Joan Llonch Salas

Sabadell, 9 de febrer de 1902 – 14 de novembre de 1976[1]

Empresari, mecenes de les arts i polític de la Lliga Regionalista i de la Lliga Catalana. Cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa del bàndol franquista a París (1937-38), la va deixar per desavinences i poc després va ser denunciat amb el seu pare acustats de catalanistes. Va formar part de la Junta del Banc de Sabadell (1946-1976), del qual en fou president el 1976

Era besnét de Feliu Llonch Matas, que va ser l’iniciador de la nissaga tèxtil dels Llonch. Fill de Francesc Llonch Cañomeras, director de Llonch SA i amo del Vapor Llonch. Era parent llunyà de Francesc Pi i Margall. El 1919 es va afiliar a la Lliga Regionalista, de la qual el gener de 1930 va ser membre de la Junta Directiva a Sabadell i el 1932 secretari d’aquesta. El febrer de 1933 formà part de la Junta directiva de la Lliga Catalana i formava part de diverses comissions per intentar solucionar problemes laborals. Va exercir de mecenes i de president de l’Acadèmia de Belles Arts. Entre 1925 i 1925 va participar en l’elaboració dels “Almanacs de les Arts” que segons Llonch, Josep Sanllehí en va ser el principal impulsor.

A partir del juliol de 1924, va organitzar tertúlies a casa seva conegudes com “els dillunsos de Can Llonch”[2], on s’aplegaven intel·lectuals sabadellencs de diferents ideologies com: Miquel Carreras Costajussà, Josep Maria Costa Ruiz (Joventut Nacionalista, Lliga Catalana i durant la guerra civil va estar a l’Oficina de Propaganda i Premsa a París amb Llonch), Joan Matas (empleat municipal, publicista. crític d’art, militant de la Lliga), Joan Sallarès Castells (d’ofici impressor, després llibreter, poeta i publicista, entès en art i literatura. republicà i socialista no adscrit a cap partit), Antoni Oliver Sallarès (de família burgesa en decadència, pintor i aficionat a l’esport) Ricard Marlet Saret (artista polifacètic, pintor, dibuixant, gravador, escultor, cultivat en les arts i les lletres. Era del Centre Català) Josep Sanllehí Alsina (dibuixant i caricaturista, republicà i d’esquerres), Joan Puig Pujol, Joan Arús Colomer, (poeta i polemista. Del Centre Català i de la Lliga) Josep Vives Bracons (fill d’una família d’hotelers, pintor amateur, promès amb Mariana Vila i Arrufat), Josep Miseracs Farré (comptable iperitmercantil, procedent de família humil). Bartomeu Solé, que sempre que podia passar-se per la seva ciutat natal, portava les primícies d’alguna obra de teatre o novel·la. I de manera més esporàdica els pintors Joan Vila Puig i Antoni Vila Arrufat. També hi passaren Joan Estelrich, el comte de Keyserling, Josep Carner, Paulina Pi de la Serra, Joan Oliver Sallarès “Pere Quart”, Francesc Trabal Benessat, així com el mossèn Lluís Carreras Mas, Josep Cardona, Màrius Vilatobà, etc. [3]

Va dirigir el diari “La Ciutat” (1932-1934) amb Ramon Arquer Costajussà, Manuel de Montoliu i de Togores i Jaume Calvó Casanovas. Amb l’esclat de la guerra, es trobava a l’Hotel Ritz, domicili dels seus pares en aquells moments, i que va ser ocupat per les forces republicanes. Va aconseguir amagar-se al soterrani de l’edifici i abandonar-lo a la tarda, ja que va tenir notícies que un camió amb comunistes armats provinents de Sabadell, l’estava buscant. El 26 de juliol va creuar la frontera andorrana i després la francesa. El gener de 1937, Francesc Cambó li va encarregar ser el cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, des d’on es recolzava als militars colpistes i es prestava ajuda als desplaçats de la zona republicana. Va deixar la direcció al 1938 a causa d’algunes tensions que es van produir a l’Oficina. Assabentat de la malaltia del seu pare, va decidir tornar a Espanya, establint-se a Doneztebe/Santesteban (Navarra), on el 21 de setembre de 1938 -pocs dies després de la mort del seu pare-, ell i el seu pare foren acusats de catalanistes i se’ls hi va retirar els salvoconductes. [4] Des de llavors es va dedicar a l’activitat empresarial i quan va acabar la guerra va tornar a Sabadell, dedicant-se a la direcció de l’empresa. També va formar part del consell d’administració del Banc de Sabadell, del que en va ser nomenat president el 1976, i en els darrers anys de la seva vida va col·laborar, tot i que rebutjant qualsevol càrrec, al projecte del nou Partit Liberal Català, [5] que no va acabar de fructificar.

El maig de 1975 l’historiador Andreu Castells, com també va fer amb altres personalitats sabadellenques, li va fer una entrevista, on aquest es declarava com a regionalista: [6]

“Si quan era jove no vaig canviar de barco, ara tampoc en canviaré. Jo soc un vertader regionalista, perquè se’m pot ser i s’ha de ser-ne, perquè l’única cosa que a aquí a Espanya se’n pot ser és regionalista. La meva esperança es poder explicar les teories regionalistes no a Catalunya solament, sinó a Galicia. Sent regionalista pots ser un home que has de tenir les portes obertes a tot arreu, sent catalanista pots tenir unes portes tancades, inclús a Catalunya i a fora de Catalunya. Ara inútil que ha vingut Jordi Pujol a fer-me canviar de barco. Jo era capità d’una barqueta i a l’ensorrar-se el barco es va ser per salvar les coses, anant a Propaganda i Premsa a París. És l’ultima actuació i encara la vaig fer amb tots els companys de barco i amb la barqueta remant, remant vam arribar a París. I allà, per demostrar que sent nàufrags, que anant amb uns pantalons estripats i anant cada dia d’un bistró pobre a un bistró més pobre encara les nostres aptituds ens van permetre  muntar una xarxa de relacions intel·lectuals, diplomàtiques, polítiques arreu d’Europa i sense arribar a llepar el cul de ningú desfarem algunes de les asseveracions sobre els rebeldes, per demostrar que aquests no eren tan rebeldes com això”

[1]  ‘Llonch i Salas, Plaça de. Joan Llonch i Salas’. nomenclàtor     

[2] ‘RECORDANT… [“in memoriamm dels que foren i del que fou]‘. Joan Llonch i Salas.  Arraona: revista d’història, [en línia], 1976, Núm. 2, p. 49-59         

[3] ‘RECORDANT… [“in memoriamm dels que foren i del que fou]‘. Joan Llonch i Salas.  Arraona: revista d’història, [en línia], 1976, Núm. 2, p. 49-59         

[4] ‘El destí dels membres de Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme’. Josep Lluís Martín i Berbois. Pàg 164-185. (pàg. 168-173). Arraona: Revista d’Història. Núm 28. Sabadell, 2004

[5] OUARANTA-DOS ANYS DE DIARIS SABADELLENCS EN CATALA [1897-1938]‘ Castells, Andreu. ‘Quaranta-dos anys de diaris sabadellencs en català: 1897-1938’. Arraona: revista d’història, [en línia], 1979, Núm. 8, pàgs.. 25-59 (pàg. 45)

[6] Fons Andreu Castells. “Evidències verbals” -Entrevistes transcrites- (AHS)