Sabadell, 12 de febrer de 1892 – Barcelona, 29 de desembre de 1978
Pedagoga
Filla del pintor Joan Vila Cinca i de Josepa Arruat i Puig.
Els germans de Teresa eren Antoni (pintor, com el pare) i la seva germana petita Marianna.
Va fer els primers estudis escolars a les Escolàpies del carrer de Sant Josep de Sabadell, on va tenir de professora a Mare Consell. Posteriorment, va tenir com a professors particulars a les pedagogues Carme Simó Saco i Francesca Colomer. Va estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona on es va trobar amb la seva professora Francesca Colomer, que acabaria influenciant-la molt com a pedagoga. L’any 1910 va acabar el Magisteri i va exercir com a professora ininterrompudament durant 52 anys.
Una de les seves alumnes més estimades va ser Maria Teresa Gavarró arran de la seva mort va llegir el següent comunicat a la Fundació Bosch i Cardellach en sessió plenària l’any 1979:
«Cal destacar el d’ésser nascuda en un temps en què la dona feia o bé d’obrera, treballant a fora i a casa, o bé restava, tancada. Potser l’única possibilitat de la dona per fer quelcom important era la carrera del Magisteri. Aquest camí fou recollit per Teresa Vila. I triada la ruta, la va seguir amb entusiasme i plena dedicació.
A les escoles unitàries de Linyola i de Ripollet va passar els primers anys del seu treball. A Ripollet, gairebé mig segle després encara hi ha el seu record viu. Recentment han volgut donar-me constància posant el seu nom, junt amb el del Mestre contemporani seu, a un parc infantil en el centre de la població.
El Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona la va escollir per a incorporar-la als seus grups escolars. Així va ser que entrés ‘Pere Vila’, que duia el primer grau.
Quan se li objectava per a què no estava amb alumnes més grans, deia que és en el primer grau on es posen les bases per anar a desenvolupar l’alumne en tots els sentits. Quan hom li parlava dels primers graus el cor se n’hi anava.
Més tard va ser destinada al parvulari Dolors Montserdà, de Sarrià, on tenia direcció i aula. Aquesta era una escola presentada com a model.
Va ser professora meva de practiques de magisteri. El director del grup ‘Pere Vila’, Martí Alpera, en presentar-me em da dir: «Us porto a classe de la millor mestra que tinc i veureu la seva finor i amb quin gust i espiritualitat.
No voldria que l’afecte i l’agraïment que sento per ella exageressin la nota. Heus ací (paraules del seu inspector que, en general, solen ser severs. Diuen de la seva actuació: «Exquisit gust i decoració en cada una de les aules, adaptat als interessos i ambients educacionals de pàrvuls.
Nascuda i pujada en un ambient artístic, aquest fet transcendeix en tota l’actuació de Teresa Vila Arrufat. Portava una preparació meticulosa amb una tècnica perfecta, però sempre plena de bon gust i espiritualitat.
Els alumnes estimen l’ordre i la bellesa com a medi natural i així conserven l’espontaneïtat i la frescor pròpies de l’edat per assimilar aquells principis religiosos i formatius que han de regir la vida, les arrels de la qual han d’estar al seu inici.
No és tot art; la tècnica l’acompanya sempre i fa més perfecta la conjunció amb els altres aprenentatges. Així té una preferència i insistència per les Matemàtiques.
Va exercir cinquanta-i-dos anys, des de l’any 1910 fins al 1962, en circumstàncies molt diverses per al país. Sempre estimant-lo i fent-lo estimar, fos a través de relats o descripcions. La geografia era a les seves mans un instrument per a tal fi.
Sempre fou possible, i moltes vegades fins quan ho era, tot ho feia en català, no com a refús dels que no eren catalans, sinó com a treball d’integració per a aquells que havien vingut de fora i volien conèixer la nostra llengua.
Va ser seleccionada per la Inspecció Provincial d’Ensenyança Primària per a col·laborar a l’Exposició Nacional i als Stands d’Espanya a Suïssa i Bèlgica, de l’Educació prescolar.
Crec que tota la dedicació de Teresa Vila Arrufat va ser possible perquè vivia en un ambient familiar que la va ajudar molt. Era soltera, però mai no va ser sola; els qui l’envoltaven, l’estimaven, la consideraven i li donaven tot l’escalf possible. Tenia tota la llibertat per actuar i també tot un caliu familiar i humà. Va tenir una llar sense les preocupacions naturals que comporta. A més, la família era plena d’artistes: el pare, Joan Vila Cinca; el germà Antoni Vila i Arrufat; el cunyat, Josep Vives i Bracons; els nebots, Aguadé i Vila Grau; nebot-néts, tots cooperaven a l’ambient espiritual i artístic de Teresa Vila Arrufat.
Els últims dies de la seva vida, ja emboirada la ment, i quan feia temps i temps que estava oficialment separada de l’escolar -disset anys-, encara hi somiava: «No tindrem material…haig d’anar a obrir la porta…falten prestatges…
I, en uns moments de claredat, pogué dir: Estic tranquil·la la d’haver complert la meva missió, ja que sempre he procurat que les noies tinguessin un mitjà per poder promocionar-se elles mateixes, sense perdre la seva feminitat.»
Teresa Vila Arrufat va morir el 29 de desembre de 1978 a Barcelona, i seguint la tradició familiar, va ser enterrada en el panteó familiar situat al poble de Sant Sebastià de Montmajor.
Fons Ricard Simó Bach (AHS)
‘El magisterio de Teresa Vila Arrufat’, Maria Teresa Gavarró (*) Comunicació llegida a la sessió plenària de la Fundació Bosch i Cardellach. Diari de Sabadell, 24 de febrer de 1979. Pàg. 11
‘Teresa Vila Arrufat, pedagoga. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 26 de juny de 1986. Pàg. 16