Feliu Crespí Cirera

Sabadell, 16 de gener de 1834 – 1 de maig de 1900[1]

Industrial filador i batlle republicà federal

Delegat de la “Sociedad de Hiladores de Lana”

A mitjans dels anys 40 ens diu l’historiador Andreu Castells: “sorgeixen tres dirigents republicans i obreristes d’extracció totalment burgesa: Josep Roca Armengol, Feliu Crespí Cirera i Tomàs Viladot. Crespí i Roca, amics comuns, donaran la cara com a delegats de la Sociedad de Hiladores de Lana, que actuà clandestinament en el si de la Comissió mixta de la filatura, nomenada el 1851. Aquesta societat estava formada per 69 membres dels quals 35 eren dones, els assessors principals seran Crespí i Roca”[2]. El 1855 esclatà la vaga dels filadors de llana, el 27 d’abril s’arribà a un acord, en què tots els amos han de complir que els filadors facin les 12 hores de treball, s’establiren unes tarifes concretes, així com no perseguir els vaguistes, etc. aquest pacte es firmà davant del jurat, format entre altres per Feliu Crespí i Josep Roca[3].

Comandant dels Voluntaris de la Llibertat

Crespí també formà part de la Junta d’Instrucció Local quan l’Ajuntament la va reestructurar el 30 d’octubre de 1868 amb personatges més populars[4]. Així mateix, quan es reorganitzaren les tropes populars de la Milícia ciutadana i aquestes canviaren de nom per un de més radicalitzat, el de Voluntaris de la Llibertat; Feliu Crespí en seria el seu comandant[5]. Seguint la seva ideologia federal i laica, el 29 de gener de 1869 Crespí demanà al govern la immediata llibertat de cultes i la separació de l’església de l’estat, aquesta proposta va ser aprovada amb 10 vots a favor i 5 en contra, els partidaris foren: Batlle, Massagué, Sampere, Oliver, Crespí, Cladellas, Ribot, Vidal, Tàrrech i Romeu[6].

Batlle republicà

El primer batlle de la República (1873), va ser Josep Cabané, aquest hagué de fer front als carlins que amenaçaven d’entrar a la ciutat si l’Ajuntament no pagava els quatre trimestres de contribució que reclamaven, al final no atacaren. Cabané formà la Junta d’Armament i Defensa per aconseguir més recursos per combatre els carlins, però aquesta organització quedà paralitzada perquè el govern  per por a que es produïssin motins i cantonalismes, no facilità ni militars ni armes. El comitè del Partit Federal, aprofitant les eleccions del 21 de juny, va posar com a batlle una persona entesa, dinàmica i valenta, l’escollit fou Feliu Crespí[7]. La Junta de defensa presentà la dimissió el 4 d’agost i se’n formà una altra amb la missió principal de comprar l’armament que el govern es negava a facilitar.

La compra de fusells i la venda de campanes de les esglésies

El 12 d’agost s’acordà que Feliu Crespí i Josep Antoni Planas i Borrell s’encarregarien de comprar 2.000 fusells, que finalment van ser 1.000. Crespí i Planas anaren a Marsella però allà no aconseguiren res, finalment aconseguiren 1.000 fusells Remington a Londres. Crespí arribà a Sabadell el 2 de setembre, el 15 de novembre els carlins comunicaren des de Mura que Sabadell quedava subjecte al bloqueig, la situació era complicada ja que els 1.000 fusells encara no havien arribat a Sabadell, ho van fer quatre dies després de l’amenaça carlina, el 19 de novembre, i es repartiren entre els Voluntaris de la República[8].

Per fer front a la despesa militar, Crespí ordenà vendre les campanes de totes les institucions religioses, el 2 de desembre es començaren a desmuntar, es vengueren quatre de Sant Fèlix, una de les monges Escolàpies, dues de la Puríssima, dues dels Escolapis i dues de la Salut, aconseguint-se 5.747,75 pessetes que foren cobrades el 2 de desembre[9].

Però encara faltaven diners per a pagar els fusells i les municions necessàries, Marian Burgès ens diu que per aconseguir-los, Crespí ordenà subhastar públicament les imatges i els objectes de culte més valuosos de les esglésies, adduint que eren patrimoni del poble, una de les imatges que es volia subhastar era el de la Dolorosa. “La gent devota s’horroritzava d’aquella profanació i la veu corregué que tindrien la mateixa sort la custòdia tot ço de més valor del tresor esglesial. Al moment anaren a trobar al Sr. Feliu Crespí oferint-li tot quant havia de menester mentre aturés la subhasta de Sants i objectes litúrgics. I així pogué sortir-se del compromís que havia contret amb la casa que li facilità l’armament pel batalló de la Guàrdia Republicana. Mai ningú s’havia atrevit a una venda semblant”[10].

Burguès també ens explica perquè la primera República va ser tan efímera: “La reacció treballava de ferm per a desmoralitzar-ho tot; no podia perdonar l’haver intentat desterrar d’Espanya la Companyia de Jesús. Altrament, la guerra de Cuba era una ferida greu, la dels carlins o alfonsins una altra i el cantó de Cartagena una altra. Allò era un infern pels que de bona fe creien que la República volia dir Justícia, Fraternitat i Pau. El poble treballador s’aconsolava traient la corona de l’escut del Teatre Principal i el marbre del pont de la Salut que recordava que fou bastit durant el regnat d’Isabel II”[11].

El cantó federal de Sabadell i la caiguda de la República

El 3 de gener de 1974 el capità general de Madrid, Manuel Pavia va fer un cop d’estat, entrant per la força a les Corts i dissolent-les.

El 5 de gener una columna a les ordres de Mascias, va informar a Crespí de la situació, aquest havia vingut perquè s’informés de les partides que estaven disposades a proclamar el cantó federal. Un cop Mascias marxà, el dia 9, Sabadell va proclamar-se com a cantó federal, sent-ne president Feliu Crespí. Els majors contribuents varen haver d’aportar 30.460 pessetes per tal de reforçar la resistència contra el govern. Les tropes de Sabadell anaren a defensar Sarrià, però no pogueren fer res davant el potencial bèl·lic de les forces del general Martínez Campos. El cantó de Sabadell va durar només dos dies i va ser l’única vegada que la ciutat va ser una entitat autònoma independent. El dia 11 arribà una columna governamental encapçalada pel tinent Narcís Barraquer, aquest va destituir l’Ajuntament federal de Crespí i el posà sota la presidència de Josep Antoni Planas, que tot i haver estat comissionat amb Crespí per la compra d’armes, havia dimitit de la Junta d’Armament i Defensa quan arribà a Anglaterra[12].

Pel que fa a la seva vida familiar, en sabem poca cosa, només que es casà amb Isabel Soler Casanovas[13]. El seu net fou Conrad Crespí i Vergés, també republicà i supervivent del camp d’extermini de Mauthausen[14].

[1] ‘Alcalde Crespi, carrer de l’’. Nomenclàtor,  Ajuntament de Sabadell

[2] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens, 1788-1868. Editorial Riutort. Sabadell, 1975. Pàg. 5.51

[3] Op.cit. Pàgs. 5.55-5.56

[4] Op.cit. Pàg. 7.19

[5] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa 1868-1904. Editorial Riutort, 1978. Pàg. 8.22

[6] Op.cit. Pàg. 8.32

[7] Op.cit. Pàgs. 9.4-9.5

[8] Op.cit Pàg 9.5-9.7

[9] Op.cit. Pàg. 9.10

[10] BURGUÈS, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdótica local. Joan Sallent Impressor. Sabadell, 1929 (edició reimpresa per La Llar del llibre edicions, 2017). Pàg.166

[11] Burgès, Marian. Sabadell del meu record. Cinquanta anys d’història anecdótica local. Joan Sallent Impressor. Sabadell, 1929 (edición reimpresa per La Llar del llibre edicions, 2017). Pàg.167

[12] CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. ‘República i acció directa 1868-1904’. Ed. Riutort. Sabadell, 1975. Pàg. 9.16

[13] Crespí: una nissaga de Sabadell. ‘Feliu Crespí Cirera’

[14] Crespí: una nissaga de Sabadell. ‘Conrad Crespí Vergés’