Sabadell, 22 de juliol del 1920 – 2 de maig del 2000[1]
Locutora de Ràdio Sabadell (1933-1940) i actriu
Va néixer en una família de treballadors tèxtils. Era la tercer de quatre germans. Era coneguda com a “Merceneta» . Va entrar a Ràdio Sabadell, amb només 13 anys, dient que en tenia 15, esdevenint la locutora més jove de l’estat espanyol. De companya de radio tenia una altra locutora jove, Josepa Figueras. Ràdio Sabadell li va pagar els estudis als Escolapis de Sabadell. A la radio llegia publicitat, radiava música i s’encarregava dels programes de discos dedicats, un dels formats amb més oients.[2]
També era actriu i durant un temps va compaginar les dues feines. A l’acabar la Guerra Civil va estar un poc temps novament a la radio, fent anuncis, deixant-ho finalment per dedicar-se plenament al teatre. El 1949 es casa amb el seu company, després d’estar separats durant 10 anys a causa de la guerra, després que aquest passés pel camp d’Argelers i els alemanys l’obliguessin a treballar per ells durant la II Guerra Mundial. El matrimoni tindrà una filla, la Núria[3].
Va morir el 2 de maig del 2000 a causa d’una pancreatitis.
[2] OLLAS GARCÍA, C. ‘La ràdio en clau de dona’. Treball de Final de Grau. Pàg. 35. Universitat Oberta de Catalunya. UOC, 2016 <http://hdl.handle.net/10609/53501>
Sobre l’any de formació del barri, les fonts divergeixen. És molt complicat posar una data concreta ja que el barri es va anar construint durant als anys 40, per les fonts que hem trobat el podem situar entre 1940[1] i 1947[2].
Els veïns que van formar el barri venien de poblacions del sud d’Espanya, sobretot d’Andalusia i Extremadura, però també d’altres comunitats com Castella la Manxa o Múrcia; cercant treball i una vida millor.
Als primers anys del barri se’l coneixia com la barriada de «Nstra. Señora de la Salud«, per la seva proximitat a la parròquia de La Salut.
La vida dels primers habitants del barri va ser molt dura: vivien en barraques o habitatges de totxos d’autoconstrucció, no hi havia aigua ni llum, els carrers no estaven asfaltats i quan plovia s’omplien de fang, tampoc hi havia cap escola ni metge. Si volien comprar alguna cosa havien d’anar fora del barri ja que no hi havia cap botiga. Molts veïns/es treballaven al tèxtil, altres en la construcció, feien moltes hores. Van designar un “vigilant” que avisava als taxis i acompanyava a les dones a la fàbrica a primera hora del matí.
Tres nens assentats a un carrer del Poblenou als anys 50 aprox. Es poden veure els totxos i canyes per l’autoconstrucció d’habitatges i barraques
L’alcalde Marcet a les seves memòries ens diu sobre els nous barris: “En los albores de este año 1952, el núcleo urbano estaba ya rodeado de un cinturón de miserias y anárquicas construcciones, un temible cinturón de barracas y cuevas con aire de campamento medieval, donde malvivían a veces en condiciones infrahumanas compatriotas nuestros”.[4]
Alguns testimonis de veïnes del barri ens expliquen com vivien[5]:
Mercedes Bermúdez, nascuda a Cañete de las Torres (Córdoba): “Alquilamos una habitación y vivíamos seis, yo, mis padres y mis tres hermanos, después nos fuimos a vivir en una barraca. A los 13 años fuí a servir en casa de unos señores y después de 6 meses a una fábrica téxtil”.
Maria Espinola, nascuda a Guadahoruna (Granada): “Vine aquí a los trece años. Trabajaba de peinadora, también sábados y domingos, allí aprendí a leer, después trabajé en una tienda de churros y pollos del barrio, donde también se vendían otras cosas, como ropa.”
Paz Espinola, nascuda a Guadahoruna (Granada): “Nos bañábamos en un barreño y en el barranco había unas ratas enormes, mucha falta de higiene. Como no había electricidad comprabamos carburo en Sabadell y mi madre trajo un candil, echaba muy mala olor. Para la comida teníamos unas estufillas.”
Julián Navarro, nascut a Ciudad Real: “Vine a vivir a casa de un tío de mi mujer en una barraca, dormíamos siete en una habitación de 4 metros quadrados. Había muchas barracas, algunas estaban torcídas y en mal estado. Luego alquilé una vivienda y después la compré. Mi primer trabajo fue en una bobila de tochos y luego en una fábrica de plásticos en Polinyà”.
Les veïnes recorden que van arribar a Sabadell amb un tren apretat, el viatge va durar tres dies. Paz Espinola: “Encerraban a la gente que venía y tuvimos que dar una vuelta, llegando desde Terrassa”.
El primer alcalde que va tenir la barriada va ser Andrés García, que juntament amb el Sr. Bartolí eren els que es dedicaven a vendre els terrenys per l’edificació de cases, aquests eren bàsicament camps d’ametlles i vinyes. Andrés García a més tenia el seu negoci de material per la construcció.
L’arribada dels serveis bàsics i millores al barri
El 1959 l’electricitat va arribar al barri, però la llum pública als carrers i l’aigua corrent no arribarien fins el 1971. Fins llavors l’aigua la treien de pous públics o alguns veïns que en tenien al seu pati. Pel que fa a la llum, els veïns s’organitzaven en torns deixant la llum de les seves cases tota la nit enceses, a cada qual li tocava el seu torn, fins la nit següent que li tocava a un altre.[6]
Entrada d’un pou públic al carrer Cisa, any 50 aprox.
El primer autobús va arribar l’any 1959 i era de l’empresa ‘Martí’, després se’n va encarregar ‘Sagalés’ i finalment la ‘T.U.S’.
El primer carrer en ser asfaltat va ser el carrer de Cisa l’any 1977, el van asfaltar els mateixos veïns després de fer una recollida col·lectiva de 380.000 ptes.
Pel que fa a la sanitat s’assistia als malalts a les seves cases amb els diners que la família o els veïns podien recollir, alguns metges ho feien de forma voluntària o a través de Càritas. Més endavant, com veurem, a través de l’Associació de veïns es va aconseguir obrir un ambulatori.
D’altra banda, el 1990 es va inaugurar l’església del barri.
El col·legi
El sabadellenc Joan Clavell Corominas va ser qui va començar a donar classes al barri, les impartia en una sala habilitada de casa del seu germà Cándido. L’escola va començar amb pocs alumnes però va anar creixent fins arribar a seixanta alumnes inscrits.
Més endavant, Pere Vidal va posar un gran interès en aquesta tasca de l’ensenyament, a la que es va dedicar de ple. Aconseguí un espai, cadires, pupitres i pissarres, etc. Les classes eren diürnes i nocturnes, per nens i per adults.
Antònia, la dona de Pere Vidal, també va ser una persona important pel barri, ajudava a les dones quan es posaven de part, els hi posava injeccions, cataplasmes i donava suport amb la paraula.
El tercer col·legi va ser el Colegio Nacional, denominat “Nuestra Sra de la Salud», conegut pels seus barracons, aquestes eren de fusta o prefabricats. Com que faltava espai es va construir dos naus en la que ara és la Plaça de les Dones., on s’instal·laren els pàrvuls. D’aquí es passa al Colegio Juan R. Jiménez, posant-li el seu nom l’any 1974, les classes arribaren a tenir entre 40 i 50 alumnes per aula.
Carrer Corredor amb les barraques al fons
L’intent d’enderrocar el barri i les tensions entre els habitants del Poblenou i Mossèn Ernest Mateu
El 1961 per odre de Mossèn Ernest Mateu es van presentar al barri un grup de treballadors i una grua, pretenien començar a enderrocar el barri, sobre aquest fet les veïnes ens diuen:
Paz Espinola: “Querían derribar la casa de Ginés, el cura quería construir un recreo para ricos”
Julián Navarro: “En donde ahora hay la Plaça de les Dones, es en homenaje a las mujeres que echaron al cura Mn. Ernest porqué quería derribar el barrio”.
L’historiador Andreu Castells va explica algunes anècdotes de veïns sobre Ernest Mateu. A l’Informe de l’Oposició fa referència als fets tingueren lloc en una cerimònia religiosa per la Pasqua de 1972 on comminà alguns xicots del Poblenou que marxessin per bruts; “No s´hi val a ser pobres i a no rentar-se. Cal que us renteu: Tot el vostre problema és de sabó”.[7]
Al barri es va inaugurar la plaça de les dones en homenatge a aquest fet amb un monòlit i una placa que hi posa “ Dedicada a les dones del Poblenou que un dia van saber oposar-se amb valor als que volien fer desaparèixer el seu barri”.
Monòlit a la Plaça de les dones, 8 de maig de 2025
Plaça de les dones, al fons el monòlit, 8 de maig de 2025
L’any 1973, aprofitant els 25 anys de la coronació canònica de la imatge de la Salut, un grup de capellans cristians de barris que sabien que el bisbe de Barcelona presidiria la celebració, van donar una altra visió de l’església, la d’una església arrelada als barris i compromesa socialment amb aquests. Passat l’acte oficial aquests eclesiàstics van elaborar un document anomenat “El santuario de la Salud en nuestros dias”. En aquest criticaren l’allunyament del Santuari dels barris i que s’havia convertit en un lloc pel folklore “de ballades de sardanes”, “dinars de germanor” i “sortides de ral·lis”, així com un indret per celebrar els aniversaris de les famílies adinerades i dels casaments de ”postín”, entre altres. En aquest també s’esmentava la relació entre la Salut i el barri del Poblenou i es denunciava que Ernest Mateu maltractava de paraula els habitants: “Venís a perdirme, pero no venís a missa” i sobre els nois del barri que havien passat per l’escolania l’informe deia: “ninguno de los muchachos parece que haya descubierto, siquiera en germen, lo que es la fe”[8].
Ernest Mateu va ser un persona molt influent i important, especialment als anys de postguerra i durant l’alcaldia de Josep Maria Marcet. Com aquest, va combatre i va entrar a la ciutat amb les tropes franquistes, oficiant la primera missa. Va ser l’encarregat de la reconstrucció del Santuari de la Mare de Déu de Salut després de la guerra, on va exercir de capellà, així mateix, va exercir de rector de la Parròquia de Sant Salvador. Com arxiver municipal es va dedicar a l’ingent tasca d’ordenar i classificar la documentació de l’arxiu de la ciutat. I va ser un dels Fundadors de la Fundació Bosch i Cardellach.[9]
L’Associació de Veïns
L’AAVV del Poblenou es crea el 1958 per a resoldre els problemes dels veïns del barri de forma solidària, el 1964 la quota de l’associació era de 5 pessetes [10] l’any. Els anys 70 era una força viva i important. Es forma una junta estable i es reclama i s’aconsegueix la llum, aigua corrent, sistema de clavegueres, asfalt de carrers, etc. En torn l’AAVV va sorgir un moviment juvenil.
El 1979 després de diverses mobilitzacions s’aconsegueix que el barri disposi d’ambulatori. El 1981 es posa en marxa la secció mortuòria, costejada pels veïns[11].
I més enllà de les millores aconseguides, també serà molt important per la vida social del barri, des d’ella s’organitzaran tot tipus d’actes i esdeveniments socials i culturals.
La detencions de 1972 i 1973
El 29 de setembre de 1972 la policia va dur a terme una ràtzia al barri, arrasant el Centre Cultural i detenint a 16 veïns. Als detinguts se’ls acusava d’haver participat en els desperfectes de l’altar i alguns bancs del Santuari de la Salut la nit del 24 del mateix mes. Primer se’ls va intentar acusar d’un delicte de terrorisme, però al no haver-hi proves finalment se’ls modificà l’acusació pel d’Associació il·legal a les Joventuts Comunistes i d’estar al darrere de les destrosses al santuari.
L’esquerra es va mobilitzar per demanar la llibertat dels detinguts, amb manifestacions de les Comissions d’Estudiants de Batxillerat de la Lliga Comunista Revolucionària i un grup de cristians de Sabadell. El PSUC denuncia que es tractava d’una maniobra per desacreditar els joves i tancar el Centre Cultural. Darrere d’aquestes detencions i les de 1973 hi havia infiltrat un col·laborador de la policia que va invitar als joves a beure al Santuari de la Salut i a tombar els bancs del santuari. Finalment els joves van ser alliberats sota fiança de 10.000 pessetes el desembre, i dos d’ells que encara quedaven ingressats a presó, el maig de 1973.
El 22 de desembre de 1973 la policia practicà una nova ràtzia al barri, registrant les cases amb les armes desenfundades i detenint a 11 persones que van passar les festes de nadal empresonats, el 10 de gener foren alliberats. Només se’n va processar 2, pel Tribunal de Orden Público (TOP), acusats de propaganda il·legal i de pertànyer a les Joventuts Comunistes.[12]
Els equips de futbol
El futbol era l’esport preferit pels joves del barri, juntament amb la festa major era l’entreteniment principal d’aquests, han existit diversos equips. Del primer equip que tenim informació és el C.D Salut que va existir fins el 1957. Posteriorment sorgiren:
El Pueblo Nuevo C.F (1960-1980): Durant els anys que va coexistir amb la C.R.D Unión de la Salud (1963-2004), tingueren força rivalitat. Un altre rival important que tenien era el C. Atl. Tibidabo situat al barri de Torre-romeu. Van començar a jugar a la Lliga d’Aficionats, però a mitjans dels 70 pujaren a 3ª regional. La seva principal fita va ser el 1973 quan es classificaren pel prestigiós torneig Antoni Estruch i guanyaren la final contra el Atl. Can Puiggener per 2 a 0.
Puebloneuvo C.F, any 1967
C.R.D Unión de la Salud (1963-2004): Sobretot va jugar a 2ª i 3ª regional. La seva màxima fita va ser a la temporada 1983-1984 quan va aconseguir per primera vegada l’ascens a 1ª regional guanyant l’últim partit per 2 a 1 contra el Sabadell B. A 1ª regional van haver de jugar al camp del Polinyà ja que per jugar en aquesta categoria el camp havia d’estar envoltat per una tanca perimetral i el camp del Poblenou no en tenia.
C.R.D Unión de la Salud. Temporada 1964-1965
Els dos últims equips que van existir tingueren una curta durada: L’Atlético Pueblo Nuevo de la Salud va jugar tres temporades a la 3ª regional (2007-2010), i el C.D Unión de la Salud que només va durar una temporada a 3ª regional (2010-2011).
Tots aquests equips van acabar desapareixent sobretot per causes econòmiques.
La Festa Major il’esplai
La primer festa major va ser l’any 1954 amb una revetlla a l’Avinguda de Polinyà. En aquesta es va decidir fer patró del barri a Sant Joan Apòstol en honor a Joan Clavell, i l’any següent es va construir una capella en homenatge, aquesta es va pagar amb l’aportació de tots els veïns, aquests el coneixen com a «San Juanino» i per això la festa del barri es celebra per Sant Joan. En aquesta primera festa, també es va organitzar una missa a dita capella, així com carreres de cintes, concert amb vermut, partit de futbol, un gran vall, traca valenciana i castells de foc[13].
Continua sent un dels esdeveniments més coneguts del barri i del qual els veïns se’n senten més orgullosos. Hi ha desenes d’actuacions i hi poden arribar a assistir unes 1.000 persones o més. Un altre esdeveniment important es la cavalcada de reis.
D’altra banda, també es va inaugurar un esplai al barri perquè els nens poguessin relacionar-se, aprendre fent activitats divertides i els pares tinguessin un temps per ells.
Inauguració del grup D de l’esplai. Plaça Juan Ramon Jiménez
Inauguració del grup D de l’esplai. Plaça Juan Ramon Jiménez
El barri a l’actualitat
Tot i les moltes millores del barri des de la seva formació, les veïnes amb qui hem parlat ens expliquen que un dels problemes del barri és que han anat tancant botigues com la ferreteria, la peixateria, la sabateria, també bars, actualment només hi ha un supermercat. També es va tancar l’única seu bancària del barri.
Sobre el CAP hi hagut diverses mobilitzacions els darrers anys després que fos tancat. Actualment només segueix obert per persones de 65 anys en amunt amb malalties cròniques. Molts joves marxen del barri hi van a altres localitats o a zones de Sabadell amb més serveis i més ben connectades.
Agraïments a totes les veïnes del barri que han participat explicant les seves vivències i a Sergio Martínez per les fotografies i informació facilitada.
[1] Llibret: “Mi barrio”. Fiesta Cultural del 4 al 10 de mayo. Any 1992
[2] Llibret: “Historia de mi barrio. Pueblonuevo”. Fiesta Cultural del 4 al 12 de mayo”. No hem trobat la data exacte de publicació, però el podem situar a principis dels 90
[3] BORDETAS JIMÉNEZ, Iván. Més enllà del riu: Torre-romeu, el Poblenou, el Raval d’Amàlia. MHS, 2006 . Pàg. 12
[4] MARCET COLL, José Maria. “Mi ciudad y yo, veinte años en una alcaldía”, pàgs. 286-287
[5] Reunió amb veïnes del barri del Poblenou. Centre Cívic del Poblenou, 8 de maig de 2025
[6] Llibret: “Mi barrio”. Fiesta Cultural del 4 al 10 de mayo. Any 1992
[7] CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició. Volum IV. Pàg. 29.18 (Nota 49).
[8] CASTELLS PEIG, Andreu. Informe de l’Oposició. Volum IV. Pàg. Pàgs. 29.17 i 19.18
Sabadell, 20 de novembre de 1882 – 1 de gener de 1976 [1]
Arquitecte municipal interí (1929-1948) i cap de Bombers (1931-1953)[2], exceptuant el període de la Guerra Civil (5/10/1936 -11/4/1938) que ocupà el seu lloc Joan Baca Reixach, nascut a Ripollet i resident a Terrassa.
Fill de Marc Manich Parera (1845-1931) i Rosa Ramona Antònia Comerma Torrella (1853-1936)[3]. Va estudiar a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es va llicenciar el 1911 i va treballar com a professor a l’Escola Industrial d’Arts. Autor del Pla Urbanístic de 1928 juntament amb Josep Renom. A la nostra ciutat son obres seves:
Condicionament i Docks (1908), desaparegut. Estava situat al c/Marquès de Comillas, 81 amb Blasco de Garay.
Casa Marc Manich Parera (1912). Encarregada pel pare de Joaquim Manich, Marc Manich. Carrer Blasco de Garay, 58.
Casa Marcos Manich. Fotografia de Marcos Brosel, 2012
Edifici del Grup Escolar de la Creu Alta. Iniciat l’any 1935, aturat i expropiat per la Subsecretaria d’Aviació l’1 de desembre de 1938. El 14 d’agost de 1941 la regió Aèria va retornar l’edifici de l’escola a l’Ajuntament. Per falta de mitjans econòmics, l’Ajuntament el va vendre a la “Caixa d’Estalvis de Sabadell” i aquesta l’any 1952 va edificar-hi habitatges i dos petits edificis que es van destinar a una nova escola.
Autor de diverses obres funeràries al cementiri de Sabadell[4][5]
Creu de la Creu de Barberà (1943)[6] i “La Cruz a los caídos” (1943)[7] a l’actual Racó del Campanar, enderrocada el 1976[8]
Eulàlia Castañé a la portada del Boletín Informativo del Club Natació Sabadell. núm. 101. Agost de 1965
Nedadora del Club Natació Sabadell. Subcampiona d’Espanya en 200 metres braça
També guanyà la prova dels 100 i 200 metres braça en el Torneig Internacional juvenil de Dortmund (1963). Els anys 1966, 1967 i 1968 van ser els més prolífics. En salvament i socorrisme, va ser campiona de Catalunya d’arrossegament de maniquí el 1966, i un any més tard campiona d’Espanya absoluta.
Guanyà el bronze en el mundial de 1967 en els 200 metres amb obstacles, al mateix any, rebé la medalla de bronze de la Federació Espanyola de Natació. El 1968 guanyà el bronze en el mundial per equips.
Germana de la també nedadora Isabel Castañé, ambdues foren de les primeres alumnes de l’Escola Santa Clara del Club Natació Sabadell, que obrí al curs 1962-1963, juntament amb altres nedadores reconegudes com Maria Ballesté, Paquita Murillo, Maria Dolors Molas i Núria Soldevilla.
Va obrir el seu propi gimnàs al carrer Corominas núm. 54, anomenat Club Esportiu Eulàlia Castañé.
Sabadell, 17 de maig de 1899 – Barcelona, 9 de febrer de 1992
Militant de la CNT, impulsor de la indústria cinematogràfica durant la Guerra Civil i resistent antifranquista
Començà a treballar d’aprenent de mecànic ajustador i s’afilià al Sindicat del Metall de la CNT de Sabadell, la majoria de la seva trajectòria militant però, va ser a Barcelona. El desembre de 1920 fou detingut a Castelldefels amb una vintena de companys per intentar organitzar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions. Fugint del Servei Militar, s’exilià tres anys a París. El 1928 amb Ángel Pestaña Nuñez, Joan Peiró, Pere Foix i altres companys, va ser membre del grup anarquista de Barcelona «Solidaridad» i responsable amb Antonio García Birlán del seu òrgan d’expressió, la revista Mañana (1930-1931). Exercí el càrrec de president del Sindicat del Metall de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. El 1934 formà part de la Cooperativa del Vidre de Mataró, impulsada per Joan Peiró, on formaria part del Comitè Tècnic com a subdirector de fabricació.
Es posicionà a favor del moviment trentista contra les tesis insurreccionals de la FAI. Durant la Guerra Civil fou membre del Comitè Regional de la CNT de Catalunya i administrador del Servei d’Higiene Infantil. Presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d’Espectacles Públics, (CPCEP) a petició de Marcos Alcón Selma president del Sindicat i germà de la seva companya, Ángela. Aquest comitè va ser l’embrió del Consell Superior de la Indústria i l’Espectacle, creat el 2 de juliol de 1937, del qual ell en seria president i que seria el responsable de la creació de pel·lícules de caire social i crític. Només a Catalunya es van fer una setantena de pel·lícules, i a la resta de l’estat un centenar.
Amb la victòria del bàndol franquista s’exilià a França, i quan aquesta patí la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, sent detingut un any després. Quan sortí de la presó, lluità a la resistència clandestina a la ciutat, el seu domicili es convertí en lloc de trobada de de comitès nacionals i regionals dels quals ell en formà part. Durant el franquisme fou detingut en nombroses ocasions, sumant un total de cinc processos judicials i onze anys de presó. Durant els anys quaranta treballà com electricista al Teatre Romea de Barcelona i membre clandestí del Sindicat de la Indústria i l’Espectacle. El gener de 1953 va ser detingut per última vegada a Barcelona i jutjat i condemnat a Madrid a cinc anys de presó que passà a la presó d’Alcalá de Henares. Un cop lliure es tornà a fixar el seu domicili a Barcelona.
En els últims anys de la seva vida continuà amb les mateixes idees, el de novembre de 1985 va participar amb Abel Paz i Josep Eduard Adsuar al col·loqui «La resistència a Catalunya» a la Casa de la Caritat de Barcelona, i formà part de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de la ciutat. Va morir al seu domicili de Barcelona el 9 de febrer de 1992 als 92 anys. El seu fill Heleno Saña Alcón (nascut a Barcelona el 6 de setembre de 1930) de jove milità a la CNT i és un reconegut filòsof llibertar i assagista, crític amb els valors consumistes i materialistes de la societat actual.
Sabadell, 7 d’abril de 1890 – 19 de desembre de 19911
Els cent anys d’un federal de tota la vida». ‘La ciudad al día’. Diario de Sabadell, 7 d’abril de 1990. Pàg. 12
Militant republicà federal i regidor de l’Ajuntament
Es formà políticament entre els republicans federals veterans de la primera República. Amb només 12 anys participà a la vaga general revolucionària de 1902 provocada quan un Marista disparà amb un revòlver cap a una manifestació popular i els manifestants van acabar assaltant l’Escola dels Maristes, fou en aquesta mateixa edat quan escapà de l’escola per una finestra i no va tornar-hi més. I amb 13 anys ja era secretari dels sis comitès del Círcol Republicà Federal.2 El 1906 participà en els fets de la Setmana Tràgica, provocada pel reclutament forçat a través de quintes de joves perquè participessin a la guerra del Marroc. Havia treballat en una empresa de llanes i ajudant de notaria, en aquells moments treballava a l’empresa La Electricidad SA i el 1915 com que l’empresa es traslladà a Mallorca, ell seguí aquesta, restant fora de Sabadell fins el 1919, sense intervenir en la vaga revolucionària de 1917 que acabà amb l’assalt de l’Obrera. De retorn a Sabadell va fer d’enllaç entre el Círcol i Lluís Companys, diputat de Sabadell en substitució de Francesc Layret que va ser assassinat. El 1926 s’integrà als escamots d’Estat Català, per proclamar la República Catalana, i que acabà en el fracàs conegut com a «Fets de Prats de Motlló»3. Participà com a tinent d’alcalde en la proclamació de la República i en el primer Ajuntament republicà encapçalat per Salvador Ribé4.
En el seu centenari, el Diari de Sabadell li va dedicar un article amb algunes preguntes5 i una entrevista a la secció ‘Cara a Cara’ de Víctor Colomer6. Afirmà haver enterrat ell mateix el bust de Pi i Maragall del Círcol Republicà Federal al mateix pati del Círcol: «Voldria desenterrar el bust de Pi i Maragall que jo mateix vaig amagar al pati del Círcol«, tot i que recentment es va fer una recerca i no es va trobar7. Sobre el local del Círcol opinava: «Com que quedem pocs del Círcol i no ens podríem fer càrrec d’aquells locals fabulosos que vam construir, els destinaríem a un centre cultural o una escola catalana»8. A la pregunta del ‘Cara a Cara’ sobre si era independentista respongué: «Home! Jo soc el que siguin els altres. Totes aquestes coses son molt lluny. Ja ho arreglaran d’aquí cent o dos-cents anys. Jo només penso que com més llibertat tinguem aquí millor, i prou«.
El 25 d’octubre de 1995 Sabadell li dedicà una plaça9.
Nedadora professional, campiona d’Espanya i Olímpica
Els primers estudis els va fer a les Carmelites i els superiors a l’Escola Santa Clara del Club Natació Sabadell. Casada amb Miquel Torres i Bernardes, també nedador professional2. Des dels 14 als 20 anys fou campiona d’Espanya de 100, 200, 400 i 800 metres lliures i 100 i 200 metres papallona i relleus. L’any 1964 fou Olímpica a les Olimpíades de Tokio3 i el mateix any proclamada millor esportista femenina d’Espanya4, com a nedadora espanyola que més havia participat en competicions internacionals. Als any 60 va marcar el domini de la natació sabadellenca. També en altres especialitats com l’atletisme, Sabadell era coneguda com «La ciudad piloto del deporte español». Un cop retirada exercí de professora de Ioga, tot i continua practicant la natació5.
Paraules de l’entrevista a Maria Ballesté al diari esportiu As:
María tuvo el privilegio de ser de las primeras en abrir la Villa Olímpica en aquella cita: «Estuvimos casi mes y medio y éramos muy pocos los que estábamos al principio»… La experiencia la cataloga como «impresionante y maravillosa», ya que «antes no había esa cultura de viajar y menos hasta Japón». De hecho, reconoce: «Gracias a los Juegos tomé conciencia de lo que era el mundo porque te podías encontrar con gente variadísima y el contraste entre países. Me di cuenta de lo grande que era la Tierra y lo que unía el deporte».
Metal·lúrgic, militant llibertari antifranquista i reorganitzador de la CNT de Sabadell
Nascut a Ayerbe (Huesca) on els franquistes van causar una matança a l’acabar la guerra i on ja milità a la CNT local. Va ser internat cap al maig de 1939 a la presó d’Osca, el maig de 1940 fugí amb Bernabé Argüelles i Depaz, Benito Saute i Martí, José Urrea i Daniel, Manuel Gracia i Escartín i Rafael Olalde i Pradera. El grup de fugitius arribà a Catalunya i a Barcelona es va incorporar al grup d’acció format per Joaquim Pallarès i Tomàs amb qui participà en la reorganització de la Federación Ibérica de las Juventudes Libertarias (FIJL) i el primer Comitè Regional de Catalunya, fou detingut breument abans de ser posat en llibertat provisional el desembre de 1942.
Novament va ser detingut el 8 de març de 1943 amb la majoria dels membres del grup entre ells Bernabé Argüelles i Depaz, Joaquim Pallarès i Tomás, Francisco Álvarez i Rodríguez, Fernando Ruiz i Fernandez, Francisco Atares i Martín, José Serra i López, Juan Aguilar i Mompart, Benito Saute i Martí, José Urrea i Daniel, Manuel Gracia i Escartin, Rafael Olalde i Pradera i Hilaria Fondevilla Fuentes. Durant el Consell de Guerra que es va obrir a Barcelona el 24 de març de 1943 van ser condemnats a mort i després afusellats Bernabé Argüelles, Joaquim Pallarès, Francisco Álvarez, Fernando Ruiz, Benito Saute Marti, Francisco Atares, Juan Aguilar, José Serra López i Pedro Tressols Meix. Vicente Iglesias havia estat condemnat a vint anys de presó que havia de complir a diverses presons de Barcelona i Aragó. Es beneficia de l’indult i queda en llibertat condicional l’any 1945.
L’abril de 1974 actua com arrendatari del local de la CNT Sabadell al carrer Sant Llorenç, núm. 79, per un contracte de dos anys, després el sindicat es traslladà al carrer Calderón i finalment el local històric del carrer Taulí, núm. 16. El 15 de setembre de 1975 en un escorcoll a casa seva la policia troba tres metralladores, i és detingut juntament amb G. Jacas Español i Eduard Domenech i Benet. El juny de 1976 és condemnat a deu anys de presó (tres anys per associació il·lícita i a set anys pel delicte de “depósito de armas de guerra”). Era la condemna més alta que dictava el Tribunal de Orden Público (TOP) contra persones vinculades a la lluita antifranquista a Sabadell. L’internen a La Model, però queda en llibertat condicional l’estiu de 1976.
A la sentència de condemna podem llegir: «[…] que al procesado […] le fueron ocupadas por las fuerzas del orden en el registro efectuado en su domicilio el día cuatro de septiembre de mil novecientos setenta y cinco, tres metralletas marca Stein, once cargadores y abundante munición de 9 mm Parabellum, que el encausado guardaba desmontadas, engrasadas y envueltas para su mayor conservación, en un escondite fabricado al efecto y disimulada en el techo de una habitación de su vivienda […]».
En els darrers anys del franquisme va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, ocupà diverses secretaries de la Federació Local de Sindicats de la CNT de Sabadell, com la Secretaria General i la Secretaria de Tresoreria.
Entrevista de Víctor Colomer a Vicente Iglesias en el «Cara a Cara» del Diario de Sabadell, novembre de 1985:
Correspondència del 18 i 19 de juliol de 1977 entre els cenetistes Vicente Iglesias i Ramon Liarte:
Arxiu històric de la CNT Sabadell
1936-1975, los de la Sierra. Dictionnaire des guerrilleros i resistants antifranquistes. IGLESIAS ROMEO (ou ROMERO), Vicente <<.https://losdelasierra.info/spip.php?article3792>>. 10 d’agost de 2010, darrera modificació el 10 de novembre de 2023.
Filla de Lluís Viñolas Carix i d’Àngela Estella Culell. Cursà estudis de Magisteri a l’Escola Normal de la Generalitat de Mestres (c/Urgell, 137 de Barcelona). Primer es tragué la Llicenciatura General (1931-1934) i posteriorment el Grau Professional (1934-1938). El 15 de novembre de 1936 fou designada pel Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) de la Generalitat, mestra de l’Orfenat Ribas. El 27 de juny de 1938 cessà del càrrec de dit orfenat perquè el Ministeri d’Instrucció Pública del govern republicà la nomenà mestra provisional de l’Escola Nacional de Cardona. El 6 de juliol demanà la baixa voluntària del càrrec i es reincorporà de nou a la Generalitat com a professora del Grup Escolar núm. 46 de la ciutat de Barcelona, càrrec que exercí fins el final de la Guerra Civil. Durant el conflicte bèl·lic es prometé amb Josep Figueres López, destacat militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya a Martorell i vinculat a la Unió de Rabassaires.
Acabada la guerra, com la resta de companyes de Magisteri, quedà sense treball i per la seva significació com a política nacionalista i com a dona d’esquerres, es veié obligada a marxar de Barcelona i romandre un temps en l’anonimat. Josep Figueres s’exilià a França, passant per camps de concentració, aconsegueix evadir-se’n i s’assenta a la ciutat de Montpeller, aconseguint la protecció de la Residència d’Intel·lectuals Catalans. Maria Àngels pogué establir-hi correspondència, i finalment , a finals de 1939 decidí creuar els Pirineus per a poder-se reunir amb ell. El 5 d’agost de 1941 nasqué el seu primer fill, Roser. El bateig fou presidit per Joan Mora Adserà i es trobaren amb un bon grapat de sabadellencs exiliats com Joan Balart Armengol, Joan Puig Pujol, Joan Bartomeu Valls, Josep Ibañez Gargallo, Joan Pont Padrós, Jaume Massagué Rodríguez, Joan Sala Rovira, Antoni Sala Alavedra, Amadeu Navarra Ginestà, el germans Aspachs, Mateu Rifà, etc. També hi eren presents diputats catalans exilitats com Martí Barrera i Maresma i Francesc Viadiu i Vendrell.
L’any 1942 retornà a Catalunya amb el seu marit Josep Figueres, i la seva filla, Roser. Treballaren a l’administració d’una Granja Cooperativa Lletera a Palau d’Anglesola (Segrià) fins que pogueren tornar a Sabadell. El 1947 nasqué el seu segon fill, Jordi. El 3 de novembre de 1954 Josep Figueres mor i Maria Àngels es quedà sola amb els seus dos fills, Roser (13 anys) i Jordi (7 anys).
Es veié privada del reconeixement oficial i públic com a mestra perquè el règim als anys cinquanta no reconeixia els títols de magisteri expedits per la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana. Així que exercí el seu magisteri clandestinament, donant classes al seu domicili particular del carrer Batllevell, núm. 167. Ràpidament fou reconeguda la seva professionalitat i augmentaren els alumnes, veient-se obligada a construir un ampli local al final de l’eixida de casa seva. Però l’augment d’alumnes continuà, tot i rebre algunes denúncies d’afectes al règim franquista. El nombre d’alumnes continuà augmentant i després de nombroses gestions, aconseguí obrir al públic el Col·legi-Acadèmia Àngels al carrer Castellar núm. 32, local propietat del seu cunyat, el pintor, escriptor i poeta, Francesc Sitges Penalva. El títol de mestra d’una de les filles de Francesc, facilità el desenvolupament de l’Acadèmia. Durant aquest període rebé el títol oficial de mestra de Primera Ensenyança, en data 14 d’agost de 1971. A causa dels problemes per exercir la docència, decidí obrir un parvulari en el carrer Olzinelles, núm. 14. El 15 de juliol de 1977 traspassà el parvulari i assessorada per un advocat de Barcelona, reprengué els tràmits per aconseguir reingresar al magisteri.
Durant aquest temps de tràmits per aconseguir el reingrés al magisteri, la Generalitat establí l’ensenyament de la llengua catalana a totes les escoles. A l’Escola Nacional Samuntada de Sabadell li mancaven professors de català de primeres ensenyances i primària. Li proposaren fer de professora de català ja que des del 5 de juliol de 1975, Maria Àngels tenia el títol de professora per ensenyar llengua catalana a l’Educació General Bàsica, lliurat pel Departament de Filologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (Institut d’Estudis Catalans). A l’octubre de 1988 començà a exercir de mestra de català a l’Escola Samuntada. El 18 de maig de 1978 li arribà el reconeixement oficial i la reintegraren com a professora de primària. Amb aquest nomenament li fou assignada la plaça de mestra a l’Escola Nacional Alcalde Marcet, fins la seva inesperada mort el 9 de febrer de 1979.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
‘Evocació’. «Maria dels Àngels Viñolas i Estella, pedagoga». Diario de Sabadell, 25 de setembre de 1986. Pàg. 12
Situació: carrer de Victor Balaguer, actualment carrer del Sol, 99
L’any 1906 la Cooperativa La Sabadellense compra uns terrenys que son venuts a finals dels anys vint, amb els diners obtinguts va construir aquest edifici de 47 metres de façana d’estil neoclàssic, estucada i amb decoració de pedra. La portada és d’arc rodó i les golfes es troben De l’interior destaca l’escala de planta circular amb replans a cada pis.
La creació de la «Sociedad Cooperativa La Obrera Sabadellense» va tenir lloc als anys setanta del segle XIX. Anteriorment es reunien a l’edifici de la Federació Obrera de Sindicats (FOS) anomenat l’Obrera. L’edifici disposa de planta baixa, tres pisos i unes golfes. Tenia un 800 associats i el balanç anual arribava a 380.000 pessetes.
Disposava de seccions en règim cooperatiu de producció de teixits de llana, fusteria, teixits de cotó, rajoleria, de consum amb forn de pa, botiga de consum d’aliments i caixa d’invalidesa. Així com un ampli cafè-biblioteca a la primera planta amb mobles obra de Josep Centelles.
Els cafès eren molt importants pel moviment obrer, republicà, llibertari, socialista i lliurepensador perquè era on es reunien per compartir i també confrontar idees, un lloc de veritable debat, a diferència del que passa sovint a les «xarxes socials» actuals. Els primers llibres de la biblioteca els havia donat Joan Salas Antón (1854-1931), un important cooperativista sabadellenc que va ser un dels fundadors de dita cooperativa i vicepresident de les Societats Cooperatives de Catalunya. Es podien trobar llibres sobre cooperativisme, història, així com d’autors dels diferents moviments obrers i lliurepensadors com Pi i Maragall, Reclus, Salmerón, Ferrer i Guàrdia, etc. A diferència d’altres biblioteques com la del Círcol Republicà Federal, les tropes franquistes no la van cremar i el 23 d’abril de 1979 es va reinaugurar la biblioteca posant-li el seu nom. Actualment els llibres de la biblioteca, un ampli fons, es troben a l’Arxiu Històric de Sabadell. L’any 1986 el Teatre del Sol ocupa part de l’edifici i adapta els diferents espais, creant una sala de teatre i restaurant, dit teatre ha funcionat durant 33 anys. L’edifici es troba en desús.
Bibliografia i més informació:
‘Biblioteca de la Cooperativa La Sabadellenca’. Gisela Figueras i Josefina Molinero Arraona: revista d’història, AHS. Núm. 36, 2016. Pàgs. 196-203
CASTELLS PEIG, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918). Edicions Riutort, Sabadell, 1978.
Fill d’una família acomodada del tèxtil. Els seus pares eren Antoni Estruch i Isabel Serraborgunyà. Tenia dos germanes, Maria i Pilar.[3] Cursà estudis en el Col·legi Valdemia de Mataró i més tard per completar la seva formació en el tèxtil va passar un llarg període a Alemanya. Tota la seva trajectòria professional tingué lloc al C.E Sabadell, on jugà durant nou temporades entre 1919 i 1928.
Fou un dels porters catalans més destacats de la seva època per les seves brillants actuacions. Va ser comparat múltiples vegades amb el cèlebre Ricardo Zamora. Amb el porter Estruch i els defenses Cabedo i Sorribas, el Sabadell de l’època és recordat per ser un rival difícil de batre.
En paraules de Pere Monistrol que després de jugar al C.E Sabadell va entrenar a Estruch:
“Tenía una agilidad extraordinaria y era un especialista en el dribling de jugadores. Antes estaba permitido el acoso del delantero sobre el portero. Estruch cogía el balón y esperaba el acoso de los contrarios. Pero de una forma realmente extraordinaria y única, los sorteaba de forma fácil y eficaz”. Sobre la rivalitat entre Estruch i Zamora: “Recuerdo que en un Sabadell-Español están las dos porterías ocupadas por Estruch y Zamora, ello constituía la máxima atracción, fue señalado un penalty contra los españolistas. El encargado de ejecutar la falta fue precisamente Estruch que batió por insólita vez a su gran rival”.[4]
Un altre partit inoblidable del C.E Sabadell va ser la victòria contra el F.C Barcelona per 2 a 1, amb gols de Bertran i Tena i les intervencions brillants d’Estruch. El Sabadell a més, va jugar amb diversos suplents.[5]
Durant els anys 20 jugà amb la selecció catalana, convocat a Zuric i Praga, com a suplent.[6]
Es retirà el 1928 i passà a fer-se càrrec de l’entrenament de porters del club.[7] Ja malalt mirava els partits des del balcó de casa seva al carrer Papa Pius XI, 109,[8] molt a prop de l’estadi de la Creu Alta, on va morir amb 51 anys. Al camp de la Creu Alta, l’any 1951 es col·locà una làpida en record seu.[9]
[1] “Antoni Estruch Serraborgunyà” .Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
[2] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968
[3] “Antoni Estruch Serraborgunyà”. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
[4] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968. El Correo Catalán, 10 de gener de 1927
[5] “El Barcelona vencido por el Sabadell”. Mundo Deportivo “, 26 de gener de 1923 2 [Consulta: 3 de gener de 2024].
[6] “Esta tarde salen para Praga los delegados y jugadores del equipo catalán”. Mundo Deportivo, 2 de juliol de 1926 [Consulta: 3 de gener de 2024].
[7] “Sabadell”. Suplemento Deportivo, 19 de novembre de 1968.
[8] “Antoni Estruch Serraborgunyà”. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
[9] “Una lápida a la memoria de Antonio Estruch”. Mundo Deportivo, 2-5-1951. Pàg. 2 [Consulta: 3 de gener de 2024].
Exmilitant del PCE (m-l), torturat durant el franquisme per la Policia Nacional “els grisos” a l’antiga comissaria de Sabadell (La Rambla, núm. 22)
És el major de set germans. L’any 1961 la família es ven la casa del poble i es trasllada a Sabadell, a la Planada del Pintor. Es construeixen la casa ells mateixos amb el material d’un hotel que hi havia al Parc de la Ciutadella i amb cendra volcànica d’Olot per aïllar les parets. Al poble ja havia començat a treballar, com a pastor, a Sabadell, treballa un temps a la Pastisseria Calafell. Als 14 anys a “Talleres Saleandro” com a metal·lúrgic fins els 20 anys.
Era militant del PCE (m-l) -Partit Comunista d’Espanya Marxista-Leninista-. Un temps va estar integrat al FRAP (Frente Revolucionario Antifascista Patriota), però no acabava d’estar d’acord amb el tema patriòtic d’aquest.
La primera vegada que el van detenir, va ser a causa de la participació en una manifestació a favor de l’amnistia pels presos de Burgos.
A la segona detenció, el volien vincular amb el grup del PCE (m-l) que l’any 1970 havia atracat l’armeria “Permanyer”. En aquest hi van participar tres membres de la organització, accediren al local fent un forat al sostre. Es van endur pistoles de policia reparades, diversos ganivets i una escopeta de caça. Un dels atracadors anomenat “Larry” es va deixar la jaqueta amb la cartera a l’interior de la botiga, fet pel qual la policia va començar una caça cap a tot militant del PCE (m-l). La recerca de la policia es va basar en les fotos de la boda de Francisca Garcia amb Francisco Vera, els dos membres del partit. El van detenir i traslladar a la comissaria de la Policia Nacional de Sabadell «els Grisos», on va ser sotmès a tortures i li rebentaren l’apèndix, la ferida se li obria. Entre l’hospital i la comissaria va passar un total de tres mesos detingut. Havia fet cursos sobre com actuar en cas de detenció i estava preparat en cas d’aquesta, a més tenia la seva pròpia manera de defensar-se. Era l’encarregat del centre cultural de La Planada i volien relacionar-lo amb el finançament del PCE (m-l) a través d’aquest.
“Todas las tardes entre tres y cuatro horas me trataban de confesar lo que ellos querían, mi mecanismo de defensa era provocarlos, preguntaba porque no habían estudiado, les llamaba maderos (grises de a pie), les cabreaba y a menudo me pegaban pero se terminaba el interrogatorio. Con el comisario José Ignacio García no me metía mucho porque los golpes eran más fuertes”.
Ramon Muñoz sobre l’estada a la Comissaria dels «Grisos» de Sabadell
Va ser detingut una tercera vegada durant la manifestació al Paral·lel de Barcelona contra l’estada de la sexta flota dels Estats Units al port. Havia començat a parlar amb un altre manifestant i es veu que aquest portava una motxilla carregada de còctels molotov i el vincularen a ell. Recorda haver anat amb una furgoneta amb 15 o 20 detinguts més perquè la manifestació va coincidir amb una altra a favor de la vaga de SEAT, en total van detenir unes 300 o 400 persones. La seva estada a Via Laietana no va ser tan greu, feia poc un detingut “s’havia tirat per una finestra oberta”. Com que tenien tantes persones detingudes el van portar cap a la Model on va passar 3 o 4 mesos. Allà va coincidir amb dos presos del PCI (Partit Comunista Internacionalista), José Maria Paloma Santamaria i Jiménez Hinojosa “medio muerto por las palizas en Via Laietana”. Dins la presó treballava en tallers d’artesania, ferreria, etc. Posteriorment el traslladaren cap a la presó de Carabanchel a Madrid amb un autocar que semblava una gàbia per les reixes i tots anaven emmanillats. A Carabanchel va compartir cel·la amb un pres basc que s’havia cremat ell mateix i es volia tirar a sobre de Franco quan aquest visitava el Frontó d’Anoeta, li reclamaven també els uniformes dels Guàrdies Civils que s’havien cremat al aturar-lo. A la cel·la havien creat un sistema d’estufa amb totxos i filferros i amb els cartrons del ous podien escalfar aigua. Tenien un periòdic clandestí que imprimien a la presó, el feien amb un planigraf a un sostre fals dels lavabos del pati. Jugava al frontó i tenia converses amb altres presos, al cap d’un mes de presó van sobreseure el cas perquè ell es va mantenir en que no finançava el PCE (m-l). Li donaren un bitllet de tren per retornar a Sabadell.
Va continuar als centres culturals, n’hi havia a la Planada, Ca n’Oriac, Torre-romeu, etc. Orgànicament ja no pertanyia al partit, alguns militants del PCE (m-l) es van passar al PCE (r). Recorda que quan Franco va morir les CCOO (Comissions Obreres) van convocar a l’Ajuntament perquè no sabien què passaria i estaven expectants. Poc abans dels 80, quan té el seu segon fill, es trasllada a Santa Maria dels Monjos on treballa a una cooperativa metal·lúrgica anomenada “Montajes y Mantenimiento del Penedès” que estava als Monjos però es va crear a Sabadell, aquesta va tancar fa poc temps. Actualment continua vivint als Monjos, té dos fills i quatre nets, alguns d’ells viuen a Sabadell. Fa pocs dies es va inaugurar un nou espai de memòria democràtica on es trobava la caserna «dels Grisos» de Sabadell. Rambla, núm. 22.
Testimoni Ramon Muñoz Rueda. Sabadell, 28 de novembre de 2023
Banyoles, 21 de febrer de 1902 – Sabadell, 1 de novembre de 1989
Maria Vinyes. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Pedagoga. Destacada funcionària municipal durant la República. Professora de català i de l’Escola d’Infermeres de la Generalitat. Secretària d’Orientació Professional de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell (1933-1939) imestra del Laboratori Psicotècnic(1936-1939)
Nascuda a Banyoles, filla de de Manuel Vinyes Camps i Maria Mayola Corominas, va cursà els primers estudis a l’Escola Nacional de dita localitat, amb el professor Francesc Estartús (1866 – 1954). Cursà Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona. L’any 1923 es traslladà a Sabadell. on hi visqué durant 66 anys, i on va deixar una gran empremta com a pedagoga i funcionaria municipal. Es va casar amb el sabadellenc Francesc Ventura Palet amb qui tingué un fill. Treballà amb el filòleg i fonetista Dr. Pere Barnils i Giol (1883-1933), el qual va ser director de l’Escola Municipal de Sordmuts de Barcelona l’any 1928 i dirigí diverses revistes especialitzades.
Va ser una de les primeres professores de català de Sabadell, tenia el carnet num. 3, signat per Pompeu Fabra (1868-1984). El 1935, amb el Dr. Joan Mallofré i Antoni de P. Avellaneda escrigué «Estadístiques de la mortalitat infantil i mortalitat de Sabadell».
Durant la Guerra Civil, també exercí com a mestra del Laboratori Psicotècnic Municipal (instal·lat al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch), amb Salvador Sarrà com a regidor de Cultura. Aquest, pretenia desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 s’encarregava d’observar i dictaminar aquells infants amb problemes. El laboratori Psicotècnic però, hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. A part de Maria Vinyes, també comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo Barrios i el metge Joan Mallofré Manyosa i i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.
Amb la victòria franquista va ser depurada per les noves autoritats i forçada a exercir de professora a l’àmbit privat. Després de 40 anys el nou Ajuntament democràtic amb l’alcalde Antoni Farrés, i d’acord amb el decret d’amnisita de funcionaris públics de 1979, li tornà els drets i la dignitat. L’acte es va celebrar en el Saló del Consistori, assistiren representants de la Secció Sindical de l’Ajuntament, membres d’Òmnium Cultural de Sabadell i diversos consellers.
Maria Vinyes firmant el document conforme és amnistiada com a funcionària de l’Ajuntament de Sabadell, al seu costat, l’alcalde Antoni Farrés. «Funcionaria amnistiada». Diario de Sabadell, 8 de setembre de 1979
El 23 de juliol del 2007, l’Ajuntament de Sabadell posà el seu nom a una plaça de la ciutat.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Simó Bach, Ricard. 63 Dones sabadellenques dignes de recordar. Agulló-Costa, 1988. (Pàgs. 285-286)
‘Evocació’. Diario de Sabadell, 9 de novembre de 1989. Pàg. 16
Sabadell, 10 d’agost de 1919 1 – 19 d’octubre de 20122
Escriptora, professora i correctora de català. Poetessa de caire catòlic
Filla de Josep Barceló Guilleumes i Jacinta Fau Manau. Casada amb Jaume Busqué Marcet amb qui tingué cinc fills Montserrat. Cursà els seus primers estudis al col·legi de la Sagrada Família. De ben jove s’interessà per les lletres i la poesia. Utilitzava i difonia la llengua catalana que era la seva llengua materna3.
Va recuperar una poesia en lloança a Sant Jordi, d’autoria anònima i que havia sortir en el Bloc Manelic-Bonavia, el 23 d’abril del 1925, requisat per la policia de la dictadura de Primo de Rivera4.
És l’autora de diversos goigs a la Mare de Deú, alguns dels quals, estan musicats pel compositor i eclesiàstic mossèn Camil Geis, entre els quals destaca el dedicat a la lloança de la Mare de Déu de les Neus, venerada al carrer on hi ha la seva petita capella (carrer que dur el seu nom), el 5 d’agost de 19545.
El carrer de la Mare de Déu de les Neus ha tingut diversos noms al llarg de la seva història, de 1903 a 1942 (30 d’abril de 1942) s’anomenava carrer Viladot6, en record de Tomàs Viladot, republicà federal, progressista, francmaçó i lliurepensador. El 30 de novembre de 1985 es posà el nom de carrer Advocat Viladot a un altre carrer de Sabadell7.
Sabadell, 15 de juliol de 19101 – 13 de desembre de 19922
‘Elecciones Generales/Candidatos Sabadellenses. Josep Moix (PSUC) Diario de Sabadell, 22 d’octubre de 1982 (Pàg. 11)
Sindicalista, militant comunista i regidor del PSUC
De professió comptable i teòric de teixits. Fill de Joan i Maria. Es va casar amb Rosa Urgell amb qui tingué un fill, Ferran. Va fer el primer ensenyament a l’escola del carrer Llobet (actual Enric Casassas) i els estudis superiors al col·legi Mercantil. Va treballar com a teixidor a Fills de J. Colomer. Nebot de l’alcalde de Sabadell durant la Guerra Civil i Ministre de Treball de Negrín, Josep Moix Regàs. Va treballar a la llibreria de Marc Aureli Graupera de la Rambla durant la seva joventut i el recordava d’una manera especial.3
Va començar la seva militància política a la FAI, però va anar canviant el seu pensament, i es va posicionar amb els trentistes de la Federació Local de Sindicats (FLS) que després passarien a la UGT i el PSUC. Participà a la vaga general tèxtil iniciada a Sabadell l’agost de 1933. El juliol de 1936 s’afilià a les JSU i marxà de voluntari al Front d’Aragó, on va exercir de comissari i va obtenir el comandament de la primera centúria -120 homes i 10 portalliteres- de la Creu Roja Local. Va ser ferit lluitant amb la Columna Alpina i retornà a Sabadell on ocupà la presidència del Sindicat d’Unió de l’Art Fabril i Tèxtil. Amb la victòria franquista s’exilià cap a França, passant per presons i camps de concentració. Al retornà es reintegrà al treball tèxtil i a la militància antifranquista clandestina, sent de tingut per la vaga general pacífica de 19594, primer passar per la presó model de Barcelona i posteriorment al penal de Burgos, en total va complir cinc anys de presó.5
El març de 1980 substituïa com a regidor del PSUC a Joaquim Clusa Oriach, que dimitia per motius professionals.6
En una entrevista al Diario de Sabadell del 5 de juliol de 19807 descrivia com veia la tasca dels regidors del PSUC a l’Ajuntament: “Els comunistes volem que hi hagi un bon funcionament de la ‘màquina municipal’ al marge de les ideologies”
Així mateix, defensava la pluralitat de la societat i l’aliança amb altres forces d’esquerres: “Nosaltres perseguim eficàcia i, particularment, no voldria que mai dominés el pensament dins una comunitat que ha de ésser plural, pretendre que tothom estigui tallat per un mateix patró, un pensament idèntic per dues-centes mil persones, és quelcom impossible… Amb els socialistes formem una pinya. Cal treballar de conjunt, Jo voldria que no es produïssin personalismes. Que tots plegats fóssim capaços de recobrar Sabadell, tot dient : ‘Anem a resoldre els problemes!’ Tal i com es troba decebuda la ciutat, ni tan sols un grup que manés, per haver sorgit d’una situació diem-ne ‘de força’, podria arribar a la ratlla de l’equilibri».
A les eleccions municipals del maig de 1983 el PSUC va obtenir la majoria absoluta amb 15 regidors, a Moix li van faltar uns pocs vots per renovar com a regidor, anava com a número 16 i finalment l’escó se’l va emportar Aliança Popular. Es mostrava content de la feina feta al consistori “estoy orgulloso del trabajo que hemos realizado, todos juntos formando una intensa piña” i declarava que tot i estar jubilat continuaria la seva miitància política “me siento como si tuviera 10”.8
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
1 PAGÈS BLANCH, Pelai (coord). Diccionari biogràfic del moviment obrar als Països Catalans. Moix Devesa, Josep. Pàg. 918.
2 ‘Ha mort Josep Moix Devesa’. Diario de Sabadell, 15 de desembre de 1992. Pàg. 9
Industrial. Amo de Suñer S.A, entre altres empreses
Procedia d’una família modesta, el seu pare era porter de la fàbrica Llorens i Torra. El 1936 era comissionista per compte propi en el comerç de ferralla. Durant la Guerra Civil va marxar a la zona franquista, i a Astúries va establir contacte amb empresaris siderometalúrgics i es dedicà al comerç del ferro. Acabada la guerra, el 1939, va adquirir la foneria sabadellenca «Fills d’Antoni Blasi» del carrer Bosch i Cardellach, i el 1942 va crear la seva pròpia empresa de foneria de ferro, «Suñer, SA», al barri de Covadonga, que va ampliar el 1944-45, comprant terrenys del carrer Covadonga, Calassanç Duran, Bonavista i Sentmenat[2]. És als anys 50 quan creix la seva influència amb la creació i participació accionarial en diverses empreses. El 1951 va adquirir el 50% de l’empresa siderometal·lúrgica asturiana Fábrica de Mieres, SA. Va ser un dels promotors de la «Unión de siderúrgicas Asturianas, SA (Uninsa)», sorgida de la fusió de «Fábrica de Mieres», «SIA Santa Bárbara» i «Duro Felguera». A través de «Sociedad Comercial Láminados SA» va crear 15 societats filials i mig centenar de magatzems arreu d’Espanya. Tant la fàbrica Suñer de Sabadell com la de Mieres a Astúries, van ser dissenyades per l’enginyer industrial sabadellenc, Antoni Forrellad.[3]
El grup propietat de José Suñer estava format entre altres per: «Suñer SA», i «Fundición Nodular» (1956)[4]en la qual van participar altres empresaris catalans com Josep Roca Soler («Roca Radiadores, SA«) i Agustí Abad, així com empresaris asturians com Enrique García-Ramal, president del Sindicat del Metall i posteriorment, ministre de relacions sindicals.[5] Suñer, va diversificar les seves empreses: «Desfer» i «Diasa» (metall), «Catalanobalear de Transacciones» (immobiliària), «Pormo SA» (plàstics) i «Formo Levante» (formigó). Va formar part del consell d’administració de la Banca Garriga Nogués i el 1975 es va incorporar com a conseller del BANESTO.[6] Una reivindicació dels veïns del barri de Covadonga, especialment els que es trobaven més a prop de la fàbrica Suñer SA (situada al carrer Balmes núm. 73), era que aquesta tanqués ja que consideraven que les emissions d’aquesta atemptaven contra la seva salut i el medi ambient.[7][8] El novembre de 2022 l’empresa va entrar en suspensió de pagaments.[9][10]
Castellbell i el Vilar, 19 de març de 1872 – Sabadell, 5 d’agost de 19551
Lliurepensadora, Teòsofa
La teosofia era una teoria i pràctica que barrejava religions, sobretot orientals (a Sabadell inicialment l’hinduisme) la filosofia, l’etica i la ciència per tal d’acostar-se a la veritat, entendre l’existència i el nostre entorn. Cada tèosof tenia llibertat de pensament i podia seguir la branca o les branques filosòfiques que s’acostessin més al seu concepte de veritat. Es tractava de lliurepensadors que fomentaven el coneixement de religions i ciències.
A Sabadell, els teòsofs van sorgir d’un grup d’espiritistes del Centre d’Estudis Psicològics. Aquests a partir del setembre de 1923 van crear la Rama Fides, Magdalena Calonge en seria la Presidenta. Altres membres del nucli organitzador van ser: Esteve Vilatobà, Josep Gomà Guitart (Administrador), Josep Carbonell (Secretari), Josep Torres (Vocal), Josepa Gall (Bibliotecària), Josep Bellavista, Àngela Ventayol, Engràcia Renom, Teresa Ventura i Assumpta Borrell. A diferència d’altres grups i organitzacions de l’època (també algunes de les més progressistes) veiem que el pes de la dona era important, del nucli creador hi ha cinc cinc dones i cinc homes i el càrrec de Presidenta l’ostentava una dona2. Els teòsofs no discriminaven per raó de raça, religió o sexe.
El primer estatge de la Rama Fides es trobava al carrer Coromines, 109. Els teòsofs sabadellencs varen crear i sostenir la Biblioteca Teosòfica i orientalista, organitzar conferències, debats, etc. El seu portaveu, «El Loto Blanco» s’editava a la impremta de Joan Sallent.3 L’any 1924 es va començar a edificar una torre d’estil grec a la Serra d’en Camaró per ser la seu de l’entitat espiritual. La casa era propietat de Calonge i es va convertir en seu de la societat. Amb el pas dels anys l’edifici va ser cedit a l’Ajuntament amb la condició que sutilitzés per a finalitats socials i en concret sanitàries. Actualment s’hi troba la seu d’Ethos, una associació que es dedica a reincertar les persones amb drogodependències. Anteriorment hi havia la seu de l’entitat de neurologia Associació Vallès Amics de la Neurologia (AVAN)4, que es va traslladar al carrer Estrella, al solar on hi havia hagut l’Obrera (seu de la Federació Obrera de Sabadell).
Façana principal de la seu de la Rama Fides, 1924. Autor desconegut (AHS)
2 MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial. UAB, Servei de publicacions. Bellaterra, 2006 (Pàg. 104-105)
Barberà del Vallès, 4 d’octubre de 1918 – 13 de gener de 1945
Escriptor, periodista i polític
Fill de Claudi i Modesta, cursà els primers estudis amb el mestre Picó i posteriorment en el col·legi de les Escoles Pies de Sabadell.
Des de ben jove va col·laborar al centre cultural «Avenç» i a la biblioteca de Barberà del Vallès. Milità a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, coneguts com a «fejocistes». Començà a treballar entrant com administrador al Molí d’en Gall, al costat del seu oncle, Ricard. Durant la Guerra Civil, formà part de la Col·lectivitat de Carders, acabada aquesta, entrà a l’Ajuntament de Barberà com a funcionari. Va ser Delegat Comarcal d’Educació de la FET-JONS.
Es va fer càrrec com a Director del periòdic «Sabadell«, òrgan de FET-JONS a la ciutat de 1941 a 1945, període de la segona Guerra Mundial, quan el diari feia proclames a favor del règim feixista italià i del nazisme alemany. Va organitzar una festa de les lletres al Teatre Euterpe, també va ser un dels fundadors de la Fundació Bosch i Cardellach. La majoria de la seva activitat social, intel·lectual i política la va fer a Sabadell.
Va morir molt jove, als 27 anys. Un carrer d’Espronceda porta el seu nom.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Fons Ricard Simó i Bach
Vilanova i la Geltrú, 1870 – Santiago de Xile, 10 de novembre de 1960
Antoni Soler. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Mestre d’obres i militant de la CNT
Havia nascut aproximadament el 1870 a Vilanova i la Geltrú. Amb 14 anys ja estava afiliat al Sindicat de Camperols. En morir el seu pare i al prohibir-li un enterrament civil, va assaltar el cementiri de nit i el sepultà. Es va emparellar en unió lliure amb la sindicalista i feminista Roser Dulcet.
En 1908 es va veure implicat en el procés contra el terrorista i confident Joan Rull. El juliol de 1908 va ser detingut amb Josep Giner i Jaume Sallarès, acusats d’haver col·locat dues bombes a Barcelona el gener de 1907.
Cap el 1909, després de ser acomiadat de la feina i inscrit en la «llista negra» de la patronal, com la seva parella Roser Dulcet, es va establir a Sabadell on participà a l’anomenada «Setmana Tràgica». Entre 1913 i 1914 s’enfrontà als lerrouxistes del Partit Radical. Participà a la vaga de la construcció entre abril i juliol de 1913 i a la de paletes de gener de 1916. Amb Dulcet s’exilià diverses vegades a França, a les localitats de Seta i Montpeller, el 1917 retornà a Catalunya i anà mateix anà a Madrid per col·laborar a la vaga conjunta entre la UGT i la CNT, però es va baixar del tren per la seva desconfiança amb el PSOE que també convocava vaga. El 1918 participà a Conferència Nacional de Grups Anarquistes celebrada a Barcelona i s’integrà en el Comitè Regional de Grups Anarquistes de Catalunya. Entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918 participà juntament amb Jaume Daví i Miquel Verdejo, delegat dels paletes i peons sabadellencs en el Congrés de Sants de la CNT, on s’aprovarien els Sindicats Únics (de ram), que serien claus a la Vaga de la Canadenca al unir tots els treballadors d’un ram del treball. Serà empresonat a causa d’aquesta vaga, durant 11 mesos. Es va separar de Roser Dulcet, i aquesta es va unir amb Marcelino Silva.
Militant de la CNT de Sabadell, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser reprimit per la seva activitat sindicalista. Va ser empresonat diverses vegades i sovint s’hostatjava temporalment a Barcelona per evitar ser perseguit o pres. Va ser empresonat i el 30 de novembre de 1920 tancat el vaixell «Giralda» i traslladat al penal de la Mola de Maó, juntament amb altres militants sindicalistes i republicans com Salvador Seguí, Daniel Rebull, Martí Barrera i Lluís companys, un total de 36 deportats.
De professió paleta, va anar aprenent l’ofici, arribant a ser mestre d’obres. Solé era vegetarià i anarquista. Un dels episodis de la seva militància sindicalista va ser quan al carrer Vilarrubias un encarregat de telers aprofitava el seu càrrec per assetjar les dones treballadores, Solé es va disfressar de dona i amb una «mà de morter» de metall el va atacar i advertir que no ho tornés a fer. Una altra acció coneguda seva, va ser la destrucció de la làpida que donava el nom de Primo de Rivera a la Plaça Major.
Durant la República va crear la cooperativa «La constructora catalana», encarregant-se de diferents obres a la ciutat, especialment a la Rambla. Entre el 31 de maig i l’1 de juny de 1931 representà el Sindicat de la Construcció de Sabadell a la Conferència Regional de Sindicats de la CNT al Palau de Projeccions de Barcelona. Posteriorment, entre el 10 i 16 de juny de 1931 va ser delegat de la CNT al Congrés del Conservatori de Madrid. Així mateix, amb un grup es dedicava a enquitranar els temples catòlics de la ciutat. L’abril de 1932 participà en un míting a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i el maig d’aquell any va fer la conferència «Los valores moral y material del sindicato». Entre el febrer i el març de 1933 va ser un dels principals cenetistes que van organitzar la vaga del Sindicat de la Construcció de Sabadell. El març de 1933 participà com a delegat de dit sindica a la Plenària Confederal. Es decantar pels sindicats d’oposició, però després va continuar la seva militància a la CNT, a diferència d’altres sindicalistes sabadellencs com Josep Moix, Jaume Camps o Josep Rosas.
Durant la Guerra Civil, es va quedar a la rereguarda, treballant per l’Ajuntament, ja que el conflicte el va agafar amb 66 anys. Un cop acabada la guerra es va exiliar a França des d’on va embarcar amb el vaixell «Winnipeg» a Santiago de Xile. A Santiago de Xile es va trobar amb altres catalans i sabadellencs exiliats, Esteve Aguiló o el conseller de cultura de l’Ajuntament durant la República, Salvador Sarrà, on es coincidien al Casal Català de la ciutat. A Santiago de Xile va continuar fent de Mestre d’Obres, treballant durant anys, tot i la seva avançada edat. Des de Xile va enviar i a través d’una filla seva que vivia a Perpinyà, va poder enviar diners als empresonats republicans i sindicalistes reprimits pel règim franquista.
Va morir a Santiago de Xile el 10 de novembre de 1962 amb 90 anys, després d’haver-hi passat 38 anys.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Editorial Agulló-Costa, 13 de desembre de 1986
Sabadell, 25 d’abril de 1920 – 1 de setembre de 2020
Soldat republicà de la lleva «del biberó» i obligat pel franquisme a més de 3 anys de treballs forçats construint fortificacions al Marroc
Fill de Josep Soler, torner metal·lúrgic i d’Eulàlia Llongueras, ordidora, vivia amb. els pares, la seva germana Assumpció, i la seva àvia al carrer Montserrat, 103. Alfons era teixidor i treballava d’aprenent de teòric tèxtil. Va començar a estudiar el batxillerat, perquè s’havia quedat sense feina, a l’Institut Obrer a l’edifici de l’Escola Industrial, però la guerra ho estroncà tot.
En plena guerra i amb 18 anys va haver de marxar al front, com a soldat de la lleva de 1941, la «del Biberó». Els seus companys de reclutament que eren de la colla de l’Institut foren: Joaquim Miñana, Manel Muntasell, Vicenç Renom, Llibert Bertran, Agustí Masvidal, Josep Egea (que serà ferit al front i morirà a l’Hospital de Bellvitge) i Pere Valls (aquest darrer morirà al front per un impacte d’obús). El 28 d’abril de 1938 marxà de Sabadell cap a l’estació de França de Barcelona, i d’aquesta cap a Vic, Tàrrega i direcció al Front del Segre. A Golmés va passar una primera precària inspecció i de seguida hagué d’intervenir en l’ofensiva de l’exèrcit republicà per recuperar el Cap de Pont de Balaguer, des d’on els franquistes iniciaren la invasió de Catalunya. Era el 22 de maig de 1938, estava enquadrat en la divisió 72, Brigada Mixta 38 i entrava en combat per primera vegada. Mataren el seu cap, i de l’esquadra de sis soldats, només van quedar ell i dos soldats més. Estaven mal equipats i el menjar era més aviat escàs i monòton. Passà diverses setmanes a la Sentiu, Vallfogona de Balaguer i Camarasa. El 23 de desembre de 1938 va començar la ofensiva franquista.
El portaren a Sant Llorenç i després a Àger, i d’allà va anar caminant fins a Tremp, on el traslladaren amb camions fins al camp de concentració de Miranda de Ebro: cada dia els obligaven a hissar la bandera i cantar el Cara el Sol. Hi va estar fins el 12 d’abril de 1939, en rebre un aval favorable 15 dies abans i ser classificat com a afecte al règim. Tanmateix, l’enviaren a la caixa de reclutes de Burgos i l’incorporaren al Regimiento de Infanteria de Sant Marcial núm. 22. D’allà el destinaren a fer el servei miliar al Marroc, com feren amb molts catalans. Alfons va passar més de tres anys (del 22 d’abril de 1939 al 10 de juliol de 1942) a diferents destinacions del protectorat espanyol del Marroc, construint fortificacions: Cabo de Agua, Saf-Saf, Illes Chafarinas, Zeluán (Selouane), Punta Cires (Point Cires) i Ceuta. El punt de partida fou a Melilla, al Regimiento de Fortificaciones núm. 5, l’únic regiment de fortificacions que no es trobava a la Península. Allà coincidí amb nous companys sabadellencs: Jacint Barbosa, Ramon Soley, Antonio Bonet… De vegades havien de fortificar punts propers a la frontera amb el Marroc francès i també altres indrets inhòspits, illes i illots.
Va poder veure la seva família en dues ocasions en què obtingué el permís per «madre enferma» (8-9-1940 i l’1-5-1941), durant els quals era controlat per la Guàrdia Civil. El 21 de maig de 1941 el seu amic Bonet li va aconseguir destinació com a escrivent a les oficines de la Maestranza de Ingenieros de Ceuta, on per primera vegada va poder dormir en un llit. El 10 de juliol de 1942 obtingué el permís indefinit i retornà a Sabadell. Però encara tenia l’obligació de prestar servei a l’exèrcit diàriament i el 5 de desembre de 1942 s’incorporà al Regimiento de Extranjeros núm. 4 de Barcelona: a la tarda venia a treballar a Sabadell i dormir a casa. Finalment, el 29 de juny de 1944 obtingué la llicència il·limitada, tot i que no va ser fins al 5 d’agost de 1955 que aconseguí l’absoluta.
Plana de Vic sobre un cotxe de tren, 2-5-38. Sr Josep Soler, Sabadell,
Volguts tots: Sortim de la ciutat de Vic a les 8 i 22 minuts de la tarda. Us escric amb la intenció de tirar aquesta a l’ Estació de Sabadell al passar-hi em direcció Tàrrega. Hem sopat ja, el tren va molt a poc a poc i trintineja molt. […] no us espanteu encara que em portin vora el front. La colla de l’Institut estem partits, som quatre només [Miñana, Muntasell, Renom i ell] […] El vostre fill, Alfons
Fragments d’una carta que Alfons Soler llençà des del tren en marxa al seu pas per l’estació de Sabadell, adreçada al pare i la família i que arribà. a bon port.
Biografia completa i fotografies: Exposició «Cartes, dietaris i memòries de guerra i postguerra (1936-1945)». De l’1 de setembre de 2021 al 30 de gener de 2022. Comissariada per Genís Ribé Monge (MHS). Textos: Arnau Berenguer Garrigós, Esteve Deu Baigual i Genís Ribé Mongehttps://issuu.com/museusabadell/docs/mhs_cartes_dietaris_i_memories_de_postguerra_llibr
Sabadell, 2 de desembre de 1919 – 16 de desembre de 2011
«Sabadell», 17 de desembre de 1960
Militant carlista i regidor de l’Ajuntament de Sabadelldurant el franquisme
Fill de Josep Arnella Salvans i Josepa Bis Aymami. Josep Arnella Salvans (Sabadell, 19 de desembre de 1887 – 11 de gener de 1947) havia sigut tinent d’alcalde després dels «Fets d’Octubre de 1934» amb l’alcalde Josep Germà i regidor fins la Guerra Civil. Tenia un germà bessó que es deia Joan, també militant carlista.
De professió tècnic tèxtil, càrrec que desenvolupà a una empresa local. Durant la Guerra Civil serví al Bàndol Nacional sota les ordres del capità Antonio Losada que dirigia la Quinta Columna. Més endavant va ser detingut a Terrassa però aconseguí escapar i s’amagà a Barcelona fins l’entrada de les tropes franquistes. De seguida es presentà davant els requetès com a voluntari, sent destinat a serveis de guàrdia i passant per diferents càrrecs.
Guia del Requetè de Miquel Arnella. Amb la verge de Montserrat «la moreneta», la creu de Borgonya dels carlistes i les muntanyes de Montserrat al fons (AHS)
Una de les cançons que apareixen. a la Guia del Requetè (AHS)
El 5 de març de 1945 es casà amb Antònia Bertran Ubachs, amb qui tingué dos filles. Vivia al carrer Convent, 110. Durant els anys 50 i 60 va ser regidor de l’Ajuntament de Sabadell.
El 3 d’octubre de 1957, el delegat nacional dels requetès, Luís G. Costa el nomenà cap local i comarcal d’aquests (havia sigut «Pelayo» dels Requetès abans del cop militar del 18 de juliol de 1936). Formà part de diverses associacions i publicacions tradicionalistes i nacionalistes espanyoles:
Cap local i president de la «Congregación Mariana de San Luís».
Vocal de la «Asociación Cultural Italo-Hispánica Cristóbal Colón», aquesta associació defensava la hispanitat dels territoris conquerits d’Amèrica i feia homenatges als seus principals conqueridors i dates clau de les conquestes. El seu fundador era Cristóbal Colón de Carvajal y Maroto, que segons deien era descendent de Cristóbal Colón i que va ser assassinat per ETA el 1986.
President local del «Círculo Cultural Juan Vázquez de Mella». Associació que difon la ideologia i història del carlisme tradicionalista conservador.
Va ser subscriptor de la revista dretana la «Razón Española», fundada el 1983. Practicant de tir i de futbol, formà part de l’associació «Tiro Nacional» en representació de Sabadell i soci del Club de Futbol Creu Alta.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Fons Ricard Simó i Bach
