Barcelona, 5 d’octubre de 1923 – Llançà, Alt Empordà, 4 de setembre de 1947
Poeta
Va néixer a Barcelona en l’anonimat el 5 d’octubre de 1923, quatre anys després un matrimoni de Sabadell el va adoptar. Aquest matrimoni el va portar a estudiar batxillerat l’any 1935. Durant la Guerra Civil va estudiar a l’Institut-Escola M.B Cossío on desenvolupa la seva vocació literària, escrivint la seva primera poesia el 1937. A partir de 1939 estudiaria al Col·legi de Batxillerat de Leopoldo Rovira (nascut a Viena i que feia d’intèrpret durant les visites de personalitats del règim nazi a Sabadell), quan no tenia classes aprofitava per anar a la biblioteca per llegir poesia i a casa a la llum d’una vela elaborava les seves poesies, que que ensenyava a la seva professora de literatura espanyola Blanca González de Escandón, poetessa que escrivia com a Blanca Molho, el cognom del seu marit, el lingüista Mauricio Molho).
L’any 1940 va ordenar les seves poesies en dos volums “Florecer” i “El cor i el ressò (1937-1940). L’any 1941 acabava “Sinfonía del amor que pasa”, i el 1942 “Callada, constant, fervorosa, ofrena”. El 1943 ingressava a la tertulia dels Amics del Cinema.
Va ser expulsat de la redacció del diari local Sabadell a causa dels seus escrits “Notas al margen”, durant un temps va participar a la ràdio i tenia pensat crear una revista local d’art i lletres. Sovintejava ambients intel·lectuals de Barcelona.
L’any 1944 va començar a fer el servei militar, seria enviat a la frontera francesa a causa de l’activitat dels maquis. A prop d’aquesta, a Llança, va conèixer a la que seria el seu amor, Enriqueta, que estava promesa amb un ric terratinent. Entre 1944 i 1945 acanat “Pressentiment de l’alba i altres poemes” i comença a patir símptomes d’una greu malaltia, veient-se obligat a haver de deixar el treball i els estudis. La seva última aportació periodística seria un article al Sabadell el 25 de febrer de 1947 sobre art, “Carta a los críticos. Un pintor ante la rosa de los vientos”, on defensava el pintor Andreu Castells i criticava el conformisme de la crítica d’art barcelonina de l’època. L’any 1947 va ser sotmès a una operació de trepanació, la seva estimada Enriqueta li faria d’infermera a Llançà. Però el seu estat de salut no va millora, morint el dia 4 de setembre quan li faltava poc per fer 24 anys.
El 29 de maig de 1948 Josep Torrella Pineda i Jaume Truyols Santoja li van dedicar una ponència per Fundació Bosch i Cardellach, titulada “Pascual Jaurés, el poeta que ignoràvem i que hem perdut”.
‘Pasual Jaurés 1923-1947’. Revista Riutort. Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, abril de 1958 Pàgs. 114-116
Pascual Jaures, el poeta que ignoràvem i que hem perdut / Josep Torrella Pineda ; Jaume Truyols Santoja
Torrella i Pineda, Josep. 1948. 12 f. ; 31 cm
Ponència llegida a la Fundació Bosch i Cardellach el 29 de maig de 1948. Text mecanografiat. <<http://sibhilla.uab.cat/cgi-bin/wxis.exe/iah/scripts/?IsisScript=iah.xis&lang=es&base=fons&nextAction=lnk&exprSearch=021658&indexSearch=MF>>