![El barri de La Creu de Barberà [Sector 6]](https://i0.wp.com/historiadesabadell.com/wp-content/uploads/2026/08/creu_6_8_2026-e1787751906287.jpg?fit=1200%2C912&ssl=1)
Dins de Santa Maria de Barberà, abans de l’agregació a Sabadell
Els primers precedents que hi ha de la Creu de Barberà són de l’any 1867, quan es parla de la creu situada entre els límits de Sabadell i de Santa Maria de Barberà. El conjunt d’habitatges que es va anar creant al seu voltant va ser conegut durant anys amb el nom de Can Centenà, mot que derivava de l’antiga masia que hi havia en aquell indret. Aquest nom es va anar perdent i va ser substituït pel de la Creu de Barberà, en referència a la creu de terme, tal i com havia succeït a la Creu Alta.
L’any 1880, Pau Sanfeliu, un pagès de Barberà, va aixecar la que sembla haver estat la primera casa de la Creu, anomenada Cal Palauet, en una vinya que tenia a tocar de la carretera de Montcada a Terrassa, en terres de Barberà i molt a prop del lloc conegut com les Termes i del municipi de Sabadell. L’edifici va ser construït utilitzant pedres del riu i aigua d’una bassa propera, va costar dos-cents noranta duros, mil quatre-centes cinquanta pessetes.
El 1887 Josep Santanac va edificar un magatzem al costat mateix: cal Santanac, que va ser el primer nom que va tenir la barriada de la Creu. Es tractava d’un establiment dedicat a la venda de vi i a la introducció il·legal a Sabadell, mitjançant la intermediació de contrabandistes (matutes), d’articles de consum, que entraven sense pagar impostos i burlant la vigilància dels guàrdies municipals (burots).
Tothom sabia que hi havia contraban i era practicat tant per jornalers de Sabadell com per pagesos de Barberà. Molts sabadellencs anaven cada diumenge a la Creu de Barberà per veure com els contrabandistes intentaven escapar-se entre camps i camins secundaris. El diumenge 7 de març de 1887 però, els guardes van començar a disparar als contrabandistes, matant-ne quatre i deixant un civil i dos guardes ferits.
La immigració i el creixement del barri
La proximitat a Sabadell i els terrenys barats van atraure molts immigrants procedents de la Catalunya rural. El barri es va anar convertint en un punt comercial en detriment de l’agricultura que era la dominant. Es van obrir nous establiments dedicats a la venda de queviures: Cal Pucurull, cal Sala i cal Vic, que era a la carretera; de roba: cala Tereseta, de tabac i sacs per als pagesos: cal Ballester; de vi: cal Vilanova, a la plaça de la Creu; i d’aliments, productes de drogueria: cal Conrado, que després seria la pastisseria La Palma, i Cal Cargol, al davant d’aquesta, i on també hi despatxaven petroli.
A mitjans del segle XX ja hi havia quatre barriades consolidades: la de la Creu, que creixia a la banda de Ponent de la carretera i enganxada a Sabadell; la de Can Fatjó-Tintorer, anomenada així perquè les finques pertanyien a Josep Fatjó i a Maria Rosa Tintorer, de la masia de Can Tintorer de l’Església, i que era just a l’altre cantó de la carretera; la de Pelai, que era al costat de l’anterior; i la de Can Viloca, que s’estenia per sota d’aquestes dues i en terres del mas homònim. Durant aquesta època la immigració procedent del sud de l’estat va fer que el barri creixés molt. La falta d’habitatges va afavorir la construcció d’estades il·legals en solars, eixides i terrats, que els propietaris aixecaven en dos o tres dies i després llogaven als nouvinguts a preus abusius, tal com denuncià reiteradament l’arquitecte de Santa Maria de Barberà entre 1953 i 1954. D’altres compraven el terreny a algun dels propietaris esmentats i s’hi anaven fent una caseta, de mica en mica, i amb l’ajut d’amics i parents.
Xavier Domènec a l’Arraona, num. 28 de l’any 2004 va publicar les transcripcions d’una reunió que va mantenir amb els primers veïns dels nous barris perquè donessin el seu testimoni. Pel seu interès sobre l’estat del barri reproduïm les paraules de Juan González Merino, un dels primers veïns de La Creu de Barberà: «Bueno, si te cuento el barri.. El barrio, la Cruz de Barberá era, bueno era un desierto, lo que pasa es que no había tantas viviendas com hay ahora, eso es lo primero y, luego que las calles no estaban arregladas, las calles eran de tierra, vamos, de tierra y barro. Si era en verano, pues era una verdadera polvoreda, bueno allí porque pasaban muy pocos coches, però pasaban carros y todas esas cosas y, esto era… Y luego cuando llegaba ya el entretiempo o el invierno era un verdadero… en la calle que estábamos nosotros había un lago de agua, bueno, allí había hasta ranas y todo en él… estaba allá el agua estancada y, tenías que pasar por la misma orilla, había puestas unas piedras, que habían puesto los mayores y por aquí podias pasar, porque sino te, si llevabas unos zapatos o unas alpargatas o lo que fuera pues te ponías perdido y, así estaba el barrio. Subíamos de allí al trabajo que estaba en Sabadell y había un caminito para ir a las fábricas y ahí, como yo viese que estaba lloviendo, pues eso era un verdadero barrizal, eso era un, ahí no había, de asfalto nada. A la Cruz llegaba el autobús allí arriba, donde està ahora el Paseo Almogàvers en Espronceda. Allí llegaba el autobús, ya no bajaba más para bajo a ningún sitio. Cómo iba o bajar, sino había, no había por dónde Cuando te metías en el barrio, pues figúrate. Pues así, así estaba el barrio, era una barbaridad. Y en las casas, pues fíjate, entrabas a la casa y Bueno, era un, era un desastre.”[1]
Els serveis
Entre els anys 40 i 50 hi havia un menjador de l’Auxilio Social a la Saboneria, una casa de pagès situada al carrer del mateix nom, que repartia aliments per als més necessitats. A prop d’aquest hi havia el magatzem de fusta Tapiolas, que també els proveïa estufes i llenya per cuinar. Els veïns també disposaven d’equipaments per la higiene com els safareigs que estaven situats a l’actual barri de Les Termes i les dutxes públiques del carrer del Bisbe Urrutia. Pel que fa a l’ensenyament hi havia escoles públiques per a nens i nenes i els centre privats del Sr. Vicenç Serra, obert l’any 1925, al carrer de Pérez Mayo.
La gasolinera i la construcció dels pisos de la Caixa d’Estalvis de Sabadell
Un edifici emblemàtic era la gasolinera situada en el triangle entre la carretera de Barcelona i l’Avinguda de Barberà, on actualment hi ha la Plaça de la Creu de Barberà, que havia sigut inaugurada l’any 1931. Entre 1944 i 1954 va ser regentada per Dolors Jaumeandreu. L’any 1956 la va comprar Emili a Josep Rojas, autor dels cartells de l’exposició universal de Barcelona del 1929, i hi va instal·lar un sortidor de petroli per estufes domèstiques. L’any 1985 seria enderrocada per ampliar la Plaça de la Creu.
Al costat de la Plaça de la Creu, a la confluència de la carretera de Barcelona amb l’Avinguda Barberà, però dins del terme municipal de Sabadell, es van construir entre 1947 i 1950 els pisos de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, obra de l’arquitecte Francesc Portillo. Els pisos impactaven visualment perquè la resta eren petites casetes i camps.
Després de l’agregació a Sabadell
L’any 1959 la Creu de Barberà va ser agregada al municipi de Sabadell. L’Ajuntament ja ho havia intentat anteriorment en dues ocasions, a finals del segle XIX i a principis del segle XX. L’any 1927 els veïns havien presentat dues-centes signatures contra qualsevol intent d’agregació a Sabadell i a favor de continuar pertanyent a Santa Maria de Barberà.
Novament, el 29 de setembre de 1949 es va aprovar, per unanimitat i a instàncies de la Comissió Permanent, iniciar l’expedient d’agregació de Santa Maria de Barberà. Des de Sabadell s’al·legava que el barri s’havia convertit en un suburbi de la ciutat i que depenia d’aquesta laboralment, comercialment i dels seus serveis, i que en canvi les arques municipals no en rebien cap ingrés. Un altre problema que al·legava és que al no ser de la jurisdicció de la ciutat, l’Ajuntament no podia intervenir en la creació i millora dels serveis sanitaris i socials. Per últim, s’al·legava la necessitat de la ciutat en disposar de terrenys per construir nous habitatges.
El procés va quedar aturat fins l’any 1952, quan el consistori sabadellenc va denunciar la incapacitat de l’Ajuntament de Barberà per pagar les inversions que necessitava el barri i que algunes d’elles les havia assumit ell. Alguns veïns van tornar a recollir firmes en contra i l’Ajuntament de Barberà va protestar i va presentar diferents al·legacions per invalidar les favorables a l’agregació de l’Ajuntament de Sabadell. L’any 1954 aquest últim va presentar una segona proposta que en comptes de demanar l’agregació de tot el terme, unes 932 ha, demanava 213,50 ha, que incloïa el barri de la Creu, l’església de la Romànica i el cementiri municipal; i poc després, una altra que excloïa aquests dos edificis. Finalment, el juliol de 1957, el Consell de Ministres la va aprovar i el 31 de maig de 1959 es va fer afectiva l’agregació de la Creu de Barberà del terme de Santa Maria de Barberà i la seva annexió a Sabadell. Amb aquesta agregació, Sabadell va guanyar 10.675 habitants, 68 ha i nous ingressos fiscals, per altra banda, Barberà va perdre el 80 % de la població i el 7,3% del terme.
Oci al barri
El cafè el Lliri era molt popular, era també la seu de l’equip de futbol de La Creu, als anys 70 seria substituït pel bar cal Simonet, convertint-se en lloc de reunió dels joves progressistes del barri a; les sales de ball «La Paloma» i «Florida», aquesta última situada a la masia de Can Partegàs. Pel que respecte a les sales de cinemes hi havia el Cinema «Avenida» al carrer Casp, 7-15 amb Lope de Vega 46-54, al seu lloc el 1971 s’inauguraria el “Studio 7” que l’any 1984 passaria a convertir-se en “Sala X” i acabaria tancant el 1990.[2] Per la Festa Major d’agost hi havia envelat i ball amb orquestra. També s’obririen discoteques com la «París» i la «San Carlos».
Lluita antifranquista
Davant la manca d’infraestructures i serveis els veïns, com enllumenat públic, carrers pavimentats i amb voreres, escoles públiques o serveis d’autobusos; els veïns als anys 50 van crear l’Associació de Veïns per resoldre aquestes deficiències, aquesta estaria molt lligada als diferents moviments d’esquerres, especialment de CCOO i al PSUC, al barri hi vivien destacats líders tant del sindicat com del partit.
Un dels fundadors de l’Associació de veïns serà Angel Molina (Larva, Jaén – Sabadell, 2006), una de les victòries aconseguides per l’Associació seria la construcció de la plaça de Castelao, on inicialment s’hi volien fer pisos i actualment hi ha el centre cívic. Molina també seria un dels impulsors de l’Agrupació d’Avis de la Creu de Barberà que organitza activitats per a la gent gran. L’any 2001 l’Ajuntament li va atorgar la Medalla d’Honor de la ciutat.[3]
Sobre la Creu de Terme
Jaume Barberà es fa ressò de les diferents vicissituds que ha passat la creu de terme “…la creu erigida l’any 1908 va ser enderrocada el 1909 durant l’anomenada Setmana Tràgica. L’any 1913 se’n va construir una de nova, de l’arquitecte Josep Renom, que es va inaugurar i beneir l’octubre de 1913, justament aquest any en farà 110. Aquella creu va ser destruïda al 1933. Després de la Guerra Civil, se’n va construir una de nova, inaugurada el 27 de gener de 1943, en aquest cas va ser obra de Joaquim Manich. Es va substituir per una nova creu el 2002, que substituïa la simbologia franquista, feta ara per l’escultor Àlex Masalles en pedra i basant-se en la creu de Josep Renom. El darrer incident data de l’octubre de 2016 quan després d’un acte vandàlic, va aparèixer trencada en cinc trossos”.[4]
[1] ‘Una ciutat. Identitat de barri i ciutadania sota el franquisme’ Arraona: Revista d’Història. Núm 28. Sabadell, 2004. Xavier Domènech Sampere (moderador). Pàgs. 96-112
[2] ‘Les sales de cinema a Sabadell’ Història de Sabadell s. XIX-XX <<https://historiadesabadell.com/2020/12/22/les-sales-de-cinema-a-sabadell-al-llarg-del-segle-xx/>>
[3] MUSET PONS, Assumpta. Sabadell Sud: la Creu de Barberà, Campoamor, Espronceda i les Termes. Museu d’Història de Sabadell, 2007. Pàg. 19
[4] ‘Les antigues Creus de Terme’. Jaume Barberà. Sabadellejant. Blog sobre curiositats i fets interessants des de la ciutat de Sabadell, 16 de novembre de 2025 << https://jaumebarbera.wordpress.com/2025/11/16/les-antigues-creus-de-terme/>> [24 d’agost de 2026]