Eduard Garrigós i Soler

Benilloba (Alacant), 10 de març de 1909 – Frontignan (Herault, França), 19 de gener de 1998¹

Natural de Benilloba (Alacant), els seus pares eren Vicente Garrigós Monllor (natural de Benilloba) i Teresa Soler Ramón (d’Alcoi). Ell era jornaler, és guanyava la vida en el camp fent diferents tasques segons l’època de l’any. I ella s’ocupava de la cura dels fills i quan tenia temps feia de matrona ajudant a parir a les dones del poble. Van tenir nou fills:  María Teresa  (nascuda l’1 d’agost de 1893), Maria Nieves (l’1 de Març de 1895), José Vicente (27 de Gener de 1897), Rogelio (25 de Gener de 1899), Adolfo Rafael (24 d’octubre de 1901), Eugenio (16 de Febrer de 1904), Salvador (2 de Gener de 1906), Eduardo (10 de Març de 1909) i Juan Miguel (22 de Juny de 1911). La família es va traslladar a Sabadell a causa de les males collites, a casa d’un oncle, però sigui perquè no els va anar bé o perquè la resta de família està al poble, retornen a casa. Però l’any 1912 Benilloba pateix una greu sequera, i a més, el 4 de març, mor la mare, Teresa Soler i el dia següent la filla major de 18 anys, Maria Teresa. Vicent Garrigós, finalment decideix agafar els seus fills i traslladar-se a Sabadell, on els acompanya la seva sogra, Teresa Ramon.²

A Sabadell els seu pare treballava fent sorra per a la construcció al riu Ripoll ajudat pel seu germà gran, José Vicente, que aconseguí entrar com aprenent d’electricista a Casa Boix, i va anar aprenent i pujant fins arribar a ser contramestre d’unes grans empreses. Eduard va començar a estudiar als Escolapis, però es va enfadar amb els capellans i va acabar estudiant a casa del senyor Roure, posteriorment va treballar a la fàbrica de Ca la Daniela (situada a la riba del riu Ripoll), una de les més importants filatures d’estam de la ciutat, propietat de Jenny Turull, fill de Théodore Jenny, assassinat el 22 de febrer de 1920. Eduard estava afiliat a la Federació Local de Sindicats (FLS) de Sabadell, primer adherida a la CNT i expulsada d’aquesta per formar part dels Sindicats d’Oposició i per les seves dures crítiques a la ingerència de la FAI sobre el sindicat, finalment adherida a la UGT el 1936. Es va casar amb Maria Balagué Alós amb qui va tenir un fill, Hilari, nascut el 26 de gener de 1934).³

Abans de deixar la ciutat per anar al front, vivia al carrer Piferrer, núm. 16, al barri de la Creu Alta. Durant la Guerra Civil va ser milicià de la Centúria Alpina (Jaca), transmissor a Torredongimeno i posteriorment comissari de transmissions de la 139ª Brigada Mixta. Va combatre a Andújar, al front de Terol, a l’Ebre (de Mora de l’Ebre fins a Gandesa) i a Lleida. Durant la Guerra va viure la separació amb la seva dona, la mort d’un germà i la tuberculosi d’un altre, Salvador, ambdós al front.

Es va exiliar a França i va ser internat als camps d’Argelers, Sant Cebrià de Rosselló, el Barcarès i Agde. Amb la ocupació alemanya de França, va ser empresonat per l’exèrcit nazi al Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya), i després deportat al camp d’extermini de Mauthausen, on ingressà el 17 de gener de 1941 amb el número 6793⁴. Primer va treballar encarregant-se de la neteja de la barraca on no havia de patir les dures condicions d’altres presos, peròdesprés el van fer treballar a la pedrera, pujant pedres per una escala, on van morir molts dels presos, els que morien els havien de pujar fins a dalt perquè els alemanys els comptessin, posteriorment treballà a una fàbrica tèxtil que es trobava dins del camp. Va aconseguir fer-se amb la confiança del cap de la barraca, de nacionalitat alemanya, però que es sentia txecoslovac, era del Sudet.

Al camp es va trobar amb altres sabadellencs com els germans Esteve i Melcior Cañellas, Joan Capellas i Pablo Alós, i companys com el fotògraf (reporter de guerra) Francesc Boix, que formava part del Comitè Internacional Clandestí del Camp i amb qui Eduard i un grup d’uns 10 presos hi col·laborava⁵. Amb aquest grup contactaren amb altres presos espanyols i d’altres indrets, també amb presos polítics alemanys, i aconseguiren roba, menjar i armes, Eduard va aconseguir fer-se amb una pistola. Quan les tropes nord-americanes van arribar al camp el 5 de maig de 1945, va ser un dels primers en obrir les portes.

Havia visitat Sabadell diverses vegades, on hi tenia familiars, li dèiem “el tiet de França”, també l’havíem anat a visitar a Frontignan, on vivia, i on va morir el 1998, deixant unes memòries gravades en set cintes de casset, encara pendents de publicar, fotografies i documentació personal de la seves vivències.

1 ‘Eduard Garrigós Soler, víctima de la repressió en els camps de concentració del nazisme‘. Enrique Morrió Gómez. aramultimedia.com, 25 de març de 2019.

2 ‘EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP.1’. Benilloba. E. Morrió. subhastador.blogspot.com

3 ‘EDUARD GARRIGÓS SOLER: DE BENILLOBA A MAUTHAUSEN. CAP.2’. Benilloba. E. Morrió. subhastador.blogspot.com

4 ‘Exposició: Deportats, 60 sabadellencs als camps nazis 1940-1945‘, Del 24 de gener al 28 d’abril de 2019 al Museu d’Història de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, Museu d’Història de Sabadell. Hi col·labora: Arxiu Històric de Sabadell. Amb el suport de: Diputació de Barcelona.

5 ‘El relat de la vida d’Eduard Garrigós al sistema concentracionari del KL Mauthausen‘, Silvia Saiz i Calvó, Ernest Gallart i Vivé; transcripció: Anna Cabeza i Gutés. Entrevista realitzada per Josep M. Benaul a Eduard Garrigós el 17 de juliol de 1990. Arraona: revista d’història, 2006: Núm. 30 , 4a època.