Autor: Arnau Berenguer

Llicenciat en Història per la UAB, 2014. Interessat en historia contemporània, història social i local, història del pensament, cultura i ideologies. Moviment obrer, socialisme, marxisme, anarquisme, liberalisme, conservadorisme, feixisme, comunisme, societats de postguerra i temes d'actualitat.

Església de Sant Fèlix

Començada el 1914 per E. Sagnier i acabada el 1942 per F. Folguera.

Ha passat per diversos estils al llarg de la seva història: Barroc, Gòtic, Neogòtic. Actualment es pot considerar d’estil Historicista, del Gòtic només conserva l’absis de 1420.1

Situada al centre de la ciutat al costat de l’actual Ajuntament. L’any 1076, en aquesta mateixa localització es trobava la capella de Sant Salvador d’Arraona, mentre que l’església Parroquial de Sant Feliu d’Arraona (segle X-XI) estava situada a la riba esquerra del riu Ripoll, on s’hi troba localitzada fins l’any 1373, moment en què es trasllada a l’esglesiola de Sant Salvador.

L’església d’estil neogòtic es va iniciar l’any 1403, finalitzant-se l’altar major l’any 1420. L’any 1578 es prengué l’acord de fer una sagristia al costat nord de l’absis gòtic. L’any 1580 es decidí, segons consta en una escriptura del notari sabadellenc Gabriel Pons Tristany, fer un pis sobre la sagristia dedicat a la casa del Consell de la Vila. L’any 1623 s’inaugurà la capella del cimbori que havia d’acollir tres noves capelles, situada al nord de la nau gòtica, tenia forma de creu i anava paral·lel a l’església.

L’any 1724 es va començar a construir el campanar barroc, a la paret de migdia, al costat de l’absis de l’altar major, a sobre d’una part de terreny de l’antic cementiri. Amb la seva construcció es van malmetre els altars de Sant Joan Baptista i el de la Verge del Roser. Per aquest motiu la part baixa de la torre-campanar seria una nova capella: la capella del Roser.2 Dins la nova construcció van reposar-hi l’altar del Roser a l’espai central i el de Sant Joan en un dels murs laterals. Segons el cronista i arxiver, Antoni Bosch i Cardellach, l’any 1738 es van parar les obres, per evitar noves despeses i per la mort d’un paleta.3 El mestre Agustí Rius va escriure que la intenció de Barcelona era aixecar-lo més i col·locar les campanes en uns finestrals oberts.4

Entre 1751 i 1775 es va realitzar una ampliació barroca de l’església que va consistir en crear un edifici que integrés en un sol cos l’església gòtica i la capella del cimbori, al temps que s’ampliava el conjunt de l’edifici cap a l’oest i cap al sud, de manera que quedava un nou edifici de tres naus, mantenint la capçalera gòtica i donant la façana al carrer de Gràcia.

Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell del 27 de desembre del 2000

L’església, com tants altres temples catòlics de la ciutat, va ser cremada i quedà destruïda durant els fets de l’anomenada “Setmana Tràgica” (anomenada “Gloriosa” pels seus convocants) de 1909, concretament el dia 27 de juliol; només se’n va salvar l’absis gòtic.5  Les classes populars culpaven a l’església de ser un dels principals recolzaments de la monarquia d’Alfons XIII que amb les “quintes” enviava els joves de famílies obreres a morir a la guerra del Rif al Marroc.

Estat en que va quedar l’església de Sant Fèlix després de ser cremada el 21 de juliol de 1909 (AHS)

Al passadís central, hi ha enterrat l’eclesiàstic integrista catòlic, Fèlix Sardà Salvany. Així mateix, també s’hi troba enterrat Lluís Carreras Mas, escriptor, periodista i una important figura intel·lectual dins l’església catòlica catalana, que primer es mostrà catalanista però va acabar donant suport al règim franquista adduint la persecució contra els religiosos en el bàndol republicà. El 14 de març del 2015, 60 anys després de la mort de Lluís Carreras, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’església de Sant Fèlix.6

Església de Sant Fèlix a l’actualitat

Després dels fets de la “Setmana Tràgica” va ser nomenada una junta constructora formada per Pere Turull, Fèlix Sardà, Francesc d’A. Barata, Antoni Oliver Turull, Joan Ponsà Pons, Miquel Baygual Casanovas, Enric Turull Comadran (tresorer), Jaume Brujas Pellicer, Jaume Gorina Pujol i Bonaventura Brutau. En la reunió extraordinària d’aquesta Junta, s’acordà inicià una subscripció que va acabar recollint 96.000 pessetes, algunes de les altres aportacions van ser també per subscripcions o recol·lectes, altres, obra de membres de la junta constructora, eclesiàstics, industrials, l’Ajuntament, el govern central i coneguts sabadellencs. Algunes de les aportacions van ser les següents7:

1914: L’Ajuntament va aportar 2.140 ptes. per les obres de consolidació del campanar.

1915: Amb motiu de les noces d’or sacerdotals de Fèlix Sardà Salvany, la Junta Constructora va rebre 1.000 ptes.

1916: L’industria ‘Casa Prat & Carol’ va fer una donació de 15.000 ptes. per les obres del nou temple.

1917: El govern per un Reial Ordre concedeix 5.000 ptes. per la reconstrucció del temple.

1918: En el saló d’actes de la Caixa d’estalvis. La poetessa Agnès Armengol Altayó, va entregar a la Junta d’Obra de la parròquia 22.000 ptes. producte net de la tómbola.

1919: Enric Oliver fa alguns donatius, entre ells 5.000 ptes. per pagar els finestrals de l’absis de Sant Enric, i el d’un tern negre.

1920: L’industria ‘Baygual i Llonch’ va costejar els rosetons superiors.

1921: El Bisbe Guillamet de Barcelona va fer un donatiu de 5.000 ptes i l’arquitecte Francesc Izard un altre de 2.523 ptes.

1923: A través de P. Miquel Estaragués van ser rebudes 25.561,40 ptes. de l’herència de mossèn Anton Salt, capellà de Sant Fèlix.

La Guerra Civil va fer que la reconstrucció s’allargués, el 21 de juliol de 1936, tres dies després del cop d’estat i l’aixecament feixista contra la República, va ser novament cremada. L’esquerra sabadellenca era profundament anticlerical, probablement pel caràcter integrista que havia tingut el catolicisme a la ciutat. Es van perdre pràcticament totes les peces artístiques, el mobiliari litúrgic i l’arxiu parroquial, però a diferència de la “Setmana Tràgica”, l’incendi no afectà ni l’estructura arquitectònica del temple ni la del campanar8. La façana que dóna a la Plaça Sant Roc es va acabar l’any 1942, aquesta havia d’estar flanquejada per dues torres que no es van construir mai. 

1 ‘Església parroquial de Sant Fèlix – Sant Feliu‘. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya

2 Fitxa del Campanar de Sant Fèlix. Descobreix Sabadell. Ajuntament de Sabadell

3 Bosc i Cardellach, Antoni. Anales de la villa de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770. Fundació Bosch i Cardellach, 1992 (Pags. 180 i 200)

4 Rius Borrell, Agustí. Sabadell. Monografia. Impremta Joan Sallent, 1929 (Pàg. 104-105)

5 ‘Església de Sant Fèlix Sabadell‘ Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels Municipis Catalans

6 ‘L’església de Sant Feliu acull les despulles del sacerdot Lluís Carreras 60 anys després de la seva mort’. David. B. isabadell.cat, 14 de maig del 2015

7 Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu de Sabadell. ‘Capítol IV. L’església nova’ (pàgs. 97-105) Mossèn Frederic i Albanell. Ed. Biblioteca Sabadellenca, 1933

8 ‘El campanar barroc de Sant Fèlix‘. Antonio Santamaria. isabadell.cat, 21 de març del 2021

Caserna de la Guàrdia Civil

La Guàrdia Civil és un cos creat el segle XIX, com a primera policia centralitzada de l’estat i formant part del cos militar. Seguint els passos de la Gendarmeria francesa i per tal de reprimir les revoltes camperoles de mitjans i finals del segle XIX especialment a la zona d’Andalusia i les revoltes obreres a les ciutats industrials. A Sabadell la caserna va ser obra de l’arquitecte modernista sabadellenc Juli Batllevell Arús, es va començar a construir l’any 1911 i va ser inaugurada el 1913 amb la finalitat d’acabar amb les revoltes i vagues obreres de la ciutat.  Cal tenir en compte que el 1909 es va produir la “Setmana Tràgica” amb l’ocupació  i saqueig de l’Ajuntament i la crema de diverses esglésies, i el 1910 s’havia creat la Confederació Nacional del Treball (CNT), així com anteriorment s’havien produït grans vagues, com la “vaga de les set setmanes” que començà a l’empresa tèxtil Seydoux on hi participà activament l’anarquista i feminista sabadellenca Teresa Claramunt. El cost de l’edifici fou sufragat per l’empresariat local i l’Ajuntament. El febrer de 1910 una comissió municipal va garantir una aportació de l’Ajuntament de 75.000 pessetes, que suposava la meitat del pressupost de la construcció. L’altre meitat va ser finançat per la Caixa de Sabadell, el Banc de Sabadell i l’empresa Energia, així com pels principals membres de la burgesia local: els Brujas, Brutau, Carol, Corbera, Cuadras, Duran Folguera, Gorina, Prim, Sallarès, Soler, Turull, Valls, etc. Finalment l’obra va costar 300.000 pessetes.

La Caserna es va construir sobre els terrenys de l’antic cementiri municipal. El conjunt d’edificacions ocupa tota una illa formada per la Gran Via, carrer de Vilarrubias, plaça Taulí i carrer Taulí. En total una parcel·la de 9.212 metres quadrats, els blocs d’habitatge foren construïts posteriorment i destinats als Guàrdies Civils i les seves famílies, la Caserna en si es tracta d’un conjunt de sales disposades a l’entorn d’un pati anterior. Els guàrdies civils eren coneguts com a “Naranjeros”, per la classe de subfusils que portaven, una còpia de l’alemany Schmeisser MP28. Els plànols inicials de Batllevell, lliurats el 8 de novembre de 1910, constaven d’habitacions per a tres oficials, 50 agents casats i 50 solters amb diversos pavellons amb capacitat per a 300 persones.

La construcció de l’edifici es va veure envoltat per la corrupció,  ja que el regidor Fèlix Cusidó Valls, apoderat de la propietària i el regidor Enric Vila Renom, Secretari de la Junta Constructora, van convèncer a la senyora Gurguí perquè els hi vengués els terrenys de 11.171 m2, argumentant que no eren edificables, a un preu molt baix de 6666,60 pessetes i en un llarg termini de 200 pessetes l’any. D’aquest solar es van segregar 1.953 m2 en favor del regidor Cusidó Valls com a pagament per haver convençut a la propietària de l’escàs valor de la finca i haver aconseguit comprar-lo a un molt baix preu. L’escàndol va obligar a dimitir els regidors Cusidó i Vila i de manera voluntària també va dimitir l’alcalde, Feliu Griera.

Durant la vaga general revolucionària de 1917 on van tenir un paper molt important les dones obreres, 600 Guàrdies Civils i militars varen ser desplaçats a Sabadell per tal de reprimir la revolta. Tornaria a tenir un pes important en la repressió i control durant els anys del pistolerisme (1919-1923) i durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

El 1942 la caserna va ser reconvertida en Acadèmia de la Guàrdia Civil, perdent el seu paper central en la repressió franquista.

El 10 de juny de 2017, persones provinents de diversos moviments socials de la ciutat van ocupar l’immoble per tal de reclamar-ne l’ús pels veïns de la ciutat, s’hi van fer diverses activitats de caràcter social i cultural, com visites històriques guiades o el repartiment d’aliments per part del grup d’autogestió de la PAHC Sabadell. L’ocupació tenia el recolzament del govern municipal format per ERC, Iniciativa-EUiA-Podem, la Crida (CUP, Entesa) i Guanyem, l’Ajuntament en reclamava la propietat municipal i anul·lar el conveni firmat anteriorment per l’alcalde Manuel Bustos (PSC) i el govern espanyol, pel qual l’Ajuntament pagaria 3 milions d’euros i cediria 5.000 metres quadrats de terreny municipal a la zona de Sant Pau de Riu-sec a canvi de recuperar la Caserna de la Guàrdia Civil. El maig de 2019 es va haver de posar fi a la ocupació a causa de les deficiències estructurals de l’edifici.

Periple judicial per la seva titularitat:

2020: El TSJC dona la raó a Sabadell

El tribunal avala la possessió municipal de la caserna. El ministeri de l’Interior recorre contra la decisió judicial. 

2022: El TSJC estima el recurs d’Interior i frena el traspàs

L’Ajuntament presenta un recurs i la causa es trasllada al Suprem

JUANMA PELÁEZ

2023: Acord ERC-PSOE

ERC i PSOE pacten incloure la cessió en un acord pressupostari i es comprometen a aplicar-la un cop no estigui judicialitzada.

Farrés promet les consultes externes del Taulí L’alcaldessa es compromet que si repeteix en el càrrec farà tots els passos per instal·lar les consultes externes de l’hospital Parc Taulí a la Caserna de la Guàrdia Civil. El compromís s’anuncia mentre el litigi continua vigents i no hi ha avenços judicials a la vista.

2025: Sentència definitiva

El Tribunal Suprem ratifica la decisió judicial. Anul·la l’acord del ple municipal i, per tant, deixa sense efectes el pronunciament del plenari. La sentència conclou que l’Ajuntament no pot prendre possessió de l’immoble sense un acord mutu previ.

Resum del periple judicial per la seva titularitat

  • L’any 2020 el TSJC avalala que la Caserna sigui de titularitat municipal i el ministeri de l’interior recorre aquesta decisió.
  • El 2022 el TSJC estima el recurs d’interior i para el traspàs. L’Ajuntament de Sabadell presenta un recurs i la causa es trasllada al Suprem.
  • El 2023 ERC (govern de la Generalitat) i PSOE (govern espanyol) pacten cedir la caserna al municipi a l’acord pressupostari. L’alcaldessa Marta Farrés (PSC) es compromet a instal·lar-hi les consultes externes de l’Hospital Taulí. Paral·lelament el procés judicial per la propietat de la caserna continua.
  • El 2025 el Tribunal Suprem retifica la decisió judicial, anul·lant l’acord per traspassar la caserna al municipi i prohibeix que l’Ajuntament es quedi l’immoble sense un acord previ.

Cafè “El Diluvio”

L’antic cafè “El Diluvio” estava situat a la carretera de Barcelona, núm. 2-4, cantonada amb la carretera de Molins de Rei, posteriorment va ser el “Bar Millón”, conegut com a “Bar Millor”. Les fotos corresponen al bombardeig del regiment de Vergara que va rebre durant la vaga revolucionària de 1917. Muñoz Grandes era Tinent del Regiment de Vergara i va ser General de la División Azul, quan va tornar a Sabadell l’any 1962, a causa de les riuades, acompanyant a Francisco Franco com a Vicepresident, recordaria els fets de la vaga revolucionària de 1917.  El cafè “Diluvio” era el lloc de trobada dels progressistes, republicans federals i anarquistes sabadellencs, als anys 30 va ser arrendat pel que seria el segon alcalde de Sabadell durant la II República, provinent del “Círcol” Republicà Federal”, Magí Marcé (antic militant de la CNT), va substituir a Salvador Ribé. El govern municipal es va comprenia militants del “Círcol” i el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i la Unió Socialitsta de Catalunya (USC).

Marcé va ser alcalde en dos curts períodes: De l’1 de febrer de 1934 al 8 d’octubre de 1934, que va haver de dimitir a causa dels Fets d’Octubre; del 17 de febrer de 1936 al 15 d’abril de 1936, que va deixar el càrrec al·legant problemes de salut, però en realitat es devia a la pressió de la Federació Local de Sindicats (FLS) i del nou home fort de la política local, Josep Moix. A l’inici de la Guerra Civil, Moix es va afiliar al PSUC, esdevenint el principal partit polític de la ciutat, en detriment dels republicans federals. A nivell sindical, la majoria de la FLS es va passar a la UGT, en detriment de la CNT com a principal força sindical de la ciutat.

Marcé llogava la primera planta al Bloc Obrer i Camperol (BOC).

El cafè el Diluvio, després de rebre l’impacte dels canons de l’exèrcit. 15 d’agost de 1917. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
El cafè el Diluvio, després de rebre l’impacte dels canons de l’exèrcit. 15 d’agost de 1917. Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Ramon Parrot i Ballvé, que tenia una botiga de queviures anomenada “La Tendeta”, situada a Avinguda Onze de Setembre, va comprar el cafè “El Diluvio”, i va posar-li de nom “Bar Millor”. Al costat mateix del bar i del taller de bicicletes hi havia un sortidor de benzina que va fer treure Ramon l’any 1933. Durant la dictadura, el lèxic popular i la prohibició del català, especialment durant els primers anys, va transformar el Millor, en “Bar el Millón”. El juliol de 1964, després de la mort de Ramon Parrot i Ballvé, el Bar el Millón, va ser traspassat.

Segons el setmanari alternatiu La Directa, el 9 de novembre de 1988, Juan Manuel Quintela Noriega, comissari de Sabadell, va ser condemnat per l’Audiència Provincial de Barcelona a un mes d’arrest i a pagar 2.576.000 pessetes, en concepte d’indemnització al propietari del “Bar el Millón”. Els fets van tenir lloc, el 2 de març de 1984, quan durant un registre per detectar si hi havia drogues al local, el seu propietari, Oriol Mañosa, va rebre un tret de Quintela Noriega.

El local va estar abandonat vàries desenes anys fins que va ser enderrocat el gener de 2024.

Estat de l’edifici del cafè “El Diluvio”, posteriorment “Bar Millón”, abans de ser enderrocat

Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Museu d’Història de Sabadell (MHS)

Pla Especial Urbanístic de Protecció del Patrimoni i Catàleg de béns arquitectònics, històrics i ambientals de Sabadell (PEPS). 05. Béns Socioculturals i Etnològics (BSE). Autors: Vilanova, A; Moya, S; Florensa, F; Fumanal, M.A; Fàbregas, X; González, J.A; Pérez, D; Castell, A, 2020:

Feu clic per accedir a 3_bse_bens_socioculturals_etnologics_2aai_signat.pdf

https://directa.cat/el-cap-dinformacio-de-la-policia-espanyola-a-catalunya-amaga-al-suprem-que-va-ser-condemnat-per-disparar-al-propietari-dun-bar/

Monòlit al beat Àngel Rodamilans 

Situat a l’Església de la Puríssima Concepció. Àngel Rodamilans i Canals nasqué a Sabadell l’1 de maig de 1874 i fou assassinat a la Serra d’en Camaró a causa de la violència contra l’església catòlica durant els primers dies de la Guerra Civil, concretament el 27 de juliol de 1936. Fou sacerdot, monjo benedictí, compositor i organista sobretot de música religiosa. Fou proclamat servent de Déu i beatificat el 2013 com un dels 522 màrtirs de la Beatificació de Tarragona.

Monòlit a Àngels Rodamilans a l’Església de la Puríssima concepció. FONT: https://monuments.iec.cat/fitxa.asp?id=371

Amb 6 anys entrà a l’escolania de la parròquia de la Puríssima Concepció de Sabadell; dels nou anys i fins el 1890 ingressà a l’escolania de Montserrat, on estudià música amb els pares Millán Agostino i Joan B. Guzmán. Del 1890 al 1899 exercí com a organista al monestir benedictí de El Pueyo, a Barbastre. Els dos anys següents visqué a Barcelona, on estudià al Seminari diocesà, mentre rebia classes de piano d’Enric Granados fins a ordenar-se sacerdot el 1901.

Un cop acabada la seva formació, tornà a Sabadell, a l’església de la Puríssima Concepció on havia estat escolà, ara per ser mestre de música de l’escolania i, del 1903 al 1915, organista i mestre de capella. L’any 1915, guanyà les oposicions a mestre de música i organista de la parròquia del Sant Esperit de Terrassa, per estar-s’hi fins al 1923. En aquest període fundà el Cor Montserrat (1919-1921) i fou instrumentista de contrabaix, tible i tenora a la cobla Catalònia, de Granollers.

El 1923 ingressà al monestir de Montserrat, on exercí de prefecte de l’escolania (1926-1929), de professor de piano i, fins a la seva mort, de director musical de la missa matinal dels escolans. Continuà l’obra de restauració musical del santuari encetada pel seu mestre Guzmán: formà tota una generació de músics i millorà el nivell de l’escolania. Compaginà aquestes ocupacions amb la tasca de compositor, escrivint obres grans i complexes per a cor i acompanyament.

Una de les seves peces més destacades és el Magnificat de 1935,  una composició coral plena amb nombroses descripcions impressionistes, pensada per a una celebració litúrgica solemne i de durada, i que necessita un cor ben entrenat. També destaca la seva Salve. És considerat un dels grans compositors de música religiosa catalana dels temps moderns.

Fotografia extreta de l’article de Josep Ache al Diari de Sabadell de l’11 de desembre de 1999

En esclatar la Guerra Civil, intentà amagar-se a Sabadell. Fou reconegut i assassinat pel membre de la FLS “Lino” a la serra d’en Camaró el 27 de juliol de 1936. Amb la victòria franquista “Lino” va ser executat al Camp de la Bota (Barcelona) juntament amb altres membres de la FLS, el seu seu fill, també va ser executat.

Durant 40 anys el franquisme va retre homenatge als religiosos, empresaris i gent de dretes assassinats pels revolucionaris, anomenats “incontrolats”, al principi de la Guerra Civil, elevant-los a màrtirs. Els assassinats pel bàndol franquista durant la Guerra Civil i durant la dictadura, varen ser silenciats, tot i la tasca de les associacions per la memòria històrica, familiars i historiadors, molts d’ells continuen enterrats sense que s’hagin pogut identificar.

Monument a Joan Sallarès i Pla

Homenatge a l’industrial proteccionista i polític conservador, Joan Sallarès i Pla.

Autor: Josep Clarà

Inauguració: 21 de gener de 1917

Monument noucentista a Joan Sallarès i Pla, col·locat al mig de la Plaça del Dr. Robert (anteriorment “Jardinets” o “pla de l’Os”). Es tracta d’una estàtua de bronze d’un home assentat i nu (representació del déu Mercuri) que sosté un caduceu amb símbols de la mà, d’un ull, d’unes ales i d’unes fulles d’olivera; i que apareix situada a sobre d’una peanya de pedra que consta de dues parts cúbiques desiguals. Una, la que actua com a basament del bronze, té a la part posterior un relleu negatiu: un anagrama que simbolitza l’activitat industrial i comercial (engranatge amb corona de llorer) amb el text virgilià “Improbus labor omnia vincit”. A l’esquerra del bronze, la segona part de la peanya, més alta que la primera, i en segon terme, té adossada una placa de pedra amb el retrat a mig relleu de Sallarès i Pla i el text: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901“.1 Va ser fosa a la fundació Barberi d’Olot. Joan Sallarès i Pla va morir l’any 1901 i el següent any, el Gremi de Fabricants proposà de fer-li un monument. No és fins a l’any 1912 que es constitueix una “Junta Magna” per construïr-lo. Es proposa situar-lo a la plaça Major, la qual hauria de dur el nom de Sallarès i Pla. La petició fou denegada. El 1915 Francesc Llonch, presideix la Comissió Executiva Monument Sallarès. El 1916 es decideix d’emplaçar el monument a la plaça del Doctor Robert, urbanitzada al començament de segle en el que havia estat solar de la Casa Meca (posteriorment seu de les Escoles Pies i actual seu de l’Ajuntament). El monument, obra única, es va inaugurar el 21 de gener de 1917, tot coincidint amb la festa de Sant Sebastià, patró del Gremi de Fabricants.2

El monument es va fer a partir de la recaptació del Centre de Dependents i la contribució de l’Ajuntament amb 3.000 ptes3. Quan es va inaugurar, hi havia una placa on s’hi podia llegir :“El Genio del Trabajo a Juan Sallarés i Plà. 1845-1901. Sabadell agradecido”. Durant la II la República, el 19 de desembre de 1937 es va canviar el lema de la placa pel següent: “Homenatge al geni del expert anònim que, sorgint de la massa obrera sabadellenca, ha sostingut, a través de generacions, el crèdit industrial i la riquesa de la ciutat”. Amb la victòria franquista es va eliminar aquest lema d’homenatge al conjunt dels treballadors sabadellencs, i es va restituir el seu caràcter de monument individual, col·locant una placa de pedra a sobre, amb el rostre de Sallarès i Pla i el lema: “A Juan Sallarès y Pla 1845-1901”, present fins a l’actualitat. Però com que la inscripció de la república és més gran que la placa de pedra col·locada a sobre l’any 1939, es pot veure que ha quedat com un pegat, el relleu on hi havia la inscripció de la república, surt per sota (veure foto).

El monument a Sallarès i Pla va estar envoltat de polèmica a causa de la oposició tant dels anarcosindicalistes amb Bru Lladó al capdavant, com dels republicans federals. Bru Lladó animà públicament a la destrucció del monument un cop fos inaugurat. El comandant de la Guàrdia Civil, Manuel Tegido va intentar convèncer als sindicalistes perquè aturessin les protestes i no intentessin destruir l’escultura, però les negociacions no van convèncer a Bru Lladó i als sindicalistes contraris al monument al líder patronal.

La nit abans de la inauguració del monument, el 20 de gener de 1917, dissabte a la nit, un dia abans de la inauguració del monument (el diumenge dia 21) tingué lloc un míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Cervantes on intervingueren, Mossés, Batista, Salvador Robert Pera i Salvador Seguí4. Andreu Castells va recollir l’informe policial de l’acte on Bru Lladó va animar als presents a protestar contra la inauguració del monument i a destruïr-lo5:

Bruno Lladó del Sindicato de Oficios Varios dice que mañana se debe ir a protestar ante la estatua de Sallarés, que vendrá dia que el pueblo de Sabadell la derrumbará; que deben rebelarse [sic] y tirar la estatua; que deben rebelarse [sic] y tirarla estatua a tierra y no ir a trabajar hasta que haya desaparecido, que hoy son pocos, pero que un u otro sucederá. Manifiesta que se iban a hacer unas hojas para mañana, pero que ninguna imprenta ha querido hacerlos; que mañana vayan en grupo a protestar ante la estatua de Sallarés que seguramente por orden de la autoridad estará vigilada por guardias que lo guarden como un ladrón.

Lligalls. 22. C 1900-1918 (AHS). Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16

Les paraules de Seguí segons el corresponsal de Solidaridad Obrera van ser aquestes:

Seguí dijo que el problema de las subsistencias se agrava más cada día. Censura enérgicamente la explotación que hace la burguesía y la poca honradez de los gobiernos que consigo trae aparejada una mayor miseria para el productor. Añadió que después de la guerra la crisis será mayor por lo que conviene engrosar los Sindicatos. Del exceso de trabajo se han aprovechado los explotadores. Acabó diciendo que la huelga del 18 fue una gran éxito e hizo un llamamiento para que engrosen las filas proletarias

Solidaridad Obrera, 23 de gener de 1917. Pàg. 3 CEDALL. Archivo Histórico Solidaridad Obrera

Pel que fa els republicans federals, van realitzar una campanya contra el monument, recordant que Sallarès i Pla s’havia oposat sempre a tota reivindicació obrera i que era partidari de la intervenció militar espanyola a Cuba contra les reivindicacions d’autonomia i independència de la colònia, a més de donar suport a la brutal repressió contra els autonomistes i independentistes filipins per part de l’exèrcit:6

El dia de la inauguració del monument, la Plaça estava presa per la Guàrdia Civil. A l’acte hi van participar autoritats civils, militars, eclesiàstiques, així com diferents entitats cíviques de la ciutat i personalitats polítiques i de l’alta burgesia de Barcelona i Terrassa. També hi va participar la família de Sallarès i Pla, amb el seu nét Joan Oliver que encara era un nen i més endavant es convertiria en el conegut escriptor i poeta “Pere Quart”.Una multitud de sindicalistes es van reunir per protestar contra la inauguració de l’escultura i van protagonitzar una sorollosa xiulada i el llançament d’ous plens de quitrà, la protesta va acabar quan la Guàrdia Civil va decidir carregar contra els manifestants, detenint-ne a dos d’ells, que foren alliberats poc després per pressió de l’alcalde Andreu Camps Panedès.7

Els 1947 el Gremi de Fabricants creà l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials. A part de l’estàtua realitzada per Josep Clarà a la Plaça del Doctor Robert, també té una escola amb el seu nom al costat del Parc Central del Vallès. Així mateix, l’11 d’octubre de 1945 l’Ajuntament de Sabadell li dedicà un cèntric carrer.8

1 Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16

2 ‘Josep Clarà. A Sallarès i Pla’. Museus Municipals – Ajuntament de Sabadell. Museu d’Art de Sabadell

3 Actes de l’Ajuntament de Sabadell, 23 de juny de 1916 (AHS)

4 “Solidaridad Obrera”, 23 de gener de 1917. Pàg. 3 CEDALL. Archivo Histórico Solidaridad Obrera

5 Lligalls. 22. C 1900-1918 (AHS). Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16

6 “Sabadell Federal”, 29 de juliol de 1916 (AHS)

7 Entrevista d’Andreu Castells a Joan Rosas Vilaseca. Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. O tot o res (1904-1918), Edicions Riutort, Sabadell, 1978. Pàgs. 15.15 i 15.16.

8 ‘Nomenclàtor’. Joan Sallarès. carrer de, Ajuntament de Sabadell


Estàtua de Fèlix Sardà i Salvany 

Situada a l’Església vella de l’Escola Pia de Sabadell, l’Església de l’Immaculat Cor de Maria. Plaça Doctor Robert, 3.

Obra de Camil Fàbregas

Fèlix Sardà i Salvany (1841-1916) va ser un eclesiàstic, escriptor i integrista catòlic. Va fundar l’Acadèmica catòlica amb l’objectiu d’evitar la descristianització dels obrers, d’allunyar-los de les idees liberals, d’esquerres i anarquistes mitjançant la seva incorporació a les activitats culturals juvenils sota el dogma catòlic.

Representà el sector més integrista de l’Església Catòlica de l’època, fou partidari de retornar a la cristiandat de l’Edat mitjana, del restabliment de la inquisició. Al llarg de la seva vida va combatre el liberalisme. Fou defensor del “Syllabus Errorum” i enemic dels principis de la Revolució Francesa, sobretot a través de la seva publicació “Revista Popular” (1871-1916), on llançà campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l’espiritisme, el protestantisme, l’anarquisme, el naturalisme o la Solidaritat Catalana, defensant la unitat catòlica, la primacia espiritual en l’acció social, és a dir, que fos l’església catòlica la única encarregada d’aspectes com l’educació o la sanitat i promovent la caritat cristiana enfront la solidaritat obrera. La seva obra fonamental fou “El liberalismo es pecado”, la polèmica entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, contra el liberalisme, base de la política de la Restauració. En aquesta obra, Sardà es declara en contra del sufragi, nega la llibertat de pensament, es mostra contrari a la llibertat de premsa i associació i nega totes aquelles creences que no estiguessin basades en el catolicisme. Sardà condemnarà tot intent d’entesa entre el liberalisme i el catolicisme.

Sardà exercirà la seva influència sobre els obrers i la opinió pública de la ciutat a favor dels interessos catòlics i patronals que li donen suport econòmic, com el cacic local, Joan Sallarès i Pla. L’integrisme de Sardà, representa la resistència de l’església catòlica a perdre el seu monopoli sobre la cultura, el pensament, l’educació i la seva influència política. Aquest pensament integrista de Sardà i del recolzament d’aquest per part de la patronal local, portarà a la resposta obrera amb propostes d’innovació cultural, com la creació del Instituto Libre de Enseñanza (ILE) el 1882 o la creació del setmanari obrer lliurepensador “Los Desheredados” ; però també a intents desesperats com l’atemptat de Mateu Morral durant la boda del rei Alfons XIII el 1909 que comportà la dura repressió contra el moviment obrer.

Josep Marés Claperols

Port de la Selva, 27 de febrer de 19121 – Desaparegut

Josep Marés Claperols. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Obrer filador i barber, militant de la CNT-FAI. Durant la Guerra Civil, va ser tinent de la 116ª Brigada Mixta i regidor i conseller de Treball i de Proveïments de l’Ajuntament de Sabadell. Internat als camps de concentració de los Almendros (Alacant) i Rivesaltes (França)

Es va traslladar a Sabadell, on es va instal·lar al carrer de Sant Feliu, núm. 10. Estava casat amb Elvira Huerta i tenien un fill anomenatGerminal Marés Huerta, nascut a Sabadell el 14 d’agost de 1935. El fill, cap a 1956 deuria estar per Guadalajara, ja que fou quintat per aquest Ajuntament, i el 2015 era veí de Breda. Josep Marés i Claperols, també tenia un germà que es deia Miquel, que va morir a Sabadell el novembre de 19502.

A principis dels anys 30, formava part del sindicat de la construcció de la CNT de Granollers i era membre de la FAI de Sabadell3. A la nostra ciutat, va ser un dels principals dirigents del sector faista de la CNT. Fou regidor municipal en representació de la CNT-FAI a l’Ajuntament constituït el 17 d’octubre de 1936, ocupà la conselleria de Treball fins el febrer de 1937. Poc després, el 3 de març de 1937, va ser escollit per ocupar la conselleria de Proveïments, fins que arrel dels “Fets de Maig de 1937”, en una sessió pública extraordinària el 22 de maig, va ser expulsat del consistori juntament amb els seus companys4.

Va lluitar contra el feixisme com a Tinent a la 116ª Brigada Mixta. Al final de la guerra fou detingut i internat al Camp de “Los Almendros” (Alacant), amb el company Paguero Gil va aconseguir escapar i exiliar-se a França, on va acabar sent internat al camp de concentració de Rivesaltes. Posteriorment tornà a Catalunya, concretament a la localitat d’Hostalets de Pierola, on treballà de pagès. Més tard retornà a Sabadell, avalat per l’alcalde Marcet, on se li perd el rastre. El 1990 el seu company d’evasió Paguero Gil va intentar trobar-lo5.

El seu germà Miquel, també va ser represaliat pel règim franquista. Va ser alliberat de la Presó Cel·lular de Sabadell el 8 d’octubre de 1942, quedant en llibertat condicional. Posteriorment, per ordre de la “Jefatura Superior de Policia“, ingressà al camp de concentració de Nanclares de la Oca, on s’acordà la seva expulsió del mateix i d’Espanya, per activitats contràries al règim franquista que no queden especificades. Una carta del 28 d’agost de 1943, del comandant del Camp de concentració de Nanclares, informa al President de la Delegació Local del Patronato de Retención de Penas por el Trabajo de Sabadell que: “no se encuentra cumpliendo ninguna clase de condena, sino que se halla a disposición del Excmo. Sr Director General de Seguridad, por tiempo indefinido y por razones de indole social”. La última carta que trobem on apareix Miquel, és del 13 de setembre de 1943, el Director General del Comité General de Orden Público, on es dirigeix al Delegat President del Patronato por la Redención de Penas por el Trabajo on li diu que: “….se acordó la expulsión del mismo del Territorio Nacional, que no pudo llevarse a cabo por las actuales circunstancias del momento y estimo no procede ninguna gestión en su favor, como no fuera la de legalizar su documentación para salir de España como está decretado”6.

1 Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

2 Op.cit

3 Martínez de Sas, Maria Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona/Publicacions Abadia de Montserrat, 2000

4 Benaul, Josep Maria; Calvet, Jordi; Casals, Lluís; Domingo, Artur; Pozo, Antonio. La II República i la Guerra Civil a Sabadell (1931-1939). Ajuntament de Sabadell, 1986. ISBN 84-5054720-2. ‘La G

5 1936-1975, los de la Sierra. Dictionnaire des guerrilleros i resistants antifranquistes. MARES CLAPAROLS, José. 28 de maig del 2014 <http://losdelasierra.info/spip.php?article10047>

6 AMH 1620/1. Junta Local Pro-Presos, 1943-1954. Secció/Sèrie 04.09.03. Correspondència rebuda, any 1943 (2-88). Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Jaume Ninet Vallhonrat

Sabadell, 8 de setembre de 1893 – Martorell, 25 d’agost de 1936

Jaume Ninet i Vallhonrat. FONT: nomenclàtor

Empresari tèxtil i polític republicà, primer com a regidor del “Círcol” Republicà Federal (CRF) i posteriorment es va passar a les files del Partido Radical (lerrouxistes). Va proclamar la II República a Sabadell el 1931 i va ser un dels impulsors del camp d’aviació, actual aeroport de Sabadell, i del soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins el centre de la ciutat.

Va ser assassinat per una Patrulla de Control a Martorell el 25 d’agost de 1936, segurament com a venjança per haver-se passat a les files Lerrouxistes i haver recolzat el govern del Partido Radical i la cada vegada més feixistitzada Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) durant els fets del 6 d’octubre. Després d’aquests, va ser nomenat Delegat-Gestor de la Generalitat (intervinguda) del Sindicat Vinícola de Martorell, fins la victòria de les esquerres el 1936.

Es casà amb Mercè Casanovas i Vila, i tingueren dos fills. Heretà del seu pare l’empresa La Constructora Mecànica. Ninet & Co., dedicada a la construcció de telers i maquinària general. Compaginà l’empresa amb la seva tasca política en el “Círcol” Republicà Federal (CRF) i en els últims anys en el Partido Radical de Lerroux. Va presidir l’agrupació de metal·lúrgics, escrivia sovint a la premsa local i organitzava mítings polítics.

El 1920 quan es produí l’assassinat de l’empresari tèxtil Théodore Jenny, va anar a Madrid juntament amb Salvador Seguí per demanar al president del govern que indultés als dos joves sabadellencs Martí Martí i Colomer i Víctor Sabaté, injustament acusats de l’autoria i condemnats a garrot vil.

El 1921 va denunciar i desmantellar l’Agència Custos que tramitava falsos expedients d’inutilitat, per als que volien evitar anar a la guerra d’ Àfrica, pagant entre 1.500 i 3.000 pessetes. Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou empresonat. L’any 1926, en una situació complicada, la nova junta del Banc Sabadell va rebre el suport de Ninet i els federals.

Participà activament en la Mútua Sabadellenca d’ Accidents. El 26 de febrer de 1930, Ninet va sol·licitar durant una assemblea el vot de censura per als consellers cessats i que es nomenés una comissió investigadora, la proposta va ser aprovada per majoria. El 10 de juny de 1930 Ninet fou nomenat membre del consell, càrrec que va ocupar fins el 1935.

Ninet va ser el principal impulsor de la creació d’un camp d’aviació a la ciutat, que posteriorment es convertiria en l’aeroport. Pensava que aquest era de vital importància per incentivar i diversificar la metal·lúrgia. L’any 1931 va proposar comprar els terrenys de Can Daví per convertir-los en camp d’aviació, el projecte de Ninet es va convertir en realitat el 1933, quan ell estava fora de la política local, mitjançant un crèdit de la Caixa de Sabadell d’un milió de pessetes.

A part del camp d’aviació, l’altre projecte destacat que va impulsar va ser el soterrament dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins el centre de la ciutat. La companyia per tal d’estalviar-se diners volia que el tren passés per la superfície (pel carrer Horta Novella), Ninet i la oposició del “Círcol” Republicà Federal (CRF) de què en formava part, s’hi va oposar i va aconseguir que el govern central aturés el projecte fins el centre de la ciutat, així doncs, el tren es va inaugurar fins la carretera de Rubí. Posteriorment la companyia va seguir la construcció del ferrocarril però soterrant les vies fins a l’estació de Sabadell-Rambla, l’arquitecte del túnel que anava de Gràcia a Sabadell-Rambla va ser Francesc Izard. El 25 de setembre de 1925 es va inaugurar l’estació.

El 14 d’abril de 1931 després de la victòria de les forces republicanes a la ciutat, Ninet va proclamar la II República des del balcó de l’Ajuntament. L’alcaldia la va obtenir el seu company del CRF Salvador Ribé i a ell el van acabar nomenant governador civil de Teruel. Al cap de poc temps va dimitir, va fixar la seva residència a Barcelona i decebut amb el seu partit, es va afiliar al Partido Radical de Lerroux. Després dels “Fets del 6 d’octubre de 1934”, fou nomenat Delegat-Gestor de la Generalitat en el Sindicat Vinícola de Martorell. Als inicis de la Guerra Civil, el 25 d’agost de 1936 una patrulla de control el va capturar al seu domicili, se’l va endur al Sindicat de Martorell i l’assassinaren. Després de l’assassinat la família de Ninet abandonà Sabadell i s’instal·là a València.

nomenclàtor ‘Jaume Ninet, carrer de‘. Ajuntament de Sabadell

Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell 1980.

Antoni Forrellad Solà

Sabadell, 18 de juliol de 1912 – 5 de desembre de 1983

Antoni Forrellad i Solà. Autor desconegut. nomenclàtor

Enginyer industrial i empresari

Fundador de dues de les principals empreses del metall de Sabadell: L’empresa de bobinatge i motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA (CES) i de l’empresa de compressors hermètics per frigorífics Unitat Hermètica (1962)

Provinent d’una família benestant, però no burgesa, el seu pare, Narcís Forrellad Soler, es dedicava al comerç de caps de carda per la filatura i políticament simpatitzava amb Francesc Cambó i la Lliga Regionalista/Lliga Catalana. La seva mare, Lluïsa Solà Juliana, era l’hereva de la masia Can Solà de Sant Cugat.

Estudis i professió

Va realitzar l’ensenyament primari i el batxillerat als Escolapis de Sabadell entre 1917 i 1929. Posteriorment ingressà a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona on es va graduar poc abans de l’ inici de la Guerra Civil, i més tard s’hi va doctorar. Va realitzar classes nocturnes al Col·legi Mercantil entre 1931 i 1933, mentre estudiava.

Guerra Civil i postguerra

Durant la Guerra Civil, exercí com a director de l’ Escola Tèxtil i de l’Escola d’Arts i Oficis. Va donar classes de batxillerat a l’ Institut M.B Cossio i a l’Escola de Comerç Valentí Almirall, creades pocs mesos després d’esclatar la guerra. Un cop acabada la guerra continuà donant classes, però va acabar abandonant la docència per dedicar-se a la seva professió d’enginyer industrial. Al final de la guerra es va adherir a Falange, tot i ser més proper al catalanisme conservador de la Lliga, va exercir de delegat local de Educación y descanso i cap del Sindicato de Profesiones Liberales. El 1940 va ser nomenat enginyer municipal de Sabadell, càrrec que ocupà fins el 1952 i que exercí també a Castellar del Vallès. El 1941 es va casar amb Esperança Bracons Tatché amb qui tindria un fill, Hermen, que moriria als 48 anys a causa d’una crisi cardíaca.

Activitat industrial

Amb Josep Salvador va crear el 1945 l’empresa de bobinatge i motors elèctrics Construcciones Eléctricas de Sabadell, SA (CES) Creador de l’empresa de compressors hermètics per frigorífics, Unitat Hermètica (1962), successora de l’empresa Electromecànica Papell (que havia adquirit poc abans) i que acabaria fusionant-se amb la sueca ASEA el 1967, així com una de les principals empreses de compressors hermètics per frigorífics, la Unitat Hermètica, el 1962, posteriorment anomenada Cubigel, adquirida el 2012 per l’empresa xinesa Huayi.

Va dissenyar moltes de les fàbriques de Sabadell i també en va dissenyar a Catalunya i Espanya. A la ciutat de Sabadell: La fàbrica de Can Marcet, la de Rocamora, Suñer i Fytisa i ASEA-CES del qual en fou l’accionista principal. A Montcada la Fabril Comadran o a Astúries la Fábrica de Mieres. Va participar a la comissió d’estudis per solucionar el problema de l’aigua que va comportar la creació de la Companyia d’ Aigües de Sabadell (CASSA), veient que el creixement de la ciutat de Sabadell feia que no pogués abastir-se únicament amb aigües del Ripoll, va aconseguir el transvasament a la ciutat d’aigua del Ter. També va redactar el projecte per portar aigua a Barcelona des de Vallvidrera.

Protesta dels treballadors de Cubigel contra els 162 acomiadaments per la Gran Via de Sabadell. Gener, 2012

Altres empreses importants de Forrellad van ser Construcciones Eléctricas Figueras, absorbida per ASEA-CES, Aparatos de Control y Regulación Automática (ACRA), Cubigel S.A de fabricació de glaçons absorbida per la Unitat Hermètica, Frical S.A de bombes de calefacció,  Danfoss Española SA, de producció de controls automàtics amb llicència danesa, Laminados de Aluminio Especiales SA d’ evaporadors d’ alumini per a frigorífics i Moderntint SA, d’ acabats tèxtils en societat amb la família Corominas.

Activitats financeres, polítiques i socials

A part de les seves activitats empresarials, una altre tasca important de Forrellad va ser la de financer. Entre 1956 i 1964 va ser conseller de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Des del seu càrrec de conseller de l’entitat, va impulsar el finançament de l’ampliació de l’Escola Industrial i la creació del Centro de Cálculo de Sabadell el 1963. El 1961 va finançar la creació del Centro de Estudios Sociales, entitat que va invertir en la construcció d’habitatges socials a través de l’empresa VISASA.  Durant la seva presidència, l’entitat va viure un creixement i la seva estructura directiva es va professionalitzar, així mateix va adquirir el Bosc de Can Deu. Forrellad va ser membre de la  Fundació Bosch i Cardellach, va participar activament en la comissió d’urbanisme i va promoure el premi en memòria del seu amic i de qui havia estat deixeble, l’historiador i intel·lectual Miquel Carreras Costajussà, assassinat o enviat a morir al front republicà.

De tendència catòlica, catalanista i conservadora, però partidari de la doctrina social de l’Església. Forrellad el 1958 va crear la Asociación Católica de Dirigentes de Sabadell, vinculada a Acción Católica i que agrupava aquells empresaris amb més consciència social que representaven els sectors cristians moderats de l’empresariat. Aquesta entitat pretenia actuar als barris i pressionar a l’Ajuntament per tal de combatre la falta d’habitatge i serveis que patia la nova immigració provinent del sud de l’estat i amb Caritas va desplegar una xarxa d’assistents socials als barris, xarxa que no va aconseguir pal·liar eficaçment la manca de serveis i habitatges dignes i que no començà a ser resolt fins l’entrada de la democràcia. Forrellad era ben vist per part dels treballadors, ja que a les seves empreses es cobraven sous més elevats i no acomiadava als treballadors detinguts per motius polítics.

S’incorporà al consell d’administració de Banca Catalana i el 1965 fou nomenat vicepresident del Banc Industrial Català (BIC). Va participar activament en projectes com Òmnium Cultural, Caritas, en la creació de l’Enciclopèdia Catalana, i es va acabar afiliant a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). S’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i el 1975 impulsà una trobada d’empresaris sabadellencs amb Jordi Pujol. Amb el restabliment de la Generalitat,  va formar part del Consell Català d’Ensenyament, del Consell de Treball de la Generalitat i presidí l’Institut de Reinserció Social. El 1982 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

La seva mort va coincidir en el moment que va sorgir la crisi de Banca Catalana. Forrellad va ser un dels 24 consellers i executius de Banca Catalana imputats el 1984 pel Fiscal General de l’estat, tot i haver mort al 5 desembre de 1983 a causa d’un vessament cerebral. El novembre de 1986 tots els imputats van ser absolts. El 7 de desembre de 1983 va rebre un multitudinari funeral (més d’un miler de persones hi van assistir) a l’església de Sant Fèlix.

Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

Diario de Sabadell, 8 de desembre de 1983

Diario de Sabadell, 17 de febrer de 1984

Benaul, Josep Maria. Antoni Forrellad Solà a Cien empresarios catalanes. LID Editorial Empresarial, Madrid, 2006.

Santamaria, Antonio. isabadell.cat. ‘Antoni Forrellad i Sola (1912-1983), l’últim capità de la industria’ <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-antoni-forrellad-i-sola-1912-1983-lultim-capita-de-la-industria/> 4 de desembre, 2016

‘Antoni Forrellad i Solà‘. Real Academia de la Historia (RAH)

Salvador Sarrà Serravinyals

Sabadell, 1 d’abril de 1902-Santiago de Xile, 25 d’abril de 1965

Salvador Sarrà i Serravinyals. FONT: nomenclàtor

Afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), empresari i escriptor. Exercí de regidor de cultura durant la II República. A la Guerra Civil es va afiliar al PSUC i va ingressar al Servicio de Inteligencia Militar (SIM)

De família treballadora, fill de Ramon Sarrà i Rodó i d’Isabel Serravinyals i Sebastià, es quedà orfe de mare als 13 anys. Estudià Primària a les Escoles Pies de Sabadell i posteriorment a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona. De ben jove comença a exercir de comptable en diversos despatxos de la ciutat i expert en costos i organització comercial a S.A. de Pentinatge i Olis Gambús, un cop acabada la jornada, a les nits impartia classes al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria de Sabadell. El 1923 es va casar amb la sabadellenca Emilia Carbonell i Espau, amb qui va tenir quatre fills. Sarrà va impartir conferències sobre art, literatura, música, filosofia i, sobretot, sobre l’educació.

El 1933 es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per simpatia ideològica i perquè hi tenia amics com Lluís Companys, que en aquells moments era diputat per Sabadell. Com a regidor de cultura de l’ Ajuntament de Sabadell de 1933 a 1939, el 23 d’abril de 1933 es va celebrar per primera vegada el Dia del Llibre al carrer, l’Ajuntament regalava llibres als escolars de totes les escoles públiques de la ciutat, per tal de conscienciar a alumnes, professors i pares, de la importància de la lectura, aquesta pràctica es portaria a terme per última vegada el 1936. El 26 de juliol de 1936, Pere Bosch Gimpera, rector de la UAB, nomenà a Salvador Sarrà regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell, comissari del rectorat de la UAB i de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis amb l’objectiu de confiscar edificis en desús (bona part d’ells d’ordres religioses que havien marxat l’ esclatar la guerra) i atendre les necessitats de l’ensenyament. Es van expropiar 19 edificis, la majoria antics col·legis religiosos que van ser incorporats a la xarxa escolar. La Divina Pastora s’anomenà Escola Voluntat, la Sagrada Família, Grup Horitzó, els Maristes, Joventut o Els Escolapis, Escola Renaixença.

L’Escola Industrial es desdoblà en dos centres: L’Escola Tèxtil amb les especialitats de Filatura, Teixits i Tintoreria i l’Escola d’Arts i Oficis que comprendria les branques de Paletes, Fusters, Pintors, El 15 de febrer de 1937 s’inaugurà l’Escola Oficial de Comerç Valentí Almirall que depenia de la Generalitat i primera d’aquesta especialitat a Catalunya.

El 18 de novembre de 1936 es va crear El Laboratori Psicotècnic, que tractaria de desenvolupar la tasca realitzada pel Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 pretenia observar i dictaminar aquells infants amb problemes. Però a part el Laboratori Psicotècnic hi afegiria una nova funció: preparar a tots els infants per entrar al treball i a la vida. El Laboratori Psicotècnic comptava amb el psicòleg Francesc del Olmo i Barrios,  el metge Joan Mallofré i Manyosa i la mestra Maria Vinyes i Mayola i funcionava gratuïtament cada dia de 17 a 19h de la tarda.

El laboratori psicotècnic es va instal·lar al carrer cervantes, 43, a la casa expropiada del líder de la Lliga Joan Llonch Salas,

Sabadell, abans de la Guerra Civil no disposava de cap centre oficial de segon ensenyament, els dos-cents estudiants s’havien de desplaçar fora de la ciutat o preparar-se a centres privats. En aquests últims anys de la República es van emprendre dos actuacions importants en aquest àmbit:

La creació de l’Institut-Escola que començà a funcionar el 15 de desembre de 1936.  I la creació de l’Institut Obrer de segon ensenyament que depenia directament del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts del govern de la República; aquest institut tenia com a objectiu donar accés als estudis superior a aquells obrers més capacitats, mitjançant un batxillerat abreujat de dos anys, el material era gratuït i aquells treballadors que es veiessin obligats a perdre hores de feina serien compensats. Com que les places eren limitades, els candidats havien de ser proposats a través de les organitzacions sindicals i seleccionats per un comitè mitjançant unes proves.

Sarrà també va exercir com a Interventor de la Generalitat a l’empresa col·lectivitzada SA de Peinaje EC.

Visita del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys a l’Institut Escola M. B. Cossío, acompanyat de Lluís Casals i Garcia (a la seva esquerra, amb bigoti), el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell Salvador Sarrà i Serravinyals, i l’alcalde de Sabadell, Josep Moix i Regàs, entre altres. Sabadell, 16 de març de 1937 (autor desconegut / AHS).

Apart de la gran tasca de Sarrà i la regidoria de Cultura, hem de tenir en compte també totes les iniciatives de les organitzacions obreres, com la dels anarquistes amb el pedagog Edgardo Ricetti a la Granja Escolar Camperola de la Masia de Ca n’Arguelaguet, que pretenia una educació integral amb la natura i que va acollir una cinquantena de nens refugiats de Madrid. El 1937, Sarrà va ser nomenat president de la Federació de Municipis Catalans i membre destacat del Consell de l’ Escola  Nova Unificada (CENU), l’organisme de la Generalitat que vetllava per l’educació de tots els infants de Catalunya.   Amb l’avanç de les tropes nacionals, el febrer de 1939, va marxar tot sol cap a França. Va ser internat al camp de concentració d’Argelers on es retrobà amb la família, i el novembre s’exiliaren a Santiago de Xile, on van adquirir diversos terrenys de vins i cellers i fundà una empresa vinatera. De fet, fou un dels pioners de les exportacions de vi xilenes, va ser un dels primers empresaris de Xile que va adoptar voluntàriament un sistema de previsió en el treball, que adoptaria la legislació xilena. El govern xilè el va nomenar delegat del gremi de vinaters al Consell del Comerç Exterior –organisme governamental– i assessor del Gremi de la Banca.   En l’àmbit cultural a l’exili, va ser membre del Centre Català, president de la Mútua Catalana, dirigent de l’ Agrupació Patriòtica Catalana, així com un dels fundadors de l’editorial El Pi de les Tres Branques, juntament amb els sabadellencs Francesc Trabal, Joan Oliver i Xavier Berenguel. El 1962 va ser el secretari dels Jocs Florals a l’exili, que van tenir lloc a Santiago de Xile, presidits per Margarida Xirgu.

A Sabadell té un Jardí amb el seu nom al barri de la Cobertera inaugurat el 13 d’abril de 1996.

“Cant a la ciutat obrera“, en el qual explica com seria el seu Sabadell ideal. Editat a Mèxic el 1959. Amb aquest llibre va guanyar un premi als Jocs Florals celebrats a l’Alguer el 1961. El 1933 havia traduït del francès, “Caliban parla” de Juan Guéhenno, editat per publicacions La Fona de Sabadell. 

Castells, Andreu.  Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936. Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939, Edicions Riutort, Sabadell, 1982.

Masjuan, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.

DD.AA La República i la Guerra Civil. Sabadell, 1931-1939. Ajuntament de Sabadell, 1986

Deu Baigual, Esteve. L’economia de guerra a Sabadell 1936-1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (UAB i Fundació Bosch i Cardellach) Barberà del Vallès, 2020. ISBN: 978-84-9191-081-7

Esteve Maria Relat Coromines

 (Puig-reig, 13 de setembre de 1892- Sabadell, 12 de desembre de 1972)

Metge i alcalde de Sabadell de 1923 a 1930, durant la dictadura de Primo de Rivera, i primer alcalde de la dictadura franquista (del 4 de febrer al 15 d’octubre de 1939)

Llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona, es va traslladar a Sabadell, on ingressà al Cos Mèdic Municipal l’any 1918.

Relat al seu despatx. Anys 20 (AHS)
El Dr. Esteve Maria Relat Corominas, metge i alcalde de Sabadell durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) en un acte contra la blasfèmia entre 1925-1930.  Arxiu Històric de Sabadell. Francesc Casañas Riera.

ALCALDE DURANT LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA: REPRESSIÓ A LA OPOSICIÓ I CONSTRUCCIÓ D’OBRA PÚBLICA

L’1 d’octubre de 1923, i pel fet de ser llicenciat, el van nomenar alcalde, càrrec que va exercir fins el 7 de febrer de 1930. La seva alcaldia va estar marcada per dos fets: La repressió contra l’oposició, especialment contra la CNT però també contra els republicans federals i altra oposició d’esquerres; i la construcció d’obra pública com el Mercat Central.

La tasca repressiva la va dur a terme el carlista  i dirigent del sometent local, Enric Sarradell, Inspector en Cap de Vigilància, amb el suport del tinent coronel de la Guàrdia Civil, Manuel Tejido, que van dedicar-se a reprimir la vaga general revolucionària de 1917 i tota manifestació obrera fora del Sindicat Lliure.

Pel que fa a la construcció d’obra pública i actuacions. La construcció del Mercat Central, va ser dissenyada per l’arquitecte municipal, Josep Renom, així com la majoria d’obres:

  • La reconversió de la vella Rambla en bulevard (1928).
  • Les millores a la Casa de la Caritat (1929), ubicada a l’actual Plaça de les Dones del Tèxil (antiga Plaça Marcet).
  • El Consultori de Puericultura i Maternologia (1927) al començament del carrer Illa i el Sanatori Antituberculós Victòria Eugenia (1927) al Taulí.
  • En col·laboració amb el també l’arquitecte sabadellenc Joaquim Manich,  va dissenyar el Pla d’Eixample i Reforma de la Ciutat (1928) que preveia convertir el bosc de Can Feu en un gran parc públic i els terrenys de Ca n’Oriac en una ciutat jardí, el primer no es va dur a terme i el segon, es faria una part durant la República, Lluís Companys s’hi va fer una casa.
  • La Torre de l’Aigua (1919) juntament amb l’enginyer Francesc Izard.
  • La Casa Arimon (1911),
  • El Quiosc modernista dels Jardinets (1911), Plaça Dr. Robert.
  • Els safarejos de la Creu Alta (1913).

Renom va estudiar mercats considerats modèlics com els de Terrassa i València i va viatjar a l’estranger per documentar-se en d’altres. Segons l’historiador Andreu Castells -basant-se en els actes de l’Ajuntament, el projecte es va dividir en dues parts, per tal de poder subhastar les obres per un valor inferior al milió de pessetes de manera que no s’hauria de fer cap concurs-oposició entre contractistes i arquitectes i així es va donar el ple control a Renom. A la segona fase s’afegirien les rectificacions que calguessin.

Segons Josep Casamartina, “per cobrir l’expedient” es presentaren dos projectes: un de l’arquitecte F. Terrades i l’altre del també arquitecte i constructor Josep M. Barenys, el qual un cop finalitzada l’obra s’ encarregaria de supervisar-ne els costos.

El projecte de Renom va quedar enllestit el 1927 i el 2 de maig del mateix any es va posar la primera pedra. L’11 de novembre de 1927 es va formalitzar el contracte entre l’Ajuntament, el constructor Pere Arderiu i l’empresa barcelonina de Miquel Mateu, qui anys més tard seria el primer alcalde franquista de Barcelona, per fer l’estructura metàl·lica.

CRÍTIQUES I ACUSACIONS DE CORRUPCIÓ

No havien començat les obres quan es va difondre que el seu valor passaria de 1.200.000 pessetes i es va criticar que Renom hagués cobrat només per presentar el projecte 50.000 pessetes. De fet, Renom havia estat esquitxat per l’afer de la compra dels terrenys de la caserna de la Guàrdia Civil. Es tractava d’acusacions sobre la seva connivència amb la dictadura i els favors especials i diners rebuts del seu amic l’alcalde Relat.

Amb la caiguda de la dictadura es va constituir, el 21 de març de 1930, la Comissió Revisora per investigar les irregularitats comeses durant aquest període. Respecte al Mercat Central, el 17 de setembre del mateix any, es va emetre un informe on s’apuntava el caràcter manipulat de l’avantprojecte.

Així, un dels primers acords de la Comissió va ser exigir a Renom la devolució de les 25.000 pessetes que, segons la documentació, havia cobrat de més en l’obra. D’altra banda, va ser acusat d’haver actuat incorrectament a les obres de les clavegueres o la reforma de la Casa de la Caritat on s’assegurava que rebaixava el sou dels treballadors per pagar comissions als empresaris que van intervenir en les obres. I a diversos industrials i comerciants que havien treballat a les seves ordres, no van poder justificar-les documentalment de manera que no van poder cobrar-les.

Per Andreu Castells, aquests casos de males pràctiques i corrupció, van precipitar la seva mort política poc abans de la proclamació de la Segona República. Mai s’ha acabat d’aclarir el paper de Relat en aquests afers polèmics. Castells pensava que era una víctima dels seus propis “embolics”.

Casamartina defensa la seva honorabilitat adduint que el sobrecost s’explica per haver introduït millores en els materials de construcció del Mercat, justifica el cobrament dels honoraris del seu projecte per la manca d’una infraestructura municipal adient i atribueix l’increment del cost del projecte al pressupost directament aprovat per decret d’ alcaldia. En qualsevol cas, reivindica la qualitat d’una obra considerada modèlica, pràcticament per unanimitat, que va ser objecte d’un ampli reportatge a la “Revista del Cuerpo Municipal de Arquitectos de España”.

BREU ALCALDE FRANQUISTA

Relat va ser alcalde de Sabadell del 4 de febrer al 15 d’octubre de 1939. Relat ja no tenia el suport d’un partit únic com en temps de Primo de Rivera era la Unión Patriótica, els membres del seu equip eren majoritàriament gent de dretes que s’havia quedat a la ciutat. Relat va anar perdent suport en els grups de poder econòmic de la ciutat com el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç; i per altra banda estava pressionat pels falangistes que es volien cobrar el botí de guerra controlant el consistori i establint una xarxa de col·laboració amb els industrials tèxtils de la ciutat. D’aquesta xarxa clientelar, l’alcalde Marcet en seria la figura principal, pel seu pes polític com alcalde falangista i excombatent, i com a industrial tèxtil.

Els falangistes, especialment els excombatents, se’l volien treure de sobre acusant-lo de passivitat davant la guerra (no va anar-hi i es va quedar refugiat a Manresa) i per ser monàrquic alfonsí. Domènec Codina va intentar agredir-lo davant la porta d’entrada a l’església de Sant Fèlix, i Relat li va fer una empenta. Amb aquest episodi i la campanya en contra van provocar la seva dimissió. Codina va denunciar a Relat per agressió i “contusión en el pómulo izquierdo, región molar”, aquest va ser absolt en la sentència del 28 de juny de 1941 al considerar el fiscal que l’empenta havia sigut en defensa pròpia.2

Fa poc el nét de Relat, Esteve Argemí Relat, va cedir diversos documents inèdits a Antonio Santamaria, on Relat avala a diverses persones durant el franquisme perquè no fossin perseguides:

https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/lalcalde-relat-a-la-guerra-civil-i-el-primer-franquisme-1/

https://www.isabadell.cat/sabadell/historia/inedit-lalcalde-relat-a-la-guerra-civil-i-el-primer-franquisme-2/

Fotografies de Relat als anys 60. Fons Relat Argemí:

Relat amb un grup d’amics: Ricard Simó Bach, Ramon Moix Cusido, Joan Sala Rovira, Joan Sala Pedrós,

1 Marín i Corbera, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: L’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona: revista d’història, 1991, Núm. 9 (pàg. 84)

2 Sentència del 28 de juny de 1941 rubricada per Vicente Renare Secretari instructor Jorge Batallé. Fons Esteve Argemí Relat

Casamartina i Parassols, Josep. Josep Renom, arquitecte. Fundació Bosch i Cardellach, Sabadell, 2000

Castells, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell 1980

Marín i Corbera, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista: L’articulació política municipal, 1939-1979. Arraona: revista d’història, 1991, Núm. 9 (pàg. 84)

Santamaria, Antonio. ‘Història de Sabadell’:La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)’ <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-dictadura-de-primo-de-rivera-1923-1930/>

Santamaria, Antonio. ‘Història de Sabadell’: La construcció del mercat central’ (1927-1930) <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-construccio-del-mercat-central-1927-1930/>

Tomàs Viladot Rovira

Sabadell, 17 o 23 de novembre de 1831 – 17 de febrer de 1903

Republicà federal, progressista, i en la terminologia de l’època, lliurepensador

Molt reconegut al Sabadell de finals del segle XIX, va fundar la lògia maçònica Ossiris, el 1880; la societat “La Emancipación. Sociedad de Actos Civiles”, el 1882, que promovia les cerimònies civils per a casaments i enterraments, i en gestionava els dificultosos tràmits prop del Registre civil; i el 1881, el “Ateneo Cosmófilo Enciclopédico”, en què eren acceptades les dones, com a resposta al classisme de l’Ateneu Sabadellenc. Portà a Sabadell la “Institución Libre de Enseñanza” (ILE), única seu fora de Madrid, i les escoles laiques, entre altres, l’Escola Laica de la Dona.

Va ser primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sabadell que presidia Joan Vivé i com a jutge municipal celebrà els primers casaments civils a la ciutat. Va proclamar la I República des del balcó de l’Ajuntament amb l’alcalde Josep Cabané Sans, i el  comandant militar de la plaça, Joaquim de Brugada, “como la forma de gobierno legítima del país”.

Santamaria, Antonio. ‘Història de Sabadell’: La Primera República (1873). “iSabadell”. 7 de febrer del 2016 <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia-de-sabadell-la-primera-republica-1873/>

NOMENCLATOR. “advocat Viladadot, carrer de l’. Ajuntament de Sabadell <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18316&Itemid=122>

Antoni de Paula Capmany i Borri

Barcelona, 25 d’octubre de 1858 – 8 d’octubre de 1912

Empresari i catalanista conservador

Empresari partidari del proteccionisme per evitar la competència anglesa, catalanista i mecenes. Tot i que nascut a Barcelona, es traslladà a Sabadell de molt jove, on estudià als Escolapis i  visqué a casa d’un oncle empresari industrial sabadellenc.

Inicià la seva militància al 1879, amb només 21 anys, quan fundà a Sabadell el Centre Literari Catalanista que posteriorment es convertiria en el Centre Catalanista. El 1885 va participar a la comissió presidida per Ferran Alsina i Parellada que el 10 de març presentaria al rei Alfons XII el “Memorial de greuges”. Va ser un dels fundadors de la Unió Catalanista, participà en el consistori dels Jocs Florals de Barcelona el 1892 i a la magna assemblea de Les Bases de Manresa.

Fou entre d’altres un dels promotors de la creació de l’ Orfeó Català, l’ Orfeó de Sabadell i el Centre Català. Per tal de donar veu al catalanisme, va dirigir el setmanari “Lo Catalanista”, creat el 1897 i que transformà en diari, així com altres publicacions com “Acció Catalana” i “Diari de Sabadell”. El 1897 també s’inaugurà l’edifici del Centre Català a Sabadell, situat a la Rambla, a iniciativa seva. Mantingué contacte i es solidaritzà amb altres moviments nacionalistes, com el gallec i el basc, i també el grec, el 1897 escrigué al rei Jordi I de Grècia per felicitar-lo al haver ajudat als insurrectes de Creta contra el domini turc.

Defensà els interessos industrials dels empresaris catalans enfront l’amenaça d’un tractat d’ Espanya amb Alemanya l’any 1886 i s’oposà al centralisme a nivell econòmic. El 1894, a l’editorial del setè aniversari de “Lo Catalanista”, va escriure:

“Ferms com una roca, sostenim avui com ahir el lema de les llibertats catalanes, i ni ens han abatut les malvolences ni ens han cansat les contrarietats. Som apòstols d’una causa que és tota amor”

I el 1895:

“Nostra obra és obra d’anys i anys, serà l’obra dels nostres fills i potser dels nostres néts.”

Intentà fer retornar l’ús del català a les esglésies i a altres institucions “No podré anar a l’església, si m’han de ferir així els meus sentiments catalans”. En els últims anys de la seva vida, entre 1906 i 1909,  va participar activament en el moviment catalanista Solidaritat Catalana.

Va morir a Barcelona el 8 d’octubre de 1912, als 53 anys, i va ser enterrat al cementiri vell de la ciutat comtal, cobert amb la senyera i amb un seguici de familiars, amics, i militants catalanistes.

Cardona, Mossèn Josep. “Antoni de P. Capmany”, Conferència per Ràdio Associació, 28 d’octubre de 1933, en Annals del periodisme català,  <http://www.raco.cat/index.php/annalsperiodismecatala/article/download/265639/353201>pàgines 237-255

Castells, “Quaranta dos anys de diaris sabadellencs en català (1797-1938)”. Part 1, Arraona: revista d’història, 1976 <http://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/202283/280218>

Castells, Andreu “Quaranta dos anys de diaris sabadellencs en català (1797-1938)” Part 2, Arraona: revista d’història, 1976  <http://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/202302/280226>

Jaume Girabau Esteve

Sabadell, 22 d’abril de 1914 – Madrid, 21 de gener de 1942

Militant comunista, membre de la Federació Local de Sindicats-Unió General del Treball (FLS-UGT), les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Executat pel règim franquista el 21 de gener de 19421

Va realitzar la primària a l’escola del pedagog i sindicalista Ricard Fornells i acabà la formació a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. Treballà al sector d’acabats de la indústria tèxtil i s’afilià al Sindicat Industrial i d’Arts i Oficis de la FLS adherida a la CNT fins el trencament trentista (la FLS es passà a la UGT a inicis de la Guerra Civil). A principis dels anys 30 s’afilià a la Joventuts Comunistes de Catalunya.

Fou empresonat juntament amb altres companys sabadellencs a causa de la seva participació als fets del 6 d’octubre de 1934. I alliberat després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, arran de la victòria del Front Popular i l’amnistia. Participà en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i s’incorporà al PSUC el 1936.

Durant la Guerra Civil va participar en l’expedició que intentà alliberar Mallorca de les tropes franquistes i posteriorment lluità al Front d’Aragó, primer com a voluntari i després com a comissari de la 30ª Divisió. Amb la victòria del bàndol nacional, s’exilià a França, on fou internat al camp de concentració de Barcarès i posteriorment internat al Castell de Cotlliure amb altres militants de les JSUC i el PSUC, quan fou deixat en llibertat emigrà a a bord del vaixell “De la Salle” cap a la República Dominicana, on arribà el 23 de febrer de 1940 a Puerto Plata2.

Jaume Girabau fent un parlament davant de soldats i civils durant la celebració del 1r de maig a Baldomar (Lleida), 1938.

El 1941 va ser enviat a Lisboa per la direcció del Partit Comunista per tal d’incorporar-se clandestinament a la direcció del PSUC i ajudar a Isidoro Diéguez i el grup que encapçalava, fou detingut per la policia de Salázar juntament amb la resta del grup per la policia portuguesa i lliurat a les tropes franquistes. Un consell de guerra el condemnà a mort, sent executat el 21 de gener de 1942 amb 27 anys a Madrid, juntament amb els seus companys: Isidoro Diéguez, Jesús Lagañarra, Manuel Asarta, Joaquín Valeverde, Jesús Gago, Francisco Barreiro Barciela i Eladio Rodríguez González.

Una plaça de Sabadell al barri de La Creu Alta, porta el seu nom.

Estruch Tobella, Joan. El PCE en la clandestinidad. 1939-1956. Ed. Siglo XXI

1 Nomenclàtor. ‘Jaume Girabau, Plaça de’. Ajuntament de Sabadell.

2 Los barcos del exilio republicano‘, 2019.

Joan Puig Pujol

Sabadell, 11 de novembre de 1892 – 22 de gener de 19731

Joan Puig i Pujol a Montpeller (1941). Autor desconegut. FONT: nomenclàtor

D’ofici comptable, escriptor i polític republicà federal

Des de 1924 participà als “dillunsos de Can Llonch”, on diversos artistes, escriptors, poetes i intel·lectuals de diferents tendències polítiques, es reunien cada dilluns a casa de l’empresari i lligaire Joan Llonch Salas per xerrar sobre art, societat, política i religió2.

Fou col·laborador del “Diari de Sabadell” a l’època que era l’òrgan d’Acció Catalana, i més endavant va ser director de “Sabadell Federal”, des d’aquest diari es defensaven les tesis federals cap a un canvi cultural, la publicació estava relacionada amb el grup anti-taurí de Barcelona Pro-Cultura, i es publicaren diversos escrits contra la tauromàquia3. Escriptor de prosa, així com de llibres de temàtica historiogràfica local com “Memòries de Sabadell, Argus Miop”, la biografia “El català Joan Cristòfor Calvet d’Estrella” i “86 anys de premsa local”, on es recullen referències de totes les publicacions periòdiques sabadellenques des del seu inici fins a la Guerra Civil, un total de 309 publicacions. “86 anys de premsa local” va ser novament editat per l’historiador també sabadellenc Andreu Castells mitjançant l’editorial Riutort. A inicis dels anys 30 va ser director de l’efímera Editorial La Fona4.

El 1934 fou elegit regidor de Finances i Proveïments pel “Círcol” Republicà Federal (CRF), d’on era militant del sector més moderat i catalanista. L’any 1936 va ser nomenat conseller de finances municipals per ERC i delegat de banca a Sabadell per la Generalitat de Catalunya.

Des de 1985 un passatge del barri de Gràcia de Sabadell porta el seu nom.

1 Puig i Pujol, Passatge de nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell 

2‘In memoriam“ [Recordant, en memòria dels que foren i del què fou] Joan Llonch i Sales‘ Revista Arraona

3 Masjuan i Bracons, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939). L’altra aventura de la ciutat industrial (pàg. 121). UAB Servei de Publicacions. Bellaterra, 2006

4 Fons personal Joan Puig Pujol, “Anotacions Històrico-Biogràfiques. Documental”, notes autobiogràfiques (AHS).

Antonio Silvestre Franco

La Ñora (Múrcia), 9 de desembre de 19131 – Seta (Llenguadoc, Occitània), 30 de juliol de 19912

Obrer tèxtil. Des de molt jove milità a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 amb l’aixecament feixista va ser nomenat en representació de la CNT amb el també cenetista Joan Geniva Giménez, membre del Comitè Local de Defensa de Milícies Antifeixistes. Entre el 17 d’octubre de 1936 i el 3 de març de 1937 fou conseller cenetista de l’Ajuntament, on ajudà al també cenetista Bru Lladó a la Comissió d’Economia. Durant el conflicte bèl·lic es va enrolar com a voluntari a la “Columna Durruti” i el maig de 1937 arribà a Reus (Baix Camp, Catalunya).

Notícia de la constitució del nou Ajuntament de Sabadell revolucionari, amb el nomenament d’Antonio Silvestre Franco com a conseller cenetista, apareguda a “La Vanguardia” del 18 d’octubre de 1936

Amb la victòria del Bàndol Nacional, s’exilià a França. S’instal·là a Seta (Llenguadoc, Occitània) i treballà com a descarregador als molls. A l’exili milità a la CNT i a Força Obrera (FO). Força Obrera va néixer el 12 d’abril de 1948, de sindicalistes de tendència socialista, anarquista i trotskista, provinents de la històrica CGT francesa, contraris al control del PCF sobre el sindicat. El 1962 va ser nomenat secretari de l’Aliança Sindical -formada per la UGT, el Sindicat de Treballadors Bascos (STB) i la CNT de Seta. Va morir el 30 de juliol de 1991 a Seta  a causa d’una intervenció quirúrgica.

Dictionnare des militants anarchistes. Silvestre Franco, Antonio. 4 de gener de 2010 <http://militants-anarchistes.info/spip.php?article5620> [Consulta: 31 de gener del 2017].

1 Anarcoefemèrides. Esdeveniments del 9 de desembre ‘Antonio Silvestre Franco’ <http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/0912.html>. Ateneu Llibertari Estel Negre, Palma [Consulta 27 de juliol del 2022]

2 Anarcoefemèrides. Defuncions del 30 de juliol ‘Antonio Silvestre Franco’. Defuncions. <http://www.estelnegre.org/anarcoefemerides/3007.html>. Ateneu Llibertari Estel Negre, Palma [Consulta 31 de gener del 2017].

Josep Rosas Vilaseca

Súria, 10 de setembre de 1891 – Santiago de Xile, 14 de juny de 1968

Josep Rosas i Vilaseca. FONT: Arxiu Històric de Sabadell (AHS). Fons Ricard Simó i Bach

Sindicalista i polític. Durant la Guerra Civil fou conseller de Proveïments i president delegat de la Comissió Municipal d’Indústries de Guerra.

A l’acabar el conflicte passà a França i després a Xile, on romandria fins la seva mort

Era el germà petit del sindicalista Ramon Rosas, que va ser alcalde de Polinyà durant la Guerra Civil. De ben jove, va començar a treballar al tèxtil, a la colònia Burés del Baix Llobregat, a on la vida i el treball dels obrers estaven totalment controlats, les hores d’oci i fins i tot si el treballador anava a l’església o no. Als 24 anys, va arribar Sabadell i va començar a militar a la Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va participar activament a la Vaga General de 1917, en la proclamació de la II República i en els Fets del 6 d’octubre de 1934 (aixecament de les forces d’esquerres i republicanes contra el govern de dretes del Partit Radical i sobretot per l’entrada de la cada vegada més feixistitzada CEDA). A causa de tots aquests fets va ser detingut i empresonat en nombroses ocasions.

Durant la II República, va ser director del setmanari “Vertical”, òrgan de premsa de la FLS i es va posicionar al costat de Josep Moix, a favor dels sindicats d’oposició, que a Sabadell va suposar que la majoria d’afiliats de la poderosa FLS passessin a la Unió General de Treballadors (UGT), sota l’orbita del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC), del qual en serien membres els principals líders de la FLS. Va exercir els càrrecs de conseller de Proveïments i president delegat de la Comissió Municipal d’ Indústries de Guerra. Poc abans d’acabar la Guerra Civil va deixar el càrrec de regidor a l’Ajuntament i es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració d’Argelers i de Bram. Posteriorment, es va traslladar amb la família a Xile, a finals de 1939, des d Va morir l’any 1968 sense haver pogut tornar a Sabadell com volia. L’alcalde, Josep Maria Marcet, a diferència d’altres casos, va mantenir la causa contra ell. Es mostrà crític amb el seguiment del PSUC a la URSS stalinista I els últims anys de la seva vida freqüentà les tertúlies radiofòniques de caràcter llibertari a Santiago de Xile. Rosas també escriví unes extenses memòries editades per l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS),  titulades “El ciutadà desconegut, del Llobregat al Mapocho“, 

Sardà i Salvany l’eminent sabadellenc tocat per la gràcia de Déu i del bolet, en llurs meditacions teologals arran de la rebel·lió dels àngels havia descobert que la llibertat era d’origen satànic. Quan Lenin, el gran heretge, escrivia: “La llibertat és producte burgès”, la beateria del Vallès ja havia llegit l’obra de Sardà i Salvany “El liberalisme és pecat”. Sense que l’un sabés de l’existència de l’altre, Sardà i Salvany, el seràfic, i Lenin el dimonial havien coincidit en conceptuar la llibertat com d’origen nefast. Una confirmació més que a vegades els extrems es toquen.

Josep Rosas, El ciutadà desconegut. Del Llobregat al Mapocho, 2005

Actualment Sabadell té una plaça amb el seu nom, situada a la Serra d’ en Camaró, a la intersecció de la carretera de Terrassa i el passeig de Can Feu.

Nomenclàtor, Josep Rosas, Plaça de. Ajuntament de Sabadell                                                   <http://coneix.sabadell.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=18458&Itemid=118&search=josep%20ro> [Consulta: 30 de gener del 2017].

MARIMON, Silvia. “Un regreso con memorias. Los hijos del fallecido sindicalista emigrado, Josep Rosas, presentan su autobiografía”. Reportaje. El País. 21 sep. 2005 <http://elpais.com/diario/2005/09/21/catalunya/1127264854_850215.html> [Consulta: 30 gen.2017].

SANTAMARIA, Antonio. ‘Història de Sabadell’: La fundació del PSUC (1936). iSabadell.cat. 29 de maig del 2016 <http://www.isabadell.cat/sabadell/historia/historia-de-sabadell-la-fundacio-del-psuc-1936/> [Consulta: 30 de gener del 2017].

Joan Grau Puig

Sabadell, 29 de novembre de 1866 – 13 de juny de 1926

Industrial vinculat al Gremi de Fabricants i a les entitats patronals d’aquest, també molt influent en l’àmbit cultural, esportiu i polític de la ciutat

Va néixer el 29 de novembre de 1866 en el domicili patern del carrer Montserrat núm. 2 i va moriar a la mateixa ciutat el 13 de juny de 1926 al seu domicili del carrer poeta Maragall núm. 3. Fill de l’industrial Antoni Grau Gambús (“Aprestos de Antonio Grau”) i de Rosa Puig i Vallcorba. Tenia tres germanes i un germà (Josefa, Conxita, Domingo i Carmeta).

L’any 1895 es va casar amb Teresa Molins i Vidal amb qui va tenir dotze fills. El 1901, quan ja havia mort el seu pare, va traslladar la fàbrica al costat del riu Ripoll, on hi havia l’antiga fàbrica Corominas.

Primer president del Centre d’Esports Sabadell

Joan Grau va ser president del Centre d’Esports Sabadell,  des de la fundació de l’entitat, l’any 1903, fins el 1910. Durant el seu mandat el club comprà uns terrenys a la Creu Alta, on es construí el que fou considerat un dels millors camps de futbol de Catalunya de l’època. També va ser vicepresident primer de la Federació Catalana de Futbol (1906). Pel que fa a altres entitat esportives de la ciutat, va ser president del Cercle Sabadellès.

Influent industrial i polític catalanista

El 17 de novembre de 1910 per iniciativa de Grau, la Unió Industrial presidida per ell, aprovà crear una Caixa de Pensions Obreres, per tal d’establir una via pactista entre patrons i obrers. Primer es va posar en pràctica pels filadors d’estam, a base d’un capital de garantia d’una setmanada per cada obrer.

Va ser membre vocal-patró de la Junta de Reformes Socials des de la seva constitució l’any 1909 fins el 1923, òrgan mediador creat per la patronal on hi participaven tant empresaris com treballadors per tal d’ evitar la conflictivitat obrera.

President de la Secció d’Aprestos i Tints de la patronal Unió Industrial de 1910 a 1911, també exercí com a president de la Unió Industrial de Sabadell (UIS) a partir de l’octubre de 1920. Membre fundador de la Mútua Sabadellenca d’Accidents (coneguda com la Mútua dels Amos, actual EGARSAT), vicepresident del seu primer consell d’administració; president de la Societat d’Auxiliars de la Indústria Tèxtil, creada el 1920 com entitat independent de la UIS, principal impulsor de la Federació Patronal de Sabadell (predecessora de la UIS), i president del seu consell directiu. Vicepresident del Gremi de Fabricants (1921), president d’aquest (1923-1924), i fundador de la “Unión téxtil Exportadora S.A” (1924).

Políticament de tendència catalanista conservadora, va militar al Centre Català i a la Unió Catalanista. Secretari del Sector Agrícola, Indústria i Comerç del Centre Català (1892-1893), delegat de la Unió Catalanista a Reus (1893) i a Girona (1898) i regidor a l’Ajuntament de 1914 a 1915, membre de la Comissió de Foment, tercer tinent d’alcalde, delegat municipal de la Junta d’Aigues i de la Junta d’Habitacions Barates i membre de la Comissió Especial de Subsistències de 1916 al 1917.

En l’àmbit cultural va ser un dels impulsors de l’Orfeó de Sabadell (1904) i fundador de l’Associació de Música.

Els atemptats de 1920: El pistolerisme i la “Llei de Fugues”

L’11 de febrer de 1920 esclataren dues bombes a casa de l’empresari Antoni Cusidó i altres dues a casa de Jaume Brullet, poc després fou tirotejat el cotxe de Joan Grau i el seu soci que en sortiren il·lesos, un any abans, el 10 de març de 1919 havia sigut assassinat Manuel Bordones, acusat d’haver exercit d’esquirol durant la vaga de la Canadenca i poc després el transportista Domènech Llobet Padró.

L’estat el 1920 aprovava la “Llei de Fugues”, pràctica consistent en simular la fugida d’un detingut i abatre’l a trets amb aquesta excusa, el militant de la CNT Gregori Daura Ràdua mort el 5 de desembre de 1920 se’n considera la primera víctima. Per la seva banda, membres del Sindicat Lliure de la patronal el 30 de novembre de 1920 van assassinar l’advocat laboralista i diputat republicà per Sabadell, Francesc Layret;  i el 2 de setembre de 1921 van tirotejar al carrer Bonavista al sindicalista i republicà federal Josep Artigas, que va morir el 14 d’octubre a causa de les ferides.

Geneanet. Joan Grau Puig <https://gw.geneanet.org/graujoan?lang=es&n=grau+puig&p=joan>

CASTELLS PEIG, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Del terror a la Segona República 1918-1936, Edicions Riutort, Sabadell, 1980.

‘La Junta de Reformes Socials de Sabadell, 1900-1923 (i III)’. Rafael Luque Fernández. Arraona: revista d’història, 2001, núm. 24, p. 37-64, <https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/203283>

Pere Pascual Salichs

Sabadell, 10 de juliol de 1883 – Barcelona, 17 de desembre de 19651 2

Pere Pascual Salichs. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)

Dirigent d’Acció Catòlica, els Lluïsos, director del Diari de Sabadell. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922. President de la Lliga Regionalista de la ciutat i assessor del Banc de Sabadell. Amb la victòria franquista va ser nomenat Secretari de la Corporació de l’Ajuntament

Fill de Josep Pascual Carol i Rosa Salichs Marquès, el 19 d’abril de 1916 es va casar amb Enriqueta Franeri, amb qui tingué tres fills: Josep, Artur (aparellador) i Rosa (casada amb Agustí Bassols).

Doctorat en Dret, exercí com a diputat segon del Col·legi d’ Advocats de Sabadell  de 1924 a 1945. Va ser dirigent d’ Acció Catòlica, els Lluïsos, la Lliga Regionalista i director del Diari de Sabadell. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922, substitut mitjançant un Reial Ordre per Antoni Cusidó. Un cop deixat el càrrec, el 1923 es presentà com a candidat a Corts per la Lliga Regionalista. També fou president de la Lliga Regionalista de Sabadell i assessor del Banc Sabadell.

Durant la seva alcaldia, amb el suport de la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants, el 26 d’abril de 1919 va demanar al Ministre de Guerra un regiment que fos destinat a reprimir les protestes obreres. Pascual Salichs es va dirigir al director de la Guàrdia Civil i al Ministre de Governació per recorda’ls-hi que la Caserna de la Guàrdia Civil havia estat costejada per la població, amb un cost de 300.000 pessetes, i reclamant-los que fos convertida en Comandància, amb més efectius d’infanteria, i sobretot forces de cavalleria.

Salichs va mantenir dures discussions amb la oposició republicana respecte el projecte de l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) a la ciutat, els republicans eren partidaris que el tren passés sota terra i Salichs s’hi oposava, finalment els republicans van guanyar la partida i les vies van ser soterrades, el primer tren arribà a Sabadell el 20 de setembre de 1925, però el projecte s’havia iniciat molt abans amb la seva legalització el 17 de desembre de 1912.

Va ser nomenat secretari de la corporació de l’Ajuntament del batlle Esteve Maria Relat, per la jubilació sol·licitada per Feliu Pascual Carol (oncle seu que exercí el càrrec durant mig segle) el 20 de juliol de 1928, càrrec que va exercir fins el 1953. Per unanimitat, els 23 regidors assistents van nomenar a Pere Pascual secretari, tot i haver rebut 64 sol·licituds per la vacant.

Va continuar exercint de secretari municipal durant la República i no es va exiliar, va passar la guerra a Sabadell. Finalitzada aquesta es va incorporar novament a la Secretaria de l’Ajuntament i va escriure nombrosos articles com a col·laborador a “Boletín” i a la premsa local de Falange a la secció fixa anomenada “Humaredas”, sota el pseudònim de “Nihil”. També va escriure narracions sense publicar-les, per plaer (més aviat de fantasia).

En el primer número del diari de FET-JONS “Sabadell”, Pascual Salichs ja va demostrar haver abandonat el seu catalanisme anterior:

“…En una palabra: ha de poseer (la ciutat) cada factor y elemento integrante de la ciudad, ser individual o colectivo, la firme convicción de que la ciudad es el taller de la máxima laboriosidad del que somos obreros todos, para dar satisfacción a todas las necesidades. Desde las de entidad física y material, a las de gran envergadura espiritual, económica, cultural y benéfica. Pero como célula tan solo de  una Entidad superior única e indivisible que es España”

Martin  Berbois, Josep Lluís. El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell de 1936 fins els primers anys del franquisme. Arraona: revista d’història, AHS. Núm.28, 4a època.  2004. (P.164-185)  <http://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214/280847> p.179.

Els últims anys de la seva vida, visqué a Barcelona, a la Rambla de Catalunya núm. 23, on moriria el 17 de desembre de 1965. El funeral va tenir lloc a l’Església de Sant Fèlix el 22 de desembre, va ser oficiat per Mossèn Joan Peris, presidit per familiars i la corporació municipal en ple, presidit pel batlle Josep Burrull, l’exalcalde Antoni Llonch, representació del Banc Sabadell, Col·legi d’Advocats i múltiples entitats ciutadanes.3

1 ‘EVOCACIO’ Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 28 de juny de 1986

2 Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)

3 Diari de Sabadell, 24 de desembre de 1965

Wenceslau Colomer Colomer

Sabadell, 12 de juny de 1918 – Garches, 10 d’agost de 2001

Wenceslau Colomer, secretari de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSU), intervé en l’acte d’homenatge a les lleves del 29 i del 40 organitzat per aquesta entitat. 6 de març del 1938 Coliseum, Barcelona. FONT: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)

Militant comunista, secretari general de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i secretari d’organització del Partit Socialista Unificat a Catalunya (PSUC)

Fill d’un firaire de cavallets. Durant la II República a Sabadell fou dirigent del Partit Comunista de Catalunya (PCC). Va ser detingut acusat de participar en els fets d’octubre de 1934, aixecament contra l’entrada de la CEDA al govern lerrouxista. S’afilià a les Joventuts Comunistes Unificades (JSU) des de la seva creació a l’abril de 1936, en esclatar la Guerra Civil fou nomenat secretari general de les JSU, en substitució de Martí Salvat. Formà part de la I Conferència Nacional del PSUC que tingué lloc el juliol de 1937, on fou elegit membre del Comitè Central i també del Comitè Executiu degut  a que era Secretari General de les Joventuts.

S’alineà amb els partidaris de la centralització del poder comunista en el Partit Comunista d’Espanya (PCE), posicionament que el dugué a enfrontar-se amb el secretari general del PSUC, Joan Comorera.

Un cop acabada la guerra s’exilià a França i fou apartat del Comitè Central d’Anvers (març de 1939), però es va posicionar a favor de Comorera quan començaren un seguit d’expulsions i depuracions dins el PSUC. L’any 1942 s’incorporà al secretari restringit del PSUC, i el 1944, ja a Mèxic es casa amb la filla de Joan Comorera, Núria Comorera. El 1945 retornà a França on s’ocupà de la secretaria d’organització del partit i mantingué una estreta relació amb els dirigents del PCE i especialment amb Santiago Carrillo. Formà part de la comissió d’investigació que va propiciar la destitució de Ramon Soliva com a responsable del PSUC a l’interior, arran de la caiguda d’una vuitantena de militants. Amb motiu de la celebració del XIII aniversari de la fundació del PSUC, en plena crisi amb Comorera, publicà un article on es mostrava favorable a l’ integració del PSUC dins el PCE, com a organització orgànica, i participà en el míting que tingué lloc a Tolosa de Llenguadoc, el 28 d’agost de 1949, on no hi assistí Comorera. Fou clau en l’expulsió de Comorera del PSUC, però posteriorment es distancià del PCE, a causa de l’actitud hostil que continuaven mostrant vers a Comorera. Quan es va celebrar el I Congrés del PSUC, l’abril de 1956 ja no ocupava cap càrrec.

Defunció: ‘avis de décès à Garches‘. lintern@ute, 10-08-2001

MARTÍNEZ DE SAS (coord.), María Teresa; Pagès Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als Païssos Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.

Wenceslau, Colomer. La J.S.U de Catalunya per la unitat combatent de la joventut catalana. Mèxic : [Delegació a Mèxic del C.E. de la J.S.U. de Catalunya], 1946

Salvador Ribé Garcia

Centelles, 14 de febrer del 1872 – Buenos Aires, 27 de febrer del 19441

Retrat d’estudi de l’alcalde de Sabadell, Salvador Ribé Garcia, ca.1930. Autor desconegut (AHS)

Republicà federal, empresari i primer batlle de la segona República

Nascut a Centelles en una família de treballadors, vingué a Sabadell de molt jove per treballar en el tèxtil i més endavant és convertí en empresari del sector. Es casà amb Maria Anfruns i Vallribera, amb la qual tingueren cinc fills: Josep, Salvador, Feliu, Genís i Joan. Els dos primers foren coneguts a la ciutat per les seves activitats socials i en la indústria. Vivia al carrer Calderon, 117.2

Gran admirador del dirigent republicà federal Francesc Pi i Maragall, s’afilià de ben jove al “Círcol” Republicà Federal (CRF), on conegué als que van ser els seus amics: Jaume Xercavins, Joan Torras Serra, Jaume Ninet Vallhonrat (seria primer tinent d’alcalde de Salvador Ribé), Joan Mora, Josep Soley, Francesc Tomàs, Joan Morral, Emili Tintó, Magí Marcé Segarra, Joan Puig Pujol, Josep Centellas i Joan Ferret, entre d’altres. Fou elegit el 14 d’abril de 1931 primer alcalde de la segona República a la ciutat, càrrec que ocupà fins l’1 de febrer de 1934.

Ban de l’Ajuntament de Sabadell, 14 d’abril de 1931. Salvador Ribé, batlle de la ciutat informa a la població de la proclamació de la República

Durant el seu mandat es prioritzà l’accés a la cultura i l’ensenyament de la població treballadora. La conselleria de cultura era portada pel conseller en cap, Joan Mora i Adserà, que més tard va ser diputat del Parlament de Catalunya. Joan Mora, comptà amb la col·laboració del seu amic Joan Sallarès Castells, impressor, llibreter i editor, i una de les principals figures intel·lectuals de la ciutat. També comptà amb l’ajuda de l’historiador Miquel Carreras Costajussà, el qual s’edità el seu llibre Elements d’història de Sabadell, que varen regalar als col·legials per Sant Jordi. També va destacar la construcció de diverses escoles, com l’escola pública de Can Rull3 i la inauguració del Museu d’Història.

Salvador Ribé, alcalde de Sabadell, fa un discurs durant l’acte de col·locació de la primera pedra de l’escola Can Rull, a Sabadell. L’acompanyen Claudi Ametlla, Governador Civil de Barcelona (primer a la seva esquerra) i Jaume Serra i Húnter, rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (tercer a la seva dreta, amb bigoti), entre d’altres, 5 de març del 1933.
Joan Llobet i Prunés (AHS)

1 ‘nomenclàtor’. Ajuntament de Sabadell

2 ‘Salvador Ribé: Primer batlle de la segona República’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 14 de novembre de 1981

3 ‘L’escola pública de Can Rull memòria viva de la dignitat republicana de Sabadell’. Conèixer Catalunya. 22 d’abril de 2015.

Exit mobile version
%%footer%%