Manuel Ribot i Serra

Sabadell, 21 de març de 1859 – 21 de desembre de 1925

“Pequeña Gaceta del Régimen Local. Extraordinario de Sabadell”, 1915 (AHS)

Arxiver Municipal, historiador, cronista, poeta i dramaturg. Fundador del primer Centre catalanista i de la Revista de Sabadell. Organitzador de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell

Fill d’un botiguer del carrer de la Salut, va estudiar als Escolapis i posteriorment es dedicà a escriure i participà en diferents concursos literaris (autor de l’obra La Puntaire). Quan només tenia 20 anys, amb el seu cunyat Ricard Sampere i altres, va fundar el Centre Literari Catalanista, el 1879. Va tindre un gran interès per conèixer la història de la ciutat de Sabadell, i fou nomenat cronista de Sabadell l’any 1882. Un any després, l’any 1883, l’Alcalde Joan Vivé i Salvà, el nomenà Arxiver Municipal (càrrec que ocupà durant quaranta anys), per tal que pogués organitzar tots els seus documents que feien referència a la història sabadellenca. El mateix any, publicà “Origen y Progresos de Sabadell”, i l’any següent fou un dels fundadors de la Revista de Sabadell, on publicà onze entregues del suplement “La ilustración Sabadellense”. La Revista de Sabadell, començà a publicar-se bisetmanalment, fins l’any 1888 que comença a sortir diàriament. El 23 de desembre de 1891, fou nomenat Corresponent per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona.

Enric Turull i Comadrán, l’informà de la voluntat de la Caixa d’Estalvis de Sabadell de crear una biblioteca pública a la ciutat, després de les fortes demandes de sectors culturals locals. El responsable de la seva organització fou el mateix Ribot i Serra, Secretari de l’entitat, que no va poder veure acabada la seva obra, ja que va morir el 21 de desembre de 1925 i la biblioteca fou inaugurada el 1928. A la seva mort, la direcció de la Revista de Sabadell passà a mans de Ramón Torner i Tort, que era el seu editor. La Revista de Sabadell va deixar de publicar-se finalment, el 31 de gener de 1935.

Ribot i Serra, escrigué diverses monografies com “Origen y progresos de Sabadell” (1883) i “Clavé i les societats euterpenses”. Va participar en els Jocs Florals, on va ser premiat diverses vegades i dels quals fou mantenidor (1905, 1916), va escriure poesia lírica i festiva. Publicà els volums de poesia “Idil·lis i balades” (1888), “Garbuix” (1905, 1925) i un altre recull a “Lectura Popular“. També estrenà i publicà obres teatrals com “La base quinta” (1884), Lo vectigal de la carn (1888) i la sarsuela “Assumptos municipals” (1881), entre d’altres.

La revista Garba del maig de 1921 ens mostra un recull d’articles sobre en Manuel Ribot i Serra.


Nomenclàtor. “Carrer de Ribot i Serra“. Ajuntament de Sabadell.

Baqués, Josep; BARÓ, Robert. Gent Nostra als Carrers de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, 1995 (pàgina 194).

Deu i Baigual, Esteve; Galceran i Abella, Anna i Puig i Pinyol, Maria Rosa: Coneixem Sabadell? Ajuntament de Sabadell. Sabadell, juny del 1984. ISBN 84-505-0170-9, plana 77.

Francesc Llonch i Cañameras

Sabadell, 1878- Santesteban (Navarra), 1938 (1)

Retrat de Francesc Llonch Cañameras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS) AP 58/5

Industrial tèxtil, president del Gremi de Fabricants, conseller-director del Banc Sabadell i diputat a Corts de la Lliga Regionalista

Fill de Joan Llonch Sanmiquel i Cristina Cañameras Sampere. Era nét de Feliu Llonch Matas, fundador del Vapor Llonch l’any 1840. Va fer els primers estudis a l’Escola Pia de Sabadell.  El 1916 al morir el seu pare, l’empresa Juan Llonch y Hermanos va passar a la seva titularitat. Francesc va dotar a l’empresa de seccions auxiliars, de filatura d’estam, amplià els telers i els aprests i acabats i va renovar la filatura de carda; aconseguint la màxima producció i perfeccionament dels articles.

A les eleccions generals espanyoles de 1918 va ser escollit diputat a Corts pel districte de Sabadell com a candidat de la Lliga Regionalista, sent l’únic candidat de la història de la Lliga escollit en aquest districte. Va ser president i prohom del Gremi de Fabricants de Sabadell i de la Junta Administrativa de l’Escola Industrial d’Arts, conseller-director del Banc de Sabadell (1919-1938), un dels fundadors i primer president de la Mútua Sabadellenca d’Accidents del Treball (1917), president de La Electricidad, S.A, empresa constructora de maquinària elèctrica, reformador del l’Acondicionamiento y Docks, Secretari de la Unió Industrial i membre de la Comissió d’Aranzels. Com a conseller-director del Banc de Sabadell, va ser clau la seva intervenció durant la crisi del banc l’any 1926, evitant que aquest entrés en suspensió de pagaments, aconseguint negociar amb el govern espanyol i el Banc d’Espanya, una línia de descompte (1).

Placa d’homenatge del Banc Sabadell a Francesc Mutlló Noguera i Francesc Llonch Cañomeras. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Durant la Guerra Civil la seva empresa va ser col·lectivitzada i es va haver d’exiliar. (2) En aquesta carta dirigida al seu fill, Joan Llonch i Salas, expressa el seu pessimisme davant el curs de la guerra.

“Llastima que ja tingui el passatge perquè de lo contrari auria vingut amb vosaltres. ¿Com deu anar tot lo de casa? perque suposo que tothom deu anular els pedidos y si s’ha de pagar serà un problema molt dificil donada l’actitud dels travalladors. Em fa será una tragedia que costará molts mils de diners y encara Deu faci que en poguem sortir sense estrellar-nos. Jo amb lo que passa á España soc molt pessimista per que tan si guanyen els uns com els altres tots els industrials en sortirem fets una coca en el sentit comercial; Pobre España com la deixeran entre uns y altres. Tot será miseria y ruinas”

AFLA. Carta de Francesc Llonch al seu fill Joan Llonch. 30 de juliol de 1936. Francesc Llonch des del vaixell Colombie. que es trobava a Estocolm (Suècia). (3)

En aquesta altra carta, també dirigida al seu fill Joan, que es trobava treballant a la oficina de propaganda franquista organitzada per Francesc Cambó a Paris, li explica els seus problemes econòmics:

“Mañana marchamos mamá y yo para Salamanca. De allí iré á Bejar para ver si es posible hacer algo pues esto dura mas de lo que se suponia y creo que cuando menos hay que intentar ver si se puede ganar algunas pesetas. Ya que las pocas que hay se acaban. Aunque casi todos los amigos de aquí se me han ofrecido en que pida la ayuda que quiera no quisiera tener que hacer uso de tan sinceros ofrecimientos y prefiero buscar la forma de arreglarme solo.”

AFLA. Carta de Francesc Llonch a Joan Llonch. 20 d’abril de 1937 (3)

Durant la Guerra Civil la casa de Francesc Llonch va ser confiscada i convertida en el Departament Municipal de Cultura i el Laboratori Psicotècnic.

Casa de Francesc Llonch, situada al carrer Cervantes, 43. Va ser construïda el 1897 per Eduard Mª Balcells i Buigas, posteriorment, el 1917 se li va afegir el segon pis. 25 d’agost de 2012. Viquipèdia. Autor: Marcos Brosel

Després d’anar fins a Suècia, establir-se un temps a Béjar, a la zona franquista, finalment es va establir amb el seu fill Joan a Santesteban (Navarra), on va morir. Abans de morir però, el seu fill va rebre la notificació que s’havia produït una denúncia contra ambdós, per haver publicat diversos articles al Diari de Sabadell: “inspirados en un sentido de catalanidad tal que rayaba al separatismo”, i perquè havien facilitat diners al partit per pagar propaganda electoral. No va ser fins el 1939 que va obtenir l’expedient de sobresegut gràcies a les gestions que realitzaren el cirurgià i polític Josep Maria Llonch Gambús, l’alcalde de Sabadell, metge i polític Esteve Maria Relat Coromines, i el cap local del Servicio de Información e Investigación de FET y de las JONS, l’industrial tèxtil i lligaire, Joaquim Taulé Coll (4)


(1) Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

(2) Martín i Berbois, Josep Lluís. «El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme». Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 19-02-2021].

(3) Els vapors, una mica d’història. Arxivat de l’original el 2014-10-06. Qui Som? Sabadelltreball.cat

(4) ‘La llarga travessia pel desert: la Lliga Regionalista de Sabadell (1931-1945)‘ (p. 181). Josep Lluís Martín Berbois. Fundació Bosch i Cardellach i Memorial Democràtic

Josep Garcia-Planas i Cladellas

Sabadell, 8 d’agost de 1897 – 20 de març de 1969 (1)

Josep Garcia-Planas Cladellas. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Industrial tèxtil, amo de la fàbrica Artèxtil. Creador del barri de Nostra Llar de Sant Oleguer, conegut popularment com “les cases del Garcia”, destinades als obrers de la fàbrica

Fill de Francesc Garcia Cladellas, funcionari municipal, cap de la secció de la Regidoria de Governació de l’Ajuntament que es cuidava del servei militar; i de Rosa Planas i Lladó. Francesc Garcia i Cladellas era de tendència liberal amb amics al “Círcol” Republicà Federal (CRF), entre els quals hi havia Salvador Ribé, Jaume Ninet, Joan Mora i Adserà, Francesc Tomàs i Solé, , Josep Centellas i Vilamunt i Joan Sala i Rovira, entre d’altres. (1) Va estudiar a l’Escola Pia de Sabadell i s’inicià en el treball tèxtil molt jove a l’empresa Jaume Campmajó, amb despatx al carrer d’Horta Novella. Va parlar amb Campmajó de la intenció de crear una empresa pròpia, però aquest el va dissuadir oferint-li d’entrar a formar part com a soci de l’empresa, Garcia-Planas ho va acceptar. Més endavant va demanar novament al senyor Campmajó que l’excusés i el deixés marxar per crear la seva pròpia empresa, el senyor Campmajó va complaure’l, però amb la promesa que no establís l’empresa fins passats dos anys, a canvi li va entregar una considerable suma de diners pels serveis prestats. Josep va assessorar al seu germà Rafael que havia demanat la seva ajuda perquè muntat una petita empresa tèxtil al carrer de la Creueta. (1)

Es va casar amb Maria Antònia Marcet Figueras (2), filla de l’alcalde Josep Maria Marcet i Coll i d’Anna Figueras Crehueras amb qui tingué 11 fills: Elisa, Anita i Hèctor, Josep Maria i Berta, Maria Antònia i Àngel, Rafael (es va fer sacerdot) (1) i Helena, Plàcid, Joan i Mireia, Manet i Vero, Marosa i Jordi, Tate i Yaca. Plàcid, fill de Josep Garcia Planas i Maria Antònia Marcet, i net d’Ana Figueras i de Josep Maria Marcet, és periodista de La Vanguardia, va estar a la Guerra del Golf Pèrsic (3), també ha escrit articles a diversos mitjans com el Diari de Sabadell i ha rebut diversos premis, l’últim el Cirilo Rodríguez (4), així mateix va ser director del Memorial Democràtic del 15 de març de 2016 fins l’1 de gener de 2019. (5)

Josep Garcia-Planas, a l’esclatar la Guerra Civil va marxar a Itàlia i posteriorment es va traslladar a Espanya, a la zona controlada pels franquistes, a Béjar, on va continuar treballant en el tèxtil i va ampliar i aprofundir els seus coneixements sobre la llana i la seva utilització en la fabricació de la mateixa. De retorn a Sabadell vingué proveït de Llana que havia adquirit i emmagatzemat a Béjar i començà la fabricació de llana amb el seu germà Rafael que s’havia quedat a la ciutat. El seu germà es va retirar i Josep va començar la seva pròpia empresa amb la raó social Josep Garcia Planas al mateix lloc on s’havia establert el seu germà. L’any 1946 fundà Artèxtil S.A com a continuadora de les activitats iniciades l’any 1930, dedicada principalment a la fabricació de teixits de llana i polièster (1). La fàbrica es va construir sobre una superfície de 14.000 m2, donant treball a 37 empleats 47% homes i 53% dones. (6)

Imatge del’entrada de l’Artèxtil. Aquesta part d’estil Bauhaus, es deixarà com a equipaments i a la resta s’hi construiran pisos amb una part reservada per una plaça. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Plànol de l’Artèxtil S.A. Fulletó Informatiu d’Artèxtil S.A. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

La seva empremta més important a la ciutat és la construcció de 334 cases unifamiliars pels treballadors de la seva fàbrica (Artèxtil), conegudes popularment com les “cases de Cal Garcia” i oficialment com la urbanització Nostra Llar, durant els moments més àlgids de la crisi de l’habitatge a Sabadell. Per portar a terme el projecte, li calgué vèncer moltes dificultats: l’eradicació de més de 47 barraques i 77 coves situades en el terreny adquirit mitjançant l’entrega als seus ocupants d’efectiu com a ajuda per la compra de terrenys i de material de construcció, demores en la tramitació, anuncis en el BOE, subhasta pública de les obres, i sobretot l’escassetat, en aquella època, dels materials necessaris, com ferro, coure, ciment, etc. També va ser un gran problema resoldre l’accés a la urbanització que obligà a la construcció d’un col·lector en el torrent de Sant Oleguer per a poder emplenar posteriorment el barranc que separava la urbanització del carrer Brutau, obre que l’arquitecte municipal Sr. Bracons, en una conferència pública, considerà com la millor realització urbanística d’aquells anys per a Sabadell. (7) A finals d’abril de 1953 es va fer l’acte protocol·lari de col·locació de la primera pedra de les cases del barri. (8) A més de la seva activitat industrial i obra social, també va ser aficionat i mecenes de l’esport: Va donar el terreny per la construcció del Palau Municipal d’Esports i la creació del Poliesportiu Artèxtil i va ser membre de la junta del C.E Sabadell diverses vegades i vicepresident al costat del seu amic Josep Viver i Puig (1899-1985).

Els habitatges pels treballadores els va completar amb els següents equipaments: (1)

  • Col·legi per 500 noies, donat a la Congregació de Filles de Maria Auxiliadora (Salesianes)
  • Col·legi per a 1000 nois, donat als Salesians (Col·legi Sant Joan Bosco)
  • Església Parroquial dedicada a Sant Oleguer, donada al Bisbat de Barcelona
  • Poliesportiu per als seus obrers, amb piscina, pista de tennis i pista poliesportiva, amb vestuaris, bar i instal·lacions complementàries.
  • Terreny donat a l’Ajuntament per construir el Palau d’Esports
  • Terreny d’aproximadament 5.500.000 pams quadrats, donat a l’Ajuntament, per a fer un Parc Municipal i on posteriorment s’ha construït la Pista Municipal d’Atletisme, el Camp de Futbol,etc.
  • Jardins públics, il·luminació, transformadors elèctrics, canonades d’aigua potable i de pou.

El nomenclàtor dels carrers es va basar en els noms de les principals ciutats llaneres del món, fet pel qual no s’han de canviar per les diferents tendències polítiques a l’Ajuntament.

Cases de “Cal Garcia Planas”, oficialment urbanització Nostra Llar, al barri de Sant Oleguer. A la part inferior apareixen les coves de Sant Oleguer. Sabadell, s.d. Autor desconegut (AHS)

El va ajudar en la creació d’obra social, Josep Calvet Pratginestós, sabadellenc, conegut en els cercles catòlics, professionals, muntanyencs i sardanistes locals. L’any 1942, Calvet ingressà a Artèxtil, i s’encarregà del servei administratiu per posteriorment ocupar la gerència fins la seva jubilació.

Garcia-Planas, va rebre nombroses medalles, premis i distincions:

  • Medalla de plata al Mèrit al Treball, 28 de maig 1966. Ministeri de Treball
  • Premi Ciutadania de la Caixa d’Estalvis de Sabadell
  • Fill Predilecte de la Ciutat, Ajuntament de Sabadell
  • Prohom del Gremi de Fabricants

A la Festa Major del barri de Nostra Llar de 1988 (21-23 de maig), l’Associació de Veïns del barri va anunciar que inauguraria per iniciativa pròpia un monòlit en memòria de Josep Garcia-Planas. El pressupost de 300.000 pessetes va sortir de les aportacions dels propis veïns, es va inaugurar el dia 21 de maig, feia 4 metres i situat entre els carrers Osaka i Sao Paulo. La seva base, de forma hexagonal, té un diàmetre de 3 metres. En el monument s’hi va col·locar una placa amb la inscripció «Al fundador del barri, Josep Garcia-Planas, dels veïns de Nostra Llar». (8). El mateix dia, es va inaugurar el club social el “Club Social Nostra Llar”, situat al carrer Medellín, que va suposar un dels majors èxits assolits per l’Associació de veïns i per tot el barri en general. Josep Maria Garcia-Planas, va ajudar en la creació d’aquest club, cedint desinteressadament la casa de la seva propietat que es va rehabilitar per ser la seva seu social. (9)

Descobriment del monòlit dedicat al fundador del barri ‘Homenatge popular a Josep García- Planas’. Diario de Sabadell, 24 de maig de 1988
Inauguració del Club Social Nostra Llar ‘Homenatge popular a Josep García- Planas’. Diario de Sabadell, 24 de maig de 1988

Va morir el 20 de març de 1969 als 71 anys, en el seu domicili familiar de Sabadell, situat al carrer Arimon, 24. Durant el seu enterrament, l’alcalde Josep Burrull, li va donar la Medalla d’or de la ciutat a Títol Pòstum de l’Ajuntament de Sabadell. (10) Des de l’any 2000, té una plaça en nom seu, situada a les “Cases del Garcia”, a la urbanització Nostra Llar de Sant Oleguer. (11)


(1) EVOCACIÓ ‘Josep Garcia-Planas i Cladellas, industrial tèxtil, mecenes i medalla d’or de la ciutat’. Ricard Simó i Bach. Diario de Sabadell, 7 de maig de 1987

(2) <https://enmemoria.lavanguardia.com/fallecimiento/maria-antonia-marcet-figueras/59140609>

(3) ‘El próximo jueves en el Círculo de Estudios de Sabadell. Conferencia de Plàcid Garcia-Planas sobre su experiencia en el Golfo Pérsico’ Diario de Sabadell, 16 de març de 1991

(4) ‘Placid Garcia-Planas gana el premio de periodismo Cerilio Rodríguez‘ Premios perodísticos. La Vanguardia, 22 de maig de 2022

El sabadellenc Plàcid Garcia-Planas guanya el premi Círicilio Rodríguez.‘ Ciutat. Diari de Sabadell, 15 de maig de 2022

(5)  ‘El periodista Plàcid Garcia-Planas, director del Memorial Democràtic‘. Redacció. iSabadell.cat, 16 de març de 2016

Plàcid Garcia-Planas deixa la direcció del Memorial Democràtic‘. Ara. S.M, 28 desembre de 2018

(6) Fulletó informatiu d’Artèxtil. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

(7) Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell

(8) LA CIUDAD AL DIA. ‘Coincidiendo con la fiesta mayor de Nostra Llar de Sant Oleguer Inaugurarán un club social para el barrio’. R. Morales. Diario de Sabadell. Pàg.10. Divendres, 13 de maig de 1988

(9) FESTEJOS. ‘Nostra Llar de Sant Oleguer. Una festa Major ben especial’ Pàg. 13. Diario de Sabadell, 21 de maig de 1988

(10) ‘Sepelio de los restos mortales de Don José García-Planas Cladellas (E.P.D.) A título póstumo, le fue impuesta la Medalla de Oro de la Ciudad’ Sabadell, 25 de març de 1969. Núm. 3917

(11) ‘Plaça de Garcia-Planas’. coneixsabadell.cat. Ajuntament de Sabadell

Enric Turull i Comadrán


Sabadell, 1858 – “Villa Antonio” de Badalona, 7 de març de 1923 (1)

Enric Turull i Comadrán (1)


Industrial i economista, President del Banc Sabadell, Tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i Diputat a Corts


Fill de l’industrial i polític conservador Pere Turull Sallent i de Maria Comadran Martínez, tenia dos germans, Pau i Joan (President del Gremi de Fabricants i de la Cambra de Comerç). Es va casar amb Rosari Sallarès Plà, amb qui va tenir tres filles: Maria del Rosari, Maria Assumpció i Maria Dolors. Industrial, continuà amb la nissaga tèxtil llanera familiar a Sabadell, que dominà la vida econòmica i política de la ciutat des de finals del segle XIX a principis del XX, fins que amb la seva mort es va acabar aquesta (1).

Va estudiar a l’Escola Pia de Sabadell. Tingué nombrosos càrrecs: Tresorer de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, President del Crèdit i Docks de Barcelona, Vocal de la Junta de Aranceles y Valoraciones del Reino, Director de la Companyia General d’Enllumenat i Acetilè de Barcelona, President de la Companyia Comercial Marroquí, President del Banc Sabadell i Diputat a Corts Provincials pels monàrquics durant dos períodes. Profundament catòlica, va ser membre de la Junta de l’església de Sant Feliu i de la Junta Constructora.

Va aconseguir una important subvenció de la Diputació provincial per crear l’Escola Industrial d’Arts i oficis, que es va utilitzar per reformar l’edifici de la Caixa de Sabadell i instal·lar-hi la seva seu. Va costejar el ganivet de Física, Química i Història Natural, aconseguint diners de la Caixa quan aquest va necessitar un edifici més adequat. Per iniciativa d’Enric, a l’edifici de la Caixa s’hi va crear la Biblioteca Popular i el Museu d’Art i Història. Aconseguí encaminar la construcció de la doble via del ferrocarril del nord entre Terrassa i Barcelona. Fou l’iniciador del Congrés de l’Exportació celebrat a l’exposició de Saragossa l’any 1908, del que va ser escollit vicepresident i va presentar una ponència sobre els bancs d’exportació. A casa seva es van reunir els industrials per obtenir energia elèctrica quan es van començar a desenvolupar les companyies pel desenvolupament d’aquesta força. (2) Així mateix, a condició de no fer-hi “varietats” que atemptaven contra la moral conservadora, va finançar la construcció del Saló Imperial a la Rambla, amb capacitat per 2.500 espectadors i obra de l’arquitecte Jeroni Martorell. (3)

L’any 1911 un incendi destruí el Vapor Turull o de cal Lau, situat a l’actual pàrquing del carrer Creueta, on només hi queda una part abandonada:

“Cataluña Textil”, 1912

Va morir a Badalona el 7 de març de 1923, però el funeral va tenir lloc a l’església de Sant Fèlix de Sabadell el 22 de març.

Esquela d’Enric Turull Comadran

(1) Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

(2) Pequeña Gaceta del régimen local. Extraordinario de Sabadell. ‘El Patriota’ (pàg. VI). Manuel Ribot i Serra. Redacció i administració: Banys Nous, pral. Barcelona, 1915

(3) Casamartina i Parassols, Josep. Juli Batllevell, un gaudinià oblidat (pàg. 45). Fundació Gas Natural Fenosa i Museu del Gas, 2011

El Quiosc Modernista de la Plaça del Doctor Robert

El Quiosc Modernista, situat en els “Jardinets” o “Pla de l’Os” (Plaça del Doctor Robert), va ser projectat entre 1910-11 per l’’arquitecte sabadellenc Josep Renom i Costa. La Plaça Dr. Robert va néixer a partir del conveni entre el propietari dels Jardinets, Feliu Antúnez i Gaspar, i l’Ajuntament, passant a ser propietat municipal.

El Quiosc estava recobert de trencadís de ceràmica de color blau amb detalls en verd i groc, i el sostre de la volta del pis tenia esgrafiats. La part de baix s’utilitzava per vendre’hi begudes i al pis de dalt, sovint hi tocaven els músics de la Banda Municipal. Va ser enderrocat per ordre de l’Alcalde Josep Maria Marcet i Coll, l’any 1943, coincidint amb l’enderroc de les cases del casc antic de l’Alt Pedregar i amb la inauguració del Monument i la Creu als Caiguts al Racó del Campanar (al costat). Posteriorment, molt a prop seu s’hi van instal·lar uns urinaris subterranis. Les autoritats franquistes no volien que el quiosc pogués fer ombra al seu monument.

Quiosc Modernista de la Plaça del Dr. Robert obra de Josep Renom. Al fons a la dreta hi podem veure la cúpula de l’església de “Los Padres” i l’edifici que va ser enderrocat per construir el de “La Caixa de Pensions”J. Boixadera. 1915 (AHS)
Quiosc Modernista, 1920 Lucien Roisin. Col·lecció Roisin. Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.

Carme Obradors i Domènech

Sabadell, 15 de març de 1925- 15 de febrer de 1986 (1)

Carme Obradors. Autor desconegut (1)

Assistent Social

Va néixer el 15 de març de 1925 al carrer Lacy, filla de Marcel·lí Obradors Soler, reputat impressor i mestre d’arts gràfiques i de Teresa Domènech Bisbal. Carme Obradors, va fer els primers estudis al Col·legi Sagrada Família que complementà amb estudis de comptabilitat, mecanografia i correspondència. Va entrar a treballar fent tasques de Secretària de Direcció a la fàbrica Marcet S.A, de l’alcalde Josep Maria Marcet, on hi estaria fins l’any 1963. Feina que compaginava amb el voluntariat a Càritas, entitat que la va contractar quan va acabar els estudis d’assistenta social a la primera promoció de l’Escola Catòlica Sabadellenca (2) (3). L’any 1963 va començar a realitzar tasques d’assistenta social per a Càritas al barri al de Campoamor, on pren consciència de la mala planificació urbanística i de les pèssimes condicions en què vivien els immigrants procedents del sud de l’estat. A Campoamor, Obradors fomentà les actuacions socials per sobre de la beneficència tradicional de la ONG cristiana, per tal d’empoderar individual i col·lectivament als veïns del barri, fent que s’integressin a la ciutat i en el seu teixit associatiu, fomentant la participació de la dona, de la igualtat entre homes i dones en les tasques del dia a dia, i demostrant que la tasca d’assistent social havia de ser remunerada (2).

Segons les assistents socials Remei Bona, Teresa Cirera, Carme Crous i Carme Valls: “Fruit d’aquesta cooperació (amb els veïns) van aparèixer o es van consolidar, entre d’altres, associacions de veïns, centres culturals, escoles d’adults, cooperatives d’habitatge, butlletins informatius, comissions de coordinació entre barris per a resoldre problemes comuns. També, en el camp educatiu i cultural, les assistentes socials van intervenir en l’organització de grups d’esplai, casals d’estiu i colònies per a infants. Van col·laborar en l’organització de grups de joves i xerrades de tota mena, amb temes com la sexualitat, la cançó de protesta, el cinema, el teatre, la música i la literatura”. (4)

Als anys 60 va impulsar juntament amb mossèn Josep M. Canals (vicari de la parròquia de Gràcia, militant del Front Nacional de Catalunya, conegut com a “Mossèn Dinamita” per les seves misses contra el règim franquista), la creació de l’Associació de Veïns. Des de l’Associació lluitaren per aconseguir millores al barri, com l’obertura d’un dispensari mèdic o l’organització d’activitats per a infants i joves. Obradors, fou la principal impulsora de la cooperativa d’habitatges “La Vanguarda”. A més, va donar cobertura i suport als moviments antifranquistes que es van desenvolupar com els sindicats CCOO i la USO, o partits polítics com el PSUC, el PSC o la LCR (5).

Fruit del seu treball al barri de Campoamor és la tesi El sudoeste de Sabadell, que va ser finalista del Premi Nova Terra de 1964 i es va publicar el 1966 amb el títol de La integración del suburbio en la comunidad urbana. Va col·laborar també en diverses publicacions ciutadanes, com Eufòria, Alba o Sabadell,  després de treballar com a assistenta social al barri de Campoamor va exercir també d’Assistent Social durant divuit anys a la Mútua d’Assegurances de Terrassa, on va implantar la figura de l’Assistent Social al Banc de Sang (2).

Una plaça (1), una biblioteca i una associació cultural (6) de Campoamor porten el seu nom; així com l’itinerari Carme Obradors del Teler Cooperatiu, per crear o fomentar projectes econòmics transformadors. (7)


(1) ‘Plaça de Carme Obradors‘. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

(2) ‘Carme Obradors, una de les primeres assistents socials de Sabadell i promotora de la cooperativa d’habitatge de Campoamor‘. El Cafè de la Ràdio, Ràdio Sabadell 94.6

(3) Simó i Bach, Ricard. Dones sabadellenques dignes de recordar. Gràfiques Agulló-Costa, Sabadell, 1988.

(4) Bona, Remei; Cirera, Teresa; Crous, Carmes; Valls, Carme. Les assistents socials dels barris (1960-1970) dins Sabadell (1966-1978). El barri de Ca n’Oriac i la revista Can Oriach. En memòria de Joan Gómez. Ed. Mediterrània, Barcelona, 2003.

(5) Musset i Pons, Assumpta. Sabadell sud: La Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i Les Termes (Pàg. 25). Museu d’Història de Sabadell 2007. 44 Pàg.

(6) ‘Associació Cultural Carme Obradors‘. Ajuntament de Sabadell

(7) ‘Itinerari Carme Obrardors‘. Teler Cooperatiu

Edifici de Correus i Telègrafs

Està situat a la Via Massagué núm. 38, va ser construït en uns terrenys cedits a l’estat l’any 1946 (1) on s’hi trobaven una plaça i uns jardins (2), anomenada Placeta del pintor Francesc Gimeno, on durant la Guerra Civil s’hi volia construir un refugi antiaeri. L’obra va anar a càrrec de l’arquitecte de Correus i Telègrafs Roberto Oms Gracia (3), també arquitecte de la seu principal de Correus a Barcelona (4). Les façanes son d’estil neoclàssic, formada per un cos central i dos cossos laterals disposats simètricament. La façana principal es troba a la Via Massagué, les laterals ocupen els carrers Verge de les Neus i Sant Francesc. A la façana principal, a sobre de la porta d’accés hi ha un ferro amb el rètol de Correus que amaga una àguila franquista en relleu, de grans dimensions (5).

Sot que volia servir de refugi d’atacs aeris durant la guerra civil. Posteriorment s’hi va construir l’edifici de Correus, febrer de 1939. Antoni Martí i Basté
Plaça Francesc Gimeno, 1947. Autor desconegut, AHS

Façana de Correus, entrada principal. A Sobre de l’entrada es troba el ferro amb l’eslògan de Correus que tapa l’àguila imperial franquista. Autoria pròpia
Façana de Correus. Isabel Argany i Comas, 1982 (2)

La Sociedad Estatal de Correos y Telégrafos SA, amb seu a Madrid, va decidir l’any 2009 traslladar el servei (en teoria de manera provisional) a un local del carrer Indústria, mentre rehabilitava i adaptava l’edifici de la Via Massagué. La rehabilitació va quedar suspesa al·legant falta de pressupost i des de l’octubre de 2009 es troba abandonat (1).


(1) ‘Demanen a Correus que rehabiliti o posi a la venda l’edifici de la Via Massague‘. Jordi de Arriba, isabadell.cat. 4 de setembre de 2013.

(2) Cercador d’Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Fitxa: EDIFICI DE CORREUS I TELÈGRAF Generalitat de Catalunya

(3) ‘L’edifici de Correus, en venda a Milanuncios.com‘. Redacció. isabadell.cat, 26 de febrer de 2018

(4) ‘Edifici de Correus i TelègrafsMapa de Barcelona sostenible’. Ajuntament de Barcelona

(5) ‘Edifici de Correus i Telègrafs‘. Fitxa del catàleg patrimonial de l’Ajuntament de Sabadell

Francesca Forrellad i Miquel

Sabadell, 17 de maig de 1927 – 2 de març de 2013 (1)

Francesca Forrellad. AUTOR: Quim Puig. FONT: ‘Francesca Forrellad mor als 86 anys‘, elpuntavui.cat, 3 de març del 2013

 Escriptora, germana bessona de la també escriptora Lluïsa Forrellad i Miquel.

L’any 1949 va escriure L’esperat, un text dramatúrgic en vers que tractava sobre el misteri de Nadal. Dos anys més tard, el 1951, el Quadre Escènic de la Puríssima va estrenar la seva segona obra de teatre, Ponç Pilat, una versió de la Passió, que va tenir un gran èxit a Barcelona i a Sabadell (2), arribant-se a representar més de cinquanta vegades fins el 1956, una de les quals al Teatre Romea de Barcelona. Ambdues obres van poder-se representar en català a causa de la seva temàtica religiosa (1)

Com a escriptora, Forrellad no va tornar a publicar fins al 2009, als 81 anys, amb la seva primera novel·la, La vostra sang, basada en la vida de Guifré el Pilós i escrita després de vint anys d’investigacions sobre el personatge. Segons ella mateixa, “feia molt de temps que l’estava escrivint”, es va publicar gràcies als èxits de la seva germana i als ànims que aquesta li va donar. En l’obra, Francesca Forrellad retrata la Catalunya del segle IX (2)

Va morir per un aneurisma als 86 anys (3)


(1) ‘Francesca Forrellad i Miquel’, enciclopèdia.cat

(2) ‘Francesca Forrellad mor als 68 anys‘. elpuntavui.cat, Redacció. 3 de març del 2013

(3) ‘Mor l’escriptora Francesca Forrellad als 86 anys per una aneurisma‘, ccma.cat, Redacció. 4 de març del 2013

Isabel Castañé i López

Sabadell, 10 de febrer de 1946 (1)

Nedadora olímpica de natació

Va participar als Jocs Olímpics de Roma el 1960, sent la primera nedadora olímpica espanyola amb només 14 anys, juntament amb el porter de waterpolo Joan Serra (fins que el 2008 el saltador de trampolí Tom Daley els va superar per mesos), i en els Jocs Olímpics de Tòquio el 1964. (2) (3)

El 10 de febrer de 1955 Isabel Castañé es va fer sòcia del Club Natació Sabadell per prescripció mèdica, per tal com tenia problemes amb la columna vertebral. Va practicar sobretot les marques de 100 i 200 metres braça i els 4 x 4 estils. En un moment de la seva carrera va aconseguir superar extra-oficialment la marca mundial dels 200 braça, però no se li va homologar perquè no l’havia aconseguida en una piscina de 25 metres.

Va ser tretze vegades campiona absoluta de Catalunya: de 400 lliure (1961), de 200 braça (1960-66), de 100 papallona (1962) i de 400 estils individual (1962, 1963, 1965, 1966). I sis vegades consecutives campiona d’Espanya de 200 braça (1960-65). Va establir 33 rècords catalans i 47 d’estatals i va formar part de la selecció espanyola en 44 ocasions (1).

L’any 1962 la federació catalana li concedí la medalla al mèrit esportiu. L’any 1964, la federació espanyola li atorgava la placa d’honor a la millor esportista femenina, i el 1966 la medalla d’or de Serveis Distingits (1966). L’Ajuntament de Sabadell la va nomenar “Millor Esportista de la ciutat el 1965” (4).

En el pla internacional, va ser seleccionada més de 50 vegades, entre campionats europeus, olímpics i altres encontres. A principis dels 70 es va retirar després d’una carrera impressionant.


(1) ‘Isabel Castañé López’. enciclopèdia.cat

(2) ‘Un porter prodigi i un holandès metòdic, bases del club més olímpic‘. Ferran Rigat. ara.cat, 28 de juliol del 2016

(3) ‘CENTENARIO: La ‘Quinta del 46’, buscando (en Viena) a los nadadores olímpicos de 1964‘, Real Federación Española de Natación, 28 de junio del 2020.

(4) Isabel Castañe López. Millor esportista de Sabadell de l’any 1965′, Festa de l’Esport. Ajuntament de Sabadell

Joaquima Júdez i Fageda

 Sant Quirze de Besora, 1934 (1)

 Psiquiatra i pediatra

Joaquima Júdez, ha destacat per la seves investigacions, tasques i mètodes per la detecció, el tractament i el suport a les persones amb disminucions psíquiques. I com a capdavantera en la integració dels infants amb deficiència mental a les escoles.

El 1964 es va llicenciar com a mestra però va agafar l’excedència. El 1966 obtingué el títol de Medicina i Cirurgia a la Universidad Complutense de Madrid i un any més tard, es graduà en l’especialitat de pediatria. L’any 1967 aconseguí una beca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell en règim intern a la Clínica Infantil del Nen Jesús i fundà el Centre de Medicina Preventiva Escolar de Sabadell (2), que va dirigir fins al 1977. El 1969 es titulà en l’especialitat en psiquiatria i el 1970 en psiquiatria infanto-juvenil. El 1978 va obrir un Centre de Detecció Precoç amb el suport de l’obra social de Caixa Sabadell i que actualment forma part del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Taulí, atenen nens de fins a sis anys amb problemes de retard mental, sent un dels centre pioners a Catalunya (1).

A més de la seva tasca professional com a psiquiatra i pediatra, també ha exercit com a Professora Associada a la Universitat Autònoma de Barcelona en Ciències de la Salut. Facultat de Psicologia (1990-1991) i a la Facultat de Psicologia i Ciències de la Educació Blanquerna de Universitat Ramon Llull (1992-1999) (3)

El 2001 creà l’Associació Pro-Disminuïts Psíquics de Sabadell i Comarca i va rebre la medalla d’honor de la ciutat de Sabadell El 2008 es creà Atendis, l’associació hereva de l’Associació Pro-Disminuïts, i ella en va ser presidenta. També fou membre de la Fundació Catalana Tutelar de Discapacitats Mentals a Barcelona, assessora del Consell Professional de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell i catedràtica de Psicopatologia Infantil i Juvenil de la Universitat Ramon Llull. El 28 de març del 2001 va rebre la medalla d’honor de la ciutat de Sabadell, la Creu de Sant Jordi el 21 d’abril del 2008 (4) i el 2017 la ciutat de Sabadell li va retre homenatge (5)

(1) ‘Atendis i l’Ajuntament reconeixeran la trajectòria de Joaquima Judez‘ Karen Madrid. Radio Sabadell, 4 d’abril del 2017

(2) ‘Testimonios para la historia‘. Àngel Font. 2004

(3) Membres Atendis: Joaquima Júdez Fageda, vocal

(4) ‘Les osonenques Joaquima Júdez i Rosa Serra reben la Creu de Sant JordielTer.net, 22 del abril de 2008 

(5) ‘Sabadell homenatja la figura de la doctora Judez‘ David B. isabadell.cat, 17 de maig del 2017

Maria Teresa Bedós i Garcia-Ciaño

Sabadell, 16 d’octubre de 1906 – Blanes, la Selva, 24 d’agost de 1988

Maria Teresa Bedós i Garcia-Ciaño. Fons Simó i Bach (AHS)

Pintora, dansaire i poetessa

Filla de Francesc de Paula Bedós, doctor en medicina, i de Maria Garcia Ciaño. Va ser la tercera de sis germans, per ordre cronològic: Francesc de P, Pere, Maria Teresa, Josep, Salvador i Tomàs.

Després de cursar els estudis primaris, inicià els primers estudis de dibuix i pintura amb Francesc Gimeno i Arasa (1858-1927), amic d’infantesa del seu pare, la va alliçonar sobre l’art romànic visitant l’església romànica de Riu-Sec, es va convertir en el seu mecenes i amic. Va assistir a l’Escola de Belles Arts de Sabadell, on va tenir de professors a Joan Vila Cinca (1857-1938) i el seu fill Antoni Vila Arrufat. Més tard, estudià a la Llotja de Barcelona amb el professor Francesc Labarta.

L’any 1930 va exposar per primera vegada, a l’Escola de Belles Arts de Sabadell amb dibuixos i pintures on predominaven els paisatges sabadellencs.

Va destacar també per la seva relació amb el món de la literatura i de la música. Pertanyia a l’Associació de la Música de Sabadell, a l’Esbart Dansaire de Sabadell i a l’Escola Cantorum. Es va dedicar a la docència de la dansa, sobretot d’arrel tradicional catalana, i també va realitzar l’estudi de les danses regionals, àmbit on va esdevenir especialista en la seva interpretació. Així mateix, també es va introduir en el món de la poesia, com els poemes presentats als Jocs Florals de 1931: Adolescent. Ingenuïtat; i Cansoneta en to menor i Dominical.

El 1931 s’establí a Blanes amb el seu marit, el xilè Antoni Nuñez, que vivia al carrer Latorre (on després va ser Cal Picañol) de Sabadell i el qual va conèixer a l’Escola de Dibuix. El canvi de residència a Blanes va significar el canvi temàtic de les seves pintures, que tractarien sobre temes tradicionals mariners i especialment en marines. Va realitzar pintures al fresc Blanes, a l’Església de la Sagrada Família i un fresc al·legòric a l’absis de l’Ermita de Sant Joan; i altres a Lloret de Mar (a la Casa Pirretas) i l’Ametlla del Vallès. A Blanes va conèixer altres artistes, escriptors i intel·lectuals com Junceda, Joaquim Ruyra, en Josep Pla, l’Estelrich, en Junoy, en Ramon Rogent… Trobava a falta l’activitat musical de l’Associació de la Música de Sabadell i va formar un esbart dansaire.

La seva participació en la vida pública va tornar a prendre relleu a la dècada dels cinquanta. L’any 1957 va obtenir el tercer premi a la III Premi de la Biennal de Sabadell i l’any 1961 fou guardonada a la de Saragossa. El febrer de 1960, va participar en l’exposició Artistas gerundenses, que va tenir lloc a Girona.

Es conserven quadres seus al Museu d’Història de Girona i al Museu d’Art de Sabadell.

Exposicions individuals

  • 1930. Escola de Belles Arts de Sabadell.
  • 1944. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
  • 1959. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
  • Del 3 al 18 de maig de 1979. Galeria Intel·lecte del carrer Horta Novella de Sabadell.

Exposicions col·lectives

  • 1942. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
  • 1943. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
  • 1944. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
  • 1953. Primer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
  • 1955. Segon Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
  • 1957. Tercer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
  • 1959. Quart Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.

Simó i Bach, Ricard. 63 dones sabadellenques dignes de recordar. Maria Teresa Bedós i Garcia-Caño (pàg.257-259). Sabadell, 1988

‘Semblança de Maria Teresa Bedós’ per Joan Cuscó i Aymami Col·lecció Quadern de les Idees Nº212/213

Anna Figueras i Crehueras

Sabadell, 29 de juny de 1903 – 26 de gener de 1985.

Dinamitzadora de la Fundació de la Clínica del Nen Jesús

Filla dels sabadellencs Joan Figueras i Soler, industrial i pintor, fundador de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, juntament amb Joan Vila i Cinca i Ramon Quer l’any 1880, i d’Engràcia Crehueras. Aquest matrimoni tindria quatre fills, entre ells el pintor Joan Figueras Crehueras. Anna Figueras Crehueras va ser coneguda popularment com “Anita”. Es va casar amb Josep Maria Marcet i Coll, alcalde franquista de Sabadell (13 desembre 1940 – 29 abril 1960), d’aquest matrimoni sorgiren sis fills: Plàcid, casat amb Josepa Mota; Maria Antònia, casada amb l’empresari tèxtil Josep Garcia Planas; Anna Maria, casada amb Joaquim Garriga; Engràcia, casada amb Frederic Romero; Joan i Josep Maria.

Va estudiar en el col·legi de les Monges Franceses de Sant Josep.

De profundes arrels cristianes i caritatives, durant la postguerra no va negar el suport als represaliats polítics ni a les seves famílies. Ricard Simó i Bach, recorda que quan “Anita” ja era l’esposa de Marcet, un nadal els va venir a veure a la presó de Sabadell, obsequiant-los amb un present nadalenc i un llibre “Fuente de Energia”.

“Anita” va ser la principal dinamitzadora de la creació de l’alberg per a infants del Nen Jesús, en la que va buscar la participació i finançament popular per la seva fundació. El Nen Jesús es va convertir en la primera institució espanyola dedicada exclusivament a l’assistència sanitària d’infants.


Simó i Bach, Ricard. 63 dones sabadellenques dignes de recordar ‘Anna Figueras i Crehueras (pàg. 79-82), 1988

‘EVOCACIÓ’, Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 2 de febrer de 1985

Les sales de cinema a Sabadell al llarg del segle XX

Introducció del cinema a la ciutat

L’introductor del cinema a la ciutat va ser Marçal Ballús i Bertran (Barcelona, 24 de juliol de 1871 – Sabadell, 25 de febrer de 1937) (1), un dentista que pels volts de 1890 es va establir a Sabadell, on tenia el seu consultori al capdamunt de la Rambla. Però, la seva gran passió va ser la fotografia i el cinema, que va veure néixer a París, el 28 de desembre de 1895. Ballús va assistir a París a les primeres sessions d’exhibició cinematogràfica, al Salon Indien del Gran Café, al Boulevard des Capucines, en què els germans Lumière donaren a conèixer les primeres cintes cinematogràfiques, preses de la vida quotidiana, amb l’aparell que havien construït.

Ballús, es va inventar una paraula per referir-se el cinema: LENTIPLASTICROMOCOLISELECTOSERPENTIGRAF (2). La paraula, per la seva longitud, no va tenir èxit i es va quedar en cinema.

Ballús va contactar amb els germans Lumière per encarregar-los un dels seus aparells, que el febrer de 1897 portava a Sabadell amb unes quantes pel·lícules. El 27 d’abril d’aquell mateix any, les va projectar en públic a “Los Campos de Recreo“, conegut anys després com a “Cine Campos“, sense gaire èxit -veure retall de la notícia- (3). Ballús va fer construir una barraca de fusta al pla de l’Os, a l’actual plaça del Doctor Robert, per a les projeccions cinematogràfiques a l’inici de 1901, però un incendi la va destruir abans d’acabar l’any.

Primera menció del cinematògraf dels germans Lumière al Diario de Sabadell del 28 d’abril de 1897. (AHS) (3)
Foto extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 2 de febrer de 2001

Expansió de les projeccions

L’any 1903 la comissió de la Festa Major va organitzar diverses sessions a l’aire lliure a la plaça Sant Roc. Aquell mateix any es van començar a projectar pel·lícules al Teatre Euterpe“, diumenges a la tarda i nit, sinó hi havia funcions de teatre. Les sessions cinematogràfiques a la seu de l’Associació Catòlica, a la Rambla 65, i que poc després quedaria exclusivament per a cinema amb el nom de “Petit Kursaal“. El 1906 es feia cinema a la seu del Centre Líric (carrer de les Planes), seu de la sarsuela amateur, posteriorment anomenat “Cine Talón”, “Cine-Film”, “Cine Ideal” i el cap de molts anys “Teatre Esbarjo”, “Teatre Alcázar”, cinema “Actualidades”,Cineart Alcázar” i “Cineart Multisales”. A la Festa Major de 1907 es van passar sessions nocturnes de cinema al camp de la Vella Creu Alta del Centre d’Esports Sabadell, al carrer Sant Vicenç. El 1909 es va inaugurar la sala de cinema de “Los Campos de Recreo” i al “Gran Saló Doré” (a la Rambla), antic “Cine Pas” on Ballús hi havia passat projeccions, sense gaire èxit.

Teatre/Cinema Cervantes

Després de l’incendi de la barraca, Ballús arrendà el “Teatre Cervantes” que tenia 20 anys de vida i cronològicament era el tercer dels teatres sabadellencs. Associat amb Antoni Llobet, va fer-hi obres, respectant l’escenari, en aquell moment el més gran de Sabadell i la seva comarca. En contacte amb els Lumière, Méliès i Pathé, adquirí pel·lícules que projectà amb regularitat, llogant-les també a altres empresaris de fora de Sabadell. A Ballús li va costar molts esforços aconseguir que la gent es desplacés fins a la Creu Alta, quan havia obert la barraca de projeccions al centre de la ciutat. Mirà de convèncer el públic amb la venta de números per la rifa d’algun objecte durant les sessions.

Cinema Cervantes, 1895. Isidre Barrera (Arxiu Grau)

Les Sales de Cinema

Anys 60, 70 i 80: Esplendor de les sales de cinema a la ciutat

Els anys 60 hem comptat un total de 7 edificis que funcionaven com a cinemes: “Rambla”, “Montecarlo”, “lmperial”, “Mundial”, “Colón”, “Alcázar” i el “Cine Campos”. A l’acabar la dècada dels 70 es podien comptar 10 cinemes més: “California”, “Avenida”, “Montecarlo”, “Fernando”, “Colón”, “Actualidades”, “Mundial, “Rio” i “Rio de Oro“. I als anys 70 s’hi sumarien: “Goya”, “Rex”, “Cinema” “Sabadell”, “Kennedy” i “Victoria”. En època d’esplendor Sabadell va disposar de vint-i-quatre cines.

(Esquerra) Felicitació de nadal i cap d’any dels 7 cinemes de la ciutat l’any 1964. (Dreta) Programació del Cinema Imperial.

Els anys 80 van ser una època de gran esplendor pels cinemes de la ciutat, arribant a tenir 12 cinemes: “Principal”, “Rambla”, “Victoria Cinema”, “Cineart Alcázar”, “Cineart 3”, “Cinema Sabadell”, “Club Cineart”, “Euterpe”, “Euterpe-77”, “Montecarlo” i “Studio-7“.

Diari de Sabadell del dia 6 de maig de 1980 amb la cartellera dels 12 cinemes de la ciutat.

Decadència del cinema

A mitjans dels anys 90 amb l’expansió de la televisió i el vídeo VHS a les llars, les sales de cinema començarien a veure’s afectades, crisi que es faria més greu amb l’expansió d’internet i la seva velocitat i nous suports de qualitat com el DVD. Actualment a Sabadell . Ara només queden les multi sales de l’Eix Macià i de “l’Imperial”, que també estan patint la crisi causada pel coronavirus. Segurament que el cinema per això continuarà ja que no és el mateix veure una pel·lícula des de casa que en una gran pantalla i amb so de qualitat, exceptuant els poc que es poden permetre una pantalla i so de tals característiques. A això cal afegir-hi l’encant que té veure una pel·lícula al cinema.

“Gran Saló Imperial” (Rambla amb carrer Fèlix Amat)

La primera sala exclusivament de cinema de Sabadell va ser el “Gran Saló Imperial” inaugurat l’any 1911. Els terrenys del cinema eren propietat d’Enric Turull i Comadran, fill de Pere Turull, gran empresari tèxtil i fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Enric fou un dels fundadors del Banc Sabadell, president seu durant 10 anys i diputat a Corts del partit monàrquic. En el contracte signat el 2 de maig de 1911: L’empresari Salvador Casas i Roca va comprometre’s a aixecar al solar un cinema amb la totalitat d’obres al seu càrrec i a pagar un lloguer de 2.500 pessetes l’any pel terreny, el tracte era a 10 anys. La Caixa d’Estalvis de Sabadell de la qual era tresorer Turull, facilità un préstec hipotecari de 15.000 ptes. a Casas. A les notes publicitàries es deia que los “espectáculos consistirán en exhibición de las películas más modernas de carácter moral o instructivo“. Això era a causa de que Turull en el contracte impedia que en local es celebressin balls de mascares, mítings i espectacles contraris a la moral o religió catòlica.

L’edifici va ser obra de l’arquitecte barceloní Jeroni Martorell, autor d’altres edificis icònics de la ciutat que en aquells moments eren en terrenys de Turull, com l’edifici de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, al carrer Gràcia i l’Escola Industrial (propietat també de la Caixa, ara de la fundació BBVA i seu de la Fundació Bosch i Cardellach). Tenia una façana modernista molt singular, ornamentada amb senzills motius vegetals. Tres grans portades permetien l’accés al vestíbul. A dalt hi havia una cabina de dos nivells. La sala feia 42 metres de llargària i tenia capacitat per a més de mil espectadors asseguts en un ampli pati de butaques central i dues galeries laterals que després es convertirien en llotges. La platea feia una pendent del 15%, permetent una bona visibilitat, amb l’eix de projecció perpendicular al centre de la pantalla (4). Disposava de 1.500 butaques a Platea i 500 cadires a l’amfiteatre.

“L’Imperial” es va anunciar com el segon edifici que s’aixecava a Espanya com a cinema afegint que podia competir amb el “Gran Salón Cine Doré”. La inauguració de “l’Imperial” va tenir lloc el 24 de setembre de 1911 i va consistir en una selecció de pel·lícules de la productora Pathé Frères, entre els primers films exhibits destaquen Nuestra Señora de ParísEl rescate del rey JuanLa novela de una jovenEl sitio de Calais o El Azote de la Humanidad (4). El 9 d’octubre a la nit, Salvador Casas i Roca va invitar als periodistes a visitar l’edifici, oferint-lis una projecció privada i els obsequià amb dolços, vins i cigarros al “Cafè Condal” (davant “l’Euterpe”).

Els primers anys es van fer representacions d’opereta i òpera, ja la tècnica cinematogràfica era molt simple i s’intentava atreure públic amb les “varietats”.

L’octubre 1921 s’extingia el contracte els seus arrendataris van renunciar a renovar-lo, ja que tenien greus problemes econòmics. El 3 octubre 1921 imperial deixà de funcionar, fins que el 9 de març de 1922 la societat empresarial va vendre l’edifici a Enric Turull. El nadal de 1925 “l’Imperial” va obrir les portes a mans de l’empresa barcelonina Vilaseca i Ledesma S.A que va competir amb l’empresa propietària de “l’Euterpe” i el “Cervantes”. El 1925 “l’Imperial” introduïa la Metro-Goldwin-Mayer amb els actors més preuats del moment. Entre el 1926-27 la Metro-Goldwin-Mayer va ser comprada per l’empresa Parcerisa i “l’Imperial” passaria pel·lícules europees. Entre el 1928 i 1929 Parcerisa afegí “Los Campos” als seus dos locals. L’estiu 1933 “l’Imperial” passà a mans de l’empresa barcelonina Cinaes propietat de Tomàs Parcerisa. La xarxa Parcerisa tenia 4 sales: “Euterpe”, “Los Campos”, “Cervantes” i “Imperial”. En aquell moment l’únic cinema que no pertanyia a Parcerisa era el “Principal”.

L’Imperial” va ser el primer cinema de la ciutat en projectar una pel·lícula plenament sonora, a la Festa Major any 1930, l’1 i 2 d’agost: Broadway Melody

Els anys seixanta l’imperial va haver de competir amb les noves sales de cinema que s’instal·laven als barris i el cinema va anar perdent popularitat i només s’hi feien sessions el cap de setmana i els festius. Entre 1983 i 1985 va viure certa recuperació, gràcies a les sessions de la filmoteca dirigides per Francesc Blanquer, i amb les sessions de cinema infantil entre 1970 i 1989 (5). Però finalment el 29 d’octubre de 1989 “l’Imperial” va tancar i l’edifici quedà abandonat un llarg temps, fins que s’hi van construir pisos i s’hi van instal·lar uns cinemes multi-sales anomenats “Imperial”, en homenatge a l’antic cinema,

Cinema Imperial Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Cinema Imperial a l’actualitat: Imitació de la façana de l’antic “Gran Saló Imperial”. Autoria pròpia, 14 de gener de 2021
Interior del Cinema Imperial. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

“Los Campos de Recreo” / Cinema “Campos” (Rambla amb carrer Duran i Sors)

Díptic del Teatre “Los Campos”, juny de 1917. A sota del títol hi podem llegir “El mejor teatro de verano único en Sabadell donde se respira el aire puro. Teatro en la Naturaleza” (AHS)

Van ser inaugurats l’any 1867. Disposaven de tres espais diferenciats, un destinat a cafè, un altre que era pròpiament el teatre i un darrer espai a l’aire lliure destinat a esdeveniments diversos com ara balls. Va patir dos incendis el 1870 i 1870. El 1885 es realitzaren reformes del cafè, però no van servir per mantenir-lo i el 1894 acaba desapareixent per dissenyar tot l’espai d’oci que acabarà configurant un nou teatre amb capacitat per 950 persones. Més tard, al 1906 va acollir una sala de cinema estable i a partir de 1921 seria només un cinema. Els “Campos de Recreo” de La Rambla va continuar actiu, amb balls, orquestres, combats de boxa i festes majors fins a finals els anys 60 del segle passat que va tancar. L’any 1977 va ser enderrocat per construir-hi pisos, entre les protestes dels veïns que reclamaven un Ateneu Popular.

Teatre/Cinema Principal (carrer de les Paus, 6)

El Teatre Principal fou inaugurat el 13 d’octubre de 1866 en el lloc on hi havia hagut el “Teatro de la Villa”, construït l’any 1839, en el solar que fins llavors havien ocupat els estricadors del Gremi de Paraires i Abaixadors. L’impulsor i propietari d’aquest primer teatre va ser una societat de propietaris, que pertanyia a la burgesia local.

El “Teatro de la Villa” va acollir activitats, tot i les seves mancances estructurals, del 1840 al 1862 quan es va tancar per ordre governativa. Cap al 1856 els propietaris van cedir part del terreny del teatre per a la construcció de la seu del Cercle Sabadellès.

La construcció del Teatre Principal va ser iniciativa també d’una Societat de Propietaris, però amb més recursos econòmics que el seu antecessor. El projecte és de l’arquitecte Francesc Daniel Molina. Reproduïa en menys espai l’estructura del Liceu, amb dos pisos de llotges i un tercer pis “galliner” o entrada general.

Segons les plantes que aixecà el mestre d’obres Josep Maria Obradors, l’edifici tenia el 1878 una planta baixa amb vestíbul, “pista de desahogo”, llotges , butaques de platea i escenari. A la primera planta hi havia el vestíbul, el saló del Cercle Sabadellès, que es podia compartir amb el teatre, i les llotges. Un segon pis amb vestíbul, butaques i llotges i la planta anomenada “del paraíso” amb seients disposats en bancs i en origen una zona de cafè, que no apareix als plànols de 1878.

Acabada la gran guerra el 1918, les petites sales van desaparèixer i només seguiren els 4 grans edificis: “Euterpe”, “Campos”, “Imperial” i “Cervantes”. Fuster i Reixach, empresaris lampistes, l’adquiriren el 31 d’octubre de 1919 i el convertiren en cinema.

L’any 1921 l’empresa de Fuster i Reixach inaugurà el “Catalunya Park”, local a l’aire lliure que a les nits d’estiu substituïa el “Principal”. El “Catalunya Park” estava a la Rambla, en el pati de l’edifici “Les voltes de Ca’n Oliver”, actualment Casal Pere Quart.

Els anys 90 el “Principal” va funcionar exclusivament com a cinema

Cafè-Teatre / Cinema “Euterpe” (Rambla, 1-3)

Cinema Uterpe després d’una sessió de “El Padrino” de Francis Ford Coppola. Maig de 1973 (Arxiu Farran)

Va ser construït l’any 1893 per l’arquitecte municipal Juli Batllevell i Arús. Primer era un Teatre i Cafè-Restaurant, i després es va convertir en cinema. La sala de teatre-cinema tenia aforament per més de 500 persones assentades, un gran escenari, un bar, oficines i a través d’un pati connectava a un altre edifici on hi havia el centenari Restaurant Euterpe.

L’Euterpe va ser reformat diverses vegades, el 1914, 1935 i després de la Guerra Civil. Durant molts anys i fins la inauguració del cinema “Rambla” a la dècada dels 40, “l’Euterpe” va ser el local més distingit i selecte per veure cinema i teatre. Com que els anys 20 el cinema encara era fora rudimentari, com a complement del programa de cinema, es feien “atraccions” pel públic, com acròbates, malabaristes, ventrílocs, humoristes, ballarines, parelles de ball i cupletistes. Les varietats eren acompanyades pel quintet de la casa.

Va tancar l’octubre de 1997 (6), quedant abandonat durant vuit anys, fins que el 17 de juny del 2005 (7) va ser ocupat per membres de l’Assemblea Okupa de Sabadell que van rehabilitar el teatre-cinema i hi van crear el Centre Social Alliberat L’Euterpe, inaugurat el 30 de juliol del 2005, fins que va ser desallotjat el 27 de gener del 2006. (8)

A l’espai que ocupava s’hi va construir un edifici d’habitatges, anomenat “Rambla One”

Teatre-Cinema “Colón” (Av. 11 de setembre)

El Teatre Colon es va inaugurar el 1905 i fou obra del mestre d’obres Rafael Estany. L’any 1959, el gendre de Parcerisa, Diego López, posà en funcionament com a cinema aquest teatre. Disposava de 1.475 butaques de platea i 700 d’amfiteatre. Combinava el programa amb el “Rambla”. Un any abans, el 1958, López havia creat el cinema “Mundial” (veure més avall).

Cinema “Rambla” (Rambla)

Va ser el segon cinema de nova planta de la ciutat. Va ser inaugurat 30 anys després que ho fes el primer, l’ “Imperial” (1911), l’any 1943. Fou iniciativa de Llorenç Llobet Gràcia. La inauguració oficial va tenir lloc l’1 d’agost de 1943, tot i que no començà a funcionar per al públic fins l’1 d’octubre. El Rambla podia competir amb l’ “Euterpe” en bellesa i confort, i es diferenciava per la seva estructura rectangular,

Cinema Rambla després d’una renovació d’imatge posterior a l’estrena FONT: Diari de Sabadell

Cinema “Califòrnia” / “Sala X”(carrer Andorra, 47 i 49, cantonada amb Rosselló. Barri de Ca n’Oriach)

Era propietat de Nicolás Pérez que va arribar a Sabadell l’any 1942, comprà el terreny i construí el seu habitatge. Veient que li quedava espai i edificà un edifici per sala de balls i varietats, fins que el 1952 hi començà a fer cinema. Tenia 964 butaques. El cine califòrnia va canviar el seu nom i va acabar sent una «Sala X».

Cinema “Rio” (Av. José Antonio, actualment Av. Barberà, 336)

L’habilità l’any 1954 Ramon Freixas al garatge de casa seva. Va durar fins a finals dels 60.

Cinema “Rio de Oro” (Carretera de Barcelona, 596)

Sebastià Ramis el convertí en un cinema l’any 1959, fins llavors havia sigut una sala de ball. Va durar fins l’any 1984.

Cinema “Mundial” (Ronda de Ponent amb carrer de Plans)

Diego López va comprar uns terrenys a la Ronda Ponent, cantonada amb carrer Plans, a prop de la Riereta, per edificar-hi un cinema. El “Mundial” fou inaugurat el 20 de juliol de 1958. Combinava el seu programa amb el “Rambla”, disposava de pantalla a l’aire lliure. Va ser enderrocat l’any 1976 per fer-hi pisos que portaren el mateix nom “Edifici Mundial”

Cinema Mundial, nevada de 1962 AUTOR: Mateu Ribas. FONT: Grup de facebook “Patrimoni Sabadell”.

Cinema “Fernando” / “Cinema Lux” / “Euterpe-77

Situat al carrer Fernando, després Dinarès i finalment Major, al barri de la Creu Alta. Era la Seu del “Círcol” Republicà Federal de la Creu Alta. Va ser expropiat després de la Guerra Civil. Durant els primers anys de la postguerra va ser utilitzat pel Centre Parroquial i després es va vendre i s’hi va ubicar el “cine Fernando”, després el “Lux” i posteriorment “Euterpe-77”.

Euterpe-77. FONT: Grup de Facebook “Patrimoni Sabadell”

Cinema “Actualidades” / “Alcázar”/ “Cineart 3 Multisales” (carrer de les Planes)

Va ser inaugurat el 3 de juliol de 1956 per Francesc Serra Clerch, el fill dels propietaris de Cal Moix, botiga de roba situada a la Rambla amb el carrer de les Planes, on va instal·lar el cinema “Actualidades”, després anomenat “Alcázar” i finalment “Cineart Multisales”.

Article on s’informa de la inauguració del Cinema Actualidades, Sabadell, 3 de juliol de 1956 (AHS)

Paco Serra, tenia gran dèria per la mecànica de la producció. Es convertí en empresari exhibidor. Explotant una xarxa de cinemes, el primer a Cardona i després a Barberà, Sant Quirze, Polinyà, Matadepera, Rellinars i Mura. Havia fet projeccions a l’aire lliure a la Plaça Major i a Sant Feliu del Racó. Serra es va fer en el segon pis de casa seva de la rambla una sala de projeccions privada, amb 30 butaques i cabina. Aquesta sala privada serà l’embrió del cinema “Actualidades”. Les novetats d’aquest cinema eren les sessions diàries diària de 7 a 10 del vespre, tret del dijous, dissabtes i diumenges en què es programarien llargmetratges; i la seva reduïda capacitat amb només 234 butaques, entrant en el circuit de “cinemes de butxaca” de l’època.

El 1964, Cortadellas i Josep Maria Bourgeois van constituir la societat Alcázar Cinema S.A amb Josep Maria Bourgeois, i el 1969 “l’Alcázar” passà a anomenar-se “Cineart Multisales” fins el seu tancament.Va ser traspassat l’any 1977 a Ramon Cortadellas.

Viquipèdia, 19 d’octubre del 2002. Cartellera del cineArt multisales col·locat al Cineart

“Actualidades”-“Cineart 3”-“Cineart” (Rambla amb carrer les Planes) / “CineArt Alcázar”-“Cineart Multisales” (carrer les Planes)

L’any 1969. Francesc Serra Clerch va convertir “l’Alcazar” en “Cineart Alcazar”. Una sala d’Arte y Ensayo per poder-hi veure aquelles pel·lícules que no entraven dins el circuit comercial estàndard. Cortadellas va encabir-hi tres sales de cinema dins el “Cineart Alcázar”. L’any 1977, Francesc Serra Clerch li traspassa a Ramon Cortadellas que a prop seu, en el mateix carrer les Planes tenia “l’Alcázar” i el “Cineart Alcázar” que passà a anomenar-se “Cineart-3”, va ser el primer de la ciutat en incorporar llums de xenó, en substitució de les de carbó. Posteriorment va ser anomenat “Cineart”. El 17 de gener de 1974 s’inaugurava la primera de les sales petites del que amb els anys seria el Cineart Multisales, anomenada Club Cineart, només tenia capacitat per 105 persones en butaques. El març de 1980 va obrir una nova sala al Cineart Multisales, més endavant aquesta sala s’anomenariaClub Cineart-2″.

Façana del Cineart Multisales, 1990. Autor desconegut. Arxiu Cortadellas
Viquipèdia, 19 d’octubre del 2002

Cinema “Montecarlo” (carretera de Prats)

El va crear Ramon Cortadellas i Gabarró, empresari de cinema des de 1958. Obra de l’arquitecte Marià Pedrol., va ser inaugurat el 17 de juny de 1961 empresari de cinema des de 1958. Primer va combinar la programació amb el “Rio de Oro” de Sebastià Ramis. L’any 1962 al aparèixer el cinema “Goya” de l’Avinguda Matadepera, 36, propietat de Jaume Marimon, i estableix tractes per intercanviar programes.

Anunci de la inauguració del Cinema Montercarlo amb la pel·lícula El Gran Pescador (Frank Borzage, 1959), Sabadell. 17 de juny de 1961 (AHS)
Avinguda Matadepera cantonda amb el carrer de la Segarra, 1968. A la dreta el “Cine Goya”. Foto: Biarnés (AHS)

Cinema Sabadell (carrer Casp, 7-15 amb Lope de Vega 46-54)

Inaugurat el 25 de març de 1966 per Ramon Cortadellas. Estava a 15 metres de l’avinguda de Barberà molt a prop de la Creu. La compra del terreny sense edificar es va fer en nom de la societat Alcazar-Cinema S.A. Va tancar el 1987 i després es va enderrocar i s’hi van fer pisos amb locals comercials a la planta baixa.

Cinema Rex (carrers de Palma i Tenerife)

Estava situat al barri dels Merinals i va ser inaugurat el 7 de desembre de 1966. Es tractava d’uns grans cinemes amb capacitat per 1400 persones, obra de l’arquitecte sabadellenc Salvador Arderiu. Era propietat de l’advocat barceloní Josep Bagaria Daví, ja coneixia el món del cinema i va ser president del Gremi d’Exhibidors. Bagaria també es quedaria amb l’Euterpe.

Va tancar el 1989, el 1991 l’edifici va ser destruït per un espectacular incendi.

Inauguració del cinema Rex el 7 de desembre de 1966. Diari de Sabadell

CinemaAvenida”/ “Studio 7” / “Sala X” (Carretera de Barcelona, 576, Creu de Barberà)

FONT:Torrella, Josep; Beorlegui, Albert. Sabadell un segle de cinema. Fundació amics de les arts i les lletres de Sabadell.1996

El 9 de març de 1971 Josep Bagaria l’empresari de “l’Euterpe” i el “Rex” va inaugurar la sala de cinema “Studio 7”, de fet era una antiga sala que va fer funcionar el fill de Parcerisa. Una de les seves innovacions va ser la decoració de Joan Puig que va posar unes diminutes peces de plàstic especial al sostre que s’il·luminaven quan s’apagava la llum, donant la sensació de cel estrellat. Un altre “innovació” que ara veuríem com a masclista (i ho és, tot i que en alguns comerços segueix sent així), és la de posar només noies com acomodadores. El local es va inaugurar amb el film Helga, un film de divulgació de la gestació i el part, però que en aquells temps on no s’ensenyava res d’això va donar molt de què parlar, estan a la cartellera set setmanes. L’agost de 1984 el “Studio 7” es va convertir en “Sala X”, la primera pel·lícula que va projectar va ser Garganta Profunda. L’any 1990 el cinema va tancar les portes.

FONT:Torrella, Josep; Beorlegui, Albert. Sabadell un segle de cinema. Fundació amics de les arts i les lletres de Sabadell. 1996
Anunci de la sala X al Diari de Sabadell, 1987


Torrella, Josep; Beorlegui, Albert. Sabadell un segle de cinema. Fundació amics de les arts i les lletres de Sabadell, 1996

Beorlegui i Tous, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541

(1) ‘Marçal Ballús, carrer de’. nomenclàtor

(2) Beorlegui i Tous, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541

(3) Diario de Sabadell, 28 d’abril de 1897

(4) ‘Cinemes Imperial (Sabadell)‘. Acadèmia del Cinema

(5) ‘Els inicis del cinema (1897-1911)‘. Història de Sabadell. Antonio Santamaria. isabadell.cat, 9 d’octubre de 2016

(6) Los okupas se instalan en el cine Euterpe, en pleno centro de Sabadell‘. Paloma Arenós. La Vanguardia, 21 juny del 2005.

(7) ‘Okupat el cinema Euterpe a Sabadell‘. Kaosenlared, 5 d’agost de 2005

(8) ‘La cantonada de la vergonya‘. Vilaweb, 25 de gener de 2010

Magí Colet i Mateu

Vila-rodona, 30 d’octubre de 1909 – Sabadell, 25 de desembre de 1978 (1)

Magí Colet (autor desconegut) FONT: nomenclàtor

Pedagog i independentista català (en terminologia de l’època, “separatista”)

República, guerra civil i exili

Va néixer a Vila-rodona (Alt Camp), era el quart de sis germans: Maria (1899); Josep (1901); Salvador (1903); Joan (1905); Magí (1909) i  Francesc (1913), tots nascuts a la nombrada vila. Eren fills de Joan Colet Ventura i Paula Mateu Rius. Tots els germans van estudiar primària al col·legi de Vila-rodona, sota el mestratge del professor Sr. Cabot, que influí en la formació humana i en el catalanisme que va arrelar en tots ells. El pare, Joan, treballava com a corredor de vins, però a causa de la crisi provocada per la fil·loxera, l’any 1923 es van traslladar a Sant Just Desvern. Magí començà a treballar en el ram de la metal·lúrgia com a aprenent de torner, a La Santjustenca. Magí i el seu germà Francesc, es van apuntar al grup excursionista local de Nosaltres Sols (2)

L’any 1935 a Sant Just Desvern, es va casar amb Edelmira Canet García, nascuda a Corbera d’Alzira, País Valencià. Tingueren una filla, Montserrat, nascuda a Sant Just el 1937. (2)

Amb Daniel Cardona, va militar al partit separatista Nosaltres Sols, que pretenia’assolir la independència per la via armada, i més endavant a Estat Català. Durant la República va formar part del Departament d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, on va coincidir amb Josep Tramunt Bussom, amb qui més endavant, l’any 1946, es retrobarien a Sabadell. El 1939 es va haver d’exiliar a França i passà per diversos camps de concentració. A França es va incorporar a la Resistència Francesa va participar en l’acció contra el franquisme amb l’ocupació de la Vall d’Aran (1)

Retorn a Catalunya

Després de passar l’exili a França, entre el 1939 i el 1946, Magí va viure una temporada a casa dels avis materns a Corbera d’Alzira. La seva dona, Edelmira i la seva filla van traslladar-se a Barcelona. L’any 1950, Magí, la seva dona i la seva filla, es van retrobar i es traslladaren a Sabadell, on també es va retrobar amb el seu company i amic Josep Tramunt, que s’havia instal·lat a la ciutat, després de passar 4 anys empresonat i patint tortures a la presó Model. (2) Amb la família, va viure al barri de la Creu Alta: Carretera de Castellar, 137, a casa de Josep Colet, un oncle del seu pare. El 1957 es va instal·lar al carrer Gambús i més endavant al carrer Les Paus, 68, al centre de Sabadell. on va compaginar la feina com a responsable d’un magatzem de material elèctric, al carrer de la Borriana, amb la de mestre de català i de francès a l’Acadèmia Labor, regentada pels seu amic Jaume Viladoms Valls (1913-1976), antic militant del POUM i reconegut esperantista, i dirigida per Enric Cots i Sunyer. Va ser un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya i d’Òmnium Cultural. (3)

La temptativa d’assassinat de l’alcalde Josep Maria Marcet

Josep Tramunt va explicar a Andreu Castells que després de que el dia 19 d’abril de 1950 del mateix any Antoni Franquesa i Josep Facerias parlessin amb Magí Clotet perquè els ajudés a matar l’alcalde Josep Maria Marcet, Franquesa el va visitar: “Li vaig dir que atemptar contra Marcet era inoperant. Però ell venia a matar dues persones i em va forçar que digués dos noms d’una persona de Sabadell i una de Terrassa”. L’atemptat pel qual havien estat enviats Franquesa i Facerias, des de la seu del Moviment Llibertari de la CNT a Tolosa de Llenguadoc, no es va acabar cometent (4)


Font i Grasa, Pere. Magí Colet i Mateu. Pedagog i patriota català. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, núm. 105. Sabadell, 2008

‘Magí Colet i Mateu’. Ricard Simó i Bach.  EVOCACIÓ, Diari Sabadell,13 de desembre de 1986 

(1) ‘Magí Colet, carrer de’. nomenclàtor. Ajuntament de Sabadell

(2) ‘Magí Colet i Mateu: La vida d’un lluitador’. Pere Font i Grasa. Centre d’Estudis Sant Justencs, 12 de novembre de 2018

(3) ‘Magí Colet: el FNC i la Catalunya resistent’. Agustí Barrera i Puigví. Llibertat.cat, 5 de febrer de 2010

(4) ‘Els maquis i els fallits atemptats contra l’alcalde Marcet’. Antonio Santamaria. Història, isabadell.cat, 8 de juliol de 2018

Cartells de ceràmica als carrers Sant Antoni i de la Rosa i al Passeig de la Revolució

Al centre de Sabadell, al carrer de Sant Antoni, trobem una sèrie de cartells de ceràmica que fan referència a fets històrics o d’associacions importants per la vida social, cultural i econòmica de la ciutat. En el carrer de Sant Antoni trobem un total de 7 cartells que fan referència a: les Agrupacions Corals de Sabadell, l’Agrupació de Veïns del carrer de Sant Antoni, la casa on es van fundar les Escolàpies, el Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Sabadell, l’Orfeó de Sabadell, la Caixa d’Estalvis de Sabadell, el Patronat Local de la Vellesa, i l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Tots aquests cartells es van col·locar en època franquista, després de la postguerra, entre el 8 de desembre de 1952 i el 25 d’agost de 1953. És per això que es tracta sobretot d’associacions patronals, la Caixa d’Estalvis de Sabadell, o associacions culturals que just passada la postguerra tampoc qüestionaven el franquisme. Els cartells, tot i ser d’època franquista estan tots en català.

En el carrer de la Rosa, trobem un cartell de ceràmica que recorda la construcció d’una de les primeres cases d’Arraona, propietat de Pere de Rossa, construïda l’any 1870 i restaurada el 1997, any que es col·loca la placa.

També en el centre de la ciutat, podem trobar embellida amb ceràmica l’entrada de la modernista Farmàcia Arguelaguet als carrers Sant Antoni Maria Claret, 20 i Pedregar, 21. Obra de Modest Casademunt i Giralt.

Carrer Sant Antoni

Agrupacions Corals de Sabadell, 8 de desembre de 1952
Agrupació de Veïns del carrer de Sant Antoni, 8 de desembre de 1952
Casa on es van fundar les Escolàpies al carrer Sant Antoni, 25 (el cartell es troba a sobre de l’entrada del restaurant Kote), 26 abril de 1953
Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Sabadell. 15 d’agost de 1953
Orfeó de Sabadell, 15 d’agost de 1953
Caixa d’Estalvis de Sabadell, 15 d’agost de 1953
Patronat Local de la Vellesa, 25 d’agost de 1953
Acadèmia de Belles Arts, de Sabadell 25 d’agost de 1953. Està firmada per Modest Casademunt Giralt (Barcelona, 1881 – Sabadell, 1964)

Carrer de la Rosa

Homenatge a una de les primeres cases d’Arraona, la casa de Pere de Rossa, construïda l’any 1870 i restaurada el 1997

Passeig de la Revolució

Dolors Viñas i Camps

Sabadell, 11 de setembre de 1907 – 9 de juliol de 1991 (1)

Retrat de Dolors Viñas Camps, 1970. –Autor: desconegut. FONT: Fons Ricard Simó Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Pedagoga i periodista

El 1957 va obtenir el títol de Magisteri, i va obrir l’Acadèmia Taulé-Viñas. També va ser secretària del Museu de la Ciutat i de la Fundació Bosch i Cardellach. L’any 1972 va ser la primera dona en accedir a aquesta institució cultural històrica com a membre numerari. El seu marit va ser Josep Taulé, que va ser president del Club Natació Sabadell. Els dos van ser cantaires de l’Orfeó de Sabadell. (2)

De 1952 a 1974 va ser corresponsal de La Vanguardia. El 1975 es va llicenciar de Filologia Hispànica amb la tesi Estudi sobre l’obra literària del sabadellenc Bartomeu Soler. Gràcies a la seva experiència com a professora de mecanografia, va editar el llibre Mètode complet de mecanografia (1979), el primer d’aquestes característiques que s’editava en català, i el Tractat de taquigrafia en català : sistema Boada (1990). El mètode de mecanografia, que va ser reeditat i utilitzat com a llibre de text de les escoles de Formació Professional Administrativa de Catalunya, va rebre el Premi Baldiri Rexac 1979-1980. També va escriure poesia, bona part d’ella inèdita.   Durant la cerimònia on se li va entregar la medalla de la Ciutat al Mèrit Pedagògic, el 5 de juny de 1987, se’n van llegir algunes (3)

Des del 28 de juny del 2000, una plaça del barri de la Creu Alta porta el seu nom (1) (2)


(1) ‘Dolors Viñas, Plaça de’. nomenclàtor. coneixsabadell.cat

(2) ‘Carrers amb història (XX): Dolors Viñas i l’acadèmia‘. Redacció. isabadell.cat, 28 d’agost de 2002

(3) ‘Dolors Viñas i Maria Teresa Gavarró: escriptores i pedagogues molt vinculades a Sabadell‘. Diari Digital de l’Institut Agustí Serra, 10 de juny de 2011

Lluïsa Forrellad i Miquel

Sabadell, 17 de maig de 1927 — Cerdanyola (Bellaterra), 4 d’agost de 2018 (1)

Lluïsa Forrellad, en una imatge d’arxiu. Instituto Cervantes

Escriptora

Va néixer en el si d’una família dedicada al tèxtil. Amb la seva germana bessona, Francesca Forrellad, començaren a estudiar infermeria, i l’any 1948, va fundar el grup de teatre Quadre Escènic de la Puríssima el 1948, del qual en va ser també actriu. Es va donar a conèixer al gran públic l’any 1953, amb només 26 anys, quan va guanyar el Premi Nadal amb Siempre en capilla (2) L’obra narra en primera persona i des d’un curiós punt de vista els tràngols de dos metges i d’un químic acabats de doctorar durant una epidèmia de diftèria al Londres de finals del segle XIX (3). Al guardó li va seguir l’èxit: els flaixos de les càmeres, les preguntes dels periodistes i el caos de trobar-se convidada a tot arreu al mateix temps. “Després de guanyar el Nadal, la van bombardejar, no la deixaven viure”, recorda el seu amic Francesc Ventura (2)

No va tornar a publicar fins el cap de 55 anys amb la novel·la d’intriga Foc Latent (2006). Segons paraules d’ella mateixa “al miedo que tiene el que ha conseguido una medalla de oro y teme obtener sólo la de plata. Era un temor que teníamos Carmen Laforet y yo, y también Ana María Matute. Mi mayor enemigo durante estos años he sido yo misma”. Foc Latent, tracta del retrat de la història de Catalunya de 1875 a mitjans de 1909, època convulsa que va de les pèrdues colonials a la setmana tràgica. Història explicada a través de l’ascens social de Pol Caselles (narrador), l’evolució del qual representa la transformació de la burgesia catalana, de formes de viva rurals a la societat industrialitzada i urbana, i les tensions i desigualtats socials que comporta aquest canvi (4).

Lluïsa Forrellad podria tenir una desena de novel·les inèdites en català per publicar. Segons el seu amic Francesc Ventura “La prova és que ha publicat mitja dotzena de novel·les aquests últims anys i, en canvi, en queden vuit o deu d’inèdites sense publicar a casa seva, perquè jo hi he estat. Sobre la relació amb la seva germana: “Hi havia molta compenetració entre les dues i es refiava molt de la crítica, molt dura, de la seva germana. Com que no tenia aquest suport, dubtava de si els retocs que feia per polir les novel·les, perquè era molt exigent amb ella mateixa, eren correctes. Crec que això ha fet que no hagi sortit cap més obra seva”. Els llibres de Lluïsa Forrellad estan publicats per l’editorial manresana Angle Editorial (5).


(1) ‘Lluïsa Forrellad i Miquel’. enciclopèdia.cat

(2) ‘Lluïsa Forrellad: sempre la medalla d’or‘. Redacció. Diari de Sabadell, 4 d’agost de 2018

(3) ‘Mor als 91 anys l’escriptora sabadellenca Lluïsa Forrellad’. Redacció. naciodigital.com, 5 d’agost de 2018

(4) ‘Fuego latente’ Ricardo Senabre. Letras, Libro de la semana. elcultural.com, 4 de gener de 2007

(5) ‘L’escriptora Lluïsa Forrellad podria tenir tenir una desena d’originals inèdits a casa seva’. Pere Gallifa. Ràdio Sabadell, 6 d’agost de 2018

Miquel Crusafont i Pairó

Sabadell, 3 d’octubre de 1910 – 15 d’agost de 1983 (1)

Fotografia de Miquel Crusafont i Pairó. Treball propi d’usuari de Viquipèdia

Paleontòleg, especialitzat en paleontologia de mamífers, fundador de l’Institut Català de Paleontologia i descobridor de nombroses espècies, fet pel qual que es fa complicat saber-ne amb certesa el nombre exacte.

Es casà amb la farmacèutica Julieta Sabater (filla de pagesos ampostins), amb qui tingué dos fills, l’historiador i numismàtic, Miquel Crusafont i Sabater i l’escriptora Anna Crusafont i Sabater.

Llicenciat en Farmàcia per la Universitat de Barcelona (1933). Va començar a interessar-se per la Paleontologia partint des de zero, sent un autodidacte Amb l’ajuda del naturalista barceloní Josep Fernández de Villalta. Tots dos s’havien mogut en el medi excursionista d’abans de la guerra, on van realitzar de manera ordenada les primeres troballes paleontològiques. Durant el batxillerat als Escolapis el va atreure les primeres descobertes de restes de mamífers fòssils al Vallès,.La seva recerca comença a difondre’s amb els treballs del Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural durant el període 1933-1934, es tractava de les notes de les troballes efectuades a l’estació del tren elèctric de més enllà de Sant Quirze. Aquests treballs obririen els seus camps de recerca: estudi dels vertebrats fòssils, del Miocè, el Miocè a Catalunya, i el Terciari i Quaternari ibèric. (2) Va excavar jaciments al Vallès –particularment el de Can Llobateres, avui parc arqueològic i reserva d’excavacions de l’Institut de Paleontologia–, i al Penedès, entre d’altres indrets. El 1933 i el 1934 va publicar amb Josep Fernández de Villalta, les La guerra va truncar aquestes primeres investigacions de Crusafont i no retornaria a l’activitat exploratòria fins a finals dels anys 40, fou a partir d’aquests anys que va començar a explorar àrees més allunyades: als Pirineus, a Aragó, a Castella; i fins i tot en jaciments del nord d’Àfrica. Entre 1952 i 1958 va organitzar els Cursets Internacionals de Paleontologia a Sabadell (3)

L’an 1955 es va Doctorar en Ciències Naturals per la de Madrid i Catedràtic de Paleontologia a la Universitat d’Oviedo i a la de Barcelona (1961) (4). Va obtenir el títol de doctor en Ciències Naturals, amb Premi Extraordinari, per la tesi Los jiráfidos fósiles de España. Va opositar, aconseguint el número 1 i per unanimitat, a catedràtic de Paleontologia per la Universitat d’Oviedo i, per concurs de trasllat, de la Universitat de Barcelona; va exercir també com a professor d’Antropologia de la Facultat de Filosofia Societatis Iesu de Barcelona. Por ser l’introductor a l’estat espanyol del pensament evolucionista de Teilhard de Chardin -que conciliava Darwin i la Bíblia-, al qual va dedicar diversos estudis: Concepciones cosmovitalistas del evolucionismo (1948), L’evolució avui, (1953) (5). Crusafont es va convertir en un gran paleontòleg de renom, pioner, i reconegut mundialment en l’especialitat en l’estudi dels mamífers fòssils i l’evolucionisme (5). El 1945 va començar una intensa relació científica amb el paleontòleg George Gaylord Simpson (1902-1984), impulsor de la síntesi evolucionista (6).

Alguns dels seus treballs més importants són Los Vertebrados del Mioceno Continental de la cuenca del Vallés-Penedés (1943) amb Josep Fernández de Villalta, El Mioceno Continental del Vallés y sus yacimientos de vertebrados (1948, amb Josep Fernández de Villalta); El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallés-Penedés (1955, amb Josep Fernández de Villalta i Jaume Truyols), Estudio Masterométricos en la evolución de los Fisípedos (1957, amb Jaume Truyols); La Evolución (1966, amb Bermudo Meléndez i Emiliano Aguirre). Va ser l’introductor a l’estat espanyol del pensament evolucionista de Teilhard de Chardin .

L’any 1969 fundà l’Instituto Provincial de Paleontología, dependent de la Diputació de Barcelona, a Sabadell. Des de l’any 1983 aquesta institució s’anomena Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell. El mamífer prehistòric Crusafontia va ser batejat en homenatge seu.

Crusafont va participar en un documental de divulgació científica, anomenat “‘Historia de un mundo perdido: paleontología española” (Ramon Sanahuja, 1951) on apareixia com a protagonista i en feia l’assessorament científic. Aquest documental es va difondre posteriorment al cicle Cinema i Paleontologia del ICP, (7) i posteriorment a l’acte “Retorn al món perdut: D’Arthur Conan Doyle i Dr Crusafont” organitzat pels Amics del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i presentat pel naturalista Jordi Sargatal. (8)

Fins ara, Miquel Crusafont i Pairó no tenia una biografia publicada ni una catalogació exhaustiva de la seva obra. Fins que el seu fill Miquel Crusafont i Sabater, el 19 de juny de 2019 va publicar per l’editorial Comanegra: Miquel Crusafont i l’origen de l’home. L’obra compta amb la col·laboració de la Fundació Bosch i Cardellach, la Fundació Catalana per la Recerca, el Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica (CRIP) de l’Ajuntament d’Hostalets de Pierola i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. I està prologat per David M. Alba, director d’aquest institut (9).

El 25 d’octubre de 1995, Sabadell li dedicà una plaça al centre de la ciutat (10)

L’any 1969 es va fundar l‘Institut Provincial de Paleontologia de Sabadell, l’any 1983 va passar a anomenar-se Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell. L’any 2006 es va crear la fundació Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, on hi participen com a patrons la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i pren el relleu de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont. (11)


(1) M. Crusafont i Pairó, Plaça de nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

(2) Torrella i Pineda, Josep. «Dimensió sabadellenca del científic universal»Arraona núm. 14 III època, primavera de 1994 .Ajuntament de Sabadell.  

(3) Jaume Truyols Santonja. Miquel Crusafont Pairó i l’Escola Paleontològia de Sabadell. Un assaig de valoració. Quaderns d’arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach (LXI). 21 pàg.

(4) BOE (21 de juny de 1961) «Orden de 26 de mayo de 1961». BOE, 147: 9373

(5) «Miquel Crusafont i Pairó». L’Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

(6) Gorgues, Catalá; I, Jesús «Miquel Crusafont, George Simpson y la internacionalización de los estudios de paleontología evolutiva en España». Dynamis, 33, 2, 00/2013, pàg. 343–364. DOI: 10.4321/S0211-95362013000200004. ISSN: 0211-9536.

(7) Institut Català de Paleontologia «Éxito de asistencia al Ciclo de Cine y Paleontología» Noticias ICP.

(8) «Retorn al món perdut. D’Arthur Conan Doyle i el Dr. Crusafont | Amics del Museu de Ciències 8Naturals de Barcelona»

(9) «Es publica la primera biografia de Miquel Crusafont, pare de la paleontologia catalana» ‘Redacció’. Diari de Sabadell, 20 de juny de 2019

(10) M. Crusafont i Pairó, Plaça de nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell

(11) Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. Qui som?

Joan Sallent i Prat

Sabadell, 11 de març de 1879 – 21 de març de 1936

Joan Sallent i Prat. Autor desconegut. 1925 aprox.

Impressor, fundador de la Impremta Sallent

Fill d’una família pagesa, era el segon de tres germans, va començar a ajudar als seus pares en les feines del camp, però el seu interès per la cultura i el món de la impremta, el van portar a treballar com a aprenent a la impremta de Joan Comas, la impremta més important de Sabadell i una de les més importants de Catalunya durant la primera meitat del segle XX. Inicialment, Sallent es va establir a un cobert del carrer Horta Novella de Sabadell però, al cap d’uns anys, va traslladar-se al carrer Sant Quirze i, finalment es va instal·lar-se al carrer Jovellanos de la mateixa localitat (1). La Impremta Comas comptava amb una setantena d’operaris i exportava a tota la península i a ultramar (2). Abans d’obrir la seva pròpia impremta, va anar formant-se com a impressor a la Impremta Comas, on va esdevenir director de litografia. (3)

Impremta Comas, 1910.
AUTOR: Andrés Raich. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Un cop establert pel seu compte, Sallent es va convertir en un dels impressors més reputats de Catalunya, del seu obrador van sortir obres d’editors barcelonins com la Llibreria Catalònia, la Llibreria Verdaguer, les Edicions Proa o l’editorial Barcino, amb una trentena de títols de l’Enciclopèdia de Catalunya, i s’hi van estampar els volums més interessants de l’edició sabadellenca d’entreguerresAlmanac de les Arts de 1924 i 1925, Elements d’història de Sabadell de Miquel Carreras, Sabadell del meu record de Marian Burgès i SerraEl rodal de Sabadell de Josep Borrell, l’Almanac del Diari de Sabadell de 1928, Les decapitacions i el Bestiari de Pere Quart, els volums de les Edicions La Fona i de La Mà Trencada, la Biblioteca Sabadellenca, que dirigia Joan Costa i Deu, i, des de 1925 els llibres de les Edicions La Mirada, dissenyats per Ricard Marlet. També va imprimir edicions de bibliòfil, com la traducció catalana de la Divina Comèdia de Josep Maria de Sagarra (1947) (4).

Moltes personalitats de la cultura catalana van reconèixer l’originalitat, la modernitat i la qualitat de la producció de Joan Sallent. L’escriptor sabadellenc Francesc Trabal  va definir a Sallent com:

“un dels nostres capitans d’indústria més significat, un dels nostres artistes més autèntics” i destacà que fora de Sabadell “us trobàveu que us parlaven dels teixits nostres i dels obradors d’En Sallent”

Trabal, Francesc ‘Joan Sallent, impressor’. Diari de Sabadell, 4640, 25 de març de 1936

L’escriptor i fundador de la Biblioteca Sabadellenca Joan Costa i Deu el va considerar com: “un gran patriota”, i va ajudar a la divulgació de l’obra de molts escriptors novells d’aquella època, essent el propi Sallent l’editor dels primers llibres de molts autors nascuts a Sabadell de forma totalment desinteressada (5).

Una altra faceta de Sallent era la seva gran afició per l’excursionisme, essent un dels seus precursors a Sabadell. Sallent, juntament amb Joan Farrés, és l’autor de l’obra Del Tibidabo a Andorra a peu, en vuit jornades (1927), on narra detalladament l’itinerari d’una excursió que van realitzar els dos autors des del Tibidabo fins a Andorra (6).

Joan Sallent va morir l’any 1936 als 57 anys. A la seva mort, la Impremta Sallent va continuar funcionant de manera exitosa pel seu fill Eugeni Sallent i Cañellas i, des d’aleshores, passant a anomenar-se Joan Sallent, Successors. Des del 21 de desembre de 1984, un carrer del nord de Sabadell porta el seu nom (2).

Impremta Sallent, 1925 aprox.
Impremta Sallent, 1925 aprox.


Fotografies cedides per Max Sallent.

(1) Benaul Berenguer, Josep M. Autors, editors i impressors a Sabadell, 1850-1975. Nota històrica. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012. ISBN 978-84-9883-487-1.

(2) Nomenclàtor. ‘Carrer de Joan Sallent‘. Ajuntament de Sabadell.

(3) Costa i Deu, Joan ‘Joan Sallent i Prat’. La Veu de Catalunya, 24-03-1936.

(4) ‘Joan Sallent i Prat‘. L’Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

(5) Costa i Deu, Joan ‘Joan Sallent i Prat‘. La Veu de Catalunya, 24-03-1936.

(6) Santamaria, Antonio. ‘Els origens de l’excursionisme‘. isabadell.cat, 23 de febrer de 2020.

Francesc Bedós i Casals

Sabadell, 9 de febrer de 1924 – 31 de gener de 2017 (1)

Francesc Bedós i Casals. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Metge, uròleg. A mitjans dels anys 70 va ser una de les persones que més va reclamar la necessitat d’un Hospital General

Fill de Francesc P. Bedós i Garcia-Ciaño i Margarida Casals i Garcia. Els seus germans son la logopeda Margarida Bedós i Casals i el metge gastroenteròleg Gabriel Bedós i Casals. Es va casar amb Maria Balsach i Grau, amb qui tingué sis filles: Anna, Roser, Maria, Margarida, Mònica i Isabel. Va cursar els primers estudis en el Col·legi de les Escoles de Sabadell, i posteriorment el batxillerat a la Valdèmia de Mataró. Va seguir la professió de metge del seu pare i el seu avis i es va llicencià i doctorà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

Va exercir com a Cap d’Urologia de la Mútua Sabadellenca i de la Clínica del Nen Jesús de Sabadell i fou President de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques del Vallès Occidental. Com a President d’aquesta última durant els anys 74-76, substituint el Dr. Miret, va impulsar diverses transformacions dins l’entitat: va consolidar el català com a llengua institucional, van tenir lloc les primeres eleccions mitjançant l’assemblea de socis, per primera vegada va participar una infermera en una taula rodona mèdica sobre hipernutrició parenteral; es va realitzar la primera taula rodona sobre organització sanitària, amb la participació de professionals aliens a la sanitat; i l’any 1975, sota els auspicis de la Filial, un grup multi-disciplinari de professionals de la sanitat va elaborar el denominat llibre groc o informe sanitari sobre Sabadell, que pretenia fer un balanç de la situació en aquells moments i presentar una sèrie de propostes de millora de cara al futur (2)

A mitjans dels anys 70, va ser una de les persones que més va reclamar la necessitat d’un Hospital General a la ciutat. L’any 1975 van aparèixer diferents escrits a la premsa, sobre la necessitat de construcció d’un hospital, entre ells, el del Doctor Bedós al Sabadell del 22 setembre, amb el títol: “Entre tots serem capaços?”, així mateix es dirigí a diversos organismes oficials reclamant la construcció de l’hospital. En aquell moment no ho va aconseguir, i el Consorci Hospitalari Parc Taulí no va ser creat fins el 31 de desembre de 1986 (3).

Va escriure diversos articles a la premsa i a revistes de l’àmbit mèdic, també va escriure alguns llibres, entre els que destaca “Manual d’Urolologia”, escrit amb la col·laboració d’altres companys especialistes. Va ser un gran aficionat a esports com la natació, l’excursionisme el tenis.

“Sabadell”, 22 de setembre de 1975 (pàg. 37)

Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach

(1) ‘FRANCESC BEDÓS I CASALS’: Fallecimiento: EnMemoria. La Vanguardia, 1 de febrer de 2017 <https://enmemoria.lavanguardia.com/fallecimiento/francesc-bedos-i-casals/49094656>

(2) Filial Vallès Occidental. Acadèmia Mèdica de Ciències Mèdiques de la Salut de Catalunya i Balears. ‘Història’ <http://webs.academia.cat/filials/voccidental/historia.php>

(3) Consorci Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell – ‘Breu record històric’ <“>https://www.tauli.cat/tauli/informacio-corporativa/presentacio/breu-record-historic>

Margarida Bedós i Casals

Sabadell, 1922 – gener de 1981 (1) (2)

Margarida Bedós. Col·lecció particular Francesc Bedós (2)

Assistent Social i pedagoga

Els seus pares eren Francesc Bedós Garcia-Ciaño i Margarida Casals Garcia. Els seus germans, Francesc i Gabriel, van seguir la professió de metge del seu pare, el primer com a cirurgià i el segon com especialista en patologies de l’aparell digestiu (3). En canvi, Margarida, va optar per dedicar-se a l’assistència social, formant part de la primera promoció de l’Escola de Formació Social Sabadell-Terrassa.

Va fer d’ Assistent Social de l’empresa VISASA als anys seixanta, quan es va formar aquest barri i altres amb l’immigració procedent sobretot d’ Andalusia. Va començar a organitzar activitats lúdiques pels infants a casa seva i a la Plaça de les Termes (2). Va participar en l’equip de l’Associació d’Assistents Socials de Sabadell que van començar a organitzar un intent de desenvolupament comunitari als barris, a favor dels interessos dels més necessitats. A part de l’Associació d’Assistents Socials, també va participar en el Congrés de Cultura Catalana, l’Assemblea de Catalunya, el Pla Comarcal i el Pla d’Urgència (4).

Va realitzar diversos viatges a França d’on va importar el concepte d’educació a través del joc. El novembre de 1980 va ser una de les cofundadores de la ludoteca del barri de Les Termes de Sabadell. Entre les principals funcions de la ludoteca son les de participar en l’educació del nen i la seva formació a través del joc i la joguina, va afavorir les relacions comunitàries entre els nens i oferir-lis elements materials, espais i orientacions i ajudes que puguin precisar en cada moment (5).

Al morir el gener de 1981, la ludoteca va passar a anomenar-se a Ludoteca Margarida Bedós, és la primera ludoteca creada a Catalunya i Espanya. La ludoteca es financia mitjançant aportacions privades i públiques, de la Fundació Probitas, l’Obra Social “la Caixa” i l’Ajuntament de Sabadell; així com de col·laboradors (6).

Ludoteca Margarida Bedós: http://www.ludomb2.org/quisom.html


(1) R.I.P Diari de Sabadell, 9 de gener de 1981

(2) Musset i Pons, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les Termes. 45 Pàg. ‘Margarida Bedós 1922-1981’ (Pàg. 32). Museu d’Història de Sabadell, 2007

(3) Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach (Francesc Bedós i Casals i Gabriel Bedós i Casals)

(4) (5) ‘Recordant Margarida’, Diari de Sabadell, 4 de febrer de 1981 (Pàg. 9)

(6) ‘La ludoteca más antigua se rejuvenece’. Diari de Sabadell, 5 d’octubre de 2019 (Pàg. 18)

Exit mobile version
%%footer%%