i Investigació. L’any 1977 deixà tota activitat pública.
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
‘Antoni Tauler i Soley, industrial carder i colombòfil’. EVOCACIÓ. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 23 de setembre de 1989
Sabadell, 16 d’octubre de 1912 – 26 de juny de 1993
Lluís Casals i García. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Advocat, polític i escriptor
De jove va ser membre del Centre Català de Sabadell on seria president de la Joventut i posteriorment secretari del Centre. Fou redactor i director del Diari de Sabadell, president de l’Associació de Música de Cambra de Sabadell, degà del Col·legi d’Advocats de Sabadell (1957-1962), membre d’Esquerra Democràtica de Sabadell i en democràcia, membre del Consell Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya. Durant la Guerra Civil, per encàrrec del conseller municipal de Cultura, Salvador Sarrà Serravinyals, va ser director de l’Institut Escola M.B Cossío i després va combatre amb l’exèrcit republicà. Amb la victòria franquista, va estar exiliat set anys, primer al camp de concentració d’Argelers i després va anar a viure a Avinyó. Quan els alemanys van envair França es va unir a la resistència, motiu pel qual el govern francès li va concedir la Legió d’Honor.
Era fill de Gabriel Casals Pena i Maria Garcia. Va estudiar als Escolapis de Sabadell fins el batxillerat i es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona. Durant l’exili, va estar un temps vivint al Palais du Roure, centre dedicat a la «Cultura Mediterrània» finançat i impulsat per l’aristòcrata Jeanne Flandreysy, és allà on va conèixer la professora Augusta Couturier, amb qui es va acabar casant i tingué tres filles: Muriel (1945-2016), Isabel (1946) i Montserrat (1952-2015). Quan va néixer Muriel, van anar a Sabadell per presentar-la a la família, però les autoritats franquistes els hi van retirar el passaport, veient-se obligats a quedar-se a Sabadell.
Com advocat, va ser escollit fiscal municipal de Sabadell i l’any 1936 fou nomenat secretari de la ponència de modificació del Dret Civil Català i secretari del Congrés Jurídic Català. L’any 1966 va ser agredit per un grup feixista, juntament amb Manuel Jiménez de Parga. L’any 1991 va rebre la Creu de Sant Raimon de Penyafort, de la mà del Ministeri de Justícia i a través de l’expedient impulsat pel Col·legi d’Advocats de Sabadell.
L’any 1934, va formar part d’un grup d’intel·lectuals que van crear Les Edicions d’Ara -LEDA-, amb Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ignasi Agustí, Joan Teixidor i Tomàs Lamarca, amb l’objectiu d’aconseguir prou subscripcions per poder publicar les edicions de poesia avantguardista. El mateix any 1934, va escriure el poemari «Set colors», amb el que va quedar finalista del premi literari Joaquim Folguera. Quan era Director de l’Institut Escola M.B Cossío, va fer amistat amb diversos membres de la Colla de Sabadell, com Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal.
Fotografia a l’entrada de l’Institut Escola M.B Cossío. Lluís Casals i Garcia, director de l’Institut Escola M. B. (amb bigoti, al centre de la imatge, entre el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i el regidor de Cultura Salvador Sarrà, darrere seu hi ha l’alcalde Josep Moix). Sabadell, 16 de març de 1937 (AHS)
L’any 1968 va fundar el Club dels Lleons de Sabadell, una entitat filantròpica que l’any 1969 s’adherí a la xarxa internacional Lions International. Ja en democràcia, es presentar com a candidat al Congrés de Diputats, a la llista per Barcelona del Pacte Democràtic de Catalunya (Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya i Partit dels Socialistes de Catalunya). Un any després va ser el líder d’Esquerra Democràtica de Catalunya a Sabadell, i l’any 1979, va participar com a membre del Consell Executiu Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya, en la campanya a favor de l’Estatut de Catalunya.
Entre els anys 1985 i 1993 va col·laborar amb la revista «Quadern de les Arts i de les Lletres de Sabadell» i va ser vicepresident de la Fundació de la revista, en aquesta, va escriure sobre autors i personatges sabadellencs i sobre temes de caràcter cultural.
L’any 2019, Curbert Edicions, de la mà de Pep San Datzira, va publicar la seva obra poètica, majoritàriament inèdita, titulada «L’esclat que ara m’ofrentes».
Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Sabadell, 29 de setembre de 1901 – 1 de desembre de 1972
Josep Maria Llonch i Gambús. Autor desconegut
Doctor en medicina i cirurgià
Fill de família burgesa sabadellenca d’arrels catòliques, era germà de l’industrial i alcalde, Antoni Llonch Gambús i de Pau Maria Llonch Gambús que es va amagar per no haver de combatre amb l’exèrcit republicà i fou primer tinent d’alcalde de Josep Maria Marcet Coll. Va pertànyer a l’Associació Universitària d’Estudiants Catòlics de Medicina de la Universitat de Barcelona, on es llicencià i doctorà el 1927. Durant la II República va ser president de la dretana C.E.D.A (Confederación Española de Derechas Autónomas). Acabada la carrera, continuà assistint a l’Hospital Clínic com a metge intern a la clínica d’operacions del professor Joaquim Trias i Pujol, on es formà amb les tècniques quirúrgiques més innovadores de l’època. El 1933 treballà com a metge d’urgències de la Clínica de la Federació de Germandats, que més tard passaria a formar part de la Quinta de Salud La Alianza. I entrà com a ajudant de Sixto Pérez a la Clínica Nostra Senyora de la Salut.
El 27 d’abril del 1936 amb el seu amic Alfons Pareja, fundà la «Clínica de Nostra Senyora de Montserrat», situada al carrer de la Indústria, cantonada Sant Llorenç de Sabadell, tenia serveis de Medicina, Cirurgia i altres especialitats. Al cap de tres mesos de començar la Guerra Civil, la Generalitat confiscà la Clínica i la transformà en Clínica Maternal. Tant Llonch com Pareja es van exiliar per por a patir represàlies a causa de la seva militància catòlica conservadora. Després de passar per França, entraren a la zona nacional i Llonch s’incorporà al front de Guadalajara, a l’equip quirúrgic mòbil núm. 42 sota el comandament del capità Joan Puig Sureda. Com a cirurgià de guerra, aprengué a aprofitar els pocs recursos materials de que disposava.
Amb la victòria franquista entrà a Catalunya amb les tropes ocupants per incorporar-se després a la Clínica Nostra Senyora de la Salut com ajudant de Sixto Pérez, fins a l’any 1945 en què va ser nomenat director, ja que Sixto va passar a ocupar el càrrec de director mèdic de la «Sección de Accidentes de Trabajo de la Mútua Sabadellense». Llonch creà una mútua pròpia a partir d’una aportació mensual. A part de la seva tasca com a cirurgià, també va ser president de la Junta Coordinadora d’Acció Catòlica Interparroquial de l’any 1940 al 1943.
La seva filla Montserrat es va casar amb Esteve Renom Pulit, que a part d’empresari i economista, es va dedicar a col·leccionar tota classe de documents relacionats amb la ciutat de Sabadell.Esteve Renomva incorporar el fons de Josep Maria Llonch a la seva col·lecció.
En reconeixement de la seva tasca, l’any 1947, l’Ajuntament li va retre un homenatge a la Clínica de Nostra Senyora de La Salut i li lliurà la Medalla de Plata de la ciutat.
L’any 1970 ja jubilat, la Caixa de Sabadell li entregà el Premi a la Ciutadania, un any després fou operat d’un càncer d’estómac, quan es recuperà continuà operant tot i està jubilat, però només a algunes persones necessitades que no disposaven de recursos, tot i que la seva salut ja no era la mateixa que abans. Va morir l’1 de desembre de 1972, i l’any 1974, pòstumament, se li atorgà la Creu de Sanitat de la Província de Barcelona. L’any 1985, l’Ajuntament de Sabadell li dedicà el seu nom a un passatge de la ciutat.
Sabadell, 21 de març de 1859 – 21 de desembre de 1925
«Pequeña Gaceta del Régimen Local. Extraordinario de Sabadell», 1915 (AHS)
Arxiver Municipal, historiador, cronista, poeta i dramaturg. Fundador del primer Centre Catalanista i de la «Revista de Sabadell». Organitzador de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell
Fill d’un botiguer del carrer de la Salut, va estudiar als Escolapis i posteriorment es dedicà a escriure i participà en diferents concursos literaris (autor de l’obra «La Puntaire»). Quan només tenia 20 anys, amb el seu cunyat Ricard Sampere i altres, va fundar el Centre Literari Catalanista, el 1879. Va tenir un gran interès per conèixer la història de la ciutat de Sabadell, i fou nomenat cronista de Sabadell l’any 1882. Un any després, l’any 1883, l’alcalde Joan Vivé Salvà, el nomenà arxiver municipal (càrrec que ocupà durant quaranta anys), per tal que pogués organitzar tots els seus documents que feien referència a la història sabadellenca. El mateix any, publicà «Origen y Progresos de Sabadell», i l’any següent fou un dels fundadors de la «Revista de Sabadell», on publicà onze entregues del suplement «La ilustración Sabadellense». La «Revista de Sabadell», començà a publicar-se bisetmanalment, fins l’any 1888 que comença a sortir diàriament. El 23 de desembre de 1891, fou nomenat Corresponent per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona.
Enric Turull Comadrán, l’informà de la voluntat de la Caixa d’Estalvis de Sabadell de crear una biblioteca pública a la ciutat, després de les fortes demandes de sectors culturals locals. El responsable de la seva organització fou el mateix Ribot i Serra, secretari de l’entitat, que no va poder veure acabada la seva obra, ja que va morir el 21 de desembre de 1925 i la biblioteca fou inaugurada el 1928. A la seva mort, la direcció de la Revista de Sabadell passà a mans de Ramon Torner Tort, que era el seu editor. La «Revista de Sabadell» va deixar de publicar-se finalment el 31 de gener de 1935.
Ribot i Serra, escrigué diverses monografies com «Origen y progresos de Sabadell»(1883) i «Clavé i les societats euterpenses». Va participar en els Jocs Florals, on va ser premiat diverses vegades i dels quals fou mantenidor (1905, 1916), va escriure poesia lírica i festiva. Publicà els volums de poesia «Idil·lis i balades» (1888), «Garbuix» (1905, 1925) i un altre recull a «Lectura Popular». També estrenà i publicà obres teatrals com «La base quinta» (1884), «Lo vectigal de la carn» (1888) i la sarsuela «Assumptos municipals» (1881), entre d’altres.
La revista «Garba» del maig de 1921 ens mostra un recull d’articles sobre en Manuel Ribot i Serra.
Retrat de Francesc Llonch Cañomeras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Industrial tèxtil, president del Gremi de Fabricants, Conseller – Director del Banc Sabadell i diputat a Corts de la Lliga Regionalista
Fill de Joan Llonch Sanmiquel i Cristina Cañameras Sampere. Era net de Feliu Llonch Matas, fundador del Vapor Llonch l’any 1840. Va fer els primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell. El 1916 al morir el seu pare, l’empresa «Juan Llonch y Hermanos» va passar a la seva titularitat. Francesc va dotar a l’empresa de seccions auxiliars, de filatura d’estam, amplià els telers i els aprests i acabats i va renovar la filatura de carda; aconseguint la màxima producció i perfeccionament dels articles.
Casa de Francesc Llonch, situada al carrer Cervantes, 43. Va ser construïda el 1897 per Eduard Mª Balcells i Buigas, posteriorment, el 1917 se li va afegir el segon pis. 25 d’agost de 2012. Viquipèdia. Autor: Marcos Brosel
A les eleccions generals espanyoles de 1918 va ser escollit diputat a Corts pel districte de Sabadell com a candidat de la Lliga Regionalista, sent l’únic candidat de la història de la Lliga escollit en aquest districte. Va ser president i prohom del Gremi de Fabricants i de la Junta Administrativa de l’Escola Industrial d’Arts, conseller-director del Banc de Sabadell (1919-1938), un dels fundadors i primer president de la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (1917), president de «La Electricidad, S.A», empresa constructora de maquinària elèctrica, reformador del «Acondicionamiento y Docks», secretari de la Unió Industrial i membre de la Comissió d’Aranzels. Com a conseller-director del Banc de Sabadell, va ser clau la seva intervenció durant la crisi del banc l’any 1926, evitant que aquest entrés en suspensió de pagaments, aconseguint negociar amb el govern espanyol i el Banc d’Espanya, una línia de descompte2.
“Llàstima que ja tingui el passatge perquè de lo contrari hauria vingut amb vosaltres. ¿Com deu anar tot lo de casa? perquè suposo que tothom deu anular els pedidos y si s’ha de pagar serà un problema molt difícil donada l’actitud dels treballadors. Em fa serà una tragèdia que costarà molts mils de diners y encara Deu faci que en puguem sortir sense estrallar-nos. Jo amb lo que passa á España soc molt pessimista per que tan si guanyen els uns com els altres tots els industrials en sortirem fets una coca en el sentit comercial; Pobre España com la deixaran entre uns y altres. Tot serà miseria y ruïnes”
Durant la Guerra Civil la seva empresa va ser col·lectivitzada i es va haver d’exiliar3 En aquesta carta dirigida al seu fill, Joan Llonch Salas, expressa el seu pessimisme davant el curs de la guerra.
En aquesta altra carta, també dirigida al seu fill Joan, que es trobava treballant a la oficina de propaganda franquista organitzada per Francesc Cambó a Paris, li explica els seus problemes econòmics:
“Mañana marchamos mamá y yo para Salamanca. De allí iré á Bejar para ver si es posible hacer algo pues esto dura mas de lo que se suponia y creo que cuando menos hay que intentar ver si se puede ganar algunas pesetas. Ya que las pocas que hay se acaban. Aunque casi todos los amigos de aquí se me han ofrecido en que pida la ayuda que quiera no quisiera tener que hacer uso de tan sinceros ofrecimientos y prefiero buscar la forma de arreglarme solo.”
Durant la Guerra Civil la casa de Francesc Llonch va ser confiscada i convertida en el Departament Municipal de Cultura i el Laboratori Psicotècnic.
Després d’anar fins a Suècia, establir-se un temps a Béjar, a la zona franquista, finalment es va establir amb el seu fill Joan a Santesteban (Navarra), on va morir. Abans de morir però, el seu fill va rebre la notificació que s’havia produït una denúncia contra ambdós, per haver publicat diversos articles al «Diari de Sabadell»: “inspirados en un sentido de catalanidad tal que rayaba al separatismo”, i perquè havien facilitat diners al partit per pagar propaganda electoral. No va ser fins el 1939 que va obtenir l’expedient de sobresegut gràcies a les gestions que realitzaren el cirurgià i polític Josep Maria Llonch Gambús, l’alcalde de Sabadell, metge i polític Esteve Maria Relat Coromines, i el cap local del Servicio de Información e Investigación de FET y de las JONS, l’industrial tèxtil i lligaire, Joaquim Taulé Coll5
Placa d’homenatge del Banc Sabadell a Francesc Mutlló Noguera i Francesc Llonch Cañomeras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
1 Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach
2 MARTÍN BERBOIS, Josep Lluís. ‘El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 19-02-2021].
5 MARTÍN BERBOIS, Josep Lluís. ‘El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 19-02-2021].
Sabadell, 8 d’agost de 1897 – 20 de març de 1969[1]
Josep Garcia-Planas Cladellas. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Industrial tèxtil, amo de la fàbrica «Artèxtil». Creador del barri de Nostra Llar de Sant Oleguer, conegut popularment com «les cases del Garcia”, destinades als obrers de la fàbrica.
Fill de Francesc Garcia Cladellas, funcionari municipal, cap de la secció de la Regidoria de Governació de l’Ajuntament que es cuidava del servei militar; i de Rosa Planas Lladó. Francesc Garcia Cladellas era de tendència liberal amb amics al “Círcol” Republicà Federal (CRF), entre els quals hi havia Salvador Ribé, Jaume Ninet, Joan Mora Adserà, Francesc Tomàs Solé, Josep Centellas Vilamunt i Joan Sala Rovira, entre d’altres[2]. Va estudiar a l’Escola Pia de Sabadell i s’inicià en el treball tèxtil molt jove a l’empresa Jaume Campmajó, amb despatx al carrer d’Horta Novella. Va parlar amb Campmajó de la intenció de crear una empresa pròpia, però aquest el va dissuadir oferint-li d’entrar a formar part com a soci de l’empresa, Garcia-Planas ho va acceptar. Més endavant va demanar una altra vegada al senyor Campmajó que l’excusés i el deixés marxar per crear la seva pròpia empresa, el senyor Campmajó va complaure’l, però amb la promesa que no establís l’empresa fins passats dos anys, a canvi li va entregar una considerable suma de diners pels serveis prestats. Josep va assessorar el seu germà Rafael que havia demanat la seva ajuda perquè muntés una petita empresa tèxtil al carrer de la Creueras[3].
Josep Garcia-Planas, a l’esclatar la Guerra Civil va marxar a Itàlia i posteriorment es va traslladar a Espanya, a la zona controlada pels franquistes, a Béjar (Salamanca), on va continuar treballant en el tèxtil i va ampliar i aprofundir els seus coneixements sobre la llana i la seva utilització en la fabricació de la mateixa. A Béjar, va adquirir i acumular llana a baix preu a causa de la pèrdua dels mercats catalans, i la va portar cap a Sabadell, on la va poder vendre a l’acabar la guerra a preus molt més alts. Primer va treballar amb el seu germà Rafael que s’havia quedat a la ciutat i tenia una petita empresa amb dos telers al carrer creueta, núm 2.[5] El seu germà es va retirar i Josep va començar la seva pròpia empresa amb la raó social «Josep Garcia Planas» al mateix lloc on s’havia establert el seu germà. L’any 1946 va fundar «Artèxtil» S.A com a continuadora de les activitats iniciades l’any 1930, dedicada principalment a la fabricació de teixits de llana i polièster[6]. La fàbrica es va construir sobre una superfície de 14.000 m2, donant treball a 37 empleats 47% homes i 53% dones[7]
Imatge del’entrada de l’Artèxtil. Aquesta part d’estil Bauhaus, es deixarà com a equipaments i a la resta s’hi construiran pisos amb una part reservada per una plaça. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Plànol de l’Artèxtil S.A. Fulletó Informatiu d’Artèxtil S.A. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
La seva empremta més important a la ciutat és la construcció de 334 cases unifamiliars pels treballadors de la seva fàbrica (Artèxtil), conegudes popularment com les “cases de Cal Garcia” i oficialment com la urbanització Nostra Llar, durant els moments més àlgids de la crisi de l’habitatge a Sabadell. Per portar a terme el projecte, li calgué vèncer moltes dificultats: l’erradicació de més de 47 barraques i 77 coves situades en el terreny adquirit mitjançant l’entrega als seus ocupants d’efectiu com a ajuda per la compra de terrenys i de material de construcció, demores en la tramitació, anuncis en el BOE, subhasta pública de les obres, i sobretot l’escassetat, en aquella època, dels materials necessaris, com ferro, coure, ciment, etc. També va ser un gran problema resoldre l’accés a la urbanització que obligà a la construcció d’un col·lector en el torrent de Sant Oleguer per a poder emplenar posteriorment el barranc que separava la urbanització del carrer Brutau, obre que l’arquitecte municipal Gabriel Bracons, en una conferència pública, va considerar-la la millor realització urbanística d’aquells anys per a Sabadell. [8] A finals d’abril de 1953 es va fer l’acte protocol·lari de col·locació de la primera pedra de les cases del barri.[9] A més de la seva activitat industrial i la construcció del barri, també va ser aficionat i mecenes de l’esport: Va donar el terreny per la construcció del Palau Municipal d’Esports i la creació del Poliesportiu Artèxtil i va ser membre de la junta del C.E Sabadell diverses vegades i vicepresident al costat del seu amic Josep Viver Puig (1899-1985).
Cases de «Cal Garcia Planas», oficialment urbanització Nostra Llar, al barri de Sant Oleguer. A la part inferior apareixen les coves de Sant Oleguer. Sabadell, s.d. Autor desconegut (AHS)
Descobriment del monòlit dedicat al fundador del barri ‘Homenatge popular a Josep García- Planas’. Diario de Sabadell, 24 de maig de 1988
Els habitatges pels treballadores els va completar amb els següents equipaments[10]:
Col·legis catòlics i església:
Col·legi per 500 noies, donat a la Congregació de Filles de Maria Auxiliadora (Salesianes)
Col·legi per a 1000 nois, donat als Salesians (Col·legi Sant Joan Bosco)
Església Parroquial dedicada a Sant Oleguer, donada al Bisbat de Barcelona
En l’àmbit esportiu:
Poliesportiu per als seus obrers, amb piscina, pista de tennis i pista poliesportiva, amb vestuaris, bar i instal·lacions complementàries.
Terreny donat a l’Ajuntament per construir el Palau d’Esports
Terreny d’aproximadament 5.500.000 pams quadrats, donat a l’Ajuntament, per a fer un Parc Municipal i on posteriorment s’ha construït la Pista Municipal d’Atletisme, el Camp de Futbol, etc.
Serveis Públics:
Jardins públics, il·luminació, transformadors elèctrics, canonades d’aigua potable i de pou.
El nomenclàtor dels carrers es va basar en els noms de les principals ciutats llaneres del món, fet pel qual no s’han de canviar per les diferents tendències polítiques a l’Ajuntament.
El va ajudar en la creació d’obra social, Josep Calvet Pratginestós, sabadellenc, conegut en els cercles catòlics, professionals, muntanyencs i sardanistes locals. L’any 1942, Calvet ingressà a Artèxtil, i s’encarregà del servei administratiu per posteriorment ocupar la gerència fins la seva jubilació.
Garcia-Planas, va rebre nombroses medalles, premis i distincions:
A la Festa Major del barri de Nostra Llar de 1988 (21-23 de maig), l’Associació de Veïns del barri va anunciar que inauguraria per iniciativa pròpia un monòlit en memòria de Josep Garcia-Planas. El pressupost de 300.000 pessetes va sortir de les aportacions dels propis veïns, es va inaugurar el dia 21 de maig, feia 4 metres i es va situar entre els carrers Osaka i Sao Paulo. La seva base, de forma hexagonal, té un diàmetre de 3 metres. En el monument s’hi va col·locar una placa amb la inscripció: «Al fundador del barri, Josep Garcia-Planas, dels veïns de Nostra Llar»[11]. El mateix dia, es va inaugurar el “Club Social Nostra Llar”, situat al carrer Medellín, que va suposar un dels majors èxits assolits per l’Associació de veïns i per tot el barri en general. Josep Maria Garcia-Planas, va ajudar en la creació d’aquest club, cedint la casa de la seva propietat que es va
Medalla de plata al Mèrit al Treball, 28 de maig 1966. Ministeri de Treball
Premi Ciutadania de la Caixa d’Estalvis de Sabadell
Fill Predilecte de la Ciutat, Ajuntament de Sabadell
Prohom del Gremi de Fabricants
Inauguració del Club Social Nostra Llar ‘Homenatge popular a Josep García- Planas’. Diario de Sabadell, 24 de maig de 1988
Va morir el 20 de març de 1969 als 71 anys, en el seu domicili familiar de Sabadell, situat al carrer Arimon, 24. Durant el seu enterrament, el penúltim alcalde franquista Josep Burrull, li va donar la Medalla d’or de la ciutat a Títol Pòstum de l’Ajuntament de Sabadell[12]. Des de l’any 2000, té una plaça en nom seu, situada a les “Cases del Garcia”, a la urbanització Nostra Llar de Sant Oleguer[13]
[1] EVOCACIÓ ‘Josep Garcia-Planas i Cladellas, industrial tèxtil, mecenes i medalla d’or de la ciutat’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 7 de maig de 1987
[5] DEU BAIGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió (Pàg. 235). UAB, Fundació Bosch i Cardellach i Publicacions de l’ Abadia de Montserrat, 2022
[6] EVOCACIÓ ‘Josep Garcia-Planas i Cladellas, industrial tèxtil, mecenes i medalla d’or de la ciutat’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 7 de maig de 1987
[7] Fulletó informatiu d’Artèxtil. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
[8] Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell
[9] LA CIUDAD AL DIA. ‘Coincidiendo con la fiesta mayor de Nostra Llar de Sant Oleguer Inaugurarán un club social para el barrio’. R. Morales. Diario de Sabadell. Pàg.10. Divendres, 13 de maig de 1988
[10] ‘EVOCACIÓ ‘Josep Garcia-Planas i Cladellas, industrial tèxtil, mecenes i medalla d’or de la ciutat’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 7 de maig de 1987
[11] FESTEJOS. ‘Nostra Llar de Sant Oleguer. Una festa Major ben especial’ Pàg. 13. Diario de Sabadell, 21 de maig de 1988
[12] ‘Sepelio de los restos mortales de Don José García-Planas Cladellas (E.P.D.) A título póstumo, le fue impuesta la Medalla de Oro de la Ciudad’ Sabadell, 25 de març de 1969. Núm. 3917
Sabadell, 1858 – “Villa Antonio” de Badalona, 7 de març de 19231
Enric Turull i Comadrán
Industrial i economista, President del Banc Sabadell, Tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i Diputat a Corts
Fill de l’industrial i polític conservador Pere Turull Sallent i de Maria Comadran Martínez, tenia dos germans, Pau i Joan (President del Gremi de Fabricants i de la Cambra de Comerç). Es va casar amb Rosari Sallarès Plà, amb qui va tenir tres filles: Maria del Rosari, Maria Assumpció i Maria Dolors. Industrial, continuà amb la nissaga tèxtil llanera familiar a Sabadell, que dominà la vida econòmica i política de la ciutat des de finals del segle XIX a principis del XX, fins que amb la seva mort es va acabar aquesta2.
Va estudiar a l’Escola Pia de Sabadell. Tingué nombrosos càrrecs: Tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, President del Crèdit i Docks de Barcelona, Vocal de la Junta de Aranceles y Valoraciones del Reino, Director de la Companyia General d’Enllumenat i Acetilè de Barcelona, President de la Companyia Comercial Marroquí, President del Banc Sabadell i Diputat a Corts Provincials pels monàrquics durant dos períodes. Profundament catòlica, va ser membre de la Junta de l’església de Sant Feliu i de la Junta Constructora.
Va aconseguir una important subvenció de la Diputació provincial per crear l’Escola Industrial d’Arts i oficis, que es va utilitzar per reformar l’edifici de la Caixa de Sabadell i instal·lar-hi la seva seu. Va costejar el ganivet de Física, Química i Història Natural, aconseguint diners de la Caixa quan aquest va necessitar un edifici més adequat. Per iniciativa d’Enric, a l’edifici de la Caixa s’hi va crear la Biblioteca Popular i el Museu d’Art i Història. Aconseguí encaminar la construcció de la doble via del ferrocarril del nord entre Terrassa i Barcelona. Fou l’iniciador del Congrés de l’Exportació celebrat a l’exposició de Saragossa l’any 1908, del que va ser escollit vicepresident i va presentar una ponència sobre els bancs d’exportació. A casa seva es van reunir els industrials per obtenir energia elèctrica quan es van començar a desenvolupar les companyies pel desenvolupament d’aquesta força3. Així mateix, a condició de no fer-hi “varietats” que atemptaven contra la moral conservadora, va finançar la construcció del Saló Imperial a la Rambla, amb capacitat per 2.500 espectadors i obra de l’arquitecte Jeroni Martorell.4
En una conversa que va tenir l’historiador Andreu Castells el juny de 1976 amb Xavier Turull Crexell (branca Turull/Ventosa), aquest li explica que Enric va fer molts diners al ser un dels principals accionistes de la Companyia del Nord i concessionari dels vestuaris dels empleats. Aquest negoci va arribar fins a la RENFE.
L’any 1911 un incendi destruí el Vapor Turull o de cal Lau, situat a l’actual pàrquing del carrer Creueta, on només hi queda una part abandonada. Josep Maria Argemí es va quedar amb la societat Enrique Turull i el vapor.
“Cataluña Textil”, 1912
Va morir a Badalona el 7 de març de 1923, però el funeral va tenir lloc a l’església de Sant Fèlix de Sabadell el 22 de març.
Esquela d’Enric Turull Comadran
1 Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
3Pequeña Gaceta del régimen local. Extraordinario de Sabadell. ‘El Patriota’ (pàg. VI). Manuel Ribot i Serra. Redacció i administració: Banys Nous, pral. Barcelona, 1915
4 CASAMARTINA PARASSOLS, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa i Museu del Gas, 2011. Pàg. 45
Conversa amb Xavier Turull Crexell, juny de 1976. Fons Andreu Castells. Evidències verbals (AHS)
El Quiosc Modernista, situat en els “Jardinets” o “Pla de l’Os” (Plaça del Doctor Robert), va ser projectat entre 1910-11 per l’’arquitecte sabadellenc Josep Renom Costa. La Plaça Dr. Robert va néixer a partir del conveni entre el propietari dels Jardinets, Feliu Antúnez i Gaspar, i l’Ajuntament, passant a ser propietat municipal.
El Quiosc estava recobert de trencadís de ceràmica de color blau amb detalls en verd i groc, i el sostre de la volta del pis tenia esgrafiats. La part de baix s’utilitzava per vendre begudes i al pis de dalt sovint hi tocaven els músics de la Banda Municipal. Va ser enderrocat per ordre de l’alcalde Josep Maria Marcet, l’any 1943, coincidint amb l’enderroc de les cases del casc antic de l’Alt Pedregar i amb la inauguració del Monument i la Creu als Caiguts al Racó del Campanar (al costat). Posteriorment, molt a prop seu s’hi van instal·lar uns urinaris subterranis. Les autoritats franquistes no volien que el quiosc pogués fer ombra al seu monument.
Quiosc Modernista de la Plaça del Dr. Robert obra de Josep Renom. Al fons a la dreta hi podem veure la cúpula de l’església de «Los Padres» i l’edifici que va ser enderrocat per construir el de «La Caixa de Pensions». J. Boixadera, 1915 (AHS)
Quiosc Modernista, 1920 Lucien Roisin. Col·lecció Roisin. Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.
Va néixer el 15 de març de 1925 al carrer Lacy, filla de Marcel·lí Obradors Soler, reputat impressor i mestre d’arts gràfiques i de Teresa Domènech Bisbal. Carme Obradors, va fer els primers estudis al Col·legi Sagrada Família que complementà amb estudis de comptabilitat, mecanografia i correspondència. Va entrar a treballar fent tasques de Secretària de Direcció a la fàbrica Marcet S.A, de l’alcalde Josep Maria Marcet, on hi estaria fins l’any 1963. Feina que compaginava amb el voluntariat a Càritas, entitat que la va contractar quan va acabar els estudis d’assistenta social a la primera promoció de l’Escola Catòlica Sabadellenca23. L’any 1963 va començar a realitzar tasques d’assistenta social per a Càritas al barri al de Campoamor, on pren consciència de la mala planificació urbanística i de les pèssimes condicions en què vivien els immigrants procedents del sud de l’estat. A Campoamor, Obradors fomentà les actuacions socials per sobre de la beneficència tradicional de la ONG cristiana, per tal d’empoderar individual i col·lectivament als veïns del barri, fent que s’integressin a la ciutat i en el seu teixit associatiu, fomentant la participació de la dona, de la igualtat entre homes i dones en les tasques del dia a dia, i demostrant que la tasca d’assistent social havia de ser remunerada4.
Segons les assistents socials Remei Bona, Teresa Cirera, Carme Crous i Carme Valls: “Fruit d’aquesta cooperació (amb els veïns) van aparèixer o es van consolidar, entre d’altres, associacions de veïns, centres culturals, escoles d’adults, cooperatives d’habitatge, butlletins informatius, comissions de coordinació entre barris per a resoldre problemes comuns. També, en el camp educatiu i cultural, les assistentes socials van intervenir en l’organització de grups d’esplai, casals d’estiu i colònies per a infants. Van col·laborar en l’organització de grups de joves i xerrades de tota mena, amb temes com la sexualitat, la cançó de protesta, el cinema, el teatre, la música i la literatura”5.
Als anys 60 va impulsar juntament amb mossèn Josep M. Canals (vicari de la parròquia de Gràcia, militant del Front Nacional de Catalunya, conegut com a “Mossèn Dinamita” per les seves misses contra el règim franquista), la creació de l’Associació de Veïns. Des de l’Associació lluitaren per aconseguir millores al barri, com l’obertura d’un dispensari mèdic o l’organització d’activitats per a infants i joves. Obradors, fou la principal impulsora de la cooperativa d’habitatges “La Vanguarda”. A més, va donar cobertura i suport als moviments antifranquistes que es van desenvolupar com els sindicats CCOO i la USO, o partits polítics com el PSUC, el PSC o la LCR6.
Fruit del seu treball al barri de Campoamor és la tesi «El sudoeste de Sabadell«, que va ser finalista del Premi Nova Terra de 1964 i es va publicar el 1966 amb el títol de «La integración del suburbio en la comunidad urbana«. Va col·laborar també en diverses publicacions ciutadanes, com «Eufòria», «Alba» o «Sabadell», després de treballar com a assistenta social al barri de Campoamor va exercir també d’Assistent Social durant divuit anys a la Mútua d’Assegurances de Terrassa, on va implantar la figura de l’Assistent Social al Banc de Sang7.
Una plaça8, una biblioteca i una associació cultural9 de Campoamor porten el seu nom; així com l’itinerari Carme Obradors del Teler Cooperatiu, per crear o fomentar projectes econòmics transformadors10.
5 BONA, Remei; CIRERA, Teresa; CROUS, Carme; VALLS, Carme. Les assistents socials dels barris (1960-1970) dins Sabadell (1966-1978). El barri de Ca n’Oriac i la revista Can Oriach. En memòria de Joan Gómez. Ed. Mediterrània, Barcelona, 2003.
6 MUSSET PONS, Assumpta. Sabadell sud: La Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i Les Termes. Museu d’Història de Sabadell 2007. pÀG. 25
Façana de Correus, entrada principal. A Sobre de l’entrada es troba el ferro amb l’eslògan de Correus que tapa l’àguila imperial franquista. Autoria pròpia
Està situat a la Via Massagué núm. 38, va ser construït en uns terrenys cedits a l’estat l’any 19461 on s’hi trobaven una plaça i uns jardins2, anomenada Placeta del pintor Francesc Gimeno, on durant la Guerra Civil s’hi volia construir un refugi antiaeri. L’obra va anar a càrrec de l’arquitecte de Correus i Telègrafs Roberto Oms Gracia3, també arquitecte de la seu principal de Correus a Barcelona4. Les façanes son d’estil neoclàssic, formada per un cos central i dos cossos laterals disposats simètricament. La façana principal es troba a la Via Massagué, les laterals ocupen els carrers Verge de les Neus i Sant Francesc. A la façana principal, a sobre de la porta d’accés hi ha un ferro amb el rètol de Correus que amaga una àguila franquista en relleu, de grans dimensions5.
La Sociedad Estatal de Correos y Telégrafos SA, amb seu a Madrid, va decidir l’any 2009 traslladar el servei (en teoria de manera provisional) a un local del carrer Indústria, mentre rehabilitava i adaptava l’edifici de la Via Massagué. La rehabilitació va quedar suspesa al·legant falta de pressupost i des de l’octubre de 2009 es troba abandonat6.
Sot que volia servir de refugi d’atacs aeris durant la guerra civil. Posteriorment Plaça Francesc Gimeno i després edifici de Correus, febrer de 1939. Antoni Martí i Basté
Plaça Francesc Gimeno, 1947. Autor desconegut, AHS
Façana de Correus. Isabel Argany i Comas, 1982 (2)
L’any 1949 va escriure L’esperat, un text dramatúrgic en vers que tractava sobre el misteri de Nadal. Dos anys més tard, el 1951, el Quadre Escènic de la Puríssima va estrenar la seva segona obra de teatre, «Ponç Pilat», una versió de la Passió, que va tenir un gran èxit a Barcelona i a Sabadell2, arribant-se a representar més de cinquanta vegades fins el 1956, una de les quals al Teatre Romea de Barcelona. Ambdues obres van poder-se representar en català a causa de la seva temàtica religiosa3
Com a escriptora, Forrellad no va tornar a publicar fins al 2009, als 81 anys, amb la seva primera novel·la, «La vostra sang», basada en la vida de Guifré el Pilós i escrita després de vint anys d’investigacions sobre el personatge. Segons ella mateixa, “feia molt de temps que l’estava escrivint”, es va publicar gràcies als èxits de la seva germana i als ànims que aquesta li va donar. En l’obra, Francesca Forrellad retrata la Catalunya del segle IX
Va participar als Jocs Olímpics de Roma el 1960, sent la primera nedadora olímpica espanyola amb només 14 anys, juntament amb el porter de waterpolo Joan Serra (fins que el 2008 el saltador de trampolí Tom Daley els va superar per mesos), i en els Jocs Olímpics de Tòquio el 1964.23
El 10 de febrer de 1955 Isabel Castañé es va fer sòcia del Club Natació Sabadell per prescripció mèdica, per tal com tenia problemes amb la columna vertebral. Va practicar sobretot les marques de 100 i 200 metres braça i els 4 x 4 estils. En un moment de la seva carrera va aconseguir superar extra-oficialment la marca mundial dels 200 braça, però no se li va homologar perquè no l’havia aconseguida en una piscina de 25 metres.
Va ser tretze vegades campiona absoluta de Catalunya: de 400 lliure (1961), de 200 braça (1960-66), de 100 papallona (1962) i de 400 estils individual (1962, 1963, 1965, 1966). I sis vegades consecutives campiona d’Espanya de 200 braça (1960-65). Va establir 33 rècords catalans i 47 d’estatals i va formar part de la selecció espanyola en 44 ocasions 4
L’any 1962 la federació catalana li concedí la medalla al mèrit esportiu. L’any 1964, la federació espanyola li atorgava la placa d’honor a la millor esportista femenina, i el 1966 la medalla d’or de Serveis Distingits (1966). L’Ajuntament de Sabadell la va nomenar “Millor Esportista de la ciutat el 1965”. 5
En el pla internacional, va ser seleccionada més de 50 vegades, entre campionats europeus, olímpics i altres encontres. A principis dels 70 es va retirar després d’una carrera impressionant.
Joaquima Júdez, ha destacat per la seves investigacions, tasques i mètodes per la detecció, el tractament i el suport a les persones amb disminucions psíquiques. I com a capdavantera en la integració dels infants amb deficiència mental a les escoles.
El 1964 es va llicenciar com a mestra però va agafar l’excedència. El 1966 obtingué el títol de Medicina i Cirurgia a la Universidad Complutense de Madrid i un any més tard, es graduà en l’especialitat de pediatria. L’any 1967 aconseguí una beca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell en règim intern a la Clínica Infantil del Nen Jesús i fundà el Centre de Medicina Preventiva Escolar de Sabadell2, que va dirigir fins al 1977. El 1969 es titulà en l’especialitat en psiquiatria i el 1970 en psiquiatria infanto-juvenil. El 1978 va obrir un Centre de Detecció Precoç amb el suport de l’obra social de Caixa Sabadell i que actualment forma part del Servei de Psiquiatria del’Hospital Taulí, atenen nens de fins a sis anys amb problemes de retard mental, sent un dels centre pioners a Catalunya3.
A més de la seva tasca professional com a psiquiatra i pediatra, també ha exercit com a professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona en Ciències de la Salut. Facultat de Psicologia (1990-1991) i a la Facultat de Psicologia i Ciències de la Educació Blanquerna de Universitat Ramon Llull (1992-1999)4
El 2001 creà l’Associació Pro-Disminuïts Psíquics de Sabadell i Comarca i va rebre la medalla d’honor de la ciutat de Sabadell. El 2008 es creà Atendis, l’associació hereva de l’Associació Pro-Disminuïts, i ella en va ser presidenta. També fou membre de la Fundació Catalana Tutelar de Discapacitats Mentals a Barcelona, assessora del Consell Professional de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell i catedràtica de Psicopatologia Infantil i Juvenil de la Universitat Ramon Llull. El 28 de març del 2001 va rebre la medalla d’honor de la ciutat de Sabadell, la Creu de Sant Jordi el 21 d’abril del 20085 i el 2017 la ciutat de Sabadell li va retre homenatge6
Sabadell, 16 d’octubre de 1906 – Blanes, la Selva, 24 d’agost de 1988
Maria Teresa Bedós i Garcia-Ciaño. Fons Simó i Bach (AHS)
Pintora, dansaire i poetessa
Filla de Francesc de Paula Bedós, doctor en medicina, i de Maria Garcia Ciaño. Va ser la tercera de sis germans, per ordre cronològic: Francesc de P, Pere, Maria Teresa, Josep, Salvador i Tomàs.
Després de cursar els estudis primaris, inicià els primers estudis de dibuix i pintura amb Francesc Gimeno i Arasa (1858-1927), amic d’infantesa del seu pare, la va alliçonar sobre l’art romànic visitant l’església romànica de Riu-Sec, es va convertir en el seu mecenes i amic. Va assistir a l’Escola de Belles Arts de Sabadell, on va tenir de professors a Joan Vila Cinca (1857-1938) i el seu fill Antoni Vila Arrufat. Més tard, estudià a la Llotja de Barcelona amb el professor Francesc Labarta.
L’any 1930 va exposar per primera vegada, a l’Escola de Belles Arts de Sabadell amb dibuixos i pintures on predominaven els paisatges sabadellencs.
Va destacar també per la seva relació amb el món de la literatura i de la música. Pertanyia a l’Associació de la Música de Sabadell, a l’Esbart Dansaire de Sabadell i a l’Escola Cantorum. Es va dedicar a la docència de la dansa, sobretot d’arrel tradicional catalana, i també va realitzar l’estudi de les danses regionals, àmbit on va esdevenir especialista en la seva interpretació. Així mateix, també es va introduir en el món de la poesia, com els poemes presentats als Jocs Florals de 1931: «Adolescent. Ingenuïtat»; i «Cansoneta en to menor» i «Dominical».
El 1931 s’establí a Blanes amb el seu marit, el xilè Antoni Nuñez, que vivia al carrer Latorre (on després va ser Cal Picañol) de Sabadell i el qual va conèixer a l’Escola de Dibuix. El canvi de residència a Blanes va significar el canvi temàtic de les seves pintures, que tractarien sobre temes tradicionals mariners i especialment en marines. Va realitzar pintures al fresc Blanes, a l’Església de la Sagrada Família i un fresc al·legòric a l’absis de l’Ermita de Sant Joan; i altres a Lloret de Mar (a la Casa Pirretas) i l’Ametlla del Vallès. A Blanes va conèixer altres artistes, escriptors i intel·lectuals com Junceda, Joaquim Ruyra, Josep Pla, l’Estelrich, en Junoy, en Ramon Rogent… Trobava a falta l’activitat musical de l’Associació de la Música de Sabadell i va formar un esbart dansaire.
La seva participació en la vida pública va tornar a prendre relleu a la dècada dels cinquanta. L’any 1957 va obtenir el tercer premi a la III Premi de la Biennal de Sabadell i l’any 1961 fou guardonada a la de Saragossa. El febrer de 1960, va participar en l’exposició «Artistas gerundenses«, que va tenir lloc a Girona.
Es conserven quadres seus al Museu d’Història de Girona i al Museu d’Art de Sabadell.
Exposicions individuals
1930. Escola de Belles Arts de Sabadell.
1944. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
1959. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
Del 3 al 18 de maig de 1979. Galeria Intel·lecte del carrer Horta Novella de Sabadell.
Exposicions col·lectives
1942. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
1943. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
1944. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
1953. Primer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
1955. Segon Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
1957. Tercer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
1959. Quart Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
SIMÓ BACH, Ricard. 63 dones sabadellenques dignes de recordar. Sabadell, 1988. Pàgs. 257-259
Sabadell, 29 de juny de 1903 – 26 de gener de 1985.
Dinamitzadora de la Fundació de la Clínica del Nen Jesús
Filla dels sabadellencs Joan Figueras Soler, industrial i pintor, fundador de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, juntament amb Joan Vila Cinca i Ramon Quer l’any 1880, i d’Engràcia Crehueras. Aquest matrimoni tindria quatre fills, entre ells el pintor Joan Figueras Crehueras. Anna Figueras Crehueras va ser coneguda popularment com «Anita». Es va casar amb Josep Maria Marcet Coll, alcalde franquista de Sabadell (13 desembre 1940 – 29 abril 1960), d’aquest matrimoni sorgiren sis fills: Plàcid, casat amb Josepa Mota; Maria Antònia, casada amb l’empresari tèxtil Josep Garcia Planas; Anna Maria, casada amb Joaquim Garriga; Engràcia, casada amb Frederic Romero; Joan i Josep Maria.
Va estudiar en el col·legi de les Monges Franceses de Sant Josep.
De profundes arrels cristianes i caritatives, durant la postguerra no va negar el suport als represaliats polítics ni a les seves famílies. Ricard Simó Bach, recorda que quan «Anita» ja era l’esposa de Marcet, un nadal els va venir a veure a la presó de Sabadell, obsequiant-los amb un present nadalenc i un llibre «Fuente de Energia».
«Anita» va ser la principal dinamitzadora de la creació de l’alberg per a infants del Nen Jesús, en la que va buscar la participació i finançament popular per la seva fundació. El Nen Jesús es va convertir en la primera institució espanyola dedicada exclusivament a l’assistència sanitària d’infants.
Tot i això, com a esposa de Marcet, mai va críticar el franquisme ni la repressió contra la dissidència.
També és coneguda per ser una gran aficionada a la fotografia.
SIMÓ BACH, Ricard. 63 dones sabadellenques dignes de recordar ‘Anna Figueras i Crehueras, 1988. Pàgs. 79-82
‘EVOCACIÓ’, Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 2 de febrer de 1985
L’introductor del cinema a la ciutat va ser Marçal Ballús (Barcelona, 24 de juliol de 1871 – Sabadell, 25 de febrer de 1937) (1), un dentista que pels volts de 1890 es va establir a Sabadell, on tenia el seu consultori al capdamunt de la Rambla. Però, la seva gran passió va ser la fotografia i el cinema, que va veure néixer a París, el 28 de desembre de 1895. Ballús va assistir a París a les primeres sessions d’exhibició cinematogràfica, al «Salon Indien» del Gran Café, al «Boulevard des Capucines», en què els germans Lumière donaren a conèixer les primeres cintes cinematogràfiques, preses de la vida quotidiana, amb l’aparell que havien construït.
Ballús, es va inventar una paraula per referir-se el cinema: LENTIPLASTICROMOCOLISELECTOSERPENTIGRAF (2). La paraula, per la seva longitud, no va tenir èxit i es va quedar en cinema.
Ballús va contactar amb els germans Lumière per encarregar-los un dels seus aparells, que el febrer de 1897 portava a Sabadell amb unes quantes pel·lícules. El 27 d’abril d’aquell mateix any, les va projectar en públic a «Los Campos de Recreo», conegut anys després com a «Cine Campos», sense gaire èxit -veure retall de la notícia- (3). Ballús va fer construir una barraca de fusta al pla de l’Os, a l’actual plaça del Doctor Robert, per a les projeccions cinematogràfiques a l’inici de 1901, però un incendi la va destruir abans d’acabar l’any.
Primera menció del cinematògraf dels germans Lumière al Diario de Sabadell del 28 d’abril de 1897. (AHS) (3)
Foto extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 2 de febrer de 2001
Expansió de les projeccions
L’any 1903 la comissió de la Festa Major va organitzar diverses sessions a l’aire lliure a la plaça Sant Roc. Aquell mateix any es van començar a projectar pel·lícules al «Teatre Euterpe», diumenges a la tarda i nit, sinó hi havia funcions de teatre. Les sessions cinematogràfiques a la seu de l’Associació Catòlica, a la Rambla 65, i que poc després quedaria exclusivament per a cinema amb el nom de «Petit Kursaal». El 1906 es feia cinema a la seu del Centre Líric (carrer de les Planes), seu de la sarsuela amateur, posteriorment anomenat «Cine Talón», «Cine-Film», «Cine Ideal» i el cap de molts anys «Teatre Esbarjo», «Teatre Alcázar», cinema «Actualidades», «Cineart Alcázar» i «Cineart Multisales». A la Festa Major de 1907 es van passar sessions nocturnes de cinema al camp de la Vella Creu Alta del Centre d’Esports Sabadell, al carrer Sant Vicenç. El 1909 es va inaugurar la sala de cinema de «Los Campos de Recreo» i al «Gran Saló Doré» (a la Rambla), antic «Cine Pas» on Ballús hi havia passat projeccions, sense gaire èxit.
Teatre/Cinema Cervantes
Després de l’incendi de la barraca, Ballúsarrendà el «Teatre Cervantes» que tenia 20 anys de vida i cronològicament era el tercer dels teatres sabadellencs. Associat amb Antoni Llobet, va fer-hi obres, respectant l’escenari, en aquell moment el més gran de Sabadell i la seva comarca. En contacte amb els Lumière, Méliès i Pathé, adquirí pel·lícules que projectà amb regularitat, llogant-les també a altres empresaris de fora de Sabadell. A Ballús li va costar molts esforços aconseguir que la gent es desplacés fins a la Creu Alta, quan havia obert la barraca de projeccions al centre de la ciutat. Mirà de convèncer el públic amb la venta de números per la rifa d’algun objecte durant les sessions.
Anys 60, 70 i 80: Esplendor de les sales de cinema a la ciutat
Els anys 60 hem comptat un total de 7 edificis que funcionaven com a cinemes: «Rambla», «Montecarlo», «lmperial», «Mundial», «Colón», «Alcázar» i el «Cine Campos». A l’acabar la dècada dels 70 es podien comptar 10 cinemes més: «California», «Avenida», «Montecarlo», «Fernando», «Colón», «Actualidades», «Mundial, «Rio» i «Rio de Oro». I als anys 70 s’hi sumarien: «Goya», «Rex», «Cinema» «Sabadell», «Kennedy» i «Victoria». En època d’esplendor Sabadell va disposar de vint-i-quatre cines.
(Esquerra) Felicitació de nadal i cap d’any dels 7 cinemes de la ciutat l’any 1964. (Dreta) Programació del Cinema Imperial.
Els anys 80van ser una època de gran esplendor pels cinemes de la ciutat, arribant a tenir 12 cinemes: «Principal», «Rambla», «Victoria Cinema», «Cineart Alcázar», «Cineart 3», «Cinema Sabadell», «Club Cineart», «Euterpe», «Euterpe-77», «Montecarlo» i «Studio-7».
Diari de Sabadell del dia 6 de maig de 1980 amb la cartellera dels 12 cinemes de la ciutat.
Decadència del cinema
A mitjans dels anys 90 amb l’expansió de la televisió i el vídeo VHS a les llars, les sales de cinema començarien a veure’s afectades, crisi que es faria més greu amb l’expansió d’internet i la seva velocitat i nous suports de qualitat com el DVD. Actualment a Sabadell . Ara només queden les multisales de l’Eix Macià i de «l’Imperial», que també estan patint la crisi causada pel coronavirus. Segurament que el cinema per això continuarà ja que no és el mateix veure una pel·lícula des de casa que en una gran pantalla i amb so de qualitat, exceptuant els poc que es poden permetre una pantalla i so de tals característiques. A això cal afegir-hi l’encant que té veure una pel·lícula al cinema.
«Gran Saló Imperial» (Rambla amb carrer Fèlix Amat)
La primera sala exclusivament de cinema de Sabadell va ser el «Gran Saló Imperial» inaugurat l’any 1911. Els terrenys del cinema eren propietat d’ Enric Turull, fill de Pere Turull, gran empresari tèxtil i fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Enric fou un dels fundadors del Banc Sabadell, president seu durant 10 anys i diputat a Corts del partit monàrquic. En el contracte signat el 2 de maig de 1911: L’empresari Salvador Casas i Roca va comprometre’s a aixecar al solar un cinema amb la totalitat d’obres al seu càrrec i a pagar un lloguer de 2.500 pessetes l’any pel terreny, el tracte era a 10 anys. La Caixa d’Estalvis de Sabadell de la qual era tresorer Turull, facilità un préstec hipotecari de 15.000 pessetes a Casas. A les notes publicitàries es deia que los «espectáculos consistirán en exhibición de las películas más modernas de carácter moral o instructivo«. Això era a causa de que Turull en el contracte impedia que en local es celebressin balls de mascares, mítings i espectacles contraris a la moral o religió catòlica.
L’edifici va ser obra de l’arquitecte barceloní Jeroni Martorell, autor d’altres edificis icònics de la ciutat que en aquells moments eren en terrenys de Turull, com l’edifici de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, al carrer Gràcia i l’Escola Industrial (propietat també de la Caixa, ara de la fundació BBVA i seu de la Fundació Bosch i Cardellach). Tenia una façana modernista molt singular, ornamentada amb senzills motius vegetals. Tres grans portades permetien l’accés al vestíbul. A dalt hi havia una cabina de dos nivells. La sala feia 42 metres de llargària i tenia capacitat per a més de mil espectadors asseguts en un ampli pati de butaques central i dues galeries laterals que després es convertirien en llotges. La platea feia una pendent del 15%, permetent una bona visibilitat, amb l’eix de projecció perpendicular al centre de la pantalla (4). Disposava de 1.500 butaques a Platea i 500 cadires a l’amfiteatre.
«L’Imperial» es va anunciar com el segon edifici que s’aixecava a Espanya com a cinema afegint que podia competir amb el «Gran Salón Cine Doré». La inauguració de «l’Imperial» va tenir lloc el 24 de setembre de 1911 i va consistir en una selecció de pel·lícules de la productora Pathé Frères, entre els primers films exhibits destaquen Nuestra Señora de París, El rescate del rey Juan, La novela de una joven, El sitio de Calais o El Azote de la Humanidad (4). El 9 d’octubre a la nit, Salvador Casas i Roca va invitar als periodistes a visitar l’edifici, oferint-lis una projecció privada i els obsequià amb dolços, vins i cigarros al «Cafè Condal» (davant «l’Euterpe»).
Els primers anys es van fer representacions d’opereta i òpera, ja la tècnica cinematogràfica era molt simple i s’intentava atreure públic amb les «varietats».
L’octubre 1921 s’extingia el contracte els seus arrendataris van renunciar a renovar-lo, ja que tenien greus problemes econòmics. El 3 octubre 1921 imperial deixà de funcionar, fins que el 9 de març de 1922 la societat empresarial va vendre l’edifici a Enric Turull. El nadal de 1925 «l’Imperial» va obrir les portes a mans de l’empresa barcelonina Vilaseca i Ledesma S.A que va competir amb l’empresa propietària de «l’Euterpe» i el «Cervantes». El 1925 «l’Imperial» introduïa la Metro-Goldwin-Mayer amb els actors més preuats del moment. Entre el 1926-27 la Metro-Goldwin-Mayer va ser comprada per l’empresa Parcerisa i «l’Imperial» passaria pel·lícules europees. Entre el 1928 i 1929 Parcerisa afegí «Los Campos» als seus dos locals. L’estiu 1933 «l’Imperial» passà a mans de l’empresa barcelonina Cinaes propietat de Tomàs Parcerisa. La xarxa Parcerisa tenia 4 sales: «Euterpe», «Los Campos», «Cervantes» i «Imperial». En aquell moment l’únic cinema que no pertanyia a Parcerisa era el «Principal».
«L’Imperial» va ser el primer cinema de la ciutat en projectar una pel·lícula plenament sonora, a la Festa Major any 1930, l’1 i 2 d’agost: Broadway Melody
Els anys seixanta l’imperial va haver de competir amb les noves sales de cinema que s’instal·laven als barris i el cinema va anar perdent popularitat i només s’hi feien sessions el cap de setmana i els festius. Entre 1983 i 1985 va viure certa recuperació, gràcies a les sessions de la filmoteca dirigides per Francesc Blanquer, i amb les sessions de cinema infantil entre 1970 i 1989 (5). Però finalment el 29 d’octubre de 1989 «l’Imperial» va tancar i l’edifici quedà abandonat un llarg temps, fins que s’hi van construir pisos i s’hi van instal·lar uns cinemes multi-sales anomenats «Imperial», en homenatge a l’antic cinema,
Cinema Imperial. Antoni Casas Bordas. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Cinema Imperial a l’actualitat: Imitació de la façana de l’antic «Gran Saló Imperial». Autoria pròpia, 14 de gener de 2021
Interior del Cinema Imperial. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
«Los Campos de Recreo» / Cinema «Campos» (Rambla amb carrer Duran i Sors)
Díptic del Teatre «Los Campos», juny de 1917. A sota del títol hi podem llegir «El mejor teatro de verano único en Sabadell donde se respira el aire puro. Teatro en la Naturaleza» (AHS)
Van ser inaugurats l’any 1867. Disposaven de tres espais diferenciats, un destinat a cafè, un altre que era pròpiament el teatre i un darrer espai a l’aire lliure destinat a esdeveniments diversos com ara balls. Va patir dos incendis el 1870 i 1870. El 1885 es realitzaren reformes del cafè, però no van servir per mantenir-lo i el 1894 acaba desapareixent per dissenyar tot l’espai d’oci que acabarà configurant un nou teatre amb capacitat per 950 persones. Més tard, al 1906 va acollir una sala de cinema estable i a partir de 1921 seria només un cinema. Els «Campos de Recreo” de La Rambla va continuar actiu, amb balls, orquestres, combats de boxa i festes majors fins a finals els anys 60 del segle passat que va tancar. L’any 1977 va ser enderrocat per construir-hi pisos, entre les protestes dels veïns que reclamaven un Ateneu Popular.
Manifestació a la plaça Sant Roc, davant de l’ajuntament, en contra de l’enderroc dels Campos de Recreo, situats a la Rambla de Sabadell. Els manifestants simulen l’enterrament dels Campos, ha posat al centre de la plaça un taüt encerclat per espelmes enceses i amb una corona de flors «Als nostres Campos» 29 de maig del 1977. Joan Serra (AHS)
Manifestació en contra de l’enderroc dels Campos de Recreo a la Rambla de Sabadell Detall d’un cartell que diu Volem els Campos per un Ateneu Popular Sabadell, 29 de maig del 1977. Joan Serra (AHS)
Teatre/Cinema Principal(carrer de les Paus, 6)
El Teatre Principal fou inaugurat el 13 d’octubre de 1866 en el lloc on hi havia hagut el «Teatro de la Villa», construït l’any 1839, en el solar que fins llavors havien ocupat els estricadors del Gremi de Paraires i Abaixadors. L’impulsor i propietari d’aquest primer teatre va ser una societat de propietaris, que pertanyia a la burgesia local.
El «Teatro de la Villa» va acollir activitats, tot i les seves mancances estructurals, del 1840 al 1862 quan es va tancar per ordre governativa. Cap el 1856 els propietaris van cedir part del terreny del teatre per a la construcció de la seu del Cercle Sabadellès.
La construcció del Teatre Principal va ser iniciativa també d’una Societat de Propietaris, però amb més recursos econòmics que el seu antecessor. El projecte és de l’arquitecte Francesc Daniel Molina. Reproduïa en menys espai l’estructura del Liceu, amb dos pisos de llotges i un tercer pis «galliner» o entrada general.
Segons les plantes que aixecà el mestre d’obres Josep Maria Obradors, l’edifici tenia el 1878 una planta baixa amb vestíbul, «pista de desahogo», llotges , butaques de platea i escenari. A la primera planta hi havia el vestíbul, el saló del Cercle Sabadellès, que es podia compartir amb el teatre, i les llotges. Un segon pis amb vestíbul, butaques i llotges i la planta anomenada «del paraíso» amb seients disposats en bancs i en origen una zona de cafè, que no apareix als plànols de 1878.
Acabada la gran guerra el 1918, les petites sales van desaparèixer i només seguiren els 4 grans edificis: «Euterpe», «Campos», «Imperial» i «Cervantes». Fuster i Reixach, empresaris lampistes, l’adquiriren el 31 d’octubre de 1919 i el convertiren en cinema.
L’any 1921 l’empresa de Fuster i Reixach inaugurà el «Catalunya Park», local a l’aire lliure que a les nits d’estiu substituïa el «Principal». El «Catalunya Park» estava a la Rambla, en el pati de l’edifici «Les voltes de Ca’n Oliver», actualment Casal Pere Quart.
Els anys 90 el «Principal» va funcionar exclusivament com a cinema
Cafè-Teatre / Cinema«Euterpe» (Rambla, 1-3)
Cinema Uterpe després d’una sessió de «El Padrino» de Francis Ford Coppola. Maig de 1973 (Arxiu Farran)
Va ser construït l’any 1893 per l’arquitecte municipal Juli Batllevell. Primer era un Teatre i Cafè-Restaurant, i després es va convertir en cinema. La sala de teatre-cinema tenia aforament per més de 500 persones assentades, un gran escenari, un bar, oficines i a través d’un pati connectava a un altre edifici on hi havia el centenari Restaurant Euterpe.
L’Euterpe va ser reformat diverses vegades, el 1914, 1935 i després de la Guerra Civil. Durant molts anys i fins la inauguració del cinema «Rambla» a la dècada dels 40, «l’Euterpe» va ser el local més distingit i selecte per veure cinema i teatre. Com que els anys 20 el cinema encara era fora rudimentari, com a complement del programa de cinema, es feien «atraccions» pel públic, com acròbates, malabaristes, ventrílocs, humoristes, ballarines, parelles de ball i cupletistes. Les varietats eren acompanyades pel quintet de la casa.
Va tancar l’octubre de 1997 (6), quedant abandonat durant vuit anys, fins que el 17 de juny del 2005 (7) va ser ocupat per membres de l’Assemblea Okupa de Sabadell que van rehabilitar el teatre-cinema i hi van crear el Centre Social Alliberat L’Euterpe, inaugurat el 30 de juliol del 2005, fins que va ser desallotjat el 27 de gener del 2006. (8)
A l’espai que ocupava s’hi va construir un edifici d’habitatges, anomenat «Rambla One»
Teatre-Cinema «Colón» (Av. 11 de setembre)
El Teatre Colon es va inaugurar el 1905 i fou obra del mestre d’obres Rafael Estany. L’any 1959, el gendre de Parcerisa, Diego López, posà en funcionament com a cinema aquest teatre. Disposava de 1.475 butaques de platea i 700 d’amfiteatre. Combinava el programa amb el «Rambla». Un any abans, el 1958, López havia creat el cinema «Mundial» (veure més avall).
Cinema «Rambla»(Rambla)
Va ser el segon cinema de nova planta de la ciutat. Va ser inaugurat 30 anys després que ho fes el primer, l’ «Imperial» (1911), l’any 1943. Fou iniciativa de Llorenç Llobet Gràcia. La inauguració oficial va tenir lloc l’1 d’agost de 1943, tot i que no començà a funcionar per al públic fins l’1 d’octubre. El Rambla podia competir amb l’ «Euterpe» en bellesa i confort, i es diferenciava per la seva estructura rectangular,
Cinema Rambla després d’una renovació d’imatge posterior a l’estrena FONT: Diari de Sabadell
Cinema «Califòrnia» / «Sala X»(carrer Andorra, 47 i 49, cantonada amb Rosselló. Barri de Ca n’Oriach)
Era propietat de Nicolás Pérez que va arribar a Sabadell l’any 1942, comprà el terreny i construí el seu habitatge. Veient que li quedava espai i edificà un edifici per sala de balls i varietats, fins que el 1952 hi començà a fer cinema. Tenia 964 butaques. El cine califòrnia va canviar el seu nom i va acabar sent una «Sala X».
Cinema «Rio»(Av. José Antonio, actualment Av. Barberà, 336)
L’habilità l’any 1954 Ramon Freixas al garatge de casa seva. Va durar fins a finals dels 60.
Cinema «Rio de Oro» (Carretera de Barcelona, 596)
Sebastià Ramis el convertí en un cinema l’any 1959, fins llavors havia sigut una sala de ball. Va durar fins l’any 1984.
Cinema «Mundial» (Ronda de Ponent amb carrer de Plans)
Diego López va comprar uns terrenys a la Ronda Ponent, cantonada amb carrer Plans, a prop de la Riereta, per edificar-hi un cinema. El «Mundial» fou inaugurat el 20 de juliol de 1958. Combinava el seu programa amb el «Rambla», disposava de pantalla a l’aire lliure. Va ser enderrocat l’any 1976per fer-hi pisos que portaren el mateix nom «Edifici Mundial»
Cinema Mundial, nevada de 1962 AUTOR: Mateu Ribas. FONT: Grup de facebook «Patrimoni Sabadell».
Cinema «Fernando» /«Cinema Lux» / «Euterpe-77«
Situat al carrer Fernando, després Dinarès i finalment Major, al barri de la Creu Alta. Era la Seu del «Círcol» Republicà Federal de la Creu Alta. Va ser expropiat després de la Guerra Civil i donat al Centre Parroquial de la Creu Alta. Posteriorment es va vendre i s’hi va ubicar el «cine Fernando», després el «Lux» i posteriorment «Euterpe-77».
Euterpe-77. FONT: Grup de Facebook «Patrimoni Sabadell»
Cinema «Actualidades» / «Alcázar»/ «Cineart 3 Multisales» (carrer de les Planes)
Va ser inaugurat el 3 de juliol de 1956 per Francesc Serra Clerch, el fill dels propietaris de Cal Moix, botiga de roba situada a la Rambla amb el carrer de les Planes, on va instal·lar el cinema «Actualidades», després anomenat «Alcázar» i finalment «Cineart Multisales».
Article on s’informa de la inauguració del Cinema Actualidades, Sabadell, 3 de juliol de 1956 (AHS)
Paco Serra, tenia gran dèria per la mecànica de la producció. Es convertí en empresari exhibidor. Explotant una xarxa de cinemes, el primer a Cardona i després a Barberà, Sant Quirze, Polinyà, Matadepera, Rellinars i Mura. Havia fet projeccions a l’aire lliure a la Plaça Major i a Sant Feliu del Racó. Serra es va fer en el segon pis de casa seva de la rambla una sala de projeccions privada, amb 30 butaques i cabina. Aquesta sala privada serà l’embrió del cinema «Actualidades». Les novetats d’aquest cinema eren les sessions diàries diària de 7 a 10 del vespre, tret del dijous, dissabtes i diumenges en què es programarien llargmetratges; i la seva reduïda capacitat amb només 234 butaques, entrant en el circuit de «cinemes de butxaca» de l’època.
El 1964, Cortadellas i Josep Maria Bourgeois van constituir la societat Alcázar Cinema S.Aamb Josep Maria Bourgeois, i el 1969 «l’Alcázar» passà a anomenar-se «Cineart Multisales» fins el seu tancament.Va ser traspassat l’any 1977 a Ramon Cortadellas.
Viquipèdia, 19 d’octubre del 2002. Cartellera del cineArt multisales col·locat al Cineart
«Actualidades»-«Cineart 3»-«Cineart» (Rambla amb carrer les Planes) / «CineArt Alcázar»-«Cineart Multisales» (carrer les Planes)
L’any 1969. Francesc Serra Clerch va convertir «l’Alcazar» en «Cineart Alcazar». Una sala d’Arte y Ensayo per poder-hi veure aquelles pel·lícules que no entraven dins el circuit comercial estàndard. Cortadellas va encabir-hi tres sales de cinema dins el «Cineart Alcázar». L’any 1977, Francesc Serra Clerch li traspassa a Ramon Cortadellas que a prop seu, en el mateix carrer les Planes tenia «l’Alcázar» i el «Cineart Alcázar» que passà a anomenar-se «Cineart-3», va ser el primer de la ciutat en incorporar llums de xenó, en substitució de les de carbó. Posteriorment va ser anomenat «Cineart». El 17 de gener de 1974 s’inaugurava la primera de les sales petites del que amb els anys seria el Cineart Multisales, anomenada Club Cineart, només tenia capacitat per 105 persones en butaques. El març de 1980 va obrir una nova sala al Cineart Multisales, més endavant aquesta sala s’anomenaria «Club Cineart-2».
Façana del Cineart Multisales, 1990. Autor desconegut. Arxiu Cortadellas
Viquipèdia, 19 d’octubre del 2002
Cinema «Montecarlo» (carretera de Prats)
El va crear Ramon Cortadellas i Gabarró, empresari de cinema des de 1958. Obra de l’arquitecte Marià Pedrol., va ser inaugurat el 17 de juny de 1961 empresari de cinema des de 1958. Primer va combinar la programació amb el «Rio de Oro» de Sebastià Ramis. L’any 1962 al aparèixer el cinema «Goya» de l’Avinguda Matadepera, 36, propietat de Jaume Marimon, i estableix tractes per intercanviar programes.
Anunci de la inauguració del Cinema Montercarlo amb la pel·lícula El Gran Pescador (Frank Borzage, 1959), Sabadell. 17 de juny de 1961 (AHS)
Avinguda Matadepera cantonda amb el carrer de la Segarra, 1968. A la dreta el «Cine Goya». Foto: Biarnés (AHS)
Cinema Sabadell (carrer Casp, 7-15 amb Lope de Vega 46-54)
Inaugurat el 25 de març de 1966 per Ramon Cortadellas. Estava a 15 metres de l’avinguda de Barberà molt a prop de la Creu. La compra del terreny sense edificar es va fer en nom de la societat Alcazar-Cinema S.A. Va tancar el 1987 i després es va enderrocar i s’hi van fer pisos amb locals comercials a la planta baixa.
Cinema Rex(carrers dePalma i Tenerife)
Estava situat al barri dels Merinals i va ser inaugurat el 7 de desembre de 1966. Es tractava d’uns grans cinemes amb capacitat per 1400 persones, obra de l’arquitecte sabadellenc Salvador Arderiu. Era propietat de l’advocat barceloní Josep Bagaria Daví, ja coneixia el món del cinema i va ser president del Gremi d’Exhibidors. Bagaria també es quedaria amb l’Euterpe.
Va tancar el 1989, el 1991 l’edifici va ser destruït per un espectacular incendi.
Inauguració del cinema Rex el 7 de desembre de 1966. Diari de Sabadell
Cinema «Avenida»/ «Studio 7» / «Sala X» (Carretera de Barcelona, 576, Creu de Barberà)
FONT:Torrella, Josep; Beorlegui, Albert. Sabadell un segle de cinema. Fundació amics de les arts i les lletres de Sabadell.1996
El 9 de març de 1971 Josep Bagaria l’empresari de «l’Euterpe» i el «Rex» va inaugurar la sala de cinema «Studio 7», de fet era una antiga sala que va fer funcionar el fill de Parcerisa. Una de les seves innovacions va ser la decoració de Joan Puig que va posar unes diminutes peces de plàstic especial al sostre que s’il·luminaven quan s’apagava la llum, donant la sensació de cel estrellat. Un altre «innovació» que ara veuríem com a masclista (i ho és, tot i que en alguns comerços segueix sent així), és la de posar només noies com acomodadores. El local es va inaugurar amb el film Helga, un film de divulgació de la gestació i el part, però que en aquells temps on no s’ensenyava res d’això va donar molt de què parlar, estan a la cartellera set setmanes. L’agost de 1984 el «Studio 7» es va convertir en «Sala X», la primera pel·lícula que va projectar va ser Garganta Profunda. L’any 1990 el cinema va tancar les portes.
FONT:Torrella, Josep; Beorlegui, Albert. Sabadell un segle de cinema. Fundació amics de les arts i les lletres de Sabadell. 1996
Anunci de la sala X al Diari de Sabadell, 1987
Torrella, Josep; Beorlegui, Albert. Sabadell un segle de cinema. Fundació amics de les arts i les lletres de Sabadell, 1996
Beorlegui i Tous, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541
(2) Beorlegui i Tous, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541
