*Fins l’any 1939
Els inicis del sindicalisme revolucionari a la ciutat, “L’Obrera”
El sindicalisme revolucionari inicia el seu camí a la nostra ciutat el 1871, quan es funda el Centro de Sociedades Obreras de Sabadell y sus contornos, adherida a la AIT. Tenia la seva seu a L’Obrera, construïda pels propis obrers l’any 1878, al núm. 110 del carrer Estrella (on actualment hi ha el centre de neurologia AVANT). La teixidora Teresa Claramunt i Creus, amb vint-i-un anys, participà en el comitè de vaga de 1882, des de llavors esdevindria la primera figura de l’anarquisme obrer feminista català. Fou empresonada a Montjuïc i desterrada a Anglaterra, en el seu retorn, fundà la revista “El Productor”, participà a la Vaga General de 1902 i després de la “Setmana Tràgica” fou detinguda i confinada a Saragossa, on va impulsar l’anarcosindicalisme aragonès.
Aquest moviment obrer revolucionari va haver de fer front a l’hegemonia de la moral catòlica intransigent de la ciutat, representada pel teòleg integrista local Fèlix Sardà i Salvany, que el 1870 fundà l’Acadèmia Catòlica, amb el seu important portaveu, el setmanari “La Revista Popular”, des d’on pretenia atreure la joventut obrera de Sabadell per apartar-la dels cercles laics i lliurepensadors. Fèlix Sardà i Salvany va escriure nombrosos texts i obres defensant el catolicisme més intransigent i contra la maçoneria, l’espiritisme, el protestantisme, l’anarquisme, el naturalisme i el liberalisme. Destacà per la seva difusió a nivell internacional la seva obra anomenada “El liberalismo es pecado”.
Fèlix Sardà Salvany aprofità que el maig de 1883 la societat de teixidors mecànics reclamà les 59 hores setmanals en comptes de les 65, per tal de convèncer de les seves tesis intransigents a la burgesia local. El juny del mateix any, el govern clausurà L’Obrera, la cooperativa que exercia la solidaritat pel manteniment de la vaga, i multà el periòdic obrer “Los Desheredados” que recolzà la vaga. La vaga finalitzà amb la violència del sometent local, cos format per la classe benestant i al servei de la patronal. Els obrers no aconseguiren cap millora i això fa que durant successius anys es donin accions violentes desesperades, amb la col·locació de bombes de dinamita a les cases dels grans fabricants de la ciutat. Un clar exemple d’aquests actes és l’intent d’assassinat del rei Alfons XIII el 1905 i el 1906, per part de l’anarquista sabadellenc Mateu Morral Roca.
Un altre personatge que s’enfrontà a l’organització i les demandes dels obrers, fou el dirigent patronal proteccionista i catòlic conservador, Joan Sallarès i Pla (del qual hi ha un monument en honor seu a la part de darrere de l’Ajuntament), inscrit al Partit Conservador de Canovas, tenia com aliat principal, l’Acadèmia Catòlica i a Fèlix Sardà i Salvany. Sallarès i Pla i l’Acadèmia Catòlica després de la pèrdua de Cuba, aposten per una dictadura corporativista. Sallarès i Pla, s’oposà a la llei del ministre de governació, Eduardo Dato, del 1900. Aquesta llei tractava de fixar una jornada màxima de 10 hores diàries per dones menors de 23 anys i la prohibició del treball nocturn als menors de 18 anys. Hem de tenir en compte que el treball femení era majoritari a la indústria llanera sabadellenca de finals del s. XIX i el treball infantil des dels 10-12 anys, era habitual.
La intransigència patronal i l’incompliment de la llei laboral del 1900, comportà una dura lluita entre els obrers i la patronal de la ciutat. L’any 1892 tots els treballadors de la FOS de la casa Harmel -dedicada a la filatura d’estam- son acomiadats, aquesta tampoc va permetre l’inscripció dels seus treballadors a L’Obrera, els treballadors finalment guanyaren el conflicte el 1899. El mateix any, la FOS declarà la vaga general pel conflicte amb la casa Seydoux de teixits i filats d’estam, els obrers es queixaven que realitzaven la feina a preu fet. Seydoux era una fàbrica tèxtil de capital francès que es va instal·lar al barri de Gràcia de Sabadell, per poder vendre als seus productes a Espanya, ja que les lleis proteccionistes de l’època no li permetien fer-ho des de França.
La “Setmana Tràgica” o “Gloriosa” pels seus convocants, 1909
El 1909 té lloc la “Setmana Tràgica” que acabà amb la crema de la majoria d’esglésies de la ciutat, entre elles la de Sant Fèlix, que va acabar totalment destruïda, menys l’absis i el campanar. Els republicans federals, anarquistes i socialistes, perseguien l’església perquè aquesta recolzava el règim corrupte d’Alfons XIII, que va enviar a morir a Annual a més de 10.000 joves de famílies humils (desastre d’Annual).
26/7/1909: S’inicia una Vaga General revolucionària contra l’enviament de soldats joves a la guerra del Marroc, s’incendien nombrosos temples religiosos, el govern respon decretant l’estat de guerra i suspenent les garanties constitucionals. A Sabadell, es proclama la República Federal Social i va ser la única ciutat de l’estat on els treballadors es van fer amb el control.
27/7/1909: Reservistes, dones i homes treballadors, van a l’Ajuntament per protestar contra la guerra, son disparats, un home i una dona son ferits greument. S’assalta l’Ajuntament, els regidors i l’alcalde havien fugit de la ciutat, el cap de la Guàrdia Municipal i dos empleats municipals son disparats i morts. Els monjos del convent de la Plaça Dr. Robert, disparen contra la multitud, que acaba calant foc a l’església i refugiant-se al convent. Aquest és convertit en un lloc de defensa per si es presenta l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Les masses van a la Caserna de la Guàrdia Civil, fent que soldats i Guàrdia Civil s’hagin de refugiar a l’Estació. Es proclama la República Federal Social i es crema l‘església de Sant Fèlix.
29/7/1909: Es nomena un Comitè Revolucionari, encarregat d’administrar la ciutat, format per anarquistes, socialistes i republicans. Aquest pren les posicions estratègiques i anuncia que tots els homes de 17 a 40 anys estan obligats a armar-se i defensar la ciutat. És prohibit el transport d’articles de primera necessitat fora de la ciutat, s’assegura la fabricació de pa, i mitjançant un permís del Comitè, es pot sortir de la ciutat a buscar queviures.
31/7/1909: L’exèrcit entra a la ciutat i els membres del Comitè Revolucionari fugen, amagant algunes armes a Can Puiggener.
Segona vaga contra l’empresa Seydoux, 1910
L’any 1910, la FOS tornà a entrar en conflicte amb l’empresa Seydoux, ja que aquesta havia acomiadat a tres treballadors de forma improcedent. Els acomiadaments van ser la guspira del conflicte, ja que a Seydoux es treballava apreu fet en comptes de jornal, les jornades eren llargues i esgotadores i l’empresa tenia el costum d’acomiadar treballadors quan li baixava la producció. A més Seydoux no reconeixia a la FOS, ni pertanyia a la Unión Industrial de Sabadell (UIS), ni al Gremi de Fabricants, actuava per “lliure”.
El 6 d’agost de 1910 es trenquen les converses entre Auguste Martín i els dirigents de la FOS. L’11 d’agost fracassa la reunió entre l’alcalde liberal, Feliu Griera, el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Leoncio Ponte, i els dirigents obrers Jaume Soler i Bru Lladó, president i vicepresident de la FOS i Josep Mompel, secretari. Les reivindicacions de la FOS i els vaguistes eren: la llibertat de sindicació, aplicació de l’horari habitual a Sabadell (11h diàries i 10h els dissabtes), taxació dels jornals i readmissió dels acomiadats.
Deu dies després, el 16 d’agost, la FOS declarà el boicot a totes les empreses que treballaven per Seydoux. El gerent de Seydoux viatge a París i retorna a Sabadell amb una sèrie d’ordres que els obrers no acceptaren. La FOS va convocar una gran assemblea on hi van assistir 3.000 treballadors. I el 30 d’agost acordà multà a aquells empresaris que no seguissin el boicot a Seydoux. Això provocà un gran malestar entre els empresaris perquè consideraven que els obrers no s’havien de posar en com gestionaven les seves empreses, a més havia augmentat la presència de la Guàrdia Civil a la ciutat amb detencions i escorcolls contra qualsevol obrer.
El 15 de setembre, la patronal pren la decisió d’imposar el locaut i l’endemà arriben reforços de la Guàrdia Civil. La setmana del 19 de setembre s’arriba a un punt mort en el conflicte. El 22 de setembre arriba com a comandant de la Guàrdia Civil, el capità Miguel Tegido Gimeno, conegut per ser partidari de la repressió enfront les demandes obreres. La patronal confiada amb la forta presència de la Guàrdia Civil, decideix estendre el locaut que acaba deixant sense feina a 15.000 treballadors.
El gerent de Seydoux torna a viatjar a París on aconsegueix algunes concessions però li neguen acceptar la readmissió dels acomiadats. El 22 de setembre, els obrers de la fàbrica d’estam Gorina i Valls, es declaren en vaga perquè l’amo no volia acomiadar un obrer que tenia una germana que feia d’esquirol a Seydoux. El 28 de setembre son detinguts nou membres del consell de la FOS. L’alcalde Feliu Griera i Dulcet, Manuel Folguera Duran (fabricant catalanista i profundament conservador) i Jaume Cruells (diputat de la Unió Republicana) s’entrevisten amb el Governador Civil per demanar-li més Guàrdies Civils i forces repressives. Aquest respon enviant més agents de la benemèrita, i sota les seves ordres, el sometent de Terrassa.
Davant l’escalada repressiva i amb els seus principals militants a la presó, la FOS tria un nou consell directiu i en un míting a l’Euterpe, s’acorda negociar amb empresaris i polítics per tal d’alliberat a tots els detinguts, i no treballar per cap de les indústries que recolzaven el locaut.
A la Unión Industrial de Sabadell (UIS) dimiteix el seu president, Silvestre Romeu Voltà. Conegut popularment com el “pa i ceba” ja que en un reunió del Gremi de Fabricants, va afirmar: “no ho tenim segur perquè els obrers aguantaran mentre tinguin pa i ceba”. El 5 d’octubre el substitueix Ramon Picart Felip, dirigent de la Lliga i gerent de Can Quadres. El 10 d’octubre, la patronal decideix aixecar el locaut, tot i que la majoria de treballadors es van negar a anar a treballar.
La patronal i les autoritats van decidir contractar esquirols, molts d’ells provinents del carlisme o de famílies de Guàrdies Civils, així com també de treballadors de localitats veïnes. El 17 d’octubre s’amenaça amb acomiadar a tots els treballadors que no es presentessin a treballar, però la majoria d’obrers van continuar sense anar a la feina.
El 24 d’octubre arriba Sabadell el ministre de la Governació, Fernando Merino, comte de Sagasta, que no va poder reunir-se per desencallar el conflicte ja que els industrials no s’hi van presentar, en aquells moments la patronal sabia que tenia el conflicte guanyat. Tot i això, els obrers no van recular i el 26 d’octubre totes les seccions de la FOS criden a la vaga general que paralitza la ciutat fins el 30 d’octubre. No va sortir cap diari, a excepció de El Trabajo, òrgan de la FOS.
El conflicte estava enquistat, els vaguistes atacaven sovint als esquirols i tiraven pedres a la Guàrdia Civil que responia amb càrregues de cavalleria i detencions. Tant Emilia Claramunt, com la seva tieta Teresa Claramunt, van tenir un paper destacat a la vaga, participant als mítings i mobilitzacions.
El 5 de novembre de 1910 es desplega la cavalleria i el Capità Tegido registre la seu de la FOS, L’Obrera, al carrer Estrella, 110. Es clausurà el local i es dictà ordre de detenció contra els principals instigadors de la vaga, com Bru Lladó, Magí Marcé i Josep Mompel aconsegueixen escapar a Barcelona on son detinguts dies després. La FOS no tornarà a obrir fins al 19 d’agost de 1911, encara que el 5 de desembre de 1910 els militants de la FOS per tal de poder continuar les seves activitats van fundar el Centro de Estudios Sociales. El Trabajo no torna a sortir fins el 24 d’abril de 1912.
Ramon Picart, president de la UIS va haver de dimitir i el va substituir Joan Grau. El governador civil va ser reemplaçat per Portela Valladares. El 19 de novembre l’alcalde Griera li informa que la normalitat s’havia recuperat a a la ciutat.
La FOS (posteriorment FLS) s’adheriria a la CNT, sindicat que en formà part fins el trencament trentista.
Canvis en la burgesia sabadellenca
A partir de 1910, desapareixerien els dos principals nuclis de la burgesia i el caciquisme sabadellencs: Els Turullistes, amb inversions en interessos, préstecs i plusvàlues; i els Cruellistes, terratinents. L’espai polític dels interessos de la burgesia fou ocupat per Ramon Picart, dels Lluïssos i la Lliga Regionalista, entre altres. En l’aspecte ideològic pel capellà de l’Acadèmia Catòlica, Lluís Carreras, que recolzà a la Lliga i a Picart. La burgesia es dividí en diverses famílies d’empresaris tèxtils: Baygual, Buxó, Codina, Grau, Llonch, Marcet, etc.
La Vaga General Revolucionària de 1917
Durant la vaga general revolucionària del 13 al 15 d’agost de 1917, després de lluitar contra els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost a les 9h del matí, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, disparà contra L’Obrera (tot i que els obrers ja l’havien abandonat), danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues, assassinant a milers d’obrers i que fou ministre de governació amb Primo de Rivera i Franco. L’edifici però, va continuar dempeus, fins que en plena democràcia, el 1992, l’alcalde Farrés decideix enderrocar-lo. Abans de disparar a l’Obrera el Regiment de Vergara va atacar el Cafè El Diluvio, edifici situat a la cantonada entre la carretera de Barcelona i Molins de Rei, arrendat pel republicà federal Magí Marcé que posteriorment seria Alcalde de la ciutat pel Círcol Republicà i Federal. El Diluvio era lloc de trobada de republicans i progressistes de la ciutat, la primera planta era llogada al Bloc Obrer i Camperol (BOC).
Sabadell va ser la segona ciutat de l’estat on la repressió va ser més virulenta, amb 13 morts i 35 ferits, la primera va ser Barcelona, amb 33 morts i 180 ferits.
Creixement de la CNT i reacció de la patronal mitjançant els sindicats lliures
A partir del 1918 la CNT va créixer amb força a causa d’una crisis a la industria catalana, això portà a molts obrers a afiliar-se al sindicat. El 1919 , la CNT protesta contra l’acomiadament de treballadors del sindicat a La Canadenca, els altres sectors es solidaritzen amb els treballadors i convoquen una vaga general que acabà amb l’assoliment de les 8 hores laborals diàries (teòricament). En realitat però, durant la dècada dels anys 30 la jornada laboral d’un obrer seguia sent de 10 hores diàries, 6 dies la setmana.
Les classes benestants reaccionaren davant les mobilitzacions obreres i sorgeix el pistolerisme patronal del Sindicat Lliure. Entre 1918 i 1923 la patronal utilitzà delinqüents professionals per acabar amb els líders de la CNT com Salvador Seguí, i advocats laboralistes com Francesc Layret (advocat laboralista com Lluís Companys, i també com aquest, membre del Partit Republicà Català), amb el resultat d’uns 500 morts i milers d’empresonats. A Sabadell, Antoni Soler Cuadrat (posteriorment del sector trentista), Enric Mampel, i Francesc Duran (anarquista utòpic, vegetarià i amic íntim de Mateu Morral), s’organitzaren des del gener de 1920 per combatre el Sindicat Lliure. L’11 de febrer de 1920 té lloc la col·locació de dos artefactes explosius a la casa d’Antoni Cusidó i dos més a la de Jaume Brullet. En revenja per la llei de fugues, també tingué lloc un tiroteig contra Joan Grau, president de la patronal i el seu soci Iglesias.
Fundació de la AIT
El desembre de 1922, es celebrà a Berlín el congrés constituent de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), de caràcter sindicalista revolucionària enfront la Internacional Sindical Roja, de tendència marxista. Les sessions van ser clandestines i obstaculitzades per la policia. Hi va assistir-hi set delegacions al principi i acabà amb deu (Argentina, Dinamarca, Alemanya, França, Itàlia, Noruega, Rússia, Suècia, Espanya i Txecoslovàquia). La delegació espanyola va ser detinguda a París i no va poder arribar al congrés fins a prop de la seva clausura.
El 1923 tingué lloc el cop d’estat de Primo de Rivera, la dictadura durà fins el 1930 i suposà la il·legalització de la CNT, la clausura de la majoria de la seva premsa i el tancament de les cooperatives de producció i consum. La repressió contra el sindicat, radicalitzà un sector important de l’anarquisme, el 1927 es creà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
La II República, el trencament trentista
Molts treballadors visqueren la proclamació de la República el 14 d’abril amb una gran eufòria, es creu en la supressió del vell món, per un de nou i millor. Però l’endemà tothom va a la feina amb el mateix horari i el mateix sou. Setze dies després de proclamar la República, durant el primer de maig, la mateixa policia de la dictadura carregà contra els cenetistes i els mateixos contramestres que practicaren abusos sexuals contra les treballadores fabrils, continuaren exercint les mateixes responsabilitats.
A nivell educatiu, la república va suposar un canvi, al treure l’hegemonia de l’església catòlica en l’educació i crear gran quantitat de centres educatius.
La radicalització d’una part important dels treballadors de la CNT que veien com molts problemes continuaven amb la república i volien que els canvis fossin més ràpids, comportà el trencament trentista, la marxa del sindicat, dels sectors més moderats. A Sabadell el potent moviment obrer local, tenia als anys 30, 14.000 afiliats, d’una població treballadora d’unes 20.000 persones. La Federació Local de Sindicats (FLS), liderada per Josep Moix Regàs, treia el setmanari “Vertical”. El primer número del “Vertical” del 28 d’octubre de 1932, ja tractà la polèmica entre la FLS i la FAI, arran d’aquesta, és assassinat un membre de la FAI, Francisco Fournier, un altre membre de la FAI és greument ferit i Josep Moix també va ser ferit per un membre de la FAI. En el “Vertical”, s’ataca durament la ingerència de la FAI sobre la CNT, també destaquen les vinyetes còmiques del dibuixant “Grapa”, tant contra l’església com contra la FAI.
Josep Moix, en el congrés del juny de 1931 a Madrid, es mostrà partidari del sector trentista. El juliol de 1933, “Vertical” treu el seu últim número amb les sigles de la CNT, duraria sense aquestes fins 1934. El maig de 1932 la FLS deixà de pagar la seva contribució a la CNT i Moix és expulsat d’aquesta. El 1933 Moix participà en la constitució dels sindicats d’oposició (contraris a la FAI). És en aquell moment quan la CNT-FAI es traslladà a un local del carrer de la Salut, xamfrà amb el carrer Convent, i després a l’actual seu del carrer Edgardo Ricetti, 16 (al nom actual d’aquest carrer, es va posar el 1987 per petició de la CNT i els veïns, ja que Edgardo Ricetti era mestre de l’escola Cultura i Solidaritat, on hi anaven nens del barri de La Creu Alta i també d’altres barris de Sabadell). Moix seria alcalde de Sabadell, ministre de Treball del govern de Negrin i de 1949 a 1956 secretari general del PSUC.
Un anarcosindicalista que s’enfrontà durament amb Moix, fou Bru Lladó (1887-1946), va ser pedagog amb Ferrer i Guàrdia, s’inicià al treball com a sabater, però sobretot va sobresortir com a destacat militant llibertari. El 1905 creà la Lliga de Defensa dels Drets de l’Home i el 1909 el Comitè de Salut Pública. Com la majoria d’anarcosindicalistes de l’època, inicià la seva activitat política a les files dels republicans federals. El 20 d’abril de 1907, amb només 20 anys, escrigué a la portada del setmanari republicà federal “El Pacte”:
“Els republicans federals de Sabadell i el seu districte. Demà diumenge ha de ser dia de glòria per nosaltres; en la línia de batalla ja fa temps vam donar el cop decididor de la victòria; no lluitem aquí dos partits, no lluitem dues banderes; lluita un sentiment patriòtic d’una noble terra, contra el patriotisme quixotesc dels que la malmeten; en fi, lluita Catalunya, contra el centralisme absorbent que ens rebaixa, en els seus vicis, les seves misèries i els seus despotisme, davant les nacions estrangeres.A votar doncs! Sense escrúpols ni recances, sense mirar si de sota la bandera de la solidaritat si acoblen homes de diverses idees sumant solament les voluntats, els cors que saben plorar les desgràcies de la nostra terra i revelar-se contra els causants de les mateixes.Votant per la Solidaritat, voteu per l’Autonomia de Catalunya i l’autonomia dels pobles és la base del nostre programa” (1)
Després de la “Setmana Tràgica”, la repressió del govern i la patronal amb el suport de la Lliga, Bru Lladó com altres republicans federals s’adonà que l’aliança interclassista no conduïa a enlloc. L’any 1920, Bru Lladó s’exilià a França ja que estava molt perseguit per la policia, un any més tard visità la Unió Soviètica i igual que el també cenetista Àngel Pestaña, es mostrà contrari al règim soviètic. En aquesta època, Bru Lladó ja participà activament dins la FOS, adherida a la CNT.
Els “Fets d’Octubre” de 1934
El dia 22, 300 sindicalistes, van assaltar el local de la Lliga, ubicat a La Rambla a l’actual casal Pere Quart. La Guàrdia civil va dissoldre la manifestació a l’alçada de l’Euterpe amb trets a l’aire, el sindicalista Serafí Espinós va caure mort, no pels trets de la Guàrdia Civil, sinó per la seva pròpia arma que se li va disparar.
Els fets d’octubre, l’intent de treure la dreta de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) del poder, cada vegada més escorada a l’extrema dreta, va començar un dia abans a Sabadell que a Barcelona i van ser encapçalats per la Federació Local de Sindicats (FLS), van ser seguits per la majoria d’obrers de la ciutat ja que la FLS era el sindicat hegemònic, en canvi a la majoria d’indrets de Catalunya com a Barcelona o Terrassa, no va ser seguida per la majoria de treballadors, perquè la CNT era la força sindical hegemònica i no es va afegir a la revolta. La nit del 4 d’octubre Josep Moix amb 25 homes armats va ocupar l’Ajuntament, detenint l’alcalde Magí Marcé del Círcol Republicà Federal (CRF) i els regidors. L’endemà es formà el Comitè Revolucionari i l’Aliança Obrera local entre la FLS, UGT, PSOE, Bloc Obrer i Camperol (BOC) i Comunistes de Catalunya que proclamà la Vaga General. Les patrulles de la Guàrdia Roja controlaven la ciutat i l’aturada va ser total.
El govern central va mobilitzar la Guàrdia Civil i l’exèrcit sufocant la rebel·lió i detenint el president de la Generalitat i els consellers. A Sabadell van empresonar 138 rabassaires i Josep Moix, Miquel Bertran, Josep Rosas i altres dirigents de la FLS s’entregaren a les autoritats a finals de 1935, l’autoritat militar designà l’empresari licorer i militant lerrouxista, Josep Germà. La FLS fins llavors tenia la potestat, entregada pel president Companys, mitjançant l’Oficina de Col·locació, de cobrir les ofertes de treball de les empreses de més de cinc treballadors, els empresaris estaven obligats a acceptar els sindicalistes. Els locals dels sindicats i partits d’esquerres van ser clausurats i les dretes locals aprofitaren l’ocasió per anular les recents reduccions de jornades laborals, i les passaren de 44 a 48 hores.
La Guerra Civil (1936-1939)
A l’esclatar la Guerra Civil, la majoria de seccions trentistes tornaren a la CNT, però no va ser el cas de Sabadell, on la Federació Local de Sindicats (FLS) abandonà la CNT i s’adherí a la UGT. Més informació a: https://historiadesabadell.com/moviment_obrer/el-trencament-trentista-de-la-federacio-local-de-sindicats-fls/
La revolució a Sabadell, esclatà el 21 de juliol de 1936. Començaren a cremar tots els temples religiosos: Sant Fèlix, la Puríssima, Sant Vicenç de la Creu Alta, Misericòrdia, Gràcia, etc. També es saquejaren i s’incendiaren diversos col·legis i establiments religiosos -Maristes, Escolapis, les Escolàpies, les monges de la Sagrada Família, etc. Tot i això, l’edifici dels escolapis fou respectat, biblioteca i arxius inclosos. La violència contra l’església catòlica (i especialment a Sabadell on va ser més forta que la repressió contra els industrials de dretes, era segurament a causa d’un catolicisme de caràcter més integrista que altres ciutats). També fou respectada la biblioteca del vell Ateneu de Sabadell, on només hi havia 235 llibres. A Sabadell la violència de les forces del Front Popular va provocar 83 morts (eclesiàstics -els més nombrosos amb 23 morts-, membres de la CEDA, grans propietaris, etc.), molt pocs si els comparem amb els 235 de Terrassa, tenint en compte que Sabadell tenia uns 49.000 habitants i Terrassa 48.000. A Sabadell la força hegemònica era la FLS-UGT i la repressió i la violència va anar dirigida, com hem dit, sobretot cap a l’església, a Terrassa la força hegemònica era la CNT-FAI, i la violència va anar més dirigida cap els fabricants de dretes. El PSUC, ERC, la UGT i altres forces republicanes van intentar culpar a la CNT-FAI de la violència incontrolada a la ciutat, però el cert és que totes les organitzacions tenien els seus equips de destrucció, exceptuant el POUM (a Sabadell). Com indicà Andreu Castells:
“Ara bé, aquesta política discriminatòria no podia respondre sinó el fet que els dirigents de la FLS tenien veritable interès a desenvolupar un nou ordre sense la CNT-FAI i a obtenir el poder suficient per a imposar-lo, cosa que aconseguiran de resultes dels fets de maig de 1937…” (2)
A més, la força majoritària al Comitè Local de Defensa era la FLS vinculada a la UGT, amb 3 membres; la seguia la CNT i el POUM amb 2; i ERC, CRF i FAI amb un cadascun.
Efectivament, a arrel dels “Fets de Maig”, la CNT-FAI és expulsada del consistori, el dia 22 de maig, Josep Moix aprofità per passar comptes i culpà al cenetista Bru Lladó -que ocupava la Conselleria d’Economia-, de col·laboració amb la subversió a Barcelona. La CNT-FAI va criticar les accions dels “incontrolats”:
“Les organitzacions CNT-FAI de Sabadell posen en coneixement del poble que no accepten la responsabilitat d’uns actes que s’han portat a cap a la nostra ciutat, comesos per individus poc escrupolosos que s’aprofiten dels presents moments. Fan l’enèrgica condemnació dels mateixos per ésser completament contraris a la seva alta moral revolucionària”.
“Full Oficial”, 22 de juliol de 1936
Un cop acabada la Guerra Civil i amb la victòria franquista, molts membres de la CNT-FAI, UGT, ERC, PSUC, PSOE (o persones no vinculades a cap sindicat o partit que havien estat mobilitzades, com per exemple els joves de l’anomenada “lleva del biberó”) van morir al front, altres van ser fets presoners, altres condemnats a anys de presó i treballs forçosos o executats, i per últim alguns dels que van poder exiliar-se van tornar amb aval de l’alcalde franquista Marcet, a altres però, com el sindicalista Josep Rosas no el van deixar tornar mai.
La CNT-FAI seguida per ERC/Estat Català i pel PSUC i la UGT, fou la organització que va perdre més vides al front. Però el més greu va ser perdre tota una cultura obrera paral·lela al sistema, que no s’ha tornat a recuperar. Per veure les persones afusellades pel franquisme a Catalunya, mirar: Justícia, no venjança: els executats pel franquisme a Barcelona (1939-1952)
Una de les altres tasques que realitzaren les forces antifeixistes, especialment els republicans federals, sindicalistes i els anarquistes fou la creació de nombroses escoles modernes. A Sabadell n’hi havia quatre: La de la FLS portada per Ricard Fornells, la del mestre Edgardo Ricetti, una escola portada per l’anarquista Palmira Luque i la seva filla Nereira a la Salut, i finalment hi havia la Granja Escolar Camperola, mantinguda per la CNT-FAI i ajudada pels Sindicats Únics de Produccions Liberals i d’Edgardo Ricetti que es situà a la masia de Ca n’Argelaguet. Aquesta última escola va ser dirigida per un professor que venia d’una escola de Palafrugell progressista, i d’una Escola de Barcelona d’aquest tipus, allà es realitzaren pràctiques d’agricultura, fusteria, electricitat, impremta, amb nens de Madrid refugiats. La CNT-FAI a partir del 1937 va treure el diari “Superación”, en aquest, es tractaren temes com la unió i divisió de les forces antifeixistes, les col·lectivitzacions, sobre la mateixa granja de Ca n’ Argelaguet que realitzava una crida a l’ajuda als nens refugiats, però també hi havien petits apartats dedicats a l’esport i cartes al lector.
Expoliació del patrimoni obrer i republicà
“L’Obrera” de la FLS (carrer Estrella, 110) passa a mans de la Delegación Nacional de Sindicatos de la FET y de las JONS. Posteriorment, l’any 1961, l’Ajuntament la va rebre gratuïtament de la “Delegación Nacional de Sindicatos de F.E.T y de las J.O.N.S”. En democràcia, part de les seves dependències estaven ocupades per un col·legi i per l’Associació de sordmuts. Finalment l’edifici de “L’Obrera” va ser enderrocat després d’ocupacions de cenetistes i altres grups com el Grup de Dones i el col·lectiu antimilitarista de Sabadell, Mili KK, vinculats al partit Revolta (LCR+MCC), exceptuant el Comitè Antifeixista. Els cenetistes en reclamaven la propietat, UGT, i CCOO el volien utilitzar, i la UGT també en reclamava la propietat. L’any 1992 va ser enderrocada pel govern d’Antoni Farrés- Actualment on hi havia “l’Obrera” hi ha el centre de Neurologia Avant.
El “Círcol” Republicà Federal (c/Jardí) va ser confiscat pel “Frente de Juventudes” i la seu del “Círcol” al barri de La Creu Alta fou subhastada. El Círcol Repúblicà Federal actualment és propietat de la UAB i s’hi troba l’Orquestra Simfònica del Vallès.
La seu de la CNT-FAI i l’escola racionalista “Cultura i Solidaritat” portada per d’Edgardo Ricetti (c/Taulí, 16 i Passatge Edgardo Ricetti) passa a les mans de La Junta de l’Hospital i Casa de la Beneficència de Sabadell i del cura de l’església de Sant Fèlix. Més endavant passa a ser adquirida per un particular i finalment acabà a les mans de la Caixa de Sabadell, després que un deutor els hi oferís. Part del local va ser recuperat després de ser ocupat pels cenetistes, els altres terrenys se’ls quedà la Caixa Sabadell i es van construir cases particulars i el Passatge Edgardo Ricetti en l’anomenat “Pla Zamhenof”. CCOO i UGT es van quedar amb la seu del CNS (sindicat vertical franquista) de la Rambla després de diverses ocupacions on també hi participaren altres sindicats com la USO.
L’edifici del Cafè “El Diluvio” (crtra. de Barcelona 2-4 amb crtra. de Molins de Rei) on s’hi reunien els republicans i progressistes de la ciutat, propietat del que seria alcalde del Círcol, Magí Marcé, que tenia llogat el primer pis al Bloc Obrer i Camperol, es troba sense cap ús.
La Cooperativa la Gremial passa en mans del “Servicio de Información”, la “Sección Femenina”, “Auxilio Social”, “Guardia de Franco”, los “Caballeros Cruzados”, “Radio Sabadell” i “Radio Juventud”.
Clausura de la Lliga Laica Femenina, el Centre Cultural i Recreatiu, “La Emancipación”, i el Centre d’Estudis Psicològics.
(1) Diari de Sabadell ‘Evocació. Sabadellencs que van morir a l’exili’. Dissabte, 30 de març de 1985 (pàg. 14)
(2) Arxiu Històric de Sabadell. Lligall A. Inventari Ateneu Sabadellenc.
(3) Castells, Andreu. Sabadell. Informe de l’oposició Vol.V Guerra i Revolució 1936-1939. Ed. Riutort. Sabadell, 1983.
Més informació:
Castells, Andreu. Informe de l’Oposició. Ed Riutort, 1975-1986. (VI Volums, últim volum acabat per l’historiador Jordi Calvet Puig).
Els IV volums de l’historiador Esteve Deu sobre la Guerra Civil a Sabadell, editats per l’Abadia de Montserrat.
Díez, Xavier. Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936. Virus Editorial, 2010. 128 pàg.
Masjuan, Eduard. Un héroe trágico del anarquismo español, Mateo Morral, 1879- 1906. Ed. Icària. Barcelona, 2009.
Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions, 2007.
Vicente, Laura. Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Fundación Anselmo Lorenzo. Madrid, 2006. 306 pàg.
Calvet, Jordi; Deu, Esteve; Marín, Martí; Sala-Sanahuja, Joaquím. Sabadell al s.XX. Eumo. Barcelona, 2000
[…] local de la Federació Local de Sindicats (FLS) és cedit a la “Delegación Nacional de […]