Monuments i edificis històrics

(en construcció)

Monuments

Estàtues

Estàtua de Fèlix Sardà i Salvany a l’església vella de l’Escola Pia de Sabadell, l’església de l’Immaculat Cor de Maria. Plaça Doctor Robert, 3.

sardc3a0

Obra de Camil Fàbregas. Plaça Doctor Robert, 3.

Fèlix Sardà i Salvany (1841-1916) va ser un eclesiàstic, escriptor i integrista catòlic. Va fundar l’Acadèmica catòlica amb l’objectiu d’evitar la descristianització dels obrers, d’allunyar-los de les idees liberals, d’esquerres i anarquistes mitjançant la seva incorporació a les activitats culturals juvenils sota el dogma catòlic.

Representà el sector més integrista de l’església catòlica de l’època, fou partidari de retornar a la cristiandat de l’Edat mitjana, del restabliment de la inquisició. Al llarg de la seva vida va combatre el liberalisme. Fou defensor del Syllabus Errorum i enemic dels principis de la Revolució Francesa, sobretot a través de la seva publicació Revista Popular (1871-1916), on llançà campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l’espiritisme, el protestantisme, l’anarquisme, el naturalisme o la Solidaritat Catalana, defensant la unitat catòlica, la primacia espiritual en l’acció social, és a dir, que fós l’església catòlica la única encarregada d’aspectes com l’educació o la sanitat i promovent la caritat cristiana enfront la solidaritat obrera. La seva obra fonamental fou El liberalismo es pecado, la polèmica entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, contra el liberalisme, base de la política de la Restauració. En aquesta obra, Sardà es posiciona en contra del sufragi, nega la llibertat de pensament, es mostra contari a la llibertat de premsa i associació i nega totes aquelles creences que no estiguessin basades en el catolicisme. Sardà condemnarà tot intent d’entesa entre el liberalisme i el catolicisme.

Sardà exercirà la seva influència sobre els obrers i la opinió pública de la ciutat a favor dels interessos catòlics i patronals que li dónen suport econòmic, com el cacic local, Joan Sallarès i Pla. L’integrisme de Sardà, representa la resistencia de l’església catòlica a perdre el seu monopoli sobre la cultura, el pensament, l’educació i la seva influència política. Aquest pensament integrista de Sardà i del recolzament d’aquest per part de la patronal local, portarà a la resposta obrera amb propostes d’innovació cultural, com la creació del Instituto Libre de Enseñanza (ILE) al 1882 o la creació del setmanari obrer lliurepensador Los Desheredados ; però també a intents desesperats com l’atemptat de Mateo Morral durant la boda del rei Alfons XIII al 1909 que comportà la dura repressió contra el moviment obrer.

 

Escultures

Escultura a Joan Sallarès i Pla, amb el lema “Geni del treball” Plaça del Doctor Robert:

 

Obra de J. Clara.

Joan Sallarès i Pla, nascut a Sabadell el 13 de novembre de 1845 i mor a la mateixa ciutat el 20 de novembre de 1901.

Industrial i polític conservador. Fou l’avi matern de l’escriptor Joan Oliver i Sallarès, conegut com Pere Quart. Fou una de les personalitats més destacades de la burgesia local, i capdavanter del proteccionisme a tot l’estat.

La seva familia tenia una fàbrica textil al carrer Jardí de Sabadell. Des de molt jove es va posar a treballar a la fàbrica del pare, va agafar molta experiencia en el negoci i va fer la fàbrica més gran i moderna. Amb 23 anys ja s’havia convertit en una persona coneguda i va ser nomenat regidor de l’Ajuntament de Sabadell. Al 1881 impulsà l’entitat patronal benèfica “Sociedad de Invalidez y Fomento de la Industria de Sabadell”, mutualitat que discriminava a tot aquell obrer associat.

Va intervenir en les diferents campanyes proteccionistes de l’època, la reforma Arancelaria de 1892 i el míting de Bilbao de 1893. Fou president durant dues etapes del Gremi de Fabricants de Sabadell i un dels fundadors del Banc Sabadell, el 1886. L’any 1897 fou elegit president del Foment del Treball Nacional, de Barcelona i a les eleccions generals espanyoles de 1899, diputat a les Corts Espanyoles per Barcelona.

Persona d’ideología conservadora, tenia una visió molt paternalista respecte els obrers, mostra d’això és la seva obra “La cuestión de las ocho horas” (1890) i “El Trabajo de las mujeres y los niños” (1893), també escrigué “Ferrer y Vidal y su tiempo”.

El monument a Sallarès i Pla va estar envoltat de polèmica a causa de la oposició tant dels anarcosindicalistes amb Bru Lladó al capdavant com dels republicans federals. Bru Lladó animà públicament a la destrucció del monument un cop fos inaugurat. El comandant de la Guàrdia Civil, Manuel Tegido va intentar convèncer els sindicalistes perquè aturessin les protestes i no intentessin destuïr l’estatua, però les negociacions no van convèncer a Bru Lladó i als sindicalistes, contraris al monument al líder patronal.

La nit abans de la inaguració del monument, el 20 de gener de 1917, tingué lloc un míting de la CNT al Teatre Cervantes on intervingueren, Salvador Seguí, Robert Pera i Bru Lladó, aquest últim va animar a protestar l’endemà contra la inauguració de l’estàtua a Sallarès i Pla.

Pel que fa els republicans federals, van realitzar una campanya contra el monument, recordant que Sallarès i Pla s’havia oposat sempre a tota reivindicació obrera i que era partidari de la intervenció militar espanyola a Cuba contra les reivindicacions d’autonomia i independència de la colònia, a més de donar suport a la brutal repressió contra els autonomistes i independentistes filipins per part de l’exèrcit.

El dia de la inaguració del monument, la plaça estava presa per la Guàrdia Civil. A l’acte hi van participar autoritats civils, militars, eclesiàstiques, així com diferents entitats cíviques de la ciutat i personalitats polítiques i de l’alta burgesia de Barcelona i Terrassa. També hi va participar la família de Sallarès i Pla, amb el seu nét Joan Oliver que encara era un nen i més endavant es convertiria en el conegut poeta “Pere Quart”.

Una multitud de sindicalistes es van reunir per protestar contra la inaguració de l’escultura i van protagonitzar una sorollosa xiulada i el llençament d’ous plens de quitrà, la protesta va acabar quan la Guàrdia Civil va decidir carregar contra els manifestants, detenint-ne a dos d’ells, que foren alliberats poc després per pressió de l’alcade Andreu Camps Panedès.

Els 1947  el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. Apart de l’estàtua realitzada per Josep Clarà a la Plaça del Doctor Robert, també té una escola amb el seu nom al costat del Parc Central del Vallès. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un cèntric carrer.

Edificis

La casa Ponsà (actual Arxiu Històric)

La casa Turull (actual Museu d’Art), carrer Doctor Puig, 16.

345_Casa_Turull,_c._Dr._Puig_16_(Sabadell)

Es tracta d’una casa-fàbrica, on l’espai per treballar i per viure formen part d’un mateix edifici. Es va començar a construïr el 1812 per iniciativa de Pau Turull Font, i es va finalitzar el 1819.

A partir del s.XIX els Turull van aconseguir una gran fortuna, augmentant exponencialment el seu patrimoni inmobiliari.
La casa està dividida en dues parts: una d’elles pertanyia a la residència de la familia Turull i consta d’un edifici de tres cossos amb tres pisos i golfes. L’altra és un edifici annex que era destinat a la fàbrica tèxtil. 

 

L’any 1865 Pere Turull, que havia heretat la casa pairal, va ampliar l’habitatge familiar afegint un segon pis i modificant la façana exterior, que prengué l’aspecte que avui encara conserva. S’encarregà l’obra a l’arquitecte Josep Lacueva, també autor del casal veí, situat al carrer del Doctor Puig, 18. El sistema constructiu és el típic de principis del segle XIX, amb murs de càrrega, amb sostres de revoltons i amb bigues i encavallades de fusta. La façana és molt senzilla, el contrari de l’interior que és molt luxós a causa de les reformes que es van realitzar el 1860 amb motiu de la visita d’Isabel II.

La casa va ser habitada per Pau Turull Comadran, hereu de Pere, fins que va morir l’any 1892. Posteriorment la seva propietat va quedar en el seu germà Joan i finalment al fill d’aquest, Pau Maria Turull Fournolls, que l’habitaria de forma esporàdica fins que va morir el 1972. Després de la Guerra Civil l’edifici va quedar tancat, fins que va ser adquirit per l’Ajuntament el 1964. La restauració es va iniciar als anys 70, adequant les naus de la fàbrica com a sales d’exposicions i rehabilitant els espais més emblemàtics de la casa.

La caserna de la Guàrdia Civil

L’església de Sant Fèlix (oficialment església de Sant Feliu), carrer Església, 2.

Situada al centre de la ciutat al costat de l’actual Ajuntament. Es tracta d’una església d’estil gòtic acadèmic que va començar a construïr-se el 1420, d’aquesta època només en queda l’absis. El campanar és barroc i va ser construït entre el 1738 i el 1742. Al passadís central hi ha enterrat l’eclesiàstic integrista catòlic, Fèlix Sardà i Salvany. Així mateix també s’hi troba enterrat el capellà Lluís Carreras i Mas que donà suport al règim franquista, el 14 de març, el 14 de març del 2015, 60 anys després de la seva mort, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’església de Sant Fèlix, a la mateixa ciutat. A la missa que es va realitzar hi van assistir entre altres, l’alcalde Carlos Sánchez (PSC), el portaveu de CiU Carles Rossinyol, i el president de l’Acadèmia Catòlica, Ramón Graells.

L’església va ser cremada i quedà destruïda durant els fets de l’anomenada setmana tràgica de 1909, concretament el dia 27 de juliol.  Les classes populars culpaven a l’església de ser el suport de la monarquia que enviava els joves a morir a la guerra del Marro.

església-520x292
Estat en que va quedar l’església de Sant Fèlix després de ser cremada el 21 de juliol de 1909

Va ser novament cremada poc després de l’aixecament nacional, el 21 de juliol de 1936. L’església era vista per les classes populars organitzada en partits i en sindicats d’esquerres i anarquistes com com un dels puntals de suport de l’alçament nacional.  Durant el conflicte bèlic es van retirar les campanes per fondre-les i obtenir munició:

campanes
Retirada d’una campana de Sant Fèlix

 

L’Obrera, carrer estrella, 110 (actualment, en homenatge ser, existeix un centre social amb el mateix nom situat a l’Avinguda de Barberà, 142).

Seu de la Federació Obrera de Sabadell (FOS), construïda pels propis obrers del Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y sus contornos, adherida a la AIT. La FOS va haver de fer front a l’hegemonia catòlica intransigent encapçalada pel capellà Fèlix Sarda i Salvany i a una patronal conservadora i inmovilista representada per l’empresari i polític proteccionista i conservador catòlic, Joan Sallarès i Pla, i per la saga de cacis locals de la família Turull.

El maig de 1883 la societat de teixidors mecànics va realitzar una vaga reclamant les 59 hores setmanals en comptes de les 65. La vaga acaba sent reprimida pel sometent local i el govern tanca l’Obrera el juny del mateix any. L’obrera exercia la solidaritat pel manteniment de la vaga. així mateix es multa el periòdic obrero Los Desheredados que recolzava la vaga.

L’any 1910 l’Obrera tornà a entrar en conflicte amb l’empresa Seydoux, ja que aquesta havia acomiadat a tres treballadores de forma improcedent. Davant aquesta vaga, el govern va empresonar part dels obrers, clausurà la premsa i tancà l’Obrera, que havia passat a dir-se Federació Obrera de Sindicats (FOS). Una de les figures importants del moviment obrer sabadellenc fou la feminista, anarquista i sindicalista Teresa Claramunt, que participà i promogué les Vagues a Seydoux. El 1910 la FOS s’integrà a la Confederació Regional del treball i al 1911 participà en el congrés de la CNT i s’integrà en aquesta.

Durant la Vaga General de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, disparà contra l’Obrera (tot i que els obrers ja l’havien abandonat), danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustin Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues, assassinant a milers d’obrers i que fou ministre de governació amb Primo de Rivera i Franco. 

Destrosses-a-lObrera-520x237
Destrosses a l’Obrera causades per l’artilleria del regiment de Vergara

Els anys 30 el potent moviment obrer local, tenia 14.000 afiliats, d’una població treballadora d’unes 20.000 persones. La Federació Local de Sindicats, FLS, liderada per Josep Moix, treia el setmanari Vertical-Setmanari bilingüe òrgan de la Federació Local de Sindicats de Sabadell-. El primer número del Vertical del 28 d’octubre de 1932, ja tractà la polèmica entre la FLS i la FAI, arran d’aquesta, és assassinat un membre de la FAI, Francisco Fournier, un altre membre de la FAI és greument ferit i Josep Moix també fou ferit. El trencament trenista a la ciutat, s’acaba produint el maig de 1932 quan la FLS va deixar de pagar la seva contribució a la CNT i Moix és expulsat d’aquesta. El 1933 Moix participà en la constitució dels sindicats d’oposició (contraris a la FAI). És en aquell moment quan la CNT-FAI es traslladà a un local del carrer Salut, xamfrà amb el carrer Convent, i després a l’actual seu del carrer Edgardo Ricetti,16 (al nom actual d’aquest carrer, es va posar el 1987 per petició de la CNT i els veïns, ja que Edgardo Ricetti era mestre de l’escola Cultura i Solidaritat, on hi anaven gran part dels nens del barri de la Creu Alta). Després dels fets d’octubre de 1934 la FLS entrà dins la UGT i Moix ingressà al PSUC i a la UGT. Moix seria alcalde de Sabadell, ministre de Treball del govern Negrin i de 1949 a 1956 secretari general del PSUC.

Ja en democràcia, la CNT i diversos grups d’esquerres, ecologistes i feministes van intentar recuperar l’Obrera.

El dissabte 28 de juny de 1980 a les 9:30 del matí, prop d’un centenar de treballadors/es i simpatitzants de la CNT de Sabadell van ocupar el local de l’Obrera. L’Obrera fou comprada el 1918 per la Unió Local de Sindicats Obrers de Sabadell i la Borsa de Treball, que estaven adherits a la CNT. L’ocuparen perquè pensaven que no tenien necessitat de pagar un lloguer tenint un local que pertany als treballadors de la CNT i que el govern es negava a retornar. Els cenetistes foren ràpidament desallotjats del local.

L’Obrera en el moment de l’ocupació, era propietat municipal desde el 1961, en el que l’Ajuntament la va rebre gratuïtament de la Delegación Nacional de Sindicatos de F.E.T y de las J.O.N.S. Part de les seves dependències estaven ocupades per un col·legi i per l’Associació de sordmuts.

L’11 de juliol a les 11 del matí, després de reunir-se amb l’Alcalde Farrés i que aquest no complís la seva promesa de tractar el tema de l’Obrera en el primer Ple Ordinari d’aquest mes, 70 cenetistes, amb el suport de Nacionalistes d’Esquerra, decideixen tornar a ocupar l’Obrera. La ocupació es realitza el juliol per tal de no interrompre les classes. A les 11:45 la Policia Municipal arriba al local i tanca els carrers del voltant, després de diverses negociacions infractuoses amb l’Ajuntament, a les 16:30 la Policia Nacional (així l’Ajuntament es rentava les mans) entra a l’Obrera i desallotja els cenetistes tancats, mitjançant cops i tirant esprais tòxics.

CCOO reparteix octavetes a diferents empreses de Sabadell, criticant l’acció cenetista i reclamant una part de l’Obrera per ells, en aquestes octavetes s’afirmava que la CNT no tenia cap representativitat de la classe obrera de la ciutat. El cert, és que la CNT tenia l’escriptura de 1918 que demostrava que l’Obrera pertanyia al sindicat. A més, CCOO reclamava que l’Obrera fos gestionada per l’Ajuntament, la CNT s’hi oposava dient que no necessiten cap Ajuntament per gestionar el patrimoni dels treballadors/es. La UGT també reclamava l’Obrera, al·legant que la Federació Local de Sindicats de Sabadell, el sector trentista, el 1936 es va passar a la UGT; acabà renunciant a ella, a canvi de 8 milions de pessetes.

El dia 22 de juliol, el Ple de l’Ajuntament va tractar la petició de la Unió Local d’Obrers de Sabadell adherida a la CNT-AIT, perquè fossin restituits per l’Ajuntament els locals de l’Obrera. Al Ple i assisteixen 150 membres de la CNT, tots els grups de l’Ajuntament (PSUC,PSC,CiU i PP) voten en contra de retornar els locals de l’Obrera a la CNT. L’Obrera va continuar albergant escolars i la CNT presentà un recurs contenciós contra l’Ajuntament davant de la negativa de retornar-li l’Obrera.

Onze anys després, el 20 de juny de 1992, el Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista de Sabadell, Mili KK, van ocupar l’Obrera, que es trobava tancada desde feia 7 anys. La intenció del grup, era crear un centre alternatiu d’activitats socials i culturals. Els ocupants van rebatejar l’Obrera com El Lokal. Aquests grups estaven inscrits al partit Revolta (LCR+MCC), exceptuant el Comitè Antifeixista, i es van oposar a la participació del moviment llibertari a l’ocupació, també van rebutjar el grup Alternativa Verda. La CNT-AIT no va renunciar a les seves aspiracions sobre l’Obrera, desde el desallotjament cenetista l’any 1981, hi havia un contenciós sobre la propietat davant el tribunal contenciós administratiu.

El 26 de juny, 20 membres de la Policia Municipal van desallotjar els okupes, aquests no es van resistir. La CNT i la CAIC (Candidatura Alternativa Independent de Sabadell), van criticar els grups que realitzaren l’ocupació, ja que s’estaven erigint com els nous amos i excloïen altres col·lectius. Tot i això, denunciaren l’expulsió per la força dels ocupants.

El 24 de juliol, l’Ajuntament de Sabadell enderrocà l’Obrera en una operació llampec. L’alcalde Farrés al Ple Municipal del mes de juliol va afirmar que l’edifici estava en ruïnes, però no va anunciar la decisió d’enderrocar l’edifici. El somni del General Martínez Anido, governador de Barcelona, el va portar a terme un alcalde del PSUC. En opinió de la CNT-AIT: “L’Ajuntament ha decidit enderrocar l’edifici amb la clara pretensió d’excloure la CNT-AIT de qualsevol projecte sobre el futur del mateix”. La CNT va voler obrir negociacions amb l’Ajuntament i convertir el local de l’Obrera “en un espai obert als col·lectius progressistes compromesos amb la transformació social”.

Finalment, el recurs de la CNT va ser desestimat i actualment al solar de l’Obrera s’hi troba el centre de neurologia AVAN. 

L’1 de maig del 2015 al finalitzar la manifestació de la Plataforma Vallès Anticapitalista, es va ocupar un inmoble en desús situat a l’Avinguda de Barberà,142. Aquest espai se li va posar de nom de l’Obrera en homenatge a l’antic inmoble de la FOS del carrer l’estrella, actualment s’hi realitzen activitats de caràcter esportiu i cultural, disposa d’una biblioteca, una sala d’actes i un gimnàs i ring de boxa.

La Puríssima

La Salut

La fàbrica Artèxtil

El Vapor Badia

El Vapor de Ca la Daniela. Camí de Ca la Daniela, 7:

Vapor_de_Ca_la_Daniela_-_Vista_sur

Edifici situat al marge dret del Riu Ripoll, molt aprop del pont de la Salut. Va ser construït a l’anomenat sot d’en Crous l’any 1856 pels germans Montllor, que es dedicaven al rentatge, a la preparació i a la filatura d’estampat. 

L’orígen del nom és desconegut, tot i que s’apunta a que podría deures al nom d’una antiga masia que ocupava els terrenys de l’empresa. Tot i que els propietaris no la van “batejar” com a Ca la Daniela se’l conegué i coneix amb aquest nom.

El 1881 el Vapor es va ampliar amb la quadra de planta i un pis visible a l’extrem oest. El 1897 es va construir una sala de calderes exempta, al nivell inferior, actualment fora de la propietat. Al llarg del segle XX l’edifici es va anar ampliant fins a omplir tota la parcel·la. 

Un episodi rellevant relacionada amb el Vapor Ca la Daniela, va ser l’assassinat del seu copropietari Theodor Jenny Hartman, el qual va ser trobat mort a casa seva el 21 de febrer de 1920. Els obrers afiliats a la CNT Victor Sabaté i Martí Colomé van ser acusats de la seva mort tot i la insuficiència de proves, i condemnats a pena de mort.

L’empresa ha anat canviant d’amos i raó social al llarg dels anys: Manuel Montllor i Companyia; Enric Turull i Companyia; Jenny Turull, SA; Daniela, Fábrica de Hilados, i Fil Gènesi, SA.

El Vapor Llonch

El Vapor Turull

Edificis enderrocats

La presó cel·lular:

Estava situada a l’altura de la Plaça Antoni Llonch, a la intersacció entre l’estació d’autobusos i la Gran Via. Va ser construïda l’any 1898 per l’arquitecte sabadellenc Juli Batllevell i Arús. Es tractava de la primera presó de  l’estat amb sistema panòptic, és a dir, desde un punt situat a dalt de la presó es podia observar tota l’activitat d’aquesta. Va ser enderrocada l’any 1971.

 

 

______________________________________________________

Arxiu Històric de Sabadell <http://ca.sabadell.cat/ahs/p/portada_cat.asp>

Arxiu Històric de la CNT Sabadell.

Castells Peig, Andreu. Informe de la oposició. Edicions Riutort. Sabadell, 1975-1989. (VI Volums, VIè volum acabat per l’historiador Jordi Calvet Puig el 1989).

Descobreix Sabadell, Ajuntament de Sabadell. <http://ca.sabadell.cat/Turisme/p/portada_cat.asp>

Senyalització del patrimoni històric de Sabadell. 23 edificis per descobrir. Ajuntament de Sabadell, desembre de 2010. <http://ca.sabadell.cat/Oficinadelpatrimoni/d/Senyalitzacio.pdf>

Santamaria, Antonio. Articles ‘Història de Sabadell’ al diari digital Isabadell.cat <http://www.isabadell.cat/author/antonio-santamaria/>