La formació del barri
Sobre l’any de formació del barri, les fonts divergeixen. És molt complicat posar una data concreta ja que el barri es va anar construint durant als anys 40, per les fonts que hem trobat el podem situar entre 1940[1] i 1947[2].
Els veïns que van formar el barri venien de poblacions del sud d’Espanya, sobretot d’Andalusia i Extremadura, però també d’altres comunitats com Castella la Manxa o Múrcia; cercant treball i una vida millor.
Als primers anys del barri se’l coneixia com la barriada de “Nstra. Señora de la Salud“, per la seva proximitat a la parròquia de La Salut.
Habitants del Poble Nou i la Salut:[3]
| Anys | 1940 | 1950 | 1960 | 1967 |
| Habitants | 235 | 550 | 2.511 | 3.484 |
Les dures condicions de vida al barri
La vida dels primers habitants del barri va ser molt dura: vivien en barraques o habitatges de totxos d’autoconstrucció, no hi havia aigua ni llum, els carrers no estaven asfaltats i quan plovia s’omplien de fang, tampoc hi havia cap escola ni metge. Si volien comprar alguna cosa havien d’anar fora del barri ja que no hi havia cap botiga. Molts veïns/es treballaven al tèxtil, altres en la construcció, feien moltes hores. Van designar un “vigilant” que avisava als taxis i acompanyava a les dones a la fàbrica a primera hora del matí.
L’alcalde Marcet a les seves memòries ens diu sobre els nous barris: “En los albores de este año 1952, el núcleo urbano estaba ya rodeado de un cinturón de miserias y anárquicas construcciones, un temible cinturón de barracas y cuevas con aire de campamento medieval, donde malvivían a veces en condiciones infrahumanas compatriotas nuestros”.[4]
Alguns testimonis de veïnes del barri ens expliquen com vivien[5]:
Mercedes Bermúdez, nascuda a Cañete de las Torres (Córdoba): “Alquilamos una habitación y vivíamos seis, yo, mis padres y mis tres hermanos, después nos fuimos a vivir en una barraca. A los 13 años fuí a servir en casa de unos señores y después de 6 meses a una fábrica téxtil”.
Maria Espinola, nascuda a Guadahoruna (Granada): “Vine aquí a los trece años. Trabajaba de peinadora, también sábados y domingos, allí aprendí a leer, después trabajé en una tienda de churros y pollos del barrio, donde también se vendían otras cosas, como ropa.”
Paz Espinola, nascuda a Guadahoruna (Granada): “Nos bañábamos en un barreño y en el barranco había unas ratas enormes, mucha falta de higiene. Como no había electricidad comprabamos carburo en Sabadell y mi madre trajo un candil, echaba muy mala olor. Para la comida teníamos unas estufillas.”
Julián Navarro, nascut a Ciudad Real: “Vine a vivir a casa de un tío de mi mujer en una barraca, dormíamos siete en una habitación de 4 metros quadrados. Había muchas barracas, algunas estaban torcídas y en mal estado. Luego alquilé una vivienda y después la compré. Mi primer trabajo fue en una bobila de tochos y luego en una fábrica de plásticos en Polinyà”.
Les veïnes recorden que van arribar a Sabadell amb un tren apretat, el viatge va durar tres dies. Paz Espinola: “Encerraban a la gente que venía y tuvimos que dar una vuelta, llegando desde Terrassa”.
El primer alcalde que va tenir la barriada va ser Andrés García, que juntament amb el Sr. Bartolí eren els que es dedicaven a vendre els terrenys per l’edificació de cases, aquests eren bàsicament camps d’ametlles i vinyes. Andrés García a més tenia el seu negoci de material per la construcció.
L’arribada dels serveis bàsics i millores al barri
El 1959 l’electricitat va arribar al barri, però la llum pública als carrers i l’aigua corrent no arribarien fins el 1971. Fins llavors l’aigua la treien de pous públics o alguns veïns que en tenien al seu pati. Pel que fa a la llum, els veïns s’organitzaven en torns deixant la llum de les seves cases tota la nit enceses, a cada qual li tocava el seu torn, fins la nit següent que li tocava a un altre.[6]
El primer autobús va arribar l’any 1959 i era de l’empresa ‘Martí’, després se’n va encarregar ‘Sagalés’ i finalment la ‘T.U.S’.
El primer carrer en ser asfaltat va ser el carrer de Cisa l’any 1977, el van asfaltar els mateixos veïns després de fer una recollida col·lectiva de 380.000 ptes.
Pel que fa a la sanitat s’assistia als malalts a les seves cases amb els diners que la família o els veïns podien recollir, alguns metges ho feien de forma voluntària o a través de Càritas. Més endavant, com veurem, a través de l’Associació de veïns es va aconseguir obrir un ambulatori.
D’altra banda, el 1990 es va inaugurar l’església del barri.
El col·legi
El sabadellenc Joan Clavell Corominas va ser qui va començar a donar classes al barri, les impartia en una sala habilitada de casa del seu germà Cándido. L’escola va començar amb pocs alumnes però va anar creixent fins arribar a seixanta alumnes inscrits.
Més endavant, Pere Vidal va posar un gran interès en aquesta tasca de l’ensenyament, a la que es va dedicar de ple. Aconseguí un espai, cadires, pupitres i pissarres, etc. Les classes eren diürnes i nocturnes, per nens i per adults.
Antònia, la dona de Pere Vidal, també va ser una persona important pel barri, ajudava a les dones quan es posaven de part, els hi posava injeccions, cataplasmes i donava suport amb la paraula.
El tercer col·legi va ser el Colegio Nacional, denominat “Nuestra Sra de la Salud”, conegut pels seus barracons, aquestes eren de fusta o prefabricats. Com que faltava espai es va construir dos naus en la que ara és la Plaça de les Dones., on s’instal·laren els pàrvuls. D’aquí es passa al Colegio Juan R. Jiménez, posant-li el seu nom l’any 1974, les classes arribaren a tenir entre 40 i 50 alumnes per aula.
L’intent d’enderrocar el barri i les tensions entre els habitants del Poblenou i Mossèn Ernest Mateu
El 1961 per odre de Mossèn Ernest Mateu es van presentar al barri un grup de treballadors i una grua, pretenien començar a enderrocar el barri, sobre aquest fet les veïnes ens diuen:
Paz Espinola: “Querían derribar la casa de Ginés, el cura quería construir un recreo para ricos”
Julián Navarro: “En donde ahora hay la Plaça de les Dones, es en homenaje a las mujeres que echaron al cura Mn. Ernest porqué quería derribar el barrio”.
L’historiador Andreu Castells va explica algunes anècdotes de veïns sobre Ernest Mateu. A l’Informe de l’Oposició fa referència als fets tingueren lloc en una cerimònia religiosa per la Pasqua de 1972 on comminà alguns xicots del Poblenou que marxessin per bruts; “No s´hi val a ser pobres i a no rentar-se. Cal que us renteu: Tot el vostre problema és de sabó”.[7]
Al barri es va inaugurar la plaça de les dones en homenatge a aquest fet amb un monòlit i una placa que hi posa “ Dedicada a les dones del Poblenou que un dia van saber oposar-se amb valor als que volien fer desaparèixer el seu barri”.
L’any 1973, aprofitant els 25 anys de la coronació canònica de la imatge de la Salut, un grup de capellans cristians de barris que sabien que el bisbe de Barcelona presidiria la celebració, van donar una altra visió de l’església, la d’una església arrelada als barris i compromesa socialment amb aquests. Passat l’acte oficial aquests eclesiàstics van elaborar un document anomenat “El santuario de la Salud en nuestros dias”. En aquest criticaren l’allunyament del Santuari dels barris i que s’havia convertit en un lloc pel folklore “de ballades de sardanes”, “dinars de germanor” i “sortides de ral·lis”, així com un indret per celebrar els aniversaris de les famílies adinerades i dels casaments de ”postín”, entre altres. En aquest també s’esmentava la relació entre la Salut i el barri del Poblenou i es denunciava que Ernest Mateu maltractava de paraula els habitants: “Venís a perdirme, pero no venís a missa” i sobre els nois del barri que havien passat per l’escolania l’informe deia: “ninguno de los muchachos parece que haya descubierto, siquiera en germen, lo que es la fe”[8].
Ernest Mateu va ser un persona molt influent i important, especialment als anys de postguerra i durant l’alcaldia de Josep Maria Marcet. Com aquest, va combatre i va entrar a la ciutat amb les tropes franquistes, oficiant la primera missa. Va ser l’encarregat de la reconstrucció del Santuari de la Mare de Déu de Salut després de la guerra, on va exercir de capellà, així mateix, va exercir de rector de la Parròquia de Sant Salvador. Com arxiver municipal es va dedicar a l’ingent tasca d’ordenar i classificar la documentació de l’arxiu de la ciutat. I va ser un dels Fundadors de la Fundació Bosch i Cardellach.[9]
L’Associació de Veïns
L’AAVV del Poblenou es crea el 1958 per a resoldre els problemes dels veïns del barri de forma solidària, el 1964 la quota de l’associació era de 5 pessetes [10] l’any. Els anys 70 era una força viva i important. Es forma una junta estable i es reclama i s’aconsegueix la llum, aigua corrent, sistema de clavegueres, asfalt de carrers, etc. En torn l’AAVV va sorgir un moviment juvenil.
El 1979 després de diverses mobilitzacions s’aconsegueix que el barri disposi d’ambulatori. El 1981 es posa en marxa la secció mortuòria, costejada pels veïns[11].
I més enllà de les millores aconseguides, també serà molt important per la vida social del barri, des d’ella s’organitzaran tot tipus d’actes i esdeveniments socials i culturals.
La detencions de 1972 i 1973
El 29 de setembre de 1972 la policia va dur a terme una ràtzia al barri, arrasant el Centre Cultural i detenint a 16 veïns. Als detinguts se’ls acusava d’haver participat en els desperfectes de l’altar i alguns bancs del Santuari de la Salut la nit del 24 del mateix mes. Primer se’ls va intentar acusar d’un delicte de terrorisme, però al no haver-hi proves finalment se’ls modificà l’acusació pel d’Associació il·legal a les Joventuts Comunistes i d’estar al darrere de les destrosses al santuari.
L’esquerra es va mobilitzar per demanar la llibertat dels detinguts, amb manifestacions de les Comissions d’Estudiants de Batxillerat de la Lliga Comunista Revolucionària i un grup de cristians de Sabadell. El PSUC denuncia que es tractava d’una maniobra per desacreditar els joves i tancar el Centre Cultural. Darrere d’aquestes detencions i les de 1973 hi havia infiltrat un col·laborador de la policia que va invitar als joves a beure al Santuari de la Salut i a tombar els bancs del santuari. Finalment els joves van ser alliberats sota fiança de 10.000 pessetes el desembre, i dos d’ells que encara quedaven ingressats a presó, el maig de 1973.
El 22 de desembre de 1973 la policia practicà una nova ràtzia al barri, registrant les cases amb les armes desenfundades i detenint a 11 persones que van passar les festes de nadal empresonats, el 10 de gener foren alliberats. Només se’n va processar 2, pel Tribunal de Orden Público (TOP), acusats de propaganda il·legal i de pertànyer a les Joventuts Comunistes.[12]
Els equips de futbol
El futbol era l’esport preferit pels joves del barri, juntament amb la festa major era l’entreteniment principal d’aquests, han existit diversos equips. Del primer equip que tenim informació és el C.D Salut que va existir fins el 1957. Posteriorment sorgiren:
El Pueblo Nuevo C.F (1960-1980): Durant els anys que va coexistir amb la C.R.D Unión de la Salud (1963-2004), tingueren força rivalitat. Un altre rival important que tenien era el C. Atl. Tibidabo situat al barri de Torre-romeu. Van començar a jugar a la Lliga d’Aficionats, però a mitjans dels 70 pujaren a 3ª regional. La seva principal fita va ser el 1973 quan es classificaren pel prestigiós torneig Antoni Estruch i guanyaren la final contra el Atl. Can Puiggener per 2 a 0.
C.R.D Unión de la Salud (1963-2004): Sobretot va jugar a 2ª i 3ª regional. La seva màxima fita va ser a la temporada 1983-1984 quan va aconseguir per primera vegada l’ascens a 1ª regional guanyant l’últim partit per 2 a 1 contra el Sabadell B. A 1ª regional van haver de jugar al camp del Polinyà ja que per jugar en aquesta categoria el camp havia d’estar envoltat per una tanca perimetral i el camp del Poblenou no en tenia.
Els dos últims equips que van existir tingueren una curta durada: L’Atlético Pueblo Nuevo de la Salud va jugar tres temporades a la 3ª regional (2007-2010), i el C.D Unión de la Salud que només va durar una temporada a 3ª regional (2010-2011).
Tots aquests equips van acabar desapareixent sobretot per causes econòmiques.
La Festa Major i l’esplai
La primer festa major va ser l’any 1954 amb una revetlla a l’Avinguda de Polinyà. En aquesta es va decidir fer patró del barri a Sant Joan Apòstol en honor a Joan Clavell, i l’any següent es va construir una capella en homenatge, aquesta es va pagar amb l’aportació de tots els veïns, aquests el coneixen com a “San Juanino” i per això la festa del barri es celebra per Sant Joan. En aquesta primera festa, també es va organitzar una missa a dita capella, així com carreres de cintes, concert amb vermut, partit de futbol, un gran vall, traca valenciana i castells de foc[13].
Continua sent un dels esdeveniments més coneguts del barri i del qual els veïns se’n senten més orgullosos. Hi ha desenes d’actuacions i hi poden arribar a assistir unes 1.000 persones o més. Un altre esdeveniment important es la cavalcada de reis.
D’altra banda, també es va inaugurar un esplai al barri perquè els nens poguessin relacionar-se, aprendre fent activitats divertides i els pares tinguessin un temps per ells
El barri a l’actualitat
Tot i les moltes millores del barri des de la seva formació, les veïnes amb qui hem parlat ens expliquen que un dels problemes del barri és que han anat tancant botigues com la ferreteria, la peixateria, la sabateria, també bars, actualment només hi ha un supermercat. També es va tancar l’única seu bancària del barri.
Sobre el CAP hi hagut diverses mobilitzacions els darrers anys després que fos tancat. Actualment només segueix obert per persones de 65 anys en amunt amb malalties cròniques. Molts joves marxen del barri hi van a altres localitats o a zones de Sabadell amb més serveis i més ben connectades.
Agraïments a totes les veïnes del barri que han participat explicant les seves vivències i a Segio Martínez per les fotografies i informació facilitada.
[1] Llibret: “Mi barrio”. Fiesta Cultural del 4 al 10 de mayo. Any 1992
[2] Llibret: “Historia de mi barrio. Pueblonuevo”. Fiesta Cultural del 4 al 12 de mayo”. No hem trobat la data exacte de publicació, però el podem situar a principis dels 90
[3] Bordetas Jiménez, Iván. Més enllà del riu: Torre-romeu, el Poblenou, el Raval d’Amàlia. MHS, 2006 . Pàg. 12
[4] Marcet Coll, José Maria. “Mi ciudad y yo, veinte años en una alcaldía”, pàgs. 286-287
[5] Reunió amb veïnes del barri del Poblenou. Centre Cívic del Poblenou, 8 de maig de 2025
[6] Llibret: “Mi barrio”. Fiesta Cultural del 4 al 10 de mayo. Any 1992
[7] Castells Peig, Andreu. “Informe de l’Oposició. Volum IV. Pàg. 29.18 (Nota 49).
[8] Castells Peig, Andreu. “Informe de l’Oposició. Volum IV. Pàg. Pàgs. 29.17 i 19.18
[9] ‘Mossèn Ernest Mateu i Vidal (1903-1977): arxiver, escriptor i capellà constructor’ <https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/mossen-ernest-mateu-vidal-1903-1977/> Antonio Santamaria. isabadell.cat, 6 de novembre de 2022
[10] Llibret: “Mi barrio, mi gente. Pueblonuevo de Sabadell, Juny de 1997
[11] Op.cit
[12] Castells Peig, Andreu. “Informe de l’Oposició. Volum IV. Pàg. 29.6 i 29.7
[13] Llibret: “Historia de mi barrio. Pueblonuevo”. Fiesta Cultural del 4 al 12 de mayo”. No hem trobat la data exacte de publicació, però el podem situar a principis dels 90