El Santuari de la Mare de Déu de la Salut i el Parc de la Salut

El Santuari de la Mare de Déu de la Salut

L’església de La Salut és d’estil eclèctic i depèn de l’Església de Sant Fèlix que forma part de l’Arxiprestat de Sabadell Centre, i aquest, en últim terme, depèn del Bisbat de Terrassa. Al costat del Santuari es troba la casa del capellà i l’antiga hostatgeria de la Salut, amb les restes de l’antiga Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria adossada a la part posterior.

L’església es troba envoltada per un bosc i sobre les restes de l’antiga vil·la romana d’Arraona i de l’ermita de Sant Iscle (s.I a.C-III d.C), trobades gràcies a les excavacions de Josep Vila i Cinca entre 1912 i 1915, les excavacions es van reprendre el 1931.

El campanar és d’estil modernista, combina l’obra vista amb el paredat i està acabat amb un pinacle de ceràmica vidriada. Davant de l’accés hi ha un atri sostingut per columnes. De l’interior, cal destacar l’altar del Santíssim amb escultures i relleus d’Enric Monjo (1946). També hi ha escultures de Camil Fàbregas. Els retaules de l’altar Major són obra d’Antoni Vila i Arrufat i les vidrieres són fetes per Jeroni Granell.

Segons la llegenda cap a l’any 1652, la Verge de la Salut va ser trobada al costat de la font del Torrent de Canyameres, i començaren a venerar-la a l’Ermita de Sant Iscle i Santa Victòria (s.XV-1872), on hi portaven els empestats de la vila perquè la Verge els curés. Cada primer dilluns del segon diumenge de Maig es celebra l’Aplec de la Salut, que juntament amb la Festa Major és festiu a la ciutat, l’Aplec té més de 300 anys d’història.

L’actual Església és obra de Miquel Pascual i Tintorer ja que l’antiga Ermita es trobava en estat ruïnós i fou enderrocada al 1872, la construcció de l’església va finalitzar el 23 d’abril de 1882 i costà 53.947,86 pessetes, més endavant, el 1907, fou bastit el campanar. Durant la Guerra Civil el santuari va ser cremat, sent reconstruït un cop acabada la guerra, entre el 1939 i 1940, a mans de Francesc Folguera, el qual va reforçar les voltes i els fonaments, a més de construir l’atri d’entrada.

L’Aplec de la Salut

La tradició afirma que el 1652 un peregrí que anava cap a l’Ermita, mentre buscava aigua va trobar en una font, sota de la riera de Canyameres, una petita imatge de la Verge Maria amb el nen Jesús. Coincidint amb aquest descobriment l’epidèmia va esvair-se atribuint-se a un miracle de Sant Iscle, a partir de llavors, aquesta font s’anomenà Font de la Salut i se li atribuïren qualitats curatives. Arran d’aquest esdeveniment començà a expandir-se la devoció cap a la Verge i de tota la comarca venien peregrins amb exvots, ciris i prometences per a guarir als malalts. La imatge sagrada fou col·locada interinament a l’esquerra de la paret del presbiteri de l’Ermita.

En aquest context, el Consell de la Vila encarregà al febrer de 1695 un nou retaule als artistes Jaume Pernau i Ramon Sampsó per dos lliures i catorze sous i que va conservar-se fins a la meitat del segle XIX.

L’Ermita i les curacions de la Verge van fer molt popular l’indret i cada cop hi acudien més persones. A finals del segle XVII, es va establir l’Aplec de la Mare de Déu de la Salut de Sant Iscle. El 31 de Març de 1697, el Consell de la Vila instaura la festa de la nostra senyora de la Salut de Sant Iscle el segon diumenge de maig i la processó i la celebració d’una processó aquest dia. L’èxit de la processó de la Salut va provocar la decadència de l’antiga processó de Sant Iscle del 17 de novembre que va deixar de celebrar-se el 1756.

A finals del segle XVIII l’Aplec no només aplegà els habitants de Sabadell sinó de tota la comarca i fins i tot de Barcelona. Apart del seu caràcter religiós la festa també va esdevenir lloc de trobada de les famílies per menjar, beure, jugar i ballar.

La invasió napoleònica i la primera guerra carlina deixaren en un estat d’abandó l’ermita i al 1813 i la festa quedà oblidada. El 1838, en plena guerra carlina, l’Ajuntament ordenà que la campana de l’Ermita fos dipositada a la Parròquia de Sant Fèlix per evitar que caigués en mans dels carlins. A partir de 1845 però, es tornà a celebrar l’Aplec i es realitzà una ampliació de l’Ermita per a atendre les peticions de l’Ajuntament que des del 1802 reclamava una sala al primer reservada als regidors i una habitació pel rector. El 1876 es va decidir ampliar la festa al dilluns, quan tradicionalment se celebrava només el segon diumenge de maig. Amb la inauguració, el 31 de gener de 1864, del Pont de la Salut, sufragat per la Diputació de Barcelona, va incrementar el volum de persones que acudien a l’Aplec, però poc després amb l’esclat de la “Revolució Gloriosa” (1868) va deixar de celebrar-se la processó.

Amb la restauració borbònica, el 27 d’abril del 1876, l’Ajuntament, presidit per Josep Calasanç Duran, amb el suport del Capellà Fèlix Sardà i Salvany, nomenà la comissió per a construir el nou Santuari encarregant el projecte a l’arquitecte Carles Duran. Les obres van patir molts retards a causa dels problemes econòmics, l’Ajuntament va reduir les aportacions previstes i les donacions i almoines no eren suficients per finançar les obres. Quan l’edifici estava pràcticament acabat i només faltava la teulada, una forta tempesta que va tenir lloc la nit del 27 al 28 de gener, va provocar el seu esfondrament, i l’arquitecte i el cap de paletes van ser acomiadats. La nova direcció del projecte passà a Miquel Pascual i Tintorer i el temple fou finalment inaugurat el 23 d’abril del 1882. El 5 de maig de 1896 l’antiga Ermita abandonada a causa de la construcció del nou temple, va ser finalment enderrocada.

El juny del 1899 Ajuntament i la Parròquia de Sant Fèlix signaren un conveni, mitjançant el qual l’administració del Santuari quedava sota l’exclusiva direcció i responsabilitat de l’Arxiprest, però el 1910 l’Ajuntament va abolir el conveni i esclatà el conflicte pel dret de possessió i administració del Santuari. La disputa va acabar el febrer de 1925 quan el jutge Filiberto Arrontes, va fallar a favor de l’Ajuntament ordenant l’anul·lació de la inscripció del 30 d’octubre de 1922 que registrava La Salut a nom de la Parròquia de Sant Fèlix, i donant la seva propietat a l’Ajuntament. El contenciós es va solucionar a través del conveni del 18 de febrer de 1926 entre l’Ajuntament i la Diòcesi que establia la formació d’una Junta Administrativa presidida per l’alcalde, dos regidors, el Rector de Sant Fèlix, el Rector parroquial més antic de la ciutat, el Procurador de la comunitat de preveres de Sant Fèlix, un representant del Gremi de Fabricants, un de l’Acadèmia Catòlica i dos veïns de la ciutat designats pel municipi.

El 22 de juliol del 1936 com ja havia succeït amb altres temples catòlics de la ciutat, l’església de la Salut va ser cremada per un grup de revolucionaris. La casa-habitació del capellà no fou destruïda i va ser utilitzada per albergar els refugiats de guerra. El 1940, un cop acabada la guerra, l’edifici va ser reparat sota la direcció de Francesc Folguera. El 19 d’octubre de 1947, la Mare de Déu de La Salut, fou proclamada i coronada com a patrona de la ciutat.

Fa doncs més de tres-cents anys que l’Aplec juntament amb la Festa Major, és la principal festa de la ciutat.

El Parc de la Salut

El bosc de la Salut té un gran valor forestal, ecològic i paisatgístic, té una superfície de 76 ha i és un dels parcs periurbans del Pla General de Sabadell. Sota el Parc de la Salut s’hi troben restes d’un assentament romà vinícola del s.I a.C-IIId.C, format per dues parts: la rústica, amb magatzems i forns i obradors de ceràmica, i la residencial, de la qual es va trobar un magnífic paviment de mosaic amb la representació del Déu Neptúnic i una tritona. Les excavacions d’aquest jaciment s’iniciaren a principis de segle, entre els anys 1980 i 2000 el Museu d’Història de Sabadell hi va realitzar intervencions puntuals, és en aquest Museu on s’hi conserven les restes arqueològiques de les excavacions.

Al Parc de La Salut hi podem trobar:

“El Rodal. Història del parc de la Salut”. Ajuntament de Sabadell <http://ca.sabadell.cat/Rodal/p/HistoriaSalut_cat.asp>

“Història de Sabadell. L’Aplec i el Santuari de la Salut”. Antonio Santamaria. Isabadell.cat, 27 de maig del 2017. <https://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-laplec-i-el-santuari-de-la-salut/>

Monuments Commemoratius de Catalunya. IEC. ‘Al Doctor Sardà i Salvany’ <https://monuments.iec.cat/fitxa.asp?id=386>