Història de Sabadell S.XIX-XX

Introducció del cinema a la ciutat

L’introductor del cinema a la ciutat va ser Marçal Ballús i Bertran (Barcelona, 24 de juliol de 1871 – Sabadell, 25 de febrer de 1937) (1), un dentista que pels volts de 1890 es va establir a Sabadell, on tenia el seu consultori al capdamunt de la Rambla. Però, la seva gran passió va ser la fotografia i el cinema, que va veure néixer a París, el 28 de desembre de 1895. Ballús va assistir a París a les primeres sessions d’exhibició cinematogràfica, al Salon Indien del Gran Café, al Boulevard des Capucines, en què els germans Lumière donaren a conèixer les primeres cintes cinematogràfiques, preses de la vida quotidiana, amb l’aparell que havien construït.

Ballús, es va inventar una paraula per referir-se el cinema: LENTIPLASTICROMOCOLISELECTOSERPENTIGRAF (2). La paraula, per la seva longitud, no va tenir èxit i es va quedar en cinema.

Ballús va contactar amb els germans Lumière per encarregar-los un dels seus aparells, que el febrer de 1897 portava a Sabadell amb unes quantes pel·lícules. El 27 d’abril d’aquell mateix any, les va projectar en públic a “Los Campos de Recreo“, conegut anys després com a “Cine Campos“, sense gaire èxit -veure retall de la notícia- (3). Ballús va fer construir una barraca de fusta al pla de l’Os, a l’actual plaça del Doctor Robert, per a les projeccions cinematogràfiques a l’inici de 1901, però un incendi la va destruir abans d’acabar l’any.

Expansió de les projeccions

L’any 1903 la comissió de la Festa Major va organitzar diverses sessions a l’aire lliure a la plaça Sant Roc. Aquell mateix any es van començar a projectar pel·lícules al “Teatre Euterpe“, diumenges a la tarda i nit, sinó hi havia funcions de teatre. Les sessions cinematogràfiques a la seu de l’Associació Catòlica, a la Rambla 65, i que poc després quedaria exclusivament per a cinema amb el nom de “Petit Kursaal“. El 1906 es feia cinema a la seu del Centre Líric (carrer de les Planes), seu de la sarsuela amateur, posteriorment anomenat “Cine Talón”, “Cine-Film”, “Cine Ideal” i el cap de molts anys “Teatre Esbarjo”, “Teatre Alcázar”, cinema “Actualidades”, “Cineart Alcázar” i “Cineart Multisales”. A la Festa Major de 1907 es van passar sessions nocturnes de cinema al camp de la Vella Creu Alta del Centre d’Esports Sabadell, al carrer Sant Vicenç. El 1909 es va inaugurar la sala de cinema de “Los Campos de Recreo” i al “Gran Saló Doré” (a la Rambla), antic “Cine Pas” on Ballús hi havia passat projeccions, sense gaire èxit.

Teatre/Cinema Cervantes

Després de l’incendi de la barraca, Ballús arrendà el “Teatre Cervantes” que tenia 20 anys de vida i cronològicament era el tercer dels teatres sabadellencs. Associat amb Antoni Llobet, va fer-hi obres, respectant l’escenari, en aquell moment el més gran de Sabadell i la seva comarca. En contacte amb els Lumière, Méliès i Pathé, adquirí pel·lícules que projectà amb regularitat, llogant-les també a altres empresaris de fora de Sabadell. A Ballús li va costar molts esforços aconseguir que la gent es desplacés fins a la Creu Alta, quan havia obert la barraca de projeccions al centre de la ciutat. Mirà de convèncer el públic amb la venta de números per la rifa d’algun objecte durant les sessions.

Les Sales de Cinema

Anys 60, 70 i 80: Esplendor de les sales de cinema a la ciutat

Els anys 60 hem comptat un total de 7 edificis que funcionaven com a cinemes: “Rambla”, “Montecarlo”, “lmperial”, “Mundial”, “Colón”, “Alcázar” i el “Cine Campos”. A l’acabar la dècada dels 70 es podien comptar 10 cinemes més: “California”, “Avenida”, “Montecarlo”, “Fernando”, “Colón”, “Actualidades”, “Mundial, “Rio” i “Rio de Oro“. I als anys 70 s’hi sumarien: “Goya”, “Rex”, “Cinema” “Sabadell”, “Kennedy” i “Victoria”. En època d’esplendor Sabadell va disposar de vint-i-quatre cines.

Els anys 80 van ser una època de gran esplendor pels cinemes de la ciutat, arribant a tenir 12 cinemes: “Principal”, “Rambla”, “Victoria Cinema”, “Cineart Alcázar”, “Cineart 3”, “Cinema Sabadell”, “Club Cineart”, “Euterpe”, “Euterpe-77”, “Montecarlo” i “Studio-7“.

Decadència del cinema

A mitjans dels anys 90 amb l’expansió de la televisió i el vídeo VHS a les llars, les sales de cinema començarien a veure’s afectades, crisi que es faria més greu amb l’expansió d’internet i la seva velocitat i nous suports de qualitat com el DVD. Actualment a Sabadell . Ara només queden les multi sales de l’Eix Macià i de “l’Imperial”, que també estan patint la crisi causada pel coronavirus. Segurament que el cinema per això continuarà ja que no és el mateix veure una pel·lícula des de casa que en una gran pantalla i amb so de qualitat, exceptuant els poc que es poden permetre una pantalla i so de tals característiques. A això cal afegir-hi l’encant que té veure una pel·lícula al cinema.

“Gran Saló Imperial” (Rambla amb carrer Fèlix Amat)

La primera sala exclusivament de cinema de Sabadell va ser el “Gran Saló Imperial” inaugurat l’any 1911. Els terrenys del cinema eren propietat d’Enric Turull i Comadran, fill de Pere Turull, gran empresari tèxtil i fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Enric fou un dels fundadors del Banc Sabadell, president seu durant 10 anys i diputat a Corts del partit monàrquic. En el contracte signat el 2 de maig de 1911: L’empresari Salvador Casas i Roca va comprometre’s a aixecar al solar un cinema amb la totalitat d’obres al seu càrrec i a pagar un lloguer de 2.500 pessetes l’any pel terreny, el tracte era a 10 anys. La Caixa d’Estalvis de Sabadell de la qual era tresorer Turull, facilità un préstec hipotecari de 15.000 ptes. a Casas. A les notes publicitàries es deia que los “espectáculos consistirán en exhibición de las películas más modernas de carácter moral o instructivo“. Això era a causa de que Turull en el contracte impedia que en local es celebressin balls de mascares, mítings i espectacles contraris a la moral o religió catòlica.

L’edifici va ser obra de l’arquitecte barceloní Jeroni Martorell, autor d’altres edificis icònics de la ciutat que en aquells moments eren en terrenys de Turull, com l’edifici de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, al carrer Gràcia i l’Escola Industrial (propietat també de la Caixa, ara de la fundació BBVA i seu de la Fundació Bosch i Cardellach). Tenia una façana modernista molt singular, ornamentada amb senzills motius vegetals. Tres grans portades permetien l’accés al vestíbul. A dalt hi havia una cabina de dos nivells. La sala feia 42 metres de llargària i tenia capacitat per a més de mil espectadors asseguts en un ampli pati de butaques central i dues galeries laterals que després es convertirien en llotges. La platea feia una pendent del 15%, permetent una bona visibilitat, amb l’eix de projecció perpendicular al centre de la pantalla (4). Disposava de 1.500 butaques a Platea i 500 cadires a l’amfiteatre.

“L’Imperial” es va anunciar com el segon edifici que s’aixecava a Espanya com a cinema afegint que podia competir amb el “Gran Salón Cine Doré”. La inauguració de “l’Imperial” va tenir lloc el 24 de setembre de 1911 i va consistir en una selecció de pel·lícules de la productora Pathé Frères, entre els primers films exhibits destaquen Nuestra Señora de París, El rescate del rey Juan, La novela de una joven, El sitio de Calais o El Azote de la Humanidad (4). El 9 d’octubre a la nit, Salvador Casas i Roca va invitar als periodistes a visitar l’edifici, oferint-lis una projecció privada i els obsequià amb dolços, vins i cigarros al “Cafè Condal” (davant “l’Euterpe”).

Els primers anys es van fer representacions d’opereta i òpera, ja la tècnica cinematogràfica era molt simple i s’intentava atreure públic amb les “varietats”.

L’octubre 1921 s’extingia el contracte els seus arrendataris van renunciar a renovar-lo, ja que tenien greus problemes econòmics. El 3 octubre 1921 imperial deixà de funcionar, fins que el 9 de març de 1922 la societat empresarial va vendre l’edifici a Enric Turull. El nadal de 1925 “l’Imperial” va obrir les portes a mans de l’empresa barcelonina Vilaseca i Ledesma S.A que va competir amb l’empresa propietària de “l’Euterpe” i el “Cervantes”. El 1925 “l’Imperial” introduïa la Metro-Goldwin-Mayer amb els actors més preuats del moment. Entre el 1926-27 la Metro-Goldwin-Mayer va ser comprada per l’empresa Parcerisa i “l’Imperial” passaria pel·lícules europees. Entre el 1928 i 1929 Parcerisa afegí “Los Campos” als seus dos locals. L’estiu 1933 “l’Imperial” passà a mans de l’empresa barcelonina Cinaes propietat de Tomàs Parcerisa. La xarxa Parcerisa tenia 4 sales: “Euterpe”, “Los Campos”, “Cervantes” i “Imperial”. En aquell moment l’únic cinema que no pertanyia a Parcerisa era el “Principal”.

“L’Imperial” va ser el primer cinema de la ciutat en projectar una pel·lícula plenament sonora, a la Festa Major any 1930, l’1 i 2 d’agost: Broadway Melody

Els anys seixanta l’imperial va haver de competir amb les noves sales de cinema que s’instal·laven als barris i el cinema va anar perdent popularitat i només s’hi feien sessions el cap de setmana i els festius. Entre 1983 i 1985 va viure certa recuperació, gràcies a les sessions de la filmoteca dirigides per Francesc Blanquer, i amb les sessions de cinema infantil entre 1970 i 1989 (5). Però finalment el 29 d’octubre de 1989 “l’Imperial” va tancar i l’edifici quedà abandonat un llarg temps, fins que s’hi van construir pisos i s’hi van instal·lar uns cinemes multi-sales anomenats “Imperial”, en homenatge a l’antic cinema,

“Los Campos de Recreo” / Cinema “Campos” (Rambla amb carrer Duran i Sors)

Van ser inaugurats l’any 1867. Disposaven de tres espais diferenciats, un destinat a cafè, un altre que era pròpiament el teatre i un darrer espai a l’aire lliure destinat a esdeveniments diversos com ara balls. Va patir dos incendis el 1870 i 1870. El 1885 es realitzaren reformes del cafè, però no van servir per mantenir-lo i el 1894 acaba desapareixent per dissenyar tot l’espai d’oci que acabarà configurant un nou teatre amb capacitat per 950 persones. Més tard, al 1906 va acollir una sala de cinema estable i a partir de 1921 seria només un cinema. Els “Campos de Recreo” de La Rambla va continuar actiu, amb balls, orquestres, combats de boxa i festes majors fins a finals els anys 60 del segle passat que va tancar. L’any 1977 va ser enderrocat per construir-hi pisos, entre les protestes dels veïns que reclamaven un Ateneu Popular.

Teatre/Cinema Principal (carrer de les Paus, 6)

El Teatre Principal fou inaugurat el 13 d’octubre de 1866 en el lloc on hi havia hagut el “Teatro de la Villa”, construït l’any 1839, en el solar que fins llavors havien ocupat els estricadors del Gremi de Paraires i Abaixadors. L’impulsor i propietari d’aquest primer teatre va ser una societat de propietaris, que pertanyia a la burgesia local.

El “Teatro de la Villa” va acollir activitats, tot i les seves mancances estructurals, del 1840 al 1862 quan es va tancar per ordre governativa. Cap al 1856 els propietaris van cedir part del terreny del teatre per a la construcció de la seu del Cercle Sabadellès.

La construcció del Teatre Principal va ser iniciativa també d’una Societat de Propietaris, però amb més recursos econòmics que el seu antecessor. El projecte és de l’arquitecte Francesc Daniel Molina. Reproduïa en menys espai l’estructura del Liceu, amb dos pisos de llotges i un tercer pis “galliner” o entrada general.

Segons les plantes que aixecà el mestre d’obres Josep Maria Obradors, l’edifici tenia el 1878 una planta baixa amb vestíbul, “pista de desahogo”, llotges , butaques de platea i escenari. A la primera planta hi havia el vestíbul, el saló del Cercle Sabadellès, que es podia compartir amb el teatre, i les llotges. Un segon pis amb vestíbul, butaques i llotges i la planta anomenada “del paraíso” amb seients disposats en bancs i en origen una zona de cafè, que no apareix als plànols de 1878.

Acabada la gran guerra el 1918, les petites sales van desaparèixer i només seguiren els 4 grans edificis: “Euterpe”, “Campos”, “Imperial” i “Cervantes”. Fuster i Reixach, empresaris lampistes, l’adquiriren el 31 d’octubre de 1919 i el convertiren en cinema.

L’any 1921 l’empresa de Fuster i Reixach inaugurà el “Catalunya Park”, local a l’aire lliure que a les nits d’estiu substituïa el “Principal”. El “Catalunya Park” estava a la Rambla, en el pati de l’edifici “Les voltes de Ca’n Oliver”, actualment Casal Pere Quart.

Els anys 90 el “Principal” va funcionar exclusivament com a cinema

Cafè-Teatre / Cinema “Euterpe” (Rambla, 1-3)

Va ser construït l’any 1893 per l’arquitecte municipal Juli Batllevell i Arús. Primer era un Teatre i Cafè-Restaurant, i després es va convertir en cinema. La sala de teatre-cinema tenia aforament per més de 500 persones assentades, un gran escenari, un bar, oficines i a través d’un pati connectava a un altre edifici on hi havia el centenari Restaurant Euterpe.

L’Euterpe va ser reformat diverses vegades, el 1914, 1935 i després de la Guerra Civil. Durant molts anys i fins la inauguració del cinema “Rambla” a la dècada dels 40, “l’Euterpe” va ser el local més distingit i selecte per veure cinema i teatre. Com que els anys 20 el cinema encara era fora rudimentari, com a complement del programa de cinema, es feien “atraccions” pel públic, com acròbates, malabaristes, ventrílocs, humoristes, ballarines, parelles de ball i cupletistes. Les varietats eren acompanyades pel quintet de la casa.

Va tancar l’octubre de 1997 (6), quedant abandonat durant vuit anys, fins que el 17 de juny del 2005 (7) va ser ocupat per membres de l’Assemblea Okupa de Sabadell que van rehabilitar el teatre-cinema i hi van crear el Centre Social Alliberat L’Euterpe, inaugurat el 30 de juliol del 2005, fins que va ser desallotjat el 27 de gener del 2006. (8)

A l’espai que ocupava s’hi va construir un edifici d’habitatges, anomenat “Rambla One”

Teatre-Cinema “Colón” (Av. 11 de setembre)

El Teatre Colon es va inaugurar el 1905 i fou obra del mestre d’obres Rafael Estany. L’any 1959, el gendre de Parcerisa, Diego López, posà en funcionament com a cinema aquest teatre. Disposava de 1.475 butaques de platea i 700 d’amfiteatre. Combinava el programa amb el “Rambla”. Un any abans, el 1958, López havia creat el cinema “Mundial” (veure més avall).

Cinema “Rambla” (Rambla)

Va ser el segon cinema de nova planta de la ciutat. Va ser inaugurat 30 anys després que ho fes el primer, l’ “Imperial” (1911), l’any 1943. Fou iniciativa de Llorenç Llobet Gràcia. La inauguració oficial va tenir lloc l’1 d’agost de 1943, tot i que no començà a funcionar per al públic fins l’1 d’octubre. El Rambla podia competir amb l’ “Euterpe” en bellesa i confort, i es diferenciava per la seva estructura rectangular,

Cinema “Califòrnia” / “Sala X”(carrer Andorra, 47 i 49, cantonada amb Rosselló. Barri de Ca n’Oriach)

Era propietat de Nicolás Pérez que va arribar a Sabadell l’any 1942, comprà el terreny i construí el seu habitatge. Veient que li quedava espai i edificà un edifici per sala de balls i varietats, fins que el 1952 hi començà a fer cinema. Tenia 964 butaques. El cine califòrnia va canviar el seu nom i va acabar sent una «Sala X».

Cinema “Rio” (Av. José Antonio, actualment Av. Barberà, 336)

L’habilità l’any 1954 Ramon Freixas al garatge de casa seva. Va durar fins a finals dels 60.

Cinema “Rio de Oro” (Carretera de Barcelona, 596)

Sebastià Ramis el convertí en un cinema l’any 1959, fins llavors havia sigut una sala de ball. Va durar fins l’any 1984.

Cinema “Mundial” (Ronda de Ponent amb carrer de Plans)

Diego López va comprar uns terrenys a la Ronda Ponent, cantonada amb carrer Plans, a prop de la Riereta, per edificar-hi un cinema. El “Mundial” fou inaugurat el 20 de juliol de 1958. Combinava el seu programa amb el “Rambla”, disposava de pantalla a l’aire lliure. Va ser enderrocat l’any 1976 per fer-hi pisos que portaren el mateix nom “Edifici Mundial”

Cinema “Fernando” / “Cinema Lux” / “Euterpe-77“

Situat al carrer Fernando, després Dinarès i finalment Major, al barri de la Creu Alta. Era la Seu del “Círcol” Republicà Federal de la Creu Alta. Va ser expropiat després de la Guerra Civil. Durant els primers anys de la postguerra va ser utilitzat pel Centre Parroquial i després es va vendre i s’hi va ubicar el “cine Fernando”, després el “Lux” i posteriorment “Euterpe-77”.

Cinema “Actualidades” / “Alcázar”/ “Cineart 3 Multisales” (carrer de les Planes)

Va ser inaugurat el 3 de juliol de 1956 per Francesc Serra Clerch, el fill dels propietaris de Cal Moix, botiga de roba situada a la Rambla amb el carrer de les Planes, on va instal·lar el cinema “Actualidades”, després anomenat “Alcázar” i finalment “Cineart Multisales”.

Paco Serra, tenia gran dèria per la mecànica de la producció. Es convertí en empresari exhibidor. Explotant una xarxa de cinemes, el primer a Cardona i després a Barberà, Sant Quirze, Polinyà, Matadepera, Rellinars i Mura. Havia fet projeccions a l’aire lliure a la Plaça Major i a Sant Feliu del Racó. Serra es va fer en el segon pis de casa seva de la rambla una sala de projeccions privada, amb 30 butaques i cabina. Aquesta sala privada serà l’embrió del cinema “Actualidades”. Les novetats d’aquest cinema eren les sessions diàries diària de 7 a 10 del vespre, tret del dijous, dissabtes i diumenges en què es programarien llargmetratges; i la seva reduïda capacitat amb només 234 butaques, entrant en el circuit de “cinemes de butxaca” de l’època.

El 1964, Cortadellas i Josep Maria Bourgeois van constituir la societat Alcázar Cinema S.A amb Josep Maria Bourgeois, i el 1969 “l’Alcázar” passà a anomenar-se “Cineart Multisales” fins el seu tancament.Va ser traspassat l’any 1977 a Ramon Cortadellas.

“Actualidades”-“Cineart 3”-“Cineart” (Rambla amb carrer les Planes) / “CineArt Alcázar”-“Cineart Multisales” (carrer les Planes)

L’any 1969. Francesc Serra Clerch va convertir “l’Alcazar” en “Cineart Alcazar”. Una sala d’Arte y Ensayo per poder-hi veure aquelles pel·lícules que no entraven dins el circuit comercial estàndard. Cortadellas va encabir-hi tres sales de cinema dins el “Cineart Alcázar”. L’any 1977, Francesc Serra Clerch li traspassa a Ramon Cortadellas que a prop seu, en el mateix carrer les Planes tenia “l’Alcázar” i el “Cineart Alcázar” que passà a anomenar-se “Cineart-3”, va ser el primer de la ciutat en incorporar llums de xenó, en substitució de les de carbó. Posteriorment va ser anomenat “Cineart”. El 17 de gener de 1974 s’inaugurava la primera de les sales petites del que amb els anys seria el Cineart Multisales, anomenada Club Cineart, només tenia capacitat per 105 persones en butaques. El març de 1980 va obrir una nova sala al Cineart Multisales, més endavant aquesta sala s’anomenaria “Club Cineart-2″.

Cinema “Montecarlo” (carretera de Prats)

El va crear Ramon Cortadellas i Gabarró, empresari de cinema des de 1958. Obra de l’arquitecte Marià Pedrol., va ser inaugurat el 17 de juny de 1961 empresari de cinema des de 1958. Primer va combinar la programació amb el “Rio de Oro” de Sebastià Ramis. L’any 1962 al aparèixer el cinema “Goya” de l’Avinguda Matadepera, 36, propietat de Jaume Marimon, i estableix tractes per intercanviar programes.

Cinema Sabadell (carrer Casp, 7-15 amb Lope de Vega 46-54)

Inaugurat el 25 de març de 1966 per Ramon Cortadellas. Estava a 15 metres de l’avinguda de Barberà molt a prop de la Creu. La compra del terreny sense edificar es va fer en nom de la societat Alcazar-Cinema S.A. Va tancar el 1987 i després es va enderrocar i s’hi van fer pisos amb locals comercials a la planta baixa.

Cinema Rex (carrers de Palma i Tenerife)

Estava situat al barri dels Merinals i va ser inaugurat el 7 de desembre de 1966. Es tractava d’uns grans cinemes amb capacitat per 1400 persones, obra de l’arquitecte sabadellenc Salvador Arderiu. Era propietat de l’advocat barceloní Josep Bagaria Daví, ja coneixia el món del cinema i va ser president del Gremi d’Exhibidors. Bagaria també es quedaria amb l’Euterpe.

Va tancar el 1989, el 1991 l’edifici va ser destruït per un espectacular incendi.

Cinema “Avenida”/ “Studio 7” / “Sala X” (Carretera de Barcelona, 576, Creu de Barberà)

El 9 de març de 1971 Josep Bagaria l’empresari de “l’Euterpe” i el “Rex” va inaugurar la sala de cinema “Studio 7”, de fet era una antiga sala que va fer funcionar el fill de Parcerisa. Una de les seves innovacions va ser la decoració de Joan Puig que va posar unes diminutes peces de plàstic especial al sostre que s’il·luminaven quan s’apagava la llum, donant la sensació de cel estrellat. Un altre “innovació” que ara veuríem com a masclista (i ho és, tot i que en alguns comerços segueix sent així), és la de posar només noies com acomodadores. El local es va inaugurar amb el film Helga, un film de divulgació de la gestació i el part, però que en aquells temps on no s’ensenyava res d’això va donar molt de què parlar, estan a la cartellera set setmanes. L’agost de 1984 el “Studio 7” es va convertir en “Sala X”, la primera pel·lícula que va projectar va ser Garganta Profunda. L’any 1990 el cinema va tancar les portes.

---

Torrella, Josep; Beorlegui, Albert. Sabadell un segle de cinema. Fundació amics de les arts i les lletres de Sabadell, 1996

Beorlegui i Tous, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541

(1) ‘Marçal Ballús, carrer de’. nomenclàtor

(2) Beorlegui i Tous, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541

(3) Diario de Sabadell, 28 d’abril de 1897

(4) ‘Cinemes Imperial (Sabadell)‘. Acadèmia del Cinema

(5) ‘Els inicis del cinema (1897-1911)‘. Història de Sabadell. Antonio Santamaria. isabadell.cat, 9 d’octubre de 2016

(6) Los okupas se instalan en el cine Euterpe, en pleno centro de Sabadell‘. Paloma Arenós. La Vanguardia, 21 juny del 2005.

(7) ‘Okupat el cinema Euterpe a Sabadell‘. Kaosenlared, 5 d’agost de 2005

(8) ‘La cantonada de la vergonya‘. Vilaweb, 25 de gener de 2010