Guerra Civil, Revolució i Repressió franquista

18 de juliol de 1936, fracàs del cop d’estat a Barcelona

19 de juliol de 1936, inici de la revolució

Al esclatar la guerra i amb la derrota del Cop d’Estat a Barcelona i Catalunya, es van produir accions de saqueig a les cases dels empresaris del carrer Indústria, entre elles la de l’empresari i líder de la Lliga, Ramon Picart. La  Federació Local de Sindicats (FLS) confiscà els edificis del Cercle Sabadellès i la Casa Picart, la CNT-FAI s’incautà del Col·legi Sagrada Família al carrer Sant Josep, la UGT i les JSU els locals de la Lliga situats a l’actual Casal Pere Quart. El POUM es va incautar el Cafè Cal Jan, situat a la Rambla davant de l’Euterpe.

Es van confiscar en total 33 escoles religioses i convents, per a ser destinats com a centres culturals i escoles laiques. També es van confiscar residències privades com La Casa Duran, la de Ramon Picart que hem anomenat anteriorment, La Casa Ponsà i els domicilis dels grans fabricants de la ciutat, com els Gorina, els Arimon, els Sempere, els Turull i els Sallarès.

La classe treballadora de Sabadell com a la resta de localitats de Catalunya i altres indrets de l’estat on el cop havia fracassat, va fer-se amb el control de les fàbriques, ja que la majoria de fabricants havien abandonat la ciutat i s’havien refugiat al bàndol nacional o a l’estranger: Els Brutau, Casanovas, Gambús, Gorina, Manent, MarcetLlonch Turull.

21 de juliol crema dels edificis religiosos i inici del “Terror roig”

Els atacs contra l’església catòlica i els seus símbols es van produir entre el 21 i el 22 de juliol.

El 21 de juliol és assassinat el primer capellà a Sabadell, el Rector de Sant Julià d’Atura, Josep Font Deu, al bosc de Torrebonica. També van començar a cremar-se les esglésies catòliques de la ciutat: Sant Fèlix, la Puríssima, Sant Vicenç de la Creu Alta, Misericòrdia, Gràcia, etc. També es saquegen i s’incendien diversos col·legis i establiments religiosos -Maristes, les Monges de La Sagrada Família, etc. Tot i això, l’edifici dels Escolapis va ser respectat, biblioteca i arxius inclosos, també va ser respectada la Biblioteca del Vell Ateneu de Sabadellque només tenia 235 llibres.

El dia 22 es va cremar el santuari de la Salut. La violència contra l’església estava molt arrelada a la ciutat a causa de tots els anys de repressió sobre la població obrera, on l’església podia exercir més fàcilment el seu domini: castració de les llibertats; especialment la repressió sexual i la imposició del model familiar catòlic, així com la inculcació de la moral cristiana gràcies al control durant molts anys de l’educació. Cal assenyalar que la major part de l’estament eclesiàstic va recolzar el cop d’estat (excepte alguns capellans de renom com Vidal i Barraquer). A Sabadell, la repressió contra l’església va ser major degut el fort arrelament anticlerical entre les classes populars, a causa del catolicisme integrista de personatges com Fèlix Sardà i Salvany. Destacar que els edificis de les confessions no catòliques no van ser atacats, ni l’Església Reformada Episcopal ni les que van continuar obertes i intactes un cop acabada la guerra.

A principis d’octubre es van començar a baixar les campanes de diverses esglésies , la primera d’elles, la de Sant Fèlix.
Segons el “Full Oficial” del 3 d’octubre de 1936:

“…Aquesta acció tindrà dos aspectes: un de moral i un de material. L’aspecte moral serà el d’acabar amb l’última provocació de la religió catòlica, apostòlica i romana. L’altre que el metall de les campanes, serà una aportació més per almaterial de guerra que es necessita per abatre quan més aviat millor el feixisme criminal i assassí…”


Interior de l’església de la Puríssima després de ser cremada. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)


Església de Gràcia. inaugurada el 29 de març de 1936. destruïda el 20 de juliol. En el terra s’hi va fer un hort. Foto de 1939, autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
baixada campanes sant fèlix octubre 1936 AHS
Baixada de campanes de Sant Fèlix. Octubre de 1936. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS). La baixadad de campanes de Sant Fèlix va ser organitzada pel paleta i membre de la FLS, Antoni Soler, seguint la recomanació del Comitè de Pressió, posteriorment es van baixar les campanes d’altres esglésies. Les campanes es fonien a l’empresa Electricidad S.A per convertir-les en armament per la guerra.
Exposició de campanes octubre 1936 autor desconegut AHS
Exposició de campanes, 1936. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

A quina organització pertanyien els “incontrolats”?

A Sabadell, amb 49.000 habitants, la violència de les forces del Front Popular va provocar segons l’historiador Andreu Castells, 83 morts, Josep Mª Solé i Joan Villarroya xifren els assassinats en 69, sobretot eclesiàstics (23 segons Castells). Les forces d’esquerres de Sabadell compartien un fort rebuig cap a l’església, probablement per l’historial integrista, des del capellà Fèlix Sardà i Salvany, autor de “El liberalismo es pecado”, al Mossèn Lluís Carreras i Mas i al Mossèn Ernest Mateu (aquest últim, va oficiar la Missa de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat); també a causa dels vincles històrics entre l’estament eclesiàstic i la patronal local, representada pel Gremi de Fabricants. Els 83 morts a Sabadell, són pocs si els comparem amb els 235 de Terrassa, amb 48.000 habitants, on la CNT era la força hegemònica i la majoria de les víctimes eren empresaris. Però cal tenir en compte les vicissituds de cada localitat, i no extreure conclusions precipitades, ja que a Badalona la organització majoritària era la CNT i es van cometre 79 assassinats, una xifra una mica menor que els 83 assassinats de Sabadell. Pràcticament totes les forces anomenades revolucionàries van intentar culpar a la CNT-FAI de la violència incontrolada. Això no és cert, ja que la CNT-FAI, a Sabadell, era minoritària i totes les organitzacions tenien els seus equips de destrucció, exceptuant el POUM (a Sabadell). A Sabadell la CNT havia quedat reduïda a un petit grup d’obrers i intel·lectuals, ja que la FLS de majoria trentista es va passar a la UGT. Com indica Andreu Castells:

…aquesta política discriminatòria no podia respondre sinó el fet que els dirigents de la FLS tenien veritable interès a desenvolupar un nou ordre sense la CNT-FAI i a obtenir el poder suficient per a imposar-lo, cosa que aconseguiran de resultes dels fets de maig de 1937.

El mateix 21 de juliol el Full Oficial”, l’únic òrgan de premsa autoritzat durant mesos, realitzava una crida a aturar les accions de pillatge, el manifest signat pel Comitè del Front Popular i Organitzacions Obreres, adreçat Al proletariat sabadellenc, deia:

És de recomanar, i exigir després a tothom, que no es facin accions individuals, que malgrat poguessin ésser fetes amb bones intencions, podrien sembrar el confusionisme i desvirtuar la magnífica gesta que estem portant a cap. 

El 22 de juliol la CNT-FAI va emetre una nota al “Full Oficial” on criticava les accions dels incontrolats:

Les organitzacions CNT-FAI de Sabadell posen en coneixement del poble que no accepten la responsabilitat d’uns actes que s’han portat a cap a la nostra ciutat, comesos per individus poc escrupulosos que s’aprofiten dels presents moments. Fan l’enèrgica condemnació dels mateixos per ésser completament contraris a la seva alta moral revolucionària.

Cartell d'en GRAPA Gustau Vila Bergada, a la façana dels Padres Missioners , data desembre 1936
Caricatura anticlerical del dibuixant de la FLS Gustau Vila Berguedà “Grapa” a l’església de “Los Padres”

La força majoritària al Comitè Local de Defensa era la FLS, amb 3 membres; la seguia la CNT i el POUM amb 2 cadascun; i ERC, CRF i la FAI amb un cadascun. De fet un dels principals instigadors dels assassinats a membres de l’església fou Saturnino Nicolás Antolino “Lino”, de la FLS adherida a la UGT poc després d’iniciar-se la guerra. Amb el trencament trentista i el conflicte entre la CNT-FAI i la FLS-UGT liderada per Josep Moix. “Lino” actuava com a guàrdia personal de Moix i dels líders de la FLS, durant un acte de la FLS a Manufactures Carol S.A “Cal Jepó”, “Lino” va intentar convèncer a dos treballadors que paressin la feina, aquests si van negar i “Lino” va acabar disparant i matant a un dels treballadors i ferint l’altre. Iniciada la guerra “Lino” juntament amb Marcelino Blanco i Juan Sánchez “Nene” (que es van passar al bàndol nacional posteriorment), organitzà les patrulles de control i els anomenats “consells de cuneta”, on els sospitosos de col·laboració amb els militars franquistes sublevats eren executats a les carreteres dels voltants de la ciutat. Una de les persones més conegudes executades per les patrulles de “Lino” va ser l’eclesiàstic, compositor i organista, Àngel Rodamilans i Canals, “Pare Rodamilans”, afusellat a la Serra d’en Camaró el 27 de juliol de 1936, actualment té un monolit d’homenatge davant l’església de la Puríssima. El 3 de juliol de 1940 “Lino” seria afussellat al camp de la Bóta i cinc dies després el seu fill de 22 anys, Ramon.

monument_al_pare_rodamilans
Monolit al capellà Àngel Rodamilans assassinat a l’inici de la Guerra Civil, que es troba davant la Puríssima

Les col·lectivitzacions d’empreses

El 24 d’octubre de 1936 la Generalitat promulgà el decret de col·lectivitzacions, es tractava de legalitzar la situació que s’havia donat en nombroses empreses, especialment les de grans dimensions, on bona part d’elles l’amo s’havia exiliat i els obrers havien pres el control de la fàbrica. Totes les empreses de més de 100 assalariats quedaven sota control obrer també aquelles de menor tamany on l’amo havia sigut declarat facciós o havia abandonat l’empresa. La resta d’empreses continuaven en mans dels seus antics propietaris però amb la presència d’un comitè de control que fiscalitzava la seva tasca. A Sabadell les empreses col·lectivitzades més importants eren: La Electricidad, Indústries Casablancas, Can Carol i Can Cuadras. Així com també petites empreses i sectors de servei i auxiliars com les col·lectivitats de la indústria del moble, guixaires, sastres, i taxistes. Les empreses col·lectivitzades acostumaven a mantenir el nom i se’ls hi afegia un E.C d’Empresa Col·lectivitzada  al darrere.

Part de la producció de les  empreses col·lectivitzades va anar destinada al front, per exemple en el cas del tèxtil, que es va mantenir gràcies a la demanda d’uniformes i mantes per l’exèrcit republicà. Les fàbriques que treballaven per la indústria de guerra a Sabadell eren: A. Comadran, Baciana i Sanahuja, Balart, Bas, Casablancas E.C, Claramunt E.C, Electricitat E.C, F. Sagrera, Indústries Elecro Mecàniques, J.Planas, Lombarte, Manufactura de Bisuteria S.A,  Picañol, Vda. Margarit, Vda. Vidal. La fàbrica de l’empresari carlista Baygual i Bas, assassinat al principi de la guerra, situada a Can Feu, va ser confiscada i s’hi fabricà tota classe de material bèlic, ja depenent del Servicio Aeronáutico de Fabrica (SAF-16) primer es reparava i fabricava l’avió biplà soviètic “Chato“, però a causa del bombardeig que va patir Reus l’octubre del 1937, el desembre tota la fabricació del “Chato” es va traslladar a Sabadell. Apart dels tallers de Can Baygual la fabricació del “Chato” també es realitzava a la masia de Can Torres del Pla i a la fàbrica de Can Tolrà, a Castellar del Vallès. L’empresa col·lectivitzada amb el nombre més gran era l’Electicitat E.C que ocupava a uns 1000 treballadors, destacà també Casablancas Col·lectivitat Obrera amb 160 treballadors. A partir dels “Fets de Maig” de 1937 el govern de la República va assumir el control d’aquestes indústries. El juny de 1937 s’instal·laren als locals de la filatura Vicenç Planas els tallers de las “Fuerzas Blindadas de Cataluña” dedicats a la reparació de tancs, que donaven feina a 300 treballadors. 

Segells de les diferents forces d’esquerres de Sabadell durant la guerra

Les empreses de serveis confiscades durant les primeres setmanes, es van començar a municipalitzar, va ser el cas dels espectacles públics segons un acord del Ple Municipal del 18 de novembre, així com els serveis d’autobusos, de neteja, el funerari, l’extracció de latrines i la fàbrica de gel i frigorífics del Mercadal. Les municipalitzacions contemplaven compensacions econòmiques als antics propietaris. Per Decret de la Generalitat, la propietat urbana que administrava l’Ajuntament també va ser municipalitzada, exceptuant aquelles propietats utilitzades directament pel propietari i les que rendien fins a cinquanta pessetes mensuals fins el juny de 1936.

L’economia col·lectivitzada va haver de fer front als problemes d’avituallament conseqüència del conflicte. La divisió del territori de l’estat, on el franquistes controlaven importants zones productores d’aliments i matèries primeres. A finals de 1936 hi hagué dificultats per proveir la població d’aliments, amb una escalada dels preus d’aquests que dificultaven la seva adquisició. Per tal de solucionar aquesta pujada dels preus, la Comissió de Proveïments va crear el carnet de racionament familiar per tal d’assegurar l’accés dels productes bàsics a la població. Però el racionament també va provocar la creació d’un mercat negre d’acaparadors i especuladors que aprofitaven la situació per enriquir-se.

La manca de matèries primeres va portar, a mesura que avançava el conflicte, a la paralització de diversos telers tèxtils a mitjans de 1937, que van poder recuperar la seva producció gràcies a la demanda de roba i mantes cap el front.

Es van patir problemes financers, per tal de superar-los, l’Ajuntament aprovà el 2 de gener de 1937, un pressupost extraordinari de guerra que establia un recàrrec sobre la contribució territorial i un impost sobre els salaris, però aquest va acabar sent anul·lat per la Generalitat. L’Ajuntament va crear la Carta Financera que establia una sèrie d’impostos sobre els espectacles, productes de consum que no fossin de primera necessitat i salaris superiors a les 6.09):00 pessetes anuals. Els diners van perdre valor a causa de l’edició descontrolada de paper moneda i la sortida del mercat de les monedes de plata i coure ja que el seu valor metàl·lic era superior al seu valor nominal. Per tal de fer front a aquesta situació, l’Ajuntament va emetre paper moneda municipal.

Tot i els problemes d’avituallament i financers, a les seves memòries l’Alcalde franquista Josep María Marcet reconeixia que al tornar a la ciutat els industrials van trobar en més bon estat les seves fàbriques que quan havien marxat:

Hubo industriales sabadellenses que huyeron de la ciudad en los primeros tiempos de la guerra y que al regresar después a Sabadell y recuperar sus bienes, encontraron en sus industrias activos superiores a los que habían dejado al marcharse”.

L’educació i l’acollida dels refugiats de guerra

Joan Sarrà Serravinyals amb el recolzament de les demés forces del Consistori, va realitzar una important tasca de creació de nous centres educatius i ampliació dels existents: L’ Escola Industrial es desdoblà en dos centres, l’Escola Tèxtil i l’Escola Oficial de Comerç; es van crear dos centres d’ensenyament secundari, ja que Sabadell abans de la guerra no en disposava de cap, l’Institut Escola J.B Cossio i l’Institut Obrer; es va crear el Laboratori Psicotècnic, que s’encarregava de l’atenció d’infants amb problemes, i de la orientació professional del conjunt de la població escolar; i una escola d’idiomes, Escola Municipal de Llenguatges.


El President Lluís Companys amb el regidor de Cultura Salvador Sarrà i darrere seu l’Alcalde Josep Moix, sortint de l’Institut-Escola J.B Cossio, 15 de març del 1937

El marge d’aquests centres educatius impulsats pel consistori, també existia l’escola de la FLS, portada per Ricard Fornells i la de la CNT-FAI portada per Edgardo Ricetti. Durant la guerra els anarquistes també van crear la Granja Escolar Camperola de Ca n’Argelaguet, amb un ensenyament integrat a la natura, i la portada per Palmira Luz al barri de la Salut.

La tasca d’acolliment dels refugiats de Guerra la va realitzar per una banda el Comitè Local d’Ajuda als Refugiats (amb un abast comarcal -corresponent al seu partit judicial-) creat a l’octubre del 1936, i per l’altre la CNT i els anarquistes. A finals del 1936 el Comitè anunciava la presència de 541 refugiats sota el seu control i 58 instal·lats a la Granja Escola Camperola de Ca n’ Arguelaguet controlada pels anarquistes que tenen 45 infants més repartits a diverses llars de la ciutat. Els refugiats eren acollits per particulars o a cases de personalitats de dretes o de l’església que s’havien expropiat a l’inici de la guerra. La Cooperativa de Forners La Preferida, va prometre aportar uns 650 quilos de pa setmanals per als refugiats. Es van destinar diversos locals per acollir els refugiats, com a magatzems per les aportacions dels ciutadans i l’administració, i com a escoles.

La gestió dels refugiats comportà tensions entre el Comitè i la CNT. El Comité va prendre algunes mesures que perjudicaven a la CNT: “Havent-se assabentat aquest Comitè que hi ha individus que passeu per les tendes i cases particulars a obrir subscripcions setmanals que diuen destinades als infants refugiats no s’autoritza NINGÚ a anar per les cases a fer recaptes en aquest sentit”. A la publicació “Superación: Orgáno de CNT-FAI de Sabadell y su Comarca”, número 33 del 8 de setembre de 1937 contesten: “los niños refugiados en la “Granja Escolar Campesina” no cuentan con subvención oficial alguna mientras que los demás sí. Negarles la aportación semanal como hasta hoy se ha hecho, para entregarla al Comité Pro Ayuda, que percibe dicha subvención es condenarlos al hambre”.

El mes d’agost de 1937, un Decret de Presidència, ordenà la dissolució dels Comitès Comarcals d’Ajuda als Refugiats, i dels refugiats se’n passà a fer càrrec la Regidoria d’Assistència-Sanitat de l’Ajuntament, això suposava una re-centralització, ja que els Comitès Comarcals estaven formats per les diferents forces antifeixistes.

El nombre de refugiats no va parar d’augmentar durant el conflicte, a l’octubre de 1936 ja eren 1.360, i el desembre de 1938, 1.677. El 26 de gener de 1938, l’Alcalde Josep Moix va aprovar una llista de més d’un centenar de ciutadans de famílies benestants i professionals qualificats, obligant-los a allotjar i mantenir un evacuat de guerra a partir de l’1 de febrer de 1938.

La Granja Escola de Ca n’Arguelaguet va ser creada durant la guerra, era portada pel mestre August Vergel i per una comissió encapçalada per Edgardo Ricetti i Teodor Ferreres, ambdós de la CNT. El mètode d’ensenyament era el seguit pel Consell d’Escola Nova Unificada (CENU), però fugint dels grans grups escolars. La Granja funcionava com una Colònia on els alumnes tenien responsabilitats i participaven en la seva gestió, i es mantenia gràcies a l’aportació de particulars i de les empreses col·lectivitzades. Una altra escola creada durant la Guerra Civil, serà la situada al barri de La Salut, portada per la mestra anarquista Palmira Luz i la seva filla per iniciativa del Sindicat de Professions Liberals de la CNT.

Edgardo Ricetti com a membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), al final de la guerra, s’encarregà de portar els infants de la Granja fins la frontera i procura’ls-hi la seva subsistència durant els primers dies en els camps francesos.

Amb la victòria franquista, en un ban de l’1 de maig de 1939, l’Alcalde Josep Maria Relat va obligar a tots els refugiats que encara es trobaven a la ciutat, a presentar-se a les oficines de beneficència de l’Ajuntament per dona’ls-hi el salvaconducte, amenaçant-los amb multes en cas de no presentar-se.

El Consistori durant la guerra

El 17 d’octubre de 1936 es constitueix el nou Ajuntament, format per les següents organitzacions i membres:

De la Federació Local de Sindicats (FLS): Josep Moix i Regàs, Miquel Bertran Olear (Serveis Municipals), Josep Rosas Vilaseca (Proveïments), Ricard Fornells Francesc, Manuel Farràs Baró (Assistència Ciutadana), Jaume Camps Illa (Finances), Joan Vila Comas, Francesc Abad Samper, Joan Lazcano Garriga, Pere Manyé Albertí (Obres Públiques) i Santiago Lloret Portés

De la CNT-FAI: Bartomeu Barnils Serret, Antoni Silvestre Franco, Josep Marés Claparols (Treball), Josep Cinca Vilagener (Indústries de Guerra), Santiago Pallàs Berengué, Bru Lladó Roca(Economia), Jesús Jarra Pérez, Ramon Calopa Cejuela i Josep Ibañez Gargallo (Sanitat).

Per ERC i el Círcol Republicà Federal (CRF): Salvador Sarrà Serravinyals (Cultura), Josep Esteve Aguiló (Defensa), Sebastià Arderius Colomer, Joan Alvarez de Lara Campmajó i Joan Miralles Orrit.

Per Acció Catalana Republicana (ACR): Joan Sangres Sararols i Feliu Prats Grané.

Pel POUM: Ramon Arteu Vidal i Josep Farràs Estefanell.

Per la Unió de Rabassaires: Joan Masferrer Medí i Josep Picañol Ripoll.

El decret de constitució dels nous ajuntaments anava acompanyat del decrets de Dissolució dels Comitès Locals, així, la Generalitat pretenia eliminar uns Comitès creats al principi de la guerra i la revolució i que podien xocar amb les competències dels ajuntaments, l’anomenada “dualitat de poders”. A Sabadell, l’Ajuntament quedava dominat per la FLS. El 22 d’octubre, l’Ajuntament va dissoldre el Comitè Local i el 29 del mateix mes va crear el Cos d’Investigació i Patrulles de Control que substituïa a les Milícies Antifeixistes, aquest cos  va aplicar una repressió més selectiva que va fer desaparèixer pràcticament les accions i víctimes dels anomenats “incontrolats”.

El 9 de febrer de 1937 (un dia després de la pèrdua republicana de Malàga) tingué lloc una manifestació “espontània” on es demanava un exèrcit regular, la unió de les dues centrals sindicals i combatre sota una sola bandera. La FLS-UGT i el PSUC  van aprofitar aquesta manifestació per llençar una campanya a favor de l’Exèrcit Regular, l’1 de març es va crear la Delegació de Sabadell del Comitè Català pro-Exèrcit Regular, presidit per l’Alcalde i on hi formava part també la CNT, el POUM no hi va entrar al·legant que si que volia un Exèrcit Regular però no sota els criteris burgesos.

Reestructuració del consistori

Les tensions entre la CNT-FAI i la FLS-UGT es van traslladar al consistori, la FLS-UGT va aprofitar la seva hegemonia per treure competències i finalment expulsar la CNT-FAI. El 3 de març de 1937 es van remodelar diverses conselleries i la CNT-FAI va perdre el control de tres: la d’Economia, Treball i Sanitat; tot i que obtenia la de proveïment (una conselleria d’importància), suposava una pèrdua de força i influència. D’altra banda el consistori s’havia d’adequar a la normativa legal, que suposava un augment de la presència d’ERC, fet que es va resoldre temporalment amb el transvasament de militants de la FLS a ERC, per això durant un temps Josep Moix seria Alcalde per ERC.

Desde principis de 1937 els preus dels aliments no havien parat d’augmentar, aquest fet serà aprofitat per la FLS-UGT per acusar la Conselleria de Proveïments, portada pel cenetista Josep Marés Claperols, d’actuar irregularment i afavorir els organismes vinculats  a la CNT.

Els “Fets de Maig”: L’expulsió de la CNT del consistori

Els “Fets de Maig” van tenir lloc a Barcelona entre el 3 i el 7 de maig de 1937. Van començar quan el Conseller Artemi Aiguader va ordenar a Rodríguez Sala, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, que enviés la policia a l’edifici de la Telefònica, sota el control de la CNT-FAI, i també amb alguns milicians de la UGT. L’edifici de la Telefònica tenia una importància estratègica, ja que per ell hi passaven les trucades entre el Govern de la Generalitat i el de la República. Els Fets de Maig suposaven la lluita per l’hegemonia entre les forces republicanes que donaven suport al govern de la Generalitat i el de la República, partidàries de centrar-se en guanyar la guerra o com el PSUC de en tot cas deixar la revolució per després de guanyar la guerra, i les revolucionàries (CNT i POUM), partidàries de que era necessari fer la revolució per guanyar la guerra. Després de 7 dies d’enfrontaments i entre 500 i 1000 morts, els guàrdies d’assalt enviats pel govern de la República es van fer amb el control de l’edifici i els carrers de Barcelona.

A Sabadell, durant els “Fets de Maig” a Barcelona, pràcticament no es van produir xocs entre les forces antifeixistes. El principal damnificat dels “Fets de Maig” a Sabadell, va ser la CNT. Els atacs de la FLS-UGT i les altres forces republicanes contràries als revolucionaris van anar dirigides especialment cap a Bru Lladó, que va ser acusat de tenir el dia abans dels fets, un pasquí de Los Amigos de Durruti penjat al seu despatx, en aquest es cridava a la constitució d’una Junta Revolucionària que substituís la Generalitat. El 22 de maig es va convocar una sessió pública extraordinària molt tensa, que va acordar l’expulsió de Bru Lladó del Consistori per haver col·laborat amb la subversió, i d’informar el Govern de la Generalitat de les actuacions de Lladó perquè actués amb conseqüència. Els Consellers de la CNT van marxar del Consistori abans de la votació i ja no hi varen tornar, La proposició es va votar per 20 vots a favor i l’abstenció dels dos representants del POUM.

Els “Fets de Maig” van suposar:

  • La pèrdua de força i influència de la CNT, tant la seva influència política dins els òrgans de govern, com en el control econòmic (col·lectivitzacions).
  • La conversió d’un exèrcit de milicians voluntari en un exèrcit regular tradicional.
  • La persecució i il·legalització del POUM així com l’assassinat del seu Secretari General, Andreu Nin.
  • Catalunya va perdre autonomia, ja que l’estat va intervenir activament en aspectes com el militar i la seguretat interior.
  • A Sabadell, els “Fets de Maig” de 1937 van ser aprofitats pel PSUC i els republicans per expulsar la CNT del consistori. Josep Moix i Regàs aconseguia així treure’s de sobre al cenetista Bru Lladó, enemistats des del trencament trentista de la FLS liderat per Josep Moix i integrant la majoria d’aquesta dins la UGT. El 22 de maig es va dur a terme una sessió pública extraordinària, on es va decidir rellevar la CNT de les presidències de les comissions municipals i d’expulsar a Bru Lladó del consistori acusant-lo de col·laboració amb la subversió.

Cap a la derrota…

Mentre l’exèrcit franquista avançava (conquesta de Bilbao 19 de juny, pèrdua de Terol el 22 de febrer de 1938, ocupació de Lleida el 3 d’abril, l’arribada al mediterrani i la divisió del territori republicà en dos), l’activitat econòmica patia una forta davallada. Un altre fet que va provocar limitacions en la producció, va ser la pèrdua de les plantes hidroelèctriques  a la conca de la Noguera Pallaresa que van suposar fortes restriccions en el subministrament d’electricitat tant per la població com per les fàbriques.

Josep Moix va deixar l’alcaldia de la ciutat en ser nomenat Ministre de Treball i Assistència Social , el 17 d’agost de 1938, sent substituït per Manuel FarràsEl principal problema de la població en aquest període era la falta d’aliments bàsics, el racionament no havia solucionat la problemàtica. A mitjans de 1938, la majoria de població patia fam, per tal de combatre aquesta, es van crear diversos menjadors populars. Per evitar la falta d’aliments entre els infants, el maig de 1938 es va crear un Servei d’Higiene Infantil que havia de vetllar per garantir l’alimentació a tots els infants de menys de dos anys. Es van elaborar lots de queviures i es proporcionà llet condensada als menors de sis anys.

El mes de gener de 1939 l’ofensiva final franquista sobre Catalunya ja era inevitable, el 24 de gener nombrosos sabadellencs van marxar per la carretera de la Salut. La matinada del dia 26, les tropes de Líster van entrar a Sabadell en retirada, cremant algunes fàbriques. Després de bombardejar la zona de Terrassa l’aviació franquista va bombardejar el Pont de la Salut i la zona de Can Puiggener. Al acabar el bombardeig diverses persones van sortir al carrer i van saquejar algunes botigues i magatzems. Al vespre van entrar les primeres tropes nacionals que van hissar la bandera monàrquica a l’Ajuntament, però no va ser fins l’endemà 27 de gener, que van realitzar l’entrada triomfal.

La repressió franquista

L’historiador Andreu Castells va calcular en 2.200 els detinguts sabadellencs a les presons o camps de penat o treball, l’associació Sabadell per la República ha calculat en 35 els sabadellencs que van morir als camps d’extermini nazis. Castells també va comptar 36 funcionaris de l’Ajuntament sospitosos de simpaties amb els “rojos” que foren cessats, i 724 víctimes sabadellenques al front (entre morts i desapareguts).

14 veïns de Sabadell afusellats

Alforja Andrés Luís:

Lloc de naixement: Barcelona

Edat i professió 49 anys, mecànic.

Afiliat a la UGT-FLS.

Execució i data: Camp de la Bota (Barcelona), 8 de març de 1939.

Acusació: Participació en Comitè de Confiscació.

Corominas Franquet, Rafael: 

Lloc de naixement: Barcelona (Gràcia).

Cortés Gasulla, Miguel:

Lloc de naixement: Morella

Cunillé i Calders, Enric:

Lloc de naixement: Juan L. Lacaze (Uruguai).

Edat i professió: 29 anys, xòfer.

Afiliat a la UGT-FLS.

Lloc d’execució i data:  Camp de la bota (Barcelona), 29 de juliol de 1939.

Acusació: President de la Junta de Transport de Sabadell.

López i Vivancos, Antonio:

Lloc de naixement: Mazarrón (Múrcia).

Edat i ofici: 22 anys, jornaler.

Afiliat a la FAI.

Lloc d’execució i data: Camp de la Bota (Barcelona), 18 de maig de 1940.

Acusació: Participació en patrulles de control.

Masferrer i Casan, Oleguer:

Lloc de neixement: Sabadell.

Edat i professió: 24 anys, carreter.

Afiliat a JSUC,PSUC i la UGT.

Lloc d’execució i data: Camp de la Bota (Barcelona), 6 de juliol de 1940.

Acusació: Participació en patrulles de control.

Mañé Albertí, Pedro

Lloc de naixement: Cervelló.

Edat: 37 anys.

Lloc i data d’execució: Camp de la Bota (Barcelona) 10 de maig de 1939.

Munill i Mataró, Antonio:

Lloc de naixement: Manresa.

Edat: 54 anys.

Nicolás Antolino “Lino”, Saturnino:

Lloc de naixement: Santomera (Múrcia).

Edat: 47 anys.

Afiliat  UGT-FLS.

Lloc d’execució i data: Camp de la Bota (Barcelona), 3 de juliol de 1937.

Acusació: Participació  en patrulles de control. Tot i pertànyer el sector trentista de la CNT i després de la UGT-FLS, fou un personatge conegut per ser el principal responsable de les patrulles de control i l’assassinat de l’eclesiàstic pare Rodamilans.

Nicolás i Nicolás, Ramón:

Lloc de naixement: Santomera (Múrcia).

Edat i professió 25 anys, pintor.

Lloc d’execució i data: Camp de la Bota (Barcelona), 8 de juliol de 1940.

Fill de Sadurnino Nicolás “Lino” Antolino , el seu pare negà la seva participació en les patrulles i assassinats. Afiliat a la CNT.

Acusació: Participació en patrulles de control i xòfer de la comissió econòmica de l’Ajuntament.

Palanca i Bruguera, Àngel:

Lloc de naixement: Sabadell.

Edat i professió: 22 anys, impressor.

Lloc i data d’execució: Camp de la Bota (Barcelona), 5 de maig de 1939.

Acusació: Patruller i sargent dels carabiners a Madrid.

Ronco  Rodríguez, Paulino:

Lloc de naixement: Flores de Ávila.

Edat i professió: 31 anys, jornaler.

Afiliat a la UGT-FLS.

Lloc i data d’execució: Camp de la Bota (Barcelona), 3  de juliol de 1940.

Sánchez i Martínez, Francisco:

Lloc de naixement: Llanos de Brujas (Múrcia).

Edat i professió: 36 anys, jornaler.

Afiliat a la UGT-FLS.

Lloc i data d’execució: Camp de la Bota (Barcelona), 3 de juliol de 1940.

Acusació: Participació en patrulles de control.

Serra i Figuet, Antoni:

Lloc de naixement: Manresa.

Edat: 38 anys.

10 Afusellats nascuts a Sabadell però residents a una altra localitat

Álvarez de Lara Campajo, Vicente:

Edat: 21 anys.

Lloc de residència: Barcelona.

Chuecos Garcia, Antonio “el Taronjaire”:

Edat i professió: 23 anys, cuiner.

Lloc de residència: Caldes de Montbui.

Militant de les JSUC.

Lloc i data d’execució: Camp de la Bota (Barcelona), 17 de juny de 1939.

Acusació: Particicipació en patrulles de control i carabiner.

Graells Crous, Ramón:

Edat: 49 anys.

Lloc de residència: Terrassa.

Miguel Vilanova, Ramón:

Edat: 21 anys.

Lloc de residència: Caldes de Montbui.

Morral Tondo, Antonio:

Edat i professió: 27 anys, obrer.

Lloc de residència: Tordera.

Militant de les Joventuts Llibertàries i la CNT.

Lloc i data d’execució: Camp de la Bota (Barcelona), 8 de juliol de 1940.

Acusació: Participació en patrulles de control.

Pobla Aguilera, Juan Bautista:

Edat: 39 anys.

Lloc de residència: Caldes de Montbui.

Lloc i data d’execució: Camp de la Bota (Barcelona), 2 de juliol de 1940.

Riatós Francàs, Juan:

Edat: 45 anys.

Lloc de residència: Sant Llorenç Savall.

Militant d’ERC i la CNT.

Lloc i data d’execució: Camp de la Bota (Barcelona), 5 de juliol de 1940

Acusació: President i regidor d’ERC a Sant Llorenç Savall.

Ribas Ollé, Pedro:

Edat: 22 anys.

Lloc de residència: Barcelona.

Rosell Rabasó, Narcis: 

Edat i professió: 41 anys, obrer

Lloc de residència: Sant Quirze del Vallès.

Militant d’ERC i UGT.

Lloc i data d’execució: Camp de la Bota (Barcelona),  1 de maig de 1943.

Acusació: Cap del Comitè Local.

Salabert Ventura, Guillem:

Edat i professió: 54 anys, pagès.

Lloc de residència: Mollet del Vallès.

Lloc i data d’execució: 8 de juny de 1942, Girona.

39 sabadellencs morts entre 1941 i 1943 als camps d’extermini nazis

Als camps de Gusen-Mauthausen: Antonio Aguilar Sánchez, Laureano Alegre Belmonte, Pau Alemany Figueras, Celestí Altarriba Bosoms, Josep Amorós Mestre, Venanci Anglès Anglès, Eugeni Arqués Simó, Ramon Batet Planas, Esteve Cañell Mañé, Melcior Cañellas Mañé, Emili Català López, Jaume Causanillas Gené, Josep Coll Sapera, Josep Domènech Cortada, Emili Ferrando Rossell, Antoni Hilario Planellas, Marià Llonch Casanovas, Joaquim Lou Ripollés, Emili Marquès Aracil, Manuel Mullor Català, Pedro Navarro Bielsa, Valentí Oliveras Valls, Pau Pallàs Alsina, Jaume Paloma Masafret, Ginés Pérez Garrido, Pelegrí Pelegrí Porqueras, Josep Rodríguez Escursell, Francesc Sabatés Esperanza, Miguel Senar Burón,  Daniel Serratosa Fitó, Alexandre Tamarit Guiu, Jesús Valera Sarrià.

Al Castell de Hartheim: Eugeni Arqués Simó, Rafael Monllor  Berenguer, Francesc Sas Llop, Salvador Vila Claramunt.

A Mauthausen:  Jaume Arís Estrada, José Sánchez Laorden, Josep Sendra Ferré, Enric Tomás Urpí.

A Ternberg: (camp on s’hi construïa una central elèctrica): Josep Pérez Coello.

21 Sabadellencs supervinents dels camps nazis

Francesc Abad Samper, Francesc Arroyo Maldonado, Pau Alós Escartín, Miquel Balart Nasarre, Gabriel Benedicto Albalate, Félix Calatayud Tormo, Joan Capellas Faixas, Narcís Canales Llopart, Joan Capellas Fages, Andreu Casbas Güerre, Conrad Crespí Vergés, Vicens Expósito Serra, Vicenç García Negrillo, Eduard Garrigós i Soler, Joan Grau Farràs, Agustí Ibáñez Solves, Josep Maria Medina Soler, Carles Retana Valls, Enric Segarra Espinach, Enric Tomàs Urpí, Miquel Vial Gandia, Ramon Vitales Cáncer.

Les presons

Hi havia dues presons: La Presó Cel·lular (A l’altura de la Pl.Antoni Llonch -estació d’autobusos amb la Gran Via-) i La Casa Ponsà (actual Arxiu Històric), al carrer indústria on es trobava un dels jutjats militars.

La Presó Cel·lular fou construïda el 1898 per l’arquitecte sabadellenc Juli Batllevell i Arús. Es tractava de la primera presó de  l’estat amb sistema panòptic, és a dir, desde un punt situat a dalt de la presó es podia observar tota l’activitat d’aquesta. Fou tirada a terra l’any 1971.

Presó cel·lular. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Espolis i saquejos de centres educatius, sindicats i associacions

  • Usurpació i Saqueig del local del Círcol Republicà Federal (CRF) a la Creu Alta. Eliminació dels llibres de la seva biblioteca i col·lecció de monedes robada. L’edifici passà a propietat delFrente de Juventudes”.
  • El local de la Federació Local de Sindicats (FLS) és cedit a la “Delegación Nacional de Sindicatos”.
  • La Cooperativa la Gremial passa en mans del “Servicio de Información”, la “Sección Femenina”, “Auxilio Social”, “Guardia de Franco”, los “Caballeros Cruzados”, “Radio Sabadell” i “Radio Juventud”.
  • Clausura de la Lliga Laica Femenina, el Centre Cultural i Recreatiu, “La Emancipación”, i el Centre d’Estudis Psicològics.
  • Saqueig de les escoles racionalistes, com la de l’anarquista i membre de la CNT-FAI, Edgardo RicettiCultura i Solidaritat que passaria a ser propietat de la casa de beneficiència i posteriorment de la Caixa de SabadellTancament de tots els centres públics i eliminació dels estudis superiors de l’Institut Escola, l’Institut Obrer i suprimint l’Escola Tèxtil, l’Escola de Comerç Valentí Almirall i l’Escola de Llenguatges.
  • Enderrocament de l’escola nova de la Carretera de Castellar per construïr-hi pisos.
  • Saqueig del taller de ceràmica del federal, anarquista i després catalanista d’esquerres, Marian Burguès.
  • Saqueig de la botiga de pianos de Miquel Domènech, espiritista, ateu i republicà federal.
  • Saqueig de la casa del radical i massó, Pere Selvas, que va acabar amb l’assassinat de la seva filla.

Prohibicions

  • Prohibició de sindicats, partits i associacions desafectes al règim.
  • Obligatorietat de que les dones tinguessin la cartilla del “Servicio Social de la Mujer” si volien treure’s el passaport o el carnet de conduir


Visita de Pilar Primo de Rivera a Sabadell el 7 de maig 1944 . Des del balcó de l’Ajuntament presència els exercicis d’Educació Física realitzats per la Sección Femenina

  • Prohibició del català en tot l’àmbit públic.
  • Eliminació i substitució dels carrers amb noms republicans: Joaquín Costa, Riego, Espartero o Argüelles o catalanistes com Prat de la Riba.

El carrer de l’advocat republicà laboralista Francesc Layret passa a anomenar-se Alfons XIII. El carrer Argüelles passa anomenar-se carrer Duce Mussolini, fins el 1945 que passa a anomenar-se Sallarès i Pla. L’avinguda 11 de setembre passa a anomenar-se Avenida del Ejército Español. La República passa a anomenar-se Rambla del Caudillo,etc.

També es van eliminar els carrers amb noms  de científics com Darwin o Nansen o el del català Narcís Monturiol.

  • Es castellanitzaren topònims locals com Fuente Nueva, Fuente Rosella, Cruz (per Creueta).
  • Prohibició del carnestoltes.

__________________________________________________________________

Arxiu Històric de Sabadell.

Benaul Berenguer, Josep Maria; Onetti Vera, Antonio; Torruella Llopart, Jordi. Víctimes sabadellenques als camps de concentració nazis. Una primera aproximació. Revista Arrahona.  Núm. 30. Sabadell, 2006. (p.108-126).

Calvet, Jordi; Deu, Esteve; Marín, Martí; Sala-Sanahuja, Joaquim. Sabadell al segle XX. Eumo Editorial. Primera edició, abril del 2000. ISBN 8476024398.

Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Edicions Riutort, Sabadell, 1982.

Corbalán Gil, Joan. Justícia, no venjança: els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1952). Cossetània Edicions, 2008.

DD.AA. La República i la Guerra Civil. Sabadell 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, 1986.

Deu Baigual, Esteve. L’acolliment de refugiats a Sabadell durant la Guerra Civil<https://ddd.uab.cat/pub/caplli/2017/187261/Deu.articles_guerra_civil_069.pdf/>

Exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945. Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Museu d’Història de Sabadell.

Marín, Martí. Govern Municipal i actituds polítiques en el Sabadell del franquisme en Indústria i ciutat, Sabadell 1800-1980. Abadia de Montserrat, 1994.

Roig Pérez, Carles. El fenòmen dels incontrolats a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939). Estudi tipològic i comparat d’alguns dels protagonistes de la repressió. Desafectos : Revista d’història crítica, núm. 2 (200?)  (Estudis)

Santamaría, Antonio. Els primers compassos de la Guerra Civil (1936). iSabadell.cat, 17 de juliol del 2016 <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-els-primers-compassos-de-la-guerra-civil-1936/>

Solé i Sabaté, Josep Maria. La repressió franquista a Catalunya, 1938-1953. Edicions 62, 1985