Principals fets històrics, patrimoni i personatges clau de Sabadell durant els s.XIX i XX
Autor: Arnau Berenguer
Llicenciat en Història per la UAB, 2014.
Interessat en historia contemporània, història social i local, història del pensament, cultura i ideologies. Moviment obrer, socialisme, marxisme, anarquisme, liberalisme, conservadorisme, feixisme, comunisme, societats de postguerra i temes d'actualitat.
Vilanova i la Geltrú, 1870 – Santiago de Xile, 10 de novembre de 1960
Antoni Soler. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
Mestre d’obres i militant de la CNT
Havia nascut aproximadament el 1870 a Vilanova i la Geltrú. Amb 14 anys ja estava afiliat al Sindicat de Camperols. En morir el seu pare i al prohibir-li un enterrament civil, va assaltar el cementiri de nit i el sepultà. Es va emparellar en unió lliure amb la sindicalista i feminista Roser Dulcet.
En 1908 es va veure implicat en el procés contra el terrorista i confident Joan Rull. El juliol de 1908 va ser detingut amb Josep Giner i Jaume Sallarès, acusats d’haver col·locat dues bombes a Barcelona el gener de 1907.
Cap el 1909, després de ser acomiadat de la feina i inscrit en la “llista negra” de la patronal, com la seva parella Roser Dulcet, es va establir a Sabadell on participà a l’anomenada “Setmana Tràgica”. Entre 1913 i 1914 s’enfrontà als lerrouxistes del Partit Radical. Participà a la vaga de la construcció entre abril i juliol de 1913 i a la de paletes de gener de 1916. Amb Dulcet s’exilià diverses vegades a França, a les localitats de Seta i Montpeller, el 1917 retornà a Catalunya i anà mateix anà a Madrid per col·laborar a la vaga conjunta entre la UGT i la CNT, però es va baixar del tren per la seva desconfiança amb el PSOE que també convocava vaga. El 1918 participà a Conferència Nacional de Grups Anarquistes celebrada a Barcelona i s’integrà en el Comitè Regional de Grups Anarquistes de Catalunya. Entre el 28 de juny i l’1 de juliol de 1918 participà juntament amb Jaume Daví i Miquel Verdejo, delegat dels paletes i peons sabadellencs en el Congrés de Sants de la CNT, on s’aprovarien els Sindicats Únics (de ram), que serien claus a la Vaga de la Canadenca al unir tots els treballadors d’un ram del treball. Serà empresonat a causa d’aquesta vaga, durant 11 mesos. Es va separar de Roser Dulcet, i aquesta es va unir amb Marcelino Silva.
Militant de la CNT de Sabadell, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser reprimit per la seva activitat sindicalista. Va ser empresonat diverses vegades i sovint s’hostetjava temporalment a Barcelona per evitar ser perseguit o pres. Va ser empresonat i el 30 de novembre de 1920 tancat el vaixell “Giralda” i traslladat al penal de la Mola de Maó, juntament amb altres militants sindicalistes i republicans com Salvador Seguí, Daniel Rebull, Martí Barrera i Lluís companys, un total de 36 deportats.
De professió paleta, va anar aprenent l’ofici, arribant a ser mestre d’obres. Solé era vegetarià i anarquista. Un dels episodis de la seva militància sindicalista va ser quan al carrer Vilarrubias un encarregat de telers aprofitava el seu càrrec per assetjar les dones treballadores, Solé es va disfressar de dona i amb una “mà de morter” de metall el va atacar i advertir que no ho tornés a fer. Una altra acció coneguda seva, va ser la destrucció de la làpida que donava el nom de Primo de Rivera a la Plaça Major.
Durant la República va crear la cooperativa “La constructora catalana”, encarregant-se de diferents obres a la ciutat, especialment a la Rambla. Entre el 31 de maig i l’1 de juny de 1931 representà el Sindicat de la Construcció de Sabadell a la Conferència Regional de Sindicats de la CNT al Palau de Projeccions de Barcelona. Posteriorment, entre el 10 i 16 de juny de 1931 va ser delegat de la CNT al Congrés del Conservatori de Madrid. Així mateix, amb un grup es dedicava a enquitranar els temples catòlics de la ciutat. L’abril de 1932 participà en un míting a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i el maig d’aquell any va fer la conferència “Los valores moral y material del sindicato”. Entre el febrer i el març de 1933 va ser un dels principals cenetistes que van organitzar la vaga del Sindicat de la Construcció de Sabadell. El març de 1933 participà com a delegat de dit sindica a la Plenària Confederal. Es decantar pels sindicats d’oposició, però després va continuar la seva militància a la CNT, a diferència d’altres sindicalistes sabadellencs com Josep Moix, Jaume Camps o Josep Rosas.
Durant la Guerra Civil, es va quedar a la rereguarda, treballant per l’Ajuntament, ja que el conflicte el va agafar amb 66 anys. Un cop acabada la guerra es va exiliar a França des d’on va embarcar amb el vaixell “Winnipeg” a Santiago de Xile. A Santiago de Xile es va trobar amb altres catalans i sabadellencs exiliats, Esteve Aguiló o el conseller de cultura de l’Ajuntament durant la República, Salvador Sarrà, on es coincidien al Casal Català de la ciutat. A Santiago de Xile va continuar fent de Mestre d’Obres, treballant durant anys, tot i la seva avançada edat. Des de Xile va enviar i a través d’una filla seva que vivia a Perpinyà, va poder enviar diners als empresonats republicans i sindicalistes reprimits pel règim franquista.
Va morir a Santiago de Xile el 10 de novembre de 1962 amb 90 anys, després d’haver-hi passat 38 anys.
Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
SIMÓ BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Editorial Agulló-Costa, 13 de desembre de 1986
Sabadell, 25 d’abril de 1920 – 1 de setembre de 2020
Soldat republicà de la lleva “del biberó” i obligat pel franquisme a més de 3 anys de treballs forçats construint fortificacions al Marroc
Fill de Josep Soler, torner metal·lúrgic i d’Eulàlia Llongueras, ordidora, vivia amb. els pares, la seva germana Assumpció, i la seva àvia al carrer Montserrat, 103. Alfons era teixidor i treballava d’aprenent de teòric tèxtil. Va començar a estudiar el batxillerat, perquè s’havia quedat sense feina, a l’Institut Obrer a l’edifici de l’Escola Industrial, però la guerra ho estroncà tot.
En plena guerra i amb 18 anys va haver de marxar al front, com a soldat de la lleva de 1941, la “del Biberó”. Els seus companys de reclutament que eren de la colla de l’Institut foren: Joaquim Miñana, Manel Muntasell, Vicenç Renom, Llibert Bertran, Agustí Masvidal, Josep Egea (que serà ferit al front i morirà a l’Hospital de Bellvitge) i Pere Valls (aquest darrer morirà al front per un impacte d’obús). El 28 d’abril de 1938 marxà de Sabadell cap a l’estació de França de Barcelona, i d’aquesta cap a Vic, Tàrrega i direcció al Front del Segre. A Golmés va passar una primera precària inspecció i de seguida hagué d’intervenir en l’ofensiva de l’exèrcit republicà per recuperar el Cap de Pont de Balaguer, des d’on els franquistes iniciaren la invasió de Catalunya. Era el 22 de maig de 1938, estava enquadrat en la divisió 72, Brigada Mixta 38 i entrava en combat per primera vegada. Mataren el seu cap, i de l’esquadara de sis soldats, només van quedar ell i dos soldats més. Estaven mal equipats i el menjar era més aviat escàs i monòton. Passà diverses setmanes a la Sentiu, Vallfogona de Balaguer i Camarasa. El 23 de desembre de 1938 va començar la ofensiva franquista.
El portaren a Sant Llorenç i després a Àger, i d’allà va anar caminant fins a Tremp, on el traslladaren amb camions fins al camp de concentració de Miranda de Ebro: cada dia els obligaven a hissar la bandera i cantar el Cara el Sol. Hi va estar fins el 12 d’abril de 1939, en rebre un aval favorable 15 dies abans i ser classificat com a afecte al règim. Tanmateix, l’enviaren a la caixa de reclutes de Burgos i l’incorporaren al Regimiento de Infanteria de Sant Marcial núm. 22. D’allà el destinaren a fer el servei miliar al Marroc, com feren amb molts catalans. Alfons va passar més de tres anys (del 22 d’abril de 1939 al 10 de juliol de 1942) a diferents destinacions del protectorat espanyol del Marroc, construint fortificacions: Cabo de Agua, Saf-Saf, Illes Chafarinas, Zeluán (Selouane), Punta Cires (Point Cires) i Ceuta. El punt de partida fou a Melilla, al Regimiento de Fortificaciones núm. 5, l’únic regiment de fortificacions que no es trobava a la Península. Allà coincidí amb nous companys sabadellencs: Jacint Barbosa, Ramon Soley, Antonio Bonet… De vegades havien de fortificar punts propers a la frontera amb el Marroc francès i també altres indrets inhòspits, illes i illots.
Va poder veure la seva família en dues ocasions en què obtingué el permís per “madre enferma” (8-9-1940 i l’1-5-1941), durant els quals era controlat per la Guàrdia Civil. El 21 de maig de 1941 el seu amic Bonet li va aconseguir destinació com a escrivent a les oficines de la Maestranza de Ingenieros de Ceuta, on per primera vegada va poder dormir en un llit. El 10 de juliol de 1942 obtingué el permís indefinit i retornà a Sabadell. Però encara tenia l’obligació de prestar servei a l’exèrcit diàriament i el 5 de desembre de 1942 s’incorporà al Regimiento de Extranjeros núm. 4 de Barcelona: a la tarda venia a treballar a Sabadell i dormir a casa. Finalment, el 29 de juny de 1944 obtingué la llicència il·limitada, tot i que no va ser fins al 5 d’agost de 1955 que aconseguí l’absoluta.
Plana de Vic sobre un cotxe de tren, 2-5-38. Sr Josep Soler, Sabadell,
Volguts tots: Sortim de la ciutat de Vic a les 8 i 22 minuts de la tarda. Us escric amb la intenció de tirar aquesta a l’ Estació de Sabadell al passar-hi em direcció Tàrrega. Hem sopat ja, el tren va molt a poc a poc i trintineja molt. […] no us espanteu encara que em portin vora el front. La colla de l’Institut estem partits, som quatre només [Miñana, Muntasell, Renom i ell] […] El vostre fill, Alfons
Fragments d’una carta que Alfons Soler llençà des del tren en marxa al seu pas per l’estació de Sabadell, adreçada al pare i la família i que arribà. a bon port.
Biografia completa i fotografies: Exposició “Cartes, dietaris i memòries de guerra i postguerra (1936-1945)”. De l’1 de setembre de 2021 al 30 de gener de 2022. Comissariada per Genís Ribé Monge (MHS). Textos: Arnau Berenguer Garrigos, Esteve Deu Baigual i Genís Ribé Mongehttps://issuu.com/museusabadell/docs/mhs_cartes_dietaris_i_memories_de_postguerra_llibr
Sabadell, 2 de desembre de 1919 – 16 de desembre de 2011
“Sabadell”, 17 de desembre de 1960
Militant carlista i regidor de l’Ajuntament de Sabadelldurant el franquisme
Fill de Josep Arnella Salvans i Josepa Bis Aymami. Josep Arnella Salvans (Sabadell, 19 de desembre de 1887 – 11 de gener de 1947) havia sigut tinent d’alcalde després dels “Fets d’Octubre de 1934” amb l’alcalde Josep Germà i regidor fins la Guerra Civil. Tenia un germà bessó que es deia Joan, també militant carlista.
De professió tècnic tèxtil, càrrec que desenvolupà a una empresa local. Durant la Guerra Civil serví al Bàndol Nacional sota les ordres del capità Antonio Losada que dirigia la Quinta Columna. Més endavant va ser detingut a Terrassa però aconseguí escapar i s’amagà a Barcelona fins l’entrada de les tropes franquistes. De seguida es presentà davant els requetès com a voluntari, sent destinat a serveis de guàrdia i passant per diferents càrrecs.
Guia del Requetè de Miquel Arnella. Amb la verge de Montserrat “la moreneta”, la creu de Borgonya dels carlistes i les muntanyes de Montserrat al fons (AHS)
Una de les cançons que apareixen. a la Guia del Requetè (AHS)
El 5 de març de 1945 es casà amb Antònia Bertran Ubachs, amb qui tingué dos filles. Vivia al carrer Convent, 110. Durant els anys 50 i 60 va ser regidor de l’Ajuntament de Sabadell.
El 3 d’octubre de 1957, el delegat nacional dels requetès, Luís G. Costa el nomenà cap local i comarcal d’aquests (havia sigut “Pelayo” dels Requetès abans del cop militar del 18 de juliol de 1936). Formà part de diverses associacions i publicacions tradicionalistes i nacionalistes espanyoles:
Cap local i president de la “Congregación Mariana de San Luís”.
Vocal de la “Asociación Cultural Italo-Hispánica Cristóbal Colón”, aquesta associació defensava la hispanitat dels territoris conquerits d’Amèrica i feia homenatges als seus principals conqueridors i dates clau de les conquestes. El seu fundador era Cristóbal Colón de Carvajal y Maroto, que segons deien era descendent de Cristóbal Colón i que va ser assassinat per ETA el 1986.
President local del “Círculo Cultural Juan Vázquez de Mella”. Associació que difon la ideologia i història del carlisme tradicionalista conservador.
Va ser subscriptor de la revista dretana la “Razón Española”, fundada el 1983. Practicant de tir i de futbol, formà part de l’associació “Tiro Nacional” en representació de Sabadell i soci del Club de Futbol Creu Alta.
Arxiu Històric de Sabadell (AHS) Fons Ricard Simó i Bach
Apunts sobre la conferència: “Seguí, Companys i Layret. Sindicalisme i republicanisme federal a la Catalunya i al Sabadell de principis del segle XX, 14 de març de 2023. Organitzada pel Memorial Lluís Companys
Breu resum i principals idees del republicanisme federal de Pi i Maragall. Què és? A quins altres moviments influeix?
El federalisme és un pacte entre iguals de diferents regions d’un determinat estat o territori. Proudhon també fa referència al federalisme en “El Principi Federatiu” (1863), però anteriorment, Pi i Maragall ja en parlarà en “La reacció i la revolució” (1854). El federalisme de Proudhon és de caràcter cosmopolita a diferència del de Pi i Maragall i Bakunin, aquest últim parlava d’una federació de pobles eslaus. Pi i Maragall va influir en els moviments populars del país, com l’anarcosindicalisme, els republicans federals d’arreu de l’estat i el republicanisme d’esquerres federal i catalanista. Amb la guerra cubana i el desastre de 1898 va defensar la lliure autodeterminació dels pobles. És a “Les nacionalitats” (1877) on aprofundeix en el funcionament del federalisme a Espanya i el defensa com a única forma d’organització política per evitar la independència o separació d’algunes parts de l’estat.
La I República no aconsegueix connectar amb el moviment obrer socialista. Els liberals en aquella època es pronunciaven més per un estat unitari, en canvi, els tradicionalistes carlistes defensaven el foralisme. La I República va tenir un temps de durada molt curt (11 de febrer de 1873 – 29 de desembre de 1874) i es va trobar amb una gran inestabilitat política: la guerra dels Deus Anys cubana, la tercera guerra carlista i els pronunciaments cantonals. Hi ha qui diu que era un règim massa avançat per l’època i que li faltaven defensors. El 3 de gener de 1874 el cop d’estat del general Pavía va posar fi a la primera experiència republicana a l’estat espanyol. Del 3 al 5 de gener de 1874, durant tres dies Sabadell es va declarar cantó federal, és a dir entitat autònoma i independent de tot govern.
El federalisme de Pi Maragall era un pacte entre iguals de baix a dalt, del municipi a la federació d’aquests en diferents regions i a la unió de totes aquestes (estat). L’anarcosindicalisme també s’organitza de manera federal des de les unitats més petites a les més grans: sindicat, federació local de sindicats, federació comarcal, federació regional i confederació. Serà la manera d’organitzar-se del primer sindicalisme d’arrel anarquista com la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), la CGT francesa i la CNT. En aquests últims la primera sigla fa referència a la “Confederació” (unió de totes les federacions de sindicats).
A Sabadell, en el Círcol Republicà Federal “la catedral del republicanisme del Vallès”, és on es formarant molts dels militants republicans d’esquerres, anarcosindicalistes i socialistes de la ciutat.
El Seguí autodidacta
Es va formar a les tertúlies dels cafès (molt importants com a centres de debat, intercanvi d’idees i formació política), sobretot a la del Café Español, al Paral·lel; a les conferències i debats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Així com en el temps que estava empresonat, on aprofitava per llegir. Va ser un dels creadors de l’Ateneu Sindicalista del carrer Ponent de Barcelona on organitzava la biblioteca. Impulsa la creació de Solidaridad Obrera, formant part del consell directiu com a vocal. Seguí va ser dels principals impulsors de Solidaritat Obrera.
Contrari al Lerrouxisme
Seguí compartia amb Companys i Layret l’animadversió contra el Lerrouxisme. Alejandro Lerroux, amb el seu republicanisme populista i espanyolista, havia intentat captar i dominar a la classe obrera catalana, però al ser rebutjat per la majoria anarcosindicalista i socialista dins de “Solidaritat Obrera”, va reaccionar acusantdes del seu diari “El Progreso”a Salvador Seguí, de col·laborar amb els sagnants atemptats indiscriminats, que el confident Joan Rull i Queraltó, juntament amb la seva banda, havien fet entre 1906 i 1907 a Barcelona. Joan Rull s’havia fet confident del governador civil de Barcelona cobrant diners, però quan van deixar de pagar-li va començar a posar bombes per justificar que eren necessaris els seus serveis i cobrar més. Seguí i uns companys seus anarquistes van entrar en un míting lerrouxista el 12 d’agost de 1907 per protestar contra aquelles infàmies, provocant una baralla i un tiroteig en el que va morir el lerrouxista Jaume Soteras. Seguí va estar per això 9 mesos a la presó. Des de llavors Seguí va ser ja per sempre un declarat enemic del lerrouxisme. És per això que es va perdre el primer any del desenvolupament de Solidaritat Obrera entre 1907 i part de 1908, ja que als pocs dies després de fundar-se seria empresonat durant 9 mesos per aquest enfrontament.
Unitat CNT i UGT. La vaga de 1916 i la vaga revolucionària de 1917
El 1916 inicia negociacions per a un pacte d’unitat conjunta d’acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer, aquestes van donar com a fruit una vaga general de 24 hores el 18 de desembre com a protesta per l’augment de preu dels comestibles. Moment en què s’exporten productes per la I Guerra Mundial i hi ha un augment de la inflació brutal que ofega les classes desposseïdes.
El 1917 continua l’aliança entre CNT i UGT. vaga general per a l’estiu del 1917, que es va desenvolupar entre el 13 i el 18 d’agost: vaga indefinida i revolucionària per la CNT; i vaga general política pel PSOE i UGT. El Febrer del mateix any, s’inicia la revolució russa que exercirà una gran influència sobre el moviment obrer mundial.
Sabadell seria la segona ciutat de tot l’estat i de Catalunya (després de Barcelona) amb més morts. Durant la Vaga General revolucionària del 13 al 15 d’agost de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost a les 9 del matí, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, disparà contra l’Obrera, (tot i que els obrers ja l’havien abandonat) danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues. Abans de disparar a l’Obrerael Regiment de Vergara va atacar el Cafè el Diluvio.
Efectes de l’artilleria sobre el Cafè El Diluvio
El seu pensament: El sindicat com a eina de formació i organització dels treballadors/es
Podem veure més el seu pensament i el que representava per ell sindicalisme com a centre de formació dels obrers:
La virtut del sindicalisme, com que té idees pròpies, és rellevar i substituir els factors del capitalisme i de la burgesia. L’organització professional del Sindicalisme, orientat en un sentit revolucionari i llibertari, s’apropa a l’anarquisme. Sindicalisme és l’agrupació natural dels elements d’una mateixa professió. Aquest no solament substituirà els valors burgesos i capitalistes dels quals he parlat abans, sinó que donarà garanties de moralitat i personalitat no donades, fins ara, per cap règim burgès. El Sindicalisme, diguem-ho ja, és l’avançada de l’anarquisme. Els anarquistes en els Sindicats. Tasca a realitzar… “Si les institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per a l’ofici d’autogovernar-se
Conferència de Salvador Seguí “anarquisme i sindicalisme” al Penal de la Mola, 31 de desembre de 1919
El sindicalisme llibertari havia de ser l’escola de formació i organització dels obrers, creant una societat i una cultura obrera paral·lela a la capitalista que l’acabaria substituint. Partidari d’una revolució gradual, aquesta no es podia fer si els obrers no estaven preparats encara per prendre el control de les indústries i el transport, per organitzar tota la societat. És per això que es va mostrar contrari a continuar amb la vaga de la Canadenca perquè els treballadors organitzats en la CNT tot i ser molts, encara no eren majoria ni estaven preparats amb la brutal repressió que havia dut a terme el govern.
Seguí, Companys i Layret
La família de la mare de Seguí era de Tornabous, els seus pares es van casar allà, Seguí va néixer a Lleida però la família estava molt arrelada a Tornabous, on es va conèixer amb Companys (que tenia casa a El Tarròs) en els primers jocs d’infància,les cases de les dues famílies es trobaven a 2 Km. de distància.El pare de Seguí era forner i havia treballat de jornaler per la família de Companys, propietaris de terres de l’Urgell. Recordem que Companys seria un dels principals impulsors de la Unió de Rabassaires, ja que en el camp català tenia menys pes la CNT que a les zones industrials. Segurament pel fet que el camp català a diferència de l’andalús estava principalment format per petits propietaris de terres.
Layret provenia d’una família de comerciants de l’Eixample. Amb Seguí va coincidir a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, allà Layret en les sessions informals podia ensenyar el seu pensament i experiències al jove Seguí. I posteriorment en les lluites socials de Barcelona, on Layret exerciria d’advocat defensor de sindicalistes.
Layret i Companys havien coincidit al Liceu Poliglota, més endavant a la Facultat de Dret i en la participació a l’Associació Escolar Republicana (Layret era un dels seus fundadors), però on establirant més les seves relacions polítiques i d’amistat seria en la participació i fundació de partits republicans, des d’on volien treure l’hegemonia del catalanisme a la conservadora Lliga Regionalista: Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), Bloc Republicà Autonomista (BRA) i Partit Republicà (PRC) i en les publicacions d’aquests partits. Companys i Layret utilitzaven la premsa com a eina política de les idees republicanes, d’esquerres i catalanistes.
D’esquera a dreta a la primera fila: Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys. Fundadors del Partit Republicà Català (PRC). Els tres i Salvador Seguí havien anat a les conferències de l’Ateneu Enciclopèdic Popular
Seguí es retrobaria amb el seu antic amic de jocs d’infància, Companys, en les lluites de la classe obrera de Barcelona de principis del segle XX. Companys des del parlament denunciava sovint la repressió contra els cenetistes i defensava les demandes obreres, el mateix feia Layret. També establiria relacions amb altres polítics i periodistes republicans, en la lluita comuna en defensa dels treballadors i contra les oligarquies econòmiques i polítiques del país. Seguí optava per la via sindical revolucionària i no la parlamentària, però no impedia que sigués amic de Companys i Layret.
L’assassinat de Layret
L’assassinat de Layret i després el de Seguí, van ser cops molt durs per la organització dels treballadors.Layret era un intel·lectual i articulador del republicanisme d’esquerres.Seguí tenia una gran capacitat d’oratòria, organitzador del sindicalisme revolucionari, però també era un pragmàtic (com Peiró, ambdós secretaris generals de la CNT que acabarien assassinats), per exemple amb la seva intervenció al míting de les Arenes que posava fi a la vaga de la Canadenca. La CNT va perdre força durant la dictadura de Primo de Rivera. El 30 de novembre de 1920, a les 18 hores, Layret seria assassinat al portal de casa seva quan anava amb l’esposa de Companys, Mercè Micó, a dirigir-se a la Model per evitar que aquest, Seguí i els altres 36 sindicalistes arrestats fossin enviats al penal de la Mola de Maó. Les darreres 20 hores de Layret abans de ser assassinat les havia passat a Sabadell, fent una conferència sobre Pi Maragall al Círcol Republicà Federal i dormint a l’Hotel Espanya. Companys va ser escollit per ser el candidat pel districte de Sabadell, en substitució de Layret. La Candidatura d’Esquerres va vèncer a la del Bloc Nacionalista, llista de forces conservadores creada per la Lliga i encapçalada per Manuel Folguera. La dreta es presentava dividida ja que els monàrquics també presentaven llista, la Unión Monarquica encapçalada Enric Turull.
L’assassinat de Seguí
El 10 de març de 1923, Seguí va quedar al Cafè Tostadero de la Plaça Universitat, on es va reunir amb Companys, entre altres. Després d’acomiadar-se, es dirigí en direcció al Raval acompanyat del també anarcosindicalista Francesc Comas”Peronas”, tres pistolers els van seguir fins davant el Bar la Trona (carrer de la cadena -actualment Sant Rafael amb Rambla del Raval) on els assassinaren. Seguí va morir el mateix dia i Peronas dos dies després. Seguí va ser enterrat en una cerimònia només per familiars, ja que les autoritats tenien por a un enterrament multitudinari que acabés amb disturbis. L’enterrament de “Peronas” si que va ser públic, reunint a unes 200.000 persones.
Quins van ser els organitzadors i executors de l’assassinat?
L’exdona de Seguí en una entrevista a “El Maresme”, el gener de 1978 va afirmar:
Alguns els van liquidar, els altres van anar a Amèrica i després van tornar…però el que gairebé segur que hi va participar va ser el Feced.
Entrevista a Teresa Muntaner. Teresa Carreras “El Maresme”, gener de 1978
El mateix Innocenci Feced es vanagloriava davant les autoritats franquistes d’haver matat a Seguí. Segons Ángel Pestaña en una reunió al domicili d’un expresident de Foment del Treball (segurament Josep de Caralt), s’hauria recaptat els diners per pagar els pistolers, en aquesta també i hi hauria assistit Cambó, líder de la Lliga.
Hi hagueren diversos organitzadors i financers del pistolerisme patronal: Pere Màrtir Homs, exadvocat d’anarcosindicalistes que va formar una banda encapçalada per la seva dona. La Banda Negra del cap de policia de Barcelona Bravo Portillo, que un cop assassinat va ser substituït pel Baró de König. Així com els pistolers del Sindicat Lliure, format per militants tradicionalistes carlistes però finançats per la patronal.
Innocenci Feced
El Baró de König, conegut estafador i finançador del pistolerisme patronal
Polèmiques entorn la figura de Seguí
Sovint, des de diferents posicions polítiques, sindicats, partits o campanyes determinades d’aquests, es mostra el relat d’un Salvador Seguí que sinó hagués sigut assassinat segurament hauria optat per la via política parlamentària en algun partit republicà d’esquerres i catalanista. No hi ha cap prova documental que ho corrobori i si dels seus discursos anarcosindicalistes. Hem de tenir en compte el context de cada època i a principis del segle XX, la CNT era la principal organització obrera (i organització) de Catalunya, als anys 30 ho seguiria sent juntament amb ERC.
Existeix una polèmica sobre un discurs seu a l’Ateneu de Madrid el 4 d’octubre de 1919, que en realitat va tenir lloc al Teatre de la Casa del Pueblo i segurament no va dir “la independència de la nostra terra no ens fa por”, com va escriure Pere Foix a “Apòstols i mercaders” (1949). El discurs taquigrafiat on crítica el catalanisme (referint-se al de la Lliga Regionalista, majoritària en aquella època) és aquest:
…Que se dé, no ya la autonomía, que ésta después de todo es aceptable: que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabéis quiénes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no; de ninguna manera; nosotros nos entenderíamos muy bien y pronto con la burguesía catalana. “¿Sabéis, repito, quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Los mercaderes de la Liga regionalista; la misma burguesía catalana, que está dentro de la Liga regionalista, sería la que no aceptaría de ninguna manera la independencia de Cataluña”.
Discurs de Salvador Seguí taquigrafiat i publicat a Nueva España’, 4 d’octubre de 1919
Altres anarcosindicalistes si que optarien posteriorment per la via política. A Sabadell en tenim diversos exemples, comMagí Marcé, que seria segon alcalde de la República per la Coalició d’Esquerres (Círcol Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya – on s’hi afiliaria – i Unió Socialista de Catalunya) o el ceramista Marian Burgès que d’anarquista passaria al republicanisme d’esquerres catalanista. Pero també hi hagué coneguts militants republicans federals que amb el trencament trentista van optar per la CNT-FAI i l’anarquisme més insurreccional. Balbina Pi, mare de la cantautora i militant del POUM Teresa Rebull, feminista republicana federal, i una de les principals organitzadores de la Vaga de les subsistències de 1916. O Bru Lladó, republicà federal que el 1907 demanava el vot per Solidaritat Catalana i amb el trencament trentista va optar per la CNT-FAI. Les relacions, doble militància o passar- de l’anarquisme al republicanisme federal d’esquerres i catalanista (o a l’inrevés) era comú a l’època i a Sabadell provablement més per la força del republicanisme.
Conferència “Salvador Seguí i el pistolerisme a Sabadell (1917-1921)” que va tenir lloc al Museu Història de Sabadell (MHS), organitzada per la CNT. Soledad Bengochea va tractar la biografia de Salvador Seguí i jo vaig parlar sobre el pistolerisme a Sabadell. Aquí deixo les principals idees de la xerrada i la bibliografia utilitzada.
Antecedents i context
Les Principals famílies que havien dominat la vida política i econòmica de la ciutat, com els Turull perden influència i poder; (Pere Turull, aconseguí la seva riquesa del comerç amb les amèriques, Enric Turull incendià o s’incendia el seu vapor), així com els Cruells (terratinents). Apareix una nova burgesia: famílies com els Grau, Codina, Marcet, Llonch, etc. El Poder econòmic queda més difuminat.
En l’aspecte ideològic, els conservadors tindran com a portaveus el capellà de l’Acadèmia Catòlica, Lluís Carreras, i Ramon Picart de la Lliga Regionalista que el primer recolza.
I Guerra Mundial. La posició neutral d’Espanya permet l’exportació de productes a les potències bel·ligerants. Beneficia als més rics i es fan grans fortunes, venent productes tèxtils, carbó, etc. Però pels treballadors suposa un augment de preu dels productes bàsics a causa de l’inflació, continuen els problemes d’insalubritat i accés a l’habitatge, manca de carbó (hivern fred), jornades laborals maratonianes, etc.
La Llei de fugues. Aquesta llei tractava de la pràctica policial de simular una fugida d’un detingut i abatre’l amb aquesta excusa. El 1920 va ser reclamada per Martínez Anido, governador de Barcelona i utilitzada entre els anys 1920 i 1923, l’any que es va fer servir més, va ser el 1921, el gener d’aquest any va ser aprovada pel govern d’Eduardo Dato.
Com veurem, el pistolerisme a Sabadell va tenir poc ressò, a diferència de Terrassa. Segurament per aquest poder més difuminat de la burgesia local i en el meu parer sobretot per la instal·lació de la Caserna de la Guàrdia Civil inaugurada el 1913 i que seria clau en la dura repressió contra la Vaga de 1917 i com a cos repressiu i dissuasori de tota protesta obrera.
Cronologia d’atemptats a la ciutat i altres atemptats destacats
10/3/1919Disparen i maten a Manuel Bordones, fanaler que es va negar a secundar la vaga de la Canadenca i fereixen a un altre treballador.
11/2/1920 Dues explosions a la casa dels regidors Antoni Cusidó i altres dos a la de Jaume Brullet.
22/2/1920Assassinat deThéodore Jenny. A les 20:30h entren els encaputxats a casa seva. Es produeix una discussió i tiroteig, on son ferits els seus fill i Théodre és assassinat d’una ganivetada.
8/10/1920 19h. A la carretera de la fàbrica Grau (riu Ripoll) a Sabadell, a l’altura de Can Cuadras, uns desconeguts disparen contra el cotxe on anaven entre altresJoan Grau (President del Gremi de Fabricants) i el seu tintorer Mateu Iglesias amb cinc treballadors, des del cotxe responen disparant i es produeix un tiroteig.
La publicidad, 9 d’octubre 1920
30/10/1920: El policia Ribó, que prendrà part en la condemna dels acusats de l’empresari Théodore Jenny, va descobrir en una finca de Ca n’Oriach un taller clandestí que es dedicava a la construcció d’artefactes explosius després que la barraca on estaven s’incendiés.
19/11/1920: Onada de detencions. Son detinguts els sabadellencs Antoni Soler Cuadrat, Daniel Rebull Cabré i Ramon Requesens Miret. Així com Seguí i Companys.
30/11/1920: Assassinat de Francesc Layret, Joan Pont dels republicans federals de Sabadell el visita a la clínica Corachau de Barcelona. A Sabadell s’organitza una campanya per l’alliberament dels detinguts de la Mola, organitzat per Mujeres Republicanas del «Círcol» Republicà Federal, dirigides per Balbina Pi.
5/12/1920Gregori Daura Rauda, primera víctima del pistolerisme.
21/1/1921 El Gremi de Fabricants fa un homenatge a Joan Grau com a reparació de l’atemptat que va patir.
2/9/1921: Atemptat contra el sindicalista i republicà federal Josep Artigas al carrer Bonavista.
La vaga general revolucionària (13-18 d’agost de 1917). A Sabadell durà fins el dia 15.
Anteriorment, i com anècdota, el dia 20 de gener de 1917 tindria lloc un míting al Teatre Cervantes, de solidaritat amb els vaguistes de la Pobla de l’Illet, on hi va participar Salvador Seguí. En aquest míting, Bru Lladó va fer una crida a protestar i enderrocar l’estàtua de l’industrial i polític conservadorJoan Sallarès i Pla, que havia de ser inaugurada l’endemà.
El febrer de 1917 tingué lloc «la primera fase» de la revolució russa. S’enderrocà el govern autocràtic del tsar Nicolau II i s’establí un govern provisional de caràcter liberal. La notícia il·lusionà al moviment obrer com exemple per acabar amb els govern de caràcter autoritari.
El 13 d’agost de 1917 la CNT i la UGT convocaven vaga general a tot l’estat. La CNT la convocava com a Vaga General revolucionària i la UGT i el PSOE com a Vaga General política, però a moltes poblacions on el domini de la CNT era majoritari, també acabà participant a la Vaga revolucionària. Seguí estava a favor de la unitat amb la UGT, ja que aquesta era majoritària a llocs com Àsturies o Madrid, i si es volia que la vaga general triomfés calia la unitat entre les dues centrals. A la matinada, Sabadell es despertà amb les fàbriques paralitzades i el Govern declara l’Estat de Guerra. Segellen i clausuren l’Obrera i la Fraternidad Republicana Radical, via Massagué, 55. El 14 d’agost a la Taverna Gurugú (Cal Sacs i després actual Hotel Urpí) lloc de trobada dels treballadors, la Guàrdia Civil a cavall registrà els obrers, un dels Guàrdies Civils va ser tirotejat i va morir. Al Cambrer l’acusaren de ser el responsable, dictant-li la pena de mort però finalment va ser anul·lada. Els obrers reobriren l’Obrera i hissaren la bandera roja (en aquells temps els anarcosindicalistes també feien servir la bandera roja). Es formaren barricades al carrer calderón i estrella fins la Pl. Sant Jaume GC clausurà la Cooperativa La Sabadellenca. A les 23 hores arribà el regiment de Vergara. El 15 d’agost un canó del regiment de Vergara bombardejà l’Obrera, tot i està buida, i el “Diluvio”. Alcarrer Sant Quirzedisparen els militars des dels balcons, aquests contesten amb foc d’artilleria. Agafaren vianants del carrer Sant Cugat i els lligaren amb cordes posant-los davant les tropes com escuts humans. Es clausura la Lliga dels Drets de l’Home i les escoleslaiques. La Federació Obrera de Sabadell (FOS) inicià una campanya per recollir fons per arreglar les destrosses mitjançant postals amb fotos d’aquestes.
Sabadell va ser la segona ciutat d’Espanya i de Catalunya amb més morts, darrere de Barcelona. A Sabadell, un total 13 morts i uns 35 ferits i a Barcelona, 33 morts i 180 ferits. Al conjunt de l’Estat hi van haver-hi uns 80 morts, 200 ferits i més de 2.000 detinguts.
Postal amb les destrosses a l’escola de dins l’Obrera després de la vaga revolucionària de 1917
La vaga general de les subsistències (1918)
Va ser la primera vaga organitzada i feta per dones a Catalunya i Espanya.A Sabadell entre les principals organitzadores hi trobem les que en aquell moment dones del «Círcol» Republicà Federal, Fidela Renom (primera dona regidora de Sabadell per la Coalició d’Esquerres -Partit Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Socialista de Catalunya-, creadora de la Lliga Laica Femenina, entre altres),Balbina Pi(amb el trencament trentista es va passar a la CNT-FAI) i Emília Claramunt, cosina de Teresa Claramunt formaren part de la direcció d’aquest moviment.
Balbina Pi
El 13 de gener una manifestació de dones va apedregar els establiments de comestibles en protesta pels preus abusius. L’Ajuntament va intentar establir una taula reguladora dels preus, però aquest intent va fracassar.
S’inicià el dia 23 de gener amb unmíting al Teatre Cervantes (actualment es trobaria a l’Avinguda Onze de Stembre amb c/Sant Maties). Les sindicalistes i feministes Roser Dulcet i Llibertat Roldán demanraen la dimissió del cap de policia de Barcelona, Bravo Portillo, i d’Andreu Lladó, funcionari del Mercat. A part de la rebaixa dels aliments bàsics, exigiren la supressió de l’impost d’inquilinitat, la rebaixa dels lloguers i la construcció d’habitatges econòmicament accessibles. Una manifestació de dones obligà a tancar les parades dels pocs venedors del mercat que van obrir, posteriorment es dirigiren als comerços i els obliguen a rebaixar els preus. El 24 de gener una multitudinària manifestació de dones es concentrà a la Rambla. La cavalleria de la Guàrdia Civil les dispersà, a la tarda tingué lloc una manifestació a la Plaça de la Llibertat. L’endemà s’organitzà un míting aPlaça Vallès, va ser prohibit, instaren a les concentrades a dirigir-se a l’Ajuntament. La marxa va ser dissolta als carrers de Sant Jaume i Sant Quirze per la Guàrdia Civil, però finalment, aconseguiren reunir-se a la plaça de Pi i Margall (Sant Roc), on demanaren a l’alcalde que els hi concedís el permís de reunió, se’ls hi negà adduint l’estat de guerra. El 26 de gener arribà una companyia de caçadors de Reusprocedent de Manresa, es clausurà la Cooperativa Sabadellenca i la Fraternitat Republicana Radical.
Teatre Cervantes, on es feien molts dels mítings que iniciaven les protestes obreres
La vaga de la Canadenca (1919)
El mes de març de 1919 a causa de l’aturada de les instal·lacions que la companyia tenia al Paral·lel de Barcelona. Es van detenir els components del comitè sabadellenc i s’enviaren policies a la ciutat. Els empresaris s’organitzaven en la Federació Patronal de Sabadell.
Del 6 de desembre 1919 a 11 de febrer de 1920tingué lloc un locaut total. El locaut era «l’arma» dels patrons per tal que els obrers deixessin de reivindicar més drets. Es tractava del tancament de les indústries fins que els obrers no tinguessin de què viure i renunciessin a les seves demandes. La Cooperativa ‘La Sabadellenca’ donava ajut als més necessitats. Aquesta entitat i el ‘Centre Sabadellenc’ van haver de tancar, igual que els sindicats.
L’Alba del dia 6 de desembre, tots els tallers i fàbriques de Sabadell aparegueren amb uns cartells penjats on hi deia:
Els elements patronals de Catalunya, enfront del manifest incompliment, per part dels obrers, de les bases de la Comissió Mixta el 13 del proppassat de novembre i cansats d’aguantar més l’anarquia hem acordat acabar amb aquest estat de coses que tants prejudicis causa a obrers i patrons
L’11 de febrer de 1920 s’obriren les fàbriques i els patrons acomiadaren els obrers més destacats. El 28 de març tingué lloc una nova aturada, la feina es reprengué el 4 d’abril, però a la tarda mateix els treballadors es tornaren a declarar en vaga per reclamar la llibertat dels sindicalistes novament empresonats. Després del dia 6, a la molt conservadora Revista de Sabadell deixaren d’aparèixer les notícies del que passava a la ciutat, en canvi informava dels fets a València, a Barcelona i a Terrassa, on sí que hi hagué enrenou.
El dia 14 d’abril hi hagué un nou locaut: Sabadell, Terrassa, Manresa, Igualada Mataró, Tarragona i la resta de ciutats fabrils estaven aturades. L’alcalde Pere Pascual Salichs, de la Lliga, i el secretari, Feliu Pascual i Carol, amb els regidors intentaren establir vies de negociació. Demanaren a la Mancomunitat que intervingui. A la vegada es lamentaren de l’absència de mesures coercitives, especialment les organitzacions patronals.
En aquests dos telegrames publicats a la Revista de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç demanà al president del Consell de Ministres i al Ministre de Governació, la intervenció del govern per reprimir els atemptats terroristes i el que anomenaven crims socials.
Gremio Fabricantes Sabadell protesta enérgicamente infame asesinato Guardias Civiles Barcelona y requiere inmediata y eficaz intervención Gobierno para reprimir severamente atentados terroristas y crímenes sociales que, a pesar de su frecuencia, quedan en la más absoluta impunidad colocándolos en un estado de anarquía impropio de un país civilizado. Presidente Codina
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
Cámara Comercio Sabadell protesta indignada contra repetición actos salvajismo de que han sido últimas víctimas, Guardias Civiles Barcelona y reclama urgente y enérgica intervención Gobierno para castigar culpables y acabar de una vez con la actual insostenible situación que ha de llevar al país al caos y a la ruina. Presidente Ponsà.
Revista de Sabadell, 19 de desembre de 1919
El 22 de febrer de 1920 dos desconeguts assaltaren la casa del fabricant Théodore Jenny mentre aquest sopava, l’assassinaren i feriren als seus dos fills. Theodore era copropietari de la fàbrica d’estam Jenny i Turull (Ca la Daniela).
L’assassinat de Theodore Jenny (1920)
Esquela de Théodore Jenny a La Veu de Catalunya, 19 de maig de 1920
Theódore Jenny
El 9 de maig de 1922, després de confessar sota tortures i d’un judici sense garanties, foren executats amb garrot vil a Barcelona, Victor Sabater Martínez (19) i Martí Martí Colomer (23), ambdós del ram de l’aigua.
Martí Martí i Víctor Sabater
Sabater i Martí, simpatitzaven amb Federació Local de Sindicats (FLS) adherida a la CNT, però no eren militants destacats dins el sindicalisme revolucionari. En el moment dels fets es trobaven a l’atur a causa dels constants tancaments d’empreses, locauts, i tenien antecedents per petits furts.
Els dos fills de Théodore van llençar cadires contra els assaltants i a un d’aquests li va caure la pistola, l’altre va reaccionar disparant-los i ferint de bala a ambdós. El que se li va caure la pistola va clavar un ganivet al pit a Théodore Jenny provocant-li la mort. Els agressors van fugir deixant mort a l’empresari i ferits de bala als seus dos fills.
Intent de robatori o atemptat com a resposta a les condicions laborals a la fàbrica? Théodore havia tingut problemes amb els seus treballadors ja que aquests no acceptaven la imposició dels nous horaris. Es desconeixia si Théodore estava vinculat amb el pistolerisme patronal, tot i que els seus fills si que eren membres del Sometent.
Les autoritats van rebre pressions del govern francès, el ser Théodore de nacionalitat francesa, el cònsol francès visità personalment la família l’endemà de l’assalt. La policia es va agafar al testimoni d’un noi de 17 anys de Sabadell anomenat Josep Peris i Sancliment, que es va presentar a comissaria l’endemà de l’atemptat. Peris, patia greus problemes psíquics, i a causa de la pobresa de la seva família, havia sigut acollit de petit a una casa de beneficència regentada per monges.
Peris va oferir a la policia fer de confident per descobrir els autors de l’assassinat a canvi de diners. Un dels policies però, va declarar al judici que va ser l’empresari Francesc Llonch qui va posar en contacte a Peris amb la policia i que aquest va apuntar al seu pare i el seu germà com autors del crim. En una mostra del cúmul d’irregularitats i contradiccions de la instrucció i del procés judicial, el confident es va desdir i va acusar com autors de l’assassinat a ell mateix, a Victor Sabater Martínez i a Martí Martí Colomer que van ser detinguts el 2 de març. El primer se l’hi va imputar ser l’autor de l’assassinat de Théodore i d’haver ferit als seus dos fills i al segon d’haver fet vigilància al carrer. Després de la detenció dels suposats responsables del crim, la policia va detenir un total de 32 anarcosindicalistes.
Els detinguts asseguts i darrere seu les autoritats. A l’esquerra Martí Martí, al centre Josep Peris i a la dreta Víctor Sabater (bigoti).
La Revista de Sabadell i les autoritats ja els van acusar de ser culpables, abans de ser jutjats:
…Las falsedades en que incurría el sujeto aludido, las contradicciones que se le notaban constantemente, la vaguedad con la que se explicaba. hicieron nacer ciertos recelos a la policía. Se hicieron otras indagaciones simultáneas y separadas, el resultado de lo cual fue recibir una confidencia acusándose al sujeto aludido como autor del asesinato… Practicando registro en la casa donde vivía Peris, calle Dr. Puig nª 11 habiendo encontrado una bufanda con varios alfileres de los llamados imperdibles y unos pantalones rayados, ambas prendas reconocidas por la criada de la casa Jenny. La noche del crimen la policía recogió en esta un botón de zapato que encontró por el suelo. En el registro efectuado hallándose dos zapatos llenos de barro, a los cuales faltaba el botón encontrado. Ayer mañana se sacaron fotografias de los tres aludidos sujetos, habiendo siempre, mucha gente delante de las Casas Consistoriales, ávida de ver a los criminales
«Captura de los autores del crimen de la casa Jenny», 2 de març de 1920
Durant el judici, Victor Sabater i Martí Martí digueren que s’havien declarat culpables a comissaria perquè els havien torturat i els hi havien dictat el que havien de declarar.
Diversos testimonis declararen que ambdós a l’hora del crim es trobaven al ball que es celebrava a «La Mata», però el jutge va rebutjar-los. En contra seu, va declarar la criada de Théodore, Pepa Alòs, que els va reconèixer com els assaltants al domicili dels Jenny. Van córrer rumors que va ser pressionada perquè declarés reconèixer-los com els autors de l’assalt, i es fa difícil pensar que pogués saber qui eren si anaven tapats amb bufandes.
L’historiador Andreu Castells va recollir les opinions de diferents personalitats sobre el crim:
Josep Gadea Vilarrubias de la família carlina dels Vilarrubiasli va dir que l’assassinat havia sigut obra de dos altres germans per “litigis d’herència”.
L’empresari i secretari local de la Lliga Joan Llonch va afirmar-li que “tothom sabia que el que es deia no era veritat, que no era un crim anarcosindicalista, però tothom callava”.
Per Ángel Pestaña els assaltants eren delinqüents comuns sense cap connexió amb l’anarcosindicalisme
Pel sindicalista Josep Rosas i Vilaseca, els assassins eren uns desertors de l’exèrcit francès que s’havien refugiat a Sabadell, un d’ells es deia Pierre i anava a demanar diners sovint als Jenny, aquest el negar-se a donar-li més, l’hauria matat.
Pels anarcosindicalistesBru Lladó i Enric Mampel, els autors eren membres d’una comissió obrera que va anar a parlar amb Jenny per temes laborals. Durant la trobada va tenir lloc una forta discussió que hauria acabat amb la mort involuntària de l’empresari.
Judici i execucions
El judici contra els tres acusats, es celebrà a l’Audiència de Barcelona de l’11 al 13 de juliol de 1921. El judici va estar ple d’irregularitats i el 15 de juliol es va dictar la sentència:
Així, tots tres foren condemnats pel delicte d’assassinat consumat. Sabater i Martí a la pena de mort al garrot vil,i Peris, per l’atenuant de ser menor de 18 anys, a 14 anys i 8 mesos i 1 dia de presó per l’assassinat consumat, i 8 anys i 1 dia per intent d’assassinat dels fills de Théodore.
Diversos partits, entitats i sindicats de la ciutat demanaren la commutació de la pena de mort, el Círcol Republicà Federal, l’Ajuntament la CNT, etc. Lluís Companys, diputat per Sabadell en aquell moment, i el president de la patronal dels metal·lúrgic, Jaume Ninet, van reunir-se a Madrid amb el president Sánchez Guerra per intercedir i demanar la commutació de la pena.President de la Mancomunitat de Catalunya Puig i Cadafalch de la dretana Lliga Regionalista, va intercedir demanant també al president del govern l’indult. Una Comissió femenina sabadellenca va reunir 4.500 signatures que van ser lliurades a la filla del governador Martínez Anido.Del quatre al 6 de maig tingué lloc una Vaga General de solidaritat amb els condemnats. Tots els esforços van ser envà i el govern va mantenir la condemna a pena de mort.
El 9 de maig de 1920 serien executats a Barcelona amb el Garrot Vil:
Victor Sabater va negar-se a besar el crucifix, es dirigí al botxí Gregorio Mayoral dient-li:
-Tiene hijos?
El botxí li contestà afirmativament i Sabater li digué:
-Pues los compadezco, porque contigo deben pasarlo muy mal.
Sabater tampoc va voler que li cobrissin el cap amb un drap negre.
Martí si que va besar el crucifix, com a últim desig abans de ser executat, se li va permetre casar-se amb la seva núvia a la presó, amb ella tenia un nen de 3 anys.
Hemeroteca La Vanguardia, 10 de maig de 1922
La Humanitat 13 de novembre de 1931 Article on es recorda l’assassinat de Théodore i la pena de mort a Martí Martí i Victor Colomer
Per la opinió pública de Sabadell van ser dos caps de turc. La patronal buscava trobar uns culpables, realitzar un escarment públic i relacionar-los amb el sindicalisme, en una època on estaven augmentant les reivindicacions obreres i la força de la CNT. Es tractava de frenar per tots els mitjans, per exemple amb la “Llei de Fugues”, la organització dels treballadors i que aconseguissin les seves reivindicacions.
Institucions i personalitats encarregades de la repressió contra l’obrerisme
Pistolers al servei de la patronal
A Sabadell el Sindicat Lliure actuava sota el paraigües de la Secció Social de la Comissió Permanent de Relació i Treball del Círculo Tradicionalista. I Acció Mancomunada Patronal i Obrera creada per Mossèn Josep Cardona.
Enric Sarradell en seria l‘organitzador i ideòleg. Ultracatòlic, antimaçó, antimarxista i antisemita. Anteriorment Requetè. Cap de les organitzacions que actuaven com el Sindicat Lliure a Sabadell, també seria tresorer d’aquests a Catalunya. Durant la dictadura de Primo de Rivera va tenir un paper molt important com a Cap de Governació i Premsa i Inspector en Cap de Vigilància. És a dir, màxim encarregat de la premsa del règim i l’aparell repressiu a la ciutat.
Enric Sarradell
El règim franquista el va acabar apartant a causa del seu extremisme. Aquí deixo un fragment d’un dels seus articles després de la Guerra Civil, com a mostra del seu extremisme:
La proclamación de la segunda república en España, significa el contenido y el continente de una aberración política, varia y compleja que un siglo de liberalismo lógicamente inexorablemente abocaba al caos. Al socaire de la gran farsa democrática, con sus principios vacíos de lógica, pero plenos de sonoridades. España se precipitó en su declive… En un hartazgo de bienestar excesivo a sus méritos, el cuerpo social ya incontrolado por el estado, se entregó a la voluptuosidad de las lucubraciones de la fantasia de libertad sin ritmo ni causa. Cegó sus instintos de conservación de los valores vitales de la sociedad, para que la conspiración de ghetos y logias, asolara el país, con estremecimientos de orgía demoniaca
Manresa «Como se liquida una revolución», 26 de maig de 1942
Al servei de Sarradell i el Sindicat Lliure, trobem els pistolers: Ignasi Estivill Gil, Florenci Grimau Pallàs i Pere Matas Castells
El sometent
El sometent era un cos paramilitar d’origen feudal per la defensa de les poblacions catalanes en temps de guerra i per perseguir els delinqüents. Durant els anys vint actuava com a força dissuasora davant possibles protestes obreres. Els sometents es passejaven sobretot a les nits, mostrant les seves armes. Es calcula que tenia uns 2.000 membres a Sabadell a principis del anys vint.
El Diari de Sabadell, com a portaveu ideològic de la Lliga Regionalista, publicaria articles favorables a aquest:
Podem, doncs, afirmar, en resum, que el pànic és una cosa que tendeix a desaparèixer, sinó per la força -el Sometent- pel fàstic per la massa durada
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (III)», 14 de gener de 1920
Al sometent com la Guàrdia Civil, no el poden témer més que els homes de mal instint, propensos a la rapacitat, al Crim i al desordre pel desordre
Diari de Sabadell «Suggestions del moment actual (VI)», 18 de gener de 1920
La Guàrdia Civil
LaCaserna de la Guàrdia Civilva ser obra de l’arquitecte modernista sabadellenc Juli Batllevell Arús, es va començar a construir l’any 1911 i va ser inaugurada el 1913 amb la finalitat d’acabar amb les revoltes i vagues obreres de la ciutat. Cal tenir en compte que el 1909 es va produir la “Setmana Tràgica” amb l’ocupació i saqueig de l’Ajuntament i la crema de diverses esglésies, i el 1910 s’havia creat la CNT. El cost de l’edifici va ser sufragat per l’empresariat local, els principals industrials de la ciutat i l’Ajuntament. El febrer de 1910 una comissió municipal va garantir una aportació de l’Ajuntament de 75.000 pessetes, que suposava la meitat del pressupost de la construcció. L’ altra meitat va ser finançat per la Caixa de Sabadell, el Banc de Sabadell i l’empresa Energia, així com pels principals membres de la burgesia local.
La Caserna es va construir sobre els terrenys de l’antic cementiri municipal. El conjunt d’edificacions ocupava tota una illa formada per la Gran Via, carrer de Vilarrubias, plaça Taulí i carrer Taulí. En total una parcel·la de 9.212 metres quadrats. Els plànols inicials de Batllevell, lliurats el 8 de novembre de 1910, constaven d’habitacions per a tres oficials, 50 agents casats i 50 solters amb diversos pavellons amb capacitat per a 300 persones.
Durant la Vaga General revolucionària de 1917, 600 Guàrdies Civils i militars van ser desplaçats a Sabadell per tal de reprimir la revolta. Tornaria a tenir un pes important en la repressió i control durant els anys del pistolerisme (1919-1923) i durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).
Els pistolers sindicalistes
Sabem almenys de tres anarcosindicalistes d’acció o preparats per si actuava el Sindicat Lliure.
Antoni Soler Cuadrat, un dels organitzadors de la Setmana Tràgica (anomenada Gloriosa pels seus convocants). Parella de la feminista Roser Dulcet. Entre 1913-1914 s’enfrontà amb els Lerrouxistes. El 1913: participà a la Vaga de la construcció. I el 1916 a la de paletes. Va ser empresonat onze mesos per les seva actuació durant la Vaga de la Canadenca. El 1919 deportat a la Mola de Maó.
Enric Mampel Martí. Teixidor, s’acostà a l’anarquisme amb la Setmana Tràgica, participà a la Vaga General revolucionària de 1917. Va ser empresonat i passà nombroses temporades a. l’exili, passà tota la dictadura de Primo de Rivera exiliat.
Francesc Duran, anarquista i vegetarià, amic de Mateu Morral. Es passà als trentistes, encapçalats per Josep Moix.
Castells, Andreu. Informe de l’Oposició. Del Terror a la Segona República. 1918-1936. Sabadell. 1980
Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
Publicacions entre 1919 i 1922: La Veu de Catalunya, El Diluvio, Diari de Sabadell, Mundo Gráfico, La Publicidad, La Vanguardia i Revista de Sabadell
Sabadell, 28 de març de 1906 – Cambrai, França, 6 de febrer de 1940
Llibreter, vocal de la Comissió Política del Casal Català d’Esquerra (ERC), procedent d’Estat Català. Dipositari de l’Ajuntament de Sabadell del 29 de setembre de 1936 al 9 de maig de 1938
Fill de Josep Graupera Jo (Sabadell, 1879) i de Rosa Vergés Utset (Sabadell, 1880). Marc Aureli s’havia casat amb Magdalena Viladot Martí (Ivars d’Urgell, 1911), al maig de 1931, i tenien una filla, Teresa (Sabadell, 1932), i un fill, Màrius (Sabadell, 1934), i vivien al carrer de Sant Quirze, 58. El pare havia fundat una llibreria de vell al carrer la Salut, després traspassada al carrer d’en Font amb Sant Quirze i finalment al carrer Estrella. Un cop casat, Marc Aureli s’establí per compte propi, cap a l’any 1925, i obrí la Llibreria Graupera, a la plaça Major, 19 (durant la República i la guerra era la Plaça de Galán i Hernández), lloc on s’instal·là el seu domicili familiar, al pis de dalt. Tenia molta amistat amb els propietaris de la llibreria Piferrer, Joan Piferrer Rifà, a la Rambla, i la Llibreria Sallarès, Joan Sallarès Castells a l’Alt Pedregar. Era un republicà i catalanista convençut, a més d’un apassionat de la música: estava abonat al galliner del Liceu de Barcelona.
Marc Graupera havia estat encartat pels fets d’octubre de 1934 i era vocal de la Comissió Política del Casal Català d’Esquerra (ERC), procedent d’Estat Català. El 29 de setembre de 1936 va ser nomenat dipositari de l’Ajuntament de Sabadell, càrrec que va exercir fins. ala incorporació forçosa a l’exèrcit republicà amb la seva quinta, el 19 de maig de 1938.
Acabada la guerra va marxar a França en la retirada amb l’esposa i els fills, però a la frontera es van separar i per recomanació d’un guàrdia que era d’Ivars d’Urgell la dona i els fills van girar cua i se’n van anar al seu poble d’origen una temporada i ell va passar la frontera.
Va estar internat als camps de concentració de refugiats del Vernet (Arieja) i Sètfons i finalment va anar a parar a la companyia de treballadors estrangers CTE-101, destacada al nord de França. Va morir a l’Hospital Militar complementari del Col·legi de Notre Dame de Cambrai a l’edat de 35 anys, probablement de tuberculosi. Mentre la seva dona estava instal·lada a Ivars d’Urgell, ella baixava de tant en tant a Sabadell, fent estraperlo, amb el fill o la filla, per anar sobrevivint. A Sabadell ho havien perdut tot: els havien saquejat la llibreria i la casa, i l’establiment se’l quedà Àngela Garriga, vídua de Ferran Sotorra (metge assassinat el 18 d’agost de 1936), un cop adquirit pel fabricant Pere Garriga Casals, convertida en la Llibreria Sabadell. La vídua de Graupera hagué de partir de zero, injustament, i passà una duríssima postguerra, ella i els fills, un cop retornà a Sabadell: els vencedors li van prendre tot.
La família González Graupera conserva tan sols 3 cartes enviades per Marc Aureli als seus fills quan estava en campanya al front de guerra, que són un veritable tresor documental i gràfic familiar. El tema de la seva mort a l’exili i la pèrdua del seu negoci sempre havia estat un tabú en les converses familiars: la seva esposa Magdalena no en volia parlar ni recordar-ho. El seu fill Màrius, actualment resident a Suïssa, va començar a parlar-ne quan els néts ja eren uns adolescent, cap als anys 80.
Teresa i Màrius Graupera, Sabadell.
Estimats fillets,
Dies enrera vaig rebre uns dibuixos fets per les vostres petites mans, aquí el vostre pare n’ha fet una per vosaltres. Aquest dibuix representa un nen i una nena (que sou vosaltres) portant una gran bandera de la Pàtria Catalana, perquè estimeu a Catalunya abans que tot i al mateix temps llenceu als quatre vents les consignes <<Justícia-Llibertat-Progrés-Cultura>> […].
El vostre pare, Marc A. Graupera. En Campanya, 27-XI-1938
[Fragment d’una carta de Marc Aureli Graupera enviada des del front als seus fills]
En el llibre de Ricard Simó i Bach, Sabadellencs morts a l’exili, trobem la biografia de Marc Aureli Graupera entre les pàgines. 99-103:
Anys més tard la prestigiosa “Llibreria Graupera”, que ell fundà amb tanta il·lusió i amor al servei de la ciutat, fent-ne una llar del llibre català i del d’avanguardia fou adquirida per l’industrial sabadellenc Pere Garriga i Casals (1894-1983), aconsellat pel claretià Josep Maria Nolla i Gili (1905-1984) i altres amics, amb la finalitat de facilitar un mitjà de vida a la seva germana Àngela, vídua del Doctor Ferran Sotorra Salvador (1892-1936) i amb la qual, poder ensinistrar a més a més, als seus joves fills, Rosa Maria, Jordi, Pere, Montserrat i Maria Mercè en el comerç de la llibreria, motiu pel qual, fou canviat el nom de “Llibreria Graupera” pel d’actual “Llibreria Sabadell” iniciat aleshores amb una orientació de venda molt determinada i dirigida pel susdit Pare Nolla… la qual, anys més tard evolucionà comercialment a noves directrius que l’han portat a la reputada situació actual.
Simó i Bach, Ricard. “Sabadellencs morts a l’exili”, Agulló Costa, 1986 (pàg.102)
Durant el període que el nostre biografiat exercí la Dipositaria Municipal, l’Ajuntament de Sabadell, acordà en sessió extraordinària i per unanimitat, l’emissió de paper moneda fraccionari, durant el temps en què les circumstàncies bèl·liques imposades pels agressors ho fessin necessàries, motiu pel qual els subsdits bitllets, portaven estampades les signatures del batlle Josep Moix, la de l’interventor J. Campsi la del dipositari Marc Graupera.
Simó i Bach, Ricard. “Sabadellencs morts a l’exili”, Agulló Costa, 1986 (pàg.102)
Administrador al despatx de Can Corominas, fundador de Codina Administrador de Finques, membre de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, militant de la Lliga Catalana, col·laborador del diari local “La Ciutat”.
Des de l’any 1920 treballava d’administrador al despatx de Can Corominas, al carrer Sant Feliu. L’any 1936 dins el context de l’administració del Vapor Codina, va fundar Codina Administrador de Finques. Era membre de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, militant de la Lliga Catalana, col·laborador del diari local “La Ciutat” amb el pseudònim de “Puigmal”. I estava molt vinculat al Centre Excursionista de Sabadell. Vivia al carrer Tres Creus amb la família.
Durant la Guerra es va canviar de domicili al carrer de Lleó XIII, 25 de Barcelona. Ell i els seus germans i el seu pare anaven i venien de Barcelona, ja que continuaven treballant a Sabadell; ell de comptable a l’empresa tèxtil de Manuel Corominas. El maig de 1938 rebé l’ordre d’incorporar-se a la Caixa de Reclutes de Terrassa, on coincidí amb Miquel Carreras, company seu dels Escolapis i del Centre Excursionista, i poc després fou enviat a un campament d’instrucció a Monistrol de Montserrat. En algunes ocasions s’amagaven amb altres companys per anar a missa d’amagat. Al cap d’una setmana i passant per Sils, l’enviaren a Falset. Però, un cop allà i amb altres reclutes desertà, tornà a Sabadell i va estar un temps amagat. Es va acollir a un decret que amnistiava als desertors i amagats i es presentà a la caixa de reclutament de Sant Gervasi; de nou més instrucció, a la caserna de Francesc Macià, i després a Cambrils, amb noves temptacions per desertar.
Finalment fou destinat al Front de l’Ebre, a Móra la Nova i s’incorporà a la Divisió 45, Brigada Mixta 139, companyia de sapadors. Visqué la pèrdua de posicions a la Serra de Cavalls, l’infern del foc i dels bombardejos en primera línia de batalla: s’amagaren amb altres companys durant els combats i finalment es lliuraren als nacionals i foren fets presoners, el novembre de 1938. Després d’un llarg i dur trasllat a peu per la zona de Terol i Saragossa, fou internat al camp de concentració d’Urduña, al País Basc, on gràcies als seus contactes va poder estar en un llit individual a la infermeria. Ràpidament va aconseguir els avals necessaris, amb l’ajut d’empresaris i professionals liberals sabadellencs que es trobaven a la zona franquista: Enric Rocamora, els germans Joan Marí, Manuel Corominas i Josep M. Llonch. Va marxar cap a Sant Sebastià, passant per Bilbao on s’afilià a la Falange. Va tenir contactes amb molta gent de la colònia sabadellenca que hi havia en aquella ciutat i va poder tornar a Sabadell el febrer de 1939. Un cop arribat va firmar diversos avals per a companys i coneguts, gràcies als quals pogueren salvar la vida. Salvador es casà amb Rosa “Rosita” Pont Genís el febrer de 1939.
Salvador Codina ens va deixar el relat de les seves vivències durant la guerra en un text autoeditat l’any 1988 de tirada limitada, dedicat als seus fills i néts: Records i vivències personals de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Aquestes memòries descriuen detalladament el que va passar, també, a la resta de la família durant la contesa. La detenció del seu pare a Barcelona, a l’abril de 1937, i el seu alliberament gràcies a un aval de Josep Moix i el pagament d’una multa de 1.500 pessetes. La detenció del seu germà Josep Maria en intentar passar a França per la serra del Cadí i el seu empresonament al Castell de Cardona, i després en un camp de concentració de Fraga, el seu alliberament i la seva detenció final al front d’Aragó fins a la retirada a França. Com el seu germà Domènec, es va lliurar d’anar a l’exèrcit per haver tingut pleuresia. I com l’altre germà, Esteve, va estar amagat tota la guerra a casa de Cristòfol Casals Duran fins a l’entrada dels nacionals. El relat comença l’any 1936 i fa referència al perill que va viure ell i altres familiars per la seva posició acomodada. Lamenta els constants canvis d’habitatge, la crema d’església i defensa les accions de l’alcalde Moix perquè no es produïssin més assassinats. Anomena una llista de sabadellencs morts i perseguits pels “incontrolats”, empresaris, lligaires i eclesiàstics. Explica el registre de les Milícies Antifeixistes a casa seva, la col·lectivització d’empreses i crítica el funcionament del Comitè d’Empresa de Can Corominas, del qual formà part. Justifica, finalment, la necessitat de les famílies benestants de posicionar-se a favor del bàndol nacional.
Un registre de la Columna Alpina. A l’exèrcit roig al començament de la guerra es formà una columna per actuar al Pirineu. Els consells d’en Gonçal Soler era que m’hi fés voluntari amb el bon sentit que d’aquesta manera no podria ser molestat ni perseguit, ja que amb el coneixement del Pirineu hi podria ser molt útil, però per mi fou una cosa que no em calgué pensar-m’ho mai. Jo fer-me voluntari de l’exèrcit roig, mai! El meu ideal era un altre.
La prova de foc […] En posar-nos a la Companyia de <Zapadores> no ens donaren armes i la nostra missió era fer trinxeres i posar alambrades. Ens feien anar d’un cantó a l’altre, i més endavant, ens donaren un pic i una pala. Vàrem suposar que pel motiu de ser amnistiats, no tindriem punteria per l’enemic. Era ben cert, perquè si m’haguessin donat un fusell, hauria procurat de no fer mal a ningú.
[…] D’una altra carta dirigida a la Rosita [i la darrera carta que escriu des del front a Rosa Pont Genís, la seva promesa]:
Campament, 3 de novembre de 1938. Estimada Rosita: Quatre paraules solament per a dir-te que ahir i avui he rebut les dos cartes i la postal que esperava i no tinc temps per dir res més. Ja t’aniré escrivint. Els dies 30, 31 d’octubre i 1 de novembre, els recordaré tota la vida. Ara mateix volen per damunt nostre, més de 40 avions entre els nostres i els feixistes. Ahir vaig anar a primera línia. Adéu, perquè ens ordenen un altre trasllat. Penso molt en la Josefina [paraula clau per a dir als seus que pensa molt en passar-se al bàndol nacional]. Molts records a tots, el teu Salvador.”
Fragments extrets del llibre de Salvador Codina Fatjó (1988). Records i vivències personals de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), Sabadell, autoedició, p. 11 i 50-52
CARTES, DIETARIS I MEMÒRIES DE GUERRA I POSTGUERRA (1936-1945). Organitza: Ajuntament de Sabadell / Museu d’Història de Sabadell
Comisariada per Genís Ribé Monge, historiador i tècnic del Museu d’Història, en base a textos elaborats i documentats pels historiadors Esteve Deu Baigual i Arnau Berenguer Garrigós.
Situat al carrer Migdia que ha tingut diferents noms:
Migdia (1850) Pare Joaquim Corominas (1914), c. del Ricard Mella (6.1.1937) Padre Joaquín Corominas (27.5.1939), calle Migdia (18.7.1979)1
Lluís Salas, nascut a Còrdova l’any 1892, es va traslladar de jove a Sabadell i va impartir classes a Cal Taché, nom popular provinent del primer propietari, el seu nom oficial era Colegio Mercantil (1857-1971) i el seu propietari en el moment que Lluís Salas va començar a impartir classes, era Domingo Colillas, fet pel qual també va ser conegut per Cal Colillas. A finals de 1913 amb altres mestres i alumnes del col·legi, van fundar l’equip de futbol Sporting Club Mercantil (que actualment segueix existint com a Club Esportiu Mercantil)2 del qual ell en va ser el primer president. La seva germana s’anomenava Purificación i ambdós eren pedagogs.
Lluís Salas es va casar amb la filla de Domingo Colillas i quan aquest va morir, es va quedar amb el Colegio Mercantil, va ser en aquell moment on també se’l coneixeria com Cal Salas. Un col·legi que es va convertir en referència pels fills de treballadors sabadellencs, pel seu cost i perquè preparava els alumnes pel món del treball. Els alumnes de Cal Taché com el pedagog Jaume Viladoms, aprenien a llegir i escriure i a dominar un mínim de regles aritmètiques pel treball tèxtil. El col•legi sobrevisqué als diferents règims polítics, perquè era recolzat per l’empresariat local, al formar joves que entraven al món del treball ràpidament3.
De les aules de Cal Taché també en sortiren comptables, teòrics i treballadors autònoms, homes de negocis i industrials com, per exemple, el germans Enrich, Antoni Monés, Joan Casablancas, Lluís Sobré, Suñé, Barnola, el pintor Serrasanta o l’exalcalde Josep Maria Marcet. (3) L’industrial Antoni Forrellad com a Doctor en Indústria i Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de 1936 a 1939, es va adonar que el projecte de nous teixits es feia amb mètodes totalment empírics i ho trobà absurd. Com a professor de Cal Taché, quan va impartir l’assignatura Teoria del Teixits als anys 1939 i 1940, va ser el primer català que va començar a estudiar els paràmetres pel càlcul de la construcció de teixits amb col·laboració dels seus alumnes més avantatjats. El professor que més va impulsar la idea d’Antoni Forrellad va ser l’enginyer Vicenç Galceran Escobet de l’Escola d’Enginyers de Terrassa. El Gremi de Fabricants va editar l’any 1999 un opuscle titulat “Taula Axial” que es va convertir en un manual pràctic per construir fàcilment un teixit, basant-se en els paràmetres de Galceran i del Teòric Tèxtil Josep Cusidó4.
Sabadell, 13 de novembre de 1920 – 5 de juliol de 2011
Va fer la guerra al bàndol republicà, amb l’anomenada “Lleva del Biberó”. De tendència catalanista, europeista, catòlica i democràtica liberal. Empresari metal·lúrgic, President del Centre Metal·lúrgic de Sabadell (1977 – 1983)
El pare era Francesc Sala Ramoneda, manyà i fabricant metal·lúrgic, durant la guerra fabricà bombes de morter i municions pel bàndol republicà, quan Pere tenia 16 anys, abans de ser mobilitzat per l’exèrcit republicà, passava per la fàbrica a ajudar-lo. Durant la guerra, la família Sala i Serra vivia a Matadepera i segons consta a la correspondència els hi va ser requisat el seu cotxe1. L’any 1947 es casà amb Ana Sanahuja Rovira.
El seu germà gran, Pere, capità metge d’aviació, el va col·locar a les Forces Aèries Republicanes (FARE) com a “Educando de Banda” (timbaler). Tenia també dues germanes, Josepa i Enriqueta.
Des de l’abril de 1938 fins a l’octubre, va estar a la caserna de Pedralbes. A l’octubre el van enviar al front del Segre, i el va treure l’oncle del pont amb ambulància, ell anava amb els sapadors i es dedicaven a volar ponts en la retirada per dificultar l’avanç de les tropes franquistes. A l’arribar a Sant Iscle de Villalta va ser ajudat per Maria de Can Castellà que els hi portava menjar, estaven amagats en una barraca d’una vinya. A Sant Iscle, el gener del 1939 el van detenir les tropes italianes, i passà uns dies a Calella i després a Barcelona i altres poblacions. Aconseguí fugir i retornà a Sabadell, on es movia de nit i dormia al terra, estava en estat de xoc. L’Ajuntament el va cridar però l’oncle li va dir que no hi anés i va romandre amagat.
Amb la victòria franquista, el cap d’un temps el van cridar per fer el servei militar amb: Lluís Mas (Sabadell), Ramon Arús (Sabadell), Josep Mallofré (Terrassa), Josep Ballbé (Terrassa), Jan Domènech (Sabadell) i Ruiz; així com altres companys com Joan Arguelaguet, Boixaderas, Josep Oriade Llorens, els tres germans Casanovas, etc. Va fer la mili al regiment d’artilleria, 46, passà per Sant Sebastià (fins l’any 1942), Estella, Tudela (Navarra, octubre 1939), Eibar, Vitoria (a partir de 1943). El novembre de 1942 va ser llicenciat2 però de seguida el cridaren novament a causa de la ocupació nazi de la zona lliure de França.
La primera època de la mili a les seves cartes amb la família va descriure que les condicions eren molt dures. Però va fer una colla d’amics de la Federació de Joves Cristians, coneguts com a fajocistes (catòlics moderats), amb mossèn Tarrés, vinculats a l’escoltisme. Crearen una xarxa de solidaritat i aconseguiren millorar les condicions, assentant-se en una pensió. Estudiaven i feien exàmens a Terrassa (tenien permisos). L’any 1944 va aconseguir el salva-conduit per anar a examinar-se. La Federació de Joves Cristians a Sabadell estava formada per: Mas, Arús, Argelaguet, els germans Casanovas (Joan, Domingo i Calasans), Boixadera, Manent, Jan Domènech i Josep Oriach. Els fejocistes durant la Guerra Civil van seguir diversos camins, alguns van lluitar al costat de la república, altres al bàndol nacional i altres van aconseguir no anar a la guerra.
Va presidir el Centre Metal·lúrgic entre 1977 i 1983, ell i un grup d’empresaris liberals van aconseguir trencar amb el sindicat vertical i els sectors més immobilistes del règim. Convertint el Centre Metal·lúrgic en la veritable patronal de la ciutat. Fundat l’any 1961, el 1974 inicià una profunda reestructuració amb l’objectiu de crear una patronal fora del règim que es convertís en interlocutora i en rèplica al moviment obrer fortament organitzat i combatiu a la ciutat. Durant la vaga general de 1976, el Centre Metal·lúrgic es va convertir en la principal força empresarial de la ciutat, aconseguint pressionar al potent moviment obrer fent un locaut (el primer a Sabadell des d’abans de la Guerra Civil) i portant la iniciativa al final del conflicte. El paper d’Antoni Sala no es reduïa únicament a la reorganització de la patronal, sinó també a les tasques ideològiques, escrivint les editorials de la revista del Centre Metal·lúrgic.
Les seves aficions principals eren la lectura, especialment llibres de la Guerra Civil i el País Basc, del qual n’era un gran coneixedor; i la música clàssica, cada any, al desembre, enviava 500 cassets (després CD’s) als seus amics.
Correspondència Antoni Sala i Serra a Familiars (1932-1948)
1 Carta mecanografiada d’Antoni a Pere. Felicita el germà pel seu 28è aniversari. Té molta feina. Els hi han requisat l’auto de Matadepera. Comenta que Pere es troba a Castella la Manxa. Demà anirà amb el Ramon a la província de Lleida per veure si troba menjar pel bestiar. Matadepera, 12 de febrer de 1938
2 Carta. Pere informa als pares del seu llicenciament i la fi de la mili. Serà necessari que es matriculi a Terrassa de les assignatures de 1r d’auxiliar, perquè així podrà examinar-se al setembre. Vitoria, 21 d’abril de 1942
President del Centre Republicà Democràtic Federal de Can Rull i de la Comissió Pro Escola de Can Rull i Vicesecretari local del Partit Republicà Democràtic Federal
Fill de Jaume Òssul Domènech i de Francesca Crusafont Domènech. Muntador mecànic tèxtil1. En el padró del 31 de desembre de 1900 (quan Jaume tenia 4 anys) consta que vivia al número 27 del carrer d’en Font (conegut popularment com el carrer dels Gitanos), amb la seva mare, sis oncles (Isidre, Vicenç, Enric, Ferran, Elvira i Rosa) i els avis, Agustí Crusafont Valls i Teresa Domènech Utset (ell, de Sabadell; ella, de Granera -Moianès-)2.
Molt actiu en els cercles republicans de Sabadell, especialment a Can Rull. En aquesta barriada s’hi va construir una casa, com altres sabadellencs compromesos amb la causa republicana com els germans Joan i Josep Miralles i Orrit (alcalde de Sabadell durant la II República, entre el 29 de maig de 1936 i el 17 d’octubre de 1936 ) o Abdó Mimó, entre d’altres3. A Can Rull, també s’hi va fer una torre d’estiueig el president Lluís Companys l’any 1928, en el seu cas per passar els estius amb la família gaudint del bosc i de l’ambient republicà de la zona4.
Va ser President de la Comissió Pro Escola de Can Rull i participà en la inauguració d’aquesta, anomenada Escola Unitària del Bosc de Can Rull (actualment Centre d’Adults) el 3 de març de 1933.5 El 5 de març de 1933 el President Macià hi va col·locar la primera pedra.6
Escola de Can Rull, actual Centre d’Adults (AHS)
El besnét de Jaume Òssul, Marc Serrano i Òssul-Crusafont, i la seva tieta àvia, Isabel Òssul i Pino, van intervenir en l’acte d’homenatge a la Masia de Can Rull en motiu del 81è aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys.7 On el van recordar com a membre del Cercle de Companys a Sabadell i llegiren a quatre mans la crònica que “El Poble” va fer el 7 de setembre de 1932 de la inauguració del centre republicà de Can Rull que presidia Jaume Òssul.
Va ser un dels 138 sabadellencs detinguts pels fets d’octubre de 1934, només un d’ells es va salvar de la condemna, Jaume va ser empresonat al vaixell “Ciudad de Cádiz”8
L’1 de juny de 2022 es van inaugurar dos espais de memòria a la ciutat, l’Escola Pública de Can Rull, que va ser la primera escola pública mixta de la ciutat9 i la placa a Francesc Macià al carrer de Gràcia.10
Testimoni de Teresa Mas, exalumna de l’Escola de l’Escola de Can Rull (1934), on parla de la seva experiència positiva a l’escola i de com aquesta va fer un gir amb la victòria dels nacionals, els professors van haver d’exiliar-se i l’educació va canviar totalment: “Va arribar un dia que abans d’asseure’ns a la cadira havíem de resar i després aixecar la mà, quan ens feien cantar el Cara el sol. Així cada dia, matí i migdia”.
Intervenció de Genís Ribé, tècnic del Museu d’Història de Sabadell: “L’escola va néixer gràcies a l’esforç i la demanda de la Comissió pro Escola de Can Rull, presidida per Jaume Òssul i Crusafont, dirigent veïnal del Centre Republicà Democràtic Federal de Can Rull, que tenia la seu a l’antic bar de l’Abdó Mimó, bar Parque després, i que molts veïns i veïnes d’aquí ja vau arribar a conèixer. Aquí aquest promotor, el Jaume Òssul, i tot un estol de veïns i veïnes d’aquesta naixent ciutat jardí de Can Rull, no van escatimar esforços fins que van aconseguir que la bastissin, que la construïssin. D’aquest assoliment, se’n van beneficiar els infants i la població creixent de Can Rull, de la Serra d’en Cameró i de les masies i les cases de pagès d’aquest rodal. (…) Ens podem preguntar què, qui i com s’ensenyava en aquesta escola; deixem, primer, que ens ho expliqui un testimoni significat i de primera mà, que, malauradament, avui, ja no es troba entre nosaltres: donarem veu a la Isabel Òssul Pino, filla de Jaume Òssul i exalumna de l’escola; després, la Teresa s’aixecarà i ens explicarà els seus records. (…) Donarem veu, doncs, a la Isabel, perquè ens expliqui els seus records d’aquesta escola; la vam poder entrevistar al novembre. (…) Deixarem aquí, de moment, el seu testimoni. La Isabel va escriure les seves memòries; les va recollir en un autoescrit seu que va titular ‘Retalls de la meva vida’; les va autoeditar per a la família l’any 2005 i ens en va donar un exemplar al museu i a l’arxiu. [N’hi] ha un fragment que vull significar i vull llegir amb paraules seves. (…)”
Comercial tèxtil, durant la Guerra Civil es va afiliar a Falange, d’on va ser-ne sergent i posteriorment ascendit a la Comissió de Serveis. Director del Sindicat Mercantil de Sabadell
Retrat de Moisès Figueras
Va néixer al carrer La Salut, 173. El seu pare era Salvador Figueras Ustrell, teixidor; i la seva mare Maria Sallarès Claveria. Es va casar el 16 de maig de 1928 amb Mercè Arbós Muñoz.
Quan va esclatar la guerra, Moisès es trobava viatjant com a comercial de l’empresa Sucesores de Llonch & Sala i va acabar establint la seva residència a Saragossa i Pamplona. Es va afiliar a Falange, d’on en va ser sergent i ascendit posteriorment a la Comissió de Serveis. A part d’intercanviar nombrosa correspondència amb la seva esposa, Mercè Arbós, i amb altres empresaris, sobretot tèxtils per assumptes comercials; també es va escriure amb molts partidaris del bàndol franquista: com Jordi Domingo; amic seu i defensor de la causa nacional; Joan Figueras, tiet seu i encarregat de les quotes de Falange; Luis Marrugat Salvans, primer voluntari sabadellenc de la División Azul; Joan Molet, que estava a la 1ª Bandera de la F.E.T Catalunya, Emili Moliner i Arnau, militar afiliat a les Juventudes Católicas Españolas, etc. En la correspondència es pot veure la influència i el poder que tenia, ja que moltes cartes son per preguntar-li si sabia on es trobaven diverses persones que havien marxat de la zona republicana a la nacional, demanar-li feina, o per rebre diners en girs postals. Creant una autèntica xarxa de suport entre partidaris del bàndol nacional, desertors i fugitius de la república.
Luís Marrugat escriu a Moisès Figueras (Director del Sindicat Mercantil) des del front de l’est de la División Azul:
Correspondència de Moisès Figueras. Postal amb els dictadors dels tres règims feixistes
Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, retorna a Sabadell on es reuneix amb la família. Continua treballant com a comercial i viatjant per Sucesores de Llonch & Sala, S.A. per Espanya. Va arribar a ser director del Sindicat Mercantil i manté contacte amb les autoritats franquistes locals de Sabadell.
Santomera (Múrcia), 27 de maig de 1908[1] o el 1917[2] – 18 de desembre de 1982[3]
Fotografia de Cipriano Sánchez, extreta del Certificat de nacionalitat del Consolat d’Espanya, a Marsella, Antonio Vidal. Núm. 3.863, 24 de març de 1945
Peó tèxtil,militant de la CNT-FAI de Sabadell. President de l’Ateneu Idea i Cultura
Els seus pares eren Juan de Dios Sánchez Pardo i Maria Josefa Castejón Truque[4]. Va venir a viure a Sabadell l’any 1926. Estava casat amb Irene Martínez García (n. 1910, Santomera). Possiblement van viure un temps a França, ja que la filla gran va néixer a Sabadell l’any 1928, la segona filla, Reiné, va néixer a França el 1931 i la tercera, Libertad, a Sabadell l’any 1933. Possiblement van tornar a Sabadell el mateix any 1933, ja que en el Padró de 1936[5], consta que la mare i la filla (Reiné) portaven tres anys de residència a la ciutat. Segons aquest padró, vivien en un pis del carrer del Baix Pedregar, 16.
Cipriano treballava com a peó tèxtil a l’empresa Manuel Gorina Ramírez i la seva esposa treballava fent tasques domèstiques. Tenia dos germans més petits, Antoni i Salvador que també vivien a Sabadell, pocs anys després que ell s’hi instal·lés. Salvador vivia amb la seva mare Maria Josefa Castejón Truque.
Durant la guerra Cipriano va ser president de l’Ateneu Idea i Cultura de la CNT. Va formar part de les patrulles de control, sent nomenat agent el 18 de novembre de 1936, posteriorment va marxar cap el front amb les milícies antifeixistes, enrolat a la columna “Terra i Llibertat”. Després es va incorporar a l’exèrcit republicà com a soldat d’infanteria de la 44ª Divisió, Brigada Mixta 144, on va assolir el grau de Sergent d’Infanteria, nomenat el 26 de setembre de 1938.
Acabada la guerra va marxar a França, amb esposa i fills. Va ser internat amb el seu germà Salvador al camp de concentració d’Argelers. El seu germà va sortir del camp per anar a treballar a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE 113) i després va anar a treballar a St, Privat le Piech (Héraut) i a Montpeller. Cipriano, al sortir del camp va anar viure a Salons-sur-Provence, on es trobava la seva esposa i filles.
Segons la web FamilySearch tenia quatre germans: Juan de Dios, Luis Sánchez, Antonio Sánchez i Maria Sánchez. El 21 de juny de 1982 es va casar amb Antonia Laorden Castejón a l’església de Fornelos de Montes. I va morir el 18 de desembre de 1986 amb 69 anys.[6]
La informació de la seva estada a Sabadell, Guerra Civil i postguerra ha sigut aportada per l’historiador sabadellenc Esteve Deu i Baigual
[1] Certificat de nacionalitat del Consulat d’Espanya a Marsella, Antonio Vidal. Núm,. 3.863, 24 de març de 1945. Aportat pel besnét de Cipriano.
Granollers, 7 de setembre de 1916 – 30 de març de 1967
De professió químic tintorer. Els seus pares eren Esteve Guri Tàpies (mor el 30 d’octubre de 1938), i Teresa Toneu Pallàs. Va néixer a Granollers però es va traslladar a Sabadell amb la família per motius laborals. Era el cinquè de sis germans: Emília, Josep, Rosita, Maria, Isidre i Maria Teresa.
Amic íntim i company de Joan Bistuer a la 2ª companyia quart batalló de la 43ª divisió comandada per Valentí González –el Campesino-. El 22 de juliol de 1937, un any després d’haver començat la Guerra Civil espanyola, Isidre Guri, als seus 20 anys, s’incorpora a files de l’exèrcit republicà, desertant i tornant Sabadell durant l’ocupació de Lleida als voltants del 3 d’abril de 1938, període que va estar tancat a casa fins la caiguda de Catalunya el 10 de febrer de 1939, fet que l’impedeix assistir a l’enterrament del seu pare. Va ser en aquest període de reclusió dins de casa que va escriure la crònica Foc! Homes! Fang! Existeixen dues versions d’aquesta, una amb els noms originals i l’altre amb pseudònims per no posar en perill les persones que hi apareixen.
Va ser transcrit contemporàniament i amb criteris filològics per Montse Fernández Villanueva i ocupa 115 pàgines. Va buscar patrocinadors per publicar-lo però no se’n va sortir, l’AHS en té la primera transcripció.
Deserció i vida després de la Guerra Civil. A Sabadell es casà amb Josefa Coca Sanvicente l’any 1945, tenint un únic fill, Carles Guri Coca.
Memòria i família. El 2003, el seu nét, Antoni Guri i Comallonga, va cedir en préstec a l’AHS el dos quaderns originals que va escriure durant la guerra civil i inicis del franquisme. Es tracta de dues versions, una amb els noms originals i una altre amb els noms canviats per no posar en perill la gent que hi surten.
Portada de les seves memòries novel·lades, 1938-1939 ( AHS)
Quaderns del diari de la guerra civil espanyola d’Isidre Guri Toneu, i transcripció d’aquests.
Explicació de Martí Marín Corbera. Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica. Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB
Barcelona, 4 de febrer de 1906 – Sabadell, 28 de març de 1996
Josep Tramunt i Bussom
Militant independentista de Nosaltres Sols! i Estat Català. Represaliat per la dictadura franquista. Cofundador d’Òmnium Cultural i l’Assemblea de Catalunya a Sabadell
Va néixer en una família molt modesta de Barcelona (Poble Sec), al carrer Salvat, però el seu últim domicili va ser a Sabadell, al carrer Calderón, quasi bé cantonada amb el carrer l’Estrella. Els seus pares, Josep i Maria, el van internar a la Casa de la Caritat del carrer Montealegre, 5 de Barcelona. Als 14 anys en va sortir, per anar a estudiar Filosofia i Lletres a les Escoles Pies de Morella (Castelló), però no acabà els estudis perquè hagué de treballar amb uns oncles a Barcelona al carrer Floridablanca, 87. Tingué una filla i a Sabadell es va casar amb una dona murciana, Pepeta, que va contractar pel seu negoci de patates xips.
Els 17 anys va conèixer a Daniel Cardona de Nosaltres Sols! i començà la seva activitat política afiliant-se a les seves joventuts. A finals dels anys 20, va anar a viure a la barriada de la Prosperitat de Sant Andreu on fou president del Casal d’Estat Català, situat a la Plaça Comerç.
Guerra Civil
El 10 de setembre de 1936 tingué lloc l’Assemblea d’E.C al Teatre Goya, on Joan Torres Picart fou nomenat Secretari General d’Estat Català, Josep Tramunt va ser elegit membre del seu equip, junt amb Vicenç Borrell, Joan Lairet, Josep Tugués, Florenci Tort i Anna Badia. Tramunt fou el responsable de Defensa Interna i de les milícies d’E.C. 1
S’encarregà de transportar clandestinament persones cap a la frontera amb França, davant la necessitat que tenien molts de fugir de Catalunya. Els portava fins a Àreu (Pallars Sobirà), on un destacament de 8 esquiadors d’E.C els passava a l’altra banda de la frontera.2
Participà en el desembarcament de Mallorca del 16 de setembre 1936 que pretenia recuperar l’illa sota control dels nacionals. Va deixar la seva dona en el cotxe, al moll de Barcelona, sense que aquesta sabés que se n’anava a Mallorca, li digué que pujava un moment al vaixell per acomiadar-se de Josep Dencàs. Ell no volia quedar-se presidint el Casal i enviant 5 homes d’aquest, a morir a Mallorca, com a president sentia que els havia d’acompanyar. Dels 5 homes del Casal de la Prosperitat només en van sobreviuen ell i un altre company.
A la tardor del 36 va acompanyar a Torres Picart, que fugia per l’afer Reverter fins a Alins (Pallars Sobirà), on el fugitiu tenia parents i era un sector controlat pel Regiment Pirinenc d’E.C, i d’allà el portaren a Tolosa. Durant els “Fets de Maig 1937” va combatre a favor del govern de la Generalitat per recuperar l’edifici de la Telefònica que estava sota control de la CNT-FAI.
Exili, camps de concentració i participació al Servei d’Informació Militar de Catalunya(SIMCA)
Davant l’avanç de les tropes nacionals va tornar a exiliar-se a França, amb un vehicle que portava el president del Parlament Josep Casanova Maristany, fins que foren capturats. Fou tancat al camp de Sant Cebrià i després al d’Agde, on va formar part del Comitè d’E.C. Al sortir, s’instal·là a una fàbrica d’Orleans amb Vicenç Borrell. En esclatar la II Guerra Mundial, facilità un cotxe en què ell, Borrell, Casanova, la seva amiga i col·laboradora Hélene Allard i en Jaume Ros (jugador de Primera Divisió de l’Orleans) fugiren cap Bessières. Més tard, tornà amb Jaume Ros a Orleans. Posteriorment fou advertit de que el seguia la Gestapo i ajudat per Ros i un conegut d’aquest, que tenia una botiga a Selles-Sur-Cher, des d’aquesta localitat va travessar el riu Cher nedant fins a la França no ocupada. Allà contactà amb una família de la resistència, i un dels dos fills de la parella el va acompanyar amb bicicleta fins a Vierzon, des d’on es dirigí amb tren fins a Limoges i finalment a Bessières, on fou reclamat per Vicenç Borrell, havent de marxar cap a Perpinyà. En aquesta localitat va ser enviat per reforçar el Servei Militar d’Informació de Catalunya (SIMCA) que actuava a Barcelona des del gener del 1941. El SIMCA era organitzat per E.C i feia tasques d’espionatge i de pas de fugitius, sota les directrius de M. Weill, un alt funcionari del Ministeri de Marina Francès. 3
Detenció, tortures i presó
El 10 de setembre de 1941 va tornar a Catalunya, sota la falsa identitat de Luís Rodríguez, amb l’objectiu de millorar el SIMCA a l’interior. Sis dies després fou detingut per la secció policial franquista de “Asuntos de Espionaje y Otras Actividades”, que li van trobar un plànol del camp d’aviació de Sabadell amb tots els seus dispositius de defensa. 4 Va ser traslladat a la Jefatura de Policia de Barcelona, el cap de tres dies el portaren a un centre d’interrogatori que la policia i els falangistes tenien al carrer Gignàs de Barcelona, on el van tenir aïllat 30 dies, completament nu, i emmanillat; el penjaren cap per avall d’una soga i quan perdia el coneixement el llençaven dins una banyera amb aigua freda. En un dels banys li van fracturar el braç esquerra i de les fortes pallisses li trencaren tres vèrtebres 5. A més li van fer un simulacre d’afusellament. Romangué 4 anys empresonat a la presó Model, 7 mesos incomunicat, amb les tres vèrtebres trencades i el braç fracturat. Finalment, el 23 d’abril de 1945 fou intervingut a l’Hospital Clínic, on el 24 de novembre de 1945 el van informar de la seva llibertat 6, tot i que a l’any 1957 tornaria a ser jutjat, acusat de reunió clandestina i propaganda il·legal.
Tramunt arribà a Sabadell quan sortí de l’Hospital Clínic, amb crosses, i va haver d’estar 180 dies enguixat. Es va casar amb la Pepeta, una dona murciana que havia crescut a la Casa de la Caritat i que ell havia contractat perquè l’ajudés en el seu negoci de venda de patates-xips. Tenia una filla i havia enviudat anteriorment de dues germanes 7. A Sabadell s’incorporà al Front Nacional de Catalunya (FNC) amb el seu amic Magí Colet, cofundador d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea de Catalunya a la ciutat.
Més informació:
Josep Tramunt va explicar a Andreu Castells que després de que el dia 19 d’abril de 1950 del mateix any Antoni Franquesa i Josep Facerias parlessin amb Magí Colet perquè els ajudés a matar l’alcalde Josep Maria Marcet, Franquesa el va visitar: “Li vaig dir que atemptar contra Marcet era inoperant. Però ell venia a matar dues persones i em va forçar que digués dos noms d’una persona de Sabadell i una de Terrassa”.8 L’atemptat pel qual havien estat enviats Franquesa i Facerias, des de la seu del Moviment Llibertari de la CNT a Tolosa de Llenguadoc, no es va acabar cometent.
El 27 d’octubre de 1974, al bosc de Togores i davant de 307 persones, va llegir la Declaració Programàtica de l’Assemblea Democràtica de Sabadell, firmada per més de 30 organitzacions. Amb motiu del 36è aniversari de l’afusellament del president Companys, en nom del FNC, va fer una edició de 3.000 cartells que s’exhaurien en un dia. Poc després ingressà a ERC. 9
1 SURROCA, Robert. La Catalunya resistent. Allò que la transició ens ha amagat. Pagès editors, col·lecció Guimet. Lleida 2006 (pàg. 86)
2 Entrevista a Josep Tramunt i Bussom, 1991. Entrevistador: “Jaume”. En el moment de l’entrevista Josep Tramunt tenia 85 anys. Donació de Josep Escoda al Museu d’Història de Sabadell (MHS) el 2 d’octubre de 2020
5 SURROCA, Robert. La Catalunya resistent. Allò que la transició ens ha amagat. Pagès editors, col·lecció Guimet. Lleida, 2006. Pàg. 88
6 Entrevista a Josep Tramunt i Bussom, 1991. Entrevistador: “Jaume”. En el moment de l’entrevista Josep Tramunt tenia 85 anys. Donació de Josep Escoda al Museu d’Història de Sabadell (MHS) el 2 d’octubre de 2020
7 Op.cit. Josep Escoda Sabatés. ‘2-Entrem en política de la mà d’ERC’. Josep Escoda Sabatés, un dels fundadors de la secció d’ERC Sabadell, conegué a Josep Tramunt.
8 FONT GRASA, Pere. Magí Clotet i Mateu, pedagog i patriota català. Quaderns d’Arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, núm. 105. Sabadell, 2008
9 SURROCA, Robert. La Catalunya resistent. Allò que la transició ens ha amagat. Pagès editors, col·lecció Guimet. Lleida 2006. Pàgs 88-89.
Sabadell, 18 de febrer de 1872 – 24 de juliol de 1957
Francesc Izard. Fons Simó i Bach (AHS)
Enginyer industrial. Dissenyàel sistema per elevar les aigües del Ripoll al pla de Sabadell
Fill d’Arnau Izard Massagué i Josepa Bas Fontanet. Va fer els primers estudis al col·legi del mestre Francesc Bellapart al carrer de Sant Josep. Més tard, estudià la segona ensenyança en el col·legi dels Escolapis a la Plaça de Sant Roc (edifici de l’actual Ajuntament). Als 15 anys ingressà a l’Escola Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona i acabà la carrera d’enginyer industrial l’any 1895 a l’edat de 23 anys.
Les pràctiques, les va fer a la Maquinista Terrestre i Marítima i seguidament es posà a treballar en el taller mecànic que havia fundat el seu avi matern, Francesc Bas Tarré. Introduint nous sistemes i noves tècniques a la indústria metal·lúrgica, conegut des d’aleshores com a Successors de Francesc Bas. A més de la direcció de la seva empresa, Izard exercí com a conseller en diverses empreses industrials i en la construcció de fàbriques, com la de Manufactures Carol, on hi instal·là l’acondicionament d’aire.
Entre 1912 i 1913, com a tinent d’alcalde a la regidoria de Foment de l’Ajuntament de Sabadell, va poder realitzar el projecte d’elevar les aigües del Ripoll al pla de Sabadell.Durant molts anys, Sabadell patia una manca d’aigua, i a mesura que la indústria s’expandia i la població augmentava, el problema havia augmentat. Izard, estudià i solucionà la problemàtica. L’any 1913 va aconseguir que les aigües del Ripoll fossin elevades fins a la ciutat. La primera prova, la va fer el 27 de novembre de 1913 a les 7 de la tarda, amb la finalitat de comprovar el bon funcionament de la instal·lació elèctrica. Posteriorment, quan les aigües del Ripoll varen ser insuficients a causa del continuat creixement de la ciutat, col·laborà en el projecte de portar les aigües de Barcelona cap a Sabadell i participà en la constitució de la Companyia d’Aigües de Sabadell, SA, l’any 1952.
Exercí com assessor tècnic de diverses companyies com La Energia S.A, Fàbrica de Gas o l’Electricitat, S.A, així com altres de fora de la ciutat. També participà en l’arribada dels Ferrocarrils de Catalunya a Sabadell, pressionà perquè fos subterrani fins l’actual carrer de la República (anteriorment Alfons XIII), on hi arribà el setembre de 1925. Els terrenys de la sortida de l’estació, els va facilitar la família Moragas-Badia que n’era propietària. L’any 1926 ajudà al Banc Sabadell a sortir de la situació difícil en què es trobava, juntament amb altres sabadellencs com Lluís Batllevell Arús i Pere Martí Peydró.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), com a descendent d’Arnau Izard Marty, francès establert a Sabadell a la vora del riu Ripoll l’any 1825, es traslladà d’Itàlia a França des d’allà a Béjar (Castella i Lleó). En aquesta població, continuà el seu treball d’enginyeria, planificant indústries, sobretot tèxtils. L’any 1939, retornà a Sabadell a la seva casa del carrer Duran i Sors, 67 i a la seva empresa, Successors de Francesc i Bas.
Continuà treballant com a planificador d’indústries tèxtils i metal·lúrgiques, juntament amb el seu fill Arnau Izard Llonch, enginyer que el 7 de maig de 1982 va ser homenatjat per la Cambra de Comerç i la Indústria de Sabadell.
Era un gran aficionat a la lectura, especialment “El Quijote”.
Des de l’11 de juny de 1915, quan l’Ajuntament ho acordà per unanimitat, un carrer de la ciutat situat entre els carrers Vidal i de Pelai Briz, on es troba la Torre de l’Aigua, porta el seu nom. La localització del carrer, té molt de sentit ja que va ser ell el que va idear el sistema per portar l’aigua a la ciutat i a la Torre de l’Aigua es guardava per ser distribuïda, a més de col·laborar amb l’arquitecte Josep Renom en la seva construcció.
Sabadell, 21 de gener de 18951 – 13 de febrer de 19612
Encarregat tèxtil a filatures de llana Valldaperas, represaliat pel règim franquista
Fill de Francesc i Pelegrina, visqué al carrer Mendizábal, 107 (anomenat Zumalacárregui durant la dictadura franquista), actual carrer de l’Espill3. Amb el lloc de naixement hi havia una confusió perquè familiars es pensaven que era nascut a Palma d’Ebre, però a la documentació de les quintes de 1916 apareix que Josep era nascut a Sabadell, la que era nascuda a Palma d’Ebre, era la seva mare.
Condemnat a 30 anys, (commutada de mort), l’any 1943 es trobava treballant en el penal de Coll de Nargó, per tal de reduir la pena4. A la llista de procediments judicials militars elaborada per l’ANC, surt que va ser condemnat a vint anys de reclusió temporal, commutada a 12 anys de reclusió menor5. En total, passà vuit mesos a la presó Model de Barcelona, cinc anys de treballs forçats construint carreteres i tres anys al penal de Santoña.
Va ser acusat de saber qui eren els responsables de la desaparició (mai es va trobar el cos, es suposa que va ser assassinat) l’1 d’octubre de 1936 del fill de l’amo de filatures de llana Valldeperas, Jaume Valldeperas i Fosalba, amb fàbriques a Sabadell i Torelló6.
Aquesta biografia ha estat feta a partir d’un treball de COU de la meva germana, Eva Berenguer Garrigós, sobre la meva àvia materna Antònia Masip Piñol, filla de Josep Masip i Pinyol, la seva família i el context històric de Sabadell.La part on parla de Josep Masip i Pinyol va ser escrita a partir de les paraules de la meva àvia Antònia i de Jacint Barceló Fau (arxiver de l’Orfeó de Sabadell, de tendència catalanista i cristiana)7, fill polític de Josep Masip que estava casat amb la germana de la meva àvia, la Rosa. A partir del treball de COU he anat ampliant i contrastant la informació amb documentació de diferents arxius i hemeroteques. Vull deixar clar que els descendents dels denunciants no en tenen cap culpa, però la història s’ha de conèixer.
Jo havia escoltat alguna cosa de que el pare de la meva àvia havia estat empresonat i en pena de mort, però no en tenia més informació, a part de recordar-me que algunes poques vegades havia sortit el tema a casa, ja que era més petit i es tractava d’un cosa que la meva àvia en parlava poc davant meu o davant de varis familiars.
Josep va ser cridat a quintes, però va lliurar-se del servei militar per una insuficiència mitral i anà a viure un temps a Amèrica, per després retornà per casar-se amb la seva promesa Maria Soletat Piñol i Torres, amb qui tingueren quatre fills: Francesc, Rosa, Antònia i Ramon. Maria Soletat va patir un avortament i en va patir seqüeles per sempre, tot i que treballà fins a la jubilació.
Encarregat a l’empresa de filatures Valldaperas de Sabadell. A partir de 1932 i fins a finals de 1935, encarregat de la fàbrica de la mateixa empresa a Torelló
El 1934, l’empresa Valldeperas, d’on ell era encarregat, va obrir una fàbrica a Torelló, i l’amo Josep Valldeperas i Figueras, li va demanar que anés a posar-la en marxa. Així que es traslladà amb tota la família cap a Torelló, on hi viurien dos anys. Allà van viure la revolta del 6 d’octubre de 1934. Per tal de bloquejar l’arribada de la policia i de la Guàrdia Civil, els revoltats van descollar un tram de la via i juntament amb els cargols que la subjectaven la van tirar al riu. Un cop esclafada la revolta les autoritats i la policia van obligar als revoltats a anar al riu a recollir-ho i arranjar-ho de nou.
Retorn a Sabadell i Guerra Civil
A finals de 1935, tornaren a Sabadell i varen anar a viure al carrer de Mendizábal (c/de l’Espill), número 107. Josep Masip no era de cap partit ni de cap sindicat, tot i que pel que havia sentit dir a la meva àvia si que es passava pel Círcol Republicà Federal, com tants altres sabadellencs de l’època.Si que amb el decret de sindicació obligatòria d’agost de 1936, s’afilià al Sindicat d’Empleats i Tècnics de la UGT. A l’arribar la guerra, Josep continuava fent funcions d’encarregat a Cal Valldeperas, però la fàbrica de Sabadell va ser col·lectivitzada i formà part del Comitè de control, juntament amb: Ramon Llorens Soldevila, Eudald Manent Estevel, Manel Ripollès Gasulla, Miquel Boixonart, Lluís Peña, Enric Rosell i El cuiner. Les Milícies Antifeixistes de Torelló van agafar el fill de l’amo, que es deia Jaume Valldaperas Fosalba, i es suposa que el van matar. La viuda, Leonor Bonamich, va presentar una denúncia contra Josep, perquè deia que ell sabia qui havia mort el seu marit. La versió de Josep Masip i de la família és que una vegada va sentir com l’amo acomiadava un treballador i aquest al ser acomiadat li va dir que un dia es venjaria d’ell, pensaven que podia ser aquest home i que Josep ho sabia. Josep ho negà tant davant de les autoritats franquistes com en privat amb la família, si Josep hagués culpat a aquest home o algú altre, a ell segurament l’haurien deixat lliure, però haurien afusellat a qui hagués assenyalat com el responsable de la desaparició de Jaume Valldeperas.
L’informe del SIPM del 4 de juliol de 1939
En un butlletí d’informació del SIPM (Servicio de Información y Policía Militar) del 4 de juliol de 1939, l’agent 28, exposa els motius per detenir a Josep. Segons aquest informe, tot es deuria a que Josep sentiria “despecho” perquè Jaume Valldeperas havia sigut nombrat director en comptes d’ell. També afirma que Masip havia “actuado con armas” durant els fets del 6 d’octubre de 1934. Segons aquest informe, poc abans de ser detingut, s’afilià a Falange, amb l’aval de l’alcalde Pere Guarch Bros i el tinent d’alcalde Ignasi Bosser Badia. L’afiliació a Falange podria ser a causa de que tenia informació i/o sospites de que algunes persones tenien la intenció de denunciar-lo i acusar-lo d’estar darrere de la desaparició de Jaume Valldaperas.
Informe del SIPM (Servicio de Información y Policía Militar) que es troba a l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), trobat per l’arxiver Jordi Torruella
Detenció i acusació, juliol de 1939
*Informació, dates i imatges extretes del sumaríssim contra Josep Masip: “Auditoria de Guerra de la IV Región Militar” Sumarísimo de urgencia núm 12398, con comienzo de estas actuaciones el dia 28 de julio de 1939″. Arxiu Militar III de Barcelona. En breu Josep Antoni Pozo traurà un llibre sobre els judicis sumaríssims de Sabadell de l’any 1939 amb informació sobre les persones condemnades per aquests judicis a la nostra ciutat.
Declaració de l’agent Josep Obradors contra Josep Masip i compareixença d’aquest declarant-se innocent, 22 de juliol de 1939
Continuació de la declaració d’innocència de Josep Masip, 22 de juliol de 1939
Josep Masip va ser detingut a principis de juliol de 1939 pels agents Salvador Martí i Josep Maria Fontanet. El procés contra Josep Masip va partir de la declaració de Josep Obradors Molet, agent de policia, el dia 22 de juliol de 1939. Aquest, a la mateixa comissaria de Sabadell, a partir d’uns confidents “que le merecen entero crédito”, va acusar a Josep Masip d’anar personalment a Torelló a exigir l’assassinat de Jaume Valldaperas i que juntament amb Rossell, Peña i Ripolles va ser culpable de l’assassinat tant d’aquest com de Grifell. Aquesta acusació d’Obradors coincidia totalment amb l’informe de l’Agent 28 que hem vist anteriorment.
El sumaríssim contra Josep Masip és una bona mostra de l’arbitrarietat d’aquests tribunals. La condemna a pena de mort es basava únicament en les declaracions dels testimonis de la germana de Jaume Valldaperas, Maria Valldaperas Fusalba (10/2/1940); de la vídua, Leonor Bonamich Balaguer (15/2/1940); i de dos treballadors, Joan Gorchs Vila (10/2/1940) i Josep Vilalta Susiachs (15/2/1940):
En canvi, els testimonis que declararen la seva innocència foren forces més, i hem de tenir en compte la por a declarar a favor d’una persona acusada d’estar darrere de l’assassinat del fill d’un empresari, poc després de la guerra civil en plena repressió franquista. Les persones que van declarar a favor seu van ser: els seus veïns; Remigio Bornay (4/1/1940), Joan Ros Crespi (4/1/1940); la treballadora de Valldaperas, Maria Trelis Gosalves (12/2/1940); i tretze treballadors de Valldaperas (5/3/1940): Agustina Salvador, Felicia Climent, Maria Roger, Mercedes Ferrer, Carme Grau, Gertrudis (el cognom no es veu bé), Pilar Martínez i Teresa Maglars, cinc més no saben firmar i posen l’empremta dactilar. Fins i tot, Josep Germà Andreu (15/2/1940), fill de l’empresari licorer i alcalde de Sabadell assassinat el 17 d’agost de 1936, Josep Germà Homet, va declarar que només havia fet l’informe policial i que desconeixia a Josep Masip i els seus antecedents.
La sentència va ser de condemna a mort. Un cosí de Jaume Valldeperas va assegurar a la família que no havien de patir, que no el condemnarien a pena de mort. Antònia Masip, encara no havia complert els 14 anys quan van empresonar al seu pare i sempre recordà l’angúnia que va passar quan havia d’anar dos cops a la setmana a veure’l per portar-li el dinar, primer a la Presó Cel·lular de Sabadell i després a la Model, on només el podia visitar un cop a la setmana. Ho van passar molt malament, ja que al estar a la presó, els faltava el seu sou i eren quatre germans. Un amic de Josep, el senyor Ustrell, els ajudava, però la família no els va ajudar gaire, segurament per la por a ajudar uns “rojos”.
L’1 d’agost de 1940, la seva dona, Soletat Piñol, suplicà la innocència del seu marit :
La declaració de Josep Valldaperas Figueras en la Causa General de 1942
En la declaració de la causa General, del 20 de gener de 1942, Josep Valldaperas Figueras, considera que els treballadors es van fer amb el control de les fàbriques, perquè mataren el seu fill, que regentava la fàbrica de Torelló; el director de la mateixa, Miquel Vilalta i a Enric Grifell, aquest últim era el corredor de llana i segons Josep Valldaperas havia amagat el seu fill a la seva casa de Barcelona durant els primers dies d’octubre. També afirma que va patir diverses detencions per part de membres de la FAI de Sabadell. Senyala com a responsables dels fets de la fàbrica de Sabadell a: Josep Masip, Manel Ripollès, Manent, Enric Rosell, “el Cuiner” i Luís Peña. I a la de Torelló a: Josep Cruells, Jaume Portet, Lluís Guiteras, Amadeo Sorín i Jaume Sabata. Per últim, declara que de la seva fàbrica de Sabadell han desaparegut o mort, Manel Ripollès i “el Cuiner”; i que es troben detinguts denunciats per aquests fets, Josep Masip i Enric Rosell (aquest finalment va ser afusellat més endavant). De la de Torelló, Josep Cruells va ser detingut i condemnat a 12 anys i un dia, però en aquells moments es trobava en llibertat provisional8.
La declaració de la viuda, Leonor Bonamich, l’abril de 1943
En la declaració de Leonor Bonamich del 13 d’abril de 1943, declara que el seu marit va ser detingut per diversos individus de la FAI i esmenta a tres persones del Comitè Revolucionari de Torelló: Jaime Ruches, Enrique Ricart (podria referir-se a Ricard Mill Ninot) i a Jordana (Jaume Jordana Fornols), aquí ja no esmenta a Josep Masip. Aquest comitè tingué una curta durada (del 18 de juliol de 1936 al 17 d’octubre del mateix any). En l’acta de constitució es relacionen els seus components: “Por la FAI: José Pujol Puig; Por las Juventudes Libertarias de Cataluña: Angel Compàs; Por los Sindicatos Autónomos: Juan Boix Anglada; Por la CNT: Jaime Ruches Feliu; Pedro Barcons Puigdecanet; Baldiri Pous Camprubí; Esteban Pallarols Xirgu; Ricard Mill Ninot; Jaime Jordana Fornols; Por Esquerra Republicana de Cataluña: Jose Serrat Aguilar; Ramon Cudí Riera”9.
Declaració de la vídua, Leonor Bonamich, 13 d’abril de 1943 (Archivo PARES)
Presó i treballs construint carreteres per redimir la pena
El testimoni de la meva àvia ens diu que Josep compartia cel·la amb 5 o 6 presos més. Els guàrdies eren tan cruels que una vegada van entrar per anar a buscar a un pres per afusellar-lo i anaven dient José, José, José, i reposaven una estona i tornaven a dir José, José, José i al final deien el cognom. Al cap de vuit mesos d’estar pres pendent de la pena de mort, el van informar que li havien tret i que podia treballar construint carreteres, i així va ser que formà part en la construcció de la carretera de Nargó, on passaren molt de fred i gana, i la de Canyelles a Sant Llorenç dels Morunys. Va fer amistat amb Pere Alomà de Sant Feliu de Llobregat que tenia uns camps de poma i aquest juntament amb la seva dona i filla l’ajudaren. També el van ajudar molt un matrimoni que es deien Josep i Soledat. Després el destinaren al penal de Santoña on almenys estava a cobert, allà hi va passar 3 anys.
El 20 de maig de 1946 li negaren l’indult:
“Auditoria de Guerra de la IV Región Militar” Sumarísimo de urgencia núm 12398, con comienzo de estas actuaciones el dia 28 de julio de 1939″, es troben a l’Arxiu Militar III de Barcelona.
La llibertat
Leonor Bonamich declara espontàniament, 12 juliol 1946. “Auditoria de Guerra de la IV Región Militar” Sumarísimo de urgencia núm 12398, con comienzo de estas actuaciones el dia 28 de julio de 1939″, es troben a l’Arxiu Militar III de Barcelona.
Poc després de negar-li l’indult, Leonor Bonamich, el 12 de juliol de 1946 va fer una declaració espontània on deia que “desconocia absolutamente” la intervenció de Josep Masip en l’assassinat del seu marit. Durant aquests tres anys sense poder veure la família, les cartes que li enviaven en català arribaven a casa obertes i repassades. Segons ell i la família, li van donar la llibertat perquè passats vuit anys l’asseguradora podia indemnitzar a la viuda que l’havia denunciat, ja que el seu marit es considerava desaparegut.
“Auditoria de Guerra de la IV Región Militar” Sumarísimo de urgencia núm 12398, con comienzo de estas actuaciones el dia 28 de julio de 1939″, es troben a l’Arxiu Militar III de Barcelona.
Josep, al sortir de la presó començà a treballar pel seu amic el senyor Saltor i després a casa d’Antoni Roig, on es jubilà. Tot i el que havia passat era una persona molt espavilada. Va obtenir ingressos de vendre flassades en unes fires de poble i abans de la guerra havia comprat uns terrenys a prop de “Can Fadó Nou” de Polinyà que li dèiem “La Vinya”, d’allà venia collites i vengué els “xampanys i licors” a la casa Serra de Sant Sadurní. També comprà un terreny al barri de Can Rull que donava a dos carrers: P. Amàlia (ara c/Garcia Lorca) i Gustau A. Becquer. Josep Masip va morir a l’edat de 66 anys d’una malaltia als ronyons.
La meva àvia Antònia es va casar amb Agustí Garrigós i Anglès, el qual el seu pare Vicenç Garrigós, era germà d’Eduard Garrigós, supervivent de Mauthausen. El Josep no el vaig conèixer, jo vaig néixer bastant més tard, el 1984. L’Eduard si que el vaig conèixer quan era petit, recordo que ell havia anat a casa dels avis a Sabadell i també l’haviem anat a visitar a Frontignan, i també recordo que era un home molt sincer parlant, que no s’estalviava de dir les coses pel seu nom. Josep Maria Benaul li va fer una entrevista el 17 de juliol de 1990, que es pot llegir a aquí: l’‘El relat de la vida d’Eduard Garrigós al sistema concentracionari del KL Mauthausen‘
En record d’Antònia, Josep, Rosa Jacint, Eduard… i de tants altres… de les històries que queden per explicar i que algunes no s’explicaran mai…
Vicenç Garrigós i Pura Anglès
Introducció i explicació del treball per part d’Eva Berenguer sobre la vida i família d’Antònia Masip Piñol.
Pel context històric fa referència a un “Senyor de Sabadell”, que és Marian Burgès i el seu llibre titulat “Sabadell del meu record” (1929)
Testimoni d’Antònia Masip:
Record de les visites al peu pare a la Model.
Josep descobreix el possible motiu de la seva detenció i condemna.
Testimoni de Jacint Barceló parlant de Josep Masip. Jacint estava casat amb Rosa (germana d’Antònia), filla de Josep Masip.
Testimoni de Jacint Barceló parlant dels últims dies de vida de Josep Masip. Sabadell, 11 d’octubre de 1982
Biografia d’Antònia Masip Piñol.
Periple i vivències de Josep Masip Pinyol des de la seva detenció fins la seva llibertat, explicat per Antònia Masip
2 ‘Parte Facultativo de Defunción’. Colegio de Barcelona. Certificat per Bernat Salavert Font, llicenciat en Medecina i cirurgia. Identitat acreditada pel seu fill polític Jacint Barceló (AHS)
6 ‘Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Torelló’. : T. Vall-Llosada, G. Verdaguer, R. Lacuesta. Ajuntament de Torelló, 2000-2003 “…Tornant al registre, Josep Valldeperas Figueras va adquirir la fàbrica l’any 1932. Jaume Valldeperas, directiu de l’empresa, va morir assassinat l’any 1936 enmig de l’onada revolucionària que va sacsejar Torelló durant els primers mesos de la Guerra Civil (1936-1939). La societat Valldeperas durà fins 1946…” <https://www.diba.cat/documents/429042/7af6361a-1201-4ac7-9c58-93dfd50c0511> (Pàg. 152)
8 ‘Pieza octava de Barcelona. Delitos contra la propiedad e informes de las Cámaras Oficiales de Comercio e Industria – Archivo Histórico Nacional, FCCAUSA_GENERAL,1672, Exp.5’. ArchivoPARES. Ministerio de Cultura y Deporte, Gobierno de España.
Santomera (Múrcia), 3 de desembre de 1911 – Sabadell, 5 de juliol de 1969
Primer boxejador sabadellenc que va conquerir un Campionat d’Espanya
José Antonio Lorente (esquerra) amb el seu entrenador, Juanito Moreno (dreta). Fons de Joan Lorente
Fill d’Agustín Lorente i de Dolores Ortega (de professió pagesa i ramadera, també feia de “dida”), quan només tenia tres mesos la seva família amb ell es traslladà a Sabadell, (passant primer un temps a Sant Andreu del Palomar on ella hi va residir anteriorment), al carrer Lepant, coneguts com els de “Ca la Cabrera”. S’havia de dir Antonio i així li deien familiars i coneguts, ja que el capellà per motius desconeguts li va posar José Antonio al registre. Els seus pares tingueren deu fills, dos dones i vuit homes, ell va ser el segon en néixer: Encarna (1909), Antonio´(1911), Rosario (1914), Agustí (1915), Manel (1919), Pepe (1921), Lluís (1922), Albert (1925), Paco (1927) i Daniel (1930). Es casà amb Josefa Martínez de professió tèxtil (filatura) i tingué dos fills Antoni i Joan. Antonio (José Antonio) va a fer el servei militar a Maó1
L’agost de 1934 participà en el torneig de boxa amateur disputat a la Ferroviària de Madrid, on va guanyar la semifinal contra Ladina i la final contra Marti, de Balears, sent proclamat campió d’Espanya de pes gall2. El setembre de 1934, va vèncer al boxejador professional Gascón.3
Notícia dels campions de boxa amateur, entre ells José Antonio Lorente en pes gall. ABC, 21 d’agost de 1934
El març de 1935, formà part de l’equip de la Federació Catalana de Boxa que va organitzar diversos combats amateurs a França4. L’abril de 1936 tornà a participar en una gira a França que acabà a Sant Sebastià contra una selecció Guipuscoana5
Va ser seleccionat per competir en els jocs olímpics de 1936 a Berlín, però a l’esclatar la guerra civil es va haver de quedar a Catalunya, altres delegacions ja es trobaven a Berlín. Va incorporar-se al front republicà, sent capturat per l’exèrcit franquista a la zona de Sallent i portat pres a un camp de concentració de Madrid. La boxa el va ajudar, ja que al camp hi havia militars que els hi agradava i organitzaven combats. Li va tocar combatre contra un oficial, però ell no s’atrevia a pegar-li fort, aquest després del combat va comentar que “este no pegaría ni sellos”. En el segon combat amb el mateix oficial el va guanyar i com que veieren que era bon boxejador, el deixaren menjar a la cuina, entrenar i de tan en tan sortir a boxejar per després tornar-lo al camp, però mai el deixaren fer combats a Catalunya6. Juanito Moreno va ser el seu entrenador, qui després ho va ser d’altres boxejadors professionals reconeguts, com Luis de Santiago.
Un cop alliberat del camp, continuà boxejant, a la premsa esportiva de l’època era conegut com “el madrileño”, tot i viure des dels tres mesos a Catalunya, però també com “el catalán”i en alguns casos com “el murciano”, tot i que ell era i es sentia català.
El 4 de desembre de 1940 va ser proclamat campió d’Espanya de pes mosca, després de vèncer al madrileny Camín a l’Olimpia7. El seu últim combat va ser el 20 d’octubre de 1943 contra Luís Romero8.
Era de professió fuster, tot i la boxa, treballà en una fusteria del carrer Brutau i posteriorment als “Talleres Alsina S.L”, de maquinària i eines per treballar la fusta i també per forns de pa, ell era el responsable dels embalatges d’aquestes pel seu enviament. Deixà la boxa, però continuà sent-hi aficionat i alguna vegada havia portat els seus fills al “Casinet” Colón de la Creu Alta per veure entre altres els combats dels coneguts germans Ustrell9.
Dedicatòria de Ricardo Albi a Antonio Lorente. Fons de Joan Lorente
Notícia de la proclamació de Lorente com a campió de pes mosca de boxa. Mundo Deportivo, 5 de desembre de 1940
Dedicatòria de Francisco Bueno a Antonio Lorente, 10 de maig de 1936. Foto de W. Koch. Fons de Joan Lorente
Anunci d’un combat d’Antonio Lorente al Salón Imperial el 12 de novembre de 1940. Fons de Joan Lorente
Guants d’Antonio Lorente. Fons de Joan Lorente
1 La informació biogràfica sobre la família i el seu pas pel camp de concentració de Madrid i les fotos del seu fons personal l’he tret de l’entrevista realitzada al fill d’Antonio Lorente Ortega, Joan Lorente, el 16 de febrer de 2022 a Sabadell.
2 ‘Boxeo’. ‘Martínez, Lorente, Lizarde, Martínez, Zuñiga López, Gómez, Naya y del Valles son los nuevos campeones de España. El catalán Lorente salvó el honor de nuestros colores’. Mundo Deportivo, 20 d’agost de 1934
4 ‘Un equipo amateur catalán a Francia’. Mundo Deportivo,16 de març de 1935
5 ‘Mañana en San Sebastián. El equipo nacional amateur terminará su tournée enfrentándose a una Selección guipuzcoana’. Mundo Deportivo, 12 d’abril de 1936
6 Entrevista realitzada al fill d’Antonio Lorente Ortega, Joan Lorente, el 16 de febrer de 2022 a Sabadell.
7 Boxeo. ‘Lorente, campeón de España del peso mosca’. La Vanguardia,5 de desembre de 1940.
Barcelona, 24 de juliol de 1871 – Sabadell, 25 de febrer de 1937
Marçal Ballús. nomenclàtor, Ajuntament de Sabadell
De professió odontòleg, introductor i pioner del cinema a Catalunya
El seu pare tenia un herbolari al pla de la Boqueria de Barcelona. Estudia medicina a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i es llicencia l’any 1891, especialitzant-se en odontologia.
Es trasllada a Sabadell l’any 1890 per fer una suplència d’un dentista del Pedregar, finalment s’instal·la a la ciutat i obre una consulta privada al capdamunt de la Rambla, el número 8.
Anunci de la consulta del dentista Ballús a la Rambla, 8. Diari de Sabadell, 1 d’abril de 1936
S’interessa pel cinema i la fotografia, i viatja a París amb l’impressor Magí Ribera, amic i soci seu. Allà descobreix a Kaurt, un exhibidor ambulant de quadres il·lusionistes de creació pròpia, obtinguts per l’oscil·lació de cristalls dobles damunt una placa fotogràfica de colors. Kaurt l’hi havia parla del descobriment dels germans Louis i August Lumière, de l’any 1895. Ballús assisteix a les primeres sessions d’exhibició cinematogràfica, d’escenes de la vida quotidiana, del germans Lumière al Salon Indien del Gran Café, al Boulevard des Capucines, i exporta l’invent a Sabadell.
Ballús, es va inventar una paraula pròpia per referir-se el cinema: LENTIPLASTICROMOCOLISELECTOSERPENTIGRAF. La paraula, a causa de la seva longitud, no va tenir èxit i es va quedar en cinema.
El 27 d’abril de 1897, projecte a “Los Campos de Recreo” la primera sessió de cinema a Sabadell i probablement a Catalunya.
Primera menció del cinematògraf dels germans Lumière al Diario de Sabadell del 28 d’abril de 1897. (AHS)
A principis de 1891, construeix una barraca de fusta al pla de l’Os, actual Plaça del Dr. Robert, per convertir-la en un cinema, però es produeix un incendi i queda totalment cremada. Posteriorment arrenda el teatre Cervantes durant deu anys, on passa pel·lícules del germans Lumière, de Méliès i Pathé, que projecte amb regularitat i lloga a empresaris d’altres poblacions. Pioner de la distribució de films, crea un circuit de sales d’exhibició per tot el Vallès, a Castellar del Vallès, Rubí i Caldes; i comarques veïnes, com Osona i Berguedà amb sessions a Manlleu, Torelló i Berga.
Quan acaba el contracte amb el Teatre Cervantes, el febrer de 1908 obre un local a la Rambla de Sabadell, anomenat Cine Pas, però acaba sent un fracàs i Ballús s’acaba centrant únicament en l’odontologia.
BEORLEGUI TOUS, Albert. Sabadell, càmera i acció. Del l’entiplasticocromocolisserpentigrahf al digital. Ajuntament de Sabadell, 2020. ISBN: 9788494584541
TORELLÓ, J.; BEORLEGUI, A. Sabadell, un segle de cinema. Sabadell. Fundació Amics de les Arts i de les Lletres, 1996.
Matilde Sáiz Alonso, va néixer l’11 d’abril de 1917 a Santander. A l’inici de la guerra, va participar en la defensa de Donostia. Quan va caure la ciutat, creuà els Pirineus i es dirigí a Barcelona. El 15 de setembre de 1936 es va enrolar a Barcelona a la columna “Roja y Negra”, al Front d’Aragó (zona de Huesca), allà va conèixer a l’anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui es va casar l’any 1941. La seva última residència va ser a Sabadell, on va morir l’11 de juny de 1964. (1)
Abans d’acabar-se la guerra, es dirigí amb el seu fill Helios i el seu company Francisco cap a Alacant, amb l’objectiu de pujar a un vaixell per anar cap a Orà. Però va ser detinguda i internada al camp de concentració de “Los Almendros”. El seu company sentimental, Francisco Sansano va ser empresonat a la Plaça de Toros d’Alacant; finalment va ser condemnat a 30 anys de presó i empresonat a Belchite, on Matilde el va acompanyar fins la seva fugida el 1942.
Francisco Sansano Navarro, va néixer a Elx l’1 de desembre de 1911, els seus pares es deien Vicente Sansano i Margarita Navarro (2). Durant la República va fundar el grup anarquista “Demos”. Tots els seus germans -Pascual, Ramón, José, Verónica i Ángeles-, també van militar a la CNT (3). El 1936 treballava a Menorca i es va sumar a l’expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud per alliberar l’illa de Mallorca dels feixistes. 31 cenetistes es van sumar a Maó a aquest grup, formant amb Antoni Gelabert, Cristòfol Pons, Justo Donoso i altres, un grupet anomenat 19 de juliol. Fracassat l’intent d’invasió, es va traslladar amb uns pescadors cap a Barcelona. A la capital catalana va participar a la organització de la columna “Roja y Negra” i conegué a Matilde Saiz Alonso, amb qui com he dit anteriorment, es van casar el 1941. Va combatre al Front d’Osca (Loporzano, Estrecho, Quinto i Monte Aragón). A un la milícia va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat: cap del primer Batalló de la Columna “Roja y Negra” (127ª Brigada Mixta amb la militarització) i també del quart, i després comandant en cap de la 195ª Brigada.
Quan estava a punt d’acabar la guerra, malgrat tenir passaport per exiliar-se a Mèxic, decidí dirigir-se amb Matilde i el seu fill Helios cap a Alacant, amb l’esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detingut i tancat a la plaça de bous. Condemnat a 30 anys, va ser tancat a Belchite. El 1942 pogué fugir, i després d’una dura marxa a peu, arribà a València, on sobrevisqué molts anys sense documentació. Els anys seixanta es va assentar amb la seva dona i fill a Santa Coloma de Gramanet i després a Sabadell, el 1968 va aconseguir la documentació. Va morir el 31 de març de 2003 a la Residència Pare Butiña de Sabadell i va ser incinerat al cementiri de Cerdanyola del Vallès.
Post de comandament de la 127 Brigada Mixta prop de Zuera (24 d’agost de 1937). D’esquerra a dreta: Francisco Ponzán, Manuel Sierra, Benito Lasvacas, Francisco Sansano, Manuel Tortosa i José Manero http://www.estelnegre.org/documents/sansano/sansano.html
Barcelona, 27 d’agost de 1899 – Sabadell, novembre de 19361
President del Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Sabadell i del Cercle Sabadellès, Membre de la Junta directiva del C.E Sabadell i regidor de la Lliga Catalana
Fill de Josep Casulleras Torner i Mercè Forteza Ubach. Tenia un germà, Salvador, que va ser l’arquitecte de l’empresari tèxtil Josep Garcia-Planas en la construcció de la fàbrica de l’Artèxtil i la urbanització de Nostra Llar al barri de Sant Oleguer. Tomàs va estudiar la primària en el Col·legi La Salle de Barcelona. Començà a treballar d’industrial tèxtil, arribant a ser corredor de compra i venda de llanes en època dels coneguts sabadellencs Pere Bedós, Melcior Obradors, Domènec Ferran, Josep Viver, entre d’altres. Es casà amb Rosa Argelaguet Comas, i no tingueren fills2.
Una de les seves altres facetes era la seva gran afició pel teatre, participà en diverses representacions, com en “El Alcalde de Zalamea” de Pedro Calderón de la Barca.
Pel que fa a la vida professional. social i política de la ciutat, va ser president del Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Sabadell des de l’11 de febrer de 1932 al 4 de març de 1935; la junta estava formada per Joan Cinca, Joan Creus, Manuel Bernaldo, Llorenç Comas, Rodrigo Guitart, Pere Puig, Josep Riera i Joan Fitó. Va ser president del Cercle Sabadellès i regidor de la Lliga Catalana. Una de les seves altres aficions era el futbol, va ser seguidor i membre de la junta directiva del Centre d’Esports Sabadell en diferents ocasions. Va ser regidor de la Lliga Catalana, fent amistat amb Joan Farreras (exbatlle de la ciutat) i altres lligaires i empresaris com Ferran Sotorra (metge de la Lliga, assassinat al principi de la Guerra Civil), Esteve Pujol, Josep Codina (lligaire), Josep Arnella, Ricard Baciana (empresari), Rafel Llobet, Manuel Buxeda, Josep Moratones, etc3.
Membres de l’Ajuntament format després dels fets d’octubre de 1934. Aquest Ajuntament es va formar sense passar per eleccions i amb els membres de les forces d’esquerres que havien participat als fets d’octubre a la presó o l’exili. Al centre, l’alcalde Josep Germà Homet, a la seva esquerra, Tomàs Casulleras Forteza. Autor desconegut. Fons Ricard Simó i Bach (AHS)
En esclatar la Guerra Civil, va ser detingut i assassinat el novembre de 1936, segons consta en la Causa General de Sabadell, quan intentava creuar la frontera4.
1 Fons Ricard Simó i Bach. Arxiu Històric de Sabadell (AHS)
2 ‘Tomàs Casulleras i Forteza, agent comercial’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 15 de setembre de 1990
3 ‘Tomàs Casulleras i Forteza, agent comercial’. Ricard Simó i Bach. Diari de Sabadell, 15 de setembre de 1990
4 Martín i Berbois, Josep Lluís. «El destí dels membres de la Lliga Catalana de Sabadell des de 1936 fins als primers anys del franquisme». Arraona: revista d’història, [en línia], 2004, Núm. 28, p. 164-85, https://raco.cat/index.php/Arraona/article/view/204214 [Consulta: 22-10-2021]
Terrassa, 27 de juny de 1829 – Sabadell, 19 de març de 1893[1]
‘Efemérides ciudadanas‘. Revista de Sabadell, 18 de març de 1943
Batlle de Sabadell de la I República
Va néixer en una humil família d’artesans de Terrassa. De ben jove es va traslladar a Sabadell per treballar de pouaire[2], a la casa particular del carrer del Sol, 60, Quedà vidu també molt jove, i dedicà la seva vida als seus ideals.
Amb 38 anys, Josep Vidal, va viure la revolució de setembre de 1868, sent membre de la Junta Revolucionària que el 30 de setembre del mateix any ocupà l’Ajuntament de Sabadell, acompanyat de Feliu Crespí Cirera i Joan Sallarès Gorina, entre altres. La Junta Revolucionària va fer pronunciar-se als pobles de les rodalies de Sabadell fins a Sant Feliu de Codines i va fer innecessària la presència del Regiment de Lleó que havia estat enviada per si es produïen avalots.[3]
El 16 de gener de 1870, Josep Vidal va ser escollit batlle de l’Ajuntament de Sabadell, sent alcalde de la I República, fins el dia 21 de gener de 1872.
Durant la seva batllia, cal destacar dues importants actuacions, la primera, la defensa del model urbanístic ideat per l’arquitecte Francesc Daniel Molina (3), que va presentar els plànols l’any 1868 i foren executats pels mestres d’obres, Gabriel Batllevell Tort i Josep Antoni Obradors, modificats posteriorment, i que finalment, van quedar pràcticament suspesos per complet, exceptuant la parròquia de Sant Salvador, motiu pel qual els carrers d’aquella zona eren més amples i amb xamfrans a les cantonades. La segona, va ser respecte l’edifici de l’Ajuntament, en aquell moment els Pares Escolapis estaven edificant el seu nou col·legi (actual Ajuntament), amb permís del Govern Civil, s’edificava sobre la línia més avançada de l’assenyalada en el plànol de la Plaça Sant Roc. Durant el mes de novembre de 1871, aprofitant que Vidal estava absent per malaltia, els regidors van decidir tirar a terra la part edificada. Assabentat de la operació portada a terme a la seva esquena, Vidal va suspendre l’acord i en la sessió següent el governador ratificà la seva decisió. Tot i que el litigi durà alguns mesos, l’edifici quedà construït com ho està actualment[4].
El dia 3 de novembre de 1914, l’Ajuntament presidit pel batlle Silvestre Romeu Voltà, acordà per unanimitat posar el nom de Josep Vidal a un carrer de la ciutat, situat entre el carrer de Quevedo i el de Francesc Izard (tram de la Gran Via), conegut amb el nom de carrer de Vidal[5].
[1] ‘Josep Vidal i Campaneria’, un batlle sorgit de la Junta Revolucionària de 1918. Sabadellencs. Carrers de la ciutat: <<Vidal>>. Ricard Simó i Bach. Pàgs. 18-19. Diari de Sabadell, 17 de setembre de 1983
[2] ‘Efemérides ciudadanas’. Revista de Sabadell, 18 de març de 1943
[3] Baqués, Josep; Baró, Josep. Gent nostra als carrers de Sabadell. Ajuntament de Sabadell, 1995
[4] ‘Josep Vidal i Campaneria’, un batlle sorgit de la Junta Revolucionària de 1918. Sabadellencs. Carrers de la ciutat: <<Vidal>>. Ricard Simó i Bach. Pàgs. 18-19. Diari de Sabadell, 17 de setembre de 1983
