Sabadell, 17 de maig de 1927 — Cerdanyola (Bellaterra), 4 d’agost de 20181
Lluïsa Forrellad, en una imatge d’arxiu. Instituto Cervantes
Escriptora
Va néixer en el si d’una família dedicada al tèxtil. Amb la seva germana bessona, Francesca Forrellad, començaren a estudiar infermeria, i l’any 1948, va fundar el grup de teatre Quadre Escènic de la Puríssima el 1948, del qual en va ser també actriu. Es va donar a conèixer al gran públic l’any 1953, amb només 26 anys, quan va guanyar el Premi Nadal amb Siempre en capilla (2) L’obra narra en primera persona i des d’un curiós punt de vista els tràngols de dos metges i d’un químic acabats de doctorar durant una epidèmia de diftèria al Londres de finals del segle XI2X. Al guardó li va seguir l’èxit: els flaixos de les càmeres, les preguntes dels periodistes i el caos de trobar-se convidada a tot arreu al mateix temps. “Després de guanyar el Nadal, la van bombardejar, no la deixaven viure”, recorda el seu amic Francesc Ventura.3
No va tornar a publicar fins el cap de 55 anys amb la novel·la d’intriga Foc Latent (2006). Segons paraules d’ella mateixa “al miedo que tiene el que ha conseguido una medalla de oro y teme obtener sólo la de plata. Era un temor que teníamos Carmen Laforet y yo, y también Ana María Matute. Mi mayor enemigo durante estos años he sido yo misma”. Foc Latent, tracta del retrat de la història de Catalunya de 1875 a mitjans de 1909, època convulsa que va de les pèrdues colonials a la setmana tràgica. Història explicada a través de l’ascens social de Pol Caselles (narrador), l’evolució del qual representa la transformació de la burgesia catalana, de formes de viva rurals a la societat industrialitzada i urbana, i les tensions i desigualtats socials que comporta aquest canvi.4
Lluïsa Forrellad podria tenir una desena de novel·les inèdites en català per publicar. Segons el seu amic Francesc Ventura “La prova és que ha publicat mitja dotzena de novel·les aquests últims anys i, en canvi, en queden vuit o deu d’inèdites sense publicar a casa seva, perquè jo hi he estat. Sobre la relació amb la seva germana: “Hi havia molta compenetració entre les dues i es refiava molt de la crítica, molt dura, de la seva germana. Com que no tenia aquest suport, dubtava de si els retocs que feia per polir les novel·les, perquè era molt exigent amb ella mateixa, eren correctes. Crec que això ha fet que no hagi sortit cap més obra seva”. Els llibres de Lluïsa Forrellad estan publicats per l’editorial manresana Angle Editorial5.
Sabadell, 3 d’octubre de 1910 – 15 d’agost de 19831
Fotografia de Miquel Crusafont i Pairó. Treball propi d’usuari de Viquipèdia
Paleontòleg, especialitzat en paleontologia de mamífers, fundador de l’Institut Català de Paleontologia i descobridor de nombroses espècies, fet pel qual que es fa complicat saber-ne amb certesa el nombre exacte.
Es casà amb la farmacèutica Julieta Sabater (filla de pagesos ampostins), amb qui tingué dos fills, l’historiador i numismàtic, Miquel Crusafont i Sabater i l’escriptora Anna Crusafont i Sabater.
Llicenciat en Farmàcia per la Universitat de Barcelona (1933). Va començar a interessar-se per la Paleontologia partint des de zero, sent un autodidacte Amb l’ajuda del naturalista barceloní Josep Fernández de Villalta. Tots dos s’havien mogut en el medi excursionista d’abans de la guerra, on van realitzar de manera ordenada les primeres troballes paleontològiques. Durant el batxillerat als Escolapis el va atreure les primeres descobertes de restes de mamífers fòssils al Vallès,.La seva recerca comença a difondre’s amb els treballs del Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural durant el període 1933-1934, es tractava de les notes de les troballes efectuades a l’estació del tren elèctric de més enllà de Sant Quirze. Aquests treballs obririen els seus camps de recerca: estudi dels vertebrats fòssils, del Miocè, el Miocè a Catalunya, i el Terciari i Quaternari ibèric2. Va excavar jaciments al Vallès –particularment el de Can Llobateres, avui parc arqueològic i reserva d’excavacions de l’Institut de Paleontologia–, i al Penedès, entre d’altres indrets. El 1933 i el 1934 va publicar amb Josep Fernández de Villalta, les La guerra va truncar aquestes primeres investigacions de Crusafont i no retornaria a l’activitat exploratòria fins a finals dels anys 40, fou a partir d’aquests anys que va començar a explorar àrees més allunyades: als Pirineus, a Aragó, a Castella; i fins i tot en jaciments del nord d’Àfrica. Entre 1952 i 1958 va organitzar els Cursets Internacionals de Paleontologia a Sabadell3.
L’an 1955 es va Doctorar en Ciències Naturals per la de Madrid i Catedràtic de Paleontologia a la Universitat d’Oviedo i a la de Barcelona (1961)4. Va obtenir el títol de doctor en Ciències Naturals, amb Premi Extraordinari, per la tesi Los jiráfidos fósiles de España. Va opositar, aconseguint el número 1 i per unanimitat, a catedràtic de Paleontologia per la Universitat d’Oviedo i, per concurs de trasllat, de la Universitat de Barcelona; va exercir també com a professor d’Antropologia de la Facultat de Filosofia Societatis Iesu de Barcelona. Por ser l’introductor a l’estat espanyol del pensament evolucionista de Teilhard de Chardin -que conciliava Darwin i la Bíblia-, al qual va dedicar diversos estudis: Concepciones cosmovitalistas del evolucionismo (1948), L’evolució avui, (1953) (5). Crusafont es va convertir en un gran paleontòleg de renom, pioner, i reconegut mundialment en l’especialitat en l’estudi dels mamífers fòssils i l’evolucionisme5. El 1945 va començar una intensa relació científica amb el paleontòleg George Gaylord Simpson (1902-1984), impulsor de la síntesi evolucionista6.
Alguns dels seus treballs més importants són Los Vertebrados del Mioceno Continental de la cuenca del Vallés-Penedés (1943) amb Josep Fernández de Villalta, El Mioceno Continental del Vallés y sus yacimientos de vertebrados (1948, amb Josep Fernández de Villalta); El Burdigaliense continental de la cuenca del Vallés-Penedés (1955, amb Josep Fernández de Villalta i Jaume Truyols), Estudio Masterométricos en la evolución de los Fisípedos (1957, amb Jaume Truyols); La Evolución (1966, amb Bermudo Meléndez i Emiliano Aguirre). Va ser l’introductor a l’estat espanyol del pensament evolucionista de Teilhard de Chardin .
L’any 1969 fundà l’Instituto Provincial de Paleontología, dependent de la Diputació de Barcelona, a Sabadell. Des de l’any 1983 aquesta institució s’anomena Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell. El mamífer prehistòric Crusafontia va ser batejat en homenatge seu.
Crusafont va participar en un documental de divulgació científica, anomenat “‘Historia de un mundo perdido: paleontología española” (Ramon Sanahuja, 1951) on apareixia com a protagonista i en feia l’assessorament científic. Aquest documental es va difondre posteriorment al cicle Cinema i Paleontologia del ICP7, i posteriorment a l’acte “Retorn al món perdut: D’Arthur Conan Doyle i Dr Crusafont” organitzat pels Amics del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i presentat pel naturalista Jordi Sargatal8.
Fins ara, Miquel Crusafont i Pairó no tenia una biografia publicada ni una catalogació exhaustiva de la seva obra. Fins que el seu fill Miquel Crusafont i Sabater, el 19 de juny de 2019 va publicar per l’editorial Comanegra: Miquel Crusafont i l’origen de l’home. L’obra compta amb la col·laboració de la Fundació Bosch i Cardellach, la Fundació Catalana per la Recerca, el Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica (CRIP) de l’Ajuntament d’Hostalets de Pierola i l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont. I està prologat perDavid M. Alba, director d’aquest institut9.
El 25 d’octubre de 1995, Sabadell li dedicà una plaça al centre de la ciutat10.
L’any 1969 es va fundar l‘Institut Provincial de Paleontologia de Sabadell, l’any 1983 va passar a anomenar-se Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell. L’any 2006 es va crear la fundació Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, on hi participen com a patrons la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i pren el relleu de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont11.
3 Jaume Truyols Santonja. Miquel Crusafont Pairó i l’Escola Paleontològia de Sabadell. Un assaig de valoració. Quaderns d’arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach (LXI). 21 pàg.
Joan Sallent i Prat. Autor desconegut. 1925 aprox.
Impressor, fundador de la Impremta Sallent
Fill d’una família pagesa, era el segon de tres germans, va començar a ajudar als seus pares en les feines del camp, però el seu interès per la cultura i el món de la impremta, el van portar a treballar com a aprenent a la impremta de Joan Comas, la impremta més important de Sabadell i una de les més importants de Catalunya durant la primera meitat del segle XX. Inicialment, Sallent es va establir a un cobert del carrer Horta Novella de Sabadell però, al cap d’uns anys, va traslladar-se al carrer Sant Quirze i, finalment es va instal·lar-se al carrer Jovellanos de la mateixa localitat (1). La Impremta Comas comptava amb una setantena d’operaris i exportava a tota la península i a ultramar (2). Abans d’obrir la seva pròpia impremta, va anar formant-se com a impressor a la Impremta Comas, on va esdevenir director de litografia. (3)
Un cop establert pel seu compte, Sallent es va convertir en un dels impressors més reputats de Catalunya, del seu obrador van sortir obres d’editors barcelonins com la Llibreria Catalònia, la Llibreria Verdaguer, les Edicions Proa o l’editorial Barcino, amb una trentena de títols de l’Enciclopèdia de Catalunya, i s’hi van estampar els volums més interessants de l’edició sabadellenca d’entreguerres: Almanac de les Arts de 1924 i 1925, Elements d’història de Sabadell de Miquel Carreras, Sabadell del meu record de Marian Burgès i Serra, El rodal de Sabadell de Josep Borrell, l’Almanac del Diari de Sabadell de 1928, Les decapitacions i el Bestiari de Pere Quart, els volums de les Edicions La Fona i de La Mà Trencada, la Biblioteca Sabadellenca, que dirigia Joan Costa i Deu, i, des de 1925 els llibres de les Edicions La Mirada, dissenyats per Ricard Marlet. També va imprimir edicions de bibliòfil, com la traducció catalana de la Divina Comèdia de Josep Maria de Sagarra (1947) (4).
Moltes personalitats de la cultura catalana van reconèixer l’originalitat, la modernitat i la qualitat de la producció de Joan Sallent. L’escriptor sabadellenc Francesc Trabal va definir a Sallent com:
“un dels nostres capitans d’indústria més significat, un dels nostres artistes més autèntics” i destacà que fora de Sabadell “us trobàveu que us parlaven dels teixits nostres i dels obradors d’En Sallent”
Trabal, Francesc ‘Joan Sallent, impressor’. Diari de Sabadell, 4640, 25 de març de 1936
L’escriptor i fundador de la Biblioteca Sabadellenca Joan Costa i Deu el va considerar com: “un gran patriota”, i va ajudar a la divulgació de l’obra de molts escriptors novells d’aquella època, essent el propi Sallent l’editor dels primers llibres de molts autors nascuts a Sabadell de forma totalment desinteressada (5).
Una altra faceta de Sallent era la seva gran afició per l’excursionisme, essent un dels seus precursors a Sabadell. Sallent, juntament amb Joan Farrés, és l’autor de l’obra Del Tibidabo a Andorra a peu, en vuit jornades (1927), on narra detalladament l’itinerari d’una excursió que van realitzar els dos autors des del Tibidabo fins a Andorra (6).
Joan Sallent va morir l’any 1936 als 57 anys. A la seva mort, la Impremta Sallent va continuar funcionant de manera exitosa pel seu fill Eugeni Sallent i Cañellas i, des d’aleshores, passant a anomenar-se Joan Sallent, Successors. Des del 21 de desembre de 1984, un carrer del nord de Sabadell porta el seu nom (2).
Sabadell, 9 de febrer de 1924 – 31 de gener de 20171
Francesc Bedós i Casals. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Metge, uròleg. A mitjans dels anys 70 va ser una de les persones que més va reclamar la necessitat d’un Hospital General
Fill de Francesc P. Bedós i Garcia-Ciaño i Margarida Casals i Garcia. Els seus germans son la logopeda Margarida Bedós i Casals i el metge gastroenteròleg Gabriel Bedós i Casals. Es va casar amb Maria Balsach i Grau, amb qui tingué sis filles: Anna, Roser, Maria, Margarida, Mònica i Isabel. Va cursar els primers estudis en el Col·legi de les Escoles de Sabadell, i posteriorment el batxillerat a la Valdèmia de Mataró. Va seguir la professió de metge del seu pare i el seu avis i es va llicencià i doctorà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
Va exercir com a Cap d’Urologia de la Mútua Sabadellenca i de la Clínica del Nen Jesús de Sabadell i fou President de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques del Vallès Occidental. Com a President d’aquesta última durant els anys 74-76, substituint el Dr. Miret, va impulsar diverses transformacions dins l’entitat: va consolidar el català com a llengua institucional, van tenir lloc les primeres eleccions mitjançant l’assemblea de socis, per primera vegada va participar una infermera en una taula rodona mèdica sobre hipernutrició parenteral; es va realitzar la primera taula rodona sobre organització sanitària, amb la participació de professionals aliens a la sanitat; i l’any 1975, sota els auspicis de la Filial, un grup multi-disciplinari de professionals de la sanitat va elaborar el denominat llibre groc o informe sanitari sobre Sabadell, que pretenia fer un balanç de la situació en aquells moments i presentar una sèrie de propostes de millora de cara al futur2.
A mitjans dels anys 70, va ser una de les persones que més va reclamar la necessitat d’un Hospital General a la ciutat. L’any 1975 van aparèixer diferents escrits a la premsa, sobre la necessitat de construcció d’un hospital, entre ells, el del Doctor Bedós al Sabadell del 22 setembre, amb el títol: “Entre tots serem capaços?”, així mateix es dirigí a diversos organismes oficials reclamant la construcció de l’hospital. En aquell moment no ho va aconseguir, i el Consorci Hospitalari Parc Taulí no va ser creat fins el 31 de desembre de 19863.
Va escriure diversos articles a la premsa i a revistes de l’àmbit mèdic, també va escriure alguns llibres, entre els que destaca “Manual d’Urolologia”, escrit amb la col·laboració d’altres companys especialistes. Va ser un gran aficionat a esports com la natació, l’excursionisme el tenis.
“Sabadell”, 22 de setembre de 1975 (pàg. 37)
Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
Els seus pares eren Francesc Bedós Garcia-Ciaño i Margarida Casals Garcia. Els seus germans, Francesc i Gabriel, van seguir la professió de metge del seu pare, el primer com a cirurgià i el segon com especialista en patologies de l’aparell digestiu3. En canvi, Margarida, va optar per dedicar-se a l’assistència social, formant part de la primera promoció de l’Escola de Formació Social Sabadell-Terrassa.
Va fer d’Assistent Social de l’empresa VISASA als anys seixanta, quan es va formar aquest barri i altres amb l’immigració procedent sobretot d’Andalusia. Va començar a organitzar activitats lúdiques pels infants a casa seva i a la Plaça de les Termes. Va participar en l’equip de l’Associació d’Assistents Socials de Sabadell que van començar a organitzar un intent de desenvolupament comunitari als barris, a favor dels interessos dels més necessitats. A part de l’Associació d’Assistents Socials, també va participar en el Congrés de Cultura Catalana, l’Assemblea de Catalunya,el Pla Comarcal i el Pla d’Urgència4.
Va realitzar diversos viatges a França d’on va importar el concepte d’educació a través del joc. El novembre de 1980 va ser una de les cofundadores de la ludoteca del barri de Les Termes de Sabadell. Entre les principals funcions de la ludoteca son les de participar en l’educació del nen i la seva formació a través del joc i la joguina, va afavorir les relacions comunitàries entre els nens i oferir-lis elements materials, espais i orientacions i ajudes que puguin precisar en cada moment5.
Al morir el gener de 1981, la ludoteca va passar a anomenar-se a Ludoteca Margarida Bedós, és la primera ludoteca creada a Catalunya i Espanya. La ludoteca es finança mitjançant aportacions privades i públiques, de la Fundació Probitas, l’Obra Social “la Caixa” i l’Ajuntament de Sabadell; així com de col·laboradors6.
2 Musset i Pons, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les Termes. 45 Pàg. ‘Margarida Bedós 1922-1981’ (Pàg. 32). Museu d’Història de Sabadell, 2007
3 Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach (Francesc Bedós i Casals i Gabriel Bedós i Casals
4 ‘Recordant Margarida’, Diari de Sabadell, 4 de febrer de 1981 (Pàg. 9)
Sabadell, 11 de novembre de 1909 – 19 de setembre de 19331
Retrat de Maria Teresa Duran i Nogués. S.d. Autor: desconegut. Fons Ricard Simó Bach, Arxiu Històric de Sabadell (AHS).
Periodista, escriptora i feminista
Va morir a Sabadell, el 19 de setembre de 1933 a una edat molt prematura, als 24 anys, en les publicacions i discursos referents a la seva mort, no n’he trobat les causes.
Filla de Magdalena Nogués i Estrada i de Lincoln Duran, dissenyador i fabricant de sabates, fundador de la modernaSabateria Noguésque traspassà al seu cunyat Eduard Nogués i Estrada (1887-1980). Era la segona de dos germans,el seu germà Joan Duran, amb qui tenia molt bona relació, com ella, va morir també molt jove, als 33 anys, exiliat a França, el dia 17 de març de 1939, al camp de concentració de Vernet (Conflent). El seu pare, també va morir a l’exili, a Mèxic, l’any 19472.
Maria Teresa des de ben jove era una gran aficionada a la lectura i les activitats socio-culturals, acompanyava al seu pare, un home de fermes conviccions republicanes i progressistes, a la biblioteca del “Círcol” Republicà Federal(CFR), d’on aquest n’era militant i admirador de les idees i l’obra de Francesc Pi i Maragall. Autodidacta, alternava les visites a la biblioteca del CRF amb les que feia a la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell del carrer Gràcia, on va establir amistat amb les bibliotecàries Encarnació Ribas i Dolors Muñoz, a les que havia demanat consell abans d’entrar a treballar a una editorial de Barcelona3.
Tot i la seva curta vida,va escriure nombrosos comentaris i articles, alguns d’ells publicats a la premsa i revistes locals als anys 1931, 1932, 1933, en el “Diari de Sabadell”, “El Poble” (vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya, ERC) i “La ciutat”. Els seus comentaris i articles van ser publicats pels seus pares i el seu germà, després de la seva mort, a l’obra “Tribut postum”, publicada el 20 de gener de 1934. En el “Tribut postum”, hi figuren un total de 30 articles d’opinió a la premsa local, sobre la situació política tant local com mundial, crítiques a obres de literatura, teatre, cinema, art i conferències, o cartes a una amiga.
A “Tribut pòstum“, el seu germà li va dedicar una paraules, “In memoriam – A la meva germana” (pàg. 5), de les quals reproduïm una part a aquí: “…Quan vas néixer, germana estimada, no em vas avisar, vas venir a veure’m amb sorpresa meva… A més que creixem ens férem més amics cada dia; poc temps després érem dos éssers inseparables. La sorpresa d’aleshores va ésser innocent i ingènua; la d’ara , en anar-te’n ha estat punyent i dolorosa. Per què te n’as anat? És que anyores un paradís millor? Potser un món més perfecte? Benaurada sies. Ah, bon Déu…
En els seus articles es pot copsar el seu pensament, en defensa del feminisme, el republicanisme i el pacifisme.
“Prejudicis” (pàg. 23): He pogut notar que diaris que fins avui havien palesat una indiferència extrema per tot el que tenia relació amb el sexe oposat, ara hi dediquen llargs i amables comentaris… El que els indueix a obrar així no és que s’adonguin o vulguin adonar-se d’un error i intentin reparar-lo, no. És que veuen que la dona els pot fer un gran servei, incorporada a llurs rengles”.
“Interrogants d’actualitat” (pàg 25): Sóc una ferma entusiasta del vot femení que la República amb gran gentilesa i sense quasi haver-li demanat, ens ha concedit, car opino que aquests drets no poden fer altre cosa que millorar i elevar la nostra consciència i situar-nos al nivell que per naturalesa ens pertoca (…) Ara ens toca a nosaltres el demostrar que som mereixedores d’aquests drets atorgats i fer esvair aquest fantasma que ens rodeja encara avui, en ple segle XX, davant d’una majoria d’homes i, el que és pitjor, de moltes dones, que creuen el nostre sexe incapacitat per altra feina que no sia la de l’art culinari”.
“El segon aniversari de la república” (pàg. 27): “...com que a més de catòlica sóc liberal, entenc les idees i opinions d’altri, tant si ens són favorables com adverses, son dignes del major respecte. Per aquest motiu considero una equivocació pretendre imposar els sentiments d’uns sobre els altres”.
“Comentari a un article periodístic” (pàg. 29): “Avui hi ha pobles, com Alemanya i Itàlia sobretot que estan educant a la joventut a base d’idees bèl·liques i odis als consemblants, i això, naturalment, és el que s’hauria d’evitar. S’ha de treballar fermament per inculcar a les noves generacions el menyspreu i l’horror a aquestes gestes fratricides, a aquest cúmul de barbaritats que representa una guerra”.
Tribut pòstum a la nostra filla, Maria Teresa Duran Nogués“. Impremta La Noografica. Sabadell, 20 de gener de 1934
Índex de l’obra “Tribut pòstum a la nostra filla, Maria Teresa Duran Nogués“. Impremta La Noografica. Sabadell, 20 de gener de 1934
A l’article “Per Front Únic Femení d’Esquerra- Una adhesió”, defensa els postulats del “Manifest per un Front Únic Femení Esquerrista”, signat a Barcelona, el 5 de maig de 1932 per Anna Murià, Rosa Mª Arquimbau, Mª Dolors Soler, Anna Mª Martínez Sagi, Amanda Llebot, Mª Dolors Bargalló i Núria M. Oromí; i publicat a L’Opinió, el 8 de maig de 1932, i a Sabadell, també a El poble.El Front Únic pretenia allunyar les dones dels postulats conservadors de la Lliga Regionalista, que estava impulsant una campanya per atreure el vot femení. Nogués, vas ser una de lesimpulsores i fundadores del Front Únic Femení Esquerrista d’ERC,on hi apareixen com a signants del manifest fundacional les seves amigues i escriptores Rosa Arquimbau (escollida presidenta del Front Únic) i Anna Muria, aquesta última, autora de “La revolució moral”, que es va fer cèlebre entre la joventut de l’època. El dia 25 de maig de 1932 va publicar un article que tracta sobre el Front i que es pot trobar a “Tribut pòstum”.El Front Únic va ser fundat el dia 31 de maig de 1932, pretenia la intervenció de la dona en política des de la defensa dels valors republicans i catalanistes, era l’entitat femenina més important de Sabadell, amb 215 associades. Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 van ser les primeres en que la dona tingué dret a vot.
Des de l’1 de desembre del 2006 un carrer de la ciutat situat a la creu de Barberà porta el seu nom.
2 Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach.
3 ‘Maria Teresa Duran i Nogués, escriptora i feminista’. Diario de Sabadell, EVOCACIÓ, jueves 3 de octubre de 1986. Ricard Simó i Bach.
A l’article “Per Front Únic Femení d’Esquerra- Una adhesió”, defensa els postulats del “Manifest per un Front Únic Femení Esquerrista”, signat a Barcelona, el 5 de maig de 1932 per Anna Murià, Rosa Mª Arquimbau, Mª Dolors Soler, Anna Mª
Moià (Bages), 29 de febrer de 1906 – Sabadell, 15 d’agost de 2003
L’escultor Camil Fàbregas al seu taller, treballant en el bust de Cleopatra Burguès Padrós. Asseguda en un tamboret alt, fent de model, Cleopatra. Sabadell, 1934. Autor desconegut (AHS)
Escultor i pintor
Nascut a Moià, però als quatre anys es traslladà amb els seus pares, Benvingut Fàbregas i Giol i Mercè Dalmau i Fodoyol, a Sabadell. Realitzà l’ensenyament primari als Escolapis de Moià i als Maristes de Badalona; i els estudis superiors a les Escoles Pies de Sabadell i a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Continuà la seva formació Barcelona, a l’Escola de Belles Arts de Barcelona de la Llotja de 1925 a 1928 i posteriorment, el 1931 es traslladà a París amb en Vila i Puig, estudiant a l’Escola d’Arts i Aplicades i l’escola d’escultors de Charles Despiau i Robert Wlerick a “l’Escole de Arts Appliqués”.
L’any 1933 fixa la seva residència definitivament a Sabadell, iniciant una sèrie d’exposicions a Barcelona i participant a certamens nacionals i estrangers. Al fons Ricard Simó i Bachde l’Arxiu Històric, consta el dibuix d’un esbós per un projecte d’escultura a Francesc Layret, entre el 1933-34, el projecte de Fàbregas però, no es va dur a terme.
El 1936 executa el monument al pintor Francesc Gimeno. Alternà l’escultura amb la pintura al fresc, realitzant nombroses obres per diversos temples de Sabadell i comarca.
Durant la Guerra Civil havia format part del sindicat d’artistes de la FLS-UGT, al “Vertical” el seu portaveu, del 25 de gener de 1937, podem trobar el següent article seu:
Obres de Camil Fàbregas:
1948:
Monument a Fèlix Sardà i Salvany a la Salut.
1949:
Escultures a Fèlix Sardà i Salvany i Antoni Maria Claret, a la façana de la parròquia de l’Immaculat Cor de Maria, en honor al 50è aniversari de l’arribada dels claretians a la ciutat.
Monument a Anselm Clavé. Sabadell, Plaça d’Anselm Clavé.
1956:
Monòlit a Mossèn Gaietà Clausellas, capellà assassinat durant la Guerra Civil. Sabadell, a la carretera de Matadepera (Sant Julià), km. 3
1959:
Conjunt decoratiu de l’església parroquial de Sant Salvador de Sabadell que es caracteritza per una estilització arcaïtzant de les formes al servei d’un cert popularisme temàtic.
1960:
Monument a Alexander Fleming. Sabadell, Plaça del Dr. Fleming
1974:
Monument a l’alcalde Josep Maria Marceta l’antiga Plaça Marcet (retirat, actualment la Plaça s’anomena de Les Dones del Tèxtil).
1989:
Monument al Doctor Josep Maria Relat. Sant Quirze, Plaça del Doctor Relat.
1990:
Monument als avis. Sant Quirze, Plaça dels avis.
Exposicions col·lectives:
1925: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
1942: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
1948: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (abril).
1948: Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (estiu).
1952: Exposició sobre temes eucarístics. Acadèmia Catòlica de Sabadell.
1953: Primer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
1957: Tercer Saló Biennal de Belles Arts. Caixa d’Estalvis de Sabadell.
Exposicions pròpies i antològiques:
1-15 d’octubre de 1927: “Exposició d’escultures de Camil Fàbregas”. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.
9-26 de gener de 1960: “Capitells de Camil Fàbregas” Sala Gaspar, Barcelona.
29 de maig-13 de juny de 1971: “Exposició Camil Fàbregas. 50 anys d’escultura a Sabadell i antològica de retrats”. Museu de Belles Arts, Sabadell.
4-17 de març de 1980: “Exposició de retrats dibuixats a la mina de plom per Camil Fàbregas, sobre gent que es mou en el món artístic actual de Sabadell”. TOT-ART, Sabadell.
15 d’agost-2 de setembre de 1984: “Exposició antològica d’escultura i pintura de Camil Fàbregas”, Ajuntament de Moià-Patronat Local de Museus.
L’any 1959 es va fer amic de l’escultor Manolo Hugué, amb qui col·laborà en diferents obres. El 1977, donà un centenar d’obres de la seva col·lecció de pintures, a benefici de l’Associació Protectora de Subnormals (posteriorment anomenada Associació Pro Disminuïts Psíquics de Sabadell i Comarca). Fet pel qual va rebre la Creu de l’Ordre Civil de la Beneficència.
Va col·laborar en tres articles al Diari de Sabadell, anomenats “Els tres grans avis que, de ma vida, sigueren sempre companys fidels”, elogiant les figures de Joan Vila Cinca (28 de desembre de 1990), Manolo Hugué (22 de gener de 1991) i Pau Vila Dinarès (3 de gener de 1991).
Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
Entre la continuïtat i el trencament. Art a Sabadell. 1939-1959. Sabadell: Museu d’Art de Sabadell, 2000, 141 pàg i ss..
Façana del “Círcol” Republicà Federal. Finals del segle XIX. FOTO: Marçal Ballús, postal.
Estava situat al carrer Jardí -també anomenat Bèlgica entre 1918 i 1939- i actualment carrer Narcís Giralt, 40, seu de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Va ser obra de l’arquitecte Miquel Pascual Tintorer (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1849 Barcelona, Barcelonès, 1916), el “Círcol” va ser creat el 1887 però la seva seu no es va inaugurar oficialment fins el 24 de setembre de 1888, l’encarregat de la inauguració va ser Francesc Pi i Maragall, fundador del Partit Republicà Democràtic Federal del qual el “Círcol” en formava part. L’edifici, estava envoltat per un ampli jardí, disposava d’un cafè, una biblioteca (la més important de la ciutat fins la creació de la biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, el 1928), una àmplia sala d’actes, sala de ball, sala de joc, una altra de descans, la sala de juntes i dues secretaries, una per assumptes polítics i l’altre per temes socials. A l’entrada del jardí es va construir una casa per al conserge que posteriorment va ser utilitzada per les secretaries dels grups polítics antimonàrquics i un petit local com a museu gestionat pel grup excursionista juvenil “Brot Vallesenc”. Fins el final de la Guerra Civil va ser un centre molt important per la política i cultura sabadellenca. En la seva màxima època d’esplendor es coneixia com la “Catedral Republicana del Vallès”.
El CRF serà la força hegemònica de Sabadell de 1931 a 1936, amb els alcaldesSalvador Ribé Garcia, Magí Marcé Segarra i Joan Miralles Orrit (exceptuant del 13 d’octubre del 34 al 16 de febrer del 36 en què les autoritats designen a l’empresari licorer Josep Germà Homet, arrel dels fets d’octubre del 34), a partir del 17 d’octubre de 1936 és la Federació Local de Sindicats (FLS-UGT) amb Josep Moix Regàs al capdavant qui tindrà l’hegemonia política a la ciutat en detriment del CRF.
Visita de Manuel Azaña Díaz al Cercle Republicà Federal. Sabadell, 28 d’agost del 1934. Autoria atribuïda a Albert Rifà (AHS)
Amb la victòria del bàndol nacional, la seu del “Círcol” va ser saquejada, la biblioteca destruïda i l’edifici confiscat pel “Frente de Juventudes”, la seu del “Círcol” al barri de La Creu Alta fou subhastada. La seu del “Círcol” passarà a ser durant el franquisme, la seu del “Frente de Juventudes” de la Falange i de la “Jefatura del Movimiento“.
Castells, Andreu. Informe de l’Oposició, República i acció directa (1868-1904). Edicions Riutort, Sabadell, 1977.
DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939. (pàg. 162) Ajuntament de Sabadell, 1986.
Construïda el 1865 pel Mestre d’Obres Municipal Gabriel Batllevell i Tort. Estava al carrer Sant Josep, 22 i el seu primer propietari era l’industrial Josep Fontanet. Va ser enderrocada el 1976 per construir-hi una llar d’avis, tot i l’oposició dels que reclamaven protegir-la com a part del patrimoni arquitectònic i artístic de la ciutat1, com el pintor Antoni Vila Arrufat i nombroses entitats de la ciutat (el Patronat de Museus, l’Acadèmia de Belles Arts, la Fundació Bosch i Cardellach, el Centre d’Estudis “La Sabadellense” i associacions veïnals com la del Centre, la de Sant Oleguer o la Federació d’Associacions de Veïns)2.
La casa era coneguda com a “Casa Barata” perquè Joan Fontanet per motius d’herència va passar la propietat al seu nét, Francesc Barata.
L’interior de la casa tenia una rica decoració pictòrica. La primera decoració pictòrica, va ser realitzada per Josep Espinalt i Torres el volant de l’any 1879. Poc després, a sobre de la decoració es van col·locar unes teles amb unes al·legories similars que van ocultar la primera ornamentació i que són l’únic testimoni artístic que es conserva de la casa (sis al·legories que es conserven al Museu d’Art de Sabadell i un parell que es troben a la col·lecció Barata). A la Casa Barata, com en altres cases senyorials del segle XIX, si trobaven temes i ornaments procedents de la iconografia clàssica, acompanyats de representacions dels valors humans, de la saviesa i la felicitat3.
Fotos del seu interior poc abans de ser enderrocada. AUTOR: Lluís Brunet:
1 Castells, Andreu. Informe de l’Oposició Volum II . Edicions Riutort, 1977
Estava situat a la Plaça del Duc de la Victòria (actual Plaça del Gas). Fou obra de l’escultor Bonaventura Llauradó per ordre de l’Ajuntament de Sabadell, en motiu de la mort del General el 8 de gener de 1879. Fou el primer monument que hi hagué a la ciutat, tot i que l’historiador sabadellenc Andreu Castells no en va parlar gaire bé:
“…quan procediren al primer monument local, que va escaure’s a la tercera plaça de Sabadell, el produïren com a tapadora de l’espirall d’aigües i encara el feren amb un absolut mal gust i amb materials dels més ordinaris. Estava dedicat a Espartero” (1)
Va ser finançat per subscripció popular. Amb la victòria franquista l’any 1939 va ser tirat a terra i la plaça va passar a anomenar-se “Plaza de los Mártires”.
Plaça Duque de la Victoria, al mig el monument a Espartero. Edició Postal E.T.V (1910 ca) FONT: nomenclàtor
Baldomero Espartero era vist com un heroi per la burgesia més liberal i per part de la classe obrera, ja que el 1839 va ser l’encarregat de posar fi a la primera guerra carlina. Fins i tot el dia 28 de febrer de 1869 els republicans aprofitaven que era el patró religiós de Sant Baldomer, per interpretar-lo a la manera laica com “l’honrat General Espartero” i desfilaren per la Rambla amb pendons demanant la República i la llibertat de cultes (2). I com indica el ceramista Marian Burgès:
“Els Baldomers abundaven en l’època d’Espartero; tots els liberals batejaven els seus nens amb tal nom” (3)
Tot i que també visqué èpoques on el seu culte va anar a menys, per exemple el 1842 quan ostentant la regència, va reprimir la insurrecció popular de Barcelona que va ser bombardejada des del Castell de Montjuic i ordenant la dissolució de totes les societats obreres i premsa, exceptuant el conservador Diario de Barcelona. El 1856 després de ser enderrocat per O’Donnell, el culte popular cap a Espartero va retornar. Els esparteristes sabadellencs van fundar el 1857 el “Casino Catalán Industrial”, on es van fer les primeres classes nocturnes per a obrers adults (4).
Plaça Duc de la Victoria, al mig el monument a Espartero en que es pot observar el Bust del General, decapitat amb l’entrada de les tropes franquistes FONT: MHS
(1) Castells, Andreu. Informe de l’oposició. República i Acció Directa 1868-1904. (pàg. 10.15) Editorial Riutort. Sabadell, 1977.
(2) Ibidem (pàg. 08.21).
(3) Marian Burgès. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdòtica local. Ajuntament de Sabadell. (pàg. 168) Conselleria de Cultura, 1982.
(4) Calvet, Jordi; Benaul, Josep M. Sabadell tal com era 1864-1869. Ajuntament de Sabadell, 1984.
Sabadell 17 de novembre de 1923 – 6 de juliol de 2001
Ricardo Royo i Soler. Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Últim batlle del franquisme, va exercir com a tal del març de 1976 a abril de 19791
Fill de Ramon Royo i Robles, natural de Segorb (Castelló) i de Francesca Soler i Pratginestós de família sabadellenca.
Va estudiar el col·legi dels germans Maristes de Sabadell, fins l’any 1936 en què a causa de la Guerra Civil, es va canviar al col·legi Mercantil. Posteriorment, va completar cinc cursos de l’especialitat tèxtil a l’Escola Industrial de Sabadell, i va treballar a un parell d’empreses tèxtils fins que l’any 1949 amb el seu pare i el seu germà, van crear una empresa familiar de fabricació de teixits de panys.
De jove, va formar part de l’equip de bàsquet del Centre d’Esport Sabadell que a la dècada dels 40 i 50 del segle passat va aconseguir importants èxits esportius.
L’any 1950 va casar-se amb Maria dels Àngels Manent Tarrats, nascuda a Mataró però pràcticament de Terrassa, ja que hi vivia des de que tenia un any. Amb la qual tingué dos fills, Ricard i Josep.
Formà part de diverses juntes d’entitats sabadellenques:
Vicepresident del Cercle Sabadellès i posteriorment en va haver d’assumir la presidència a causa de la dimissió del titular, en un moment complicat per l’entitat, ja que es trobava en litigi amb l’Acadèmia de Belles Arts.
Formà part de la junta directiva delGremi de Fabricants de 1967 a 1975, i en representació a aquest càrrec, l’any 1971, va accedir al consistori de l’Ajuntament de Sabadell. Al cap de 3 anys, el 1974 amb la renovació parcial perceptiva del consistori, se’l nomenà primer tinent d’alcalde dins la delegació d’hisenda.
L’any 1976, al mes de febrer i durant la vaga general del metall, per renúncia del Batlle Josep Burrull, va accedir a l’alcaldia al març. En una entrevista a TeleXpress, va denunciar que havia demanat 19 vegades la seva renúncia davant les autoritats superiors, però mai va ser acceptada; que els ajuntaments formaven part del sistema anterior, i que ell i els regidors es trobaven sols:
“nosotros no pintamos nada”, “en el fondo somos unos parias”
“Sustituyendo a Burrull y tras dos años en el frente del Ayuntamiento. El alcalde de Sabadell ha dimitido 19 veces” Ángel Lacalle. TeleXpress, Catalunya. 14 de setembre de 1978
Ricardo Royo dirigint-se als ciutadans de Sabadell en motiu del centenari de la ciutat
Durant els anys 1977 i 1978 va ser president de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa. També durant el seu càrrec va haver de fer-se càrrec dels actes de celebració del centenari de la ciutat, així com de la crisi del sector tèxtil.
Durant els seu mandat va separar-se de fer qualsevol declaració de cap tendència política o ideològica, per tal de no complicar els moments cap a la transició política que estava vivint el país i la ciutat. El 3 d’abril van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques. El PSUC va vèncer les eleccions amb 37.590 vots (43,72%) i 13 regidors, seguit de lluny pel PSC amb 17.721 vots (20,6%) i 6 regidors, CiU amb 16.833 vots (19,6%) i 6 regidors, i UCD amb 7.406 vots (8,6%) i 2 regidors.
Ricardo Royo va deixar el càrrec d’alcalde el 18 d’abril de 1979, que seria ocupat per Antoni Farrés (PSUC) el 19 d’abril, quan es va constituir el nou consistori democràtic. Royo no va assistir al ple d’investidura de Farrés. Durant la seva primera roda de premsa, Farrés va declarar: “Queremos fomentar la industria y el pleno empleo”, sobre els funcionaris municipals: “no habrán depuraciones… aunque los fraudes irán al juzgado”2
Ricardo Royo, comentant les eleccions amb el futur alcalde Antoni Farrés. Portada del Diario de Sabadell, any III-Núm. 285, 5 d’abril de 1979
El 25 de maig de 1979 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants3, a títol pòstum, ho va ser Francesc Monràs, Director General del Banc Sabadell. La distinció de prohom era honorífica i es premiava la tasca a favor de la ciutat i del tèxtil en general. El 31 de maig es va fer un homenatge amb un sopar al restaurant de Can Font.
2 Primera rueda de prensa de A. Farrés. QUEREMOS FOMENTAR LA INDUSTRIA Y EL PLENO EMPLEO. Diario de Sabadell, any III-Núm.285 5 d’abril de 1979
3 “RICARD ROYO DISTINGIDO COMO”PROHOM DEL GREMI”. IGUAL DISTINCIÓN, A TÍTULO POSTUMO, A FRANCESC MONRAS”. Diario de Sabadell. Dissabte 26 de maig de 1979 (pàg.3)
Josep Claramunt. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Fons Ricard Simó i Bach
Va néixer a Barbastro com dos dels seus germans, Àngel i Purificació, ja que la família si va traslladar des de Sabadell, on van néixer les dos germanes grans Maria i la famosa anarquista i feminista Teresa Claramunt. Posteriorment, la família emigrà a Alcoi, on Josep va fer de sabater, es va casar; i va impulsar l’anarquisme a la ciutat, col·laborant en el setmanari anarquista “Humanidad”, fundat per Miquel Martínez Bosch l’any 1906. Va participar activament en diversos conflictes socials, especialment les protestes contra la visita de l’arquebisbe de València i la Vaga del tèxtil de l’estiu de 1907 on va participar en el míting obrer. També va protagonitzar encesos debats amb els socialistes i amb els radicals de Botella Asensi1.
Cap el 1907 es va instal·lar a Sabadell, on va esdevenir un reconegut militant de la Federació Obrera de Sabadell (FOS)2. Era aficionat al teatre, i especialment al drama social, sovint anava com a espectador o participava com a actor a la sala “Gelats“, on entre d’altres drames i protagonitzà diverses vegades el de “Juan José” de Dicenta. També hi actuà la seva filla, Emilia que va participar a la vaga de subsistències de 1918 juntament amb Balbina Pi, i casada amb Idelfons Pelegrí que també era actor i anarquista3.
A Barcelona, Josep Claramunt era molt ben considerat com a ideòleg i agitador anarquista. Durant les jornades de la “setmana tràgica” de 1909 a Sabadell era el cap de la Junta Revolucionària i va ajudar a la causa de la República Federal Social. A causa d’aquests fets, va ser condemnat a mort, pena que li va ser commutada per la cadena perpètua i posteriorment pel desterrament a França. El 1910 va tornar a Alcoi al ser amnistiat, on novament va ser detingut i empresonat a Alacant.4
1. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans. pàg. 390. Edicions UB i Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
2. Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
3. Castells, Andreu. Informe de l’Oposició ‘O tot o res. 1904-1918’ (III Volum). Editorial Riu Tort Sabadell,1978
4. Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari Biogràfic del Moviment Obrer als Països Catalans. pàg. 390. Edicions UB i Publicacions Abadia de Montserrat, 2000
Sabadell, 7 de novembre de 1905 – 3 d’abril de 1983
Josep Vidal i Casulleras. FONT: Arxiu Històric de Sabadell. Fons Ricard Simó i Bach
Alcalde accidental franquista del 7 de juny de 1940 al 22 de novembre del mateix any, substituint al també alcalde accidental Ramon Albareda i Masip. Anteriorment, amb Esteban Font Sabater, havia ajudat a aquest en arribar a ser alcalde.
Va estudiar als Escolapis i posteriorment s’especialitzà en el sector tèxtil, sent comerciant vinculat el tèxtil i portant l’empresa, “Hijo de J. Vidal i Viñas”. Durant la Guerra Civil va ser empresonat acusat de quintacolumnista.
Estava molt vinculat a la Caixa de Sabadell d’on va formar part de la seva junta durant tretze anys , de 1939 a 1952. Com molts altres alcaldes franquistes, també va formar part de la Junta del Gremi de Fabricants de l’any 1951 al 1952.
Era fill del també batlle accidental, Jaume Vidal i Viñas.
Arxius Històric de Sabadell (AHS), Fons Ricard Simó i Bach
Marin, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. ed.Pagès. Col.lecció Seminari,12.
Sabadell, 1864 – Barcelona, 20 de setembre del 1928
Arquitecte modernista, noucentista i eclèctic
Fill del mestre d’obres Gabriel Batllevell, seguint els passos del seu pare, apart de seguir la seva mateixa vocació professional, també com ell, va ser Cap del Cos de Bombers de Sabadell (entre 1900 i 1907). Va estudiar primària i el batxillerat als Escolapis de Sabadell. El 1890 va obtenir el títol d’arquitecte a Madrid, i de 1895 a 1910 va ocupar el càrrec d’arquitecte municipal de Sabadell, on realitzaria bona part de la seva obra. Durant la seva etapa com arquitecte municipal de Sabadell va patir diversos problemes i la oposició d’una part de la Comissió de Foment que el va acusar de no dedicar prou temps a les tasques del càrrec. El 23 de novembre de 1899 és destituït per l’alcalde Pere Barata (per petició de la Comissió de Foment) que nomena interinament a Enric Fatjó. Batllevell interposà un recurs i finalment el el 16 de gener de 1900 va ser readmès com arquitecte municipal de la ciutat.
Des del desembre de 1899 al 1913 va ser arquitecte municipal de Badalona, una ciutat on també va deixar la seva empremta. L’any 1900 es va traslladar a Barcelona, on l’any 1897 s’havia casat amb la terrassenca Antònia Poal i Coret, cunyada del seu amic delCentre Catalàde Sabadell, Manuel Folguera, amb qui tindria quatre fills: Maria Assumpció, que va morir als 23 anys, Montserrat, Roser i Lluís; i a on tenia tenia les seves amistats, així com la majoria d’ encàrrecs particulars. A Barcelona, on també podem trobar la seva petjada, va ser deixeble de Lluís Domènech i Muntaneri va ajudar a Antoni Gaudí en la construcció de la Casa Calvet al carrer de Casp, núm. 48, i el Parc Güell, on va construir la Casa Martí Trias i Domènech (1900-1914). També va ajudar a Oleguer Junyent en la decoració del Cercle Liceu de Barcelona.
Durant les primeres dècades del segle XX va ocupar diversos càrrecs en associacions culturals, d’arquitectes i càrrecs públics:vocal de la Junta del Centre Nacionalista Republicà de Barcelona(1908), escissió progressista de la Lliga Regionalista; vicepresident de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1909) i tècnic legal de la Comissió Especial Tècnicolegal de l’Associació (1911); inspector tècnic de la Comissió d’Asils i Albergs en el moment de la seva constitució(1912); revisor de comptes de la Secció de Belles Arts de l’Ateneu Barcelonès (1914); designat vocal tècnic del Patronat de l’Escola de Funcionaris de la Mancomunitat deCatalunya(1917); soci de la Associació Protectora del’Ensenyança Catalana (1922), impulsada per Manuel Folguera i Duran; Membre dels Comitès Permanentsde Congressos Nacionals(1927).
Juli Batllevell s’ha vist eclipsat per la figura d’Antoni Gaudí, algunes de les seves obres no s’han descobert fins fa poc temps, ja que no tenia un estil tan marcat com altres arquitectes, tot i que fou un arquitecte modernista, adaptava les seves construccions a les demandes dels propietaris, barrejant estils i passant del modernisme a l’eclecticisme, i al noucentisme. L’historiador i crític d’art, Josep Casamartina i Parassols, en el seu llibre Juli Batllevell, un gaudinià oblidat (2011), dona a conèixer l’obra de l’arquitecte, on surten a la llum edificis de la seva autoria que foren enderrocats, o que per desconeixement, la seva autoria es donava a altres arquitectes, com en el cas de la Casa Antònia Burésal carrer Ausiàs March, núm. 46 de Barcelona, que no s’ha l’hi va atribuir l’autoria de la façana fins el 1992, anteriorment es creia que era obra d’Enric Pi.1
El seu estils són el modernisme, el noucentisme i l’eclecticisme, com hem dit anteriorment, podia barrejar diversos estils. Pels relleus en morter utilitzava una temàtica vegetal en finestres, llindes, baranes i coronaments. A les rajoles incorpora elements tant a l’interior com a l’exterior, utilitzant freqüentment el trencadís (aprofitament de la rajola trenca per recobrir superfícies amb voluntat tant funcional com decorativa). A l’arquitectura de Batllevell trobem des de la reixa més simple del modernisme, amb muntants torçats en forma helicoidal amb perfil curvilini o bombat i flors de planta metàl·lica, fins a reixes més treballades a les que dóna formes encorbades i platabandes.Batllevell intenta mantenir l’harmonia de les seves obres amb l’entorn, més elaborades o menys, no les sobrecarrega ni pel que fa a la decoració, ni als colors, ni amb formes extravagants.
Bona part de la seva obra es troba a Sabadell, on va dissenyar edificis municipals, cases particulars, fàbriques i mausoleus funeraris; seguida per Badalona, on al ser una ciutat industrial en expansió, la majoria d’obres seves foren fàbriques (la major part han sigut enderrocades); iBarcelona, on sobretot va dissenyar diverses cases de particulars. També trobem edificis de la seva autoria a altres localitats de Catalunya com Castellar del Vallès, Mataró, Molins de Rei, Sant Cugat, Sant Llorenç Savall, Sitges i Terrassa.
L’any 1923 va ser escollit per formar part de la junta de l’Exposició Universal de Barcelona.
Sabadell:
El Centre Català (1892), a la Rambla, 75 (enderrocat).
ElTeatre Cafè Euterpe (1892-1893), primera gran obra de Batllevell, d’estil modernista amb influències mudèjars. Va ser un important centre cultural situat a la Rambla. Posteriorment es va convertir en un cinema, fins que va ser abandonat l’any 1997, i ocupat el 2006 com a centre social per diverses entitats de la ciutat, però desallotjat el cap de pocs mesos. L’any 2016 es va acabar d’enderrocar el poc que quedava dempeus.2
Interior del Cafè-Teatre Euterpe, any 1920 ca. Francesc Casañas Riera. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Centre del “Círcol” Republicà Federal (1900), al carrer Dinarès, núm. 4-10. A l’època que es va construir depenia del terme municipal de Sant Pere de Terrassa (enderrocat).
Magatzem de vins Antonino Oliver/ Impremta Comas (1902) a la Rambla (enderrocat).
Impremta Comas, 1910. AUTOR Andrés Raich. (Arxiu Històric de Sabadell, AHS)
El mausoleu de la família Oliver (1905), al cementiri de Sabadell, s’hi troba enterrat el poeta Joan Oliver “Perer Quart”.
El Despatx Lluch (1908) al carrer Indústria, núm. 10. Actualment és la Oficina d’Atenció Ciutadana de l’ajuntament. Va ser la seva última obra important d’estil netament modernista de Batllevell a la ciutat, hi podem veure les columnes ornamentades amb elements vegetals.
Despatx Lluch
La Presó Cel·lular (1899), estava situada entre els actuals carres de Covadonga, Tres Creus i la Gran Via. Enderrocada el 1971 a causa del soterrament de la RENFE i la creació de la Gran Via.
L’Energia(1899) a la Plaça del Gas (anteriorment, Pl. del Duc de la Victòria), núm. 8. Central elèctrica que funcionava a partir de motors de gas. La part de les oficines i la casa del Director no es van acabar. La nau ha estat restaurada i la part inacabada es va enderrocar.
Hotel Espanya (1901), Rambla 22-24 amb carrer de Sant Pere. L’any 1933 l’edifici deixa d’utilitzar-se com a hotel per ser reformat i habilitat per a dependències municipals. Durant el franquisme va ser la seu de la Policia Nacional.
L’Hotel Suís(1902) al carrer la Indústria, núm. 59. Segurament l’obra més destacada de Juli Batllevell a la ciutat, pels seves formes, i els treballats elements decoratius. És el primer edifici on utilitza la tècnica del trencadís. L’edifici de l’hotel és fruit de les reformes i embelliment de Batllevell d’uns habitatges propietat de Rafael Cruz.
Hotel Suís
Ferreteria Puigmartí (1903), a la Rambla, núm. 13 (enderrocada).
Panteó de la família Oliver (1905): S’hi troba enterrat el poeta Joan Oliver “Pere Quart”.
La Mercantil Sabadellense (1906) / Vapor Buxeda Vell, al carrer de Sant Pau, núm, 68 117/ Carrer de Cervantes, núm.68. Sala de màquines, plànols signats per l’enginyer Francesc Izard i Bas.
Reforma de la Casa Rafael Llonch (1906-1907), al carrer de Riego,núm. 61 / Carrer Sallarès i Pla, núm. 60-62. Batllevell realitza la decoració interior, galeria, tanca i pavelló del jardí.
Clínica de la Salut (1907), Construcció d’Enric Fatjó i Torras (1901), l’any 1907 s’encarregà a Juli Batllevell l’estudi d’un projecte general del nou hospital amb l’aprofitament dels pavellons construïts. A causa de problemes econòmics que impedien l’ampliació, no comença a funcionar com a hospital fins el 1923. Entre 1923 i 1924 Josep Renom aixeca un pis sobre la part davantera del pavelló central, destinat a estada de les Germanes de la Caritat. També és obra de Renom el cos posterior de planta absidal, que feia la funció de sala d’operacions (ampliació realitzada entre 1925-1927).
Panteó Antoni Taulé i família (1910)
Caserna de la Guàrdia Civil(1911-1913) al carrer que porta el nom del seu pare: carrer Gabriel Batllevell, núm.18-31. El juny del 2017 va ser ocupada per diversos col·lectius de la ciutat com el grup d’autogestió de la PAH, però a l’any 2019 la van haver d’abandonar a causa del risc d’esfondrament estructural d’algunes zones de l’edifici3, actualment en estat d’abandó.
Fábrica de galetes “La Glòria”(1899) a l’avinguda Alfons XIII, antiga carretera de Valencia (enderrocada)
Fàbrica de galetes PalayHnos (1900), situada entre els carrers de la Riera dels Frares (ara de Sant Ignasi de Loiola) i del Progrés, a l’actual barri industrial del mateix nom situat a l’Eixample per la banda del Besòs i el mar. Durant la Guerra Civil es va fer servir com a fàbrica d’armament (enderrocada a mitjans dels anys 80 del segle passat).4
Fábrica Costa, Florit & Cia, “El Vidre”(1903) Va participar-hi construint algunes de les naus, al carrer Orient (enderrocada).
El projecte de Cementiri Nou (1903), cementiri projectat per la falta d’espai al cementiri de Badalona, mai es va realitzar, probablement per la falta de pressupost.
Fàbrica Hijos de Manuel Arquer(1907) als carrer de Ponent i d’Eduard Maristany (enderrocada).
Fábrica Antonio Aparicio Sala(1909), va participar-hi construint algunes de les naus, al carrer Dos de Maig, núm. 30 amb carrer de Marina (enderrocada).
Passarel·la sobre la via del tren(1912), al carrer d’Eduard Maristany. Passarel·la per creuar la via del tren i facilitar l’accés a la platja dels treballadors de les fàbriques que es trobaven a banda i banda de la via.
Fàbrica Cotonificio de Cornigliano-Ligure(1912, amb intervencions el 1913 i 1920), va construir-hi la nau interior, als carrers Cervantes, núm. 13-43 / Eduard Maristany, núm. 190 / Industria, núm. 253 (enderrocada).
Societat General d’Indústria i Comerç posteriorment anomenada Compañía Auxiliar del Comercio y la Industria, CACI(1913), va construir-hi el xalet del director, la porteria, la reixa i una sala de màquines. Carrer d’ Eduard Maristany (es conserva només la fàbrica).
Fàbrica Gerardo Collardin(reforma el 1915 i construcció de naus entre el 1916-1917), carrer Antoni Ibori amb carrer Wilfredo (enderrocada).
Fàbrica Hijos de Ramon Rosés S.C. (1919), intervenció a les naus interiors, carretera de Mataró, núm. 27. Actualment és la seu del fabricant de materials de fusta Alberch.
Adaptació del Cinema Picarol al nou Teatro Guimerà(1924), plaça de la Vila, núm. 5 (l’actual es troba completament transformat).
Vil·la Maria o Casa Antoni Castañer (1903), a la carretera de Sarrià a Vallvidrera, núm. 102. Casa amb forma de cub amb una torre lateral a l’estil d’Olbrich i presenta un motlluratge molt recarregat, abarrocat, semblant als de Valeri i Pupurull. Els laterals estan rematats amb un arbre d’abundant fullatge amb arrels molt marcades.
Casa Antoni Salvadó (1904) al carrer de Casp, núm. 46. Casa d’estil eclèctic, en una època i una zona de la ciutat on dominava el modernisme.
Marquet de les Roques (1895). Casa de la família Oliver, va ser la casa d’estiueig del poeta Joan Oliver “Pere Quart” i on es reunia amb els membres de “La Colla de Sabadell”. Situat a la vall d’horta del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, municipi de Sant Llorenç Savall. La família Oliver va encarregar diverses obres als Batllevell, primer a Gabriel Batllevell que va dissenyar les voltes de la seva casa (l’actual Casal Pere Quart) i després al fill, Juli Batllevell, el Marquet de les Roques i el Mausoleu familiar.
Casa Maria Ramon i Marimon(1899), carrer Major de Sant Pere, 95 / passeig 22 de Juliol (molt modificada).
També va deixar la seva empremta a altres localitats com el Prat de Llobregat (cases de la família Balcells Balbona, 1925), Mataró (Casa Josep Viladevall / Àngela Brutau, 1912), Molins de Rei (Congregació de la Sagrada Família, 1894, enderrocat), i Santa Coloma de Cervelló (Xalet Manuel Folguera/ Paulina Poal a la colònia Güell, 1923).
Casamartina i Parassols, Josep Juli Batllevell, un gaudinià oblidat. Fundació Gas Natural Fenosa. 2011
Castells i Peig, Andreu. Sabadell:informe de l’oposició: O tot o res, 1904-1918. Sabadell: Riutort, 1978.
Molins de Rei, 24 de desembre de 1825 – Sabadell, 19 d’agost de 19101
Retrat de Gabriel Batllevell i Tort. FONT: nomenclàtor (autor desconegut)
Mestre d’obresde l’Ajuntament, Cap del Cos dels Bombers de Sabadell, perit judicial als districtes de Sabadell i Terrassa i director tècnic de la “Sociedad de Minas de Agua de Sabadell”
Fill de Joan-Pere Batllevell i d’Isabel Tort, es va casar amb Dolors Arús i Viver, amb qui tingué cinc fills: Isabel, Lluís, Joan, Juli i Enric.El quart fill, Juli Batllevell, esdevindria un important arquitecte modernista de Sabadell, col·laborà amb Antoni Gaudí i va projectar nombroses urbanitzacions i edificis com el Teatre Euterpe, la Casa de la Ciutat, la Torre de l’Aigua o la Caserna de la Guàrdia Civil.
Tot i haver nascut a Molins de Rei, va realitzar la seva activitat com a constructor a Sabadell, on s’hi va traslladar el 1854 amb 28 anys, l’any 1963, fixà la seva llar al carrer de Gràcia núm. 1272, en una època de creixement urbanístic de la ciutat. Exercí com a Mestre d’Obres, Director de Camins i Agrimensor. Batllevell va contribuir a la urbanització de gran part de la ciutat durant la segona meitat del segle XIX.
Va formar part de l’Escola de Mestres d’Obres de Barcelona des de la seva fundació l’any 1849, i arribà a ser-ne degà.El 16 d’octubre de 1854 va obtenir a Madrid el títol de “Director de Caminos Vecinales”. L’any 1862 l’industrial Pere Oliver Salt (besavi patern del poeta, Joan Oliver i Sallarès -Pere Quart-), li encarregà la construcció d’uns porxos, a la seva casa de la Rambla, núm. 67 (actual Casal Pere Quart), una de les obres més espectaculars de l’època a la ciutat. Pere Oliver Salt, volia que els porxos continuessin fins els carrers Jardí i Lacy, però per falta de pressupost mai es va poder completar l’obra3.
L’any 1864, Batllevell, amb la col·laboració del seu amic Josep Antoni Obradors i Poch (constructor del Teatre Municipal, del Pont de la Salut i de les obres del cementiri), va desenvolupar la idea de l’arquitecte provincial Francesc Daniel i Molina, confeccionant el projecte d’expansió urbanística de Sabadell,aprovat a Madrid, però que no va poder ser dut a terme a causa de la oposició de diversos propietaris que no van voler cedir part dels seus terrenys, i no disposar dels mitjans per expropiar terrenys. El projecte pretenia crear quatre grans districtes, cada un d’ells seria com una petita ciutat i al seu centre una àmplia plaça, serveis públics i una gran font el mig; les cases construïdes serien amb uns angles en forma de xamfrans per tal de facilitar la circulació4.
L’any 1869 va ser nomenat Mestre d’Obres de l’Ajuntament de Sabadell.Entre les seves obres destaquen: la casa de Joan FontanetPont “Casa Barata”, del carrer Sant Josep núm. 22 – Model arquitectònic dins del seu gènere, amb torrassa, galeria porticada, balustrades de terra cuita i decoracions del famós pintor Josep Espinalt. La casa es va enderrocar l’any 1976 per construir-hi una llar d’avis, la “Llar del Pensionista”5; el Col·legi de les Escoles Pies (1871) de la Plaça Sant Roc -adquirit per l’Ajuntament de Sabadell del batlle Pau Montllor i Juncà per 285.000 pessetes per convertir-lo en el nou Ajuntament el 18806-; l’Estació dels Ferrocarrils de Sabadell (1889) -actualment terminal d’autobusos7 -; la reforma del Marquet de les Roques(1895) -casa d’estiueig del fill d’Antoni Oliver, Pere Oliver, i on temps després s’hi reuniria el seu net Joan Oliver amb “La Colla” de Sabadell8 -; Va construir moltes de les anomenades cases angleses“cases barates”, llars destinades a famílies treballadores; quadres tèxtils i casals.
“Casa Barata” de Joan Fontanet, situada al carrer Sant Josep, NÚM.22. Construïda el 1865 per Gabriel Batllevell, va ser enderrocada el 1976 per construir-hi una llar d’avis (AHS)
Porxo de la Casa de Pere Oliver “Les voltes de l’Oliver”: Actual Casal Pere Quart. Autoria pròpia, 14 de gener de 2021
El 3 de novembre de 1914 l’Ajuntament de Sabadell, presidit pel batlle Feliu Griera i Dulcet, va acordar per unanimitat donar el nom de Batllevell a un carrer de la ciutat, que va des del carrer La Salut fins a la carretera de Prats9.
Sabadell, 29 de febrer de 1856 – Sant Sebastià de Montmajor, 2 de desembre de 1938
Joan Vila i Cinca amb els dolis romans de la serra de la Salut. Autor desconegut FONT: Nomenclàtor
Pintor, el seufill Antoni Vila i Arrufat (Sabadell, 20 d’octubre de 1894 – 18 de setembre de 1989) també seria pintor
De família procedent de Cardona, es van traslladar a Sabadell on van fundar la primera fàbrica de sifons i gasoses. i van venir a Sabadell, on van fundar la primera fàbrica de sifons i gasoses de la ciutat. Els seus pares volien que treballés en el negoci familiar, però ell es volia dedicar a la pintura. Es va traslladar a Barcelona, onva iniciar els seus estudis artístics al taller de l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa (1836-1900). Posteriorment va estudiar a l’escola de l’art de La Llotja on va tenir com a mestres, Antoni Caba i Casamitjana (1838-1907), Ramon Martí Alsina (1826-1894) i Lluís Rigalt i Farriols (1814-1894), i freqüentà el taller de Tomàs Moragas(1837-1906), on va conèixer Santiago Rusiñol. Amb Joan Figueres, Ramon Quer i la col·laboració del pintor Josep Espinalt, va fundar l’any 1877 l’Acadèmia de les Belles Arts de Sabadell.
Gràcies a una Beca de l’ajuntament de Sabadell, va marxar a Madrid a estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, on va estar-hi cinc anys, i posteriorment, a la Escuela Superior de Bellas Artes de Madrid, i més endavant viatjà a Roma per acabar de complementar els seus coneixements artístics.
Retronà a Sabadell, on el 1889 es va casar amb Josefina Arrufat de qui tingué un fill, el també pintor, Antoni Vila i Arrufat, i un any després fou nomenat vicepresident de l’Ateneu Sabadellenc. Vainiciar la seva tasca docent a les Escoles Pies, i va obrir una escola de dibuix i pintura on s’hi van formar destacats pintors com Durancamps o Joan Vila i Puig. Vila Cinca ajudà a Narcís Giralt (1846-1925) en la creació i direcció de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell, una acadèmia que pretenia formar especialistes per la creixent indústria tèxtil local, i on es donava importància al disseny i les belles arts, on exercí de professor de dibuix general i artístic des de l’any 1902. Gràcies a l’Escola Industrial va sorgir una generació d’artistes sabadellencs, com el seu propi fill o Ricard Marcet. Els artistes sabadellencs van estendre la seva influència a Catalunya fins la Postguerra.
Més enllà de l’art de la pintura i d’exercir com a professor, també va realitzar una tasca de mecenes de l’art com a Director de la Junta de Museus de Sabadell, i l’any 1912, juntament amb altres ciutadans, va iniciar les excavacions del poblat ibèric i romà d’Arraona, soterrat a la serra de la Salut, d’on van extreure diverses peces de ceràmica romana i altres objectes recomposts. Aquell mateix any, l’Ajuntament el va nomenar director de la Junta de Museus i Excavacions que s’acabava de constituir.
El 1918 és nomenat sots-director de l’Escola Industrial, i el 1921 soci d’honor del Centre Excursionista de Sabadell. El 1929 al fundar-se l’Escola del Treball va ser nomenat professor de perspectiva i pintura, i el 1932, nomenat membre honorari del Museu de la ciutat.
Va crear una gran quantitat de pintures, sobretot aquarel·les i paisatges sobre temàtiques de la vida rural i la caça, els paisatges del Vallès, els animals domèstics, els bodegons i els retrats. Actualment les seves pintures es troben al Museu d’Art de Sabadell on va donar-ne més cent-cinquanta, i la resta a la Fundació Banc Sabadell i el Museu de Montserrat.
El 16 d’abril de 1942 l’ajuntament li va dedicar un carrer situat al barri de la Creu Alta.
‘Homenatge a Joan Vila Cinca a Sabadell’ . “La Publicitat”, 27 de maig de 1932
Rios i Masanell, Joan. Personalitats sabadellenques que donen nom als carrers de la ciutat. ‘Joan Vila Cinca’ (pàg. 18-19). Jove Cambra de Sabadell, abril 1982
Sabadell, 22 de novembre de 1880 – 11 de març de 19311
Fotografia de Josep Renom Casamartina i Parassols, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach. Sabadell, 2000
Arquitecte modernista
Va néixer a Sabadell un 22 de novembre de 1880 al carrer Salut, número 51. El seu pare era el mestre d’obres Francesc Renom i la seva mare Joaquima Costa. Va estudiar primària a les Escoles Pies de la ciutat, i posteriorment arquitectura a Barcelona, on va tenir com a professor a Puig i Cadafalch.
El 1908 va acabar els seus estudis, i fou nomenat Arquitecte Municipal de Mollet del Vallès. Tres anys després ho seria de Sabadell, càrrec que va exercir durant 21 anys, fins la seva mort.
A Sabadell, realitzà nombrosos estudis i projectes, entre els més destacats la construcció del modern Mercat Central (1927-30); realitzà la urbanització dels Jardinets de la Caixa de Sabadell o la Plaça del Dr. Robert, coneguda popularment com el “Pla de l’Os”. Al costat de les palmeres hi va construir un quiosc modernista, on es col·locaven els professors de la Banda Municipal durant els concerts; i fou l’autor de les diverses fonts públiques a la Rambla i a altres punts de la ciutat amb una figura de ferro al seu damunt.
Edició postal d’autor desconegut (1910-1915 aprox.) Quiosc modernista de la plaça del Doctor RobertFont del Noi dels Càntirs (1919), obra d’ estil noucentista, ubicada a la pl. Jean Piaget de Sabadell, abans es trobava a la pl. Doctor Robert Mercat Central (1927-1930)
Altres obres seves son: la remodelació de laCasa de la Caritat (1928-30); els safareigs públics de la Creu Alta (1913); la Torre de l’Aigua (1916-1918)2, l’ampliació de l’Escorxador Municipal (1930); el Parc de Bombers (1930-31); el pavelló antituberculós Victòria Eugènia (1919 i 1928), a l’Hospital del Taulí; la remodelació del Consultori de Maternologia i Puericultura o “Casa de la Maternitat” (1922-26), del carrer de l’Illa, núm. 2. Al mateix carrer Illa, al núm. 13 hi ha la nau dita de Miquel Dalmases (1920), també obra de Renom, que serà enderrocada.
Antiga Casa de la Maternitat al carrer de l’Illa. Autoria pròpia
Firma de Josep Renom (arquitecto) a l’edifici de la Casa de la Maternitat. Autoria pròpia
Nau de Miquel Dalmases, aixecada el 1920. Obra de Josep Renom. Autoria pròpia
Pel que fa ahabitatges particulars cal esmentar la Torre Claramunt (1919-20), del carrer de Latorre, núm. 67; la Casa Arimon (1911), al carrer d’Arimon, núm. 24;la Casa Trullàs (1915), al carrer del Convent, cantonada Sant Francesc, amb una gran quantitat de ferro; la Casa Buxó (1913-14), del carrer de l’Illa; la Casa Àngels Solà (1918-19), al carrer de les Planes, núm. 39; la Casa Costajussà (1919-20), al carrer de Gràcia, núm. 4-6; la Casa Renom (1912); les cases barates per a Eugeni Salat (1912) al carrer de Roger de Flor, cantonada Rosales; ola seva pròpia casa a la via de Massagué, núm. 83.
Renom i Costa,va promoure la supressió del passeig central de la Rambla, el qual durant la Festa Major de 1928 s’inaugurà el primer tram des de l’Euterpe fins el carrer Sant Pere. El mateix any, juntament amb l’arquitecte també sabadellenc Joaquim Manich, va redactar el projecte del Pla General de l’Eixamplament i Reforma de la Ciutat, on es volia protegir el Bosc de Can Feu com a parc de la ciutat i intentà convertir Ca n’ Oriach en zona residencial.3
Algunes de les seves obres tampoc s’han lliurat de la destrucció, com el cas del Despatx Sallarès Deu enderrocat als anys 70.
Durant molts anys va exercir com a professor de dibuix a l’Escola Industrial4;del 1909 al 1931 va formar part de la Junta de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i va dissenyar el mobiliari públic de la biblioteca d’aquesta.
Tot i que la majoria de les seves obres van ser a Sabadell, també en va portar a terme a altres localitats de Catalunya, com el santuari i monument de la Mare de Déu del Colell (1915) que mai es va arribar a acabar.
Des de l’1 de gener de 1939 un carrer al centre de la ciutat porta el seu nom.
3 Rios i Masanell, Joan. Personalitats sabadellenques que donen nom als carrers de la ciutat. ‘Josep Renom i Costa (1879-1931)’. Jove Cambra de Comerç, abril 1982 (pàg.44-45)
4 Deu i Baigual, Esteve; Galceran i Abella, Anna i Puig i Pinyol, Maria Rosa: Coneixem Sabadell? Ajuntament de Sabadell. Sabadell, juny del 1984. ISBN 84-505-0170-9, planes 9 (pàg. 5-96)
Sabadell, 13 de desembre de 1859- Barcelona, 20 de desembre de 1926 (1)
Narcisa Freixas i Cruells (Arxiu Històric de Sabadell AHS)
Compositora, professora de música i pedagoga (2)
Filla d’Elvira Cruells i de Pere Freixas, publicista, escriptor, docent i un home molt actiu en el món de la política (3). Ella i la seva família es van traslladar quan era petita a Barcelona. Des de ben jove va començar a aficionar-se per la música; va estudiar solfeig i piano amb el mestre Joan Baptista i Pujol, i va començar a composar cançons populars.
Durant un temps va deixar l’activitat musical, fins que després de casar-se amb el Doctor Miquel Petit, tornant a composar al voltant del 1900, a causa de la mort de la seva segona filla, va començar a crear cançons adreçades als infants. El 1905 amb motiu d’un concurs convocat per l’ Orfeó Català on es premiava la millor col·lecció de cançons infantils, va aconseguir el premi. Les seves cançons van ser publicades, es van exhaurir les diverses edicions, traduïdes al castellà, i declarades d’utilitat pública pel Ministerio de Instrucción Pública (4).
Posteriorment, va seguint rebent diversos premis pel recull de composicions com “Cançons d’infants”, “Cançons amoroses”, “Jocs”, “Sardanes”, i “Danses catalanes”. Les seves obres es van fer molt populars, per la seva senzillesa i alegria.
Durant un temps va residir a la Garriga, on després d’anar-hi a prendre uns banys termals, un estiu va decidir de construir-s’hi una casa. En aquesta localitat va rebre la visita de nombrosos poetes i músics, com Joan Maragall, Josep Carner, Enric Granados, Josep Maria López-Picó, Rubén Darío, Felip Pedrell, Amadeu Vives, o fins i tot un fill de Wagner.
El 1908 va fundar a Barcelona l’entitat pedagògica “Cultural Musical Popular”, des d’ on organitzà diversos actes culturals, com concerts, conferències , teatre i dansa, també va crear una biblioteca i un cor escolar. Va portar les seves cançons als hospitals, cases de salut i presons (5). El 1917 dictà un curset de pedagogia musical a Barcelona, anomenat “Perfeccionamiento de los cantos de las escuelas” que, a causa de l’èxit, hagué de repetir a la Biblioteca Nacional de Madrid. També a Madrid, en reconeixement a la seva tasca pedagògica, li van oferir la Cruz de Alfonso XII, que va refusar al·legant que ja se sentia prou honorada amb l’afecte dels infants .
Posà música a poesies de diversos autors, com Joan Maragall, Jacint Verdaguer o Jaume Sabartés, i a obres de teatre de Palmira Ventós o Rafael Nogueras, així com va composar peces de teatre infantil i va ser autora de diverses sardanes. La seva aportació en el camp de la pedagogia musical pels infants va ser precursora del moviment de renovació pedagògica musical que tindria lloc posteriorment.
El 1928 es va recollir un volum de les seves cançons com a homenatge, el 1930 el seu fill –el metge Josep Maria Petit i Freixas– va fundar la Llar Infantil Narcisa Freixas, que es mantingué fins a l’any 1958, quan va morir.
A Sabadell hi ha un carrer que duu el seu nom des del 1928 (6), també un de Barcelona al districte de Sarrià-Sant Gervasi, i un parc infantil a La Garriga (davant el número 5 on hi havia la seva casa). De 1959 al 1998, un col·legi de Sabadell va portar el nom de Narcisa Freixas.
L’ any 2019, amb motiu de la celebració del 160è aniversari del seu naixement, el Departament d’ Ensenyament de la Generalitat de Catalunya organitzà diversos actes commemoratius i de divulgació entre la població escolar, entre els quals un Premi d’interpretació “Narcisa Freixas 160 anys”, al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, adreçat a l’alumnat de grau professional i d’ ensenyaments no reglats de música (7). Així mateix es va posar el seu nom a un institut de Sabadell (8).
(3) Pere Freixas i Sabater (Capellades, 1829 – Barcelona, 1897) va ser publicista i escriptor. Fou autor d’El escritor pràctico, o sea, Manual completo d’ortografia i ortologia al alcance de todos (1858) i del Nuevo diccionario francés-español y español-francés (1864).
Barcelona (Hostafrancs), 7 de desembre de 1912 – Mauthausen-Gusen, 7 de maig de 1945.
De professió fonedor. Ell i la seva família (pares, Enric i Àngela, i germans, Enric i Joan) es van traslladar a Sabadell a finals dels anys 20. Tomàs residia al carrer Fra Luís de León, 63. Era membre de la Junta Directiva d’ERC i va ser milicià de la Columna Macià-Companys.
Es va exiliar a França i el 16 de maig de 1939 va ser internat al camp de refugiats de Barcarès amb el número 8927. Posteriorment, va ser traslladat al camp de Les Alliers. El 20 d’agost de 1940, dos mesos després que la França de Vichy firmés l’armistici amb l’Alemanya nazi, va ser deportat des d’Angulema a Mauthausen en un comboi on hi anaven 927 refugiats espanyols. Va ingressar a Mauthausen amb el número 4013, i posteriorment va ser traslladat al subcamp de Gusen. Allà, Tomàs es va convertir en Kapo (encarregat de la vigilància) de les barraques 22 i 31, on va destacar per la brutalitat contra els seus companys. Montserrat Roig en el llibre Els catalans als camps nazis, va recollir diversos testimonis sobre els maltractaments i assassinats comesos per Enric Tomàs i Urpí. Segons Prisciliano García, una nit que estava de guàrdia, per a evitar qualsevol soroll que pogués molestar als SS, va assassinar a 38 companys que es queixaven. Jacint Cortés, un altre deportat, assegura que no hi va haver pràcticament cap supervivent al barracó 31 ja que Tomàs Urpí, a la més mínima falta, els posava davant del filferro electrocutat i els colpejava al clatell, si no morien del cop, s’electrocutaven al caure al filferro.
Va ser alliberat el 5 de maig de 1945 i assassinat dos dies després. Un republicà asturià a qui va anar a saludar va treure una pistola i va descarregar-li al cap tot el carregador. Tomàs no va adonar-se que era el fill d’un home que havia assassinat a les dutxes de Gusen.
Certificat de defunció d’Enric Tomàs Urpí (escrit per error com a Enrique Toucas Urpe)
La novel·la autobiogràfica K.L Reich, de Joaquim Amat-Piniella, escrita a Andorra entre 1945 i 1946, però que no va poder ser publicada fins el 1963 per la censura franquista, s’inspira en Tomàs Urpí per al personatge d’Ernesto José Luis Gavilano Laso, a partir dels quaderns d’un dels supervivents de Mauthausen, Prisciliano Garcia Gaitero, autor de Mi vida en los campos de la muerte nazis, 2005. També el llibre de Carlos Hernández de Miguel, Los últimos españoles de Mauthausen. La historia de nuestros deportados, sus verdugos y sus cómplices, 2015, fa referència al comportament menyspreable de Tomàs Urpí a Mauthausen.
El pare de Tomàs Urpí, Enric Tomàs, domiciliat al carrer Buxeda, 79, de Sabadell, va sol·licitar al maig del 1962, una indemnització de 16.954 marcs, una quantitat important per a l’època i una pensió mensual de 128 marcs.
Carta al President de la Federació Espanyola de Deportats i Internats, Josep Ester, sol.licitant resposta a la petició d’indemnització del pare de Tomàs Urpí
Exposició: DEPORTATS. 60 SABADELLENCS ALS CAMPS NAZIS – MUSEUS MUNICIPALS – AJUNTAMENT DE SABADELL. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019.
“Víctimes sabadellenques de la deportació als camps nazis. Una primera aproximació”. Josep Maria Benaul Berenguer, Antonio Onetti Vera, Jordi Torreula Llopart. Revista Arraona, (Pàg. 108-127), 2006.
Igualada, 25 d’agost de 1915 -Sabadell, 16 de juliol de 19861
Maria Teresa Gavarró i Castelltort. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Pedagoga
Va cursar l’ensenyament primari a Igualada, i se n’anà a estudiar a l’Escola Suïssa de Barcelona, d’on sortí als 17 anys amb el títol de Mestra de Primera Ensenyança. L’any 1940 va arribar a Sabadell, amb 25 anys, després d’obtenir una plaça provisional de mestra a l’escola pública de la Creu Alta. Posteriorment també va exercir com a mestra a l’Escola Carme Tronchoni i al Col·legi Sallarès i Pla.
Es va casar amb l’empresari metal·lúrgic sabadellenc, Francesc Izard i Llonch, del qual tingué set fills: Ròmul, Feliu, Francesc Jaume, Mireia, Clara i Arnau.2
Va ser la primera alumna de l’Escola de Formació Social de Sabadell-Terrassa i, en graduar-se, passà a ser-ne professora. Va participar activament en el teixit associatiu de la ciutat, sovint en càrrecs i associacions relacionades amb la seva professió: delegada de protecció de menors, present a la Junta Municipal d’Ensenyament, a l’Associació per la Lluita contra el càncer, a l’Escola d’Infermeres Epione, a la Creu Roja, a Càritas, consellera a l’Obra Social de la Caixa de Sabadell i fou membre i realitzà diverses comunicacions, ponències i conferències a la Fundació Bosch i Cardellach: Teresa Vila Arrufat (25 de gener de 1979), A l’entorn d’uns dietaris familiars (25 d’abril de 1985), Mullers en la indústria (21 de novembre de 1985) i Recuperació per la ciutat dels terrenys de l’antiga Casa de la Caritat (30 d’abril de 1986)3.
Va publicar diversos estudis sobre les professions realitzades per la dona en aquella època: Opciones profesionales femeninas en Sabadell (1960), Izard:1797-1966 (1966?). Madrid. Tall. Graf. Altamira o Historia de la profesión: notas, Servicio Social de grupo (1973?), Sabadell: Escuela de Ayudantes Técnicos Sanitario “EPIONE”.4
Va llicenciar-se en Història i Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) als 61 anys.
L’any 1983 va ser declarada filla adoptiva de la ciutat. Desde l’1 de desembre del 2006 una plaça del barri de Covadonga porta el seu nom.5
Pedagogai lluitadora pelsdrets laborals de les dones
Va ser la primera alumna delCentredeDependents i als 21 anys ja n’era professora. Posteriorment, es va especialitzar en estenografia, es va diplomar a la ciutat alemanya de Leipzig i va ser membre titulada de l’Institut Estenogràfic de París.
L’any 1919 va començar a treballar a casa seva fent còpies a màquina i traduccions en català, castellà, francès, anglès i esperanto.
El 1920 va ser nomenada professora de mecanografia de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, de Barcelona. A Sabadell va fundar l’Acadèmia Miralles, introduint l’aprenentatge mitjançant elSistema Montessorii larítmica-plàstica de Jacques Dalcroze, i convertint-se en la primera escola catalana de la ciutat. El 1926, l’Acadèmia Miralles es va incorporar a l’ensenyança general, realitzant una gran tasca per donar la oportunitat a moltes dones a accedir a la cultura i a integrar-se al món laboral. Així mateix, també va fundarl‘associació femenina Maria de Bell-Lloc,dedicada a l’excursionisme i activitats culturals.
Pla General d’Ensenyament de l’Acadèmia Miralles, curs 1930-31. Font: Arxiu personal Jeroni Benavides
Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 18 de setembre del 2000
Va ser amiga i secretària personal de l’escriptora sabadellencaAgnès Armengol, i va col·laborar ambPilar Tous de Cireraen la biografia d’Agnès Armengol publicada l’any 1957. També era amiga deCaterina Albert (Víctor Català). DolorsMiralles va començar a escriure la seva autobiografia, però no la va poder acabar.Mossèn Camil Geis, músic, escriptor i professor de l’Acadèmia Miralles, la va acabar i publicar amb el següent títol: Monogràfic Acadèmia Miralles. EditorialAgullóCosta.Sabadell, 1978
Agnès Armengol (al centre) en col·loqui amb Dolors Miralles (a la dreta) i Salvador Sabater Oliver (a l’esquerra). Sabadell, 1925 (aprox.). Autor: Francesc Casañas Riera (AHS)
El 1998 es va inaugurar una Plaça amb el seu nom al centre de Sabadell, i el 2011 s’hi va col·locar la següent placa, obra de Pilar Fuentes:
#/media/Fitxer:Pare_Claret.jpg){kind=link}
